All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l’edat adulta

Els canvis en una zona del cervell també fan probables les recaigudes en la depressió

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l'edat adulta
Els maltractaments durant la infantesa pot marcar la vida adulta

Els maltractaments a la infantesa provoquen canvis en algunes zones del cervell que afavoreixen episodis recurrents de depressió en l’edat adulta. És el que han demostrat per primer cop investigadors alemanys. L’estudi s’ha publicat a la revista “The Lancet Psychiatry”.    

Alguns estudis anteriors havien mostrat que els maltractaments provoquen canvis en certes estructures cerebrals. I d’altres havien associat els maltractaments amb depressió en l’edat adulta. Però aquest és el primer que relaciona les tres coses. L’estudi ha estat dirigit per Nils Opel, de la Universitat de Münster.

Els investigadors van fer l’estudi amb homes i dones d’entre 18 i 60 anys que havien estat ingressats després d’un episodi de depressió important i que rebien tractament. En el moment de ser admesos se’ls va fer un escàner per ressonància magnètica, per avaluar si hi havia característiques estructurals especials en el seu cervell.

També es va esbrinar si havien viscut maltractaments mitjançant un qüestionari. A tots se’ls va fer un seguiment durant dos anys.

Depressions recurrents

Els pacients es van dividir en dos grups. Un, de 35 persones, el formaven els que no havien tingut cap recaiguda. L’altre, les 75 persones que sí que havien recaigut. Tots dos tenien un nombre semblant d’homes i de dones, si bé en aquest segon hi havia més dones.

D’aquests 75, 48 van tenir només un nou episodi, però 7 en van tenir dos i 6 en van experimentar tres. Finalment, 14 tenien recaigudes en períodes de menys de dos mesos i se’ls podia diagnosticar amb depressió crònica. Aquesta darrera estava relacionada, de forma significativa, amb els maltractaments durant la infantesa.

Els resultats indiquen que tant el maltractament patit en la infantesa com la depressió recurrent estaven relacionats amb la reducció del volum d’una mateixa àrea del cervell, l’escorça insular, que regula les emocions i l’autoconsciència. També es va veure aquesta reducció feia més probable una recaiguda en la depressió.

Implicacions en el tractament

Segons Nils Opel, les observacions donen força a la idea que els pacients amb depressió que van rebre maltractaments de petits tenen diferències clíniques amb els que, amb el mateix diagnòstic, no en van rebre. I això, afegeix, pot tenir implicacions en el tractament:

“Donat l’impacte de l’escorça insular en algunes funcions cerebrals, és possible que els canvis que hem observat redueixin la resposta d’aquests pacients als tractaments convencionals. Futures investigacions haurien d’intentar esbrinar si aquestes troballes es podrien traduir en una atenció, cura o tractament especials que millori els resultats en aquests individus.”

La novetat de l’estudi és que es va fer un seguiment de dos anys i no només en moments puntuals. Però una limitació, segons els autors, és que les experiències traumàtiques de maltractament a la infantesa s’avaluaven de forma retrospectiva i això podia generar biaixos en els records.

En un comentari que acompanya l’article, Lianne Schmaal, de la Universitat de Melbourne, opina que l’estudi és una contribució important per conèixer millor els mecanismes que augmenten el risc de recaigudes en la depressió. Però també considera que queda pendent esbrinar si la reducció en l’escorça insular és permanent o si es normalitza a mesura que la depressió remet.

https://www.ccma.cat/324/el-maltractament-infantil-modifica-el-cervell-i-afavoreix-la-depressio-dadult/noticia/2911759/

La tecnologia ens ha deixat filosòficament extraviats

Pau Riba es defineix com “un narrador”, i com que ara li costa fer-ho en cançons, ha escrit una ‘Història de l’univers’, barreja de ciència, filosofia i poesia feta per “un ingenu”

Pau Riba (Palma, 1948) no és només autor de discos referencials, sinó un personatge inquiet que també ha fet diversos llibres. Ara publica Història de l’univers (Males Herbes), una mena de text divulgatiu que transita entre el big bang i la big data. Sempre a la manera de Pau Riba, sorra al rellotge de la convenció.

EL PAÍS https://cat.elpais.com/cat/2021/02/18/cultura/1613643886_474419.html

Lleida, la diòcesi amputada pel nacionalisme espanyol

Gravat de Lleida (1563), obra de Wygnaerde. Font Blog Quina la Fem

Lleida, 24 d’octubre de 1149. Després de set mesos de setge, les tropes de Ramon Berenguer IV Ermengol VIcomtes independents de Barcelona i d’Urgell, respectivament, conquerien Làreda (el nom àrab de Lleida); i restauraven la seu diocesana ilerdense. Els bisbes de Lleida retornaven al seu històric setial, disposats a administrar un territori que tenia un dibuix -a cavall de Catalunya i Aragó- que remuntava, pel cap baix, al segle IV. A partir de 1149, i durant vuit-cents sis anys, aquests límits no van ser alterats. Fins l’any 1955, amb el govern pastoral del bisbe Aurelio del Pino, confessor personal de Carmen Polo (l’esposa del dictador Franco). A partir de llavors, el territori de la diòcesi lleidatana ha estat repetidament amputat amb els pretextos més inversemblants. Una maniobra que culmina amb l’espoli del Museu de Lleida.

L’origen remot de la diòcesi lleidatana.

L’episcopologi (la llista de bisbes) de la diòcesi lleidatana remunta a l’any 200, i qui inaugura aquesta llarga nòmina es un personatge anomenat Itxió. Però aquells primers bisbes van dirigir la comunitat cristiana del territori des de la clandestinitat. Per tant, no disposem d’un dibuix de la diòcesi (del territori). En canvi, a partir de l’any 321 (amb el decret de llibertat de culte, signat per l’emperador romà Constantí); i, sobretot, a partir de l’any 380 (amb el decret, signat per l’emperador romà Teodosi; que elevava el cristianisme a la categoria de religió oficial de l’Imperi); s’articulen els mapes de les diòcesis d’arreu els dominis de la lloba capitolina. I el de la Ilerda romana no va ser una excepció. Les primeres noticies documentades de l’existència oficial d’una seu diocesana lleidatana, i d’un extens territori administrat pels seu bisbes; son del segle IV.

Mapa dels pobles pre romans. Situació de la nació ilergeta. Font Universitat de Lisboa

El primer dibuix de la diòcesi de Lleida.

Els historiadors arreu del món destaquen que aquells primers mapes diocesans coincidien, curiosament, amb els de les velles nacions indígenes anteriors a la dominació romana. La lloba capitolina, fent gala de la seva brutalitat, havia desballestat el món autòcton; però, en canvi, a l’hora de traçar les divisions administratives, judicials, … i religioses; s’havia inspirat en el mapa tradicional. En el cas de la Ilerda romana, la vella Iltirta nord-ibèrica; el primer dibuix de la diòcesi lleidatana coincidia amb el mapa de l’antiga nació nord-ibèrica dels ilergets (la més potent econòmicament i militarment del quadrant nord-occidental peninsular); i la seu quedava fixada a la capital històrica. Les fonts documentals revelen que aquell territori abastava les terres entre el Pirineu al nord, i l’Ebre al sud; i entre el Segre a l’est i el Cinca a l’oest.

La restauració de la diòcesi de Lleida.

Després de la conquesta àrab (714); els bisbes de Lleida es van refugiar a la petita població de Roda d’Isàvena, als peus del Pirineu ribagorçà, al nord del territori diocesà. Durant quatre segles (714-1149) la seu provisional de Roda va representar la continuïtat de la diòcesi ilerdense de l’època romana i visigòtica; i va administrar (cal dir, però, que de forma més nominal que efectiva) l’herència territorial dels bisbes primigenis. No obstant això, aquella continuïtat -més teòrica que pràctica- reveladorament tindria els seus efectes. L’any 1149, amb la conquesta catalana de la Làreda àrab; el pontífex Anastasi IV -a petició dels comtes independents de Barcelona i d’Urgell-, autoritzava el retorn dels bisbes de Roda a Lleida. Això no te cap relació amb el fet que Sant Anastasi sigui el co-patró de Lleida. Però no deixa de ser una curiosa coincidència.

El mapa històric de la diòcesi de Lleida.

Els mapes disponibles més antics del territori diocesà de Lleida daten de la centúria del 1600, quatre segles després de la restauració de la seu lleidatana. Aquells mapes confirmen l’abast territorial que descriuen les fonts documentals del segle XII . Dit d’una altra forma, el territori de la vella Ilergècia nord-ibèrica; o del comtat medieval de la Ribagorça; edificat, a partir del segle VIII, buscant aquells vells límits; aquella remota unitat cultural -i, fins i tot, aquell memòria identitària!!!-, que ni els romans, ni els visigots, ni els àrabs; havien aconseguit esborrar. En aquells mapes observem que la diòcesi de Lleida s’estenia a cavall del Principat de Catalunya i del regne d’Aragó. I observem que Roda, Graus, Benavarri, Tamarit, Montsó (que va ser catalanoparlant fins els 1640), Fraga, o Sixena, son dins dels límits ilerdenses.

Fragment del mapa diocesà de Catalunya (1660). Font Cartoteca de Catalunya

Una diòcesi a cavall de dos països.

El territori de la diòcesi de Lleida va ser a cavall de dos països (Catalunya i Aragó) durant més de vuit segles. Això no va representar cap problema. De fet, amb la formació medieval i moderna de països i estats, aquesta particularitat era bastant més general del que pugui semblar. Fins ben entrat el segle XIX, la Val d’Aran va estar adscrita a la diòcesi de Sant Bertrand de Comenge (Occitània-França); i l’Alta Cerdanya (que la monarquia hispànica va obsequiar graciosament a França en la revisió del Tractat dels Pirineus,1660) va ser pastoralment administrada des de la Seu d’Urgell. Encara en l’actualitat, per exemple, les comarques gallegues de Valdeorras, Viana, Trives, i Caldelas, son de la diòcesi lleonesa de Astorga; o les comarques valencianes de l’Alt i Baix Maestrat, dels Ports i part de la Plana, son de la diòcesi catalana de Tortosa.

Un argument que es una mentida.

Llavors, per què, a partir de 1955, es van amputar les parròquies aragoneses de la diòcesi de Lleida?. L’explicació oficial seria perquè la Conferència Episcopal Espanyola havia decidit ajustar els territoris diocesans als límits “provinciales” i “regionales”. I si be es cert que, a Catalunya es van impulsar petites alteracions que ho pretenien justificar (per exemple, la sots-comarca de la Baixa Segarra, amb capital a Santa Coloma de Queralt; passava de la diòcesi de Vic a la de Tarragona); també ho és que, passat més de mig segle, el mapa eclesiàstic actual no coincideix ni amb els límits “provinciales”, ni amb els de les modernes comunitats autònomes. Als tres exemples anteriors s’hi suma el cas de Toledo, capital política de Castella-la Manxa; que estén els seus límits eclesiàstics sobre les comarques sud-orientals d’Extremadura.

Gravat de Barbastre (segle XVIII). Font Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico

El “desembarcament” de l’Opus Dei. 

Segons el periodista i investigador lleidatà Eugeni Casanova, l’amputació de la diòcesi de Lleida s’inicia a partir del govern del bisbe Del Pino; estretament relacionat amb la família del dictador Franco i amb el règim nacional-catòlic franquista. Però del Pino només va ser el “col·laborador necessari”. La pretesa “segregació” (que no es tal cosa, perquè les parròquies aragoneses de Lleida no es van segregar per a crear una nova diòcesi, sinó que van ser incorporades al bisbat de Barbastre), es començà a ordir amb l’ascens al poder de l’Opus Dei. L’any 1955, s’obria la “caixa dels trons”: eren “segregades” Mequinensa i Faió, mentre del Pino, ocupat a perdonar els pecats de “la collares”, callava com una tomba. Els anys 1995 i 1998, i reveladorament en ple regim constitucional, es completava l’amputació amb la “segregació” de la resta de parròquies aragoneses. 

Escrivà de Balaguer

Segons Casanova, Escrivà de Balaguer jugà un paper fonamental en l’amputació de la diòcesi de Lleida. Nascut a Barbastre (1902); va ser, també, el promotor de Torreciudad (1975), el gran santuari de l’Opus Dei, situat a Secastella dins el límits històrics de la diòcesi ilerdense. Escrivà de Balaguer tenia molt interès a  controlar i convertir el bisbat de Barbastre en la base de l’expansió -i del poder !!!- de la prelatura; i li convenia molt garantir el futur d’una diòcesi en perill de desaparició a causa del despoblament. El mateix Casanova, en la seva investigació, localitza a la cúria vaticana un mínim de tres personatges al servei de la “operació Barbastre”: els cardenals Martinez Somalo i Herranz Casado; i l’arquebisbe López Quintana; que destaquen per la seva radical ideologia nacionalista espanyola, per dir-ho d’una manera suau.

La por a Lleida.

La “operació Barbastre” també posa de relleu la fabricació d’una estratègia clarament anti-catalana. Lleida és, des de fa més de 2.000 anys, la capital demogràfica, econòmica i cultural d’un ampli territori de l’actual Aragó. No oblidem, per exemple, que -durant l’Edat Mitjana- la projecció de la llengua i la cultura catalanes sobre la Ribagorça (la substitució del protobasc autòcton que havia resistit la romanització), es va produir amb l’evangelització dirigida des de Lleida. I no oblidem que -modernament- la conservació del català a la Franja, es deu a la projecció de Lleida sobre el territori. L’amputació de la diòcesi de Lleida fou una operació de “conversió” de l’Aragó catalanoparlant a l’espanyolitat nacionalment rampant i confessionalment triomfant. Al més pur estil inquisitorial i contrareformista. L’espoli del Museu de Lleida, es la culminació de la operació.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/lleida-diocesi-amputada-nacionalisme-espanyol_585087_102.html

Aranda, el ministre que va desforestar els Monegres

Representació del comte d'Aranda (1769), obra de Ramon Bayeu. Font Museu d'Osca (1)
Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ponts de Mendozacomte de Aranda,

Madrid, 1 d’abril de 1766. El rei Carles III nomenava l’aragonès Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ponts de Mendozacomte de Aranda, nou ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola. El seu predecessor, Squillace (Esquilache, en la terminologia espanyola); havia “cremat” la seva carrera política en un conflicte de capes i barrets amb les poderoses oligarquies del règim (la noblesa latifundista castellana), que ocultava un evident projecte de transformació i modernització d’Espanya. Aranda, el candidat preferit de les grans oligarquies aristocràtiques espanyoles, passaria a la història per diversos motius; però, probablement el més desconegut va ser que des del poder va promoure la privatització i la desforestació dels Monegres

Representació de Carles III (1765), obra d'Anton Raphael Mengs. Font Museu del Prado
Representació de Carles III (1765), obra d’Anton Raphael Mengs. Font: Museu del Prado

… no se li va acudir altra cosa que “para la felicidad del pueblo” convertir aquella gran massa forestal en terra de conreu de cereals. El primer pas, la privatització del bosc, no li va costar gens: els Furs d’Aragó -que durant segles havien blindat l’ús comunal dels Monegres; havien estat liquidats a sang i foc sis dècades abans, durant la Guerra de Successió hispànica, i tot seguit a l’ocupació borbònica d’Aragó (1707). Privatitzat el bosc, es va lliurar en cos i ànima a la desforestació de la regió. 

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/aranda-ministre-desforestar-monegres_584553_102.html

“El jueu és el culpable”: 300 neonazis reten homenatge a la División Azul

La manifestació va recórrer els carrers de Madrid i s’hi van fer salutacions nazis i tota mena de proclames contra jueus i comunistes

Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d'un vídeo difós per lamarea.com
Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d’un vídeo difós per lamarea.com

No és cap interpretació o lectura entre línies. La frase és literal: “El jueu és el culpable”. La va pronunciar una oradora vestida amb la camisa blava de la Falange dissabte en un acte públic a Madrid, al mig del carrer i a ple dia, com a homenatge a la División Azul, la unitat de soldats espanyols que el franquisme va enviar a Rússia a ajudar Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ho ha revelat el diari lamarea.com, que ha tingut accés al vídeo de la manifestació, en la qual van participar uns 300 neonazis, enregistrat per l’agència russa Ruptly.

L'oradora que diu "el jueu és el culpable" en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com
L’oradora que diu “el jueu és el culpable” en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com

“És la nostra suprema obligació lluitar per Espanya, lluitar per Europa, ara feble i liquidada per l’enemic. L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. […] El jueu és el culpable i la Divisió Blava va lluitar per això”, va dir la jove, micròfon en mà i amb la veu projectada pels altaveus. El vídeo corre també per Twitter.

n l’acte, organitzat amb motiu del 78è aniversari de la batalla de Krasny Bor, s’hi van fer la salutació nazi i hi va participar un capellà que va advertir dels perills del marxisme. “El marxisme, igual que ahir […] segueix intentant torbar la pau de la nostra societat, torbar la pau dels esperits i, sobretot, apartar el príncep de la pau, nostre senyor Jesucrist”, va deixar anar vestit amb la roba litúrgica.

La marxa va recórrer diversos carrers de Madrid. A la capçalera hi havia una pancarta amb l’escut de la División Azul i el lema “honor i glòria als caiguts”. Els participants van anar fins al cementiri on hi ha un monòlit en record de la División Azul i van cantar cançons feixistes, desafinant notablement. Els organitzadors eren la Juventud Patriótica –un grup neonazi madrileny– i també hi participaven España 2000 i La Falange, segons lamarea.com.