Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.
Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.
Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?
Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.
Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.
Però, què són els fenols i els ftalats?
Els ftalats
Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.
Els fenols
Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.
Com ens afecten?
Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.
Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.
Bisfenol A: historial de prohibicions
De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.
Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.
Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.
El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.
El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.
La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.
L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.
Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.
Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.
La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.
La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
Els habitants de la selva amazònica tenen una variant genètica que els protegeix de la malaltia de Chagas, que afecta entre 6 i 7 milions de persones
Uns nens indígenes de l’estat de Mato Groso, al Brasil, en una imatge d’arxiu RUTH MARIGOT
La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.
La idea, dèiem, és senzilla: en totes les poblacions hi ha variacions genètiques entre individus; si algunes d’aquestes variacions donen lloc a una característica que afavoreix l’adaptació al medi, els individus que les porten tindran més possibilitats de reproduir-se i, per tant, de transmetre-les als seus descendents, de manera que al cap d’un temps la característica serà majoritària en la població. Aquesta és la senzilla idea d’evolució per selecció natural que a algú tan minuciós i despert com Darwin li va exigir vint anys de cavil·lacions.
Compondre una idea així de senzilla i d’influent costa molt. Comprendre-la i formular-la avui no té gaire dificultat, però el que sí que és difícil és trobar-ne proves, exemples de selecció natural en poblacions humanes. “Calen dades genòmiques de molts individus i mètodes específics de detecció, i tot això és molt recent, de tot just fa deu anys”, explica l’experta en genètica i biologia molecular Tábita Hünemeier, investigadora de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre de recerca mixt del CSIC i la UPF.
Precisament, Hünemeier i els seus col·laboradors, de la Universitat de Sao Paulo i la Harvard Medical School, acaben de trobar una d’aquestes proves: les poblacions indígenes de l’Amazònia tenen una variant genètica que les protegeix de la malaltia de Chagas. Els resultats, que constitueixen la primera prova de selecció natural davant de patògens en poblacions natives d’Amèrica, s’han publicat a la revista Science Advances.
Darwin i la malaltia de Chagas
La malaltia de Chagas, també coneguda com a tripanosomiasi americana, està provocada per un paràsit unicel·lular, el Trypanosoma cruzi, que habitualment entra al torrent sanguini mitjançant l’acció d’uns insectes que s’alimenten de sang i que a Amèrica es coneixen amb el nom de vinchucas. L’Organització Mundial de la Salut calcula que afecta entre sis i set milions de persones a tot el món, la majoria a Amèrica Llatina (només a Brasil hi ha dos milions d’infectats), i que provoca prop de 10.000 morts cada any. A més, ocasiona problemes crònics de salut que poden afectar el cor, el sistema digestiu i el cervell.
Tot i que aquesta patologia es caracteritzés el 1909, alguns historiadors de la ciència han especulat que el mateix Darwin va patir-ne els efectes: quan el 1836 va tornar del viatge de cinc anys a bord del Beagle, va patir, entre d’altres, mals de panxa, palpitacions, ansietat i desmais tota la seva vida, uns símptomes perfectament compatibles amb la malaltia de Chagas.
Estudis genètics i experiments
Per investigar la relació de les poblacions indígenes de l’Amazònia amb aquesta malaltia, l’equip de científics liderat per Hünemeier va analitzar dades genètiques de 118 individus de 19 poblacions diferents de la regió i les va comparar amb les d’altres poblacions natives americanes. La comparació va revelar que en els genomes dels habitants de l’Amazònia hi havia molta més presència d’una variant del gen conegut com a PPP3CA, que s’expressa al cor i a les cèl·lules del sistema immunitari i que conté les instruccions per fabricar una proteïna clau en l’activació de les cèl·lules immunitàries.
A continuació, els investigadors van fer experiments de laboratori amb cèl·lules de cor que tenien aquesta variant i altres que no, obtingudes a partir de cèl·lules mare. Les van posar en contacte amb el paràsit i van veure que les cèl·lules amb la variant experimentaven menys infeccions que les altres. “La presència de la variant del gen PPP3CA podria ser la causa que la malaltia sigui més lleu o hi hagi menys infecció en aquestes poblacions”, valora en un comunicat David Comas, catedràtic de biologia de la UPF, investigador de l’IBE i coautor de l’estudi.
A partir d’un estudi anterior, en el qual s’havien analitzat 283 mostres de teixit antic d’entre fa 9.000 i 450 anys del sud del Perú i el nord de Xile, entre les quals no hi havia mostres de la població amazònica, s’havia arribat a la conclusió que la malaltia de Chagas va ser cada vegada més freqüent en aquesta regió. A més, altres estudis han trobat proves de la presència del paràsit Trypanosoma cruzi en mòmies de fa 9.000 anys a la mateixa zona i en restes de fa 7.000 anys al Brasil. A partir d’aquesta informació, els autors del treball han deduït que el procés de selecció devia començar fa uns 7.500 anys, just després que se separessin les poblacions americanes de l’Amazònia, la de la costa pacífica i la dels Andes.
Aquesta nova prova se suma a la curta llista d’exemples de selecció natural en poblacions humanes, que inclou adaptacions a l’altitud en poblacions dels Andes i l’Himàlaia, a la digestió de la llet en poblacions indoeuropees o a l’anèmia falciforme a l’Àfrica, entre d’altres. Però no només per això és important: també contribueix a augmentar el coneixement genètic de les poblacions natives d’Amèrica. “Són els menys estudiats —assegura Hünemeier—, hi ha un forat a les bases de dades genètiques”. I aquestes poblacions “són rellevants perquè són part de les poblacions mestisses”, afegeix. A més, “amb les migracions actuals, la malaltia de Chagas podria escampar-se per tot el món”, rebla la investigadora.
El fentanil, que només necessita dos mil·ligrams per ser letal, s’ha convertit en la principal preocupació de la DEA
Una estreta carretera antiga entre fileres de cases a l’històric barri de Baltimore del nord de Hampden. ANDREW F.KAZMIERSKI
Un opioide cinquanta vegades més potent que l’heroïna acaba amb les vides de prop de cent mil estatunidencs cada any. Mata més gent que els accidents de trànsit, els suïcidis o les armes de foc. Es tracta del fentanil, un narcòtic que tan sols necessita dos mil·ligrams per ser letal i que s’ha convertit en la principal preocupació de l’Administració per al Control de Drogues (DEA, en anglès). Està present en dues de cada tres morts per sobredosi al país, una ràtio que augmenta en ciutats com Nova York, on ja n’és la causant en vuit de cada deu.
A més, és un narcòtic altament addictiu. Diversos informes, com un del novembre passat difós pel departament de Salut Pública de Los Angeles, confirmen que la drogoaddicció impacta especialment als barris més pobres i concretament entre la població negra (són el 8% dels habitants del comtat, però representen el 17% de les morts per sobredosi). La droga també és habitual entre la població sense sostre de diverses ciutats del país, especialment a Califòrnia. A San Diego, municipi fronterer amb Mèxic, s’ha reportat una “epidèmia de fentanil”, que ha deixat almenys 203 persones sense sostre mortes per sobredosi el 2022.
L’agència antidrogues va confiscar el 2022 un total de 379 milions de dosis d’aquest opioide, “suficient per matar tots els habitants dels EUA”, segons alerta Anne Milgram, cap de la DEA, en un informe publicat al desembre. És més del doble del que es va decomissar el 2021, fet que mostra la creixent penetració al país nord-americà dels càrtels de Sinaloa i Jalisco, que segons Milgram són “els principals responsables del fentanil que està matant avui els estatunidencs”.
El president dels EUA, Joe Biden, ha viatjat aquesta setmana a Mèxic per reunir-se amb el seu president, Andrés Manuel López Obrador, amb qui busca vies de cooperació “per portar davant la justícia els narcotraficants i desmantellar les xarxes criminals”. La setmana passada, el país nord-americà va detenir el líder del càrtel de Sinaloa, Ovidio Guzmán, fill del Chapo Guzmán i considerat un dels responsables de l’entrada de fentanil als EUA.
Una epidèmia indetectable
“És molt difícil aturar-ne la importació als EUA perquè és una droga molt potent: només se’n necessita una petita quantitat, així que s’envia en embolcalls molt petits”, explica a l’ARA Joshua M. Sharfstein, vicedegà de Salut Pública a la Universitat Johns Hopkins. Els càrtels mexicans han perfeccionat la tècnica per produir fentanil i introduir-lo al país. Segons detalla la DEA, utilitzen químics provinents de la Xina, que processen en “laboratoris clandestins”. En moltes ocasions, mesclen el narcòtic amb altres opioides com l’heroïna, o l’amaguen en pastilles d’aparença legal per facilitar-ne l’entrada, sempre a través de la frontera sud.
Sovint es fa passar per analgèsics com el Percocet, ansiolítics com el Xanax, o medicaments contra el dèficit d’atenció com l’Adderall. Aquí recau gran part del seu perill, atès que són pastilles habituals entre els joves, que en moltes ocasions n’acaben abusant i desenvolupen addiccions. És la forma en què comença aquesta epidèmia indetectable. Entre l’1 de gener i el 22 de desembre de l’any passat, la DEA va confiscar un total de 50,6 milions de pastilles que contenien fentanil. D’aquestes, sis de cada deu píndoles contenien una dosi “potencialment letal” de fentanil.
A més, cada vegada són més comuns els casos de consum accidental. “Com que el fentanil és tan barat i àmpliament disponible, s’acostuma a mesclar amb altres drogues, i sovint qui en consumeix no és conscient que n’està prenent”, alerta Sharfstein. Així va passar en un recent cas a Denver, Colorado, en què cinc persones van morir després d’haver esnifat cocaïna mesclada amb l’opioide. No és pas per casualitat que la DEA ha detectat un increment en la circulació de drogues mesclades amb fentanil pels carrers nord-americans. Surt a compte als narcotraficants perquè és molt més barat que l’heroïna, la cocaïna o la metamfetamina, i en multiplica els efectes.
El màrqueting de les drogues de colors
Les bandes de narcotraficants, amb origen als càrtels de Sinaloa i Jalisco, però amb ramificacions de costa a costa dels EUA, estan expandint el seu producte per mitjà de renovades tècniques de màrqueting. La DEA ha informat de l’auge d’una variant batejada com a “fentanil d’arc de Sant Martí”. És la mateixa droga, però presentada en formes i colors “més inofensius”. Segons l’agència antidrogues, els càrtels utilitzen l'”aparença de caramel” per a vendre “a nens i joves fentanil altament addictiu i potencialment mortal”.
Les drogues són el principal assassí d’estatunidencs entre els 18 i els 45 anys, segons les dades del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties, que calcula que el 2021 van morir 107.000 persones per sobredosi, i en el 66% de les morts hi va estar involucrat el fentanil.
L’opioide no només és la principal preocupació de la DEA, sinó que també és una arma política capitalitzada pel partit republicà. Durant la campanya electoral per a les eleccions de mig mandat van convertir-lo en un problema de “fronteres obertes”. Però les dades del Departament de Seguretat Nacional confirmen que no són els migrants els encarregats d’introduir la droga al país, sinó els narcotraficants, a través dels punts legals d’entrada.
Les terres rares són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, telèfons mòbils o turbines d’aerogeneradors
La seu de la companyia minera sueca LKAB a Kiruna (EFE / Jonas Ekstromer)
Suècia ha trobat el jaciment de terres rares més important d’Europa al nord del país. La companyia minera estatal LKAB ha anunciat la troballa de més d’un milió de tones d’òxid d’aquests metalls a Kiruna, una ciutat minera a l’extrem nord del país escandinau.
Tot i que el descobriment representa menys de l’1% de les reserves mundials de terres rares, concentrades a la Xina i els Estats Units, aquest petit percentatge és una notícia molt esperançadora per a la Unió Europea.
El descobriment suposa un primer pas cap a un augment de l’autonomia energètica de la UE i, segons l’executiu suec, pot tenir un paper clau en la transició verda al continent. Amb el dipòsit descobert a Kiruna, la Unió redueix la dependència de la Xina, que n’és el principal subministrador mundial.
LKAB creu que un milió de tones del dipòsit són òxids, entre els quals hi ha praseodimi o neodimi, que serveixen per produir imants permanents que després s’incorporen als vehicles elèctrics.
La troballa ha arribat en un moment en què Suècia acaba d’estrenar la presidència rotatòria de la Unió. Aquest dijous ha presumit del descobriment davant d’una delegació de la Comissió Europea, encapçalada per la presidenta, Ursula von der Leyen.
La importància de les terres rares
Les terres rares són disset elements que es troben a l’escorça terrestre, entre els quals hi ha l’itri, l’escandi, el neodimi i el samari. S’anomenen terres rares perquè són difícils de trobar i perquè la seva extracció és complicada.
El seu camp d’aplicació és molt ampli: són indispensables per fabricar les bateries de cotxes elèctrics i híbrids, els telèfons mòbils o les turbines d’aerogeneradors, però també additius, màquines de raigs X portàtils o làsers, i fins i tot identificar falsificacions de bitllets d’euro.
Es tracta de metalls que poden ajudar a la transició energètica, però paradoxalment l’extracció comporta un gran impacte ambiental. Actualment la Unió Europea depèn de les importacions d’aquests elements, que es troben principalment a la Xina.
Al setembre, en el discurs sobre l’estat de la Unió, la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar l’accés a aquestes matèries primeres com un element “decisiu per a l’èxit de la nostra transformació cap a una economia sostenible i digital”:
“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas. Només la nostra demanda de terres rares es multiplicarà per cinc d’aquí al 2030. (…)
L’únic problema és que actualment un únic país controla gairebé tot el mercat. Hem d’evitar caure altra vegada en una situació de dependència, com en el cas del petroli i el gas. (…)
Tanmateix, assegurar els subministraments només és el primer pas. El processament d’aquests metalls és igual d’essencial. Actualment la Xina controla la indústria transformadora mundial. Gairebé el 90% de les terres rares i el 60% del liti es processen a la Xina”.
En aquest sentit, la ministra d’Energia sueca, Ebba Busch, ha afirmat que el dipòsit trobat aquest dijous ajudarà a l’autosuficiència de la Unió.
L’extracció no serà immediata
El procés per extreure aquests materials és a llarg termini. Primer cal sol·licitar una autorització per tenir una concessió d’explotació, després de la qual es podrà investigar en profunditat les condicions.
El conseller delegat de LKAB, Jan Moström, pronostica que caldrà esperar “un o dos anys” per saber quan es podran començar a explotar les reserves. Amb el ritme actual, aquest procés requeriria “deu o quinze anys”, però confia que es pugui accelerar.
La companyia minera ha començat a preparar les galeries per accedir al dipòsit, situat a uns 700 metres de la mina de ferro de Kiruna, per poder-ho investigar amb detall.
Segons els càlculs de LKAB, amb aquest dipòsit n’hi haurà prou per satisfer gran part de la demanda d’imants permanents de la Unió.
L’estudi suggereix que els canvis preparen la mare per a la relació amb el nadó (iStock)
L’embaràs comporta canvis en el cervell de la futura mare que poden tenir un paper per afavorir la relació que tindrà amb el nadó. Així ho mostra una recerca feta als Països Baixos, amb resultats que concorden amb una altra que es va fer a Catalunya fa sis anys.
El nou estudi l’ha encapçalat Elseline Hoekzema, de les universitats d’Amsterdam i de Leiden, i que dirigeix el seu propi laboratori, Hoekzema lab, sobre embaràs i cervell. La recerca s’ha publicat a Nature Communications.
A l’estudi hi han participat 44 dones que volien quedar embarassades per primer cop i 40 dones que havien estat mares recentment o que no tenien fills però que no tenien intenció de quedar en estat a curt termini. Aquestes formaven el grup control.
La recerca s’ha fet amb imatges del cervell durant l’embaràs i després del part, però també amb anàlisis de diferents metabòlits. Amb les imatges s’ha observat que disminueix el volum de matèria grisa, sobretot a l’anomenada xarxa per defecte (Default Mode Network o DMN en anglès).
Aquesta xarxa s’activa en moments de passivitat o repòs i quan es fan tasques que requereixen recordar esdeveniments passats o preveure fets futurs. També té un paper clau en la diferenciació entre un mateix i els altres.
Com que està relacionada amb la percepció d’un mateix, les autores suggereixen que aquesta modificació en el cervell prepara la dona per a l’arribada del nadó i per als lligams entre mare i fill posteriors al part. D’aquesta manera, la disminució de matèria grisa no significaria una pèrdua, sinó una reestructuració del cervell per a la nova etapa.
Si bé aquests canvis es mantenen almenys durant dos anys després del part, també es detecta una certa recuperació del volum. Això es produeix sobretot a la zona del cervell anomenada hipocamp, que té un paper important en la consolidació de la memòria a curt i a llarg termini.
A més, l’equip ha vist que com més es prolonga l’alletament, més temps es mantenen aquests canvis abans de revertir-se.
Les modificacions en el cervell, tal com van comprovar els investigadors, es corresponien als nivells de certes hormones, sobretot amb els d’estradiol durant el tercer trimestre. En canvi, no hi influïen ni l’estrès ni la manca de son.
Precedent a Catalunya el 2016 Aquests resultats confirmen els obtinguts en un estudi anterior, encapçalat també per la doctora Hoekzema però fet a Catalunya. Hi van participar, entre altres, Òscar Vilarroya, investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). Es va publicar a Nature Neuroscience al desembre del 2016.
En aquell estudi, pioner en l’anàlisi de la relació entre embaràs i cervell, hi van participar 25 dones que no havien tingut fills, a les quals es va fer el seguiment des d’abans de l’embaràs fins uns mesos després del part.
També es van fer estudis amb la mateixa periodicitat a 19 homes que havien estat pares per primer cop, a 17 homes sense fills i a 20 dones sense descendència i que no pretenien quedar embarassades a curt termini.
Els resultats indicaven disminució de la matèria grisa en les dones que quedaven embarassades per primer cop, però no en els altres grups.
Noves imatges del cervell preses dos anys després a 11 de les 25 mares –les que no havien tornat a quedar embarassades en aquest període- mostraven que es mantenia un volum inferior de matèria grisa, tret de l’hipocamp, que s’havia recuperat en la major part.
Els canvis eren tan evidents que un algoritme podia preveure, amb un 100% d’encerts, si l’escàner cerebral corresponia o no a una de les dones que havien quedat embarassades.
El doctor Vilarroya comenta al 324.cat que el punt més destaca del nou estudi és que confirma els resultats de l’anterior. A més, el fet que s’hagin obtingut en dos grups en països diferents també permet suposar que els canvis són universals. També explica els efectes sobre la memòria:
“Vam comprovar que en la memòria a curt termini no hi havia diferències degudes a l’embaràs o a ser mare. Però si la mare detecta més distraccions o oblits probablement es deu al fet que té moltes més coses a considerar i això facilita alguns oblits momentanis.”
Pel que fa als pares, un estudi publicat aquest setembre a Cerebral Cortex, liderat per Magdalena Martínez-García, de l’Institut d’Investigació Sanitària Gregorio Marañón de Madrid (IISGM) i en què ha participat també Òscar Vilarroya, sí que detectava canvis en el cervell de pares primerencs. Els pares eren els mateixos que l’estudi del 2016. Però el doctor Vilarroya comenta que els canvis són molt menors que els vistos en les dones:
“A més, són “intrasubjecte”, és a dir, comparant abans i després de l’embaràs en cada subjecte, i no apareixen quan es comparen entre el grup d’homes amb descendència i el d’homes sense fills.”
A Catalunya està en marxa l’estudi BeMother, que duen a terme investigadors de la UAB, l’IMIM i l’IISGM.
L’estudi es troba en la fase final de reclutament, que està previst que acabi a finals d’aquest any. Hi participen parelles, sobretot de sexes diferents però també algunes de formades per dues dones, i s’estudia la futura mare abans i durant l’embaràs i fins a 15 mesos després del part.
L’estudi vol ser aprofundit i no es basarà només en imatges del cervell sinó també en anàlisi de metabòlits i la relació amb processos fisiològics –el que s’anomena metabolòmica. Els resultats indicaran no només els canvis en el cervell sinó també en els nivells de diversos compostos i amb anàlisis psicològiques per comprovar com afecta tot plegat el vincle entre la mare i el nadó.
Since gaining popularity online, the diabetes medication Ozempic (semaglutide) has been increasingly requested to manage weight. Now, there’s a shortage that’s affecting people who use the medication.
Scientists caution that for weight loss, the diabetes medication’s long-term safety and efficacy aren’t settled. That hasn’t stopped influencers.
Billionaire Elon Musk credited it for his dramatic weight loss. Celebrity sites allege that many more A-listers are using it to stay trim. And TikTok is full of influencers showing off their startling before-and-after shots showing off their weight loss after using it.
What is it? A medication called semaglutide, which is sold under different brand names, including Ozempic, approved in 2017 for treating type 2 diabetes, and Wegovy, approved just last year for weight loss.
The buzz about these drugs has created a shortage of both, according to the U.S. Food and Drug Administration, which is expected to last for several months—causing alarm among patients with diabetes who rely on Ozempic to help control their blood sugar. Experts caution that it’s important to understand these are not miracle drugs—and that there are risks to taking them outside of their intended use.
Here’s what you need to know about semaglutide, including how it works and the risks.
What’s the science behind the drug? Semaglutide helps lower blood sugar by mimicking a hormone that’s naturally secreted when food is consumed, says Ariana Chao, assistant professor at the University of Pennsylvania School of Nursing and medical director at the school’s Center for Weight and Eating Disorders. This medication, administered through injection, helps people feel full for longer, helps regulate appetite, and reduces hunger and cravings.
(How psychedelic drugs can help with anxiety, depression, and addiction.)
There is significant demand for the drug. In 2019, more than 11 percent of the population was diagnosed with diabetes, while more than four in ten adults classified as obese in 2020.
Patients with type 2 diabetes often have impairments in insulin, a hormone that helps break down food and convert it into fuel the body can use, Chao says. Semaglutide signals the pancreas to create more insulin and also lowers glucagon, which helps control blood sugar levels. This can result in weight loss but experts point out that Ozempic has not been approved for that purpose, though semaglutide at a higher dose (Wegovy) has been.
Wegovy is the first drug since 2014 to be approved for chronic weight management. The difference between the two drugs is that Wegovy is administered at a higher dose of semaglutide than Ozempic. Wegovy’s clinical trials showed more weight loss but only slightly greater improvements in glycemic control compared to Ozempic, Chao says.
The FDA sees Ozempic and Wegovy as two different medications for different uses. Chao says many insurance companies cover Ozempic for diabetes but don’t cover Wegovy for obesity—a prime example of weight bias in health care. That’s why some medical providers use the two doses somewhat interchangeably, as obesity and type 2 diabetes are inextricably linked–obesity is the leading risk factor for developing type 2 diabetes.
What are the risks? Like every medication, there can be downsides.
The most common side effects are gastrointestinal issues, such as nausea, constipation, and diarrhea, Chao says—and more rarely, pancreatitis, gallbladder disease, and diabetic retinopathy.
These drugs have been extensively studied, but their relatively recent approval means researchers still don’t know what the effects of taking them long term might be.
(This is how you should disposed of unused or expired medications.)
Continuing research is helping us understand more about what happens when people stop taking these medications—which many may be forced to do amid current shortages. Research does suggest that stopping use of this medication could cause patients to regain weight, especially if they didn’t make any lifestyle changes.
“In almost all weight-loss studies, it really depends on your foundation,” says Stanford endocrinologist Sun Kim. “Your efforts at lifestyle will determine how much weight you lose. If you have your foundations like food, exercise, and sleep, you’re gonna do well.” If not, you might regain as much as 20 percent of the weight lost per year.
These medications can also be incredibly expensive, especially without insurance. Kim says an injection pen can run more than $1,000.
What does it mean to use this drug off-label? Using a drug off-label means using it in a way other than its intended and its FDA-approved purpose, which may not be safe or effective. Ozempic has been approved only for type 2 diabetics, and Wegovy has been approved only for patients with a BMI above 30, or 27 if they have a weight-related comorbidity like high blood pressure.
“There is no scientific evidence to show whether this medication will be effective or of benefit to those who do not fit the criteria from the FDA-approved label indications, such as people with a BMI lower than 27,” Chao says. “We also do not know the side effects or risks in these populations—there could be unknown drug reactions. These medications are not meant to be a quick fix.”
(How are medicines named?)
Even if you meet the criteria, experts warn against trying to obtain the medication without a prescription by traveling to countries that don’t require them.
“When the medication’s not used under supervision of a health-care provider, then they can come into misuse,” Chao says. “There could be more serious adverse events that can happen.”
Other experts also argue that, with Ozempic becoming hard to find, diabetes patients should be the first in line.
“What I do worry about, and I hope it’s only temporary, is the supply chain issue,” Kim says. “If I had to triage and prioritize, I would maybe favor someone that is controlling their diabetes to get it.”
Robert Gabbay, the American Diabetes Association’s chief scientific and medical officer, says the organization is “very much concerned” about the Ozempic shortage.
“The medication has been an important tool for people with diabetes,” he says. “Not only does it lower blood glucose and weight but it has been shown to decrease cardiovascular events—heart attacks—one of the leading causes of death for those living with diabetes.”
A last resort? Still, Kim says that prescribing drugs like Ozempic and Wegovy to patients who are desperate for a new approach to weight loss can make her feel “like a superhero.” By the time patients come to her, they’ve often tried methods like Weight Watchers and following the advice of dieticians. In that case, she says, medications like Ozempic and Wegovy can be a great option.
“What I find is sometimes as they’re becoming successful at losing weight, it really does feed into their lifestyle too, and then they’re able to be more active,” Kim says. “It’s hard to lose weight. Seventy-five percent of the U.S. population is overweight or obese. I feel that we shouldn’t be holding this back if this can help.”
Chao agrees that these medications are a good alternative for those who are unable to lose 5 percent of their body weight within about three months of making lifestyle changes. Still, she recommends trying those approaches before turning to medication.
Patients should “make sure that they’re focusing on a healthy dietary pattern, reducing calories, as well as increasing physical activity,” she says. “It’s important they know that even if they are taking the medication, it’s not an easy way out: They’re still going to have to make lifestyle changes.”
Tras sufrir daños irreversibles, Sandra Mercado denuncia la “degradación de la transexualidad” que pretende Irene Montero y el “nuevo fascismo queer”.
Sandra Mercado, transexual | LD
Desde que la ministra de Igualdad, Irene Montero, anunció la llamada ley Trans, las feministas han venido denunciando que dicha normativa es literalmente “una aberración“. Sin embargo, no son las únicas. Aunque muchos no se atreven a alzar la voz, lo cierto es que cada vez son más los propios transexuales que la consideran “una locura”. Sandra Mercado es una de ellos. “La transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales“, denuncia abiertamente.
Sandrita -como le gusta que la llamen- nació siendo un hombre. Y hoy, insiste, lo sigue siendo, a pesar de su apariencia de mujer. Hace unos años completó su transición con una vaginoplastia y, en contra de lo que esperaba y de lo que muchos le prometieron, su disforia no ha desparecido. Darse cuenta de la “estafa” de la transexualidad le hizo caer en un pozo muy hondo: “Es como si te hubieras hecho de una secta y, de repente, fueras consciente de ello. Para mí fue un shock el darme cuenta de la verdad de la transexualidad”.
Hoy, gracias a la ayuda de psicólogos y psiquiatras -abolicionistas del género, matiza- resurge de sus cenizas para mostrar al mundo esa verdad a través de su propia historia. Lo hace en su canal de Youtube y en esta charla con Libertad Digital, en la que denuncia “ese nuevo fascismo llamado queer, lleno de purpurina” por el que se ha dejado llevar la ministra de Igualdad y que, según dice, ha desembocado en una “degradación de la transexualidad“.
Nazismo, maltrato y acoso escolar
“Yo siempre tuve claro que era homosexual. En el colegio, yo me enamoraba de chicos, como mis amigas. Nunca he sentido atracción por las mujeres”, arranca su relato. No era lo único que tenía claro: “Ya en la guardería, siempre me fijaba en las profesoras con el pelo largo, en el maquillaje, en los tacones… Todo eso me fascinaba, pero no me hacía plantearme que fuera una niña, simplemente yo tenía esos gustos”.Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’
Sandra Mercado, cuando todavía era un niño
Sin embargo, todo aquello pronto empezó a ocasionarle graves problemas en el pueblo en el que vivía, un pequeño municipio situado a unos 40 kilómetros de Barcelona, donde se convirtió en el objetivo de uno de los tantos grupos neonazis de principios de los 90. “Me perseguían por la calle para intentar matarme, me hacían bullying en el colegio y hasta mi padre me llamaba ‘maricón’ -explica tratando de no dejarse llevar por el dolor de los recuerdos-. Me obligaba a jugar al fútbol, me decía que tenía que ser del Real Madrid, y yo todo eso lo odiaba. Yo solo quería barbies, me gustaba el color rosa… Pero esperaban que yo me comportara como un machote. No me dejaban expresarme como yo quería, porque a la mínima ya me decían que todo eso era de niñas”.
Su madre fue la única que trató de comprenderle: “Fue a hablar con las profesoras para preguntarles qué me pasaba y ellas le dijeron que no tenía ningún problema, que los juguetes no eran nada más que eso, juguetes, así que me compraba todas las muñecas que yo quería, pero me las escondía debajo de la cama para que mi padre no las viera”.
La ‘plumofobia’ y el origen de su disforia
Hoy, a sus 35 años, es consciente de que todo aquello fue el origen de su disforia. Y no sólo la homofobia, sino también la “plumofobia” que existe en la sociedad y a la que, según dice, contribuyen muchos homosexuales: “Yo siempre he sido muy amanerado, con muchísima pluma, era un niño con una voz muy femenina, gesticulaba mucho… Y cuando empiezas a sufrir discriminación y maltrato, todo eso poco a poco te empuja a querer pensar que eres una mujer porque piensas que, si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz”.Piensas que si encajas como mujer heterosexual, te van a dejar en paz
El punto de inflexión llegó en la adolescencia. “Empecé a tener disforia, pero yo creo que la disforia o dismorfia la sufrimos todos. La sociedad en la que vivimos nos hace crearnos complejos. Yo era un chico que tenía mucho vello en la cara y en el pecho, y que se metieran conmigo por eso también me hacía rechazar mi cuerpo, pero no creo que tenga que ver con la transexualidad -reflexiona dos décadas después-. Es como cuando las chicas gorditas o un niño que lleva gafas y tiene granos en la cara no le gusta verse así, pero porque nos han metido en la cabeza que eso es algo horrible”.
Siempre ha sentido predilección por la ropa de mujer
Por aquel entonces, ya usaba ropa considerada de chica. “Iba al Bershka y me compraba mis pantalones de campana, mis plataformas…”, recuerda orgullosa. Sin embargo, cuando empezó a desarrollar su disforia pensó que aquello no era suficiente. “Seguía siendo un hombre, así que necesitaba un tratamiento hormonal”.
El inicio de la hormonación
Empezó a trabajar en bares y discotecas y conoció a muchos transexuales que le hicieron replantearse todo e iniciar la transición para tratar de convertirse así en una mujer: “De alguna manera, piensas que te vas a volver invisible, ya no eres ese maricón al que van a insultar o al que van a pegar. Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas”.Hay muchas variables que pueden influir, pero en mi caso fue por culpa de la discriminación, el maltrato y los estereotipos sexistas
Y así fue como inició el tratamiento hormonal de la mano de psicólogos que, según denuncia, nunca le dieron alternativa: “La disforia tiene un origen, una raíz, y nadie indagó en mi raíz. Simplemente me señalaron ese camino“. Aunque Sandra está convencida de que, si muchos profesionales no lo hacen, es por miedo. “No es que no quieran, es que la ley no les deja, porque si cuestionan el origen de tu disforia, pueden tener problemas”.
Al igual que a otros tantos jóvenes de la época, le dijeron que tenía “la mente de una mujer atrapada en el cuerpo de un hombre”. Y ella se lo creyó a pies juntillas: “Llegué a pensar que, en el embarazo de mi madre, había habido algún problema y me había quedado a medias, porque todo me hacía ver que parecía una mujer y que, con unas cuantas hormonas y una cirugía, ya sería una mujer completa”.
El “infierno” de la vaginoplastia
En aquella época no existían las unidades de género en los hospitales, así que inició el tratamiento hormonal con un endocrino privado. Llegó a visitar al famoso cirujano Iván Mañero para hacerse la vaginoplastia, pero la operación que le ofrecía costaba entre 30.000 y 40.000 euros, así que decidió esperar. “La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto”, lamenta.La transexualidad es un negocio que mueve millones, no te imaginas hasta qué punto
En 2010, la Seguridad Social empezó a incluir la cirugía en su cartera de servicios y se apuntó en la lista de espera. Tardó cinco años en recibir una llamada, pero, en 2015, por fin le dieron cita con un psiquiatra para que valorase si era candidata a una vaginoplastia. “Lo único que hizo fue hacerme preguntas sexistas: si de pequeña jugaba con muñecas o con coches, si en el sexo era la pasiva o la activa… Y, claro, concluyó que era la candidata ideal, y como yo en aquella época tenía el sexismo muy interiorizado, pues también”.
Unos meses después, llegaría la primera consulta con el cirujano. “Lo único que me dijo fue que me quedaría poca profundidad. Solamente te dicen eso. No te explican nada, esconden las consecuencias a corto y a largo plazo”, denuncia Sandra, a la que aquella operación le ha ocasionado “daños irreversibles”.Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible
Sin entrar en muchos detalles, nos cuenta que la vaginoplastia es “una cirugía muy invasiva”, que “el postoperatorio es un infierno” y que, en muchos casos, como el suyo, el sufrimiento no termina ahí. Pasado un año y medio o dos años, le diagnosticaron una estenosis en la uretra. “Me daban antinflamatorios, pero llegó un momento en que casi no podía orinar. Imagínate los dolores que pasé”. Finalmente, la volvieron a operar. “Experimentaron conmigo”, denuncia. Y, aunque finalmente todo salió bien, los nervios del suelo pélvico le han quedado dañados para siempre. “Tengo momentos mejores, momentos peores, pero es un daño que ya es irreversible. Es como si tuviera una cistitis permanente”.
Hoy, Sandra cuenta su experiencia en un canal de Youtube
Así, lo primero que Sandra reclama es transparencia: “Siempre he dicho que ojalá por lo menos hubieran sido honestos conmigo y me hubieran explicado los riesgos, porque si me los cuentan, te prometo que yo me lo hubiera pensado mejor”. Por eso, hoy se siente orgullosa de poder ayudar a otras personas a través de sus redes sociales: “Si una vez que escuchan mi historia quieren seguir adelante, que lo hagan, pero muchos se han puesto en contacto conmigo y me han dicho ‘gracias, porque gracias a tu testimonio, me lo he replanteado y no me hago la vaginoplastia. Me quedo con mi pene y me expreso, me visto y luzco como quiero’ “. De hecho, advierte de que incluso las hormonas pueden provocar daños irreversibles. En su caso, dispepsia estomacal o, lo que es lo mismo, una inflamación severa del estómago.
La “estafa” de la transexualidad
Sandra empezó a movilizarse en las redes sociales hace dos años, cuando descubrió que las cirugías no habían acabado con su disforia. Sin embargo, ha tenido que pasar unos meses alejada de todas las plataformas por el shock que le produjo entender cuál había sido la verdadera raíz de su problema: el sexismo. “Después de leer mucho, me di cuenta de que la transexualidad era una estafa, de que realmente somos homosexuales atormentados por estereotipos sexistas y que el único camino para poder superar la disforia o llevarla lo mejor posible es aceptarme tal y como soy”.Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Es querer heterosexualizar la homosexualidad
Hoy, trata de hacer ver a sus seguidores que muchos de los problemas que padecen se acabarían con la supresión de los estereotipos sexistas: olvidarse de que hay cosas de chicas y cosas de chicos, cosas que están bien vistas si tu apariencia física es la de una mujer y cosas que no. “Transexualidad es homofobia, terapia de conversión para homosexuales. Cuando escucho a transexuales decir ‘yo soy una mujer heterosexual’, es mentira. Primero, porque el sexo no se puede cambiar, porque es inmutable y segundo, porque sigue siendo el mismo varón homosexual. Es querer heterosexualizar la homosexualidad”.
La “degradación” de la ley trans
Reconoce que el asunto “es muy complejo”, pero, precisamente por eso, Sandra cree que no se puede despachar con una ley como la que promueve la ministra Montero: “La ley de 2007, que es cuando yo me hice el cambio de nombre, ya era maravillosa. Esto es una degradación de la transexualidad”. De hecho, incluso se queja del nombre de la propia ley. “Ahora todo es un paragua trans dentro del que cabe todo: hombres autoginefílicos, el fetichismo travesti, el tema de las drac… Es un borrado de las propias personas transexuales que sufrimos de disforia”, lamenta Sandra, mientras insiste en lo absurdo de promover cientos de géneros distintos. “¿Dónde quedan luego las estadísticas de la violencia de género?”, se pregunta indignada.
Además, Sandra advierte del peligro de la despatologización que promueve el Gobierno. “Ahora cualquier menor que quiera hormonas o bloqueadores, los tendrá y, por eso, a mi esta ley me da terror, me da muchísimo miedo”, confiesa tras entender que esa no ha sido la solución a sus problemas y que, sin embargo, ya no tiene marcha atrás. La misma indignación muestra por el limitado papel de los progenitores: “Si un padre o una madre se opone o le da a entender a su hijo que hay otras alternativas, le pueden quitar hasta la custodia“.Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía?
Y eso por no hablar de la contradicción que supone despatologizar la disforia, pero incluir los tratamientos dentro del sistema público de salud: “Si una persona transexual no ni tiene ningún problema, ¿por qué la Seguridad Social le va a cubrir con hormonas y cirugía? Es que esta ley no hay por donde cogerla, es absurda la mires por donde la mires”. De ahí que recomiende a lrene Montero que se preocupe “por las hembras biológicas de la especie humana, cosa que no hace, y luego, si quiere, que se preocupe por los verdaderos homosexuales que hemos sufrido homofobia, pero no por identidades ficticias”.
El “fascismo queer” y los menores
Es consciente de que su discurso es y será criticado por muchas personas que pensarán que ella no es una auténtica transexual. “¿Y por qué ahora ya no soy transexual? ¿Porque mi discurso ya no va con el suyo?”, se responde a sí misma. “Es que esto ya es una especie de nazismo. Lo queer es muy fascista”, sentencia sin renunciar a su verdad: “Las personas que piensan que estoy loca son personas transexuales que tienen el género muy interiorizado, y yo te estoy hablando de la raíz del problema y eso duele, porque la verdad duele”.
Aunque aparentemente ya es una mujer, sigue sufriendo disforia
Sin embargo, a Sandra no le importa esta sobreexposición si con ella consigue evitar un arrepentimiento tardío, sobre todo cuando aquellos que emprenden el camino de la transición son menores de edad: “Estamos hablando de estereotipos sexistas que son reversibles, pero cuando los menores empiezan con los bloqueadores, hay cosas que son irreversibles“.
Por eso, el último mensaje de esta larga charla es para ellos: “A los menores que quieran iniciar la transición o se lo estén planteado, yo les diría que su biología es perfecta, que deberían aprender lo que es el sexismo y el género. Y si son muy muy pequeñitos, que los propios padres lo aprendan y eduquen a sus hijos a través de la aceptación de sus cuerpos. Si quieren lucir, vestirse y expresarse como quieran, que lo hagan, pero no por ello significa que son del sexo opuesto“.
“Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.” Montesquieu
En democràcia, les lleis es debaten al Parlament i, a més, se sotmeten a un debat social ampli i plural, lliure i sense coaccions, en el qual puguin expressar-se obertament tots els dubtes, imprecisions legislatives o perills que puguin, a criteri dels ciutadans, trobar-s’hi. Així ho hem fet sempre. Debatem a l’espai públic des de les lleis més especialitzades —el Codi Penal, els pressupostos o la llei orgànica del Poder Judicial— fins a les més innocents, com les que intenten millorar la nostra alimentació.
No els descobreixo res si els dic que hi ha una llei tramitant-se al Congrés que alguns pretenen aprovar per la via de l’emergència, gairebé d’amagatotis, sense un veritable procés d’esmenes i, per descomptat, sense debat públic. Però, no s’ha de debatre si la mera expressió del desig de “tota persona” pot forçar la “rectificació” de la menció registral del sexe al Registre Civil? Mirin que fins i tot els ingressos s’han de justificar per evitar el blanqueig o que cal presentar un empadronament per canviar el domicili. Que no s’ha de debatre que es reformi el Codi Civil per substituir les paraules pare i mare per “progenitor gestant” i el terme vídua pel de “cònjuge supervivent gestant”? Sense entrar en altres qüestions, que n’hi ha, no podem debatre com se’ns redefineix per llei? No podem dissentir de l’hormonació de menors sense estar segurs que tenen disfòria de gènere? Em xoca quan fins i tot per a l’ibuprofèn de 600 mg cal indicació mèdica. I si només estan confosos per la seva pròpia transformació adolescent? No és digne de controvèrsia poder alienar la pàtria potestat si es qüestionen els autodiagnòstics dels fills? No podem considerar greument atemptatori contra les llibertats democràtiques que se sancioni a tot aquell que en el futur dissenteixi d’aquesta normativa?
És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d’enginyeria social sense escoltar la societat a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei
El projecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI no s’està debatent en totes les tertúlies no perquè no sigui rellevant o no contingui disposicions molt polèmiques, sinó perquè s’ha instaurat una espècie de policia del terror per la qual qui pretengui plantejar oposició o si més no dubtes és objecte de lapidació contemporània. Aquesta llei, amb un títol tan estrany, que esmenta dues vegades les persones transsexuals —la T de LGTBI ja les identifica, o és que trans és una cosa diferent de transgènere?— ha provocat linxaments digitals, insults, intents de cancel·lació de professionals de la psicologia i de la psiquiatria, d’activistes i de feministes amb dècades de lluita a l’esquena i, per descomptat, també de periodistes. Alguna cosa ha de passar. Les lleis no es fan amb fatxenderia ni amb amenaces velades ni amb envestides, les lleis es fan en democràcia amb debat i escoltant els experts i la sobirania popular.
Fins ara, moltes persones s’havien posat de perfil o havien expressat la seva opinió crítica amb el projecte de manera limitada. És ara, quan el Ministeri d’Igualtat i Podemos han posat la directa per forçar que la llei sigui promulgada abans que acabi l’any, “perquè així ens hem compromès amb el col·lectiu”, quan estan començant a sortir a la llum les àmplies oposicions de sectors del PSOE, de gran part del feminisme, de científics i de juristes unides a les d’altres partits de les cambres. Ahir Carla Antonelli es va donar de baixa de militància del PSOE, “pels retards en la llei trans”, i Podemos ha acusat el seu soci de retardar amb filibusterisme aquest projecte de llei i no descarta “que reobri el debat de l’autodeterminació de gènere”. Jo des d’aquí vull agrair-li que ho faci, que l’obri. I el projecte de llei el que consagra és de l’autodeterminació del sexe. No emboliquin amb les paraules.
Algunes de les esmenes que s’han presentat són molt pertinents. Per exemple, que a tota la llei es canviï “trans” per “transsexual”, i és que un prefix no és un concepte i el que sembla una simpàtica apòcope només és una forma d’intentar ocultar que la llei no parla només de transsexuals —que, insisteixo, ja van en la T de LGTBI— sinó de transgènere. Aquest salt no es pot intentar donar a l’esquena de la societat.
Jo tinc el meu parer. No comparteixo l’anomenada filosofia queer, que, segons la meva opinió, no resisteix una anàlisi filosòfica seriosa. Probablement, la meitat de la por d’expressar els dubtes sobre aquesta legislació per part de la població té a veure amb l’embolic conceptual i el neollenguatge amb què s’exposen tals teories. Sens dubte, com la gran majoria de la societat espanyola, estic a favor dels drets dels transsexuals i de tota una legislació, per cert ja existent però millorable, per a la seva plena integració en total igualtat en la societat actual i per a l’establiment de polítiques de discriminació positiva que ho assegurin. Però és que aquesta llei no va d’això o, almenys, tenim tot el dret a debatre si va de transsexuals, com volen fer veure els incauts, o de transgeneristes queer.
No es pot aprovar aquesta llei sense un debat profund i sense enganys. I com que un periodista no és sinó un transcodificador semàntic —trans- precedeix tantes coses!—, estava obligada a traduir alguns dels opacs misteris que oculta el text legislatiu.
En el fatigant “autodeterminació de gènere” s’amaga un sofisma. No és comprensible que autodeterminar-se com a català sigui impossible i per autodeterminar el sexe no calgui ni un justificant científic. És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d’enginyeria social sense escoltar la societat, a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei.
I abans dels insults: l’únic que odio és que ens prenguin per ximples o per covards.
gutta cavat lapidem 