Category Archives: migrants

Teresa Rodríguez rebate con la Biblia el racismo de Vox: “No les pido que sean humanitarios, pero sean cristianos”

La portavoz de Adelante Andalucía alude a pasajes bíblicos para reprochar a la formación de ultraderecha una moción sobre vivienda que excluye a extranjeros

Teresa Rodríguez habla desde la tribuna del Parlamento andaluz. Joaquín Corchero (EP)

La portavoz de Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, ha esgrimido versículos de la Biblia en el Parlamento andaluz para reprocharle a Vox sus políticas xenófobas al hilo de una moción que la formación de ultraderecha ha presentado sobre política general en materia de vivienda en la que pone el requisito de “prioridad nacional” para los aspirantes. Rodríguez, además de incidir en que medidas de este tipo coinciden con las que defienden partidos como Fuerza Nueva, le ha reprochado a Vox que hay que verlo poniéndose en el papel de los miles de andaluces que han emigrado al extranjero y que pueden verse muy perjudicados si, en sus países de adopción, una formación de ultraderecha plantea iniciativas similares.

Al hilo de que el parlamentario de Vox Alejandro Hernández ha señalado que “la caridad empieza por uno mismo”, Teresa Rodríguez ha aprovechado para hablar de cristianismo, “una cultura que yo he compartido y una formación que he compartido seguramente con muchos de ustedes”. En este sentido, le ha recordado a la formación de ultraderecha que su candidata en las pasadas elecciones autonómicas, Macarena Olona, “estuvo toda la campaña diciendo que había que regar Andalucía de cruces y recuperar la cultura cristiana como base de nuestra civilización”, además de señalar que “trajeron a la señora Meloni [primera ministra italiana], que habló de la universalidad de la cruz”.

“No les voy a citar aquí ni el Manifiesto Comunista ni la Declaración Universal de Derechos Humanos, ni siquiera la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Andalucía, les voy a citar la Biblia, y miren ustedes, señores de Vox, la Biblia maldice a los xenófobos”. A continuación, ha citado versículos como “maldito el que viole el derecho del extranjero, del huérfano y de la viuda” (Deuteronomio 17:19) o “al forastero que reside junto a nosotros lo miraréis como a uno de vuestro pueblo y le amarás como a ti mismo” (Levítico 19:34). También ha recordado que “conoceréis la suerte del emigrante porque emigrantes fuisteis vosotros en Egipto” (Éxodo 23:9).

También ha recordado palabras de Jesucristo en el Nuevo Testamento, como “tuve hambre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber, fui forastero y me acogisteis”, o cuando resalta que al ayudar a personas, entre ellas migrantes, “lo hicisteis también a mí mismo, eso dice Jesucristo”. También ha mencionado Hebreos 13:1 (“no se olviden de practicar la hospitalidad porque gracias a ello algunos sin saberlo hospedaron a ángeles”), “así que señores de Vox, no les pido que sean humanitarios, les pido que sean ustedes cristianos”, afirmación que ha remachado con un “feliz Navidad”.

https://www.eldiario.es/andalucia/teresa-rodriguez-rebate-racismo-vox-citando-versiculos-biblia_1_9797055.html

Amnistia denuncia encobriment dels morts de Melilla

Un informe de l’organització denuncia l’opacitat i la falta de responsabilitat tant d’Espanya com del Marroc sis mesos després de la tragèdia

La policia encercla un grup de persones esteses a terra a Melilla

Amnistia Internacional carrega amb contundència contra Espanya i el Marroc per la falta de transparència i d’assumpció de responsabilitats per les morts del juny a Melilla, quan unes 2.000 persones van intentar entrar a l’enclavament espanyol pel pas fronterer conegut com Barrio Chino. Hi va haver 37 morts i 77 persones continuen desaparegudes.

“Cada dia és més gran la muntanya de proves greus i múltiples violacions dels drets humans, entre les quals la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants”, ha denunciat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia.

Entre els actes que “poden constituir violacions del dret a no patir tortura i altres maltractaments”, l’informe que Amnistia ha publicat sis mesos després dels fets esmenta els cops a persones que ja estaven immobilitzades o que no podien respondre a causa de les lesions, la privació de l’assistència mèdica d’emergència a ferits o l’ús reiterat de gas lacrimogen contra persones que eren en un espai tancat i d’on no podien fugir.

Algunes de les persones que van saltar la tanca de Melilla el 24 de juny (Europa Press/Antonio Ruiz)

També han denunciat les anomenades devolucions “en calent” a territori marroquí.

Les autoritats marroquines i espanyoles “van mostrar un menyspreu absolut” del principi de no devolució, perquè, remarca Amnistia, van fer expulsions col·lectives i van forçar que almenys 470 persones –segons les dades del defensor del poble–, algunes amb ferides obertes i sagnants, tornessin a mans de les forces de seguretat marroquines.

El dret internacional prohibeix als estats traslladar o tornar una persona a un lloc on pugui córrer perill real de violacions greus de drets humans, com persecució, tortura, penes cruels, inhumanes o degradants.

Per tot plegat, Amnistia considera que hi ha un “encobriment i racisme” per part d’Espanya i el Marroc, i exigeix als governs que “garanteixin la veritat i la justícia” per impedir que es repeteixin fets com aquells.

Atacs de les dues policies a la frontera

El document considera que els fets eren “previsibles” i les morts, “evitables”.

En els mesos i dies previs –afirma– els refugiats i migrants que hi havia al voltant de Melilla van ser objectiu “d’un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines”. A molts “els van cremar i destruir totes les pertinences” i això els va empènyer a caminar fins a la frontera.

En acostar-s’hi, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen. Molts van rebre cops mentre eren a terra, semiinconscients o respirant amb dificultat. Familiars de víctimes van presenciar com van morir per les pallisses.

“Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens tiraven de tot, bombes de gas, pedres, bales i pilotes de goma… No podíem veure res i era difícil respirar”, ha afirmat Zacharias, de 22 anys.

Amnistia diu que els serveis sanitaris del Marroc van trigar a intervenir (Europa Pres/AMDH Nador)

Acorralats i sense atenció mèdica per les ferides

Unes 400 persones van quedar acorralades en una petita zona entre tanques.

“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per arribar-hi, llavors ens arraconava… Ens van començar a disparar amb gas”, ha afegit Omer, un sudanès de 21 anys. La policia espanyola ens ruixava els ulls mentre la marroquina ens tirava pedres al cap”, afegeix Salih, del mateix país i de 27 anys.

Altres vulneracions que recull Amnistia és que els serveis sanitaris del Marroc no van començar a actuar fins dues hores i mitja després que acabés l’actuació de la policia. Les primeres ambulàncies es van dedicar a agafar els cossos dels morts i no a ajudar els ferits.

També s’indica que la policia espanyola no va permetre a la Creu Roja accedir a l’àrea.

La gent ferida va estar estesa, entre tanques, i a la part marroquina, fins a 8 hores a ple sol. Cap oficial espanyol va proveir assistència o va fer cap acció per arribar al lloc dels fets. Amnistia denuncia que això vulnera els articles 195 i 196 del Codi Penal espanyol.

Manifestació a Madrid el 26 de juny contra la violència policial a la tanca de Melilla (Europa Press/Fernando Sánchez)

A més, unes 500 persones van ser desplaçades –ferides i sense assistència mèdica– en bus, alguns durant 12 hores, centenars de quilòmetres a l’interior del Marroc o a la frontera amb Algèria. A molts dels retornats al Marroc els van empresonar i sotmetre a més abusos i violència.

Per elaborar l’informe, Amnistia ha recollit testimonis presencials, material gràfic i imatges de satèl·lit. Amb la informació obtinguda ha creat un model en 3D que recull els fets.

La “deplorable omissió” de responsabilitats dels dos governs

L’organització per als drets humans retreu a Espanya i al Marroc que no hagin fet públics “els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seva mort”, i que tampoc hagin investigat “l’ús de la força per part del personal de fronteres”:

“Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent”.

El Marroc ha obstaculitzat la cerca de morts i desapareguts per part de famílies i ONG. No s’ha donat cap informació a les famílies de les víctimes i s’han violat tots els estàndards internacionals.

I el Ministeri de l’Interior espanyol ha difós imatges dels fets, però amb buits clau.

El ministre Fernando Grande-Marlaska manté que no hi va haver morts en territori espanyol, malgrat que diverses investigacions periodístiques ho contradiuen.

És el cas del documental distribuït per l’ONG Lighthouse Reports i els mitjans El País, Le Monde i Der Spiegel, que han situat almenys un mort en aquesta banda de la frontera, i un altre, difós per la BBC, que coincideix amb el que algunes fonts ja havien explicat a TV3, en el sentit que les morts van ser a Espanya perquè la tanca està construïda en territori espanyol.

https://www.ccma.cat/324/desatencio-medica-i-maltractaments-amnistia-denuncia-encobriment-dels-morts-de-melilla/noticia/3201373/

Rússia s’endú milers de menors ucraïnesos a la força: “Són fills de l’Estat”

Una extensa investigació de l’agència de notícies Associated Press destapa els esforços de Moscou per “adoptar” nens i nenes orfes de la guerra i criar-los com a russos

La guerra a Ucraïna ha deixat milers de nens i nenes orfes. Durant vuit mesos, el conflicte bèl·lic ha colpejat ciutats com Mariúpol, que han quedat totalment devastades per les bombes.

Milers d’infants han acabat en orfenats del Donbass, territori controlat en gran part pels prorussos. Un reportatge de l’agència Associated Press ha destapat l’engranatge de les autoritats russes per “adoptar” aquests menors ucraïnesos procedents de la guerra.

Segons la investigació, Moscou ha tirat pel dret amb els nens ucraïnesos i ha iniciat una operació de deportació de menors cap a Rússia o cap a territoris controlats per Rússia.

La major part dels edificis de Mariúpol han quedat greument afectats (Alexander Ermochenko/Reuters)

A través de la investigació, basada en desenes d’entrevistes amb pares i mares, infants i funcionaris, tant a Ucraïna com a Rússia, AP assegura que l’engranatge rus inclou un registre de famílies russes “adequades”, a qui fins i tot es compensa econòmicament.

També es fa referència a ofertes com colònies d’estiu per a orfes ucraïnesos, classes d'”educació patriòtica” o facilitar el contacte de les noves famílies amb els nens i nenes del Donbass.

AP destapa també que els funcionaris russos menteixen als menors dient-los, per exemple, que han acabat allà perquè “no eren desitjats pels seus pares”.

Segons s’apunta en el reportatge, el fet de criar els infants de la guerra en un altre país pot ser un indici de genocidi, ja que s’entén com un intent d’esborrar “la identitat de la nació enemiga”.

Al setembre, Nacions Unides va donar credibilitat a les denúncies de nens i nenes “deportats” a Rússia.

“Fills de l’estat”

Mentre els experts en crims de guerra insisteixen que fins i tot en el supòsit que els pares hagin mort en el conflicte, els fills haurien de ser acollits o adoptats al mateix país –en aquest cas Ucraïna, i no pas Rússia— Moscou justifica la seva actuació pels que anomena “fills de l’Estat“.

I és que per Rússia, aquests nens no tenen pares ni tutors per cuidar-los i, en tot cas, si els tinguessin, seria impossible contactar amb ells a causa de la situació de guerra que hi ha.

A partir d’aquest argument, el Kremlin ha fet canviar fins i tot la llei que prohibia, fins ara, l’adopció de menors estrangers. El maig passat, Putin va firmar un decret que facilitava l’adopció i va donar la ciutadania als nens ucraïnesos “sense pares”, cosa que fa més difícil que Ucraïna i els seus familiars vius els puguin recuperar.

Putin ha firmat un decret que facilita l’adopció de menors ucraïnesos a Rússia (Sputnik/Vyacheslav Prokofyev via Reuters)

Segons fonts ucraïneses citades per l’agència de notícies, les tropes russes s’haurien endut ja milers de nens per la força. Algunes xifres parlen de fins a 8.000. La part russa no dona xifres, però reconeix la contínua arribada d’orfes ucraïnesos en avions militars russos.

I malgrat els esforços de Rússia per vendre les adopcions com a actes de generositat que “donen sostre i recursos mèdics a menors indefensos”, Ucraïna insisteix que aquests nens “no són orfes ni tenen cap malaltia greu”. I si estan en una institució d’acollida és “perquè les seves famílies es troben en circumstàncies difícils”.

“Els hem transformat en l’amor a Rússia”

Tot i el relat rus, alguns dels menors són conscients de què està passant. La defensora dels drets dels menors a Rússia, Maria Lvova-Belova, ven el missatge de la propaganda, però reconeix que hi ha hagut menors a qui al principi els ha costat.

En concret, relata el cas d’una trentena de nens portats a Rússia des d’un dels refugis de Mariúpol. Quan van arribar van cantar l’himne d’Ucraïna i van cridar “glòria a Ucraïna”.

Lvova-Belova, però, explica que la visió crítica d’aquests nens ara s’ha transformat en “amor per Rússia”. Ella mateixa té un adolescent ucraïnès “adoptat” a casa.

El nom d’aquesta funcionària apareix a la llista de sancions de països occidentals, com els Estats Units, per facilitar la “deportació de criatures”.

Precedents a Crimea

La situació ja es va donar el 2014 a Crimea, quan Rússia es va annexionar la península. Defensors dels drets humans van batallar llavors per retornar als seus pares una vuitantena de nens. Així i tot, asseguren les mateixes fonts, una trentena de menors no van tornar mai i segurament van ser adoptats pels russos en el marc d’un programa conegut com a Train of Hope. Ara, alguns d’aquests nens, fins i tot podrien ser soldats russos.

Segons la investigació, aquest cop gairebé un centenar de nens han estat retornats a Ucraïna des del març, després que s’obrissin negociacions en aquest àmbit. Tot i això, els funcionaris ucraïnesos asseguren haver localitzat la identitat de milers de nens més a Rússia.

Però segons explica una responsable d’una organització ucraïnesa pels drets humans, no es pot demanar a Rússia que retorni els nens perquè “no sabem qui ha de tornar”.

Els Estats Units, per boca del portaveu del Departament d’Estat, Ned Price, ja ha qualificat els clars indicis destapats d'”història absolutament horrorosa, però malauradament gens sorprenent”.

https://www.ccma.cat/324/russia-sendu-milers-de-menors-ucrainesos-a-la-forca-son-fills-de-lestat/noticia/3190131/

Badaoui

Jordi Galves. Barcelona. Dissabte, 22 d’octubre de 2022

Alguns ciutadans discrepem. I és que estem conformes amb l’expulsió de l’activista Mohamed Said Badaoui d’Europa. Allò que no ha volgut veure la majoria progressista —amb molt mala consciència— del Parlament de Catalunya ho ha llucat de seguida la policia espanyola. S’entén molt bé que això hagi anat així. Primerament perquè ara, a Madrid, no volen espantar-nos com el 17 d’agost de 2017.

La bòfia, naturalment, és un niu d’ultradretans armats, mancats de qualsevol mena de consciència, ho sabem, però almenys són uns uniformats que no somnien truites amb els islamistes. Els coneixen bé, són molts anys d’africanisme espanyol, de colonialisme professional, d’innombrables carnatges i espolis, perquè ara hagin d’aturar-se per una declaració llagrimosa i carrinclona del PSC, Esquerra, Junts, CUP i els comuns demanant la completa llibertat de Badaoui.

Quan es miren ells amb ells tots els ultradretans es reconeixen, és molt difícil d’equivocar-se quan tots van coixos del mateix peu. Amb la saba del feixisme es nodreix per igual el militarisme europeu i l’islamisme militant. Giorgia Meloni i Ali Khamenei són el mateix en contextos nacionals enormement diferents. De manera que, avui, no trobem enlloc una religió mahometana moderada, ni culta ni comparable a les formes teologals humanistes d’un Jacques Maritain o d’un Hans Küng.

En els nostres dies les diverses societats islàmiques del planeta sencer viuen segrestades per un mateix legitimisme purista, per un puritanisme radical que malda, debades, contra el corrent secularitzador que afecta tothom i totes les religions i creences. L’islam, una religió que vol dir submissió a Déu, viu pitjor que cap altra aquest inevitable procés de secularització.

Badaoui tenia precisament aquesta sagrada missió a Catalunya. Més enllà de les màscares, hi ha líders de la immigració islàmica que només treballen per això, perquè la societat musulmana immigrant no quedi diluïda, seduïda, integrada dins de la societat catalana.

Perquè els creients musulmans del nord d’Àfrica, sovint poc islamitzats de portes endins i de manera crònica, no deixin mai de ser captius, deutors i subordinats de les classes dirigents tradicionals del Marroc i el Magrib. Els he vist com actuen i són el més semblant a la màfia italiana a la Nova York dels temps d’Al Capone.

Aquella família ha deixat d’anar a la mesquita, caldrà recordar-los que hi han d’assistir sempre. Aquell noi ha començat a festejar amb una noia no musulmana i no ens convé que surti del clos de la immigració on manen els que sempre han manat. Aquella altra, la filla petita d’un bon musulmà, lamentablement ja estudia a la universitat i té idees pròpies, ha deixat de dur el vel.

Caldrà ajudar el pobre pare perquè recuperi el domini damunt la seva filla. Alguns joves musulmans ja fan com els europeus, tenen amics i amigues dels dos sexes, fins i tot es fan amb negres, amb l’excusa que també són musulmans. No, no, els negres a una banda i els magribins a l’altra. D’imam negre per a tots els musulmans no en veureu cap.

Cal continuar furgant a la ferida de la mala consciència dels europeus. Dir-los o insinuar-los a cada moment que són racistes si no s’avenen a deixar-nos que governem la nostra gent. Com menys integrats estiguin els nostres magribins, més febles seran, més necessitaran dels líders, dels activistes islàmics. Pel camí de la religió es justifica tot. Perquè tot és religió.

Naturalment, avui en dia, que la nostra gent pugui menjar porc o saltar-se el dejuni no és important en si. L’important és que a través del menjar halal, a través del ramadà, a través de la mesquita, podrem governar diverses famílies. Com més desconnectats els individus d’origen islàmic de la societat catalana, més necessitaran la família islàmica.

Per això ens va ajudar molt quan el president Aragonès va dir públicament que els islàmics no s’han d’integrar a la societat catalana perquè ja són catalans tal com són ara. Ho ha entès molt bé. A aquests polítics independentistes els interessa promoure i protegir la comunitat islàmica. Perquè en unes eleccions municipals, on tenim dret de vot, podem fer votar massivament diverses famílies a favor d’un candidat o d’un altre. El grup, sempre per damunt de l’individu.

Mohamed Said Badaoui vesteix i es presenta en públic com un salafista, com un radical del morro fort. Per això duu la barba així, perquè retallar-la, cuidar-la, per exemple, és cosa d’efeminats, tal com determina la santa tradició. Anar descurat és anar com determina el Profeta.

Qualsevol musulmà reconeix pel seu aspecte qui és del morro fort, els autèntics, els que mantenen viva la flama de l’islam. No cal que diguin res, tothom entén els codis de vestimenta, els dobles sentits, la presència de la marca, el que anomenen la figa, damunt del front, els jocs de paraules en àrab.

Un dia Badaoui va dir-li a una periodista que el volia saludar que no, que no podia tocar-la. Que ho lamentava però que no podia donar-li la mà. Perquè la dona és impura. Ara, Badaoui serà deportat al Marroc, si no hi ha canvis d’última hora, juntament amb un company. És probable que pugui tornar. O que d’altres continuïn avui mateix la seva feina abominable.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/badaoui-jordi-galves_904128_102.html

Ana Iris Simón, la escritora que cantó las cuarenta

La periodista de izquierdas ha sido calificada de reaccionaria por un discurso que dio el pasado sábado en La Moncloa

El 22 de agosto de 2019, en la revista Vice, en la que trabajaba antes de irse a la calle tras sufrir el tercer ERE de su vida profesional, Ana Iris Simón Cuesta (Campo de Criptana, Ciudad Real, 29 años) escribió un artículo titulado “Crecí en una familia de feriantes en la España de los ochenta” que fue extraordinariamente leído. Lo leyeron también las periodistas Jimena Marcos y María Jesús Espinosa de los Monteros, que escribieron, deslumbradas, a la editora Eva Serrano, de Círculo de Tiza.

“Deberías leer a esta chica”, fue el mensaje que recibió Serrano junto al enlace. Serrano telefoneó a Ana Iris Simón y quedó con ella. “Me pareció una niña duende, muy morena, muy femenina, que hablaba de cosas que parecían mágicas”, dice la editora al teléfono. Acordaron una suerte de continuación de aquel artículo viral en Vice, y Serrano comenzó a recibir, a ritmo lento, textos de la escritora sobre la feria y la vida en la feria. Hasta que cesó abruptamente y estuvo varios meses sin enviar nada.

La razón era que se había muerto su tío Hilario y después, de pena, su abuela Mari Cruz, y aquello fue el detonante para que las dos, editora y autora, retomasen el libro volcándolo directamente en su familia a partir de una lección del fallecido Hilario: seguimos vivos y cerca en las historias que nos contamos. Aquello se llamó Feria y no es la biografía de los Simones y los Bisuteros, como son conocidas las dos ramas familiares de la autora, sino que estos, y La Mancha, se utilizan para vertebrar un ensayo recibido primero con euforia, como los éxitos discretos, y después con violenta división de opiniones, como los éxitos masivos. Esta semana, en la plataforma Amazon, Ana Iris Simón ha sido la autora más vendida de España, por encima de la superventas María Dueñas, que acaba de publicar Sira, la continuación de El tiempo entre costuras.

¿Por qué? El 20 de mayo Ana Iris Simón recibió una llamada de La Moncloa. ¿Le apetecería participar en un acto con el presidente del Gobierno sobre retos demográficos y la iniciativa España 2050? Dijo que sí. “¿Pero a ti por qué te llaman?”, le preguntó su madre, la Ana Mari. Ana Iris Simón se puso a escribir un discurso que es, básicamente, un resumen del primer capítulo de Feria (Círculo de Tiza, 2020), el libro que la ha puesto en boca de todo el mundo, y cuando terminó recordó que no tenía impresora.

En casa de un amigo, aprovechó para preguntar qué le parecía lo que había escrito. “¿Me paso?”. No, le respondió. El sábado 22 se presentó en el acto embarazada de ocho meses largos y dijo: “Está muy bien ayudar a empresas ecológicas y ponerle wifi al campo. Pero no habrá agenda 2030 ni plan 2050 si en 2021 no hay techo para las placas solares porque no tenemos casas, ni niños que se conecten al wifi porque no tenemos hijos”. También: “Se me ponen los pelos de punta cada vez que se habla de necesitar inmigrantes que nos paguen las pensiones, como si fueran divisas. Emigrar fue un trauma para mi abuelo en los setenta y para mis amigos en 2008, y mientras les pedimos a los inmigrantes que paguen nuestras pensiones, no les estamos permitiendo pagar las de sus padres ni las de sus abuelos en sus países de origen, y eso me suena a robarle la mano de obra a los que hace siglos les robamos el oro”.

“¿Autoficción neofascista o reivindicación de lo comunitario?”, tituló un artículo eldiario.es. “¿Falangista o de izquierdas sin tonterías?”, planteó El Español. Ana Iris Simón genera, sobre todo, preguntas. En su libro, de 220 páginas, sus detractores señalan varios pasajes en los que supuestamente la autora enseñaría la patita, como uno en el que, de adolescente, una amiga suya punk escucha a Estirpe Imperial, grupo neonazi, y a Simón le gusta una canción, Primavera, porque le parece “muy bonito eso de que un ángel fuera cabalgando con brío y valor, y de que le cantaran a una patria que echaban de menos desde la lejana y gélida Rusia”; otro cuando le escribe a su futuro hijo que casi nadie entendió El Quijote salvo Ramiro Ledesma Ramos, “el joven Ramiro, que por gracia de Ortega se enamoró de su fulgor y su brío y quiso requijotar España. Pero esto no te lo diré, lo de Ledesma Ramos, no porque seas pequeño ni porque vaya a ser que te líes, porque serás un chico listo, sino porque te dejaré descubrirlo”.

Más allá de eso, el verdadero debate de Feria es el espíritu que impregna todo el libro y el que puso su autora sobre la mesa en La Moncloa. ¿Vivimos peor que nuestros padres? Ana Iris Simón cree que sí. Voces a derecha e izquierda creen unas que no y otras que sí. “Lo que ha pasado con Feria”, dice a EL PAÍS, “es lo mismo que ha pasado con Díaz Ayuso, que está en mis antípodas ideológicas: que decimos lo que se oye en el bar”. Simón se considera de izquierdas (“mi posición es la de Podemos de 2015: el pueblo contra la casta”) pero cree que el eje izquierda/derecha lleva a la inmovilidad “y a un bipartidismo de bloques con el que el 15-M quería romper”.

Cuando salió de La Moncloa hacia Aranjuez, donde vive, su nombre ya estaba en todos los titulares. “Esperamos que no te hayas arrepentido de haber venido por la que se ha liado”, le dijeron dos representantes del Gobierno. Dijo que no. ¿Y de algunos pasajes de Feria se arrepiente?, le pregunta este periódico. “No”, responde. “Mucha gente que ha leído Feria y ahora lee algunas interpretaciones debe de sentirse gilipollas. ¿Leí un libro falangista, neofascista?”. Su padre, comunista como su abuelo y su bisabuelo, le escribió un wasap en 2019 acerca de la conveniencia de la palabra “patria”: había dado con una carta del bisabuelo represaliado escribiéndole a su hijo sentir estar exiliado de su patria. “El relato lo hacemos nosotros o lo hacen otros. Imaginario, yo no sé, llámame escéptico. Y también eso lo dudo. El imaginario lo creáis los que sabéis escribir. A los demás se nos olvida”.

https://elpais.com/ideas/2021-05-29/ana-iris-simon-la-escritora-que-canto-las-cuarenta.html?outputType=amp

La ultraderecha ataca al Papa; los obispos callan

El Papa Francisco recibe a un niño durante su audiencia general de los miércoles en el Aula Pablo VI en la Ciudad del Vaticano.- EFE

El mundo al revés: cuentas de twitter del mundo de la izquierda haciéndose eco, e incluso aplaudiendo, según qué declaraciones del Papa Francisco, y tanto la derecha ultra como la ultraderecha españolas criticándolo o ninguneándolo, cuando no insultándolo sin recato alguno. No entiendo nada, pero lo que menos alcanzo a comprender es el silencio de los obispos españoles.

El sábado 16 de octubre, durante su intervención vía zoom en el IV Encuentro Mundial de Movimientos Populares, el Papa defendió “un salario universal” y abogó por “la reducción de la jornada laboral” como medidas para un mayor acceso de todos al trabajo. Con esta propuesta, Bergoglio vino a redondear el mensaje que días antes había dirigido a la FAO durante la celebración del Foro Mundial de la Alimentación, y en el que textualmente afirmó: “Para la humanidad el hambre no es sólo una tragedia sino una vergüenza. Ante esta realidad, no podemos permanecer insensibles o quedar paralizados. Todos somos responsables”.

¿Cómo queremos que diciendo estas cosas la ultramontana derecha española no ande cabreada con el Sumo Pontífice? Andan descolocados, los “pobres”, porque además del himno o la bandera, sin duda están convencidos de que el catolicismo es también patrimonio exclusivamente suyo. Les está complicando mucho el discurso tanto a ellos como a cuantos poderosos abusan de su posición:

Pido a los medios de comunicación que terminen con la lógica de la post-verdad, la desinformación, la difamación, la calumnia y esa fascinación enfermiza por el escándalo y lo sucio”, escribió Francisco en su cuenta de twitter –@Pontifex- el mismo día 16 de octubre echando más leña al fuego. Este Papa “es una catástrofe para la iglesia, un populista, se apresuró a proclamar Marhuenda en la tele esa misma noche. Y añadió: “Como católico, lo resistiré hasta que dios lo lleve a su sino y llegue un Papa que tenga la cabeza mejor ordenada”.

Quizás convenga recordar a estos “sepulcros blanqueados” que lo que está haciendo Francisco, en realidad no es ninguna novedad: proviene de la Doctrina Social de la Iglesia (DSI), allá por 1891, cuando los Papas empezaron a publicar encíclicas sociales. En todas ellas, desde la Rerum novarum de León XIII hasta la Laborem excersens de Juan Pablo II, se encuentran presentes ideas como que “el trabajo está por encima de la producción” o que “toda propiedad tiene una hipoteca social”. Y en todas aparecen principios básicos como la dignidad del ser humano, el bien común o la solidaridad.

Lo que ha hecho Francisco es proporcionarle mayor altavoz a esta doctrina, reivindicarla, ponerla en valor, pero todo estaba ya dicho por algún Papa anterior. En la carta que envió a México para ser leída el 26 de septiembre durante los actos del Bicentenario de la Independencia no se decía nada que no se hubiera dicho ya: “Tanto mis antecesores como yo mismo, recordaba, hemos pedido perdón por los pecados personales y sociales, por todas las acciones u omisiones que no contribuyeron a la evangelización”.

En su cuenta políglota de twitter, el sábado pasado Francisco debió pensar que era un buen día para difundir su mensaje “urbi et orbi”: además de leerle la cartilla a los medios de comunicación como ya hemos visto, decidió no dejar a nadie con poder sin su correspondiente admonición:

Pido a los gobiernos y a todos los políticos que trabajen por el bien común; a los fabricantes y traficantes de armas que cesen totalmente su actividad, a los grandes laboratorios que liberen las patentes, a las grandes corporaciones alimentarias, que dejen de imponer estructuras monopólicas de producción y distribución. A los grupos financieros y organismos internacionales de crédito, pido que permitan a los países pobres garantizar las necesidades básicas….” Y así sucesivamente hasta completar una docena de tuits donde no dejó títere con cabeza.

Ni siquiera aquí había nada nuevo, porque estas admoniciones se pueden encontrar en la encíclica “Fratelli tutti” publicada hace ahora un año, también en la exhortación apostólica “Evangelii gaudium”, de noviembre de 2013, o en la encíclica “Laudato si” de 2015, dedicada a la ecología. Tanto en estos como en otros muchos escritos Francisco había denunciado ya la existencia de ideologías que defienden la autonomía absoluta de los mercados y la especulación financiera.

Lo único novedoso es que el Vaticano decida trasladar todo esto a las redes sociales aumentando así tanto su repercusión como el escozor producido a la mayoría de los hooligans de la ultraderecha española. Que los medios españoles, teniendo en cuenta en manos de quiénes están, insulten o permanezcan callados puede entenderse, pero los jerarcas de la Iglesia católica… ¿qué hacen ellos puestos de perfil? ¿qué hacen viendo pasar los días sin decir esta boca es mía?

Consulto la cuentas de twitter de Juan José Omella, arzobispo de Barcelona y presidente de la Conferencia Episcopal: ni un solo retuit a las peticiones de su jefe directo; tampoco en la cuenta de Carlos Osoro, arzobispo de Madrid. Y eso que ambos son, al menos sobre el papel, las personas de confianza colocadas por Bergoglio al frente de la Conferencia Episcopal Española. Ninguna referencia tampoco en la cuenta institucional, ni en la de Luis Argüello, secretario general, aunque este sí salió a la palestra para reclamar que se leyera la carta completa del Papa a los mexicanos antes de criticarla. Por lo demás, nada de contestar a las arremetidas ultras. Solo silencio. ¿Alguien me lo puede explicar?

Al final vamos a tener que resignarnos y verle la parte positiva. Por lo menos no están echando leña al fuego ni apoyando públicamente los desafueros de Marhuenda, Ayuso, Espinosa de los Monteros, Aznar y compañía. Algo es algo. Porque algunos obispos me conozco yo que estarían encantados, si tuvieran poder en estos momentos, de irrumpir en escena y soltar cuatro frescas en esa línea.

No estaría mal que la plana mayor de los obispos españoles, en teoría todos ellos de la confianza de Francisco, salieran ya de sus madrigueras y se pronunciaran claramente contra esta especie de cruzada de las ultraderechas contra un Papa al que ahora solo parece defender la izquierda. Que tampoco es eso, ni tanto ni tan calvo. Cuanto antes acabemos con esta esquizofrenia mejor, ¿no les parece?

Brahim: d’arribar amb una narcollanxa a estudiar, treballar i aprendre català

La vida d’aquest noi que va venir del Marroc d’adolescent desmunta el discurs racista

El Brahim passejant pel seu barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat 
MANOLO GARCIA

A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya

“Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”, deia convençut el Brahim ara fa quatre anys. En tenia 17 i havia arribat a Catalunya després d’un periple perillós des del seu Oumjrane natal, al Marroc berber. L’ARA recollia la seva història –llavors sota el pseudònim de Rachid–, com havia deixat enrere família i amics per creuar l’estret de Gibraltar en una llanxa carregada de droga. Sent un nen va haver d’aguantar les pallisses dels policies marroquins que l’interrogaven per saber el seu nom quan el van enxampar intentant creuar des del port de Kssar Sghir: el Brahim va esborrar tots els contactes del mòbil i se’ls va aprendre de memòria per evitar que contactessin amb la família i el fessin tornar. A Espanya, després de pagar més de 2.000 euros a una màfia que el va traslladar fins a La Línea de la Concepción, va anar saltant de Còrdova fins a Granada, passant per Sevilla, abans d’aterrar a Barcelona. A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya.

El sinuós viatge que el Brahim va fer quan era adolescent queda lluny. Amb 21 anys és ara una persona autosuficient, que combina els estudis amb la feina i ja no rep prestacions. En dos anys va treure’s el grau mitjà d’automoció i electromecànica de vehicles en un institut de la Zona Franca. Va fer les pràctiques en un taller de cotxes (Midas) i quan tenia 18 anys el van contractar. “No en sabia res, però els meus companys em van ajudar i van ensenyar-m’ho tot”, recorda. Feia mitja jornada per compaginar-ho amb els estudis i en poc més d’un any va poder tornar els més de 2.000 euros que li havien deixat per fer el salt a Europa. Amb l’arribada de la pandèmia es va quedar sense feina, però amb el temor que pogués perdre els papers va aconseguir que l’empresa el tornés a contractar. “La feina tornava i vaig dir al meu cap: ‘No em paguis com abans, però necessito la feina’”. Va estar-s’hi uns mesos, fins que es va tornar a quedar sense ocupació.

Van ser setmanes complicades perquè havia de renovar el NIE i necessitava un contracte laboral vigent. A través de l’ONG Punt de Referència, que ajuda el jovent tutelat i extutelat a emancipar-se, va fer una crida per trobar feina. Tenia tres setmanes. I va funcionar. Va entrar a Damm, en aquest cas d’operari de maquinària de reciclatge d’ampolles. El setembre del 2021 va començar el grau superior i va haver de deixar la feina perquè no podien oferir-li la mitja jornada. Però, a finals d’any, el seu antic cap a Midas, l’Eduard, el va tornar a cridar, ara per treballar en un taller de Vilafranca del Penedès. Es va haver de comprar un Seat León i durant més de mig any sortia a quarts de set del matí cap a la nova feina, on treballava fins a les 13 h, i a la tarda, a les 15 h, ja obria els llibres a la Zona Franca.

Viatge obligat a casa

L’estabilitat es va acabar aquest l’estiu. La mare del Brahim s’havia d’operar per uns problemes als genolls i ell necessitava estar amb ella. Va signar una baixa voluntària i va anar-se’n a casa per cuidar la família, els seus quatre germans petits i la mare, que estava en un hospital a més de dues hores del poble. Ell mateix va assumir els costos de la intervenció: més de 3.000 euros.

A la tornada a Catalunya, a través d’Infojobs, va trobar feina a finals d’agost en un altre taller, Aurgi. “Des del principi els vaig deixar clar que volia estudiar, que em quedava un any i volia acabar. No volia que m’enganyessin, ni jo a ells”, explica. I torna a fer jornades maratonianes: estudia al matí i a la tarda, durant sis hores diàries, s’està al taller, un horari que complementa el dissabte per arribar fins a les 40 hores setmanals. 

L’any que ve, mentre faci les pràctiques, la seva intenció és estudiar català, informàtica i anglès. Sap que aquesta serà la seva casa durant molt de temps i vol integrar-s’hi: “Hi ha gent que ve al taller i em parla en català, jo els responc quatre paraules, però quan ja parlem del cotxe, he de passar al castellà perquè no en sé prou, no m’expresso del tot bé”. El Brahim té el somni de muntar el seu propi negoci i saber l’idioma del país és un mínim. També espera dur els seus quatre germans a Barcelona, tot i que li agradaria que hi aterressin quan ja fossin majors d’edat. Abans, si pot, intentarà entrar a la universitat per estudiar online enginyeria mecànica.

Mentre dibuixa el seu futur, pendent que li atorguin els papers de “llarga durada” que ha sol·licitat, intenta estalviar –deu diners a un amic que n’hi va deixar per pagar les despeses mèdiques de la mare– i fer arrels al país que l’ha acollit. Persones com l’Eduard, el seu excap, o la Vicky, una referent que li va oferir el seu cotxe quan ell el necessitava i que per al Brahim és com la seva “germana espanyola”, l’han ajudat quan més ho necessitava. No són els únics catalans amb qui ha fet amistat. Amb companys més grans del grau ha anat d’excursió al Pirineu o va a jugar a futbol cada diumenge prop de l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat.

El racisme

De moment, viu amb tres companys més del seu país. Ell administra el pis de lloguer en què estan instal·lats a l’Hospitalet. Un dels nois treballa a les obres, un altre estudia i el tercer fa pràctiques a Siemens. “No soc l’excepció, tots els meus companys del centre treballen o estudien. El 85% dels nois que arribem som així, però el grup que no ho és podreix el 85% que treballem o estudiem”, argumenta el Brahim sobre la imatge pública al voltant dels menors no acompanyats. Durant els primers mesos a Barcelona, de fet, va haver d’empescar-se-les perquè el grup dominant al centre no el rebutgés. “Vaig tenir sort de saber dir que no, em deien d’anar a robar o a fumar i vaig dir que no, però un nen de 15 anys moltes vegades no sap negar-s’hi”, reflexiona. Quan era al centre sortien de marxa i li donaven alcohol. Ell se n’anava al lavabo, tirava la beguda i es treia una ampolla de Red Bull de la butxaca per substituir-la. “Feia veure que anava ebri per no quedar malament amb ells, perquè no tenia ningú més. Després van venir amics que eren com jo”.

El Brahim conviu amb tres companys més en un pis de lloguer MANOLO GARCIA

“Et trobes gent meravellosa i altres situacions de racisme. No puc jutjar, perquè no vull perjudicar tota la gent que m’ajuda i s’ha portat bé amb mi”, reflexiona. Assumeix que la imatge d’alguns dels seus companys –una minoria, aclareix– perjudica la resta. Però, molts cops, s’ha trobat respostes injustificades de persones nascudes a Catalunya. Al taller mateix, quan els clients el veuen, li pregunten amb cert recel: “M’ho faràs tu?” Es queden a prop controlant com treballa perquè “no hi confien”, però quan veuen el resultat final s’acaba emportant les “propines més importants”. N’està tip que la policia l’aturi pel carrer sense justificació. Fins i tot, quan va perdre el NIE i va anar a fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de la Florida, el van fer fora: “Em van dir que havia de demanar cita. Quan vaig insistir per obtenir un justificant, per si algú feia alguna cosa amb el meu NIE, el policia em va dir: ‘Ets el fatxenda del barri, tira d’aquí o et trec fora a la força’”.

“Soc feliç, angoixat per estudiar i treballar alhora, perquè de vegades estic cansat i em pregunto per què ho he de fer, perquè no tinc temps per a mi ni per als amics, però paga la pena”, resumeix abans de confessar que si pogués tirar enrere repetiria el camí que el va dur fins a Catalunya. Això sí, no se n’aniria de casa tan jove. “No em quedaria al Marroc, he vist situacions molt dures, i aquí veig que ho estic fent bé”, afirma convençut.

https://www.ara.cat/societat/brahim-arribar-narcollanxa-marroc-estudiar-treballar-aprendre-catala_130_4504532.html

1.400 menores fueron esclavos sexuales durante 16 años en la Inglaterra rural

Vista aérea de la ciudad de Rotherham

“Rociaban a los niños con gasolina y amenazaban con prenderles fuego”. Sale a la luz un mercado de menores dominado por bandas paquistaníes

Las autoridades eran conocedoras de lo que ocurría pero se limitaban a mirar a otro lado. Los verdugos eran sencillamente intocables. ¿Y por qué? Porque todo aquel que empezara a indagar temía ser tachado de racista.

La autora del informe, Alexis Jay, recalcó que era duro describir “la naturaleza aterradora de los abusos”. Según esta antigua trabajadora social muchas de las pruebas que se presentaron a la policía y autoridades municipales desde 1997 fueron pasadas por alto y no se tuvieron en cuenta. “Si todas las autoridades implicadas hubieran estado menos preocupadas por sus propias agendas y sus prejuicios, y se hubieran centrado en el bienestar de los niños, muchos no habrían sufrido los abusos y la brutalidad de lo que estamos oyendo”, apuntó. 

¿Cómo se ha podido llegar a esto en el que se supone que es uno de los países más desarrollados del mundo?

https://www.elconfidencial.com/mundo/2014-08-27/1-400-menores-fueron-esclavos-sexuales-durante-15-anos-en-la-inglaterra-rural_181482/

https://www.elconfidencial.com/mundo/2014-08-31/cuando-la-policia-britanica-no-actua-por-miedo-a-ser-tachada-de-racista_183524/

LA ‘GOTHAM’ FRANCESA. Unas 500 cámaras para vigilar Marsella, la ciudad ‘podrida’

Un protagonista de las protestas de 2019.

Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.

Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …

https://www.elmundo.es/cronica/2021/09/16/613b3d2dfc6c83b5728b4668.html

Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas

El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas

El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.

Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.

https://www.elmundo.es/internacional/2021/09/02/6131193b21efa0bc1e8b4585.html

Stop Mare Mortum planta clavells per denunciar els milers de morts al mar

Stop Mare Mortum ha fet aquest diumenge al migdia una plantada simbòlica de clavells a la platja de Sant Miquel de la Barceloneta per denunciar els milers de morts al mar durant l’últim any. Segons la plataforma, la protesta ha aplegat unes 150 persones que han desplegat diverses pancartes reivindicant la necessitat d’establir “vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar”.

Stop mare mortum plantada claveles playa acn

Amb aquesta acció, l’entitat ha volgut recordar les més de 1.200 persones que han mort durant el 2020 en la ruta per arribar a les illes Canàries i que aquest diumenge fa sis anys que 900 persones van morir en un naufragi davant les costes de Lampedusa (Itàlia). L’acció ha conclòs amb la lectura del manifest “Exigim vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar. Stop morts a les fronteres marítimes”, que reclamava, entre altres qüestions, que “es garanteixi l’asil a tothom qui ho necessiti”.

A més, la lectura del text també ha reivindicat una “acollida digna per a les persones que arriben”, el “dret a la lliure circulació de totes les persones”, “posar fi a l’externalització de fronteres i a l’acord de control migratori del govern espanyol amb el govern marroquí” i eliminar “el nou Pacte Europeu de Migració i Asil”. Un acord que, a parer seu, “només contempla la immigració com un problema i posa les persones en risc”.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/stop-mare-mortum-planta-clavells-denunciar-milers-morts-mar_601937_102.html