Category Archives: Societat

Habitatge: la tempesta perfecta

https://www.ara.cat/societat/habitatge/habitatge-tempesta-perfecta_136_4362716.html

En aquest dossier posem el focus en les conseqüències d’una notícia que ha passat molt desapercebuda: la Sareb, coneguda també com el banc dolent, ha adjudicat la gestió i la venda dels seus actius –immobles, sòl i deute a promotors– a dos grans fons d’inversió internacionals. Mirem què està passant amb aquests actius, per què no es poden gestionar públicament i quina és la justificació que hagi acabat fent-se així. Per fer-ho, parlem amb totes les parts implicades i també amb els agents socials. A més, repassem quin és l’estat del mercat de lloguer a Catalunya i Espanya, com justifiquen els socis de la coalició de govern aquesta decisió i també quin efecte està tenint el difícil accés a l’habitatge sobre la ciutadania, en especial sobre els més vulnerables. Tot plegat en un context d’amenaça de crisi que pot provocar una nova tempesta perfecta per al sector de l’habitatge. 

El ‘banc dolent’ deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió

Filials de Blackstone i KKR s’ocuparan de gestionar i vendre els actius de la Sareb

BARCELONA / MADRIDQuan la música para, s’acaba la festa. I, en economia, si la música i la festa paren es reobre la ferida sagnant de la crisi del 2008. Aquesta és la metàfora que fa servir un inversor per explicar per què la roda de l’economia segueix girant –sense parar– amb els mateixos actors i els costums de sempre malgrat les successives crisis. L’últim exemple que res ha canviat es va fer públic a l’abril. La Sareb, més conegut com el banc dolent (l’entitat que es va crear per comprar tot el totxo tòxic als bancs durant la crisi i sanejar-los) va decidir adjudicar “la gestió i la venda” de bona part d’aquests actius provinents de la crisi a dos grans fons d’inversió bastament coneguts al sector: Blackstone i KKR. 

Concretament, ho faran les gestores immobiliàries que depenen d’aquests fons: Anticipa i Aliseda –propietat de Blackstone– i Hipoges, que depèn de KKR. A partir d’aquest estiu, ells seran, doncs, els encarregats de gestionar i vendre al mercat lliure un total de 25.300 milions d’euros en actius propietat de la Sareb, entre habitatges (més de 45.600), promocions a mitges (més de 21.600 construccions), sòl (més de 30.000 terrenys) i també hipoteques i préstecs impagats. I entremig, evidentment, s’enduran una part del pastís, una comissió per la feina feta. 

Es tracta d’un capítol rellevant perquè tanca de facto el debat que es va obrir al gener quan la Sareb va passar a mans del govern espanyol , que ara n’és el propietari. En aquell moment, el sector social i els moviments per un habitatge digne van reclamar aprofitar l’oportunitat i fer que tots els pisos d’aquesta entitat passessin a engreixar el minso parc públic d’habitatge a l’Estat. L’adjudicació a aquests dos grans fons, en canvi, és el camí oposat: vendre per recuperar diners. 

https://www.ara.cat/societat/banc-dolent-deixa-pisos-mans-dels-fons-d-inversio_1_4363401.html

Vora un milió de persones pateixen exclusió social a l’àrea de Barcelona

Càritas alerta a l’informe Foessa 2021 que tots els membres actíus de 97.000 llars estan a l’atur 

La inestabilitat i la precarietat laboral, i també els cada vegada més obstacles per accedir a un habitatge, van empènyer, el 2021, 885.000 persones, un 32% dels habitants de l’àrea de Barcelona, a l’exclusió social, 300.000 més que el 2018, segons les dades de Càritas fruit d’una enquesta a 1.800 ciutadans feta per la Fundació Foessa. Els resultats de l’àmbit de la diòcesi de Barcelona, que inclou la capital catalana i municipis com Cornellà, l’Hospitalet, Esplugues, Badalona o Sant Adrià de Besòs, a més de localitats del Maresme, són pitjors que els del conjunt de Catalunya, on un 29% de la població està en la mateixa situació d’exclusió social, i de la mitjana d’ Espanya, amb un 23,4%, segons l’informe Foessa.

El panorama que ha deixat la covid es va tornar a posar sobre la taula ahir a l’ Ateneu de Barcelona amb motiu de la jornada “ Pandèmia i exclusió social: La tempesta perfecta”, en
què es va analitzar l’informe Foessa 2021. Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació Foessa, va precisar que s’ha calculat l’abast de l’exclusió a partir de 37 indicadors sobre ocupació, consum, educació, habitatge, salut, conflicte i aïllament social i po­lítica. Només un 29% dels enquestats gaudeixen de plena integració,
14 punts menys que el 2018, mentre que els que pateixen exclusió greu i moderada, 885.000 persones, són un 32%, en comparació amb el 22% de tres anys abans.

La forma més greu d’exclusió ha augmentat 30 punts, i ja la pateixen 483.000 ciutadans mentre que el 2018 eren 371.000 .

“A Catalunya hi ha hagut la tempesta perfecta; som en un territori que depèn de les rendes del treball, mentre que en d’altres prioritzen les pensions de jubilació, i de sectors molt afectats per la pandèmia, com el turisme, la restauració… La covid ha fet que es reduïssin les hores de feina, i Barcelona registra una gran concentració de migrants en situació administrativa irregular, que ho tenen tot molt més complicat. Viure a les grans metròpolis, a Madrid o a Barcelona, costa molt més”, argumenta Flores per explicar les diferències entre Catalunya, amb un 29% de la població en exclusió social, i, per exemple, Astúries o el País Basc, amb un 16%.

El cop de gràcia a aquest panorama devastador és “la pujada d’un 10% dels preus a causa de la guerra a Ucraïna; és la gota que fa vessar el got per a les famílies que atén Càritas”, afegeix Flores.

L’empitjorament de les condicions laborals

L’informe subratlla l’empitjorament de les condicions laborals: en 97.000 llars tots els membres actius estan desocupats; en 60.000, el cap o la cap de família pateixen atur de llarga durada, i en 77.000 sobreviuen sense cap ingrés periòdic.

La falta de feina i la precarietat alimenten l’exclusió residencial: 520.000 persones, gairebé un 19% de la població, viuen en un habitatge que no reuneix les mínimes condicions d’habitabilitat, i 300.700 (10,9%), en cases insegures, és a dir, amb risc de ser desnonades.

Càritas alerta del gran impacte que la pobresa i la covid estan deixant en la salut dels més vulnerables: un 17% dels ciutadans pateixen algun trastorn mental, davant del 8% del 2018. I el pitjor de tot és que 140.000 famílies no tenen recursos per comprar medicaments.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8177020/vora-milio-persones-pateixen-exclusio-social-l-area-barcelona.html

La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida

La consciència antifeixista de Miquel Ramos (València, 1979) va néixer el dia que va saber que un grup de neonazis havien matat Guillem Agulló d’una punyalada al cor.

En Miquel només tenia 14 anys quan va començar a guardar retalls de diaris que parlaven de l’extrema dreta. Durant la vintena va ser veu i teclats del grup Obrint Pas, sembrant militància. I ara és un dels periodistes més especialitzats en ultradreta del país. Les amenaces rebudes mai l’han frenat, al contrari: han reafirmat el seu compromís irrompible contra els ultres. Acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing), una radiografia completa de la violència indiscriminada dels ultres i de com l’antifeixisme s’ha organitzat històricament per combatre la barbàrie. Perquè ni oblit ni perdó.

Guillem Agulló

Fa anys que sentim a dir que l’extrema dreta va tornar amb Vox, però al llibre demostres que mai va desaparèixer.
L’extrema dreta ja hi era, el problema és que no preocupava la majoria de la societat, només els qui la patien directament. Ara la majoria de la gent s’ha adonat de la seua existència quan ha vist que ocupen escons i que comencen a tenir presència als mitjans. I aquí està el valor que tenen històricament els antifeixistes, d’haver detectat un problema que van combatre amb absoluta soledat, i amb tots els perills i conseqüències que això va implicar. 

Vox té 52 escons a l’estat espanyol. A Espanya hi ha més de 3 milions de nazis?
No, absolutament no. No crec que la majoria dels votants de Vox siguen ni tan sols d’extrema dreta. Vox i la gran part de les extremes dretes a nivell global són profundament neoliberals. No qüestionen l’statu quo, ni les relacions de poder, ni els privilegis de les classes dominants, sinó tot el contrari: han vingut a mantenir-les. De fet, ells fan servir la batalla cultural, els discursos contra determinats col·lectius ―el feminisme, LGTBI, persones migrants, etc.― perquè aquests reivindiquen igualtat de drets. I l’extrema dreta planteja que això és una amenaça per a l’statu quo i per als privilegiats, i apel·len a altres identitats que no són de classe.

Prefereixen un migrant ric que una persona blanca pobra?
Els van bé els dos perfils. I per això et posen un polític homosexual, perquè diga que el problema són els musulmans, no l’homofòbia. O et posen una persona negra que diu que és immigrant, que s’ha guanyat el DNI espanyol i que el problema són els que arriben ara de països musulmans. Els feixistes no tenen escrúpols, utilitzen qualsevol que els faça reforçar aquests discursos. No apel·len a un discurs de classe perquè si algú de classe treballadora es preocupés per veure a qui beneficien les polítiques de l’extrema dreta, s’adonaria que està votant en contra dels seus interessos.

I com aconsegueixen absorbir el vot del centre i de l’esquerra?
És que aquestes identitats són importants per a un votant. Hi ha algú que es considera abans espanyol i heterosexual que de classe treballadora, llavors se sent molt més interpel·lat per algú que reivindica aquestes banderes que per algú que reivindica les qüestions de classe. Això fa que el relat de classe tradicional de l’esquerra es diluïsca, i també ve influenciat per un descrèdit de la política institucional.

Quins són els punts forts de l’extrema dreta del segle XX?
Primer, que a l’estat espanyol se’ls ha acceptat com un actor democràtic més que fa opinions respectables sense cap mena de prudència. Segon, que estan avalats pels grans poders econòmics, i molts financen l’extrema dreta perquè saben que són una garantia per a l’statu quo, perquè no toquen els privilegis de les elits. I tercer, que l’extrema dreta té molta pasta. I tenir molta pasta et permet tenir molta influència i tenir gent dins la judicatura, dins l’estat, dins els poders econòmics i dins els poders que no es veuen i que manen tant o més que els polítics. És un lobby que copa espais de poder.

Ens solem imaginar que el prototip de feixista és un home blanc, heterosexual, violent i amb poques llums.
En absolut. Són molt intel·ligents. Jo sempre dic que el feixisme no es cura només llegint i el racisme no es cura només viatjant. L’extrema dreta ha viatjat molt i ha llegit molt. Ha llegit molt l’esquerra, l’ha interpretat molt, l’ha entès molt bé i moltes vegades fa servir les mateixes armes de l’enemic per penetrar en determinades capes de la societat on no arribaria. La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida. Que existeix? Sí, com també existeix l’skin borratxo. Però això no representa ni el votant de l’extrema dreta i molt menys els líders de l’extrema dreta, que tenen molt bona educació, molt bona estratègia i molta pasta.

Com s’articula l’antifeixisme?
No hi ha una única manera de ser antifeixista. N’hi ha moltes. El mínim és aquest consens de mínims de tenir clar que hi ha coses que no són tolerables, com voler traure drets a determinats col·lectius. Però l’antifeixisme és plural. Hi ha tants antifeixismes com escenaris on l’extrema dreta actua. El que falla és que no tothom se sent interpel·lat per l’antifeixisme perquè creu que a ell no li tocarà mai. I la història ens ha ensenyat que el feixisme va per a tots. Tothom pot arribar a ser víctima.

L’antifeixisme és molt més que una estètica determinada.
Això és fruit del clixé, de la caricaturització de l’antifeixisme com una tribu urbana. L’antifeixisme no és una tribu urbana ni respon a un únic perfil, hi ha moltes maneres de fer antifeixisme. Quan bandes de skins neonazis es dedicaven a fotre pallisses, potser sí que hi va haver uns col·lectius determinats que es van posar davant i ho van aturar. Avui dia, reduir l’antifeixisme a una manifestació al carrer és no entendre la dimensió del problema. Vox no s’atura amb una manifestació. Reduir el conflicte a una batalla urbana és perdre’s el 90% de la pel·lícula.

És legítim utilitzar la violència per combatre el feixisme?
L’ús de la violència és un debat que s’ha tingut no només a l’antifeixisme, sinó en tots els moviments socials al llarg de la història. Una reflexió que l’estat no ha fet mai, al contrari: sempre ha justificat qualsevol actuació violenta contra la dissidència, i mai ha demanat perdó quan s’ha sobrepassat. La violència és una eina que ha aturat l’extrema dreta en alguns moments? Rotundament, sí. Això justifica que la violència siga l’eina habitual o que estiga legitimada en qualsevol escenari i contra qualsevol cosa que es considere feixista? Òbviament, no. 

Però alguns membres de les forces de seguretat sí que han utilitzat la violència i simpatitzen amb grups d’extrema dreta. Ni les institucions catalanes ni les espanyoles s’immuten. 
No en tenen cap interès i es permet absolutament. Manca voluntat absolutament per part de les institucions per fiscalitzar les seues forces armades. Xavier Vinader deia una frase, que tenia tota la raó del món: que l’extrema dreta arriba allà on l’estat no pot arribar. Fa la feina bruta. L’estat entén l’extrema dreta ―sobretot la violenta― com un problema d’ordre públic, més que com un problema polític. 

A tu la ultradreta t’ha amenaçat.
He estat molts anys signant amb pseudònim. Jo escric sobre extrema dreta des de fa més de vint anys i comence a signar els articles fa menys de deu anys, gran part de la meua carrera periodística està sense signar per prudència. El fet traumàtic de viure en un context com els anys noranta, on havies d’anar amb molta cura i on paties la violència i vivies en aquesta tensió constant, et crea una personalitat. I aquesta personalitat la vaig gestionant conforme passa el temps de la millor manera que puc. No et negaré que hi ha un procés personal en tot això i que es viu amb tensió. Però aprens a gestionar-ho i a conviure amb això, prenent les teues mesures, però sobretot tenint molt clar que jo no deixaré que tot això m’impedisca seguir pensant com pense, seguir treballant amb el que treballe, i seguir dient el que dic.

Tot i continuar rebent amenaces.
Amb les xarxes socials és molt fàcil fer-se un perfil anònim i amenaçar. Fa que siga més habitual que hi haja amenaces des de la covardia que ofereix l’anonimat. Però com més públic ets, més protegit estàs. És molt més fàcil atacar algú anònim que atacar una cara pública. Una de les virtuts de la gent que ens dediquem a investigar l’extrema dreta i combatre-la és que hi ha una solidaritat i un suport mutu brutal, i sense això possiblement molts de nosaltres no faríem aquesta feina. És importantíssim aquest caliu i aquest suport. A banda de les personals, pense que és el principal motor de la motivació per continuar fent el que fem.

Els mitjans de comunicació banalitzen el feixisme?
L’espectacularització de la informació facilita que l’extrema dreta siga constantment notícia i protagonista, perquè estimula molt bé l’espectacle: diu qualsevol bestiesa i tens un titular a què la gent farà clic. I això són diners, perquè els mitjans de comunicació són empreses que volen visites. No han de deixar de parlar de la ultradreta, però sí que han de deixar de posar-li el micro perquè diga qualsevol cosa. El teu deure com a periodista és contrastar la informació, i sabent que l’extrema dreta es basa en la mentida per difondre l’odi, tens l’obligació i la responsabilitat moral de combatre-la.

Alguns diran que això és coartar la llibertat d’expressió. 
És que els mitjans de comunicació no són pissarres en blanc on arriba qualsevol i escriu el que vol. Passen pel filtre del periodista, que tria què és notícia i quines fonts fa servir. El periodisme està molt precaritzat i això també implica una autocensura per por a perdre la feina, però si tu adobes el terreny amb els marcs i els discursos habituals de l’extrema dreta, ja ho tenen fet i recolliran aquesta psicosi col·lectiva a les urnes. Que una persona a Guadalajara se senta més interpel·lada quan li diuen que els catalans es volen independitzar que quan li diuen que li trauran les pensions, demostra que tenim un gran problema informatiu.

T’ha passat alguna vegada pel cap renunciar?
No. Mai. Tinc les coses molt clares i ho he dit ben clar sempre: no en deixaré passar ni una.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/miquel-ramos-caricatura-extrema-dreta-cunyat-bar-mentida_735039_102.html

“El dilema de las redes sociales” de Netflix: 5 secretos de los dueños de las redes para engancharnos y manipularnos

El dilema de las redes sociales
“El dilema de las redes sociales” se estrenó en Netflix y fue número uno en la plataforma en septiembre 2020

“Hay dos industrias que llaman a sus clientes usuarios: la de las drogas ilegales y la del software”.

La frase aparece en uno de los momentos más comentados del documental The Social Dilemma(“El dilema de las redes sociales”), que se estrenó en febrero de 2020 en el Festival de Cine de Sundance, en Estados Unidos, y que, siete meses después, se acaba de convertir en tema de conversación en el resto del mundo tras ser incluido en el catálogo de Netflix.

Hilado con testimonios de algunos exejecutivos de las empresas más grandes de Silicon Valley y de académicos, el filme describe la adicción y los impactos negativos de las redes sociales en personas y comunidades, como resultado de las estrategias diseñadas para manipular emociones y comportamientos, y mantener conectados a los usuarios.

Así, según “El dilema de las redes sociales”, experiencias digitales aparentemente triviales, como recomendaciones automáticas, notificaciones y publicaciones sugeridas, funcionarían como un cebo que es lanzado miles de millones de veces al día por las aplicaciones más populares del planeta.

El objetivo sería acaparar el tiempo de las personas, una moneda valiosa para empresas, políticos, organizaciones o países que quieran vender productos o ideas a audiencias vulnerables e hipersegmentadas.

Clasificado como docudrama -una fórmula que mezcla testimonios del documental tradicional con escenas dramatizadas-, la película ha sido descrita como una ventana a las mesas de decisión de gigantes de Silicon Valley como Facebook, Twitter y Google.

The Social Dilemma
The Social Dilemma (“El dilema de la redes sociales”) habla sobre cómo nos “atrapan” estas plataformas.

Elogiado por detallar herramientas y estrategias sofisticadas en un lenguaje accesible a grandes audiencias, la película también recibe críticas por no ofrecer soluciones a los problemas enumerados y por ser presentada por personas con características similares: buena parte de los entrevistados son exejecutivos: hombres jóvenes, ricos y blancos.

A continuación, te contamos los cinco puntos clave expuestos por la cinta y, al final, una serie de recomendaciones sencillas para proteger tus datos y combatir la adicción a las redes sociales.

1. “Si no pagas por el producto, el producto eres tú”

En agosto, según el Índice de Multimillonarios del medio especializado en noticias financieras Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Solo durante la pandemia de coronavirus, el fundador de Facebook habría ganado más de US$30.000 millones.

¿Cómo habría podido Zuckerberg ofrecer servicios gratuitos y hacerse más rico cada día?

Según los entrevistados de “El dilema de las redes sociales”, el estadounidense y sus colegas jefes ejecutivos ganadinero con el tiempo.

Explican que cuantas más horas pasa un usuario conectado a sus redes sociales, más información detallada sobre hábitos, gustos y características de consumo acaba exponiendo.

Estos datos son recopilados y organizados mediante algoritmos que mapeanlos me gusta y los comentarios, analizan los tiempos de lectura y la exposición a las imágenes, y alimentan enormes servidores (algunos de ellos alojados en submarinos).

Luego, se ofrece información sobre los usuarios a los clientes, desde marcas de cosméticos y universidades hasta políticos y gobiernos, que pagan millones de dólares por mostrar productos o ideas a audiencias que estén dispuestas a participar.

Sin embargo, el engranaje solo funciona si los usuarios permanecen conectados a sus perfiles y, por lo tanto, pueden estar expuestos al máximo número de anuncios.

A menudo, según la película, eso sucede a cualquier precio.

2. Herramientas diseñadas para engancharnos y manipularnos

Tristan Harris
Tristan Harris dice que las redes entrenan a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Una de las voces principales de la película es Tristan Harris, un exingeniero de Google que trató de advertir a sus colegas sobre el riesgo de adicción a los usuarios, y dice que fue ignorado.

En “El dilema de la redes sociales”, describe las herramientas que se crean para mantener a los usuarios “distraídos” mientras los anunciantes ganan dinero.

Una de las más claras sería el desplazamiento automático, una estrategia desarrollada para que la experiencia de red no tenga fin y el usuario permanezca conectado.

Las notificaciones, a su vez, se describen como una de las herramientas más eficaces para atraer a los que están fuera y mantener a los que ya están conectados.

La dinámica de “me gusta” y comentarios con elogios o críticas se estimularía para manipular y hacer dependientes a los usuarios, según los entrevistados.

En palabras de Harris, las redes capacitarían a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Estos “chupetes” son las validaciones recibidas por elogios, y aportan un sentimiento de felicidad o logro a los usuarios, según él.

“Eso va atrofiando nuestra capacidad de afrontar las cosas”, advierte el especialista.

3. Falsas recompensas

Mark Zuckerberg
En agosto, según Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Los profesionales detrás de las redes sociales trabajan, según la película, construyendo puentes entre la psicología y la tecnología.

Además de Harris, “El dilema de las redes sociales” presenta testimonios de Aza Raskin, inventor del sistema de desplazamiento infinito utilizado por la mayoría de los sitios web, o Guillaume Chaslot, uno de los desarrolladores del algoritmo que recomienda videos en YouTube.

Dirigida por el estadounidense Jeff Orlowski, ganador de un Emmy y nominado a un Oscar en 2013, la producción también entrevista a Bailey Richardson, un desarrollador que trabajó en los primeros días de Instagram, Tim Kendall, ex director de monetización de Facebook, Alex Roetter, ex vicepresidente de Ingeniería de Twitter y Justin Rosenstein, co-creador del botón “Me gusta” en Facebook.

Los entrevistados describen métodos para manipular las emociones a través de la dopamina, un neurotransmisor relacionado con el placer, la alegría y el bienestar.

Mediante sistemas de “recompensa inmediata”, como los “me gusta” o los comentarios positivos, las redes sociales habrían creado métodos de navegación capaces de estimular la circulación de la dopamina a niveles sin precedentes.

Así, a medida que cada validación recibida en línea genera nuevos impulsos artificiales de dopamina, las redes mantienen conectada a una legión de usuarios cada vez más solitarios y necesitados.

4. Seguridad x Inseguridad

El psicólogo social Jonathan Haidt dice en la película que las redes están directamente relacionadas con el aumento de casos de depresión y ansiedad, especialmente entre niños y adolescentes.

En el filme, esto se ilustra con el caso de una niña que cae en depresión después de recibir una crítica sobre una característica física.

La tendencia se refleja en las cifras de suicidios de niños registradas en los últimos años.

En Estados Unidos, según datos oficiales, el suicidio se ha convertido en la segunda causa de muerte entre los niños en edad escolary los jóvenes (de 12 a 18 años), por detrás de los accidentes.

Las muertes de niñas de 15 a 19 años por suicidio alcanzaron un récord en 40 años y se duplicaron entre 2007 y 2015, con 5,1 casos por cada 100.000 habitantes.

El fenómeno también afecta a los niños y adolescentes del sexo masculino, cuyas muertes aún ocurren en mayor número, pero están creciendo a un ritmo más lento: 30% en el mismo período (hay 14,2 casos por cada 100 mil).

Según el documental, este escenario no es resultado del uso irresponsable de las redes sociales, sino de la forma irresponsable en la que las redes tratan a sus usuarios.

celular
El tiempo que pasas usando las redes sociales es muy valioso para las empresas.

5. Las noticias falsas se propagan 6 veces más rápido que las verdaderas

La frase aparece como una cita de un estudio publicado en 2018 por el nstituto Tecnológico de Massachusetts (MIT, por sus siglas en inglés), en Estados Unidos.

Según el documental, las noticias falsas tienen un alcance ampliado en las redes gracias a la “paranoia” de mantener a los usuarios expuestos a los anuncios.

“Creamos un sistema que privilegia la información falsa (…) porque la información falsa rinde más dinero a las empresas que la verdad”, dice uno de los entrevistados.

Completa, es una de las frases de la película que se ha viralizado en las últimas semanas:

“La verdad es aburrida”.

Consejos para protegerse

a) Las notificaciones, según el filme, serían la principal herramienta de manipulación en las redes. La sugerencia de los entrevistados es deshabilitarlas, para acceder la red social cuando uno lo desee, y no al revés.

b) No embarcarse en las recomendaciones de videos o contenidos sin reflexionar. Preferiblemente, haz las búsquedas tú mismo de lo que te interesa. Las referencias suelen seguir una lógica diseñada para llamar a los anunciantes, y no necesariamente para informar, según el documental.

c) Sigue a personas o páginas con las que no estás de acuerdo. Así “explotas la burbuja” y te animas a profundizar en el conocimiento, a cuestionarte sobre certezas absolutas y a aprender de las diferencias, incluso si te disgustan.

d) Desconecta una hora antes de acostarse. Deja tu teléfono, tableta y computadora portátil en otra habitación y en modo avión.

e) Valora tus clics y tu tiempo. La forma en que te relacionas con una publicación vale “oro”. Así es como las redes ganan dinero, así que ten esto en cuenta antes de hacer clic en un anuncio o publicación.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-54385775

“A l’Argentina han fet els judicis que tocava, a Espanya s’han acollonit”

L'historiador Nicolás Sánchez Albornoz

Nicolás Sánchez Albornoz (Madrid, 1926) és historiador i l’únic supervivent dels que es van aconseguir escapar de Cuelgamuros, com reivindica que s’anomeni el Valle de los Caídos. Fill d’una família republicana, de jove va passar per tres presons, un consell de guerra i finalment pel Valle, d’on va aconseguir escapar-se malgrat que després el van esperar 32 anys “d’expatriació forçosa”, com explica al seu llibre Cárceles y exilios (Anagrama, 2012).

El 1947 va ser detingut a Barcelona per pertànyer a una associació juvenil. Com van ser els mesos reclòs a Cuelgamuros?

— Tinc menys queixes que altres. A l’arribar-hi, a Manuel Lamala i a mi ens van destinar a un dels tres destacaments: el del monestir. Aquell dia havien hagut de posar en llibertat l’escrivent del camp perquè havia complert la condemna. Ens van veure baixar i ens van preguntar: “Estudiants?” Vam respondre que sí. “Doncs demà a l’oficina”. Mai he presumit d’haver posat totxos ni de picar pedra. És una situació avantatjosa. Però a l’estar a l’oficina, un s’assabenta de moltes coses. Vaig veure com funcionava l’alimentació dels presos. En teoria, els presos havien de menjar 2.800 calories per dia, era el requisit internacional per als que feien sobretot treballs durs. La direcció de presons enviava menjar, però no tot arribava: es descarregava una part dels camions, i l’altra els funcionaris de presons la venien a l’estraperlo, o això deien. A més, els presos eren llogats a les companyies, que pagaven a l’Estat una quantitat diària pel treball fet. Em vaig adonar de coses que desmunten la retòrica del franquisme, com que els presos estaven ben alimentats. Jo omplia una plantilla amb el menú i el càlcul de calories que em deia el meu cap, però jo no tenia accés a la informació del magatzem. Eren documents falsificats en origen.

Què els donaven per menjar?

— Patates, cigrons, llenties. Insuficient.

Vostè ha explicat que falta explicar la corrupció que hi va haver en la construcció de Cuelgamuros.

— Sí. A més, aquests últims anys l’estat espanyol ha estat invertint diners en la restauració de Cuelgamuros. És un escàndol. Allà hi havia una part bastant important de presos, combatents republicans que després de la guerra havien estat empresonats i condemnats en consell de guerra a 15 o 20 anys. L’any 1948 no havien vist el carrer. I també una altra categoria: aquells que es van oposar al règim. El 1947 i el 1948, després de la derrota dels nazis, la premsa estrangera ja estava molt més atenta. Per exemple, un periodista americà va aconseguir una autorització i ens va fer una fotografia a mi i a dos companys més.

Era una tàctica del règim, un rentat de portes enfora.

— Esclar. I el segon rentat de cara és anomenar-lo el Valle de los Caídos.

Com va planificar la seva fugida l’any 1948?

— Ens van fer un consell de guerra. El fiscal em va demanar tres anys de presó. Quan ja érem a la presó de Carabanchel, un capità va venir a llegir-nos la condemna i resulta que ens van posar a tots condemnes superiors a les que demanava el fiscal, cosa que és bastant anòmala. A mi em van tocar sis anys. Estava preparat per a tres, però amb sis anys em vaig enfadar i aquella mateixa nit vaig començar a elucubrar que jo compliria aquella condemna. Primer em vaig posar en contacte amb la CNT, però quan em van traslladar a Cuelgamuros aquests contactes es van interrompre. Allà em vaig posar en contacte amb els companys de París. Van aconseguir diners, un automòbil per portar-nos fins a França. Ens van donar cita al monestir de l’Escorial. Vam arribar-hi i hi havia l’automòbil, que era d’un novel·lista nord-americà famós, Norman Mailer. Els va deixar la seva germana per conduir-lo, i una altra noia, Barbara Probst Solomon. Ens van portar a Barcelona, allà ens van donar documentació que havien falsificat i un salconduit per travessar la frontera cap a França. Ho havíem de fer amb un guia, però al final ho vam fer sols. Vam estar tres dies caminant, ens vam perdre, em vaig trencar un turmell. 

Decideix exiliar-se a l’Argentina. Un dels objectius era el retrobament amb el seu pare.

— Sí. Feia 8 anys que no ens vèiem.

Després de l’Argentina, per què va tornar a Espanya?

— Perquè s’ha mort Franco. Em vaig passar 18 anys a l’Argentina i 25 a Nova York. 

Hi va haver altres persones que van decidir no tornar.

— Hi ha molts casos diferents. Alguns van morir a l’exili, d’altres van tornar i van intentar restaurar el partit republicà, com Paco Giral. També gent jove que se’n va anar i va continuar lluitant, i els exiliats que van acabar en camps de concentració d’Alemanya. De tota aquesta gent no se’n parla. ¿Quant s’ha parlat dels exiliats en la guerra contra els nazis?

En un moment del seu llibre, parla de la “imposició del silenci” que es va construir durant el franquisme. ¿Creu que encara perdura?

— Sí, excepte en familiars que reclamen els cossos per desenterrar-los. És un moviment lent però bona part dels que s’estan movent amb eficàcia són els nets dels avis a qui van afusellar. És curiós com la memòria ha tingut un flux intergeneracional. 

Com valora la nova llei de memòria democràtica?

— No l’he llegit, però m’imagino que és excessivament moderada respecte a les meves aspiracions. 

Per ara, però, no hi ha consens per tirar-la endavant. Per què creu que passa?

— Hi ha dos tipus de falta de consens. Tota la dreta, fins a Vox, que són fills del franquisme i no els interessa que l’aguilot sigui posat en entredit. Després, hi ha falta de consens en grups com ERC, que diuen que es queda curta, i segurament els bascos també. 

¿És necessari declarar il·legal el règim de Franco?

— Arriba amb retard. Penso que qui ho hauria d’haver fet eren els aliats l’any 1945. En aquell moment podien haver-lo inclòs [a Franco] al judici de Nuremberg i haver-lo penjat com corresponia. La nostra vida hauria estat molt diferent i els qui surten amb l’aguilot haurien après alguna cosa. El que ens hauríem estalviat: jo mateix entrar a la presó i anar a l’exili.

Ara ja no té sentit?

— El que s’ha de fer és depurar la justícia i l’exèrcit.

Què en pensa de la derogació de la llei d’amnistia del 1977? 

— Per a tots aquells que van passar per la presó durant el temps de Franco està bé. Ara, amnistiar Billy el Niño… A més, la perspectiva internacional ha canviat. A l’Argentina han fet els judicis que tocava, aquí a Espanya s’han acollonit, per dir-ho clar, han quedat com uns gallines. En aquell moment [quan es va aprovar la llei d’amnistia] l’esquerra no tenia mesurades les seves forces perquè tot just sortia de la clandestinitat. Va pensar que valia més aconseguir algunes coses i no fer peticions extremes a canvi, i això s’ha de reconèixer, que la societat espanyola pogués evolucionar. Tota una sèrie de coses vetades pel franquisme ara són normals.

Sempre es pot millorar en termes democràtics.

— Esclar! Però l’Espanya actual és irreconeixible per a un franquista. És com un cop de puny a la cara.

El perill és quan aquests a qui molesta hi volen tornar.

— Sí. El que és preocupant és que Vox té un vot jove, més jove que el PP. No sé com s’ha produït. En part perquè no s’ha sabut portar. A més, tota aquesta nostàlgia franquista de recuperar la Guerra Civil. No han vist que la societat espanyola ha canviat.

Ara les exhumacions al Valle s’han tornat a aturar.

— Sí, però això és una part de la justícia que caldria treure. Per a les famílies que estan desitjant recuperar els cadàvers, una notícia així és un cop molt bèstia.

Vostè hi ha tornat, al Valle?

— No, de cap de les maneres! Per què? Les ruïnes del Valle que espero veure les puc veure des de fora.

Què s’hauria de fer?

— He llegit que volen resignificar-lo. La resignificació em sembla una cosa complicada. Des del meu costat ecologista, espero que la naturalesa es revengi i es carregui el monument. Que tinguem unes ruïnes que no siguin resultat de la dinamita, sinó obra de la venjança de la natura.

Falta de suport a la llei de memòria

Al mes d’octubre, la llei de memòria històrica promoguda pel govern espanyol –i que ha de substituir la del 2007 del govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va començar la seva tramitació parlamentària, però sense els consensos necessaris perquè prosperés. De fet, a hores d’ara, la normativa està aturada a la cambra baixa. El PP no l’avala, però és que tampoc ho fan els socis de l’executiu de Pedro Sánchez, entre els quals ERC. Tampoc avalen les esmenes que van presentar conjuntament el PSOE i Unides Podem per intentar acostar posicions amb els republicans. Proposaven, per exemple, modificar la llei d’amnistia del 1977 perquè es poguessin jutjar els crims del franquisme. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, però, admetia que en realitat els canvis no afecten el sistema jurídic espanyol.

https://www.ara.cat/cultura/nicolas-sanchez-albornoz-supervivent-valle-caidos-argentina-judicis-tocava-espanya-han-acollonit_128_4206143.html

Coral romput. La pobresa a la ciutat

… si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. 

L’empremta de la pobresa a la ciutat. ETIENNE LAURENT / EPA

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

De la temença que en sortiríem més desiguals, ja n’hem tingut massa males notícies, barri a barri, vida a vida i trastorn de salut mental rere trastorn de salut mental. La pobresa són massa coses que ho són tot alhora. Però l’any passat l’atur va depassar els 500.000, i 120.000 persones més van recalar en l’exclusió social. L’esperança de vida va decaure 2 anys fins als 82,2 –i això que no és el mateix viure a Pedralbes (86,2) que a Torre Baró (77,2)–. El mateix estudi, ara sí amb dades de 2020, recordava que el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes i que un 30% no s’han pogut permetre ni una sola setmana de vacances. La polarització continua creixent: el 20% de les llars amb més ingressos disposen de sis vegades més del que disposen el 20% de les llars més pobres. El 2019 el diferencial era de 5,4. Va per barris, sempre: el 70% de les 236 zones més fràgils es concentren entre el Besòs i el Llobregat. Va per classe, origen i biaix: el risc d’exclusió social afecta el 61,6% de les persones migrades, el 53,8% de les persones a l’atur, el 35,7% de la infància i l’adolescència i el 27,8% de les dones. En un país –caldrà repetir-ho fins a l’extenuació– que en realitat ja són tres: el 45% que viu integrat, el 35% que viu en precari i el 20% que viu sota paràmetres d’exclusió social.

Les dades escatien una permanent insolvència institucional en insuficiència político-social: en realitat, el risc de pobresa afecta obertament el 42,2% de la societat. Transferides les pensions de vellesa i supervivència, es redueix fins al 25%. Realitzades la resta de transferències socials disponibles, se situa en el 21,7%. 2,2 punts més que el 2019. Ras i curt: la meitat de la gent en queda fora i allò del ningú enrere queda per als discursos. I això que tot ve de lluny. A Els salaris de la iraMiquel Puig ens recorda que els salaris porten estancats quaranta-cinc anys i que la desigualtat també acaba corcant la democràcia. Mentrestant, la renda garantida universal és encara un pla pilot experimental. La resta queda congelat en la freda estadística: 400.000 persones en pobresa energètica, 404.000 infants en llars pobres i 53.000 sense una llar digna. La llista extenua, esgota, infarta. Pot ser per això el cooperativisme català ha fet la proposta més raonada i raonable per a un Pacte per una Economia per a la Vida, fonamentat en la  democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial.El que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament

Fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. El mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Tanmateix, el miratge ha durat poc i l’aprenentatge ha estat escàs.

El calendari internacional diu que aquest diumenge, 17 d’octubre, tornarà a ser el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa –i revisar els lemes oficials de cada any des de 2004 fa plorar–. No és cosa d’un dia, sinó de cada dia: probablement de dècades, quan hi ha massa feina pendent, fem tard i anem en direcció contrària. Alhora, ja no és només cosa d’aquí: o hi ha justícia global –social, de gènere i ambiental– o no n’hi haurà enlloc. Rere el covid-19, la pobresa extrema afecta 207 milions de persones més al món, i supera de nou els mil milions de persones. La tesi seria gairebé freudiana: cap societat que generi tant de malestar pot durar massa. Tampoc es mereix durar un sol dia més.

Mentrestant mirem catatònics com les elèctriques –que presten un servei essencial liberalitzat el 1997– han guanyat, des de 2011, la pornogràfica xifra de 84.324 milions d’euros en beneficis nets. Contrapunt, el febrer de 2020, i a les portes de la crisi que no sabríem que esclataria, l’economista Antón Costas recordava que un programa estatal seriós d’erradicació de la pobresa infantil suposaria una inversió social de 1.500 milions d’euros. Enrampant-nos, des del govern més progressista de la història des del pleistocè ens diuen que no hi poden fer res i que la política no pot modular el mercat, la qual cosa exposa una certesa inversament proporcional –que són els mercats els qui modulen la política– i una pregunta al vent: si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. Si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política?

Les desigualtats socials –ni fatals ni naturals– són conseqüència directa de les decisions polítiques continuades que les atien. Entre la runa, passada la funesta moda neoliberal i en una societat que cavalca dues crisis consecutives rere una orgia immobiliària, queden algunes cendres. Ara també sabem que fa anys que el PIB s’ha desacoblat totalment de la generació de benestar social –és a dir, que creix l’economia i, amb ella, puja la desigualtat–. En l’era de l’antropocè, cau el mite-faula que només creixent més i més, en un entorn finit i sota emergència climàtica, podríem viure millor. Viure per veure-ho: vint anys després d’aquelles primeres protestes altermundistes que reclamaven la taxa Tobin, resulta que ara és el G-20 qui reclama una fiscalitat global, rere dècades negant-la radicalment. Diuen els futuròlegs que el futur serà distòpic, però no cal esperar tant. El present ja ho és. Invariablement, és a les nostres mans capgirar-ho.David Fernàndez és periodista i activista social

https://www.ara.cat/opinio/coral-romput-david-fernandez_129_4149950.html?utm_source=newsletter

Razones para devorar ‘Manual para mujeres de la limpieza’ aunque no seas muy de cuentos

¿Quién dice que los cuentos no venden? La edición póstuma de esta antología de relatos de Lucia Berlin (1936-2004) ha sido uno de los best seller del año pasado y, según parece, promete serlo también de este. Los elogios en la prensa y el boca-oreja han convertido a ‘Manual para mujeres de la limpieza’ (Alfaguara) en un insólito fenómeno literario.

luciaberlin-manual

Te damos cinco razones para que dejes de decir aquello de «prefiero un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses»:

1. Se puede leer como «un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses». Los 43 relatos que componen ‘Manual para mujeres de la limpieza’ tienen tanta carga autobiográfica que se pueden leer casi como unas memorias, como 43 capítulos en la vida de Lucia Berlin. Una vida itinerante (de Alaska a California pasando por Chile), agitada sentimentalmente (se casó tres veces y tuvo cuatro hijos), inestable laboralmente (profesora, recepcionista, enfermera, limpiadora…) y bañada en litros y litros de alcohol.

2. Enlazando con el punto anterior, ‘Manual para mujeres de la limpieza’ es una obra maestra de la autoficción. Aunque con una particularidad: está escrita cuando a esta forma de escribir no se le llamaba autoficción. Si te gusta la literatura del yo (de la que aquí hemos reseñados varios ejemplos: ‘La hierba de las noches‘, ‘Cocaína‘, ‘Para acabar con Eddy Bellegueule‘, ‘Hermano de hielo‘…), los relatos de Berlin te dejarán con unas enormes ganas de haberla conocido.

3. Sirve como guía para señoras de la limpieza, pero también como manual de autoayuda. Los relatos de Berlín son terapéuticos. Están situados en lugares sórdidos, tristes, dolorosos: hospitales, prisiones, lavanderías, centros de desintoxicación… Están protagonizados por alcohólicos, inadaptados, fracasados, enfermos… Y hablan de adicciones, de problemas de salud, económicos, sentimentales, de infancias tristes. Sin embargo, están envueltos en una extraña alegría, en una ternura tan paradójica como vivificante.

4. Son muy divertidos. Berlin demuestra tener un sentido del humor admirable. Sus relatos están atravesados por una luminosa y fina ironía en la que no cabe el cinismo (en esto se diferencia de Raymond Carver, con quien ha sido comparada). Sus personajes pueden ser marginales y desgraciados, pero tienen tanta dignidad y alegría como la que exhibe la escritora en sus fotos. Quién diría viéndolas que es una borracha que vive en una caravana, tiene empleos precarios, sufre de escoliosis, tuvo una madre alcohólica que se suicidó, un marido yonqui y una hermana que murió de cáncer.

5. Es ‘Paterson‘ hecho realidad. Resulta curioso comprobar las semejanzas entre la vida como escritora de Berlin y la del protagonista de una de las mejores películas de 2016. No es difícil imaginar a la cuentista escribiendo sentada en un banco mientras espera el autobús, en la lavandería mientras hace la colada o en la mesa de la cocina mientras se termina de hacer la cena. Una escritora proletaria que, como William Carlos Williams, el poeta al que evoca ‘Paterson’ y con el que también se ha comparado la escritura de Berlin, es capaz de extraer toda la belleza, el humor y la alegría que permanece oculta tras la cruda y cotidiana realidad.

https://jenesaispop.com/2017/02/11/289035/5-razones-devorar-manual-mujeres-la-limpieza-aunque-no-seas-cuentos/

https://elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461686913_788507.html

LA ‘GOTHAM’ FRANCESA. Unas 500 cámaras para vigilar Marsella, la ciudad ‘podrida’

Un protagonista de las protestas de 2019.

Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.

Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …

https://www.elmundo.es/cronica/2021/09/16/613b3d2dfc6c83b5728b4668.html

Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas

El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas

El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.

Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.

https://www.elmundo.es/internacional/2021/09/02/6131193b21efa0bc1e8b4585.html

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2