Category Archives: família

Menys deures, més absentisme, més repetidors: per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?

Un estudi constata que els nens benestants treuen dos cursos d’avantatge als nens de classe baixa

Una nena esborrant la pissarra en una escola de Barcelona. MARC ROVIRA

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més abandonament escolar prematur, només per darrere de Romania: el 13,3% dels joves d’entre 18 i 24 anys només tenen l’ESO, tot i que la xifra és molt més elevada entre els homes (16,7%) que entre les dones (9,7%). Encara que les dades –sempre influïdes per la salut del mercat laboral– van millorant, el tema és “de màxima preocupació” entre els països desenvolupats, perquè deixar d’estudiar té conseqüències molt negatives individualment però també col·lectivament. Fins ara, diversos estudis han constatat que el fracàs escolar afecta més els nois que les noies i més els alumnes amb baix nivell socioeconòmic que els més benestants, però ara una nova investigació ha volgut indagar en les causes i les solucions a aquestes diferències. La conclusió de la recerca del Centre de Polítiques Econòmiques d’Esade (EsadeEcPol) és que la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins podrien ser variables que expliquen l’abandonament escolar “desproporcionat” entre els nois i entre els alumnes pobres.

La carta d’Einstein a la seva Filla Lieserl

En una carta dirigida a la seva filla, fa una revelació on mostra al món la força més gran que podem trobar a l’univers.

Aquesta força substitueix la massa o matèria, de manera que és una força que actua amb total llibertat. La força s’expressa com una mutual, que com la llum, s’expressa tant en vibració com en partícula.

“Quan vaig proposar la teoria de la relativitat, molt pocs em van entendre, i el que ara et revelaré perquè ho transmetis a la humanitat, també xocarà amb la incomprensió i els perjudicis del món.

Et demano tot i així, que la custodiïs el temps que calgui, anys, dècades, … fins que la societat hagi avançat prou per acollir el que t’explico a continuació.

Hi ha una força extremadament poderosa per a la qual fins ara la ciència no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres, i que fins i tot està al darrere de qualsevol fenomen que opera en l’univers, encara no hagi estat identificat per nosaltres. Aquesta força universal és l’AMOR.

Quan els científics buscaven una teoria unificada de l’univers van oblidar la més invisible i poderosa de totes les forces.

L’Amor és Llum, atès que il·lumina a qui el dona i el rep.

L’Amor és gravetat, perquè fa que unes persones se sentin atretes per unes altres.

L’Amor és potència, perquè multiplica el millor que tenim, i permet que la humanitat no s’extingeixi en el seu cec egoisme.

L’Amor revela i desvela. Per Amor es viu i es mor.

L’Amor és Déu i Déu és Amor.

Aquesta força ho explica tot i dona sentit en majúscules a la vida. Aquesta és la variable que hem obviat durant massa temps, tal vegada perquè l’amor ens fa por, ja que és l’única energia de l’univers que l’ésser humà no ha après a manejar al seu antull.

Per a donar visibilitat a l’amor, he fet una simple substitució en la meva equació més cèlebre. Si en lloc de E= m.c2 acceptem que l’energia per sanar el món pot obtenir-se a través de l’amor multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat, arribarem a la conclusió que l’amor és la força més poderosa que existeix, perquè no té límits.

Després del fracàs de la humanitat en l’ús i control de les altres forces de l’univers, que s’han tornat contra nosaltres, és urgent que ens alimentem d’una altra classe d’energia. Si volem que la nostra espècie sobrevisqui, si ens proposem trobar un sentit a la vida, si volem salvar el món i cada ésser conscient que en ell hi habita, l’amor és l’única i darrera resposta.

Potser encara no estem preparats per fabricar una bomba d’amor, un artefacte prou potent per destruir tot l’odi, l’egoisme i l’avarícia que assolen el planeta. Malgrat tot, cada individu porta en el seu interior un petit però poderós generador d’amor, l’energia del qual espera a ser alliberada.

Quan aprenguem a donar i rebre aquesta energia universal, estimada Lieserl, comprovarem que l’amor tot ho venç, tot ho transcendeix i tot ho pot, perquè l’amor és la cinquena essència de la vida.

Lamento profundament no haver-te sabut expressar el que alberga el meu cor, que ha bategat silenciosament per tu tota la meva vida. Tal vegada és massa tard per a demanar perdó, però com el temps és relatiu, necessito dir-te que t’estimo i que gràcies a tu he arribat a l’última resposta!”.

El teu pare, Albert Einstein.

Els tatuatges acolorits, en perill per la prohibició de milers de productes químics

Aquest 2022 ha entrat en vigor la prohibició de milers de substàncies químiques inclosos en la tinta dels tatuatges, i el 2023 no es podran fer servir el verd i el blau més utilitzats.

Un tatuador treballant sobre l’avantbraç d’un client, a Madrid

Els tatuadors europeus s’han quedat amb molts menys recursos per fer la seva feina, i la situació encara es complicarà més l’any que ve.

El gener va entrar en vigor la prohibició europea de 4.000 substàncies químiques, considerats perillosos, que s’inclouen en les barreges dels pigments utilitzats en tatuatges i en maquillatge permanent.

La decisió va ser presa a finals del 2020, i es va fixar un període de transició de 12 mesos, que es va complir a principis del 2022. El gener del 2023 entrarà en vigor, també, la prohibició de dos pigments específics, dels colors verd i blau, àmpliament utilitzats en el sector i sense alternatives disponibles actualment.

Alguns estats membres ja aplicaven limitacions similars, però aquesta llei, que es va començar a discutir el 2016, pretenia harmonitzar criteris en l’àmbit europeu.

El gener, milers de químics van quedar prohibits per a la seva aplicació en la pell humana per protegir la salut dels ciutadans de la UE, segons explicava el comissari europeu de Medi Ambient, Virginijus Sinkevicius:

A més de les al·lèrgies i els problemes de la pell, els productes químics tòxics que es troben a les tintes de tatuatges poden causar altres efectes adversos per a la salut, com el càncer.”

Els perills potencials dels químics utilitzats en tatuatges. La preocupació de l’Agència Europea de Substàncies Químiques (ECHA, en anglès) és que la barreja de productes químics que inclouen les tintes dels tatuatges i el maquillatge per micropigmentació pot contenir “substàncies perilloses que causen al·lèrgies a la pell i altres impactes sobre la salut més greus, com ara mutacions genètiques i càncer“.

L’aplicació de les tintes de tatuatges i maquillatge permanent tenen dues implicacions que augmenten la perillositat dels químics: en primer lloc, els pigments de la tinta, injectats a la dermis, poden migrar a diferents òrgans, “com els ganglis limfàtics i el fetge”.

Per altra banda, els productes químics utilitzats acostumen a estar en contacte amb el cos durant tota la vida, i per tant “també hi ha la possibilitat d’exposició a llarg termini als ingredients potencialment nocius”, una situació de la qual no existeixen estudis suficients per avaluar-ne els riscos exactes.

Fins i tot quan els tatuatges s’eliminen amb làser, les substàncies químiques es descomponen en altres derivats i partícules més petites que inclouen productes químics nocius, que acaben circulant per tot el cos.

El nou reglament obliga els productes químics implicats a incloure un etiquetatge més exhaustiu que faciliti la investigació sobre els seus possibles efectes secundaris, que doni informació addicional als consumidors i que permeti l’aplicació correcta de les noves restriccions.

Les etiquetes dels elements químics permesos han de comptar amb especificacions sobre els seus ingredients exactes. L’etiqueta també ha de mencionar específicament el seu ús en tatuatges i maquillatge permanent i ha d’incloure les declaracions de seguretat corresponents.

Tatuadors amb menys colors a la paleta. La restricció europea dels químics s’aplica en diferents graus. En alguns casos, només es permeten en determinades concentracions, que sovint han patit reduccions dràstiques. En d’altres, la prohibició és total.

En tot cas, el problema és important per als artistes tatuadors, que d’un any a l’altre han vist molt reduïda la gamma de colors que tenen permès fer servir i han hagut de començar a buscar alternatives més segures.

El cas és especialment complicat amb dos pigments específics: el pigment Blau 15:3 i el pigment Verd 7. El Comité d’Avaluació de Riscos de l’Agència Europea de Substàncies Químiques va considerar que no existien “alternatives més segures i tècnicament viables per cobrir aquest espectre de colors”.

Per als pigments verds i blaus que s’utilitzen en tatuatges es va recomanar ampliar el període de transició fins a l’any que ve. D’aquesta manera, la Unió Europea té en compte el temps necessari per als fabricants per reformular les mescles i trobar-hi alternatives segures, un procés que, diu el sector, no serà fàcil i encarirà el preu de les tintes.

https://www.ccma.cat/324/els-tatuatges-acolorits-en-perill-per-la-prohibicio-de-milers-de-productes-quimics/noticia/3171344/

El que puguis fer avui no ho deixis per demà. La procrastinació

Sota aquesta paraula de difícil pronúncia s’amaga l’hàbit que ens porta a ajornar aquelles tasques a les quals hauríem de prestar la nostra atenció per dedicar-nos a d’altres amb les quals gaudim més o amb què ens sentim més còmodes. Qui més qui menys ha ajornat una tasca alguna vegada, però la procrastinació crònica és un comportament destructiu que pot impedir el desenvolupament del potencial i afectar la carrera de qui ho pateix.

Segons els experts, la procrastinació té lloc quan hi ha un període de temps significatiu entre el moment en què la persona té intenció de fer una tasca i el moment en què realment la fa.

Per superar aquest comportament, en primer lloc cal reconèixer que tenim aquesta tendència. Alguns símptomes que ens diuen que hem caigut sota les urpes de la procrastinació poden ser els següents:

• Omplim el dia amb tasques de baixa prioritat de la nostra llista de tasques per fer.

• Tenim pendent una tasca de la llista durant molt de temps, encara que sabem que és important.

• Diem sí a tasques sense importància que altres ens demanen que fem i omplim el nostre temps amb aquestes en comptes d’abordar les tasques importants de la nostra llista.

• Esperem un “bon moment” o “estar d’humor” per fer front a una determinada tasca.

Els experts assenyalen que el comportament procrastinatori és independent de l’orientació al resultat, de l’energia o de l’autoestima, és a dir, podem ser procrastinadors fins i tot si som persones segures de les nostres capacitats, enèrgiques i que gaudim assolint els nostres objectius.

La raó per la qual proscrastinem pot dependre de nosaltres o de la tasca que hem de realitzar.

És important saber quin dels dos aspectes és rellevant en cada situació, ja que així podem escollir l’enfocament més adequat per superar la reticència a tirar endavant. Si trobem que una tasca ens resulta desagradable intentem evitar-la. La majoria de les feines tenen aspectes que poden resultar avorrits o desagradables; per tant, la millor manera de fer-hi front és fer-ho com abans millor, i així després podrem concentrar-nos en aspectes més atractius de la feina.

Quan la causa de la procrastinació es focalitza en la persona, pot ser degut a una manca d’organització.  Les persones organitzades acostumen a manegar-se bé amb la temptació de postergar, normalment treballen amb llistes de coses per fer i calendaris, són conscients de la importància de cada tasca i tenen estimat els temps que els portarà realitzar-la.

No obstant això, inclús sent organitzats podem veure’ns superats per una tasca, potser perquè dubtem si tenim les capacitats i els recursos necessaris. Sorprenentment, les persones perfeccionistes són sovint procrastinadores ja que tenen tendència a no voler fer una tasca si creuen que no disposen dels coneixements i/o recursos per fer-la.

La manca d’habilitats per a la presa de decisions també és un focus de procrastinació. Si no podem decidir el que s’ha de fer, segurament postergarem les nostres accions per por a equivocar-nos en la decisió presa.

La procrastinació és un patró de comportament profundament arrelat, de manera que no pot canviar-se d’avui per demà. Els hàbits deixen de ser-ho quan es produeix un canvi en el comportament de manera prolongada en el temps.

A continuació presentem alguns consells que poden ser útils per canviar aquest comportament:

• Concedeix-te petites recompenses quan aconsegueixis finalitzar una tasca que havies postergat. Gaudeix de la sensació que se sent quan acabes una feina.

• Identifica les conseqüències nefastes de no realitzar una tasca i tingues-les al cap quan sentis la temptació de postergar una feina.

• Demana la supervisió d’algun company, la pressió social pot funcionar. Aquest és el principi dels grups d’autoajuda i és àmpliament reconegut com un enfoca- ment altament efectiu.

Si en el teu cas ets procrastinador/a perquè no ets una persona organitzada:

• Utilitza una llista de tasques per fer per no oblidar les tasques que et superen o que et resulten desagradables.

• Estableix objectius/fites amb els seus terminis.

• No et dispersis en més d’una tasca a la vegada.

Si ets dels que procrastines una tasca perquè creus que et supera, pots seguir aquests consells:

• Divideix la tasca o projecte en tasques més petites o més fàcilment assumibles. Pot ser útil fer un pla d’acció programant les diferents tasques i terminis de què pots disposar.

• Comença per tasques ràpides i senzilles si és possible, encara que no siguin les accions a fer en primer lloc en cas de seguir una lògica. Això et proporcionarà la sensació d’anar aconseguint objectius, i potser donarà la sensació que el projecte complet no és tan carregós com t’imaginaves.

https://www.fullsdenginyeria.cat/el-que-puguis-fer-avui-no-ho-deixis-dema-la-procrastinacio

Es dupliquen els delictes sexuals entre menors i la Fiscalia apunta a la pornografia

Les denúncies d’abusos i agressions només van deixar de créixer el 2020, durant el confinament per la pandèmia

Els menors en un centre tancat suposen un 8% del total d’atesos pel sistema de justícia juvenil. GETTY

El primer avís el feia el fiscal coordinador de Menors de Barcelona el 2019, quan constatava un “preocupant” augment dels delictes sexuals entre adolescents els últims anys. Les dades de l’última dècada recollides a l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat confirmen l’escenari. Des del 2011, el nombre d’agressions i abusos sexuals entre menors a Catalunya i a tot l’Estat s’han més que duplicat. Cada dos dies s’obre una investigació nova a Catalunya per aquests delictes entre joves de 14 a 17 anys. Només l’any passat van ser 210. Si es mira al conjunt de l’Estat, es tracta d’un cas nou cada tres hores. L’any passat van ser un total de 2.625 casos, enfront dels 1.251 tramitats fa deu anys.

De fet, els delictes sexuals només van deixar de créixer el 2020, a causa del confinament provocat per la pandèmia que va mantenir els menors sense sortir de casa durant tres mesos. Fa una dècada eren crims més minoritaris, mentre que ara ja estan als nivells de la violència domèstica, malgrat que les xifres encara són lluny d’altres delictes comesos per menors com les lesions, els robatoris amb força o els furts, molt més comuns entre adolescents.

La Fiscalia, que investiga els delictes comesos per menors, vincula aquest augment sobretot al fet que els adolescents cada vegada tenen el seu primer contacte amb el sexe més aviat i el seu “aprenentatge” sovint es basa en “la pornografia en dispositius mòbils”. Els fiscals es mostren preocupats per la “contradicció” que suposa que hi hagi una regulació que impedeix l’exhibició d’aquest tipus de continguts en els mitjans audiovisuals convencionals i a la vegada no existeixi “cap protocol per intentar impedir l’accés dels menors a pàgines web pornogràfiques”.

Banalització i sexualització prematura

Que els més joves es basin en la pornografia per construir l’imaginari de com han de ser les seves relacions sexuals també provoca, segons la Fiscalia, que cada cop hi hagi més casos d’agressions i abusos dins del nucli familiar. L’any passat, per exemple, la Fiscalia de Toledo va tramitar set casos d’abusos sexuals entre germans menors d’edat. Més enllà de la pornografia, el ministeri públic veu dues causes més que expliquen el creixement de casos: “La banalització” de les relacions sexuals per part dels adolescents i una “sexualització” dels infants des d’una edat cada vegada més curta.

Els fiscals alerten que cada vegada es troben amb més agressions de menors de 14 anys, que s’han d’arxivar perquè són inimputables. A l’abril els Mossos d’Esquadra van detenir un nen de 13 anys a Tarragona per haver agredit sexualment una nena de 15 i haver-li robat el mòbil. Tot i que per ara són pocs casos en comparació amb les agressions comeses per adolescents i el nombre d’agressors adults, cada vegada són més freqüents. Per exemple, l’any passat el fiscal responsable de menors a Guipúscoa va haver d’arxivar un terç de les denúncies per agressions i abusos entre menors perquè els autors tenien menys de 14 anys.

Segons la Fiscalia, cada vegada hi ha més investigacions que afecten menors de 14 anys, no només en l’àmbit de la violència sexual, sinó també pel que fa a casos d’assetjament escolar. En aquest àmbit, un de cada dos assetjadors, alerta el ministeri públic, té menys de 14 anys. L’any passat en el conjunt de l’Estat es van haver d’arxivar 8.433 investigacions de diferents tipus de delictes perquè els autors eren inimputables.

Llibertat vigilada
Al contrari del que passa amb els delictes comesos per adults, en la jurisdicció de menors també és la Fiscalia qui proposa i estableix, amb el vistiplau d’un jutge, la mesura educativa que han de complir els adolescents que han comès un delicte. L’any passat a Catalunya es va condemnar 1.775 menors delinqüents d’entre 14 i 17 anys. La majoria estan en llibertat vigilada. Només en un 20% dels casos es va optar per una mesura d’internament tancat en un centre de justícia juvenil.

La menor víctima d’una brutal violació a Igualada el novembre de l’any passat només ha hagut de prestar testimoni una vegada per explicar què li va passar. La Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos d’Esquadra (UCAS) va respectar el temps que necessitava per començar a recuperar-se físicament i emocionalment del trauma. Tampoc la va interrogar directament el jutge del cas, que el dia de la seva declaració es va limitar a traslladar les seves preguntes per telèfon als tècnics que l’assisteixen i li donen suport. Les seves respostes es consideraran una prova preconstituïda, perquè no hagi d’anar a declarar al judici contra el seu agressor. Però el cas, malauradament, és una excepció dins d’un circuit judicial que encara és revictimitzador per a la majoria de persones afectades. Per això la Fiscalia s’ha compromès a oferir a les víctimes de la violència masclista, delictes d’odi i de tràfic d’éssers humans, més eines per facilitar que puguin prestar declaració de la manera menys victimitzadora i evitar que es facin enrere per aquest motiu.

“No són les víctimes les que s’han d’adaptar al procediment judicial: som nosaltres els qui hem d’adaptar-nos a elles i a les seves necessitats”, ha dit la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde, durant el discurs en l’acte d’obertura de l’any judicial. La Fiscalia considera que el testimoni de les víctimes d’aquests delictes no ha de suposar “una càrrega, un element violent o dolorós”. Per això es compromet a “explorar tots els aspectes possibles de protecció”, incloent-hi fomentar que la primera declaració de les víctimes es consideri una prova preconstituïda, perquè no hagin de tornar a declarar durant la investigació i ni al judici. Cal tenir en compte que el periple judicial pot durar anys.

https://www.ara.cat/societat/justicia/agressions-abusos-sexuals-menors-s-han-duplicat-ultima-decada_1_4481448.html

Pedro G. Aguado: “La culpa del paro juvenil empieza en los padres”

El ex waterpolista famoso por los programas de televisión con adolescentes violentos y problemáticos recoge en un manual práctico las claves para superar el fracaso escolar y evitar tener hijos tiranos

¿Cómo detectar, evitar y superar el fracaso escolar? ¿Cuáles son los signos de alarma? Son preguntas nada novedosas que centenares de expertos, libros y ensayos han tratado de responder. ¿Y por qué éste iba a ser diferente? Quizás porque llega de la mano del televisivo Pedro García Aguado (Madrid, 1968) que nos desgrana las claves de “Aprender a Educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso”, un manual de supervivencia para padres confeccionado a cuatro manos junto a Francisco Castaño, profesor de secundaria con una larga experiencia en la educación de jóvenes con mala conducta. Pedro fue malo, pero volvió del infierno para enseñar cómo no caer en él. Lo hemos comprobado en su faceta más mediática, ahora su experiencia se vuelca en este libro. No les de pereza leer esta entrevista, todo requiere un esfuerzo y en toda dificultad hay una oportunidad para mejorar. ¿O no quieren que sus hijos también sepan que las cosas en la vida no vienen solas? Veamos…

¿La educación que proponen es para familias normales o con problemas?
Defíneme familias normales.

Buena contra-pregunta. Pienso en familias con progenitores sin problemas de adicción, por ejemplo.
Es para todo tipo de familias, incluso cuando han entrado en problemas. Con este libro nos situamos en la prevención. Para evitar que ocurran ciertos comportamientos, proponemos ese tipo de técnicas. Pero una vez han ocurrido, también damos la posibilidad de ahondar mucho más en profundidad en diferentes técnicas de abordaje.

Hablan mucho de prevención, pero los padres prácticamente educan sobre la marcha… ¿cómo procedemos?
Sabiendo que cierta manera de educar va a provocar un comportamiento tiránico en tus hijos, aunque lo hagas con todo el cariño del mundo. Un ejemplo: consentirlos porque les quieres ya que son el centro de tu universo. ¿Cómo voy a decirle que no a algo si quiero su felicidad? Pues en este querer su felicidad, hay muchas veces que nos equivocamos, les sobreprotegemos demasiado y les hacemos que el día de mañana no sepan valerse por sí mismos. Esto les genera mucha inseguridad. La prevención es sentido común: ciertas veces, de los 0 a los 10 años, la palabra “no” tiene que aparecer en casa, y también mantenerla. Cuánto más te retan, más tienes que hacerles ver que la vida es lo que es. Dile: hijo mío, por mucho que yo te quiera, las cosas no van a ser como tú quieres.

La educación en valores y la inteligencia emocional son dos conceptos de los que habla mucha gente y está de moda. Pero, ¿sabemos realmente qué es?
Los valores son las herramientas que te sirven para vivir en una sociedad con tus iguales, son universales: respeto, solidaridad, la auto eficacia positiva… para vivir en un entorno muy competitivo. La inteligencia emocional no sé lo que es, pero lo que sí hago con mis hijas es trabajar las emociones. Si les ha pasado algo, la pregunta no es qué te pasa, si no cómo te sientes. Así identificarán en el día de mañana si están tristes, alegres o deprimidas por qué lo están y qué les origina todo eso. A veces usan la violencia y la agresividad porque no saben expresar aquello que les pasa.

¿Qué valores transmite un jugador de fútbol joven y multimillonario?
Habría que quitar la punta del iceberg, que es lo de joven y millonario y ver cómo ha llegado hasta ahí. Seguramente lo ha hecho con mucho esfuerzo, con mucho sacrificio, con mucha disciplina. Hay que decir a nuestros hijos que pueden llegar a ser lo que quieran, pero antes tendrán que haber pasado una serie de fases. Tenemos una sociedad de niños que han nacido en un ambiente donde se prima el deseo de satisfacción inmediata.

Entonces, ¿qué significa triunfar en la vida?
Nosotros lo definimos como personas que se sienten capaces, con sentimiento de autoeficacia positiva, y que pueden vivir en una sociedad sabiendo manejar la frustración y tienen presente el principio de realidad. Hay que enseñar a nuestros hijos, lo primero, a manejar la frustración. Si se equivocan, decirles: a qué da rabia, a qué sí, a que pataleas… Si se han hecho daño no hay que decir, ¡no pasa nada! ¡No! Di: llora, patalea, grita, expresa los sentimientos. ¿Algo te ha salido mal? ¿Cómo te sientes? Como una mierda, frustrado, impotente… Lo hablas con él, le dices que es pasajero. No debes limitar sus errores, sino recogerlos en el equívoco.

¿Qué cree que prefieren los padres de hoy en día, que su hijo no caiga en las drogas y la mala vida o que fracase en la escuela y no estudie ninguna carrera de provecho?
La mala vida no sólo son las drogas y el alcohol. Para mí es que fracase en la escuela. De los 18 a los 23 años tenemos un 30 por ciento de gente que abandonó los estudios. Y lo hizo además con el beneplácito de los padres, porque no podían hacerse con ellos. Los padres creen que la mala vida son las drogas y el alcohol, pero es la frustración que siente un chaval de no haber sido capaz de sacar los estudios mínimos, la ESO. Y que con 16 años se sienten en casa y digan: ya no hago nada. Y que lleguen a los 22 tocándose las narices. La sensación de inutilidad que genera un chico o una chica durante todos esos años es la mala vida.

Al empezar a leer el libro he tenido miedo. Piensas, ¿lo estaré haciendo bien?
Sí que queremos sembrar el aviso: ojo que se están haciendo algunas cosas muy mal, hay un paro juvenil y no sólo es por la crisis. Hay mucho chaval mal formado y no sólo porque el sistema educativo no funcione. Es porque los padres, en ocasiones, somos demasiados permisivos. Es una voz de alarma hacia los padres, no culpemos a nuestros hijos de cómo se comportan, si no que vamos a anteponernos a ese comportamiento. Si tu hijo no se pelea contigo en la adolescencia, hay algo que no cuadra. Un adolescente no se vuelve un monstruo de repente, si no que viene desde pequeñito porque no has sabido pararle los pies, comunicarte con él, imponer las normas ni las ha cumplido y se siente “poderoso”. Los chavales que tratamos tienen un miedo atroz a la vida, por eso son agresivos. Les digo a los padres que no culpen a su hijo, tú lo has intentado pero la forma en que lo has hecho le ha convertido en un tirano. Nosotros intentamos situarnos fuera de las patologías porque hay chavales que son patológicamente cabrones, con diagnósticos difíciles, predispuestos a tener un carácter antisocial y desafiante y hay que distinguir entre el patológico y el aprendido, el malcriado. Éste último se puede educar.

¿Qué es un niño bien educado desde el punto de vista de un adulto?
Un niño bien educado puede ser bien formado en la escuela y en la familia. Tiene valores, respeta las normas, acepta la realidad, se siente útil y sabe manejar la frustración. Es un niño capaz de valerse por sí mismo.

En el libro se quejan de que hoy en día los padres pasan en general bastante de la educación de sus hijos, que es muy laxa. ¿Tan preocupante es?
Sí. Hay varios tipos de padres, lo explicamos. Esta frase es muy dura: de padres sobre protectores y muy permisivos, hijos tiranos. Es real en un 90 por ciento. El padre pasota no es mal padre, pero tiene mucho trabajo y está cansado y prefiere que su hijo juegue a la play o esté en facebook.

¿De quién es la culpa que la cultura del esfuerzo no tenga valor?
De los padres, el colegio y el sistema educativo. Se hizo un sistema para incluir a todo el mundo, pero se bajó el nivel, no aprueba todo el mundo, hay más fracaso escolar, y los que salen están peor preparados. Somos el país con los jóvenes de menos capacidad de desarrollar algo. No hay más que mirar los libros de texto de hoy en día.

¿Son partidarios del homeschooling, de educar a los niños en casa?
No, los niños tienen que aprender con unos horarios, etc. El autoconocimiento y el descubrimiento están muy bien, pero si le dejas a un niño que conozca y saque conclusiones por sí mismo, ¿qué va a sacar? ¿Aprender por si solo? Eso es vagancia de padres. Es como cuando estás en un restaurante y dejas que molesten a los de la mesa de al lado. Dicen: déjalos… Eso es que eres un vago como padre.

¿Cómo van a ser los niños que no lo van a conseguir todo en la vida?
Violentos. Aunque te esfuerces, no lo consigues todo porque no vales para todo.

¿Ser un padre autoritario y empático a la vez es posible?
Claro. Tienes que empatizar con tu hija en el momento que le dices que “no” y saber cómo se va a sentir. Y vives con ella la rabia y la pataleta, pero mantienes el “no” porque como padre lo has vivido antes y no estás traumatizado, por mucho que digan los psicólogos.

En padres separados, ¿cree que muchas veces los adultos queremos ver traumas en los niños que en realidad no existen?
Si los padres no están estables, el trauma que tiene el hijo es que las personas que le daban seguridad no están estables. Y como son un radar, lo perciben, y eso genera inseguridad. Pero trauma, en la actualidad, por una separación, no debería haberlo. Lo malo es cuando usan al niño y empiezan a hablar mal del ídolo que es tu padre, o te empiezan a hablar mal de la mujer que más quieres que es tu madre.

Cariño es una de las palabras que más repiten también a lo largo del libro. ¿Ha tenido suficiente cariño de pequeño?
Buena pregunta (se queda pensando). Tengo una relación con mi madre un poco tensa. Pienso que todo el mundo tiene cariño, pero quizás no sabes sentirlo porque eres un capullo y no te das cuenta de lo que tienes. En mi caso… me hubiera gustado tener más, pero entiendo a mi madre porque era el pequeño, no tenía ni que haber nacido y no me esperaban. Los niños no deseados, lo notan desde que son fetos.

Un niño frustrado será un adulto frustrado… ¿se podrá reeducar en el futuro si no lo hace ahora?
Un niño frustrado y que aprende a manejar la frustración, será un adulto genial. Si no hay patologías, la conducta se puede recuperar.

Si te excedes en el castigo, ¿es bueno pedir disculpas al niño o lo entenderá como una debilidad?
Es bueno pedir disculpas, pero ¿quién valora si te excedes? El niño sufrirá la pataleta, no hablamos de castigo físico, si no de dejar a un niño sin tele tres días. Si es mucho, el sentimiento de culpa será tuyo. Si la has cagado, apechuga. Los castigos deben ser medidos, acordes al incumplimiento de la norma y siempre que hayan sido previamente avisados. Hay padres que no ponen normas pero un día se cabrean y montan un pollo.

¿Qué hacemos más los padres: gritar o no escuchar?
Las dos cosas.

¿Cree que los políticos que tenemos han sido bien educados?
Vaya jardín… (ríe). La verdad es que algunos no dan muy buen ejemplo. Si tienen que ser un referente, algunos no lo están siendo.

¿De dónde surge la corrupción?
Surge del deseo de satisfacción inmediata, de no aceptar las limitaciones que hay en la vida y seguramente los políticos corruptos hayan olvidado el principio de realidad. Es un comportamiento sociópata: para conseguir esto, me salto todas las normas que hay aquí, me da igual y no me siento mal, pero consigo esto. El corrupto está haciendo daño a la gente y está robando por sus propios intereses.

¿Qué podemos hacer los medios de comunicación para mejorar la educación de nuestros hijos?
Los medios no tienen ninguna culpa, te dan una oferta de entretenimiento, cultura y noticias. Como padre has de sentarte con tus hijos y explicarles qué estás viendo. La vida real no es “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Ese programa son tipos y tipas que hacen quizás lo que se van a encontrar en una discoteca tus hijos, pero les tienes que explicar que está exagerado. “Sálvame” es un programa donde toda una gente está orquestada, como monigotes, a los que les dicen di esto y nos vamos a meter con este… Pero no es la vida real. No le debes inculcar como objetivo a tu hijo ser como Belén Esteban. No deben ver ese tipo de programas solos porque el éxito no es eso. También tenemos un problema con la violencia de género, con los modelos a imitar en las películas: los macarras se ligan a chicas de bien y las denigran y deben dejar que les digan de todo para estar con el líder. Ya hay casos de chicas que en la escuela llevan la mochila del chico a la clase. Ha vuelto el machismo en la adolescencia.

¿Cuál es la mejor manera de controlar a un hijo adolescente sin que se sienta controlado?
Hay muchas estrategias de control parental. Hay software que las lleva pero tienes que darle acceso y decirle que le compras el teléfono pero hay normas.

En relación a otros países de Europa, ¿qué nota le ponen a España en cómo educamos a nuestros hijos?
Aquí se ha vendido la moto del crecimiento rápido, y nuestros hijos han creído que con poco esfuerzo se puede conseguir mucho en España. En otros países eso no es así, pero no sabría decirte si estamos mejor o no. Mi padre no llegó a pelearse delante de los grises, pero mi abuelo sí. Ellos lucharon por libertades y conseguir cambios. Pero ahora viene una juventud… Ahora han salido los indignados y están recogiendo a los más indocumentados, una masa social del titular, que no es crítica.

Para acabar. Una ecuación para tener un niño feliz.
Sí + No + Cariño al cuadrado.

https://www.lavanguardia.com/vida/20140929/54415453560/entrevista-pedro-garcia-aguado-la-culpa-del-paro-juvenil-empieza-en-los-padres.html

Bondat

La bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, qui és inclinat a fer bé. La pendent de la vida no sempre ens du a fer bondat, i més aviat la inclinació precipita a actuacions que s’allunyen d’aquesta virtut. És molt reconfortant quan et trobes la bondat personificada. Hi ha gent bona no només amb els seus (això hauria de ser lògic), sinó que té una estimació enorme pels seus enemics. El cristianisme va d’això, de fet. Jesucrist no demana als seus seguidors que estimin a la família i als amics. No va de discursets fàcils, el seu missatge. El seu reclam se centra a estimar els enemics. Instintivament, aquest no sembla un bon pla. No només et fan mal, sinó que t’hi poses bé. Una mala interpretació de la bondat ha dut a tolerar situacions inadmissibles. La línia és fina, com totes les que es mouen en el terreny del discerniment. El mal existeix, seria innocent negar-ho. A la Bíblia el concepte de bondat està lligat a la clemència i a la misericòrdia. Malgrat el mal i els malvats, hi ha espai, i molt, pel bé.

Avui vull celebrar la bondat que ens envolta. Enmig de tanta malvolença i mala maror, és un oasi trobar-te amb gestos de bondat. Hi ha persones que són felices donant. Ofereixen el seu temps, detalls, es preocupen pels altres. Són els qui s’avancen a preguntar, deixen de mirar-se a ells una estona i posen el radar al seu voltant, mirant que tothom estigui bé.

No sempre són els qui ho expliciten. No parlo de la gent que contínuament et pregunta com estàs, perquè un fet són les relacions públiques i quedar bé, i l’altra la bondat intrínseca. De fet, molta gent que es preocupa per tu no t’ho pregunta. Ho sap i de vegades treballa sense que ho sàpigues perquè estiguis millor. Maquinen amb bona fe perquè algú et digui una paraula que esperes. Perquè rebis una trucada que a tu et semblarà inesperada.

De la mateixa manera que hi ha mans pèrfides que ordeixen plans tremends i perversos, també hi ha mans plàcides, teixidores, que no ordeixen trames sinó que trenen solucions. Escric i em venen tants noms al cap, des de l’àmbit estrictament privat al professional. Persones bones, que no vol dir ximples.

Gent amb un cor gran, que com la Rigoberta Bandini entona, ja veuran què fan amb el seu ego, però certament no l’alimenten en detriment dels altres. Ens titllen sovint als periodistes de parlar i amplificar només el mal en els titulars i les notícies. Vagin aquestes lletres a contracorrent i agraïm la bondat quotidiana que ens envolta. I ens salva.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-bondat_760950_102.html

Les metàstasis comencen de nit

Les cèl·lules canceroses més agressives surten dels tumors sobretot quan dormim

El tractament del càncer ha millorat molt en els darrers cent anys. Era una malaltia pràcticament incurable a principis del segle XX i actualment la supervivència mitjana és superior al 50%, i continua augmentant. Però malgrat que li donem un sol nom, el càncer és en realitat un conjunt de més de dues-centes malalties amb característiques molt diferents. Així, mentre la mortalitat d’alguns càncers tan freqüents com el de mama o el de pròstata s’ha reduït fins a ser només d’un 20%, altres, com els de pulmó, fetge, estómac i còlon, causen quatre de cada deu morts per càncer. En aquests casos, la principal causa del mal pronòstic és que aquests tumors produeixen metàstasi abans que es puguin tractar efectivament. Per això és tan important entendre què fa que una cèl·lula maligna deixi el seu òrgan de naixement i vagi a establir-se a una altra part del cos. Un article publicat recentment a la revista Nature revela que aquests viatges tenen lloc sobretot quan dormim.

Les metàstasis són un procés lent que tot i fer-se evident només a les fases finals d’un càncer es creu que s’inicia molt abans. En algun moment de l’evolució d’un tumor, i per causes que encara no comprenem del tot, les seves cèl·lules adquireixen l’habilitat de sortir del lloc d’on són originàries. Això no passa en teixits sans, on cada cèl·lula ocuparà el mateix lloc durant tota la seva existència i només són capaces de moure’s les que tenen alguna funció especial (per exemple, les del sistema immunitari). Quan la cèl·lula cancerosa abandona la seva posició inicial, primer envaeix els teixits veïns, però segurament no tardarà gaire a trobar un vas sanguini, ja que sempre se’n formen de nous quan creix un tumor.

Si la cèl·lula aconsegueix entrar-hi, és molt possible que després no pugui resistir les inclemències de la circulació. Però, ocasionalment, alguna d’aquestes cèl·lules mòbils sobreviurà prou temps per agafar una via de sortida. De cop, es trobarà en un teixit que no és el seu i, una vegada més, això li posarà les coses difícils. Malgrat tot, de tant en tant algunes cèl·lules malignes acaben trobant un entorn on tindran el tipus de nutrients i estímuls que necessiten per continuar multiplicant-se. Així és com es forma un tumor secundari, que és el que es coneix com a metàstasi. Quan apareixen, les possibilitats de tractament disminueixen molt, i acaben sent les responsables del 90% de les morts per càncer. La recerca sobre les metàstasis, doncs, és essencial per millorar el pronòstic de la malaltia.

Proliferació nocturna
Per entendre millor aquest procés, el grup del doctor Nicola Aceto, del Swiss Federal Institute of Technology, a Zuric, va pensar en estudiar com les cèl·lules metastàtiques deixen el tumor, que sempre s’havia cregut que passava en qualsevol moment de manera aleatòria. Però quan van analitzar la sang de pacients amb càncer de mama es van adonar que l’entrada de les cèl·lules a la sang seguia un patró relacionat amb els cicles de la son, els anomenats ritmes circadiaris: sorprenentment, les mostres extretes a les quatre de la matinada, enmig de la fase del son, contenien moltes més cèl·lules malignes que les que s’havien recollit a les deu del matí.

Davant d’aquest fet inesperat, els investigadors van decidir analitzar el fenomen en ratolins i van veure que passava el mateix. Llavors van tractar els animals amb melatonina, una hormona que s’encarrega de regular el son, o van usar altres estratègies per canviar artificialment els seus ritmes circadiaris. En tots els casos passava el mateix: hi havia més cèl·lules canceroses a la sang quan els animals estaven reposant. Això no vol dir necessàriament que les metàstasis es formin quan dormim, perquè se sap que la gran majoria de cèl·lules canceroses que arriben a la sang acaben morint. Per això el següent pas va ser injectar les cèl·lules a animals sans. Aleshores van veure que les que havien extret dels ratolins en repòs tenien més capacitat de generar metàstasi que no pas les que havien obtingut dels ratolins desperts. Això es relacionava amb un augment de l’activació de gens necessaris per al procés de proliferació durant les hores de son, tant en les cèl·lules metastàtiques com en els tumors originals.

Aquests experiments demostrarien que és principalment quan dormim que les cèl·lules canceroses surten dels tumors i que, a més, les que ho fan són més agressives que les poques que viatgen de dia. Si més no això és el que passa en el càncer de mama. Ara caldria veure si el patró es repeteix en altres tipus de tumors. En el cas que sigui així, aquest descobriment permetria definir millors tractaments, com per exemple administrar quimioteràpia o altres fàrmacs durant la nit, que és quan serien efectius per eliminar les cèl·lules més agressives i perilloses. Això també té implicacions per al diagnòstic, perquè detectar cèl·lules circulants és una de les noves tècniques per trobar el càncer abans que generi símptomes i així tenir més possibilitats de curar-lo. L’estudi suggereix que aquestes mesures serien més precises durant la nit.

https://www.ara.cat/ciencia-medi-ambient/biomedicina/nit-metastasi_1_4445061.html

‘Perrhijo’: cuando el perro es algo más

La humanización de las mascotas perjudica por igual a los dueños y a los animales

Es cada vez más frecuente observar por la calle a personas que llevan a sus mascotas, especialmente a perros de razas pequeñas, en carritos como si se tratara de un bebé. Incluso en las redes sociales hay perros que tienen sus propios perfiles –administrados obviamente por sus dueños- en los que se promocionan todo tipo de accesorios que van desde ropa hasta joyas, por poner dos ejemplos. Se trata de una humanización de los animales de compañía sobre la que los expertos advierten que puede ser perjudicial para ellos e incluso esconder carencias emocionales de sus propietarios.

Según una encuesta de la Asociación Estadounidense de Productos para Mascotas (APPA, por sus siglas en inglés) realizada en el último mes de mayo, el 81% de los millennials admite querer más a su mascota que a ciertos miembros de su familia. “No considero que quiera a mi perro más que a mi familia pero sí le quiero igual”, afirma Elena, propietaria de un border collie.

En la misma encuesta, un 50% dice que quiere más a su perro que a su madre y el 30% más que a su pareja. “Hay personas que lo justifican porque el animal siempre los saluda cuando llegan a casa y su pareja no siempre. Esto pasa porque los perros ofrecen un cariño infinito sin pedir casi nada a cambio y esto hace que queramos recompensarles”, expone el psicólogo y etólogo, Àngel Casellas. María ha creado una cuenta de instagram a su perrita Pippa que acumula más de 60.000 seguidores. “Me han llegado a pagar 1.500 euros para que la perra colaborase con una marca. Crea tendencia porque los seguidores del perfil compran a sus mascotas los jerseys que ella modela, pero en el día a día Pippa no lleva ropa ni joyas, no creo que yo la humanice”, dice.

Otro de los datos del sondeo señala que el 58% de los millennials prefiere tener perro a hijos. “La mascota se ve como algo temporal y la inversión de tiempo y dinero es mucho menor”, expone Casellas. Por su parte, Antoni Balbuena, director del departamento de psiquiatría de la UAB, recuerda que el fenómeno de los perrhijos “se da cuando los humanos convierten al animal en algo que no es realmente como consecuencia de mimarlo en exceso”.

Muchas personas que se centran en forjar vínculos con su mascota descuidan sus relaciones sociales o directamente prescinden de ellas. “Lo más importante para la felicidad de una persona es la calidad de sus relaciones humanas”, justifica el etólogo.

La predicción que hace la encuesta y los expertos es que, a medida que los miembros de la generación Z se vayan haciendo adultos, será esta franja de edad la que más animales de compañía tenga. “Adoro cuidar a mi perro, sé que siempre voy a hacerme cargo de como mínimo uno, me parece que son unos grandes compañeros de vida”, explica Elena, de 23 años.

A día de hoy es habitual ver a las mascotas en el transporte público, en bares e incluso se llevan al lugar de trabajo. El perro se caracteriza por adaptarse muy bien al medio en el que crece, “pero hay que saber si va a estar cómodo o no. Por ejemplo, en un gran concierto donde hay tantos decibelios va a ser perjudicial para su salud”, indica Casellas.

Los problemas que conllevan la humanización de las mascotas aparecen cuando al perro le supone una necesidad vital estar con su dueño. “Provoca ansiedad por hipervínculo, porque existe un apego estrecho entre persona y animal; o en agresividad por conflicto de dominancia cuando el perro no admite que otros humanos o mascotas se acerquen a su dueño”, explica el etólogo. También, puede haber problemas a nivel social. “Cuando el animal siente ansiedad pueden darse fuertes ladridos o destrozos materiales que den lugar a conflictos vecinales”, explica Casellas.

Esto no será igual en todos los casos. La predisposición genética de la raza y la socialización que tiene el animal cuando aún es cachorro jugarán su papel. Casellas apunta a que “lo adecuado es que el perro vea a su dueño como su referente, que lo tenga como a una figura de autoridad y que no considere que es un miembro de su misma especie, porque eso puede acarrear problemas de identidad. Por ejemplo, que no entienda por qué él no puede comer del plato de la mesa”.

Según el psiquiatra, hay que promover la condición de animal: “Muchas iniciativas para la protección de la biodiversidad van por este camino. Deshumanizar al animal que viene de haber convivido en un escenario de cautividad que no le corresponde, por ejemplo, los circos”, concluye.

COMENTARIS:

Por cierto esta gente q dice q quiere mas a su perro q a su madre se ha parado a pensar q si un dia tiene problemas su madre hará lo q sea para ayudarle mientras su perro se quedara mirandole y moviendo la cola

Los perros son fieles compañeros del ser humano . Son animales agradecidos que dan mucha compañía a sus dueños .
Compararlos con un ser humano no procede . Un ser humano tiene inteligencia y voluntad , un ser humano tiene psicología y para los creyentes alma. Un perro siendo repito un animal adorable , no deja de ser un animal .

Hemos humanizado a los animales y hemos quitado la dignidad a los seres humanos.

Y qué problema hay con que alguien quiera más al perro que a su madre? El amor es libre

lei en un articulo que los perros se han vuelto mas tontos que los lobos por el trato con los humanos, idem con las cabras salvajes vs las domesticas

https://www.lavanguardia.com/vida/20220807/8453863/perrhijo-perro-mas.html

La ciutat i els gossos

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220805/8449947/ciutat-i-els-gossos.html