NO ERES VAGO, SOLO UN PROCRASTINADOR CRÓNICO

Cómo dejar de procrastinar? Te damos 5 tips para lograrlo - Terapify

La psicóloga Fuschia Sirois sugiere varios trucos para evitar la procrastinación, un problema que sufren más del 50% de los estudiantes al realizar sus tareas

¿Sueles dejar para mañana lo que podrías haber hecho hoy? ¿Retrasas tus quehaceres hasta que no puedes más? Si has respondido afirmativamente a ambas preguntas tenemos noticias para ti: procrastinas de manera regular. Pero no te preocupes, no estas solo. El 20% de los adultos y más del 50% de los estudiantes también lo hacen. De hecho los científicos han descubierto que hasta las palomas también procrastinan.

La procrastinación se define como el retraso consciente, voluntario e innecesario de una tarea. Al contrario de lo que se cree, la procrastinación no es el resultado de una mala gestión del tiempo, sino que esta relacionado con la forma en la que se gestionan las emociones.

La doctora Fuschia Sirois es una investigadora de la Universidad de Sheffield que ha estudiando este tema durante 20 años. Sirois afirma que cuando una persona se enfrenta a una tarea estresante y exigente, se activa en su cerebro una región conocida como la amígdala, la parte que procesa las emociones y señala las amenazas. La amígdala desencadena la respuesta de «lucha o huida». La procrastinación está relacionada con la activación de la respuesta de «huída», en este caso, del trabajo.

Otro de los factores que afecta a la procrastinación es el pensamiento temporal. En muchas ocasiones nos cuesta imaginar a la versión futura de nosotros mismos y la concebimos como una persona completamente diferente. Es por ese motivo que contemplamos a nuestro «yo futuro» como otra persona a la que no nos importa tanto perjudicar dejándole el trabajo sin hacer.  Otra opción es que lo veamos como un «superhéroe» que podrá con todas las tareas que no hemos hecho nosotros en el presente.

La estrategia perfecta para dejar de procrastinar hoy mismo (y otras 10 que  se adaptan a ti) - Habitualmente

¿CÓMO DEJAR DE PROCRASTINAR?

Sirois propone algunas estrategias emocionales para escapar de la trampa de la procrastinación.

  • Un truco es reducir la unidad de medida con la que estás midiendo el tiempo. De esta forma pensaremos que nos quedan 48 horas para entregar el trabajo en lugar de dos días. A medida que pasan las horas, la presión es más visible.
  • Sioris también propone reducir la autoexigencia y aumentar la autocompasión. Para ello sostiene que realizar ejercicios de mindfulness y ejercicios que reduzcan la tendencia de juzgase a uno mismo con dureza.
  • En su estudio Sioris hizo reflexionar a sus voluntarios sobre diferentes cuestiones antes de comenzar una tarea, por ejemplo cuáles eran sus objetivos, y de qué forma era importante cumplirlos para ellos. De esta forma comprobó que tras un breve periodo de reflexión sus voluntarios procrastinaban menos, ya que mejoraban la relación con ellos mismos y  manejaban mejor las emociones negativas.

Además puedes encontrar aquí otros trucos clásicos para vencer la procrastinación.

Cómo dejar de procrastinar | UNITEC

LA PROCRASTINACIÓN PROVOCA PROBLEMAS DE SALUD

La procrastinación también puede causar otros problemas. Las personas que tienen este hábito tienen mayores niveles de estrés y es más probable que tengan dolores de cabeza, problemas digestivos e insomnio.

La investigadora Sioris también ha descubierto que la procrastinación esta relacionada con enfermedades cardiovasculares. Las personas que son procrastinadores crónicos son más propensas a posponer comportamientos saludables como hacer ejercicio.

https://www.quo.es/psicologia/q2107103251/procrastinar-psicologia-solucion-tareas/

Centre democràtic franquista

… el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors

L'adeu interminable al franquisme: 1939-2019, per Xavier Casals

Dilluns passat Pablo Casado es va deixar veure a Àvila, somrient, entre dos exministres de la UCD que les deien de l’alçada d’un campanar. Cal recordar que, amb la finalització del franquisme, la dreta espanyola es va reorganitzar sobretot en dos grans partits. El que avui dia presideix Casado prové, després d’una refundació, d’aquella Alianza Popular creada per diversos ministres franquistes dels sectors més immobilistes. Les cròniques de l’època recullen els habituals càntics de “Franco! Franco! Franco!” en els primers congressos de la coalició. La part més oberta de la dreta va arrenglerar-se amb el Ministre Secretari General del “Movimiento”, Adolfo Suárez, que havia estat nomenat president del govern per Joan Carles I durant el període preconstitucional, deixant-lo en una posició d’avantatge per guanyar les eleccions de 1977.

Que l’acte fos justament a la ciutat de Santa Teresa de Jesús no era pas una casualitat, sinó una decisió molt ben pensada. Suárez era d’allà i Casado és diputat per aquella circumscripció. Ajuntar ministres de la UCD amb Casado a Àvila volia ser un missatge de relleu, de continuïtat en el PP del fallit experiment centrista, de pal de paller de la dreta. Ara bé, la lectura del present i del passat que van fer Rafael Arias Salgado i Ignacio Camuñas ben poc té a veure amb la pàtina de moderació amb la que es va voler decorar la seva extinta formació política. El primer, fill de ministre franquista, va titllar de “fill de puta” a Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, per haver demanat que es controli l’ús que fa Espanya dels fons europeus. L’insult volia ser jocós i anava seguit d’exclamacions de joia perquè la vigilància va dirigida al govern de Pedro Sánchez. Si a la Moncloa hi hagués un representant del PP possiblement el to hauria estat més agre, convertint-se l’afer en un atac intolerable a la sobirania nacional, tot reprenent el “Muera Europa, viva España” de les darreres grans manifestacions falangistes

Units contra Franco | Pere Bosch i Cuenca | Barcelona | Política | El Punt  Avui

Ignacio Camuñas va acabar d’amenitzar la jornada amb unes declaracions que difonien la lectura franquista del que va ser la Guerra Civil: el conflicte havia estat culpa del règim democràtic que, com que no sabia fer les coses ben fetes, havia obligat a uns pobres militars a rebel·lar-se violentament. No feia pas gaire que Casado havia practicat des del faristol del Congrés dels Diputats un exercici d’igualació pel qual tots eren culpables: la República per voler “democràcia sense llei” i els colpistes per voler “llei sense democràcia”. Ara no mostrava cap signe d’incomoditat en el moment de sentir-ne una altra versió que anava una mica més enllà en la justificació del feixisme, la repressió i la dictadura. 

Hi ha qui ha volgut veure en el paperot de Casado una gravíssima patinada, com si tot hagués estat una errada, un accident o hagués pecat d’excessiva consideració amb els seus convidats. Ho podríem entendre així si no hi hagués una opció que està creixent a la dreta del PP proferint missatges exaltats del mateix tarannà. La mirada a la frontera electoral amb VOX, especialment després que Isabel Díaz Ayuso es reforcés a Madrid utilitzant una retòrica propera a la nova extrema dreta, serà una constant en el partit majoritari de la dreta espanyola. 

El mateix Camuñas que dilluns deia bestieses, el que havia format part d’allò que volia ser el centre durant el postfranquisme, va arribar a ser vicepresident de VOX fa tot just quatre dies. Si aquests eren els moderats, imaginem-nos com les gastaven els altres. Casado no restava impassible, dibuixant un somrís, perquè no sabés què dir, sinó que l’escena era perfectament orquestrada: el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors europeus. 

Per finalitzar, podríem fer una reflexió sobre la perillositat d’apropar-se al relat de l’extrema dreta perquè “el votant sol preferir l’original en comptes de la imitació” i totes aquestes coses que solen dir-se. Ara bé, en aquest cas tampoc és que acabi de quedar massa clar quina és la marca genuïna i per això no ens aventurarem a fer pronòstics.

Estrangers pobres atenen estrangers rics

A1-119094763.jpg

Passa un avió per sobre l’Hotel Vela i al xiringuito de la platja de Sant Miquel, al costat de la de la Barceloneta, es poden trobar taules buides. És un quart de dues del migdia d’aquest dijous, falta una bona estona per als ‘botellons’ nocturns que indignen els veïns, i a l’entrada de l’establiment de platja un cartell adverteix que la mascareta és obligatòria, però només els cambrers la porten. No és il·legal treure-se-la per prendre alguna cosa i a uns metres, com a totes les zones exteriors, no és obligatori portar-la. Però com que a la ciutat molta gent la continua portant, potser espantada pel repunt dels contagis, sorprèn una mica comprovar que a la platja no se’n veu cap.

https://www.elperiodico.cat/ca/barcelona/20210722/estrangers-pobres-atenen-estrangers-rics-11933171

fote’t, Armènia

Gran Armènia - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Les democràcies amb complex de superioritat moral, van deixar abandonada i indefensa aquesta petita comunitat nacional resistent, malaurada víctima històrica, una comunitat d’arrel cristiana, però ni catòlica ni ortodoxa, amb una església pròpia, l’Església Gregoriana Apostòlica Armènia, amb una llengua pròpia, amb un alfabet propi, amb una personalitat pròpia que la faculta d’una perspectiva única, d’una mirada singular sobre la realitat

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-follin-armenia_568500_102.html

¿Puc contagiar-me de covid tot i haver-me vacunat?

Set mesos després que comencés la campanya de vacunació ja es veuen els efectes protectors de la vacuna. Ara bé, ¿funcionen igual les vacunes per a tothom? ¿És possible contagiar-se quan ja s’està vacunat? ¿Les vacunes prevenen les infeccions o només protegeixen davant la malaltia greu?

Cua per accedir a la vacunació mòbil a l’Arc del Triomf. CRISTINA CALDERER

La vacuna és excel·lent per protegir de la malaltia greu però sempre que se n’hagi rebut la segona dosi

Prevenir la infecció i prevenir la malaltia són coses diferents. Les vacunes van ser creades i assajades per evitar la malaltia, i la seva inoculació s’associa a la disminució de la càrrega viral i de la capacitat de transmissió, però això no significa que pugui aturar les noves infeccions.

Pintant de verd una societat hipòcrita

Cómo distinguir a las empresas que no son verdes pero se dicen serlo? |  ExpokNews

Obro les xarxes i apareix un inacabable reguitzell de publicacions reclamant un món més sostenible. És un clam contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, és com una gran marea verda. Hi ha publicacions de persones anònimes, d’influencers, de personalitats públiques, i d’empreses d’allò més diverses. Tots els missatges van en la mateixa direcció. Sembla que finalment tots plegats hem entès la necessitat de canviar el model. Però malauradament només ho sembla, només és una pàtina verda sobre un fons que segueix sent gris. 

Vivim en una societat hipòcrita que no mira més enllà de la capa de verd amb què ens ho pinten tot

Almenys un terç de la població catalana té un gran interès en consumir de forma habitual productes ecològics, sostenibles i saludables. Però sabem què volen dir aquests tres termes? Majoritàriament no, i per això resulta tant fàcil vendre’ns la seva falsa sinonímia. Sí, els tres termes podrien ser sinònims, però majoritàriament ara mateix de sinònims no en tenen res.

….

https://www.elnacional.cat/ca/gastronomia/pintura-verda-fons-gris_629384_102.html

Dos anys d’avantatge a l’adversari

Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.

Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió

De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.

Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.

Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.

Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.

Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…

Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.

Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.

Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.

En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?  

Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.

El 1640-41 Catalunya es va desvincular de la monarquia hispanica

Mapa d'Europa (circa 1645) obra de Jan Blaeu. S'aprecia clarament la linia que separa Catalunya i Espanya. Font Biblioteca Digital Hispánica

Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les figures més destacades i reconegudes en la investigació i divulgació de la història moderna de Catalunya i, concretament, de l’etapa de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652) i de la Guerra de Successió hispànica (1702-1715). És autor i coautor de més de trenta llibres. Alguns dels seus treballs han estat premiats per l’Institut d’Estudis Catalans i per la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  Fa poc ha publicat 1640 —editat per Rafael Dalmau Editors— que és un recull de més de quaranta anys d’investigació sobre el tema.

Després del Corpus de Sang —a mitjans d’agost del 1640— Felip IV anuncia oficialment la invasió militar de Catalunya. Entre els vuit càrrecs de “crims de lesa magestat” que s’imputen als catalans, un dels principals és “haver muerto al virrey”.

Llavors, Catalunya passa de ser un estat que formava part de l’edifici polític hispànic, a ser un estat que formava part de l’edifici polític francès?

Faltava que Lluís XIII de França acceptés el lliurament dels catalans i es fessin les negociacions del nou estatus constitucional de les relacions entre rei i regne, cosa que es concretarà en els pactes de Peronne, el setembre de 1641, amb unes condicions, especialment pel que fa a la salvaguarda del règim pactista català, que suposen una evolució respecte a la situació anterior. Formalment Lluís XIII de França no serà titular de la sobirania fins el 31 de desembre de 1641, en què el mariscal Du Brezé, primer virrei francès a Catalunya, jura les constitucions a la Jonquera en nom del monarca francès.

Sabem que el govern de la Cort de Madrid disposava d’una xarxa d’agents, una diplomàcia secreta que actuava tant a l’exterior com dins els territoris de la monarquia hispànica. Des de finals del segle XVI hi ha documentada la figura de l’espía mayor del reino, que coordinava aquests agents. Pau Claris i el seu secretari Rafel Nogués van morir amb pocs dies de diferència i amb els mateixos símptomes de malaltia. 

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-entrevista-simon-tarres-1640-catalunya-trencar-vincles-espanya_628169_102.html

Junqueras i Puigdemont a Waterloo

… preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Junqueras y Puigdemont se reúnen en Waterloo tras cuatro años

Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.

Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.

Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?

I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya

Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.

Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?

Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?

I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.

Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-castells-junqueras-puigdemont-waterloo_626117_102.html

Create your website with WordPress.com
Get started