Razones para devorar ‘Manual para mujeres de la limpieza’ aunque no seas muy de cuentos

¿Quién dice que los cuentos no venden? La edición póstuma de esta antología de relatos de Lucia Berlin (1936-2004) ha sido uno de los best seller del año pasado y, según parece, promete serlo también de este. Los elogios en la prensa y el boca-oreja han convertido a ‘Manual para mujeres de la limpieza’ (Alfaguara) en un insólito fenómeno literario.

luciaberlin-manual

Te damos cinco razones para que dejes de decir aquello de «prefiero un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses»:

1. Se puede leer como «un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses». Los 43 relatos que componen ‘Manual para mujeres de la limpieza’ tienen tanta carga autobiográfica que se pueden leer casi como unas memorias, como 43 capítulos en la vida de Lucia Berlin. Una vida itinerante (de Alaska a California pasando por Chile), agitada sentimentalmente (se casó tres veces y tuvo cuatro hijos), inestable laboralmente (profesora, recepcionista, enfermera, limpiadora…) y bañada en litros y litros de alcohol.

2. Enlazando con el punto anterior, ‘Manual para mujeres de la limpieza’ es una obra maestra de la autoficción. Aunque con una particularidad: está escrita cuando a esta forma de escribir no se le llamaba autoficción. Si te gusta la literatura del yo (de la que aquí hemos reseñados varios ejemplos: ‘La hierba de las noches‘, ‘Cocaína‘, ‘Para acabar con Eddy Bellegueule‘, ‘Hermano de hielo‘…), los relatos de Berlin te dejarán con unas enormes ganas de haberla conocido.

3. Sirve como guía para señoras de la limpieza, pero también como manual de autoayuda. Los relatos de Berlín son terapéuticos. Están situados en lugares sórdidos, tristes, dolorosos: hospitales, prisiones, lavanderías, centros de desintoxicación… Están protagonizados por alcohólicos, inadaptados, fracasados, enfermos… Y hablan de adicciones, de problemas de salud, económicos, sentimentales, de infancias tristes. Sin embargo, están envueltos en una extraña alegría, en una ternura tan paradójica como vivificante.

4. Son muy divertidos. Berlin demuestra tener un sentido del humor admirable. Sus relatos están atravesados por una luminosa y fina ironía en la que no cabe el cinismo (en esto se diferencia de Raymond Carver, con quien ha sido comparada). Sus personajes pueden ser marginales y desgraciados, pero tienen tanta dignidad y alegría como la que exhibe la escritora en sus fotos. Quién diría viéndolas que es una borracha que vive en una caravana, tiene empleos precarios, sufre de escoliosis, tuvo una madre alcohólica que se suicidó, un marido yonqui y una hermana que murió de cáncer.

5. Es ‘Paterson‘ hecho realidad. Resulta curioso comprobar las semejanzas entre la vida como escritora de Berlin y la del protagonista de una de las mejores películas de 2016. No es difícil imaginar a la cuentista escribiendo sentada en un banco mientras espera el autobús, en la lavandería mientras hace la colada o en la mesa de la cocina mientras se termina de hacer la cena. Una escritora proletaria que, como William Carlos Williams, el poeta al que evoca ‘Paterson’ y con el que también se ha comparado la escritura de Berlin, es capaz de extraer toda la belleza, el humor y la alegría que permanece oculta tras la cruda y cotidiana realidad.

https://jenesaispop.com/2017/02/11/289035/5-razones-devorar-manual-mujeres-la-limpieza-aunque-no-seas-cuentos/

https://elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461686913_788507.html

Tecnologia per reduir el malbaratament alimentari

https://opcions.org/consum/tecnologia-aprofitament-alimentari/

Com evitar que un aliment es malbarati amb un sol clic? Podem contribuir a cuidar el medi ambient actuant més conscientment i, el mòbil, pot ser un nucli d’informació i d’eines que ens acompanyi en aquest procés.

Així és com va sorgir la idea de crear una app perquè tot el menjar que sobra al final del dia en restaurants i negocis d’alimentació tingui una oportunitat de ser consumit i no acabi sent desaprofitat. Des d’aleshores ja operen en 16 països amb una comunitat de més de 43 milions d’usuaris i més de 110.000 negocis units a la iniciativa. Fins ara, ja han “salvat” més de 87 milions de paquets de menjar.

Salvar un paquet de menjar a Too Good To Go equival a evitar el malbaratament de quilos d’aliments i a estalviar l’emissió de quilos de CO2. Per ara, només a Espanya, han aconseguit evitar el malbaratament de més de 4 milions de kg d’aliments i estalviar l’emissió de més de 10.000 tones de CO2.

La Silvia afegeix que la societat d’avui en dia està molt desconnectada de l’origen dels aliments i tot el que hi ha darrere d’ells. Incideix en què avui tenim accés a tot el que volem i quan volem i s’ha perdut aquest valor o respecte que la nostra gent gran sempre ha donat al menjar perquè, potser, ells van viure moments complicats i sí que valoraven i respectaven aquests aliments i el que significava tenir-hi accés.

També han ideat la iniciativa ‘Dates amb sentit: mira, olora, prova’, posada en marxa a països com França, Alemanya i Dinamarca. Han creat el distintiu ‘Mira, olora, prova’, que consisteix en una etiqueta que s’incorpora als productes amb data de consum preferent per recordar que, un cop passada aquesta data, es poden utilitzar els sentits abans de tirar el producte per saber si segueix en bon estat i es pot consumir.

Molts àmbits de la vida s’han adaptat a la tecnologia, inclosos l’ecologisme i la sostenibilitat. Arreu del món, s’han dissenyat aplicacions que permeten els usuaris comprar a preus reduïts aquells aliments que restaurants o altres locals llençarien si no trobessin sortida.

La producció i la distribució dels aliments deixa una important petjada ecològica. Per això, els establiments, en funció de l’excedent que tenen al final de la jornada o del seu servei, preparen paquets amb els productes que els han sobrat i els ofereixen a través de les apps, amb descomptes de fins al 70%.

En aquest article parlem de quatre aplicacions mòbils:

To Good To Go
OLIO
Yo no desperdicio
Foodcloud
Són les apps realment efectives?
Gaby Susanna i Nadal, directora de la Plataforma Aprofitem els Aliments, afirma que és molt diferent la canalització dels aliments que han estat o estan a punt de ser malbaratats per donar-los una segona oportunitat i la prevenció d’aquest malbaratament per reduir-ho. En aquest sentit, opina que les aplicacions mòbils ajuden a donar una segona oportunitat a aquests aliments, però subratlla que el focus hauria de posar-se sempre en prevenir. “Hi ha altres mesures més importants a prendre, com programes que et permetin planificar millor les quantitats de menjar que s’han de produir i evitar excedents”, comenta la Gaby.

La Gaby ha utilitzat algunes d’aquestes aplicacions i opina que s’ha de vendre allò que els negocis no podran oferir l’endemà per donar sortida al menjar que sobra, però no per lucrar-se i guanyar més diners.

Too Good To Go: aplicació líder en l’aprofitament alimentari
Silvia Magán, membre de l’equip de comunicació i de relacions públiques de l’aplicació, explica els orígens de Too Good To Go, l’aplicació d’aprofitament alimentari més estesa i coneguda. “Va néixer el 2016 a Copenhaguen, quan un grup d’amics estava gaudint d’un bufet i van veure com els cambrers llençaven a les escombraries tot el menjar que havia sobrat”. No entenien per què aquest menjar que estava en bon estat, i que fins feia cinc minuts havien estat gaudint, ara s’estava malgastant. Aleshores, van començar a investigar sobre el malbaratament d’aliments i van prendre la decisió de plantejar una solució que ajudés a canviar les coses.

OLIO: l’aplicació que connecta veïns per compartir aliments

El moment en què va néixer OLIO, una aplicació d’origen britànic, va ser quan la Tessa Cook, la cofundadora, s’estava mudant de país i tenia molt de menjar que no volia llençar. Va intentar trobar algú a qui donar-li, li semblava una “bogeria” que hagués de llençar aquest menjar quan segur que hi havia molta gent a poca distància encantada de rebre’l. I així va sorgir la idea d’OLIO, una aplicació mòbil que connecta els veïns per compartir menjar.

OLIO està disponible a tot el món i, fins ara, ha permès que es comparteixin aliments a 59 països. La majoria de l’activitat està present al Regne Unit, però també hi ha comunitats molt actives a Mèxic, Colòmbia, Xile, Argentina, Singapur i Nova Zelanda, entre altres. Té 5 milions d’usuaris que han compartit més de 25 milions de porcions de menjar i 3 milions d’articles per a la llar. Això ha tingut un impacte ambiental equivalent a estalviar 80 milions de quilòmetres de cotxe per carretera i 4.000 milions de litres d’aigua.



Per utilitzar l’aplicació, només cal fe

r una foto de l’aliment o menjar que es vol aprofitar i s’afegeix a l’aplicació. Els veïns reben una alerta, poden navegar pels llistats, sol·licitar allò que volen i, a continuació, recollir-ho en menys d’una hora.

L’equip d’OLIO també ha llençat campanyes com #Cook4kids (“Cuinar pels nens”) i #Cook4carers (“Cuinar pels cuidadors”), que han animat als usuaris a cuinar per a persones de la comunitat local que ho necessiten. Han col·laborat amb 20 xefs famosos britànics que els han proporcionat receptes. Fins ara, han distribuït més de 30.000 àpats. També ha desenvolupat el programa “Food Waste Heroes” (“Els herois del malbaratament alimentari”), que consta de 30.000 voluntaris formats que es comuniquen amb empreses locals, com supermercats i menjadors d’empreses. Els voluntaris recopilen els aliments no venuts al final del dia, els afegeixen a l’aplicació i els redistribueixen a la comunitat local.

Yo no desperdicio: compromís repsonsable
La Laura Martos Pérez, encarregada d’Educació per la Ciutadania Global de la ONG Enraíza Derechos i membre de l’equip de l’aplicació espanyola Yo No Desperdicio, sosté que l’aliment és considerat avui dia com una mercaderia més i que el sistema alimentari global no té en compte que l’alimentació no és un privilegi, sinó un dret fonamental reconegut internacionalment.

La tecnologia s’alia amb l’aprofitament alimentari

Científics xinesos volien infectar ratpenats amb coronavirus fa més de dos anys

Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.

La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.

El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.

Coronavirus pels ratpenats
El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.

Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.

Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.

Incògnites sobre l’origen del virus
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/cientifics-xinesos-volien-infectar-ratpenats-coronavirus-anys_648752_102.html

Una Generalitat espanyola mai salvarà el català

EL CASTELLÀ ES EL CÀNCER QUE MATA LA LLENGUA CATALANA

 

“Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari”

És obvi que aquesta filtració és una posada de catifa del PSOE perquè Gabriel Rufián pugui fer tuits indignats i Pere Aragonès es pugui fer el milhomes als mitjans subvencionats per després rebre uns xoco crispies secs i poder presentar-los com a virutes de xocolata de l’Oriol Balaguer, i això, si arriben, perquè el repte és trobar un sol cop en què un govern espanyol hagi complert amb Catalunya. Un de sol.

Si us plau, parla'm en català | AVUI.cat | Política | El Punt Avui

Espoli dels últims exemplars de corall vermell en les aigües de Sant Feliu de Guíxols

El Grup de Natura Sterna ha constatat el robatori de la branca de corall vermell més gran de la zona d’uns 15cm de llargada, situada a 31 metres de profunditat a Port Salvi

Corall vermell

El passat 17 de setembre, un bussejador del Grup de Natura Sterna va constatar l’espoliació de la branca de corall vermell (Corallium rubrum) més gran inventariada fins ara en aigües de Sant Feliu de Guíxols. Concretament es trobava a una profunditat de 31 metres a la zona de Port Salvi.

La branca es va detectar per primera vegada l’any 1987 i observada per última vegada el 26 d’agost d’aquest any. Feia 15 centímetres de llargada i era una peça excepcional de les aigües del municipi guixolenc. A més, on fins al moment només hi ha inventariats sis exemplars més de corall vermell.

Aquest recurs pesquer és clau en l’ecosistema marí, ja que té unes característiques que el fan especialment vulnerable, com un creixement extremadament lent o la limitada capacitat de dispersió de les seves colònies. Ara, hauran de passar almenys quatre generacions per poder observar un exemplar similar.

Pesca prohibida

Actualment, la pesca del Corallium rubrum està prohibida per una ordre ministerial del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 31 de març de 2020 i vigent fins al 2022. L’any 2017 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja havia regulat la seva pesca mitjançant l’Ordre ARP/59/2017, de 7 d’abril, establint una veda de la pesquera per un període de 10 anys.

Al llarg de les últimes dècades, s’ha constatat un descens de fins al 75% de les seves captures a nivell de tota la Mediterrània, especialment en el cas de les poblacions d’aigües poc profundes, pràcticament esgotades. La pesca furtiva, l’escalfament de les aigües per culpa del canvi climàtic i l’acidificació dels mars suposen una greu amenaça per a la seva supervivència, motiu pel qual ha estat catalogat com una espècie en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

Per aquest motiu, el Grup de Natura Sterna està tramitant les pertinents denúncies de l’espoli del corall vermell detectat a Sant Feliu de Guíxols davant el cos dels Agents Rurals i el Departament Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Per així, evitar que fets delictius d’aquesta gravetat es tornin a produir.

El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys

El resultat no sorprendrà a ningú, però cal tenir dades per mostrar i visualitzar el gran retrocés del català en el darrer segle:

  • S’ha passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018.
  • Només hi ha 200.000 parlants habituals de català més en 2018 que el 1930.
  • L’any 2002 el català va deixar de ser la llengua més parlada a Catalunya.
r/catalunya - Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d'un 90% de parlants a un 36% en noranta anys.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/232632/evolucio-catala-com-llengua-habitual-de-1930?pag=1

cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria
Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?

Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.

La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.

Els ‘octubristes’ del Parlament condecoren Puigdemont a la casa Macià

Puigdemont amb la medalla Carrasco a la casa Macià/QS

El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.  

L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.

Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.

El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”.  Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”. 

A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium,  i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”. 

Coses que esquincen una societat

Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.

A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.

El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…

Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.

“Todos los catalanes son una mierda”

Luego Fue director de Abc de Sevilla de febrero del 1937 A febrero de 1939)  - Archivo ABC
Hagiógrafo de Franco, Galinsoga se dirigió a la sacristía gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”. Galinsoga cayó en la “trampa” y reconoció que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón. Se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot.

Esta frase ocasionó, ahora hace 60 años, el conocido caso Galinsoga, fruto de la lucha y de la resistencia catalanista y antifranquista (con la participación de la Iglesia catalana) ante la soberbia y la mala educación de Luis Martínez de Galinsoga, director de la Vanguardia Española y hagiógrafo de Franco, al que había definido como “Vigía de Occidente”.

El domingo 21 de junio de 1959, hoy hace 60 años, Galinsoga fue a misa de 9 a la parroquia de San Ildefons de Barcelona. En iniciar la homilía el sacerdote, en catalán, Galinsoga se dirigió a la sacristía, gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”.

“Usted perdone, le contestó el sacristán, pero la misa, como en todos los lugares, es en latín”. Mossèn Lluís Gómez Rubiera, que estaba leyendo el periódico, cuando oyó aquellos gritos se dirigió a Galinsoga que repetía:
“Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán”.

Mossèn Lluís Gómez explicó a Galinsoga que, por el hecho de ser la misa parroquial, el sacerdote hacía la homilía en catalán. Galinsoga le respondió, mientras dejaba una tarjeta suya encima de una mesita: “Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda”. Y salió de la sacristía repitiendo: “Catalanes de mierda”. Una mujer cuando oyó los insultos le dijo: “Pero qué dice, maleducado”. Y Galinsoga repitió gritando: “Que todos los catalanes son una mierda”.

El 25 de junio, mossèn Narcís Saguer, cura de San Ildefons, muy inteligentemente, le escribió a Galinsoga esta carta: “El pasado domingo día 21, mientras se celebraba en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S. , para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona”.

Misa en Cataluña

Galinsoga cayó en la “trampa” y contestó a mossèn Saguer, reconociendo que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón en catalán. Estos hechos comenzaron a conocerse y se inició una campaña ciudadana contra La Vanguardia Española, con gente de CC como Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparecieron diarios de La Vanguardia rotos, se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot y también se invitaba a los subscriptores a darse de baja del periódico hasta que Galinsoga fuese destituido. Los cristales de la redacción de La Vanguardia fueron rotos y aparecieron pintadas de “Visca Catalunya”.

De la imprenta de Francesc Pizon salió un texto clandestino, redactado por Jordi Pujol, titulado: “TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA” y que decía: “A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia. Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans. És el que calia esperar. Cal respondre dignament al repte: EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT. Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills. Enfront de tal injúria, no hi ha diferències : Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga. BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA”.

La tirada del diario se había reducido en 30000 ejemplares, se dieron de baja cerca de 20000 subscriptores y el conde de Godó, propietario de La Vanguardia, perdió un millón y medio de pesetas.

A la vista de la magnitud de la campaña, Galinsoga tuvo miedo y el 19 de enero de 1960 escribió un artículo en el que pregonaba su afecto y su servicio a Cataluña y su amistad con Puig i Cadafalch y con Francesc Cambó.
La oposición a Galinsoga sacó otro texto, que se distribuyó ampliamente y donde se refutaban los argumentos dados por el director de La Vanguardia en su artículo del 19 de enero. El texto decía: “RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”: “Sr. Galinsoga: Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? … Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa….de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya ? Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?….Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció…no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i una altra. Fins que hem dit prou”.

El texto acababa con estas palabras: “CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA”. El 28 de diciembre de 1959, el editor del diario se había dirigido a las autoridades franquistas para solicitar el relevo del director. El 7 de febrero siguiente, el nombre de Galinsoga ya había desaparecido de La Vanguardia.

El temps que no passa: seixanta anys del “Todos los catalanes son una  mierda”, de Luis de Galinsoga. - Totxanes, totxos i maons

El caso Galinsoga fue un éxito de los grupos catalanistas y de la oposición democrática, juntamente con la Iglesia catalana (que siempre ha amado y ha defendido nuestra lengua) en la lucha contra la dictadura franquista y contra la prepotencia de los enemigos de Cataluña. De hecho, recientemente (Avui, 14 de mayo de 2019) el arzobispo de Tarragona, Joan Planellas, en sintonía con los documentos del episcopado catalán, declaraba: “Manifestamos nuestro profundo amor por el país, lo amamos”.

Y es que como decía también (Ara, 16 de junio de 2019) el arzobispo Planellas, en relación a la defensa de la lengua catalana por parte de la Iglesia: “¿Quién puede renegar de su tierra?¿De Cataluña que tiene cultura, lengua y talante propio? La Iglesia tiene que afirmar este amor por la tierra donde vives”. Una vez más se demuestra que cuando un pueblo está unido para de defender su dignidad y su identidad nacional, David es capaz de vencer Goliat.

https://www.religiondigital.org/opinion/catalanes-mierda_0_2133086704.html

Catalans culpables

Jo tambe soc culpable i els gairebe 2 milios de la VIA! "@Alice ciù: Fes RT  per a donar suport al #presidentMas pic.twitter.com/W5C93NlXHe" | Culpables,  Jaba

El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat. Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris. I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I.

Espanya De Merda (NOVEL-LA) : Albert Pla I Alvarez: Amazon.es: Libros

Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la.

La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.

Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la. Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom.

Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana. En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat. Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-culpables_639377_102.html

Create your website with WordPress.com
Get started