Cada setmana un pare, un padrastre, un oncle, un avi, un amic de la família o un entrenador és jutjat per haver abusat sexualment de la seva filla, neboda, neta o alumna menor d’edat. 

Cinc professionals expliquen el trauma de les víctimes, el tractament que segueixen els agressors a les presons i l’obligació de tota la societat per aturar-la.

Glaça el cor veure els judicis que hi ha cada setmana a l’Audiència de Barcelona, on els infants són víctimes d’aquesta perversitat infligida per una persona que els hauria de cuidar i estimar. En alguns casos són agressions sexuals, denunciades anys després. “És un fracàs de tota la societat. L’obligació dels adults és protegir els infants”, afirma Pilar Polo, psicòloga i responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que des del 1997 treballa en l’atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització dels abusos sexuals infantils a Catalunya. ElNacional.cat ha entrevistat cinc professionals que treballen en l’àmbit judicial, sanitari i penitenciari, que expliquen la realitat de la violència sexual a menors, per què augmenten les xifres, el tractament a les víctimes per recuperar-se i enfortir-se físicament i psicològicament. I també els programes que realitzen les presons catalanes als victimaris o agressors perquè tinguin eines per evitar cometre un nou delicte.

La fiscal portaveu de la Fiscalia provincial de Barcelona, Pilar López, afirma que en els darrers anys “hi ha més denúncies contra la llibertat sexual, tant en adults com en menors”, que pot respondre a un augment de casos i també perquè afloren més denúncies, ja que hi ha una major consciència de la societat. En el cas de menors de 16 anys, l’augment és clar a la Fiscalia de Barcelona: el 2014 es van denunciar 109 abusos sexuals i 19 agressions, que el 2019 van enfilar-se fins als 312 abusos i 64 agressions sexuals, xifra similar a la del 2021 amb 220 abusos sexuals i 63 agressions, només a la demarcació de Barcelona. En aquestes denúncies no es compten els delictes per pornografia infantil, prostitució o engany d’un menor per part d’un desconegut.

https://content.jwplatform.com/previews/f9Sgdwkg

Les dades de la policia catalana confirmen aquesta explosió de casos. L’any 2019, abans de l’aparició de la pandèmia de Covid-19, els Mossos d’Esquadra va atendre 894 víctimes menors de 18 anys. Més de dos casos al dia. Aquestes xifres esgarrifoses, però, no han parat de créixer fins avui dia. Només entre gener i setembre de l’any passat (les dades del darrer trimestre del 2022 no estan disponibles en el moment de redacció d’aquest reportatge) es van produir un 4% més de casos que el total de registrats el 2019: 931 casos en nou mesos; gairebé 3,5 casos de violència sexual contra menors al dia.

Per què augmenten les denúncies?

 “Un abús sexual no és una violació. És un abús de poder per convertir un infant en un objecte sexual i es pot fer sense contacte físic. Hem de veure aquesta perversitat i trencar barreres, com ara el fet que ens costa parlar de sexualitat”, aclareix Pilar Polo. L’abús sexual a menor de 16 anys era castigat amb penes de dos a sis anys de presó. La llei 10/2022, de garantia integral de la llibertat sexual, ha inclòs els abusos en el terme d’agressió sexual, que sanciona amb penes de 2 fins als 12 anys de presó per a qui realitzi actes de caràcter sexual amb menors. Polo recorda dades esfereïdores: “Segons el Consell d’Europa 1 de cada 5 nens a Europa patirà abusos abans dels 17 anys. És una xifra acceptada a la comunitat científica. D’aquest total, 1 de cada 4 és una nena i 1 de cada 7, un nen. No hi ha tanta diferència; són infants i dependents.” Aquesta diferència, però, es desequilibra, i força, quan les nenes es fan més grans, ja que les dones són les principals víctimes de la violència sexual i masclista.

Thuy Nguyen, psicòloga forense, investigadora, i especialista en matèria de violència sexual a persones privades de llibertat en el Departament de Justícia, declara que “hi ha diverses explicacions” per interpretar l’augment de casos de violència sexual a menors. El primer és “una major consciència de les víctimes” per denunciar-ho. D’altra banda, explica que “el delinqüent motivat troba altres vies”, i la pandèmia de la Covid-19 va provocar “més vulnerabilitat dels menors”, ja que estaven més temps connectats a les xarxes socials o “van haver de passar més temps amb el seu victimari a casa”. Nguyen cita un estudi de la Interpol, on s’assegura que va haver-hi un increment del 500%, de delictes sexuals relacionats amb menors. A més, afegeix que aquestes delinqüents acostumen a tenir condemnes llargues i, per això, també s’explica l’acumulació de casos i persones empresonades.

Precisament, el nombre de persones detingudes pels Mossos per cometre delictes sexuals contra menors també ha crescut molt en comparació amb les dades d’abans de la pandèmia. Entre gener i setembre del 2019 se’n van registrar un total de 155, mentre que en el mateix període del 2022 les xifres es van disparar un 45% fins a arribar a les 225 persones detingudes pels Mossos arreu de Catalunya.

Cal denunciar els casos al jutjat?

La fiscal Pilar López, amb força anys d’experiència als jutjats d’instrucció i també a la jurisdicció de Menors, assegura que “evidentment que s’ha de denunciar” quan alguna persona és coneixedora que un menor d’edat pateix abusos sexuals, perquè en aquests casos no es pot perseguir si no hi ha una denúncia, tot i que si hi ha menors, “la Fiscalia actua”. “És important denunciar-ho perquè s’engega el mecanisme policial i judicial, i sobretot s’aparta el menor de la font de perill, i es poden aprovar mesures cautelars, i en casos més greus, la presó preventiva”, manifesta López. 

La fiscal afegeix que “la prova fonamental és la declaració i exploració del menor” per veure la seva afectació, seqüeles i també si pot estar influenciat per un adult. La llei 8/2021, de Protecció integral a la infància i a l’adolescència enfront de la violència, obliga que la declaració dels menors de fins a 14 anys es faci a través del que s’anomena la prova preconstituïda, que significa que la seva declaració queda enregistrada i es visualitza en el judici “per evitar la seva victimització secundària”.  Per fer-ho s’utilitzen les càmeres Gesel. La menor està en una sala amb jocs i psicòlegs que li fan preguntes, mentre que darrere un vidre, sense que els vegi, l’escolten el jutge, la fiscal, els advocats i també la persona denunciada per garantir el seu dret de defensa. López explica que de 14 a 16 anys la prova preconstituïda no és obligada, però que es pot demanar de forma motivada. 

La fiscal també defensa que en l’exploració del menor s’utilitzi el model de les cases Barnahus (o Casa dels Nens en islandès), una unitat integrada d’atenció als infants i adolescents víctimes d’abusos sexuals, que és un sistema pioner a l’Estat espanyol i a Catalunya es va obrir de forma pilot una Barnahus al Camp Tarragona.  “Els infants que han viscut una situació molt traumàtica són allà, i som els professionals que hem d’anar-hi per a la seva seguretat mental i física”, explica López. La Barnahus de Tarragona ha atès 451 casos (374 nenes i adolescents i 77 nens o joves) d’abusos sexuals a nens i adolescents en dos anys i el seu model es vol ampliar amb tretze cases arreu del país, com ara a Lleida i Manresa, segons s’anunciava l’estiu passat.

https://content.jwplatform.com/previews/FVCXtkGY

La prescripció del delicte

Una altra novetat destacada per la fiscal és la reforma de l’article 132 del Codi Penal que amplia el termini de la prescripció dels delictes de violència sexual a menors. Amb la reforma del Codi Penal del 2015, la prescripció començava a comptar des que la persona complia 18 anys, i ara, amb la reforma de la llei 8/21 es compta des que la persona compleix 35 anys. Pilar López sosté que aquesta mesura evita que la majoria de casos arribin prescrits a la Fiscalia i que la persona pugui denunciar quan està preparada i compren que “aquells actes són inadmissibles i atempten contra la seva indemnitat sexual”. No amaga, però, que quan han passat molts anys, “costa trobar proves i testimonis”, però que “ho investiguen tot”. López confessa que ha vist casos dolorosos, on la persona ha fet teràpia i tractament, però el seu dolor continua i el verbalitza. I, per això, a voltes fa el pas de denunciar-ho anys després.

Del sistema judicial, Pilar Polo no es mossega la llengua. “El sistema judicial està pensant per garantir els drets del reu, molt garantista i poc amigable per als infants”, declara Polo. La responsable de la Fundació Vicki Bernadet també aposta perquè es desplegui a Catalunya el model de les cases Barnahus. “És important que hi hagi espais on els menors puguin parlar i ser escoltats”, i assegura que malgrat que la justícia és molt lenta, “si es fes una bona feina, pot arribar a ser terapèutic”, la intervenció de la víctima en el sistema judicial.

Tal com funciona ara, però, el procés judicial afecta en la recuperació de les víctimes, assenyala la psicòloga clínica Mireia Forner, de la Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l’Adolescència (Equip EMMA) de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.  “Moltes vegades han de repetir el que han viscut a l’àmbit sanitari, als Mossos, als serveis socials… Hi ha una victimització secundària pel fet de repetir uns fets que són traumàtics”, assegura Forner, i aposta des del seu equip per estendre el model de les cases Barnahus més enllà del que ja existeix a Tarragona.

Quin és el perfil de les víctimes?

Des que es va crear el 2020, l’Equip EMMA s’ha convertit en el dispositiu de referència per a infants i adolescents víctimes de violència sexual a Barcelona ciutat. Entre novembre de 2021 i novembre de 2022, van atendre un total de 341 pacients (34 més que en el mateix període de l’any anterior). El 79% dels casos eren de violència sexual, i en gran part eren nenes. “El cas més característic que atenem és el d’una noia adolescent d’uns 13 anys que pot haver patit la violència sexual fa uns anys o que és recent”, explica la Dra. Anna Fàbregas, del Servei de Pediatria i coordinadora de l’Equip EMMA. “El cas més freqüent amb què ens trobem és aquest nen, nena o adolescent que pren consciència d’allò que de més petit no havia entès, i pot identificar-ho i explicar-ho a algú de confiança”, afegeix.

En un principi, l’equip només estava format per la doctora pediàtrica Anna Fàbregas, la psicòloga Mireia Forner i la treballadora social Giuliana Roos, però a causa de l’alt volum de pacients que reben ara ja són nou professionals de diferents disciplines. I malgrat la gran quantitat de casos que atenen, que es tradueix a gairebé un pacient nou al dia de mitjana, asseguren que encara hi ha molts més els casos de violència contra els infants que no els arriben. “Són unes dades importants, que ens preocupen molt, però encara estem molt per sota de les dades reals”, remarca Forner, que a més de treballar per arribar a totes les víctimes també aposta per la sensibilització i la prevenció.

https://content.jwplatform.com/previews/7mRfipRI

Els infants i adolescents que arriben a l’Hospital de la Vall d’Hebron reben una primera atenció mèdica, psicològica i social. “Hem vist que és el més efectiu i eficient pels nostres pacients i sobretot també per les famílies cuidadores”, explica la Dra. Fàbregas. En l’àmbit mèdic, primer descarten que hi pugui haver alguna lesió, infecció de transmissió sexual, o un possible embaràs. Paral·lelament, es fa una valoració psicològica per veure com està el pacient i després ofereixen un tractament psicològic adaptat a les seves necessitats. “Sempre són intervencions basades en el que recomanen les guies clíniques internacionals: la teràpia cognitiva-conductual centrada en el trauma, la teràpia EMDR, teràpia sistèmica, teràpia de joc…”, explica Forner. L’objectiu és la recuperació de les seqüeles que poden patir per haver viscut violència sexual, com simptomatologia depressiva, ansiosa, estrès posttraumàtic, flaixbacs o malsons. I alhora que treballen amb els infants i adolescents, des de treball social i des de psicologia també acompanyen les famílies perquè puguin recuperar-se d’aquesta situació.

La maternitat, un desencadenant

Per la seva part, la Fundació Vicki Bernadet treballa casos d’abús sexual infantil “en l’entorn de confiança”, com és la família, l’escola o el lleure. La majoria són persones adultes. “La maternitat o quan torna a haver-hi infants a la família i l’abusador pot tenir accés a les criatures és un motiu per revelar-ho a la família o de necessitat d’explicar-ho”, declara Pilar Polo. Recorda que en una exposició de l’entitat, va acudir una dona que fins als 71 anys no va explicar el seu cas i va fer-ho quan les seves netes van tenir l’edat que ella tenia quan van abusar d’ella. Altres casos per revelar-ho? “Quan et conviden a un casament i veus l’abusador, o quan el teu pare abusador s’ha fet gran i l’has de cuidar”, detalla Polo.

https://cdn.jwplayer.com/players/AcHA9IrP-91Bu4kSF.html

L’any passat la Fundació Vicki Bernadet va rebre unes 1.350 demandes noves d’assessorament a Barcelona, i d’aquestes unes 500 persones acaben fent teràpia. “Són moltíssimes”, afirma Pilar Polo, que alhora recorda que l’entitat no ofereix un servei totalment gratuït, i quan no hi ha recursos ho anuncia a la seva pàgina web per rebre suport, es fan llistes d’espera, i també es deriva la persona a la xarxa pública de Salut, si és millor per a ella o necessita altres tipus de tractaments. 

I en què consisteix el tractament? “Posar la culpa a qui li pertoca, entendre les dinàmiques que van causar l’abús. Hi ha una part molt important que és intentar entendre el nen o nena que va ser. Hi ha qui necessita dir-li a la persona abusadora, o posar límits als fills, o separar-se de la parella. El gruix del treball del trauma és identificar-lo i saber quina responsabilitat té cadascú en aquesta situació”, declara Polo.

Hi ha un perfil d’agressor sexual?

Les professionals consultades coincideixen a afirmar que és “un mite” que l’abusador o l’agressor sexual del menor sigui una persona desconeguda. “En més de la meitat dels casos, els menors conviuen amb el seu victimari”, afirma la investigadora Thuy Nguyen, la qual comparteix que s’ha de parlar “d’entorns coneguts”, ja que abraça des de familiars, professors o entrenadors.

Nguyen també sosté que “no hi ha un perfil d’abusador de menors”, perquè “és un grup molt divers”, tot i que tenen unes característiques. El 90% són homes i en la seva primera detenció tenen d’entre 30 a 35 anys, tot i “la seva carrera delictiva s’ha iniciat a l’adolescència”. La psicòloga forense també afirma que “hi ha una xifra negra de dones abusadores”; surten a la llum molt pocs casos, però n’hi ha. 

Hi afegeix que hi ha experts que diferencien dos tipus d’agressors: “Un 50% compliria criteris de pedofília, entesa com l’atracció sexual cap a púbers, i l’altra part no té cap patologia: tenen atracció per a persones adultes, però en situacions disfuncionals o d’estrès realitzen aquesta conducta”. A més, la majoria de les persones que cometen aquests delictes “no complirien criteris per cap mena de malaltia mental, ni disfunció sexual; sí pedofília”. L’experta de Justícia també destaca que si es comparen amb delinqüents sexuals que agredeixen a víctimes adultes, els primers, els que abusen de menors, “són persones que funcionen bé a la societat; s’adapten, i -raona- és lògic perquè primer s’han de guanyar la confiança dels adults i després la dels menors”. Thuy també desmunta un mite, que l’assetjador ha patit abusos: “El 70% de violents sexuals no han patit cap mena de victimització sexual. No hi ha una causa-efecte.” 

A banda, la psicòloga forense fa èmfasi que hi ha persones que compleixin criteris de pedòfila que estan completament en contra: “Hi ha un grup internacional, que es diuen els pedòfils abstinents o virtuosos, que defensen els infants i rebutgen qualsevol contacte sexual amb ells i les persones que els cometen.”

El nombre de persones empresonades i en llibertat condicional per delictes sexuals contra menors ha crescut enguany un 45% respecte a les xifres d’abans de la pandèmia. El gener del 2019 hi havia 202 persones internades als centres penitenciaris de Catalunya complint condemna per delictes sexuals contra menors. Aquest 2023, les xifres s’enfilen fins als 280 interns. Pel que fa a les persones en llibertat vigilada per haver comès aquest mateix tipus de delictes, han passat de 7 el 2019 a 24 enguany. Amb tot, són una minoria: actualment, a les presons catalanes hi ha 7.723 persones, el 40,6% per delictes contra el patrimoni.

D’altra banda, a l’Equip EMMA de la Vall d’Hebron han detectat un nombre significatiu de casos de violència sexuals entre iguals, és a dir, entre menors i especialment adolescents. Des de la Fiscalia General de l’Estat també han rebut un alt nombre de casos i els ha fet saltar les alarmes. En la Memòria fiscal del 2022 alertaven d’un increment accentuat d’aquests casos i, de fet, entre el 2017 i el 2021 el nombre de menors investigats per abusos sexuals es va duplicar, passant de 935 a 1.957. La fiscal Pilar López confirma aquest augment, i precisa que sovint es produeix quan els adolescents queden a través de les xarxes socials.

Quin tractament fan a les presons catalanes?

Thuy Nguyen, que està a l’equip d’especialistes de Serveis Penitenciaris, informa que a les presons catalanes s’utilitzen programes pioners i sobretot “amb evidència empírica, que demostren que funcionen per reduir la reincidència”. En el cas dels agressors sexuals hi ha dos models: el programa RNR, basat en tres principis: Risc, Necessitat, i Responsabilitat, i també està el model de vides satisfactòries, que potència les fortaleses de la persona. Pel que fa als tres principis, el primer s’avalua el risc i s’ajusta el programa al nivell del risc; en el principi de necessitat, s’aborda el tractament i els factors dinàmics de la persona que es poden canviar, enfront dels estàtics que no (com pot ser l’ètnia), i finalment en el principi de responsabilitat s’analitza el perfil de la persona i les seves limitacions. “El programa s’adapta a les limitacions; no a l’inrevés”, destaca la professional de programes de rehabilitació de Justícia. 

A partir d’aquesta diagnosi, Nguyen precisa que es treballen els mecanismes de defensa, les distorsions cognitives, una sexualitat positiva, les habilitats socials. “L’objectiu és que aquesta persona, per una banda, pugui portar un estil de vida prosocial i, per l’altra, fomentar la reinserció dins la comunitat”, sosté Nguyen, i per això “es treballa que la persona a partir del delicte que ha comès identifiqui les emocions o la conducta que pot ser un factor de risc perquè pugui fugir d’aquesta situació i demanar ajuda”.

La reincidència, entre el 7 i el 30%

Pel que fa a la reincidència d’una nova condemna o ingrés a presó, la investigadora afirma que com a grup la reincidència dels violents sexuals se situa entorn d’un 15 a 20%, que a Catalunya es redueix fins al voltant 7%, mentre que en el conjunt de delinqüents la reincidència penitenciària se situa en el 24,8 %, si la persona ha complert la condemna íntegrament tancada, segons dades actualitzades pel Departament de Justícia. “Els primers cinc anys en llibertat són els de major risc”, segons la investigadora, que precisa que els violents sexuals que més reincideixen “són aquells que escullen menors i gènere masculí i en l’àmbit extrafamiliar”. La reincidència d’aquest subgrup se situa al voltant del 30%.

Quines eines tenim de prevenció?

El rebuig social que provoca la pedofília és general i elevat, però aquest rebuig no frena noves violències. Com a prevenció, Thuy Nguyen planteja que cal donar eines i sortides a les persones que demanen ajuda i no la tenen, que tenen por de caure en una violència sexual. Cita l’experiència de l’entitat PrevenSI, on es pot trucar per demanar ajuda. “Quan derivem aquests casos, no hi ha tants professionals especialitzats, i en altres casos, hi ha rebuig de professionals; no volen treballar amb persones que tenen atracció a menors”, manifesta Nguyen i aposta perquè des de l’administració catalana hi hagi un servei públic per atendre aquests casos.

A Catalunya, fa uns anys es va iniciar el programa Cercles, seguint l’experiència del Canadà, en què voluntaris acompanyen la persona que ha complert una condemna per violència sexual en la seva tornada a la societat. Els resultats no són concloents, tot i que la investigadora de Justícia afirma que el programa demostra que es millora l’autoestima, les relacions i en tasques com trobar habitatge, fet que es podria adaptar Cercles a altres col·lectius.

I quan surt en llibertat una persona no rehabilitada? Nguyen explica que des dels Serveis Penitencies es fa un treball previ mig any abans que la persona quedi en llibertat definitiva, i se l’intenta vincular a recursos de l’exterior des de serveis socials a salut, i si un cas és molt perillós s’avisa a la Fiscalia, que amb Mossos acorda una vigilància no invasiva. “Però l’estigmatització i el rebuig social són factors de risc de reincidència”, alerta Nguyen.

Des de l’equip EMMA aposten també per conscienciar i educar tots els infants. “Hem de treballar amb tots els nens i nenes el que és el bon tracte versus el mal tracte perquè ells ho identifiquin en el seu dia a dia. També quins són els seus drets personals, aspectes relacionats amb els rols i estereotips de gènere, i especialment en l’educació afectivosexual”, explica la psicòloga Mireia Forner. Coses tan bàsiques com conèixer quines són les parts íntimes que no poden tocar dels altres, ni els altres poden tocar, i saber a qui poden acudir si els passa alguna situació que els preocupa. “Quan una nena o un nen expliqui alguna cosa no dubtem mai del que està dient, de la credibilitat”, remarca la Dra. Fàbregas. La verbalització és el principal indicador que ens permet identificar quan els infants estan patint violència, però quan això no passa també hi ha altres indicadors més subtils com podrien ser un canvi de conducta brusc, conductes de risc en els adolescents, consum de tòxics, ansietat, irritabilitat, depressió, conductes sexualitzades que no corresponen a l’edat de l’infant, o símptomes més inespecífics com dolors abdominals o mals de cap que darrere amaguen aquestes violències.

“Moltes vegades es prefereix mirar a un altre costat, però és una realitat i està passant a casa nostra, a la nostra societat”, assenyala la Dra. Anna Fàbregas, conscient que “encara hi ha molta feina per fer”. “El que volem al final, encara que sigui una utopia, és una societat lliure de violències. I per això hem d’estar totes molt implicades”, reclama.

En l’àmbit comunitari, Pilar Polo afirma que “a Catalunya el cas Maristes va remoure moltes coses i va fer que tothom es posés les piles”. Recorda que es van fer tres protocols nous, especialment a Educació i Salut, i “moltes escoles van formar-se i van fer protocols abans que la nova llei”, referint-se a la de protecció de la infància i l’adolescència contra la violència.  Aposta perquè en tots els àmbits es faci formació d’abús sexual a menors perquè “inclou tots els mals tractes més el sexual”.“Erradicar-ho ens costarà. No podem evitar que un infant pateixi un abús. Però hem d’evitar que en pateixi dos. Hem d’aconseguir de tenir eines i quan l’infant avisi, actuar i apartar-lo de la figura abusadora. I que s’actuï”, declara la responsable de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, que insisteix: “És obligació dels adults protegir els infants.”

---

Text per Mayte Piulachs i Laura Cercós
Edició i dades per Laura Cercós
Vídeos per Marc Ortín
Fotografies per Montse Giralt

https://www.elnacional.cat/ca/societat/violencia-sexual-menors-xacra-social-alca_968154_102.html