Category Archives: medi ambient

Ja hi ha gairebé 200 espècies invasores a Catalunya

“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.

Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK

Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.

En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.

Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.

De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.

Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

Suècia troba el dipòsit de terres rares més gran d’Europa, clau per a l’autonomia energètica

Redacció / Agències 12/01/2023 

Les terres rares són metalls indispensables per fabricar bateries de cotxes elèctrics i híbrids, telèfons mòbils o turbines d’aerogeneradors

La seu de la companyia minera sueca LKAB a Kiruna (EFE / Jonas Ekstromer)

Suècia ha trobat el jaciment de terres rares més important d’Europa al nord del país. La companyia minera estatal LKAB ha anunciat la troballa de més d’un milió de tones d’òxid d’aquests metalls a Kiruna, una ciutat minera a l’extrem nord del país escandinau.

Tot i que el descobriment representa menys de l’1% de les reserves mundials de terres rares, concentrades a la Xina i els Estats Units, aquest petit percentatge és una notícia molt esperançadora per a la Unió Europea.

El descobriment suposa un primer pas cap a un augment de l’autonomia energètica de la UE i, segons l’executiu suec, pot tenir un paper clau en la transició verda al continent. Amb el dipòsit descobert a Kiruna, la Unió redueix la dependència de la Xina, que n’és el principal subministrador mundial.

LKAB creu que un milió de tones del dipòsit són òxids, entre els quals hi ha praseodimi o neodimi, que serveixen per produir imants permanents que després s’incorporen als vehicles elèctrics.

La troballa ha arribat en un moment en què Suècia acaba d’estrenar la presidència rotatòria de la Unió. Aquest dijous ha presumit del descobriment davant d’una delegació de la Comissió Europea, encapçalada per la presidenta, Ursula von der Leyen.

La importància de les terres rares

Les terres rares són disset elements que es troben a l’escorça terrestre, entre els quals hi ha l’itri, l’escandi, el neodimi i el samari. S’anomenen terres rares perquè són difícils de trobar i perquè la seva extracció és complicada.

El seu camp d’aplicació és molt ampli: són indispensables per fabricar les bateries de cotxes elèctrics i híbrids, els telèfons mòbils o les turbines d’aerogeneradors, però també additius, màquines de raigs X portàtils o làsers, i fins i tot identificar falsificacions de bitllets d’euro.

Es tracta de metalls que poden ajudar a la transició energètica, però paradoxalment l’extracció comporta un gran impacte ambiental. Actualment la Unió Europea depèn de les importacions d’aquests elements, que es troben principalment a la Xina.

Al setembre, en el discurs sobre l’estat de la Unió, la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar l’accés a aquestes matèries primeres com un element “decisiu per a l’èxit de la nostra transformació cap a una economia sostenible i digital”:

“El liti i les terres rares aviat seran més importants que el petroli i el gas. Només la nostra demanda de terres rares es multiplicarà per cinc d’aquí al 2030. (…)

L’únic problema és que actualment un únic país controla gairebé tot el mercat. Hem d’evitar caure altra vegada en una situació de dependència, com en el cas del petroli i el gas. (…)

Tanmateix, assegurar els subministraments només és el primer pas. El processament d’aquests metalls és igual d’essencial. Actualment la Xina controla la indústria transformadora mundial. Gairebé el 90% de les terres rares i el 60% del liti es processen a la Xina”.

En aquest sentit, la ministra d’Energia sueca, Ebba Busch, ha afirmat que el dipòsit trobat aquest dijous ajudarà a l’autosuficiència de la Unió.

L’extracció no serà immediata

El procés per extreure aquests materials és a llarg termini. Primer cal sol·licitar una autorització per tenir una concessió d’explotació, després de la qual es podrà investigar en profunditat les condicions.

El conseller delegat de LKAB, Jan Moström, pronostica que caldrà esperar “un o dos anys” per saber quan es podran començar a explotar les reserves. Amb el ritme actual, aquest procés requeriria “deu o quinze anys”, però confia que es pugui accelerar.

La companyia minera ha començat a preparar les galeries per accedir al dipòsit, situat a uns 700 metres de la mina de ferro de Kiruna, per poder-ho investigar amb detall.

Segons els càlculs de LKAB, amb aquest dipòsit n’hi haurà prou per satisfer gran part de la demanda d’imants permanents de la Unió.

https://www.ccma.cat/324/suecia-troba-el-diposit-de-terres-rares-mes-gran-deuropa-clau-per-a-lautonomia-energetica/noticia/3206242/

Eliminar els subsidis que danyen la natura, un repte difícil per a la COP15

A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica

Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia
(REUTERS/Amanda Perobelli)

Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.

Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.

El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.

També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.

Resistència a eliminar aquestes subvencions

A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.

En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.

“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”


L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.

“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”

El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.

https://www.ccma.cat/324/eliminar-els-subsidis-que-danyen-la-natura-un-repte-dificil-per-a-la-cop15/noticia/3202574/

A Catalunya veig pocs nens pel carrer i molts gossos amb abric

Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les

Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.

Expliqui’m la seva història.

Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.

Viu a la selva?

Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.

Veu poc els seus fills?

Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.

Quines coses?

El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.

Recorda la seva primera trobada?

La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.

I què va fer el goril·la?

Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.

Es comunica vostè amb els goril·les?

Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.

Què li han ensenyat els goril·les?

La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.

Interactuen amb vostè?

Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.

Hi ha tingut proximitat física?

De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.

Quin ensurt.

He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.

Potser fins i tot són millors que nosaltres.

Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.

Per a què els volen, els furtius?

Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.

I què fan quan cauen en trampes?

Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.

Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?

Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.

El progrés s’està menjant la selva?

La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.

Què sent quan s’endinsa a la selva?

És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.

És la primera vegada que surt de la seva terra.

Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.

I què ens portaria d’Uganda?

Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.

El bosc a la mirada

La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221221/8653323/espanya-veig-pocs-nens-pel-carrer-i-molts-gossos-amb-abric.html

La crisi climàtica fa que gairebé només neixin tortugues marines femella

En aquests animals el sexe el determina la temperatura de la sorra on ponen els ous, i en alguns llocs s’ha vist que gairebé no neixen mascles

La tortuga verda pot arribar a pesar més de 150 quilos (Flickr)

En els darrers quatre anys, els científics que estudien les tortugues marines en unes illes de Florida només han trobat femelles, ni un sol mascle. I la culpa és de les elevades temperatures.

Això és el que explica Bette Zirkelbach, directora de l’Hospital de Tortugues de Marathon, una ciutat que es troba a Florida Keys, un arxipèlag d’illes de coral situat al sud d’aquest estat i amb clima tropical.

Els darrers quatre anys, afegeix Zirkelbach, han estat els més calorosos a Florida des que hi ha registres.

Florida no és l’únic lloc on s’ha notat aquesta influència de la temperatura, que, segons els investigadors, pot provocar d’aquí pocs anys greus problemes de supervivència d’aquestes espècies, degut a l’escalfament global i l’emergència climàtica.

En la majoria d’espècies, el sexe ve determinat en el moment de la fecundació. Però en les tortugues marines depèn de la temperatura del lloc on ponen els ous. Amb temperatures més elevades neixen femelles i, si són baixes, neixen mascles. Entremig hi ha un cert equilibri de sexes.

És el procés oposat al que es produeix en la tuatara, una espècie de rèptil, originari i endèmic de Nova Zelanda, amb aspecte de llangardaix, que a temperatures elevades genera mascles. En algunes tortugues d’aigua dolça i en els cocodrils, neixen femelles tant a temperatures altes com a baixes i apareixen mascles a temperatures intermèdies.

Segons s’explica a la web de la NOAA (Administració Nacional dels Estats Units dels Oceans i l’Atmosfera), les tortugues marines naixeran mascles si la temperatura a què s’incuben el sous està per sota dels 27,7 graus, i femelles si està per sobre dels 31 graus. Temperatures intermèdies donaran tant femelles com mascles.


Més d’un 99% de femelles

El problema ja es coneix des de fa uns anys i el 2015 ho explicava en el seu blog el biòleg David López Bosch:

“Aquest fenomen s’ha observat, per exemple, en les tortugues pintades (Chrysemys picta), en les quals s’ha predit que un augment de 4 oC en la temperatura del seu hàbitat provocaria l’extinció de l’espècie, ja que només naixerien femelles”.


Un dels llocs on la temperatura ha provocat un desequilibri més gran ha estat a Austràlia. Un estudi publicat per investigadors californians el gener del 2018 a Current Biology mostrava que més del 99% dels juvenils de tortuga verda al nord de la Gran Barrera de Coral eren femelles.

La tortuga verda (Chelonia mydas) és una tortuga marina de grans dimensions i la Gran Barrera de Coral acull una de les poblacions més grans del món, amb més de 200.000 femelles que ponen els ous a les platges properes.

Una mà enguantada aguanta una petita tortuga
Una petita tortuga a l’hospital de Marathon, a Florida (Reuters/Maria Alejandra Cardona)

Els autors van observar que en les tortugues que provenien dels nius situats a la part sud de la Gran Barrera el biaix de sexe era moderat: hi havia entre un 65 i un 69% de femelles. Però en les nascudes a la part nord, més càlida, ho eren el 99,1% dels juvenils i el 99,8% dels subadults. Fins i tot entre els adults hi havia un gran biaix: el 86,8% eren femelles.

Segons els investigadors, a la part nord havien nascut sobretot femelles durant més de dues dècades i “és possible la feminització completa de la població en un futur proper”. Amb l’augment de temperatures, la previsible manca de mascles tindria un lògic impacte en la fertilitat de les tortugues.


Pondre els ous en lloc més ombrívols

També hi ha certes esperances d’adaptació, com mostraven en un article publicat a Climatic Change aquest mes de febrer investigadors de Costa Rica, de la Universitat Complutense de Madrid i de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (CSIC-Universitat de les Illes Balears). Analitzaven on feien els nius les tortugues verdes de la costa del Pacífic d’aquell país centreamericà i com això influïa en el sexe de les cries.

La tortuga verda sol repetir el lloc de posta, però dintre d’un marge que li permet triar una situació dintre d’uns 200 metres dels nius anteriors.

Els resultats indicaven que la gran majoria de nius, el 80,9%, els feien damunt de vegetació, sobretot sota d’arbres, que proporcionen ombra i una temperatura més baixa. A les àrees amb herba, més exposades al sol, hi havia menys postes.

Segons els autors, això podria ajudar a mitigar l’impacte de l’augment de temperatures en la selecció de sexe, tret que fins i tot les zones amb ombra siguin, en el futur, massa càlides per donar mascles.

També expliquen que el comportament per situar els nius té un component genètic i que això pot dur a una selecció natural:

“Sota condicions càlides perjudicials, els individus amb tendència a niar en zones més fredes es poden veure afavorits i passar els seus gens a les generacions següents”.

Això faria que la selecció dels llocs menys càlids arribés a ser predominant. Però amb les previsions de l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que a mitjans de segle podria assolir els dos graus, és difícil que això sigui suficient per evitar o reduir el biaix de sexe.

Per als autors de l’estudi fet a la Gran Barrera de Coral australiana, els resultats subratllen la necessitat de prendre mesures per reduir la temperatura en els llocs d’incubació i impedir, afirmen, “el col·lapse o fins i tot l’extinció de la població”.

La mesura principal, reduir les emissions de gasos d’hivernacle, sembla anar massa a poc a poc per poder evitar a mitjà termini aquest efecte en les tortugues.

https://www.ccma.cat/324/sense-mascles-la-crisi-climatica-fa-que-gairebe-nomes-neixin-tortugues-marines-femella/noticia/3181325/

COP15: aturar l’extinció massiva d’espècies, imprescindible per a la supervivència humana

La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida

Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)

Conferència sobre Biodiversitat, COP15

Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.

Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.

A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.

Un centenar de països, liderats per Costa Rica i França, s’han unit en la High Ambition Coalition for Nature and People, per defensar el 30% de reserves per a la natura el 2030.

Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.

Mig planeta reserva natural?

Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.

Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.

S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.

Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.

S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)

Sisena extinció massiva?

És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.

L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.

El 2019 l’ONU va publicar el primer gran informe científic sobre l’estat de la biodiversitat mundial.

Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.

Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.

La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)

La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.

El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:

“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”

Estem subvencionant la nostra extinció

Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.

La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.

També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.

Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.

La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)

La biodiversitat és la base de l’economia

És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.

L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”

Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.

Bones experiències

Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.

Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.

Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.

Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projecte Pristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.

La reserva oceànica més gran del món és a Hawaii, el Monument Nacional Papahanaumokuakea. Ampliar-la als 1,5 milions de quilòmetres quadrats actuals, com tres vegades Espanya, va ser l’última signatura com a president dels Estats Units de Barack Obama, el 2016.

Els beneficis de deixar viure en pau la natura es van evidenciar durant el confinament del 2020, quan la vida salvatge es va recuperar i va fer acte de presència a ciutats d’arreu del món.

Entendre qui som

L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra. 

Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar. 

Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.

Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.

La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)

Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.

Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.

El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.

https://www.ccma.cat/324/cop15-aturar-lextincio-massiva-despecies-imprescindible-per-a-la-supervivencia-humana/noticia/3199561/

Treballem per l’emergència climàtica

La Diputació de Barcelona porta les energies renovables als municipis i consciencia la ciutadania sobre el canvi climàtic

Treballar per l'emergència climàtica és feina de totes i tots   Shutterstock

El nostre planeta té uns recursos naturals finits i, en un context d’emergència climàtica, hem d’apostar de manera ferma per la sostenibilitat, la minimització de residus, el desenvolupament de les energies renovables, l’autoconsum i la gestió sostenible de l’aigua. En els últims anys, la situació s’ha agreujat a causa d’un model basat en el consum de combustibles fòssils que ha derivat en una crisi energètica sense precedents. La conseqüència directa ha estat l’encariment del preu de l’energia, que ha afectat de ple l’economia dels ajuntaments i de la ciutadania. Ara mateix, hi ha un únic camí possible: la necessitat de reduir el nostre consum energètic.

La Diputació de Barcelona i els municipis de la província treballem per l’emergència climàtica i articulem diverses estratègies d’adaptació i de transició energètica.

Impulsem polítiques de transició energètica

Amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i disminuir el consum d’energia, treballem amb els ajuntaments per fer sostenibles i eficients energèticament els edificis municipals. Actuem en centres educatius, en escoles d’adults i d’educació especial, en conservatoris d’art i música, en casals de joves i centres cívics, en punts d’informació juvenil i en instal·lacions esportives municipals. També desenvolupem polítiques de mobilitat sostenible, incentivem l’ús del transport públic i comptem amb automòbils elèctrics o híbrids i amb bicicletes a les flotes municipals. 

Foment de la mobilitat sostenible amb bicicletes a les flotes municipals   Diputació de Barcelona
Foment de la mobilitat sostenible amb bicicletes a les flotes municipals / Diputació de Barcelona

Pas ferm cap a les renovables

Un cop aconseguit que els equipaments redueixin el seu consum energètic, el següent pas consisteix en subministrar-los energia a través de renovables. I ho fem donant suport als municipis per instal·lar plaques fotovoltaiques i plantes de biomassa, i també millorant l’enllumenat públic. Són actuacions amb un elevat impacte climàtic i es prioritzen aquelles que contribueixen a una reducció major de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Aquesta política té una concreció tangible en el projecte «Renovables 2030», que fins al moment ha invertit 70 milions d’euros en els municipis de la província, amb més de 120 projectes de gran rellevància.

Energia renovables al centre d'informació de la Pleta, al Parc del Garraf   Diputació de Barcelona
Energia renovable al centre d’informació de la Pleta, al Parc del Garraf / Diputació de Barcelona

Adaptats a les noves circumstàncies

Per altra banda, desenvolupem polítiques per adaptar-nos a la nova situació climàtica. Es creen refugis climàtics —espais per fer front a les onades de calor—; s’aposta per la renaturalització de les ciutats, amb més verd i ombra als carrers; s’actualitzen els protocols d’actuació davant l’augment d’episodis climàtics cada cop més intensos i es reforcen les tasques de prevenció d’incendis.

Prendre consciència dels nostres actes

Una de les dades més rellevants és que, si apliquem bones pràctiques, podem estalviar fins a un 15% d’energia en la gestió dels edificis. És per això que la Diputació de Barcelona ofereix suport econòmic i tècnic als ajuntaments de la província que es comprometin a estalviar energia en els seus equipaments i a involucrar-hi els treballadors i la ciutadania. L’objectiu és millorar l’eficiència energètica dels equipaments i destinar l’estalvi aconseguit a les llars amb pobresa energètica.

Enllumenat públic cada vegada més sostenible   Diputació de Barcelona
Enllumenat públic cada vegada més sostenible / Diputació de Barcelona

Bona part d’aquesta gestió es pot dur a terme gràcies a les campanyes d’educació i conscienciació ambiental que compten amb el suport de la Diputació de Barcelona.

La Corporació també ha posat en marxa el Pla Clima, un projecte intern que ens permet aplicar les mateixes mesures d’eficiència energètica en els nostres edificis i en la flota de vehicles, a les vies locals i a la xarxa d’espais naturals, i que pretén assolir la neutralitat climàtica el 2030, vint anys abans de les fites marcades per la Unió Europea.

La Diputació de Barcelona treballa per assolir els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS, que van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’Agenda global per a 2030.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/treballem-emergencia-climatica_914955_102.html

La ultraderecha ataca al Papa; los obispos callan

El Papa Francisco recibe a un niño durante su audiencia general de los miércoles en el Aula Pablo VI en la Ciudad del Vaticano.- EFE

El mundo al revés: cuentas de twitter del mundo de la izquierda haciéndose eco, e incluso aplaudiendo, según qué declaraciones del Papa Francisco, y tanto la derecha ultra como la ultraderecha españolas criticándolo o ninguneándolo, cuando no insultándolo sin recato alguno. No entiendo nada, pero lo que menos alcanzo a comprender es el silencio de los obispos españoles.

El sábado 16 de octubre, durante su intervención vía zoom en el IV Encuentro Mundial de Movimientos Populares, el Papa defendió “un salario universal” y abogó por “la reducción de la jornada laboral” como medidas para un mayor acceso de todos al trabajo. Con esta propuesta, Bergoglio vino a redondear el mensaje que días antes había dirigido a la FAO durante la celebración del Foro Mundial de la Alimentación, y en el que textualmente afirmó: “Para la humanidad el hambre no es sólo una tragedia sino una vergüenza. Ante esta realidad, no podemos permanecer insensibles o quedar paralizados. Todos somos responsables”.

¿Cómo queremos que diciendo estas cosas la ultramontana derecha española no ande cabreada con el Sumo Pontífice? Andan descolocados, los “pobres”, porque además del himno o la bandera, sin duda están convencidos de que el catolicismo es también patrimonio exclusivamente suyo. Les está complicando mucho el discurso tanto a ellos como a cuantos poderosos abusan de su posición:

Pido a los medios de comunicación que terminen con la lógica de la post-verdad, la desinformación, la difamación, la calumnia y esa fascinación enfermiza por el escándalo y lo sucio”, escribió Francisco en su cuenta de twitter –@Pontifex- el mismo día 16 de octubre echando más leña al fuego. Este Papa “es una catástrofe para la iglesia, un populista, se apresuró a proclamar Marhuenda en la tele esa misma noche. Y añadió: “Como católico, lo resistiré hasta que dios lo lleve a su sino y llegue un Papa que tenga la cabeza mejor ordenada”.

Quizás convenga recordar a estos “sepulcros blanqueados” que lo que está haciendo Francisco, en realidad no es ninguna novedad: proviene de la Doctrina Social de la Iglesia (DSI), allá por 1891, cuando los Papas empezaron a publicar encíclicas sociales. En todas ellas, desde la Rerum novarum de León XIII hasta la Laborem excersens de Juan Pablo II, se encuentran presentes ideas como que “el trabajo está por encima de la producción” o que “toda propiedad tiene una hipoteca social”. Y en todas aparecen principios básicos como la dignidad del ser humano, el bien común o la solidaridad.

Lo que ha hecho Francisco es proporcionarle mayor altavoz a esta doctrina, reivindicarla, ponerla en valor, pero todo estaba ya dicho por algún Papa anterior. En la carta que envió a México para ser leída el 26 de septiembre durante los actos del Bicentenario de la Independencia no se decía nada que no se hubiera dicho ya: “Tanto mis antecesores como yo mismo, recordaba, hemos pedido perdón por los pecados personales y sociales, por todas las acciones u omisiones que no contribuyeron a la evangelización”.

En su cuenta políglota de twitter, el sábado pasado Francisco debió pensar que era un buen día para difundir su mensaje “urbi et orbi”: además de leerle la cartilla a los medios de comunicación como ya hemos visto, decidió no dejar a nadie con poder sin su correspondiente admonición:

Pido a los gobiernos y a todos los políticos que trabajen por el bien común; a los fabricantes y traficantes de armas que cesen totalmente su actividad, a los grandes laboratorios que liberen las patentes, a las grandes corporaciones alimentarias, que dejen de imponer estructuras monopólicas de producción y distribución. A los grupos financieros y organismos internacionales de crédito, pido que permitan a los países pobres garantizar las necesidades básicas….” Y así sucesivamente hasta completar una docena de tuits donde no dejó títere con cabeza.

Ni siquiera aquí había nada nuevo, porque estas admoniciones se pueden encontrar en la encíclica “Fratelli tutti” publicada hace ahora un año, también en la exhortación apostólica “Evangelii gaudium”, de noviembre de 2013, o en la encíclica “Laudato si” de 2015, dedicada a la ecología. Tanto en estos como en otros muchos escritos Francisco había denunciado ya la existencia de ideologías que defienden la autonomía absoluta de los mercados y la especulación financiera.

Lo único novedoso es que el Vaticano decida trasladar todo esto a las redes sociales aumentando así tanto su repercusión como el escozor producido a la mayoría de los hooligans de la ultraderecha española. Que los medios españoles, teniendo en cuenta en manos de quiénes están, insulten o permanezcan callados puede entenderse, pero los jerarcas de la Iglesia católica… ¿qué hacen ellos puestos de perfil? ¿qué hacen viendo pasar los días sin decir esta boca es mía?

Consulto la cuentas de twitter de Juan José Omella, arzobispo de Barcelona y presidente de la Conferencia Episcopal: ni un solo retuit a las peticiones de su jefe directo; tampoco en la cuenta de Carlos Osoro, arzobispo de Madrid. Y eso que ambos son, al menos sobre el papel, las personas de confianza colocadas por Bergoglio al frente de la Conferencia Episcopal Española. Ninguna referencia tampoco en la cuenta institucional, ni en la de Luis Argüello, secretario general, aunque este sí salió a la palestra para reclamar que se leyera la carta completa del Papa a los mexicanos antes de criticarla. Por lo demás, nada de contestar a las arremetidas ultras. Solo silencio. ¿Alguien me lo puede explicar?

Al final vamos a tener que resignarnos y verle la parte positiva. Por lo menos no están echando leña al fuego ni apoyando públicamente los desafueros de Marhuenda, Ayuso, Espinosa de los Monteros, Aznar y compañía. Algo es algo. Porque algunos obispos me conozco yo que estarían encantados, si tuvieran poder en estos momentos, de irrumpir en escena y soltar cuatro frescas en esa línea.

No estaría mal que la plana mayor de los obispos españoles, en teoría todos ellos de la confianza de Francisco, salieran ya de sus madrigueras y se pronunciaran claramente contra esta especie de cruzada de las ultraderechas contra un Papa al que ahora solo parece defender la izquierda. Que tampoco es eso, ni tanto ni tan calvo. Cuanto antes acabemos con esta esquizofrenia mejor, ¿no les parece?

El ‘Arca de Noé’ de las plantas

En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España

Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.

Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.

Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.

Una infraestructura pionera
El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.

“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.

“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.

El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.

Un proyecto de ambición internacional
El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.

El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.

“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.

El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.

Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.

En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.

https://www.eldiario.es/sociedad/semillas-mundo-mil-vegetales-espanoles-llegan-silo-artico-svalbard-arca-noe-plantas_1_9069596.html

España incumple sus propios límites de emisión de amoniaco desde hace 10 años por el ‘boom’ de las macrogranjas

A pesar de que en 2020 entró en vigor un máximo de emisiones más permisivo, tampoco se cumplió, principalmente por “el incremento de la cabaña ganadera”, según reconoce un informe del Ministerio de Transición Ecológica

El auge de las macrogranjas que ha multiplicado la producción de cerdo en España ha hecho que el país incumpla desde hace más de diez años el límite de emisiones a la atmósfera de amoniaco. El año pasado, a pesar de entrar en vigor un nuevo techo, más permisivo, las emisiones de este contaminante crecieron respecto a 2019 y rebasaron, otra vez, el umbral máximo comprometido.

En 2020 España lanzó al aire 483 kilotoneladas de amoniaco, según el último Inventario Nacional de Emisiones a la Atmósfera culminado al cierre de 2021. Fueron 12 kilotoneladas más que el año anterior y una cifra que está por encima del tope marcado por la directiva europea de reducción de emisiones nacionales situado en 467kt.

Estos datos sobre el incumplimiento sostenido de España llegan mientras el PP hace de la producción cárnica el ariete de su precampaña electoral en Castilla y León, al aprovechar la tergiversación de unas declaraciones del ministro de Consumo, Alberto Garzón, sobre las diferencias entre la ganadería intensiva de macrogranjas y la extensiva.

Los presidentes autonómicos del PSOE, Javier Lambán (Aragón) y Emiliano García-Page (Castilla-La Mancha) han cargado también duramente contra Garzón. La portavoz del Ejecutivo, Isabel Rodríguez, señaló que el ministro Garzón había hablado a “título personal”. Ni siquiera el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha auxiliado al responsable de Consumo de su gabinete: se limitó a “lamentar la polémica” –y las declaraciones de Garzón– durante una entrevista este lunes en la Cadena SER.

Tendencia contraria
Sánchez destacó la labor de su Ejecutivo para regular la actividad de las macrogranjas. Sin embargo, lejos de reducir las emisiones como exige la normativa, España incrementó en el último año del que existen datos el amoniaco que liberó con sus sectores ganadero y agrícola. En un curso se comió toda la pequeña reducción de cuatro kilotoneladas que había conseguido acumular desde 2017. Entre 2010 y 2019, la normativa europea marcaba un tope de emisión de 373 kilotoneladas. Jamás se cumplió. El Gobierno español reiteraba durante varios ejercicios que consideraba injusto este valor: “Desde el año 2017 se solicitó un ajuste de las emisiones de amoniaco para evaluar el cumplimiento adecuadamente, pero fue rechazado por la Comisión Europea”, repetían los documentos gubernamentales.

El amoníaco, el único de los principales contaminantes con más emisiones que en 1990

Para 2020 entraron en vigor unos nuevos cálculos que, a la postre, marcan un techo mucho más alto. Desde ese año hasta 2029 bastará con que las emisiones anuales de amoniaco sean un 3% menores que las de 2005 (elegido como año de referencia). Ese ejercicio se lanzaron 482 kt, por lo que el umbral quedaba fijado en 467 kt. Pero tampoco ha valido para que el sector contenga la contaminación por debajo del compromiso nacional. En lugar de recortar ese 3% preceptivo ha superado en un 0,2% la marca de 2005, y en un 11% los valores de 2010.

Un informe del Ministerio de Transición Ecológica explica que de estas emisiones “el 96,7% fueron generadas por las actividades agrícolas y ganaderas”. También que “desde 2013 se observa un paulatino aumento de las emisiones, vinculado al incremento de la cabaña ganadera y un repunte en el uso de fertilizantes”. En 2020 también aumentó el uso de agroquímicos inorgánicos, añade.

Solo las macrogranjas de porcino son responsables del 8,16% del total de las emisiones de amoniacos de todo el país, con 39.477 toneladas. Son unos 3.000 establecimientos de las más de 88.000 explotaciones de porcino del país.

Este nivel de emisión de tóxico es uno de los peajes ambientales que ha conllevado la escalada de producción porcina en España a base de granjas de sistema intensivo cada vez más grandes. En los años de incumplimiento de los techos de amoniaco, el censo de la cabaña de cerdos ha saltado de 25 a 32 millones de animales, un 28% más. Los ejemplares sacrificados pasaron de 40,8 millones en 2010 a 56,4 millones el año pasado (un 38% más). Todo eso ha permitido alcanzar una producción de más de 5 millones de toneladas de carne de cerdo en 2020 en comparación con los 3,3 millones de toneladas de hace diez años (un 52% más).

En España, solo en 2020, había registradas más de 2.100 explotaciones de tipo III de porcino, las más grandes, según los datos del Ministerio de Agricultura. Un 50% más que en 2007. Cada una puede tener hasta 5.500 ejemplares de cebo y 750 hembras reproductoras. E incluso pueden aumentar en un 20% su capacidad con un permiso autonómico.

En febrero de 2020 el Gobierno aprobó un decreto para regular las explotaciones intensivas de porcino. La regulación redactada por el Ministerio de Agricultura incluía medidas para la reducción de emisiones tanto en las instalaciones donde se albergan los animales como los depósitos de estiércol. El decreto explica que los requisitos en esta materia entrarán en vigor en enero de 2023.  

https://www.eldiario.es/sociedad/espana-incumple-propios-limites-emision-amoniaco-10-anos-boom-macrogranjas_1_8644065.html