Category Archives: Sanitat

Prohibit el bisfenol A i els ftalats en envasos alimentaris

Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.

Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.

Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?

Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.

Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.

Però, què són els fenols i els ftalats?

Els ftalats

Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.

Els fenols

Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.

Com ens afecten?

Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.

Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.

Bisfenol A: historial de prohibicions

De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.

Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.

Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.

Què és el bisfenol i com afecta la salut?

El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.

El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.

La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.

L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.

Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.

Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.

La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.

La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.

https://www.segre.com/noticies/guia/2022/03/15/que_bisfenol_com_afecta_salut_164645_1111.html

Beure líquid calent en plàstic fa malbé les hormones

Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.

Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.

Substàncies i rutines
Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.

Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa?
Tòxics químics, biològics i radioactius.

Radioactius a casa?
El gas radó és cancerigen.

No m’espanti.
Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.

Com es pot detectar i eliminar?
Ventilibétota la casa diàriament.

Amb això n’hi ha prou?
L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.

Esperem que les vagin instal·lant.
També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.

I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me?
Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.

Denunciï un tòxic poc advertit.
No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.

Per què?
Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.

El vidre és més sa?
Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.

Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles?
No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.

Quina és la llista negra?
Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.

I si hi ha molta porqueria?
El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.

Altres substàncies que cal evitar?
Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.

No és millor advertir l’autoritat?
El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.

Al dormitori, ataca algun tòxic?
El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…

Mira molt prim, vostè.
Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.

Mòbil idescans són incompatibles?
Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.

Dono fe que ajuda a relaxar-se.
I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.

Tota mena de roba?
D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.

Busquem moda non tox.
Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.

LLUÍS AMIGUET

La Contra La Vanguardia, 23 agost 2014

Selecció natural en poblacions de l’Amazònia

Els habitants de la selva amazònica tenen una variant genètica que els protegeix de la malaltia de Chagas, que afecta entre 6 i 7 milions de persones

Uns nens indígenes de l’estat de Mato Groso, al Brasil, en una imatge d’arxiu
RUTH MARIGOT

La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.

La idea, dèiem, és senzilla: en totes les poblacions hi ha variacions genètiques entre individus; si algunes d’aquestes variacions donen lloc a una característica que afavoreix l’adaptació al medi, els individus que les porten tindran més possibilitats de reproduir-se i, per tant, de transmetre-les als seus descendents, de manera que al cap d’un temps la característica serà majoritària en la població. Aquesta és la senzilla idea d’evolució per selecció natural que a algú tan minuciós i despert com Darwin li va exigir vint anys de cavil·lacions.

Compondre una idea així de senzilla i d’influent costa molt. Comprendre-la i formular-la avui no té gaire dificultat, però el que sí que és difícil és trobar-ne proves, exemples de selecció natural en poblacions humanes. “Calen dades genòmiques de molts individus i mètodes específics de detecció, i tot això és molt recent, de tot just fa deu anys”, explica l’experta en genètica i biologia molecular Tábita Hünemeier, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la UPF.

Precisament, Hünemeier i els seus col·laboradors, de la Universitat de Sao Paulo i la Harvard Medical School, acaben de trobar una d’aquestes proves: les poblacions indígenes de l’Amazònia tenen una variant genètica que les protegeix de la malaltia de Chagas. Els resultats, que constitueixen la primera prova de selecció natural davant de patògens en poblacions natives d’Amèrica, s’han publicat a la revista Science Advances.

Darwin i la malaltia de Chagas

La malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana, està provocada per un paràsit unicel·lular, el Trypanosoma cruzi, que habitualment entra al torrent sanguini mitjançant l’acció d’uns insectes que s’alimenten de sang i que a Amèrica es coneixen amb el nom de vinchucas. L’Organització Mundial de la Salut calcula que afecta entre sis i set milions de persones a tot el món, la majoria a Amèrica Llatina (només a Brasil hi ha dos milions d’infectats), i que provoca prop de 10.000 morts cada any. A més, ocasiona problemes crònics de salut que poden afectar el cor, el sistema digestiu i el cervell.

Tot i que aquesta patologia es caracteritzés el 1909, alguns historiadors de la ciència han especulat que el mateix Darwin va patir-ne els efectes: quan el 1836 va tornar del viatge de cinc anys a bord del Beagle, va patir, entre d’altres, mals de panxa, palpitacions, ansietat i desmais tota la seva vida, uns símptomes perfectament compatibles amb la malaltia de Chagas.

Estudis genètics i experiments

Per investigar la relació de les poblacions indígenes de l’Amazònia amb aquesta malaltia, l’equip de científics liderat per Hünemeier va analitzar dades genètiques de 118 individus de 19 poblacions diferents de la regió i les va comparar amb les d’altres poblacions natives americanes. La comparació va revelar que en els genomes dels habitants de l’Amazònia hi havia molta més presència d’una variant del gen conegut com a PPP3CA, que s’expressa al cor i a les cèl·lules del sistema immunitari i que conté les instruccions per fabricar una proteïna clau en l’activació de les cèl·lules immunitàries.

A continuació, els investigadors van fer experiments de laboratori amb cèl·lules de cor que tenien aquesta variant i altres que no, obtingudes a partir de cèl·lules mare. Les van posar en contacte amb el paràsit i van veure que les cèl·lules amb la variant experimentaven menys infeccions que les altres. “La presència de la variant del gen PPP3CA podria ser la causa que la malaltia sigui més lleu o hi hagi menys infecció en aquestes poblacions”, valora en un comunicat David Comas, catedràtic de biologia de la UPF, investigador de l’IBE i coautor de l’estudi.

A partir d’un estudi anterior, en el qual s’havien analitzat 283 mostres de teixit antic d’entre fa 9.000 i 450 anys del sud del Perú i el nord de Xile, entre les quals no hi havia mostres de la població amazònica, s’havia arribat a la conclusió que la malaltia de Chagas va ser cada vegada més freqüent en aquesta regió. A més, altres estudis han trobat proves de la presència del paràsit Trypanosoma cruzi en mòmies de fa 9.000 anys a la mateixa zona i en restes de fa 7.000 anys al Brasil. A partir d’aquesta informació, els autors del treball han deduït que el procés de selecció devia començar fa uns 7.500 anys, just després que se separessin les poblacions americanes de l’Amazònia, la de la costa pacífica i la dels Andes.

Aquesta nova prova se suma a la curta llista d’exemples de selecció natural en poblacions humanes, que inclou adaptacions a l’altitud en poblacions dels Andes i l’Himàlaia, a la digestió de la llet en poblacions indoeuropees o a l’anèmia falciforme a l’Àfrica, entre d’altres. Però no només per això és important: també contribueix a augmentar el coneixement genètic de les poblacions natives d’Amèrica. “Són els menys estudiats —assegura Hünemeier—, hi ha un forat a les bases de dades genètiques”. I aquestes poblacions “són rellevants perquè són part de les poblacions mestisses”, afegeix. A més, “amb les migracions actuals, la malaltia de Chagas podria escampar-se per tot el món”, rebla la investigadora.

https://www.ara.cat/ciencia-medi-ambient/descobreixen-proces-seleccio-natural-poblacions-l-amazonia_1_4646037.html

Por qué los hombres se suicidan más que las mujeres y qué tiene que ver con el machismo

En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, aunque los expertos alertan de que ellas lo intentan más; son muchos los factores que entran en juego, pero los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras

Cuando el psicólogo Iñaki Lajud lanzó la pregunta en el grupo de hombres que dinamizaba, prácticamente todos levantaron la mano: “¿Quién ha pensado alguna vez en quitarse de en medio?”. El resultado sorprendió a los hombres, pero no al psicólogo. “Suele repetirse en los grupos en los que reflexionamos sobre cómo ha influido el machismo en nuestra forma de vida”, explica el profesional de la asociación Masculinidades Beta.

Los datos avalan esa mayoría de manos levantadas. En España, los hombres se suicidan tres veces más que las mujeres, una tendencia generalizada en los países ricos, y que confirman los últimos datos del Instituto Nacional de Estadística (INE). Varios estudios muestran, no obstante, que las mujeres registran más intentos de suicido. Aunque en un fenómeno como este son muchos los factores que entran en juego, los estereotipos de género y los mandatos patriarcales también tienen que ver con estas cifras.

Los suicidios son tres veces más frecuentes entre los hombres

Evolución de la tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España por géneros

En 2021, 4.003 personas murieron por suicidio: 2.982 hombres y 1.021 mujeres. Los datos indican que hay 12,8 suicidios por cada 100.000 hombres y 4,2 por cada 100.000 mujeres. Desde 2019, los suicidios han aumentado, tanto en hombres como en mujeres, aunque la proporción y la diferencia entre sexos sigue siendo parecida. Aunque la extrema derecha ha utilizado estos datos como arma arrojadiza contra el feminismo, lo cierto es que el análisis de expertos concluye justo lo contrario: son precisamente los mandatos patriarcales los que influyen negativamente en la salud de los hombres (y también de las mujeres) y los que se suman como factor de riesgo del suicidio masculino.

La psicóloga experta en trastorno mental grave y especialista en suicidio Paula G. Valverde Fonseca subraya que el del suicidio es un fenómeno multifactorial en el que influyen muchas variables, desde factores genéticos a sociales y económicos: la existencia de traumas, discriminaciones, antecedentes familiares, trastornos mentales, dolor crónico, consumo de sustancias, situación financiera, abusos, existencia o no de red de apoyo…

Los datos e investigaciones, agrega la experta, apuntan en una doble dirección: “Los hombres fallecen más por suicidio, pero las mujeres lo intentan mucho más. Así que los hombres cometen intentos letales con más frecuencia que las mujeres”. Ese hecho, que las mujeres registran más intentos de suicidio, lo constatan diferentes estudios internacionales.

¿Cómo es posible, entonces, que los hombres mueran más por suicidio? Una explicación tiene que ver con los métodos: los hombres eligen formas más letales. “Son más eficaces a la hora de tomar la decisión. Existe una cuestión de género tanto en la eficacia como en los métodos elegidos: son métodos más letales, además, el haber meditado el plan hace más difícil el rescate. A veces, o el método falla o la persona es rescatada a tiempo y digamos que los hombres tienen eso más en cuenta, que no falle el método y que no les rescaten a tiempo”, apunta Valverde Fonseca. La autora del libro Prevenir el suicidio: una guía para ayudarte a ayudar (Almuzara) prefiere no especificar las diferentes metodologías utilizadas pero asegura que las formas elegidas por los hombres suelen implicar niveles más elevados de violencia.

El antropólogo mexicano Benno de Keijzer, especialista en salud y género, insiste en que las mujeres utilizan medios “no necesariamente letales”. Si bien cualquier suicidio puede ser considerado como una llamada de socorro, De Keijzer cree que esta diferencia puede indicar que en muchas mujeres el intento es más “una petición desesperada de ayuda”, mientras que los hombres “ni siquiera piden ayuda” y ejecutan con más violencia una decisión aun más meditada.

Las tasas de suicidio son más elevadas en los países bálticos

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes, entre hombres y mujeres, en cada país. Datos de 2017. No hay datos para los países en gris

La tormenta perfecta
El psicólogo de Masculinidades Beta Iñaki Lajud considera que, en el caso de los hombres, hay una mezcla de factores, algunos muy relacionados con la masculinidad tradicional, que terminan formando una “tormenta perfecta”. “Muchos hombres tienen intenciones suicidas en algún momento de sus vidas, durante periodos malos, pero luego no siempre llevan a cabo ese pensamiento, ni siquiera hay un intento. Pero ahí subyace una muy mala gestión emocional. Los hombres identificamos muy mal las emociones, no las detectamos, no las sabemos manejar… eso hace que haya estados que no identifiquemos como un problema”, asegura.

“Además –prosigue Lajud– tenemos la idea de que podemos solos. Para los hombres, pedir ayuda es un símbolo de debilidad, mostrar cómo nos sentimos es ponernos en un lugar de vulnerabilidad. Y para la masculinidad tradicional, la vulnerabilidad es debilidad”, apunta.

Según el estudio del Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud de la FAD ‘La caja de la masculinidad’, “el tipo de posicionamiento frente a la masculinidad tiene un claro impacto sobre la salud mental”. El informe recoge que el 51,2% de las mujeres de entre 15 y 29 años afirma haber experimentado ideas suicidas alguna vez o con frecuencia, frente al 34,3% de los hombres de la misma edad.

También son más mujeres que hombres las que afirman haber sufrido algún tipo de problema psicológico o psiquiátrico en el último año. Sin embargo, el estudio muestra cómo, entre los hombres, el malestar psicológico y las ideas suicidas se incrementan en aquellos que se sitúan dentro de “la caja de la masculinidad”, esto es, dentro de los valores tradicionales que se le asocian. El porcentaje es mucho menor en aquellos que se sitúan más lejos de ese estereotipo.

Paula G. Valverde Fonseca constata que “la cuestión cultural” marca importantes diferencias: “Las mujeres estamos más acostumbradas a apoyarnos y comunicarnos para buscar soluciones mientras que parece que los hombres tienen que ser autosuficientes, desatendiendo incluso el sufrimiento psicológico. Para nosotras es más habitual buscar una solución en comunidad, en nuestra red de apoyo, o buscarla fuera, en psicología, psiquiatría, terapia ocupacional… Esta búsqueda de apoyo no se da tanto en los hombres, en buena parte por miedo a lo que van a pensar los demás”. Curiosamente, apunta la experta, las mujeres llegan en menor medida a los recursos de salud mental, como centros de día o de rehabilitación. Es decir, las mujeres buscan más ayuda, formal o informal, pero son derivadas en menor medida a determinados dispositivos.

“Por un lado, en los hombres influye la presión de que tienes que volver a ser productivo, recuperarte, seguir. Y, sin embargo, parece que las mujeres, socializadas para ser cuidadoras, no necesitan esa ayuda mientras sigan ‘sirviendo’ para cuidar a sus familias y mantener el hogar. Todo eso es un factor para la cronificación del sufrimiento de las mujeres, porque no están viendo sus necesidades atendidas, y un factor de riesgo para los hombres porque la urgencia para que vuelvan a ser productivos puede llegar a desatender la situación de vulnerabilidad en la que están”, explica la psicóloga. Esos estereotipos, apunta, influyen en quienes experimentan una situación de sufrimiento pero también en los profesionales que deciden a quién derivar a un recurso.

Los hombres se suicidan más en todo el mundo

Tasas de mortalidad por suicidio, por cada 100.000 habitantes, ajustados por grupos de edad. Se agrupan los países según su renta. Datos de 2017 o el último año anterior disponible

Más allá de quién llega a esos centros, la psicóloga pone en cuarentena el enfoque que muchas veces tienen los tratamientos y las intervenciones con personas que sufren. “A menudo se trabaja desde la funcionalidad, desde la recuperación de las funciones que te van a hacer útil para la sociedad, desde la vuelta al trabajo, pero no tanto desde la atención a las necesidades emocionales. La urgencia puede evitar que se trabajen herramientas de comprensión y comunicación, de acercamiento y proceso de las emociones, algo que seguramente muchos hombres necesiten. Es atender a la punta del iceberg”. Y atender solo la punta del iceberg puede empeorar o cronificar determinados estados mentales.

Amigos, pero no para hablar de sí mismos
La brecha de género en el suicidio se agranda con la edad. A partir de los 70 años, el impacto crece muy significativamente entre los hombres, y no así entre las mujeres. Entre los 80 y los 89 años, la tasa de suicidios es del 34,3 por cada 100.000 en los hombres y del 7,1 en las mujeres. Este aumento tan significativo de la diferencia podría estar relacionado con la red social con la que cada persona cuenta.

Las diferencias por género en los suicidios se acentúan con la edad

Tasa de suicidios por cada 100.000 habitantes en España, por géneros y grupos de edad, en 2020:

El antropólogo Benno de Keijzer habla de “la caída del sistema” que tiene lugar para muchos hombres en la tercera edad. “El hombre jubilado se queda sin su lugar-identidad, muy centrada en lo laboral, y se queda sin proyecto porque no lo ha construido o preparado. Muchos regresan a casa a tiempo completo sin involucrarse en lo doméstico o en la crianza, como sí lo hacen las mujeres, jubiladas o no. También las mujeres logran construir más vínculos emocionales significativos y diversos que los hombres”, explica a elDiario.es. Los datos de suicidio , dice, muestran el impacto que llegan a tener “los mandatos de la masculinidad tradicional” para muchos hombres: “Ese tener que ser los fuertes, no poder pedir ayuda, no reconocer la vulnerabilidad, tener un concepto equivocado de autosuficiencia”.

El factor social es también una de las claves que menciona el psicólogo Iñaki Lajud: “Un gran mandato de la masculinidad es no hablar de nuestras emociones, es ser frío, la independencia. Eso nos da estatus”. Un hombre puede tener muchas amistades, pero ¿qué tipo de amistades? Contar con una red robusta tiene más que ver con la calidad que con la cantidad de relaciones.

“Puedes quedar para ver el fútbol o jugar al pádel y te vas luego a casa y no has hablado de ti o no sabes bien cómo está tu colega. Nosotros nos vinculamos más a través de las acciones y las mujeres a través de las palabras y de crear intimidad. Una mujer queda con sus amigas y hablan o incluso quedan para hablar, nosotros siempre tenemos una actividad por medio y en los silencios los temas que se suelen tratar son la política, los deportes, la tecnología, la música… pero no hablamos de nosotros mismos, de nuestros miedos, preocupación sentimientos”, afirma el psicólogo. Las conversaciones masculinas giran en torno al afuera y el interior se vuelve así un terreno menos explorado y, desde luego, mucho más difícil de compartir con los otros.

Cuando existe un sufrimiento o alguna patología, “el mandato de no pedir ayuda hace que vayamos cayendo en una espiral cada vez más compleja y sin salida, que incluye no buscar atención psicológica”, añade Benno de Keijzer. Iñaki Lajud subraya la importancia de la red social, “de tener a diferentes personas de diferentes ámbitos y momentos de la vida que nos puedan proporcionar cariño, escucha, alternativas.”. “Con compartir el dolor y pedir ayuda y dejar que nos ayuden se solucionarían muchas cosas”, agrega el psicólogo, que habla de la importancia de contar con una red que permita contrastar los malos pensamientos que pueden llegar a tenerse.

Paula G. Valverde Fonseca habla de otra de las diferencias de género que existen y que tiene que ver con las metodologías del suicidio: “Las mujeres pueden ser hasta cuidadosas, piensan en quién las va a descubrir, que no quieren molestar a nadie.. hasta en ese momento están cuidando. Los hombres sienten que tienen que hacerlo y lo hacen sin importar tanto esas circunstancias y eso tiene mucho que ver con la socialización de género”.

En cualquier caso, la experta recuerda que apenas se registran como suicidios una pequeña parte de los que en realidad lo son. Algunos accidentes o abandono de tratamientos también podrían responder a esa lógica, pero no se reconocen como tales en la estadística. Y eso, aventura, podría cambiar algunas de las cifras que conocemos.

https://www.eldiario.es/sociedad/hombres-suicidan-mujeres-ver-machismo_129_9806017.html

La pluja conté substàncies químiques persistents per sobre de les dosis segures a tot el món

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.

La pluja transporta contaminants persistents a tot arreu

Unes substàncies químiques àmpliament utilitzades en molts productes es troben en concentracions superiors a les considerades segures en pràcticament tot el planeta. La seva mobilitat per l’atmosfera fa que es trobin en nivells elevats en la pluja i la neu, i que es dipositin fins i tot en els llocs més remots de la Terra.

Aquesta és una de les conclusions d’un estudi fet per investigadors de la Universitat d’Estocolm i de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zurich), que s’ha publicat a Environmental Science & Technology.

Els autors es refereixen als perfluoroalquils i polifluoroalquils, abreujadament en anglès PFAS, unes substàncies orgàniques que contenen fluor i que es fan servir en molts àmbits, com ara envasos per a aliments, teixits, aparells electrònics, productes domèstics, escumes per apagar focs i articles mèdics, entre d’altres.

De PFAS n’hi ha més de quatre mil de diferents, però els investigadors s’han centrat en quatre grups, coneguts pels acrònims PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA. N’han comparat els nivells trobats en diferents llocs del món amb els que la legislació estableix com a segurs, i han vist que se superen pràcticament a tot arreu.

El gran problema dels PFAS no és només el seu gran ús, sinó que per la fortalesa dels enllaços de fluor no es degraden o es degraden molt lentament. I això fa que tot i que algunes d’aquestes substàncies s’hagin substituït per d’altres des de fa dues dècades, les seves concentracions pràcticament no hagin disminuït.

Per això se’ls anomena substàncies químiques persistents, i en anglès han rebut el renom de “forever chemicals”, substàncies químiques per sempre més. També s’acumulen en l’organisme.

Un cop en el medi, els processos naturals fan que es moguin per tot arreu, es dipositin i tornin a l’atmosfera, com passa amb el transport des de l’aigua del mar a l’aire i la seva expansió en forma d’aerosols. Això n’assegura la presència, explica un dels autors, Martin Scheringer, de l’ETH Zurich:

“La persistència extrema i el continu reciclatge global d’alguns PFAS farà que es mantinguin per sobre de les directrius establertes.”

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.


Nivells límit rebaixats

Això ha portat a rebaixar progressivament les dosis considerades segures. Una de les últimes revisions la va fer al juny l’EPA dels Estats Units, que va situar els nivells de PFOA i PFOS vora zero en comptes de les 70 parts per bilió que es va establir el 2016. La concentració límit en aigua potable per al PFOA (àcid perfluorooctanoic) als Estats Units ha disminuït 37,5 milions de vegades.

Per això, segons els autors, cada cop és més difícil que els nivells segurs no se superin, com explica l’autor principal de l’estudi, Ian Cousins, de la Universitat d’Estocolm:

“Basats en les últimes directrius als Estats Units per al PFOA en l’aigua potable, l’aigua de pluja de qualsevol lloc pot ser considerada no apta per beure. Si bé als països industrialitzats no se sol beure aigua de pluja, molta gent d’arreu del món espera que sigui segura per beure i també alimenta moltes de les nostres fonts d’aigua potable”.

Per als autors, tot això significa que s’ha sobrepassat el límit planetari o, en altres paraules, que no hi ha lloc prou segur on no se superin els nivells establerts de PFAS.

Si bé alguns investigadors apunten que els estudis sobre els efectes d’aquests compostos en la salut no són del tot concloents, uns altres demanen mesures de precaució per l’acumulació que es produeix tant en el medi com en l’organisme.

Això té costos, naturalment, i per a Jane Muncke, director de la Fundació Food Packaging Forum de Zuric, ho ha de pagar la indústria:

“No pot ser que uns pocs es beneficiïn econòmicament mentre contaminen l’aigua potable de milions i causin problemes seriosos de salut”.

Per això considera que els costos els ha d’assumir la indústria que produeix o utilitza aquestes substàncies, i afegeix que “el moment d’actuar és ara”.

Opina el mateix Crispin Halsall, de la Universitat de Lancaster, que explica els efectes futurs que els nivells d’aquests compostos en l’aigua de pluja siguin superiors als establerts:

“Això significa que amb el temps tindrem un impacte estadísticament significatiu en la salut humana”.

Halsall va liderar un estudi, publicat al juliol a Environmental Science & Technology, que mostrava la presència d’aquestes substàncies a l’Antàrtida. Amb testimonis de gel obtinguts a gran altitud a l’est del continent glaçat, van observar que entre el 1958 i el 2017 les concentracions d’alguns productes van continuar augmentant, tot i que es deixessin d’usar, amb un pic entre el 2009 i el 2013. Hi ha poques proves que després hagin disminuït gaire.

Els investigadors suecs i suïssos acaben amb un avís:

“La societat no hauria de repetir contínuament els mateixos errors comesos amb altres substàncies químiques persistents”.

https://www.ccma.cat/324/la-pluja-conte-substancies-quimiques-persistents-per-sobre-de-les-dosis-segures-a-tot-el-mon/noticia/3180938/

Les metàstasis comencen de nit

Les cèl·lules canceroses més agressives surten dels tumors sobretot quan dormim

El tractament del càncer ha millorat molt en els darrers cent anys. Era una malaltia pràcticament incurable a principis del segle XX i actualment la supervivència mitjana és superior al 50%, i continua augmentant. Però malgrat que li donem un sol nom, el càncer és en realitat un conjunt de més de dues-centes malalties amb característiques molt diferents. Així, mentre la mortalitat d’alguns càncers tan freqüents com el de mama o el de pròstata s’ha reduït fins a ser només d’un 20%, altres, com els de pulmó, fetge, estómac i còlon, causen quatre de cada deu morts per càncer. En aquests casos, la principal causa del mal pronòstic és que aquests tumors produeixen metàstasi abans que es puguin tractar efectivament. Per això és tan important entendre què fa que una cèl·lula maligna deixi el seu òrgan de naixement i vagi a establir-se a una altra part del cos. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que aquests viatges tenen lloc sobretot quan dormim.

Les metàstasis són un procés lent que tot i fer-se evident només a les fases finals d’un càncer es creu que s’inicia molt abans. En algun moment de l’evolució d’un tumor, i per causes que encara no comprenem del tot, les seves cèl·lules adquireixen l’habilitat de sortir del lloc d’on són originàries. Això no passa en teixits sans, on cada cèl·lula ocuparà el mateix lloc durant tota la seva existència i només són capaces de moure’s les que tenen alguna funció especial (per exemple, les del sistema immunitari). Quan la cèl·lula cancerosa abandona la seva posició inicial, primer envaeix els teixits veïns, però segurament no tardarà gaire a trobar un vas sanguini, ja que sempre se’n formen de nous quan creix un tumor.

Si la cèl·lula aconsegueix entrar-hi, és molt possible que després no pugui resistir les inclemències de la circulació. Però, ocasionalment, alguna d’aquestes cèl·lules mòbils sobreviurà prou temps per agafar una via de sortida. De cop, es trobarà en un teixit que no és el seu i, una vegada més, això li posarà les coses difícils. Malgrat tot, de tant en tant algunes cèl·lules malignes acaben trobant un entorn on tindran el tipus de nutrients i estímuls que necessiten per continuar multiplicant-se. Així és com es forma un tumor secundari, que és el que es coneix com a metàstasi. Quan apareixen, les possibilitats de tractament disminueixen molt, i acaben sent les responsables del 90% de les morts per càncer. La recerca sobre les metàstasis, doncs, és essencial per millorar el pronòstic de la malaltia.

Proliferació nocturna
Per entendre millor aquest procés, el grup del doctor Nicola Aceto, del Swiss Federal Institute of Technology, a Zuric, va pensar en estudiar com les cèl·lules metastàtiques deixen el tumor, que sempre s’havia cregut que passava en qualsevol moment de manera aleatòria. Però quan van analitzar la sang de pacients amb càncer de mama es van adonar que l’entrada de les cèl·lules a la sang seguia un patró relacionat amb els cicles de la son, els anomenats ritmes circadiaris: sorprenentment, les mostres extretes a les quatre de la matinada, enmig de la fase del son, contenien moltes més cèl·lules malignes que les que s’havien recollit a les deu del matí.

Davant d’aquest fet inesperat, els investigadors van decidir analitzar el fenomen en ratolins i van veure que passava el mateix. Llavors van tractar els animals amb melatonina, una hormona que s’encarrega de regular el son, o van usar altres estratègies per canviar artificialment els seus ritmes circadiaris. En tots els casos passava el mateix: hi havia més cèl·lules canceroses a la sang quan els animals estaven reposant. Això no vol dir necessàriament que les metàstasis es formin quan dormim, perquè se sap que la gran majoria de cèl·lules canceroses que arriben a la sang acaben morint. Per això el següent pas va ser injectar les cèl·lules a animals sans. Aleshores van veure que les que havien extret dels ratolins en repòs tenien més capacitat de generar metàstasi que no pas les que havien obtingut dels ratolins desperts. Això es relacionava amb un augment de l’activació de gens necessaris per al procés de proliferació durant les hores de son, tant en les cèl·lules metastàtiques com en els tumors originals.

Aquests experiments demostrarien que és principalment quan dormim que les cèl·lules canceroses surten dels tumors i que, a més, les que ho fan són més agressives que les poques que viatgen de dia. Si més no això és el que passa en el càncer de mama. Ara caldria veure si el patró es repeteix en altres tipus de tumors. En el cas que sigui així, aquest descobriment permetria definir millors tractaments, com per exemple administrar quimioteràpia o altres fàrmacs durant la nit, que és quan serien efectius per eliminar les cèl·lules més agressives i perilloses. Això també té implicacions per al diagnòstic, perquè detectar cèl·lules circulants és una de les noves tècniques per trobar el càncer abans que generi símptomes i així tenir més possibilitats de curar-lo. L’estudi suggereix que aquestes mesures serien més precises durant la nit.

https://www.ara.cat/ciencia-medi-ambient/biomedicina/nit-metastasi_1_4445061.html

L’anticoncepció forçada de Dinamarca que va reduir a la meitat la natalitat de Groenlàndia

Una investigació periodística revela que als anys 60 i 70 es van implantar DIU a 4.500 noies sense el seu consentiment

L’Inge Thomassen, una groenlandesa de 61 anys, en tenia 17 quan es va quedar embarassada. En aquell moment, els seus pares no li van permetre tenir la criatura i va haver d’avortar. Després va passar-se anys i anys intentant tenir un fill, fins i tot amb processos de reproducció assistida, però mai ho va aconseguir. El 1995, gairebé dues dècades més tard, una radiografia va mostrar que tenia un dispositiu intrauterí (DIU) a l’úter. Ella no en tenia ni idea. És una dels milers de víctimes d’una campanya de control de natalitat forçada que el govern danès va dur a terme als anys 60 i 70 a Groenlàndia, antiga colònia danesa que actualment encara forma part del país escandinau.

La ràdio pública danesa DR ha destapat que, a partir del 1966, Dinamarca va promoure la implantació d’aquests mètodes anticonceptius a 4.500 noies a partir de 13 anys, la meitat de les dones en edat fèrtil que hi havia en aquell moment a l’illa. I ho van fer, en molts casos, sense donar-los cap informació i sense el seu consentiment ni el dels seus pares. Moltes no ho van descobrir fins molt temps després, després d’anys de dolors, infeccions i problemes per quedar-se embarassades.

Al podcast de DR, un ginecòleg retirat explica que va posar milers de DIU, i que aquells dispositius no estaven pensats per a noies joves; eren massa grans per a dones que encara no havien donat a llum, amb la qual cosa hi havia risc de complicacions i fins i tot de deixar-les estèrils de forma permanent. És el cas de l’Inge, que va patir danys permanents a l’úter que li van impedir ser mare, i no sap ni té cap record de quan li van implantar el DIU. “Ara penso que ho devien fer quan vaig anar a avortar”, explica al diari groenlandès KNR. Segons DR, diverses dones han afirmat el mateix, que se’ls va implantar sense que ho sabessin durant intervencions o després de parir.

El cas ha provocat un escàndol majúscul, fins i tot amb acusacions de genocidi contra el poble inuit, l’indígena i majoritari en aquesta illa àrtica, on hi viuen unes 56.000 persones. El govern danès ha anunciat un “estudi històric” de la relació entre Groenlàndia i Dinamarca, que cobrirà el període des de la Segona Guerra Mundial. “La relació danesa-groenlandesa és sòlida i es basa en el respecte mutu. Però recentment hem tingut coneixement de casos i processos que testimonien que encara hi ha capítols de la nostra història comuna que no hem destapat”, va manifestar la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, en un comunicat, en què va confiar que aquest informe ajudarà a la “reconciliació” històrica. Aquesta setmana, el govern danès ha confirmat que aquest estudi inclourà la qüestió de l’anticoncepció forçada, com ha demanat unànimement el Parlament groenlandès.

“L’estat em va robar la virginitat”

La majoria dels DIU es van posar entre mitjans dels anys 60 i mitjans dels 70, tot i que hi ha casos fins al 1991. Aviaja Siegstad, ginecòloga de l’hospital de Nuuk, la capital, explica a KNR que als anys 90 i 2000 diverses dones arribaven a les consultes perquè no podien quedar-se embarassades, i allà descobrien que portaven un DIU. “No eren moltes, però suficients perquè tots els ginecòlegs que han treballat aquí ho hagin experimentat”, detalla, i afegeix que encara l’any passat va trobar-se amb un cas d’una dona que duia un dispositiu com els que es posaven aleshores, denominats Lippes Loop.

“Va ser molt dolorós. Jo no havia tingut relacions amb ningú. Allà vaig deixar de ser verge. L’estat em va robar la virginitat contra la meva voluntat”, rememora la Naja Lyberth, a qui li van posar el DIU el 1976, quan tenia 14 anys. “Semblava que tenia ganivets a dins; em passava cada cop que tenia la regla”, lamenta. Explica que, un dia, un metge va dir a totes les noies de la seva classe (entre 13 i 14 anys) que l’endemà havien d’anar a l’hospital i que allà els implantarien el DIU. “No es va plantejar si volíem o no, no vam tenir l’opció de dir que no”, assegura.

Ara, el govern groenlandès ofereix ajuda psicològica a les víctimes, ja que assegura que moltes d’elles estan revivint l’experiència traumàtica ara que ha sortit a la llum pública. “És una experiència terrible que ha traumatitzat moltes dones. Algunes estan patint crisis i flashbacks des de l’emissió del podcast i el debat social”, afirma Mimi Karlsen, responsable de Salut i Famílies del govern autònom.

Obstacle per a la modernització

Segons DR, les autoritats daneses van impulsar aquesta campanya perquè estaven preocupades per l’augment de la població a Groenlàndia, que veien com un obstacle per al procés de modernització de l’illa, que el 1953 va deixar de ser una colònia i es va integrar al regne danès. Un creixement de la població suposava un augment de la despesa (actualment, la subvenció anual de Dinamarca a Groenlàndia és de més de 500 milions d’euros, que suposen gairebé la meitat del pressupost públic de l’illa). A més, moltes de les embarassades eren noies joves solteres. Un informe del 1965 mostra que cada any neixen 500 criatures fora del matrimoni a Groenlàndia i que un terç de les mares tenien menys de 20 anys.

El resultat va ser que, en una dècada, els naixements es van reduir a la meitat: de 1.674 l’any 1964 a 638 deu anys més tard. El projecte es va frenar el 1974, quan la delegació danesa va tenir problemes a la Conferència Internacional de l’ONU a Bucarest, on es va subratllar que la planificació familiar forçada no s’havia d’utilitzar com a motor de modernització.

Tant el Consell de Drets Humans de Groenlàndia com l’Institut Danès per als Drets Humans han considerat que aquesta pràctica suposa una violació dels drets humans. “Frega el genocidi”, ha afirmat Aki-Matilda Høegh-Dam, que representa el partit groenlandès Siumut al Parlament danès. Recorda que no és l’únic cas de violacions dels drets humans dels inuit. L’any passat, per exemple, la primera ministra va demanar perdó i va oferir compensacions pels casos d’assimiliació forçada de nens inuit que, en un experiment social als anys 50 per “modernitzar” l’illa, van ser separats de les seves famílies i enviats a Copenhaguen amb famílies daneses, que en alguns casos van adoptar-los sense el consentiment dels seus pares. Capítols foscos del passat colonial de Dinamarca que ara es pretén esmenar.

https://www.ara.cat/internacional/europa/l-anticoncepcio-forcada-dinamarca-reduir-meitat-natalitat-groenlandia_1_4405527.html

Viruela del mono: de Maspalomas a una sauna de Madrid, así se expandió el ‘monekypox’ en España

Los casos mundiales de la viruela del mono siguen aumentando mientras Sanidad trata de determinar el paciente ‘cero’ en España. Esto es todo lo que se conoce sobre la expansión del ‘monkeypox’ en nuestro país.

Imagen de las lesiones en la piel provocadas por la viruela del mono | Efe

La OMS ha informado de un incremento en los casos mundiales de la viruela del mono. Ya son 131 confirmados, mientras que los sospechosos ascienden a 106. Hasta 17 países tienen infectados con la enfermedad, siendo la mayoría de ellos europeos.

En España, los últimos datos de Sanidad mantienen los 20 casos confirmados, con un total de 51 positivos de viruela no humana que todavía tienen que ser analizados.

Por otro lado, la Comunidad de Madrid ha registrado 36 positivos de viruela del mono y asegura que hay otros 40 casos sospechosos mientras estudia el origen de la enfermedad.

Los dos focos en España: Maspalomas y una sauna de Madrid

Fue precisamente el consejero de Sanidad de la región, Enrique Ruiz Escudero, el que aseguró que la cadena de transmisión “parece partir” de la fiesta en Canarias, concretamente del Orgullo Gay que tuvo lugar en Maspalomas.

Así, Maspalomas parece ser el segundo foco español del virus tras el detectado en Madrid, una sauna frecuentada por jóvenes varones de distintas nacionalidades y que ya ha sido cerrada por las autoridades. No obstante, el gobierno canario subraya que es pronto para este tipo de afirmación.

Y es que fuentes del departamento del ejecutivo canario comentan que solo uno de los dos casos de viruela del mono detectados en las islas está vinculado con el Orgullo Gay de Maspalomas y que es posible que este evento, que llegó a congregar más de 80.000 personas, pudiera “contribuir a la expansión del virus”.

Sanidad insiste en que se está realizando un trabajo de vigilancia para establecer los vínculos epidemiológicos entre los casos confirmados, para trazar el origen de la cadena de transmisión y frenar la expansión del ‘monkeypox’.

La otra hipótesis: ¿casos procedentes de Reino Unido?

Otra de las hipótesis que se manejan es que el virus se pudiera haber expandido a través de algún caso de Reino Unido, primer país donde se comenzaron a detectar positivos de la viruela del mono.

Reino Unido y Portugal fueron los primeros países en notificar casos, por lo que existe la posibilidad de que el virus se haya transmitido tras el viaje de alguna persona ya infectada procedente de estos países.

https://www.ondacero.es/noticias/sociedad/viruela-mono-maspalomas-sauna-madrid-asi-expandio-monekypox-espana_20220525628daae9cd1524000107069d.html

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2