Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:

Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa… i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.

Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme– que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.

És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.

Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que “Catalunya és solidària” perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s’ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l’Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.

Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat… Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).

Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els “fons de la solidaritat” s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes– de Pi y Margall.

Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts… . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus… Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA– amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.

I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l’independentisme, el sobiranisme? A mi m’interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir…