Category Archives: Feixisme

LA VOLUNTAT DE SER

Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.   

Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.

Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.

Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.

Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes. 

Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.

Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/voluntat-ser-enric-vila_921201_102.html

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Iglesias i el lawfare a l’independentisme: “El poder està disposat a renunciar a la seva legalitat”

Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat

Pablo Iglesias / Europa Press

Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.

Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.

D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.

Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”

L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.

“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-lawfare-independentisme-poder-disposat-renunciar-legalitat_912330_102.html

“Hubo una España que se perdió para siempre con la guerra”

Quique Palomo, ilustrador de las obras biográficas del hispanista Ian Gibson

Tengo 55 años. Soy ilustrador. Estoy casado y tengo una hija, Renata (22). ¿Política? De izquierdas: ¡me gustaría ser más rojo que Ian Gibson! ¿Creencias? No. Convierto en novelas gráficas obras de Gibson, ahora una sobre Machado, Lorca, Miguel Hernández y Juan Ramón Jiménez. (Foto: Mané Espinosa)

‘Cuatro poetas en guerra’

Pocas personas he conocido más apasionadas que el hispanista Ian Gibson. Me presenta al ilustrador Quique Palomo, que ha convertido en novelas gráficas su Ligero de equipaje (sobre Machado) y su Vida y muerte de Federico García Lorca . Ahora presentan Cuatro poetas en guerra (Planeta Cómic), emocionante semblanza de cuatro de las mejores voces poéticas de España en el cruento trance de nuestra guerra civil. “Dale protagonismo a Quique”, me ruega Gibson al comienzo de la entrevista a dos manos. Y lo hago, si bien Ian Gibson (I.G.) interpola sus certeros apuntes sobre lo que más le apasiona: la poesía y España. Cuatro poetas en guerra , de Palomo y Gibson, es un regalo para la vista y un tesoro de memoria, sensibilidad e historia, un dechado de arte, conocimiento y cultura.

Veo en estas viñetas a Lorca, a Machado…

Ilustro las biografías que escribió de ellos Ian Gibson.

…a Miguel Hernández y a Juan Ramón Jiménez.

Cuatro poetas en guerra vistos por Ian.

I.G.: ¡Qué talentosos dibujos, Quique! Nacer con un talento es lo más grande.

¿Cuál es su talento, Ian?

Hurgar. Rastrear mis propias obsesiones me llevó a biografiar a otros: ¡todo biógrafo es autobiógrafo!

¿Qué obsesiones?

I.G.: La muerte, Dios… Mi familia era metodista: mirar una copa de alcohol era pecar.

¿Se tomó la revancha?

I.G.: Pequé. Y muy a gusto. España me ayudó a disfrutar del alcohol, la belleza…

¿Y usted, Quique?

Me cautivaron las obras de Gibson, y hoy las adapto al lenguaje del cómic.

¿Qué tienen en común esos poetas?

Que encarnan la España que se perdió para siempre con la guerra…

I.G.: Por la sublevación de los militares traidores.

¿Qué poeta los conmueve más?

Lloré leyendo la vida de Hernández, qué pena…

I.G.: Pudo pedir indulto, como otros comunistas, y rehusó, y fue de cárcel en cárcel.

Hasta enfermar y morir. Triste.

Me ha gustado dibujar la viñeta de esta foto de Lorca y otros puño en alto, junto a esta frase del periodista Pablo Suero: “Nadie en 1936 podía imaginar el torrente de sangre que se avecinaba”.

¿Y Juan Ramón Jiménez?

Simpatizaba con la República y se exilió.

I.G.: Me encanta su conferencia sobre el “trabajo gustoso”.

¿Qué es eso?

I.G.: El ser humano necesita trabajar. pero en lo que le guste. Juan Ramón no dejaba un poema en paz, los reescribía sin cesar.

¿Qué es la poesía?

Lo inefable que percibimos mediante la emoción.

I.G.: Lo que da sentido más puro a las palabras de la tribu, decía Mallarmé.

Díganme unos versos de su gusto.

I.G.: “El viento se levanta, hay que procurar vivir” (Paul Valéry).

Agustín García Calvo: “A medida que nos vamos elevando, nos vamos pareciendo más. Y si estamos dormidos, aún nos parecemos más. Y, sin embargo, es cuando somos tan felices”.

Dibuja usted a Antonio Machado en una playa…

En Cotlliure vio el mar, paseó por la playa.

Ligero de equipaje.

I.G.: Como los hijos de la mar. Impresiona que escribiese de joven ese autorretrato tan premonitorio…

¿Se conocían entre sí Lorca, Machado, Jiménez y Hernández?

Sí, y se admiraban. “No sabes cómo me ha conmovido Bodas de sangre ”, confesó Machado a Lorca. “Un monumento de ceniza y simpatía”, describía Lorca a Machado.

¿Y qué nos aporta leerlos hoy?

Propuestas de convivencia, valores atemporales. Cada lector que los lea encontrará en cada uno de ellos algo valioso.

Los valores de Miguel Hernández son…

El compromiso firme, tenaz.

¿Y Federico García Lorca?

I.G.: A mí me duele cada día. España tiene tanto que ofrecer al mundo…, pero desenterrad primero a todos vuestros abuelos.

Otros se esfumaron en el exilio…

El caso de Machado: me impresiona su humildad y estoicismo, su principio de que “nadie es más que nadie”.

I.G.: Y de Miguel Hernández, su fuerza, valentía y entereza, contra todo. Ni su padre quiso visitarle en la cárcel.

¿Por qué no?

I.G.: Opinaba que “él se lo ha buscado”.

Díganme algo más de Lorca.

I.G.: Nació con todos los dones, el de la música, el del dibujo, el de la poesía, el del teatro, el de la palabra, el de la simpatía…

Y tuvo que vivir con la amenaza del rechazo social.

I.G.: Esto lo escribe en Doña Rosita la soltera , en boca de un personaje, pero le define a él mismo: “Era capaz de toda la alegría del mundo, pero su sima profunda no era la de la alegría”.

“Mis dramones”, decía Federico.

Hay un dibujo suyo de un marinero que llora y caen unas hojas otoñales…

I.G.: Federico era lunar en lo esencial, según precisaba Vicente Aleixandre, y solar en lo demás. La luna es la muerte en la obra de Federico, una de sus obsesiones.

Coincide usted en esa obsesión.

La luna, bailarina mortal, se lleva al niño de la mano… Tenía yo 18 años cuando cayó en mis manos Romance de la luna, luna : fue leerlo y experimenté una conmoción tan honda, un impacto tan tremendo… que desde ese día cambió toda mi vida.

Mariano Sánchez Soler: “És absurd dir que l’independentisme ha despertat la bèstia ultra”

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.

L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta?
Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.

L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs?
No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…

“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”

…contra els catalans, un clàssic.
Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.

Un altre clàssic.
Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.

Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs?
La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.

Mariano Sánchez Soler, autor de 'La Larga Marcha ultra' / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

I la crisi econòmica?
No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.

Els votants de Vox són nous votants, doncs?
En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.

Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral?
Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.

“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”

És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi.
Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.

Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme?
Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.

Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta?
Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.

Entrevista Mariano Sánchez Soler, escriptor cos / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Quin discurs?
El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…

Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal…
Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.

Nativistes.
Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…

“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”

Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat?
Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…

Després d’això, què?
Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.

I el Rei?
A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.

“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”

No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics?
És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.

Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no?
El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.

S’hi pot fer alguna cosa?
Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/mariano-sanchez-soler-oportunista-dir-independentisme-desperta-bestia-ultra-vox_904935_102.html

Gernika, 1937

Hoy, igual que ayer, hay quien intenta enterrar los crímenes de guerra con propaganda: siempre consiste en presentar a las víctimas como verdugos

Tumbas frente a un edificio residencial en la ciudad de Bucha, recuperada por el ejército ucraniano, en la zona de Kiev. Oleg Petrasyuk / EPA – EFE

Fue un pequeño milagro en el Congreso: ver a la práctica totalidad de los diputados y senadores, por primera vez en mucho tiempo, aplaudiendo de forma casi unánime el discurso del presidente de Ucrania, Volodímir Zelenski. Todos salvo el diputado del BNG, otro de IU y los representantes de la CUP (que explican sus motivos en este artículo). Todos, incluida la ultraderecha de Vox, que probablemente no se enteró muy bien de la parte del discurso en la que Zelenski trazó un paralelismo entre lo que hoy pasa en su país y el bombardeo de Gernika: “Estamos en abril de 2022, pero parece abril de 1937”.

El consenso duró poco. Al rato, el europarlamentario de Vox Hermann Tertsch desmarcó a su partido de lo ocurrido, y volvió a lo de siempre: a negar los crímenes franquistas, empezando por el bombardeo de Gernika. Solo le faltó acusar a Zelenski de reabrir viejas heridas, pero es coherente con lo que representa. No nos engañemos: lo que más se parece a Putin en Europa es Le Pen, es Abascal y es Salvini. Por eso todos ellos felicitaron este domingo al ultra Viktor Orban por su victoria en Hungría. Por eso Orban, en su primer discurso como ganador, citó a Zelenski y a Bruselas entre sus “adversarios”.

Pero volvamos a Gernika, y al paralelismo trazado por Zelenski, un político muy hábil que en el Congreso tocó un nervio muy sensible. Hoy, igual que ayer, hay quien busca enterrar los crímenes de guerra con propaganda. En 1937, los fascistas intentaron presentar esa matanza como un incendio provocado por los propios republicanos. En el caso de la masacre de Bucha, las mentiras son muy parecidas: siempre consiste en presentar a las víctimas como verdugos.

A pesar de la propaganda rusa, las evidencias encontradas en Bucha son palmarias. No hay un solo periodista serio de los muchos que están sobre el terreno en Ucrania que no esté recogiendo los mismos testimonios y pruebas, que documentan también distintas organizaciones no gubernamentales. Solo desde el sectarismo más extremo se pueden negar esos crímenes y quiénes son sus responsables.

A medida que las pruebas sobre lo ocurrido en Bucha son más cruentas, los partidarios de Putin han variado su discurso. Primero el ‘y tú más’ –al estilo de Tertsch, que justificaba Gernika con Paracuellos–. Y más tarde las mentiras han sido aún más repugnantes, con discursos partidarios de “reeducar” y “liquidar” a todos los ucranianos, a los que se acusa de nazis.

Es cierto, y así lo hemos contado en elDiario.es en numerosos artículos, que Estados Unidos tiene en su historial una larga lista de invasiones, torturas y guerras ilegales. Que la geopolítica rara vez tiene que ver con los derechos humanos, sino con los intereses económicos. Ojalá algún día en el Congreso todos los partidos aplaudieran a un presidente palestino. Es también cierto el sentimiento de humillación de Rusia tras el colapso de la URSS; y el error que supuso por parte de la OTAN la expansión hacia el este, o dar esperanzas a Ucrania de una entrada en la alianza que nunca se materializó. Es exacto recordar que el gobierno ucraniano no cumplió con los tratados firmados en Minsk –tampoco cumplió Rusia los de 1994, cuando Ucrania renunció a sus armas nucleares–. Y que hace años que operan en el Donbas milicias neonazis, con la pasividad de los distintos gobiernos.

Todo esto ayuda a entender los orígenes de esta guerra. Pero en ningún caso la justifica. Nada puede servir para justificar una invasión imperialista, como la que Putin ha puesto en marcha. Ni las masacres contra civiles, que ni siquiera son novedad en el déspota ruso. Hoy es Bucha. Antes fue Grozni, o Alepo.

Vladimir Putin simboliza exactamente lo opuesto a los derechos humanos. A la libertad. A la igualdad. A la paz. A la democracia. Al respeto por las minorías. Basta con escuchar cualquiera de sus discursos para identificar en él las pulsiones y los métodos del fascismo.

Putin es exactamente lo contrario a los valores editoriales de elDiario.es y de la inmensa mayoría de sus lectores. Pese a ello, en las últimas semanas, han sido varias decenas los socios y socias que se han dado de baja de elDiario.es por nuestra cobertura de esta guerra, acusándonos de participar en una campaña de propaganda “a sueldo de la OTAN”.

Pocas acusaciones peores se pueden hacer a un periodista que estar vendido. Y entiendo que cuando algunos socios nos lanzan palabras tan gruesas lo hacen como una hipérbole, con la que mostrar su descontento. Desde luego os aseguro que no es así: que todos y cada uno de los artículos que publicamos en elDiario.es los decidimos exactamente con la misma independencia y autonomía que hemos tenido desde nuestro nacimiento, hace ya casi diez años. Que en esta redacción solo estamos a sueldo de nuestros lectores, y trabajamos con la honestidad de siempre.

Es posible que hayamos cometido errores, eso seguro. Nos podemos equivocar, pero no nos hemos vendido.

No es la primera vez que nos enfrentamos a un fenómeno así entre una pequeña parte de nuestra comunidad de socios. A una desconfianza colosal por parte de una minoría entre ellos, que nos acusa de haberles traicionado, y de traicionar también nuestro compromiso con la verdad de los hechos y con el buen periodismo.

La anterior ocasión en la que pasó algo parecido fue con la pandemia, donde tuvimos algunas bajas de socios que nos acusaban de estar “vendidos a las farmacéuticas”, por no reflejar la voz de aquellos que primero negaron el virus y después recetaron lejía como remedio. Entonces, igual que hoy, los críticos con nuestra cobertura sobre la pandemia nos enlazaban a supuestos expertos de youtube a los que estábamos “silenciando”. A medida que la realidad les dejaba en evidencia, cambiaban sus argumentos.

Creo que una de las razones por las que esto ocurre es la sospecha ante la unanimidad. Y en parte lo entiendo: los errores de la prensa han sido muchos. Y quienes apoyan económicamente a elDiario.es son lectores críticos, que desconfían, que dudan, y que han sido traicionados demasiadas veces.

He respondido personalmente a todos los socios que me han escrito tras darse de baja por nuestra cobertura de esta guerra, igual que antes lo hice con quienes nos dejaron por “vendernos a las farmacéuticas”. Muchos de ellos han entendido nuestros argumentos y han reactivado su suscripción. Otros no, y de verdad lo lamento. Pero en elDiario.es nuestro primer compromiso es con la verdad. Y no vamos a traicionarnos.

https://www.eldiario.es/escolar/gernika-1937_132_8892809.html

És Franco qui no hauria d’haver existit mai

“Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l’Estat espanyol, no. D’aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat”

“ETA no hauria d’haver existit mai”, afirma el lehendakari Urkullu. Naturalment, la violència sempre és ofensiva. Però ETA no va néixer, l’any 1959, enmig del no-res, sinó com a resposta a una dictadura violentíssima, basada en la repressió de les classes populars i en un nacionalisme espanyol d’aniquilació. És legítima una resposta armada contra la tirania? Es pot debatre, òbviament, però el que segur que no té justificació és l’opressió assassina d’una dictadura com la del general Franco. El debat essencial, per tant, és si la dictadura franquista va ser legítima -i continua sent-ho- o no.

El punt de vista majoritari del nacionalisme espanyol, des del centre-dreta del PSOE fins als ultres de Vox, és que la Transició, via pacte i llei d’amnistia, fa immune el règim de Falange. Per això al policia torturador Melitón Manzanas, assassinat per ETA el 1968, li van atorgar l’any 2002 la Gran Creu de l’Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme. I per això mateix tots els recursos contra aquesta distinció han estat rebutjats pel Tribunal Suprem -fins a tres vegades- amb l’argument que Manzanas hauria participat del nou règim amb la mateixa alegria que la resta de franquistes: “Personalitats amb notable rellevància política del règim anterior han prestat importants serveis a la democràcia”, van sentenciar els magistrats, assegurant-se les medalles per a si mateixos.

Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l’Estat espanyol, no. D’aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat i desenes de milers de persones portin dècades sota el revolt d’un camí o la tàpia d’un cementiri. Aquesta és la qüestió central, la resta se’n deriven.

https://elmon.cat/opinio-singular/es-franco-qui-no-hauria-dhaver-existit-mai-318525/

Joan B. Culla: “Per l’opinió pública espanyola el Catalan Gate no és cap escàndol”

L’historiador i assagista Joan B. Culla (Barcelona, 1952) analitza en aquesta entrevista el moment polític que viu Catalunya després de l’esclat del Catalan Gate i de les conseqüències que hi podria haver.

-S’esperava la magnitud de l’anomenat Catalan Gate?

-No és un tema que hagi seguit amb gran passió, però si em pregunta si em sorprèn, la resposta és no. Ja s’ha escrit aquests anys que quan es qüestiona la unitat de la pàtria, l’Estat espanyol, i per tant els aparells, els governs, la majoria dels diputats, mitjans, etc., consideren que això és una amenaça existencial i que contra aquest tipus d’amenaça s’han d’utilitzar tots els recursos. L’independentisme català no és percebut com un adversari legítim, sinó com un enemic. I la resposta, per tant, és coherent amb aquesta percepció. Ja es va afusellar en el seu dia alguns dirigents catalanistes, i com que això ja no és possible, s’utilitzen formes de repressió compatibles amb l’Europa del segle XXI. L’espionatge electrònic és una cosa incruenta, no causa ferides físiques ni morts, i Espanya no anava a desaprofitar aquesta possibilitat. De fet, ja en teníem indicis, tot i que amb certa cobertura judicial, però s’havien filtrat fragments sense cap valor penal. Tot servia, això sí, per a desacreditar l’independentisme. Els dirigents polítics espanyols es van veure ridiculitzats amb el tema de les urnes de l’1 d’octubre. Van comprovar que ni Puigdemont ni Junqueras estaven en l’operació per amagar-les, i va ser llavors quan van mirar de controlar tothom que tingués alguna possibilitat de participar-hi.

-Hi ha qui considera que l’Estat espanyol havia demostrat ser capaç de protagonitzar un episodi com aquest i que els independentistes han tornat a ser ingenus.

-Crec que, en general, l’independentisme, i no només pel Catalan Gate, no va ser prou conscient mai de amb qui s’estava jugant els calers. És una metàfora, evidentment. No va ser prou conscient de quina mena d’adversari tenia al davant ni del que era capaç de fer. No sé què s’hauria d’haver fet per evitar aquesta ingenuïtat, però potser es va ser una mica innocent pensant que això seria com el Quebec versus Canadà o com Escòcia versus el Regne Unit, que hi hauria uns límits al joc brut establerts per la cultura democràtica present. I no. L’Estat espanyol no en té, aquesta cultura. I mai no ha acceptat amb fair play la possibilitat que un territori que era seu s’emancipés. Mai no ho ha fet: ni a Cuba, ni a Filipines ni a Canàries quan van intentar assassinar Antonio Cubillo, fet que va ocórrer a finals del segle XX, per cert. Pensar que l’Estat jugaria net va ser innocent. I pensar que l’Estat no utilitzaria tots els recursos a l’abast per mirar d’anticipar-se a les decisions de l’independentisme també ha sigut innocent.

-A qui afectarà més negativament aquest cas?

-El problema és, com dèiem, que per l’opinió pública espanyola això no és cap escàndol. “Ah, pero qué se pensaban? Que les íbamos a dejar romper España sin que hiciéramos nada?”. La impressió és que “només faltaria”, que calia espiar l’independentisme, per descomptat. Des d’aquest punt de vista és molt complicat, per no dir impossible, que el Govern Sánchez hagi de pagar un gran preu, llevat que Esquerra Republicana li retiri el suport parlamentari. Tot i que aquest no seria un gran problema si es té en compte que els independentistes li retirarien el suport “por defender España”. En altres països l’escàndol hauria sigut de gran magnitud, però em temo que aquí no. Si l’espionatge s’hagués practicat sobre altres adversaris polítics sí que hi hauria hagut un escàndol, tal com va passar amb les escoltes del final del mandat de Felipe González. Ara les víctimes no són polítics del PP, sinó independentistes, i contra ells és legítim qualsevol procediment per aturar-los.

-Creu que el cas Pegasus és motiu suficient perquè el Govern trenque el diàleg amb l’Estat i perquè ERC deixe de donar suport al Govern de Pedro Sánchez?

-Si el Govern Sánchez, que ha tingut paralitzada i morta la taula de diàleg durant tant de temps, en vista d’això decideix tornar a convocar la taula de diàleg, posarà difícil a ERC retirar-li la confiança. Aquest desenllaç em semblaria plausible.

-Només en aquest cas pensa que ERC podria mantenir el suport?

-Si Pedro Sánchez no fa res, no dona cap explicació, no investiga i no convoca la taula, potser ERC no tindrà cap altra alternativa que trencar les relacions. Sánchez haurà de posar alguna mesura compensatòria a l’escàndol si no vol que salti tot pels aires.

https://www.eltemps.cat/article/16850/entrevista-joan-b-culla

Aprobada definitivamente la nueva Ley de Memoria Democrática que declara ilegal la dictadura franquista

El Senado ha rechazado los vetos de las derechas y las más de 500 enmiendas presentadas, por lo que la norma ya no tendrá que volver al Congreso y enfila su entrada en vigor

España tiene ya una nueva Ley de Memoria Democrática. El Senado acaba de aprobar definitivamente por 128 votos a favor, 113 en contra y 18 abstenciones la norma impulsada por el Gobierno y enfila así su entrada en vigor. Ninguna de las más de 500 enmiendas presentadas por los grupos han sido respaldadas ni tampoco los vetos de PP, Vox y Ciudadanos han salido adelante tras el largo pleno celebrado este miércoles, por lo que el texto se mantiene, y así se publicará en el Boletín Oficial del Estado, tal cual salió del Congreso a principios de verano.

A punto estuvo entonces la ley de darse por perdida por falta de apoyos, pero un acuerdo con varios de los socios habituales del Gobierno salvó uno de los proyectos más simbólicos de la legislatura. La norma pretende ser una nueva hoja de ruta en materia de memoria histórica y, entre otras cosas, resignifica el Valle de los Caídos, retira los títulos nobiliarios concedidos por Franco, asume las exhumaciones como responsabilidad de Estado o declara ilegal la dictadura y las sentencias dictadas por los tribunales franquistas.

Más de cinco horas han estado los senadores debatiendo este miércoles sobre esta legislación que viene a sustituir y ampliar la vigente, aprobada en 2007 por José Luis Rodríguez Zapatero. “Hoy es un día inolvidable para la democracia española porque la hacemos mejor, pasamos definitivamente página de la etapa más negra de nuestra historia y abrazamos lo mejor”, ha dicho al terminar la sesión el Ministro de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Félix Bolaños, que la calificado de una “ley humanitaria que está con las víctimas” y, por eso, “hubiera merecido un consenso amplísimo, de unanimidad de las cámaras”.

Y es que el Gobierno ha sufrido para sacar adelante la ley, a la que se ha opuesto PP, Vox y Ciudadanos y sobre la que una parte de la izquierda cree que es “mejorable” y ha reclamado más ambición. Es el caso de ERC, que como ya hiciera en el trámite en el Congreso, se ha abstenido. Esta visión crítica es un parecer que comparten también algunas asociaciones memorialistas, que creen que la norma es “insuficiente” y que seguirá dejando impunes en nuestro país los crímenes franquistas, que, de momento, únicamente están siendo investigados en Argentina.

El proyecto entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el BOE, pero el texto se da un plazo de hasta un año para que algunos de sus preceptos sean llevados a la práctica: es el caso de la reforma de la ley de asociaciones para incluir como causa de extinción la apología del franquismo o el mandato al Gobierno para que realice una auditoría de bienes expoliados durante la guerra y la dictadura. También habrá un año de plazo para realizar el estudio que evalúe qué reparaciones económicas a las víctimas se han llevado a cabo hasta ahora, ya que la ley no reconoce explícitamente el derecho a la indemnización.

La oposición de las derechas
Las críticas más duras han venido de la bancada de las derechas, que tildan la ley de “sectaria”. “¿Por qué se empeñan en rechazar una ley que es un acto de justicia elemental?”, les ha preguntado la socialista Eva Granados al PP, Ciudadanos y Vox. “Memoria es lo contrario al olvido y en democracia el olvido no es una opción, memoria es el reconocimiento, la reparación y la dignificación de todas las víctimas del golpe de Estado, la Guerra Civil y la dictadura”, ha zanjado la senadora, que ha cerrado la sesión con una ovación de la cámara a los expertos, víctimas y representantes de asociaciones que veían el debate desde la tribuna de invitados.

Que la ley es “un arma arrojadiza” y una “traición a los españoles” que “pretende convertirnos en una democracia militante de izquierdas” son algunas de las opiniones manifestadas por la popular Amelia Salanueva, a la que posteriormente ha complementado su compañera Salomé Pradas para acusar al Gobierno de “reescribir la historia” y “reabrir heridas del pasado”. “Hasta que no se abran las fosas, no se cerrarán las heridas”, le ha respondido en su turno Granados.

Una argumentación similar ha desplegado Vox, que incluso habla de “vulneración de derechos fundamentales” y ha prometido “no parar hasta conseguir su total derogación”, en palabras de José Manuel Marín. Las tres derechas ponen en el foco un precepto de la ley incluido para estudiar posibles vulneraciones de derechos humanos más allá de la muerte del dictador, hasta 1983. Algo con lo que el senador de Ciudadanos, Miguel Sánchez, ha acusado al Ejecutivo de “cuestionar pilares básicos de nuestro sistema democrático” como la Transición a pesar de que la medida no extiende el ámbito de aplicación de la ley, que llega hasta la promulgación de la Constitución.

Para justificar su ‘no’ a la norma, estos tres partidos también han traído a colación a la banda terrorista ETA, como ya hicieran en el Congreso. La ley “crea una desigualdad inaceptable” entre “víctimas de primera y de segunda”, ha asegurado Sánchez englobando a las personas asesinadas por los etarras en el segundo grupo y a las del franquismo en el primero. Víctimas estas últimas que aún aguardan en muchos casos incluso a recuperar a sus familiares desaparecidos y que tuvieron que esperar más de 30 años para ser mínimamente reconocidas y nombradas por la ley.

Todas las demás formaciones han plantado cara al negacionismo de la memoria histórica de PP, Vox y Ciudadanos. Y de hecho, una de las primeras en responder ha sido el PNV, que en palabras de Estefanía Beltrán de Heredia ha lamentado que “no quieran ninguna ley que reconozca la verdad de lo ocurrido” y que “prefieran un manto de silencio sobre esta etapa de totalitarismo fascista”. “Hoy decimos alto y claro a la derecha y extrema derecha que la memoria democrática es ley porque así lo quiere la ciudadanía”, ha añadido la socialista Granados. “La memoria nos ayuda cada día a saber quiénes fuimos, quiénes somos y qué país queremos ser”, ha resumido la Secretaría de Estado de Memoria Democrática en un vídeo que ha lanzado en redes sociales para celebrar la aprobación.

Cuestiones pendientes
La sensación generalizada es que la norma supone un avance con respecto a la ley actual, pero aún así, algunos grupos no disimulan el sabor agridulce con el que se quedan. Entre ellos, ERC, EH Bildu, Junts, Geroa Bai o Compromís, que reclaman más ambición. Los republicanos, que han sido claros –“Esta no es la ley de ERC”, ha dicho el senador Josep María Reniu–, se han abstenido en la votación, pero han advertido al Gobierno de que estarán “atentos y vigilantes al cumplimiento” de las disposiciones del proyecto.

Por su parte, EH Bildu ha votado a favor porque considera que “es un paso en la dirección correcta”, en palabras del senador Gorka Elejabarrieta, aunque cree que aún deja algunas lagunas pendientes. “Aquella mal llamada Transición ni fue modélica, ni acabó con la herencia franquista, ni terminó con la vulneración de derechos humanos y políticos, de aquellos barros estos lodos”, ha manifestado.

Si en algo coinciden varios de los partidos críticos es en que creen que la ley debería ser más contundente con la persecución y enjuiciamiento de los crímenes franquistas, algo que incluso ha manifestado Amnistía Internacional. Consideran que falta en el texto la supresión explícita de los obstáculos que hoy impiden que se juzguen estas vulneraciones de derechos humanos en España y opinan que no valdrá con la creación de una Fiscalía especializada ni con la enmienda pactada por el PSOE y Unidas Podemos que declara imprescriptibles y no amnistiables los crímenes de guerra y de lesa humanidad.

ERC ha lamentado, además, que la mesa haya inadmitido a trámite una de las enmiendas presentadas por el grupo y que reclamaba la “supresión” del título de Rey de España, una propuesta que no se ha debatido porque “requeriría una reforma del artículo 56.2 de la Constitución”, según les comunicó el Senado. “Es incomprensible la disparidad de criterios en el Congreso y Senado, toda vez que allí se tramitó y se votó”, ha denunciado Reniu.

https://www.eldiario.es/sociedad/aprobada-definitivamente-nueva-ley-memoria-democratica-declara-ilegal-dictadura-franquista_1_9597256.html

Félix Ovejero i la banalitat lingüística espanyola: un conte imperial

La nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica”.

Resulta preocupant detectar l’absència de la variable político-ideològica en la majoria dels debats al voltant de la situació actual de la llengua catalana. És a dir: les dades, les enquestes i les interpretacions tècniques i sociodemogràfiques descriuen una part de la realitat lingüística i nacional, però no sempre detallen tots els matisos de la imatge completa.

Si la cosa neguiteja especialment, incapacitats nostrades (que requeririen tot un altre article) al marge, és precisament perquè aquesta qüestió, la que entén que hi ha una dimensió política i ideològica indestriables del context lingüístic català (aquí també com a exemple de qualsevol altra llengua minoritzada de l’Estat espanyol), és un factor que l’espanyolisme i els seus homes de lletres, de Ortega i Gasset a Javier Cercas, sempre han tingut molt més clara i han deixat molt més escrita.

No sorprèn, doncs, que un professor titular d’economia, ètica i ciències socials de la Universitat de Barcelona, com és Félix Ovejero, publiqui un article amb data 7 de juliol del 2022 al diari El Mundo, titulat El cuento de la diversidad lingüística, on reflexiona sobre el debat lingüístic al voltant de la normalització de les llengües pròpies i aposti, seriosament, per minimitzar-ne la diversitat.

Encara sorprèn menys que ho faci dins d’una secció d’opinió (Otras Voces) que porta associades les etiquetes de Tribuna i Nacionalismos. Un cop acceptat el repte d’endinsar-nos en la lectura –de ressonàncies margaretatwooderianes (El conte de la serventa)– d’Ovejero, podrem comprovar, un cop més, que la nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica.

Ovejero, tot ell molt poc previsible (noti’s el to irònic), inaugura el seu article amb la típica captatio benevolentiae de barra de bar o de sobretaula de cunyats: un acudit sexual.

[L’acudit d’Ovejero: “Muchos recordarán el chiste. Un responsable de recursos humanos pregunta a un candidato a un puesto de trabajo: ‘Cuántos idiomas habla?’, a lo que este contesta: ‘Alemán, francés, inglés e italiano”. Muy impresionado, el primero, quizá nacionalista, le pide una precisión más: ‘Excelente, excelente, pero, pensar ¿en que piensa?, a lo que el candidato, en un alarde de sinceridad que, es de temer, no será tenida en cuenta, replica: ‘¿Yo?, puen en follar, como todo el mundo”.

Sense estalviar-se ja d’entrada les consideracions personals sobre quins protagonistes de l’acudit són nacionalistes i quins no, eleva l’anècdota a categoria per parlar generalistícament sobre processos que, al seu entendre, expliquen el funcionament de la psicologia humana i l’establiment d’algunes convencions socials relacionades amb temes com ara el sexe o el menjar escombraria. Tot per, amb la frivolitat característica de qui parla des del privilegi, arribar a allò de què veritablement vol parlar un no-nacionalista-espanyol, que no és altra cosa que la innecessària existència d’altres llengües que no siguin la castellana.

Abans de desplegar el seu conjunt d’arguments neoimperialistes i desacomplexadament exterminadors contra la idea de normalització de la llengua catalana, en tant que llengua pròpia dels territoris on aquesta és parlada, Ovejero té l’amable consideració de deixar per una altra ocasió l’anàlisi desconstructiva dels sintagmes “normalización y lengua propia”.

[Escriu Ovejero: “quede para otra ocasión desmontar esos dos sintagmas de ‘normalización’ y ‘lengua propia’, engendros tan tramposos como imprecisos cuya única función es instrumental: convertir la lengua de todos en “anormal” e “impropia”.]

Serà si més no divertit veure com intenta atorgar a una llengua minoritzada amb poc més de 10 milions de parlants als Països Catalans, la capacitat d’anormalitzar una llengua amb 543 milions de parlants arreu del món.

Per bé que cal poc més que una dada com aquesta per desmuntar tot el seu artefacte de retòrica mesquina i hiperbolitzada, Ovejero aconsegueix enfilar diverses “crítiques” al que ell entén per diversitat lingüística, per arribar al nucli dur del seu argument: entendre-la com un problema i no com un potencial.

[Escriu Ovejero: “Pensemos en las apelaciones, tan repetidas, a las bondades de la ‘diversidad’ que, incluso ya en deriva completamente trastornada, se equipara a ‘riqueza’, cuando sobran los estudios que muestran que, salvo para el gremio de los filólogos, la diversidad de lenguas -como la de pesos y medidas, anchos de via, leyes y hasta convenciones culturales- tiene un alto precio; propicia efectos frontera; dispara los costes de coordinación; multiplica las ineficiencias. Seamos serios: la diversidad en el caso de la lengua no es una ventaja sino un problema, que atenta contra la función fundamental de las lenguas: entendernos. Y cuántas más lenguas, más serio es el problema”.]

Resulta realment esperpèntic que algú que treballa a la universitat catalana pugui arribar a plantejar que la coexistència de diverses llengües en un mateix territori sigui un desavantatge que generi efectes de frontera o ineficiències socials estructurals, com si el concepte de llengua de cohesió social i d’immersió o els contextos d’intercomprensió lingüística, que durant dècades han funcionat a casa nostra, ara fossin absolutes quimeres.

Evidentment, això només s’explica des del seu marc mental d’espanyolista monolingüe que sent absoluta aversió per qualsevol expressió de diferència cultural, lingüística o nacional que pugui amenaçar la seva supremacia de matriu castellana.

[Escriu Ovejero: “Ahora bien, como decía, que la defensa [de la diversidad lingüística] resulte insolvente no quiere decir que sea inconsistente. Ni que deje de cumplir una función política. La condensó impecablemente Junqueras en un artículo de 2010: ‘la identidad colectiva o nacional de un pueblo (Volk) se expresa a través de la lengua (…) la lengua (que) puede unir a los hombres, también tiene la capacidad de diferenciarlos’. Ahí está todo: tenemos una lengua que nos dota de una sensibilidad especial y nos separa de los otros, una identidad que justifica una nación. Ese es el reto fundamental al que debemos hacer frente, el que no podemos escamotear. Y lo primero es no hacernos trampas, dar por buena la quincalla palabrera que todo lo enreda”.]

Deixa entreveure, sota un fals pragmatisme, un inconfessable desig de veure realitzada la seva Espanya monolingüe, ergo mononacional. En definitiva, Ovejero ens brinda una mostra més de la supèrbia moral amb què l’espanyolisme colonial acusa els perifèrics i minoritzats de ser nacionalistes que polititzen la llengua i en promouen un ús excloent. Fent-ho, nega la legitimitat per defensar quelcom tan bàsic i fonamental com el propi dret a existir.

[NOTA: L’article sencer de Félix Ovejero es pot llegir aquí. En aquest enllaç hi ha una imatge de la versió impresa de l’article, compartida per un tuitaire.]