All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

Habitatge: la tempesta perfecta

https://www.ara.cat/societat/habitatge/habitatge-tempesta-perfecta_136_4362716.html

En aquest dossier posem el focus en les conseqüències d’una notícia que ha passat molt desapercebuda: la Sareb, coneguda també com el banc dolent, ha adjudicat la gestió i la venda dels seus actius –immobles, sòl i deute a promotors– a dos grans fons d’inversió internacionals. Mirem què està passant amb aquests actius, per què no es poden gestionar públicament i quina és la justificació que hagi acabat fent-se així. Per fer-ho, parlem amb totes les parts implicades i també amb els agents socials. A més, repassem quin és l’estat del mercat de lloguer a Catalunya i Espanya, com justifiquen els socis de la coalició de govern aquesta decisió i també quin efecte està tenint el difícil accés a l’habitatge sobre la ciutadania, en especial sobre els més vulnerables. Tot plegat en un context d’amenaça de crisi que pot provocar una nova tempesta perfecta per al sector de l’habitatge. 

El ‘banc dolent’ deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió

Filials de Blackstone i KKR s’ocuparan de gestionar i vendre els actius de la Sareb

BARCELONA / MADRIDQuan la música para, s’acaba la festa. I, en economia, si la música i la festa paren es reobre la ferida sagnant de la crisi del 2008. Aquesta és la metàfora que fa servir un inversor per explicar per què la roda de l’economia segueix girant –sense parar– amb els mateixos actors i els costums de sempre malgrat les successives crisis. L’últim exemple que res ha canviat es va fer públic a l’abril. La Sareb, més conegut com el banc dolent (l’entitat que es va crear per comprar tot el totxo tòxic als bancs durant la crisi i sanejar-los) va decidir adjudicar “la gestió i la venda” de bona part d’aquests actius provinents de la crisi a dos grans fons d’inversió bastament coneguts al sector: Blackstone i KKR. 

Concretament, ho faran les gestores immobiliàries que depenen d’aquests fons: Anticipa i Aliseda –propietat de Blackstone– i Hipoges, que depèn de KKR. A partir d’aquest estiu, ells seran, doncs, els encarregats de gestionar i vendre al mercat lliure un total de 25.300 milions d’euros en actius propietat de la Sareb, entre habitatges (més de 45.600), promocions a mitges (més de 21.600 construccions), sòl (més de 30.000 terrenys) i també hipoteques i préstecs impagats. I entremig, evidentment, s’enduran una part del pastís, una comissió per la feina feta. 

Es tracta d’un capítol rellevant perquè tanca de facto el debat que es va obrir al gener quan la Sareb va passar a mans del govern espanyol , que ara n’és el propietari. En aquell moment, el sector social i els moviments per un habitatge digne van reclamar aprofitar l’oportunitat i fer que tots els pisos d’aquesta entitat passessin a engreixar el minso parc públic d’habitatge a l’Estat. L’adjudicació a aquests dos grans fons, en canvi, és el camí oposat: vendre per recuperar diners. 

https://www.ara.cat/societat/banc-dolent-deixa-pisos-mans-dels-fons-d-inversio_1_4363401.html

Enveja: què diu de nosaltres i per què és bo evitar-la?

És un sentiment fet de complexos i els experts diuen que la millor manera d’afrontar-la és convertint-la en admiració

Els psicòlegs i els filòsofs estan farts de repetir que les emocions són el motor de tot el que fem i desfem i que, per tant, no ens queda més remei que comprendre-les i domar-les. Si s’aconsegueix, fins i tot les classificades com a negatives, poden ser profitoses. Ara bé, l’enveja n’és una excepció? “És un sentiment molt fosc i que ningú vol reconèixer, perquè no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu. No t’acceptes a tu mateix, vols el mal dels altres, és insaciable i et corseca”, respon la llibretera i crítica literària Marina Porras, autora de L’enveja, que és un dels assaigs de la sèrie de l’editorial Fragmenta dedicada als set pecats capitals.

En canvi, el cap del departament de filosofia de la Universitat de Girona i autor de Sobre las emociones (Ediciones Cátedra), David Pineda, contraposa que, malgrat ser un sentiment amb “mala premsa, pot motivar a treballar per aconseguir el mateix assoliment que ha obtingut la persona envejada”. “És el que alguns teòrics han batejat com a enveja benigna“, apunta el filòsof. “Totes les emocions hi són per alguna cosa, es tracta de saber-les gestionar i reconduir-les cap al bon camí”, afegeix Xavier Oriol, investigador distingit del departament de psicologia de la Universitat de Girona. Porras, però, situa aquesta mena d’enveja i tot allò de bo que pugui comportar –com ajudar-nos a identificar el que volem arribar a ser– en el terreny de l’admiració.

Porras també escriu que dels set pecats és el més “temible” perquè és el menys obvi i el més secret –”no hi ha gairebé cap senyal que et delati quan l’enveja t’ha temptat”– i, a la vegada, el més “terrible”, perquè “sempre ve d’un sentiment molt fondo, molt difícil d’explicar als altres però encara més difícil d’explicar-se a un mateix”. Per aquest motiu, apunta l’assagista, és el que més costa de reconèixer i, sovint, el més dur i complicat d’analitzar. “Et posa constantment davant del mirall. El problema és que no t’acabes de veure a tu mateix; busques desviacions i et fixes en els altres”.

En aquest sentit, Porras assenyala que l’enveja ens allunya d’allò que realment volem ser i que els que tenen clar què volen i tenen propòsits hi estan immunitzats. I cita Josep Pla, un autèntic grafòman a qui “si li haguessin posat alguna cosa enmig d’ell i l’escriptura li hauria suposat una nosa”. “Jo no he envejat mai res a ningú, i si ara vostè em regalés una fortuna l’hi tornaria, igual que si em regalés un Rolls-Royce. Perquè jo, amb el cotxe, aniria directament cap aquesta paret, o contra un arbre. En fi, que em distrauria”, va respondre l’escriptor empordanès en una entrevista.

Feta de complexos

L’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i de la nostra vida, i dels nostres complexos. “És una comparació i l’envejós vol alguna cosa que té l’envejat, i se sent una mica amb inferioritat”, explica Pineda. I és un peix que es mossega la cua. “No hi ha un perfil de persona envejosa perquè és un sentiment que tots sentim, però sí que pot ser més recurrent en persones que tenen poca confiança en ells mateixos, i, a la vegada, l’enveja els va minant encara més l’autoestima”, afegeix Oriol. Porras també ho lliga amb la supèrbia: “L’enveja és el que ens surt quan algú interromp el nostre desig d’expansió, la nostra voluntat de destacar i imposar-nos”.

Sovint també és un sentiment que apareix amb persones pròximes a nosaltres. “És una qüestió de distància: com més a prop som d’allò que envegem, més forta es torna la pulsió envejosa. Per això, la família, tan pròxima i determinant, és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”.

D’altra banda, també hi ha persones que viuen de ser envejades. “El fet de no tenir els teus objectius de vida i que tots estiguin basats únicament en agradar els altres, amb la fama i la bona imatge, t’afecta negativament. I les xarxes socials faciliten aquesta actitud i la comparació social. Tot el dia s’hi veuen cossos i vides perfectes, i això fa mal a la salut mental de molta gent”, afirma Oriol. Quant a això, Porras posa d’exemple el personatge de Mad men Betty Draper, que és “meravellosa”. “Només és algú perquè les altres dones es comparen amb ella. El seu drama comença quan veu que no és res per ella mateixa, quan descobreix que no és ningú si no hi ha uns ulls que la mirin”.

Deixar de ser envejós

Així com sempre trobarem algú pitjor que nosaltres en qualsevol àmbit de la vida, també sempre trobarem algú millor. Per tant, coincideixen els experts, la solució per deixar de ser uns envejosos o d’evitar que l’enveja s’enquisti es troba en un mateix, no en els altres ni en comparacions autodestructives amb tercers. “S’ha de tenir en compte que cada persona, senzillament, és diferent i té capacitats i recursos diversos. No té sentit mirar de reüll de manera permanent a la gent del nostre voltant; hem de ser capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos”, diu Oriol. A més, encara que l’envejat caigui en la decadència més absoluta, el sentiment normalment persisteix. “És un pou sense fons, no l’acabes mai. Sempre trobes alguna cosa o algú per envejar”, subratlla Porras.

La solució per relativitzar el fet de no tenir el que desitgem també pot passar per la cultura. “És una via. Les arts tenen molts valors, sobretot estètics, però un d’instrumental és el d’educar les emocions. Té el poder d’ampliar-nos la mirada, ja sigui a través de la ficció o, per exemple, d’una biografia o un reportatge”, assegura Pineda, que opina el mateix que Porras. “Amplien el nostre camp de visió i ens poden servir per veure un munt de possibilitats i alternatives, i això ens pot ajudar a treure ferro a les coses i a ser menys envejosos”, afirma la crítica literària.

Catalunya, país de bonsais

Porras també parla de l’enveja dels catalans respecte a tot allò i aquell que sobresurt una mica per sobre de la mediocritat. “L’enveja a Catalunya és un gran monstre anivellador. Com que tothom necessita trobar un espai on sentir-se segur i aprovat pels altres, acabem comportant-nos d’acord amb les seves expectatives […]. Els envejosos volen rebaixar els altres, però els envejats també acaben volent rebaixar-se, encara que això suposi plegar-se”. Així, tal com recomana Porras, per mirar de no ser un país fet de “bonsais” i, en definitiva, acabar en tots els àmbits amb l’enveja, cal reconvertir-la amb admiració.

https://www.ara.cat/estils/enveja-emocions-sentiments-intelligencia-emocional-pecat-marina-porras-fragmenta_1_4306261.html

Progressisme i cristianofòbia

Pilar Rahola. Barcelona. Diumenge, 17 d’abril de 2022

Avui, Diumenge de Resurrecció, culmina la Setmana santa, la festa més solemne de la fe cristiana, on es commemora el Tríduum Pasqual, és a dir, la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist. Alhora, estem en plena Pesaj, la Pasqua jueva, mare de la cristiana, i recordatori emotiu de l’èxode del poble jueu d’Egipte. En ambdós casos, la idea central és el sacrifici, com a pas previ a l’alliberament —tant des de la perspectiva física, com l’espiritual—, i la fe en Déu és el motor d’impuls. Per això mateix, totes dues religions tenen cura de la neteja interior —el dejuni—, i exterior, amb el judaisme especialment dedicat a netejar a fons les cases. És un ritual d’higiene que allunya el creient de les coses fútils i l’apropa a la transcendència espiritual.

    Òbviament, el significat de la Pasqua és molt complex, i doctors té l’església —o la sinagoga— per esbrinar-los, no endebades, es tracta d’un moment culminant de la fe. Però més enllà de la mirada espiritual, té sentit una festa religiosa en una societat aconfessional —per dir-ho en els acomplexats termes constitucionals—, o laica? És un fet que la Setmana Santa s’ha vulgaritzat i que moltes de les expressions religioses estan més vinculades a l’economia i al turisme, que no a la reverència a Déu, a banda de ser un respir festiu. Però la qüestió no és com ha mutat i quin benefici en treiem tots aquells que, emparats en el calendari, la celebrem sense ser-ne creients, sinó, si hi té cabuda en una societat multicultural sorgida de l’esperit de la Il·lustració: la separació entre les lleis i els déus. I la pregunta no és innocent, perquè en general es formula des de posicions d’esquerres i en termes de consigna política, amb una barreja d’anticlericalisme ranci, i un considerable empatx de correcció política.

Quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Un anticlericalisme, cal afegir, que no s’escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant sovint en una patètica cristianofòbia. Els exemples són múltiples i arriben al ridícul, com les polèmiques Colaueres sobre el Pessebre de Sant Jaume, o la beneita servitud que tenen alguns líders davant de l’islamisme. Fa anys ho vaig resumir en una frase que és plenament vigent: “n´hi ha que tenen urticària quan veuen un capellà, i un orgasme quan veuen un imam”. Són els mateixos que mostren la seva profunda indignació amb les maldats històriques de l’Església, i s’apressen a recordar la Santa Inquisició, Pius XII i el bajo palio, mentre degluteixen sense problemes el jihadisme, l’opressió de la xària, l’adoctrinament misogin i homòfob, etcètera. És a dir, si es fa una maldat en nom del Déu cristià, és opressió secular, però si es fa en nom d’Alà, aleshores es projecta una mirada paternalista i comprensiva, que resulta esfereïdora. Amb una proporció inversa igualment esperpèntica: quan més anticatòlica és la posició progressista, més proislàmica resulta. Són les bestieses del multiculturalisme mal entès, usat com a ariet ideològic.

   Aquesta hiperideologització malaltissa de determinat progressisme respecte a la fe catòlica, acaba derivant en una posició enormement reaccionària. D’entrada, perquè és reaccionari menystenir el nostre llegat catòlic, que ens ha definit com a identitat durant més de mil anys. Més enllà de la creença o la no creença, pertanyem a la tradició judeocristiana, i aquesta cultura ancestral ens ha atorgat coneixement, valors, tradicions i ens ha marcat col.lectivament. Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

   A banda d’aquest fet identitari, també em sembla reaccionari el menyspreu cap a la fe, des de la “superioritat” de la raó, i ho afirmo des de posicions racionalistes. Però fins i tot els que som incapaços d’entendre les subtileses de la creença en Déu, hem de reconèixer un fet incontrastable: la raó no ha resolt els abismes de l’ésser humà, ni les seves misèries, només ha intentat explicar-los, cal dir, sense massa èxit. Des d’aquesta cura d’humilitat, seria molt més progressista un diàleg fluid entre creients i no creients, és a dir, entre raó i fe, que no pas una confrontació estèril. Al capdavall, aquells que han fet un viatge interior, i honest, de transcendència espiritual, són gent d’una gran riquesa valòrica i intel.lectual. Per dir-ho amb precisió, podem no creure en Déu i reconèixer, alhora, que els que creuen en Déu ens enriqueixen com a societat. En el fons és el concepte de la reflexió col·lectiva, incorporant els elements que la fe, com a gran creador de consciència, atorga al pensament.

Renunciar-hi és despullar-se nacionalment, aprimar la identitat, embrutir l’herència secular. És evident que podem enriquir-nos amb noves aportacions culturals i religioses, però sense negar el passat de desenes de generacions de catalans.

  Finalment, l’empatx políticament correcte també ha comportat un rebuig a la intensa xarxa de valors socials que ha representat la fe cristiana durant segles, fins al punt de segellar el concepte “solidaritat” com a progressista i el de “caritat” cristiana com a reaccionari. Però hi pot haver solidaritat més extraordinària, per exemple, que la dels membres de l’Ordre de la Mercè, els mercedaris, que s’oferien al segle XIII per intercanviar-se pels presoners cristians capturats pels musulmans, i que, al llarg de la seva existència, varen alliberar més de 60.000 persones? O, hi ha més entrega i empatia que la dels missioners que dediquen la seva vida a les persones més vulnerables, en els pitjors llocs del planeta? És evident que en nom de Déu es poden fer barbaritats, però no es pot menysprear l’extraordinària llum que també pot atorgar la seva creença. La solidaritat amb el proïsme pot venir de les conviccions i les idees, o de la intensitat de la fe, però al final rau en el mateix lloc: millorar la societat. No és més ètica una que l’altra, ni menys valuosa.

   Aquest és el greu error que comet una part significativa del progressisme: menysprear la religió com a font de progrés. I, sumat a aquest menyspreu, la barreja perniciosa entre prejudicis anticlericals i dogmes ideològics, en un totum revolutum que resulta delirant. Déu no és un concepte contrari a la raó, sino un element més en el complex univers del pensament. I en nom de Déu, es poden concebre idees i valors lluminosos. És possible que els racionalistes, els ateus, els agnòstics ens sentim incòmodes amb aquesta seguretat que la fe atorga als creients, però negar la importància de viatjar junts en el camí del coneixement, és errar el tret. En tot cas, el que no és acceptable és la persistent ximpleria d’alguns dirigents polítics i civils que, sotmesos a una autèntica borratxera de consignes prefabricades, gosen negar els valors religiosos, menysprear els creients i esborrar, d’una plomada, segles de cultura compartida. No sé si Déu existeix. Però existeix la idea de Déu, i és una idea valuosa. I negar-la, menysprear-la i embrutir-la no és l’èxit de la raó sobre la fe, sinó el patètic resultat de confondre el pensament amb la consigna.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/pilar-rahola-progressisme-cristianofobia_742920_102.html

Els EUA apunten i Ucraïna dispara

Washington informa oficiosament i nega oficialment que localitza i assenyala objectius russos

El creuer de míssils guiats Moskvà navegant pel Bòsfor dirigint-se
cap al mar Negre el 5 de juliol del 2021. YORUK ISIK / Reuters / ARXIU

Tot el que té a veure amb l’espionatge i la informació d’ intel·ligència és delicat i, per definició, enganyós. Alts funcionaris nord-americans van revelar que els EUA van proporcionar a les forces armades ucraïneses dades clau que els van ajudar a localitzar, atacar i enfonsar el vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, el Moskvà , a mitjan abril. Les pistes dels serveis nord-americans també van ajudar Ucraïna a matar uns deu generals de Vladímir Putin, també segons portaveus de l’ Administració que parlaven sota condició d’anonimat.

Una vegada publicades aquestes informacions en alguns mitjans, el secretari de premsa del Pentàgon, John Kirby, va negar dijous que els Estats Units haguessin donat a l’exèrcit ucraïnès “informació específica sobre objectius” que els permetés enfonsar el Moskvà .

El Pentàgon necessita negar el suport directe a Kíiv a fi de no donar a Rússia un pretext perquè respongui

Però va ser un desmentiment a mitges i, com és obvi, gairebé obligat per evitar que Moscou pugui adduir que els EUA s’han implicat directament en la guerra contra Rússia per, d’aquesta manera, justificar possibles represàlies contra el país nord-americà i els seus aliats.

“No vam proporcionar a Ucraïna informació específica sobre objectius per al Moskvà . No vam estar involucrats en la decisió dels ucraïnesos d’atacar el vaixell ni en l’operació que van dur a terme”, va dir Kirby, primer en un comunicat i després en una intervenció pública i televisada. Després va insistir que el Pentàgon ni tan sols “estava al cas” de la intenció de les forces d’ Ucraïna d’apuntar al vaixell. Va afegir que “els ucraïnesos tenen les seves pròpies capacitats d’intel·ligència per rastrejar i apuntar als vaixells de guerra russos, com van fer en aquest cas”.

Però els informes de l’aportació dels Estats Units no havien caigut del cel, i no en va es van publicar als principals mitjans amb menció a aquells “alts funcionaris” que els hi van transmetre.

La mateixa història val respecte a les cròniques igualment provinents de fonts oficioses en relació amb el paper dels EUA en l’eliminació d’alts caps de l’exèrcit del país envaït. També el portaveu de Defensa va negar que el Pentàgon o alguna de les agències d’ intel·ligència del país haguessin indicat la posició dels generals russos al camp de batalla perquè els soldats ucraïnesos els poguessin eliminar. Kirby sí que va admetre que els Estats Units ofereixen intel·ligència militar a Kíiv “per ajudar els ucraïnesos a defensar el seu país”. Però, gairebé d’esma, va matisar: “No proporcionem intel·ligència sobre la ubicació dels líders militars d’alt rang al front ni participem en les decisions de selecció d’objectius de l’exèrcit ucraïnès”.

El portaveu va destacar que no s’ha de perdre de vista el més important, que és que aquí “l’enemic és Rússia”. En aquest innecessari però eloqüent aclariment calia entendre que no és útil ni convenient embolicar la troca més del compte pel que fa a l’abast i els detalls de l’assistència que Washington presta a Kíiv a través dels seus sistemes de vigilància dels moviments russos: una informació sens dubte essencial però que els russos no han de veure com a part integrant i substancial de la contraofensiva d’ Ucraïna.

L’enfonsament del Moskvà va ser un duríssim cop a l’orgull de Putin i les seves forces armades, com també un problema de primer ordre en termes d’opinió pública. Era el vaixell insígnia de la seva flota i el primer vaixell seu d’aquestes dimensions enfonsat per un enemic des de la Segona Guerra Mundial. Per no parlar de la desena de generals que l’exèrcit resistent hauria abatut en tot just dos mesos i mig de guerra: una altra fita especialment desagradable per al Kremlin.

En els prolegòmens i la primera fase de la contesa, l’ Administració Biden va optar per revelar gran part del que sabia sobre el que estaven preparant els russos. Va ser una política arriscada però que va contribuir a reforçar i en molts casos recuperar la confiança dels aliats en Washington. Però una cosa és dir el que se sap que trama l’adversari, i una altra de molt diferent revelar tot el que fa un mateix.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220507/8249324/els-eua-apunten-i-ucraina-dispara.html

L’home a la recerca de sentit

El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut


Viktor E. Frankl

«No es tracta del sofriment i la mort dels grans herois i màrtirs, sinó més aviat de les “petites” víctimes i de la “petita” mort d’una gran massa de gent.» El psiquiatre Viktor E. Frankl (nascut a Viena el 26 de març del 1905 i mort al mateix lloc el 2 de setembre del 1997), del 1942 al 1945 va patir la duresa inhumana dels camps de concentració. El recordem escoltant-ne una entrevista i llegint un recull de 14 fragments del seu llibre L’home a la recerca de sentit que, amb una lucidesa extraordinària, no només analitza aquella brutalitat, sinó que reflexiona per quin motiu, malgrat el pitjor dels inferns, val la pena viure.

1. Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu (després d’haver-ne arrencat els pèls), ja no posseïm res més tret de la nostra nua existència. ¿Què n’ha quedat, dels vincles externs amb la nostra vida anterior? A mi, per exemple, les ulleres i el cinturó, que naturalment més endavant hauré de bescanviar per un bocí de pa.

2. ¿Què és el que més somia l’intern d’un camp de concentració? Somia pa, pastissos, cigarretes i una bona banyera d’aigua calenta. La no-satisfacció de les corresponents necessitats més primitives fa que el pres les satisfaci en les il·lusions primitives.

3. És possible que, a pesar de la seva disposició d’esperit relativament feble, les persones sensibles i acostumades de sempre a una vida intel·lectualment intensa per aquesta mateixa raó visquin dolorosament la continuació externa de la vida al camp, i que, en canvi, la visquin menys destructivament amb relació al seu ésser intel·lectual. Són persones a les quals resta oberta la possibilitat d’aïllar-se d’aquell ambient horrorós i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric. Només d’aquesta manera es pot entendre que de vegades les constitucions més delicades puguin, paradoxalment, sobreviure a la vida al camp de concentració millor que no pas les naturaleses més robustes.

4. L’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. […] L’home, quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç —encara que només sigui uns instants— lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació més desolada que ens puguem imaginar, en una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant, la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell.

5. La major part dels presos estan, comprensiblement, turmentats per una mena de complex d’inferioritat. Tots nosaltres hem pensat que érem algú. Ara i aquí, però, són literalment tractats com si no fossin ningú.

6. Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.

7. Mentre que els neguits de la majoria es relacionen amb la pregunta: «¿Sobreviurem al camp de concentració?» (altrament tots aquests sofriments no tenen aleshores cap sentit), la pregunta que em turmentava a mi era ben diferent: «¿Té algun sentit tot aquest sofriment, aquesta mort al voltant nostre?». Perquè, fet i fet, si no fos així, aleshores sobreviure al camp de concentració tampoc no tindria gens de sentit.

8. La manera com una persona assumeix el seu ineluctable destí i, amb ell, el sofriment imposat, deixa oberta la porta a un reguitzell de possibilitats a l’hora de modelar una vida plena de sentit, fins i tot en les circumstàncies més difícils i fins als darrers minuts de la seva vida. […] L’ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern, i no tan sols al camp de concentració.

9. El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut. En perdre el futur, perd el suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant físicament com mentalment.

10. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres! […] Al capdavall, viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de respondre el que cal a les preguntes sobre la vida, la responsabilitat d’acomplir les obligacions que la vida adjudica a cadascun de nosaltres, la responsabilitat de satisfer les exigències del moment.

11. Quan algú s’havia intentat suïcidar, s’aplicava l’ordre estricta de no salvar-lo. En aquest sentit existia, per exemple, la prohibició oficial de «tallar» la corda dels companys que havien intentat penjar-se. Raó de més perquè veiéssim, naturalment, la necessitat d’adoptar mesures preventives. […] Es tractava de dos homes que en les seves converses havien manifestat la intenció de suïcidar-se. Tots dos adduïen d’aquella manera tan característica que «ja no esperaven res de la vida».

12. Però en tots dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric, «esperava» el seu pare a l’estranger. A l’altre, no l’«esperava» cap persona sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada. Era un home insubstituïble i imprescindible en el cas d’aquella obra.

13. ¿Com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones el que aquestes asseguren que els van fer? […] Primer, que entre els vigilants del camp n’hi havia que eren uns sàdics acarnissats, entès això en un sentit estrictament clínic. En segon lloc, aquests sàdics se seleccionaven per fer-ne, sempre que podien, un escamot de vigilants estrictes. […] En tercer lloc, cal remarcar que una part considerable dels vigilants senzillament s’havia tornat completament insensible a còpia d’anys d’haver estat testimoni de totes les pràctiques sàdiques, cada vegada més elevades, que es feien al camp.

14. Nosaltres vam conèixer l’home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.

Espanya va demanar diners al Marroc per la cessió del Sàhara el 1975

Dos economistes catalans que feien la mili al Sàhara van fer un estudi de valoració de les inversions espanyoles a la colònia: 85 milions d’euros

14.591.202.498 pessetes, 85 milions d’euros. Aquest és el preu que Espanya calculava que el Marroc havia de pagar per apoderar-se de la colònia espanyola del Sàhara en règim de cessió administrativa el 1975. Un preu que es desconeix si Espanya va arribar a cobrar, però que està documentat en un extens informe que van elaborar dos economistes catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, que feien el servei militar al Sàhara Occidental. Difícilment se sabrà, però el dia que es consumava la cessió, els dos soldats catalans van reunir-se amb els màxims mandataris del govern general del Sàhara. “Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri ens informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, tinguéssim el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que havíem calculat”, rememora Farré en conversa amb El Món.

A petició dels seus superiors, van desglossar fil per randa totes les inversions que Madrid havia fet en aquest territori colonitzat el 1957. En l’informe d’un centenar de pàgines que ha pogut consultar El Món hi consten des de les grans obres com un hospital, un escorxador, un centre religiós o el sistema de clavegueram, fins a objectes com una càmera de fotos, així com les indemnitzacions que caldria pagar als negocis espanyols al Sàhara en cas que haguessin d’abandonar el territori lliure. L’encàrrec arribava dos mesos abans que se signessin els acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 entre Espanya, el Marroc i Mauritània per posar fi a la presència espanyola al Sàhara.

Còmplices involuntaris

“Aquells mesos de 1975 van ser la preparació de la fugida del Sàhara, però els que estàvem allà no ho sabíem, fins al punt que nosaltres vam fer sense ser-ne conscients un dels probables annexes dels acords hispano-marroquins, la valoració de les propietats i inversions de l’Estat espanyol al Sàhara com a província espanyola. Va ser una traïció en tota regla gestada des de Madrid i en ens van fer còmplices involuntaris, amb l’excusa d’una democràcia borbònica”, explica a EL MÓN en Víctor Farré. Recorda que els seus superiors van quedar igualment decebuts per l’engany madrileny, perquè si internacionalment l’Estat venia un projecte per convertir la colònia espanyola en un estat independent, en realitat als despatxos del ministeri de la Presidència el guió era vendre, o cedir, l’administració de la colònia espanyola al Marroc.

Ras i curt, una traïció de les promeses fetes als saharians de tenir un referèndum d’autodeterminació, com havia aconsellat la missió de les Nacions Unides aquell mateix estiu. De fet, en els acords de cessió hi havia annexes secrets que mai no han transcendit i que impedeixen conèixer els detalls d’aquell mercadeig amb el Sàhara. Però els dos joves soldats van rebre la Medalla del Mèrit a l’Àfrica en agraïment pel seu informe econòmic. I gairebé cinc dècades després, tampoc ha transcendit la raó per la qual Espanya ha anunciat el seu suport al Marroc perquè tanqui la porta al dret a decidir del Sàhara Occidental amb un acord d’autonomia de mínims que continua sotmetent aquest poble a la sobirania marroquina.

Part de l’informe d’inversions econòmiques d’Espanya al Sàhara fet pels dos soldats catalans. VICTOR FARRÉ-CEDIDA

Un centenar de pàgines: de 1962 a 1975

El document que van elaborar els dos joves catalans, amb un centenar de pàgines, comptabilitza tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima entre el 1962 i el 1975, malgrat que Espanya tutelava el Sàhara Occidental des de 1957. Van treballar amb dades oficials facilitades pel govern espanyol, però també amb dades recollides sobre el terreny, com s’especifica en la introducció de l’informe.

Per exemple, els economistes quantifiquen el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors. Estimen que el valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, puja a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària ha tingut un cost de 61 milions. La partida més gran del capítol d’arquitectura s’ha destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.

El treball és tan minuciós que calcula també el cost del sistema de clavegueres que es va instal·lar l’any 1965 -3 milions de pessetes- així com l’aigua, l’enllumenat i les canonades. O l’agricultura: els animals han costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes Espanya ha gastat 105.280.000 pessetes. El parador de turisme del Sàhara ha costat 218.928.986 pessetes segons l’informe.

Indemnitzar les empreses en cas d’independència

Després de fer l’informe d’inversions al Sàhara, Farré i Oliva reben un segon encàrrec, que justament els fa pensar que el procés d’independència és real. Han de quantificar les indemnitzacions que caldrà pagar als negocis espanyols afincats a la colònia si el territori és alliberat. Els dos joves soldats envien “qüestionaris a les empreses, des de les més grans a les petites botigues, per saber partides del balanç com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys”, recorda Farré. Informació que completen amb dades oficials facilitades per Hisenda.

De resultes de l’estudi, els joves proposen concedir crèdits a un interès del 6% durant deu anys amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. L’informe justifica que és una manera d’indemnitzar sense haver de pagar de cop les quantitats. El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara puja a 803.670.000 de pessetes per a un total de 325 negocis.

Un dels beneficiaris ha de ser l’empresa distribuïdora de combustible CEPSA, que segons els càlculs dels catalans, hauria de cobrari 11 milions de pessetes, mentre que els bars podran cobrar entre 350.000 i 500.000 pessetes.

Dos joves catalans van haver de posar preu al mercadeig d’Espanya i el Marroc amb el Sàhara, sense saber si la transacció es va arribar a produir. El que sí que saben segur és que Espanya els va trair a ells i al poble del Sàhara.

Els talibans prohibeixen el cultiu del cascall

La base de l’opi i l’heroïna dona feina a centenars de milers d’afganesos

No era una promesa electoral, perquè en la dictadura talibana no hi ha eleccions. Però en qualsevol cas, l’autoanomenat Emirat Islàmic de l’ Afganistan va formalitzar diumenge el que anunciava des de poc després de la presa de Kabul: la prohibició del cultiu del cascall.

Una mesura amb enormes repercussions socials i econòmiques, ja que aquesta planta –de la qual s’obté l’opi i l’heroïna– ha estat la primera exportació afganesa durant els últims vint anys.

Els talibans tensen la segregació per sexes, i universitàries de Bamian estripenels seus cartells

El decret procedeix del guia suprem, Haibatul·lah Akhundzada, i va més enllà de la rosella. Tots els estupefaents queden prohibits, incloent-hi l’alcohol –ja ho estava–, l’haixix i les drogues sintètiques, que, com les metamfetamines –de factura local– i la misteriosa Tablet- K, han envaït Kabul des de fa anys.

Els talibans ja han demanat finançament per executar els seus plans prohibicionistes a una comunitat internacional poc predisposada a donar-l’hi.

L’erradicació del cascall va ser una realitat a l’ Afganistan a mitjans del 2001, per una fàtua del mul·là Omar, ja mort. El cultiu només es va mantenir al Panjshir i la resta del territori sota control dels tadjiks de l’ Aliança del Nord.

La invasió dels Estats Units va canviar les coses

Malgrat els vuit mil milions de dòlars ostensiblement gastats en programes de substitució de cultius, al cap de quinze anys d’ocupació la producció d’opi s’havia multiplicat per sis, sota la protecció dels esglaons més alts del Govern afganès.

Des d’aleshores, cada any s’ha batut el rècord de l’any anterior, fins al punt que més d’un 7% de l’economia afganesa depèn de la planta narcòtica.

Tot i que menys que els capitostos de l’antiga Aliança del Nord, els talibans també han tret profit de l’opi durant anys i s’han finançat amb el cobrament de l’impost revolucionari a agricultors i contrabandistes.

Ara, la prohibició afecta totes les fases del negoci i arriba en el moment en què comença la collita al sud del país. “Els infractors seran castigats d’acord amb la xaria i els seus cultius seran arrasats”, ha avisat un portaveu.

Així mateix, el puritanisme del que va ser originalment un moviment d’estudiants alcorànics impregna cada vegada més àmbits de la vida afganesa, i fins i tot evita els pitjors excessos de la seva primera dictadura. La segregació per sexes ha arribat al parc d’atraccions de Kabul. A partir d’aquest mes hi haurà dies per a homes i dies per a dones.

D’altra banda, les estudiants afganeses de dotze a disset anys continuen sense poder anar a classe a la major part
del país. L’últim pretext al·ludeix a l’harmonització d’uniformes.

Les afganeses han tornat a les universitat

Les afganeses, però, han tornat a les universitats i en una, a Bamian, un grapat d’estudiants s’han rebel·lat contra la repressió. Convocades al poliesportiu per a un suposat acte sobre els drets femenins, es van trobar en lloc d’això cartells amb lemes talibans. Algunes es van atrevir a fer-los miques, entre els aplaudiments de part de les congregades, tal com recull un vídeo que circula.

Bamian, on els talibans van mostrar la pitjor cara ara fa més de dues dècades ensorrant dos gegantins budes mil·lenaris, és també un feu de l’ètnia hazara, xiïtes que han estat completament apartats del nou Govern “per col·laboracionistes”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8176903/els-talibans-prohibeixen-cultiu-cascall.html

Vora un milió de persones pateixen exclusió social a l’àrea de Barcelona

Càritas alerta a l’informe Foessa 2021 que tots els membres actíus de 97.000 llars estan a l’atur 

La inestabilitat i la precarietat laboral, i també els cada vegada més obstacles per accedir a un habitatge, van empènyer, el 2021, 885.000 persones, un 32% dels habitants de l’àrea de Barcelona, a l’exclusió social, 300.000 més que el 2018, segons les dades de Càritas fruit d’una enquesta a 1.800 ciutadans feta per la Fundació Foessa. Els resultats de l’àmbit de la diòcesi de Barcelona, que inclou la capital catalana i municipis com Cornellà, l’Hospitalet, Esplugues, Badalona o Sant Adrià de Besòs, a més de localitats del Maresme, són pitjors que els del conjunt de Catalunya, on un 29% de la població està en la mateixa situació d’exclusió social, i de la mitjana d’ Espanya, amb un 23,4%, segons l’informe Foessa.

El panorama que ha deixat la covid es va tornar a posar sobre la taula ahir a l’ Ateneu de Barcelona amb motiu de la jornada “ Pandèmia i exclusió social: La tempesta perfecta”, en
què es va analitzar l’informe Foessa 2021. Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació Foessa, va precisar que s’ha calculat l’abast de l’exclusió a partir de 37 indicadors sobre ocupació, consum, educació, habitatge, salut, conflicte i aïllament social i po­lítica. Només un 29% dels enquestats gaudeixen de plena integració,
14 punts menys que el 2018, mentre que els que pateixen exclusió greu i moderada, 885.000 persones, són un 32%, en comparació amb el 22% de tres anys abans.

La forma més greu d’exclusió ha augmentat 30 punts, i ja la pateixen 483.000 ciutadans mentre que el 2018 eren 371.000 .

“A Catalunya hi ha hagut la tempesta perfecta; som en un territori que depèn de les rendes del treball, mentre que en d’altres prioritzen les pensions de jubilació, i de sectors molt afectats per la pandèmia, com el turisme, la restauració… La covid ha fet que es reduïssin les hores de feina, i Barcelona registra una gran concentració de migrants en situació administrativa irregular, que ho tenen tot molt més complicat. Viure a les grans metròpolis, a Madrid o a Barcelona, costa molt més”, argumenta Flores per explicar les diferències entre Catalunya, amb un 29% de la població en exclusió social, i, per exemple, Astúries o el País Basc, amb un 16%.

El cop de gràcia a aquest panorama devastador és “la pujada d’un 10% dels preus a causa de la guerra a Ucraïna; és la gota que fa vessar el got per a les famílies que atén Càritas”, afegeix Flores.

L’empitjorament de les condicions laborals

L’informe subratlla l’empitjorament de les condicions laborals: en 97.000 llars tots els membres actius estan desocupats; en 60.000, el cap o la cap de família pateixen atur de llarga durada, i en 77.000 sobreviuen sense cap ingrés periòdic.

La falta de feina i la precarietat alimenten l’exclusió residencial: 520.000 persones, gairebé un 19% de la població, viuen en un habitatge que no reuneix les mínimes condicions d’habitabilitat, i 300.700 (10,9%), en cases insegures, és a dir, amb risc de ser desnonades.

Càritas alerta del gran impacte que la pobresa i la covid estan deixant en la salut dels més vulnerables: un 17% dels ciutadans pateixen algun trastorn mental, davant del 8% del 2018. I el pitjor de tot és que 140.000 famílies no tenen recursos per comprar medicaments.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8177020/vora-milio-persones-pateixen-exclusio-social-l-area-barcelona.html

Cuatro horas de catarsis: el día que las víctimas ‘okuparon’ la Conferencia Episcopal

El cardenal Omella escuchó las historias de una quincena de víctimas, entre ellas la de Diego por boca de su madre, porque Diego fue acosado con 11 años y se suicidó

“El cardenal salió tocado. Aunque no era la primera vez que se veía con víctimas, algunos de los testimonios le han dejado sin habla. Esto puede marcar un antes y un después”. Fueron cuatro horas, pero sirvieron para acercar décadas de incomprensión, silencio y encubrimiento y para que, por fin, las víctimas de la pederastia clerical fueran escuchadas, con luz y taquígrafos, en la Casa de la Iglesia, como se conoce a la sede de la Conferencia Episcopal Española (CEE), según cuentan a elDiario.es fuentes del entorno del presidente de los obispos.

Juan José Omella se reunió este miércoles con una quincena de víctimas de la pederastia clerical, integrados en la Asociación Infancia Robada. Fue a petición propia, pese a las desinformaciones lanzadas desde algunas terminales mediáticas cercanas a un sector eclesiástico que se resiste a cualquier cambio, según ha podido confirmar este diario. “Esta es vuestra casa”, les dijo a los supervivientes antes y después de una emocionante cita, en la que según algunas personas presentes hubo muchas lágrimas, algún grito, silencios incómodos y la sensación de que, por fin, algo puede empezar a cambiar en el seno de la Iglesia. Si es que Omella (y, por extensión, el Papa Francisco) logran doblar el pulso a una institución que, pese a todo, sigue tratando de salvar los muebles antes de recoger a las víctimas.

Algunas ya no tendrán oportunidad de ser recogidas, pero sí reparadas. Es el caso de Diego, el hijo de Carmen, quien sufrió acoso continuado cuando tenía 11 años y que acabó suicidándose. El testimonio de la madre, en ocasiones con un grito ahogado, arrojó toneladas de culpabilidad en el rostro de Omella, según ha podido reconstruir elDiario.es a partir de testimonios de testigos directos. “Tengo a mi hijo enterrado. Mi hijo es sagrado. No quiero dinero, quiero cárcel. Estoy ofreciendo el dinero que tengo porque quiero justicia, y que mi hijo, allí donde esté, tenga la cabeza bien alta por sus padres”, desveló Carmen ante la mirada atónita del cardenal de Barcelona, quien durante toda la tarde estuvo tomando notas, y se comprometió a hacer llegar las exigencias de las víctimas al Papa y a la Asamblea Plenaria de la CEE, que se reúne a finales de abril.

Porque Omella vino dispuesto, más que a hablar, a escuchar. Y también a admitir reproches. Es su papel. “Nos vio llorar, nos vio enfadadas, frustradas… y no supo qué responder”, afirma Teresa, víctima de abusos en los trinitarios de Salamanca cuando tenía 14 años. No obstante, asegura, “tenemos esperanza, necesitamos tenerla, porque la mayoría de los abusados éramos católicos. Algunos todavía lo son. Y quieren, queremos, que la Iglesia sea un lugar seguro”.

El encuentro del miércoles fue un pequeño primer paso, muy relevante para las víctimas, pero también para el presidente de la Conferencia Episcopal, que hizo todo lo posible, pese a las dificultades, para que la sede de la CEE se abriera a los supervivientes. Aunque ello supusiera aceptar algunas demandas previas, como que no asistieran al encuentro representante alguno de la firma Cremades & Calvo Sotelo, a quienes la práctica totalidad de las asociaciones de víctimas no ven como interlocutor válido para una investigación independiente; tampoco lo hizo el portavoz Luis Argüello, acusado por algunas víctimas de falta de empatía en sus ruedas de prensa. Omella también se comprometió a que hubiera una rueda de prensa posterior, y que se produjera en la casa de los obispos, lo que le provocó serios quebraderos de cabeza en la reunión de la Comisión Ejecutiva de la CEE, que tuvo lugar esa misma mañana.

División en el Ejecutivo episcopal

Y es que el Ejecutivo episcopal muestra bien a las claras la profunda división sobre cómo afrontar el drama de los abusos en la Iglesia española entre los que sí están dispuestos a actuar, con todas las consecuencias (incluyendo la reparación, también económica, a las víctimas), como el propio Omella y, especialmente, Carlos Osoro y los que abogan por ir con pies de plomo, y se niegan, incluso, a participar en la comisión del Defensor del Pueblo, como los arzobispos de Oviedo y Sevilla, también presentes en la comisión. De ahí se entiende el secreto de Omella a la hora de planificar la reunión con las víctimas, que era conocida (y avalada) por Roma, según ha podido saber elDiario.es. Y de ahí las confusiones entre parte del personal de la calle de Añastro (sede de la CEE), que horas antes, incluso, afirmaban que no habría rueda de prensa y que los periodistas no podrían entrar al edificio. Finalmente, una treintena de profesionales aguantó estoicamente durante cuatro horas y, como estaba pactado, hubo rueda de prensa.

Algunas víctimas, al principio, se negaron incluso a estrechar la mano de Omella, quien bajó a recibirlas y las acompañó cuando terminó el encuentro. Durante la preparación del mismo, el presidente de la CEE se comprometió a estar “el tiempo que hiciera falta” con los supervivientes, para que “nadie se quedara sin decir lo que quisiera”. Y lo cumplió. Lo que no pudo hacer fue comprometerse a satisfacer las exigencias de Infancia Robada, pues realmente el presidente del Episcopado (salvo en tiempos de Rouco Varela) sólo es un obispo más. Y cada obispo, en su diócesis, solo responde ante el Papa. Pese a ello, Omella sí se comprometió a llevar a Roma, y a hacer suyas, las peticiones de los supervivientes. Al tiempo, también asumió la tarea de generar otros canales de interlocución con las víctimas que no quisieran pasar por el filtro del bufete Cremades. Queda por ver cómo lo harán.

Javier y Ángel, también presentes en la reunión, coinciden en ver “una cercanía” en el presidente de la CEE. “Escuchó relatos muy duros, muchas lágrimas, mucho sufrimiento e indignación por parte de esa parte de Iglesia negacionista, y su trato fue exquisito, otra cosa es lo que pueda hacer. Nos sentimos bastante reconfortados: Omella escuchó, tomó notas y vio el dolor de las víctimas”. Y es que “después de los abusos, no nos han escuchado, nos han ignorado, y ver que un obispo lo hace es un paso alentador. Puede ser un antes y un después”. Omella “ha tenido el valor para encontrarse con las víctimas sin filtros”, añade Ángel. “Me lo creo, necesito creerlo. Ser escuchado, atendido… salimos contentos”.

Algo similar subraya Juan Cuatrecasas, para quien la reunión “supuso un espacio de encuentro con sus piedras en el camino”. “Ahora esperamos que Omella no falte a su palabra, que no nos decepcione, que demuestre que el depósito de confianza que, pese a todo, hemos depositado en él, sirva para algo”. Para que la Iglesia española se comprometa, al fin, con la verdad, la justicia y la reparación. Para que nunca más haya madres como Carmen que tengan que llorar a sus Diegos en silencio.

https://www.eldiario.es/sociedad/cuatro-horas-catarsis-dia-victimas-okuparon-conferencia-episcopal_1_8862844.html