"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada.
Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada."
Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi.
Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.
Cerca entre més de 1.000 entrades i denuncia els casos a la Unió Europea.
Al segle XXI l’ocupació nacional de Catalunya es manifesta des dels poders de l’Estat. “Espanya contra Catalunya: inventari d’una persecució nacional a la Unió Europea” recull més de mil entrades que mostren l’intent de l’estat espanyol de dominar els catalans mitjançant els poders de l’Estat. Aquest inventari fa palesa la discriminació d’un “grup objectivament identificable”, dins de la UE.
Denunciem tots els casos que la Comissió ha decidit passar per alt.
Cada any la Comissió Europea analitza el compliment de l’estat de dret a la Unió, però els casos flagrants no hi són mai en aquest resum, perquè no els serveixen pels seus interessos. De manera que volem posar-los-ho difícil d’ignorar en el proper informe.
Vulneracions de drets dels catalans recollides per Clara Ponsatí i el seu equip al Parlament Europeu:
La Weiße Rose, la Rosa Blanca, fue un grupo de universitarios que en la Alemania nazi abogaba por la resistencia no-violenta contra el régimen liderado por Adolf Hitler. Fundado en 1942, desapareció un año después cuando todos sus miembros fueron arrestados y ejecutados.
Los hermanos Scholl se refieren a los hermanos Hans y Sophie Scholl pertenecían a la Rosa Blanca, un movimiento de resistencia no violento en la Alemania nazi. Hoy en día, hay muchas calles y escuelas en Alemania que llevan el nombre de los hermanos Scholl. También hay un premio literario en su honor, el Geschwister-Scholl-Preis. Foto: CordonPress
En el apogeo del III Reich, nadie estaba a salvo de ser delatado, de los juicios arbitrarios o de ser ejecutado. Teniendo en cuenta esas peligrosas circunstancias, puede surgir la pregunta ¿no había nadie que hiciera algo al respecto? La respuesta es un rotundo sí. En aquella época surgieron algunos movimientos de resistencia formados por socialdemócratas o comunistas, había otros de carácter religioso, tanto católicos como protestantes, y otros estuvieron compuestos por intelectuales alemanes, como es el caso de un grupo de alumnos de la Universidad de Múnich conocidos como “La Rosa Blanca”.
HONRADEZ Y VERGÜENZA Con el lema “la pluma contra la espada”, La Rosa Blanca era un grupo reducido de alumnos de la Universidad de Múnich, liderados por los hermanos Sophie y Hans Scholl. Junto a ellos había otros estudiantes como Christoph Probst, Willi Graf y Alexander Schmorell. El profesor Kurt Huber se uniría al grupo más tarde por recomendación de Sophie Scholl. La temible Gestapo, la eficaz policía política del Tercer Reich, sabía de las actividades de este grupo, pero era incapaz de frenar su expansión o de descubrir la identidad de sus miembros.
Inspirados por los sermones del obispo de Münster, el cual también era un firme opositor del nazismo, Hans y sus compañeros empezaron a distribuir panfletos escritos a máquina denunciando al régimen. Con frases tan incendiarias como “cualquier alemán honesto se avergüenza de su gobierno actual” o “un gobierno que comete los crímenes más horribles, crímenes que sobrepasan ilimitadamente cualquier medida humana”, los miembros de La Rosa Blanca afirmaron que cualquiera que no actuara era cómplice de esos crímenes y suplicaron a toda la población que se organizase en una gran “resistencia pasiva”.
LA GRAN ALEMANIA La Rosa Blanca también denunció en un segundo panfleto las atrocidades cometidas contra la población judía: “Aquí vemos el más espantoso crimen en contra de la dignidad humana, un crimen que no tiene paralelo en toda la historia puesto que los judíos también son seres humanos”. Tampoco se mordían la lengua a la hora de criticar al Fiuhrer: “Todas las palabras que salen de la boca de Hitler son mentiras”. Llenos de referencias a Goethe, Aristóteles, Schiller, el libro del Eclesiastés o a Lao-Tse, los panfletos concluían con frases como éstas: “No guardaremos silencio” o “Somos su conciencia. La Rosa Blanca no los dejará en paz”.
A finales de junio y mediados de julio de 1942, estos panfletos aparecieron en buzones de correos y se difundieron entre los estudiantes afines al movimiento. El propio Hans, como miles de jóvenes de su edad, había formado parte de las Juventudes Hitlerianas y había creído en la gran Alemania que propugnaba Hitler. Pero a pesar de su patriotismo, todos creían que el gobierno nacionalsocialista ocultaba un lado oscuro y que su aclamado líder no era la persona que muchos creían. Durante la contienda, Hans, Schmorell, Graf y Probst fueron enviados al frente oriental donde pudieron comprobar en persona el descalabro militar tras la derrota alemana en Stalingrado donde 300.000 soldados fueron abandonados a su suerte por su propio líder.
EL FIN DE LA ASOCIACIÓN
Al regresar del frente, el grupo emitió dos panfletos más, en los que advertían de que tras el fracaso en Stalingrado la derrota final era inevitable. En dichos panfletos se formulaba una pregunta: “¿Tendremos que ser por siempre una nación odiada y rechazada por toda la humanidad?”. No conformándose sólo con los panfletos, Hans, Schmorell y Graf salían por las noches y hacían pintadas en la avenida principal de Múnich en las que podía leerse: “Abajo Hitler” y “Libertad”.
El 18 de febrero de 1943, Hans y Sophie, decididos a distribuir panfletos en la universidad, dejaron varios paquetes en los pasillos. Cuando estaban a punto de irse, Sophie vio que había unas copias en su maleta. Se dirigió a lo alto de una de las escaleras que daban a un patio y los lanzó, sin darse cuenta de que Jakob Schmid, el encargado de mantenimiento y un ferviente simpatizante del partido nazi, la estaba mirando. Rápidamente, Schmid cerró las puertas de la facultad y comunicó a las autoridades el incidente. Los hermanos fueron arrestados y trasladados al palacio de Wittelsbach, el cuartel general de la Gestapo, donde poco después también llegó arrestado Christoph Probst. Fueron interrogados durante varios días, pero se negaron a implicar al resto de integrantes del grupo. “Desde las llamas de Beresina y Stalingrado los muertos nos convocan”, ése fue el último panfleto lanzado por La Rosa Blanca.
¡QUE VIVA LA LIBERTAD!
El juicio contra los miembros de La Rosa Blanca fue, evidentemente, una pantomima. El encargado de dirigir el proceso fue Roland Freisler, un abogado, militar, político y presidente del Tribunal Popular o Corte del Pueblo, que llegó desde Berlín expresamente para ello y actuó más como fiscal que como juez. A lo largo del juicio, Freisler no dejó de gritar, de golpear la mesa y de tachar de traidores a los jóvenes acusados. Después de tres horas de juicio, el juez dictó sentencia: culpables de alta traición. Para aquel delito sólo había una pena: la muerte. Freisler estableció que fuera por decapitación, y tan sólo unas poca horas después de haberse dictado la sentencia, la tarde del 22 de febrero de 1943, se llevaron a cabo las ejecuciones.
Los padres de Sophie y Hans les visitaron antes de su ejecución y su madre les dijo: “Estoy orgullosa de vosotros”. Por su parte, el padre tuvo una acalorada intervención durante el juicio ante el temible juez Roland Freisler: “Si nadie defiende a mis hijos lo voy a hacer yo. Hoy somos nosotros, pero mañana será su turno, nosotros estamos en la verdad, pero usted no”. Sophie fue la primera en subir al cadalso donde esperaba la guillotina. Tras ella, le llegó el turno a Cristoph Probst. Hans Scholl, al grito de “que viva la libertad”, fue el último. Tras las ejecuciones, la Gestapo prosiguió con sus investigaciones y los demás miembros de La Rosa Blanca acabaron detenidos. Entre abril de 1943 y octubre de 1944 se celebraron los juicios que se saldaron con cuatro nuevas condenas a muerte y numerosas penas de prisión por colaboración.
Con la muerte de sus fundadores, La Rosa Blanca desapareció, pero sus palabras, la única arma que aquellos jóvenes idealistas emplearon contra el régimen nazi, no cayeron en el olvido. Una copia de su último panfleto cayó en manos del abogado alemán, contrario al nazismo, Helmuth James Graf von Moltke, quien, con la ayuda de colaboradores en los países nórdicos, hizo llegar el último panfleto a Londres. Los aliados lanzaron miles de estos documentos sobre Alemania desde sus aviones. Bajo el titulo El manifiesto de los estudiantes de Múnich, en ellos se podía leer: “Nuestro pueblo se alza contra la esclavización de Europa a manos del nacionalsocialismo en una nueva irrupción de libertad y honor”. Pero aquellos panfletos no provocaron ninguna oposición activa contra el régimen nazi entre la población alemana.
Torna la Queta. El Departament de Cultura no només pensa que pot refregir una campanya del 2005. També pretén que sigui ben rebuda en el context actual.
Però si una cosa és clara després de la primavera del 2017 és que Catalunya no és la que era i que totes les consignes sobre el país que es repetien cegament el 2005 són ja obsoletes. El 2005 era més fàcil repetir quin era el país desitjat que mirar la veritat del país als ulls. El 2017, aquesta veritat va quedar al descobert i des de llavors és més fàcil dir allò que a principis de segle encara no es podia dir: Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana més enllà del veïnatge civil i els molesta tot allò que els hauria d’interpel·lar com a catalans. Del “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya” hi ha qui sempre n’ha volgut obviar la segona part: “i vol ser-ho”. Després de la rendició del disset, una part important del país no ho vol ser: ha interioritzat interessadament el missatge que amb l’independentisme hi ha perdut la catalanitat i tot el que hi té a veure. Ho explicava aquí en David González: com que els catalans indepes han volgut fer la independència, els no indepes tenen dret a no respectar-los, començant per la seva llengua. En aquest ambient conflictiu que es materialitza socialment a través de la llengua, la Generalitat de Catalunya ha rellançat la Queta.
Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana
La Queta del 2005 era producte d’un miratge que les xifres de catalanoparlants i el discurs polític podien aguantar. La Queta del 2023 és producte de l’assumpció de tots els complexos que l’espanyolisme treballa contra nosaltres per transformar la derrota en pau. Però la derrota mai no porta pau. Quan el Departament de Cultura necessita dir que la campanya vol “reforçar els valors de cohesió i tolerància associats al català”, ho fa perquè demana disculpes a qui se sent exclòs perquè tu parles la teva llengua al teu país. Tota llengua és excloent per a qui no la parla perquè es queda fora de la conversa però només a Catalunya tenim la necessitat de decorar-ho de tolerància perquè quedi clar, malgrat ser tan obvi, que parlem la nostra llengua sense voler fer mal a ningú. Fer-se perdonar és més fàcil i menys conflictiu que promoure per qualsevol via i sanció possible l’aplicació com cal de la immersió lingüística, perquè res fa la llengua catalana més accessible —i per tant diversa i igualitària— que garantir que qualsevol podrà aprendre-la en igualtat de condicions a qualsevol lloc del país. Però això suposaria mirar el conflicte als ulls. Avui, la Queta —una dentadura postissa— té cabells afro perquè quedi clar que només som catalans, no feixistes, i que el catalanoparlant no té un aspecte concret. Cal haver-se empassat molts clixés de l’esquerra espanyola —o conèixer molts pocs catalans negres— per pensar que aquest recurs és trencador o eficaç.
La Queta del 2023 també vol “motivar la ciutadania a fer petits gestos i utilitzar més la llengua”. D’entrada, no sembla una mala idea: assumir l’ús de la llengua des de la consciència política i la militància és un punt d’inflexió per a molts catalans que conviuen en entorns de socialització fortament castellanitzats. Però és cínic demanar-ho des de la Generalitat quan, per exemple, se salta la seva pròpia llei i contracta sanitaris sense demanar-los cap mena de nivell de català. Tu aniràs conscienciadíssim per la vida i el dia que arribis als serveis públics del teu país i demanis ajuda en la teva llengua, la infermera no t’entendrà.
Aquest episodi explica sense embuts el moment polític que viu el país però també explica esplèndidament l’estratègia del Govern d’ERC i l’actitud de Junts. Han refregit la Queta perquè volen refregir el país i tornar al 2005 i aquell mateix pla de conflictivitat. Repescar avui els referents del 2005, però, és una barreja de mandra i covardia que condemna la llengua abans que ho hagi fet l’estat espanyol. A la Catalunya del 2023 tens un govern que indirectament o directa accepta totes les llufes que Ciutadans va treballar per encasquetar-nos durant el procés; una “Catalunya sencera” on les escoles es fan la política lingüística a mida, en què viure en català a la capital és un esport de risc, on una dentadura postissa ressuscitada amb perruca i maquillatge reaprofitat es presenta com el remei dels nostres mals.
Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) es un pensador, en el mejor sentido de la palabra: inquieto, honesto, claro. Filósofo y pedagogo de formación, ha impartido clases en todas las etapas educativas, desde primaria a la universidad. Como ensayista, varias de sus obras tratan sobre educación, aunque también ha escrito sobre familia, filosofía o sociología.
Por sus conocimientos antropológicos, por su sentido común, y por su resistencia a los clichés, Luri se ha convertido en una de las voces más respetadas en el debate educativo. Tenemos la oportunidad de entrevistarle sobre el llamado “enfoque competencial” del currículum, una expresión que se ha puesto de moda cuando se habla de para qué sirve la escuela, y de la que hace bandera la última ley española de educación (“ley Celaá”).
— Una de las propuestas más repetidas por la llamada “pedagogía progresista” es esta apuesta por una educación más competencial (saber hacer), que se supone contraria a otra memorística o centrada en los conocimientos. ¿Cuál es tu opinión al respecto?
— Sinceramente, creo que depende mucho de lo que se entienda por competencias. En la nueva ley de educación, que en general es bastante vaga, se dice que las competencias son la unión de conocimientos, destrezas y aptitudes; es decir, conocimientos más hábitos. Yo, ante eso digo: perfecto, no tengo nada que objetar. Adelante con las competencias. Pero habrá que ver, por un lado, si esta es la última palabra del Ministerio al respecto.
La enseñanza no debe reducirse al saber cómo hacer algo: antes de eso tendremos que decidir qué queremos saber
Por otro lado, puede ocurrir, como indicas, que la enseñanza se reduzca al saber puramente instrumental, al saber cómo hacer algo, cuando antes de eso tendremos que decidir qué queremos saber. De hecho, la ambición teórica es precisamente lo que caracteriza al hombre libre. Etimológicamente, la palabra skholè significa ese deseo de saber por saber que caracteriza al hombre libre, y que cualquier sistema educativo debe cultivar.
En cualquier caso, creo que el propio Ministerio está bastante confuso respecto a lo que quiere. Además, las comunidades autónomas decidirán la mitad de los contenidos, así que habrá que esperar a sus decretos para ver en qué queda esto de las competencias.
Problemas de lectoescritura
— Entre las competencias más citadas suelen estar algunas llamadas “transversales”, como el espíritu crítico, la creatividad, aprender a aprender o la capacidad para el trabajo colaborativo, auténticas piedras de toque de la “nueva escuela”. ¿Cómo descender estos términos a la práctica docente? ¿A cuál habría que dar prioridad?
— Cuando uno oye estos términos, tiende a pensar que faltan ideas claras. En ese sentido, la Ley General de Educación de Villar, de 1970, no sé si era mejor o peor que la LOMLOE, pero tenía ideas claras. Todas esas expresiones que mencionas están vacías, son puros brindis al sol, si no somos capaces, por ejemplo, de enseñar a leer. Y resulta que en nuestro sistema educativo actual uno de cada cuatro estudiantes termina la secundaria siendo incapaz de entender un texto mínimamente complejo. Entonces, ¿de qué sirve hablar de “aprender a aprender”? Las escuelas tienen el deber, diría que ontológico, de llenar de contenido real esas expresiones.
Por ejemplo, se habla mucho de pensamiento crítico, pero para eso primero es necesario el pensamiento riguroso, tal y como lo entendía Kant. Tenemos que saber –y enseñar– cómo se crea el pensamiento riguroso. No basta con decir a los alumnos, como hacemos con frecuencia los profesores, que justifiquen o razonen sus respuestas. Hay que darles herramientas para hacerlo. Se trata de un problema pedagógico, que no soluciona ninguna ley por sí misma. El alumno que razona bien, ¿qué estructuras utiliza?; ¿cuáles no conoce el que no razona bien? Hay que llegar a ese punto de concreción, apoyándonos en el proyecto educativo del centro y la autonomía curricular que la ley nos brinda. Si no, nos quedamos en frases grandilocuentes pero vacías.
La “revolución” de la gramática
— Pero hacer esto que propones lleva mucho tiempo. Te lo digo por mi experiencia de profesor, y profesor de Lengua. Es mucho más cómodo apelar a la creatividad del estudiante o a las bondades del trabajo colaborativo…
— Tienes razón. Lleva trabajo, pero hay que hacerlo. Igual que cuando surgió el virus: producir una vacuna necesitaba mucho tiempo y esfuerzo, pero había que hacerlo. Los problemas de lectoescritura suponen una urgencia pedagógica. Muchas veces, cuando nos encontramos con ellos, nos apresuramos a señalar que se trata de un trastorno del aprendizaje. Y puede serlo en ocasiones. Pero en Corea, que tan buenos resultados obtiene en las pruebas internacionales, tienden a pensar que se trata de un problema pedagógico no resuelto.
Tenemos que ver cómo hacemos de la gramática un instrumento curricular de todas las materias. Porque expresarse bien no es solo un problema del profesor de Lengua. Ahora que tan en boga está la “interdisciplinariedad” –otro de los términos preferidos de la pedagogía moderna–, aquí tenemos un ámbito que realmente requiere de un enfoque interdisciplinar. Hay que trabajar la comprensión –oral y escrita– y la expresión –oral y escrita– en todas las asignaturas.
La instrucción directa, es decir, dirigida por el profesor, da muy buenos resultados cuando se hace bien
Pero, insisto, con herramientas concretas. No vale con decirle al estudiante que tiene un 3,5 en expresión; igual que si voy al médico no me sirve que me diagnostique un 3,5 en salud. ¿Qué análisis hacemos del error del alumno y cómo transformamos la lógica de su error en conocimiento? A veces les pedimos a los estudiantes respuestas desarrolladas, pero ¿les enseñamos primero a construir frases, y a utilizar las conjunciones adecuadas para expandirlas y formar un discurso? Es muy interesante, por ejemplo, lo que están haciendo en algunas escuelas de Nueva York, como la New Dorp High School: han desarrollado un programa riguroso, profesional, para enseñar la escritura analítica. Se llama The Writing Revolution, y ha dado muy buenos resultados, visibles en todas las asignaturas.
— Yo diría que algunos profesores son los primeros que deberían trabajar la expresión. Pero, por otro lado, parece que la clase magistral es algo pasado de moda, y que los alumnos deben llevar el peso de su propio aprendizaje, con el docente solo como “asistente”…
— La investigación demuestra que la instrucción directa, es decir, dirigida por el profesor, da muy buenos resultados cuando se hace bien. Pero hay que hacerla bien. Todos hemos sufrido al típico profesor plúmbeo, que dictaba la lección sin interés alguno, y que solo provocaba sueño y desdén en los estudiantes. Y también hemos disfrutado de ese otro profesor que era capaz de ir dando forma a una idea delante de ti, poco a poco, partiendo de unas premisas, desarrollándolas y llegando a unas conclusiones coherentes. Esa experiencia es maravillosa, y totalmente necesaria para cualquier alumno. Ahora bien, esto es un problema pedagógico, no legal o administrativo. Debemos exigir buenas leyes de educación, y buenos desarrollos normativos por parte de las comunidades, pero primero debemos conocer qué problemas pedagógicos tenemos enfrente. Debemos ser exigentes con los profesores.
Currículum menos extenso, pero más desarrollado
— Como contrapartida al enfoque competencial, cada vez se habla más de la necesidad de reducir los contenidos del currículum. Se dice, incluso, que en algunos países con buenos sistemas educativos, como Corea, ya se ha hecho, y sin rebajar la exigencia.
— Respecto a esto se han dicho muchas medias verdades. Es cierto que en Singapur o Corea se ha reducido el currículum, pero también lo es que partían de un nivel de exigencia muy superior al nuestro. Incluso después de la reducción siguen estando claramente por encima. En Corea había una auténtica patología nacional con el currículum. Muchos alumnos, cuando terminaban sus clases, acudían a academias privadas para seguir estudiando. Y eso es una locura.
Quien ataca el papel de la memoria en la educación frecuentemente parte de una imagen simplista de la memoria, como si fuera un archivo estático
Reducir el currículum tiene un sentido didáctico, que es poder desarrollar paso a paso, y sin perder a ningún estudiante, los conceptos necesarios para llegar a otro concepto más global. Por ejemplo, para explicar la raíz cuadrada, primero tendré que asegurarme de que los estudiantes entienden lo que es el número cuadrado. Y lo mismo para la expresión: antes de escribir un texto de dos folios, el profesor debe enseñar a construir frases simples, y a unirlas correctamente. Así pues, lo que se pierde en extensión, se gana en profundidad, y te aseguras de que los estudiantes no se pierdan por el camino, porque hay más “peldaños” en el aprendizaje, y de menor tamaño. Ahora bien, no tendría sentido rebajar el currículum para dedicar más tiempo a tareas de “cortar y pegar”, o hacer murales, ya me entiendes. No hay que reducir el tiempo dedicado a la instrucción directa o explícita, que ha demostrado ser muy beneficiosa.
La memoria, aliada del conocimiento
— El filósofo francés Francois-Xavier Bellamy señalaba en su libro Los desheredados que la escuela había renunciado a su labor de inculturación por el miedo a las connotaciones negativas de la palabra cultura (elitismo, tradición), creando generaciones de “huérfanos culturales”. Tú publicaste hace dos años una defensa de la “imaginación conservadora”. ¿Debe ser la escuela un lugar esencialmente conservador? ¿Qué papel hay que conceder a la memoria? Sé que es una pregunta más antropológica, pero…
— Las preguntas antropológicas son las verdaderas preguntas pedagógicas, o al menos las más interesantes. Por desgracia, en los debates educativos nos centramos demasiado en el cómo y nos olvidamos del para qué. Dejamos de lado la antropología, que debería ser la base de cualquier proyecto educativo, y nos quedamos con la psicología y el bienestar emocional de los alumnos. Hay como un intento por reducir la complejidad del ser humano.
Yendo a tu pregunta, uno de los fines de la educación es elevar la cultura común de la población, porque esta es el lenguaje que nos permite comunicarnos con precisión. El ser humano no es un ser aislado, forma parte de una comunidad, y la cultura nos permite saber de dónde venimos y reconocernos en un “texto” común. Por eso, saber quién es Cervantes no sobra; haber leído algo de Lope tampoco sobra. Y además es que la reducción de los conocimientos lleva implícita una reducción del lenguaje. Nuestro lenguaje es nuestra cultura en acto, y si mutilamos nuestra cultura hacemos daño también al lenguaje.
Por otro lado, quien ataca el papel de la memoria en la educación frecuentemente parte de una imagen simplista y anticientífica de lo que es la memoria, como si fuera un archivo, algo estático y con tendencia a llenarse de inutilidades. Pero no. La memoria es más bien como una ameba: según va fagocitando nuevos alimentos, va creciendo y cambiando su propia estructura. Eso de lamentarse por todo lo que he olvidado, como si no hubiera valido la pena aprenderlo, es falso: no sabes a qué conocimientos dio lugar aquello que aprendiste en su momento, aunque lo hayas olvidado después. No he conocido a nadie que quiera tener menos memoria de la que tiene.
Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.
Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.
Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?
Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.
Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.
Però, què són els fenols i els ftalats?
Els ftalats
Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.
Els fenols
Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.
Com ens afecten?
Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.
Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.
Bisfenol A: historial de prohibicions
De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.
Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.
Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.
El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.
El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.
La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.
L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.
Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.
Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.
La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.
La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
Transparencia Internacional ha publicado su Índice de Percepción de la Corrupción 2022. El Índice clasifica a 180 países según sus niveles percibidos de corrupción en el sector público. Los resultados se dan en una escala de 0 (muy corrupto) a 100 (muy limpio).
Dado que la corrupción implica actividades ilegales y deliberadamente ocultas, es muy difícil medirla basándose en estadísticas sólidas. Por lo tanto, las percepciones son una medida más fiable de la corrupción.
El índice abarca las siguientes manifestaciones de corrupción en el sector público:
Soborno
Desvío de fondos públicos
Funcionarios que utilizan su cargo público en beneficio propio
Capacidad de los gobiernos para contener la corrupción en el sector público
Excesiva burocracia en el sector público, que puede aumentar las oportunidades de corrupción
Nombramientos nepotistas en la función pública
Leyes que garanticen que los funcionarios públicos deben revelar sus finanzas y posibles conflictos de intereses
Protección jurídica para quienes denuncien casos de soborno y corrupción.
Acceso a la información sobre asuntos públicos y actividades gubernamentales
Europa alberga algunos de los países menos corruptos del mundo. Ocho de cada 10 países del top 10 mundial son europeos. Dinamarca y Finlandia ocupan incluso el primer y segundo puesto mundial. Estos países cuentan con instituciones sólidas, prácticas de gobierno transparentes y medidas anticorrupción eficaces. Por el contrario, países como Rusia, Ucrania y Turquía ocupan los puestos más bajos del índice debido a sus altos niveles de corrupción.
Llicenciada en belles arts, creadora del moviment educatiu Aprendemos Todos i mare del Diego, la Paula i la Belén, de 28, 25 i 21 anys. Publica un manual ple d’idees estimulants, ‘Mamá, me he parado por dentro. Cómo cuidar el motor interior de tu hijo’ (editorial Desclée De Brouwer), http://www.aprendemostodos.com i http://www.marinaescalona.
Els meus tres fills són dislèxics i tenien aquestes etiquetes que espanten tant, com és hiperactivitat i dèficit d’atenció. Em vaig passar la seva infància trucant a la porta de tota mena de terapeutes buscant una solució per als seus problemes, fins que em vaig adonar que ells no tenien cap problema, sinó que era el sistema educatiu el que no estava pensat per atendre la seva manera d’aprendre.
Els habitants de la selva amazònica tenen una variant genètica que els protegeix de la malaltia de Chagas, que afecta entre 6 i 7 milions de persones
Uns nens indígenes de l’estat de Mato Groso, al Brasil, en una imatge d’arxiu RUTH MARIGOT
La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.
La idea, dèiem, és senzilla: en totes les poblacions hi ha variacions genètiques entre individus; si algunes d’aquestes variacions donen lloc a una característica que afavoreix l’adaptació al medi, els individus que les porten tindran més possibilitats de reproduir-se i, per tant, de transmetre-les als seus descendents, de manera que al cap d’un temps la característica serà majoritària en la població. Aquesta és la senzilla idea d’evolució per selecció natural que a algú tan minuciós i despert com Darwin li va exigir vint anys de cavil·lacions.
Compondre una idea així de senzilla i d’influent costa molt. Comprendre-la i formular-la avui no té gaire dificultat, però el que sí que és difícil és trobar-ne proves, exemples de selecció natural en poblacions humanes. “Calen dades genòmiques de molts individus i mètodes específics de detecció, i tot això és molt recent, de tot just fa deu anys”, explica l’experta en genètica i biologia molecular Tábita Hünemeier, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la UPF.
Precisament, Hünemeier i els seus col·laboradors, de la Universitat de Sao Paulo i la Harvard Medical School, acaben de trobar una d’aquestes proves: les poblacions indígenes de l’Amazònia tenen una variant genètica que les protegeix de la malaltia de Chagas. Els resultats, que constitueixen la primera prova de selecció natural davant de patògens en poblacions natives d’Amèrica, s’han publicat a la revista Science Advances.
Darwin i la malaltia de Chagas
La malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana, està provocada per un paràsit unicel·lular, el Trypanosoma cruzi, que habitualment entra al torrent sanguini mitjançant l’acció d’uns insectes que s’alimenten de sang i que a Amèrica es coneixen amb el nom de vinchucas. L’Organització Mundial de la Salut calcula que afecta entre sis i set milions de persones a tot el món, la majoria a Amèrica Llatina (només a Brasil hi ha dos milions d’infectats), i que provoca prop de 10.000 morts cada any. A més, ocasiona problemes crònics de salut que poden afectar el cor, el sistema digestiu i el cervell.
Tot i que aquesta patologia es caracteritzés el 1909, alguns historiadors de la ciència han especulat que el mateix Darwin va patir-ne els efectes: quan el 1836 va tornar del viatge de cinc anys a bord del Beagle, va patir, entre d’altres, mals de panxa, palpitacions, ansietat i desmais tota la seva vida, uns símptomes perfectament compatibles amb la malaltia de Chagas.
Estudis genètics i experiments
Per investigar la relació de les poblacions indígenes de l’Amazònia amb aquesta malaltia, l’equip de científics liderat per Hünemeier va analitzar dades genètiques de 118 individus de 19 poblacions diferents de la regió i les va comparar amb les d’altres poblacions natives americanes. La comparació va revelar que en els genomes dels habitants de l’Amazònia hi havia molta més presència d’una variant del gen conegut com a PPP3CA, que s’expressa al cor i a les cèl·lules del sistema immunitari i que conté les instruccions per fabricar una proteïna clau en l’activació de les cèl·lules immunitàries.
A continuació, els investigadors van fer experiments de laboratori amb cèl·lules de cor que tenien aquesta variant i altres que no, obtingudes a partir de cèl·lules mare. Les van posar en contacte amb el paràsit i van veure que les cèl·lules amb la variant experimentaven menys infeccions que les altres. “La presència de la variant del gen PPP3CA podria ser la causa que la malaltia sigui més lleu o hi hagi menys infecció en aquestes poblacions”, valora en un comunicat David Comas, catedràtic de biologia de la UPF, investigador de l’IBE i coautor de l’estudi.
A partir d’un estudi anterior, en el qual s’havien analitzat 283 mostres de teixit antic d’entre fa 9.000 i 450 anys del sud del Perú i el nord de Xile, entre les quals no hi havia mostres de la població amazònica, s’havia arribat a la conclusió que la malaltia de Chagas va ser cada vegada més freqüent en aquesta regió. A més, altres estudis han trobat proves de la presència del paràsit Trypanosoma cruzi en mòmies de fa 9.000 anys a la mateixa zona i en restes de fa 7.000 anys al Brasil. A partir d’aquesta informació, els autors del treball han deduït que el procés de selecció devia començar fa uns 7.500 anys, just després que se separessin les poblacions americanes de l’Amazònia, la de la costa pacífica i la dels Andes.
Aquesta nova prova se suma a la curta llista d’exemples de selecció natural en poblacions humanes, que inclou adaptacions a l’altitud en poblacions dels Andes i l’Himàlaia, a la digestió de la llet en poblacions indoeuropees o a l’anèmia falciforme a l’Àfrica, entre d’altres. Però no només per això és important: també contribueix a augmentar el coneixement genètic de les poblacions natives d’Amèrica. “Són els menys estudiats —assegura Hünemeier—, hi ha un forat a les bases de dades genètiques”. I aquestes poblacions “són rellevants perquè són part de les poblacions mestisses”, afegeix. A més, “amb les migracions actuals, la malaltia de Chagas podria escampar-se per tot el món”, rebla la investigadora.
gutta cavat lapidem 