Category Archives: família

droga, Educació, família, Política, psicologia, Reflexions, Societat

Hikikomori: el síndrome de aislamiento social juvenil

Leave a comment
Varón, adolescente y adulto joven, perfil del paciente afectado por el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social | Hospital Quirón Salud Torrevieja

El síndrome de Hikikomori o aislamiento social es un trastorno psicológico en el que las personas afectadas tienden a recluirse en su habitación y evitar el contacto social de todo tipo sustituyendo en muchos casos, las relaciones sociales en persona por relaciones virtualesy aunque afecta tanto a hombres como a mujeres,puede manifestarse a cualquier edad, existe una tasa de incidencia mucho más marcada en el caso de los varones y en personas jóvenes, especialmente en adolescentes y jóvenes adultos, tal y como ha declarado la psicóloga Victoria Melénguez, experta en psicología juvenil del Hospital Quirón Salud Torrevieja.

Como casi todos los procesos que afectan a los seres humanos el origen suele ser multifactorial. Como explica la psicóloga de Quirónsalud Torrevieja “diversos factores de riesgo se unen para acabar provocando este complejo y moderno síndrome. Pueden influir factores del entorno social o familiar, a veces puede ser demasiada presión/exigencia y enfoque en los estudios, conflictos familiares; propios de la persona timidez; emocionales como ansiedad, depresión; haber sufrido bullying, rechazo social, o un acontecimiento traumático, etc.”.

Síntomas que presenta una persona que sufre el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social

La doctora Meléndez destaca los siguientes comportamientos característicos en las personas que sufren el síndrome de aislamiento social:

  • Aislamiento social que les lleva habitualmente a permanecer la mayor parte del tiempo en casa y en su habitación o incluso a encerrarse con llave dentro de ella.
  • Rechazo de acudir a cualquier actividad laboral, académica o social.
  • Baja autoestima y personalidad depresiva.
  • Insomnio y horarios alterados, que les hacen ser más activos durante la noche.
  • Abandono del cuidado personal y de hábitos saludables como hacer ejercicio o comer de forma saludable.
  • Utilizar medios digitales como sustituto de la vida social.
  • Tener dificultad para expresarse verbalmente.
  • Experimentar conductas violentas o desproporcionadas cuando se les cuestiona.

Terapias más adecuadas para el aislamiento social

El abordaje de tratamiento deberá ser multidisciplinar, en estos casos el tratamiento psicológico, las terapias de grupo y talleres de habilidades sociales son muy adecuados. “La base”, explica la especialista, “consistirá en volver a integrar a la persona en la vida social, laboral o académica y al mismo tiempo romper el aislamiento, para ello se requerirá en ocasiones tanto de terapia psicológica, como de apoyo familiar e incluso tratamiento farmacológico parar educir los síntomas asociados sobre todo a la ansiedad social”.

A nivel familiar y de parte del entorno más cercano es dosificar las pantallas y realizar actividades reales como ir al parque, repartir las tareas del hogar, hacer excursiones al campo, actividades extraescolares, etc.

https://www.ondacero.es/emisoras/comunidad-valenciana/vega-baja/noticias/varon-adolescente-adulto-joven-perfil-paciente-afectado-sindrome-hikikomori-aislamiento-social_2022081862fe13988d51040001dcf548.html

https://scielo.isciii.es/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0211-57352018000100115

https://psicologiaymente.com/clinica/hikikomori-sindrome-oriental-habitacion

https://www.bbc.com/mundo/vert-fut-47212332

cultura, Educació, família, interculturalitat, Política, Societat

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats

Leave a comment

L’expert en educació critica la innovació pedagògica, i diu que s’està convertint l’escola en una “guarderia divertida”

Xavier Díez: "No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera molts inadaptats"

Xavier Díez (Barcelona, 1965) no està content amb la direcció que està prenent l’educació a Catalunya. Si algú en tenia cap dubte, només ha de fixar-se en el nom del seu darrer llibre, L’escola, espai en destrucció. Diplomat en magisteri, docent, afiliat del sindicat Ustec, i membre del Consell Escolar de Catalunya, Díez té una llarga experiència al sector per poder ser una veu referencial. Molt crític amb la suposada innovació pedagògica que ha abraçat efusivament el Departament d’Educació, ElNacional.cat l’entrevista per conèixer la seva opinió sobre l’actual situació a Catalunya. Els pèssims resultats de les proves PISA i les diverses declaracions d’emergència educativa per tot el territori assenyalen que quelcom no va bé.

Què li està passant a l’educació a Catalunya?
Li estan passant dos fenòmens que són paral·lels. El primer seria un de caràcter global, una crisi educativa que té a veure amb una crisi de civilització. Actualment, hi ha uns canvis molt substancials en les societats europees: hi ha un procés de desindustrialització, una irrupció de la intel·ligència artificial, una descomposició social després de cinc dècades de neoliberalisme que ha trinxat completament les societats i les economies d’arreu d’Europa... I en un moment en el qual s’estan enfonsant les classes mitjanes, l’escola, que és una d’aquestes institucions que tradicionalment han servit com a eina de promoció social i de meritocràcia, s’ha trobat amb un creixent descrèdit, perquè és incapaç de funcionar d’acord com s’esperava. I després, a Catalunya en particular, hi ha una crisi accentuada per un seguit de factors que fan que hàgim empitjorat encara més que a Espanya.

I quins són aquests factors?
Aquí ens trobem errors polítics que s’han comès, el primer dels quals i el més fonamental és haver apostat per transformar l’escola. A Catalunya s’ha pensat que amb la innovació educativa funcionem molt millor, la idea que fent les coses d’una altra manera ens en sortirem millor. Això passa també a Espanya, amb la diferència que a Catalunya s’ha començat a permetre que les direccions intervinguin en la selecció del professorat. A diferència d’Espanya, on això no passa i per tant hi ha resistències. Com que la teva feina depèn del que digui el director, i a més els directors ja seleccionen gent molt afí a la seva filosofia, doncs aquestes idees de bomber s’acaben aplicant en tota la seva esplendor, i això explica que hi hagi algunes escoles que hagin caigut de nivell d’una manera molt ràpida i abrupta, sobretot a través de determinades pedagogies com ara el treball per projectes, o la moda d’acabar amb les taules i les cadires. Això ha fet que Catalunya, dins d’Espanya, hagi passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Catalunya, dins d’Espanya, ha passat d’estar de la zona UEFA a la zona de descens directe.

Parlaves sobre el treball per projectes, que ara s’ha posat de moda. Com valores aquesta proposta?
Hi ha una àmplia literatura científica que desaconsella profundament aplicar-lo de manera extensiva a tot el sistema educatiu perquè genera una abrupta caiguda a nivell educatiu. Quan funciona bé? En àmbits molt limitats, per exemple entre alumnes amb un elevat nivell de preparació que tenen suficients coneixements. És a dir, està indicat per a alumnes a partir dels 17 o 18 anys, i sobretot a la universitat i en els àmbits de l’enginyeria i la medicina. Clar, s’ha intentat fer d’una manera transversal a tot el sistema educatiu amb alumnes de tota mena i condició. I aleshores els pitjors resultats es donen entre l’alumnat d’entorns socioculturals molt limitats, de manera que el treball per projectes normalment té uns efectes classistes molt importants perquè fa empitjorar encara més les diferències educatives. I també perjudica l’alumnat més jove, els nens no aprenen a llegir i escriure perquè no han fet el procediment que toca.

En el marc de la innovació educativa, també s’ha començat a permetre passar de curs amb les matèries suspeses
Això té molt a veure amb les indicacions que venen de l’OCDE i la Unió Europea, que critiquen que Espanya tingui un nombre excessiu de repetidors i demanaven modelar el sistema educatiu perquè no fos tan exigent, anar abaixant el llistó perquè passés tothom de curs. El problema d’adaptar el sistema al nivell dels alumnes és que de vegades no s’adapta al veritable nivell dels alumnes, sinó que s’adapta a la voluntat d’esforç dels alumnes. El sistema educatiu havia de ser un camp d’entrenament cap al món real per als alumnes, però eliminar les repeticions o acabar amb les qualificacions acaba fent de l’escola una veritable bombolla en què no estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats. És veritat que hi havia un nombre excessiu de repetidors i que això tampoc acabava de funcionar de cara a l’assoliment de les competències necessàries, però és que passar els alumnes de curs amb suspensos tampoc permet assolir-les.

No estem preparant els alumnes per al món real, i això genera un gran nombre d’inadaptats

I què en penses sobre l’entrada de les pantalles a l’aula?
Quan va començar la revolució digital, hi havia un tecnooptimisme, i la majoria de nosaltres creiem que milloraria el nivell dels nostres alumnes. I de fet, fins i tot amb la universalització dels dispositius electrònics individuals per als alumnes era així en àmbits de ciència, matemàtiques o llengües estrangeres, sempre i quan el control de la qüestió digital estigui en mans del professor, perquè millorava la quantitat i qualitat d’informació que un alumne podia obtenir. Però amb l’aparició de les xarxes socials de segona generació, que es basen a crear l’addicció, aleshores la cosa comença a descarrilar força. Primer de tot perquè el docent i l’escola perden el monopoli de l’atenció, i l’alumnat es va dispersant. Es va veure, per exemple, amb l’1 per 1, amb el qual els alumnes catalans van iniciar-se en els videojocs o la pornografia, i van perdre completament l’atenció respecte del currículum únic. I, posteriorment, les xarxes han generat distorsions de caràcter psicològic, per exemple amb el ghosting i l’assetjament, qüestions que ja existien en el món real, però que en el món digital poden arribar a molta més gent.

Quan parlaves de la innovació a les aules, deies que no hi ha una evidència científica que això funcioni. Estaríem millor sense aquesta innovació? Caldria replantejar-nos un retorn als mètodes més tradicionals d’ensenyament?
L’escola mal anomenada tradicional es definia per tenir el temps clarament assignat a unes determinades matèries, mentre que els docents i els alumnes sabien exactament quin era el seu paper. Però ara hem passat a una mena d’innovació per la innovació. Estem en un moment en el qual cada escola és una illa en guerra amb l’illa del costat, que fa que el Departament d’Educació hagi perdut absolutament tot el control dels centres escolars i ha perdut tota autoritat. I de fet, com que Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota. Ara mateix, el sistema educatiu és un veritable caos propiciat per prejudicis com ara que els nens han de ser feliços, quan la felicitat dels infants depèn de factors sovint incontrolables, o que s’han de deixar enrere elements pedagògics i didàctics de primer ordre com són els llibres de text. Hi ha tota una mena de deliri col·lectiu que fa que ara mateix no se sàpiga exactament què s’ha de fer a l’escola, què i com han d’aprendre els nens, o quin és el paper dels docents. Vivim en un caos absolut.

Com que la Conselleria Educació no s’atreveix ni a donar consignes, cada centre fa exactament el que li rota

En tot això hi juga un paper important l’autonomia de centre, aquesta idea que cada escola o institut pot actuar com vol. Què en penses tu d’aquesta estratègia?
Hi ha hagut una tergiversació d’aquest principi d’autonomia. Tradicionalment, havia estat la capacitat d’un centre d’adaptar-se a un entorn concret, perquè no pot funcionar de la mateixa manera una escola rural i una escola urbana, o una escola amb molta diversitat de procedència i una de classe mitjana. El problema és que al final l’autonomia ha esdevingut una mena de carta blanca per poder experimentar amb criatures sense consentiment de les famílies ni de la societat i elaborar els seus propis plans narcisistes de com ha de funcionar l’escola per ser més xupi guai que ningú. I aquí s’ha descontrolat. L’escola homogènia tampoc funciona en absolut, perquè tothom és diferent, però sí que cal una escola coherent, amb un seguit de normes comunes.

Malgrat les crítiques, fins ara el Govern ha defensat l’autonomia de centres i la innovació. Per què no es planteja canviar de rumb?
Primer de tot, perquè el Govern de la Generalitat no existeix, són uns gestors, i per tant no tenen cap mena de capacitat de lideratge. Van a l’aire que els indica l’OCDE, i han comès l’error terrible de permetre que entitats com la Fundació Bofill, que és un think tank neoliberal, s’hagin fet amb el control a la pràctica de les polítiques educatives del Departament d’Educació. I les coses comencen a empitjorar el 2016, quan apareix la proposta de l’Escola Nova 21 i es comença a reconstruir l’escola. En segon lloc, el 80% del Govern ha anat a l’escola privada, on tradicionalment els directors manen molt i trien els docents, i ho han volgut aplicar a un sistema educatiu molt diferent. Hi ha hagut molta incompetència per no escoltar els veritables experts en educació, que són els docents. En realitat, la Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu.

La Generalitat vol convertir l’escola en una mena de guarderia divertida, sense entendre quina és la finalitat del sistema educatiu

Vas comentar en una entrevista que estem anant cap a un model educatiu cada cop més neoliberal, més interessat per preparar l’alumnat per al mercat de treball. Per què ho creus?
Bé, és que el treball per projectes és treballar en equip, repartir-se la feina, teòricament ser autònoms… És una mena d’entrenament per treballar, encara que això impliqui el preu de no adquirir els coneixements necessaris per adquirir una certa ciutadania, com són les humanitats, la història, la lluita de classes, per tenir una capacitat d’abstracció. És intentar imitar l’estructura de l’empresa, aprendre a ser emprenedors. L’ensenyament per competències és l’ensenyament neoliberal per naturalesa perquè respon a les queixes de les grans patronals europees i fa que els alumnes tinguin capacitat d’adaptar-se a mil i unes situacions. I, en canvi, els sistemes educatius que més han entrat en el món de les competències són els que més han decaigut a les proves PISA i, per contra, els sistemes menys competencials són els que han obtingut millors resultats.

Precisament parlant de les PISA, són els països asiàtics els que van obtenir els millors resultats. Què estan fent bé i què en podem aprendre?
El que estan fent bé en aquests països asiàtics no té res a veure amb l’educació, perquè bàsicament estan replicant els sistemes educatius europeus dels anys seixanta i setanta, és a dir, meritocràtics, exigents, i amb molts alumnes que se suïciden per la pressió. Per tant, és un model que en principi no seria molt desitjable. Però hi ha una qüestió que és que les classes mitjanes a Europa són cada vegada més estretes, en bona part degut a les revolucions tecnològiques i a la desindustrialització. I, en canvi, els països asiàtics passa exactament el contrari perquè hi ha una mentalitat basada en la disciplina, el respecte i l’esforç, i a més són societats completament industrialitzades en les quals hi ha oportunitats per formar part de les classes mitjanes. I allà l’escola està funcionant com un trampolí cap a l’èxit i, per tant, l’esforç val la pena. En canvi, aquí els alumnes s’han esforçat, han tret bons resultats, han anat a la universitat, han fet un màster i, en el millor dels casos, poden optar a feines de merda de mil euros. Vulguis o no, això genera una desmoralització col·lectiva. Quin sentit té estudiar, esforçar-se i comportar-se com cal?

https://www.elnacional.cat/ca/societat/xavier-diez-alumnes-mon-real-inadaptats_1187556_102.html

família, migrants, Nutrició, pobresa, Reflexions

Èxit rotund del Programa de Micro Donatius de Caprabo

Leave a comment

Caprabo i els seus clients han donat suport a onze causes socials promogudes per 22 entitats catalanes 175.000 euros amb un total de 175.000 euros

Èxit rotund del Programa de Micro Donatius de Caprabo: 175.000 euros a entitats socials catalanes

El balanç del programa de Micro Donatius de Caprabo del passat 2023 és boníssim. N’és prova el fet que, amb les seves donacions, els clients de Caprabo han contribuït a donar una mitjana de 15.000 euros mensuals a les entitats socials catalanes que formen part del programa.

El programa de Micro Donatius de Caprabo a entitats socials ha estat tot un èxit

La iniciativa de la cadena de supermercats catalana ha permès donar suport, a través de petites aportacions monetàries recollides a caixa i de forma online, a onze causes socials promogudes per 22 entitats solidàries de Catalunya. En total, els clients han fet 1.184.808 donacions que han suposat, juntament amb les aportacions de Caprabo, un total de 174.727 euros.

Alimentació, higiene, animals i ecosistemes naturals, les causes amb més suport

L’ajuda a famílies en situació de vulnerabilitat, amb projectes que impulsen les entitats Càritas Catalunya i LA NAU, ha estat la tasca que més aportacions econòmiques ha rebut. Una altra que també ha estat molt finançada és la protecció d’animals i ecosistemes, promoguda per la Fundació MONA i el GEPEC-EdC (Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans – Ecologistes de Catalunya), que ha rebut més de 15.730 euros.

El 2023, Caprabo ha donat suport a 11 causes socials promogudes per 22 entitats catalanes

Cristina Madrilley, d’RSC de Caprabo, té molt clar que els clients de Caprabo són exemplars. “Vam posar en marxa la iniciativa de micro donatius fa ja quatre anys, i els nostres clients sempre s’han sumat per ajudar amb aquest petit gest voluntari que contribueix al fet que entre tots puguem millorar de manera modesta la nostra societat”, ha afirmat.

caprabo / Europa Press
Foto: Europa Press

Causes i entitats beneficiàries

Malalties rares: Suport a la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls, que atén persones afectades d’ELA. I suport a Nexe Fundació que promou una alimentació saludable entre nens i nenes amb pluridiscapacitat que pateixen disfàgia.

Autisme: Suport a la Fundació Junts Autisme, que té com a objectiu millorar l’autonomia i la inclusió social de les persones amb autisme, i Fundació Ictus, que busca millorar la qualitat de vida de les persones que han patit un ictus i prevenir-ne la detecció.

Dona: Suport a Metges del Món i Creu Roja Catalunya en els seus programes d’atenció social per a dones i menors víctimes de violència de gènere.

Ajuda a la infància: Suport a la Fundació Pere Tarrés, que treballa per garantir l’accés dels nens a una dieta equilibrada durant els mesos d’estiu a través dels casals i colònies, i a Pallapupas, que treballa per convertir els hospitals en espais més amables per als nens i nenes.

Defensa dels animals i protecció dels ecosistemes naturals: Suport a la Fundació MONA i el GEPEC-EdC (Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans – Ecologistes de Catalunya).

Malalties neurodegeneratives i neuromusculars: Suport a la FEM (Fundació Esclerosi Múltiple) i a l’ASEM Catalunya (Associació Catalana de Malalties Neuromusculars) en els seus projectes d’atenció i suport sanitari i psicosocial.

Salut Mental: Suport a Salut Mental Catalunya (SMC) i a la Fundació Via-Guasp per impulsar els seus projectes d’atenció per a persones amb problemes de salut mental i les seves famílies.

Gent gran: Suport a la Fundació Amics de la Gent Gran en els seus projectes d’atenció i acompanyament a la gent gran en risc d’exclusió social i que viu en situació de soledat no desitjada. 

Càncer: Suport a la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) i l’Associació Espanyola Contra el Càncer.

Alimentació i higiene: Suport a Càritas Catalunya i LA NAU en els seus projectes per cobrir les necessitats bàsiques d’alimentació i higiene de les famílies més vulnerables.

Infància d’altres països: Suport a ACNUR i a la Fundació Resilis, que impulsen programes d’ajuda a la infància en situació de vulnerabilitat en altres països.

02 caprabo / Europa Press
Foto: Europa Press

Micro Donatius de Capbrabo, un programa consolidat, que suma més de 5,7 de donacions

El Programa de Micro Donatius de Caprabo, que es va iniciar el novembre del 2020, permet als clients, de forma voluntària i confidencial, fer una donació voluntària i anònima a la caixa del supermercat. Les aportacions també es poden realitzar de manera online a través del portal web caprabo.worldcoo.com.

El Programa de Micro Donatius de Caprabo permet als clients, de forma voluntària i confidencial, fer una donació voluntària i anònima a la caixa del supermercat

En aquests quatre anys, els supermercats de Caprabo han canalitzat més de 830.000 euros gràcies a més de 5,7 milions de donacions de clients i les aportacions addicionals de Caprabo. El pla de destinació dels micro donatius és participatiu, té en compte l’opinió dels mateixos clients de Caprabo i és validat per un comitè assessor compost per representants de diferents grups d’interès.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/exit-rotund-programa-micro-donatius-caprabo-175000-euros-entitats-socials-catalanes_1181991_102.html

Avortament, Educació, família, Política, Societat

La pandèmia invisible: la falta de fills no planificada

Leave a comment

En primer lloc, és aquesta època de l’any: les dades de població del 2023 s’estan abocant. Cada setmana apareix un excés d’estadístiques en algun lloc. Nirvana per als nerds de la demografia! Analitzar els números és avorrit, però algunes estadístiques sorprenents mereixen esment. Corea del Sud, amb la taxa de fecunditat més baixa del món (0,78), va batre el seu propi rècord amb 0,72. Al Japó els naixements van caure un 5,1 per cent, els matrimonis gairebé un 6 per cent. Sembla que Europa té més de cinquanta persones que nens en edat preescolar.

Defensor de la família

Saps què m’ha cridat realment l’atenció aquesta setmana? Les aventures de Stephen J. Shaw, un britànic resident al Japó. És un documentalista, científic de dades i ho heu endevinat, demògraf. Va produir un documental fantàstic, Birthgap – Childless World . La part 1 és accessible aquí . Les parts 2 i 3 són accessibles mitjançant subscripció. La promoció:

Sorpresa per les dades sobre la disminució de les taxes de natalitat a Europa i el Japó, Stephen es va embarcar en un viatge de 24 països per entendre les causes d’aquest fenomen. Al llarg del camí, es va trobar cara a cara amb les conseqüències econòmiques, socials i individuals de la manca de fills i la disminució de les taxes de natalitat… [A]quest documental que provoca reflexions combina històries profundament personals amb dades demogràfiques inèdites per revelar el sorprenent realitat del que ha passat arreu del món.

El senyor Shaw, pare de tres fills, s’autodenomina “aprenent de la vida” que de tant en tant s’inscriu a cursos universitaris. És president i cofundador d’Autometrics Analytics, LLC, un grup d’anàlisi/previsió de dades que assessora clients corporatius. Coneix les seves dades i posseeix un atribut inestimable per a l’esperit d’investigació: l’obertura de ment.

Home en missió

Com tants fanàtics de les dades, Shaw va creure una vegada la tesi The Population Bomb de Paul Ehrlich , la idea que ens estem reproduint massa ràpid per al subministrament d’aliments i la fam massiva està a la volta de la cantonada. Però després es va trobar cara a cara amb els fets: cap dada creïble donava suport a Ehrlich.

Abans d’aquest projecte havia assumit que la població mundial creixia de manera exponencial sense control, gairebé que no importava el que féssim pel medi ambient i perquè hi haurà molta gent.

Vaig veure que la població mundial està destinada a augmentar-se al màxim amb força rapidesa i després baixar ràpidament.

Així va començar l’odissea acadèmica que va culminar amb Birthgap – Childless World , una exposició cinematogràfica sobre la manca de naixements. Conclusió? Hi ha una pandèmia global (una real) de manca de fills no planificada.

Ensenyem molt a la gent sobre biologia a les escoles… Ensenyem als joves com no quedar-se embarassada. Realment no ensenyem res significatiu sobre la finestra de fertilitat.

Els Tècnics d’Ensenyament volen l’educació sexual, el control de la natalitat i el dret a l’avortament. Això comporta poca atenció al fi de la fertilitat humana. Birthgap proporciona una plataforma amable i molt necessària per a les víctimes de la falta de fills no planificada i no desitjada. El seu patiment ha estat fins ara amagat a la vista del públic. Això està canviant gràcies al senyor Shaw. La gent ara “està en sortida” sobre un tema personal sensible i crític per a la nostra supervivència.

https://www.mercatornet.com/the_invisible_pandemic_unplanned_childlessness

família, Reflexions, Societat

Per què la despesa de Nadal sempre és superior a la prevista

Leave a comment

Em pregunten que per què, sistemàticament, les llars espanyoles acabem gastant més del que preveiem gastar durant el Nadal. No tenim ja ben desenvolupada i entrenada la capacitat de realitzar pressupostos personals i familiars? Si per alguna cosa s’ha caracteritzat aquest 2023 ha estat per la urgent i ineludible obligació d’afinar el llapis amb el control pressupostari de la casa. La inflació, d’una banda, i l’augment de l’euríbor, per l’altra, ha deixat moltes llars espanyoles amb unes limitacions de despesa mensual que únicament han pogut ser complertes a base d’una planificació sense precedents.

Aquest Nadal moltes llars, seguint el patró de l’any, han provat de planificar acuradament la despesa i establir un pressupost màxim a les manduques familiars, tiberis diversos, amics invisibles, Pares Noels i Reis d’Orient que, al final del recorregut a salvar, s’imposen com la principal amenaça pressupostària de la llar. Tanmateix, la majoria d’estudis sociològics sobre comportament, nivell de despesa i repartiment de partides mostren que n’estem gastant més que l’any passat.

La gran pregunta és: per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el Nadal es descontrola? Per què perdem la capacitat adquirida aquests dies de Déu?

La resposta és molt bèstia.

Perquè conflueixen, simultàniament i amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor, a aquest Homo Nativitatis que perd la seva condició d’Homo Economicus al desembre. A saber.

Per què si hem estat entrenats, especialment aquest últim any, per controlar la despesa, durant el nadal es descontrola?

En primer lloc, la pressió ambiental. Els llums nadalencs en els centres comercials, les tonades musicals que estoven el cor del més dur, la decoració… Tot això ens transporta a records familiars i infantils, ens evoca l’afecte dels nostres pares i avis, l’amor que ens van demostrar, els moments més feliços de les nostres infanteses. I això no té preu. La pressió ambiental és tremenda, pròpia de parc d’atraccions judeocristià.

En segon lloc, la pressió social. Fem el que veiem, som gregaris, imitem els patrons que presenciem. Quan un veu tanta gent amb bosses de regals, quan observa que els altres consumeixen i regalen, quan observem una altra persona que, encertadament o erròniament, jutgem amb menor capacitat adquisitiva que la nostra adquirir el marisc que aquest any hem decidit obviar, ens diem, com Milei motoserra en rest, què collons!, i traiem la cartera i ordenem el peixater: guardi’m un llagostins!, i claudiquem, i el tiberi supera a l’anterior i excedeix amb escreix el pressupost que li atorguem en l’assossec de la nostra casa, full de càlcul de pressupost nadalenc, mitjançant.

En tercer lloc, la pressió familiar. Si el meu pare es gasta ics en mi, com no gastaré jo el mateix en ell? Quan un sospita el regal que el familiar o la parella ha adquirit per a nosaltres i sabem que s’ha saltat l’acord explícit d’euros màxims al qual es va arribar a inicis de mes (“amor, acordem un màxim de cent cinquanta euros en l’altre, d’acord?”), ens sentim garrepes i desitgem evitar una situació vergonyosa on el nostre regal, davant l’aliè, ha quedat endarrerit de forma escandalosa. Durant el Nadal es posa a prova el nostre amor.

Conflueixen, amb tota la seva força, la majoria de factors que desarboren el consumidor i l’Homo Nativitatis substitueix l’Homo Economicus

En quart lloc, la pressió per l’equitat. Els qui tenen fills sabran del que els parlo. Un pare o una mare estableix una regla inviolable. El pressupost és el mateix per a cada fill. A veure, que si un d’ells té menys de dos anys, no s’assabenta i aquesta regla te la pots saltar. Però a partir dels sis anys, els nens obren regals amb un ull posat al qual està obrint el seu germà. Què succeeix? Doncs que és un sudoku quadrar aquesta equitat. Quan se sumen els tiquets i es comprova, dos dies abans de l’arribada de ses Majestats d’Orient, que un germà rep cinquanta euros més que un altre i que el benjamí està fins i tot a setanta euros dels seus altres dos, el sentit d’equitat pot més que el límit pressupostari, s’agafa la VISA i se’n va un al centre comercial a buscar dos productes que resolguin la desigualtat filial. La redistribució de la riquesa i la igualtat social imperen a cada casa.

Finalment, la pressió temporal. Avui és Nadal. Demà no ho és. Avui són els Reis Mags. Demà, és tard. O ara o mai. Perquè el Nadal de 2024 queden massa lluny per corregir qualsevol error. I davant del dubte, es compra. No sigui que un ha deixat passar les festes, donant-li més importància al seu compte corrent que a l’amor.

Bon Nadal a tots

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/trias-de-bes-homo-nativitatis_1140129_102.html

assetjament, Educació, família, pederàstia, psicologia, Reflexions

“Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los”

Leave a comment

Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)

Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?

Ha patit vostè mai cap trauma?

Ara mateix no sé dir-li…

A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?

No era inevitable veure’ls morir?

Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…

No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?

Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.

La nostra psique és així de simple?

Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.

Per exemple?

Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?

Massa, sí.

Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.

Com tracta vostè aquests pacients?

Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.

I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?

En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.

Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?

Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…

Dolor amable? No és contradictori?

Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.

Estimar el dolor?

Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.

Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?

Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.

Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?

I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.

Què esperen aconseguir difonent-la?

Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.

Fan participar la familia en la teràpia?

Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.

Curen amb paraules o amb pastilles?

Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.

Reviure el trauma ajuda a superar-lo?

Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neuro­ciència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231012/9295091/tots-patim-traumes-i-tots-tenim-capacitat-superar.html

assetjament, droga, Educació, família, pederàstia, psicologia, violència domèstica

“El joc tenia un enllaç a un web porno; tenia 13 anys … i ja no vaig parar”

Leave a comment

En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència

“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.

“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.

“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.

“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.

La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys

“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.

Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.

Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…

Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.

Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens

Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.

Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20231017/9305006/joc-tenia-enllac-web-porno-tenia-13-anys-i-ja-vaig-parar.html

Avortament, biologia, Educació, família, Feixisme, medecina, migrants, Sanitat, sexe & gènere, Societat

La píldora contra la responsabilidad

Leave a comment

A falta de educación para una conducta sexual responsable, el recurso a la técnica se convierte en la tabla de salvación para borrar las consecuencias de los propios actos. Esta es la razón de ser de dos instrumentos aparentemente contradictorios, pero que responden a la misma lógica: la píldora postcoital y la recuperación de la “virginidad” por la cirugía, práctica que según cuentan crece entre jóvenes musulmanas en Bélgica y Francia.

Dentro de la feria de ofertas electorales, el PSOE propone el acceso libre y gratuito a la píldora del día siguiente en hospitales y ambulatorios, píldora que ahora se vende en farmacias con receta. Y estudia incluso despacharla sin receta, como las aspirinas. Ya solo falta hacerla obligatoria los lunes por la mañana.

El argumento para justificar la medida lo hemos oído muchas veces: se trata de que esta “contracepción de emergencia” esté máximamente accesible ante cualquier “relación sexual de riesgo” y frenar así la escalada del aborto, especialmente entre las adolescentes.

Hace unos años esta justificación todavía podía parecer plausible. Pero ahora ya existe una experiencia. Desde que se introdujo la píldora del día siguiente en España el número de unidades distribuidas en hospitales y farmacias subió de 160.000 en 2001 a 506.000 en 2005. Mientras tanto, en los últimos seis años, el número de abortos creció un 45% y los practicados en menores de 19 años han seguido aumentando desde una tasa de 8,29 por mil mujeres de esa franja de edad en 2001 hasta 12,53 en 2006.

Y un dato curioso, aunque no permita establecer una relación de causa-efecto. En las dos comunidades con gobiernos socialistas -Andalucía y Cataluña- donde la píldora del día siguiente se distribuye gratis en la red sanitaria, la tasa de abortos por mil mujeres de 15 a 44 años ha seguido creciendo en ese periodo de tiempo, y en el caso de Cataluña (13,57) supera ampliamente la media nacional (10,62).

Si en cualquier otro sector de la política sanitaria sucediera algo similar, se habrían buscado ya otras soluciones de medicina preventiva. Solo en el caso de la salud sexual impera la respuesta del más de lo mismo, digan lo que digan las estadísticas.

Reparación de emergencia

En riesgo se sienten también las jóvenes musulmanas europeas que han tenido relaciones sexuales, y que, ante una próxima boda, necesitan aparecer como vírgenes, so pena de ser rechazadas y empañar el honor familiar. Para cubrir esta “reparación de emergencia”, hay ginecólogos que reconstruyen el himen satisfactoriamente.

Incluso en Bélgica es posible que corra a cargo de la Seguridad Social, si el médico disfraza la himenoplastia como una reconstrucción vaginal por complicaciones postparto. Según datos obtenidos por el diario Le Soir, este tipo de reconstrucciones fueron 2.760 en 2004, casi el doble que en 2000. Pero es difícil tener unos datos precisos por la naturaleza semiclandestina de esta práctica.

Los cirujanos que la practican la ven como una suerte de trabajo social, gracias al cual se salva del “deshonor” a jóvenes angustiadas. Algo parecido a lo que invocaban los primeros médicos militantes del aborto, que querían salvar a las mujeres de una maternidad indeseada.

Lo llamativo es que, en esta época de prótesis y generalizada cirugía reparadora, la himenoplastia despierte irritación. El Consejo Nacional de Ginecólogos de Francia recomendó a sus miembros en 2006 que rechazaran de plano las himenoplastias, que no tienen justificación médica alguna, y que animaran a esas mujeres a oponerse a “esas tradiciones machistas”. Como puede verse, hay objetores de conciencia en cualquier campo.

Pero, si de tradiciones machistas se trata, ¿no hay machismo también en muchos casos de abortos de adolescentes cuando el chico se desentiende o el padre o la madre no ofrecen a su hija más ayuda que llevarla a la clínica abortista?

En cualquier caso, las píldoras y cirugías postcoitales responden al mismo patrón de evitar las consecuencias de una conducta sexual. En un caso se trata de preservar la infecundidad; en otro, de reconstruir una virginidad fisiológica. En ambos, la técnica corre al reparo de lo que no ha sabido evitar la educación del carácter y la voluntad. Solo cabe esperar que algún día se invente la píldora de la responsabilidad.

https://www.aceprensa.com/sociedad/la-pildora-contra-la-responsabilidad/
Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, família, Feixisme, llengua catalana, Política, Religió, Societat

Pastoral del bisbe Morgades sobre la llengua catalana a l’Església

Leave a comment

L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb els fidels i amb la seva llengu. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques durant el segle XIX. Morgades en la  pastoral del 6 de gener no només recomana sinó que -en paraules d’Albert Balcells que l’antologa a l’aplec de documents representatius del món contemporani català- la preceptua, és a dir, exposa la necessitat que la catequesi sigui de forma obligatòria feta en la llengua del poble. El bisbe mor el 1901 i l’any següent -el mateix any que les tensions socials esclataven amb una vaga general i les tensions catalanistes amb en Prat de la Riba empresonat- Romanones fixa l’obligació que l’ensenyament de la catequesi a les escoles sigui exclusivament en castellà. El mestre que no ho fes així seria expulsat.

Morgades, i altres bisbes com Torras i Bages, faciliten que la llengua catalana amb homilies, confessions, edicions, catequesi, etc. sigui ben viva en una societat en la qual existeixen escasses oportunitats de vinculació a l’escriptura reservada a minories fora de les grans ciutats. La seva influència és cabdal per la preservació de la llengua i la normalització de l’ús públic. I església entès en un sentit ampli, jerarquia, clergat i monestirs com Montserrat i altres, considera que per salvar els fidels cal usar la seva llengua i així ho fa anant a totes.

La pastoral exposa com el bisbe Morgades, el restaurador de Ripoll i conegut per les seves vinculacions amb Jacint Verdaguer, raona la conveniència de l’ús del català i no s’està de criticar l’exigència de castellanització dels àmbits oficials -món judicial, ensenyament, administració…- marginant la llengua del poble. L’afirmació genera debat al Senat i al Congrés en uns parlaments no només vius sinó fins i tot agres en argumentacions. La frase de Morgades inclosa a la Pastoral: «sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano» va coure molt per la seva contundència i venint de qui venia.

Reproduïm la versió del llibre Testimonis de la Catalunya contemporània (IEC, Obrador Edèndum, 2017) d’Albert Balcells que reprodueix un centenar molt llarg de documents representatius.

Hay que desengañarse, cada pueblo tiene su modo de pensar y su modo de sentir propios; cuando se expresa en lengua privativa, prueba evidente de que su modo de sentir y su modo de pensar revisten una forma peculiar que debe forzosamente respetarse, si no se quiere hacer violencia a la naturaleza.

Así nos lo enseñó en sus mismas operaciones el Espíritu Santo en el solemne día de Pentecostés, al infundir a los Apóstoles el don de lenguas, por el cual ellos quedaron en posesión de las de los pueblos a quienes debían dirigir su palabra inspirada, o bien, con la gracia de ser entendidos en las respectivas lenguas por parte de los que les oían. Es innegable que Dios podía igualmente hacer que los pueblos de diversas lenguas entendiesen a los Apóstoles, y sin embargo no lo hizo; antes al contrario, quiso que el Evangelio fuese predicado a cada pueblo en su propia lengua: ¡que de tal manera respeta Dios la naturaleza humana! […]

Inspirada en estas divinas lecciones, constantemente ha enseñado la Iglesia y ha inculcado el uso de las lenguas populares en la predicación y en la enseñanza del Catecismo. San Pablo, dirigiéndose a los presbíteros de Corinto ya les objetaba, protestando del uso que hacían de una lengua extraña a los griegos de aquella región: Si la lengua que habláis no es inteligible, ¿cómo se sabrá lo que decís? No haréis más que lanzar palabras al aire. El Concilio de Trento manda explícitamente que la Divina Palabra, sacra elo quia et salutis monita, se predique vernacula lingua, en la lengua vulgar del país. En nuestra provincia eclesiástica, los Concilios Tarraconenses celebrados en 1636 y 1723 dieron constituciones Cum verba en el primero, y Ad nostrum pervenit auditum en el segundo, por las cuales se manda con pena de ser privados de continuar en la predicación los contraventores, que en las iglesias parroquiales no se permita en absoluto durante la Cuaresma y Adviento, y sólo en muy raros casos de licencia del Ordinario fuera de dichos tiempos, predicar en otra lengua que en la materna catalana. El último Sínodo, celebrado en esta ciudad el año 1890, en su título II, Cap. VII VIII, XV y XVI, en substancia viene a enseñar lo mismo. Y por fin, para nuestra edificación y ejemplo, debemos citar el caso del ilustrísimo Obispo de Perpiñán, quien a pesar de estar muy extendido en su diócesis el conocimiento de la lengua francesa. ya por los esfuerzos hechos por los gobiernos de aquella nación para lograrlo, ya por la mayor cultura adquirida con la enseñanza obligatoria, ya por el servicio militar general, sin embargo, acaba de publicar en lengua catalana el Catecismo diocesano, habiendo enviado expresamente un literato de aquella ciudad para consultar en ésta la propiedad de algunos términos, a pesar de haber transcurrido siglos enteros de dominación francesa y haber sido siempre el Rosellón territorio fronterizo.

Nos no sabemos ver qué preocupación podría mover a no aceptar los argumentos que acabamos de exponer sacados del sentido común y del Derecho eclesiástico; como no sabemos comprender qué puede proponerse el orador catalán que habla en castellano a gente de su propia lengua. En ninguna manera podrá decir, sin caer en el ridículo, que lo hace para que le entiendan mejor: es preciso que confiese la verdad: ¿se propone halagarles el oído con la música de la sonora lengua castellana? En ese caso, y dejando aparte si lo logra, dado el áspero acento que caracteriza nuestra pronunciación, debemos decirle que el objetivo de la predicación evangélica no es halagar los oídos, sino mover los corazones y llevarlos tras Cristo, cuyas palabras vivificantes el orador predica.  […]

En consecuencia de todo lo dicho, exhortamos sin apremio de mandato, que, no obstante, estamos dispuestos a dar si no se Nos secunda en esta empresa de celo por la salvación de las almas, exhortamos, decimos, a todos los Párrocos y Predicadores de nuestra Diócesis a que anuncien y hagan anunciar la Divina Palabra en catalán, sobre todo los primeros y por modo absoluto, en los sermones que vienen obligados por virtud de su ministerio; sin desatender, sin embargo a aquellos de sus feligreses que no comprendan el catalán; como Nos lo haremos procurando que se predique en sus respectivas lenguas a las colonias de franceses, italianos, ingleses y alemanes, que existen en nuestra ciudad, y a cualquiera otra colonia que se forme, siempre que lo haga presente el Sr. Cónsul de su nación, y cuente con un número suficiente; habiéndonos ya puesto de acuerdo con algunos predicadores, que se prestan voluntariamente a desempeñar este ministerio, para el cual se les señalarán iglesias a propósito. Acordémonos de lo que decía San Pablo: nos debemos a todos para salvarlos a todos.

La enseñanza del catecismo se hará igualmente en catalán para los naturales del país y en grupo separado para los niños que no entiendan esta lengua.

Por lo que toca a los Colegios que de alguna manera dependen de nuestra jurisdicción, aun cuando tengan adoptada la lengua castellana como la oficial del establecimiento, en punto a la enseñanza del catecismo quedan obligados a adoptar el texto catalán del de esta Diócesis, sin detrimento de enseñar también a sus alumnos, si quieren, a mayor abundamiento, el texto castellano del mismo, con los principales actos de devoción, como el Padre Nuestro, Ave María, Credo, Salve Regina, el Santo Rosario, etc., en lengua catalana, no exceptuando de esta obligación más que a los niños de familias no catalanas, si sus padres así lo exigiesen. [ … ]

Ya que con una paciencia apenas concebible sufrimos hace tanto tiempo el yugo de ser administrados, enseñados y juzgados en castellano, lo que nos perjudica gravemente, seamos exigentes al menos en ser instruidos en catalán en lo que mira al Cielo y nos pone en relaciones con Dios en nuestros apuros y tribulaciones, en nuestros deseos y esperanzas, en los desahogos de nuestra alma, porque si podemos prescindir de los beneficios de este mundo, perecederos y caducos en verdad, aunque muy conducentes al bienestar honesto de esta vida, no podemos en manera alguna renunciar, ni permitir que sufran perjuicio ni merma de ninguna clase los intereses del Cielo, porque son eternos y el fin último de la creación y redención humana. Y tal es ni más ni menos, la importancia que tiene predicar y enseñar el catecismo en lengua catalana.

No debemos olvidar que la fe es absolutamente necesaria para salvarse, y que la fe viene por el oído, y al oído por la palabra de Dios y que, por consiguiente, ordinariamente el hombre no puede salvarse, porque de otra manera no puede tener fe, sin que se le enseñe y predique en lengua que entienda, siendo por tanto hacerlo de otro modo una costumbre detestable, perniciosísima y destructora de la fe.

La Pastoral del Exmo. é Ilmo. Señor Obispo de Barcelona del 6 de enero de 1900. Barcelona: Subirana Hermanos, 1901.

https://www.mhcat.cat/recursos_i_recerca/recursos_projectes/recursos_en_linia/memoria_documental_de_catalunya/1900_pastoral_del_bisbe_morgades_sobre_la_llengua_catalana_a_l_esglesia

coaching, cultura, Educació, família, Reflexions, Religió, Societat, Testimonis

Dono gràcies cinc cops al dia

Leave a comment

Visitar l’àvia és ideologia?

Si tu em dius: “Arreglem el món!”, i fa un mes que no visites la teva àvia…, què dius que vols arreglar?

Fi de l’entrevista.

Un amic meu repeteix la falca “putavida!”, ijo li dic: “Canvia la t per una r, germà”.

Què guanyarà el seu amic si li fa cas?

Quelavidaeltractimillor.Silainsulta…

La vida el maltractarà?

Pensaments foscos condueixen a paraules ombrívoles, i a actes negatius. Tot anirà malament.

Com ho sap?

Vaig passar un període barallat amb elmón, tot era insofrible, i jo irascible. Fins que un dia … em vaig posar jo a fer el dinar.

Vol dir que no ho havia fet mai abans?

Mai. Jo era l’astre del hip-hop, el déu del rap, germà! A mi calia cuidar-me, estar per mi…

Es clar, es clar, als seus peus.

I va arribar la meva xicota de treballar, i vam dinar…i sobtadament tot va canviar, tot va fluir, tot anava bé, vam fer l’amor…

Què havia passat, allà?

M’ho vaig preguntar, sorprès: “Per què estic bé?”. I ho vaig veure: havia donat alguna cosa.

Molt poquet, de fet.

Sí, i tot va millorar! Ivaig començar a ser menys egoista. Com més amor dones, més bé estàs!

Com havia arribat a astre del hip-hop?

Als 11 anys vaig acompanyar el meu germà Sergio als seus assajos amb el seu grup de rap. Vaig saber tot d’una que allò era per a mi.

Per què ho va saber?

El volum dels bafles, la vibració dels baixos, la bateria…Impossible descriure la revelació. Jo llegia Bécquer: vaig rapejar unes rimes.

Les recorda?

“Ante aquel contraste de vida y misterios, de luz y tinieblas, yo pensé un momento: ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos!”.

Va pujar a l’escenari, doncs?

Amb tretze anys, i ja amb versos meus, en setmanes culturals escolars, i en una cançó tirotejava una professora …

Ai, el nen.

I els vaig dir als pares: “Jo no treballaré mai”.

No?

“Viuré sota una pomera, o de la caritat…, però no treballaré”. Es van preocupar, es clar.

El rap l’ha sustentat.

Als 18 anys em va deixar la nòvia, i el desamor em va destrossar: no la vaig cuidar,i vaig entendre que cap dona no té amo i vaig descobrir el molt que havia perdut. 

Es canta el que es perd: Machado. 

Es clar, em sortien cançons formidables… No he pres mai drogues, però com m’odiava! I em vaig refugiar en l’alcohol. 

Inspiració … i autodestrucció? 

Rap alcohòlic: el meu públic s’hi identificava molt! Un dia volia esborrar-me del món,i un altre dia menjar-me el món. 

I avui, com va? 

El món et menja a tu i toca gestionar aquesta derrota. Va arribar aquella depressió: havia deixat el grup, havia triat parella… 

Què tenen a veure una cosa i l’altra? 

Estar al grup Violadores del Verso em protegia. Una vegada sol, vaig témer no estar a l’altura, van venir fantasmes d’inseguretat… 

I la parella? 

En vaig triar una, la Numa: això implica no enamorar-me de cap altra, i la renúncia em va generar una íntima pena, una angoixa… 

Ara està bé, Kase.O? 

Estic al costat lluminós, l’alegria, l’amor, el somriure… Dono gràcies des que em llevo fins que em fico al llit, amb cinc alarmes. 

Cinc alarmes?

Al mòbil em van sonant durant el dia cinc vegades i llegeixo això: “Dona gràcies”. Tinc aigua a l’aixeta, i calenta, i un préssec,i… 

De tot, de tot. És veritat. 

Per això no em permeto cap negativitat. La ment és molt poderosa: o la tens a favor teu, o ella t’anirà en contra i et fotrà. 

Els meus fills em diuen que el rap a Espanya surt de vostè.

Agraeixo el respecte que se’m té encara. Fa trenta  anys que hi sóc… i vull fer-ho més bé cada dia, sempre actualitzar-me, i divertir-me. 

Què vol explicar-nos amb les seves cançons, Kase.O? 

Que tinguis pietat de tu. “Et perds el que és bo, buscant l’error” ,dic a Tiranosaurus Rex, i afegeixo: “És per estimar, que servim”. Hem vingut a estimar. I a crear. 

Molt espiritual, el veig. 

Vaig sospesar ser sacerdot, de nen! Però va arribar un petó, una cigarreta… Em queda l’amor de Déu, la meva amistat amb Jesús. Saps per què va morir Bob Marley? 

No. 

El van matar, per profeta diví: dos discos més… i aixeca l’Àfrica! Posa’t al matí una cançó de Marley: t’alegra i t’arregla el dia! Componia inspirat per Déu. 

I vostè? 

Jo veig un taronger en flor o veig el mar… i els veig creats per l’amor de Déu. Tot creat per al teu gaudi. Jo veig això i m’agenollo. 

Acomiadi’s ara amb un vers seu.

“Som el temps que ens queda”. Tu què en faràs?

Divertiments al Cruïlla
Em proposen d’entrevistar a Kase.O, de qui poc sabia, i resulta que els meus fills de vora els vint anys em fan saber que l’admiren des de fa anys i que tots els rapers espanyols actuals li tributen honors de pare del rap al nostre país, des de fa ja vint-i-cinc anys. Em trobo amb un artista filosòfic, que entén el seu art com una tècnica de millora col·lectiva. Des de fa anys publica el que anomena Divertimentos, cançons magnètiques i molt vivaces compostes a Saragossa. La terra de Goya, on també fa ioga (acabo de compondre ara un vers raper?): “Guardo l’equilibri sobre una cama,i no és fàcil…”. Actua aquí el 8 de juliol (Festival Cruïlla, a Barcelona), 10 de juliol (Múrcia), 14 d’octubre (Cadis), 8 d’octubre (Saragossa)..

https://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2021/06/29/pagina-48/390916537/pdf.html