All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

Els naixements cauen un 11% a Catalunya respecte al 2019

Un nadó de pocs dies de vida en una imatge d’arxiu 
DIEGO CERRO JIMENEZ / GETTY IMAGES

La baixada dels naixements a Espanya continua sense fre també després de la pandèmia i Catalunya no n’és cap excepció. Entre els mesos de gener i març d’aquest any van néixer a Catalunya 13.530 infants, un 1,58% menys que el 2022. La dada, però, empitjora si es compara amb la del 2019, l’any abans de l’emergència sanitària pel coronavirus: aleshores la davallada frega l’11%, concretament amb un descens del 10,7% dels naixements.

Per demarcacions, Barcelona és la que més ha contribuït a la baixada catalana, amb un 2,5% menys de naixements. Per contra, a Girona han nascut un 4% més de nadons, mentre que Tarragona i Lleida s’han mantingut estables. Així ho indiquen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que s’han fet públiques aquest dimecres.

Al conjunt de l’Estat, la mitjana és similar. Els tres primers mesos de l’any van néixer 78.534 nadons, un 1,7% menys que ara fa un any i un 10% menys que el 2019; és a dir, abans de la pandèmia. Hi ha, però, tres comunitats autònomes que se surten d’aquest registre i trenquen l’estadística. Són l’Aragó, la Rioja i Madrid, on sí que s’han registrat més naixements aquest any que l’any passat.

De fet, l’Aragó és l’única comunitat on, ara mateix, neixen més nens que fa un any i també més que en fa tres, abans de la crisi sanitària. Segons les dades de l’INE, els nadons registrats han augmentat un 8% aquest any en aquesta comunitat (amb 2.337 entre el gener i març d’aquest any) i un 2,64% en comparació amb el mateix període del 2019. A la Rioja també han nascut un 3,4% més d’infants i Madrid ha registrat un lleuger augment de l’1,3% (amb 496 i 12.653 naixements, respectivament). Tot i això, en el cas d’aquestes dues comunitats l’augment no supera la xifra del 2019, com sí que passa a l’Aragó. A l’altre costat de la balança hi ha Navarra, amb una davallada de l’11%, Astúries (-7,6%) i Extremadura (-5,2%).

Variació interanual dels naixements a Espanya. En percentatge de variació respecte a l’any passat per comunitats autònomes

Font: INE / Gràfic: Eduard Forroll Isanda

La maternitat es retarda a les grans ciutats

Una de les tendències clares que reflecteixen les dades de l’INE és que l’edat en què les dones tenen fills es retarda clarament a les grans ciutats com Barcelona i Madrid. A la capital catalana, per exemple, el nombre de mares de més de 50 anys ha augmentat un 31% respecte a fa un any. Tot i això, la maternitat a aquestes edats, amb 13 casos entre gener i març a Barcelona i 12 casos més a Madrid, és encara molt minoritària i només representa el 0,1% del total de naixements.

Si ens fixem estrictament en les franges d’edat, al conjunt d’Espanya les dones que han tingut més fills en aquest període se situen a la trentena (entre els 30 i els 39 anys). A Barcelona, per exemple el 63% de les dones que han tingut fills estaven en aquesta franja d’edat. Així i tot, les dades de l’INE d’aquest primer trimestre de l’any evidencien que, proporcionalment, l’augment més gran de naixements es dona entre les mares més joves, menors de 15 anys. Les dones que tenen fills entre els 20 i els 24 anys també augmenten, mentre que la xifra de les que són mares entre els 25 i els 29 es manté estable.

Les corbes de defuncions es normalitzen

Superades les onades i l’emergència sanitària per la pandèmia de covid-19, les corbes de defuncions tornen als nivells previs a la crisi sanitària. Després d’un 2020 del tot inusual, les morts registrades al conjunt de l’Estat també han baixat entre gener i març un 1,41% respecte al mateix període del 2022, i han crescut una mica més del 3% respecte al 2019, abans de la incidència del covid.

L’Aragó torna a ser, en el cas de les defuncions, la comunitat protagonista perquè és on més decessos s’han registrat, amb un 5,14% més que fa un any. La segueixen Castella-la Manxa, amb un 5,13%, i a una mica més de distància Madrid, amb un augment de l’1,8% de les defuncions respecte a l’any passat. A l’altre costat de la taula, a la part baixa, se situen Cantàbria (amb una davallada de les defuncions del 10%), Múrcia (-4,7%) i el País Basc (-4,5%). A Catalunya, entre gener i març es van registrar 24.230 morts, un 0,67% menys de defuncions que fa un any.

COMENTARIS

@Montserrat ArtalSEGUEIX 25/05/2023 Cap sorpresa, som mamífers i el més natural per un mamífer és no procrear si no te cau, fins el ocells no ponen ous si no tenen fet el niu, i al preu que van els nius o el seu lloguer! Dons encara que només fos per això, que també per altres coses, lo més natural és no tenir fillets! És extrany però quasi ningú s’hi oposa amb prou forca, bé tampoc en el canvi climàtic…. O així m’ho sembla. 

@pollastre3SEGUEIX 18/05/2023 Cada vegada mes gent s’apunta al “childfree”, que té moltes raons (medioambientals, econòmiques, socials…) comparat amb el fet de tenir fills que no s’aguanta per enlloc

@Albert CapillaSEGUEIX 18/05/2023 Una notícia excel·lent per a totes aquelles persones corpetites que reclamen com a drets o directament menyspreuen la seguretat i la previsibilitat que ofereix la civilització i la cultura, i alhora no dubten a titllant-la de ‘càncer’ a erradicar de la Terra, en un relat simplista on la Natura és purament bondadosa i la cultura queda reduïda a tirania.1

E@Es el que sembla que hi ha ! 18/05/2023 Les dades no sorprenen. No hi ha ajudes per tenir fills, les baixes maternals de les mares són ridícules tenint en compte que es recomana que un nen s’alimenti de la mare mínim fins als 6 mesos (la mare hauria de poder assumir una part de la baixa del pare), la conciliació no existeix, els pares anem com bojos d’un costat a l’altre, recollint/deixant nens corrents per arribar a la feina puntuals. Però tot i així, alguns encara apostem per la família, que és la base fonamental de la societat.LLEGEIX-NE MENYS3

@nurialmeda 18/05/2023 yuppy…jo ho veig perfecta…hi ha 8000 millions de persones al mon i aumentant…la terra no aguantarà aquest superpoblació…deixem d’obsesionar-nos..

@Espartac 17/05/2023 “per comunitats” ? Ah, comunitats autònomes…si es mira per comunitats ètnico-religioses, n’hi ha una que arrasa…i somia en sotmetre’ns als altres.3

L@Laia 17/05/2023 i quin problema hi ha? Aviat serem refugiats climàtics.3

@PrimmiratSEGUEIX

17/05/2023 un altre rànquing espanyol..a mi m’interessaria saber com estem respecte a Occitània, el Piamont o Escòcia. 21MOSTRA TOTA LA CONVERSA

A@A new axis 17/05/2023 Doncs hi ha hgut una demanda exceptional a P3. Ja em direu quina merda de planificació fan al departament d’ensenyament

T@tangen67 17/05/2023 Fiscalitat alta i 0 ajuts. Quan fa anys un cert jordi pujol i soley parlava de la importancia de la politica demografica, la esquerreta local, cronicament estulta, s en fotia11

@Xavier Sellés 17/05/2023 Benvinguts a l’hivern demogràfic… o a la confirmació de les teories conspiranoiques.3

@Montcada2 17/05/2023 No m’estranya… si el jovent no es pot emancipar, i quan ho fa és pagant els pisos a preus de guiri, com ha de tenir fills? 151MOSTRA TOTA LA CONVERSA

@Virgínia Fernandez Gelada 17/05/2023 No m’estranya amb la “gran conciliació familiar, les grans ajudes que reben les famílies que no arriben ni per comprar pipes, la visió tan esperançadora del futur”… 

https://www.ara.cat/societat/naixements-cauen-espanya-excepte-tres-comunitats_1_4703834.html

Alerta científica: superats 7 dels 9 límits “segurs” i “justos” de deteriorament mediambiental

Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta

Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.

Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.

Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.

A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.

Algunes de les conseqüències seran “irreversibles”
Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.

El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/alerta-cientifica-superats-7-9-limits-segurs-justos-deteriorament-mediambiental_1036677_102.html

Las escuelas suecas dan marcha atrás en el uso de pantallas y vuelven a los libros de texto

Alumnos en la sala de actos de un colegio de Suecia,
país en el que acaba de definirse un plan lector por encima del digital
 Martin von Krogh/Getty Images

¿Cuánto deben ocupar las pantallas en los colegios? ¿Su uso está afectando a la adquisición de competencias consideradas esenciales? ¿Se crean diferencias entre centros? ¿Los datos conseguidos con un medio digital son fiables? Desde hace algunos meses, este es el debate en Suecia. El lugar que deben ocupar las pantallas y la tecnología digital en las escuelas, incluido el tiempo de exposición, algo que ha sido cuestionado por los profesionales de la salud. Y va en línea con la decisión que adoptó el Ayuntamiento de Barcelona para sus escuelas infantiles, eliminando los aparatos tecnológicos de las aulas.

Fruto de ese debate, la nueva ministra de Educación, Lotta Edholm, ha aplazado la estrategia de la Agencia Nacional de Educación Escolar (Skolverket) en su plan digital, que fue presentado en diciembre de 2022. Entonces, la ministra ya escribió en un artículo contra la “actitud acrítica que considera la digitalización como algo bueno, independientemente de su contenido”, lo que lleva a “dejar de lado” los libros de texto, que, según señaló, tienen “ventajas que ninguna tableta puede sustituir”.

La ministra no niega el aprendizaje de la competencia digital de los niños, no elimina las pantallas, pero no va a invertir más en la tecnología y pone el énfasis en el papel. “El informe Pirls (sobre comprensión lectora) es una señal de que tenemos una crisis de lectura en las escuelas suecas. En el futuro, el Gobierno quiere ver más libros de texto y menos tiempo de pantalla en la escuela”.

Suecia, un país de 10 millones de habitantes, obtuvo una puntuación en el Informe Pirls 2021 de 544, situándose por encima de la media europea (528), la española (522) y la catalana (507). Pero esta cifra ha caído 11 puntos respecto al informe de 2016.

Según avanzó, el hecho de que los alumnos aprendan a leer y comprendan lo que leen es un requisito previo para el aprendizaje global y en los centros educativos se está perdiendo el foco en este objetivo. En su opinión, es preocupante que la capacidad de lectura esté disminuyendo entre los niños y los jóvenes por lo que las escuelas suecas deben volver a lo básico. “Hay que centrarse en competencias básicas como la lectura, la escritura y el cálculo”, afirmó recientemente Edholm según algunos diarios suecos.

Para remediar la situación, el Gobierno de centro-derecha anunció el pasado 15 de mayo que desbloqueará 685 millones de coronas (60 millones de euros) este año y 500 millones (44 millones de euros) anuales en 2024 y 2025, para acelerar el regreso de los libros de texto a las escuelas. “Esto forma parte del retorno de la lectura a la escuela, en detrimento del tiempo de pantalla”, advirtió la ministra. El objetivo es garantizar un libro por alumno y por asignatura. Asimismo, el gobierno ha invertido partidas económicas específicas destinadas a la compra de material escolar didáctico y, en concreto, el equivalente a unos 4 millones de euros a reforzar el desarrollo del lenguaje, la lectura y la escritura.

Diversos estudios subrayan que el formato papel es mejor que el digital en el aprendizaje de la lectura, según el profesor de Educación de la Universidad de Barcelona, Enric Prats. “Sabemos que lo que más ayuda es la lectura en papel, sosegada, larga y si se acompaña de la voz, mucho mejor”, apunta. Sin embargo, duda de que el cambio de digital al libro resuelva por sí mismo la comprensión lectora. A su juicio esto es un aspecto que compete a todos los maestros (no solo al de lengua) y que ayudaría generar un hábito de la lectura en los niños, aún sabiendo que es un objetivo que no se logrará en todos ellos.

Además de volver a los aprendizajes esenciales como la lectura, el Gobierno sueco también quiere que el maestro se centre en su labor docente. El Ministerio de Educación anunció el miércoles la creación de una comisión para analizar la carga burocrática de los profesores. “Las escuelas padecen la enfermedad de la documentación”, aseveró la ministra que aclaró que no se trata de que den más clases a cambio, sino de liberar tiempo para que los profesores puedan “planificar, revisar y llevar a cabo su labor docente, sin estar constantemente estresados por otras tareas”.

https://www.lavanguardia.com/vida/20230602/9013216/escuelas-suecas-dan-marcha-pantallas-vuelven-libros.html

El reguitzell de víctimes de l’operació Catalunya

Sandro Rosell en una imatge d’arxiu. ENRIC FONTCUBERTA / EFE

Arrenca al Congrés de Diputats la comissió d’investigació sobre l’anomenada operació Catalunya; és a dir, la guerra bruta contra l’independentisme instigada des del ministeri de l’Interior de l’època de Jorge Fernández Díaz i per a la qual es van utilitzar estructures de l’Estat, començant per la mateixa policia. Malauradament, hi ha poques esperances que aquesta comissió pugui aportar llum a aquells fets lamentables a causa del bloqueig del PSOE al fet que compareguin els principals responsables polítics, com el mateix Fernández Díaz o l’expresident espanyol Mariano Rajoy. El desacord amb els partits fa que ara mateix només hi hagi dues compareixences aprovades: la de l’excomissari José Manuel Villarejo i la del banquer andorrà Higini Cierco. El primer serà l’únic que compareixerà aquest dimecres, mentre que el segon ha adduït que està de viatge i ha demanat fer-ho un altre dia.

Unides Podem i els partits independentistes catalans i bascos intentaran pressionar el PSOE els pròxims dies perquè accepti incloure més noms a la llista de compareixents, però els socialistes estan bastant tancats en banda i només accepten portar responsables de l’estructura policial d’aquella època i algunes víctimes, però no dirigents polítics de primera fila. És més que evident, però, que la decisió de portar a terme una operació d’aquestes característiques no podia ser obra d’un policia, ni tan sols d’un ministre de l’Interior, sinó que forçosament hi havia d’haver més gent implicada. El PSOE afirma que Rajoy no aportaria res a la comissió, però això no és cap argument, perquè en tot cas ell era el responsable polític últim i, segons la gravació de la conversa entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, el llavors president del govern estava al corrent de tot.

Una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables

La sort és que una part del reguitzell de víctimes que va deixar aquella operació destinada a destruir reputacions i carreres professionals ha decidit portar el cas a la justícia ordinària. Aquest és el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va passar dos anys en presó preventiva abans de ser absolt i que justament declararà aquest dimecres davant d’un jutge per explicar la seva versió dels fets. D’altres, com els Sumarroca o l’exconseller Jaume Giró, també han presentat denúncies. Tampoc hi ha garanties, però, que aquesta via dels tribunals arribi a bon port, però almenys s’han d’esgotar totes les opcions.

La família Sumarroca es querella al Suprem com a víctimes de l’«Operació Catalunya»

El cas és que aquest escàndol no pot quedar impune i s’ha d’arribar fins al final, costi el que costi. Perquè allò no va ser només una operació dirigida contra persones concretes, sinó que tenia com a objectiu adulterar la democràcia i posar fi a tot un moviment polític, com és l’independentisme català, fent servir tots els mecanismes que un estat té al seu abast saltant-se, a més, la legalitat. Des de Madrid s’afirma sovint que Espanya és una democràcia plena. Doncs bé, una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables. I això aquí encara sembla molt lluny.

https://www.ara.cat/editorial/reguitzell-victimes-l-operacio-catalunya_129_4697159.html

COMENTARIS

C @clemeni 10/05/2023
El PSOE no vol que compareguin els dirigents polítics del PP, partit corrupte, per una raó ven sençilla, perquè no volen que parlin de l’implicacio del PSOE i el PSC en aquesta operació, només cal recordar l’implicacio del Sr Zaragoza en els fets de la camarga o les declaracions del Sr Rubalcaba “España pagará el precio que tenga que pagar“, per entendre que darrere d’aquesta operació Catalunya estaven els dos partits hegemònics espanyols. En un estat corrupte, mentider, advantatgista, prevaricador, indigne i feixista, com es l’espanyol la democràcia es un miratge, i sinó recordem les declaracions del Sr Lesmes, la unitat d’Espanya es el fonament del sistema jurídic espanyol. Pues això res està per davant de l’unitat de l’estat, segons aquesta gent ni drets humans, ni democràcia, i com va dir la Sra Robles ministra dels militars, que tenia que fer l’estat davant del clam democràtic del poble demanat votar??? I encara hi ha qui no vol la independència???

@PepMaresme 10/05/2023
Es posa en evidència l’aixecament de camisa de la democràcia Ñ. Més aviat és “el timo del 78”

@Calonge 017 09/05/2023
Democràcia plena, plena de…….

@Carme Figueras Vila 09/05/2023
Totalment d’acord. No es pot permetre que es vulnerin els drets personals i de país, de la forma més criminal i barroera

Fills de donants busquen els seus orígens: “No som un somni de ningú”

Els nascuts per donació de gàmetes reclamen informació sobre els seus pares. França i Portugal, van eliminar l’anonimat el 2018.

És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant.

Compensació econòmica dels donants: 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls

Maria Sellés demana que es reconegui el seu dret a decidir la seva relació
amb el seu pare biològic. (Pere Duran / NORD MEDIA / Colaboradores)

“No som un somni de ningú”. A Maria Sellés, de 32 anys, la violenta la retòrica de les clíniques de reproducció assistida, que solen fer servir aquestes paraules: somni complert, il·lusió, la teva criatura a casa o et tornem els diners. “Tot està pensat perquè uns pares que no poden tenir fills els puguin tenir, tot es fa des d’un presumpte dret a maternar que no existeix. M’és igual que siguis lesbiana, gai o heterosexual”. La seva mare va decidir tenir una filla sense parella a començaments dels noranta i va recórrer al banc d’esperma de Cefer, una de les clíniques pioneres del sector. “Ella no m’ho va ocultar mai ni vaig tenir la sensació que m’havia enganyat, però m’ho explicava d’una manera molt tècnica i jo no entenia per què no podíem parlar-ne amb la meva àvia i els meus oncles”, diu Sellés.

Als 29 anys es va adonar que aquell buit entorn del seu pare biològic li pesava massa i va canalitzar la seva “ràbia” en l’ac­tivisme. Va fundar l’ Associació de Fills i Filles de Donants (AFID) i va començar a portar un compte d’ Instagram (@nda.drets) que agrupa altres adults nascuts per donacions de gàmetes que exigeixen que s’aixequi l’anonimat per poder accedir a la informació dels seus progenitors biològics, com ja passa en països com França i Portugal, que van eliminar l’anonimat el 2018.

Les seves motivacions són de tipus pràctic –tenir accés a l’historial clínic que els podria afectar– però també, i sobretot, emocional. Volen aconseguir la peça que els falta per acabar d’entendre’s.

Tot i que inicialment eren només una desena d’integrants a l’associació, les últimes setmanes han rebut un degoteig incessant de trucades i missatges, gent que va veure el reportatge “Gens anònims” que es va emetre a TV3 a finals de febrer, dins l’espai 30 minuts . Josep Marquès (no és el seu nom real) el va veure i va patir una convulsió. “Me’l vaig posar i al cap de deu minuts de reportatge vaig esclafir a plorar, un plor desconsolat que no sabia d’on sortia. Va ser catàrtic. La meva parella no entenia res”.

Les donants d’òvuls i els de semen no solen tenir interès a conèixer els seus fills biològics

Quan va acabar el reportatge, va explicar al seu xicot una cosa que no li havia dit mai, que ell va néixer, a la primera meitat dels vuitanta, d’un donant anònim d’esperma perquè el seu pare s’havia quedat estèril per una medicació. Als 21 anys es va asseure amb la seva mare per comunicar-li que era gai. Ella també va aprofitar la conversa per revelar-li un secret, el del seu origen. Però li va demanar que no ho expliqués al pare, que continua sense saber que el seu fill ho sap.

Històries com la seva són habituals entre els nascuts durant els primers anys de la reproducció assistida. “Es comparteix que s’ha recorregut a tractaments de fertilitat, però no pas que el procés ha requerit una tercera persona, alguns aspectes continuen a l’ombra”, diu Anna Molas, investigadora de la Universitat Autònoma (UAB) que va dedicar la seva tesi doctoral a les donants d’òvuls i fa anys que treballa en aquest camp. “Tenim la percepció que això està canviant lentament, que es comencen a plantejar coses que abans no es plantejaven, però, tot i això, moltes persones continuen sense voler dir-ho. Es té la sensació que el fill serà menys acceptat a la família, que la relació amb el fill se’n pot ressentir. I des de les clíniques tot està pensat perquè els que fan servir donacions puguin no dir-ho. El tema del matching [buscar donants que comparteixin característiques físiques amb els pares] és molt important i tot el discurs que es fa va en aquest sentit. Se’ls diu: ‘És una cèl·lula’, ‘Tu gestaràs aquest nadó’. És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant”.

Per Molas, la qüestió de l’anonimat és, juntament amb la compensació econòmica dels donants (d’uns 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls), el pilar que sosté un sector molt desenvolupat a Espanya i particularment a Catalunya, el de les clíniques privades de reproducció assistida.

El president de la SEF, Juanjo Espinós, que duu a terme tractaments de reproducció assistida a la clínica Fertty de Barcelona, també creu que, si s’aixequés l’anonimat, “l’efecte seria el mateix que ha tingut en altres països d’Europa, com França, Portugal i el Regne Unit: es reduiria dràsticament el nombre de donants”. I això seria, a parer seu, tràgic per a les esperances de centenars de milers de parelles que volen concebre amb ajuda mèdica. “Els donants no tenen gens d’interès a formar una família i volen preservar el seu dret a la intimitat”, defensa.

A Dinamarca, els donants poden triar si són anònims i els receptors decideixen si volen que no ho siguin

Segons Espinós, les reivindicacions de grups com l’AFID encara són molt minoritàries i, creu, no del tot justificades. “Entenc que qui és adoptat i procedeix d’un lloc tingui tot el dret del món a tornar a les seves arrels, però les donacions es fan per ajudar una persona o una parella. No puc igualar aquests drets”, afirma. “Hem de buscar el bé superior i creiem que el bé superior és el sistema que ja tenim”. Una possibilitat interessant, admet, seria optar pel sistema mixt, com a Dinamarca, segons el qual els donants poden escollir si són anònims o no, i els receptors també decideixen si volen un donant anònim o públic.

Espinós assenyala que als donants ja se’ls fa un cribratge, s’obté el seu cariotip i una eliminació genètica de malalties autosòmiques recessives (hereditàries). “Estan més ben estudiats que els mateixos pacients que busquen un embaràs”.

Però no només s’hereten malalties, també traumes, creu Anna Martín (no és el seu nom veritable), una psicòloga que també va ser concebuda amb esperma de donant i que en la seva consulta sol abordar qüestions relatives a l’arrelament, el dol genètic (el que passen les persones que assumeixen que no seran progenitors biològics dels seus fills) i el trauma generacional (el que es transmet de pares a fills i d’avis a nets). “Quan et falta una peça del puzle, et costa de guarir. Si tens aquesta part, és més fàcil”.

En el seu cas, es va assabentar que els seus pares havien recorregut a un donant d’esperma quan tenia 11 anys i la família estava immersa en el procés d’adopció internacional de qui ara és la seva germana. “Els psicòlegs van recomanar als meus pares que m’ho expliquessin. Em va xocar molt i el primer que vaig pensar és: ‘Déu meu, aquest senyor que no és el meu pare m’ha vist moltes vegades nua. Com diu el meu psicòleg, em va espantar que la sang no em protegís davant el meu pare’”.

Bàrbara Vidal: “Me enteré a los 25 años de que me concibieron con donación de esperma porque mi pareja me regaló un test genético” ( Xavi Jurio)

Prefereixen saber de qui són fills tant per motius mèdics com psicològics

Com a dona soltera de 35 anys, de vegades es planteja si ella mateixa recorreria a un donant per quedar-se embarassada, i conclou que no ho faria. “Per mi, tenir un fill és fruit de l’amor amb una altra persona i no voldria privar el meu fill de saber qui és el seu pare biològic. Entenc que els meus pares ho fessin i no els jutjo, també tinc amigues lesbianes i en cap moment no veig malament que elles escullin aquesta opció, però jo no em sentiria còmoda”.

Tant ella com els altres membres de l’associació s’han fet tests genètics que han introduït a My Heritage, una mena de mapa o banc de dades mundial d’informació genètica que connecta les persones que podrien compartir avantpassats. “Cada vegada que m’arriba el correu amb els matches [connexions] de My Heritage, tinc una fiblada al cor”, explica Bàrbara Vidal, una tècnica de so de 28 anys que va néixer a l’intent número 16 de la seva mare per quedar-se embarassada, i que ara també busca el seu pare biològic. “ El que més que he trobat al web són cosins tercers, gent que comparteix un 1% d’informació genètica amb mi”. Ni ella ni els seus companys de l’ AFID no somien de trobar un pare i iniciar-hi una relació estreta. En canvi, sí que els agradaria trobar els seus mig germans biològics, que és altament probable que tinguin.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20230327/8854733/els-fills-de-donants-de-gametes-busquen-els-seus-origens-no-som-un-somni-de-ningu.html

La majoria de treballs no qualificats els ocuparan robots

Es perdran 1,6 milions de llocs de treball en professions físiques, manuals i d’habilitats cognitives bàsiques

Com sabem, cada vegada és més evident la robotització de l’economia i tot sovint van sortint estudis que ho corroboren. L’últim ha estat publicat per la Universitat Complutense de Madrid amb el títol Impacto en la robótica y la automatización en la productividad y el empleo.

Doncs bé, aquest estudi indica que la robotització de l’economia tindrà un impacte positiu en els llocs de treball de l’estat espanyol i calcula que fins al 2030 aquests augmentaran en 600.000. De tota manera, hi haurà professions que destruiran milers d’ocupacions, com són les físiques o que requereixen activitats manuals i les que impliquen habilitats cognitives bàsiques. Es calcula que es perdran 1,6 milions de llocs de treball en aquestes professions.

En el primer grup de les professions que quedaran més afectades amb la pèrdua d’aproximadament 1 milió de llocs hi trobem: conductors, cuiners, personal de neteja, guàrdies de seguretat i personal encarregat del control de qualitat. En el segon grup amb la pèrdua d’aproximadament 600.000 llocs hi trobem: caixers de supermercat, persones d’atenció al client i comptables.

Si mirem la part positiva, l’estudi també indica que a major automatització menor és la taxa d’atur i més es redueix la desigualtat entre països a mitjà termini. De fet, s’espera que gràcies a la robotització a Espanya es creïn més de 2 milions de llocs de treball qualificats.

https://www.elnacional.cat/ca/videos/majoria-treballs-no-qualificats-ocuparan-robots_1007805_102.html

El poder contra del corredor mediterrani

Espanya té la xarxa d’alta velocitat més infrautilitzada del món

Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans

L’autor del llibre al qual em refereixo en aquest article és un economista que, de tant en tant, ens obsequia amb anàlisis rigoroses i suggerents de problemes que ens afecten de prop. És l’Eduard Gracia, la darrera aportació del qual fa referència al corredor mediterrani, aquest projecte de mai acabar, per no dir de bon desviar cap a la capital del regne, encara que sigui en contra del que demana el mercat.

El llibre de Gracia (publicat per la Fundació Vincle) es titula Bastons a les rodes: el corredor mediterrani i la lògica del poder a Espanya aporta dades i anàlisi sobre la base d’estudis relacionats amb el tema, entre els quals els treballs de l’associació FERRMED, liderada per l’infatigable i expert Joan Amorós.

El sentit comú, l’anàlisi tècnica i la lògica del mercat faria activar el corredor mediterrani al seu pas per prop de la costa. Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà; a més, els estudis de fluxos de transport situen el corredor mediterrani dintre del bloc de corredors que concentren més tràfic de tot Europa. Amb aquesta realitat, un es pregunta com pot ser que, per cobrir l’objectiu que el 2030 el ferrocarril a la UE canalitzi el 30 % del transport de mercaderies (enfront del 17 % actual), no es doni prioritat i urgència al Corredor?

Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà

Gracia aporta el seu punt de vista del per què es posen pals que converteixen el projecte de corredor en una cursa d’obstacles amb el resultat de ser l’obra de mai acabar. Fa una descripció històrica interessant de la geopolítica espanyola, la qual ha determinat que els traçats logístics dels fluxos comercials fossin radials, afavoridors de la centralitat del poder i de la dependència de la perifèria (on, per cert, catalans i valencians som històricament molt dinàmics en l’àmbit econòmic). Un dels camps en què es va aplicar la concepció radial fou traçat del ferrocarril. I això s’ha fet tant amb miopia econòmica com amb intencionalitat política. Com es pot explicar, si no, que Espanya tingui la xarxa d’alta velocitat (per a persones) més infrautilitzada del món (5.435 passatgers-km per km de via, enfront de 16.853 a Itàlia, 18.141 a Alemanya, 18.606 a la Xina, 20.718 a França o 33.344 al Japó)?

Pel que fa al transport de mercaderies per ferrocarril, la quota ferroviària espanyola (el seu pes sobre el total de transport) és la tercera més baixa d’Europa (5%) després de Grècia i Irlanda, molt per sota de la mitjana europea (17%) i de Letònia (74%), Lituània (67%), o la muntanyosa Suïssa (34%). Mentrestant, Espanya, que vol ser actor destacat en la lluita contra el canvi climàtic, deixa passar en tràfic transfronterer per carretera a Catalunya ni més ni menys que 12.000 camions diaris.

L’evidència de la necessitat va fer que el 2004 nasqués FERRMED, un lobby internacional en favor d’unir el sud i el nord d’Europa passant per la costa mediterrània de la península Ibèrica. La reivindicació, lògica en termes econòmics, va trepitjar més d’un ull de poll a l’status quo. El propi impulsor de FERRMED va rebre pressions per part de poders públics que el comminaven a deixar-ho córrer, “!que pares todo esto!”

Ouigo inaugura el seu servei entre Madrid i Barcelona

La seqüència que ha seguit el projecte de llavors ençà és un rosari de canvis en planificació de ramals i de gestió interessada de les inversions, amb un resultat sempre coincident: el corredor mediterrani té prioritat 2 o 3 (o més). Només Déu sap quan serà una realitat, tenint present, a més, que la UE dona diners, però que són els estats membres els qui els gestionen i prioritzen, sense massa control per allò del “cadascú a casa seva fa el que vol”.

En el seu treball, Gracia i FERRMED tenen identificats 19 colls d’ampolla, com a punts conflictius de la xarxa ferroviària per a mercaderies a Espanya. D’aquests, 10 són a Catalunya i 4 al País Valencià. El garbuix de trams de diferents amplades que es dona al corredor mediterrani fa que sembli un mosaic més que no pas una infraestructura seriosa. Al darrere d’això, la coneguda, influent i decisiva empresa pública d’infraestructures ferroviàries ADIF, la mateixa que té clar que la ruta principal de mercaderies a la península és el corredor central, en detriment de l’Eix Mediterrani.

Comptat i debatut, Gracia dibuixa un panorama d’inversió en infraestructura ferroviària per a mercaderies que ve dominat per la raó política i no per la cerca de la prosperitat o per la raó de mercat. Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans. La lògica econòmica portaria a invertir on la inversió generés més rendiment; en canvi, la lògica del poder (incloses les elits econòmiques i grups de pressió, interessats a preservar els seus privilegis) porta l’Estat a marginar l’eix mediterrani, precisament pel seu gran potencial… Més clar, l’aigua.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/corredor-mediterrani-modest-guinjoan_1016175_102.html

Qui va assassinar Carrasco i Formiguera?

El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.

Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?

Qui era Carrasco i Formiguera?

Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.

Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font manuelcarrascoiformiguera
Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera

Què més era Carrasco i Formiguera?

Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil

Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”.  Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del paísAbsolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.

Carrasco i Formiguera, al centre; amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font Arxiu ElNacional
Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs
en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional

La persecució a Carrasco i Formiguera

Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.

L’exili dels perseguits

L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.

A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font Pinteres
A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques.
A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest

La captura de Carrasco i Formiguera

El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava.  Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.

Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?

La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.

Familia Carrasco Azemar. Font Cuaderna
Familia Carrasco Azemar. Font Cuaderna

Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?

Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.

Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?

La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgos i certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.

Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font Arxiu de l'estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d'Espanya
Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu.
Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/qui-assassinar-carrasco-formiguera_1008159_102.html

Saliendo del armario… “trans”

Chloe Cole es una chica californiana de 18 años; una muchacha que, como otras, quiere ver en su horizonte personal el feliz día en que acunará a un bebé, lo bañará, lo alimentará. A diferencia de otras, sin embargo, ella no podrá amamantarlo…

Chloe no tiene pechos. Se los quitaron en el quirófano tres años atrás, cuando un médico cogió el bisturí para adelantarle su “reasignación de sexo”, algo que ella deseaba desde los 12 años. Según testificó en mayo de 2022 ante una comisión legislativa de Luisiana, en julio de 2017 la atendió un pediatra y, un mes después un “especialista en género” le diagnosticó disforia de género (DG). Todo fueron aprobaciones hacia lo que sentía ser: un varón.

La joven entró así en el carril unidireccional de la “reasignación”: al ser biológicamente mujer, le suministraron bloqueadores de la hormona sexual femenina (los estrógenos) para que no se le desarrollaran el útero, los ovarios, la vagina, y para que no le crecieran los pechos, a lo que siguió, en una segunda etapa, la aplicación de la hormona masculina (testosterona), por la que adquirió caracteres del otro sexo: mayor musculatura, una voz más grave, vello facial…

“La única persona que no me dio la razón fue el primer endocrino que conocí. Se negó a recetarme bloqueadores de la pubertad y expresó preocupación por mi desarrollo cognitivo. Sin embargo, fue fácil acudir a otro para que me recetara los bloqueadores y la testosterona. Después de solo dos o tres citas con el segundo, me dieron el papeleo y los formularios de consentimiento para los bloqueadores (Lupron) y los andrógenos (Depo-Testosterona). Comencé con los bloqueadores en febrero de 2018, y un mes después, recibí mi primera inyección de testosterona”.

Contagio emocional

La cirugía llegó en 2020, cuando con 15 años pidió la mastectomía. El cirujano que la atendió la animó a ir a una clase sobre el procedimiento, a la que asistieron 12 chicas con DG y con idéntico deseo. “Sin darme cuenta –dice–, la clase me ayudó a reafirmarme en mi decisión, gracias al sentido de comunidad que me surgió al ver a niñas como yo pasando por lo mismo”.

De una parte, funcionó el contagio emocional; de otra, unos médicos que solo sabían asentir –“el personal de salud está entrenado estrictamente para seguir la perspectiva afirmativa del sistema, incluso en el caso de pacientes menores de edad, en parte porque en California están prohibidas las ‘terapias de conversión’”, asegura–. No hubo, pues, la mínima sugerencia de otro tratamiento para atenuar la DG.

Hoy Chloe ya no quiere ser varón: se ha convertido en una detrans, una persona que, convencida de que la transición no resolvió sus problemas psicoemocionales, busca reconciliarse con su naturaleza biológica.

Además, batalla para que el lobby trans deje en paz a los menores. No solo les ha contado su caso a los legisladores de estados donde se debate sobre los tratamientos de reasignación, sino que, de la mano del Center for American Liberty, ha llevado a los tribunales a Kaiser, un paquidermo empresarial del sector de la salud, al que acusa de haber actuado con negligencia en su caso, por dejar a un lado sus comorbilidades psiquiátricas, no ofrecerle terapia alguna para ellas y pasar por alto la necesidad de un auténtico consentimiento informado, que ella como menor no estaba en capacidad de dar.

“La medicina moderna me falló”, dice con rotundidad. Y les sigue fallando a otros.

Chloe Cole (foto: Twitter)

Números aún inciertos

¿Cuántos toman el camino de la detransición? Es difícil saberlo. En Reddit existe un foro sobre el tema, que ha visto aumentar su membresía desde unas pocas decenas de usuarios en octubre de 2018 a 44.200 en febrero de 2023. No es exclusivamente un cónclave de personas detrans, pero según explica el sitio Padres con verdades incómodas sobre los transexuales (PITT), el incremento “significa que el número de detrans, desistentes y personas que cuestionan esto está creciendo, tanto como el interés de un segmento poblacional que ha resultado dañado” por las reasignaciones.

Según un estudio, la mayoría de quienes desisten lo hacen tras descubrir que su malestar psicológico no responde a estar “en el cuerpo equivocado”

A efectos oficiales, las cifras de arrepentidos serían pequeñas. Un sondeo realizado en 2015 por el National Center for Transgender Equality a casi 28.000 trans estadounidenses (también se preguntó en 2022, pero todavía no están listos los números) arrojó que el 8% había hecho la detransición. ¿Motivos para ello? La presión de los familiares (36%), lo mal que lo habían pasado en el proceso de reasignación (33%), el acoso, la dificultad para encontrar trabajo, etc. Solo un 2% dijo haberse echado atrás por razones médicas.

No concuerda esto último con los resultados de investigaciones menos interesadas. La profesora Elie Vandenbussche, de la Universidad de Ciencias Aplicadas de Kleve (Alemania), les preguntó a 237 detrans de varios países (Canadá, Australia, Brasil, México, Sudáfrica, etc.) las causas de haberse echado atrás. Por lo que les escuchó, lo que más había pesado en su decisión era haberse dado cuenta de que su DG estaba relacionada con factores ajenos a lo de estar “viviendo en un cuerpo equivocado” (70%), a lo que siguió la preocupación por las complicaciones de salud que les había originado la transición (62%) y por la nula ayuda que les había supuesto ese proceso para lidiar con la DG (50%).

Terapia de consecuencias irreversibles

Volvamos, pues, a situaciones como la de Chloe –menores con DG sometidos a terapias de reasignación–. En la 7ª edición de su Manual de Asistencia para personas con este trastorno, la Asociación Internacional de Salud Transexual (WPATH) reconoce que la tasa de persistencia de la DG en niños diagnosticados con esta condición no va más allá del 12%-27% de los casos en cuanto dejan atrás la adolescencia. En otras palabras: que a más del 70%-85% se les atenúa o desaparece la incomodidad respecto a su sexo biológico.

“Si el cerebro espera recibir esas hormonas en un momento determinado y no lo hace, ¿qué ocurre? No lo sabemos”

Ha sido el caso de Chloe. Su DG ha desaparecido, pero algunas huellas de los tratamientos hormonales y quirúrgicos no la abandonarán jamás. A la joven le ha quedado una voz varonil que la acompañará toda su vida, pero no es ese su mayor problema: no tiene certeza de que pueda llegar a concebir, y aunque el momento de comprobarlo quizás todavía demore, ahora mismo su salud está tocada, con problemas circulatorios y del aparato urinario

Lo interesante es que estos y otros peligros no son desconocidos por la comunidad médica, incluido el personal que participa en los procesos de reasignación. La psiquiatra Diane Chen y otros 23 expertos en endocrinología, neurodesarrollo, género, etc., precisaban en un artículo en 2020: “Es posible que los efectos [de los bloqueadores de la pubertad] no aparezcan durante varios años. Es probable que cualquier diferencia en la estructura cerebral (…) se observe con el tiempo, a largo plazo, en lugar de inmediatamente”. Y una de las firmantes, Sheri Berenbaum, confesaba posteriormente al New York Times: “Si el cerebro espera recibir esas hormonas en un momento determinado y no lo hace, ¿qué ocurre? No lo sabemos”.

Otros efectos, causados por las hormonas del sexo opuesto (testosterona, en el caso de Chloe), ya se encarga la propia WAPTH de enumerarlos: sangrado del estómago u otras partes del tracto digestivo, insuficiencia cardíaca, aumento de peso, alopecia androgénica, trastornos psiquiátricos, diabetes, esterilidad…

“Pero si tú estabas muy segura, muy segura”

Más allá del daño infligido a su organismo, el mayor problema de Chloe y de otros detrans es que los sistemas de salud no están preparados para atenderlos. Se suponía que la transición era una calle de un solo sentido, así que los expertos de salud mental que la han recetado y los endocrinos y cirujanos que la han aplicado están un poco estupefactos: no lo han visto venir.

Tampoco en España. Uno de los casos más notorios de detransición es el de Susana Domínguez, joven gallega de 21 años, que a los 18 años se sometió a una histerectomía y una mastectomía. Cuando, caída en la cuenta del error, acudió a los médicos que la habían tratado, una se lavó las manos –“pero si tú estabas muy segura; estabas muy segura”–, otro se puso a temblar y la echó de la consulta, y la endocrina le dijo que mejor continuara con la testosterona, no fuera a ser que le fuera peor.

No saben cómo dar marcha atrás, ni la frecuencia con que esto sucede. En su investigación “Transexualidad: transiciones, detransiciones y arrepentimientos en España” (2020), un equipo del Hospital Universitario Doctor Peset, de Valencia, afirma que la prevalencia real de la detransición “es desconocida y posiblemente está infravalorada”. “Respecto a la detransición con cirugías establecidas, no existen –admiten– protocolos de actuación. Dichos protocolos deberán ser implementados en futuras guías clínicas”.

Por su parte, la cirujana Sara Danker realizó en 2018 un sondeo a 46 colegas suyos que realizaban intervenciones de reasignación en instituciones de EE.UU. y Europa. De los consultados, 12 habían llevado de vuelta al salón a 60 trans arrepentidos, para tratar de recomponer de alguna manera los rasgos corporales originales. De la muestra total de médicos, el 88% echaba en falta la existencia de protocolos concretos de actuación para estos casos, por lo que esperaban que una nueva edición del Manual de Asistencia de la WPATH incluyeran un capítulo sobre detransición.

La 8ª edición (2022), en efecto, se ha metido en el tema, pero no aclara demasiado. Dice que la vuelta atrás es “proporcionalmente rara”, que así seguirá siendo con toda probabilidad, y que estos casos “no deben utilizarse como justificación para interrumpir la atención crítica y médicamente necesaria, incluidos los tratamientos hormonales y quirúrgicos, para la gran mayoría de los adultos” con DG.

Una experiencia aislante

El Manual alude al citado estudio de Elie Vandenbussche sobre detransición, y reconoce que “jóvenes adolescentes transexuales” pueden emprenderla, por lo que los profesionales sanitarios deben estar preparados, pues muchos de los arrepentidos “expresaron dificultades para encontrar ayuda durante su proceso de detransición e informaron de que fue una experiencia aislante, durante la cual no recibieron apoyo suficiente ni adecuado”.

Una ausencia de apoyo institucional a la que podría sumársele el acoso de individuos y grupos LGTB, tanto a los detrans como a quienes se interesan por investigar el asunto. Según Vandenbussche, entre las necesidades psicológicas expuestas por las personas detrans a las que consultó, estaba aprender a lidiar “con el rechazo de las comunidades LGTB y trans, y con el hecho de abandonar un grupo manipulador”.

No solo lo ha constatado la alemana. En Toronto, Kinnon MacKinnon, hombre trans que ejerce la docencia en una universidad local, asume que el tema de la detransición ha sido un tabú y, al interesarse en el fenómeno, ha recogido testimonios de amenazas de muerte a los arrepentidos por parte de miembros de la comunidad trans.

“No alcanzo a recordar –dijo en diciembre a Reuters– ningún otro ejemplo en el que no se te permita hablar sobre tus propias experiencias en materia sanitaria si los resultados no han sido positivos”. El mero hecho de investigar ha puesto a MacKinnon en la diana: “La transfobia disfrazada de opinión académica es la más venenosa de todas”, le advirtió en Twitter una usuaria que se identificó como una “trans tranquila”.

De momento parece más fácil –y menos peligroso– pasar de largo, hacer como que no existen… Pero están, y poco a poco, los detrans van saliendo de un asfixiante armario.

https://elcomun.es/2021/12/09/maria-detrans-la-transexualidad-se-ha-romantizado-de-manera-subjetiva-y-poco-realista/

Camerún: sacar adelante a las chicas

La Dra. Ester Tallah, de Camerún, es testigo de la grave discriminación que sufre la mujer en su país. De hecho, nos puede dejar boquiabiertos al contar historias como la de un padre que pactó con otro hombre entregarle su hija nada más nacer… a cambio de una cerveza.

La reconocida pediatra, que dirige en su país la Coalición contra la Malaria, tiene, además de una preocupación por los temas de salud, un particular desvelo por otro déficit: el de la educación de las niñas, una prioridad en un contexto en que la mujer tiene muy difícil poder dejar huella en el desarrollo de la sociedad. Por ello, por su intensa labor en este aspecto, la ONG Harambee le ha concedido su Premio a la Promoción e Igualdad de la Mujer Africana.

“El mayor obstáculo de las mujeres en África es la pobreza –explica a Aceprensa, tras un encuentro con los medios en el Centro Internacional de Prensa, en Madrid–. En un ambiente de enfermedad, de muerte, de enorme sufrimiento, la mujer es la que lleva la carga de la familia, la que tiene que alimentarla, la que tiene que hacerlo todo. Y otro problema es la tradición, pues en cuanto se casa, pasa a pertenecer al marido; se convierte en patrimonio de la familia del marido”.

Todo conspira contra ellas: desde las propias estructuras sociales hasta los modos en que se gestiona la economía del país. Pone como ejemplo los programas de ajuste estructural del FMI y el Banco Mundial, que han implicado recortes en educación. Si hay que apretarse el cinturón y dejar a alguien sin estudios, pues primero a las chicas.

“Los programas de ajuste dejaron en la calle a muchos empleados públicos; por tanto, muchas personas que pudieron haber accedido a la educación no pudieron hacerlo. Aunque la educación es gratis, hay muchos costes (en tiza, en manuales, papeles, etc.) que el gobierno no sufraga. Eso tendría que pagarlo el colegio, y cuando se pide más dinero a los padres, pues no pueden asumirlo. Pregunté [a las autoridades] por esa contradicción entre el desarrollo del país y la falta de educación para los niños, y no me dieron una respuesta satisfactoria”.

“Todo esto ha tenido un impacto muy negativo”, refiere, pues “el poco dinero que tiene la familia, no se invierte en las mujeres, sino en los hijos varones”.

Un colegio para niñas pobres

Precisamente el monto del premio y lo acopiado por la campaña de fundraising organizada por Harambee serán destinados a promover un colegio dedicado exclusivamente a niñas pobres, que contará con el apoyo de la Asociación EFEDI (École, Famille, Éducation Integrale), una iniciativa creada por ella. Para seguir adelante se necesitan manos amigas, pues se precisa formar a 6 profesores en España, crear becas de estudio para chicas, becas de comedor, de transporte, y la propia edificación del centro.

“Ya hemos empezado con un preescolar, en unas instalaciones provisionales –explica a los periodistas–. Estamos buscando fondos para construir un colegio. No queremos una choza. Queremos un colegio digno y bien construido, del que las alumnas se sientan orgullosas. Aunque sean pobres, también ellas tienen derecho a estudiar en un colegio con buenas instalaciones”.

¿Alguna ayuda del gobierno en este sentido?, inquiero. “Tenemos el apoyo del Ministerio de Educación, pero no financieramente. Normalmente, el gobierno colabora con las iniciativas educacionales privadas, pero en los años recientes no lo ha hecho, por las dificultades económicas”.

Según cifras del Instituto Nacional de Estadística de Camerún, citadas por la Dra. Tallah, solo el 58% de las niñas de ese país se inscriben en la escuela primaria, y apenas el 37% termina la formación básica. En 2015, de los 1,7 millones de menores de edad que no estaban integrados en el sistema escolar, 1,3 millones eran niñas.

Muertes por malaria: una gota cada dos minutos

“De diez niños que mueren en Camerún, cuatro son casos de malaria –apuntó la Dra. Tallah en conversación con los periodistas en Madrid–. El informe mundial sobre malaria, de 2015, señala que las muertes se han reducido a la mitad. Antes se decía que un niño moría por esa causa cada 30 segundos, luego, que 45, 60, y ahora, cada dos minutos. Ha mejorado, pero sigue siendo mucho”.

“Creo –añade– que el del ébola fue un asunto muy sensacionalista. Se le dio mucho espacio en los medios, y por ello tuvo más atención, con la consecuencia de que se recabaran más fondos para combatir la enfermedad. No entro a juzgarlo, porque no es mi campo de actuación, pero insisto que la malaria es mucho más mortal que el ébola, el zika, la tuberculosis y el VIH juntos”. Lo que pasa es que como la mayoría de las muertes son de niños, pueden llamar menos la atención. Pero los niños son el futuro del país”.

Sobre la posibilidad de una vacuna contra la enfermedad, la Dra. Tallah informaba en días pasados a El Mundo que la conocida farmacéutica Glaxo ya ha desarrollado una: “Tiene una que protege al 50% de la población y que aún no ha salido; creo que lo hará este año. Que proteja solo al 50% de la población no es óptimo , pero es mejor que nada. La vacuna será especialmente necesaria cuando logremos erradicar la malaria, porque la gente ya no estará protegida naturalmente contra ella. También es muy importante que todos los países en los que la malaria es endémica se muevan al mismo paso. Si no es así, los que se queden atrás reinfectarán a los otros. Recuerde que en los años 50 la malaria era bastante común en Europa, y ahora está erradicada. Se puede acabar con ella”.

https://opusdei.org/es-es/article/la-escuela-tiama-un-futuro-para-las-ninas-de-camerun/