Tenim la idea que els gens es troben al nostre DNA com les perles d’un collar, i assumim que cada perla és un gen i hi ha un fil de DNA que les manté afilerades i en posició. Totes en ordre… Però això no és així! Sabem que hi ha fragments de DNA que salten, es retallen i s’insereixen, com si tinguéssim perles saltimbanquis, que van canviant de posició.

Això és el que passa amb molts dels elements mòbils, aquesta capacitat de dinamitzar el DNA, incrementant variabilitat genètica, canviant l’ordre de les perles, i aportant nou material “verge” que pot arribar a adquirir noves funcions és el que explica que aquesta “invasió” hagi perdurat i, fins i tot, que sigui tan generalitzada, que tots els organismes tinguem hostes invasors en major o menor nombre.

I molt curiosament, he guardat per al final una funció adquirida de retrovirus, una proteïna essencial per formar la placenta, i que ens permet guardar, protegir i nodrir els nostres embrions dins del nostre interior. Els retrovirus quan infecten una cèl·lula hoste, insereixen el seu genoma de forma permanent. Entre les proteïnes que codifiquen, hi ha les proteïnes de l’embolcall, que confereixen als virus la capacitat d’infectar nous hostes. Aquestes proteïnes permeten l’apropament de les membranes de la partícula vírica i la cèl·lula hoste i en propicien la fusió. Són proteïnes fusogèniques, com ara les sincitines, proteïnes produïdes per retrovirus endògens domesticats, que només s’expressen a la placenta i permeten a l’embrió incipient fusionar les seves cèl·lules amb les de la paret uterina de la mare. Sense aquests retrovirus que ens van envair ancestralment, no podríem haver desenvolupat la placenta i no seríem animals vivípars.

De fet, no som els únics animals placentaris. Per exemple, hi ha uns llangardaixos que també són vivípars i desenvolupen un òrgan similar a la placenta, que permeten als embrions de llangardaix de l’espècie Mabuya nodrir-se i créixer dins del ventre de la mare llangardaix. Evidentment, aquests llangardaixos desenvolupen una placenta perquè durant l’evolució del seu llinatge també van capturar un gen de sincitina d’un retrovirus endogen domesticat. Sembla obvi que aquest recurs de trobar-li un nou ús al material d’scrapbooking que ens regalen els elements genètics mòbils és un mecanisme d’innovació molt estès en tots els organismes vius per a generar noves funcions.

Hostes vingueren… que a conviure aprengueren!

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gemma-marfany-hostes-vingueren_552039_102.html