Category Archives: medecina

¿Puc contagiar-me de covid tot i haver-me vacunat?

Set mesos després que comencés la campanya de vacunació ja es veuen els efectes protectors de la vacuna. Ara bé, ¿funcionen igual les vacunes per a tothom? ¿És possible contagiar-se quan ja s’està vacunat? ¿Les vacunes prevenen les infeccions o només protegeixen davant la malaltia greu?

Cua per accedir a la vacunació mòbil a l’Arc del Triomf. CRISTINA CALDERER

La vacuna és excel·lent per protegir de la malaltia greu però sempre que se n’hagi rebut la segona dosi

Prevenir la infecció i prevenir la malaltia són coses diferents. Les vacunes van ser creades i assajades per evitar la malaltia, i la seva inoculació s’associa a la disminució de la càrrega viral i de la capacitat de transmissió, però això no significa que pugui aturar les noves infeccions.

es pot regular la teràpia gènica amb un interruptor?

La teràpia gènica està considerada la medicina del futur i es preveu que, els pròxims anys, transformi completament el sistema sanitari. Per això, és necessari poder regular la dosi del gen terapèutic. Els fàrmacs tradicionals permeten establir la pauta que cada pacient necessita perquè li faci efecte. Tot i això, “en el cas de la teràpia gènica, la persona es cura amb una sola dosi”, explica Puri Fortes, investigadora del Centre d’ Investigació Mèdica Aplicada ( CIM) de la Universitat de Navarra.

Aquesta teràpia consisteix a utilitzar un virus modificat perquè expressi un gen en concret que, un cop s’introdueix al cos del pacient, infecta la cèl·lula diana on resideix el problema de salut, i comença a produir un fàrmac per solucionar-ho. “Però, és impossible saber si per a cada pacient concret els nivells d’aquest fàrmac són suficients, efectius o tòxics. Es necessiten estratègies per poder pujar o baixar el “volum” del gen i assegurar-nos que el pacient rep la dosi adequada”, diu.

Al costat del seu equip, ha dissenyat un interruptor, que han anomenat Router, que es col·loca al gen terapèutic i permet ajustar-ne el volum, i fins i tot apagar-lo i encendre’l quan sigui necessari.

Els investigadors ja han provat aquest Router en cultius cel·lulars i models animals, i han comprovat que són capaços de modular els nivells d’un gen. Ara pretenen ampliar el nombre de fàrmacs que poden utilitzar per pujar i baixar el volum del gen i el seu primer objectiu és aplicar aquest interruptor en la immunoteràpia del càncer amb cèl·lules CAR- T, que provoca toxicitat en molts pacients, mentre que en altres no acaba de funcionar.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210705/7577770/pot-regular-terapia-genica-amb-interruptor.html

El cibercrim s’acarnissa amb els hospitals

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

Sense que ningú se n’hagués adonat, Makop es va despertar un diumenge. No va matinar gaire, eren les 9,50 h, però no va importar, perquè la clínica on va aparèixer, CMJL, a Pontevedra, era tancada i els treballadors, a casa. Makop tenia hores per infectar i bloquejar els circuits informàtics. Era el 4 d’abril. A les 8.53 h del dilluns 5, l’empresa que presta serveis informàtics a la clínica va ser alertada del pirateig del sistema: els historials mèdics de 300 pacients estaven bloquejats.

Makop no va necessitar cap túnel. Va entrar a través del correu electrònic d’un treballador que, teletreballant des de casa, va obrir un missatge que semblava del Sergas, el servei gallec de salut. Però no era el Sergas, sinó un virus anomenat Makop. L’havia enviat un grup cibercriminal que amb tota seguretat va demanar un rescat.

El cas va arribar a l’ Agència Espanyola de Protecció de Dades, que fa uns dies ha conclòs que l’empresa tenia prou mesures de seguretat, encara que Makop infectés el sistema i obligués a recompondre (a mà) els historials des del 28 de gener, data de l’última còpia de seguretat. És una pandèmia paral·lela: la dels atacs al sistema sanitari. Ha estat l’objectiu primordial de la ciberdelinqüència en els últims mesos malgrat que els mateixos grups criminals van anunciar quan va esclatar la pandèmia que, per raons morals, no els tocarien. Mentien: els han envestit més que mai.

La clínica gallega no és un cas aïllat, sinó un fenomen mundial de dimensions alarmants. Entre el novembre del 2020 i el gener del 2021, els atacs de ransomware contra el sector sanitari (hospitals, clíniques, ambulatoris, laboratoris, etc.) van créixer un 45%, el doble de l’augment general, segons dades de l’empresa de ciberseguretat Check Point.

La mateixa tendència apunta el web especialitzat Hackmaggedon a la seva anàlisi del primer trimestre del 2021. És el sector més castigat, al davant dels atacs contra els individus, l’administració pública o l’educació. El supera només la categoria calaix de sastre d’“altres indústries”.

“Sempre ha estat en el punt de mira, perquè el robatori de dades mèdiques confidencials és un negoci molt lucratiu”, apunta a aquest diari Jamie MacColl, analista del think tank britànic Royal United Services Institute for Defence and Security Studies. Per l’historial d’un pacient, un de sol, es paguen entre 200 i 830 euros a la deep web , la internet profunda. S’utilitzen per a tota classe de fraus i suplantacions d’identitat.

Però la pandèmia ha convertit la sanitat en presa fàcil per al ransomware . Consisteix a introduir un virus en un sistema informàtic i segrestar-lo , encriptant les dades, i exigir a la víctima el pagament d’un rescat pel codi de desbloqueig. Amb les ucis plenes i el sistema a punt de col·lapsar, qui en pot interrompre l’activitat? La sanitat és més essencial que mai i els hackers ho saben.

Una investigació alerta que als hospitals piratejats la mortalitat creix i perdura dos o tres anys

La tecnologització de la medicina, que permet tants avenços, és una arma de doble cara. “En un hospital tot està connectat: des del software d’història clínica als equips de radiografia, radiologia, etc. Un ciberatac pot obligar a tancar un hospital. Haver de rebutjar ingressos, perquè sense informació no es pot atendre un pacient, o desprogramar intervencions. Que se’t mori algú és difícil, però pots tenir problemes greus, com que et parin una operació, per exemple si et quedes sense imatge radiològica. O que calgui interrompre les químios, que funcionen amb un software molt sofisticat”, enumera el cap d’informàtica d’un gran hospital català. Demana l’anonimat per no atreure els malfactors.

Al setembre, l’Hospital Universitari de Düsseldorf es va veure obligat a tancar les urgències per un atac. Una dona que arribava amb dissecció aòrtica va haver de ser traslladada a un altre centre i va morir. La fiscalia va plantejar acusar d’homicidi els agressors, però va concloure que la mort era inevitable.

Les conseqüències d’un atac perduren en el temps. Una investigació de la Universitat de Vanderbilt ( EUA) del 2019, que va mesurar la qualitat assistencial en hospitals que havien patit atacs, va detectar augments de la mortalitat 30 dies després de l’alta en els dos o tres anys següents, mentre que el temps d’espera per a un electrocardiograma va créixer en alguns casos en més dos minuts.

El cas més sonat, per la seva dimensió, va ser a Irlanda el 14 de maig: tot el sistema sanitari públic va ser atacat. Un mes i mig després, en alguns serveis continuen treballant amb paper i bolígraf, persisteixen els retards i creuen que la factura superarà els 505 milions d’euros. “Trigaran mesos, fins i tot anys, a recuperar-se”, adverteix MacCall.

Els EUA, on la sanitat és essencialment privada, són el país amb més atacs. El 2020 n’hi va haver més de 600, un rècord.

A Espanya els atacs s’han duplicat, segons Check Point. Des de grans grups, com Quirón o el Consorci Sanitari Integral (propietari de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí i 13 centres més) a una miríada de petites clíniques, com la gallega, que no surten a les notícies. Cap gran hospital no va voler parlar dels atacs soferts. Tampoc el Centre Criptològic Nacional ni el Centre Nacional d’ Intel·ligència –dependents del ministeri de Defensa–, responsables d’analitzar i protegir d’aquesta amenaça. Fonts ministerials es van negar a oferir cap classe d’informació.

“Estudien molt bé a qui atacar, de vegades durant mesos, i busquen víctimes fàcils. Els hospitals petits són els més vulnerables, tenen menys sistemes de protecció”, explica Jaume Abella, coordinador del màster en ciberseguretat de La Salle.

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

“Abans els atacs eren massius, anaven a veure què pescaven. Ara han evolucionat molt. Entren en un sistema i estan diversos dies passejant-se fins que llancen atacs dirigits que col·lapsen l’organització”, diu Albert Haro, responsable en seguretat de la informació de l’ Agència de Ciberseguretat de Catalunya. “Els criminals”, afegeix, “funcionen com veritables empreses”.

Hi sol haver una doble extorsió: a més d’encriptar els fitxers de les víctimes, els roben dades confidencials i els amenacen de publicar-les (en solen penjar una part a tall d’aperitiu).

Així, encara que una organització tingui cò­pies de seguretat, hi ha més possibilitats que pagui per evitar el dany reputacional i les multes per protecció de dades. En sanitat hi ha un altre pas de rosca: els pirates contacten els pacients a qui han robat les dades, per exemple algú amb el VIH o un trastorn psiquiàtric, i els extorsionen per no publicar-les.

Els rescats exigits varien enormement segons la mida de l’hospital, el mal perpetrat o el país. A Irlanda li van demanar 16,5 milions d’euros, que no va pagar. Segons una enquesta de l’empresa Sophos a 328 caps d’informàtica d’organitzacions sanitàries a 30 països, la mitjana de rescats de­semborsats va ser de 110.800 euros, però inclou només els que admeten el pagament, una minoria.

Als EUA les xifres són molt per sobre. Segons un informe del despatx d’advocats BakerHostetler, la mitjana exigida el 2020 va ser de 4,5 milions, que es va traduir en 910.335 dòlars pagats. NA Financial, una de les companyies d’assegurances més grans del país, va pagar 40 milions després de patir un atac al març, segons va revelar l’agència Bloomberg.

“Poden reinvertir aquestes fortunes per contractar més hackers i comprar programes més letals. Imagina’t el que són 40 milions davant el pressupost en ciberseguretat d’un hospital. Hi ha un de­sequilibri creixent”, apunta Jamie McCall.

“És difícil dir quant costa de protegir un gran hospital”, assenyala el responsable del centre català. “Un sistema de seguretat del correu electrònic pot costar 200 o 300.000 euros a l’any, i és un afegit a altres filtres. Després hi ha inversions que cal fer periòdicament. I la seguretat total no la tens mai. Sempre es veu com una despesa supèrflua”.

Irlanda va patir al maig un potent atac que va bloquejar els seus hospitals: li demanaven 16,5 milions d’euros

A ell li agradaria comptar amb un CISO ( Chief Information Security Officer), un especialista en ciberseguretat, una figura que tenen les grans empreses però “cap hospital català”, diu. “A Catalunya hi ha 60 hospitals i 40 sistemes diferents de protecció. Hi hauria d’haver un paraigua comú”.

“El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos”, assenyala Abella. Alguns països, com França, han adoptat una línia dura contra el pagament de rescats.

Pressionada, la companyia d’assegurances Axa va anunciar al maig que deixarà d’incloure a les seves pòlisses el reembors de rescats. Els experts recomanen no pagar. “No hi ha garanties de recuperar les dades i et fa més vulnerable per tornar a ser atacat”, adverteix Haro. “Si contestes ràpid, i cedeixes i pagues, pagaràs moltes vegades”, diu Selva Orejón, directora d’ On Branding, dedicada a la reputació digital i la ciberseguretat, que admet que molts clients acaben pagant.

Lluitar contra aquests grups criminals és complicat. La majoria opera des de països com Rússia, Bulgària, la Xina o Corea del Nord.

“Tot i que els criminals intenten amagar-ho, els experts tenen eines per veure l’idioma del navegador d’origen”, explica Orejón. Quan negocien amb els atacants, els incrusten, si poden, una balisa informàtica per identificar-los.

Més que dirigir-los, els governs rus o xinès els toleren, assenyala MacColl. “La idea que Putin dirigeix personalment atacs de ransomware contra les nostres infraestructures crítiques és equivocada. És més aviat que en aquests països troben un ambient permissiu, en què els cossos de seguretat els deixen fer”.

“Això no treu que alguns cibercriminals treballin ocasionalment per a governs”, afegeix. Els EUA i Europa han acusat el Kremlin de ser al darrere del ciberespionatge a laboratoris que treballaven amb vacunes covid.

El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos

A la seva trobada amb Vladímir Putin, el president dels EUA, Joe Biden, va presentar una llista de 16 tipus d’infraestructures contra les quals no vol més atacs.

MacColl destaca el cas d’Irlanda, al darrere del qual hi ha un grup rus anomenat Conti. Els pirates no van trigar a lliurar el codi, sense cobrar. “No han dit per què. Potser van pensar que tanta atenció mediàtica no els convenia. També em pregunto –afegeix– si Rússia, que actualment s’està acostant diplomàticament a Dublín, els va pressionar”.

El ransomware es dispara perquè cada vegada és un negoci més lucratiu. Molts grups que es dedicaven a un altre tipus de ciberdelinqüència s’han passat a això. És així perquè moltes víctimes paguen, lamenta MacColl. “És injust culpar-los.

És una de les poques àrees en què els governs abandonen les empreses privades a la seva sort davant criminals organitzats i estats hostils. Fins que els governs no assumeixin un paper més proactiu –pronostica– els atacs continuaran creixent.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210705/7577750/cibercrim-s-acarnissa-amb-els-hospitals.html

Descobreixen un nou coronavirus que prové dels gossos

Cal més investigació per saber si es pot transmetre entre persones i si causa alguna malaltia als humans

Els coronavirus es van descobrir als anys 20 del segle passat en mamífers i ocells, però als anys 60 es va veure que també eren capaços de reproduir-se en humans. Fins a principis del segle XXI eren coneguts sobretot per causar infeccions respiratòries lleus. L’epidèmia de SARS del 2003 va fer saltar les alarmes: no tan sols comportaven refredats, sinó que també podien arribar a causar malalties greus i fins i tot la mort. Pitjor encara: s’escampaven tan ràpidament que podien convertir-se en pandèmies. Aquesta previsió es va confirmar setze anys després, amb l’entrada en escena del SARS-CoV-2, de moment el més perillós de tots. Però la família continua creixent: el nou membre és un coronavirus que, inesperadament, ha saltat dels gossos als humans i que encara no sabem quins efectes té.

Els coronavirus són microbis amb forma de pilota plena de punxes, una mena d’eriçons microscòpics. La seva composició, com la de tots els virus, és simple: més o menys una dotzena de gens embolcallats amb una càpsula de greixos i proteïnes. Tot plegat té una mida mil vegades més petita que l’amplada d’un cabell. Actualment se n’han descrit unes quantes desenes, tot i que només se’n coneixen set que ens facin emmalaltir: a part del SARS-CoV, el SARS-CoV-2 i el MERS-CoV, que donen quadres respiratoris greus ( SARS, covid-19 i MERS, respectivament), els altres quatre són responsables d’un bon nombre de refredats comuns.

Una nova ruta dels coronavirus

L’origen d’aquests coronavirus és el ratpenat (menys dos, que venen dels rosegadors), però normalment els virus arriben als humans passant abans per un intermediari, com el camell en el cas de la MERS. En alguns casos, com per exemple el covid-19, aquest segon animal encara és desconegut. Fa unes setmanes es va publicar un estudi en què es descrivia per primer cop un coronavirus que havia saltat dels gossos a les persones, una ruta que es pensava que no era possible.

El descobriment el va fer l’equip del doctor Gregory Gray, catedràtic de medicina de la Duke University, que va desenvolupar un test genèric per detectar qualsevol coronavirus. A diferència de les eines que es fan servir per diagnosticar el covid-19 (com la PCR o els tests d’antígens), que només en detecten un tipus concret, la prova del doctor Gray està dissenyada per reconèixer una estructura comuna de tots els coronavirus, fins i tot dels que encara no es coneixen. Si més no en teoria. Per comprovar si la prova funcionava, els científics van analitzar mostres de pacients d’un hospital de Malàisia, obtingudes entre el 2017 i el 2018 a partir de frotis nasals semblants als que es fan per diagnosticar el covid-19. Esperaven que amb un sol test universal serien capaços d’identificar els microbis habituals que solen tenir les persones ingressades amb infeccions respiratòries.

Un nou coronavirus

Però segons l’article que han publicat recentment a la revista Clinical Infectious Diseases, la prova va trobar un coronavirus que ningú s’esperava. El van detectar sobretot en nens hospitalitzats amb pneumònia, i el percentatge d’afectats era força alt per a un virus desconegut: fins a un 3% dels malalts el presentaven. Com que la troballa era sorprenent, van demanar a altres laboratoris experts en el tema que també analitzessin les mostres amb tècniques diferents. Els resultats van confirmar que havien descobert un coronavirus que no tan sols no s’havia aïllat abans en humans, sinó que normalment circulava entre els gossos.

A continuació van fer anàlisis genètiques del virus i van veure-hi trets que suggerien que havia passat també per gats i porcs. Però, malgrat tot, la conclusió va ser que havia saltat directament dels gossos als humans. L’explicació podria ser que aquest coronovirus ha adquirit una mutació que no es veu en els dels gossos però sí en els dels humans (concretament en el SARS-CoV i el SARS-Cov-2). Això li podria haver proporcionat l’habilitat per sobreviure dins el cos humà, cosa que abans no podia fer. Els pacients probablement l’haurien adquirit pel contacte directe amb mascotes infectades, tot i que no se sap amb quina freqüència pot passar una cosa així.

Sense motius d’alarma

Fins ara no s’havia vist que les mascotes poguessin ser ni l’origen ni els intermediaris d’aquesta mena de virus, però això no hauria de ser encara motiu d’alarma. Que aquest coronavirus es trobés en pacients que tenien pneumònia tampoc vol dir que la causés. Podria ser una infecció addicional, i que només hi contribuís amb símptomes lleus. Calen més experiments per saber si té la capacitat de fer emmalaltir els humans. A més, tampoc s’ha vist que pugui saltar de persona a persona, que és la capacitat clau per causar brots, epidèmies o fins i tot pandèmies.

L’estudi és important perquè ens diu que, a partir d’ara, caldrà tenir present que els coronavirus també poden venir d’altres hostes, a part dels habituals. Per controlar futurs brots, d’aquest o d’altres membres de la família, s’haurà d’ampliar la vigilància a més espècies per detectar noves zoonosis (les malalties que provenen de microbis dels animals) abans que no causin problemes seriosos a escala mundial.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC

https://www.ara.cat/ciencia-tecnologia/descobreixen-nou-coronavirus-prove-dels-gossos_1_4017530.html

El govern espanyol ha d’explicar què està passant amb el remdesivir

Quan va aparèixer la COVID-19, una de les primeres estratègies per trobar un tractament va ser cercar una cura entre aquelles molècules que ja s’havien investigat per tractar virus similars. Una d’aquestes molècules va ser la del remdesivir.

Malgrat els esforços (i la gran quantitat de diners públics invertits) la molècula de Gilead per l’Ebola no va funcionar. Les proves in vitro van mostrar una “potent activitat” contra el virus i els assajos amb animals van tenir “un èxit sense precedents”. Però quan es va provar en humans, els resultats del remdesivir van ser “decebedors”5.

Però malgrat que governs d’arreu del món han pagat milers de milions a Gilead pel seu subministrament, les “promeses” del remdesivir no acaben de fer-se realitat. Que els governs (inclòs l’espanyol) aprovin una despesa multimilionària per un medicament no hauria de ser notícia. El que no és tan habitual és que es gastin tants diners en un medicament l’eficàcia del qual no ha estat demostrada de manera clara i inequívoca. I l’eficàcia del remdesivir, malgrat el seu alt preu, no ho ha estat. Com pot estar passant això? 

El juny de 2017 el Butlletí Groc de l’Institut Català de Farmacologia presentava un informe titulat “Farmacovigilància a Europa: protegeix realment als pacients?”58 A les conclusions es podia llegir:

L’EMA és poc exigent amb les garanties de seguretat dels nous fàrmacs i triga molt a reaccionar quan apareix un problema. (…) La ciutadania no està protegida davant un problema creixent de salut pública”.

Hi ha algú a les múltiples agències i organismes públics, algú a les subdireccions i secretaries generals avaluant advertències com aquestes?

https://octuvre.cat/el-govern-espanyol-ha-dexplicar-que-esta-passant-amb-el-remdesivir/

El colesterol bo no sempre és saludable, segons un estudi liderat per l’Hospital del Mar

L’estudi demostra que les persones amb partícules de colesterol bo tenen menys risc d’infart de miocardi només si són petites, i això obre la porta a dissenyar nous fàrmacs.

Imatge creada per ordinador de partícules de colesterol a la sang
Imatge creada per ordinador de partícules de colesterol a la sang
(Tlecoatl Zyanya/Wikimedia Commons)

El colesterol HDL o d’alta densitat, el colesterol bo, redueix el risc de malalties cardiovasculars, però només si es presenta en partícules petites.

Això és el que acaba de demostrar un estudi liderat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) en què també han participat, entre d’altres, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS, de l’IDIBELL i de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

L’estudi s’ha publicat a la revista Metabolism Clinical and Experimental.

Encara que parlem de colesterol bo i dolent, de colesterol només n’hi ha un tipus. El que diferencia l’un de l’altre són les proteïnes a què va unit i que el transporten per la sang.

Així, el bo (HDL) va unit a proteïnes d’alta densitat. Això fa que el transportin amb més eficàcia fins al fetge perquè sigui eliminat i no es dipositi a les parets de les artèries.

En canvi, el dolent (LDL) va unit a proteïnes de baixa densitat i és més fàcil que, en comptes de circular amb prou força pel torrent sanguini, s’adhereixi a les parets de les artèries.

Per això, l’HDL s’associa a un menor risc de presentar malalties cardiovasculars, i l’LDL, per contra, a un augment del risc cardiovascular.


La influència de la genètica

Podríem pensar que, en conseqüència, si els fàrmacs que redueixen el colesterol dolent també disminueixen el risc cardiovascular, com s’ha demostrat, els que augmenten el colesterol bo haurien de ser eficaços per evitar malalties cardiovasculars.

Però això no és així i en aquest estudi els investigadors n’han demostrat la raó. Han analitzat les característiques genètiques que determinen la grandària de les partícules de colesterol bo i posteriorment han estudiat la seva relació amb el risc de presentar un infart de miocardi.

Van observar que la genètica que afavoreix unes partícules grans de colesterol bo va lligada a un increment del risc d’infart. En canvi, les característiques genètiques associades a partícules petites de colesterol bo es relacionaven amb un menor risc d’infart.

Així ho explica l’investigador principal de l’estudi, Roberto Elosua, coordinador del Grup de Recerca en Epidemiologia i Genètica Cardiovascular de l’IMIM-Hospital del Mar i de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC):

“Hi ha una relació causal positiva entre la grandària de les partícules de l’HDL colesterol i el risc d’infart; per tant, hem d’aconseguir incrementar els nivells de colesterol bo en sang, però sempre en partícules petites.”


A la recerca de nous fàrmacs

Per tant, no n’hi ha prou d’incrementar el colesterol bo, sinó que s’ha de presentar en partícules petites, com explica Álvaro Hernáez, investigador de l’IDIBAPS:

“Si hem de fer alguna cosa amb l’HDL és incrementar el nombre de partícules petites, que són les que fan de manera adequada la funció d’eliminar el colesterol, les que realment el traslladen al fetge per a la seva eliminació i no permeten que s’acumuli a les artèries i provoqui malalties cardiovasculars.”

Ara cal buscar un tipus de fàrmacs, que no existeixen, que incrementin els nivells de colesterol bo i redueixin el risc de presentar malalties cardiovasculars, com explica Albert Prats, investigador del Grup de Recerca en Epidemiologia i Genètica Cardiovascular de l’IMIM-Hospital del Mar i primer signant del treball:

“Aquest estudi posa en relleu noves i potencials dianes terapèutiques en el camp de les malalties cardiovasculars, com ara diversos gens relacionats amb els aspectes qualitatius de les partícules d’HDL, que poden contribuir a la prevenció cardiovascular.”

En aquest treball també hi han participat investigadors dels Centres d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), d’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN) i d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i de l’Hospital Clínic Universitari de Saragossa.

https://www.ccma.cat/324/el-colesterol-bo-no-sempre-es-saludable-segons-un-estudi-liderat-per-lhospital-del-mar/noticia/3079854/

https://www.parcdesalutmar.cat/ca/noticies/view.php?ID=11076

He tractat uns quinze mil malalts de càncer

Antoni Bassas entrevista el director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia

JOSEP RAMON GERMÀ

¿Es pot dir que s’han disparat els casos de càncer?

A veure, passen dues coses. La primera, que la previsió que havien fet potser no era tan correcta com pensaven, perquè s’està produint un envelliment de la població envejable: la mitjana d’edat en dones ja és de 86 anys, i en homes, de 80, i l’envelliment de la població produeix vora un 2% d’increment del càncer. I la segona és que comencem a pagar una vida més desordenada.

El risc de desenvolupar un tumor creix entre els 55 i els 59 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?

És curiós, perquè fins ara dèiem que la incidència màxima es produïa al voltant dels 60 anys. Però l’edat ha baixat. Com als Estats Units, que ara ja fan el cribratge de còlon i recte als 40-44 anys, perquè a partir dels quaranta s’han trobat amb un increment del 160% d’incidència de càncer, i es creu que és a causa dels mals hàbits adquirits 30 anys abans: dieta (causa important als EUA), tabac i sedentarisme.

Per què més en els homes que en les dones?

Perquè els homes van començar a fumar abans que les dones.

Però això seria per al càncer de pulmó…

No, aquest és un dels problemes: això és càncer de pulmó, càncer de cap i coll, probablement ronyó, pàncrees i càncer de bufeta de l’orina, que és el quart amb més incidència a Espanya. Hi ha molta incidència del tabac, no només al pulmó. Estem molt preocupats: en aquests moments, en la dona, el càncer de pulmó ja és el tercer en incidència i probablement aviat serà el primer en mortalitat de la dona.

Els paquets de tabac ja porten uns avisos esgarrifosos, ens hem posat a fer exercici, la dieta mediterrània ha fet fortuna, hem pres consciència que cal prendre el sol amb protecció i ara creix l’alerta sobre els efectes de la contaminació i sobre la necessitat de dormir set o vuit hores. De tot això, què és el més important?

Sense discussió, el tabac. Si demà desaparegués la planta del tabac, el 27% de tots els càncers desapareixerien. No conec cap tipus de terapèutica que tingui un impacte tan important. A escala mundial, el segon seria l’alcohol. I després hi ha una cosa que tothom oblida, que són les infeccions: el 20% dels càncers mundials avui dia tenen relació amb una infecció. Si vacunem les noies als 12-13 anys, que és el que es fa aquí a Catalunya, és probable que en el futur pensem que el càncer de coll d’úter és com la verola, que ja hagi desaparegut.

Com podem anar millorant els nostres hàbits?

L’única manera de crear hàbits és seguir-los des de petits. A l’ICO, una de les nostres companyes va aconseguir que el Teo anés a la platja amb una samarreta i una gorra, perquè abans hi anava despullat i descobert.

Q uan diem menjar bé, volem dir només dieta mediterrània?

No. És convenient menjar cinc vegades al dia, per evitar els pics d’insulina, que sovint és una de les raons de l’obesitat. Menjar fruita a mig matí i a mitja tarda és important. I si em pregunta per l’exercici li diré que no cal anar al gimnàs, que si va a la feina en bus o en metro, per què no baixa una o dues parades abans? Aquells 20 minuts que camini, 20 d’anada i 20 de tornada, són els 40 que demanem al dia.

¿L’obesitat o el sobrepès infantil estan relacionats amb el càncer d’adults?

Absolutament. Està demostrat en algun tipus de tumors, de mama o de còlon. El problema és que si va a un restaurant i demana el menú infantil és molt probable que li facin macarrons amb carn, una carn arrebossada, i patates fregides. No hi posaran espinacs o bledes o pollastre no arrebossat. Si el plat de verdura a mitja setmana acaba sent un càstig, i el cap de setmana el premi és una hamburguesa, una coroneta i una capseta de colors, acabarem com als Estats Units.

Del càncer se’n parla cada vegada més i millor. Quan vostè va començar encara devia ser un “mal lleig”.

Sí, jo vaig començar com a enterrador. Fa 43 anys que vaig entrar en el món de l’oncologia, i llavors estàvem en taxes de curació inferiors al 30%, i ara estem entre un 60-62%.

S’ho imaginava quan va començar?

Doncs no gaire. Home, jo he viscut una cosa sensacional. L’any 1978, quan estava a l’Hospital de Sant Pau, 8 de cada 10 nanos que tenien càncer de testicle es morien. Marxo a Anglaterra, tenim la sort que surt un fàrmac que es diu cisplatí, torno, munto la primera unitat de lluita contra el càncer de testicle i comencem a curar nois. D’un 80% de mortalitat a un 90% de curacions.

Què és el cisplatí?

Un fàrmac, una quimioteràpia, un metall, que quan vaig arribar a Espanya no existia. I amb dos companys meus, Fede Cuéllar i Lluís Andrés, vam anar a una joieria a comprar fil de platí per produir-lo. De seguida hi va haver un laboratori que es va posar a fer-lo. El primer noi, que es deia Esteban, tenia dues metàstasis tremendes als dos pulmons, li vam donar aquell fàrmac que no sabíem ben bé si era el bo, i quan vam fer la radiografia de tòrax i vam veure que pràcticament havien desaparegut, vam sentir una emoció que no s’ho pot imaginar… Avui la taxa de curació del càncer de testicle a Espanya és del 93,5%.

¿És possible preparar-se per al càncer?

Complicat. Per començar, hauríem d’ensenyar des de petits que el cos es deteriora, fins i tot fent les coses ben fetes. I que si les fem mal fetes, apareixeran malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer. I després, això de preparar-se per al càncer és un triangle: coneixement, ignorància i felicitat. Massa coneixement o massa ignorància signifiquen infelicitat. Per això, el metge ha d’entendre molt bé quins són els valors de la persona que té al davant. Un dia vaig calcular quants malalts havia tractat i estic al voltant dels quinze mil.

¿Vostè ha dit 15.000 vegades a algú “Tens càncer”?

Sí. I tots han volgut saber què tenien o els he fet veure que era bo que ho sabessin. Això malgrat que algunes famílies, fa anys, es posaven darrere del malalt i et feien senyals perquè no li diguessis res. Al final, un metge aprèn a donar males notícies i a ser empàtic, que per a mi és crucial. Perquè una persona que no et coneix de res posa la seva vida a les teves mans sense dubtar-ho ni un segon, i això és molt gros. Avui dia, la immensa majoria de la gent entra amb una bona informació. Pensi que, al principi de l’ICO, vam estar lluitant perquè l’Institut fes servir la paraula oncologia. Preferien dir-li qualsevol altra cosa, perquè sonava a sentència!

Quina és la resposta més freqüent de la persona a la qual s’informa que té un càncer?

Hi ha qui es posa a plorar, hi ha gent que diu “Ja m’ho pensava”, però en general gairebé sempre pregunten: “Em curaré?”

I aquí és on vostè equilibra el coneixement, la ignorància i la felicitat.

Exacte. Sap què passa? Que el grau d’incertesa en el càncer és espectacular. Vaig escriure un llibre sobre 50 casos en què el primer dia vaig pensar que aquells malalts no tirarien endavant, i em vaig equivocar 50 vegades. Per què el cas d’aquella persona que tinc al davant no ha d’anar bé? Per tant, el meu missatge fonamental és crear esperança sense crear falses expectatives. Perquè un malalt desesperat té més mala supervivència.

Però això posa sobre el pacient la càrrega afegida de sentir-se culpable si està deprimit.

Té tota la raó. Això es diu la tirania del pensament positiu. Però fixi’s que jo he dit que el que no es pot permetre és la desesperança, que és molt diferent. Que estigui una mica deprimit és normal, jo també ho estaria. Amb els anys he après a dir que nosaltres hem d’esperar el millor i hem d’estar preparats per al pitjor. Per això dic que és molt important que des de petits ens parlin de les malalties, sense obsessions, per no caure en la cancerofòbia. Per exemple, la típica persona que ha tingut un germà amb un càncer de còlon relativament jove i pensa que també en tindrà un. Que per cert, això, a Catalunya, ho tenim molt ben estudiat. Avui en dia fem un pedigrí molt ben fet i et diuen exactament quins són els tumors que s’associen.

¿Tenen tot el temps que necessiten per ocupar-se bé del pacient?

Si he de ser honest, no. A les primeres visites sí que deixem tres quarts d’hora o una hora. Però a les segones no, i les segones visites, de vegades, són més feixugues que les primeres, perquè la primera és la trompada. De cara a la segona jo sempre aconsello que s’apuntin les preguntes que vagin sorgint en una llibreteta. També hem creat les gestores de casos, que són infermeres tremendament entrenades. I així que el malalt surt de la primera visita, la gestora de casos li demana: “Què és el que ha entès?” I sovint contesten: “Doncs ara que ho diu, no he entès res”. I llavors els donem ja la informació de quina és l’alimentació més adequada quan has de fer quimioteràpia, un telèfon… Això ens ajuda molt, als metges, perquè redueix el temps que necessitem per a altres coses.

Em deia que va començar amb una taxa de curació del 30% i que ara estem per sobre del 60%. On serem d’aquí 10 anys?

Jo diria que d’aquí 10 anys ja estarem per sobre del 70%, perquè els últims 10 anys la taxa de curació s’ha incrementat en un 1,4% anual. Encara que també depèn del diagnòstic precoç. Un càncer de mama per sota de dos centímetres sense tenir ganglis té una taxa de curació del 90%. Si detectéssim el càncer de pulmó quan és petit, la taxa de curació seria del 45%. Actualment és del 20%. Però compte: a vegades culpem el metge de capçalera per no diagnosticar un càncer abans, i un metge de capçalera que cuidi dues mil persones, i que faci 50-70 visites diàries, al cap de l’any veurà dos càncers digestius, un càncer i mig de pulmó i, cada vuit anys, un càncer cerebral. En canvi, ¿quants mals de cap veurà en vuit anys aquest senyor? Si demana un TAC al cervell cada cop que un pacient tingui una cefalea, tanquem el sistema.

Per tant, molt millor cultivar els hàbits saludables.

Des de petits. I en això hi tenen responsabilitat els pares i les escoles.

https://www.ara.cat/societat/josep-ramon-germa-he-malalts_1_1397698.html

Veure el seu gos relaxa, perquè ell viu sempre en “l’aquí I ara”

Joaquín Fuster, neurocientífico, pionero en la investigación del córtex prefrontal

Envejecer no es deseable, pero la alternativa es peor y yo mantengo mi cerebro sano investigándolo en sus redes: la relación es la reina de la cognición. Con los años perdemos memoria de los detalles, pero ganamos en perspectiva. Nací en Barcelona y soy neurólogo en UCLA. Publico ‘El telar mágico de la mente’

Qué tiene nuestro cerebro que no tengan otros primates?

Los humanos podemos anticipar el futuro y ningún otro animal puede. Nuestro cerebro ha evolucionado, sobre todo, para convertirse en una máquina de lanzar hipótesis y actuar en consecuencia.

¿Cómo anticipamos lo que va a pasar?

Utilizamos la experiencia del pasado y los conocimientos que vamos almacenando en la memoria y los proyectamos en el futuro.

En bolsa dicen que rendimientos pasados no garantizan ganancias futuras.

Por eso, nuestro cerebro anticipa solo lo que sabe y suele equivocarse mucho.

¿Evolucionamos hacia la imperfección?

Evolucionamos como podemos y eso incluye muchas imperfecciones.

¿Aún así dominamos el planeta?

Depende de lo que entendamos por dominar. En cualquier caso, ese dominio nos garantiza el poder de autodestruirnos como especie, pero no el bienestar como individuos.

¿Por qué?

Son fines diferentes. ¿Tiene usted perro?

No, pero me gusta verlos jugar.

Le relaja observar a los animales, porque el cerebro animal carece de categorías de tiempo. Ver a su perro es agradable, porque él vive siempre en el “aquí y ahora”, usted no.

¿Nosotros en cambio siempre estamos sufriendo por lo que hicimos y haremos?

Es el núcleo de mi investigación, porque lo procesamos en la corteza del lóbulo frontal de nuestro cerebro, la sede del futuro.

¿El lenguaje animal empieza a ser humano cuando adquiere categorías de tiempo?

Y le es posible introducirlas a medida que ese lóbulo frontal en nuestro cerebro va evolucionando y adquiriendo más control y recursos para ser el compositor y director de la partitura de nuestra conducta.

¿Por eso los cráneos de los humanoides iban ganando cada vez más frente?

Y yo le llamo a ese córtex evolucionado que investigo “el horno de la libertad”.

¿Libertad dentro de unos límites?

Nuestro cerebro tiene libre albedrío por definición fisiológica: es capaz de analizar la realidad y proceder en consecuencia con un mecanismo cibernético que incluye al cerebro y el entorno, que interactúan.

¿Cómo?

Nuestra memoria, el conocimiento del pasado, se proyecta en el futuro para decidir nuestra conducta y esa acción produce efecto en el entorno, que, a su vez, genera percepciones que modulan la siguiente acción.

¿Y a veces acierta y persiste y otras yerra y corrige?

Ahora está tocando usted un punto que es puro futuro: la inteligencia artificial.

¿La inteligencia artificial piensa?

La inteligencia artificial no acierta ni se equivoca, solo sigue las instrucciones de un algoritmo programado por un humano.

¿Y puede programarse para aprender?

¡Ahí iba yo! Esa es la cuestión clave.

Ya gana al ajedrez a su programador.

Porque ejecuta mejor las órdenes, las reglas del juego, que quien las ha programado.

¿Se autoprogramará algún día?

Nunca, porque ningún robot tiene corteza cerebral prefrontal en evolución como nosotros y, por tanto, no puede predecir. Es decir, saltarse su algoritmo, su programa.

En suma, la inteligencia artificial no sabe equivocarse.

No se equivoca, ni corrige, ni cambia. Puede derrotar al campeón del mundo de ajedrez, ya lo ha hecho, pero no puede inventar un juego nuevo como hace cada día un niño de ocho años en el patio del colegio.

Tampoco nosotros sabemos curar aún las enfermedades neurodegenerativas.

Yo me equivoqué hace unos años cuando le dije que en cinco curaríamos el alzheimer y ahora ya no me atrevo a pronosticar nada.

No es su fracaso, es el de todos.

La clave está en aprender más sobre la genética y la biología molecular de esas dolencias en las células y en las conexiones nerviosas. Justamente la corteza prefrontal es una de las primeras en padecer con la demencia y no es casualidad que haya sido la última en desarrollarse en nuestra evolución.

¿Y la empleamos del todo ya mayores?

Hasta los 30 años no aprovechamos todo el potencial del cerebro.

¿Y en cambio lo perdemos pronto?

Empieza a declinar también temprano: a partir de los 60-70, aunque hay enormes variaciones individuales.

¿Dónde ve esperanza de curación?

Yo creo que la clave está en estudiar las relaciones neuronales en su red, incluso más que sus componentes fisiológicos.

¿El cerebro no es un conjunto de áreas como la de Broca del lenguaje y las demás?

Lo esencial son las relaciones entre neuronas y entre las diversas redes en espacio y tiempo y cómo se transforman en capacidades. La relación es la reina de la cognición.

¿Cómo?

Para entender un mapa no estudie su tinta sino su uso. Con el cerebro es igual, la cognición son redes con memoria.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201217/6128041/ver-perro-le-relaja-vive-siempre.html

La ciència mostra com es veu la solitud al cervell

Cerebro
La ciència ha estat capaç de veure diferències físiques entre els cervells de persones que pateixen solitud i les que no

Aquestes festes de Nadal estan sent especialment solitàries per a molta gent com a conseqüència de les restriccions per la pandèmia de la Covid-19. Per això, potser més que mai convé conèixer com la solitud i l’aïllament afecten a la salut dels qui els pateixen.

Un nou estudi ha mostrat una espècie de firma al cervell de les persones solitàries que les distingeix de manera fonamental, segons les variacions en el volum de diferents regions del cervell, així com també segons la forma en què aquestes regions es comuniquen entre si a través de les xarxes cerebrals.

Un equip d’investigadors va examinar les dades de les imatges de ressonància magnètica, la genètica i les autoavaluacions psicològiques d’aproximadament 40.000 adults de mitjana i tercera edat que es van oferir com a voluntaris perquè la seva informació s’inclogués al Biobanc del Regne Unit. Després van comparar les dades de les ressonàncies magnètiques dels participants que van informar que sovint se sentien sols amb les que afirmaven no patir solitud.

Els científics van trobar diverses diferències al cervell de les persones solitàries. Aquestes manifestacions cerebrals es van centrar en el que es diu la xarxa predeterminada: un conjunt de regions cerebrals involucrades en pensaments interns com recordar, planificar el futur, imaginar i pensar en els altres.

Home solitud

Els investigadors van trobar que les xarxes predeterminades de persones solitàries estaven connectades amb més força i el seu volum de matèria gris a les regions de la xarxa predeterminada era més gran. La solitud també es va correlacionar amb diferències al fòrnix: un feix de fibres nervioses que transporta senyals des de l’hipocamp a la xarxa predeterminada. En persones solitàries, l’estructura d’aquest tracte de fibra es va conservar millor.

Les persones utilitzem la xarxa predeterminada quan recordem el passat, imaginem el futur o pensem en un present hipotètic. El fet que l’estructura i funció d’aquesta xarxa s’associï positivament amb la solitud pot deure’s que les persones solitàries són més propenses a utilitzar la imaginació, els records del passat o les esperances en el futur per superar el seu aïllament social.

“En absència de les experiències socials desitjades, els individus solitaris poden estar predisposats cap a pensaments dirigits internament, com recordar o imaginar altres experiències. Sabem que aquestes capacitats cognitives estan intervingudes per les regions cerebrals de la xarxa predeterminada”, afirma Nathan Spreng de la Universitat McGill i autor principal de l’estudi. “Així que aquest enfocament més gran en l’autoreflexió, i possiblement en experiències socials imaginades, naturalment involucraria les funcions basades en la memòria de la xarxa predeterminada”.

La solitud és un problema de salut important, i estudis anteriors han demostrat que les persones grans que experimenten solitud tenen un risc més important de deteriorament cognitiu i demència. Comprendre com es manifesta la solitud al cervell podria ser clau per prevenir malalties neurològiques i desenvolupar millors tractaments.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/ciencia-mostra-solitud-cervell_569661_102.html

projecte per crear placenta artificial

3 de desembre de 2020.

La Fundació “la Caixa” impulsarà, juntament amb l’Hospital Clínic i Sant Joan de Déu, el projecte de creació d’una placenta artificial per salvar nadons prematurs extrems de menys de sis mesos que suposarà una investigació de cinc anys pionera i única a Europa, segons els seus impulsors.

Scientists' New 'Human Placenta Project' Aims to Improve ...

La Fundació “la Caixa” donarà suport amb uns set milions d’euros a aquest projecte d’investigació, que es desenvoluparà en dues fases, la primera de les quals se centrarà en el desenvolupament i la validació experimental de la placenta mitjançant l’ús d’un model animal, en concret, d’ovelles. Més endavant, i després de la valoració d’un panell d’experts, es decidirà si s’inicia la segona fase preparatòria per a l’aplicació clínica d’aquesta rèplica de la placenta d’una dona.

Liderada pel doctor Eduard Gratacós, aquesta iniciativa de la Fundació “la Caixa” es durà a terme des de BCNatal, centre de referència internacional en medicina fetal i centre clínic i d’investigació del Clínic i de Sant Joan de Déu. L’objectiu del projecte és incrementar la supervivència dels nadons prematurs extrems i minimitzar les greus seqüeles neurològiques que pateixen una gran part dels nounats que neixen abans d’hora, uns 25.000 a Europa cada any.

La supervivència d’aquests nadons, fins i tot en unitats sanitàries d’excel·lència, se situa entre el 25% i el 75% i entre un 75-95% dels supervivents presenten seqüeles, segons dades facilitades avui.

projecte placenta artificial fundació la Caixa

Els nadons prematurs extrems
Abans dels sis mesos d’embaràs, els pulmons, els intestins i el cervell del fetus estan poc desenvolupats i pesen menys d’un quilo, els canvis de temperatura i l’alimentació per sonda, el seu sistema nerviós, els pulmons, el cor, els intestins i els ronyons pateixen un gran estrès, el que pot ocasionar greus seqüeles en l’edat infantil i adulta.

L’objectiu del projecte impulsat per la Fundació “la Caixa” que s’impulsa a Barcelona, que ja fa dos anys que s’investiga, és, en cinc anys, aconseguir mantenir en aquesta placenta artificial nadons prematurs extrems, almenys, dues setmanes amb vida, perquè puguin acabar de desenvolupar-se, segons ha dit Gratacós.

La placenta artificial és una idea amb més de seixanta anys d’existència, i només en els últims deu anys els avenços existents han donat peu a pensar avui en la seva aplicació real clínica, i així, a més del de Barcelona, hi ha altres projectes als Estats Units i Àsia.

Un gran repte mèdic
El pla de placenta artificial de Barcelona representa un gran repte mèdic i tecnològic per a la ciutat, ha afegit l’expert, ja que es necessitaran moltes àrees d’investigació puntera per dur-la a terme. Així, caldrà transportar amb èxit un fetus d’entre 500 i 1.000 grams des de l’úter matern fins a una borsa artificial on, envoltat d’un líquid el més similar possible a l’amniòtic, el seu cordó haurà de seguir rebent oxigen i aliments.

Gratacós ha considerat que “aquest és un dels projectes de recerca més disruptius i singulars que es poden realitzar avui en medicina fetal” al món. “Només disposar d’una plataforma experimental com la que es construirà i permetrà investigacions paral·leles de gran importància per entendre el desenvolupament fetal normal i anormal”, ha indicat.

A la placenta artificial, el nounat estarà situat en un entorn físic líquid el més semblant a l’úter matern, dins d’un recipient tou fet amb materials biocompatibles i protegit de llums i sons, si bé s’espera poder reproduir sons similars als de l’úter matern.

Estarà connectat a través del seu cordó umbilical a un oxigenador desenvolupat i adaptat, que li aportarà oxigen, i també rebrà nutrients, hormones i altres substàncies que el fetus rep de la mare o que produeix directament la placenta. El nadó estarà monitorat mitjançant ecografia del flux sanguini, la pressió arterial i la freqüència cardíaca, i la placenta disposarà de dues o tres entrades per accedir al fetus a través de petits braços robotitzats.

Els resultats obtinguts en els experiments seran avaluats mitjançant intel·ligència artificial, han apuntat els impulsors del projecte. El grup de recerca de Gratacós comptarà amb la col·laboració d’entre 25 i 50 especialistes i experts de diversos àmbits de forma directa, i de fins a uns 300 de manera indirecta, ha assegurat. Aquest projecte ha passat ja per un procés d’avaluació internacional, amb experts de reconegut prestigi d’Espanya, Austràlia, Israel, Portugal i el Regne Unit.

El director general de la Fundació “la Caixa”, Antoni Vila; el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol; el gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo; i el doctor Eduard Gratacós han presentat aquest dijous el projecte de placenta artificial en roda de premsa a Barcelona.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/clinic-sant-joan-deu-inicien-projecte-crear-placenta-artificial_562542_102.html