Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

El govern espanyol ha d’explicar què està passant amb el remdesivir

Quan va aparèixer la COVID-19, una de les primeres estratègies per trobar un tractament va ser cercar una cura entre aquelles molècules que ja s’havien investigat per tractar virus similars. Una d’aquestes molècules va ser la del remdesivir.

Malgrat els esforços (i la gran quantitat de diners públics invertits) la molècula de Gilead per l’Ebola no va funcionar. Les proves in vitro van mostrar una “potent activitat” contra el virus i els assajos amb animals van tenir “un èxit sense precedents”. Però quan es va provar en humans, els resultats del remdesivir van ser “decebedors”5.

Però malgrat que governs d’arreu del món han pagat milers de milions a Gilead pel seu subministrament, les “promeses” del remdesivir no acaben de fer-se realitat. Que els governs (inclòs l’espanyol) aprovin una despesa multimilionària per un medicament no hauria de ser notícia. El que no és tan habitual és que es gastin tants diners en un medicament l’eficàcia del qual no ha estat demostrada de manera clara i inequívoca. I l’eficàcia del remdesivir, malgrat el seu alt preu, no ho ha estat. Com pot estar passant això? 

El juny de 2017 el Butlletí Groc de l’Institut Català de Farmacologia presentava un informe titulat “Farmacovigilància a Europa: protegeix realment als pacients?”58 A les conclusions es podia llegir:

L’EMA és poc exigent amb les garanties de seguretat dels nous fàrmacs i triga molt a reaccionar quan apareix un problema. (…) La ciutadania no està protegida davant un problema creixent de salut pública”.

Hi ha algú a les múltiples agències i organismes públics, algú a les subdireccions i secretaries generals avaluant advertències com aquestes?

https://octuvre.cat/el-govern-espanyol-ha-dexplicar-que-esta-passant-amb-el-remdesivir/

“Què és la pau?”  per Arcadi Oliveres

Pau equival al silenci de les armes, per tant absència de guerres. També Respecte dels drets humans, desenvolupament dels pobles, respecte del medi ambient, justícia social, …

També vull remarcar 3 aspectes:

1r. que la violència sortís dels mitjans de comunicació, dees películ·les, dels jocs d’ordinador, i de tot allò que pot tenir influència en l’educació.


2n. Lliure circulació de les persones arreu del món. Un món sense fronteres és un món de pau. 

3r. Absència de control social. El fet de estar totalment vigilats amb els nostres moviments, converses, diàlegs, … És un atemptat enorme a la pau.

‘Bilingüisme’ contra bilingüisme

L’escola de les meves filles va modificar fa uns cursos el seu projecte lingüístic. Va constatar que el nombre de famílies que parlaven català a casa havia baixat tant (fins a ser una petita minoria) que calia reforçar el català si es volia que els alumnes no sortissin als 12 anys del centre sent molt més competents en castellà que en català. Aquest mateix objectiu –garantir que en sortissin sabent igual de bé les dues llengües– havia fet que anys enrere el mateix equip directiu reforcés el castellà. El cert és que ara mateix –tot i fer més català– el castellà és molt majoritari en les converses espontànies entre els infants.

Ara el TSJC ha anul·lat el projecte perquè, segons diu, no s’imparteixen un 25% d’hores en castellà. Imposant la xifra al marge del context lingüístic, ens deixa clara una cosa: per al TSJC les escoles catalanes no tenen dret a intentar que els alumnes en surtin sabent català i castellà. Si, tot i tenir menys d’un 25% de classes en castellà, la presència comunicativa del castellà a la seva vida supera el 90%, cal reforçar el castellà. Per garantir què? Doncs per garantir que en surtin amb un nivell de català insuficient, lamentable; i, sobretot, que en cap cas puguin arribar a sentir mai que el català és una llengua tan digna i tan seva com el castellà. O, per ser més exactes, perquè sentin que és una nosa, un entrebanc: una obsessió política inútil en la vida real.

Una de les compensacions innegociables que se suposa que ERC havia d’obtenir del govern Sánchez a canvi de donar-li suport a Madrid és que l’escola catalana no patís aquests cops judicials. Perquè la trinxera per defensar el poc que queda d’immersió mai no s’hauria d’obrir dins de cada escola. No hi ha res més perniciós i destructiu per a les imprescindibles complicitats de docents i famílies que enfrontar-los en aquesta batalla. Ha de ser una trinxera de país: perquè és el país qui s’hi juga perviure com a nació, i és, per tant, de les poques causes que la teòrica hegemonia sobiranista no pot abandonar mai. I així ho van entendre Rufián i els seus quan al novembre ens van assegurar que amb la llei Celaá “blindaven la immersió”. Llavors ja vaig dir, en aquesta columna, que era com felicitar-se d’haver posat una porta cuirassada en una casa amb un esvoranc a la paret. Ara el TSJC, entrant a sac per l’esvoranc, ho fa patent.

Els que tenim clar que l’anomenat bilingüisme –el fet que el 99,9% dels ciutadans d’un petit país dominin com a nadius una gran llengua mundial i menys del 50% s’acostin al mateix domini de la feble i recessiva “llengua pròpia”– és un pendent pel qual el català només pot lliscar cap a la minorització, també sabem que apel·lar al bilingüisme, exigir-lo, és l’estratègia més eficaç per accelerar aquest procés. (Les denúncies a les quals ara dona la raó el TSJC les dissenya i promou l’Asamblea por una Escuela Bilingüe.) I, tanmateix, els mateixos que et pegarien si rebaixessis un gram el seu independentisme, es mostren incapaços de plantar cara al bilingüisme; de denunciar l’evidència: que el bilingüisme lluita contra el bilingüisme, i pretén i aconsegueix que Catalunya, València o les Balears siguin, cada cop més, països amb una sola llengua comuna i dominant.

COMENTARIS

@Josep Rosell Lamora SEGUEIX 04/04/2021
Una anàlisi molt lúcica. D’altra banda, em fa molt de mal dir que he arribat a la conclusió que a ERC la llengua és una nosa per a poder eixamplar la base, que s’expressa en castellà i té referents espanyols. Tot el que és identitari sobra per als nous republicans. Si no, llegiu el discurs del candidat Aragonès, se’n pot inferir aqueta idea.Però això ja ve de lluny, del govern de tripartit, quan el Sr. Ernest Maragall, llavors conseller d’educació, va suprimir el 30% de les hores lectives de Llengua catalana al batxillerat. I Esquerra no va piular. Per què? Ara ho entenc. El tomb d’estratègia -i jo diria d’ideologia- ja es va començar a covar llavors.

@Carles Gil SEGUEIX 04/04/2021. I la gravetat de la situació i la necessitat de corregir-la passa per burxar els independentistes “a qui no es pot discutir ni un gram del seu independentisme?” Em sembla que ni independentistes més o menys susceptibles ni federalistes benpensants som capaços de plantar cara al problema sense canviar primer i radicalment el marc polític que ens està escanyant.


@Pau Macià i Masó SEGUEIX 04/04/2021
Magnífic escrit Sr. Pla.Un altra “èxit” d´ERC que sembla que té llana al clatell.I així anem, no fos cas que els amos s´enfadin i ens enviin tot el TC a casa, que ja hi campa al seu albir.

@Toni Martinez Martinez SEGUEIX
04/04/2021
Pregunta a la directora i al vicepresident del teu diari com salvar la llengua catalana sent una autonomia espanyola, cosa que ambdós proposen com alternativa a la independència

@Rossegacebes SEGUEIX 03/04/2021 Cap comentari a la sentència des d’ERC?

https://www.ara.cat/opinio/bilinguisme-bilinguisme_129_3935772.html

Josep Maria Esquirol: “L’esperança és necessària, ara i sempre”

Josep Maria Esquirol/ACN

El filòsof Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963), catedràtic de la Universitat de Barcelona, publica un nou llibre que segueix el camí iniciat amb La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Ensayo, i La penúltima bondat. Humà, més humà: una antropologia de la ferida (Quaderns Crema/Acantilado) torna al sentit més íntim del què ens fa humans, al centre més profund de l’ànima, la ferida produïda per les quatre grans infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Parlem amb el filòsof en aquest diumenge de Pasqua, al voltant d’un llibre que convida a tenir esperança.

ENTREVISTA

El títol parafraseja L’humà, massa humà, de Friedrich Nietzsche, però amb un sentit ben diferent.

És una variació d’una sola paraula, de “massa” a “més”, però és més que una paraula. Quan ell diu “massa humà”, se’n dol perquè entén que som dèbils i convé superar-ho. Però canviant una paraula, canvia el to. Humà, més humà indica la tesi del llibre: L’important no és superar res, sinó aprofundir en el més humà de nosaltres mateixos.

Per aprofundir, cal desexplicar.

Avui hi ha una munió de teories de l’àmbit de les ciències humanes i socials que, segons el meu punt de vista, és excessiva. Hi ha molt discurs sobre l’humà. Això, en principi, hauria de portar a una major claredat i comprensió sobre nosaltres mateixos, però no és així. Això sembla indicar que aquesta proliferació de contingut suposadament científic sobre la qüestió humana no és massa significativa i cal posar-la entre parèntesis. Jo no dic que s’hagi de desestimar, però potser suspendre, apartar provisionalment, allò que pot ser un obstacle a la comprensió de la situació humana.

Avisa que no explicarà cap novetat, sinó que anirà a coses essencials i sobre les quals la filosofia sempre ha reflexionat.

El pensament humà més valuós ha procurat, una vegada i una altra, acostar-se als nuclis més determinants. Aquest moviment és, d’alguna manera, reiteratiu. Els grans pensadors han procurat atansar-se al més nuclear. Això és poc innovador, perquè no es tracta de proposar una teoria nova que ningú no ha escoltat mai, sinó que es tracta de repetir aquest moviment. A partir d’aquí, l’estil és la manera de recórrer aquest camí. L’objectiu és que si tu recorres un camí i té una certa gràcia, el puguis compartir. El pensament no pot ser solipsista, perquè pensament solipsista és una contradicció. Pensar és un diàleg perquè el diàleg és intrínsec al pensament. Un diàleg que ha fet amb altres autors i un diàleg que vols compartir tot seguit, amb el lector.

Ara que esmenta la idea de camí, al llibre expressa la voluntat de ser un “pelegrí atent”, en comptes d’espill.

Són dues imatges que han servit per caracteritzar el camí de pensar. L’una és la de situar-se en un lloc elevat i, des d’allà, tenir una panoràmica i actuar com una mena d’espill que ho reflecteix tot i dona compta de la realitat del moment. Literalment es tracta d’especular. Jo crec que no disposem d’aquest privilegi d’enlairar-nos, sinó que estem tots en la mateixa horitzontalitat i fem el que podem. En aquesta situació compartida en què tots som pelegrins, un pot intentar prestar més atenció al camí i que aquesta atenció prestada es pugui compartir amb els altres. L’expressió pelegrí atent m’agrada pel que indica, d’anar fent amb respecte i atenció. No és un anar fent resignat, sinó més vital. Anem fent i mirem de prestar atenció al camí, que val la pena.

Com es relaciona el llibre amb la seva obra anterior?

Ho visc com un mateix camí, que tu vas recorrent, i que té fites distintes. Vas recorrent trams d’aquest camí i, en cada tram, pots aconseguir arribar a alguna fita i vas elaborant una mena de constel·lació conceptual. Un tipus de reflexió que cada vegada és una mica més, perquè disposa de més elements conceptuals. No de gaires, però si d’alguns que et serveixen per aclarir i interpretar la situació humana.

Pot ser que a Humà, més humà, vagi encara més al moll de l’os del què significa ser humà?

Procuro acostar-m’hi. A La resistència íntima els aspectes que vaig destacar més eren els vinculats a la intempèrie –el tret més rellevant de la condició humana– i el gest d’emparar, que és la manera d’afrontar aquesta intempèrie. A La penúltima bondat, vaig afegir al gest d’emparar el gest d’oferir i generar, que és el que passa quan protegeixes alguna cosa, que dona fruit. A Humà, més humà, intento recapitular i aprofundir en la condició i possibilitat per tot això. Que és allò que en el fons de nosaltres mateixos, és la condició de l’empara i la generositat. Aquesta idea del replec del sentit i aquesta vulnerabilitat més radical.

El llibre sembla que respon a les grans preguntes existencials: qui som, és a dir, quin és el nostre nom, d’on venim…

L’intent és dir alguna cosa significativa sobre això, però qui llegís això no tingués la sensació que ja he trobat una resposta. La idea és explicitar alguna cosa que nosaltres jo crec que pensem. Aquestes preguntes, en un cert sentit, no es poden respondre. Però això no vol dir que no ens puguem aproximar a un camí cap a la resposta. Dir que en un cert sentit nosaltres sabem que no venim d’enlloc, perquè som inici, no és arbitrari i no esgota la pregunta. Jo proposo una manera de llegir aquestes idees en un cert sentit prudent, perquè si jo dic que cadascú de nosaltres és algú i això és increïble, dic molt i no dic tant. Realment és inexplicable el fet que siguem aquí. I l’inexplicable té alguna cosa de sorprenent i de meravellós. La vida singular de cadascun de nosaltres, del qual el nom n’és una pista.

Assenyala que els règims més criminals el primer que han esborrat és el nom, com a forma d’eliminar la persona.

És una de despersonalització, on la fondària de l’humà es vagi esvaint. És una forma d’assassinat: matar l’humà és matar el més profund de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, una de les autores que l’acompanyen al camí és Hannah Arendt.

Amb els anys descobreixes autors que et són més afins i, en segons quins punts, dialogues o parles a través d’ells. Arendt és una autora que he llegit força i l’he explicat. Ser professor va molt bé per anar-les entenent millor. Ella, per exemple, destaca la idea de la promesa, que ja ve de Nietzsche, a la qual jo m’hi afegeixo en el sentit que nosaltres som una paraula cap als altres.

Josep Maria Esquirol/ACN

El nucli central del llibre és aquesta idea de ferida infinita. Parla de l’humà com el ferit.

En el més radical de nosaltres mateixos hi ha el fet de poder quedar commogut. Això es pot dir de maneres molt diferents, però en el més fons de l’humà hi ha alguna cosa de la mena d’una vulnerabilitat. La possibilitat de quedar commogut, afectat o ferit. Vaig optar per aquest darrer terme perquè té riscos, però també fa pensar. D’acord amb la idea de ferida infinita, l’humà és el commogut infinitament.

Commogut per la vida, per la mort, pel tu i pel món, segons apunta.

Commogut per allò que, en un cert sentit, és infinit. A vegades hi ha coses que em poden afectar, però hi ha allò que no es pot reduir a cosa. El fet de sentir-te viu és infinit. La mort tampoc no es pot objectivar ni delimitar. La mort s’escapa. Pel que fa al tu, quan no cosifiques l’altra persona sinó que t’arriba, esdevé una mena d’infinitud. Aquestes, juntament amb el món, són les afeccions fonamentals per les quals estem traspassats i superats que ja no ens podem treure del damunt.

La ferida infinita és la gravetat humana.

A la segona part del llibre vull mostrar que, tot sovint, la millor manera de llegir la situació no és en contraposicions sinó amb juntures. Començo a mostrar que, si bé hi ha coses que són contraposades, sovint tendim a contraposar quan hauríem de veure la gràcia que té la juntura. La gravetat no necessàriament s’ha de contraposar a la lleugeresa i al que s’enlaira. De fet, la gravetat és la condició de l’enlairament. La gravetat pot ser molt valuosa i, en aquest sentit, gràcies a la gravetat de la ferida infinita, a aquest solc en l’humà, és possible l’acció. Nosaltres podem fer coses que valen la pena, perquè aquestes coses que s’enlairen de nosaltres vénen condicionades per la gravetat que ens constitueix.

Hi ha una importància destacada a la qüestió del cant.

Hi ha un capítol dedicat al llenguatge des del punt de vista de l’experiència de la paraula. Amb el llenguatge podem descriure, podem informar, comunicar-nos i altres coses, però quina seria la funció més radical d’entre totes les que desenvolupa el llenguatge? Hi ha una funció més radical, més essencial del llenguatge que té a veure amb la paraula que surt de la ferida, que vibra. Una paraula que vibra és el cant. Encara que molts de nosaltres no cantem, molts de nosaltres diem paraules que vibren, paraules que són, de debò, cordials. La paraula cordial és el paradigma de la paraula.

La vibració està relacionada amb l’ànima?

La vibració de l’ànima és gairebé redundant. La paraula cordial surt de l’ànima o és l’ànima mateixa, que s’expressa a través d’ella. La paraula cordial és la que té ànima. La paraula ja ho diu, no és que surti del cor, és que és del fons de nosaltres mateixos. Del centre més profund de l’ànima, com diu Sant Joan de la Creu.

De fet, a la seva obra hi ha un ús del llenguatge comú, d’expressions tradicionals que són grans portadores de veritat.

Des de sempre he fet una opció per un ús del llenguatge col·loquial. No té a veure amb la divulgació, de cap manera. Uso el llenguatge col·loquial perquè penso que és el més ric de tots. Això no significa que, de tant en tant, no procuri forjar algun concepte que pot ser valuós per articular el llenguatge. Però no abuso del llenguatge tecnicista, sinó que intento treure tot el suc del llenguatge col·loquial.

Aquesta opció està emparentada amb la filosofia franciscana que defensa al llibre?

Amb el diàleg que estableixes amb els autors que llegeixes, com amb la gent que coneixes, s’estableixen amistats. Amistats del pensament. I tinc una admiració, una afinitat i una inspiració per la figura de Francesc d’Asís. El camí franciscà desvela un camí molt valuós de l’humà. Voldria estar a l’altura del que suposa aquesta mena d’aportació del franciscanisme, com m’agradaria estar a l’altura de l’aportació socràtica.

No contraposa l’aparent senzillesa franciscana a la complexitat intel·lectual.

La inspiració franciscana té a veure amb l’experiència de la petitesa, que comporta també un sentit del servei i la generositat, i també amb la idea de l’ajuntament, de la fraternitat, la germanor. És la capacitat extraordinària que tenia Francesc de veure en tots els altres, germans. Això és molt fàcil de dir, però costa molt reflectir-ho en el dia a dia. Francesc va mostrar que es pot respondre adequadament al fet que ja som germans. És a dir, que tu pots respondre fraternalment a una fraternitat ja donada. I Francesc, a més de la fraternitat humana, fa un cant a la fraternitat amb totes les altres criatures. Un desbordament total i inabastable. Literalment increïble.

Diu que el franciscanisme “no és voluntarisme contra intel·lectualisme”.

Aquesta va ser la gran contraposició de la filosofia medieval, però penso de nou que més que una contraposició és millor una certa unió. No es tracta d’una voluntat cega, sinó d’una mateixa arrel que té a veure amb una intel·ligència cordial o, com m’agrada dir-ne, el sentir intel·ligent. La claredat, el que té a veure amb “l’adonar-se’n”, és, també una calidesa. Són conceptes que no estan separats.

També diu que la seva voluntat és esdevenir un filòsof menor enmig dels germans menors.

Això és una intenció, segurament mai assolida. Es necessita molta humilitat i no la tinc. Com a horitzó el trobo totalment adient. Com assenyala Francesc, que cadascú, faci el que faci, es consideri un més entre els germans menors.

Reinterpreta d’una manera molt inspiradora la idea de l’Àngel de la història de Walter Benjamin.

D’ençà que vaig llegir el comentari genial que fa Benjamin a l’Angelus Novus de Paul Klee el tinc al cap. És literalment molt creatiu i, he procurat estirar-lo cap a aspectes que em tenen molt agafat. El llibre, per una banda és aquest aprofundiment en el més humà de nosaltres, però també és un llibre sobre l’esperança. El que passa és que es presenta d’una forma particular i no ho sembla. Per això aquest comentari sobre el comentari de Benjamin hi té a veure.

Estem en un moment en què sembla que l’esperança és més necessària que mai.

Quan jo estava escrivint aquest llibre la pandèmia encara no havia aparegut. Fa un any i mig aquests capítols ja els tenia escrits. Per tant, no és un llibre de circumstància. Tanmateix, és un llibre que té en compte la dificultat humana. I la vida humana, individual i col·lectiva, està farcida de trasbalsos i moments de dificultat. Al llarg de la història hi ha hagut desastres de tota mena al qual nosaltres no som aliens, encara que hi hagi una mena de retòrica que circula per aquests mons de Déu que sembla que ens evadeix d’aquesta situació i ens fa pensar que la finitud, la dificultat i els obstacles que no poden ser superats no van amb nosaltres. L’esperança és necessària, ara i sempre i al llarg de la història hem procurat cultivar una mena d’esperança.

Hem passat moments molt desesperançats, en què anhelem el retrobament.

No es pot viure sense algun tipus d’esperança, que vol dir un horitzó. Una cosa que et permet respirar cada dia i agafar la vida amb una certa força. L’aliment de l’esperança permet obrir horitzó i no només és necessari, sinó que és molt humà. Per resumir-ho diria que vivim esperant. No es tracta de contraposar-ho a viure el present. Hem de viure el present i hem de gaudir-ne el màxim, però això no significa no viure esperant. Vivim amb un cert anhel, una certa obertura que té a veure amb l’esperança.

Un esdeveniment com la pandèmia que, com deia, n’hi ha hagut molts al llarg de la Història, sembla donar la raó a propostes filosòfiques com la seva, enfront d’altres excessivament tecnològiques i científiques que parlen d’un progrés esplendorós on idees com la vulnerabilitat, la intempèrie o la humanitat no hi tenen cabuda.

No cal que vingui una pandèmia per donar la raó a aquests plantejaments, només cal tenir els ulls ben oberts i adonar-se de quina és la situació. Cal advertir que hi ha discursos ideològics i evasius. No sóc detractor del progrés científic i tecnològic, però una altra cosa és el tema ideològic que ven una pel·lícula de futurs pràcticament paradisíacs. Això fa que, literalment, no toquem de peus a terra. Cal denunciar-ho i contrarestar-ho i el títol del llibre en fa referència. Hi ha una retòrica sobre el transhumanisme o el posthumanisme, que és un optimisme banal.

La banalitat seria el gran enemic del nostre temps?

Qualsevol cosa banal de caràcter ideològic-evasiu ens fa mal, perquè porta més frustració que qualsevol altra cosa. La banalitat és superficialitat i, això, no ens va bé. Seguint amb la idea del pelegrí atent, Sòcrates deia que una vida sense examinar no valia la pena de ser viscuda. Pensar incorpora una aposta: val més pensar que estar instal·lat en la banalitat.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/josep-maria-esquirol-huma-mes-huma-llibre-esperanca_597728_102.html

voluntariats ambientals

Conservar el patrimoni natural i la biodiversitat del planeta és una tasca que implica a tothom.

Hi ha persones a Catalunya que, a través dels voluntariats ambientals, contribueixen a mantenir en bon estat els ecosistemes naturals i a conscienciar la població de la necessitat de conservar la biodiversitat del territori.

Des de 2014 més de 300 empleats de l’empresa Naturgy —acompanyats de les seves famílies— han participat, a través de la seva Fundació, en projectes de voluntariat de recuperació ambiental de flora i fauna arreu del territori.

Aquestes són les accions que s’han dut a terme a Catalunya:

  • Els treballadors de Naturgy han contribuït a la recuperació d’espais naturals de Catalunya com ara el Parc Natural del Garraf, el Delta del Llobregat, el Parc Natural de la Serralada de Marina, la Platja Llarga i Bosc de la Marquesa de Tarragona, el Parc Natural de la Serra de Collserola i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entre d’altres.
  • Més de 300 persones han participat en els voluntariats ambientals
  • S’han plantat 305 llavors de 21 espècies diferents, pròpies de cada zona
  • S’han anellat més de 90 exemplars d’aus de 10 espècies diferents
  • S’han construït 32 caixes niu per a ocells
  • S’han recollit prop de 5 m3 de residus
  • S’han restaurat prop de 10.000 m2 d’estructures, refugis de biodiversitat i elements del paisatge cultural

Amb la col·laboració d’organitzacions mediambientals com Fundación Global Nature, SEO Bird Life, Acciónatura, Mare Terra Fundació Mediterrània, Fundació Empresa i Clima, Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i Associació Galanthus, entre d’altres.

“Si hi ha 100 milions d’espècies a la Terra i la taxa d’extinció és entorn al 0,01%/any, almenys 10.000 espècies s’extingeixen cada any”. Font: WWF

Participant i fent voluntariats ambientals, aprendràs i contribuiràs a conservar els ecosistemes naturals en la seva màxima plenitud.

Una experiència original i responsable amb l’entorn, necessària per tal que la flora i la fauna del nostre territori no es vegin perjudicades per l’empremta de l’ésser humà.

https://www.elnacional.cat/branded/naturgy/voluntariats-ambientals/#slide=1

Espanya setè exportador mundial d’armes

Les vendes s’han multiplicat per tres en l´última dècada gràcies a l’impuls dels governs

Hi ha un sector de l’economia espanyola que no pateix tant les crisis: la indústria militar. Fa una dècada que Espanya forma part del top 10 dels països que més armes exporten al món, un lloc molt per sobre de la seva capacitat econòmica o del seu pes polític mundial. Segons l’últim informe de l’Stockholm International Peace and Research Institute (SIPRI), publicat fa dues setmanes, ocupa la setena posició en el rànquing mundial d’exportadors d’armes en el període 2016-2020, només per darrere de les grans potències militars del planeta: els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. El 2018 es va situar en cinquè lloc. En els últims anys, un 3,2% de totes les armes que s’han venut al món van ser fabricades a Espanya, amb les corresponents autoritzacions per comercialitzar-les del govern de Madrid. Les exportacions d’armes made in Spain s’han disparat un 295,4% entre el 2010 i el 2019. Tot un negoci que creix en l’opacitat, emparat en la Llei de Secrets d’Estat.

De Narcís Serra a Pedro Morenés

¿Però com ha pogut la indústria militar espanyola situar-se en els últims anys en un lloc tan preponderant en el mercat mundial? La resposta, com tantes altres coses, s’ha de buscar en la Transició. “El primer govern socialista, amb Narcís Serra de ministre de Defensa, va considerar que una manera de democratitzar l’exèrcit espanyol era situar-lo prop dels seus homòlegs europeus, i això es podia fer implicant-lo en contractes de recerca i producció. I a més l’economia se’n podia beneficiar”, explica a l’ARA Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

La maquinària es va engegar aleshores, però va agafar velocitat de creuer després de la patacada econòmica del 2008-2009, quan Pedro Morenés (que havia estat directiu de Construcciones Navales del Norte i de l’empresa paneuropea de míssils MBDA o d’Instalaza, la firma de Saragossa que fabricava bombes de dispersió, avui prohibides) va ocupar la cartera de Defensa del primer govern de Mariano Rajoy. “La indústria militar s’havia implicat en projectes molt costosos incentivada pel govern, i amb la crisi es van trobar que no podrien mantenir els ajuts i crèdits públics. Aleshores el govern va optar per “compensar” els fabricants d’armes ajudant-los a exportar a altres països”, afegeix Jordi Armadans, de Fundipau. Les amistats perilloses de la monarquia espanyola amb els seus homòlegs del Golf, i en particular l’Aràbia Saudita –que fa alguns anys que protagonitza una cursa armamentista per situar-se com a actor regional de primer ordre al Pròxim Orient–, han fet la resta.

La secretaria d’Estat de Comerç, de qui depèn el control de les exportacions, justifica la posició d’Espanya com a país exportador d’armes argumentant que “al voltant del 80% del valor de les exportacions realitzades correspon a aeronaus que són acoblades o modificades a Espanya i en què participen altres membres de la UE i tercers països en el marc de programes de cooperació”. Pel que fa al suport financer que l’administració dona al sector, es limita a assenyalar que “les exportacions de material de defensa i seguretat estan incloses en l’àmbit d’actuació dels instruments tradicional com el Fons per a la Internacionalització de l’Empresa Espanyola”. El sector dona feina a 21.000 persones i factura cada any 6.200 milions d’euros, un 0,5% del PIB, segons el govern.

Una gran cartera de compradors

¿I qui compra les armes espanyoles? Segons les últimes estadístiques oficials, que corresponen al primer semestre del 2020, el 71% de les exportacions de material de defensa es van destinar a països de l’OTAN (inclosa Turquia), que en molts casos corresponen a projectes militars conjunts de la UE, que intenta harmonitzar els 27 exèrcits dels estats membres perquè puguin actuar de manera conjunta. La resta es van vendre a l’Aràbia Saudita, el Kazakhstan, els Emirats Àrabs Units, Singapur i Oman. El govern, que ha d’autoritzar totes les exportacions, va paralitzar la venda de sistemes de control i llançament de míssils per a fragates a Birmània, aplicant els acords europeus. També es va exportar material policial i de seguretat a Togo, Tunísia, Portugal, els Estats Units i França, i el que es coneix com a material de doble ús (que pot tenir un ús civil però també militar, com sensors i software), de nou a l’Aràbia Saudita, els Estats Units i la Xina. En l’última dècada s’han accelerat les exportacions a l’Àsia i al Pròxim Orient, dues zones del planeta que viuen una autèntica cursa armamentista.Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros

Una de les claus de l’èxit de la indústria militar espanyola és la diversificació, cosa que li permet oferir-se a molts països: des dels socis de la UE amb alta capacitat tecnològica (Brussel·les preveu al seu pressupost dels pròxims anys subvencionar les compres conjuntes d’armes per facilitar l’homogeneïtzació dels exèrcits) fins a altres països amb un baix índex de desenvolupament. S’hi fabriquen des d’avions fins a munició, simuladors i programes informàtics.

Els contractes més substanciosos són els dels avions d’Airbus que es fabriquen a Madrid i les fragates de Cadis, que en els últims anys han estat marcats per la polèmica pels grans contractes signats amb l’Aràbia Saudita que, a diferència de socis europeus com Itàlia, Alemanya i França, el govern espanyol ha decidit mantenir malgrat l’escàndol de l’assassinat del periodista Jamal Kashoggi o les evidències de crims de guerra comesos per l’exèrcit saudita al Iemen. Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros. Unes exportacions que, segons han denunciat ONGs en la campanya Armes Sota Control, vulneren la legislació –el tractat internacional del 2014, per la posició comuna europea del 2008 i la llei espanyola del 2007, tot un entramat legislatiu producte de la pressió dels moviments pacifistes–, que posa èmfasi que no es poden exportar armes a països on hi hagi indicis que s’utilitzaran per vulnerar els drets humans. En els seus informes han alertat que entre el 15% i el 25% de les exportacions d’armes espanyoles són qüestionables des d’aquest punt de vista.

Escopetes de caça i munició

Però també hi ha contractes menys importants en termes econòmics però que són preocupants. Un dels exemples és Ghana, que ha importat municions i armes de caça fabricada a Espanya per valor de 38,2 milions d’euros la dècada passada. “Ni que tota la població de Ghana es passés el dia caçant es podrien gastar tantes armes i tanta munició. Sembla força evident que el que fan és reexportar-les a altres països, i això no s’està controlant”, adverteix Font.

https://www.ara.cat/dossier/moncloa-consolida-espanya-sete-exportador-mundial-d-armes_1_3934124.html

Create your website with WordPress.com
Get started