Category Archives: economia

El Cercle d’Economia i el problema madrileny

La candidata del PP el 4-M, Isabel Díaz Ayuso, en l'acte de fi de campanya.

Des que als anys 90 acadèmics com Antoni Castells o Núria Bosch van començar a estudiar les balances fiscals entre territoris a Espanya i l’anomenat efecte capitalitat, que afavoreix la concentració de recursos a Madrid, ha plogut molt. Amb el temps, i moltes raons econòmiques més tard, un discurs que en aquell moment i fins molt després s’identificava amb posicions nacionalistes (i després independentistes) comença a fer forat en altres àmbits, fins i tot fora de Catalunya. Les denúncies del sistema de finançament i dels efectes de l’Estat en l’economia de Madrid ja no són exclusives de Catalunya. No deixa de ser significatiu que l’últim informe que s’ha fet amb profunditat sobre com Madrid actua com a aspirador de recursos el firmi l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Doncs bé, en aquest context, el Cercle d’Economia es va posicionar ahir de manera contundent sobre aquesta qüestió i va afirmar: “La capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspirador de recursos de la resta d’Espanya. No assumir una posició conscient del seu paper com a capital pot fer que a la resta del país hi hagi una forta desafecció”. 

Que una institució com el Cercle se sumi a la denúncia del paper que està jugant Madrid en el desenvolupament espanyol és important. Significa que una part de l’empresariat català, en molt bona part crític amb el sobiranisme i el Procés, ha pres consciència que un element veritablement distorsionador que ara mateix amenaça el desenvolupament de l’economia espanyola és el paper que està jugant Madrid, amb el seu dúmping fiscal per atreure tant empreses com grans fortunes i la concentració desproporcionada tant de funcionaris com d’organismes d’àmbit estatal. És important que aquest discurs el faci abans de l’accés als fons europeus, els anomenats Next Generation, que amenacen amb ser distribuïts de manera centralitzada pel govern espanyol, amb el dubte de si es respectarà el pes del PIB català i el caràcter de petita i mitjana empresa de la xarxa emprenedora.

El Cercle aposta també per un increment del pes industrial en l’economia catalana i lamenta que fins ara Catalunya no hagi aprofitat bé els fons que han arribat d’Europa. És una crítica en part injusta perquè la situació de riquesa relativa de Catalunya en el conjunt espanyol ha fet que aquests fons anessin majoritàriament a altres territoris o, en el seu defecte, que servissin per construir infraestructures que els connectessin amb Madrid. D’una manera o una altra, Madrid sempre sortia beneficiada per l’obsessió dels successius governs espanyols per construir un gran París o un Districte Federal. Potser ara es comença a veure el preu que està pagant la resta de l’Estat, sobretot en els territoris del que s’anomena l’Espanya buidada, les grans víctimes de la hipertròfia madrilenya impulsada amb decisions d’estat.

En tot cas, els empresaris catalans del Cercle han de fer una reflexió de per què han permès que aquest model, que perjudica clarament el teixit econòmic català però també el conjunt d’Espanya, tirés endavant. O almenys per què no van aixecar prou la veu ni van intentar exercir la seva influència per frenar-ho. ¿Potser per por a semblar massa catalanistes? ¿A ser considerats nacionalistes catalans pel nacionalisme espanyol? Madrid ara s’ha bunqueritzat, i la victòria d’Ayuso així ho demostra, i serà difícil revertir-ho. Almenys, el govern espanyol ha de saber que més enllà de la M-30 potser algun dia s’acabarà articulant una Espanya diferent que crearà riquesa més enllà de Madrid i que, com a mínim, va acumulant “desafecció”.

https://www.ara.cat/editorial/cercle-d-economia-problema-madrileny_129_4017480.html

Evitemos que Pekín tome decisiones clave para nuestra vida

Fidel Sendagortadiplomático y geoestratega: publica ‘Estrategias de poder’

Fidel Sendagorta, diplomático y geoestratega: publica ‘Estrategias de poder’

De oportunidad a amenaza

En China nació la Covid-19 y China ha sido la que, gracias a ella, más suministros sanitarios ha vendido. El ideólogo de Trump, Steve Bannon, ya advirtió que la campaña electoral del presidente tendría tres obsesiones: China, China y China. Y los europeos hemos dejado de verla como oportunidad de mano de obra barata para temerla como amenaza, por que ya toma decisiones estratégicas sobre nuestra vida en inteligencia artificial, coche eléctrico (adelanta a EE.UU. Alemania y Japón en baterías) y robótica. Sendagorta concluye que sólo si los europeos reafirmamos nuestros valores de democracia y libertad sin los que la prosperidad no tiene sentido podemos frenar su hegemonía.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201002/483785810728/evitemos-que-pekin-tome-decisiones-clave-para-nuestra-vida.html

La fiebre de los minerales sube

Las renovables son la salvación de la minería, pero la extracción plantea cuestiones geopolíticas y ecológicas

La fiebre de los minerales sube
Dos mineras en la zona de Rancagua, Chile, rica en cobre —  EFE

Las megaminas a cielo abierto de cobre, hierro o níquel en las cordilleras de Sudamérica o África no serían las imágenes más indicadas para ilustrar la transición a la economía verde del siglo XXI.

Pero la estrategia de maximizar el crecimiento del PIB mundial en las próximas décadas a la vez que eliminar los gases invernaderos supondrá un aumento de la demanda de un centenar de minerales, desde la plata al plomo, el litio al grafito, el zinc a las llamada tierras raras.

Para cumplir con los objetivos del Acuerdo de Paris de mantener la subida de temperaturas por debajo de dos grados Celsius, la producción de los 17 minerales más importantes para la producción de energías renovables y la fabricación de vehículos eléctricos, tendría que subir de 40 millones de toneladas anuales a 140 millones antes del 2050, un aumento del 3.500%, según los cálculos de la Agencia Internacional de Energía. El Banco Mundial calcula que la demanda total de minerales necesarios para la transición alcanza una estratosférica 3.000 millones de toneladas.

Será una tabla de salvación para el sector de la minería, que se ha resentido en los últimos años del fin del llamado superciclo en el mercado internacional de metales. Pero las consecuencias medioambientales pueden ser graves.

Una economía de bajas emisiones “requerirá grandes cantidades de minerales porque las tecnologías de energía limpia –solar , eólica y geotérmica– necesitan más materiales que las tecnologías basadas en combustibles fósiles”, advierte el Banco Mundial en un informe publicado este año (1).

Cientos de miles de turbinas eólicas, algunas más altas que la torre Eiffel, serán construidas en los próximos años y exigirán enormes cantidades de cobalto, zinc, molibdeno, aluminio, zinc, cromo , entre otros metales.

Asimismo, la construcción de otras miles de centrales de energía fotovoltaica generará una demanda de millones de toneladas de cobre, hierro, plomo, plata , aluminio y níquel sin olvidar las tierras raras y minerales críticos como el indio, galio, germanio, selenio.

Ya que se necesitan 3.000 paneles solares para generar un solo megavatio de electricidad, el Banco Mundial calcula que la demanda de materias primas para fabricar estas instalaciones fotovoltaicas subirá el 300% antes del 2050.

La demanda de tecnologías de almacenamiento de energía en baterías de ion de litio supondrá antes del 2050 un aumento del 500% de la demanda de cobalto, litio y grafito, advierte el Banco Mundial. Si se incluye la demanda de la industria de automóviles eléctricos, la subida supera el 1000%. No se descarta sin embargo que las nuevas tecnologías de baterías Redox Flow –cuyos minerales críticos son el vanadio y el niobio– vaya sustituyendo las de litio.

En términos de porcentaje, no subirá tanto la demanda de metales ya utilizados intensivamente en la vieja economía de combustibles fósiles como el cobre o el aluminio. Pero en términos absolutos, las cantidades serán enormes. Según el Banco Mundial, entre el 2018 y el 2050, la transición energética usará 30 millones de toneladas de cobre, 103 millones de toneladas de aluminio y 2.500 millones toneladas de hierro.

La capacidad europea para conseguir las tierras raras y minerales críticos necesarios para la transición es un asunto espinoso. El suministro de las tierras raras dyprosium, neodimio y praseodimio, esenciales para la fabricación de las turbinas eólicas, “serán vulnerables a cuellos de botella”, advierte un informe del centro de investigación conjunta de la UE del 2016.

El 90% de las reservas mundiales de estos minerales se encuentran en China. Europa depende del gigante asiático para nada menos que el 98% de sus suministros. “Hay que diversificar las fuentes de suministro , reciclar más y buscar sustitutos”, dijeron fuentes de la comisión. “Aun así la dependencia de la UE para tierras raras será muy alta”, reconocieron.

“Incluso después de alcanzar una plena transición energética, si se quieren mantener tasas de crecimiento del PIB mundial como antes, el stock global de paneles solares y turbinas de viento y baterías tendrían que ser duplicados cada 30 o 40 años”, advierte Jason Hickel en su nuevo libro Less is more .

Incluso la autora del informe de la Comisión Europea, Darina Blagoeva, reconoce la envergadura del reto. “Los recursos globales son finitos; el crecimiento del PIB es infinito”, subrayó en una entrevista grabada en un vídeo de divulgación del informe.

En un mundo de menguantes recursos minerales, la carrera a la economía verde generará cada vez más tensiones geopolíticas En América Latina, Estados Unidos ya se emplea fondo para frenar la presencia china en sectores extractivos a la vez que empieza a financiar sus propios proyectos. Un ejemplo es la nueva mina de cobalto y níquel de Techmet en el estado brasileño de Piauí próximo a la Amazonia. Su principal fuente de financiación es la Corporación de Desarrollo Financiero, creada por la administración Trump en el 2018. Washington tomó una participación en lamina en septiembre, poco después de que el mandatario republicano anunciara un “estado de alarma” debido a la “dependencia de adversarios extranjeros para conseguir minerales críticos”.

No solo el medio ambiente latinoamericano está en juego. Para reducir la dependencia extranjera de estos minerales, la UE ha incluido en su plan estratégico la búsqueda de fuentes de suministro “indígenas” es decir en Europa. Una mina a cielo abierto en Cáceres de la multinacional australiana Infinity Lithium es una de los proyectos respaldados por la Comisión. “España es un país que tiene potencial para suministrar litio y níquel”, dijeron las fuentes de la comisión.

Pero en Cáceres no lo tienen tan claro. La plataforma ciudadana Salvemos la Montaña teme la contaminación del agua en la Ribera del Marco y daños a un ecosistema único en la sierra de la Mosca.

(1) Minerales for climate action: the mineral intensity of the clean energy transition , World Bank 2020.

https://www.lavanguardia.com/economia/20201227/6150416/fiebre-minerales-energia-renovable-extraccion.html

Catalunya té el 10% dels clústers més excel·lents del món

L’economic, 13 desembre 2020

Sis de les seixanta agrupacions que tenen el certificat Gold Label, el més prestigiós de tots, són catalanes

El clúster de maquinària agrícola era l’únic català que tenia el Gold Label, fins a l’any passat. ARXIU.

Catalunya concentra el 10% dels clústers del món que tenen el certificat d’excel·lència Gold Label. Es tracta d’un dels reconeixements més prestigiosos en l’àmbit dels clústers, que demostra la bona gestió d’aquestes organitzacions i que concedeix l’European Secretariat for Cluster Analysis (ESCA), una associació que agrupa més de dos-cents experts en clústers i que gestiona els processos de certificació, nascuda fruit de l’European Cluster Excellence Initiative (ECEI), iniciativa promoguda el 2009 per la Comissió Europea.

Ara com ara, només hi ha seixanta organitzacions d’aquesta mena que el tenen, sis de les quals són catalanes. Per aconseguir-lo, s’ha de passar un procés d’avaluació en termes de governança, finançament i estructura organitzativa molt exigent que, a més, s’ha d’anar renovant cada dos anys, aproximadament.

Fins al mes de març passat, només el Clúster Català dels Medis de Producció Agrícola disposava d’aquest reconeixement. Aleshores, cinc clústers més es van sumar al club de les seixanta agrupacions empresarials amb aquesta certificació. Es tracta del Beauty Cluster Barcelona, el Catalan Water Partnership (CWP), el clúster de fotònica Secpho, el clúster de la moda Modacc i el Packaging Cluster. Catalunya acapara així el 66% dels certificats Gold Label que hi ha a l’Estat espanyol.

Joan Martí, director de la unitat de clústers d’Acció, explica que suposa un avenç en l’excel·lència de l’ecosistema català de clústers. De fet, va ser la unitat que dirigeix la que va animar les diferents organitzacions a aspirar a aquest certificat que fa guanyar posicionament internacional.

Per a Martí, la llista d’avantatges que suposa aquest Gold Label és considerable: “És un reconeixement a l’equip que lidera cada clúster, a l’excel·lència de la feina ben feta i, a més, un factor perquè les empreses que hi formen part siguin més conscients del valor de ser-hi.”

Per la seva banda, David Garcia, director de Modacc, un dels sis clústers catalans amb el Gold Label, explica que aquest procés de diagnòstic els ha ajudat a detectar punts que han de millorar. De fet, arran d’aquest procés, Modacc ha aconseguit no només el certificat d’or, sinó replantejar-se alguns punts febles: “Ens vam adonar que teníem poca massa crítica en centres de recerca i universitats, i recentment ja hem incorporat la UPC i la Universitat de Lleida”, diu Garcia.“Així mateix, ens fa més visibles a l’hora de demanar finançament o de participar en projectes europeus”, afegeix Garcia, que reconeix que ha estat el procés de certificació més exigent que ha superat mai.

En termes generals, que sis dels vint-i-nou clústers que hi ha a Catalunya siguin considerats excel·lents representa una millora conjunta, “perquè a més, ajuda a visibilitzar les bones pràctiques a la resta d’organitzacions”, diu Martí. A Catalunya, els clústers representen el 30% del PIB (74.000 milions d’euros de facturació agregada) i generen més de 300.000 llocs de treball. En formen part 2.600 socis, que agrupen un teixit divers d’actors, ja que un 70% són pimes; un 13%, grans empreses; un 10%, centres de recerca, universitats i proveïdors de coneixement, i un 4,5%, start-ups, entre altres agents de l’entorn.

En els darrers anys, el nombre de clústers s’ha reduït perquè estan immersos en un procés de fusions. “La tendència a la concentració és global, no només en el nostre ecosistema. Els clústers estan en una nova fase evolutiva i treballen més per guanyar dimensió”, assegurava a una entrevista a l’Econòmic Patrici Valdenebro, la directora general de TCI Network, una organització global que ajuda a millorar les competències dels empleats i dels professionals vinculats als clústers i que té la seu a Barcelona.

Per a Joan Martí, aquesta evolució és una resposta a les creixents incerteses de l’entorn, que per si no era suficient, la pandèmia encara ha multiplicat més.

Tot i que no n’ha avançat el nom, Martí creu que en el 2021, dos clústers catalans es fusionaran i seguiran les passes dels que ho van fer el 2018 i el 2020. De fet, CataloniaBio i HealthTech Cluster van aprovar la integració de les dues entitats en una única associació sota la marca CataloniaBio & HealthTech, que va passar a representar més de 170 socis. Poc després, els clústers Foodservice i Food N’Nutrition també van optar per fusionar-se per tal de guanyar massa crítica.

Estamos a las puertas de un colapso económico mundial y del desmantelamiento del sistema capitalista

En su nuevo y ya controvertido libro, el excoronel de contrainteligencia rusa Daniel Estulin nos desvela un pulso a nivel global que puede terminar con mundo tal como lo conocemos

Daniel Estulin: “Estamos a las puertas de un colapso económico mundial y del desmantelamiento del sistema capitalista”
La Casa Blanca

Daniel Estulin se hizo mundialmente famoso con su serie de libros sobre el Club Bilderberg. Gracias a él supimos que existe un poder en la sombra, más allá del control de los gobiernos, que mueve los hilos de la economía mundial para perpetuarse en el poder. Hasta ahora, el modelo implementado por David Rockefeller Henry Kissinger que convirtió al capitalismo en un modelo extractivo voraz en busca del crecimiento infinito no encontraba oposición. Ya la tiene.

Y Donald Trump es la cara visible de un contrapoder tejido por los intereses comunes de otros gigantes: el Imperio Británico, Hong Kong, los Rothschild y la aristocracia europea son el soporte del actual presidente de EEUU. Y ambos modelos no pueden coexistir. Así lo explica Estulin (autor también de obras como Conspiración Octopus, Demontando Wikileaks y Fuera de Control )en el trabajo que acaba de publicar, La trastienda de Trump (Planeta).Según él mismo asegura es la mejor de todas sus libros.

Todos los gobiernos de EEUU han intervenido en lugares lejanos (de Vietnam a Nicaragua o Afganistán) en función de su propio interés. ¿Con Donald Trump en la Casa Blanca estamos más cerca de un conflicto a escala global?

Lo dudo mucho. Trump es un 90% por ciento una reacción inevitable a la política exterior de Estados Unidos y, seguramente, también a la política interior, porque hoy en día la línea que separa ambas se ha desdibujado mucho. La soberanía nacional ha sido sustituida poco a poco por la soberanía empresarial. Nutridas inicialmente por el Estado, las principales empresas transnacionales, instituciones financieras globales y comunidades internacionales en línea se han vuelto lo suficientemente potentes como para reivindicar políticas independientes y, en algunos casos, dictar las necesidades y oportunidades de países enteros, incluido Estados Unidos. Estos actores, que no son Estados, son los que dan forma a la actual agenda global.

¿Quiénes en Washington temen que Trump pueda acercarse a Rusia y a China, los enemigos tradicionales de EEUU?

Cualquiera vinculado al modelo liberal/banquero/financista. Desde la crisis financiera de 2008, las élites de los círculos financieros se han limitado a seguir expandiendo su asalto salvaje contra los estándares de vida de su población y las leyes del progreso económico físico, mientras seguían enriqueciéndose. Su sistema financiero está condenado y podría explotar en cualquier momento, lo que desataría un caos social inimaginable en todo el mundo. La idea de que Donald Trump unirá Estados Unidos con Rusia, China y la India en un nuevo paradigma de desarrollo económico se observa por su parte, no sin acierto, como una amenaza mortal a su existencia.

Ni siquiera en el partido republicano el apoyo a Donald Trump es total, altísimos cargos del partido, como John McCain, han hablado mal de él. ¿Sería adecuado usar la metáfora que, para hacer frente a Clinton, algunos alimentasen demasiado a la bestia y se les fue de las manos?

Trump está luchando contra el Estado Profundo. Y el Estado Profundo no distingue entre los partidos: su modelo económico está basado en el crecimiento ilimitado en un planeta con recursos naturales limitados. Por eso, tanto los republicanos como McCain y expresidente Bush padre votaron en contra de Trump; ellos y los demócratas tienen a Trump como su enemigo. Es evidente que la única posibilidad que tienen los financieros de garantizar su propia supervivencia es controlar el sistema de la Reserva Federal desde la Casa Blanca. Es por eso entonces que los banqueros/financieros promocionan a determinadas personas (Hillary Clinton) para ocupar el cargo de presidente de Estados Unidos. De haber sido elegida Clinton presidente, les hubiera protegido del descalabro en marcha.

Ese Estado Profundo del que hablas, el Gobierno de la Empresa Mundial S. A. como también le llamas en otras ocasiones –del que Bilderberg y otros clubs privados serían la punta semivisible–, tiene hombres en todas partes. ¿Cómo no les fue posible truncar el ascenso de Trump hasta llegar a presidente?

Porque la gente detras de Donald Trump son infinitamente más poderosa que los que le apoyaron a Clinton. Trump vs Clinton era una batalla por la supervivencia de dos modelos económicos que no pueden coexistir. Es la lucha entre Clinton como la cara visible de un poder transnacional centrado en la figura de Rockefeller, banqueros transnacionales, Empresa Mundial S. A., es decir, poderes fácticos económicos con más poder que cualquier gobierno en la Tierra. A ellos se suman globalistas, Silicon Valley, Hollywood, la burocracia de Washington, Wall Street, las agencias de inteligencia y los medios de comunicación contra Donald Trump. Y a él lo respaldan los financieros no americanos centrados en la City de Londres, Singapur, Hong Kong (centro mundial de lavado de dinero procedente de las drogas y bajo la inteligencia y control británicos), los restos de la elite del Imperio Británico, los Rothschild y, finalmente, las elites europeas representadas por la vieja aristocracia continental de las Casas de Sajonia, Austro-Húngara y nobleza otomana, los Guelfos y la Nobleza Negra Veneciana.

El Gobierno Mundial S. A. debe ser en extremo tentador. ¿Cómo prevés que pueden estar tentando a Trump, un multimillonario que, tras entrar en el Despacho Oval, lo tiene todo?

El juego es mucho más grande que Gobierno Mundial. Se trata del salvar el mundo de una tercera guerra termonuclear. Si llegásemos a un desplome económico (y vamos a llegar si en menos de un año no encuentran modelo económico alternativo) empezará la guerra. El grupo alternativo (los aislacionistas que respaldaban a Trump) lo entienden y por eso ya en 2014 también empezaron a posicionarse para las siguientes elecciones generales de 2016 en Estados Unidos. ¿Por qué Trump? No es político, porque los políticos piensan ante todo en cómo evitar exponerse y, por ende, quedar vulnerables. Al contrario, Trump piensa en cómo obtener resultados. Por lo tanto, no se produjo una división entre partidos (Republicano vs Demócrata), como en 2014, sino en su propio seno: los republicanos ganaron porque el plan para poner en marcha la imprenta de dinero y así salvar el sistema financiero mundial se asoció a los demócratas, mientras que el plan para salvar la economía nacional se asoció a los republicanos. Los aislacionistas más destacados, es decir, los defensores de la economía nacional, fueron Rand Paul y Trump, del Partido Republicano, y Bernie Sanders, del Partido Demócrata. Por eso el presidente Obama, al principio, respaldaba firmemente a Sanders. La cronología de los hechos es fácil de seguir: el caso Strauss-Kahn tuvo lugar en 2011; el escándalo de Goldman Sachs ocurrió en 2013; Obama detuvo la impresión monetaria (expansión cuantitativa) en 2014, y en 2016 se produjo el brexit en el Reino Unido y la victoria de Trump en Estados Unidos.

En el libro usas conceptos durísimos contra los gobiernos occidentales y los despachos de Londres y Wall Street que tus lectores ya conocemos. Me refiero a las acusaciones de ser aliados de los cárteles de la droga y de los traficantes de armas. ¿Cómo puede interferir la llegada de Trump en este lucrativo tinglado internacional?

La droga es el lubricante de la economía mundial que mueve 950 mil millones de dólares al año en efectivo. La mejor manera de quitarle el poder al Estado Profundo detrás del negocio de la droga es eliminar los agentes que mueven este mercado, sobre todo, la CIA. Asi que, con Trump, estamos viendo al realineamiento de una parte de las finanzas privatizadas con el ejército y la inteligencia militar. La Oficina de Inteligencia Naval, la Agencia de Inteligencia de la Defensa, la Oficina Nacional de Reconocimiento, la Agencia de Seguridad Nacional, etc, todas se están alineando con Trump. Lo que están haciendo es dejar a la CIA a la intemperie. Si tienes a esas agencias, ¿para qué necesitas a la CIA? Lo único que hace la CIA y que tú podrías necesitar está relacionado con el tráfico de drogas y las operaciones encubiertas. Excepto que las otras agencias de Inteligencia son igual de capaces de llevar a cabo ese tipo de operaciones. En otras palabras, parece que estamos asistiendo a un caso clásico de aislamiento. No van a quitarse de encima a la CIA; solo van a convertirla en irrelevante. Gradualmente, con el tiempo, el presupuesto se hundirá y los recursos financieros de seguridad nacional se irán a las otras agencias. Si esta lectura es correcta, y tenemos que asumir que lo es, entonces sospecho que en algún momento de su primer o segundo mandato, si Trump es reelegido, asistiremos a una gran reestructuración de toda la Inteligencia de Estados Unidos.

Lo más interesante de tus libros es que desvelas organismos, grupos e intereses que los ciudadanos no conocían. Afirmas que Trump tiene intereses con la mafia rusoisraelí. ¿Quién es lo que algunos llaman la ‘kosher nostra roja’?

Son multimillonarios oligarcas de la antigua Unión Soviética, todos judíos, o al menos eso dicen, que están relacionados con las actividades comerciales tanto de la Trump Organization como de las empresas Kushner. Las empresas de medios de comunicación occidentales han estado explicando mal este importante dato y han inventado frases arrojadizas para distraer la atención, como piratas informáticos rusos, agentes de Putin, guerra informática rusa y otros términos peyorativos para Rusia. En ninguna parte de la escandalosa propaganda sobre las conexiones criminales de Trump se ha oído decir: rusoisraelí, ucranianoisraelí, uzbekoisraelí, baskiroisraelí, kazajoisraelí o kirguizoisraelí y, en cambio, son gángsteres multimillonarios y magnates procedentes de las repúblicas de la antigua Unión Soviética quienes dominan los imperios de empresas de Donald Trump y su yerno Jared Kushner. Que los medios de comunicación no sean capaces de mencionar que la mafia de Europa del Este conectada con Trump/Kushner es judía resulta tan hipócrita como que estos mismos medios no reconocieran que los cárteles de la droga de Sinaloa y Los Zetas son mexicanos; la Cosa Nostra, la Camorra y la ‘Ndrangheta, italianas; la Yakuza, japonesa, y las bandas de los Crisps y los Bloods, afroamericanas.

El futuro global que prevés es el colapso económico total. ¿Podrías explicar brevemente cuándo ocurrirá y por dónde comenzará?

Hay dos escenarios. Con Clinton hubiésemos tenido otros seis u ocho meses de expansión cuantitativa con emisión de cantidades ilimitadas de efectivo. Durante ese periodo, los precios del petróleo y los mercados hubieran ido al alza y finalmente, en ocho meses, ese dinero habría vuelto al mercado estadounidense. Eso hubiera provocado una elevadísima inflación (por encima de la actual tasa de inflación estratosférica) que hubiera hecho estallar todas las burbujas de los mercados financieros (bonos, derivados, valores, bienes raíces, etc). El resultado final, el colapso económico, es el mismo con Clinton y con Trump. Estamos a las puertas de un colapso económico mundial y del desmantelamiento del sistema capitalista. La única diferencia es que Clinton nos habría llevado a una guerra mundial, lo que probablemente habría significado el fin de la humanidad tal como la conocemos. ¿Acaso es la guerra una forma de condonar la deuda? Pues no. Con la guerra anulas la responsabilidad, pero el resultado final es el mismo; el planeta Tierra, tal como lo conocemos, deja de existir.

Entonces, vienes a decir que Hillary Clinton hubiese desatado el infierno. ¿Qué ocurrirá con Trump?

Donald Trump representa otro escenario, que fue testigo de cómo Obama ponía la imprenta en modo inactivo en 2014. Trump antepone los intereses nacionales de EEUU, centrándose en mejorar la economía y en deshacerse de la ingente deuda. Así que ¿cómo se hará cargo Trump de la deuda? La teoría es muy simple: aumentando el coste de los préstamos y cancelándolos en el marco de un proceso de quiebra, ya que será imposible hacer frente a la deuda que se va acumulando. En ese momento, la economía estadounidense empezará a respirar. Sin embargo, eso comportará la caída de los bancos que incluyen esa deuda en sus balances como principales activos. Dicho de otro modo, los planes de Trump suponen un intento de salvar la economía estadounidense a expensas de los bancos y del propio sistema financiero. Mientras que Clinton hubiera tratado de rescatar a los bancos a expensas de la economía estadounidense y de un empobrecimiento cada vez mayor de sus ciudadanos. Así que sería ingenuo pensar que pueden llegar a un consenso. Los planes de Trump y Clinton (mejor dicho, de las fuerzas a sus espaldas) son incompatibles. Además, si Trump sigue adelante con sus planes, acabará con las élites que apoyan a Clinton (Wall Street, los fondos de cobertura, los intereses financieros especulativos). Seguirán vivos –admito que pueden pasar muchas cosas– pero perderán los recursos que solían tener. Los planes de Clinton pondrían en peligro al sector real de la economía estadounidense que llevó a Trump al poder. Al igual que en la película Los inmortales, solo sobrevivirá uno.

Hace un par de días leía en prensa que la UE alerta de que Rusia está lanzando propaganda en Cataluña con el fin de debilitar al Estado español y así, en suma, a la UE. Si alguien sabe qué hay de cierto en eso es un excoronel de contraespionaje ruso, es decir, Daniel Estulin. ¿Lo hay?

Llevamos un año en EEUU con miles de comités del Congreso y los medios de masa investigando la supuesta injerencia rusa. Resultado: un dossier de Steele totalmente desacreditado. Y hace dos días, Bill Binney, uno de los más legendarios agentes de la NSA y creador de sus programas más sofisticadas diciendo públicamente que el hackeo era interno y que los rusos no tenían nada que ver. Aun así, las fuerzas liberal/banquero/financista están jugando su supervivencia y no tendrán ningún problema morir matando, es decir llevar el mundo a la destrucción vía tercera guerra termonuclear.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20171113/432855029478/daniel-estulin-libro-la-trastienda-trump.html

Un oculto gobierno mundial nos acecha

La Contra. La Vanguardia, 13-de setembre 2005

DANIEL ESTULIN, Periodista de investigación. 39 años. Nací en Rusia, y he vivido en Italia y Canadá. Soy investigador. No revelaré mi modus vivendi, por seguridad. Tampoco diré si tengo pareja o hijos. Soy demócrata constitucionalista: ¡creo en la libertad! Por eso no soy globalista, y denuncio la estrategia del secretista Club Bilderberg. Soy ateo.

Qué es el club Bilderberg? –Un selecto grupo formado por 130 personas poderosas de todo el mundo, que cada año se reúnen en secreto durante cuatro días seguidos.
–¿Para qué? –Para esclavizarte.
–¿A mí? –A ti, a tus hijos, a todos los habitantes del planeta.
–Ya me dirá cómo piensan hacerlo. –Mediante un gobierno mundial para un mundo posnacional, ya sin soberanías nacionales, sin banderas, con una moneda única, una única religión y un ejército único.
–Según como, no suena tan mal… –Es el objetivo final de estos globalizadores ¡y es de una perversidad máxima!: eso facilitará un mundo de individuos esclavos, sin resortes para defenderse frente a un poder omnímodo y global. ¡Es más fácil dominar un mundo sin estados y desarmado!
–Pero, a cambio, habría una paz universal. –Una paz fundada en la esclavitud y la dominación: una falsa paz. La ONU es una pieza de este juego: ¡los cascos azules son una herramienta más del Club Bilderberg!
–¿Prefiere usted un mundo con países a la greña y con dictadores locales incluidos? –Lo que yo prefiero son países con democracia, soberanos y libres. Claro que a veces se generan conflictos y alguna guerra…, pero prefiero eso a la esclavitud global.
–Nos rebelaríamos: ¡no me veo de esclavo!
–¿No? ¿Te pregunto cuántos millones debes a los bancos ahora mismo?
–Eh, porque a mí me ha dado la gana. –Claro, claro… Crees tener una casa, un coche, cosas… No: ¡no tienes nada! De un día para otro te pueden subir los intereses y…
–Glups. –Uno de los objetivos del Club Bilderberg es erradicar el dinero en efectivo. Porque eso facilita la dominación. Bastaría teclear en un ordenador para dejarte sin nada…

La Globalització


–¿No es usted un poco paranoico? –No me creas: ¡investiga! Tengo miles de documentos que acreditan todo lo que digo.
–¿Y cómo los tiene, si dice que el club Bilderberg se reúne en secreto?
–Cada año se reúnen en un lugar distinto, y yo hace trece que les sigo, les investigo y he logrado tener un contacto que me ha filtrado documentos, arriesgando su propia vida.
–¿Arriesgando la vida, dice? –Sí. Los bilderberg ya intentaron eliminarme una vez, boicoteando un ascensor…
–¿Tanto les inquieta lo que usted diga? –Ellos arguyen que lo suyo es sólo una reunión privada de amigos…, pero despliegan grandes medidas de seguridad privada para alejar a la prensa: ¡les perjudica mucho que se filtren las charlas que allí mantienen!
–Quieren globalizarlo todo: ¡vaya secreto! –Lee este documento, con las tesis de una de sus reuniones: plantean que hacia el año 2050 sobrarán en el mundo unos 3.000 millones de personas, a los que habría que eliminar con guerras y hambrunas… ¡Ellos son así!
–¿Quiénes son exactamente ellos? –Presidentes de estados y de gobiernos, políticos y mandatarios de todos los partidos y países, presidentes de bancos (del BCE, del Banco Mundial, del FMI…) y de multinacionales, grandes empresarios…
–¿Quién organiza el Club Bilderberg? –En el núcleo duro hay dos familias: los Rockefeller y los Rothschild.
–¿Y dónde se han reunido este año? –En el pueblecito de Rottach-Eger, en Bavaria (Alemania), del 3 al 6 de mayo.

The Bilderberg Group: Founded By A Nazi And Continuing The ...


–¿Y de qué han hablado? –Entre otras cosas, de la fecha de la invasión de Irán: será este próximo otoño.
–Muy tontos serían, visto lo de Iraq… –¡Pero es que hoy cada gota de petróleo es asunto de vida o muerte! Porque está acabándose… Ya han calculado que, en un par de años, el barril de crudo costará 200 dólares…
–No me asuste. –Es así. Y no hay alternativa. Bueno, hay una: la energía nuclear. Pero no les interesa.
–¿Por qué? –Un país con centrales nucleares e industrializado se convierte en un país autónomo, que compra menos energía, y no necesita pedir créditos y no acumula deuda…, ¡y entonces no pueden tener bien agarrado a ese país!
–Está diciéndome que las nucleares son garantía de independencia, de soberanía… –Exacto, y los bilderberg han logrado que tengan muy mala prensa, y lo han conseguido mediante Greenpeace, sobre todo.
–¿Greenpeace está también en esa conjura? –¿Quién crees que financia esos barcos, esos despliegues? ¿Huchas de jovenzuelos?
–Me asombra usted… –El objetivo es debilitar a todos los países –incluido Estados Unidos– para alcanzar esa aldea global. ¡Y por eso también les molesta que la gente disponga de armas propias! Y usan a Michael Moore para desacreditar a los patriotas norteamericanos armados.
–¿Habla de Bowling for Columbine? –Sí: ¡Michael Moore es un globalista asqueroso más! Yo temo menos a un arma en manos de un ciudadano que a David Rockefeller, esa encarnación del mal, ese monstruo.
–Hombre, no falte… –Cuando en Canadá se convocó el referéndum de Quebec, descubrí que todos los líderes de todos los partidos cobraban de… Rockefeller. El plan era hacerse con el país, y construir grandes presas y cobrar por el agua. Yo lo desvelé… e intentaron asesinarme.
–¿Algún otro plan diabólico que conozca? –Una tasa mundial sobre la gasolina: con la excusa de ayudar a los pobres, nos tragaremos ese impuesto global a todos los ciudadanos libres: ¡es sólo un paso globalizador más!

una dada que explica moltes coses …

Aquesta és una dada fonamental que explica moltes coses…

Del Twiter de Salvador Cardús: https://twitter.com/salvadorcardus/status/1322816601876533249

Diari Ara, 1 de novembre 2020

jepmaria @jepmaria
En resposta a @salvadorcardus
Com ara que els Països Catalans mantenim, amb els nostred PIB, els funcionaris de la resta.
Extremadura té un 30 % de funcionaris, un 30% d’aturats, un 30% de temporers i un 10 % de població activa productiva tot l’any (més o menys)

Ramon Burniol 🎗 @burniolpr
En resposta a @salvadorcardus
No em puc creure la xifra de Madrid. De cap manera.
Ministeris, institucions, policia, GC, exèrcit (de terra, mar i aire), embaixades, casa reial, ajuntaments, autonomia, …
No m’ho crec

Urquinaona: el divorci de les elits

Arran dels fets de resposta a la sentència del procés

Urquinaona: el divorcio de las élites (Albert Martín)

Els disturbis van portar al pànic els empresaris, que fins passats deu dies no van donar resposta a una crisi en què el Govern els va girar l’esquena.

99 anys i sis mesos de presó. L’aclaparadora força d’aquest sumatori es va escampar el 14 d’octubre del 2019 a partir de les 9.24 hores del matí i va encendre arreu de Catalunya una metxa de ràbia. En aquell moment era impossible de saber on portava la metxa ni què era el que acabaria esclatant.

El resum podria ser aquest: protestes violentes a totes les capitals catalanes; marxes a mig Catalunya; talls de carretera generalitzats; una vaga general que va incloure el tancament patronal i una nova manifestació multitudinària. I, per descomptat, més de 600 ferits, 13 dels quals van requerir hospitalització (dos d’aquests en estat molt greu i quatre que van perdre un ull); dos centenars de detinguts, prop de 300 vehicles policials danyats; i, només a Barcelona, un miler de contenidors cremats i destrosses per valor de més de dos milions d’euros. Les xifres donen la mesura de l’abast dels fets d’Urquinaona, que es van allargar durant tota la setmana.

Però al balanç de danys caldria incloure-hi un últim element: els ponts entre les administracions i l’alt empresariat barceloní, que es van dinamitar. Aquells dies de psicosi empresarial van portar altres conseqüències: un sopar de gala on l’etiqueta es va perdre, una reunió secreta, missatges telefònics carregats de dramatisme i absències de destacats empresaris. Anem a pams.

Els grans despatxos de Barcelona van començar a comprendre que difícilment s’escaparien de l’onada d’indignació aquell dilluns dia 14 al migdia. A les 13.04, un tuit del compte del Tsunami Democràtic era explícit: “Objectiu: aturar l’activitat de l’aeroport de Barcelona”. A Aena l’anunci no la va enganxar desprevinguda. “Hi havia preparat un dispositiu especial i hi havia molta atenció al que pogués passar i si l’aeroport estava al punt de mira, tal com va resultar ser”, explica una portaveu.

El dispositiu l’integraven la directora de l’aeroport, Sonia Corrochano, els directors d’operacions, comunicació, seguretat i comercial, més la seguretat habitual de l’aeroport, integrada per Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquell dia al Prat també hi havia Maurici Lucena, president d’Aena, acompanyat del seu director general, Javier Marín, i del seu cap de gabinet. Aquest comitè de crisi va assistir amb estupefacció a les primeres imatges del col·lapse de trànsit cap a l’aeroport i a la situació insòlita de les columnes de manifestants caminant en direcció a la terminal T1 del Prat, una recorregut que des del centre de Barcelona supera els 13 quilòmetres de distància.

En efecte, l’aeroport es va omplir i els primers xocs entre manifestants i policia no van trigar a arribar. Impactants imatges de violència van inundar les pantalles dels telèfons mòbils de mig país. Aena començava una tensa cursa operativa. Si la iconografia del dia la componen els enfrontaments entre manifestants i agents dins de les terminals enmig de turistes despistats, carretons de maletes volant al buit i milers de persones congregades a la principal infraestructura de Catalunya, rere bastidors Lucena, amb la seva guàrdia de corps, estava en constant contacte telefònic amb el ministre de Transports, José Luis Ábalos, i el secretari d’Estat, Pedro Saura, amb una premissa clara: que no s’aturés l’aerroport.

I, de fet, l’empresa pública es va apuntar una gran victòria de la qual es va guardar molt de presumir: “Les operacions no es van aturar en cap moment, perquè es va traslladar l’operativa a la T2”. En aquell dia de multituds i violència, només es van cancel·lar 110 vols, mentre el 87% de les operacions es feien sense incidències. A Lucena li va quedar el record de la inquietud d’aquelles hores i unes imatges que li van “doldre” perquè es van produir, a més, a la seva ciutat natal. Amb tot, passades les nou del vespre, el Tsunami desconvocava la protesta. Una estona més tard, el comitè de crisi d’Aena es dissolia. La ràbia dels manifestants havia quedat palesa i hi havia pocs dubtes que allò seria només un pròleg.

La casualitat va voler que l’endemà, dia 15, fos Santa Teresa d’Àvila. Aquesta és una data clau del món cultural, polític i també empresarial català, atès que Teresa era el nom de la dona de José Manuel Lara, fundador de l’influent Grupo Planeta. I, per tant, és el 15 d’octubre quan se celebra la gala dels premis Planeta. Com es diu en alguns cercles, “allà, qui no hi és, no existeix”. Malgrat que hi va haver rumors de cancel·lació durant el dia, la cita es va mantenir i al vespre una imponent processó de VIPs va pujar a Montjuïc per plantar-se al MNAC i assistir a la gala tot i l’ambient enrarit que es respirava a la ciutat.

No va ser una gala més. Perquè, mentre Javier Cercas rebia el guardó, les protestes davant la delegació del govern espanyol a Catalunya desembocaven en una nit de violència amb espectaculars imatges d’incendis en ple Eixample barceloní. Al MNAC, mentre els més de 900 convidats atacaven l’esfera de quinoa reial amb salmó fumat i el tronc de rap amb espàrrecs, els telèfons mòbils van començar a treure fum. “Va ser acollonant. Em van començar a passar imatges i hi va haver pànic de veure allò a Barcelona”, explica un expolític que va assistir a l’acte. La gent va començar a aixecar-se de taula per compartir les fotos. “Era un desgavell”, afegeix, i recorda que la taula on era Javier Godó, president del Grupo Godó, es va omplir de destacats empresaris que comentaven les imatges.

Entre els assistents hi havia els presidents del Congrés i el Senat, la vicepresidenta del govern Carmen Calvo o els expresidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. Per part del món empresarial hi van assistir Josep Sánchez Llibre, Àngel Simón, Joan Rosell, Javier Faus, Jaume Guardiola o Enric Lacalle. Però també hi va haver absències. El govern de la Generalitat no va voler anar-hi pel context de la sentència i pel posicionament frontalment contrari al Procés del grup dels Lara. Per si els protocols d’aquest sopar de gala no havien quedat prou violentats amb aquesta absència institucional i el tumult causat per les imatges dels focs a l’Eixample, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va marxar a mig sopar per la gravetat dels fets que estaven passant.

La nit va suposar un abans i un després. En una certa Barcelona començaven dies de pànic.

La desena de fonts empresarials que han participat en aquest reportatge amb la condició de l’anonimat recorden que des d’aquell dimecres els telèfons van treure fum. A l’habitual preocupació del sector hoteler (lobi habituat a fer posicionaments catastrofistes) s’hi sumava un factor més de fons: el fet que una sèrie de despatxos acostumats a trucar directament al mòbil a consellers, presidents de la Generalitat, ministres i presidents del govern central no tenien ara un interlocutor polític a qui transmetre la seva incomoditat.

Aquell matí, Foment del Treball, la gran patronal catalana, feia un comunicat en què apel·lava al “diàleg” i a recuperar “l’ordre” a les ciutats catalanes, i recordava “els riscos per a l’activitat econòmica i la projecció internacional de Barcelona” que tenien els dos dies consecutius de dures imatges de violència. Però només una estona més tard apareixien als telenotícies imatges del president de la Generalitat, Quim Torra, en una de les marxes per la llibertat que des d’aquell dia transitaven Catalunya. Torra ho feia, a més, en companyia de Juan José Ibarretxe, un altre vell enemic de l’establishment.

La presència de Torra en aquell tall de carretera va fer palesa la distància de l’ara ja expresident respecte de l’alt empresariat barceloní, una distància que ha anat en augment des de les lleis de desconnexió del setembre del 2017: “El tracten com a un no ningú, i això que saben que és un bon home i que té familiars propers malalts”, lamenta un destacat directiu català. El cert és que la contundència de la sentència als líders polítics i socials de l’1-O havia tallat línies de comunicació tant amb Esquerra com amb els postconvergents.

Qui són els directius que integren el Gothaempresarial barceloní? Les fonts consultades repeteixen un sintagma que, de fet, ja estava en hores baixes pel que fa a la seva activitat: el fòrum Pont Aeri. Aquest lobi, que agrupa empresaris madrilenys i catalans i advoca per l’entesa entre Catalunya i Espanya, ha tingut en l’última dècada com a principals representants al Principat empresaris i directius com Isidre Fainé, Joan Maria Nin o Gonzalo Gortázar (La Caixa), José Manuel Lara o Josep Crehueras (Planeta), Josep Oliu (Banc Sabadell), Isak Andic (Mango), Enric Lacalle (Saló de l’Automòbil), Javier Godó o Carlos Godó (Grupo Godó), Luis Conde (Seeliger & Conde), Àngel Simón (Agbar), Joan Rosell (CEOE), Joaquim Gay de Montellà o Josep Sánchez Llibre (Foment), Salvador Alemany o Manuel Torreblanca (Abertis), Salvador Gabarró o Francisco Reynés (Gas Natural), Marc Puig (Puig), Emili Cuatrecasas o Rafael Fontana (Cuatrecasas), Josep Maria Xercavins (Teleno), Sandro Rosell (en el seu dia president del Barça), Alberto Palatchi (Pronovias) o Antoni Brufau (Repsol), entre d’altres.

¿On van dirigir les seves trucades i gestions en aquells dies de nervis, sabent que la porta de la Generalitat estava tancada? A una figura que es va fer gegant entre la societat civil catalana: la de Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball. “La imatge de Barcelona en flames va provocar pànic. No hi ha res que afecti més la confiança, el turisme i la inversió que veure cada dia la ciutat així”, expliquen a l’ARA des de l’entorn de Sánchez Llibre. “Hi va haver psicosi empresarial i tothom es va adreçar a Foment. Ens deien «poseu-vos al capdavant d’això i pareu-ho d’una punyetera vegada»”.

Aquells dies van ser frenètics per a l’expolític d’Unió. Des del seu entorn expliquen que les seves trucades a la Generalitat -el seu interlocutor va ser el vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès- van ser constants. “Els deia «prou, que això se’n va a fer punyetes»”. Però a Foment aquells dies van constatar dues coses: que la indignació ciutadana no es podia aturar des dels despatxos, i també que una tradició secular catalana seguia plenament vigent: “Aquí hi ha el costum de no donar la cara, i les hòsties… doncs per a Foment”. Sánchez Llibre també va ser l’encarregat aquells dies d’estar en permanent contacte amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez.

Per afegir llenya al foc, aquella nit la violència es va repetir i encara amb més virulència: es va arribar als 400 contenidors cremats, plusmarca de la setmana. Una idea torbadora començava a formar-se als caps dels ciutadans de mig Catalunya, incloent-hi els principals empresaris del país: que en qualsevol moment hi podia haver un mort i que, si això passava, la situació es descontrolaria del tot.

Aquesta preocupació es va plasmar en un SMS: “No és la independència, és la revolució”, deia el missatge d’un d’aquests destacadíssims empresaris. “La preocupació era general. Quan la situació és inestable i gestiones temes econòmics, t’has de preocupar”, explica un d’aquests directius. “Estaven aterrits. Porten tota la vida dient que hi haurà violència i, quan n’hi va haver, van reaccionar amb pànic”, afegeix un altre executiu que va viure les trucades en primera persona. Una tercera veu matisa aquest sentiment: “Sabíem qui estava al darrere del Tsunami Democràtic, i allò ens va donar una certa tranquil·litat”, reflexiona ara, sense entrar en més detalls.

El dijous, les trucades entre els primers executius catalans es van redoblar, amb la frustració que els canals de comunicació amb Palau seguien tallats. “Hi havia la sensació que la cosa podia anar pel pedregar i que no hi havia ningú al pont de comandament”, expliquen des d’una influent empresa catalana. “La impressió que teníem és que [el conseller d’Interior, Miquel] Buch ho volia aturar, però que el president… El president venia de l’activisme”.

El dia quedaria en la memòria d’una setmana de por i confusió per la convocatòria ultra a la nit i els xocs entre manifestants unionistes i independentistes al centre de la ciutat. Potser va ser el dia que es va estar més a prop d’una tragèdia personal. Menys conegudes, i ja en el terreny de l’anècdota, van ser les escenes que es van viure aquella tarda a l’escola de negocis Esade, on en una mateixa aula hi van coincidir estudiants que després de classe s’havien citat per anar a les concentracions; uns, a les que arrencaven a la plaça Artós, feu de l’unionisme, i els altres a les del Tsunami Democràtic.

Divendres: vaga general. La fàbrica de Seat a Martorell va parar de funcionar, fet insòlit, i els càlculs apunten que l’activitat de Mercabarna va ser de només el 15%. Un elevat nombre d’empreses van fer tancament patronal en rebuig de la condemna als presos polítics. A més, a la nit es van desencadenar els xocs més violents entre manifestants i policia: va ser la batalla d’Urquinaona, que va deixar destruïda aquella zona del centre de Barcelona. De nou, es va vorejar la tragèdia: hi va haver més de 150 ferits, amb tres persones que van perdre un ull, i un total de 83 detencions. No es va lamentar cap víctima mortal.

El nerviosisme va ser tan gran en l’elit empresarial que es va organitzar d’urgència una reunió privada a la seu de Foment del Treball on s’hi van reunir els més destacats directius i empresaris del fòrum Pont Aeri i que es va convocar amb màxima discreció. Sense càmeres ni micros, van expressar la seva preocupació i van preguntar-se què podien fer-hi. La veu del comte de Godó va ser una de les més clares en el conclave. Va prendre la paraula per dir que la burgesia de Barcelona “havia de sortir i dir alguna cosa” perquè “no podia ser que cada nit es cremés el centre de la ciutat i no es digués res”, expliquen fonts presencials. A més, va puntualitzar, “el missatge s’havia de fer mirant enfora”. Enfora, esclar, era Madrid.

En aquella reunió privada hi va haver consens per fer un acte unitari, però hi va sorgir un nou problema. “Ningú no hi volia posar casa seva”, diu un alt executiu català en referència a les seus de les companyies on es podia celebrar un acte d’aquelles característiques, “per no rebre bufetades de l’opinió pública”. “Sánchez Llibre va ser llest -recorda un altre assistent- i es va oferir a fer-lo al Foment del Treball mateix”.

És probable que la resposta dels empresaris en aquella setmana hagués estat menys dubitativa i més ràpida si Isidre Fainé, president de La Caixa i reconegut com la figura amb més poder de Catalunya, i Josep Oliu, president del Sabadell, haguessin estat presents aquells dies a Barcelona. Però, segons han confirmat a l’ARA diverses fonts, cap dels dos eren en terres catalanes.

Havien marxat a Amèrica. Segons fonts de La Caixa, Fainé va treballar amb normalitat els dies 14 i 15 i va volar a Washington el dia 16 per assistir a unes jornades del World Saving Banks Institute, organització que presideix. Aquest acte, apunten, “el tenia planificat des de feia mesos”. Oliu també va volar a Amèrica i el dia 14 ja era fora. Va marxar per ser a Mèxic, primer, per inaugurar el “nou rètol a l’edifici corporatiu de Ciutat de Mèxic”, segons la nota de premsa publicada pel banc aleshores, i a Washington, després, a la trobada anual de l’FMI. Un portaveu oficial del Sabadell ha puntualitzat que Oliu assisteix cada any a les jornades des de fa més de deu anys.

Però hi ha versions confrontades sobre l’objectiu real d’aquells viatges. “Els van fer per prudència, per no ser aquí, assessorats pels seus caps de seguretat”, han explicat fonts financeres. En el cas d’Oliu, apunten que “la decisió de marxar la va prendre ell, que es va buscar una agenda fora; va ser un alleujament”, asseguren fonts financeres. “Hi ha molts departaments de seguretat que juguen amb la por”, afegeixen aquestes veus, “i en aquell moment ho van fer”. “Tothom s’ha de reivindicar davant dels presidents, i molts d’aquests departaments, creats en l’època d’ETA, ara estan sobredimensionats i s’han de fer valer”, especifiquen, i indiquen que des de seguretat van exagerar l’amenaça que suposava la publicació de la sentència. Són, per cert, els mateixos departaments d’empreses de l’Íbex-35 que han propiciat que en els últims temps es produïssin escenes grotesques en reunions dels CDR o d’Arran: “En algunes assemblees, entre nosaltres, el CNP, el CNI i els Mossos hi ha més talps que activistes”, diu rient el directiu d’una important empresa.

Amb tot, l’impacte psicològic d’una setmana de violència, amb un divendres especialment cruent, va ser important. I aquell dissabte el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer una compareixença conjunta per demanar la fi de la violència i reclamar diàleg. Per la seva banda, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, independentista i proper a Carles Puigdemont, demanava desplaçar les protestes lluny del centre de Barcelona.

A Catalunya el diumenge 20 d’octubre començaven a apagar-se les brases de la indignació i s’hi restablia una certa normalitat. Aquell dia l’hiperactiu Sánchez Llibre arrencava un comunicat conjunt entre les dues principals patronals (Foment i Pimec) i sindicats (CCOO i UGT) que feia una crida a “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni per al diàleg i la negociació”. Els disturbis nocturns (es van deixar bosses d’escombraries davant la Delegació del govern espanyol) van ser d’una dimensió molt menor i tot semblava encarat perquè la nova setmana s’iniciés amb normalitat.

Amb les aigües ja calmades, aquell dimecres, dia 23 d’octubre, els empresaris donaven per fi la seva resposta a la tempesta. Josep Sánchez Llibre, des de la seu de Foment del Treball, presidia en companyia del líder de Pimec, Josep González, un acte que va tenir enorme cobertura mediàtica i la presència massiva de la Barcelona empresarial, i on es va reclamar “negociació, transacció i acord”. També s’hi va proclamar que corresponia “a la classe política, i no a la justícia” la resolució del conflicte. Canadell, que no va signar el document, va manifestar que hi estava d’acord “en més d’un 80%”. Era la prova que les ferides es començaven a tancar.

Un any després, la violència no ha tornat a encendre’s a Urquinaona. Els contenidors no cremen per desenes i no hi ha dures escenes quotidianes de detencions i violència. Però aquell divorci profund es manté. Els grans empresaris i els polítics no s’han tornat a mirar amb els mateixos ulls. L’Ajuntament està molt lluny de les empreses. L’únic contacte, molt de tant en tant, el tenim amb [el primer tinent d’alcalde, Jaume] Collboni”, diu un veterà directiu. “I la Generalitat tampoc hi és”, assegura, un raonament que reforça amb un exemple: “Jo ara no sé amb qui dinar si tinc un problema: abans podia anar amb el Pujol, amb el Macià [Alavedra], amb el [Miquel] Roca, amb el [Joaquim] Molins o amb el [Artur] Mas. Però ara, amb qui vaig?”, es pregunta.

Un altre directiu se suma a aquesta tesi: “Amb altres governs hi havia un terreny de joc, i dins del terreny de joc podies ser més de dretes o més d’esquerres, però es respectaven les línies vermelles que ara s’han sobrepassat”.

L’ARA ha traslladat a l’expresident Torra aquestes opinions, però no n’ha obtingut cap resposta. Un portaveu de vicepresidència sí que va afirmar que “el Govern va mantenir contacte regular amb el sector econòmic” durant aquells dies, i va apuntar al paper de la consellera Chacón amb les empreses, que després ella compartia amb Torra i Aragonès. “El vicepresident -afegeix aquesta veu- va mantenir contacte amb els agents socials”. L’aleshores consellera d’Empresa, Àngels Chacón, no ha volgut comentar aquells fets.

No obstant, els dramàtics fets d’octubre van tornar a posar de manifest una realitat que sovint s’oblida: que l’alt empresariat català té un biaix marcadament espanyolista, tant per ideologia com per estar a prop del poder real. Aquest factor no és neutre a l’hora d’acostar posicions o de mostrar empatia davant una sentència com la dels nou condemnats el 14-O. “L’empresariat és tan transversal com la societat, però si vas a l’elit, a dalt de tot, és com dius”, admet un destacat empresari català.

Un exemple palmari arribava setmanes després d’aquelles jornades d’aldarulls. Grups de particulars de la zona alta de Barcelona encetaven campanyes per regalar cistells amb productes delicatessen a la Policia Nacional en reconeixement pel seu paper durant les protestes. Entre els seus impulsors, el veterà president català d’una empresa de l’Íbex-35. Detalls com aquest, apunten les fonts consultades, també han de ser considerats a l’hora d’entendre l’aparatós divorci de les elits que va segellar-se a Urquinaona. –

https://emprenem.ara.cat/creixer/Urquinaona-divorci-elits_0_2547345265.html

La generació tap

ara. cat – economia – 13 d’octubre del 2020

Generació Tap: L'herència enverinada dels fills de la transició CATALAN:  Amazon.es: Sala i Cullell, Josep, Burdeus i Soler, Joan: Libros

Aquesta setmana el LLEGIM de l’ARA ha obert una animada polèmica en no poques famílies catalanes. El nostre company Jordi Nopca va fer un interessant reportatge sobre el llibre Generació tap, un assaig de Josep Sala i Cullell.

El títol de l’article era prou eloqüent: Josep Sala i Cullell: La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”. El llibre qüestiona de manera descarnada el paper dels nascuts entre 1943 i 1963 (tenen avui entre 57 i 77 anys) per haver pilotat -i seguir fent-ho- un sistema que ha encadenat crisis i ha deixat com a llegat una conclusió assumida per tots: que les noves generacions viuran pitjor que les que les van precedir. 

Si durant els propers dies teniu un dinar amb familiars o companys de feina de diferents edats i que us temeu que pugui ser ensopit, us recomanem molt treure el tema: veureu que aixeca opinions dures, que atia un curiós sentiment de pertinença generacional i que no fomenta, en cap cas, la concòdia ni l’entesa entre els pobles. Independentment del que cada qual pensi, resulta saníssin poder parlar de tot, i que sigui possible qüestionar, també, una generació que té a favor seu un factor decisiu: la superioritat numèrica, de la qual tan conscients en són els partits polítics. Que tingueu tots una setmana de concòrdia i salut. 

Podeu contactar amb mi per correu electrònic a albertmartin@ara.cat

El maltractament de l’Estat a Catalunya

Josep Sánchez Llibre Foment
Josep Sánchez Llibre defensa que “Foment del Treball no és un partit polític”

Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) és president de Foment del Treball. Llicenciat en Ciències Empresarials i Màster en Direcció d’Empreses per Esade, Sánchez Llibre també és vicepresident de Conservas Dani i responsable de la CEOE en les relacions amb les Corts espanyoles. “Jo sóc poc d’entrevistes”, admet poc abans de fer un cafè llarg amb VIA Empresa des del seu despatx presidencial de Foment. “Aquí no pares de fer feina i sense bones notícies”, afegeix l’home que sempre cau dret i que s’autodefineix com un empresari de paraula i optimista amb naturalesa de polític. Ja té data per celebrar el Dia de l’Empresari.

Abans de ser president de Foment, ha sigut diputat durant molts anys del Parlament i el Congrés i també vicepresident de Conservas Dani. La política i l’empresa s’entenen bé?

S’haurien d’entendre millor. Hi ha una certa complicitat, però l’economia i l’empresa podrien anar molt millor del que van fins ara. En la situació de crisi i extrema gravetat que estem, els polítics i els empresaris hauríem d’anar més agafats de la mà. Per part de l’empresariat es tracta de generar i repartir riquesa, llocs de treball i que hi hagi cohesió social. 

I per què no van agafats de la mà?

Els polítics haurien de deixar les ideologies al marge i pensar en el bé comú i el futur de la societat. Però, prima més la ideologia que el bé comú i no és habitual que en una situació com l’actual els dos grans partits d’Espanya vagin en la mateixa direcció.

Quedi’s amb un moment de la seva trajectòria política i empresarial.

Recordo els Pactes del Majestic on vaig participar activament. Se sortia de la crisi dels 90, els nacionalistes catalans eren determinants per a la governabilitat de l’Estat espanyol i va haver-hi una complicitat de PP i CiU per dissenyar un full de ruta perquè l’economia productiva i la Generalitat i l’Estat anessin en la mateixa direcció. 

El 5 de novembre farà dos anys que és president de Foment. Parlava llavors de “rejovenir, renovar, modernitzar, feminitzar i il·lusionar”. Com valora el seu mandat?

Estic satisfet, hem complert més del 60% dels objectius plantejats a l’inici del mandat. Hem modernitzat Foment que ara mateix és una patronal de proximitat, al servei dels empresaris i un lobby molt important per a totes les administracions. Canalitzem les inquietuds dels empresaris, som determinats i tenim mitjans a l’hora d’influir. També hem feminitzat la patronal amb un 50% de comissions presidides per dones i encara tenim pendents alguns reptes com rejovenir Foment. Hem aconseguit fer unitat d’acció amb les patronals catalanes. 

Unitat d’acció amb Pimec i la Cecot després de la pau patronal? 

Hem resolt el conflicte amb Pimec i Foment ha sigut generós cedint més representació per evitar la judicialització. També vam incorporar Cecot que havia estat expulsada. Som un referent a Catalunya i Espanya d’allò que ha de ser una patronal moderna del segle XXI al servei dels interessos empresarials. Hem creat un Think Tank d’opinió i hem posat el nou contracte social sobre la taula després de la crisi del 2008 i la del covid-19. 

Hi haurà Dia de l’Empresari?

Un dels elements més rellevants del nostre programa de 30 punts és que es pugui celebrar el Dia de l’Empresari a Catalunya. Ja hem acordat dins el comitè executiu plantejar-ho al president de la Generalitat, el president del Parlament i als grups parlamentaris per tal que prenguin les iniciatives corresponents. D’acord amb l’ONU, el Dia de l’Empresari és el 27 de juny i no vol dir que sigui un dia festiu, sinó reivindicatiu per a tots els empresaris catalans. 

Com estan les relacions amb la Cambra presidida per Joan Canadell? 

Les relacions amb tots els agents econòmics són excel·lents. El més important per als empresaris és determinar un full de ruta comú. La Cambra ens tindrà al costat cada cop que plantegi qüestions orientades a l’economia productiva, incrementar la productivitat, afavorir la competitivitat o l’eficiència de les nostres companyies i el nostre teixit industrial. No compartim els seus posicionaments polítics en determinades qüestions i no hi volem entrar perquè som empresaris.  Només volem parlar d’economia. 

Compartiu el front comú de les infraestructures. 

No se’ns cauen els anells per convidar absolutament tothom en un acte d’acció comuna per reivindicar la necessitat de les infraestructures davant de l’Estat i la Generalitat. Sóc una persona de paraula, quan dono la mà això va a missa perquè determina la solvència i la serietat d’una persona. Vaig convidar a participar a l’acte d’infraestructures a la Cambra, al Cercle d’Economia, Pimec i els sindicats. Si parlem d’economia amb la Cambra, sempre ens entendrem. Foment del Treball no és un partit polític i nosaltres no fem política. 

La llei de Cambres està paralitzada… Però, s’ha obert una nova guerra de competències entre agents econòmics amb el nou decret llei per regular la representativitat de les Cambres?

La Cambra no pot ser una patronal o un agent social. Això és una il·legalitat i és inconstitucional. Per aquí no hi passarem. La Generalitat no ha tirat endavant la nova llei de Cambres que volia Joan Canadell. Les Cambres són una corporació de dret público-privat. Nosaltres no volem fer de Cambra de Comerç i per tant, tampoc volem que les Cambres facin de patronals. 

Quin és el principal problema de les infraestructures a Catalunya?

Al llarg dels últims anys, hi ha hagut un dèficit d’infraestructures de 28.000 milions d’euros d’inversió a Catalunya per part de les tres administracions. L’Estat és qui més hauria d’invertir i no ha sigut així. Esperem que aquest 8 d’octubre hagi sigut un punt d’inflexió per posar el comptador a 0 i que no es repeteixi el maltractament de l’Estat a Catalunya amb el dèficit d’inversions. La presència del conseller i el ministre vol dir que es pot començar a teixir una complicitat entre les dues administracions.  

Vostè s’ha dedicat molts anys a la política… Per què creu que l’Estat no compleix la pluja de milions que fa anys que promet?

No vull pensar que hi hagi una intenció deliberada per castigar Catalunya. Però, és una realitat que hi ha un maltractament i si aquest dèficit no és comparable a altres regions de l’Estat és per responsabilitats polítiques dels partits que han governat Espanya en els últims anys. 

De qui exactament?

Hi ha una part de responsabilitat política per part del PSOE en època de Zapatero on només es va complir allò que estava marcat a l’Estatut durant dos o tres anys pel que fa a la inversió del 18% corresponent a l’aportació del PIB català a la resta de l’Estat espanyol. Però, amb la majoria del PP i la crisi econòmica, les inversions van caure en picat.

No hi ha hagut intenció deliberada de castigar a Catalunya però sí que hi ha hagut maltractament. 

Què li semblen les mesures econòmiques dels governs de Catalunya i Espanya durant la pandèmia?

Mesures econòmiques com els ERTOs han sigut importants i han salvat moltes empreses que anaven directament a la insolvència o el tancament. Valoro molt positivament els ERTOs i els avals a través dels ICOs amb un 80% de garantia que han donat liquiditat a les empreses. Però, els ajuts que necessitava l’economia espanyola i catalana amb una situació tan delicada no són equiparables als que han rebut països de la UE com Alemanya, Itàlia o França.

Què necessita? 

L’Estat hauria de considerar que l’any 2020 està perdut, hi haurà un increment de dèficit i deute públic molt important. Si vol salvar el teixit empresarial de cara al 2021, s’haurà d’endeutar i injectar 50.000 milions d’euros via transferència o subvenció per poder afrontar plans de xoc en turisme, hostaleria, restauració, comerç i transport. L’economia productiva necessita ajuts directes de l’Estat i si no es fa allò que han fet la resta de països d’Europa, estarem en una situació encara més greu. 

L’Estat s’endeutarà encara més?

L’Estat té estigmatitzat el dèficit i per això no l’ha posat en marxa. De la mateixa manera que ho ha fet amb els automòbils, Espanya hauria de fer un plan Renove per estimular el consum, el comerç, l’habitatge o rebaixar determinats impostos perquè la gent pugui consumir segons els seus guanys salarials en una situació com l’actual. L’Estat no ha tingut la generositat i més endeutament públic pot salvar el teixit productiu. S’han de posar llums llargues, ser valents i copiar allò que ja han fet molts països de la UE amb deute i plans de xoc per evitar el tancament de les empreses. 

Els ERTOs haurien de ser indefinits?

Els ERTOs han sigut una gran solució per mantenir el teixit productiu, però tots sabem que la demanda que hi havia en alguns sectors d’Espanya no serà la mateixa fins d’aquí dos o tres anys. Els ERTOs haurien de ser indefinits o fer plans de xoc per evitar tancar les portes. El Govern espanyol s’ho ha de plantejar de pressa. 

La crisi del coronavirus serà pitjor que la crisi econòmica?

La crisi del coronavirus és la pitjor que hem tingut des de la Guerra Civil. És una situació extremadament greu. Alguns sectors s’hauran de reconvertir i no sabem quant trigarà la vacuna per intentar aturar els danys d’aquesta maleïda pandèmia. El més important és que el teixit industrial i comercial del nostre país no quedi mort definitivament, per això l’hem de mantenir en funcionament. No és fàcil, però podem estar encara pitjor. Hem de preveure mesures pal·liatives per a l’economia catalana i espanyola, així com implementar mesures sanitàries de responsabilitat per a les empreses i la societat. L’administració ha de buscar també la complicitat dels ciutadans i dels joves per a les mesures de seguretat per intentar evitar infeccions. 

Encara negocia el retorn de seus d’empreses a Catalunya?

Aquest és un dels aspectes que no he aconseguit dels famosos 30 punts del meu programa a Foment. Però sóc optimista, del contrari no seguiria com a president de Foment. He tingut poques notícies positives. Espero que a les pròximes eleccions al Parlament disposem de l’estabilitat política, econòmica i seguretat jurídica que no hem pogut gaudir durant aquesta legislatura curta i complicada. No només per la pandèmia, sinó per les discrepàncies entre els socis de govern pel full de ruta. Desitjo que el clima català s’estabilitzi en una nova legislatura. Llavors, serà el moment de plantejar a les empreses que tornin. Vaig dir que les empreses tornarien a partir del segon any, i encara no fa dos anys del meu mandat… 

Què li diuen les grans empreses?

Que no es donen les condicions perquè això sigui així. Jo tampoc plantejaré absolutament res fins que no ho vegi clar.

“Catalunya no té relacions correctes amb les principals empreses”, assegurava el president de Fiatc, Joan Castells, en una entrevista a VIA Empresa.

Tinc un gran respecte per Joan Castells. Si ho diu ell, té raó i no hauria de ser així. Fiatc és una empresa catalana solvent i de les primeres asseguradores de l’Estat espanyol, així que em sembla molt malament que les autoritats no anessin a la celebració dels seus 75 anys. 

Quin és el futur ideal per a la fàbrica de Nissan? 

Hem creat la mesa de l’automació i mobilitat de Catalunya on hi participen els agents econòmics més importants del nostre país. Mai han sortit noms des de Foment. Mai. Nosaltres disposem de diferents alternatives perquè quan es deslocalitzi la fàbrica de Nissan, pugui arribar una fàbrica de bateries elèctriques, automoció o autobusos. Aquesta informació l’hem passat a l’Estat i a la Generalitat. Era optimista en la resolució del conflicte en el qual vam aportar-hi el nostre granet de sorra i també ho sóc quan marxi Nissan perquè disposarem d’una fàbrica de bateries elèctriques i una d’automoció. 

Des de Foment s’ha dit que l’alcaldessa Ada Colau és “una pedra a la sabata”, “autoritària i sectària”, “postureig i populisme”, se l’ha acusat d’arruïnar el comerç, l’hostaleria o la restauració i posar en risc 50.000 llocs de feina. 

Em sap greu haver fet aquestes declaracions. No sóc una persona frontal o radical, m’agrada arribar a acords amb tothom. A la casa de Foment sempre hem intentat respectar les discrepàncies i trobar la manera de resoldre-les. Des del diàleg i el consens per arribar a bon port. El plantejament de mobilitat d’Ada Colau a l’espai urbà s’ha fet unilateralment, sense escoltar els empresaris d’aquesta casa.

També és optimista? 

Tinc el convenciment que serà possible un acord amb l’alcaldessa després de tota aquesta crítica constructiva. Hem arribat fa poc a un acord sobre mobilitat laboral amb Jaume Collboni. Per què no podem arribar-hi també amb Ada Colau? De moment, l’alcaldessa ha passat de nosaltres, però tinc la intuïció que canviarà d’opinió. No vull afegir més llenya al foc, les coses han de madurar. 

Foment va ser un dels fundadors de La Caixa. La fusió amb Bankia ja és oficial. 

Valoro molt positivament la fusió entre CaixaBank i Bankia pel fet de ser el primer banc espanyol. És importantíssim. Aquesta fusió garanteix els dipòsits dels estalviadors i el crèdit a les pimes i els autònoms. D’un banc més potent i solvent es pot atendre més creditíciament a tota l’economia productiva. El més important de l’esperit dels fundadors de La Caixa és que tots els beneficis es destinin a l’obra social: famílies vulnerables, ciència, investigació, talent… Amb la fusió això queda reforçat. És un motiu de satisfacció i només li veig avantatges. 

Quedi’s amb un últim consell o aprenentatge personal.

Catalunya sempre ha sigut un país molt emprenedor i amb una cultura empresarial i industrial molt important. El millor consell que se li pot donar a un jove és que ser emprenedor i empresari és important. Arrisques i potser fracasses, però si fracasses hem d’aplaudir-ho com a societat. Així ho fan els nord-americans o els anglosaxons. Si arrisques i fracasses, et donarem forces i ànims per tornar-ho a intentar. Per això, reivindiquem el Dia de l’Empresari perquè ser-ho és molt difícil.

https://www.viaempresa.cat/economia/sanchez-llibre-foment-entrevista_2138341_102.html