La solució als incendis passa per tornar a crear economia rural

Marc Castellnou, Cap dels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals)

BARCELONAMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat”. 

Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?

— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.

L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?

— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.

Com es manifesta l’estrès d’un bosc?

— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.

A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic ”

I tenen més mitjans i més gent?

— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.

Ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 i 90 quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara els focs són de molt alta intensitat ”

Quins són els punts dèbils dels incendis?

— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.

La solució als incendis passa per revitalitzar el rerepaís, tornar a crear economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi ”

Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?

— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi. 

La intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera. Bombers no pot ser més eficaç ”

Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.

— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.

Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques ”

I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.

— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s’hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.

Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?

— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.

I quines són?

— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011…

És com si passés per tot de cementiris, no?

— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.

És una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons que han après els països del Sud ”

Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?

— Líders polítics, de moment… A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.

Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?

— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n’aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt… et fan veure coses que tu no hauries vist.

Quins són els millors?

— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.

Estic fent el doctorat en física atmosfèrica a Holanda. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials ”

Vostè continua estudiant?

— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].

Ara entenc per què ha vingut arremangat.

— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.

https://www.ara.cat/societat/solucio-als-incendis-passa-tornar-crear-economia-rural_128_4421854.html

Felip V deroga els furs “para que los valencianos olviden que fueron libres”

L’ocupació militar borbònica de València va culminar amb la supressió de l’autogovern valencià

Tal dia com avui de l’any 1707, fa 315 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) el rei Felip V (el primer Borbó al tron de Madrid) signava el decret de Nova Planta que derogava l’autogovern valencià. Els Furs de València havien estat promulgats pel comte-rei Jaume I l’any 1238, poc després de la conquesta catalanoaragonesa de València cap-i-casal. Durant 469 anys, els Furs havien estat el nervi de la vida política valenciana, i la carta magna que consagrava la naturalesa d’estat del País Valencià. Amb la seva supressió, el País Valencià perdia la seva independència (primer dins l’edifici polític catalanoaragonès i després dins l’edifici polític hispànic) i quedava reduït a la condició de simple província de la nova Espanya borbònica d’ideologia absolutista i de fàbrica castellana.

La derogació dels Furs valencians era conseqüència de l’ocupació militar borbònica del País Valencià, que s’havia produït en el context d’aquell conflicte. El 10 d’agost de 1705, cinquanta dies després que el majoritari partit austriacista català hagués signat el Tractat de Gènova amb Anglaterra (20 de juny de 1705) el també majoritari partit austriacista valencià havia propiciat el desembarcament de Carles d’Habsburg a Dénia. I el 9 de desembre de 1705, trenta dies després que els catalans nomenessin Carles comte de Barcelona (9 de novembre de 1705), la ciutat de València obria les portes a l’exèrcit austriacista del general Basset i feia el mateix. En aquest punt és important destacar que l’austriacisme valencià encarnava les aspiracions revolucionàries populars continuadores de les Germanies dels segles XVI i XVII.

També la liquidació de l’estat valencià era una advertència, en un to clarament amenaçador, del que pretenia —i que acabaria fent— el règim borbònic a Catalunya set anys més tard (1714), després d’una brutal ocupació militar que, com al País Valencià, es va acarnissar amb la població civil. En el Decret de Nova Planta que el règim borbònic va imposar al poble valencià, s’ordenava, entre altres coses, la prohibició de l’ús de la llengua valenciana; la confiscació de tots els llibres, mapes i documents de totes les biblioteques públiques i privades valencianes (alguns van ser cremats i d’altres van ser transportats a la nova Biblioteca Nacional d’Espanya); i la destrucció de tots els escuts i blasons quadribarrats situats a les muralles, torres i portes de València cap-i-casal “para que los valencianos olviden que un dia fueron libres”.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/felip-deroga-furs-valencianos-olviden-libres-marc-pons_779895_102.html

El suïcidi d’Europa

… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.

Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.

Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.

Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.

Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.

Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.

Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.

I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.

Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.

Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?

Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.

Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.

El ponent del Consell d’Europa s’esmuny de l’ofensiva espanyola contra l’informe sobre Catalunya

Retira les conclusions sobre els incompliments d’Espanya de les recomanacions del Consell però en fa public l’informe complet

El text, que recull les consideracions crítiques fetes des del govern de Pedro Sánchez i des del Suprem a aquesta recomanació, adverteix que mantenir les euroordres va en contra de “l’esperit de convivència i harmonia” a què va apel·lar Pedro Sánchez en anunciar els indults.

L’objectiu de l’informe, com s’ha encarregat de recordar Cilevics, és comprovar si Espanya i Turquia han seguit les recomanacions que l’Assemblea Parlamentària va plantejar fa un any. El text, que el Consell d’Europa ha acceptat fer públic, recorda que els indults són condicionats i que els presos polítics continuen inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, a més de destacar que el Tribunal Suprem ha admès els recursos presentats contra aquesta mesura per PP, Vox i Cs, després que la mateixa sala del Suprem els havia desestimat. L’informe adverteix que seria “molt lamentable i inusual” que els indults fossin suspesos.

….

https://www.elnacional.cat/ca/politica/ponent-cilevics-consell-europa-esmuny-ofensiva-espanyola-informe-catalunya_776571_102.html

L’anticoncepció forçada de Dinamarca que va reduir a la meitat la natalitat de Groenlàndia

Una investigació periodística revela que als anys 60 i 70 es van implantar DIU a 4.500 noies sense el seu consentiment

L’Inge Thomassen, una groenlandesa de 61 anys, en tenia 17 quan es va quedar embarassada. En aquell moment, els seus pares no li van permetre tenir la criatura i va haver d’avortar. Després va passar-se anys i anys intentant tenir un fill, fins i tot amb processos de reproducció assistida, però mai ho va aconseguir. El 1995, gairebé dues dècades més tard, una radiografia va mostrar que tenia un dispositiu intrauterí (DIU) a l’úter. Ella no en tenia ni idea. És una dels milers de víctimes d’una campanya de control de natalitat forçada que el govern danès va dur a terme als anys 60 i 70 a Groenlàndia, antiga colònia danesa que actualment encara forma part del país escandinau.

La ràdio pública danesa DR ha destapat que, a partir del 1966, Dinamarca va promoure la implantació d’aquests mètodes anticonceptius a 4.500 noies a partir de 13 anys, la meitat de les dones en edat fèrtil que hi havia en aquell moment a l’illa. I ho van fer, en molts casos, sense donar-los cap informació i sense el seu consentiment ni el dels seus pares. Moltes no ho van descobrir fins molt temps després, després d’anys de dolors, infeccions i problemes per quedar-se embarassades.

Al podcast de DR, un ginecòleg retirat explica que va posar milers de DIU, i que aquells dispositius no estaven pensats per a noies joves; eren massa grans per a dones que encara no havien donat a llum, amb la qual cosa hi havia risc de complicacions i fins i tot de deixar-les estèrils de forma permanent. És el cas de l’Inge, que va patir danys permanents a l’úter que li van impedir ser mare, i no sap ni té cap record de quan li van implantar el DIU. “Ara penso que ho devien fer quan vaig anar a avortar”, explica al diari groenlandès KNR. Segons DR, diverses dones han afirmat el mateix, que se’ls va implantar sense que ho sabessin durant intervencions o després de parir.

El cas ha provocat un escàndol majúscul, fins i tot amb acusacions de genocidi contra el poble inuit, l’indígena i majoritari en aquesta illa àrtica, on hi viuen unes 56.000 persones. El govern danès ha anunciat un “estudi històric” de la relació entre Groenlàndia i Dinamarca, que cobrirà el període des de la Segona Guerra Mundial. “La relació danesa-groenlandesa és sòlida i es basa en el respecte mutu. Però recentment hem tingut coneixement de casos i processos que testimonien que encara hi ha capítols de la nostra història comuna que no hem destapat”, va manifestar la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, en un comunicat, en què va confiar que aquest informe ajudarà a la “reconciliació” històrica. Aquesta setmana, el govern danès ha confirmat que aquest estudi inclourà la qüestió de l’anticoncepció forçada, com ha demanat unànimement el Parlament groenlandès.

“L’estat em va robar la virginitat”

La majoria dels DIU es van posar entre mitjans dels anys 60 i mitjans dels 70, tot i que hi ha casos fins al 1991. Aviaja Siegstad, ginecòloga de l’hospital de Nuuk, la capital, explica a KNR que als anys 90 i 2000 diverses dones arribaven a les consultes perquè no podien quedar-se embarassades, i allà descobrien que portaven un DIU. “No eren moltes, però suficients perquè tots els ginecòlegs que han treballat aquí ho hagin experimentat”, detalla, i afegeix que encara l’any passat va trobar-se amb un cas d’una dona que duia un dispositiu com els que es posaven aleshores, denominats Lippes Loop.

“Va ser molt dolorós. Jo no havia tingut relacions amb ningú. Allà vaig deixar de ser verge. L’estat em va robar la virginitat contra la meva voluntat”, rememora la Naja Lyberth, a qui li van posar el DIU el 1976, quan tenia 14 anys. “Semblava que tenia ganivets a dins; em passava cada cop que tenia la regla”, lamenta. Explica que, un dia, un metge va dir a totes les noies de la seva classe (entre 13 i 14 anys) que l’endemà havien d’anar a l’hospital i que allà els implantarien el DIU. “No es va plantejar si volíem o no, no vam tenir l’opció de dir que no”, assegura.

Ara, el govern groenlandès ofereix ajuda psicològica a les víctimes, ja que assegura que moltes d’elles estan revivint l’experiència traumàtica ara que ha sortit a la llum pública. “És una experiència terrible que ha traumatitzat moltes dones. Algunes estan patint crisis i flashbacks des de l’emissió del podcast i el debat social”, afirma Mimi Karlsen, responsable de Salut i Famílies del govern autònom.

Obstacle per a la modernització

Segons DR, les autoritats daneses van impulsar aquesta campanya perquè estaven preocupades per l’augment de la població a Groenlàndia, que veien com un obstacle per al procés de modernització de l’illa, que el 1953 va deixar de ser una colònia i es va integrar al regne danès. Un creixement de la població suposava un augment de la despesa (actualment, la subvenció anual de Dinamarca a Groenlàndia és de més de 500 milions d’euros, que suposen gairebé la meitat del pressupost públic de l’illa). A més, moltes de les embarassades eren noies joves solteres. Un informe del 1965 mostra que cada any neixen 500 criatures fora del matrimoni a Groenlàndia i que un terç de les mares tenien menys de 20 anys.

El resultat va ser que, en una dècada, els naixements es van reduir a la meitat: de 1.674 l’any 1964 a 638 deu anys més tard. El projecte es va frenar el 1974, quan la delegació danesa va tenir problemes a la Conferència Internacional de l’ONU a Bucarest, on es va subratllar que la planificació familiar forçada no s’havia d’utilitzar com a motor de modernització.

Tant el Consell de Drets Humans de Groenlàndia com l’Institut Danès per als Drets Humans han considerat que aquesta pràctica suposa una violació dels drets humans. “Frega el genocidi”, ha afirmat Aki-Matilda Høegh-Dam, que representa el partit groenlandès Siumut al Parlament danès. Recorda que no és l’únic cas de violacions dels drets humans dels inuit. L’any passat, per exemple, la primera ministra va demanar perdó i va oferir compensacions pels casos d’assimiliació forçada de nens inuit que, en un experiment social als anys 50 per “modernitzar” l’illa, van ser separats de les seves famílies i enviats a Copenhaguen amb famílies daneses, que en alguns casos van adoptar-los sense el consentiment dels seus pares. Capítols foscos del passat colonial de Dinamarca que ara es pretén esmenar.

https://www.ara.cat/internacional/europa/l-anticoncepcio-forcada-dinamarca-reduir-meitat-natalitat-groenlandia_1_4405527.html

Cas Eduard Pujol: radiografia d’una misèria

… no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte.

El cas Eduard Pujol va molt més enllà del seu protagonista i de l’infern que va patir, malgrat que això sol ja va ser molt greu. En realitat és la crònica d’una misèria col·lectiva que ens retrata a tots, als partits —especialment al seu—, als mitjans i a la ciutadania. Quan Eduard Pujol va rebre l’acusació pública d’assetjament sexual per part de dues dones, que no van presentar cap prova, ni cap denúncia, ni podien sostenir l’acusació en res, ningú no va dubtar. Senzillament, es va decidir, de manera automàtica, que la paraula d’una dona contra un home prevalia per damunt de qualsevol indici. En el reialme de la correcció política, l’axioma resultava inqüestionable: les dones sempre tenim raó quan assenyalem un home.

Si, a més, l’home assenyalat amb la lletra escarlata de l’assetjament era un polític prominent, portaveu del seu partit i amb una forta presència pública, encara calia més celeritat, més càstig, més oprobi, en una carrera desfermada per demostrar més duresa que ningú. Això mateix és el que van fer algunes diputades de Junts, amb Elsa Artadi i Aurora Madaula al capdavant: es van erigir en martell d’heretges immediat i implacable, no varen posar en dubte l’acusació contra el seu company de files —al que, altrament, coneixien bé— i el varen condemnar a la foguera. Ni tan sols varen escoltar el que ell podia explicar: que eren relacions consentides, que era ell qui havia acabat amb aquelles relacions i que, fins i tot, en un dels casos tenia més de 3.000 missatges intimidatoris de WhatsApp per haver rebutjat la dona, motiu pel qual s’ha obert judici oral per amenaces contra ella. És a dir, Eduard Pujol podia demostrar a bastament, tal com ara ha fet davant dels jutges, que no era botxí, sinó víctima. Podia demostrar-ho, però ningú no va tenir interès a escoltar-lo

El resultat és conegut: expulsió d’Eduard Pujol del partit, fulminació del seu càrrec parlamentari, destrucció de la seva carrera política i el rebuig de tots els seus entorns. El jutge Joaquín Aguirre, encarregat d’una de les querelles que va presentar Eduard Pujol contra les dues dones que l’havien acusat, és demolidor respecte al que va fer Junts en aquell moment. A banda de considerar que el partit va infringir tota la jurisprudència sobre la presumpció d’innocència, assegura que la sanció disciplinària amb la suspensió de militància i la renúncia al càrrec de portaveu, “vulnera totes les regles del dret a la defensa que té qualsevol persona, no només en el procés penal, sinó a qualsevol àmbit disciplinari de la vida”. És a dir, i en paraules del jutge, Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”. Una destrucció, doncs, completa: destrucció de la carrera política, destrucció del seu prestigi social, destrucció de la seva imatge civil, i destrucció de la majoria d’opcions professionals a les quals hauria pogut tenir accés. Convertit en pària, va haver de viure l’oprobi en la solitud dels pocs que el varen creure, va haver de lluitar als jutjats pel seu bon nom i, perduda abruptament la seva feina, va haver d’espavilar-se per poder viure i pagar tot el procés. És a dir, era la víctima, però va ser ell qui va patir la sentència.

Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”.

Dos anys després comença a veure la llum, sobretot gràcies a la contundència amb què s’han expressat i han actuat els jutges que porten les seves dues querelles. A més, les proves a favor de Pujol són tan abundants i tan inapel·lables, que no s’albiren temps fàcils per a les dues dones querellades. De fet, el jutge acaba d’imposar una fiança de 92.278 euros a una d’elles. Per altra banda, el seu partit li ha restituït la militància, per bé que s’ha fet amb la boca petita, probablement perquè, morts de vergonya, no saben on ficar-se. En aquest cas, atès que Pujol tenia vocació i talent polític, i ho va perdre tot per la precipitació de Junts, no s’hauria d’haver ofert algun càrrec que restituís el seu honor? Sincerament, crec que Junts no es va portar bé i… continua portant-se malament. Finalment, també recupera a poc a poc el seu prestigi social, no endebades la convicció que fou víctima comença a ser general. Però, cal repetir-ho: ha hagut de ser ell, tot sol, qui demostrés que no era culpable.

Alhora, per bé que el seu cas tingui un final decent —és difícil considerar-lo un final feliç, després del que ha patit—, no caldria una reflexió pública i contundent arran del que li ha passat? Ho pregunto perquè no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte. Tampoc ho és que la presumpció d’innocència dels homes desaparegui al primer instant en què una dona alça la veu acusadora. És evident que la lluita contra la violència de gènere és un tema urgent i prioritari, però també és evident que la xacra de les denúncies falses malmet aquesta lluita, a banda de fer un mal terrible als homes falsament denunciats. Cal recordar una obvietat que, tanmateix, sembla dinamitada per la correcció política: ni les dones tenim la raó pel sol fet de ser dones, ni els homes són culpables, pel fet de ser homes. O és que resulta que no hi ha dones mentideres, dolentes i venjatives…? Cosa que no exclou la ingent quantitat de dones que són víctimes. És a dir, i per repetir-ho en bucle: ni les dones som innocents per naturalesa, ni els homes són culpables per sistema. Si s’hagués aplicat aquest principi bàsic, Eduard Pujol no hauria patit un calvari. Ni ell, ni molts altres.

Amb un afegit d’ordre polític. Per bé que ja se sap que la política s’alimenta de l’aparença i que semblar tebi en un tema tan delicat, és pura dinamita, encara és més explosiu sentenciar un líder polític sense cap indici, només per semblar impol·lut. El que va fer Junts amb Eduard Pujol va ser això, pur postureig, i el postureig els ha esclatat a la cara.

Acabo amb una preocupació que creix dia a dia: no pot ser que la correcció política esdevingui una imposició dogmàtica que jutja, sentencia i expulsa de la societat tots aquells que no compleixen amb el dogma. I això val per a aquest tema i per a molts altres. Ens estem convertint en apòstols d’una nova religió ideològica, fora de la qual no hi ha debat, ni argumentari, només heretgia. I per aquest camí no fem una societat més lliure i civilitzada, sinó més opressiva i més asfixiant.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/pilar-rahola-cas-eduard-pujol-radiografia-miseria_775005_102.html

 &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Un juez apunta que el exportavoz de Junts Eduard Pujol fue víctima y no acosador

Una de las mujeres que acusó al político le envió unos 3.400 mensajes, en los que le amenazaba, entre otros, con publicar fotografías de carácter íntimo

Según el auto de un juzgado de Barcelona, esta inició acciones de «presión, amedrentamiento y difamación» contra el diputado para que «no decidiese terminar la relación personal entre ellos»

https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-juez-apunta-exdiputado-junts-eduard-pujol-victima-y-no-acosador-202201181257_noticia.html

Más parejas sexuales y sexo oral disparan las ITS en las jóvenes

Más del 50% de diagnósticos de infecciones de transmisión sexual en mujeres corresponde a menores de 25 años

Las mucosas de los adolescentes son más vulnerables a las infecciones de transmisión sexual según los médicos 
 Otras Fuentes

Los diagnósticos de infecciones de transmisión sexual (ITS) en mujeres crecieron más de un 1000% entre 2012 y 2019. Solo en este último año, se notificaron 16.304 casos a las autoridades sanitarias, la mitad en jóvenes de entre 15 y 24 años. De hecho, ocho de cada diez diagnósticos correspondieron a mujeres de menos de 35 años. 

Estos son algunos de los datos incluidos en el Observatorio Bloom: ITS en mujeres en España, el estudio que ha presentado hoy la plataforma de salud femenina Bloom con el apoyo de Dexeus Mujer y la Fundació Puigvert y en el que se constata el fuerte aumento de las infecciones de transmisión sexual en los últimos años y, en especial, entre los y las jóvenes.

Como muchas de estas infecciones no dan síntomas, los hombres no van al médico

Álvaro VivesAndrólogo, jefe ITS Fundación Puigvert

Las ITS están aumentando y llevamos tiempo avisándolo, y se contabilizan más casos de ITS en mujeres porque hay un infradiagnóstico en hombres, ya que ellas están más acostumbradas a acudir al ginecólogo y por ello se someten a más chequeos de venéreas, mientras que en el caso de los varones, como muchas de estas infecciones no dan síntomas, no van al médico”, explicó Álvaro Vives, jefe de la unidad de ITS de la Fundació Puigvert, durante la presentación del informe. 

En este sentido, la jefa de ginecología de Dexeus Mujer, Alicia Úbeda, apuntó que ellos diagnostican muchas de las infecciones asintomáticas porque aplican un plan de cribado en las mujeres jóvenes que acuden a revisión, tengan o no síntomas, pero también ha crecido el número de pacientes que atienden en la unidad de patología tractogenital.

Las razones

Pero el incremento de ITS entre mujeres no obedece solo a un mayor y mejor diagnóstico de los casos y del funcionamiento de los servicios y registros de epidemiología. Como apuntó Laura Cámara, enfermera especialista en ginecología y obstetricia y sexóloga, también tiene que ver con los cambios en las formas en que nos relacionamos, también desde el punto de vista sexual. 

“Hay un aumento del número de parejas sexuales, de recambios de pareja, y eso significa que nos ponemos más en riesgo y aumentan las posibilidades de relaciones sin protección; además, se han normalizado otras prácticas sexuales más allá del coito, como el sexo oral, para el que nos protegemos menos”, indicó Cámara.

El doctor Vives añadió otros factores que también inciden en el aumento de las infecciones de transmisión sexual, como el hecho de que se viaje más (“y se importan más enfermedades”), el aumento de las prácticas de riesgo con parejas que se contactan por aplicaciones,  o el inicio de las relaciones sexuales a edades más tempranas. “Los adolescentes son más vulnerables a estas infecciones porque sus mucosas no están tan preparadas”, justificó. 

A ello se suma, coincidieron Vives y Úbeda, que los jóvenes no tienen percepción del riesgo que suponen estas enfermedades, ni siquiera el VIH, y se relajan respecto a las prácticas sexuales sin protección. “Sorprende lo que vemos en consulta, porque no es que las mujeres no estén informadas, sino que tienen la sensación de que ellas están por encima de eso, de que eso no va con ellas y que a ellas no les va a pasar, porque a sus amigas no les ha pasado…”, indicó la jefa de Ginecología de Dexeus Mujer.

No es que no tengan información, es que piensan que a ellas eso no les va a pasar

Alicia ÚbedaJefa Ginecología Dexeus Mujer

De hecho, según una encuesta realizada para el Observatorio Bloom entre más de dos mil mujeres cisexuales, trans, queer y personas no binarias, un 23% utiliza el preservativo o algún tipo de barrera para prevenir las ITS, pero el resto sólo prioriza el no quedarse embarazada.  “Tenemos percepción de riesgo ante el embarazo porque sabemos que uno no deseado es un problema duradero, y quizá no hemos transmitido eso mismo con las ITS, que pueden ser un problema para toda la vida”, enfatizó Cámara.

Porque, dejaron claro los especialistas, las consecuencias de padecer una infección de transmisión sexual pueden ser una mera alteración del periodo menstrual o llegar a comprometer la futura fertilidad (también en los hombres), pasando por posibles lesiones en el útero, trompas de falopio y ovarios, y procesos inflamatorios que requieran cirugía o incluso desarrollar un cáncer.

Un ginecólogo atiende a una paciente en una imagen de archivo
Muchas ITS no dan síntomas y se diagnostican gracias a chequeos durante la revisión ginecológica anual a que se somente muchas mujeres   YakobchukOlena | GettyImages

 “En hombres causan cáncer de pene, anal, bucofaringeo…”, alertó Vives, que subrayó la importancia de que los varones también se vacunen del virus del papiloma humano.

Para evitar estos riesgos, el consejo de los especialistas en salud sexual es usar el preservativo lo máximo posible y barreras bucales para practicar sexo oral, así como realizarse chequeos preventivos anual, semestral o trimestralmente en función del número de parejas que se tenga al año.

Las ITS más frecuentes y las que más crecen

Los datos de los sistemas de vigilancia epidemiológica recogidos para el informe Bloom muestran que no todas las infecciones de transmisión sexual crecen de la misma manera. La que más ha aumentado es la gonorrea: un 729% desde 2015, mientras que la sífilis, el linfogranuloma venéreo y la hepatitis C en mujeres han crecido un 129%, 178% y 76%, respectivamente. 
No obstante, la ITS de declaración obligatoria más frecuente y extendida entre las mujeres es la clamidia, a la que corresponden el 65% de los casos diagnosticados en España. Le siguen la ya mencionada gonorrea, con un 15,6% de los casos, el VIH (8%), la sífilis (5,6%), la hepatitis C (3,6%), la hepatitis B (2,3%) y el linfogranuloma venéreo (0.1%). El informe muestra también que, a más edad de las mujeres, menos casos de clamidia y más de sífilis y gonorrea. 
Por otra parte, aunque se sitúe fuera de la lista de las enfermedades de declaración obligatoria, el virus del papiloma humano (VPH) es la ITS más común en toda la población. “Cerca de un 80% de las mujeres se infectará por un tipo de VPH a lo largo de su vida”, según los expertos, siendo la prevalencia mayor entre las más jóvenes. 
Los datos sobre las infecciones de transmisión sexual también muestran diferencias geográficas: donde hay más concentración de población hay más riesgo de contagio, de modo que el mayor número de casos se registra en grandes ciudades y zonas turísticas.

https://www.lavanguardia.com/vida/20220608/8324676/mas-parejas-sexuales-mas-sexo-oral-disparan-its-jovenes.html

Viruela del mono: de Maspalomas a una sauna de Madrid, así se expandió el ‘monekypox’ en España

Los casos mundiales de la viruela del mono siguen aumentando mientras Sanidad trata de determinar el paciente ‘cero’ en España. Esto es todo lo que se conoce sobre la expansión del ‘monkeypox’ en nuestro país.

Imagen de las lesiones en la piel provocadas por la viruela del mono | Efe

La OMS ha informado de un incremento en los casos mundiales de la viruela del mono. Ya son 131 confirmados, mientras que los sospechosos ascienden a 106. Hasta 17 países tienen infectados con la enfermedad, siendo la mayoría de ellos europeos.

En España, los últimos datos de Sanidad mantienen los 20 casos confirmados, con un total de 51 positivos de viruela no humana que todavía tienen que ser analizados.

Por otro lado, la Comunidad de Madrid ha registrado 36 positivos de viruela del mono y asegura que hay otros 40 casos sospechosos mientras estudia el origen de la enfermedad.

Los dos focos en España: Maspalomas y una sauna de Madrid

Fue precisamente el consejero de Sanidad de la región, Enrique Ruiz Escudero, el que aseguró que la cadena de transmisión “parece partir” de la fiesta en Canarias, concretamente del Orgullo Gay que tuvo lugar en Maspalomas.

Así, Maspalomas parece ser el segundo foco español del virus tras el detectado en Madrid, una sauna frecuentada por jóvenes varones de distintas nacionalidades y que ya ha sido cerrada por las autoridades. No obstante, el gobierno canario subraya que es pronto para este tipo de afirmación.

Y es que fuentes del departamento del ejecutivo canario comentan que solo uno de los dos casos de viruela del mono detectados en las islas está vinculado con el Orgullo Gay de Maspalomas y que es posible que este evento, que llegó a congregar más de 80.000 personas, pudiera “contribuir a la expansión del virus”.

Sanidad insiste en que se está realizando un trabajo de vigilancia para establecer los vínculos epidemiológicos entre los casos confirmados, para trazar el origen de la cadena de transmisión y frenar la expansión del ‘monkeypox’.

La otra hipótesis: ¿casos procedentes de Reino Unido?

Otra de las hipótesis que se manejan es que el virus se pudiera haber expandido a través de algún caso de Reino Unido, primer país donde se comenzaron a detectar positivos de la viruela del mono.

Reino Unido y Portugal fueron los primeros países en notificar casos, por lo que existe la posibilidad de que el virus se haya transmitido tras el viaje de alguna persona ya infectada procedente de estos países.

https://www.ondacero.es/noticias/sociedad/viruela-mono-maspalomas-sauna-madrid-asi-expandio-monekypox-espana_20220525628daae9cd1524000107069d.html

L’extrema dreta vol que Putin guanyi i domini Euràsia

Qui va guanyant la guerra de les idees a Ucraïna?

Ja podem dir quins filòsofs guanyen la batalla i amb quines idees en cadascun dels dos bàndols; perquè tant Putin –que no tots els russos– com l’OTAN –que no tot Occident– té pensadors que els justifiquen.

Quines idees armen el bàndol atlantista?

La majoria d’intel·lectuals d’ Occident crec que coincidim que un dia caldrà portar Putin davant el Tribunal Penal Internacional i jutjar-lo pels seus crims.

I si s’hi resisteix? Té arsenal nuclear.

També es mereix un cop d’Estat; però recordi que ni Rússia ni els EUA no reconeixen aquest tribunal…, em temo.

Llavors el TPI només jutja els criminals de guerra de països sense arsenal nuclear?

I la falta d’universalitat de la justícia en reflecteix una altra: són els nostres valors –democràcia, llibertat, sobirania– universals? És la llibertat o la democràcia el mateix per a un rus que per a un xinès, català o danès?

I si “llibertat” no significa el mateix per a altres països… podem “alliberar-los”?

Si aquests valors no són universals, tampoc serveixen en geopolítica. Avui tots condemnen Rússia, pel fet de violar fronteres, perquè tots tenen les seves fronteres; però, per això mateix, l’ Índia, la Xina i altres (si comptem, són la majoria de la humanitat) desconfien d’una expansió sense límit de l’OTAN.

Es pot imposar la democràcia?

Michael Walzer creu que ho hem de fer i que la democràcia nord-americana és la democràcia. Així, la guerra d’ Ucraïna, com la de l’ Iraq, és justa. També les d’Israel, per ser democràtic, contra els palestins, que no ho són.

No té un recorregut teòric limitat?

I sense suport militar, encara menys. El sacrifici de vides a Iraq, Israel i Ucraïna està per ell justificat perquè serveix a la democràcia: els morts de l’ Iraq van valer la pena.

Hi haurà atlantistes més interessants…

Habermas és una institució. Va encunyar el concepte de patriotisme constitucional, el pacte fundacional dels ciutadans d’un país entorn de la seva Constitució tinguin la identitat que tinguin. Així supera el tribalisme nacionalista, que duu Alemanya al desastre.

I són interpretables les constitucions?

Aquest és el punt feble de Habermas: la Constitució depèn de la seva interpretació. Fukuyama va més lluny: no caldrà imposar la democràcia amb armes, perquè acabarà imposant-se al món pel seu propi valor.

I aquest seria el seu “ final de la història”?

Però també és universalista: pretén saber què volen tots els altres humans així que o l’OTAN s’expandeix amb els seus valors o els autoritaris com Putin o la Xina ens imposaran els seus. En canvi, Gianni Vattimo…

El seu mestre i pare del postmodernisme.

O Derrida o Chomsky, que demana que a Ucraïna es negociï ja abans d’arribar al conflicte atòmic, dubten que tots els humans creguin el mateix i molt més del seu dret a imposar-lo per la força. No estan alineats.

La gran pregunta no és si es pot imposar per les armes el que creus vàlid?

Bernard-Henri Lévy també creu que no només podem, sinó que hem d’imposar la nostra llibertat i democràcia a tot el planeta i si és necessari, també per les armes.

No ho va intentar Napoleó? No és ara la russificació imposada de Putin a Ucraïna?

Anem als partidaris de Putin: si Habermas vol transcendir l’emoció tribal identitària, els pensadors de Putin s’han quedat en el més elemental dels tribalismes.

Qui és el més influent al Kremlin?

Ivan Ilín, el cadàver del qual va manar repatriar Putin, és un neofeixista neocristià supremacista per qui la llibertat per als russos de tots els països no és més que formar part de Rússia, que té una missió especial…

Un altre poble elegit amb líder preclar?

La gran pàtria russa està cridada per Déu a seguir un líder providencial cap a la plenitud sobirana per a la redempció del món.

Simplista, però te suport nuclear darrere.

Vladislav Surkov combrega amb Ilín i a més parla amb Putin, a qui ha convençut que Ucraïna no és sinó aquella Rússia per redimir dels altres territoris que van ser l’antiga URSS. I endevini qui ha de ser el seu líder.

No fan massa la gara-gara al Kremlin?

Per Surkov, l’enemic ideològic de tanta virtut russa és el cosmopolitisme corrupte occidental. Però el pensador de Putin més perillós i interessant és Aleksandr Duguin.

Per què?

És modern en la seva defensa de l’individualisme, però afirma que Rússia té el deure històric d’unir l’imperi euroasiàtic.

Qui domina Euràsia domina el món.

I Euràsia i el món necessiten un líder autoritari postdemocràtic que superi el xoc de civilitzacions i sigui la tercera via entre l’ Occident liberal i l’ Orient il·liberal.

Entre l’OTAN i la Xina: visca Putin?

Per això, Duguin és avui el pont ideològic entre el Kremlin i Vox, Le Pen, Meloni i els altres que li donen suport a la UE.

Idees amb armes

La història va rimant en els fets; i la de la filosofia, en els conceptes. En la defensa de Bernard-Henri Lévy de la guerra per imposar la democràcia occidental al món ressona la de Napoleó per imposar la Revolució Francesa a Europa. Al final, la pregunta és, ja des de fa 2.000 anys, si hi ha valors universals; i si, per tant, el que els països de l’OTAN entenem per llibertat i democràcia és el mateix que entenen a la Xina, l’ Índia, Rússia… I, avui, Ucraïna. I, més important encara: si podem imposar-les per la força o només evitar que ens imposin dictadures. A un costat i l’altre del debat s’alineen els nostres pensadors atlantistes i els que donen suport a Putin. Zabala els resumeix aquí. I, escoltant-lo, un conclou que sempre preferirà decidir per si mateix en què creu abans que d’altres ho decideixin per ell i l’hi imposin per les armes.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220603/8313611/l-extrema-dreta-vol-putin-guanyi-i-domini-eurasia.html

Habitatge: la tempesta perfecta

https://www.ara.cat/societat/habitatge/habitatge-tempesta-perfecta_136_4362716.html

En aquest dossier posem el focus en les conseqüències d’una notícia que ha passat molt desapercebuda: la Sareb, coneguda també com el banc dolent, ha adjudicat la gestió i la venda dels seus actius –immobles, sòl i deute a promotors– a dos grans fons d’inversió internacionals. Mirem què està passant amb aquests actius, per què no es poden gestionar públicament i quina és la justificació que hagi acabat fent-se així. Per fer-ho, parlem amb totes les parts implicades i també amb els agents socials. A més, repassem quin és l’estat del mercat de lloguer a Catalunya i Espanya, com justifiquen els socis de la coalició de govern aquesta decisió i també quin efecte està tenint el difícil accés a l’habitatge sobre la ciutadania, en especial sobre els més vulnerables. Tot plegat en un context d’amenaça de crisi que pot provocar una nova tempesta perfecta per al sector de l’habitatge. 

El ‘banc dolent’ deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió

Filials de Blackstone i KKR s’ocuparan de gestionar i vendre els actius de la Sareb

BARCELONA / MADRIDQuan la música para, s’acaba la festa. I, en economia, si la música i la festa paren es reobre la ferida sagnant de la crisi del 2008. Aquesta és la metàfora que fa servir un inversor per explicar per què la roda de l’economia segueix girant –sense parar– amb els mateixos actors i els costums de sempre malgrat les successives crisis. L’últim exemple que res ha canviat es va fer públic a l’abril. La Sareb, més conegut com el banc dolent (l’entitat que es va crear per comprar tot el totxo tòxic als bancs durant la crisi i sanejar-los) va decidir adjudicar “la gestió i la venda” de bona part d’aquests actius provinents de la crisi a dos grans fons d’inversió bastament coneguts al sector: Blackstone i KKR. 

Concretament, ho faran les gestores immobiliàries que depenen d’aquests fons: Anticipa i Aliseda –propietat de Blackstone– i Hipoges, que depèn de KKR. A partir d’aquest estiu, ells seran, doncs, els encarregats de gestionar i vendre al mercat lliure un total de 25.300 milions d’euros en actius propietat de la Sareb, entre habitatges (més de 45.600), promocions a mitges (més de 21.600 construccions), sòl (més de 30.000 terrenys) i també hipoteques i préstecs impagats. I entremig, evidentment, s’enduran una part del pastís, una comissió per la feina feta. 

Es tracta d’un capítol rellevant perquè tanca de facto el debat que es va obrir al gener quan la Sareb va passar a mans del govern espanyol , que ara n’és el propietari. En aquell moment, el sector social i els moviments per un habitatge digne van reclamar aprofitar l’oportunitat i fer que tots els pisos d’aquesta entitat passessin a engreixar el minso parc públic d’habitatge a l’Estat. L’adjudicació a aquests dos grans fons, en canvi, és el camí oposat: vendre per recuperar diners. 

https://www.ara.cat/societat/banc-dolent-deixa-pisos-mans-dels-fons-d-inversio_1_4363401.html

Create your website with WordPress.com
Get started