Category Archives: Societat

El director del Clínic esclata per les agressions sexuals: “La societat és masclista, està malalta”

Josep Maria Campistol qualfica les dades d'”esfereïdores” i ha instat les administracions a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”

L’augment de les dones ateses per violacions i agressions sexuals a l’Hospital Clínic han posat en alerta els responsables del centre. Durant la presentació de l’informe anual que s’ha fet aquest dijous, el director general de l’hospital, Josep Maria Campistol, les ha qualificades d’”esfereïdores” i ha afirmat que els números confirmen que “tenim una societat masclista i violenta, que està malalta”.

Campistol ha afegit que “és absolutament dramàtic que al segle XXI tinguem aquestes xifres” i ha instat les administracions i els responsables sanitaris a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”. El director general del Clínic ha assegurat que “avui no estem contents, no és un bon dia“.

La xifra més alta d’atencions a l’hospital

El nombre de víctimes ateses ha estat la més alta que s’ha registrat mai a l’Hospital Clínic i suposen un augment del 51 % respecte a l’any anterior. La doctora Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere, i Teresa Echevarría, infermera i fundadora de la comissió, creuen que l’augment es deu a diversos factors i que un dels principals és que “les dones joves són més conscients i no tenen tanta vergonya de denunciar” com podia passar anys enrere.

72 dones ateses per punxades

Una de les dades destacades de l’informe és que durant el 2022 s’han atès 72 dones que havien patit punxades a discoteques i zones d’oci. En dos dels casos, hi va haver una agressió sexual posterior i les noies no es van adonar de les punxades fins que se’ls va fer l’exploració física. En la resta —70— no es va produir cap agressió. Ara bé, tot i que no es poden considerar agressions sexuals, els responsables del Clínic afirmen que “és igualment violència masclista”, perquè es tracta “d’una manera d’atemorir les dones”. Des de l’hospital confirmen que en cap del casos es van detectar substàncies.

https://beteve.cat/societat/director-hospital-clinic-esclata-agressions-sexuals-societat-masclista-malalta/?s=03

Cada hora moren 5 dones o nenes assassinades per violència masclista arreu del món

L’informe de l’ONU amb motiu del 25N denuncia que “la llar és un lloc mortal per a moltes dones i nenes” del món

La majoria de les dones i nenes assassinades arreu del món són assassinades pel simple fet de ser dones i nenes.

Així ho mostren les dades recollides per l’ONU, que calculen que cada any són assassinades unes 81.100 dones i nenes.

D’aquestes, gairebé 6 de cada 10 (un 56%), està demostrat que moren per violència masclista, a mans de la parella o exparella, o per membres de la seva família.


La llar, un lloc mortal

I és que per a moltes dones i nenes, casa seva, que hauria de ser el lloc més segur, es converteix en un lloc mortal.

Són 45.000 dones i nenes que moren cada any per violència masclista, cosa que vol dir que, de mitjana, cada hora més de cinc dones i nenes són assassinades per la parella o per familiars.

Manifestació contra la violència masclista a Mèxic durant la celebració del Dia dels Morts(Reuters/Raquel Cunha)

I és probable que siguin molts més, perquè l’informe de l’ONU presentat amb motiu del 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, denuncia que “la veritable escala del feminicidi pot ser molt més gran”.

El motiu? Sobre la resta de morts intencionades de dones que s’han pogut comptabilitzar -més de 4 de cada 10- no hi ha dades que permetin saber si estaven motivades o no pel gènere de la víctima.


“Una dona o nena a la qual hem fallat”

“Cap dona o nena hauria de témer per la seva vida per ser qui és”, diu Ghada Waly, directora executiva de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, que signa l’informe juntament amb Sima Bahous, directora executiva d’ONU Dones

“Per aturar totes les formes d’assassinats de dones i nenes relacionats amb el gènere hem de comptar totes les víctimes, a tot arreu i millorar la comprensió dels riscos i els factors del feminicidi”, explica, “per poder dissenyar respostes de prevenció i justícia penal millors i més efectives”.

Una moto de la policia crema a Teheran durant les protestes per la mort de Mahsa Amini després de ser detinguda (Reuters)

Bahous, per la seva banda, remarca que “darrere de cada estadística de feminicidi hi ha la història d’una dona o nena a la qual hem fallat”, perquè “aquestes morts es poden prevenir; els coneixements i les eines per fer-ho ja existeixen”.

Violència masclista arreu del món, amb formes diverses

L’informe “Assassinats per raó de gènere de dones i nenes” denuncia també que “la violència contra les dones i les nenes és una de les violacions de drets humans més generalitzades arreu del món”.

Assenyala, però, l’existència de diferències en funció de la regió del món on s’habita. 

Així, el 2021, la taxa d’assassinats relacionats amb el gènere en l’àmbit de la llar es va estimar en 2,5 per cada 100.000 dones a l’Àfrica, 1,4 a Amèrica, 1,2 a Oceania, 0,8 a Àsia i 0,6 a Europa. La mitjana mundial és d’1,1 assassinat per cada 100.000 dones.

Manifestació contra la discriminació i la violència masclista a París, aquest novembre (Reuters/Benoit Tessier)

Els casos recollits en l’informe de l’ONU inclouen els assassinats fruit de la violència en l’àmbit de la parella, les violacions amb assassinat, els anomenats “assassinats d’honor”, els assassinats relacionats amb el dot, els assassinats de dones acusades de bruixeria i els assassinats per raons de gènere relacionats amb conflictes armats, amb el tràfic de persones i altres formes de crim organitzat.

Més enllà de mesures per prevenir la violència masclista, com identificar les víctimes de seguida i oferir-los suport i protecció, i recollir totes les dades sobre feminicidis, l’informe també remarca la necessitat d’abordar-ne les causes profundes, transformant les masculinitats i les normes socials perjudicials, i eliminant les desigualtats estructurals de gènere.


Guterres: “Que el món declari: ‘Tots som feministes'”

En un missatge amb motiu de la commemoració del 25N, el secretari general de l’ONU, António Guterres, ha volgut remarcar que la discriminació de les dones “limita la participació de les dones i les nenes en tots els àmbits de la vida, nega els seus drets i llibertats bàsiques i bloqueja la recuperació econòmica equitativa i el creixement sostenible que el nostre món necessita”.

Guterres ha fet una crida als governs i a la societat civil a actuar per combatre aquesta xacra, dissenyant, finançant, aplicant i participant en lleis i plans d’acció específics, i ha tancat la seva intervenció demanant que el món “alci la veu en suport als drets de les dones i declari amb orgull: ‘Tots som feministes'”.

https://www.ccma.cat/324/5-dones-o-nenes-assassinades-cada-hora-per-violencia-masclista-arreu-del-mon/noticia/3198169/

Cobrar per estudiar i més places de FP: reclamen un pla de xoc contra l’abandonament

La Fundació Bofill calcula que les mesures costen uns 350 milions d’euros anuals

El sistema educatiu català és com un colador, amb forats gegants per on cauen milers de nois i noies que deixen els seus estudis abans d’hora: només l’any passat 74.000 joves van abandonar els estudis abans de graduar-se. Les xifres són escandaloses: el 14,8% dels nois entre 18 i 24 anys no tenen cap titulació més enllà de l’ESO, cosa que situa Catalunya al capdavant dels països europeus amb més joves poc qualificats i sense estudis obligatoris, només per darrere de Romania.

Un de cada deu no té l’ESO, un de cada quatre deixa batxillerat abans d’acabar i –atenció– 4 de cada 10 matriculats a cicles de grau mitjà no arriben a finalitzar-los. Per situar l’abandonament escolar prematur per sota del 10%, tal com demana la Unió Europea, la Fundació Bofill ha preparat un pla de xoc amb mesures concretes, que costarien uns 350 milions d’euros anuals, entre les quals destaquen les 11.000 beques salari anuals a joves de 16 a 18 anys perquè estudiïn i les 15.000 noves places públiques de grau mitjà a la FP.

Tot i que en els últims anys s’han reduït notablement les xifres d’abandonament –el 2008 un 32,9% d’alumnes deixaven els estudis– perquè les crisis econòmiques retenen els alumnes al sistema, el director de la Fundació, Ismael Palacín, diu que “tenim un abandonament escolar que no ens mereixem” i que hi ha un “risc de cronificar i normalitzar” els nivells d’abandonament actuals. I ha explicat que en l’última dècada han demanat insistentment als polítics que ataquin el problema i que “tothom diu que és gravíssim però mai acaba passant res”.

L’abandonament escolar afecta especialment els joves d’origen immigrant i de famílies amb nivells baixos de renda i estudis, i té conseqüències nefastes per als afectats: pateixen pràcticament el doble d’atur i tenen sous més baixos, més problemes d’habitatge i més mala salut.

Davant d’aquesta situació, la Fundació Bofill ha presentat la proposta Zero abandonament: una agenda de xoc contra l’abandonament escolar prematur a Catalunya, elaborada per Elena Sintes, Miquel Àngel Alegre i Alejandro Montes. Les propostes es mouen en quatre àmbits.

1. Identificar els alumnes en risc
Des del 2016, el departament d’Educació té en marxa el RALC, un registre d’alumnes que es limita a recollir dades molt bàsiques de cada estudiant. El que proposa la Bofill és que aquest registre s’utilitzi per identificar i fer seguiment de cada alumne, introduint-hi dades més enllà de les acadèmiques i, sobretot, compartint-les amb els ajuntaments i centres educatius per facilitar l’acompanyament dels joves.

2. Més beques i ajuts
Un cop s’hagin identificat els joves vulnerables i en risc de deixar els estudis, es planteja donar uns 570 euros mensuals a 11.000 joves de 16 a 18 anys de llars desfavorides per desincentivar-los de buscar feina i garantir que segueixin al sistema educatiu, en el que es coneix com a beques salari, una iniciativa que ja fan algunes universitats. Segons la Bofill, la mesura tindria un cost de quasi 63 milions d’euros. També es plantegen 13.000 ajuts al transport per als joves que han de desplaçar-se per accedir als estudis postobligatoris i reservar places de FP per als alumnes vulnerables, tal com ja es fa a infantil i ESO.

3. Recursos d’orientació i suport
La fundació assegura que trencar les barreres econòmiques és una condició “necessària però no suficient”. El que cal, afirmen, també és reforçar l’acompanyament als que estan a punt de deixar d’estudiar: proposen plans individualitzats d’orientació educativa, suport socioemocional i acompanyament des de 1r d’ESO fins al final de la postobligatòria, així com programes locals de mentoria a les grans ciutats perquè els joves absentistes tinguin referents estables.

4. Ampliació de l’oferta pública
Les alternatives actuals al batxillerat són “insuficients”, segons la Bofill, que reclama 27.000 places més a la pública: 15.000 de FP de grau mitjà (costaria 81,5 milions d’euros), 5.000 de PFI (18 milions) i 5.000 més en centres de noves oportunitats.

https://www.ara.cat/societat/educacio/cobrar-estudiar-mes-places-fp-reclamen-pla-xoc-l-abandonament_1_4542446.html

Avui vivim un individualisme de masses

José R. Ubieto, 14-11-2022

Vivim al nostre món, alhora global –i sembla que il·limitat– i alhora local i reduït. Un món on l’individualisme està de moda, però no el que és tradicional, que es caracteritzava per encarnar els valors del deure, la fermesa o l’autenticitat, sempre a distància del seguidisme de la massa. Avui vivim en un individualisme de masses, cosa que no deixa de ser una paradoxa: cadascú se sent especial, diferent, excepcional –tot ell o tot ella–, i, tot i això, tots consumim el mateix, als mateixos llocs i alhora.

Si abans ens definíem a partir del que fèiem (forner, cirurgiana, periodista) o dels ideals que ens servien de brúixola (catòlic, d’esquerres, ecologista), avui som el que sentim (de gènere fluid, víctimes, depressius, indignats…). El nostre jo ha pres les regnes de les nostres vides i es prolonga, ara, en el metavers i els seus avatars, on podrem tunejar-lo fins a fer-lo irreconeixible. Aspirem a redecorar el nostre món per escapar-nos –encara que sigui unes quantes hores– d’aquella altra escena virtual, però també somiem augmentar la nostra realitat i les nostres capacitats amb nous gadgets, xips corporals, assistents d’intel·ligència artificial, robots… Qui no té ja un rellotge que l’informa cada minut de les constants vitals i les performances diàries (passos, velocitat), cosa que alimenta la fantasia de l’autocontrol i el domini del cos?

Fins aquí les bones notícies. Descobrim ara el vel del costat salvatge del nostre món: més adolescents tancats a casa després de la pandèmia i refugiats en les pantalles, autolesions i temptatives de suïcidi en augment, consum de psicofàrmacs (a Espanya, més de 2,5 milions de persones en consumeixen cada dia, som líders a Europa), patologies de la feina (burn-out), precarietat social (desnonaments, pobresa), bretxa de gènere… I, cada vegada més, bombolles d’odi digitals que serveixen de refugi a molts subjectes que se senten commocionats pels canvis accelerats i orfes de referències estables.

No ens hem d’espantar, però sí pensar alternatives que conjuguin el nostre món particular amb els altres que habiten el seu. Les promeses miraculoses de la felicitat enllaunada i el coaching emocional –com a pedaços d’aquest jo en conflictes, angoixat i confús– serveixen per al que serveixen. Són efímeres i instantànies, i els seus efectes es dilueixen amb la mateixa velocitat amb què arriben.

Hi ha una altra fórmula més realista i interessant sobre la qual han debatut aquests dies a Barcelona 500 psicoanalistes (ELP): les invencions singulars que cadascú troba –amb ajuda d’altres– i que li permeten fer el seu món més suportable.

https://www.lavanguardia.com/vida/20221114/8604029/hoy-vivimos-individualismo-masas.html

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Ho paga la llengua

Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.

El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució  

“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.

La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua

Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.

La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista

Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.

El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi

La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paga-llengua-montserrat-dameson_911709_102.html

Iglesias i el lawfare a l’independentisme: “El poder està disposat a renunciar a la seva legalitat”

Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat

Pablo Iglesias / Europa Press

Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.

Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.

D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.

Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”

L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.

“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-lawfare-independentisme-poder-disposat-renunciar-legalitat_912330_102.html

Els grans tenidors tenen 32.800 pisos buits a Catalunya

El problema de l’habitatge s’agreuja mentre milers de pisos segueixen buits malgrat les noves lleis

Què diu la llei sobre els grans tenidors?

Des del 2015 a Catalunya els propietaris han de registrar els pisos que estan buits, i en cas que portin més de dos anys en aquest estat, la llei preveu sancionar-los.

La llei preveu multes o fins i tot expropiacions als grans tenidors que mantenen pisos buits molt de temps, però a la pràctica, si mirem les xifres, a Barcelona només s’han posat 52 sancions, per valor d’1,1 milions d’euros, i s’han expropiat 6 pisos.

L’Ajuntament de la capital catalana ha obert 290 expedients que durant el procés s’han acabat arxivant perquè els pisos s’han acabat llogant o venent.

La llei d’emergència habitacional aprovada al Parlament aquest 2022 va rebaixar la definició de gran tenidor jurídic a partir de 10 habitatges. Així es pretén posar dificultats a la pràctica d’alguns fons d’inversió, que trossegen i fan miniempreses dins les mateixes empreses perquè no se’ls consideri grans tenidors. Els particulars continuaran sent grans tenidors a partir de 15 habitatges.

El negoci dels fons d’inversió
Segons Manuel Gabarre de Sus, l’advocat que investiga delictes econòmics a l’observatori CODE (col·lectiu format per activistes de la societat civil per visibilitzar què hi ha darrere els fons d’inversió), aquests fons han vist una gran oportunitat de negoci a Espanya perquè les polítiques d’accés a l’habitatge i les condicions que tenen llogaters i arrendataris els han afavorit, i molt.

L’advocat denuncia que el Ministeri d’Economia “ha assignat la privatització de la Sareb al mateix Blackstone”. Gabarre de Sus compara el cas amb Dinamarca. Recorda que allà el ministre d’Habitatge va dir que “és una inversió infame i que és perjudicial per a la ciutat, i que faran el que puguin perquè no inverteixin en el país”:

“El govern danès va decidir analitzar el model de negoci de Blackstone i curtcircuitar-lo. Com es pot curtcircuitar aquest model? Impedint que els propietaris que feien reformes poguessin apujar el preu del lloguer en un període de cinc anys.”

“A Espanya la situació és la contrària: se’ls dona la gestió del patrimoni públic més gran d’habitatge”, denuncia Gabarre de Sus.

Arran de la crisi del 2008 es va limitar l’accés a les hipoteques i l’opció del lloguer era la majoritària. En aquest context, el govern del PP va abaixar de cinc a tres anys la durada dels contractes de lloguer. Per a l’observatori CODE era com si el govern animés a una pujada dels preus dels lloguers.

“Si el 2015 un llogater et pagava 500 euros, el 2018 te’n pagava 750. Era molt atractiu per a aquests fons oportunistes comprar molt barat i pensar: ‘aquí apujaran els lloguers perquè a la gent no li queda cap més sortida.'”

Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, creu que els fons d’inversió han sabut deixar pisos buits per crear una “falsa sensació d’escassetat i de falta d’oferta”. Per Arcarazo, però, el que hi ha són “unes males praxis que l’administració hauria de perseguir”.

Per Gabarre, a aquests pisos no se’ls ha donat “la funció social que té l’habitatge“: “per al sector financer sempre s’ha tractat com una mercaderia, com una mercaderia financera”.

Ser l’única veïna en un pis d’un fons voltor

Al Raval, a Barcelona, hi ha molts pisos buits d’aquests fons d’inversió oportunistes, que des dels moviments per a la defensa de l’habitatge se’ls assenyala com a fons voltors. Un d’ells és el del carrer del Carme 23, on tots els pisos de la finca, tret de tres, estan buits i amb portes blindades.

Eleonora Delli Carri és una de les poques veïnes de l’edifici i explica la seva experiència en aquest vídeo:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/pisos-buits-en-mans-de-fons-dinversio-que-congelen-lopcio-de-viure-hi/video/6181870/

Uns metres més enllà, al mateix carrer del Carme i propietat del mateix fons, hi ha una altra finca, al número 106, que ja fa anys que també té molts pisos buits.

La Laura, del Sindicat d’Habitatge del Raval, viu al carrer del Carme 106: “Aquest bloc ara és d’Optimun, que forma part de l’entramat del fons voltor de Cerberus; és una de les immobiliàries que té Cerberus”.

Els veïns expliquen que tenen dos blocs sencers de pisos buits amb seguretat privada vigilant-los i amb portes antiocupes als accessos.

Una trobada de fons d’inversió

Des del Sindicat de Llogateres critiquen les administracions, que han deixat que en sòl públic s’hagi celebrat el congrés internacional The District, a la Fira de Barcelona, els dies 19, 20 i 21 d’octubre.

Segons la portaveu del Sindicat de Llogateres de Catalunya, els principals fons d’inversió de tot el món han vingut a Barcelona a dissenyar estratègies per buidar els pisos.

“L’administració, en comptes de perseguir aquestes males praxis, el que veiem que fan és deixar-los instal·lacions perquè facin congressos per dissenyar les estratègies de com seguir expulsant els veïns de Barcelona.”

https://www.ccma.cat/324/els-grans-tenidors-tenen-32800-pisos-buits-a-catalunya-1800-a-barcelona/noticia/3191442/

El número de personas sin hogar en España sube un 25% en diez años

Desde 2012, este grupo ha aumentado en más de 5.600 personas al pasar de unas 22.900 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos del INE

Las personas sin hogar en España han crecido casi un 25% en los últimos diez años. Un incremento de más de 5.600 personas que han debido buscar refugio en centros asistenciales. Este colectivo ha pasado de 22.900 personas en 2012 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos recopilados por el Instituto Nacional de Estadística.

La encuesta del INE, que se ha actualizado después de una década, indica que más de la mitad de todas estas personas “presenta algún síntoma depresivo” y que casi un tercio se quedó sin hogar por “la necesidad de empezar de cero” tras llegar desde otro país. Al mismo tiempo, un cuarto de esas 28.000 personas se encontraron en esta situación porque había perdido su empleo, indica el Instituto.

A la hora de abordar esta situación, a pesar de que los recursos para acoger a personas sin hogar han crecido durante diez años, el nivel de ocupación –rayano con la saturación– de los centros donde pernoctan y son atendidos es prácticamente el mismo. La situación es la siguiente: aumenta un 50,96% el número de centros de atención a personas sin hogar en una década al pasar de 675 en 2010 a 1.019 en 2020. Sin embargo, apenas se refleja un descenso en la ocupación ya que, a nivel nacional, los centros únicamente están un 0,71% menos saturados que hace diez años.

Aunque tres cuartas partes del colectivo son hombres, la encuesta destaca el aumento de población femenina sin hogar. Si en 2012 la proporción de mujeres era del 19%, en 2022 ese porcentaje se ha colocado en el 23%. de 4.100 a más de 6.500 mujeres que viven en la calle.

Además, el sinhogarismo se da a partes iguales entre españoles y extranjeros. La edad media de estas personas, según el INE, está en los 42,9 años. Los más mayores, aquellos que superan los 64 años y están sin hogar, suponen el 5,5% de este grupo.

Con estos datos, la proporción de personas sin hogar por cada 100.000 habitantes en España se coloca en 86,6, aunque con grandes diferencias territoriales. Así, en Euskadi son más de 315 por cada 100.000 personas y en Navarra 214. Por encima de la media nacional se sitúan Cantabria, Castilla y León, Asturias, Galicia, Aragón , La Rioja, Andalucía y las ciudades autónomas Ceuta y Melilla.

Por debajo, cierra la lista la Comunitat Valenciana con solo 14,8 personas por cada 100.000 habitantes. También por debajo de la media se colocan Extremadura, Madrid, Baleares, Canarias, la Región de Murcia, Castilla-La Mancha y Catalunya.

https://www.eldiario.es/sociedad/numero-personas-hogar-espana-sube-25-diez-anos_1_9635816.html