Category Archives: Tecnologia

cultura, família, News, Reflexions, Societat, Tecnologia

Com combatre l’avorriment i deixar de mirar el mòbil

29 Jan, 2023 passerell Leave a comment

Consells per superar la falta d’inspiració i decidir millor com invertir el temps

Un home a casa seva mirant per la finestra en una imatge de recurs. GETTY

Cada cap de setmana arriba un moment en què algun dels meus fills, que tenen entre 8 i 11 anys, s’arrossega cap a mi i em diu que s’està avorrint. Esclar que el primer que faig és enumerar tot el que podrien fer llavors. Hi ha moltes coses, els dic, com llegir un llibre, començar algun projecte artístic o tocar un instrument. Encara no he acabat que ja m’han fulminat amb la mirada, perquè se senten exactament igual que com si acabés de demanar-los que fessin 150 flexions. Però això no només els passa als nens. Durant el confinament, que de vegades va semblar que no s’acabaria mai, molts adults també van notar que s’avorrien més del que era habitual. I si volem ampliar encara més la mostra, hi ha estudis recents que afirmen que darrerament els adolescents també han sentit que s’avorrien més que mai.

L’avorriment no és bo, però pot ser una font d’informació útil. “Apareix quan fem coses que no ens semblen ni interessants, ni satisfactòries, i ens porta a pensar que realment ens agradaria estar fent una altra cosa”, explica Andreas Elpidorou, filòsof de la Universitat de Louisville que estudia les emocions. Els estudis actuals revelen que l’avorriment pot aparèixer per moltes raons i que saber-ne l’origen pot ajudar-nos a prendre millors decisions sobre com invertim el temps o, com a mínim, replantegem les nostres activitats per fer-les més gratificants.

Per entendre l’avorriment, primer cal comprendre’n la causa. Erin Westgate, científica de la Universitat de Florida, ha passat anys investigant els detonants que ens porten a l’avorriment, i ha deduït que apareix en diverses situacions. Una d’elles és sentir-nos avorrits quan ens trobem fent una acció en la qual no som capaços de centrar l’atenció perquè és massa fàcil o massa difícil. “És necessari que hi hagi un equilibri entre les exigències cognitives i els recursos perquè ens interessi”, assegura Westgate. En altres paraules: les exigències de l’activitat que estem fent han de coincidir amb el que el nostre cervell pugui aportar.

També és habitual notar avorriment quan el que estem fent ens sembla difícil i aclaparador; per exemple, quan hem de redactar un informe de feina i no sabem per on començar. De la mateixa manera “ens passa quan estem veient una pel·lícula que té una trama molt complicada i ens perdem”, explica Karen Gasper, psicòloga de la Universitat Estatal de Pennsilvània que estudia la manera com els sentiments influeixen en la vida de les persones.

Modifica la tasca

Si el que ens fa avorrir és que ens trobem davant d’una tasca massa fàcil o difícil, cal fer alguna cosa per resoldre el problema. El com dependrà de la situació i de la flexibilitat a la nostra disposició, però la millor solució quan estàs avorrit és deixar de fer el que feies per passar a una altra cosa. Però això no sempre és possible, perquè quan som a l’escola o a la feina sovint demanen que fem tasques avorrides cada dia. Un estudi clàssic va trobar que la gent que assistia a classes avorrides de manera obligatòria sentia que el temps avançava més lentament que els que havien triat escoltar-les.

Si l’activitat que estàs fent et sembla massa senzilla, sempre que tinguis l’opció, pots “provar de fer alguna una cosa nova i estimulant”, recomana Gasper. Un exemple: potser estem començant a avorrir-nos amb els nostres passejos diaris, llavors és el moment de considerar fer senderisme o escalar muntanyes. Si no hi ha altra opció i has de continuar fent la mateixa activitat, pensa en diverses maneres d’afegir-li complexitat.

Westgate recomana que si et sents avorrit perquè el que estàs fent és massa difícil, és bo dividir la tasca en parts més petites amb la finalitat que el total se senti més manejable. En el cas de l’informe, plantejar-nos l’objectiu de redactar només una part del text abans d’anar a dinar.

Observa el panorama complet

Quan una tasca no et sembla interessant perquè no creus que valgui la pena, és útil pensar en el benefici que ens portarà, és a dir, de quina manera ens ajudarà a aconseguir propòsits més importants. Per exemple, si a la nostra filla no li agraden les matemàtiques, convidem-la que pensi de quina manera les matemàtiques podrien ser profitoses per al seu futur. Els estudis revelen que aquest tipus de plantejament ajuda que els estudiants es mantinguin compromesos i els vagi millor a l’escola.

Dit tot això, si el que estem fent ens avorreix constantment, seria bo reflexionar si hi ha alguna manera d’eludir aquestes feines, tal vegada delegant-les o canviant de professió, afirma Westgate. L’avorriment freqüent també pot ser un signe de depressió, va afegir; així que si t’adones que gairebé no gaudeixes de les teves activitats (sobretot si abans t’agradaven), millor parla amb el teu metge.

Deixa de navegar

És rellevant determinar el paper que tenen els smartphones i les xarxes socials en el nostre avorriment. ¿Naveguem tant per Instagram perquè estem avorrits? ¿La gratificació instantània que obtenim al consultar-lo ens pot fer sentir més avorrits quan intentem fer activitats quotidianes? Ningú ho sap amb certesa, però alguns estudis revelen que, tot i que recorrem al telèfon per pal·liar l’avorriment, la tecnologia també pot fer que ens sentim més avorrits. Westgate afirma que el preocupa que la tecnologia provoqui que no responguem d’una manera constructiva davant l’avorriment: “El fet que, en comptes d’afrontar-la, constantment mitiguem la sensació d’avorriment amb el telèfon impedeix que desxifrem un missatge molt útil”. A més, si cada vegada que estem avorrits consultem el telèfon, estem evitant trobar alguna cosa més satisfactòria.

Elpidorou explica que pot ser útil tenir una llista mental amb les activitats que gairebé sempre ens semblen satisfactòries a les quals podem acudir quan no se’ns ocorre què volem fer, com llegir, tocar algun instrument, dibuixar, cosir o qualsevol altre passatemps. “Tria alguna cosa que sol agradar-te –alguna cosa que puguis fer i que generalment desitges fer– i compromet-te a fer-ho uns minuts. Amb sort, t’atraparà i l’avorriment passarà”, conclou Gasper.

COMENTARIS

@M. AngelsSEGUEIX 06/01/2023 L’avorriment es un problema de societats riques que tenim de tot.On hi ha misèria i mancances de tota mena no hi ha espai per l avorriment.

https://www.ara.cat/estils/estils-vida/combatre-l-avorriment-deixar-mirar-mobil_1_4590400.html

cultura, Educació, Societat, Tecnologia

Les conseqüències del opder de les xarxes socials

29 Jan, 2023 passerell Leave a comment

Una adolescent xatejant a les xarxes socials. STOCKROCKET / GETTY

Les xarxes socials són avui omnipresents en les nostres vides. Passem molt de temps pendents de Twitter, Facebook, TikTok, Instagram i WhatsApp. Marquen la nostra quotidianitat: a través seu ens relacionem amb els altres, ens informem i ens creem una personalitat digital.

A hores d’ara, sense les xarxes socials ens trobaríem mancats, ens faltaria alguna cosa. Tot i que ens preocupa el fet que la nostra intimitat i els nostres gustos estiguin exposats i monitoritzats des de fora per unes plataformes tecnològiques privades, això no evita que hi seguim enganxats i que, a la pràctica, els cedim sense gaires prevencions les nostres dades.

Això els confereix una gran capacitat de penetració i influència per condicionar comportaments, tant en el terreny del consum com en el de les ideologies. A més, esclar, d’una immensa oportunitat de negoci, que bascula entre la publicitat i el model de subscripció.

Les xifres que mouen són de milers de milions, tot i que els balanços inclouen pèrdues. El model de negoci encara no està clar, com s’ha fet evident amb tot el que està generant l’operació de compra de Twitter per part d’Elon Musk.

https://www.ara.cat/editorial/consequencies-xarxes-socials_129_4611656.html

Política, psicologia, Reflexions, Societat, Tecnologia

The psychology behind Cambridge Analytica is massively overhyped

14 Oct, 2022 passerell Leave a comment

Cambridge Analytica may have hacked millions, but they can’t quite control us.

Cambridge Analytica talks a big talk. “We can use ‘big data’ to understand exactly what messages each specific group within a target audience need to hear,” Alexander Nix, the company’s chief executive, said at a marketing conference last year, according to The Wall Street Journal.

Documents circulated by SCL Elections, the parent company of Cambridge Analytica, claimed to be “experts in measurable behavioral change.” The company claimed its methodology, “enables us to understand how people think and identify what it would take to change their mindsets and associated voting patterns.”

Can Cambridge Analytica understand people? Yes. Online behavior is indicative of a huge amount of information and it’s perfectly possible to analyze Facebook activity to determine everything from health and personality type, to political leanings and willingness to vote. If the company did obtain a comprehensive set of user data from Facebook, as has been reported, then it may have gotten unique insight into what makes people vote and how. “Facebook allowed them to combine different data sources in a way that allowed them to understand voters maybe better than voters themselves did,” says Dietram Scheufele, science communication professor at the University of Wisconsin-Madison.

Such knowledge would allow for precise, targeted advertising, which, of course, is exactly what Facebook sells its own advertisers, like Procter & Gamble. “Using Facebook words and likes, I can tell a lot about your political orientation, and hence show you an ad you’re likely to respond to (what’s your biggest concern: guns, gays, greens),” Lyle Ungar, a University of Pennsylvania professor who researches the psychology of social media use, writes in an email.

But after understanding the nuances of individuals and paying for precisely targeted marketing, do these advertisements change minds? It’s unlikely. We’re not as manipulatable as Cambridge Analytica would like to believe.

Scheufele points to foundational political science research from Columbia University sociologist Paul Lazarsfeld. “They showed in the 1940s that most campaign effects are really reinforcement effects,” he explains. Once someone already holds an opinion, they’ll buy into messages that support their pre-existing view. But ads don’t really make us start thinking differently.

“Very rarely will I sit there and say, ‘I’m a Clinton supporter, now I’m seeing all these pro-Trump messages, let me start voting Trump,’” says Scheufele. “What happens instead is it really reinforces and mobilizes groups of voters. The effects are somewhat limited.”

Such advertising isn’t entirely inconsequential. After all, the early primaries can be decided by a relatively small number of voters, and mobilizing particular groups can have a decisive effect. But, contrary to what Cambridge Analytica might suggest, there’s no precise and detailed science that suggests that if you show particular adverts to certain personality types at a specific time, then it will definitely have a powerful effect. After all, Cambridge Analytica, hired by the Ted Cruz campaign, failed to make him president.

The research conducted by Cambridge Analytica cannot be replicated in a scientifically solid manner, says Scheufele, not least because both the data and algorithms it used are constantly changing. Facebook alters its algorithm continually, and new users leave and join all the time.

“The claim to effectiveness is largely unproven,” says Scheufele. “There’s little scientific research. There cannot be. If I wanted to replicate the kind of work that Cambridge Analytica claims to have, I wouldn’t be able to. The algorithms that led to their conclusions no longer exist. The data has changed, the population has changed and so on.”

No credible academic paper would provide the basis for Cambridge Analytica’s suggestions that it relies on psychological techniques to get people to vote for a particular candidate. Psychologists in the field have well-educated guesses about the specific papers that the Cambridge Analytica scientists relied on—and none of these suggest that the level of manipulation the data company promised is possible.

Much of Cambridge Analytica’s work has been attempted by other political groups, notes Scheufele—including Barack Obama. His 2012 campaign hired “predictive modeling and data mining scientists,” according to job advertisements, which read: “Modeling analysts are charged with predicting the behavior of the American electorate. These models will be instrumental in helping the campaign determine which voters to target for turnout and persuasion efforts, where to buy advertising and how to best approach digital media.” Obama’s team even placed ads inside video games during the 2008 election.

The basic idea behind targeting specific groups quite old: Proctor and Gamble sponsored the creation of afternoon television “soap operas,” says Scheufele, because the company quite literally wanted to sell soap to a certain audiences—women doing housework at home—and so created the shows to attract a certain demographic.

Cambridge Analytica—and Facebook itself—simply takes this to the next level. It knows about us and our social groups—which is crucial, as social contagion has a massive influence on behavior. “That’s why Google has forever tried to buy some social network that was actually successful,” says Scheufele. “They tried Orkut, they tried Google Plus, they bought Waze for a billion dollars even though they already had Google Maps. Why? Because they want not just data on me but on all the friends surrounding me because that allows me to target much more precisely my potential vulnerabilities.”

Social media has allowed advertisers to target us and know more about us than ever before. “It’s the sociology and the psychology together,” says Scheufele. “We’re no longer targeting segments, we’re targeting individuals.” But the psychological techniques used to influence us are neither as precise nor as powerful as Cambridge Analytica bosses have promised. Yet.

https://qz.com/1240331/cambridge-analytica-psychology-the-science-isnt-that-good-at-manipulation/

Biotecnologia, intel·ligència artificial, medecina, Política, Societat, Tecnologia

Biometría: nuestro rostro digital

14 Oct, 2022 passerell Leave a comment

La tecnología biométrica ha dejado de ser un fenómeno propio de las historias de ciencia ficción. Los gobiernos de algunos países llevan tiempo utilizándola para reconocer a sus ciudadanos, algo que plantea nuevos retos éticos y que ya ha llegado a casos extremos, por ejemplo, en China.

Aunque la palabra “biometría” puede resultar desconocida para el público general, su aplicación está, desde hace tiempo, más que presente en nuestras vidas. Consiste en identificar a las personas a través de una característica física exclusiva: primero fueron las huellas dactilares y, más recientemente, el iris, o el rostro.

China ha instalado 170 millones de cámaras con capacidad de reconocimiento facial que registran los movimientos de las personas

Si cada vez es más fácil acceder a la información personal de casi todo el mundo y gran parte de las transacciones se realizan de manera virtual, entonces la necesidad de identificar bien a las personas resulta acuciante. Aunque las empresas tecnológicas también utilizan este sistema para, por ejemplo, etiquetar personas en una red social o desbloquear un dispositivo móvil, el mayor reto se presenta para dos agentes diferentes: gobiernos e instituciones financieras.

Me he quedado con tu cara

Hasta hace poco, para hacer una transferencia o aceptar el borrador de la Declaración de la Renta, bastaba con introducir un número de identificación personal y, como mucho, confirmar nuestra identidad a través de un correo electrónico o un SMS. Sin embargo, en muchos países, este tipo de gestiones se hacen ya simplemente apoyando el dedo en un lector de huellas o dejando que una máquina escanee el rostro del interesado.

Según los expertos, la identificación biométrica reduce al mínimo la posibilidad de fraude, porque los datos que se usan son prácticamente imposibles de suplantar en caso de que la persona no esté presente.

Y, entre todas las modalidades disponibles, el reconocimiento facial se presenta como la más efectiva, ya que las huellas dactilares son más inexactas y pueden variar ligeramente, por ejemplo, en el caso de una persona que tenga un trabajo artesanal. En cambio, los programas que realizan escáner facial ofrecen una precisión cada vez mayor incluso si el usuario cambia su aspecto, por ejemplo, con una barba o unas gafas.

Además, desde un punto de vista práctico, para los usuarios resulta mucho más fácil dejarse fotografiar por un escáner o pulsar un botón para todas sus gestiones que recordar una gran cantidad de nombres de usuario y contraseñas.

Australia, India y China son algunos de los gobiernos a la vanguardia de este tema.

Mil millones de indios fichados

El gobierno de India posee el mayor programa de identificación biométrica del mundo, Aadhaar. Su sistema sirve tanto para trámites públicos, como para abrir una cuenta en el banco o dar de alta una línea telefónica. Una llave similar al “iniciar sesión con Facebook”, pero con datos más comprometidos y capaz de abrir puertas oficiales.

En Aadhaar, cada ciudadano tiene un número de identificación que contiene sus datos personales y biométricos (huella dactilar, iris…). Aunque es voluntario inscribirse, la realidad es que resulta prácticamente necesario para acceder a los servicios esenciales.

Como puede usarse para realizar gestiones de todo tipo, su base de datos es muy completa y son muchos los que consideran que amenaza la privacidad de los ciudadanos, ya que el gobierno puede saber de manera casi instantánea lo que hacen en su vida pública y privada.

Ahora mismo, el sistema almacena los datos del 90% de los ciudadanos indios, unos 1.110 millones de personas, lo que lo convierte en uno de los grandes objetivos para los piratas informáticos. En volumen compite con las grandes tecnológicas, cuyas bases de datos tampoco resultan nada desdeñables: 2.000 millones de usuarios en el caso de Android y 1.000 millones en el de Apple.

El Estado indio tiene almacenados los datos biométricos de 1.100 millones de personas

También estas últimas están adoptando la biometría: hace tiempo que los dispositivos se desbloquean con la huella dactilar o con la lectura del iris; y el último iPhone X permite ya hacer pagos con su sistema de reconocimiento facial, Face ID.

Pero las exigencias de seguridad que plantean las bases de datos biométricos son demasiado grandes y, por eso, nadie se arriesga a dar pasos sin tener todo bajo control. De hecho, ni Google ni Apple han instalado todavía el escáner compatible con Aadhaar en sus teléfonos indios.

Proyecto australiano

A día de hoy, Australia es el país occidental más convencido de la necesidad de incorporar tecnología biométrica a los sistemas de identificación pública. El Gobierno Federal ya cuenta con una base de datos faciales del 85% de los australianos y, en 2018, tiene previsto aprobar una ley para que también las empresas privadas incluyan en sus bases de datos el reconocimiento facial. Si sale adelante, Australia pondría en marcha el sistema FVS (Face Verification Service) por el que las compañías que obtengan los datos faciales de un cliente podrán enviarlos al gobierno para que éste los verifique. Algo similar se utiliza ya para verificar documentos oficiales (Documents Verification Service), como carnets de conducir, pasaportes, tarjetas de inmigración…

Las razones para ponerlo en marcha son reducir el fraude y respaldar al sector financiero ayudando, además, a frenar el blanqueo de capitales, el terrorismo, etc. Al igual que en India, en principio no será obligatorio acogerse al FVS.

En Australia el gobierno tiene una base de datos faciales del 85% de los ciudadanos y planea aprobar una ley para que también las empresas privadas empleen el reconocimiento de rostros

En la futura ley se especifica que las empresas sólo podrán guardar esta información si cuentan con la autorización expresa del interesado. Sin embargo, es bastante probable que los australianos cedan sus datos con el mismo poco conocimiento con que la mayoría de los ciudadanos leemos las políticas de privacidad de todo lo que aceptamos en Internet.

Además, la normativa especifica que las empresas que quieran utilizar ese sistema deberán garantizar la privacidad de su base de datos, pero el reciente caso de pirateo masivo de Equifax, uno de los proveedores de este servicio aprobados por el gobierno australiano para el sistema de verificación de documentos, hace que la seguridad del proyecto esté, de momento, bastante cuestionada.

Los expertos alertan ya contra la falta de supervisión del FVS y se preguntan quién será el responsable de almacenar esos datos y con quién será legal compartirlos. Además, sus detractores se quejan de la poca transparencia que existe en las negociaciones del gobierno con estas compañías.

Gran Hermano en China

El sector financiero del gigante asiático es pionero en el uso de tecnología biométrica y millones de chinos utilizan ya diferentes sistemas de identificación facial para autorizar pagos. Pero no sólo eso. El caso de China plantea el mayor problema de las bases de datos masivos, que va más allá del riesgo de pirateo: el uso de esa información para controlar a los ciudadanos.

Desde hace años, el gobierno de Xi Jinping espía a sus ciudadanos con un proyecto que ha sido calificado en múltiples ocasiones de “orwelliano”, haciendo referencia al escenario descrito en la novela 1984. El sistema se apoya, sobre todo, en el reconocimiento facial y la inteligencia artificial para vigilar y predecir el comportamiento de las personas.

Para controlar a sus 1.300 millones de habitantes, el Estado chino cuenta con 170 millones de cámaras inteligentes que pueden reconocer un rostro, o descifrar la edad o la etnia de una persona y registrar todos sus movimientos: qué coche tiene, dónde va, con quién se ve habitualmente… En los próximos tres años se instalarán 400 millones de cámaras más.

El gobierno tiene una base de datos con 700 millones de rostros y la utiliza para cosas tan surrealistas como evitar que en los baños públicos las personas tomen más de 60 centímetros de papel higiénico en un período de nueve minutos, como explicaba recientemente The Economist.

“Crédito social”

Con todos esos datos el Estado creó, en 2012, el llamado “Sistema de Crédito Social”: una lista negra del tribunal superior de China con nombres de personas que considera “poco confiables”. El objetivo es que éstas tengan dificultades, más o menos serias, a la hora de acceder a los servicios públicos y privados –desde comprar online hasta conseguir un empleo o colegio para sus hijos–, para que una persona que comete fraude en un lugar no pueda volver a hacerlo en otro.

Algunos gobiernos locales colocan las fotos, nombres completos y direcciones de los incluidos en el sistema en vallas publicitarias, pero lo normal es que las autoridades no avisen a nadie si es incluido ni por qué; las personas se enteran, por ejemplo, cuando no pueden comprar un billete de avión. Los “no confiables” dejan de serlo cuando se retractan en aquello por lo que fueron inscritos en la lista; ahora bien, para eso, primero tienen que conseguir averiguarlo.

Contaba The Wall Street Journal que, sólo en 2017, siete millones de chinos han pasado por el Sistema de Crédito Social. Uno de ellos, por ejemplo, fue incluido por declarar en un juicio como testigo y que su testimonio fuera considerado por el tribunal como “insincero”. Hasta que no hizo pública una retractación pidiendo perdón no han retirado su nombre. En otro caso, un periodista acabó en la “lista negra” tras publicar una información sobre un supuesto extorsionador y no poder demostrar la veracidad de su artículo.

La tecnología que se usa para combatir un crimen cada vez más sofisticado

Lógicamente, se trata de un sistema que da lugar a múltiples abusos, para empezar, porque los afectados no tienen derecho a defenderse ni a un juicio justo. Pero, además, con este proyecto, el gobierno pretende no sólo evitar el crimen, también predecirlo.

Colaboración privada

La comunidad internacional ha criticado muchas veces a las empresas privadas que se pliegan a servir de cómplices al régimen de Pekín. Recientemente, han sido especialmente sonadas las protestas contra Apple, que tiene en China su tercer mercado más importante. La compañía retiró 674 aplicaciones de su appstore en ese país, a petición del gobierno, porque permiten a los usuarios saltarse el llamado “gran cortafuegos chino”. Tim Cook, CEO de Apple, declaró en su defensa que, aunque él como americano no está de acuerdo, “cada país tiene derecho a crear sus propias leyes”.

También las empresas nacionales colaboran de manera activa en el gran sistema de vigilancia, en muchos casos, cediendo sus datos al servicio del gobierno. Es el caso de Sesame Credit, un programa piloto del ala financiera de Alibaba (el Amazon chino, que ya es la plataforma de compra online más grande del mundo), seguido muy de cerca por el Estado.

Con este sistema, Alibaba califica el riesgo de las operaciones financieras en función de las compras de cada persona: “Alguien que juega videojuegos durante diez horas al día, por ejemplo, sería considerado una persona ociosa, y alguien que frecuentemente compra pañales probablemente será padre y, por lo tanto, considerado como alguien con sentido de la responsabilidad”, explicaba Li Yingyun, director de tecnología de Sesame, a la revista china Caixin, en 2015.

Los usuarios pueden conocer la puntuación que Alibaba les otorga. De momento no penaliza, pero sí que premia las puntuaciones altas con descuentos o acceso a ciertos servicios financieros.

En China no existe ningún tribunal que proteja la privacidad y, por lo tanto, los ciudadanos no tienen posibilidad de denunciar a nadie. Sin embargo, su situación actual es mirada con lupa por Occidente, como un modelo al que nunca deberíamos llegar.

Biometría: nuestro rostro digital

assetjament, Educació, Tecnologia

Cinc raons per les quals Instagram és tòxic per als adolescents

18 Sep, 2022 passerell Leave a comment

La xarxa social afecta la salut mental dels joves perquè propicia la “comparació social negativa”

“Al voltant del 32% de les dones que fan servir Instagram se senten pitjor amb els seus cossos”. Aquesta és una de les conclusions de l’informe intern que el mateix Facebook va fer sobre la seva aplicació estrella, Instagram, i que ara s’han filtrat a la premsa. Aquesta recerca analitza l’impacte negatiu d’aquesta xarxa entre el públic i especialment entre les persones adolescents. “Cada vegada hi ha més estudis que alerten que Instagram pot afectar negativament la salut mental dels usuaris, particularment de les adolescents”, afirma Ferran Lalueza, professor i investigador dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “El fet que la mateixa empresa ho hagi constatat i documentat fa esvair qualsevol dubte que pogués haver-hi sobre aquest risc”, afegeix.

Aquesta xarxa actualment té 1.221 milions d’usuaris a tot el món i encara que Instagram no és la xarxa social amb més usuaris, sí que és la que creix més, en 5 anys ha triplicat el seu número d’usuaris a Espanya, i és la preferida dels millenials segons The Social Media Family. “Cal tenir en compte la incidència que pot tenir en una població jove”, explica Lalueza. Segons l’informe intern, -filtrat per Frances Haugen, una ex empleada-, un dels principals efectes d’aquesta xarxa és la “comparació social negativa”, que fa que els usuaris es valorin segons el seu atractiu, riquesa i èxit respecte als altres. “Al món irreal d’Instagram, un físic atractiu es presenta sovint com l’única porta d’entrada cap a l’èxit i l’acceptació social. Aquest missatge pot resultar dolorós, excloent i distorsionador per als qui no se senten a gust amb el seu cos”, detalla el professor.

Tant Lalueza com el psicòleg de la UOC José Ramón Ubieto desgranen altres raons que fan que Instagram sigui una xarxa social potencialment tòxica:

El físic com a presentació. “La imatge és el tret gairebé únic de presentació a la xarxa. Això fa que tot el valor recaigui sobre l’estat d’aquesta instantània i redueix la presentació formal”, adverteix Ubieto, i afegeix que “l’efecte d’aquesta comparació pot augmentar les vacil·lacions de tot adolescent. Comparar-se amb milers de fotos fa més complicat habitar el seu cos”.
Una realitat falsa però sempre perfecta. “El món que s’exhibeix a Instagram és un món irreal fruit d’una selecció esbiaixada (mostrem el millor i obviem el pitjor) i amb filtres embellidors. Si ens comparem amb aquest món sense ser conscients que és fictici, la nostra realitat acaba resultant bastant depriment”, afirma Lalueza.
Un públic objectiu molt sensible. “En edats en què encara estem formant la nostra personalitat i aprenent a acceptar-nos tal com som, el contrast esmentat pot resultar particularment demolidor.” Segons aquest estudi, les persones adolescents tenen una alta sensibilitat emocional, i el desenvolupament perllongat del procés reflexiu i el control cognitiu poden fer-les específicament reactives a aquest tipus de mitjans.
És molt difícil tancar la sessió. “Té una alta capacitat d’absorció d’interès, temps i dedicació que els priva d’altres activitats”, afirma el psicòleg. En aquesta línia, Lalueza explica que “les xarxes socials estan acuradament dissenyades perquè ens hi enganxem i hi dediquem el nostre temps. Com més temps invertim a Instagram, més alt és el cost d’oportunitat en termes de coses positives que podríem estar fent i que no farem”.
Eco tòxic. Per a Ubieto, aquesta xarxa funciona com una cambra d’eco: “Si tu comuniques un desig o una idea, per exemple sobre autolesions o suïcidi, aquesta xarxa et multiplica les opcions. Aquest eco és un reforç de la teva pròpia idea.

Amagar els m’agrada, una possible solució?

“L’eliminació dels m’agrada pot pal·liar una mica aquest efecte de comparació social, però restarà valor a aquesta xarxa i farà que neixin noves xarxes a les quals sorgeixi això mateix però d’una altra manera”, afirma Ubieto. “Darrere d’aquesta estratègia hi ha la intenció de les companyies de no “desanimar” els usuaris que no tenen milers de seguidors ni acumulen centenars de m’agrada, que són la majoria”, afirma Lalueza. Un consumidor desanimat que no aconsegueix tants m’agrada i comentaris com altres usuaris pot convertir-se fàcilment en un element passiu, i això podria ser un perill per al bon funcionament de la plataforma.

Instagram Kids, poc futur

La preocupació per la pròpia imatge, la sensació de FOMO (por de quedar-se fora del món en línia), l’assetjament en línia, l’ansietat i els problemes per dormir derivats de la inquietud són alguns dels efectes negatius més comentats a altres informes per la joventut sobre Instagram. Per això, Instagram es plantejava una versió per als més joves (de deu a dotze anys) que ara ha aturat, anomenada Instagram Kids, que permetés controlar els continguts, els accessos i la publicitat. Per als experts, ni és suficient ni pot resoldre res. “Les solucions tecnològiques difícilment seran solucions vàlides per a un problema que la mateixa tecnologia ha creat. La millor aplicació mòbil de control parental són els pares, en el sentit que acompanyen algú en la construcció i en el seu desenvolupament”, adverteix Ubieto. Per a l’expert en comunicació, té poques opcions de prosperar perquè els adolescents se senten atretes pels seus ídols, que en molts casos són adults, i volen interacturar amb ells i amb les marques enlloc de veure’s relegats a un güeto infantil.

Aquesta polèmica ha posat de manifest que l’empresa era conscient el dany del seu propi funcionament però que ha estat ignorant-ho. Davant la controvèrsia causada, Instagram proposava dues idees als seus usuaris: encoratjar al fet que la gent “no es concentri en contingut que podria contribuir a la comparació social negativa” i que “fessin una pausa” de la plataforma. “Mereix poca credibilitat, és un exemple més de l’estratègia reactiva de Facebook. Si no s’hagués produït la filtració, l’empresa mai no s’hauria plantejat aquest tipus de recomanacions”, conclou Lalueza.

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2021/265-instagram-toxic-adolescents.html

Biotecnologia, medi ambient, Tecnologia

La indústria dels bioplàstics es prepara per substituir el petroli

24 Aug, 2022 passerell Leave a comment

Les inversions per tal d’augmentar la producció arriben als milers de milions d’euros

A dia d’avui, el mercat mundial dels plàstics té un valor aproximat de 600.000 milions d’euros. El 99% d’aquest material que es fabrica, però, està basat en el petroli, una matèria primera escassa, contaminant i que emet gasos d’efecte hivernacle. És per això que l’altre 1% del mercat dels plàstics, el que té el seu origen en els vegetals –panís, sucre, olis…– es prepara per fer un salt d’escala i substituïr-lo, amb inversions de milers de milions d’euros per augmentar la producció de plàstics renovables que, a més, són biodegradables o es poden compostar.

El plàstic, el miracle que amenaça de cobrir el planeta

El plàstic va començar a ser produït a gran escala durant la dècada dels 50 i, des d’aleshores, ha aconseguit, per exemple, que el menjar duri més i sigui més fàcil i segur de transportar llargues distàncies. A dia d’avui són omnipresents –sovint massa– i a més la seva producció i incineració és responsable de l’emissió de 850 milions de tones de gasos d’efecte hivernacle cada any, segons dades de 2019.

Coberts de plàstic | MPCA Photos / Flickr — El plàstic és per tot arreu i suposa un enorme problema de contaminació | MPCA Photos / Flickr

De les 9.000 milions de tones de plàstic que s’han produït, només se n’ha reciclat un 9% i la resta ha acabat incinerat, enterrat o contaminant el sòl, els rius i els mars, trencant-se en trossos cada vegada més petits sense arribar a desintegrar-se. És el cas dels microplàstics, un contaminant que cada dia és més present a tot arreu i que té la capacitat, fins i tot, d’afectar els organismes vius a nivell cel·lular.

Una alternativa que creix exponencialment

Davant de tot això hi ha els bioplàstics, una alternativa que no és totalment nova –és molt emprada en medicina– però que ara està rebent molta atenció d’empreses i inversors. Segons dades de la consultora i3 Connect, les inversions en la fabricació d’aquests materials van arribar a 500 milions de dòlars durant el primer trimestre de 2022, superant el rècord anterior de 350 milions en els darrers mesos de 2021.

Aquest plàstic, creat amb restes vegetals, podria substituïr el PET, un dels més emprats actualment | EPFL

Amb aquestes inversions, que venen tant de grans empreses com d’inversors de risc, es creu que la indústria creixerà en valor dels 10.500 milions de dòlars de 2021 a gairebé 30.000 milions el 2028. Tot i que continuarà sent una part petita del total, el seu creixement s’accelera ràpidament i podria ser una part important del mercat d’aquí a molts pocs anys més.

A dia d’avui, els bioplàstics més produïts són el PHA –fet per uns microorganismes que fermenten oli de canola– i el PLA –produït fermentant el sucre del panís o la canya–. Algunes grans empreses, com Starbucks, Dunkin’ Donuts o fins i tot PG Tips, la productora de te, estan canviant els seus envasos i estris d’usar i llençar per d’altres fets amb cel·lulosa o amb aquests plàstics. A més, s’investiga en nous bioplàstics cada cop millors.

Cultiu de blat de moro | D.P. — L’ús del panís per produir bioplàstics és criticat perquè fa servir terres que haurien de tenir com a objectiu la producció d’aliments | D.P.

Alguns inconvenients importants

Aquests materials, però, no són una solució total, o si més no no ho són a dia d’avui. Si el PHA es biodegrada en 6 mesos al mar i en 2 anys al sòl, el PLA pot trigar dècades en fer-ho si és llençat o enterrat, i per degradar-se ha de ser barrejat amb restes de menjar en compostadores industrials, una millora respecte la majoria de plàstics fòssils però una que encara podria optimitzar-se.

Una altra de les crítiques als bioplàstics és que les seves matèries primeres s’han de cultivar, fent servir terres que haurien de produir aliments per un món que passa gana. No obstant això, les plantes a partir de les quals es produeixen aquests bioplàstics fan servir només el sucre, i la resta de parts es poden aprofitar per elaborar olis, alimentar bestiar o produir altres productes útils. Malgrat tot, el problema dels usos del sòl és real i, per tant, la circularització de la indústria dels bioplàstics és tan important com ho hauria d’haver estat la dels plàstics fòssils.

https://monplaneta.cat/sostenibilitat/industria-bioplastics-prepara-substituir-petroli-55176/

medi ambient, Sanitat, Tecnologia

La pluja conté substàncies químiques persistents per sobre de les dosis segures a tot el món

24 Aug, 2022 passerell Leave a comment

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.

La pluja transporta contaminants persistents a tot arreu

Unes substàncies químiques àmpliament utilitzades en molts productes es troben en concentracions superiors a les considerades segures en pràcticament tot el planeta. La seva mobilitat per l’atmosfera fa que es trobin en nivells elevats en la pluja i la neu, i que es dipositin fins i tot en els llocs més remots de la Terra.

Aquesta és una de les conclusions d’un estudi fet per investigadors de la Universitat d’Estocolm i de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zurich), que s’ha publicat a Environmental Science & Technology.

Els autors es refereixen als perfluoroalquils i polifluoroalquils, abreujadament en anglès PFAS, unes substàncies orgàniques que contenen fluor i que es fan servir en molts àmbits, com ara envasos per a aliments, teixits, aparells electrònics, productes domèstics, escumes per apagar focs i articles mèdics, entre d’altres.

De PFAS n’hi ha més de quatre mil de diferents, però els investigadors s’han centrat en quatre grups, coneguts pels acrònims PFOS, PFOA, PFH_xS i PFNA. N’han comparat els nivells trobats en diferents llocs del món amb els que la legislació estableix com a segurs, i han vist que se superen pràcticament a tot arreu.

El gran problema dels PFAS no és només el seu gran ús, sinó que per la fortalesa dels enllaços de fluor no es degraden o es degraden molt lentament. I això fa que tot i que algunes d’aquestes substàncies s’hagin substituït per d’altres des de fa dues dècades, les seves concentracions pràcticament no hagin disminuït.

Per això se’ls anomena substàncies químiques persistents, i en anglès han rebut el renom de “forever chemicals”, substàncies químiques per sempre més. També s’acumulen en l’organisme.

Un cop en el medi, els processos naturals fan que es moguin per tot arreu, es dipositin i tornin a l’atmosfera, com passa amb el transport des de l’aigua del mar a l’aire i la seva expansió en forma d’aerosols. Això n’assegura la presència, explica un dels autors, Martin Scheringer, de l’ETH Zurich:

“La persistència extrema i el continu reciclatge global d’alguns PFAS farà que es mantinguin per sobre de les directrius establertes.”

Nivells límit rebaixats

Això ha portat a rebaixar progressivament les dosis considerades segures. Una de les últimes revisions la va fer al juny l’EPA dels Estats Units, que va situar els nivells de PFOA i PFOS vora zero en comptes de les 70 parts per bilió que es va establir el 2016. La concentració límit en aigua potable per al PFOA (àcid perfluorooctanoic) als Estats Units ha disminuït 37,5 milions de vegades.

Per això, segons els autors, cada cop és més difícil que els nivells segurs no se superin, com explica l’autor principal de l’estudi, Ian Cousins, de la Universitat d’Estocolm:

“Basats en les últimes directrius als Estats Units per al PFOA en l’aigua potable, l’aigua de pluja de qualsevol lloc pot ser considerada no apta per beure. Si bé als països industrialitzats no se sol beure aigua de pluja, molta gent d’arreu del món espera que sigui segura per beure i també alimenta moltes de les nostres fonts d’aigua potable”.

Per als autors, tot això significa que s’ha sobrepassat el límit planetari o, en altres paraules, que no hi ha lloc prou segur on no se superin els nivells establerts de PFAS.

Si bé alguns investigadors apunten que els estudis sobre els efectes d’aquests compostos en la salut no són del tot concloents, uns altres demanen mesures de precaució per l’acumulació que es produeix tant en el medi com en l’organisme.

Això té costos, naturalment, i per a Jane Muncke, director de la Fundació Food Packaging Forum de Zuric, ho ha de pagar la indústria:

“No pot ser que uns pocs es beneficiïn econòmicament mentre contaminen l’aigua potable de milions i causin problemes seriosos de salut”.

Per això considera que els costos els ha d’assumir la indústria que produeix o utilitza aquestes substàncies, i afegeix que “el moment d’actuar és ara”.

Opina el mateix Crispin Halsall, de la Universitat de Lancaster, que explica els efectes futurs que els nivells d’aquests compostos en l’aigua de pluja siguin superiors als establerts:

“Això significa que amb el temps tindrem un impacte estadísticament significatiu en la salut humana”.

Halsall va liderar un estudi, publicat al juliol a Environmental Science & Technology, que mostrava la presència d’aquestes substàncies a l’Antàrtida. Amb testimonis de gel obtinguts a gran altitud a l’est del continent glaçat, van observar que entre el 1958 i el 2017 les concentracions d’alguns productes van continuar augmentant, tot i que es deixessin d’usar, amb un pic entre el 2009 i el 2013. Hi ha poques proves que després hagin disminuït gaire.

Els investigadors suecs i suïssos acaben amb un avís:

“La societat no hauria de repetir contínuament els mateixos errors comesos amb altres substàncies químiques persistents”.

https://www.ccma.cat/324/la-pluja-conte-substancies-quimiques-persistents-per-sobre-de-les-dosis-segures-a-tot-el-mon/noticia/3180938/

psicologia, Societat, Tecnologia

“El dilema de las redes sociales” de Netflix: 5 secretos de los dueños de las redes para engancharnos y manipularnos

26 Dec, 2021 passerell Leave a comment

“Hay dos industrias que llaman a sus clientes usuarios: la de las drogas ilegales y la del software”.

La frase aparece en uno de los momentos más comentados del documental The Social Dilemma(“El dilema de las redes sociales”), que se estrenó en febrero de 2020 en el Festival de Cine de Sundance, en Estados Unidos, y que, siete meses después, se acaba de convertir en tema de conversación en el resto del mundo tras ser incluido en el catálogo de Netflix.

Hilado con testimonios de algunos exejecutivos de las empresas más grandes de Silicon Valley y de académicos, el filme describe la adicción y los impactos negativos de las redes sociales en personas y comunidades, como resultado de las estrategias diseñadas para manipular emociones y comportamientos, y mantener conectados a los usuarios.

Así, según “El dilema de las redes sociales”, experiencias digitales aparentemente triviales, como recomendaciones automáticas, notificaciones y publicaciones sugeridas, funcionarían como un cebo que es lanzado miles de millones de veces al día por las aplicaciones más populares del planeta.

El objetivo sería acaparar el tiempo de las personas, una moneda valiosa para empresas, políticos, organizaciones o países que quieran vender productos o ideas a audiencias vulnerables e hipersegmentadas.

“Somos menos felices y menos productivos que nunca porque somos adictos”

Clasificado como docudrama -una fórmula que mezcla testimonios del documental tradicional con escenas dramatizadas-, la película ha sido descrita como una ventana a las mesas de decisión de gigantes de Silicon Valley como Facebook, Twitter y Google.

The Social Dilemma (“El dilema de la redes sociales”) habla sobre cómo nos “atrapan” estas plataformas.

Elogiado por detallar herramientas y estrategias sofisticadas en un lenguaje accesible a grandes audiencias, la película también recibe críticas por no ofrecer soluciones a los problemas enumerados y por ser presentada por personas con características similares: buena parte de los entrevistados son exejecutivos: hombres jóvenes, ricos y blancos.

A continuación, te contamos los cinco puntos clave expuestos por la cinta y, al final, una serie de recomendaciones sencillas para proteger tus datos y combatir la adicción a las redes sociales.

1. “Si no pagas por el producto, el producto eres tú”

En agosto, según el Índice de Multimillonarios del medio especializado en noticias financieras Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Solo durante la pandemia de coronavirus, el fundador de Facebook habría ganado más de US$30.000 millones.

¿Cómo habría podido Zuckerberg ofrecer servicios gratuitos y hacerse más rico cada día?

Según los entrevistados de “El dilema de las redes sociales”, el estadounidense y sus colegas jefes ejecutivos ganan dinero con el tiempo.

Explican que cuantas más horas pasa un usuario conectado a sus redes sociales, más información detallada sobre hábitos, gustos y características de consumo acaba exponiendo.

Estos datos son recopilados y organizados mediante algoritmos que mapeanlos me gusta y los comentarios, analizan los tiempos de lectura y la exposición a las imágenes, y alimentan enormes servidores (algunos de ellos alojados en submarinos).

Luego, se ofrece información sobre los usuarios a los clientes, desde marcas de cosméticos y universidades hasta políticos y gobiernos, que pagan millones de dólares por mostrar productos o ideas a audiencias que estén dispuestas a participar.

Sin embargo, el engranaje solo funciona si los usuarios permanecen conectados a sus perfiles y, por lo tanto, pueden estar expuestos al máximo número de anuncios.

A menudo, según la película, eso sucede a cualquier precio.

2. Herramientas diseñadas para engancharnos y manipularnos

Una de las voces principales de la película es Tristan Harris, un exingeniero de Google que trató de advertir a sus colegas sobre el riesgo de adicción a los usuarios, y dice que fue ignorado.

En “El dilema de la redes sociales”, describe las herramientas que se crean para mantener a los usuarios “distraídos” mientras los anunciantes ganan dinero.

Una de las más claras sería el desplazamiento automático, una estrategia desarrollada para que la experiencia de red no tenga fin y el usuario permanezca conectado.

Las notificaciones, a su vez, se describen como una de las herramientas más eficaces para atraer a los que están fuera y mantener a los que ya están conectados.

La dinámica de “me gusta” y comentarios con elogios o críticas se estimularía para manipular y hacer dependientes a los usuarios, según los entrevistados.

En palabras de Harris, las redes capacitarían a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Estos “chupetes” son las validaciones recibidas por elogios, y aportan un sentimiento de felicidad o logro a los usuarios, según él.

“Eso va atrofiando nuestra capacidad de afrontar las cosas”, advierte el especialista.

3. Falsas recompensas

En agosto, según Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Los profesionales detrás de las redes sociales trabajan, según la película, construyendo puentes entre la psicología y la tecnología.

Además de Harris, “El dilema de las redes sociales” presenta testimonios de Aza Raskin, inventor del sistema de desplazamiento infinito utilizado por la mayoría de los sitios web, o Guillaume Chaslot, uno de los desarrolladores del algoritmo que recomienda videos en YouTube.

Dirigida por el estadounidense Jeff Orlowski, ganador de un Emmy y nominado a un Oscar en 2013, la producción también entrevista a Bailey Richardson, un desarrollador que trabajó en los primeros días de Instagram, Tim Kendall, ex director de monetización de Facebook, Alex Roetter, ex vicepresidente de Ingeniería de Twitter y Justin Rosenstein, co-creador del botón “Me gusta” en Facebook.

La caja de Pandora que destapó el cándido botón “me gusta” de Facebook

Los entrevistados describen métodos para manipular las emociones a través de la dopamina, un neurotransmisor relacionado con el placer, la alegría y el bienestar.

Mediante sistemas de “recompensa inmediata”, como los “me gusta” o los comentarios positivos, las redes sociales habrían creado métodos de navegación capaces de estimular la circulación de la dopamina a niveles sin precedentes.

Así, a medida que cada validación recibida en línea genera nuevos impulsos artificiales de dopamina, las redes mantienen conectada a una legión de usuarios cada vez más solitarios y necesitados.

4. Seguridad x Inseguridad

El psicólogo social Jonathan Haidt dice en la película que las redes están directamente relacionadas con el aumento de casos de depresión y ansiedad, especialmente entre niños y adolescentes.

En el filme, esto se ilustra con el caso de una niña que cae en depresión después de recibir una crítica sobre una característica física.

La tendencia se refleja en las cifras de suicidios de niños registradas en los últimos años.

En Estados Unidos, según datos oficiales, el suicidio se ha convertido en la segunda causa de muerte entre los niños en edad escolary los jóvenes (de 12 a 18 años), por detrás de los accidentes.

Las muertes de niñas de 15 a 19 años por suicidio alcanzaron un récord en 40 años y se duplicaron entre 2007 y 2015, con 5,1 casos por cada 100.000 habitantes.

El fenómeno también afecta a los niños y adolescentes del sexo masculino, cuyas muertes aún ocurren en mayor número, pero están creciendo a un ritmo más lento: 30% en el mismo período (hay 14,2 casos por cada 100 mil).

Según el documental, este escenario no es resultado del uso irresponsable de las redes sociales, sino de la forma irresponsable en la que las redes tratan a sus usuarios.

celular — El tiempo que pasas usando las redes sociales es muy valioso para las empresas.

5. Las noticias falsas se propagan 6 veces más rápido que las verdaderas

La frase aparece como una cita de un estudio publicado en 2018 por el nstituto Tecnológico de Massachusetts (MIT, por sus siglas en inglés), en Estados Unidos.

Según el documental, las noticias falsas tienen un alcance ampliado en las redes gracias a la “paranoia” de mantener a los usuarios expuestos a los anuncios.

“Creamos un sistema que privilegia la información falsa (…) porque la información falsa rinde más dinero a las empresas que la verdad”, dice uno de los entrevistados.

Completa, es una de las frases de la película que se ha viralizado en las últimas semanas:

“La verdad es aburrida”.

Consejos para protegerse

a) Las notificaciones, según el filme, serían la principal herramienta de manipulación en las redes. La sugerencia de los entrevistados es deshabilitarlas, para acceder la red social cuando uno lo desee, y no al revés.

b) No embarcarse en las recomendaciones de videos o contenidos sin reflexionar. Preferiblemente, haz las búsquedas tú mismo de lo que te interesa. Las referencias suelen seguir una lógica diseñada para llamar a los anunciantes, y no necesariamente para informar, según el documental.

c) Sigue a personas o páginas con las que no estás de acuerdo. Así “explotas la burbuja” y te animas a profundizar en el conocimiento, a cuestionarte sobre certezas absolutas y a aprender de las diferencias, incluso si te disgustan.

d) Desconecta una hora antes de acostarse. Deja tu teléfono, tableta y computadora portátil en otra habitación y en modo avión.

e) Valora tus clics y tu tiempo. La forma en que te relacionas con una publicación vale “oro”. Así es como las redes ganan dinero, así que ten esto en cuenta antes de hacer clic en un anuncio o publicación.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-54385775

Espanya vs Catalunya, Política, Tecnologia

El secret del sistema informàtic de l’1-O encara desespera Espanya

3 Oct, 2021 passerell Leave a comment

Un atestat de la Guàrdia Civil mostra l’institut armat resignat a no esbrinar com va funcionar la xarxa que van intentar rebentar

Una mesa electoral amb l'aplicació de vot encesa durant el Primer d'Octubre/ACN

Les urnes i el cens universal van ser dues de les victòries del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 sobre la independència de Catalunya, ara fa just quatre anys. Dos elements que van sobreviure sobradament a la conjura dels poders de l’Estat per impedir la celebració del referèndum. Tant és així que quatre anys després, malgrat una llarguíssima instrucció en diverses instàncies judicials –hi ha causes que encara s’arrosseguen–, algunes de tan poderoses com el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, no s’ha pogut determinar ni com es va muntar ni qui en va ser el responsable. De fet, tant les urnes com el sistema informàtic van passar absolutament desapercebuts en el judici del Procés a la sala penal que comandava Manuel Marchena. I la Guàrdia Civil admet que encara no se n’ha sortit.

El sistema informàtic del referèndum va ser el primer gran operatiu de ciberdefensa de la Generalitat de Catalunya, al marge i contra l’Estat. “Una primera DUI del control de l’Estat”, apunten fonts dels participants. “Van tenir el control del territori informàtic”, comparen les mateixes fonts.

De fet, només hi ha un informe sumarial sobre la xarxa informàtica del referèndum. És l’informe número 2018-005605-188, que signa la Prefectura de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil. Un atestat, al qual ha tingut accés El Món, que inclou més d’una quinzena d’investigats i testimonis així com la intervenció de totes les seves comunicacions. Un total de 123 pàgines on s’admet que no han pogut determinar totes les persones implicades en l’articulació del sistema informàtic de l’1 d’octubre.

Un dossier on també s’accepta amb resignació que no s’ha pogut acreditar la despesa pública en la famosa web del referèndum. I, en tercer terme, s’hi reconeix que només han identificat alts càrrecs del Govern que d’alguna manera o altra tenien una relació amb la web per aportar-hi continguts o comprar altres dominis per, suposadament, escapar de l’escomesa policial.

Fins i tot, els agents L75733Z i H91607F, que signen l’informe, fallen en intentar radiografiar els responsables de la xarxa informàtica de l’1-O. Només poden saber que el set de setembre del 2017 es va activar la web gràcies a “subjectes radicats a Londres” que mai s’han identificat. L’anàlisi de la policia judicial és que els responsables de la Generalitat van preparar tot l’entramat per a quan s’aprovés la llei del Referèndum i que després van externalitzar la gestió de la xarxa informàtica per al referèndum. Una estratègia per defugir l’escomesa policial.

L'informe de la Guàrdia Civil — L’informe de la Guàrdia Civil sobre el sistema informàtic del referèndum/QS

En aquesta línia, és interessant el relat del dia del referèndum i dels dies anteriors que va fer l’actual vicepresident i conseller de Territori i Polítiques Digitals i aleshores Secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró. En el llibre El 5è poder (La Campana, 2020), l’ara conseller relata les 29 entrades i escorcolls de la Guàrdia Civil al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, el CTTI.

En concret, fa esment a l’escorcoll del dissabte 30 de setembre que la Guàrdia Civil i membres del Centre Nacional d’Intel·ligència quan l’institut armat va ocupar, literalment, la seu ubicada a l’Hospitalet del Llobregat, perquè estaven convençuts que era el centre neuràlgic del sistema de control de la votació per la independència. A aquest balanç, cal afegir-hi el tancament de webs de l’ANC i d’Òmnium.

L’ordre que tenien era “apagar tots els sistemes informàtics sospitosos de ser utilitzats per al referèndum i de prendre el control sobre les xarxes de comunicacions del Govern”. De fet, en van apagar una trentena i un total de fins a 130 serveis de la Generalitat es van veure afectats, trastocats o suspesos per l’actuació policial. Mariano Rajoy va assegurar poques hores després que “havien desarticulat el xiringuito informàtic del referèndum”. La sensació de l’ara conseller és que “no havien previst que a primera hora es posaria en marxa el cens universal”. Aquest sistema va desmuntar el pla i va obligar a la Guàrdia Civil a fer mans i mànigues per intentar bloquejar la votació.

“Fins i tot tallant la xarxa d’internet en algun centre de votació, al capdavall no tenien prou capacitat per bloquejar totes les IPs i els servidors que s’utilitzaven per gestionar el cens”, expliquen a El Món fonts que treballaven al CTTI durant el Primer d’Octubre i que corroboren la versió del vicepresident Puigneró. “A banda, l’encesa de la rotació de servidors també feia anar de corcoll els atacants perquè, un cop es bloquejava una IP, se’n recuperava una d’anterior o se’n prenia una de nova”, recorden les mateixes fonts.

Així mateix, voluntaris que van participar en l’operació admeten que van posar en marxa tallafocs per evitar “rastrejos” que va funcionar perfectament. La pressió que rebien els informàtics de l’Estat per aturar les votacions feia remetre les IPs que s’utilitzaven a fòrums com Forocoches perquè hi enviessin peticions i col·lapessin la gestió del cens.

En el llibre de Puigneró es transcriu una conversa entre el cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil al CTTI i el seu comandament a Madrid: “Cap a les deu del matí els nervis entre els comandaments de la Guàrdia Civil i el CNI congregats en una de les sales del CTTI eren ben palpables. Una tensió i un silenci que es va veure de sobte pertorbat pel so d’una melodia molt popular entre els militars de la Legión Española: El novio de la muerte. Efectivament, estava sonant el mòbil del cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil. La trucada era de Madrid. I els crits de l’esbroncada des de l’altre cantó de la línia se sentien perfectament: “¡Antonio que están votando, coño!”. Tota una metàfora d’un dels secrets que encara es mantenen vius, com es va fer i com es va controlar el sistema inform`àtic del Primer d’Octubre.

L’informe de la Guàrdia Civil és concloent en el sentit que admet, no sense resignació, que el sistema informàtic va resistir el setge digital de l’Estat. Si fa o no fa, com el sistema de comunicació de Tsunami Democràtic o Anonymus Catalunya, objecte d’investigació per part de l’Audiència Nacional, amb una causa per terrorisme, i dels millors especialistes de ciberintel·ligència i ciberseguretat del món.

Només cal recordar que aquests perfils van ser analitzats i estudiats a les XIII Jornades STIC del Centre Criptològic Nacional, el braç de la ciberdefensa i ciberseguretat del Centre Nacional d’Intel·ligència, l’any 2019. Amb el títol, Comunidad y Confianza, bases de nuestra ciberseguridad, el conclave és el més important del sector a tot l’Estat i va reunir més de 3.800 experts. En l’intens programa del simposi, l’obsessió amb la guerra informativa sobre el Procés va ser constant, fins al punt que perfils a les xarxes de mobilització independentista van ser analitzats amb profunditat com a “fenòmens que en la ciberintel·ligència s’han de tenir presents“.

El secret del sistema informàtic de l’1-O encara desespera Espanya