L’ús excessiu dels antibiòtics ja provoca soques resistents i obliga a repensar els tractaments
Màxim històric d’infeccions de transmissió sexual (ITS) a Europa, amb una expansió més ràpida i més clara de la gonorrea i la sífilis. Fa una dècada que les notificacions creixen “significativament” arreu de la regió, segons una sèrie de quatre estudis liderats pels centres de recerca sobre el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i ITS del campus Can Ruti i publicats a The Lancet. Un augment que es dona de manera heterogènia. Els territoris del nord (Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i el Regne Unit) i l’oest (Bèlgica, Suïssa i Holanda) tenen unes taxes de diagnòstic més elevades; per sobre dels 300 casos per cada 100.000 habitants en el cas de la clamídia, per sobre dels 40 en el de la gonorrea i dels 15 en el de la sífilis. Espanya forma part del grup de països del sud i és el segon de la zona, per darrere de Malta, que registraria els valors més elevats: 38 casos per cada 100.000 habitants de clamídia; 22 de gonorrea i 10 de sífilis.
Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)
Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?
Ha patit vostè mai cap trauma?
Ara mateix no sé dir-li…
A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?
No era inevitable veure’ls morir?
Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…
No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?
Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.
La nostra psique és així de simple?
Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.
Per exemple?
Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?
Massa, sí.
Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.
Com tracta vostè aquests pacients?
Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.
I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?
En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.
Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?
Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…
Dolor amable? No és contradictori?
Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.
Estimar el dolor?
Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.
Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?
Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.
Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?
I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.
Què esperen aconseguir difonent-la?
Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.
Fan participar la familia en la teràpia?
Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.
Curen amb paraules o amb pastilles?
Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.
Reviure el trauma ajuda a superar-lo?
Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neurociència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.
En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència
“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.
“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.
“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.
“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.
La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys
“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.
Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.
Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…
Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.
Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens
Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.
Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.
La UE exigeix a Meta mesures urgents perquè Instagram deixi d’afavorir xarxes pedòfiles. Tot plegat succeeix davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea.
Una preocupant investigació sobre Instagram i com el seu algoritme facilita l’establiment de xarxes de pedòfils, ha dut la Unió Europa a donar un cop sobre la taula i exigir més control a Meta, empresa de Mark Zuckerberg que compta amb Facebook, Whatsapp i Instagram a la seva cartera. Concretament, la Comissió Europea ha demanat “actuar immediatament” per protegir els menors a Instagram. “El codi voluntari de Meta per a la protecció infantil sembla no funcionar. Ara, Zuckerberg s’ha d’explicar i actuar immediatament”, ha sentenciat a través de les seves xarxes socials el comissari europeu de Mercat Interior, Thierry Breton.
Breton es reunirà amb el propietari de Meta el pròxim 23 de juny a la seu central de la companyia davant la imminent aplicació de la llei de serveis digitals de la Unió Europea, la qual ha preocupat altres xarxes socials reticents als controls estatals, és a dir, el Twitter d’Elon Musk. Aquesta normativa obligarà les grans plataformes digitals a eliminar ràpidament el contingut il·legal i a ser transparents sobre el disseny dels seus algorismes, que determinen el que els usuaris veuen a internet i les xarxes socials.
“Després del 25 d’agost, sota la llei de serveis digitals, Meta haurà de demostrar que pren mesures o enfrontar-se a fortes sancions”, ha recordat el comissari, La normativa permet a la Comissió Europea imposar multes de fins al 6% de la facturació mundial a les grans tecnològiques que incompleixin els requisits.
L’algoritme que afavoreix els pedòfils The Wall Street Journal (WSJ) i investigadors de la Universitat de Stanford i la Universitat de Massachusetts Amherst han tret a la llum que Instagram no només és un espai habitat freqüentment per comptes dedicats a la pedofília i compra de contingut sexual de menors, sinó que el mateix algoritme de l’aplicació ho promou.
Els sistemes de recomanació d’aquesta xarxa social tenen l’objectiu de vincular aquells que comparteixen interessos de nínxol i mitjançant aquest algorisme els pedòfils troben fàcilment els venedors de contingut sexual de menors. Els investigadors van descobrir que Instagram —que té més de 1.300 milions d’usuaris— permetia a les persones buscar etiquetes explícites i de vegades fins i tot emoticones que els connectaven a comptes que feien servir els termes per anunciar la venda de material sexual infantil i “reunions” amb els menors.
‘Bèsties’ és una obra que mostra sense embuts els límits de la sexualització infantil
És normal voler posar-se un parell de tetes amb vuit anys? És legítim que, si la menor ho anhela amb totes les seves forces, aquest somni de moltes nits d’estiu es converteixi en realitat? Quan podem considerar que els petits són prou grans per poder decidir sobre el seu cos? I si creiem que és a partir de l’adolescència, per què els pares pregunten als nens si poden ensabonar-los les parts íntimes? Els interrogants no deixen d’amuntegar-se mirant Bèsties, espectacle amb autoria de la britànica Monica Nolan i protagonitzat per una sublim Marta Marco que es va estrenar ahir al vespre a La Muriel, per primera vegada col·laboradora del Festival Grec —i disponible fins al 13 de juliol—.
La seva particular campanya de publicitat va ser promocionar un fictici concurs de bellesa per a nenes al barri de Gràcia amb imatges de criatures creades amb intel·ligència artificial. Poden imaginar-se les reaccions dels pares abans d’obrir el QR informatiu, amb els grups de Whatsapp comprensiblement revolucionats i consternats, i sense cap ganes de suportar les conseqüències d’un debat poc agradable. Dirigit per Pau Roca, el projecte posa en escac la hipersexualització i la pornificació de les nostres criatures en un món hiperconnectat i sobre digitalitzat, però també és una crida a la recerca pausada i justa dels culpables que permeabilitzen els tremends efectes que la pressió estètica té en la nostra cultura del ser.
Bèsties no parteix d’un cas real, però sense cap dubte podria ser-ho. El relat embriaga, però, lamentablement, no sorprèn: de veure-ho als noticiaris ens ho creuríem a ulls clucs. La consistència de la història és tan creïble que s’encalla al coll i fa bola, causa reflexió i pànic i fins i tot vergonya. El seu plantejament, per moments de rabent cruesa, visibilitza la xacra social d’haver d’estar sempre normativament guapes i sexis perquè les dones rebin atenció pública, i qüestiona també quin paper tenen els pits al món, com ja va començar a inocular mesos enrere el famós Ay mamá de Rigoberta Bandini. És revelador adonar-se de com una part del cos lligat a la maternitat s’ha pervertit per les indústries fins a convertir-se en el símbol suprem de la sexualitat femenina. I angoixant reconèixer que la majoria de nosaltres el reproduïm per inèrcia, sense parpellejar.
L’objecte de debat de la peça és un cas portat a l’extrem. El pes rau en la voluntat de la Lila, una nena de 8 anys que, ja amb 3 i de manera totalment prematura, s’encapritxa amb tenir pit. El personatge de Marco és la terapeuta que porta el cas i l’analitza en un monòleg meravellós de gairebé hora i mitja mentre interactua amb un públic capbaix que, amb la mirada perduda, va desgranant els seus propis prejudicis. Els de culpar la tutora sense tenir en compte els marges. Els de responsabilitzar a la cria de ser madura per a unes coses i no tant per a d’altres. Com si tenir un parell de tetes grans ja et blindés de suportar les vileses d’un món cruel.
La proposta escènica fa de contrapès a l’espectacularització i al sensacionalisme dels poders mediàtics que busquen el titular morbós. Indaga en els motius probables pels quals la petita viu amorrada a aquest particular desig emmarcant la seva limitada experiència en un parèntesi concret, com la relació amb la figura paterna o els passatemps que l’han distret en la seva curta existència, alhora que busca ampliar les mires per fugir de la fermesa del relat únic. Marco i Roca ens posen davant el mirall. Ho diu també la psicòloga protagonista quan apel·la a la pregunta filosòfica més antiga de tots els temps —qui soc?— i adverteix dels risc que tenen les xarxes socials en la construcció del nostre jo, posant en perill el coneixement propi. D’aquesta manera, sota la imperant dictadura del like i el culte al cos, construïm la nostra identitat de portes enfora. Nens i adults. I així ens va.
Particularment interessant és la figura de la mare, la Carol, i els seus motius per donar suport a l’ocurrència de la seva filla. També aquí l’obra, amb l’ajuda inexorable de l’especialista, ofereix un joc de nines russes en el qual res no és tan senzill com sembla. L’empatia i la comprensió són claus per abordar tot el que ha de dir Bèsties, fins i tot en allò que considerem una aberració o un error taxatiu. Sens dubte és una obra que convida a pensar i que evidencia que si tiren més dues tetes que dues carretes és per alguna cosa. I aquesta cosa és el primer que cal assenyalar.
SALVADOR CARDÚS I ROS El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…
Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.
De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.
Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.
I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.
A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.
En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.
Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.
Em molesta que els catòlics tinguem fama d’estar enfadats i em molesta que segons quins catòlics estiguin sempre disposats a posar d’excusa l’ambient hostil per estar-ho. Fa pocs dies que s’ha estrenat a Disney+ Amén. Francisco responde,una conversa del papa Francesc amb una desena de joves molt diversos. N’he llegit diverses crítiques provinents de catòlics i totes tenien una cosa en comú: els ha semblat que el càsting dels joves pregunten al Sant Pare no estava prou ben triat, com volent dir “nosaltres no hi som” o “no hi sortim prou”. Només hi ha una noia catòlica practicant com ho entenem aquí i sembla que, injustament, se li hagi encarregat la missió de representar tots els joves que combreguen amb el missatge de l’Església del món. O del món hispanoparlant, és clar, perquè d’una cosa dirigida per Jordi Évole sempre se n’ha de sospitar alguna voluntat política inconscient.
El Papa se la juga perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal. Vol ser al món i això hauria de generar tota la confiança possible
La cosa, però, és que als catòlics acostumats al ball de bastons dialèctic, qualsevol esdeveniment que ens situï al centre d’atenció ens posa en alerta. Veure el Sant Pare al bell mig d’un públic com aquest em sembla que ens fa sentir dues coses ben naturals. La primera, desitjar un documental diferent, un de més feelgood en què joves que cada dia viuen la seva fe amb naturalitat en entorns en què són una anomalia poden tenir contacte amb el més alt representant de la institució que els fa de paraigua. La segona, si la conversa no ha de ser aquesta, desitjar com a mínim un equilibri de forces entre el públic pregunta perquè el repartiment sigui més just o que s’assembli a la nostra idea del que és just. És un error pensar que el Sant Pare es prestaria públicament a fer res que ens deixés malament. Agafar-s’ho per aquest costat, pel costat que punxa i des del què podem justificar el nostre nyínyínyí, parteix d’una desconfiança amb Francesc. Una desconfiança injustificada, penso. És el Sant Pare i se la juga en un documental poc convencional per a Disney+ perquè no està disposat a perdre un espai amb un públic tan transversal, un públic a qui el missatge de l’Església o bé no arriba perquè no en formen part o bé arriba embrutit per prejudicis i filtres tendenciosos. És un Papa que vol ser al món, i això hauria de generar tota la confiança possible.
La noia expressa que no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor, a la tristesa i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim
A la conversa hi surten tots els grans temes que orbiten l’Església i la societat: colonialisme, avortament, sexe, abusos a l’Església, violència psicològica, distanciament entre la institució i la societat, feminisme, el col·lectiu LGTBI+, pornografia, migracions i racisme. El Sant Pare té un discurs sòlid que sap transmetre sense renunciar a l’empatia. “Sent-te lliure per expressar-te”, “plora si ho necessites” o “pren-te el teu temps” són falques que repeteix per poder dialogar amb un grup de joves que no amaguen les seves ferides, algunes provocades per homes i dones de la mateixa Església. La xerrada avança amb un Francesc que no renuncia al to de diàleg, més que de monòleg i de discurs oficial mastegat, fins que finalment comparteix la seva experiència la noia de Madrid, catòlica practicant provinent d’un entorn molt religiós. A mi, com a catòlica, sentir-la parlar em va corregir la visió de la conversa. És el punt d’inflexió que capgira el tauler perquè expressa que veu el mal i el patiment del món i no sap com fer entendre que Déu és la resposta al dolor que palpa, a la tristesa que molts carreguen i a la insatisfacció permanent que a alguns els marca l’ànim.
La del Papa és una posició d’acció i de disponibilitat per als altres sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor
Capgira el marcador —en el meu cas—, perquè com a catòlica em vaig deixar de buscar entre el públic i vaig entendre que el Papa no s’havia prestat a la conversa perquè la representació dels joves i les seves inquietuds li fossin més o menys favorables. En aquella escena, el representant dels catòlics és ell. Els catòlics no som al públic —o no hi som del tot— i aquesta és la gràcia, que no hi hem de ser perquè la fe ens convida a participar en la societat i no a ser simples espectadors. Hem de seure a la butaca del papa Francesc de les nostres vides i explicar-nos al món com ho fa ell. És una posició d’acció i de disponibilitat pels altres, sense renunciar a la veritat que Déu, en Jesús de Natzaret, ens salva cada dia i ho fa tot millor. És el que fem quan detectem que un amic ens necessita, quan algú ha estat ferit i necessita un lloc segur per explicar-ho o que algú busca Déu, però no sap per on tirar. Pensar que el documental no fa servei als catòlics perquè no som prous entre el públic o perquè els joves que hi són no pregunten que com a catòlics preguntaríem és, un altre cop, estar disponible per a poca cosa més que per a estar irritat. Mirar-se’l així d’entrada i anar-se deixant guanyar pel paper que fa el Sant Pare, que sempre ens representa, obre pas a un servei personal més gran que el de sentir que es remuga amb motiu. Les necessitats del món, igual que les preguntes que els joves fan al Papa, no les triarem nosaltres. El mal del món no s’escull a la carta i, malgrat això, ser catòlics ens demana passar a l’acció per ser exemple viu d’una vida millor, una vida amb Déu. Com el papa Francesc.
Cada setmana un pare, un padrastre, un oncle, un avi, un amic de la família o un entrenador és jutjat per haver abusat sexualment de la seva filla, neboda, neta o alumna menor d’edat.
Cinc professionals expliquen el trauma de les víctimes, el tractament que segueixen els agressors a les presons i l’obligació de tota la societat per aturar-la.
Glaça el cor veure els judicis que hi ha cada setmana a l’Audiència de Barcelona, on els infants són víctimes d’aquesta perversitat infligida per una persona que els hauria de cuidar i estimar. En alguns casos són agressions sexuals, denunciades anys després. “És un fracàs de tota la societat. L’obligació dels adults és protegir els infants”, afirma Pilar Polo, psicòloga i responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que des del 1997 treballa en l’atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització dels abusos sexuals infantils a Catalunya. ElNacional.cat ha entrevistat cinc professionals que treballen en l’àmbit judicial, sanitari i penitenciari, que expliquen la realitat de la violència sexual a menors, per què augmenten les xifres, el tractament a les víctimes per recuperar-se i enfortir-se físicament i psicològicament. I també els programes que realitzen les presons catalanes als victimaris o agressors perquè tinguin eines per evitar cometre un nou delicte.
La fiscal portaveu de la Fiscalia provincial de Barcelona, Pilar López, afirma que en els darrers anys “hi ha més denúncies contra la llibertat sexual, tant en adults com en menors”, que pot respondre a un augment de casos i també perquè afloren més denúncies, ja que hi ha una major consciència de la societat. En el cas de menors de 16 anys, l’augment és clar a la Fiscalia de Barcelona: el 2014 es van denunciar 109 abusos sexuals i 19 agressions, que el 2019 van enfilar-se fins als 312 abusos i 64 agressions sexuals, xifra similar a la del 2021 amb 220 abusos sexuals i 63 agressions, només a la demarcació de Barcelona. En aquestes denúncies no es compten els delictes per pornografia infantil, prostitució o engany d’un menor per part d’un desconegut.
Les dades de la policia catalana confirmen aquesta explosió de casos. L’any 2019, abans de l’aparició de la pandèmia de Covid-19, els Mossos d’Esquadra va atendre 894 víctimes menors de 18 anys. Més de dos casos al dia. Aquestes xifres esgarrifoses, però, no han parat de créixer fins avui dia. Només entre gener i setembre de l’any passat (les dades del darrer trimestre del 2022 no estan disponibles en el moment de redacció d’aquest reportatge) es van produir un 4% més de casos que el total de registrats el 2019: 931 casos en nou mesos; gairebé 3,5 casos de violència sexual contra menors al dia.
Per què augmenten les denúncies?
“Un abús sexual no és una violació. És un abús de poder per convertir un infant en un objecte sexual i es pot fer sense contacte físic. Hem de veure aquesta perversitat i trencar barreres, com ara el fet que ens costa parlar de sexualitat”, aclareix Pilar Polo. L’abús sexual a menor de 16 anys era castigat amb penes de dos a sis anys de presó. La llei 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, ha inclòs els abusos en el terme d’agressió sexual, que sanciona amb penes de 2 fins als 12 anys de presó per a qui realitzi actes de caràcter sexual amb menors. Polo recorda dades esfereïdores: “Segons el Consell d’Europa 1 de cada 5 nens a Europa patirà abusos abans dels 17 anys. És una xifra acceptada a la comunitat científica. D’aquest total, 1 de cada 4 és una nena i 1 de cada 7, un nen. No hi ha tanta diferència; són infants i dependents.” Aquesta diferència, però, es desequilibra, i força, quan les nenes es fan més grans, ja que les dones són les principals víctimes de la violència sexual i masclista.
Thuy Nguyen, psicòloga forense, investigadora, i especialista en matèria de violència sexual a persones privades de llibertat en el Departament de Justícia, declara que “hi ha diverses explicacions” per interpretar l’augment de casos de violència sexual a menors. El primer és “una major consciència de les víctimes” per denunciar-ho. D’altra banda, explica que “el delinqüent motivat troba altres vies”, i la pandèmia de la Covid-19 va provocar “més vulnerabilitat dels menors”, ja que estaven més temps connectats a les xarxes socials o “van haver de passar més temps amb el seu victimari a casa”. Nguyen cita un estudi de la Interpol, on s’assegura que va haver-hi un increment del 500%, de delictes sexuals relacionats amb menors. A més, afegeix que aquestes delinqüents acostumen a tenir condemnes llargues i, per això, també s’explica l’acumulació de casos i persones empresonades.
Precisament, el nombre de persones detingudes pels Mossos per cometre delictes sexuals contra menors també ha crescut molt en comparació amb les dades d’abans de la pandèmia. Entre gener i setembre del 2019 se’n van registrar un total de 155, mentre que en el mateix període del 2022 les xifres es van disparar un 45% fins a arribar a les 225 persones detingudes pels Mossos arreu de Catalunya.
Cal denunciar els casos al jutjat?
La fiscal Pilar López, amb força anys d’experiència als jutjats d’instrucció i també a la jurisdicció de Menors, assegura que “evidentment que s’ha de denunciar” quan alguna persona és coneixedora que un menor d’edat pateix abusos sexuals, perquè en aquests casos no es pot perseguir si no hi ha una denúncia, tot i que si hi ha menors, “la Fiscalia actua”. “És important denunciar-ho perquè s’engega el mecanisme policial i judicial, i sobretot s’aparta el menor de la font de perill, i es poden aprovar mesures cautelars, i en casos més greus, la presó preventiva”, manifesta López.
La fiscal afegeix que “la prova fonamental és la declaració i exploració del menor” per veure la seva afectació, seqüeles i també si pot estar influenciat per un adult. La llei 8/2021, de Protecció integral a la infància i a l’adolescència enfront de la violència, obliga que la declaració dels menors de fins a 14 anys es faci a través del que s’anomena la prova preconstituïda, que significa que la seva declaració queda enregistrada i es visualitza en el judici “per evitar la seva victimització secundària”. Per fer-ho s’utilitzen les càmeres Gesel. La menor està en una sala amb jocs i psicòlegs que li fan preguntes, mentre que darrere un vidre, sense que els vegi, l’escolten el jutge, la fiscal, els advocats i també la persona denunciada per garantir el seu dret de defensa. López explica que de 14 a 16 anys la prova preconstituïda no és obligada, però que es pot demanar de forma motivada.
La fiscal també defensa que en l’exploració del menor s’utilitzi el model de les cases Barnahus (o Casa dels Nens en islandès), una unitat integrada d’atenció als infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals, que és un sistema pioner a l’Estat espanyol i a Catalunya es va obrir de forma pilot una Barnahus al Camp Tarragona. “Els infants que han viscut una situació molt traumàtica són allà, i som els professionals que hem d’anar-hi per a la seva seguretat mental i física”, explica López. La Barnahus de Tarragona ha atès 451 casos (374 nenes i adolescents i 77 nens o joves) d’abusos sexuals a nens i adolescents en dos anys i el seu model es vol ampliar amb tretze cases arreu del país, com ara a Lleida i Manresa, segons s’anunciava l’estiu passat.
Una altra novetat destacada per la fiscal és la reforma de l’article 132 del Codi Penal que amplia el termini de la prescripció dels delictes de violència sexual a menors. Amb la reforma del Codi Penal del 2015, la prescripció començava a comptar des que la persona complia 18 anys, i ara, amb la reforma de la llei 8/21 es compta des que la persona compleix 35 anys. Pilar López sosté que aquesta mesura evita que la majoria de casos arribin prescrits a la Fiscalia i que la persona pugui denunciar quan està preparada i compren que “aquells actes són inadmissibles i atempten contra la seva indemnitat sexual”. No amaga, però, que quan han passat molts anys, “costa trobar proves i testimonis”, però que “ho investiguen tot”. López confessa que ha vist casos dolorosos, on la persona ha fet teràpia i tractament, però el seu dolor continua i el verbalitza. I, per això, a voltes fa el pas de denunciar-ho anys després.
Del sistema judicial, Pilar Polo no es mossega la llengua. “El sistema judicial està pensant per garantir els drets del reu, molt garantista i poc amigable per als infants”, declara Polo. La responsable de la Fundació Vicki Bernadet també aposta perquè es desplegui a Catalunya el model de les cases Barnahus. “És important que hi hagi espais on els menors puguin parlar i ser escoltats”, i assegura que malgrat que la justícia és molt lenta, “si es fes una bona feina, pot arribar a ser terapèutic”, la intervenció de la víctima en el sistema judicial.
Tal com funciona ara, però, el procés judicial afecta en la recuperació de les víctimes, assenyala la psicòloga clínica Mireia Forner, de la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l’Adolescència (Equip EMMA) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. “Moltes vegades han de repetir el que han viscut a l’àmbit sanitari, als Mossos, als serveis socials… Hi ha una victimització secundària pel fet de repetir uns fets que són traumàtics”, assegura Forner, i aposta des del seu equip per estendre el model de les cases Barnahus més enllà del que ja existeix a Tarragona.
Quin és el perfil de les víctimes?
Des que es va crear el 2020, l’Equip EMMA s’ha convertit en el dispositiu de referència per a infants i adolescents víctimes de violència sexual a Barcelona ciutat. Entre novembre de 2021 i novembre de 2022, van atendre un total de 341 pacients (34 més que en el mateix període de l’any anterior). El 79% dels casos eren de violència sexual, i en gran part eren nenes. “El cas més característic que atenem és el d’una noiaadolescent d’uns 13 anys que pot haver patit la violència sexual fa uns anys o que és recent”, explica la Dra. Anna Fàbregas, del Servei de Pediatria i coordinadora de l’Equip EMMA. “El cas més freqüent amb què ens trobem és aquest nen, nena o adolescent que pren consciència d’allò que de més petit no havia entès, i pot identificar-ho i explicar-ho a algú de confiança”, afegeix.
En un principi, l’equip només estava format per la doctora pediàtrica Anna Fàbregas, la psicòloga Mireia Forner i la treballadora social Giuliana Roos, però a causa de l’alt volum de pacients que reben ara ja són nou professionals de diferents disciplines. I malgrat la gran quantitat de casos que atenen, que es tradueix a gairebé un pacient nou al dia de mitjana, asseguren que encara hi ha molts més els casos de violència contra els infants que no els arriben. “Són unes dades importants, que ens preocupen molt, però encara estem molt per sota de les dades reals”, remarca Forner, que a més de treballar per arribar a totes les víctimes també aposta per la sensibilització i la prevenció.
Els infants i adolescents que arriben a l’Hospital de la Vall d’Hebron reben una primera atenció mèdica, psicològica i social. “Hem vist que és el més efectiu i eficient pels nostres pacients i sobretot també per les famílies cuidadores”, explica la Dra. Fàbregas. En l’àmbit mèdic, primer descarten que hi pugui haver alguna lesió, infecció de transmissió sexual, o un possible embaràs. Paral·lelament, es fa una valoració psicològica per veure com està el pacient i després ofereixen un tractament psicològic adaptat a les seves necessitats. “Sempre són intervencions basades en el que recomanen les guies clíniques internacionals: la teràpia cognitiva-conductual centrada en el trauma, la teràpia EMDR, teràpia sistèmica, teràpia de joc…”, explica Forner. L’objectiu és la recuperació de les seqüeles que poden patir per haver viscut violència sexual, com simptomatologia depressiva, ansiosa, estrès posttraumàtic, flaixbacs o malsons. I alhora que treballen amb els infants i adolescents, des de treball social i des de psicologia també acompanyen les famílies perquè puguin recuperar-se d’aquesta situació.
La maternitat, un desencadenant
Per la seva part, la Fundació Vicki Bernadet treballa casos d’abús sexual infantil “en l’entorn de confiança”, com és la família, l’escola o el lleure. La majoria són persones adultes. “La maternitat o quan torna a haver-hi infants a la família i l’abusador pot tenir accés a les criatures és un motiu per revelar-ho a la família o de necessitat d’explicar-ho”, declara Pilar Polo. Recorda que en una exposició de l’entitat, va acudir una dona que fins als 71 anys no va explicar el seu cas i va fer-ho quan les seves netes van tenir l’edat que ella tenia quan van abusar d’ella. Altres casos per revelar-ho? “Quan et conviden a un casament i veus l’abusador, o quan el teu pare abusador s’ha fet gran i l’has de cuidar”, detalla Polo.
L’any passat la Fundació Vicki Bernadet va rebre unes 1.350 demandes noves d’assessorament a Barcelona, i d’aquestes unes 500 persones acaben fent teràpia. “Són moltíssimes”, afirma Pilar Polo, que alhora recorda que l’entitat no ofereix un servei totalment gratuït, i quan no hi ha recursos ho anuncia a la seva pàgina web per rebre suport, es fan llistes d’espera, i també es deriva la persona a la xarxa pública de Salut, si és millor per a ella o necessita altres tipus de tractaments.
I en què consisteix el tractament? “Posar la culpa a qui li pertoca, entendre les dinàmiques que van causar l’abús. Hi ha una part molt important que és intentar entendre el nen o nena que va ser. Hi ha qui necessita dir-li a la persona abusadora, o posar límits als fills, o separar-se de la parella. El gruix del treball del trauma és identificar-lo i saber quina responsabilitat té cadascú en aquesta situació”, declara Polo.
Hi ha un perfil d’agressor sexual?
Les professionals consultades coincideixen a afirmar que és “un mite” que l’abusador o l’agressor sexual del menor sigui una persona desconeguda. “En més de la meitat dels casos, els menors conviuen amb el seu victimari”, afirma la investigadora Thuy Nguyen, la qual comparteix que s’ha de parlar “d’entorns coneguts”, ja que abraça des de familiars, professors o entrenadors.
Nguyen també sosté que “no hi ha un perfil d’abusador de menors”, perquè “és un grup molt divers”, tot i que tenen unes característiques. El 90% són homes i en la seva primera detenció tenen d’entre 30 a 35 anys, tot i “la seva carrera delictiva s’ha iniciat a l’adolescència”. La psicòloga forense també afirma que “hi ha una xifra negra de dones abusadores”; surten a la llum molt pocs casos, però n’hi ha.
Hi afegeix que hi ha experts que diferencien dos tipus d’agressors: “Un 50% compliria criteris de pedofília, entesa com l’atracció sexual cap a púbers, i l’altra part no té cap patologia: tenen atracció per a persones adultes, però en situacions disfuncionals o d’estrès realitzen aquesta conducta”. A més, la majoria de les persones que cometen aquests delictes “no complirien criteris per cap mena de malaltia mental, ni disfunció sexual; sí pedofília”. L’experta de Justícia també destaca que si es comparen amb delinqüents sexuals que agredeixen a víctimes adultes, els primers, els que abusen de menors, “són persones que funcionen bé a la societat; s’adapten, i -raona- és lògic perquè primer s’han de guanyar la confiança dels adults i després la dels menors”. Thuy també desmunta un mite, que l’assetjador ha patit abusos: “El 70% de violents sexuals no han patit cap mena de victimització sexual. No hi ha una causa-efecte.”
A banda, la psicòloga forense fa èmfasi que hi ha persones quecompleixin criteris de pedòfila que estan completament en contra: “Hi ha un grup internacional, que es diuen els pedòfils abstinents o virtuosos, que defensen els infants i rebutgen qualsevol contacte sexual amb ells i les persones que els cometen.”
El nombre de persones empresonades i en llibertat condicional per delictes sexuals contra menors ha crescut enguany un 45% respecte a les xifres d’abans de la pandèmia. El gener del 2019 hi havia 202 persones internades als centres penitenciaris de Catalunya complint condemna per delictes sexuals contra menors. Aquest 2023, les xifres s’enfilen fins als 280 interns. Pel que fa a les persones en llibertat vigilada per haver comès aquest mateix tipus de delictes, han passat de 7 el 2019 a 24 enguany. Amb tot, són una minoria: actualment, a les presons catalanes hi ha 7.723 persones, el 40,6% per delictes contra el patrimoni.
D’altra banda, a l’Equip EMMA de la Vall d’Hebron han detectat un nombre significatiu de casos de violència sexuals entre iguals, és a dir, entre menors i especialment adolescents. Des de la Fiscalia General de l’Estat també han rebut un alt nombre de casos i els ha fet saltar les alarmes. En la Memòria fiscal del 2022 alertaven d’un increment accentuat d’aquests casos i, de fet, entre el 2017 i el 2021 el nombre de menors investigats per abusos sexuals es va duplicar, passant de 935 a 1.957. La fiscal Pilar López confirma aquest augment, i precisa que sovint es produeix quan els adolescents queden a través de les xarxes socials.
Quin tractament fan a les presons catalanes?
Thuy Nguyen, que està a l’equip d’especialistes de Serveis Penitenciaris, informa que a les presons catalanes s’utilitzen programes pioners i sobretot “amb evidència empírica, que demostren que funcionen per reduir la reincidència”. En el cas dels agressors sexuals hi ha dos models: el programa RNR, basat en tres principis: Risc, Necessitat, i Responsabilitat, i també està el model de vides satisfactòries, que potència les fortaleses de la persona. Pel que fa als tres principis, el primer s’avalua el risc i s’ajusta el programa al nivell del risc; en el principi de necessitat, s’aborda el tractament i els factors dinàmics de la persona que es poden canviar, enfront dels estàtics que no (com pot ser l’ètnia), i finalment en el principi de responsabilitat s’analitza el perfil de la persona i les seves limitacions. “El programa s’adapta a les limitacions; no a l’inrevés”, destaca la professional de programes de rehabilitació de Justícia.
A partir d’aquesta diagnosi, Nguyen precisa que es treballen els mecanismes de defensa, les distorsions cognitives, una sexualitat positiva, les habilitats socials. “L’objectiu és que aquesta persona, per una banda, pugui portar un estil de vida prosocial i, per l’altra, fomentar la reinserció dins la comunitat”, sosté Nguyen, i per això “es treballa que la persona a partir del delicte que ha comès identifiqui les emocions o la conducta que pot ser un factor de risc perquè pugui fugir d’aquesta situació i demanar ajuda”.
La reincidència, entre el 7 i el 30%
Pel que fa a la reincidència d’una nova condemna o ingrés a presó, la investigadora afirma que com a grup la reincidència dels violents sexuals se situa entorn d’un 15 a 20%, que a Catalunya es redueix fins al voltant 7%, mentre que en el conjunt de delinqüents la reincidència penitenciària se situa en el 24,8 %, si la persona ha complert la condemna íntegrament tancada, segons dades actualitzades pel Departament de Justícia. “Els primers cinc anys en llibertat són els de major risc”, segons la investigadora, que precisa que els violents sexuals que més reincideixen “són aquells que escullen menors i gènere masculí i en l’àmbit extrafamiliar”. La reincidència d’aquest subgrup se situa al voltant del 30%.
Quines eines tenim de prevenció?
El rebuig social que provoca la pedofília és general i elevat, però aquest rebuig no frena noves violències. Com a prevenció, Thuy Nguyen planteja que cal donar eines i sortides a les persones que demanen ajuda i no la tenen, que tenen por de caure en una violència sexual. Cita l’experiència de l’entitat PrevenSI, on es pot trucar per demanar ajuda. “Quan derivem aquests casos, no hi ha tants professionals especialitzats, i en altres casos, hi ha rebuig de professionals; no volen treballar amb persones que tenen atracció a menors”, manifesta Nguyen i aposta perquè des de l’administració catalana hi hagi un servei públic per atendre aquests casos.
A Catalunya, fa uns anys es va iniciar el programa Cercles, seguint l’experiència del Canadà, en què voluntaris acompanyen la persona que ha complert una condemna per violència sexual en la seva tornada a la societat. Els resultats no són concloents, tot i que la investigadora de Justícia afirma que el programa demostra que es millora l’autoestima, les relacions i en tasques com trobar habitatge, fet que es podria adaptar Cercles a altres col·lectius.
I quan surt en llibertat una persona no rehabilitada? Nguyen explica que des dels Serveis Penitencies es fa un treball previ mig any abans que la persona quedi en llibertat definitiva, i se l’intenta vincular a recursos de l’exterior des de serveis socials a salut, i si un cas és molt perillós s’avisa a la Fiscalia, que amb Mossos acorda una vigilància no invasiva. “Però l’estigmatització i el rebuig social són factors de risc de reincidència”, alerta Nguyen.
Des de l’equip EMMA aposten també per conscienciar i educar tots els infants. “Hem de treballar amb tots els nens i nenes el que és el bon tracte versus el mal tracte perquè ells ho identifiquin en el seu dia a dia. També quins són els seus drets personals, aspectes relacionats amb els rols i estereotips de gènere, i especialment en l’educació afectivosexual”, explica la psicòloga Mireia Forner. Coses tan bàsiques com conèixer quines són les parts íntimes que no poden tocar dels altres, ni els altres poden tocar, i saber a qui poden acudir si els passa alguna situació que els preocupa. “Quan una nena o un nen expliqui alguna cosa no dubtem mai del que està dient, de la credibilitat”, remarca la Dra. Fàbregas. La verbalització és el principal indicador que ens permet identificar quan els infants estan patint violència, però quan això no passa també hi ha altres indicadors més subtils com podrien ser un canvi de conducta brusc, conductes de risc en els adolescents, consum de tòxics, ansietat, irritabilitat, depressió, conductes sexualitzades que no corresponen a l’edat de l’infant, o símptomes més inespecífics com dolors abdominals o mals de cap que darrere amaguen aquestes violències.
“Moltes vegades es prefereix mirar a un altre costat, però és una realitat i està passant a casa nostra, a la nostra societat”, assenyala la Dra. Anna Fàbregas, conscient que “encara hi ha molta feina per fer”. “El que volem al final, encara que sigui una utopia, és una societat lliure de violències. I per això hem d’estar totes molt implicades”, reclama.
En l’àmbit comunitari, Pilar Polo afirma que “a Catalunya el cas Maristes va remoure moltes coses i va fer que tothom es posés les piles”. Recorda que es van fer tres protocols nous, especialment a Educació i Salut, i “moltes escoles van formar-se i van fer protocols abans que la nova llei”, referint-se a la de protecció de la infància i l’adolescència contra la violència. Aposta perquè en tots els àmbits es faci formació d’abús sexual a menors perquè “inclou tots els mals tractes més el sexual”.“Erradicar-ho ens costarà. No podem evitar que un infant pateixi un abús. Però hem d’evitar que en pateixi dos. Hem d’aconseguir de tenir eines i quan l’infant avisi, actuar i apartar-lo de la figura abusadora. I que s’actuï”, declara la responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que insisteix: “És obligació dels adults protegir els infants.”
Text per Mayte Piulachs i Laura Cercós Edició i dades per Laura Cercós Vídeos per Marc Ortín Fotografies per Montse Giralt
Un nou llibre repassa les actituds canviants envers el secret i la transparència en els assumptes de l’Església
Plaça de Sant Pere / Sean Ang a Unsplash
Fa vint anys, l’Església catòlica es va embarcar en un dolorós procés de transformació després que les espantoses històries d’abús sexual van sortir a la llum, primer als Estats Units i després a altres llocs. No van ser només els delictes dels sacerdots els que van maltractar els menors, sinó l’escàndol encara més gran d’encobriments d’aquells crims per part dels bisbes.
D’aquí les demandes globals d’obertura, transparència i rendició de comptes que són requisits bàsics del dret civil i que s’han inclòs en el dret canònic només recentment.
Se suposa que la veritat i la justícia estan connectades a l’Església Catòlica. Per què va fallar el sistema? Això és el que examinem el meu company Rolando Montes de Oca i jo a Transparència i secretisme en l’Església catòlica .
Si la informació és poder, el secret també és poder. Els que governen les institucions civils, militars i religioses sempre ho han sabut. La transparència porta a exposar la pròpia vulnerabilitat i fa que un estigui obert a atacs.
Encara no s’ha formalitzat el dret a la informació dins l’Església per part dels fidels i del públic en general. Aquest buit només l’omplen parcialment els mitjans de comunicació de l’Església; els seus principis generals s’han d’incorporar al dret de l’Església.
A part de les finances, no existia cap obligació general de responsabilitat a l’Església Catòlica. Després que s’hagi exposat un encobriment gegantí d’abús a Xile, el papa Francesc va establir la responsabilitat a la baixa com un índex de bon govern i prevenció d’abús. La responsabilitat a la baixa ha de ser un aspecte essencial de la identitat de l’Església. Lluny de soscavar l’autoritat dels bisbes i superiors, la reforça protegint la gent de la desinformació i la manipulació. Prevé la corrupció i dinamitza la vida institucional.
Una organització privada com una escola o una empresa és responsable principalment davant les seves parts interessades. S’ha d’informar al públic només en casos d’interès públic legítim. Tanmateix, amb 1.500 milions de membres, l’Església catòlica és molt més que una organització privada. Per això, òbviament, ha d’estar obert.
Un historial lamentable d’escàndols d’abús sexual mostra que les auditories externes i les comissions d’investigació independents poden ser útils. Massa sovint la regla que “la roba bruta s’ha de rentar a casa” ha estat una excusa per a la paràlisi o el subterfugi.
Els informes d’investigació, com l’exposició guanyadora del premi Pulitzer del Boston Globe sobre els abusos sexuals, han fregat el nas de l’Església a la brutícia, però, malauradament, això era el que es necessitava per corregir errors terribles. Tanmateix, no tots els investigadors són competents i imparcials.
La Comissió Reial sobre l’abús sexual infantil a Austràlia i l’ Informe John Jay als Estats Units van ser exhaustius i justos. L’Església australiana va acceptar el 98 per cent de les recomanacions de la Comissió Reial.
Però informes similars a França i Alemanya han estat vergonyós. La independència no és suficient; els informes han de ser objectius i professionals, no orientats ideològicament.
Soc crític amb l’informe francès per diversos motius. Però un dels principals és simplement que no té dades. Les xifres que es donen per a les víctimes d’abús sexual infantil són titulars escandalosos, però bàsicament són extrapolacions i estimacions. Un informe sense dades verificables és un treball de destral, no un informe. L’Església catòlica a França està pagant el cost econòmic, reputacional i espiritual d’aquesta iniciativa.
Tots estem d’acord en els principis. Tots volem una Església oberta; que escolta; que no veu les víctimes com a problemes; que valora les aportacions dels laics; que respecta les dones; això no és elitista. De fet, aquests principis ja formen part de la llei de l’Església. Però les lleis soles no canvien les relacions a l’Església. Al nostre llibre parlem de com crear una comunicació eficaç amb els nostres grups d’interès, tant externs com interns, i com crear una responsabilitat a l’alça i a la baixa.
Implementar els principis de transparència i confidencialitat requereix d’equitat i prudència. Els eslògans de “total transparència” i “tolerància zero” també s’han utilitzat per colpejar persones innocents. La llista d’homes la reputació dels quals s’ha deixat a les escombraries i que posteriorment han estat exonerats no és curta: el cardenal George Pell , el cardenal Philippe Barbarin , l’arquebisbe Michel Aupetit …
En el govern de l’Església hem vist greus abusos del secret. Però l’abús de transparència és igualment problemàtic. Pot destruir la reputació i soscavar el principi legal i moral bàsic de la presumpció d’innocència. Determinar la culpabilitat als tribunals de justícia porta mesos o anys; La determinació de la culpabilitat al tribunal de Twitter és immediata i no hi ha cap tribunal d’apel·lació.
Veig la transparència com un estil de lideratge que respecta l’obertura. Ha de ser una relació on no hi hagi lloc per a la doble parla.
Després de les darreres reformes, és evident que els líders de l’Església no només són responsables davant Déu, sinó també davant del dret canònic. Cap autoritat pot considerar-se per sobre de la llei. La negligència, els encobriments i la falta de responsabilitat són punibles. No hi ha marxa enrere d’aquesta forma de govern més transparent i responsable. La corresponsabilitat amb els laics i la incorporació d’homes i dones amb talent són claus per a aquesta transformació.
Necessitem líders talentosos a l’Església. Però això no és més fàcil que en política. La descripció de la feina d’un bisbe sembla gairebé impossible. Volem que els bisbes siguin jutges savis; ser inversors astuts; ser gestors prudents; ser pastors empàtics i disponibles; ser doctrinalment sòlid; ser predicadors inspiradors… La santedat, que hauria de ser primordial, arriba com una idea posterior.
El fet que l’Església catòlica sigui jeràrquica per mandat diví no és el problema. El dret canònic per a tota l’Església i les constitucions d’institucions particulars dins d’ella funcionen com un fre a l’autoritarisme o al domini personal.
El problema és el menyspreu de la dimensió del servei en l’exercici de l’autoritat. Com ha advertit sovint el papa Francesc, el clericalisme i l’elitisme corrompeixen l’autoritat.
Dins dels cercles de l’Església, avui dia, es parla molt de la “sinodalitat” com una nova forma d’una “eclesiologia de comunió” que garantirà l’obertura, la participació activa, la rendició de comptes i la responsabilitat compartida en el futur. Però tot això serà xerrada buida tret que els líders no es comprometin tant amb la renovació organitzativa com personal. Les bones lleis i els nous procediments seran lletra morta sense santedat personal.
L’informe de l’ONU amb motiu del 25N denuncia que “la llar és un lloc mortal per a moltes dones i nenes” del món
La majoria de les dones i nenes assassinades arreu del món són assassinades pel simple fet de ser dones i nenes.
Així ho mostren les dades recollides per l’ONU, que calculen que cada any són assassinades unes 81.100 dones i nenes.
D’aquestes, gairebé 6 de cada 10 (un 56%), està demostrat que moren per violència masclista, a mans de la parella o exparella, o per membres de la seva família.
La llar, un lloc mortal
I és queper a moltes dones i nenes, casa seva, que hauria de ser el lloc més segur, es converteix en un lloc mortal.
Són 45.000 dones i nenes que moren cada any per violència masclista, cosa que vol dir que, de mitjana, cada hora més de cinc dones i nenes són assassinades per la parella o per familiars.
Manifestació contra la violència masclista a Mèxic durant la celebració del Dia dels Morts(Reuters/Raquel Cunha)
I és probable que siguin molts més, perquè l’informe de l’ONU presentat amb motiu del 25N, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, denuncia que “la veritable escala del feminicidi pot ser molt més gran”.
El motiu? Sobre la resta de morts intencionades de dones que s’han pogut comptabilitzar -més de 4 de cada 10- no hi ha dades que permetin saber si estaven motivades o no pel gènere de la víctima.
“Una dona o nena a la qual hem fallat”
“Cap dona o nena hauria de témer per la seva vida per ser qui és”, diu Ghada Waly, directora executiva de l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte, que signa l’informe juntament amb Sima Bahous, directora executiva d’ONU Dones.
“Per aturar totes les formes d’assassinats de dones i nenes relacionats amb el gènere hem de comptar totes les víctimes, a tot arreu i millorar la comprensió dels riscos i els factors del feminicidi”, explica, “per poder dissenyar respostes de prevenció i justícia penal millors i més efectives”.
Una moto de la policia crema a Teheran durant les protestes per la mort de Mahsa Amini després de ser detinguda (Reuters)
Bahous, per la seva banda, remarca que “darrere de cada estadística de feminicidi hi ha la història d’una dona o nena a la qual hem fallat”, perquè “aquestes morts es poden prevenir; els coneixements i les eines per fer-ho ja existeixen”.
Violència masclista arreu del món, amb formes diverses
L’informe “Assassinats per raó de gènere de dones i nenes” denuncia també que “la violència contra les dones i les nenes és una de les violacions de drets humans més generalitzades arreu del món”.
Assenyala, però, l’existència de diferències en funció de la regió del món on s’habita.
Així, el 2021, la taxa d’assassinats relacionats amb el gènere en l’àmbit de la llar es va estimar en 2,5 per cada 100.000 dones a l’Àfrica, 1,4 a Amèrica, 1,2 a Oceania, 0,8 a Àsia i 0,6 a Europa. La mitjana mundial és d’1,1 assassinat per cada 100.000 dones.
Manifestació contra la discriminació i la violència masclista a París, aquest novembre (Reuters/Benoit Tessier)
Els casos recollits en l’informe de l’ONU inclouen els assassinats fruit de la violència en l’àmbit de la parella, les violacions amb assassinat, els anomenats “assassinats d’honor”, els assassinats relacionats amb el dot, els assassinats de dones acusades de bruixeria i els assassinats per raons de gènere relacionats amb conflictes armats, amb el tràfic de persones i altres formes de crim organitzat.
Més enllà de mesures per prevenir la violència masclista, com identificar les víctimes de seguida i oferir-los suport i protecció, i recollir totes les dades sobre feminicidis, l’informe també remarca la necessitat d’abordar-ne les causes profundes, transformant les masculinitats i les normes socials perjudicials, i eliminant les desigualtats estructurals de gènere.
Guterres: “Que el món declari: ‘Tots som feministes'”
En un missatge amb motiu de la commemoració del 25N, el secretari general de l’ONU, António Guterres, ha volgut remarcar que la discriminació de les dones “limita la participació de les dones i les nenes en tots els àmbits de la vida, nega els seus drets i llibertats bàsiques i bloqueja la recuperació econòmica equitativa i el creixement sostenible que el nostre món necessita”.
Guterres ha fet una crida als governs i a la societat civil a actuar per combatre aquesta xacra, dissenyant, finançant, aplicant i participant en lleis i plans d’acció específics, i ha tancat la seva intervenció demanant que el món “alci la veu en suport als drets de les dones i declari amb orgull: ‘Tots som feministes'”.
gutta cavat lapidem 