Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta
Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.
Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.
Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.
A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.
Algunes de les conseqüències seran “irreversibles” Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.
El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.
Les terres rares són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, telèfons mòbils o turbines d’aerogeneradors
La seu de la companyia minera sueca LKAB a Kiruna (EFE / Jonas Ekstromer)
Suècia ha trobat el jaciment de terres rares més important d’Europa al nord del país. La companyia minera estatal LKAB ha anunciat la troballa de més d’un milió de tones d’òxid d’aquests metalls a Kiruna, una ciutat minera a l’extrem nord del país escandinau.
Tot i que el descobriment representa menys de l’1% de les reserves mundials de terres rares, concentrades a la Xina i els Estats Units, aquest petit percentatge és una notícia molt esperançadora per a la Unió Europea.
El descobriment suposa un primer pas cap a un augment de l’autonomia energètica de la UE i, segons l’executiu suec, pot tenir un paper clau en la transició verda al continent. Amb el dipòsit descobert a Kiruna, la Unió redueix la dependència de la Xina, que n’és el principal subministrador mundial.
LKAB creu que un milió de tones del dipòsit són òxids, entre els quals hi ha praseodimi o neodimi, que serveixen per produir imants permanents que després s’incorporen als vehicles elèctrics.
La troballa ha arribat en un moment en què Suècia acaba d’estrenar la presidència rotatòria de la Unió. Aquest dijous ha presumit del descobriment davant d’una delegació de la Comissió Europea, encapçalada per la presidenta, Ursula von der Leyen.
La importància de les terres rares
Les terres rares són disset elements que es troben a l’escorça terrestre, entre els quals hi ha l’itri, l’escandi, el neodimi i el samari. S’anomenen terres rares perquè són difícils de trobar i perquè la seva extracció és complicada.
El seu camp d’aplicació és molt ampli: són indispensables per fabricar les bateries de cotxes elèctrics i híbrids, els telèfons mòbils o les turbines d’aerogeneradors, però també additius, màquines de raigs X portàtils o làsers, i fins i tot identificar falsificacions de bitllets d’euro.
Es tracta de metalls que poden ajudar a la transició energètica, però paradoxalment l’extracció comporta un gran impacte ambiental. Actualment la Unió Europea depèn de les importacions d’aquests elements, que es troben principalment a la Xina.
Al setembre, en el discurs sobre l’estat de la Unió, la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar l’accés a aquestes matèries primeres com un element “decisiu per a l’èxit de la nostra transformació cap a una economia sostenible i digital”:
“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas. Només la nostra demanda de terres rares es multiplicarà per cinc d’aquí al 2030. (…)
L’únic problema és que actualment un únic país controla gairebé tot el mercat. Hem d’evitar caure altra vegada en una situació de dependència, com en el cas del petroli i el gas. (…)
Tanmateix, assegurar els subministraments només és el primer pas. El processament d’aquests metalls és igual d’essencial. Actualment la Xina controla la indústria transformadora mundial. Gairebé el 90% de les terres rares i el 60% del liti es processen a la Xina”.
En aquest sentit, la ministra d’Energia sueca, Ebba Busch, ha afirmat que el dipòsit trobat aquest dijous ajudarà a l’autosuficiència de la Unió.
L’extracció no serà immediata
El procés per extreure aquests materials és a llarg termini. Primer cal sol·licitar una autorització per tenir una concessió d’explotació, després de la qual es podrà investigar en profunditat les condicions.
El conseller delegat de LKAB, Jan Moström, pronostica que caldrà esperar “un o dos anys” per saber quan es podran començar a explotar les reserves. Amb el ritme actual, aquest procés requeriria “deu o quinze anys”, però confia que es pugui accelerar.
La companyia minera ha començat a preparar les galeries per accedir al dipòsit, situat a uns 700 metres de la mina de ferro de Kiruna, per poder-ho investigar amb detall.
Segons els càlculs de LKAB, amb aquest dipòsit n’hi haurà prou per satisfer gran part de la demanda d’imants permanents de la Unió.
Documental producido y dirigido por Oliver Stone, realizado en 5 países de Latinoamérica con entrevistas a ex y actuales presidentes, tales como Hugo Chavez, Lula da Silva, Cristina Fernandez de Kirchner, Rafael Correa, Evo Morales, Néstor Kirchner, etc.
La cinta examina asimismo las políticas económicas de libre mercado favorecidas por los gobiernos de Estados Unidos y el Fondo Monetario Internacional durante los últimos años, y cómo estas han favorecido las grandes disparidades económicas de los países latinoamericanos.
Sugiere asimismo que la colapso del peso argentino en 2001, junto a las sospechas de los planes de erradicación de narcóticos y el descontento por la venta de los recursos naturales a las multinacionales, también han contribuido en la región al ascenso de líderes socialistas y socialdemócratas.
Taiwán, siempre presente en la prensa, es, pese a las múltiples dificultades de todo tipo que afronta (aislamiento diplomático, falta de recursos naturales, urbes con altísima densidad de población, alta sismicidad, orografía y clima complicados) una sociedad moderna y próspera, es una potencia económica. Disfruta de una renta per cápita de 33,775 $, superior a la española, y tiene un endeudamiento de solo el 32,6% del PIB. Como contó Pablo Diez hace unos días en ABC, Taiwán es el líder mundial indiscutible en semiconductores, tanto en porcentaje de mercado como en posesión de la tecnología más avanzada en este campo.
Hay por tanto que preguntarse el porqué de este éxito. Es siempre una buena práctica inspirarse en lo que funciona y no en lo que fracasa. Hay que emular en vez de envidiar. Su éxito se fundamenta en una buena estrategia a largo plazo construida sobre pilares sólidos, que comentamos a continuación.
Es un hecho muy desconocido la gran influencia que posee en Taiwán el think tank, con sede en New York, Intelligent Community Forum.Taiwán aplica desde hace años sus recomendaciones. Quince de sus veinticuatro ciudades y condados han sido ya reconocidos con los premios que este foro otorga cada año. New Taipéi, con casi cuatro millones de habitantes, ha sido reconocida como Comunidad Inteligente de 2022. Su alcalde Hou Yu-ih acaba de ser reelegido con el 62% de los votos y se vislumbra como candidato a la presidencia en las elecciones que se celebraran en catorce meses. En 2019 fue premiada Taoyuan con una población de dos millones y medio de personas.
Este foro de pensamiento promueve una metodología para construir sociedades más prósperas basada en cinco más un indicadores. Considera que para construir una sociedad de éxito hay que desplegar infraestructuras, promover la educación y el talento, la innovación, la equidad y la sostenibilidad y resiliencia, todos estos aspectos bajo el paraguas del liderazgo y el buen gobierno, el sexto indicador.
De los seis aspectos sin duda el más importante y el que tiene un efecto más contundente y a más largo plazo es la educación, la creación de talento. La mejor definición del país me la dio el profesor Shiann- Far Kung de la National Cheng Kung University de Tainan: “los taiwaneses lo único que poseemos es nuestra inteligencia”. Es obvio que la usan mucho y muy bien. Taiwán es sin duda un ejemplo del éxito de la inteligencia como medio para sobrevivir y prosperar superando dificultades y adversidades de todo tipo. Las comunidades humanas fracasan cuando ni cultivan ni usan la inteligencia de sus ciudadanos. Se precisa educación exigente que estimule a las personas a desarrollar sus capacidades, a adquirir conocimientos y hacer suyos valores sólidos como la laboriosidad, la colaboración, el respeto a la autoridad. Una educación que presente un equilibrio entre actitudes y aptitudes.
También hay que destacar que la sostenibilidad es un campo mucho más amplio que el mero cuidado del medioambiente, debe incluir el mantenimiento de los valores raíces que hacen resiliente a una comunidad. Taiwán mantiene y cuida los valores de la China milenaria.
Taiwán es un claro ejemplo de que la inteligencia y los valores prevalecen frente a las riquezas naturales en la construcción de una sociedad próspera. Es un buen referente en el que inspirarse. En España hacemos todo lo contrario disminuir el nivel educativo, de reforma en reforma, desde hace 40 años y menospreciar e ignorar nuestros valores. Precisamos un cambio de tercio.
Artículo publicado en ABC el 25 de diciembre de 2022
Lukaixenko imposa una llei per deixar sense nacionalitat els opositors bielorussos a la diàspora
Alena Turava, Ana Mikalitxik i Margarita Yarmats. PAU DE LA CALLE
Oposar-se a l’últim dictador d’Europa es paga car. El règim d’Aleksandr Lukaixenko, que va ofegar les protestes prodemocràtiques de l’agost del 2020 amb el suport decisiu de Vladímir Putin, ara ataca la diàspora. Les dones i homes bielorussos que l’han denunciat a fora de les fronteres del país s’arrisquen a perdre la nacionalitat i quedar com a apàtrides. És el cas de l’Alena, l’Anna i la Margarita, de l’Associació Razam de Bielorussos a Catalunya.
“Apàtrides… sona molt fort”, reflexiona Alena Turava, presidenta de l’associació: “Almenys tenir un país que et reconegui, no?” Aquesta guia turística de 48 anys i les seves companyes -la majoria dones- no van dubtar ni un minut quan van veure desenes de milers de persones als carrers de Minsk denunciant el frau electoral massiu de fa dos estius: Lukaixenko, després de 26 anys al poder, s’havia proclamat guanyador de les eleccions amb un resultat oficial de més del 80% dels vots que ningú es creia. Com que no té la nacionalitat espanyola i no la podrà obtenir fins d’aquí dos anys, si els tribunals bielorussos la condemnen es quedarà sense passaport, de manera que no podrà sortir fora de l’estat espanyol. I si la situació s’allarga tindrà problemes per renovar la targeta de residència a Espanya, un tràmit que requereix un passaport en vigor.
L’Alena, l’Anna i la Margarita, tres bielorusses opositores que viuen a Catalunya en un moment de l’entrevista PAU DE LA CALLE
El president rus Vladímir Putin i el president bielorús Aleksandr Lukaixenko amb el responsable de Roscosmos, Dmitri Rogozin DPA/ EUROPA PRESS
Els familiars de Turava a Bielorússia han estat interrogats pel totpoderós KGB -Bielorússia, que es va independitzar de l’antiga URSS el 1991, ni tan sols es va molestar a canviar el nom dels temuts serveis secrets del Kremlin-. Els van preguntar per les seves activitats a Barcelona. “Totes les nostres denúncies sempre han estat públiques, les hem difós a les xarxes socials”, recorda. Es van manifestar davant el consolat bielorús a la rambla de Catalunya fins que el cònsol honorari va plegar, van protestar en una fira a Lleida contra els plans per comprar autobusos elèctrics a una fàbrica estatal de Minsk i van posar el crit al cel quan van saber que un partit de matriu estalinista a Catalunya promovia l’agermanament d’Amposta amb una ciutat industrial bielorussa. La diàspora també s’ha mobilitzat contra la invasió d’Ucraïna i tem que Putin es cobri els favors prestats a Lukaixenko arrossegant el seu país a una guerra que “a Bielorússia ningú vol”, assegura l’activista.
Acusats d'”extremisme”
El règim de Lukaixenko reprimeix sistemàticament tota forma de dissidència i segons els organismes de drets humans hi ha uns 1.500 presoners polítics al país. Ara li toca el torn a l’oposició a fora. El 21 de desembre el Parlament bielorús va aprovar canvis a la llei de ciutadania perquè els dissidents que viuen fora del país i que hagin estat condemnats per “participació en una organització extremista” o per “danyar greument els interessos de Bielorússia”, entre molts altres delictes, els puguin retirar la nacionalitat. Contra el que preveu el dret internacional i la mateixa Constitució del país, aquesta condemna s’aplica també als que no tenen una segona nacionalitat, de manera que a la pràctica es converteixen en apàtrides. A l’estiu s’havia modificat una altra llei per permetre jutjar la gent a l’exili en absència, mitjançant un “procediment especial”, sense que ni tan sols els siguin notificats personalment els càrrecs de què se’ls acusa.
La de Bielorússia no és la primera dictadura que castiga els opositors a l’exili deixant-los sense nacionalitat. El règim de Franco va fer el mateix amb els republicans que els nazis havien detingut i empresonat en camps de concentració. Un tribunal de Minsk va sentenciar en absència dilluns passat a 12 anys de presó l’exnedadora olímpica Aliaksandra Herasimenia i l’activista Aleksandr Opeikin, que van ser declarats culpables d’haver atacat la seguretat nacional i haver creat una organització extremista. El seu “crim”?: haver fundat el 2020 el Fons Bielorús de Solidaritat Esportiva, una organització que ajuda els atletes del país perseguits pel règim. Fins a 14 persones més tenen procediments especials oberts, entre les quals membres del grup opositor Consell de Coordinació, els defensors dels drets humans del grup Viasna (que va ser guardonat aquest any amb el Nobel de la pau) i els promotors del grup de Telegram El llibre negre de Bielorússia, que denunciava els agents i jutges implicats en la repressió de les protestes.
“A Bielorússia vas a la presó per un missatge a Telegram”
Com Turava, les seves companyes fa dues dècades que viuen i treballen a Catalunya i aquí han nascut els seus fills o nets, però elles mai s’havien plantejat sol·licitar la nacionalitat espanyola. “Tenia el permís de residència i mai l’havia necessitada, però quan vaig veure com actuava el règim la vaig sol·licitar al juny. Ja he fet l’examen, però ens diuen que els tràmits s’allarguen dos anys”, explica Margarita Yarmats. Ella també sap que consta a les llistes negres perquè a la seva galeria d’art va organitzar una exposició de fotografies amb el títol La revolució de Bielorússia té rostre de dona. “A Bielorússia vas a la presó només per haver rebut un missatge de Telegram que critiqui el govern”, recorda.
L’activista bielorús Ales Bialiatski, opositor al règim i que treballa al grup Viasna, l’organització que ha guanyat el Nobel de la pau 2022. REUTERS
Maria Kolesnikova, l’opositora bielorussa que es va enfrontar a Lukaixenko i que darrerament ha tingut problemes greus de salut a la presó. RAMIL NASIBULIN/ AFP
L’Anna Mikaltxik és una administrativa de 44 anys que en fa 19 que viu a Catalunya. “Dono per fet que estic fitxada pel KGB perquè he participat en les manifestacions d’aquí a cara descoberta. El meu passaport caducarà el desembre de l’any que ve i evidentment no puc tornar a Bielorússia a renovar-lo perquè no vull acabar a la presó com molts dels nostres activistes que ara estan intentant sortir clandestinament del país”, explica. Recorda que quan l’any passat un opositor bielorús va aparèixer penjat a Polònia, ella va dir al seu marit: “Si un dia desaparec, busca’m al bosc, perquè no tinc cap altre enemic que el règim de Lukaixenko”. Però l’Anna no perd l’esperança. Assegura que “quan” caigui el règim i tinguin democràcia recuperarà la nacionalitat.
Un informe de l’organització denuncia l’opacitat i la falta de responsabilitat tant d’Espanya com del Marroc sis mesos després de la tragèdia
La policia encercla un grup de persones esteses a terra a Melilla
Amnistia Internacional carrega amb contundència contra Espanya i el Marroc per la falta de transparència i d’assumpció de responsabilitats per les morts del juny a Melilla, quan unes 2.000 persones van intentar entrar a l’enclavament espanyol pel pas fronterer conegut com Barrio Chino. Hi va haver 37 morts i 77 persones continuen desaparegudes.
“Cada dia és més gran la muntanya de proves greus i múltiples violacions dels drets humans, entre les quals la mort il·legítima i els maltractaments infligits a persones refugiades i migrants”, ha denunciat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia.
Entre els actes que “poden constituir violacions del dret a no patir tortura i altres maltractaments”, l’informe que Amnistia ha publicat sis mesos després dels fets esmenta els cops a persones que ja estaven immobilitzades o que no podien respondre a causa de les lesions, la privació de l’assistència mèdica d’emergència a ferits o l’ús reiterat de gas lacrimogen contra persones que eren en un espai tancat i d’on no podien fugir.
Algunes de les persones que van saltar la tanca de Melilla el 24 de juny (Europa Press/Antonio Ruiz)
També han denunciat les anomenades devolucions “en calent” a territori marroquí.
Les autoritats marroquines i espanyoles “van mostrar un menyspreu absolut” del principi de no devolució, perquè, remarca Amnistia, van fer expulsions col·lectives i van forçar quealmenys 470 persones–segons les dades del defensor del poble–, algunes amb ferides obertes i sagnants, tornessin a mans de les forces de seguretat marroquines.
El dret internacional prohibeix als estats traslladar o tornar una persona a un lloc on pugui córrer perill real de violacions greus de drets humans, com persecució, tortura, penes cruels, inhumanes o degradants.
Per tot plegat, Amnistia considera que hi ha un “encobriment i racisme” per part d’Espanya i el Marroc, i exigeix als governs que “garanteixin la veritat i la justícia” per impedir que es repeteixin fets com aquells.
Atacs de les dues policies a la frontera
El document considera que els fets eren “previsibles” i les morts, “evitables”.
En els mesos i dies previs –afirma– els refugiats i migrants que hi havia al voltant de Melilla van ser objectiu “d’un increment dels atacs de les forces de seguretat marroquines”. A molts “els van cremar i destruir totes les pertinences” i això els va empènyer a caminar fins a la frontera.
En acostar-s’hi, la policia els va llançar pedres i va disparar gas lacrimogen. Molts van rebre cops mentre eren a terra, semiinconscients o respirant amb dificultat. Familiars de víctimes van presenciar com van morir per les pallisses.
“Les forces de seguretat marroquines i espanyoles ens tiraven de tot, bombes de gas, pedres, bales i pilotes de goma… No podíem veure res i era difícil respirar”, ha afirmat Zacharias, de 22 anys.
Amnistia diu que els serveis sanitaris del Marroc van trigar a intervenir (Europa Pres/AMDH Nador)
Acorralats i sense atenció mèdica per les ferides
Unes 400 persones van quedar acorralades en una petita zona entre tanques.
“Semblava que la policia marroquina ens deixava espai per arribar-hi, llavors ens arraconava… Ens van començar a disparar amb gas”, ha afegit Omer, un sudanès de 21 anys. La policia espanyola ens ruixava els ulls mentre la marroquina ens tirava pedres al cap”, afegeix Salih, del mateix país i de 27 anys.
Altres vulneracions que recull Amnistia és que els serveis sanitaris del Marroc no van començar a actuar fins dues hores i mitja després que acabés l’actuació de la policia. Les primeres ambulàncies es van dedicar a agafar els cossos dels morts i no a ajudar els ferits.
També s’indica que la policia espanyola no va permetre a la Creu Roja accedir a l’àrea.
La gent ferida va estar estesa, entre tanques, i a la part marroquina, fins a 8 hores a ple sol. Cap oficial espanyol va proveir assistència o va fer cap acció per arribar al lloc dels fets. Amnistia denuncia que això vulnera els articles 195 i 196 del Codi Penal espanyol.
Manifestació a Madrid el 26 de juny contra la violència policial a la tanca de Melilla (Europa Press/Fernando Sánchez)
A més, unes 500 persones van ser desplaçades –ferides i sense assistència mèdica– en bus, alguns durant 12 hores, centenars de quilòmetres a l’interior del Marroc o a la frontera amb Algèria. A molts dels retornats al Marroc els van empresonar i sotmetre a més abusos i violència.
Per elaborar l’informe, Amnistia ha recollit testimonis presencials, material gràfic i imatges de satèl·lit. Amb la informació obtinguda ha creat un model en 3D que recull els fets.
La “deplorable omissió” de responsabilitats dels dos governs
L’organització per als drets humans retreu a Espanya i al Marroc que no hagin fet públics “els resultats preliminars de cap investigació sobre el nombre de persones que van perdre la vida i les causes de la seva mort”, i que tampoc hagin investigat “l’ús de la força per part del personal de fronteres”:
“Cap dels dos governs ha fet públic tot el material gravat per cap de les moltes càmeres de vigilància al llarg de la frontera, i les autoritats espanyoles s’han negat a obrir una indagació independent”.
El Marroc ha obstaculitzat la cerca de morts i desapareguts per part de famílies i ONG. No s’ha donat cap informació a les famílies de les víctimes i s’han violat tots els estàndards internacionals.
I el Ministeri de l’Interior espanyol ha difós imatges dels fets, però amb buits clau.
El ministre Fernando Grande-Marlaska manté que no hi va haver morts en territori espanyol, malgrat que diverses investigacions periodístiques ho contradiuen.
Una filial de la firma, cotizada en Bolsa y controlada por varias familias de la nobleza vasca y andaluza, se enfrenta este miércoles al primer juicio de esta trama de corrupción, centrado en la trama camerunesa
Cuenta atrás para el primer juicio por el caso Defex, la empresa semipública española de armamento que ordenó liquidar el anterior gobierno tras aflorar una serie de gravísimos escándalos de corrupción en Angola, Camerún, Arabia Saudí o Brasil. El primer juicio, centrado en la pata camerunesa, va a sentar en el banquillo a una filial de Elecnor, una de las mayores compañías de ingeniería de España, perteneciente a varias familias de la aristocracia española.
Deimos Space, 100% propiedad de Elecnor, va a ser juzgada por su responsabilidad penal como persona jurídica en presuntos delitos de corrupción en las transacciones comerciales internacionales y blanqueo de capitales.
La Audiencia Nacional ha fijado para este miércoles la primera vista de esta trama, definida como “escatológica” por una persona que participó en las fases iniciales de la investigación. “Absolutamente insoportable”, como la describió hace años el juez José de la Mata, ante la falta total de controles en una sociedad mayoritariamente pública y dedicada a una actividad, las exportaciones de armas, protegida por la Ley de Secretos Oficiales.
En este procedimiento se juzgan cerca de 15 millones en mordidas y comisiones ilegales para obtener contratos públicos firmados por Defex en Camerún entre 2005 y 2013. En esta pieza no está el considerado cabecilla, José Ignacio Encinas Charro, presidente de Defex durante más de dos décadas. El principal acusado es su ex director Comercial Manuel Iglesias-Sarriá. Para este directivo la Fiscalía pide 23 años de prisión y una multa de 86 millones, más otros 12 millones en concepto de indemnización a la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) como responsable civil directo.
A Iglesias-Sarriá se suman los empresarios Francisco Luque Ramírez, ex director comercial de Deimos Space SLU, filial de Elecnor; y Oscar López Salvadó, presidente de la compañía de astilleros Grupo Aresa Internacional. Para ellos, el Ministerio Público reclama 18 años de prisión y 50 millones de multa.
Defex y esas dos empresas privadas subcontratadas para sus negocios en Camerún están acusadas como personas jurídicas. A la compañía semipública, la Fiscalía le reclama más de 100 millones en multas y decomisos. Va a sentarse en el banquillo y a poder ejercer, a la vez, la acusación particular.
En el caso de Elecnor ha depositado fianzas para afrontar su posible responsabilidad que suman 14,325 millones, ofreciendo las acciones de su filial Deimos como garantía. La cifra, reconoce en sus cuentas la filial de la compañía, está por debajo de las pretensiones de la Fiscalía.
Libre absolución
En las cuentas remitidas a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), Elecnor señala que “está ejercitando sus derechos en el procedimiento, recurriendo la fianza dictada y solicitando su libre absolución, como también lo está haciendo, con su propia defensa letrada, el antiguo empleado del Grupo”.
Según Elecnor, no hay “elementos probatorios de convicción que hagan presumir con el suficiente grado de certeza, más allá de toda duda razonable, la eventual condena de la sociedad Deimos Space, S.L. ni de su antiguo empleado”. Sus gestores, “de conformidad con los términos del escrito de defensa presentado, consideran que el resultado probable de la celebración del juicio oral será absolutorio, lo que, consecuentemente, no comportará exigibilidad de responsabilidad penal ni civil”.
Y no creen que “este hecho vaya a tener ningún impacto sobre el valor recuperable de los activos netos que aporta el Grupo Deimos”, que cifra en unos 12 millones.
Deimos Space se constituyó en 2001 y facturó el año pasado 23,8 millones. Se dedica al suministro de tecnología para la industria aeroespacial y ha participado en proyectos tan señeros como el sistema de posicionamiento Galileo. Sus cuentas de 2021, accesibles a través de Insight View, están formuladas bajo el principio de empresa en funcionamiento. En ellas, su auditor, KPMG, introduce un párrafo de énfasis destacando que no ha dotado “provisión alguna” por este proceso judicial.
El juez señaló como responsables penales a esta empresa a Defex y a Aresa “por su absoluto descontrol en materia de organización y control societario, económico financiero y jurídico, y la inexistencia de los más elementales mecanismos de prevención del delito, cuya aplicación habría impedido estos criminales comportamientos”.
Según De la Mata, hay evidencias múltiples de que “actuaban inspiradas en una filosofía corporativa de absoluto desprecio del Derecho y a las más elementales normas legales y éticas, e impulsadas por una política de beneficio a cualquier precio”. En el caso de Deimos y Aresa, “actuaban siguiendo los valores -o la falta de estos- de sus propietarios”.
La acusación de la Fiscalía destacó el papel “decisivo” en la trama del contralmirante camerunés Pierre Njine Djonkam, “destinatario de regalos, viajes, estancias hoteleras y gastos de cirugía estética” para su mujer en una operación definida en un mail como “recauchutado” por Iglesias-Sarriá, primo del cantante Julio Iglesias (su padre era hermano del doctor Julio Iglesias Puga, alias Papuchi).
La filial de Elecnor participó en un contrato valorado en 99,3 millones que consistió en un servicio de vigilancia costera aprobado en un acuerdo marco entre Iglesias-Sarriá y el ministro Delegado de la Presidencia y responsable de la defensa de Camerún, Alain Mebe Ngo’o, con la intermediación de ese contraalmirante. Solo en un tramo del proyecto, Iglesias-Sarriá habría acordado con Bourcier más de 5 millones en comisiones.
Elecnor es un gigante con más de 20.000 empleados y amplia presencia internacional. Cotiza en bolsa (su capitalización se acerca a los 900 millones) y está controlada, a través de la holding Cantiles XXI (dueña del 52,76% de Elecnor), por familias de abolengo de la burguesía y la nobleza española habituales de los ranking de mayores fortunas del país, como los Ybarra Careaga, los Mora-Figueroa, los González de Aguilar, los Domecq, los Morenés o los Real de Asúa Arteche.
Juan Carlos I en Zarzuela con la cúpula de Elecnor, con motivo del 50 aniversario de la compañía. Agencia EFE
La compañía, que no comenta este asunto, presume en su web de convertirse en enero de 2018 “en la primera empresa española de su sector” en obtener la certificación UNE-ISO 37001 de “Sistemas de gestión antisoborno”, el “primer y más exigente estándar internacional certificable para articular sistemas de gestión en compliance y lucha contra la corrupción”.
El modus operandi en esta parte de la trama Defex era similar a las investigaciones abiertas en otros países, caracterizado por el pago de mordidas y comisiones y regalos a intermediarios y funcionarios públicos. En Camerún, el enlace era el agente comercial de Defex Philippe Bourcier, francés prófugo de la justicia, que abonaba las mordidas a través de siete empresas fantasma con cuentas en Suiza, Reino Unido y la república africana y consiguió contratos por importe de más de 100 millones para vender repuestos de vehículos, sistemas de vigilancia, material antidisturbios y armamento de patrulleras.
Segunda pieza
Esta es la segunda pieza separada de investigación sobre los contratos de Defex que De La Mata propuso enviar a juicio, tras el pase a procedimiento abreviado de la relativa a una operación de venta irregular de armas de 152 millones en Angola. En 2019, el juez envió a juicio a 24 personas, entre ellos, Encinas Charro, Iglesias-Sarriá y el coronel retirado Ángel María Larumbe, también ex directivo de Defex, o Beatriz García Paesa, abogada radicada en Luxemburgo sobrina de Francisco Paesa, el famoso espía que fingió su muerte en 1998.
La investigación comenzó en 2008, cuando Luxemburgo se extrañó por una transferencia de 41 millones en una cuenta cuyos titulares eran Defex y otra de las compañías de la trama. Las primeras pesquisas datan de 2012, cuando la Fiscalía recibió una alerta de posible blanqueo por operaciones de Luxemburgo. Ocho años después de que el caso explotase a la luz pública en 2014, un fleco pendientes de aclarar es quién es el misterioso “Kin” [o “King”, según los investigadores] que aparecía en correos electrónicos de la trama y al que se transfirieron 3 millones por el contrato en Angola. Encinas Charro se negó a precisarlo al ser interrogado por los investigadores ante el juez Pablo Ruz. “Eso son palabras mayores”, argumentó.
También está pendiente de juicio la rama saudí. Allí el contacto local era el príncipe Jalid Bin Saad Al Saud, pariente del sultán Bin Abdul Aziz Al Saud, ministro cuando ocurrieron los hechos de Defensa y Aviación e Inspector General de Arabia Saudí cuando se firmaron los contratos investigados. Por parte española, tuvo un papel protagonista Álvaro Cervera, hijo de un contraalmirante de la Armada ya fallecido, que ejerció desde 1991 como agente comercial en Arabia Saudí y fue amigo de juventud de Juan Carlos I, según reveló El Mundo en 2020.
En el accionariado de Defex, creada hace ahora medio siglo como un bróker para vender armas al extranjero, el Estado convivía con empresas nacionales de armamento como Expal, su mayor accionista privado, tradicionalmente copada por ex altos cargos del Ejército o los servicios de Inteligencia, y otras como el grupo vasco SAPA (actual accionista de Indra) o Instalaza, de la que fue directivo el exministro de Defensa Pedro Morenés.
Por el consejo de Defex desfilaron, entre otros, el actual presidente de honor de Maxam, José Fernando Sánchez-Junco, también muy cercano a Juan Carlos I (su hermano Javier, ex fiscal, le ha defendido en sus causas penales), o los almirantes retirados Francisco Torrente y Javier Pery.
El sucesor de Encinas Charro en la presidencia de Defex fue Javier Aguilar Viyuela, acusado en la pieza saudí. Cuñado de la expresidenta madrileña Cristina Cifuentes, que siempre negó relación con la familia de su esposo, estuvo al frente de la empresa entre 2012 y 2015. Su hermana fue también directiva de la empresa semipública.
Asimismo, fue consejera de Defex la ex ministra de Defensa y secretaria general del PP, Dolores de Cospedal, entre julio de 2002 y febrero de 2003, cuando era subsecretaria con José María Aznar. La putrefacción de Defex permitió tirar del hilo que destapó otro escándalo de corrupción en otra empresa pública en Angola, Mercasa. En él está acusado su sobrino político José Herrero de Egaña y López del Hierro.
Galia Ackerman (Moscou, 1948), Historiadora i coautora d’‘El libro negro de Vladímir Putin’ . De família jueva russa, va emigrar de jove a Israel i després es va instal·lar a França. Aquesta periodista i historiadora, experta en Rússia i el món exsoviètic, és coautora d’El libro negro de Vladímir Putin, una obra que ha causat impacte, i que tindrà una versió en castellà (Espada) que sortirà el 30 de novembre. Ackerman fa una anàlisi implacable de Putin i de Rússia.
El seu llibre defineix Putin com a Homo sovieticus. Què significa això avui, l’any 2022? És algú per a qui la Unió Soviètica va ser un model. Hi ha una ideologia que ha canviat, però la ideologia només és una faceta del règim soviètic. El més important era l’estructura social, la forma de govern, la conducta del ciutadà. El que observem en Putin és que ha estat fidel als seus orígens soviètics.
En pot donar exemples? El terme Homo sovieticus el va fer servir per primera vegada un escriptor satíric, Aleksandr Zinóviev. L’Homo sovieticus és algú que té una ideologia bastant vaga. En l’època soviètica calia estar sempre d’acord amb el partit, encara que prengués decisions contradictòries,tant si era antifeixista com si firmava el pacte d’amistat amb l’Alemanya nazi. Avui passa una cosa semblant.
En quin sentit? És una obediència a l’Estat, acceptant el que l’Estat exigeix. Aquesta és la part oficial de l’Homo sovieticus. En la part potser no oficial és algú incapaç de pensar en el bé comú. És algú que robarà tot el que pugui, que serà obsequiós amb el cap però menyspreador amb els seus subordinats, algú privat d’empatia i que, si li convé, és capaç de denunciar una persona pròxima. Van ser les condicions extremes del règim soviètic les que van crear aquesta mentalitat.
A vostè no li va agradar que Macron digués que no s’havia d’humiliar Rússia. Penso que és una actitud molt dolenta. Si es parla així, també es podria trobar una justificació per a Hitler, perquè Alemanya també va ser humiliada (després de la Primera Guerra Mundial). I doncs? Alemanya va perdre la guerra, i a conseqüència va haver de pagar reparacions, va perdre una part del seu territori. És així. Si es perd la guerra, hi ha conseqüències. En el cas de Rússia, quan l’URSS es va enfonsar, va conservar tots els territoris de la Rússia pròpiament dita. Si Putin va sentir com una humiliació existencial que les altres repúbliques soviètiques no volguessin quedar-se amb Rússia i preferissin la independència, s’hauria de preguntar per què. Devia ser perquè hi havia molt bones raons. És una humiliació fruit d’una conducta imperial cap a altres pobles de l’URSS que no van voler continuar d’aquella manera. Sobre el paper, tots els pobles de la Unió Soviètica tenien els mateixos drets, incloent-hi el de separar-se, però, de fet, tot estava dirigit des de Moscou, i les cultures nacionals eren reprimides. Els ucraïnesos ho van experimentar a fons. No hi ha res per poder-se sentir humiliat, sinó lamentar que tota la política era equivocada.
Tornant al present. S’ha d’humiliar Rússia o no? De vegades la humiliació és saludable perquè l’Estat rus ha comès un crim, amb la complicitat de molts russos. Per tant, sí, per curar-se de vegades cal passar per aquesta humiliació. La humiliació consisteix a interioritzar que és culpable de l’agressió, que Rússia ha matat ciutadans ucraïnesos que no eren culpables absolutament de res i que cal reparar-ho. Rússia ha provocat destruccions que no havíem vist des de la Segona Guerra Mundial. Ha de pagar reparacions i, sens dubte ha de treure les tropes d’Ucraïna.
I els crims de guerra? Tard o d’hora aquests milers o potser desenes de milers de crims de guerra hauran de ser jutjats. Rússia acceptarà lliurar-ne els responsables, començant per Putin? Aquesta és una altra qüestió. Penso que, simbòlicament, encara que se’ls jutgi en absència, han de ser jutjats igualment, i que es pronunciï un veredicte.
Un altre Nuremberg? Absolutament.
Tem que Putin utilitzi finalment l’arma nuclear o una altra de destrucció massiva, una bomba electromagnètica, una cosa molt potent, per evitar una victòria ucraïnesa i congelar la situació? No tinc manera de saber què passa per la ment de Putin. Ha amenaçat i alhora nega que vulgui utilitzar una arma nuclear. Els nord-americans han advertit que, si la utilitza, tot el seu exèrcit i la seva flota seran destruïts per les forces convencionals. Tenen els mitjans per fer-ho. Putin s’hi atrevirà en aquestes condicions? El risc no és zero, però personalment no el veig gaire gran, perquè l’ús de la bomba serà certament el final de Putin. I no és gaire valent. Si compara el comportament de Putin i el de Zelenski, Zelenski va al front, va arribar a Kherson poc després de l’alliberament, malgrat que els desplaçaments a l’interior d’Ucraïna són molt complicats i hi ha bombardejos continus. No s’asseu en un búnquer. Parla cada dia al seu poble. Es desplaça a Kíiv i a tot el país. Durant els dos anys de covid Putin no es va mostrar en públic; va estar tancat i sempre parlava a través d’una pantalla. No va al front. Una persona que té tanta por per la seva vida no farà res que la posi en risc de provocar la seva pròpia aniquilació.
Creu que l’aïllament durant la covid va influir en Putin per organitzar aquesta guerra? Putin fa molt temps que està aïllat del món. No utilitza internet. A les imatges parla a una pantalla, però no té ordinador. Durant els dos anys que no va sortir, es va submergir en un món paral·lel. I, per descomptat, no hi ha contrapoder. No escolta ningú tret del cap dels serveis secrets, el ministre de Defensa i el secretari del Consell de Seguretat Nacional. Penso que l’entorn de Putin li explica les coses completament edulcorades, probablement falses, i per això va cometre l’enorme error estratègic de començar la guerra a Ucraïna sense entendre bé què és el poble ucraïnès, el que passa en aquest país, que no és un poble dirigit per uns nazis drogats, una imatge completament falsa.
Veu factible que Rússia sigui un Estat de dret, una democràcia, en un futur pròxim? El poble rus ha estat sotmès, durant més de vint anys, a una propaganda extremament tòxica. Ara, per curar-se, es necessita temps, que forces democràtiques, liberals, arribin al poder. És possible? Quan? Avui no es pot dir. No és una fatalitat la Rússia que tenim avui. Es necessita molta feina, i sobretot que hi hagi prou gent per fer aquesta feina. Durant els nou mesos d’aquesta guerra, gairebé un milió de ciutadans russos han fugit a l’estranger; es podria dir que les forces vives. Però abans ja n’hi havia hagut milions i milions que havien abandonat Rússia. Tota aquella gent hi tornarà algun dia? Potser no. Per culpa d’aquesta política, a poc a poc Rússia s’ha vist privada d’una part de les seves forces vives. Els que hi queden seran suficients per superar aquest enverinament mental? No soc capaç de dir-l’hi i no crec que ningú ho sigui.
LA JOYA DE LA CORONA Alfons Duran Pich, 23/10/2022
En el lenguaje económico-empresarial, la “joya de la corona” es aquel servicio, aquel producto, aquel activo, aquella unidad productiva, aquel concepto cuyo valor de mercado es muy superior al teórico valor intrínseco, por lo que la propiedad la protege para utilizarla como mecanismo de defensa frente a una OPA (oferta pública de adquisición) pretendidamente hostil.
Podríamos hacer extensivo este concepto a cualquier unidad de análisis, sea ésta una colectividad, una institución, una nación e incluso una persona en particular. Hoy en día en que la sociedad del conocimiento ha tomado protagonismo, la búsqueda de talento (siempre escaso) justifica todo tipo de operaciones. No estás comprando una empresa; estás comprando la “joya de la corona” de una empresa que sin ella tendría poco valor.
En un protocolo de compra, por el que han pasado ya los financieros y los analistas de gestión con su modelo SWOT bajo el brazo (fuerzas y debilidades frente a oportunidades y amenazas), aparece hacia el final el socio senior, con su mirada escéptica, que hace una lectura subjetiva del diagnóstico frío y realista que ha hecho su equipo. Y a veces, por experiencia, por azar o por simple intuición descubre algo oculto que no ha aflorado en el trabajo y que es la mejor baza para decidir en consecuencia.
Cuando se estudia un mercado, un territorio, una nación se procede de igual manera, a la búsqueda de talento. No es un trabajo fácil, sobre todo si ese talento tiene raíces históricas de largo recorrido y se mueve en la intangibilidad. Nadie le ha prestado atención. Está allí en la oscuridad del relato, aunque tiene peso más que sobrado para potenciar la imagen de ese mercado, de ese territorio, de esa nación.
Esto es lo que ha ocurrido en Catalunya con el “Consolat de Mar”, un auténtica “joya de la corona”, que la incompetencia de unos y la mala fe de otros ha tenido en abandono durante largos años. Y ahora, gracias a la audacia de un pequeño grupo de pioneros rupturistas, se ha empezado a recuperar un proyecto que bien trabajado tiene tanta fuerza entre la clase política internacional como la marca “Barça” la tiene entre la población mundial. Como bien dice Jordi Domingo, Cònsol Major en ejercicio, resulta penoso que el “Consolat de Mar” se conozca y se aprecie en los foros internacionales de primer nivel, mientras se ignora en nuestro propio país o se refugia en el microcosmos académico como pieza de museo.
Porque si en un gesto de inteligencia que lo dignificó históricamente el rey Jaume I, a mediados del siglo XIII, no hubiera concedido a los Prohoms de Ribera (los comerciantes del barrio), la capacidad de crear unas reglas de juego y una pequeña estructura organizativa para dirimir los conflictos inevitables en el tránsito por el Mediterráneo, el Derecho Marítimo Internacional hubiera tardado en aflorar y nunca se sabe en qué sentido. Este reglamento (Ordinacions de la Ribera de Barcelona), publicado en 1258, es el primer texto redactado en catalán de derecho marítimo. Unos años más tarde (1279) Pere el Gran, hijo de Jaume I, ratificaba la voluntad de su padre, transformando aquella corporación oficiosa en el Consolat de Mar. Todo operaba en torno a las costumbres marítimas nacidas en la ciudad de Barcelona, siendo el catalán el lenguaje marinero dominante en toda la cuenca mediterránea.
En aquella época la actividad marinera de Catalunya era muy potente. Las grandes rutas comerciales partían de Barcelona, pero también de Tortosa, de Blanes, de Sant Feliu de Guixols, de Cadaqués y de Cotlliure. La industria naval era notable, con importantes astilleros a lo largo de la costa. La conquista de Mallorca y luego de Sicilia y Cerdeña no se explica si no se tiene en cuenta el peso de la flota mercante. En las distintas plazas se creaban unidades de representación que resolvían las discrepancias entre los agentes. Es por ello que encontramos presencia documentada de cónsules, mercaderes y marineros catalanes en Marruecos, Túnez, Rumanía, Palestina, Alejandría, Constantinopla y otras plazas de la cuenca mediterránea.
¿Y qué hacía el Consolat de Mar? Muy simple: mediar y arbitrar todo tipo de conflictos, construyendo en un proceso acumulativo unas reglas de juego de uso común. El comercio se desprendía del corsé judicial y daba vida al incremento de las relaciones mercantiles. Los tribunales estaban formados por dos cónsules, asesorados por prohombres elegidos entre el sector marinero. Todo se basaba en la experiencia. Y este modelo nos lleva a cuestionar la situación actual, en la que la vía judicial en el Estado español se halla muy deteriorada. No es justa, no es eficiente, no es rápida. Se inmiscuye en ámbitos que no le corresponden. No garantiza al ciudadano la protección de sus derechos. La actualización del Consolat de Mar ofrecería una vía alternativa que la sociedad catalana agradecería.
Tenemos la marca; solo hace falta volverla a colocar en su sitio y potenciarla. Esto pasa, en primer lugar, por dotarla de una partida presupuestaria sobrada, crear una organización adecuada, vincularla a la Academia para formar mediadores, conectarla a las redes internacionales. Y para eso es preciso tener voluntad política y capacidad para comprender el alcance de todo ello. No sé si lo lograremos, vista la mediocridad imperante en la Administración Pública catalana. Y si lo intentamos, hay que anticiparse a la reacción del Estado español (el profundo y el superficial) que pondrá todas las trabas – como hace habitualmente de forma rutinaria – para que ese proyecto no despegue.
Como siempre ocurre, aparece en este tema un choque cultural profundo entre la lectura absolutista de raíz castellana (las leyes se imponen de arriba abajo y no se cuestionan) y la visión catalana de mediar, negociar, pacificar, comprender a la otra parte, que se puso en evidencia ya en el siglo XI en las asambleas de “Pau i Treva de Déu”, bajo el amparo de la Iglesia y la dirección del Abad Oliva. Era la sociedad civil, las instituciones de gobierno local, las asociaciones horizontales (gremiales, culturales, etc.), en definitiva las entidades representativas las que podían producir unas normas de comportamiento compartidas. Cuando no se quiere compartir nada, se impone por la violencia del más fuerte, y éste no fue el caso de Catalunya.
El Consolat de Mar (1279) fue el resultado de toda la cultura mencionada, como lo fue el “Consell de Cent” (1249), la “Generalitat” (1359) y, ya en un plano instrumental, la “Taula de Canvi” (1402). Como fundamenta Pierre Vilar, uno de los padres del análisis histórico comparado, “entre 1250 y 1350, el Principado catalán era el país de Europa a propósito del cual sería menos inexacto, menos peligroso, pronunciar unos términos aparentemente anacrónicos: imperialismo político-económico o Estado-Nación”. Para añadir más adelante: Es difícil encontrar en la Europa de aquellos siglos “unos fenómenos económico-políticos tan próximos a los hechos nacionales modernos. Lengua, territorio, vida económica, formación psíquica, comunidad cultural: las condiciones fundamentales de una nación ya aparecen reunidas perfectamente en el siglo XIII”.
Y en esos tres siglos (XI, XII y XIII), en el que ocurrieron tantas cosas en torno a la ciudad de Barcelona, Madrid era un pequeño pueblo de apenas quince mil habitantes. Tardaría algunos siglos más (mediados del XVI) para que iniciara su despegue, después de que Felipe II (1561) decidiera trasladar la Corte de una manera estable a aquel lugar. Así fue como el rey castellano empezó a tejer las bases de un Estado burocratizado, que es un aparato administrativo muy distinto conceptualmente de lo que es una nación. Y aquí se manifiesta el problema de fondo que nos afecta en la actualidad, en el que un Estado sin nación (España) se enfrenta a una nación sin Estado (Catalunya). El contraste histórico ayuda a comprender muchas cosas.
Ahora de lo que se trata es de conseguir que la ciudad de Barcelona, a través de esta institución, recupere el lugar que le corresponde en el mundo de la mediación y del arbitraje, mundo que en la actualidad encabezan Londres y Singapur (la huella inglesa), aunque ninguna de ellas goza del pedigrí histórico de Barcelona en este campo. Hay que tener en cuenta que justamente este año se va a celebrar la conmemoración de su nacimiento, hace setecientos cincuenta años.
No perdamos más el tiempo en mesas de diálogo para resolver conflictos políticos en los que la otra parte jamás renunciará a su construct ideológico, cuyo argumento supremo y único es “la unidad indisoluble” de España. Y no olvidemos que ese construct se cimenta en una cultura absolutista donde la negociación y el arbitraje no tienen cabida.
Volquémonos en nuestros mejores activos y en concreto en la revitalización del Consolat de Mar, una joya de la corona de nuestra historia que el adocenamiento dominante en la clase política ha tenido en el olvido.
Voy a ir un poco más allá de la queja dolida de Joan Sales cuando dijo: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.
Documental que destapa els draps bruts de la pandèmia, analitzant els deferents actors implicats, denunciant la censura d’altres veus, amb altres visions o altres missatges diferents als corrents oficials.
El documental planteja diferents qüestions:
En qui podem confiar? En els polítics? En el que diu la TV? El que proposa el teu cantant favorit? El que diu internet? Hi ha hagut un debat científic obert? S’ha abusat de la tàctica de la por? Els mitjans de comunicació han creat psicoescenaris per manipular la gent? Les PCR creen malalts que en realitat no ho són?
Si els mateixos que financen la OMS són els mateixos laboratoris que fan les vacunes, no hi haurà interessos comuns i negocis compartits?
…
Intenta respondre a les diferents questions amb entrevistes a científics censurats, metges d’arreu del món, experts en pandèmies, oficials d’agències d’intel·ligència militar, biòlegs, investigadors, sociòlegs, experts en ciberseguretat, analistes polítics, experts en salut pública, advocats, experts en geopolítica, experts en màfies financeres, doctors en economia i estadística, … i altres persones amb diferents perfils i que aporten informació sensible que ajuda a reflexionar.
gutta cavat lapidem 