Category Archives: medi ambient

Tal vez no estamos hechos para vivir: la ‘Aniquilación’ según Michel Houellebecq

Lo último del autor francés es la novela que ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental

El escritor francés Michel Houellebecq entrega al mundo una nueva novela: 600 páginas de ‘Aniquilación’ Andreu Dalmau / EFE

“La reflexión y la vida son simplemente incompatibles”

Ya se habrá escrito todo. Con Houellebecq siempre hay prisas. Menos mal que nadie lee nada. Pasado el jari de la novedad, y a día de hoy bastan un par de días para que algo deje de serlo, la última novela de Michel Houellebecq resulta ser la novela que el autor francés ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental. Política en el sentido en que las relaciones humanas son penosa actividad administrativa mientras la gestión administrativa, lo que entendemos por política en sí, no es más que propaganda y estrategia bélica, puro juego al servicio de la siniestra disciplina económica. Sentimental, decimos, porque Aniquilación es, una vez más, una novela sobre el amor y su falta, sobre la pérdida (y no poca, sino la pérdida de todo), y es tambien el lamento ya sabido en un escritor que no se permite ser sentimental precisamente porque lo es hasta la miga del hueso.

El futuro ya está aquí
“Mucha gente hoy se había vuelto gilipollas: era un fenómeno contemporáneo evidente, indiscutible”, se lee en algún momento de Aniquilación. Antes, en la primera página, se ha deslizado un dato accesorio: el protagonista tiene un iPhone 11 aunque el mundo va por el modelo 23. Se trata, por tanto, de una novela futurista con un protagonista rendido, o al menos algo cansado de la estafa tecnológica.

Cualquier individuo de sensibilidad y sentido ha de aborrecer, al menos en días impares, el mundo que le ha tocado vivir y la generación que le corresponde, sin que su pertenencia a la misma sea óbice para la náusea. La vida en pareja, las cenas en la ciudad, la culpa, por suerte siempre delegable (en el mundo moderno no hay hijos de puta sino personas tóxicas), el respeto a la biodiversidad como ideología, la pamema de los huertos urbanos y, en fin, una bombonera de razones para la depresión profunda.

Aniquilación, que transcurre –igualmente disfrutable pero tal vez algo más rutinaria que obras anteriores del autor– en el año 2027, pone en escena un mundo desactualizado en todos los aspectos que lo conforman. En lo político, en lo moral, en lo religioso y por descontado en lo intelectual, tal vez porque sea cierto que “la reflexión y la vida son simplemente incompatibles”.

La trama se abre con modales delirantes de manga (pongamos uno de Hiroya Oku): Paul Raison es asesor del ministro de Economía y Finanzas Bruno Juge, que cavila su candidatura para las elecciones presidenciales francesas, cuando de pronto ve recreada de manera hiperrealista su ejecución (guillotina, of course) en un misterioso vídeo viral al que sucederán varios atentados de resonancia mundial: la explosión de un carguero en A Coruña, un ataque contra un banco de semen en Dinamarca o una masacre de migrantes en costas pitiusas.

Gobernada por ese terrorismo fantasmal con trazas de activismo esotérico, la novela, además de salpicada por algunas imágenes, diagramas y dibujos a doble página que operan extrañas respiraciones frente a la apnea general, está puntuada por los avatares de la vida personal del protagonista, afectada por el infarto cerebral que ha dejado pajarito a su padre, espía jubilado de la DGSI, y, cómo no, por una peripecia matrimonial insípida y en descomposición, circunstancias que lo llevan a lamentar su incapacidad para discrepar con los terroristas “si su objetivo era aniquilar el mundo moderno”.

Velocidades malignas
“Devaluar el pasado y el presente en beneficio del futuro, devaluar lo real para preferir una virtualidad situada en un futuro incierto, son síntomas del nihilismo europeo mucho más decisivos que todo lo que Nietzsche pudo detectar”.

La idea del progreso como principio de decadencia y credo de idiotas, y esto sería paráfrasis de Baudelaire, le ha supuesto a un autor como Houellebecq, cuya obra se adscribe a esa cepa romántica tan malentendida pero todavía de provecho, ser instrumentalizado precipitadamente por sectores conservadores de su país al tiempo que sigue siendo auscultado y comprendido en su lucidez y en su poética de lo inmediato por una intelectualidad burguesa de presunta izquierda, boquiabierta ante uno de los pocos autores contemporáneos capaz de dar la hora exacta (el pulso de su tiempo, escribiría alguno) y con el talento necesario para expresar cosas que todavía no habían sido expresadas.

Como todos sus personajes, también estos se sienten “a disgusto (…) ante el sesgo general que habían tomado las cosas, aquel ambiente pseudolúdico, pero en realidad de una normativa cuasi fascista que poco a poco había infestado hasta los menores recovecos de la vida”. Y es que Aniquilación parece preludio o anunciación pero es crónica y presente vibrante.

De la pandemia no hay rastro en el texto porque sería una vulgaridad y, aunque en su corazón late un tecno-thriller con querencia por los géneros chicos y el siempre nutriente petardeo de la serie Z (para acceder a un supuesto plano simbólico, la novela incorpora un recurso maldito y amateur como es el relato de los sueños del protagonista todas y cada una de las veces que este se duerme o echa una cabezada, sea en misa, repicando o a la sombra de un almendro), el ritmo global de la novela viene dictado, a lo largo y tendido de sus seiscientas páginas, por la lentificación y la inmovilización de Occidente, los mismos síntomas que, en los últimos tiempos, autores más cosméticos habían confundido con velocidad y aceleración del sistema.

Apenas esto que somos
El héroe de Houellebecq es una sombra de sí mismo que nunca come caliente y que al final del día mira abotargado documentales de ratas, ocas y tapires para elucidarse pero que, pese a todo, “ha conseguido conservar algunas ilusiones sobre el mundo”. El escritor lo observa, le escucha y atiende sus necesidades, si bien sus personajes se explican siempre en base al obstáculo que son para sí mismos y a los presupuestos económicos en que se basan sus relaciones humanas, establecidas como una burocracia llena de dificultades técnicas.

Pero Houellebecq no engaña a nadie. Pese a las sempiternas acusaciones de nihilismo, en lectura atenta es indulgente y otorga confianza a todas las encarnaciones del afecto, desde la amistad hasta el amor filial pasando por el bendito infierno de la pareja, asociación que, sostiene, “suele constituirse en torno a un proyecto, a excepción del caso de las parejas fusionales, cuyo único proyecto es contemplarse eternamente, prodigarse hasta el fin de sus días atenciones acariciadoras, personas así existen, Paul había oído hablar de ellas”.

Esa melancolía romántica y cierta posibilidad idílica del amor como actividad abnegada y ajena a la producción, como noción de pérdida, limosna o bálsamo, es una resistencia característica en la obra del autor que aquí le lleva a nuevas meditaciones sobre la pareja como lugar “muy separado de la existencia humana, diferente tanto de la vida en general como de la vida social común a muchos mamíferos (…), es una experiencia de otro orden, ni siquiera una experiencia propiamente dicha, una tentativa”.

Pero Aniquilación no deja de ser una novela de Michel Houellebecq y es por tanto un relato –porque el fuego se combate con fuego– apesadumbrado y entrópico. Sobre la pareja, sobre el abstracto social, sobre la privatización de la identidad, sobre la absoluta falta de garantías emocionales y sobre números primos, que son aquellos, no lo olvidemos, únicamente divisibles por sí mismos y por la unidad.

Es una pieza de costumbrismo de confección clásica y tradicional en sus mimbres, que se posa sobre temas delicados como las competencias de hombres y mujeres, y que trae consideraciones sexuales (no tantas) que aquí quedarían descontextualizadas y sometidas a las inercias estúpidas y majaderas de internet, pero que tonterías no son y que en ocasiones deslumbran como reflejos súbitos en el retrovisor.

Es también una enumeración de hitos existenciales que se da morbosamente a los pormenores del infortunio como solo saben hacerlo, siempre por gusto, aquellos moralistas que son a la vez pornógrafos; y es, como de costumbre en su autor, un perseverante y tierno canto a la vida en toda su dolorosa e intratable magnitud. Un tranquilizador arrullo decadentista (y qué es el decadentismo sino vitalismo destilado en espirituoso) que nos recuerda, página a página y en cada una de sus líneas, que uno nunca llega a imaginar “hasta qué punto suele ser poca cosa la vida de la gente, y tampoco llega uno muy lejos cuando forma parte de esa ‘gente’, cosa que más o menos sucede siempre”.

https://www.eldiario.es/cultura/libros/vez-no-hechos-vivir-aniquilacion-michel-houellebecq_129_9113382.html

ENERGÈTIQUES: Els beneficis caiguts del cel, a punt de passar a la història

Molins eòlics en una imatge d’arxiu CRISTINA CALDERER

El preu de l’energia, amb pujades descontrolades, preocupa als consumidors, als empresaris i també als polítics, que al final han decidit prendre mesures per fer canvis que ajudin a racionalitzar un mercat, l’elèctric, el funcionament del qual és obtús, complicat i, com s’ha vist, en bona part injust. L’origen del problema és el sistema marginalista que estableix que, a tot Europa, primer entren al mercat aquelles tecnologies que no es poden aturar, com la nuclear, després les més econòmiques -com la hidràulica, l’eòlica i la fotovoltaica- i, finalment, les més cares, que són les que necessiten gas o, també, carbó. El problema és que el preu final el marca l’última tecnologia que entra al mercat, que és el gas, i això fa que tota l’energia barata que s’ha generat amb la resta acabi costant igual que la més cara. És el que es coneix com a beneficis caiguts del cel, que han enriquit durant molts mesos, i anys, algunes grans companyies i que ara estan al punt de mira dels governs de tot Europa, inclòs l’executiu europeu. De fet, divendres que ve hi haurà una cimera europea en què es vol posar en marxa una mena de revolució del mercat elèctric.

És una fita important perquè fins ara Europa s’havia negat de totes totes a canviar les normes d’aquest mercat. Tant és així que quan la factura elèctrica es disparava a Espanya i Portugal va costar molt que s’acceptés el que ara es coneix com excepció ibèrica, que almenys permetia regular el preu del gas que es fa servir per generar electricitat perquè no s’encarís tant el preu conjunt.

El que ara vol regular Europa, però, no va per aquí, ja que considera que aquesta opció, tal com ja s’ha demostrat, el que fa és incentivar encara més el consum del gas i no és una bona solució de cara a la transició climàtica, que, com s’ha vist amb les calorades d’aquest estiu, també és urgent. I, a més, la rebaixa es fa també a costa dels consumidors, ja que l’estat ha de compensar a les elèctriques la diferència entre el topall i el preu real que han pagat.

La Unió Europea proposa posar un topall al preu de les energies més barates perquè no s’hagin de pagar a preu de gas
Què vol fer Europa, doncs? Segons el que ha transcendit de moment, el que es pretén és posar un topall al cost de les tecnologies més barates. És a dir, separar el preu del gas del de les altres tecnologies. Seria un topall que hauria de ser prou alt perquè a les empreses de renovables els surti a compte i s’afavoreixi la inversió del sector. Els beneficis caiguts del cel, doncs, que ja han estat regulats via impostos en diversos països, com ara Espanya, deixarien d’existir.

Per posar aquesta mesura sobre la taula, ha calgut una forta crisi, motivada per la invasió russa a Ucraïna i el posterior xantatge que està fent el Kremlin amb un tall del subministrament del gas que intenta dividir i sotmetre els socis de la UE. Tot i les reserves de gas que ja hi ha i la diversificació de proveïdors, s’espera un hivern dur a Europa en termes energètics. Per això també a nivell europeu hi haurà propostes de reducció d’energia i ajudes directes als consumidors i les empreses -Alemanya ja té previst destinar-hi uns 95.000 milions d’euros- per evitar el col·lapse energètic i una crisi social. En aquest context, voler mantenir els beneficis caiguts del cel resultava insultant.

COMENTARIS

@desfeta     05/09/2022    M’agradaria saber els motius objectius del sistema de preus de l’electricitat fixat per l’U.E. Em podeu explicar la base del sistema de preus marginals que ens obliga a pagar el Kw. barat a preu de Kw car ?Hi ha coses que si no s’expliquen costen molt  d’entendre. 

@josepmaria1    05/09/2022    POLÍTICA DE LOBBYS… Les escorrialles del franquisme han passat de la política de partit únic, a la política de Lobbys, sense passar per la política de partits……Vagi per endavant que ve de lluny això del pressupost descomunal per un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans.  El PSOE va inventar el “NO A LA OTAN” i ens va enganyar miserablement perquè el fet de sortir de la OTAN que defensaven en la campanya, ho van transformar, cinc anys després quan ja van governar, en una ferma argumentació per mantenir-s’hi. És ben curiós, per no dir una altra cosa, que el pressupost de l’exèrcit equipat militarment el justifiquen ara per lluitar contra la pandèmia i fan sortir militars a la foto al costat dels científics, i es dediquen a descontaminar aeroports en comptes de fer-ho els professionals de les empreses especialitzades que en saben. Per cert, no van fer servir l’exèrcit per fer front als estralls del tifó Glòria, on sí hauria pogut ser útil. Només per la dèria militar, ja detesto aquesta nacionalitat que m’han imposat  Mort el dictador i superada la dictadura amb un partit únic, el regne d’Espanya va dissenyar una Llei de Partits Polítics de 1978 que permetia legalitzar, per exemple, els partits comunistes i republicans,  perquè la Constitució d’aquell mateix any ja es va cuidar de mantenir el control. Sense que la majoria de la població s’adonés del truc, en la pràctica es van deixar les regnes del poder en mans d’uns Lobbys molt potents, com per exemple el PSOE Lobby per “apuntalar la monarquia”, o el CiU Lobby del “peix al cove”.En el regne d’Espanya, des de fa quaranta anys, tot el que es vol decidir fora dels Lobbys és insubstancial, i sense cap poder. 

@REFLEXIU    05/09/2022    Sabeu que Naturgy actualment compra el gas d’Argèlia a 33€ MWh ?   Però als clients els hi cobra a preu de mercat actual…   Son contractes de llarga durada (uns deu anys) i ara està renegocian el que té fins el 2027 per establir les condicions del seguent fins el 2037    Anem bé…

A@August2    05/09/2022    O es dóna una solució urgent o moltes PIME de tot tipus a plegar i darrera el País ! Ja ni ha prou de incompetència als governs . 

@Ripa    05/09/2022    Em fa por que com ja és costum acabarem rebent els productors de renovables.Si ens posen un topall per la banda alta,  que ens posin també un topall per la banda baixa.Si només ens limiten els preus alts, i no ens protegeixen amb un preu mínim raonable, a la primera caiguda de preus elèctrics ens acabarem d’arruïnar tots.

@PMC    05/09/2022    Quan els ministres retirats formen part d’aquestes empreses. No es pot esperar cap justícia econòmica.   

@Oh prou…    04/09/2022    Algú recorda aquella expressió “l’Europa dels mercaders”? L’explotació manufacturera dels països en via de desenvolupament (globalització) la va disfressar però d’això es tracta. Tant de bo rectifiquin…si hi són a temps.

@Josep 2    04/09/2022    A Europa el lobby elèctric també funciona, i ha aconseguit frenar durant mesos l’escàndol tarifari, fins que la crisi d’Ukraina ha fet reventar el problema: veurem com maniobren ara que tothom ha entès i sofert el problema.

@de nit    04/09/2022    El lliure mercat, si fos lliure , que no ho és perquè és esclau dels polítics, esclafa els pobres en benefici dels propietaris de les grans empreses. És així. Els “liberales” , normalment del PP, o son pijos curts de gambals, o son accionistes de les companyies que se’n beneficien.

https://www.ara.cat/editorial/beneficis-caiguts-cel-punt-passar-historia_129_4478909.html

La indústria dels bioplàstics es prepara per substituir el petroli

Les inversions per tal d’augmentar la producció arriben als milers de milions d’euros

A dia d’avui, el mercat mundial dels plàstics té un valor aproximat de 600.000 milions d’euros. El 99% d’aquest material que es fabrica, però, està basat en el petroli, una matèria primera escassa, contaminant i que emet gasos d’efecte hivernacle. És per això que l’altre 1% del mercat dels plàstics, el que té el seu origen en els vegetals –panís, sucre, olis…– es prepara per fer un salt d’escala i substituïr-lo, amb inversions de milers de milions d’euros per augmentar la producció de plàstics renovables que, a més, són biodegradables o es poden compostar.

El plàstic, el miracle que amenaça de cobrir el planeta

El plàstic va començar a ser produït a gran escala durant la dècada dels 50 i, des d’aleshores, ha aconseguit, per exemple, que el menjar duri més i sigui més fàcil i segur de transportar llargues distàncies. A dia d’avui són omnipresents –sovint massa– i a més la seva producció i incineració és responsable de l’emissió de 850 milions de tones de gasos d’efecte hivernacle cada any, segons dades de 2019.

Coberts de plàstic | MPCA Photos / Flickr
El plàstic és per tot arreu i suposa un enorme problema de contaminació | MPCA Photos / Flickr

De les 9.000 milions de tones de plàstic que s’han produït, només se n’ha reciclat un 9% i la resta ha acabat incinerat, enterrat o contaminant el sòl, els rius i els mars, trencant-se en trossos cada vegada més petits sense arribar a desintegrar-se. És el cas dels microplàstics, un contaminant que cada dia és més present a tot arreu i que té la capacitat, fins i tot, d’afectar els organismes vius a nivell cel·lular.

Una alternativa que creix exponencialment

Davant de tot això hi ha els bioplàstics, una alternativa que no és totalment nova –és molt emprada en medicina– però que ara està rebent molta atenció d’empreses i inversors. Segons dades de la consultora i3 Connect, les inversions en la fabricació d’aquests materials van arribar a 500 milions de dòlars durant el primer trimestre de 2022, superant el rècord anterior de 350 milions en els darrers mesos de 2021.

Aquest plàstic, creat amb restes vegetals, podria substituïr el PET, un dels més emprats actualment | EPFL
Aquest plàstic, creat amb restes vegetals, podria substituïr el PET, un dels més emprats actualment | EPFL

Amb aquestes inversions, que venen tant de grans empreses com d’inversors de risc, es creu que la indústria creixerà en valor dels 10.500 milions de dòlars de 2021 a gairebé 30.000 milions el 2028. Tot i que continuarà sent una part petita del total, el seu creixement s’accelera ràpidament i podria ser una part important del mercat d’aquí a molts pocs anys més.

A dia d’avui, els bioplàstics més produïts són el PHA –fet per uns microorganismes que fermenten oli de canola– i el PLA –produït fermentant el sucre del panís o la canya–. Algunes grans empreses, com Starbucks, Dunkin’ Donuts o fins i tot PG Tips, la productora de te, estan canviant els seus envasos i estris d’usar i llençar per d’altres fets amb cel·lulosa o amb aquests plàstics. A més, s’investiga en nous bioplàstics cada cop millors.

Cultiu de blat de moro  | D.P.
L’ús del panís per produir bioplàstics és criticat perquè fa servir terres que haurien de tenir com a objectiu la producció d’aliments | D.P.

Alguns inconvenients importants

Aquests materials, però, no són una solució total, o si més no no ho són a dia d’avui. Si el PHA es biodegrada en 6 mesos al mar i en 2 anys al sòl, el PLA pot trigar dècades en fer-ho si és llençat o enterrat, i per degradar-se ha de ser barrejat amb restes de menjar en compostadores industrials, una millora respecte la majoria de plàstics fòssils però una que encara podria optimitzar-se.

Una altra de les crítiques als bioplàstics és que les seves matèries primeres s’han de cultivar, fent servir terres que haurien de produir aliments per un món que passa gana. No obstant això, les plantes a partir de les quals es produeixen aquests bioplàstics fan servir només el sucre, i la resta de parts es poden aprofitar per elaborar olis, alimentar bestiar o produir altres productes útils. Malgrat tot, el problema dels usos del sòl és real i, per tant, la circularització de la indústria dels bioplàstics és tan important com ho hauria d’haver estat la dels plàstics fòssils.

https://monplaneta.cat/sostenibilitat/industria-bioplastics-prepara-substituir-petroli-55176/

La pluja conté substàncies químiques persistents per sobre de les dosis segures a tot el món

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.

La pluja transporta contaminants persistents a tot arreu

Unes substàncies químiques àmpliament utilitzades en molts productes es troben en concentracions superiors a les considerades segures en pràcticament tot el planeta. La seva mobilitat per l’atmosfera fa que es trobin en nivells elevats en la pluja i la neu, i que es dipositin fins i tot en els llocs més remots de la Terra.

Aquesta és una de les conclusions d’un estudi fet per investigadors de la Universitat d’Estocolm i de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zurich), que s’ha publicat a Environmental Science & Technology.

Els autors es refereixen als perfluoroalquils i polifluoroalquils, abreujadament en anglès PFAS, unes substàncies orgàniques que contenen fluor i que es fan servir en molts àmbits, com ara envasos per a aliments, teixits, aparells electrònics, productes domèstics, escumes per apagar focs i articles mèdics, entre d’altres.

De PFAS n’hi ha més de quatre mil de diferents, però els investigadors s’han centrat en quatre grups, coneguts pels acrònims PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA. N’han comparat els nivells trobats en diferents llocs del món amb els que la legislació estableix com a segurs, i han vist que se superen pràcticament a tot arreu.

El gran problema dels PFAS no és només el seu gran ús, sinó que per la fortalesa dels enllaços de fluor no es degraden o es degraden molt lentament. I això fa que tot i que algunes d’aquestes substàncies s’hagin substituït per d’altres des de fa dues dècades, les seves concentracions pràcticament no hagin disminuït.

Per això se’ls anomena substàncies químiques persistents, i en anglès han rebut el renom de “forever chemicals”, substàncies químiques per sempre més. També s’acumulen en l’organisme.

Un cop en el medi, els processos naturals fan que es moguin per tot arreu, es dipositin i tornin a l’atmosfera, com passa amb el transport des de l’aigua del mar a l’aire i la seva expansió en forma d’aerosols. Això n’assegura la presència, explica un dels autors, Martin Scheringer, de l’ETH Zurich:

“La persistència extrema i el continu reciclatge global d’alguns PFAS farà que es mantinguin per sobre de les directrius establertes.”

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.


Nivells límit rebaixats

Això ha portat a rebaixar progressivament les dosis considerades segures. Una de les últimes revisions la va fer al juny l’EPA dels Estats Units, que va situar els nivells de PFOA i PFOS vora zero en comptes de les 70 parts per bilió que es va establir el 2016. La concentració límit en aigua potable per al PFOA (àcid perfluorooctanoic) als Estats Units ha disminuït 37,5 milions de vegades.

Per això, segons els autors, cada cop és més difícil que els nivells segurs no se superin, com explica l’autor principal de l’estudi, Ian Cousins, de la Universitat d’Estocolm:

“Basats en les últimes directrius als Estats Units per al PFOA en l’aigua potable, l’aigua de pluja de qualsevol lloc pot ser considerada no apta per beure. Si bé als països industrialitzats no se sol beure aigua de pluja, molta gent d’arreu del món espera que sigui segura per beure i també alimenta moltes de les nostres fonts d’aigua potable”.

Per als autors, tot això significa que s’ha sobrepassat el límit planetari o, en altres paraules, que no hi ha lloc prou segur on no se superin els nivells establerts de PFAS.

Si bé alguns investigadors apunten que els estudis sobre els efectes d’aquests compostos en la salut no són del tot concloents, uns altres demanen mesures de precaució per l’acumulació que es produeix tant en el medi com en l’organisme.

Això té costos, naturalment, i per a Jane Muncke, director de la Fundació Food Packaging Forum de Zuric, ho ha de pagar la indústria:

“No pot ser que uns pocs es beneficiïn econòmicament mentre contaminen l’aigua potable de milions i causin problemes seriosos de salut”.

Per això considera que els costos els ha d’assumir la indústria que produeix o utilitza aquestes substàncies, i afegeix que “el moment d’actuar és ara”.

Opina el mateix Crispin Halsall, de la Universitat de Lancaster, que explica els efectes futurs que els nivells d’aquests compostos en l’aigua de pluja siguin superiors als establerts:

“Això significa que amb el temps tindrem un impacte estadísticament significatiu en la salut humana”.

Halsall va liderar un estudi, publicat al juliol a Environmental Science & Technology, que mostrava la presència d’aquestes substàncies a l’Antàrtida. Amb testimonis de gel obtinguts a gran altitud a l’est del continent glaçat, van observar que entre el 1958 i el 2017 les concentracions d’alguns productes van continuar augmentant, tot i que es deixessin d’usar, amb un pic entre el 2009 i el 2013. Hi ha poques proves que després hagin disminuït gaire.

Els investigadors suecs i suïssos acaben amb un avís:

“La societat no hauria de repetir contínuament els mateixos errors comesos amb altres substàncies químiques persistents”.

https://www.ccma.cat/324/la-pluja-conte-substancies-quimiques-persistents-per-sobre-de-les-dosis-segures-a-tot-el-mon/noticia/3180938/

El oscuro rastro en el agua del negocio de la carne barata

Aragón (España), Herefordshire (Reino Unido), Baja Sajonia (Alemania) se han convertido en áreas de altísima concentración de granjas intensivas. Una investigación transnacional revela las causas que multiplicaron el número de animales mientras se contaminaban ríos, acuíferos e incluso el agua del grifo.

España y Alemania han convertido la producción de cerdo para exportación en una de sus historias económicas de éxito en este primer cuarto de siglo. El gigante británico de los supermercados Tesco tiene en la carne de pollo uno de sus principales reclamos. La carne barata deja amplios márgenes de ganancia pero producirla reduciendo al mínimo los costes, especialmente los de transporte, ha concentrado las granjas en territorios incapaces de asumir ya los daños producidos en las aguas por los excrementos de los animales.

Una investigación transnacional liderada por DATADISTA y The Guardian, con la colaboración de elDiario.es para su difusión y que ha contado con la financiación del Journalismfund.eu, localiza las zonas de muy alta concentración de ganadería intensiva en tres países europeos, analiza cómo los territorios elegidos fueron capturados por el negocio de la carne, demuestra con datos e imágenes prácticas de alto riesgo como la sobrefertilización con purines de terrenos muy por encima de los límites fijados y el grado de daño que soportan ya sus aguas.

ARAGÓN, TIERRA DE MEGAPRODUCTORES MUNDIALES DE CERDO

Abril de 2011. El alcalde y natural de Ejea de los Caballeros, el socialista Javier Lambán, hoy presidente del Gobierno de Aragón, participa en la inauguración de la fábrica de piensos de la catalana Vall Companys en su localidad. Inversión: 25 millones de euros. Más que cualquier presupuesto municipal anual de Ejea en toda su historia. La firma catalana, que ya es altamente rentable, recibe ayudas públicas millonarias para la fábrica.

Dos años más tarde, Vall Companys compra un matadero en la misma localidad. No es la única. Piensos Costa, Grupo Jorge, otras grandes integradoras españolas del sector porcino, algunas en la lista de los megaproductores mundiales de cerdo, empezaban a convertir Aragón en la tierra desde la que reforzar su pujante expansión internacional. Necesitaban integrar granjas. Cada vez más. Cada vez de mayor tamaño. Lo más cerca posible de sus fábricas de pienso y mataderos. El ahorro de costes es una de las claves de su negocio. La mecha estaba encendida.

CAMPOS QUE NO AGUANTAN MÁS PURÍN

Los cerdos son de la integradora, el pienso y los medicamentos los suministran sus filiales, se encargan del transporte y los servicios veterinarios, todo salvo la gestión de los purines, los excrementos del cerdo. La parte que entraña mayor riesgo de contaminación de las aguas por nitratos y de emisión de gases de efecto invernadero es responsabilidad del granjero. El purín se usa fundamentalmente para fertilizar los campos pero trasladarlo a más de 5 km de la granja no es rentable para su dueño. A vista de dron no ha sido difícil localizar purín recién extendido justo al lado de una granja.

Un análisis realizado por primera vez para esta investigación, utilizando los datos del Instituto Aragonés de Gestión Ambiental (INAGA) de 1,8 millones de parcelas agrícolas, desvela que unas 400.000 hectáreas de Aragón soportan ya más nitrógeno de lo permitido por la normativa. Es el 25% de la tierra apta para fertilización. En miles de parcelas se triplican los niveles permitidos. Y bajo el suelo, los acuíferos, presente y sobre todo futura fuente de abastecimiento de agua para consumo humano, presentan concentraciones de nitratos que doblan muchas veces el límite legal y seguro para la salud.

AGUA QUE NO HAS DE BEBER

En el término municipal de La Sotonera (Huesca), 903 personas conviven con 14 explotaciones porcinas con capacidad para 46.733 animales. En los últimos ejercicios, en Lierta, un pequeño núcleo urbano perteneciente a La Sotonera, hay periodos del año en que los camiones del Ayuntamiento recorren las calles repartiendo semanalmente garrafas de agua entre los vecinos. La del grifo no se puede beber. Los niveles de nitratos acumulados superan por mucho el límite de 50 miligramos por litro considerado admisible para consumo humano.

Durante 2020, la Dirección General de Salud Pública de Aragón detectó 93 mediciones por encima de 50 mg/litro en 37 zonas de abastecimiento humano afectando a una población de 6.997 personas. Entre 2016 y 2020, 49 municipios de Aragón superaron el límite en algún momento del año.

LA PROTESTA CAPTURADA

El pasado 28 de mayo, la ciudad de Huesca se vistió de gala para acompañar el paso de más de 3.200 militares bajo la presidencia de los Reyes de España en el Día de las Fuerzas Armadas. Huesca prohibió por unos días la aplicación de purines y estiércoles a menos de dos kilómetros de la última vivienda. No querían que los visitantes sufriesen los olores. Los oriundos rara vez se quejan. En muchos municipios el número de personas que vive de uno u otro modo del cerdo es mayoritario y oponerse a él genera conflictos.

La legislación autonómica de Aragón ha dejado buena parte de la responsabilidad de la proliferación de las granjas en manos de los ayuntamientos, que ven llover millones sobre sus localidades muy por encima de sus presupuestos anuales. Hay excepciones: Loporzano ha demostrado que se puede estar a favor del cerdo y enfrentarse al modelo intensivo.

POLLO DEL TESCO EN EL RÍO QUE AMAN LOS BRITÁNICOS

En 2013, el gigante británico de los supermercados Tesco firmó un acuerdo con Cargill, propietaria de una planta de procesado de pollo en Hereford, para llevar a sus lineales carne de ave barata, o como dicen en Tesco, lograr su objetivo de “ofrecer comida saludable y a precios asequibles para millones de personas”. Ese mismo año, Cargill anunciaba una inversión de 35 millones de libras para ampliar sus instalaciones. Necesitaba capacidad para atender los pedidos de Tesco. Las solicitudes para instalar granjas de pollos en la zona se multiplicaron. Científicos, activistas y políticos señalan los excrementos de los pollos entre las causas de la contaminación por fósforo del río Wye, uno de los más apreciados en el Reino Unido.

BAJA SAJONIA, EL CINTURÓN DEL CERDO

Hay un conocido dicho, poco del agrado de la población local, que dice que si circulas por Alemania con las ventanillas bajadas sabes perfectamente por el olor cuándo atraviesas la Baja Sajonia. Has llegado al corazón de una industria del cerdo de 6.000 millones de euros que envía miles de toneladas de carne alrededor del mundo. Eso ha tenido un coste. Mapas del llamado cinturón del cerdo dibujan en la región un círculo rojo de emisiones de amoníaco procedentes de las granjas y de nitratos en las aguas subterráneas. Las medidas para revertirlo llegan tarde. Cuando los nitratos contaminan el agua, pueden pasar décadas hasta que se recupera la calidad y solo si se toman medidas drásticas.

https://especiales.datadista.com/medioambiente/contaminacion-agua-macrogranjas/

El cambio necesario

La rotura del glaciar italiano dejó víctimas de una tragedia para la que no encontramos sentido, pero estas tragedias “deben empujarnos a buscar urgentemente nuevas formas que respeten a las personas y la naturaleza” (papa Francisco). ¿La Tierra está viva? Platón diría que “tiene su propia psique”. Anima mundi era la expresión de los filósofos griegos como Platón y Plotino para referirse a esa mente del mundo. ¿Podemos conectar con esa mente?

Somos un microcosmos, tenemos un alma que conecta con esa anima mundi . La falta de sentido en la vida humana, lo que es “el hombre frente al vacío existencial” (Viktor Frankl), “la insoportable levedad del ser” (Milan Kundera) es causa de las nuevas enfermedades psicológicas. Perdemos la relación con la Tierra y con los demás. Esta época nos pide un salto de conciencia, un despertar y abrir los ojos al “alma del mundo”. El camino del ser, recuperar nuestra alma y conectar con el anima mundi , trascender el modelo productivo, desprogramarnos de tantas necesidades impuestas, dejar un consumismo inútil y poner nuestras energías en cosas que aporten al auténtico crecimiento…

Un nuevo paradigma para un mundo más sostenible, más en contacto con la naturaleza y lleno de espiritualidad en el que cada uno esté en conexión consigo mismo y con todo.

Llucià Pou Sabaté, Doctor en Teologia

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20220715/8412020/cambio-necesario.html

Per què no tenim prou aigua?

Les necessitats del regadiu, l’expansió del bosc i el repunt del consum domèstic en ple estiu ressusciten l’amenaça de les restriccions

La sequera s’aguditza. Fa mesos que la manca de precipitacions és ben visible i ara els problemes arriben ja a les reserves d’aigua. Aquesta setmana s’ha declarat l’alerta hidrològica a 135 municipis de la part alta del Ter, al tram mitjà del Llobregat i al sector de l’Anoia-Gaià. Han arribat les primeres restriccions a l’agricultura, a la ramaderia i a la indústria, i en l’àmbit particular s’ha establert un límit de 250 litres per persona i prohibicions d’omplir una piscina o de regar el carrer amb aigua de l’aixeta. Aquest tipus de restriccions podrien estendre’s a finals de setembre si no arriben pluges, segons va explicar divendres en roda de premsa la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà. L’escenari d’alerta, el que implicaria aquests canvis, s’activa en principi quan les reserves als embassaments baixen del 40%. A hores d’ara el nivell dels embassaments se situa al voltant del 43%, i cal tenir en compte que es va baixar del 50% fa tot just tres setmanes. Fonts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) diuen que aquest descens tan acusat es deu a l’avançament de campanyes de reg, cosa que fa pensar que en les pròximes setmanes el ritme de baixada dels embassaments hauria de ser menys acusat.

Aquesta setmana han arribat algunes tempestes localment fortes, però no han passat de ser aiguats bastant localitzats i que han afectat en alguns casos zones bastant pròximes a la costa, més que indrets de les capçaleres dels rius; per tant, no cal esperar que aquestes darreres pluges canviïn gaire el panorama. És més, la setmana que ve començarà un nou episodi de calor forta acompanyada segurament d’absència de precipitacions.

Per entendre el problema de l’aigua a Catalunya és important saber que el país està dividit entre els rius que desemboquen directament al Mediterrani, les anomenades conques internes de Catalunya, i els que acaben alimentant el tram final de l’Ebre. El 92% de la població es concentra a les conques internes, que, per contra, tenen una capacitat d’emmagatzemar aigua més de cinc vegades inferior a la de la part catalana de la conca de l’Ebre. En general, quan es parla de la dada general dels embassaments es fa referència a l’aigua de les conques internes, de les quals depèn la immensa majoria de la població. Les concessions d’aigua i la gestió dels embassaments de la part catalana de la conca de l’Ebre pertanyen a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, un organisme que depèn de l’Estat.

Els dos sistemes no estan connectats, però hi ha un minitransvasament que porta aigua de l’Ebre cap al Camp de Tarragona i del qual es beneficien 71 ajuntaments i més de vint indústries de la zona. Durant la greu sequera del 2008 es va arribar a aprovar per reial decret la prolongació d’aquest transvasament cap a Barcelona, però l’arribada de les pluges abundants durant la primavera d’aquell any va deixar aquesta mesura suspesa just dos mesos després de la seva aprovació. Ningú sap què passarà quan arribi la pròxima situació tensa a les conques internes, ja que la planificació hidrològica no planteja nous transvasaments entre conques, segons el director de l’àrea d’Abastament d’Aigua de l’ACA, Jordi Molist.

Precisament la crisi del 2008 va obligar a buscar solucions que reforcessin el sistema quan les conques internes tornessin a passar per una situació tan tensa. Una de les solucions és la creació de les dessalinitzadores que hi ha al Prat i a la Tordera. Totes dues treballen a ple rendiment des de fa mesos i han aportat 33 hm3 d’aigua al sistema, cosa que vol dir que sense la seva aportació d’aigua ara els embassaments estarien 5 punts percentuals per sota del que estan. L’aposta per la dessalinització seguirà en els pròxims anys: està previst gairebé duplicar la capacitat de dessalinitzar aigua durant el període 2022-2027 amb l’ampliació de la planta a la Tordera, que passarà de poder produir 20 hm3 d’aigua a l’any a un potencial de 80. El gran problema de la dessalinització és que per obtenir mil litres cal gastar 3 kWh, un consum energètic molt més elevat que el d’altres sistemes per obtenir aigua.

El consum domèstic i el turisme

Un altre aspecte que ha afavorit l’estalvi és la baixada del consum per habitant. A principis del segle XXI a Catalunya es va arribar a uns nivells de gairebé 145 litres per persona i dia, una dada que després de la sequera del 2008 va arribar a baixar per sota dels 115. En els últims anys les dades reflecteixen un repunt del consum. El 2020 el consum va superar els 120 litres per persona i dia per primer cop des del 2011. Aquest repunt preocupa: segons va explicar dijous en roda de premsa la consellera Jordà, avui estem consumint 11 litres més per persona i dia que el 2019.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/no-prou-aigua_1_4449401.html

La solució als incendis passa per tornar a crear economia rural

Marc Castellnou, Cap dels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals)

BARCELONAMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat”. 

Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?

— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.

L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?

— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.

Com es manifesta l’estrès d’un bosc?

— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.

A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic ”

I tenen més mitjans i més gent?

— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.

Ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 i 90 quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara els focs són de molt alta intensitat ”

Quins són els punts dèbils dels incendis?

— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.

La solució als incendis passa per revitalitzar el rerepaís, tornar a crear economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi ”

Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?

— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi. 

La intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera. Bombers no pot ser més eficaç ”

Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.

— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.

Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques ”

I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.

— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s’hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.

Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?

— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.

I quines són?

— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011…

És com si passés per tot de cementiris, no?

— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.

És una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons que han après els països del Sud ”

Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?

— Líders polítics, de moment… A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.

Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?

— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n’aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt… et fan veure coses que tu no hauries vist.

Quins són els millors?

— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.

Estic fent el doctorat en física atmosfèrica a Holanda. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials ”

Vostè continua estudiant?

— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].

Ara entenc per què ha vingut arremangat.

— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.

https://www.ara.cat/societat/solucio-als-incendis-passa-tornar-crear-economia-rural_128_4421854.html

Pintant de verd una societat hipòcrita

Cómo distinguir a las empresas que no son verdes pero se dicen serlo? |  ExpokNews

Obro les xarxes i apareix un inacabable reguitzell de publicacions reclamant un món més sostenible. És un clam contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, és com una gran marea verda. Hi ha publicacions de persones anònimes, d’influencers, de personalitats públiques, i d’empreses d’allò més diverses. Tots els missatges van en la mateixa direcció. Sembla que finalment tots plegats hem entès la necessitat de canviar el model. Però malauradament només ho sembla, només és una pàtina verda sobre un fons que segueix sent gris. 

Vivim en una societat hipòcrita que no mira més enllà de la capa de verd amb què ens ho pinten tot

Almenys un terç de la població catalana té un gran interès en consumir de forma habitual productes ecològics, sostenibles i saludables. Però sabem què volen dir aquests tres termes? Majoritàriament no, i per això resulta tant fàcil vendre’ns la seva falsa sinonímia. Sí, els tres termes podrien ser sinònims, però majoritàriament ara mateix de sinònims no en tenen res.

….

https://www.elnacional.cat/ca/gastronomia/pintura-verda-fons-gris_629384_102.html

voluntariats ambientals

Conservar el patrimoni natural i la biodiversitat del planeta és una tasca que implica a tothom.

Hi ha persones a Catalunya que, a través dels voluntariats ambientals, contribueixen a mantenir en bon estat els ecosistemes naturals i a conscienciar la població de la necessitat de conservar la biodiversitat del territori.

Des de 2014 més de 300 empleats de l’empresa Naturgy —acompanyats de les seves famílies— han participat, a través de la seva Fundació, en projectes de voluntariat de recuperació ambiental de flora i fauna arreu del territori.

Aquestes són les accions que s’han dut a terme a Catalunya:

  • Els treballadors de Naturgy han contribuït a la recuperació d’espais naturals de Catalunya com ara el Parc Natural del Garraf, el Delta del Llobregat, el Parc Natural de la Serralada de Marina, la Platja Llarga i Bosc de la Marquesa de Tarragona, el Parc Natural de la Serra de Collserola i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entre d’altres.
  • Més de 300 persones han participat en els voluntariats ambientals
  • S’han plantat 305 llavors de 21 espècies diferents, pròpies de cada zona
  • S’han anellat més de 90 exemplars d’aus de 10 espècies diferents
  • S’han construït 32 caixes niu per a ocells
  • S’han recollit prop de 5 m3 de residus
  • S’han restaurat prop de 10.000 m2 d’estructures, refugis de biodiversitat i elements del paisatge cultural

Amb la col·laboració d’organitzacions mediambientals com Fundación Global Nature, SEO Bird Life, Acciónatura, Mare Terra Fundació Mediterrània, Fundació Empresa i Clima, Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i Associació Galanthus, entre d’altres.

“Si hi ha 100 milions d’espècies a la Terra i la taxa d’extinció és entorn al 0,01%/any, almenys 10.000 espècies s’extingeixen cada any”. Font: WWF

Participant i fent voluntariats ambientals, aprendràs i contribuiràs a conservar els ecosistemes naturals en la seva màxima plenitud.

Una experiència original i responsable amb l’entorn, necessària per tal que la flora i la fauna del nostre territori no es vegin perjudicades per l’empremta de l’ésser humà.

https://www.elnacional.cat/branded/naturgy/voluntariats-ambientals/#slide=1