intel·ligència artificial, Política, Reflexions

La setmana que Silicon Valley va demanar frenar la IA

Leave a comment

Enmig del debat sobre els riscos i la regulació, la tecnologia continua avançant

Esteve Almirall, Barcelona. Diumenge, 20 de setembre de 2026

Quan la teva perruquera et pregunta si la intel·ligència artificial ens matarà a tots, queda clar quin ha estat el tema estrella de la setmana. La por de perdre el control de la IA ha saltat dels laboratoris i els fòrums especialitzats a la conversa quotidiana. I, aquesta vegada, són algunes de les mateixes empreses que lideren la cursa les que demanen aixecar el peu de l’accelerador. Tot va començar el 8 de setembre —el 9 a Europa—, quan Jacob Coxon, un matemàtic britànic de 27 anys que havia treballat a OpenAI i Anthropic, va anunciar que abandonava aquesta última. En una entrevista al Wall Street Journal, va acusar totes dues empreses de córrer cap a una superintel·ligència capaç de millorar-se a si mateixa i va advertir que, abans d’acabar el 2027, la situació podria quedar fora de control. Poc després, Evan Hubinger, responsable de ciència de l’alineament a Anthropic, li donava parcialment la raó i situava per sobre del 10% la probabilitat que una IA provoqués l’extinció humana durant la pròxima dècada.

Aquells mateixos dies, Anthropic acusava diversos laboratoris xinesos d’utilitzar Claude a escala industrial per entrenar els seus propis models mitjançant destil·lació. La discussió sobre seguretat quedava així inevitablement barrejada amb la batalla geopolítica entre els Estats Units i la Xina. Donald Trump va rebutjar immediatament el risc existencial: la seva preocupació, va dir, no era que la IA acabés amb la humanitat, sinó que els Estats Units perdessin la cursa davant la Xina. El 12 de setembre, Dario Amodei, conseller delegat d’Anthropic, va publicar We Must Pace the Frontier, un text en què assumia bona part del diagnòstic i demanava alentir el desenvolupament dels models més avançats. La seva proposta tenia tres nivells: introduir avaluadors externs amb accés real als laboratoris; coordinar empreses i governs democràtics per establir estàndards i límits comuns, i intentar arribar a acords verificables amb la Xina. Sam Altman, d’OpenAI, i Elon Musk s’hi van adherir immediatament. L’endemà, Josh Engels, investigador de seguretat de Google DeepMind, també va deixar l’empresa per motius semblants als de Coxon.

Trump va reaccionar denunciant una “conspiració malaltissa” contra la IA i els centres de dades, i va presentar Amodei com un “angelet perfecte” que ara pretenia frenar la mateixa tecnologia que havia contribuït a desenvolupar. El president nord-americà va resumir la seva posició amb una frase difícilment més clara: “Whoever wins AI, wins!”. Per a Trump, frenar els laboratoris nord-americans equivaldria a regalar la victòria a la Xina. Des de Pequín, la resposta va ser gairebé simètrica. Liu Shengyu, enginyer de DeepSeek, va rebutjar que Anthropic o OpenAI poguessin controlar la intel·ligència artificial més avançada del món.

La premsa estatal xinesa va interpretar les propostes d’Amodei com un intent dels grans laboratoris nord-americans d’assegurar-se el control del mercat i escriure una regulació favorable als seus interessos. Finalment, el govern xinès va criticar l’”alarmisme, la confrontació i la competència maliciosa” que, segons Pequín, amagava la iniciativa. Mark Zuckerberg també s’ha oposat a una desacceleració coordinada, tot i mostrar-se favorable a sotmetre els models a avaluacions de seguretat independents. Trump i el govern xinès acaben, doncs, rebutjant l’alentiment, però cadascun acusa l’altre de ser la raó per la qual resulta impossible frenar. Washington diu: “No podem parar perquè la Xina ens avançaria”. Pequín respon: “No acceptarem unes regles concebudes perquè els Estats Units mantinguin el seu avantatge”. És exactament la dinàmica d’una cursa armamentística: tots reconeixen el perill, però ningú no vol ser el primer a reduir la velocitat.

Mentrestant, la IA no s’atura

Mentre es discutia si calia frenar-la, la intel·ligència artificial continuava avançant. Creixen les aplicacions concebudes des del principi al voltant de la IA, com Lightfield, un CRM natiu d’IA. Salesforce, per la seva banda, està transformant el seu CRM en un sistema agentiu i conversacional accessible des de Slack, i ha presentat Koa, un model de raonament especialitzat en processos comercials.També apareixen propostes que s’allunyen del model clàssic de xatbot. Jev, desenvolupat per TypeSafe AI —l’empresa fundada per Diogo Almeida, exinvestigador d’OpenAI i un dels autors del treball que va conduir a ChatGPT—, no genera textos, sinó decisions estructurades amb probabilitats i nivells de confiança. És menys espectacular que mantenir una conversa amb ChatGPT, però pot ser molt més útil per automatitzar milions de petites decisions empresarials. Aquesta és la gran contradicció del moment: mai no havíem parlat tant de frenar la IA i, alhora, mai no havia avançat tan ràpidament.

Les notícies clau

Claude Chat + Cowork = Word + PowerPoint
Claude ja no vol ser només un xat que respon preguntes: vol convertir-se en el lloc on fem la feina. Anthropic ha fusionat el seu assistent conversacional amb Cowork, l’espai destinat a les tasques més complexes. Ara ja no cal decidir quina eina utilitzar: podem demanar-li una dada ràpida o encarregar-li un informe complet, i Claude decideix com executar-lo. Fins i tot pot continuar treballant quan tanquem l’ordinador, consultar les fonts connectades, detectar què falta i deixar-nos el resultat preparat.

El salt més visible és l’arribada de Claude Docs i Claude Slides, juntament amb la integració de Claude Design. Des d’una mateixa conversa podem redactar un document, convertir-lo en una presentació, editar-la, compartir-la o descarregar-la en PowerPoint o PDF. També podem programar tasques recurrents: per exemple, que cada dilluns analitzi les vendes de la setmana anterior, assenyali els problemes i prepari cinc diapositives per a la reunió. La novetat sembla senzilla, però apunta molt més lluny: Claude deixa de ser una eina que ens ajuda a treballar per començar a fer, directament, una part del nostre treball.

Els anuncis de ChatGPT podran parlar amb tu
OpenAI vol convertir la publicitat en una conversa. Els nous Sponsored Agents permetran que, després de clicar un anunci dins de ChatGPT, l’usuari pugui parlar amb un agent de la marca: preguntar si aquella taula cap al menjador, comparar models o aclarir les condicions d’un servei. OpenAI assegura que aquestes converses estaran clarament identificades com a patrocinades i separades de les respostes independents de ChatGPT. De moment, la companyia les prova amb un grup reduït d’anunciants als Estats Units.

La intel·ligència artificial també farà bona part de la feina dels anunciants. Una empresa podrà convertir una web o un breu text en una campanya, generar imatges i eslògans, traduir-los, adaptar-los a cada conversa i analitzar-ne els resultats mitjançant instruccions en llenguatge natural. OpenAI també integra ChatGPT Ads amb HubSpot i Shopify perquè les empreses puguin crear anuncis, seguir-ne el rendiment i gestionar els clients sense abandonar les eines que ja utilitzen. Google va convertir les cerques en anuncis; OpenAI vol convertir les converses —i potser també les nostres decisions— en el nou gran mercat publicitari.

Jensen Huang (Nvidia) convidat al sopar amb Trump i Xi Jinping
Jensen Huang, conseller delegat de Nvidia, assistirà al sopar d’estat que Donald Trump oferirà al president xinès Xi Jinping a Washington, en un moment en què els xips i la velocitat del desenvolupament de la IA centren la rivalitat entre les dues potències. Huang s’ha alineat amb Trump en contra d’alentir la cursa: defensa que rapidesa i seguretat són compatibles i que frenar ara permetria a la Xina guanyar terreny. Curiosament, Pequín també rebutja qualsevol pausa, però acusa les empreses nord-americanes d’utilitzar la seguretat per contenir la competència xinesa. Així, Washington, Nvidia i la Xina coincideixen que ningú pot permetre’s aixecar el peu de l’accelerador, una lògica de cursa armamentística que fa cada vegada més difícil acordar regles globals.

El nou xip de Huawei
Huawei accelerarà la seva ofensiva contra Nvidia i avançarà nou mesos el llançament de l’Ascend 960DT, el seu nou xip d’intel·ligència artificial, que arribarà a principis del 2027 amb el doble de rendiment que el model anterior. L’empresa també prepara nous processadors per al 2027, 2028 i 2029, mentre companyies com DeepSeek ja adapten els seus models als xips Ascend. L’objectiu és clar: convertir-se en “la Nvidia xinesa” i reduir la dependència d’una tecnologia nord-americana sotmesa a restriccions d’exportació. Huawei, a més, ha presentat un sistema capaç de connectar fins a 4.096 xips perquè funcionin com un únic superordinador. Potser els seus processadors individuals encara no igualen els millors de Nvidia, però la Xina intenta compensar-ho agrupant-ne milers amb una tecnologia més barata i fàcil de fabricar: una nova demostració que les sancions nord-americanes poden alentir Pequín, però difícilment aturaran la seva cursa cap a l’autosuficiència tecnològica.

Jev: la IA que no parla ni al·lucina, decideix
Diogo Almeida, un dels investigadors que va contribuir a crear ChatGPT, ha presentat Jev, un model d’intel·ligència artificial dissenyat per prendre decisions en lloc de generar text. Jev rep informació i retorna opcions estructurades amb probabilitats i nivells de confiança que el programari pot utilitzar directament. Està pensat per a tasques com classificar consultes, puntuar clients, detectar fraus o decidir el pas següent d’un procés. TypeSafe AI, l’empresa que l’ha desenvolupat, assegura que respon en només 70–500 mil·lisegons i pot ser entre 40 i 200 vegades més ràpid que els grans models conversacionals.

La seva importància rau en el fet que moltes empreses utilitzen models com GPT o Claude per prendre milions de decisions rutinàries que no necessiten generar cap text. Jev aborda directament aquesta capa invisible de l’automatització amb un sistema potencialment més ràpid, barat i previsible. En limitar les respostes a opcions definides prèviament, no pot inventar-se una resposta fora del format, encara que sí que pot escollir l’opció equivocada. Si les promeses de TypeSafe es confirmen, models com Jev podrien assumir les decisions quotidianes de les empreses, mentre els grans models quedarien reservats per a les tasques que requereixen raonament complex.

OpenAI ja apunta al club del bilió de dòlars
OpenAI ha iniciat converses preliminars amb inversors per aixecar una nova ronda de finançament que podria elevar la seva valoració fins als 1,2 bilions de dòlars, després d’haver captat 122.000 milions al març amb una valoració de 852.000 milions. L’èxit de Codex i el rendiment del nou GPT-6 Astra haurien impulsat el valor de la companyia per sobre del bilió en els mercats secundaris. Alhora, OpenAI ha ajornat fins al 2027 o més endavant la seva prevista sortida a borsa, oficialment per la creixent preocupació sobre la seguretat de la IA. La paradoxa és notable: mentre Sam Altman demana alentir el desenvolupament dels models, OpenAI continua accelerant la cursa financera amb Anthropic, que prepara una sortida a borsa amb una possible valoració superior als 1,5 bilions.

Com la IA ens canviarà la vida

Un mercat de flors a la Xina

Uber rep l’autorització per fer les proves de cotxes autònoms a Madrid

Autobusos-Tramvies a la Xina

Mark Zuckerberg anunciant Muse

La recerca en IA 

Dream-RSI: Recursive Self-Improvement through Evolving Worlds-AI Lab: Google DeepMind
Google DeepMind ha presentat Dream-RSI, un agent que millora la manera de resoldre problemes complexos aprenent dels seus intents anteriors. En lloc de repetir experiments costosos, revisa què ha fet, simula milers d’estratègies alternatives i tria la més prometedora abans de tornar-ho a provar. Aplicat al disseny d’algoritmes, l’optimització matemàtica i la programació de processadors gràfics, el sistema ha aconseguit reduir fins a 162 vegades el nombre de consultes necessàries a la IA.

Per què és important
Perquè Dream-RSI no necessita modificar ni tornar a entrenar el model: millora la forma com aquest explora les possibles solucions. Això permetria incorporar-lo als agents actuals i fer-los progressivament més eficients, ràpids i barats. No és encara una IA que es reprogrami completament a si mateixa, però sí un pas cap a sistemes que aprenen de la seva pròpia experiència. I aquí hi ha el canvi de fons: el progrés ja no dependria només de construir models més grans, sinó també de crear agents capaços d’utilitzar cada vegada millor la intel·ligència que ja tenen.

España | IA generativa y empleo en España: la transformación empieza por las tareas-AI Lab: Rafael Domenech – BBVA Research

La intel·ligència artificial generativa està transformant primer les tasques, no necessàriament eliminant llocs de treball. Segons l’Observatori del Mercat de Treball de BBVA Research i Fedea, les ocupacions més exposades a la IA a Espanya són les administratives, financeres, informàtiques i professionals, especialment entre els treballadors amb estudis superiors, els joves de 25 a 34 anys i a Madrid i Catalunya. Tanmateix, des del 2022 l’ocupació ha crescut en tots els grups i ho ha fet amb més intensitat precisament en les professions amb una exposició mitjana-alta o alta. Les noves generacions també s’incorporen majoritàriament a aquestes feines, que presenten menys temporalitat i subocupació.

Per què és important? 
Perquè qüestiona la idea que més exposició a la IA significa automàticament més destrucció d’ocupació. Estar exposat només indica que una part de les tasques pot automatitzar-se o obtenir ajuda de la tecnologia; no ens diu encara si desapareixerà el lloc de treball. De moment, la IA sembla complementar els professionals més qualificats i permetre’ls dedicar menys temps a tasques rutinàries i més a activitats de valor. Però és una fotografia inicial, no una garantia de futur: el veritable impacte dependrà de si les empreses utilitzen la IA per augmentar la productivitat i millorar els llocs de treball o, simplement, per reduir costos i plantilles.

The Last AI Built by Humans: Toward Genuine Recursive Self-Improvement-AI Lab: Jiao Tong, Tsinghua, ByteDance, Shanghai AI Lab, Frontis.AI
La millora recursiva permetria que una intel·ligència artificial convertís l’experiència i el feedback en canvis permanents per augmentar les seves capacitats i, sobretot, millorar la manera com continuar millorant. L’estudi utilitza el Headroom-Closed Index per mostrar fins a quin punt els models actuals aprofiten el seu marge potencial i proposa un recorregut progressiu: primer executar millores de manera autònoma; després dissenyar les estratègies, buscar noves experiències, adaptar-se a entorns diferents i, finalment, perfeccionar el seu propi procés d’aprenentatge. També analitza com aquesta evolució podria aplicar-se a la ciència, la robòtica i l’enginyeria de programari.

Per què és important? 
Perquè una IA capaç de millorar-se contínuament ja no avançaria només quan una empresa entrenés una nova versió, sinó que podria aprendre del seu propi funcionament i accelerar cada nou salt. Això podria multiplicar la velocitat dels descobriments científics, la creació de programari o l’aprenentatge dels robots, però també faria els sistemes més difícils de comprendre i controlar. L’article, però, no afirma que aquesta IA ja existeixi: ordena els passos necessaris per arribar-hi i identifica els obstacles que encara separen els agents actuals d’una autèntica millora recursiva.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/on-ia/setmana-silicon-valley-va-demanar-frenar-ia_1697464_102.html

economia, geopolítica, homeless, migrants, Política

La sostenibilitat econòmica de la solidaritat

Leave a comment

Una de les moltes explicacions que els historiadors han donat sobre la caiguda de l’Imperi romà sosté que el problema no va ser únicament la pressió exterior. També hi va haver una erosió interior. Mantenir el poder exigia una estructura cada vegada més costosa de privilegis, favors, funcionaris i exèrcit. Va arribar un moment en què el cost de sostenir el sistema va créixer més de pressa que la capacitat del mateix Imperi per a finançar-lo. No va ser l’única causa del seu declivi, però sí una reflexió econòmica que continua tenint interès: tota organització té un límit de sostenibilitat.

El mateix succeeix amb la solidaritat.

Sé que el que dic és políticament incorrecte perquè la idea general és que la solidaritat no hauria de conèixer límits. No obstant això, qualsevol sistema solidari necessita recursos per a continuar sent solidari. Si aquests recursos s’esgoten, acaba deteriorant-se precisament allò que pretenia protegir.

Existeix una imatge que il·lustra bé aquesta idea. De tant en tant apareixen notícies de persones que comencen acollint una persona sense llar, després una altra i després una altra més. Actuen mogudes per una voluntat admirable. No obstant això, arriba un moment en què ni la mateixa persona pot mantenir unes condicions de vida dignes. La solidaritat deixa llavors de ser sostenible. El problema no era la intenció. Era l’absència d’un límit.

Qualsevol sistema solidari necessita recursos. Si s’esgoten, acaba deteriorant-se precisament allò que pretenia protegir

Espanya necessita immigració. Des del punt de vista demogràfic resulta difícil discutir-ho. També des de l’econòmic. Molts sectors productius depenen de treballadors estrangers i el creixement de la població ha contribuït a sostenir l’activitat econòmica en els últims anys. Negar aquesta realitat seria un error.

Però una cosa és defensar la immigració i una altra molt diferent renunciar a gestionar-la amb criteris realment exigents.

Un sistema migratori funciona quan incorpora drets i obligacions. Qui arriba per a treballar, contribuir, pagar impostos i construir un projecte de vida enforteix el conjunt del sistema. La mateixa economia espanyola necessita aquest talent i aquesta capacitat de treball.

El problema apareix quan la capacitat d’acollida deixa de compassar-se amb la capacitat d’integració. Habitatge, educació, sanitat, seguretat o serveis socials tenen un cost. Si el creixement de la demanda supera la capacitat de finançar-los, la pressió acaba traslladant-se al conjunt del sistema. Llavors es deterioren no només els comptes públics. També es ressent l’acceptació social de la mateixa immigració.

La solidaritat constitueix un dels majors èxits d’una societat. Precisament per això necessita ser econòmicament sostenible

Per això em preocupa que el debat es plantegi com una elecció entre solidaritat o insolidaritat. La veritable qüestió és una altra: com preservar un model solidari durant dècades.

Molts països vinculen la residència al manteniment d’una activitat laboral o de mitjans suficients per sostenir-se. No ho fan necessàriament per falta d’humanitat. Ho fan perquè consideren que la sostenibilitat del sistema forma part de la mateixa política migratòria. És un criteri discutible, com gairebé tots en aquesta matèria, però respon a una lògica econòmica que està mal vista.

Les imatges recents d’intents massius d’entrada a Ceuta tornen a posar sobre la taula aquest debat. Convé abordar-lo amb serenitat i sense simplificacions. Les persones no emigren únicament perquè existeixi un marc legal més o menys permissiu; també influeixen les diferències de renda, els conflictes, la falta d’oportunitats i les xarxes familiars ja establertes. Però tampoc es pot ignorar que les expectatives sobre les possibilitats de permanència formen part de les decisions migratòries.

L’efecte “crida” existeix. I tant que existeix.

La solidaritat constitueix un dels principals èxits d’una societat. Precisament per això necessita ser econòmicament sostenible. Quan un sistema deixa de poder sostenir allò que promet, el risc no és que desaparegui la solidaritat. El risc és que acabi desapareixent el mateix model que la feia possible.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/sostenibilitat-economica-solidaritat-fernando-trias-de-bes_1687294_102.html

Religió, Natura, psicologia, Reflexions, filosofia, guerres, Església Catòlica

¿Dónde está Dios cuando sufrimos?

Leave a comment

Per Llucià Pou. 19 jul 2026

“Frente al sufrimiento de los inocentes, la fe no puede responder con frases hechas ni con explicaciones simplistas. Hay heridas demasiado profundas para ser cerradas con argumentos. El dolor posee una densidad que desarma incluso a las mejores palabras”
una libertad auténtica implica la posibilidad de hacer el bien, pero también de rechazarlo.

Cada vez que contemplamos las imágenes de una guerra, de un terremoto o de unos padres abrazando el cuerpo sin vida de un hijo, vuelve la misma pregunta. Probablemente sea la más difícil que puede dirigirse a un creyente: ¿dónde está Dios cuando sufrimos?

No es una pregunta nueva. Atraviesa toda la historia de la humanidad y recorre las páginas de la Biblia. También hoy resuena con fuerza ante la violencia en Gaza, los terremotos que golpean distintos lugares del mundo o tantas tragedias silenciosas que apenas ocupan unos segundos en los informativos.

Frente al sufrimiento de los inocentes, la fe no puede responder con frases hechas ni con explicaciones simplistas. Hay heridas demasiado profundas para ser cerradas con argumentos. El dolor posee una densidad que desarma incluso a las mejores palabras.La cracion de Adán. Miguel Ángel, Capilla Sixtina.

Quizá el primer paso consista en abandonar una idea que ha causado mucho daño: pensar que el sufrimiento es un castigo enviado por Dios.

El libro de Job desmonta esa interpretación de manera contundente. Job es un hombre justo y, sin embargo, pierde a sus hijos, su salud y sus bienes. Sus amigos intentan convencerlo de que, si sufre, será porque algo habrá hecho. Pero el relato bíblico termina mostrando que esa lógica es falsa. El sufrimiento no siempre es consecuencia de una culpa personal.

¿Por qué Dios permite entonces tanto dolor?

La Biblia no ofrece una respuesta definitiva. Tampoco la filosofía ni la teología han conseguido disipar por completo ese misterio. Hay preguntas para las que no poseemos una explicación completa.

Sin embargo, el cristianismo propone una perspectiva distinta.

No pretende explicar plenamente el sufrimiento.

Pretende mostrar dónde está Dios cuando el sufrimiento llega.

Parte del mal que existe en el mundo nace de nuestra propia libertad. Guerras, terrorismo, violencia, corrupción, explotación o indiferencia son heridas que los seres humanos nos infligimos unos a otros. Dios ha querido una humanidad verdaderamente libre, y una libertad auténtica implica la posibilidad de hacer el bien, pero también de rechazarlo.

Como escribió C. S. Lewis, un mundo en el que nuestras decisiones nunca tuvieran consecuencias no sería un mundo de personas libres, sino un escenario de marionetas.

Existe también otro tipo de sufrimiento que no depende de nuestras decisiones: las enfermedades, los terremotos o las catástrofes naturales. Vivimos en un universo regido por leyes estables, las mismas que hacen posible la vida. El fuego que nos calienta también puede quemarnos; el movimiento de las placas tectónicas que ha configurado continentes y océanos puede desencadenar terremotos devastadores. No comprendemos por qué Dios permite que esos procesos afecten a personas inocentes, y sería irresponsable fingir que tenemos una explicación satisfactoria.

Pero el cristianismo da un paso inesperado. No responde al sufrimiento con una teoría. Responde con una presencia.

El centro de la fe cristiana no es un Dios que contempla el dolor desde la distancia, sino un Dios que decide entrar en él.

En Jesucristo, Dios conoce el rechazo, la injusticia, la traición, la tortura y la muerte. La cruz no elimina el escándalo del mal, pero impide pensar que Dios permanezca indiferente ante él.

Cuando Benedicto XVI visitó el campo de exterminio de Auschwitz-Birkenau, confesó que allí las palabras resultaban insuficientes. Solo quedaba un silencio sobrecogedor convertido en oración: «¿Por qué, Señor, permaneciste en silencio?».

Es una pregunta que millones de personas siguen formulando. Y quizá la respuesta más profunda no llegue en forma de explicación, sino de compañía.

El escritor y superviviente del Holocausto Elie Wiesel narra una escena inolvidable. Durante la ejecución de un niño en Auschwitz, alguien preguntó: «¿Dónde está Dios?». Y una voz respondió: «Ahí está. Colgado de esa horca».

Más allá de la interpretación concreta de ese relato, expresa una intuición profundamente cristiana: Dios ha querido identificarse con las víctimas hasta el extremo de compartir su sufrimiento.

Por eso la cruz cambia la pregunta. Seguimos preguntándonos por qué existe el mal. Pero descubrimos también que no estamos solos cuando lo padecemos.

Esa certeza no elimina las lágrimas ni hace desaparecer el dolor. Tampoco convierte la tragedia en algo bueno. El mal sigue siendo mal y debe ser combatido con todas nuestras fuerzas.

Precisamente por eso, la respuesta cristiana nunca puede quedarse en la contemplación.

Quien cree en el Dios crucificado está llamado a hacerse presente allí donde otros sufren. A cuidar al enfermo, acompañar al que llora, defender a la víctima, acoger al refugiado, luchar contra la injusticia y aliviar, en la medida de lo posible, el dolor del mundo.

La fe no resuelve el misterio del sufrimiento alejándonos de quienes sufren. Nos acerca más a ellos.

Quizá nunca obtengamos una explicación completa del mal. El propio libro de Job termina sin ofrecer una respuesta racional a todas sus preguntas. Dios no le explica el sufrimiento; le revela su presencia.

También el cristianismo nos deja ante ese misterio.

No promete una explicación para cada lágrima.

Promete algo mucho más audaz: que ninguna lágrima cae fuera del amor de Dios.

La cruz no elimina todas nuestras preguntas.

Pero nos asegura que, cuando sufrimos, nunca sufrimos solos.

https://www.religiondigital.org/opinion/dios-sufrimos_1_1461194.amp.html

geopolítica, guerres, intel·ligència artificial, Tecnologia

Mythos i la fi de la innocència: la IA ja és geopolítica

Leave a comment

Esteve Almirall, Barcelona. Dijous, 18 de juny de 2026

La setmana passada una notícia ens va agafar a tots per sorpresa. La nit de divendres, l’administració americana va prohibir l’ús de Mythos i Fable, els nous models d’Anthropic, a tots els ciutadans no americans.

Concretament, va ser una directiva de control d’exportacions del Departament de Comerç dels Estats Units que va arribar divendres passat a les 17:21, hora de la costa est, i que prohibia l’accés a aquests models a ciutadans estrangers, encara que fossin dins de territori americà. La restricció afectava fins i tot empleats no americans de la mateixa companyia. Immediatament, Anthropic va revocar l’accés als models i va demanar a AWS que els desactivés a Amazon Bedrock. Sembla que internament encara els pot fer servir, però només amb ciutadans americans, cosa que complica extraordinàriament l’operativa d’una empresa altament internacionalitzada.

La notícia és important no només pel que diu d’Anthropic, sinó pel que diu del moment que vivim. Fins ara, bona part del debat sobre la intel·ligència artificial havia girat al voltant dels seus riscos socials: biaixos, privacitat, drets d’autor, seguretat, desinformació, substitució laboral o responsabilitat legal. Però el cas Mythos ens situa en una altra dimensió. La IA frontera ja no és vista només com un producte tecnològic. Comença a ser tractada com una capacitat estratègica. És a dir, com els xips.

De regular usos a controlar accessos

Aquesta és la clau de lectura. Els Estats Units no han prohibit una mala pràctica concreta. No han dit simplement que Mythos no es pugui utilitzar per fer una determinada activitat. Han restringit qui pot accedir al model. No regulen només l’ús. Regulen l’accés. I aquest canvi és enorme.

La IA frontera ja no és vista només com un producte tecnològic. Comença a ser tractada com una capacitat estratègica

Durant els darrers anys, Europa ha volgut convertir-se en la gran potència reguladora de la intel·ligència artificial. L’AI Act ha estat presentat com el gran marc normatiu global: una arquitectura sofisticada per classificar riscos, imposar obligacions, protegir drets i ordenar el desplegament d’aquesta tecnologia. És una aproximació coherent amb la tradició europea: si una tecnologia és poderosa, cal regular-ne els usos.

Però el cas Mythos ens recorda que hi ha una altra manera de regular: no regular què es pot fer amb una tecnologia, sinó qui pot tenir-la.

Aquesta és la lògica americana. I és molt més dura.

Regular usos vol dir: pots utilitzar aquesta tecnologia, però amb condicions. Regular accessos vol dir: potser tu no pots tenir aquesta tecnologia. El primer enfocament pertany al món jurídic i administratiu. El segon pertany al món de la geopolítica.

Amb Mythos, la intel·ligència artificial entra definitivament en aquest segon món.

La IA frontera com a infraestructura de poder

La pregunta ja no és només si un model pot escriure millor, programar millor, raonar millor o automatitzar millor. La pregunta és si aquest model pot donar a una empresa, a un país o a un exèrcit un avantatge significatiu. Sí que pot trobar vulnerabilitats, accelerar recerca, optimitzar operacions, automatitzar atacs, defensar infraestructures o substituir equips sencers de treball altament qualificat.

Quan una tecnologia arriba a aquest nivell, deixa de ser percebuda com una eina comercial ordinària i passa a ser percebuda com una infraestructura de poder.

Això ja ho hem vist amb els semiconductors. Durant anys, els xips van ser tractats com un sector industrial més. Avui són el centre de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina. Washington ha restringit l’accés de Pequín als xips més avançats, a les màquines per fabricar-los i al coneixement necessari per desenvolupar-los. No perquè els xips siguin perillosos en si mateixos, sinó perquè permeten construir capacitats perilloses o estratègiques.

Els països que no tinguin models i infraestructura propis quedaran exposats a decisions polítiques preses fora de les seves fronteres

Ara la mateixa lògica arriba als models d’intel·ligència artificial. Qui controla els xips controla el càlcul. Qui controla el núvol controla la distribució. Qui controla els models controla la capacitat. I qui controla les normes d’exportació controla l’accés. Aquesta cadena és la nova arquitectura del poder tecnològic.

Per això el cas Mythos té implicacions geopolítiques profundes. Els països que no tinguin models propis, infraestructura pròpia o aliances sòlides quedaran exposats a decisions polítiques preses fora de les seves fronteres. Una universitat europea, una empresa catalana o una administració pública poden creure que estan contractant simplement un servei digital. Però, en realitat, poden estar depenent d’una infraestructura sotmesa a la política exterior dels Estats Units.

Això canvia la naturalesa del risc.

Del ‘vendor lock-in’ al ‘geopolitical lock-in’

Fins ara, quan parlàvem de dependència tecnològica, fèiem servir paraules com vendor lock-in. Una empresa quedava atrapada en un proveïdor perquè havia construït els seus processos, les seves dades o els seus sistemes al voltant d’aquell servei. Però ara apareix una nova capa: el geopolitical lock-in.

La dependència d’un model frontera ja no és només una dependència empresarial. És una dependència geopolítica.

Si una empresa europea construeix els seus processos crítics sobre un model americà, pot veure’s afectada no només per canvis de preu, caigudes de servei o decisions comercials, sinó també per una ordre administrativa del govern nord-americà. I això afecta directament l’estratègia empresarial.

Les companyies hauran de començar a preguntar-se no només quin model és més barat o més potent, sinó sota quina jurisdicció opera

Les companyies hauran de començar a preguntar-se no només quin model és més barat, més ràpid o més potent, sinó sota quina jurisdicció opera, qui en pot limitar l’accés i quines dependències crea.

A curt termini, això també pot alterar les quotes de mercat. Si un model queda restringit, els clients es mouran cap a alternatives. Alguns aniran a OpenAI, altres a Google, altres a Meta, altres a Mistral, altres a models oberts o a arquitectures híbrides. Però el canvi important no és només comercial. El mercat dels grans models deixa de ser un mercat purament competitiu i passa a ser un mercat condicionat per la política industrial i la seguretat nacional.

Un model pot guanyar quota no perquè sigui millor, sinó perquè un altre queda restringit. Una empresa pot perdre mercat no perquè hagi pres males decisions, sinó perquè el seu govern decideix que el seu producte és massa sensible. Un país pot quedar enrere no perquè li falti talent, sinó perquè no té accés estable a la frontera tecnològica.

El futur: una IA per a tothom i una IA per a uns quants

Aquesta és la fragmentació que ve.

Potser no tindrem una única intel·ligència artificial global. Potser tindrem blocs d’IA: models americans per a determinats aliats, models xinesos per a altres ecosistemes, models oberts com a alternativa parcial i models europeus intentant trobar espai entre regulació, dependència i ambició industrial.

L’escenari distòpic és fàcil d’imaginar. Una IA quotidiana, integrada en productes de consum, disponible per a tothom, simpàtica, útil i aparentment universal. I, al mateix temps, una IA frontera molt més poderosa, reservada a governs, grans corporacions, institucions autoritzades i països aliats.

Una IA per a tothom a la superfície. Una IA realment decisiva per a uns quants al fons.

Això trencaria una de les grans promeses inicials de la IA generativa: la democratització de la intel·ligència. Durant un temps vam imaginar que aquests models posarien capacitats extraordinàries a l’abast de qualsevol persona amb connexió a internet. Però la història de la tecnologia ens recorda que quan una capacitat esdevé massa poderosa, els Estats deixen de mirar-se-la com un mercat i comencen a mirar-se-la com un actiu estratègic.

Europa: la màscara ha caigut

I aquí Europa queda en una posició incòmoda. Europa ha regulat la IA abans que ningú. Ha volgut ser la potència normativa. Ha construït un marc legal ambiciós i sofisticat. Però el cas Mythos ens recorda una veritat elemental: regular no és el mateix que tenir capacitat.

Podem tenir bones normes, però si els models més avançats són americans, els xips són americans o asiàtics, el núvol és majoritàriament americà i les decisions crítiques es prenen a Washington, la nostra sobirania és molt limitada. Podem escriure les regles del joc, però seran sobre un tauler imaginari. Aquesta és la màscara que cau.

Europa ha confiat massa en el seu poder normatiu i massa poc en la seva capacitat industrial

Europa regula usos. Els Estats Units regulen accessos. La Xina construeix capacitats.

Aquesta frase resumeix bona part del problema. Europa ha confiat massa en el seu poder normatiu i massa poc en la seva capacitat industrial. Ha pensat que ser el primer a regular era una forma de lideratge. I no ho és, perquè en tecnologies de frontera, el lideratge no consisteix només a dir què s’ha de fer. Consisteix a poder fer-ho.

La sobirania digital no es proclama, es construeix. Es construeix amb centres de dades, amb xips, amb energia, amb talent, amb capital, amb empreses capaces d’escalar, amb compra pública intel·ligent, amb universitats connectades amb indústria i amb una política tecnològica i d’innovació que no confongui constantment regulació amb estratègia.

La lliçó de Mythos

Mythos pot semblar un episodi puntual. Potser la decisió es matisarà. Potser es negociaran excepcions. Potser Anthropic trobarà una solució operativa. Però el precedent ja existeix. Els models frontera han entrat en el món del control d’exportacions, de la seguretat nacional i de la competició entre blocs.

Aquesta és la lliçó de Mythos: la intel·ligència artificial ja no és només una tecnologia. És poder

A partir d’ara, quan una empresa, una administració o una universitat europea adopti un model d’intel·ligència artificial, no només haurà de preguntar-se si és el millor. També haurà de preguntar-se qui el controla, sota quina llei viu i qui pot tallar-ne l’accés.

Aquesta és la lliçó de Mythos.

La intel·ligència artificial ja no és només una tecnologia.

És poder.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/mythos-fi-innocencia-ia-ja-es-geopolitica-esteve-almirall_1656260_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, llengua catalana, Política

Els meus 40 minuts amb el president Pujol

Leave a comment

El 29 de maig passat vaig ser a casa del president Pujol. Més concretament, vaig ser a la zona que té habilitada com a despatx, dins del mateix pis, d’ençà que l’any 2014, malgrat haver estat vint-i-tres anys en el càrrec, va renunciar a les prerrogatives institucionals a què tenen dret tots els expresidents, una de les quals és l’oficina de representació. Ell la tenia al passeig de Gràcia.

No hi vaig anar per iniciativa pròpia. Ho vaig fer convidat amablement pel mateix president, i ara n’explicaré el motiu, ja que diu molt de la seva categoria humana. La invitació, tramesa per mitjà d’una carta electrònica el 4 de maig passat, me la feia, deia ell, en agraïment pel meu article L’escarni repugnant del president Pujol, publicat a El Món el 28 d’abril. No cal dir que em va deixar literalment astorat, atès que no m’havia d’agrair res de res. Jo tan sols m’havia limitat a expressar les meves conviccions –i també la meva indignació– pel tracte vexatori a què l’havia sotmès l’Audiència Nacional espanyola en menysprear els tres informes forenses contraris al seu desplaçament a Madrid. Com s’ha fet palès amb els presos polítics i amb el president Puigdemont a l’exili, els tribunals espanyols no tenen el més mínim escrúpol a violar els drets humans. És gent ufana i superba, mancada de cultura democràtica i als antípodes del dret internacional. Ells no imparteixen justícia, imparteixen España’.

El que més em va impressionar de la carta del president Pujol va ser que fins i tot estigués disposat a fer la trobada a Sant Cugat, on visc. Amb una ironia formidable, em deia: “Si he pogut anar a Madrid –amb més motiu– puc venir a veure-us”. Naturalment, li vaig dir que ni parlar-ne, que em sentia sobradament afalagat i honorat pel seu gest i que era a mi a qui corresponia desplaçar-se, no pas a ell. El seu despatx té una petita saleta d’estar amb dos sofàs, que és on vam seure i on vam conversar durant quaranta minuts. La seva secretària de seguida ens va deixar sols. Vam enraonar de manera distesa de coses diverses, algunes de personals, d’altres de país. Vaig poder constatar, evidentment, els seus problemes de mobilitat i la impossibilitat d’entomar, si hagués estat el cas, l’artilleria que Espanya tenia prevista contra ell. Incapaços, després de dotze anys –dotze anys!–, de presentar una sola prova que l’incriminés, i conscients que l’haurien d’absoldre, van optar per esperar que la vellesa del president –o potser el decés– els evités el ridícul. És per això que van decidir “exonerar-lo”, i és per això també, que, rabiosos, el van fer anar a Madrid per humiliar-lo. I, de passada, en virtut de la seva figura, humiliar Catalunya.

La sorpresa, per a mi, va ser que el president em digués: “Li vull agrair aquests dos articles –els tenia impresos damunt la taula–, sobretot, sobretot”, va remarcar, “aquest últim”. Es referia a Una llengua és prescindible quan una altra n’ocupa el lloc, publicat a El Món el 26 de maig, després de la invitació. Era una síntesi de la conferència inaugural de la Setmana de la Llengua que havia fet dies enrere a Sant Cugat. És a dir que, per damunt de l’escarni sofert i per damunt de l’article en defensa de la seva persona, ell hi posava la llengua i l’article que la defensava. Em va semblar un gest realment admirable. Va voler saber quina visió en tenia jo, de la situació, i li vaig comentar que, pel que fa a l’ús social, som a només dos punts i mig de caure per sota del percentatge que la sociolingüística considera irreversible, cosa que, si la davallada persisteix, i tot indica que sí, la llengua esdevindrà residual en només una generació. Una generació són vint-i-cinc anys. La part bona és que encara som a temps de salvar-la. La qüestió és si realment la volem salvar i què estem disposats a fer per reeixir en l’esforç. Amb el Govern és obvi que no hi podem comptar. Ni amb el Govern ni amb els seus socis a l’ombra (ERC i Comuns). Ja hem vist el menyspreu que ha merescut el tema de la llengua en l’aprovació de pressupostos i l’escarni i l’espanyolització que fan d’Antoni Gaudí –Reus inclòs– i de tot el que hi té a veure.

En el decurs de la conversa, el president Pujol em va explicar el cas d’una família catalana, de Premià de Dalt, que va decidir iniciar una nova vida al Canadà. Sabien anglès, llengua que consideraven un requisit bàsic de la decisió, i se n’hi van anar. Però un cop aterrats a Montreal els van dir que per més que l’estat fos el canadenc, aquell país era el Quebec, i que la llengua pròpia del Quebec no era l’anglès, sinó el francès. Una llengua que aquells catalans no parlaven. Ells, per desconeixement i sense mala fe, havien planificat el seu futur a Montreal convençuts que viurien al Canadà, i que, en virtut d’això, el fet de no parlar francès seria irrellevant. No els va passar pel cap que seria irrellevant a Ontario, a Alberta o a la Colúmbia Britànica, certament, però no al Quebec. Fins al punt que els van dir que si no parlaven francès no hi tenien res a fer. Com a turistes, sí, és clar. Tres mesos. Però no hi podrien romandre més temps. Per viure i treballar al Quebec havien de parlar francès. El francès, al Quebec, no és una llengua de segona que els quebequesos parlen “si no hi ha visites”. El francès, al Quebec, És La Llengua. No van tenir més remei que tornar a Catalunya i aprendre francès. El van estudiar, i al cap de mig any, van tornar a fer el mateix viatge. Aleshores, sí. Aleshores el Quebec els va admetre. La immigració no pot ser colonitzadora.

Com és lògic, vam parlar d’altres coses, a més de la llengua; de coses planeres, com ara els meus anys a Ràdio 4, o de persones com l’enyorat Isidor Cònsul, l’inoblidable director d’Edicions Proa, i, a preguntes del president, li vaig parlar de les meves filles i dels meus nets. Una altra qüestió va ser l’efecte que té el pas dels anys en els éssers humans. En aquest sentit, vam enraonar de la seva memòria, d’aquella portentosa memòria que tothom li reconeixia com un tret rellevant de la seva personalitat, i que ara, per raons d’edat, li fa la guitza.

Sí, va ser una conversa tranquil·la, càlida i afectuosa amb l’home que va presidir el meu país durant gairebé un quart de segle. Jo, com a independentista, vaig ser crític en aquell moment amb algunes de les decisions que va prendre. Però mai no vaig dubtar que, a diferència d’altres, que se n’omplen la boca, Pujol veritablement estimava el país i la seva llengua. Per això el pes de les coses bones que va fer supera amb escreix els errors. Són aquestes, les bones, al capdavall, les que han fet que tingui un lloc d’honor en la història de Catalunya. No només això. Crec que la seva figura s’engrandirà molt més amb el pas del temps fins a adquirir la dimensió que veritablement li correspon. En els seus anys de govern, el president Pujol va ser un estadista sense Estat. Si l’hagués tingut, avui figuraria entre els grans estadistes de la història d’Europa. I, tanmateix, ho és, perquè, com dic, tot i ser el president d’una nació sense Estat, va rebre la consideració d’estadista en molts dels estats que va visitar. Hi ha presidents que no deixen més record que el d’un dia gris, cendrós i trist. El del president Jordi Pujol, en canvi, serà un record elevat, prominent i respectuós. I també controvertit, sí. Tan controvertit, com controvertit és el record de tots els homes i dones que han transcendit el seu temps.

droga, Educació, psicologia

Marihuana

Leave a comment

Dimecres passat, davant de la comissaria de la Policia Nacional situada al carrer Balmes, un home va ser executat per un sicari, fet que demostra la impunitat amb què viu el crim organitzat a Barcelona. Quan tens els sants pebrots de matar algú a pocs metres dels cossos de seguretat de l’Estat, és que et sents protegit per un sistema que ha fet de Barcelona un dels epicentres del narcotràfic internacional. I des de l’1 de gener d’aquest any, ja són sis les execucions a conseqüència de l’enfrontament entre unes bandes mafioses que han convertit Catalunya en l’anomenada “horta de la marihuana”.

Fa uns dies, vaig tornar a veure una pel·lícula francesa anomenada Le French, que aquí varen titular gloriosament com a Conexión Marsella. La pel·lícula —magnífica—, dirigida per Cédric Jiménez i interpretada per Jean Dujardin i Gilles Lellouche, narra la lluita del magistrat Pierre Michel contra Le French, que és com al país de Brassens es coneix la màfia marsellesa relacionada amb el tràfic d’heroïna. L’enemic a batre per Michel és Gaëtan “Tany” Zampa, el gran padrí, personatge interpretat per Gilles Lellouche. Tant Pierre Michel com Gaëtan Zampa varen ser personatges reals en una Marsella de bons i dolents, amb executats i executors, amb herois i malvats. L’heroïcitat de Michel va veure’s interrompuda abruptament el 21 d’octubre del 1981, dia en què va ser assassinat per un sicari. Cercant a l’hemeroteca, vaig trobar una informació dedicada al magistrat, publicada a El País l’endemà de la seva execució. “Juez muerto a tiros en Marsella”, diu concisament el titular. Afortunadament, gràcies a pel·lícules com Le French, podem treure de l’anonimat Pierre Michel i col·locar-lo al lloc de la història que es mereix. Amb l’assassinat succeït dimecres passat, Barcelona —capital d’aquesta horta de marihuana— cada dia s’assembla més a aquella Marsella contra la qual va lluitar el magistrat executat.

Si viatgem a temps pretèrits, recordarem que el cultiu de la marihuana va començar a Catalunya com un joc gairebé amateur entre petits productors que venien el seu producte emprant amics i coneguts, amb un rotllo de col·leguisme molt allunyat de la professionalitat delictiva actual. Aquesta petita xarxa de productors va ser l’inici i el que va despertar l’interès de les xarxes internacionals, que varen trobar en Catalunya l’indret perfecte per a l’arrelament de macroplantacions, narcobúnquers i la distribució a gran escala de la marihuana. Des de llavors i gradualment, a Catalunya s’hi han anat instal·lant sucursals del càrtel dels Balcans, de la màfia turca, de la Camorra napolitana i de la DZ Mafia, aquesta última, amb seu a Marsella i hereva de l’organització que va ordenar matar Michel com a representant de tants magistrats caiguts en la batalla. Catalunya encara no és Marsella, però li segueix el rastre a passos agegantats. Si aquesta xarxa aconsegueix trencar la quarta paret expandint els seus tentacles dins dels poders fàctics del país mitjançant la corrupció, difícilment la podrem extirpar. La guerra de sicaris pel control del territori és un avís per a navegants.

Popularment, la marihuana ha sigut tractada des d’un bonrotllisme incomprensible. Qui no ha somiat en anar-se’n un cap de setmana a Amsterdam per recórrer els coffee shops? Qui no associa la diversió amb el consum de marihuana?  La marihuana i l’haixix han estat englobades dins del grup de drogues toves amb una frivolitat poc comprensible, si ens atenim a la nocivitat que n’ocasiona el consum. Evidentment, la legalització de la marihuana afebliria el poder dels càrtels de la droga instal·lats a Catalunya, però hi ha una realitat demostrada i molt més quotidiana: el consum de marihuana extravia horitzons i destrueix vides de fills, pares, familiars, veïns i coneguts, i no se’n pot exigir la legalització des de la trivialitat.

Vaig estar quatre mesos ingressat en un centre de rehabilitació. Jo vaig arribar-hi pel consum d’alcohol, com gairebé tots els homes de la meva generació que havien admès la seva condició d’alcohòlics ingressant a un centre per tractar de refer la seva vida. I, com a ingressat, vaig comprovar que les addiccions anaven per generacions i per gèneres. Moltes dones de la meva edat hi ingressaven per una addicció incontrolada a les benzodiazepines; els membres de la generació X i els millennials, a la cocaïna, i molts joves, a la marihuana i a l’haixix. Evidentment, aquesta distribució generacional i per gèneres no és una regla exacta, però s’hi acosta, i des de la meva experiència com a ingressat puc afirmar que els pacients més difícils de salvar varen ser els addictes a la marihuana i a l’haixix. Entraven al centre immersos en un núvol mental que requeria un gran esforç per part dels terapeutes, i els que tiraven endavant trigaven un mínim de tres setmanes a poder participar en les teràpies. El temps necessari per poder recobrar la raó, la memòria i poder-les organitzar seguint les mínimes regles de la sintaxi. No tots se’n van sortir. Alguns d’aquests joves varen arribar massa tard al centre per poder escapar del núvol mental on els havia col·locat el consum diari de cànnabis, i ara viuen en una realitat paral·lela de la qual, segurament, mai no podran tornar. Recordo el cas d’un noi que, amb tot el dolor del món, va ser entregat per la terapeuta als seus pares com qui entrega un mort en vida.

Aquests dies, la marihuana és notícia per la guerra entre clans mafiosos assentats a Catalunya, conflicte evidenciat amb l’execució d’un narco davant de la comissaria del carrer Balmes. El consum de la marihuana, però, no és només una qüestió de càrtels i de sicaris, sinó també de consumidors que veuen, pipada rere pipada, com la seva vida es trunca, en molts casos, irreversiblement.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marihuana-daniel-vazquez-salles_1655990_102.html

cultura, Educació, filosofia, Llibres, psicologia, Religió

La veu de Déu i el murmuri de la temptació: la batalla interior de ‘La campana’

Leave a comment

Edicions de 1984 publica en català una de les novel·les més celebrades de l’escriptora irlandesa Irish Murdoch

La veu de Déu i el murmuri de la temptació: la batalla interior de 'La campana'

“Ningú sap el mal que és capaç de fer fins que no ha procurat fervorosament de fer el bé. S’ha estès la idea absurda que la gent bona no sap què significa la temptació. Això és, evidentment, mentida. Només aquells qui procuren resistir-se a la temptació saben com de forta pot arribar a ser. Al capdavall, hom coneix la força de l’exèrcit alemany quan s’hi enfronta, no quan s’hi rendeix (…). Un home que es rendeix a la temptació al cap de cinc minuts encara no sap com de forta hauria estat al cap d’una hora”, escrivia C.S. Lewis. Fa tota la pinta que Iris Murdoch va conèixer la temptació i el mal, i que per això va poder escriure i tractar la condició humana amb la profunditat i la sensibilitat amb què ho fa a La campana (Edicions 1984).

Sembla que els protagonistes d’aquesta novel·la traduïda amb delicadesa per Jaume C. Pons Alorda parteixen de la idea que un mateix, fugint del món, pot fugir de la seva inclinació al pecat. Que, passant per Imber Court —una comunitat laica anglicana situada al costat d’un convent de clausura benedictí— un pot tractar la seva condició humana com una malaltia, com quelcom que es pot guarir. Però no es té constància que ningú —ni l’ermità, ni la monja de clausura— hagi pogut fugir mai d’ell mateix. No hi ha lloc on les temptacions —de qualsevol mena— no existeixin. El mal és dins nostre, i per entendre’l —per entendre’ns— ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir. 

El mal és dins nostre, i per entendre’l —per entendre’ns— ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir

‘La campana’: un mirall de l’ànima humana

Cada vegada que m’he assegut al banc que queda just al costat del confessionari i he vist passar una filera de gent a xerrar amb el mossèn de torn, he pensat que em semblava increïble que, després d’estar com a mínim una hora al dia escoltant les misèries de la gent, aquell senyor amb clergyman pogués conservar una sola engruna d’esperança al seu cos. També he pensat que deu haver-hi poca gent amb un coneixement tan vast de la condició humana com el d’aquells que es dediquen a escoltar. Un capellà, un psicòleg, els escrivents de les Rambles.

Iris Murdoch escriu com qui ha tingut accés a aquesta mena de coneixement. Cadascun dels personatges de La campana té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares –o allò que pensen que ho són– i la consciència dels seus errors i les seves tares. Cadascun dels personatges està construït com si Murdoch s’hagués estat tota una tarda asseguda al confessionari o a les barraques dels copiadors de cartes oint la Dora, en Michael, en Paul, en Toby, en Nick o la Catherine explicant com es veuen, què els incomoda d’ells mateixos, què els interessaria de perfeccionar, quins són els pecats de què no es poden desempallegar. Cadascun dels personatges està construït des del coneixement de qui es coneix bé la temptació.

Cadascun dels personatges de ‘La campana’ té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares

La novel·la de Murdoch orbita al voltant del misteri: una campana que fa segles que dorm al fons del llac, una llegenda de desig i de mort, una maledicció. El misteri es va esclarint a mesura que els personatges, individualment, van desfent-se de la boirina que els separa de la seva crida. O que els impedeix de complir amb allò que han assumit que és la seva crida.  A mesura que s’hi familiaritzen —o que s’hi familieritzen encara més— el misteri fa per dirimir-se. Escriu el sacerdot francès Jacques Philippe a Cridats a la vida que “les crides ens arriben per mitjà d’accions, de l’exemple de persones que ens fan emocionar, de desitjos que ens neixen del cor (…).

Tenen el seu origen profund en Déu, que vol conduir-nos amb tendresa pels camins de l’existència i que intervé sense treva, amb molta discreció, d’una manera sovint imperceptible però eficaç”. Murdoch explora com ningú –vaja, servidora no havia llegit mai ningú fer-ho amb tant d’enginy i perspicàcia– la literalitat d’allò que diem quan diem que l’hàbit no fa el monjo. I la llum que es vessa sobre la culpa –també en aquells qui tot just la descobreixen– quan, havent percebut una crida, havent sigut conscients de la presència de Déu en els esdeveniments del camí que fan, no han pogut desempallegar-se d’una inclinació al mal que, com a tots, els acompanyarà per sempre.

‘La campana’ fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola

A Imber Court, el lloc on sembla que els personatges han anat a fugir de les seves històries i els seus errors, Déu es fa trobadís discretament en els vincles que basteixen els uns amb els altres per assegurar-se que res queda per resoldre i que, fent-ho millor o pitjor, tots podran anar-se’n havent-se mirat al mirall amb una consciència renovada. Quan pensem que ja sabem qui som, que ja sabem com tractar-nos i, el més important, quan pensem que podem governar-nos completament i amb diligència sense flaquejar, Déu ens ofereix una ensenyança nova. D’entre el ventall treballadíssim de personalitats i relacions amb la culpa, amb les crides i amb Déu de Murdoch a La campana, n’hi ha una que és l’encarregada d’elevar la història i convertir-la en una panoràmica de l’ànima humana vista des de tots els angles: l’abadessa d’Imber. “Déu sempre ens pot mostrar, si de veres ho volem, un camí més alt i millor, i només podem aprendre a estimar tot estimant. Recorda que tots els nostres fracassos són, definitivament, fracassos amorosos. No s’ha de condemnar ni rebutjar l’amor imperfecte, s’ha de perfeccionar. El camí sempre va cap endavant, mai cap endarrere”. La campana fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/veu-deu-murmuri-temptacio-batalla-interior-campana_1375973_102.html

coaching, Educació, psicologia, Reflexions

Tu ets més fort, gran i savi que els teus problemes

Leave a comment
Àlex Rovira,divulgador d’inspiracions emocionals

Tinc 58 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc al Pirineu . Soc escriptor i divulgador. Estic casat amb la Pili i gestionem cinc fills (d’entre 28 i 19 anys). Política? Em sento orfe polític. Creences? Crec en les bones persones. El meu lleure és la natura , els gossets i la música de Bach

Els mites de l’ Olimp!
Arquetips emocionals fixats en l’imaginari dels enginyosos antics grecs.

Ens queden lluny…
I ara! Són aquí amb nosaltres.

On?
Dins teu. Els portem tots dins de cadascú. Els mites de l’ Olimp ens habiten. I poden ajudar-nos!

D’on ho treu vostè això?
De la meva pròpia vivència, reflexionada.

Quina vivència?
Una de recent i crua: una triple crisi personal de pèrdua, de salut, d’un familiar, de diners. Un llibre em va ajudar a travessar aquell desànim turmentós…

Un llibre?
Me l’havia regalat el meu pare als meus 14 anys, al seu torn heretat del seu pare: un llibre sobre els mites grecs. El conservo, supervivent de totes les meves mudances.

Miraculós, doncs.
En el pitjor moment de la meva crisi, vaig veure el llibre: el vaig obrir, vaig llegir… i em va ajudar a aixecar el cap.

De quina manera el va ajudar?
Cada mite mostrava aspectes de mi. Cada mite em feia conscient d’alguna cosa, m’orientava a superar els meus mals.

Quins mites el van inspirar més?
Narcís, Pigmalió, Quiró, Sísif i Fènix.

Quin és el seu favorit?
Quiró. Un centaure mig diví, mig humà ferit per una fletxa: pateix dolors crònics. M’hi vaig identificar.

Per què?
Jo patia dolors parestèsics a les cames, fortes rampes… Quiró és el ferit que esdevé guaridor. El patiment m’ha enfortit, tota ferida pot tornar-se llum.

Quina classe de llum és aquesta?
La compassió. Patir ensinistra a apropar-te a qui pateix. Som animals mitològics, la teva vida és mítica, som mites amb potes.

Un dolor dona comprensió del dolor.
Alguns els heretem dels pares i avis, inconscientment: avortaments callats, fills ocults, exilis forçats, gelosia, enganys… Viuen a la teva sang! Però pots renéixer de les cendres.

Ah, conec aquest mite: l’au Fènix.
Cada fet colpidor és terreny fèrtil per a una transformació profunda! Mira la teva vida amb perspectiva i t’elevaràs per sobre de les teves cendres.

Posi-me’n un exemple.
En pandèmia se’n van anar en orris els cursos presencials que jo impartia, i llavors vaig provar de donar formació en línia. I avui és la meva principal activitat!

I el mite de Narcís, què ensenya?
Ensenya a no ofegar-te, que l’egoisme és ofegar-se en un mateix. Els mites cartografien fulls de ruta per a la supervivència.

I el mite de Pigmalió? Per lligar?
Va una mica més enllà: la teva mirada pot encoratjar l’altre perquè floreixi. Un experiment famós ho va confirmar.

Quin experiment, Àlex?
Els autors de l’experiment van convèncer el professor d’un curs que els alumnes de l’aula A eren mals estudiants, i els de l’aula B eren bons estudiants.

Un judici basat en proves?
En absolut, una mera arbitrarietat. Al final del curs, la profecia s’havia autocomplert! Els alumnes de l’aula A van tenir mals resultats, i molt bons els de l’aula B.

I això? Com s’explica la diferència?
La mirada sobre els alumnes d’aquell professor va desmotivar els alumnes de l’aula A, mentre que va motivar els de l’aula B.

Quina és la conclusió olímpica?
Que tu pots ser Pigmalió d’un altre: si el mires amb deferència, respecte, confiança, admiració, afecte… determinaràs la seva seguretat i el seu floriment personal!

En prenc nota.
A un escombriaire aficionat a la informàtica li van dir: “Arribaràs a ser un alt directiu d’IBM”. I hi va arribar, hi va arribar!

I què hi ha del mite de Sísif?
És al·legoria d’impotència, perquè Sísif cada dia empeny una pedra muntanya amunt i, quan arriba al cim, la pedra cau pel pendent… i torna a començar.

Desesperant!
Però… perdoni… i si Sísif és feliç?

Feliç, pujant i baixant la pedrota?
Tot pare m’entendrà: criar fills és com fer pujar aquella pedra, però aquest notable esforç és compatible amb ser feliç!

Suposo que té raó.
Ho diu així mateix el Bhagavad Gita : importa més l’acció que el fruit d’aquesta acció. A més, no ets aquí per ser feliç.

Ah, no?
No: ets aquí… per aprendre!

I què ha après vostè?
Que tu ets molt més fort, gran i savi que qualsevol dels teus problemes. Sempre hi haurà una roca per empènyer al peu del turó cap amunt: doncs bé, aquesta roca és la teva mestra!

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

‘ Ecos del Olimpo’

Sempre aprenc alguna cosa amb Àlex Rovira, des que el vaig entrevistar aquí fa vint anys, per La bona sort , meravellós conte formatiu. Àlex Rovira no ha desistit des d’aleshores d’avançar pel seu camí de creixement personal ajudant al creixement dels altres. Ara ho fa amb Ecos del Olimpo ( Zenith), manual que subtitula “Saviesa eterna per millorar i transformar la teva vida”, prenent com a mirall els mites clàssics grecs. Li demano a l’Àlex algun ensenyament extra, i me’l regala: “No et prenguis res massa personalment, i entén que la persona que et critiqui està confessant la seva enveja: t’expressa la seva admiració encara que vestida de frustració!”. Amb l’Àlex aprenc a agrair cada crítica, i també cada crisi que arribi, entenent que es tracta sempre de mestres per a la meva millora.

https://www.lavanguardia.com/encatala/lacontra/20260319/11493683/ets-mes-fort-gran-i-savi-els-teus-problemes.html

economia, Educació, Espanya vs Catalunya, migrants, Societat

La formació de migrants, clau per no perdre competitivitat

Leave a comment

Fins al 2035 es produiran 5 milions de jubilacions i només se substituiran 3,6 milions de persones

Els presidents de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i de Pimec, Antoni Cañete, han subratllat la necessitat de formar els migrants i de mantenir la competitivitat i la productivitat de les empreses mitjançant un full de ruta per als empresaris. Les seves intervencions s’han produït en una taula rodona posterior a la presentació d’un informe del Consell Econòmic i Social, un acte que ha comptat també amb la participació de la ministra d’Inclusió, Elma Saiz; la consellera de Drets Socials de la Generalitat, Mònica Martínez Bravo; i els presidents del CES, Antón Costas, i del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, Ciriaco Hidalgo.

Cañete ha defensat que el debat sobre la migració “no hauria d’existir perquè és una realitat demogràfica i una necessitat”. El president de Pimec ha destacat que entre el 2020 i el 2023 es van crear 330.000 llocs de treball i ha advertit que no s’hauria mantingut l’activitat econòmica, el creixement i l’estat del benestar si no haguessin arribat 280.000 migrants. Segons Cañete, aquestes xifres demostren que el mercat laboral espanyol depèn en gran manera de la població immigrada per a cobrir les vacants que no pot ocupar la població autòctona.

Formació en origen i realitat demogràfica

Cañete ha afirmat que, quan els empresaris plantegen la formació en origen, no parlen només de donar formació sobre les necessitats que tenen, sinó que també contribueixen al fet que hi hagi formació “en aquell territori on es produeixen migracions de formes absolutament inhumanes”. El dirigent de Pimec ha insistit que Espanya està creixent per sota de la mitjana europea i ha reclamat “aplicar polítiques de formació sobre aquesta immigració”. Les seves paraules reflecteixen la preocupació del teixit empresarial per la manca de mà d’obra qualificada en sectors com la construcció, l’hostaleria, l’agricultura i els serveis.

Per la seva banda, Sánchez Llibre ha alertat que entre el 2025 i el 2035 es produiran 5 milions de jubilacions, però que amb l’actual piràmide d’edat només es podrà substituir 3,6 milions d’aquestes persones. El president de Foment ha recordat que entre el 2020 i el 2025, el 55% dels nous llocs de treball a Espanya s’han cobert gràcies a la immigració, la qual cosa demostra que “la immigració és totalment fonamental per a mantenir l’activitat” de les companyies. Aquesta dada posa de manifest la dependència estructural del mercat laboral espanyol de la població estrangera.

Dificultats administratives 

Sobre l’intent d’aconseguir que la selecció dels immigrants que necessiten les empreses es pugui fer en origen, Sánchez Llibre ha explicat que així ho han sol·licitat els empresaris en els darrers anys, però que “és molt difícil fer la contractació en origen, perquè hi ha moltes dificultats administratives, de competències, perquè sigui una realitat”. El dirigent de Foment ha reiterat que el col·lectiu empresarial necessita la immigració per a garantir la productivitat i ha defensat la necessitat de tenir un full de ruta clar que simplifiqui els tràmits i permeti una arribada ordenada de treballadors.

Sánchez Llibre també s’ha referit a la legislació laboral. Ha defensat la necessitat d’un marc normatiu competitiu i ha afirmat: “Tenim un problema, que no és culpa dels treballadors, d’intentar reduir l’absentisme que tenim a Espanya”. El dirigent de Foment no ha entrat a detallar xifres concretes, però la seva referència a l’absentisme connecta amb un debat recurrent en l’àmbit empresarial sobre l’increment de les baixes laborals i la seva gestió.

Tant Cañete com Sánchez Llibre han coincidit a assenyalar que la formació i la integració laboral dels migrants és una necessitat econòmica, no una opció, i han reclamat a les administracions públiques que facilitin els mecanismes per a una contractació en origen àgil i segura. La taula rodona ha posat de manifest el consens entre les patronals catalanes sobre la importància de la immigració per a sostenir el mercat laboral i l’estat del benestar en un context d’envelliment de la població.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/economia/pimec-foment-defensen-formacio-migrants-no-perdre-competitivitat_1648591_102.html

cultura, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Tot el que és bo i bell és espanyol

Leave a comment

Som al bell mig del mes del maig i encara arrosseguem les escorrialles del darrer intent de l’espanyolisme de convertir la Feria de Abril en una celebració catalana. Tota ocasió és bona i aprofitable quan la intenció és la de popularitzar entre els catalans la idea que la catalanitat real, la que està en contacte més estret amb la veritat, la catalanitat que, per tant, és més a prop del bé moral, és aquella que assumeix una quota d’espanyolitat, la tolera i la considera necessària per a la seva acceptabilitat. 

En aquests termes, la catalanitat presentable és aquella que s’entén a si mateixa com una identitat subalterna, de manera conscient o inconscient, com un afegitó que en cap cas pot ser aliè a l’espanyolitat, perquè l’una fa de vehicle de l’altra. És curiós, perquè aquesta darrera afirmació uneix l’espanyolisme pretesament tou de l’esquerra espanyola amb l’espanyolisme tradicionalista de la dreta. El fet és que, d’una banda o de l’altra, el nacionalisme d’estat que l’estat que ens ocupa promou s’encarrega de reconfigurar la moral per a poder reconfigurar-nos la identitat. I ho fa amb el fi últim que l’espanyolitat no només ens sembli necessària, ans també pròpia. 

Quan els acadèmics espanyols aprofiten la Feria de Abril per a parlar de “realitat”, el que fan és catalogar de fal·làcia la catalanitat despresa d’influència castellanoespanyola. Em fa pensar en una de les tesis d’en Ferran Sáez a La fi del progressisme il·lustrat, en què narra com determinades ideologies vinculen els seus plantejaments al que és natural perquè la resta de marcs ideològics sempre puguin ser assenyalats d’artifici. I té pebrots que la cosa sigui així: en això que ens ocupa, qui se serveix d’aquests paràmetres tramposos defensa que el que és natural és l’ocupació i el genocidi lingüístic i cultural que promou l’Estat espanyol. I l’artifici, doncs, és la catalanitat que no s’hi doblega. Quan l’espanyolisme d’esquerres es refereix a la Catalunya plural i diversa, el que fa és lligar la pluralitat i la diversitat a la presència espanyola i vincular la manca d’espanyolitat —o la integració total en la catalanitat— a l’aïllament, a l’amargor, a la mena de caràcter que té por del progrés. Perquè —ho veieu?— progressar també és acceptar l’ocupació espanyola. I anomenar-la pel seu nom i combatre-la és una amenaça a la convivència, una falta a la veritat, una visió retrògrada deslligada del present del món. Un present, diguem-ho tot, a què només pots accedir si et mantens espanyol a Catalunya, i si et fas una mica més espanyol en cas de ser català. 

Ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la ‘realitat’ que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé

Malauradament, aquest joc d’associacions és més efectiu del que ens pensem en molts dels nostres compatriotes. D’una manera o altra, acoblar a l’espanyolitat tot allò que per defecte s’associa al bé moral és un mecanisme que, emprat sobre un poble que fa segles que pateix repressió política, està pensat per a fer-nos sentir malament. Sembla una eina estúpida, tant xantatgista i evident que és aparentment infantil, desmuntable, però el nacionalisme de la nació d’estat està pensat per a atiar la culpa de la nació minoritzada, especialment sobre els pilars que la mantenen dempeus. “Això que fas està malament”, a la llum de les violències heretades que carreguem pel fet de ser catalans, no és una afirmació qualsevol: és una amenaça. I viure sota l’ombra de l’amenaça de manera sostinguda condueix a la mena d’indefensió apresa de què el català només pot desempallegar-se polititzant-se. Per això, també, les renúncies del procés i el desencís polític —instigat per la mateixa classe política— ens han deixat tan consumadament desarmats. 

Tot el que és bo i bell és espanyol perquè, així, tot el que no sigui espanyol serà una transgressió artificiosa, fraudulenta, pèrfida, roïna. Antinatural, en definitiva. I irreal. Aquest és el marc moral que promou l’espanyolisme a Catalunya perquè és el que els permet de mantenir els espanyols espanyols, d’aturar-ne les possibilitats d’integració i, alhora, espanyolitzar els catalans, que, incomunicats de les arrels polítiques nacionalistes que els permetrien d’oposar resistència, se sotmeten a l’espanyolització, convençuts que fan allò que és millor —sense preguntar-se per a qui és que és millor, evidentment. Només amb el propòsit d’estalviar-se la incomoditat i el preu del qüestionament. L’enèsima mostra que la cosa funciona com aquí l’he descrita és que l’Arantxa Tirado, l’acadèmica amb qui va començar a X la polèmica de la Catalunya real i la Feria de Abril, s’ha escudat de la columna d’en Daniel Vázquez Sallés adduint un “linxament”. Perquè ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la “realitat” que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tot-bo-bell-espanyol-montserrat-dameson_1640611_102.html

Design a site like this with WordPress.com
Get started