Descobreixen un nou coronavirus que prové dels gossos

Cal més investigació per saber si es pot transmetre entre persones i si causa alguna malaltia als humans

Els coronavirus es van descobrir als anys 20 del segle passat en mamífers i ocells, però als anys 60 es va veure que també eren capaços de reproduir-se en humans. Fins a principis del segle XXI eren coneguts sobretot per causar infeccions respiratòries lleus. L’epidèmia de SARS del 2003 va fer saltar les alarmes: no tan sols comportaven refredats, sinó que també podien arribar a causar malalties greus i fins i tot la mort. Pitjor encara: s’escampaven tan ràpidament que podien convertir-se en pandèmies. Aquesta previsió es va confirmar setze anys després, amb l’entrada en escena del SARS-CoV-2, de moment el més perillós de tots. Però la família continua creixent: el nou membre és un coronavirus que, inesperadament, ha saltat dels gossos als humans i que encara no sabem quins efectes té.

Els coronavirus són microbis amb forma de pilota plena de punxes, una mena d’eriçons microscòpics. La seva composició, com la de tots els virus, és simple: més o menys una dotzena de gens embolcallats amb una càpsula de greixos i proteïnes. Tot plegat té una mida mil vegades més petita que l’amplada d’un cabell. Actualment se n’han descrit unes quantes desenes, tot i que només se’n coneixen set que ens facin emmalaltir: a part del SARS-CoV, el SARS-CoV-2 i el MERS-CoV, que donen quadres respiratoris greus ( SARS, covid-19 i MERS, respectivament), els altres quatre són responsables d’un bon nombre de refredats comuns.

Una nova ruta dels coronavirus

L’origen d’aquests coronavirus és el ratpenat (menys dos, que venen dels rosegadors), però normalment els virus arriben als humans passant abans per un intermediari, com el camell en el cas de la MERS. En alguns casos, com per exemple el covid-19, aquest segon animal encara és desconegut. Fa unes setmanes es va publicar un estudi en què es descrivia per primer cop un coronavirus que havia saltat dels gossos a les persones, una ruta que es pensava que no era possible.

El descobriment el va fer l’equip del doctor Gregory Gray, catedràtic de medicina de la Duke University, que va desenvolupar un test genèric per detectar qualsevol coronavirus. A diferència de les eines que es fan servir per diagnosticar el covid-19 (com la PCR o els tests d’antígens), que només en detecten un tipus concret, la prova del doctor Gray està dissenyada per reconèixer una estructura comuna de tots els coronavirus, fins i tot dels que encara no es coneixen. Si més no en teoria. Per comprovar si la prova funcionava, els científics van analitzar mostres de pacients d’un hospital de Malàisia, obtingudes entre el 2017 i el 2018 a partir de frotis nasals semblants als que es fan per diagnosticar el covid-19. Esperaven que amb un sol test universal serien capaços d’identificar els microbis habituals que solen tenir les persones ingressades amb infeccions respiratòries.

Un nou coronavirus

Però segons l’article que han publicat recentment a la revista Clinical Infectious Diseases, la prova va trobar un coronavirus que ningú s’esperava. El van detectar sobretot en nens hospitalitzats amb pneumònia, i el percentatge d’afectats era força alt per a un virus desconegut: fins a un 3% dels malalts el presentaven. Com que la troballa era sorprenent, van demanar a altres laboratoris experts en el tema que també analitzessin les mostres amb tècniques diferents. Els resultats van confirmar que havien descobert un coronavirus que no tan sols no s’havia aïllat abans en humans, sinó que normalment circulava entre els gossos.

A continuació van fer anàlisis genètiques del virus i van veure-hi trets que suggerien que havia passat també per gats i porcs. Però, malgrat tot, la conclusió va ser que havia saltat directament dels gossos als humans. L’explicació podria ser que aquest coronovirus ha adquirit una mutació que no es veu en els dels gossos però sí en els dels humans (concretament en el SARS-CoV i el SARS-Cov-2). Això li podria haver proporcionat l’habilitat per sobreviure dins el cos humà, cosa que abans no podia fer. Els pacients probablement l’haurien adquirit pel contacte directe amb mascotes infectades, tot i que no se sap amb quina freqüència pot passar una cosa així.

Sense motius d’alarma

Fins ara no s’havia vist que les mascotes poguessin ser ni l’origen ni els intermediaris d’aquesta mena de virus, però això no hauria de ser encara motiu d’alarma. Que aquest coronavirus es trobés en pacients que tenien pneumònia tampoc vol dir que la causés. Podria ser una infecció addicional, i que només hi contribuís amb símptomes lleus. Calen més experiments per saber si té la capacitat de fer emmalaltir els humans. A més, tampoc s’ha vist que pugui saltar de persona a persona, que és la capacitat clau per causar brots, epidèmies o fins i tot pandèmies.

L’estudi és important perquè ens diu que, a partir d’ara, caldrà tenir present que els coronavirus també poden venir d’altres hostes, a part dels habituals. Per controlar futurs brots, d’aquest o d’altres membres de la família, s’haurà d’ampliar la vigilància a més espècies per detectar noves zoonosis (les malalties que provenen de microbis dels animals) abans que no causin problemes seriosos a escala mundial.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC

https://www.ara.cat/ciencia-tecnologia/descobreixen-nou-coronavirus-prove-dels-gossos_1_4017530.html

El Cercle d’Economia i el problema madrileny

La candidata del PP el 4-M, Isabel Díaz Ayuso, en l'acte de fi de campanya.

Des que als anys 90 acadèmics com Antoni Castells o Núria Bosch van començar a estudiar les balances fiscals entre territoris a Espanya i l’anomenat efecte capitalitat, que afavoreix la concentració de recursos a Madrid, ha plogut molt. Amb el temps, i moltes raons econòmiques més tard, un discurs que en aquell moment i fins molt després s’identificava amb posicions nacionalistes (i després independentistes) comença a fer forat en altres àmbits, fins i tot fora de Catalunya. Les denúncies del sistema de finançament i dels efectes de l’Estat en l’economia de Madrid ja no són exclusives de Catalunya. No deixa de ser significatiu que l’últim informe que s’ha fet amb profunditat sobre com Madrid actua com a aspirador de recursos el firmi l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Doncs bé, en aquest context, el Cercle d’Economia es va posicionar ahir de manera contundent sobre aquesta qüestió i va afirmar: “La capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspirador de recursos de la resta d’Espanya. No assumir una posició conscient del seu paper com a capital pot fer que a la resta del país hi hagi una forta desafecció”. 

Que una institució com el Cercle se sumi a la denúncia del paper que està jugant Madrid en el desenvolupament espanyol és important. Significa que una part de l’empresariat català, en molt bona part crític amb el sobiranisme i el Procés, ha pres consciència que un element veritablement distorsionador que ara mateix amenaça el desenvolupament de l’economia espanyola és el paper que està jugant Madrid, amb el seu dúmping fiscal per atreure tant empreses com grans fortunes i la concentració desproporcionada tant de funcionaris com d’organismes d’àmbit estatal. És important que aquest discurs el faci abans de l’accés als fons europeus, els anomenats Next Generation, que amenacen amb ser distribuïts de manera centralitzada pel govern espanyol, amb el dubte de si es respectarà el pes del PIB català i el caràcter de petita i mitjana empresa de la xarxa emprenedora.

El Cercle aposta també per un increment del pes industrial en l’economia catalana i lamenta que fins ara Catalunya no hagi aprofitat bé els fons que han arribat d’Europa. És una crítica en part injusta perquè la situació de riquesa relativa de Catalunya en el conjunt espanyol ha fet que aquests fons anessin majoritàriament a altres territoris o, en el seu defecte, que servissin per construir infraestructures que els connectessin amb Madrid. D’una manera o una altra, Madrid sempre sortia beneficiada per l’obsessió dels successius governs espanyols per construir un gran París o un Districte Federal. Potser ara es comença a veure el preu que està pagant la resta de l’Estat, sobretot en els territoris del que s’anomena l’Espanya buidada, les grans víctimes de la hipertròfia madrilenya impulsada amb decisions d’estat.

En tot cas, els empresaris catalans del Cercle han de fer una reflexió de per què han permès que aquest model, que perjudica clarament el teixit econòmic català però també el conjunt d’Espanya, tirés endavant. O almenys per què no van aixecar prou la veu ni van intentar exercir la seva influència per frenar-ho. ¿Potser per por a semblar massa catalanistes? ¿A ser considerats nacionalistes catalans pel nacionalisme espanyol? Madrid ara s’ha bunqueritzat, i la victòria d’Ayuso així ho demostra, i serà difícil revertir-ho. Almenys, el govern espanyol ha de saber que més enllà de la M-30 potser algun dia s’acabarà articulant una Espanya diferent que crearà riquesa més enllà de Madrid i que, com a mínim, va acumulant “desafecció”.

https://www.ara.cat/editorial/cercle-d-economia-problema-madrileny_129_4017480.html

Europa y Puigdemont sacan de la cárcel a Junqueras

Ahora que todavía circulan periódicos de papel, ¿se imagina usted las portadas de medio mundo, y algunas de España, con Puigdemont en La Rambla de Barcelona junto a una foto distinta, que sería la de Junqueras entre rejas?

Sería la imagen más explícita y potente del fracaso del Reino de España a la hora de enfrentarse al conflicto más importante desde que murió el mismo dictador que dijo aquello de que “España, antes roja que rota”, una orden que solo los catalanes se han atrevido a incumplir.

Es evidente que un presidente como Sánchez no puede consentir que estalle esa bomba mediática y, como ahora no puede controlar a Puigdemont, no le queda más remedio que abrir las puertas de las cárceles donde tiene encerrados a Junqueras y al resto de condenados.

Millones de euros invertidos durante los últimos años para recuperar la imagen de España en el mundo, y todo se perdería por unas portadas más que previsibles desde que el único presidente destituido por el artículo 155 de la Constitución decidió elegir un campo de “batalla” neutral para, desde el exilio, continuar su lucha por la independencia de Catalunya.

Se trata de una noticia que aún no se ha producido, pero, como tantas Espadas de Damocles, resultan más eficaces mientras mantienen viva la amenaza que si la descargan sobre sus víctimas.

Por cierto, hablando de portadas ¿ha visto usted en alguna de las de Madrid lo de la inmunidad recuperada por Puigdemont? Se lo pregunto porque todas informaron cuando el Parlamento europeo se la retiró, aunque fue la votación sobre inmunidades con menos apoyo de la historia europea.

Pero hace cuatro días el Tribunal General de la UE aceptó las cautelares solicitadas por Puigdemont, Comín y Ponsatí para recuperar la inmunidad, y también es la primera vez que se acepta una petición de esa clase.

Tal parece que Puigdemont lleva marcado lo de ser el primero en eventos importantes. Comenzando por el triunfo histórico que significó convocar un referéndum prohibido y conseguir que votaran dos millones de personas.

En cualquier caso, que Puigdemont aparezca en Catalunya solo depende ahora de que decida no hacer caso a sus abogados Costa y Boye que, aunque han declarado que la nueva inmunidad le permitiría regresar sin problemas, le recomiendan no hacerlo, pues no confían en que el Reino de España respete las resoluciones de la Justicia europea.

De hecho, el Gobierno español no ha emitido aún ningún comunicado con el clásico “respetaremos la decisión de los jueces europeos, aunque no estemos de acuerdo”. Una declaración de Pedro Sánchez que es más urgente y necesaria que nunca. Por lo de la democracia.

Para imaginar de lo que puede ser capaz Puigdemont es conveniente tener en cuenta que no resultó nada fácil soportar presiones como las que, desde todos los flancos y sin pausa ninguna, le asediaron durante los meses previos a la organización del referéndum del 1 de octubre de 2017.

En mayo de 2019 conquistó su escaño en el Parlamento Europeo, institución a la que también ha derrotado, de momento cautelarmente, acudiendo a la justicia europea.

¿No le parece también a usted que el poder judicial europeo es mucho más independiente respecto de la Comisión y el Parlamento de la UE, de lo que lo son los altos tribunales españoles respecto de los poderes ejecutivo y parlamentario del Reino de España? No olvidemos lo de “por la puerta de atrás”, toda una confesión de parte, incomprensiblemente sin consecuencias.

Lo cierto es que la primera semana de este mes de junio ha sido una de esas horribles para el Reino de España, pues a la recuperación por vía judicial de la inmunidad de Puigdemont, Comín y Ponsatí, se ha sumado, solo dos días después, una resolución del Comité de Asuntos Legales y Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa en la que se pide a España la libertad inmediata de los “presos políticos”, y también que deje de tramitar extradiciones contra los “exiliados”.

Un informe europeo que, este sí, ha provocado la respuesta del Ministerio de Asuntos Exteriores de España, aunque con un titular primero, y después un texto, tan contradictorios entre sí, que la ministra González Laya se debe creer que los políticos europeos que leerán su aberración son imbéciles.

La sucesión de acontecimientos en Europa favorables a los independentistas catalanes condenados o perseguidos por el Reino de España ha “matado” el tema de los indultos, y el viernes 4 de junio parecían fuera de tiempo Ferreras y sus tertulianos de “Al rojo vivo” insistiendo en el tema e intercalando imágenes de una recogida de firmas contra los indultos organizada por el PP-Kitchen que, virtualmente, saca de Europa a ese partido. ¿Están Casado y los suyos más cerca de esos marroquíes con los que se reunió diez días antes de que perpetraran el asalto a Ceuta con miles de inmigrantes?

Por cierto, que, hablando de Casado, conviene reparar en el detalle de que ha asumido, de manera consciente y desde el principio, el fracaso total en la campaña contra los indultos. El objetivo de 100.000 firmas en quince días que ha planteado, incluidas las que reciben por Internet, resulta ridículo ante el mucho ruido que está haciendo, sobre todo si las comparamos con las 4.020.000 que consiguió Rajoy en dos meses del año 2006 contra el nuevo Estatuto de Catalunya y que, como ayer mismo nos contaba El Confidencial, se están pudriendo en 876 cajas depositadas en un almacén del Congreso, justo destino para el mucho odio que contienen.

Tampoco se nota demasiado entusiasmo entre los barones territoriales del PP-Kitchen ante la nueva movida convocada en la Plaza de Colón.

Por mucho que Sánchez y Casado intenten ignorarlo, se ha trasladado a Europa el centro de gravedad del problema más importante del Reino de España: el avance sostenido del independentismo en Catalunya.

Hay un detalle más que contribuye a que Sánchez deje resueltos los indultos antes de que finalice este mes de junio.

Hay viajes del rey a Barcelona previstos para el día 16, Cercle d’Economía, y para el 27, WTC, algo que aprovechará Sánchez para vincular la concesión de los indultos con las noticias sobre Felipe VI en Catalunya, cosa que lleva el valor añadido de incomodar mucho al PP-Kitchen, metidos en una más de las iniciativas mal calculadas de Casado. Al margen de las nuevas firmas del odio, en la concentración de Colón, para la que me atrevo a pronosticar un fracaso imposible de disimular, se verán miles de pancartas de apoyo al rey, para que no se olvide de quienes son los que de verdad están dispuestos a “lo que sea necesario” para defender su más estimada herencia de la dictadura franquista.

Pero, sobre todo, Sánchez quiere evitar que la aprobación en el plenario del Consejo de Europa de la propuesta a favor de los presos políticos y los exiliados catalanes se produzca mientras Junqueras y el resto siguen en la cárcel. Esa reunión del Consejo comenzará el 21 de junio.

No resultan extraños los rumores de relevos en el Gobierno de Sánchez pues, entre otras cosas, resulta difícil imaginar la continuidad de Margarita Robles.

Para terminar, es necesario destacar que hay quien, sin ser ninguno de los líderes independentistas, sí opina que es el momento de Europa.

Por ejemplo, el catedrático de Derecho Constitucional Javier Pérez Royo. Hace tres días escribió “Por fin llega la hora de la mirada europea”, una reflexión que finalizaba así:

“Lo que será interesante es ver cómo reaccionan los Magistrados del TS y del TC, si sus sentencias son anuladas por vulneración de derechos fundamentales reconocidos en la Constitución española y en el Convenio Europeo de Derechos Humanos. ¿Se les caerá la cara de vergüenza y renunciarán al ejercicio de la función jurisdiccional o continuarán en sus puestos como si no hubiera pasado nada?”.

Si me oyera el catedrático solo le diría que los mencionados pertenecen al mismo grupo de jueces, los del CGPJ, que han estado más de dos años realizando nombramientos a pesar de que su mandato había finalizado. Por tanto, no será por vergüenza que decidan retirarse, si lo hicieran.

Europa y Puigdemont sacan de la cárcel a Junqueras

La confesión de Pujol

Inventores de historias, conseguidores de información violando las leyes y abriendo causas sin apenas base legal. La legítima desconfianza social hacia un Estado que emplea tales métodos está permitiendo borrar los pecados propios echando mano de los ajenos. Al final, con el paso del tiempo, se fija una visión para la historia que desdibuja la turbia realidad de una época crucial del país.

https://www.lavanguardia.com/economia/20210606/7508400/confesion-pujol.html

Create your website with WordPress.com
Get started