Torna la Queta. El Departament de Cultura no només pensa que pot refregir una campanya del 2005. També pretén que sigui ben rebuda en el context actual.
Però si una cosa és clara després de la primavera del 2017 és que Catalunya no és la que era i que totes les consignes sobre el país que es repetien cegament el 2005 són ja obsoletes. El 2005 era més fàcil repetir quin era el país desitjat que mirar la veritat del país als ulls. El 2017, aquesta veritat va quedar al descobert i des de llavors és més fàcil dir allò que a principis de segle encara no es podia dir: Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana més enllà del veïnatge civil i els molesta tot allò que els hauria d’interpel·lar com a catalans. Del “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya” hi ha qui sempre n’ha volgut obviar la segona part: “i vol ser-ho”. Després de la rendició del disset, una part important del país no ho vol ser: ha interioritzat interessadament el missatge que amb l’independentisme hi ha perdut la catalanitat i tot el que hi té a veure. Ho explicava aquí en David González: com que els catalans indepes han volgut fer la independència, els no indepes tenen dret a no respectar-los, començant per la seva llengua. En aquest ambient conflictiu que es materialitza socialment a través de la llengua, la Generalitat de Catalunya ha rellançat la Queta.
Catalunya no és un sol poble perquè una part no vol ser catalana
La Queta del 2005 era producte d’un miratge que les xifres de catalanoparlants i el discurs polític podien aguantar. La Queta del 2023 és producte de l’assumpció de tots els complexos que l’espanyolisme treballa contra nosaltres per transformar la derrota en pau. Però la derrota mai no porta pau. Quan el Departament de Cultura necessita dir que la campanya vol “reforçar els valors de cohesió i tolerància associats al català”, ho fa perquè demana disculpes a qui se sent exclòs perquè tu parles la teva llengua al teu país. Tota llengua és excloent per a qui no la parla perquè es queda fora de la conversa però només a Catalunya tenim la necessitat de decorar-ho de tolerància perquè quedi clar, malgrat ser tan obvi, que parlem la nostra llengua sense voler fer mal a ningú. Fer-se perdonar és més fàcil i menys conflictiu que promoure per qualsevol via i sanció possible l’aplicació com cal de la immersió lingüística, perquè res fa la llengua catalana més accessible —i per tant diversa i igualitària— que garantir que qualsevol podrà aprendre-la en igualtat de condicions a qualsevol lloc del país. Però això suposaria mirar el conflicte als ulls. Avui, la Queta —una dentadura postissa— té cabells afro perquè quedi clar que només som catalans, no feixistes, i que el catalanoparlant no té un aspecte concret. Cal haver-se empassat molts clixés de l’esquerra espanyola —o conèixer molts pocs catalans negres— per pensar que aquest recurs és trencador o eficaç.
La Queta del 2023 també vol “motivar la ciutadania a fer petits gestos i utilitzar més la llengua”. D’entrada, no sembla una mala idea: assumir l’ús de la llengua des de la consciència política i la militància és un punt d’inflexió per a molts catalans que conviuen en entorns de socialització fortament castellanitzats. Però és cínic demanar-ho des de la Generalitat quan, per exemple, se salta la seva pròpia llei i contracta sanitaris sense demanar-los cap mena de nivell de català. Tu aniràs conscienciadíssim per la vida i el dia que arribis als serveis públics del teu país i demanis ajuda en la teva llengua, la infermera no t’entendrà.
Aquest episodi explica sense embuts el moment polític que viu el país però també explica esplèndidament l’estratègia del Govern d’ERC i l’actitud de Junts. Han refregit la Queta perquè volen refregir el país i tornar al 2005 i aquell mateix pla de conflictivitat. Repescar avui els referents del 2005, però, és una barreja de mandra i covardia que condemna la llengua abans que ho hagi fet l’estat espanyol. A la Catalunya del 2023 tens un govern que indirectament o directa accepta totes les llufes que Ciutadans va treballar per encasquetar-nos durant el procés; una “Catalunya sencera” on les escoles es fan la política lingüística a mida, en què viure en català a la capital és un esport de risc, on una dentadura postissa ressuscitada amb perruca i maquillatge reaprofitat es presenta com el remei dels nostres mals.
Que no falte el contexto Vamos a ir por partes para que Ana Pastor no pueda alegar que falta contexto.
Gracias a Francisco de Goya y Lucientes cualquier visitante del Museo del Prado podrá apreciar en su “Familia de Carlos IV” algunos rasgos borbónicos característicos y repetitivos; entre otros, sus mutuas y entrecruzadas deslealtades e infidelidades. Además de un gran pintor, también fue un excelente Grabador y a él se debe, entre otras series, la dedicada a las salvajadas y los crímenes de unos y otros, los “desastres de la Guerra”. Murió en el exilio.
Por el contrario, el más popular Grabador del siglo XXI, José Manuel Villarejo Pérez, una excelente síntesis goyesca, un artista de los pies a la cabeza, sí que es un esforzado hijo del Reino de España; y no merece morir en el exilio. El genio esta vez ha resultado ser un policía español y patriótico. A pelo y con una Grabadora ha construido un cuadro irrebatible de la Corte de Juan Carlos I y Felipe VI, de la maquinaria de su Estado y el botín de sus miserias.
Él debe estar convencido que merece medallas y reconocimiento por los innumerables servicios prestados a la patria, pero se ha pasado cuatro años provisionales en el trullo y sigue metido en juicios. Pero igual le caen por las escaleras, porque en los Puestos de Mando andan, pero muy mucho, mosqueados ante el reparto por todas partes de copias de sus innumerables grabaciones. Ya advirtió que podía hacer mucho daño al Estado.
La “obra de arte” de Villarejo es de una obscenidad difícil de superar. Muestra y demuestra la articulación de la maquinaria del Estado encargada de la Guerra Sucia, y que ha resultado ser prácticamente todo el Estado. Policías, agentes secretos, políticos, jueces y fiscales, altos funcionarios del Estado, periodistas y medios de comunicación, poderosos empresarios… Cada uno en su rol, cada objetico sus procedimientos, cada etapa una misión. No se trata de las Cloacas del Estado, es el Estado-Cloaca. Y viene de muy lejos…
Un poco más de contexto. Medios de comunicación y periodistas. Los que se deben estar forrando son los de las mensajerías, con tanto reparto de cintas. Recuerdo aquella masiva distribución de videos con la Exuperancia Rapú y su intrépido galán y periodista en plena faena, aquel que montaba dossiers contra todo el mundo; y si no te dedicaba uno es que no eras nadie. Pedro J. Ramírez fue, entre otras cosas, una pieza clave en aquello conocido como Sindicato del Crimen; un colectivo, y no solo periodistas, haciendo todas las maldades posibles (según lo reconoció en 1998 Luís María Anson (que ya venía de conspirar contra Adolfo Suárez) para echar del gobierno a los socialistas. Según algunas fuentes, eran expertos en juguetear (para decirlo finamente) con los dineros de la publicidad, de los negocios y de las reputaciones O sea que lo de Inda, Ferreras y Etc. viene de muy antiguo.
Mucho más contexto Anson lo reconoció 9 años después del cese de Pedro J. Ramírez de la dirección de Diario 16. En aquella fecha andaba Ramírez buscando cómo echar al propietario y dando palos día sí, día también, al gobierno de Felipe González con todo lo que podía: Amedo, los Gal y la gota que quizá colmó el vaso de Juan Tomás de Sala, el editorial mofándose del ministro Semprún y llamándole “capullo”. Diario 16, tocado y hundido.
La operación de El Mundo a finales de 1989, el nuevo periódico de Ramírez, tiene su cosa. Hace ya algunos años se publicó un estudio que mostraba cómo sus lectores iniciales (captados de Diario 16) se posicionaban en la izquierda moderada. Tiempo después se ubicaban en la derecha. La persecución mediática al gobierno socialista no fomentó una audiencia más crítica, en busca de una nueva izquierda alejada de la “beatiful people”, de la guerra sucia, de las puertas giratorias y de sus contradicciones entre discurso y práctica. Provocó el descredito del PSOE y el final de un ensueño; y propició el desplazamiento de una parte de su electorado hacia un “marco mental” más conservador. Empezó en Diario 16 y culminó con El Mundo. Puro y exitoso “pastoreo” sociopolítico.
Contexto y texto No fue el único caso de “pastoreo”. Ni mucho menos. Hay que reivindicar una operación más sutil. Más fundacional. La que nace en las cloacas periodísticas del franquismo que apadrinarán y ayudarán a alumbrar la Operación Transición Política y el Régimen del 78. Cloacas exquisitamente blanqueadas. Como solo se puede hacerse desde los salones del Poder. Los salones donde los Aporreadores de una generación transmiten a sus vástagos el Cuarto Poder Aporreador. O sea, desde “la ley a la ley” y desde el puesto de mando al puesto de mando.
Érase una vez, un periódico órgano del partido fascista español. Se llamaba Arriba. También, había un órgano de los Sindicatos fascistas españoles. Diario Pueblo, se llamaba; sutil ironía. Había mucho más, pero con estas dos cloacas bastará. Al frente de Arriba, Vicente Cebrián. En el de Pueblo, Emilio Romero. Además de compartir afinidades ideológicas, ambos eran muy buenos e íntimos amigos. El vástago llamado a recoger uno de los testigos sería Juan Luis Cebrián. Con 19 años ya era redactor jefe en Pueblo y muy poco después ocupaba su subdirección. En 1974 y con 30 años, es jefe de los servicios informativos de Radio Televisión Española.
Una carrera tan meteórica presagiaba un destino fulgurante y exclusivo: ser cofundador y primer director de El Pais. Así nace un nuevo periódico (4 de mayo de 1976) que, seis meses después de la muerte de Franco y autorizado por el fascista Arias Navarro (Carnicerito de Málaga por sus fechorías durante la guerra civil), se presentaba en sociedad con el propósito de posicionarse como el medio escrito de referencia para el antifranquismo y el izquierdismo. Y con un objetivo estratégico inmediato, contribuir al éxito de la operación de los franquistas reformistas en prejuicio de la ruptura democrática. Justificar la rendición. Misión: hacer creíble y deseable entre los antifranquistas el proyecto de Adolfo Suárez y colaborar, sobre todo en una segunda fase, en la creación del liderazgo de Felipe González, un “reformista” ejemplar. El resto de los periódicos, con muy escasas excepciones, ya estaban bajo el control de los Medios de Comunicación del Estado o de los propietarios privados fieles colaboradores de la dictadura. RTVE cumplió también su papel.
Las elecciones de 15 de junio de 1977 (las primeras en 40 años) eran importantísimas por razones obvias. En una Tribuna de El Pais de tres días antes, Juan Luis Cebrián reconocía:
“EL PAIS, a decir verdad, ni siquiera ha sido un diario de oposición. Ha colaborado con el poder hasta donde dignamente ha sido posible, no en la ocultación de informaciones – cosa que el poder hubiera deseado -, pero sí en la moderación de pareceres y actitudes”.
Y en el mismo texto lanzaba dardos, siempre sutiles, acusando a algunas izquierdas de modales “fascistas”: “La reacción de algunos partidos de izquierda a los editoriales recientes de nuestro periódico, nada tiene que envidiar en modales a la de ilustres colaboradores de la dictadura” ¿Se estaba refiriendo a los modales de su propio padre, que conocía a la perfección?
Por situar el contexto. Cebrián se estaba defendiendo de las críticas por un reportaje que su diario había dedicado a Adolfo Suárez: “Yo no digo que un reportaje a color de Suárez en un diario de gran circulación no le pueda favorecer…”
Todo parece indicar que Suárez había tocado a rebato. Según el semanario Cambio 16 que apareció el 1 de junio, “El presidente Suárez, relegado a un segundo término en la campaña electoral, ha decidido iniciar contactos privados con la prensa, por medio de reuniones semanales con destacados periodistas en el Palacio de la Moncloa. A Suárez le preocupa la pérdida de imagen que pudiera estar sufriendo mientras periódicos y revistas dedican grandes titulares a políticos de partidos adversarios de la Unión del Centro Democrático”. Diríase que el reportaje a color publicado tendría algo ver. Tal vez también tendría que ver que el mismo día que se publicaba esa información de Cambio 16, el editorial de El Pais (diario independiente de la mañana) decía: “El PSOE se verá ante la grave responsabilidad de administrar un resultado electoral que no es seguro sea capaz de digerir”. Y añade: El PSOE seguirá siendo un carrusel de verbalismo revolucionario y de hechos moderados”. Además, les acusa de “una verdadera crisis de identidad”. Todo eso en puertas de unas elecciones decisivas para consolidar la Monarquía y el proyecto reformista; y frustrar definitivamente la “ruptura democrática”. Y el día después, en su Tribuna, Cebrián reclama un pacto nacional: “Habrá que comenzar por arriba: estableciendo las bases constitucionales de una Monarquía…” Blanco y en vidrio.
El gran pacto de los Cebrianes. La prensa del franquismo (el padre) y la nueva prensa de la democracia (el hijo). La metáfora explícita del Pacto de las Familias. Controlando el Castillo de Naipes. Una clave sobre la que deberemos volver más adelante.
La “misión” del diario del grupo PRISA ha ido adoptándose al compás de los acontecimientos. El modelo bipartidista del Régimen del 78 corrió algún peligro cuando irrumpió un nuevo diario impreso en papel, Público (muy bien recibido por la audiencia), porque amenazaba la “moderación” del partido socialista y del electorado de izquierdas. El Pais se alzó frente al “fuego cruzado”.
Más tarde, la cristalización de un nuevo proyecto político, Podemos, y su posible sorpasso al PSOE pronosticado por las encuestas, movilizó a El País del director Antonio Caño, tanto como cualquiera de los otros Medios de las Cloacas. Tas solo lo hizo con mayor sutileza.
Y es que El País siempre ha estado donde se le necesitaba; en primera línea contra la izquierda no domesticada y contra el independentismo catalán. Exactamente los objetivos estratégicos del Reino de España que nació para matar el 18 de julio de 1936. (En este artículo que publiqué hace ya algunos años pueden seguirse muchas de las piezas del puzle fundacional franquista); y siempre a favor de la Monarquía y del Régimen del 78, demostrando su lealtad con los silencios (cómplices) durante décadas sobre la corrupción en la cúspide del Estado, la guerra sucia, la práctica de torturas y los muchos chanchullos…
Durante la llamada Transición, una etapa que debería denominarse la “Adaptación”, la mayor parte del resto de los medios de comunicación, eran propiedad del Estado o estaban a su servicio. Cumplieron con las instrucciones del Gobierno. Estaban acostumbrados. Durante 40 años habían formado parte del aparato ideológico del franquismo, en amigable camaradería con el partido único (FET y de las JONS-Movimiento Nacional), la Iglesia Católica y el sistema educativo. Por cierto y no en balde, la Iglesia ha continuado controlando a cientos de miles de alumnos a través de sus 2.400 colegios concertados en los que continúan adoctrinando con los más de 4.000 millones de euros anuales que reciben del actual Estado “laico”; una Iglesia que se proyecta también en los medios a través de la COPE y 13TV, donde no dan respiro a la izquierda ni al independentismo. Podríamos añadir sus homilías, hojas parroquiales y declaraciones de la jerarquía. Todo por la Patria. Salvo honrosas excepciones, la mayoría de los medios han seguido en la tarea durante los últimos 45 años.
El Estado-Cloaca Las cloacas no solo utilizan periodistas y medios. Una inestimable aportación de las cintas de Villarejo (rindamos homenaje también a los Papeles de Bárcenas) es que está dibujando el funcionamiento de los elementos de la maquinaria y su ensamblaje. Cloacas, a fin de cuentas, aunque no siempre ni todos se ensucien directamente las manos. Su larga continuidad y la diversidad funcional de sus partícipes demuestra el carácter sistémico de las Cloacas, de su lógica constitutiva, de la naturaleza del Estado-Cloaca. En su origen, el Régimen del 18 de julio, un Estado-Cloaca, que también fue un Estado-Mafia.
El Reino de España es una estructura estatal, con sus cloacas “sucias” y sus cloacas “limpias” bien coordinadas, creada al servicio de unas élites que llevan ejerciendo el poder desde hace mucho tiempo.
Continuará, porque nos queda mucho texto y mucho contexto. Los que puedan, disfruten de un buen verano.
Lukaixenko imposa una llei per deixar sense nacionalitat els opositors bielorussos a la diàspora
Alena Turava, Ana Mikalitxik i Margarita Yarmats. PAU DE LA CALLE
Oposar-se a l’últim dictador d’Europa es paga car. El règim d’Aleksandr Lukaixenko, que va ofegar les protestes prodemocràtiques de l’agost del 2020 amb el suport decisiu de Vladímir Putin, ara ataca la diàspora. Les dones i homes bielorussos que l’han denunciat a fora de les fronteres del país s’arrisquen a perdre la nacionalitat i quedar com a apàtrides. És el cas de l’Alena, l’Anna i la Margarita, de l’Associació Razam de Bielorussos a Catalunya.
“Apàtrides… sona molt fort”, reflexiona Alena Turava, presidenta de l’associació: “Almenys tenir un país que et reconegui, no?” Aquesta guia turística de 48 anys i les seves companyes -la majoria dones- no van dubtar ni un minut quan van veure desenes de milers de persones als carrers de Minsk denunciant el frau electoral massiu de fa dos estius: Lukaixenko, després de 26 anys al poder, s’havia proclamat guanyador de les eleccions amb un resultat oficial de més del 80% dels vots que ningú es creia. Com que no té la nacionalitat espanyola i no la podrà obtenir fins d’aquí dos anys, si els tribunals bielorussos la condemnen es quedarà sense passaport, de manera que no podrà sortir fora de l’estat espanyol. I si la situació s’allarga tindrà problemes per renovar la targeta de residència a Espanya, un tràmit que requereix un passaport en vigor.
L’Alena, l’Anna i la Margarita, tres bielorusses opositores que viuen a Catalunya en un moment de l’entrevista PAU DE LA CALLE
El president rus Vladímir Putin i el president bielorús Aleksandr Lukaixenko amb el responsable de Roscosmos, Dmitri Rogozin DPA/ EUROPA PRESS
Els familiars de Turava a Bielorússia han estat interrogats pel totpoderós KGB -Bielorússia, que es va independitzar de l’antiga URSS el 1991, ni tan sols es va molestar a canviar el nom dels temuts serveis secrets del Kremlin-. Els van preguntar per les seves activitats a Barcelona. “Totes les nostres denúncies sempre han estat públiques, les hem difós a les xarxes socials”, recorda. Es van manifestar davant el consolat bielorús a la rambla de Catalunya fins que el cònsol honorari va plegar, van protestar en una fira a Lleida contra els plans per comprar autobusos elèctrics a una fàbrica estatal de Minsk i van posar el crit al cel quan van saber que un partit de matriu estalinista a Catalunya promovia l’agermanament d’Amposta amb una ciutat industrial bielorussa. La diàspora també s’ha mobilitzat contra la invasió d’Ucraïna i tem que Putin es cobri els favors prestats a Lukaixenko arrossegant el seu país a una guerra que “a Bielorússia ningú vol”, assegura l’activista.
Acusats d'”extremisme”
El règim de Lukaixenko reprimeix sistemàticament tota forma de dissidència i segons els organismes de drets humans hi ha uns 1.500 presoners polítics al país. Ara li toca el torn a l’oposició a fora. El 21 de desembre el Parlament bielorús va aprovar canvis a la llei de ciutadania perquè els dissidents que viuen fora del país i que hagin estat condemnats per “participació en una organització extremista” o per “danyar greument els interessos de Bielorússia”, entre molts altres delictes, els puguin retirar la nacionalitat. Contra el que preveu el dret internacional i la mateixa Constitució del país, aquesta condemna s’aplica també als que no tenen una segona nacionalitat, de manera que a la pràctica es converteixen en apàtrides. A l’estiu s’havia modificat una altra llei per permetre jutjar la gent a l’exili en absència, mitjançant un “procediment especial”, sense que ni tan sols els siguin notificats personalment els càrrecs de què se’ls acusa.
La de Bielorússia no és la primera dictadura que castiga els opositors a l’exili deixant-los sense nacionalitat. El règim de Franco va fer el mateix amb els republicans que els nazis havien detingut i empresonat en camps de concentració. Un tribunal de Minsk va sentenciar en absència dilluns passat a 12 anys de presó l’exnedadora olímpica Aliaksandra Herasimenia i l’activista Aleksandr Opeikin, que van ser declarats culpables d’haver atacat la seguretat nacional i haver creat una organització extremista. El seu “crim”?: haver fundat el 2020 el Fons Bielorús de Solidaritat Esportiva, una organització que ajuda els atletes del país perseguits pel règim. Fins a 14 persones més tenen procediments especials oberts, entre les quals membres del grup opositor Consell de Coordinació, els defensors dels drets humans del grup Viasna (que va ser guardonat aquest any amb el Nobel de la pau) i els promotors del grup de Telegram El llibre negre de Bielorússia, que denunciava els agents i jutges implicats en la repressió de les protestes.
“A Bielorússia vas a la presó per un missatge a Telegram”
Com Turava, les seves companyes fa dues dècades que viuen i treballen a Catalunya i aquí han nascut els seus fills o nets, però elles mai s’havien plantejat sol·licitar la nacionalitat espanyola. “Tenia el permís de residència i mai l’havia necessitada, però quan vaig veure com actuava el règim la vaig sol·licitar al juny. Ja he fet l’examen, però ens diuen que els tràmits s’allarguen dos anys”, explica Margarita Yarmats. Ella també sap que consta a les llistes negres perquè a la seva galeria d’art va organitzar una exposició de fotografies amb el títol La revolució de Bielorússia té rostre de dona. “A Bielorússia vas a la presó només per haver rebut un missatge de Telegram que critiqui el govern”, recorda.
L’activista bielorús Ales Bialiatski, opositor al règim i que treballa al grup Viasna, l’organització que ha guanyat el Nobel de la pau 2022. REUTERS
Maria Kolesnikova, l’opositora bielorussa que es va enfrontar a Lukaixenko i que darrerament ha tingut problemes greus de salut a la presó. RAMIL NASIBULIN/ AFP
L’Anna Mikaltxik és una administrativa de 44 anys que en fa 19 que viu a Catalunya. “Dono per fet que estic fitxada pel KGB perquè he participat en les manifestacions d’aquí a cara descoberta. El meu passaport caducarà el desembre de l’any que ve i evidentment no puc tornar a Bielorússia a renovar-lo perquè no vull acabar a la presó com molts dels nostres activistes que ara estan intentant sortir clandestinament del país”, explica. Recorda que quan l’any passat un opositor bielorús va aparèixer penjat a Polònia, ella va dir al seu marit: “Si un dia desaparec, busca’m al bosc, perquè no tinc cap altre enemic que el règim de Lukaixenko”. Però l’Anna no perd l’esperança. Assegura que “quan” caigui el règim i tinguin democràcia recuperarà la nacionalitat.
L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir
El fotògraf Jordi V. Pou va documentar, per encàrrec del museu, tots els passos del requisament. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA
El Museu de Lleida no ha tornat a ser el mateix des de l’11 de desembre del 2017. En una Catalunya minada per l’article 155, un centenar de guàrdies civils armats van entrar al centre i es van endur 44 obres originàries del monestir de Sixena per ordre d’un jutjat de primera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exercia de conseller de Cultura. L’operació va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plujosa, i va durar catorze hores; les últimes, marcades per les càrregues dels Mossos d’Esquadra contra la gent vinguda d’arreu del país que va protestar als carrers. Les sensacions i els sentiments dels que van viure aquella acció, dins i fora del museu, romanen cinc anys després. Aquest reportatge és un exercici de memòria d’onze persones que mai oblidaran el traumàtic 11-D del 2017.
“Va ser un cúmul de perversitats”, exclama el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reaccionar amb molt poc marge de temps i prendre decisions que acabarien sent clau per trampejar els embats de l’ordre d’execució del trasllat. “El jutge, que era temporal, va ometre que hi fos present un secretari judicial, un fet inaudit. Se’n va oblidar o ho va fer expressament? A més, en declaracions a la premsa aragonesa, deia que no estàvem col·laborant i que, per por que la gent assaltés els furgons policials i cremés les obres, va adoptar un dispositiu policial exagerat, amb helicòpter inclòs. Això es pot consentir? El nostre neguit era: amb quina predisposició vindria la Guàrdia Civil? La meva gran preocupació era que no prenguessin mal la institució ni els treballadors del museu que vaig convocar aquella nit. I la millor decisió que vaig prendre, assessorat pels nostres advocats, va ser contractar un notari que fes seguiment de tot i donés fe de totes les accions. Així és com ens vam blindar. ¿No ho va ser també, de pervers, que la línia de protecció de la Guàrdia Civil fossin els Mossos per si s’havia de repartir llenya contra els manifestants, com així va ser? Encara em dol el silenci absolut que els professionals de museus espanyols van mantenir en aquesta operació, amb comptadíssimes excepcions (Compromís del País Valencià i el director del Museo de León, Luis Grau). Tant la societat civil lleidatana i catalana com els professionals dels museus del país ens van acompanyar en cos i ànima, i això no es pot oblidar mai. Cinc anys després, malgrat les sensacions agres que han quedat latents, n’hem de fer una bona lectura: el museu s’ha situat en l’imaginari de tot el país, mai no ha deixat de rebre mostres de suport dels ciutadans, ha guanyat públic, s’ha renovat i té un pla de futur potent que els patrons estan avalant.”
Galeria d’imatges del que es va viure dins del museu l’11-D. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA)
‘¿Por esto tanto follón?’
“Va ser el pitjor dia de la meva vida”, confessa el llavors conservador del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels testimonis del que es va viure i es va patir dins del centre a partir de les dues de la matinada, quan ell, juntament amb els altres tècnics catalans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics aragonesos van arribar minuts abans de dos quarts de quatre: “El vigilant de seguretat del museu ens va avisar quan va escoltar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sensació mentre els esperàvem era estranya, com la dels ostatges de l’atracament d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la policia que estava a punt d’arribar sabies que no venia a salvar-te. Primer van retirar les peces del magatzem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un policia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a buscar les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una selfie amb les caixes sepulcrals de les monges. «On posa en el vostre pla de treball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzibar cridant. Els van obligar a esborrar-les. La relació amb els tècnics aragonesos va ser correcta. Excepte amb el director general de Patrimoni, Nacho Escuín, que a estones ens va estar provocant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxampar trucant a periodistes per passar-los informació confidencial. Un altre moment colpidor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per WhatsApp els vídeos de les càrregues policials contra la gent que protestava al carrer. Vaig plorar molt. Hi ha res de positiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arrelar al cor dels ciutadans.”
La conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va ser una lluitadora incansable del patrimoni de Sixena preservat a Catalunya des dels inicis del conflicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en formació i a pas militar. Van ocupar el museu. Tots els que érem a dins vam estar retinguts. Com si fóssim una banda armada. Nosaltres érem l’enemic. Vaig passar molta por. Sabíem que qualsevol situació de pèrdua de nervis podia tenir unes conseqüències brutals. I, de provocacions per fer-nos exaltar, n’hi va haver. Tot estava planificat per crear psicosi. Per què, si no, van venir de nit? Era absolutament innecessari. Va ser un acte d’escarni. Volien ensenyar-nos que ens havien vençut. Un estat totalitari ens va obligar a viure això. Va ser un escarment als catalans. L’únic moment en què em vaig sentir reconfortada va ser quan vam sortir a acomiadar les obres i vam veure la gent del carrer plorant i cridant de desesperació. Les seves cares no les oblidaré mai [plora]. Quanta dignitat. Se’l sentien seu, aquell patrimoni. Les peces van ser les altres víctimes: d’estar ben cuidades en un museu públic ara estan en un edifici en obres de propietat privada. L’únic que espero és que el que vam viure aquella nit no es repeteixi mai més. A mi m’ha quedat estrès posttraumàtic. Vaig estar temps sense poder dormir bé. Tinc sobresalts quan hi penso.”
Pocs dies abans, la cap de comunicació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les orelles al llop. “Estàvem a punt de tancar, al museu ja pràcticament no hi quedava ningú, i es van presentar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig interpretar com una intimidació. Nerviosa, vaig trucar a l’advocat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van marxar enfadats i em van dir: «El día 11 de diciembre empieza a las 00.00 h.» El dia 10, diumenge, al matí vaig anar a treballar per atendre la premsa. Vaig passar la tarda a casa i a les onze vaig tornar al museu, i ja no en vaig sortir. Els tècnics aragonesos van venir proveïts de menjar i cafè. Nosaltres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de descans. No sabies quina hora era. Et senties sol i aïllat. No t’immutaves amb cap provocació, ni quan et feien brometes. Potser esperaven sentir-nos cridar o veure’ns plorar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cuidar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tothom. Als treballadors ens havien posat al centre de la diana. Hi vam respondre amb professionalitat. I la nostra gran sort va ser contractar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aquella nit dins del museu. No se l’esperaven. No sé què hauria passat sense la seva presència vetlladora. Estàvem realment espantats. En aquell context de repressió, política, econòmica i també cultural, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”
La conservadora restauradora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tornar a recordar. La seva feina va consistir a fer les fitxes de totes les obres que van marxar, amb les anotacions del seu estat de conservació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era responsabilitat nostra.” Però res va ser senzill. “Vam treballar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tampoc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim necessaris. Ens hi vam quadrar: les peces les trauríem nosaltres una per una i ho documentaríem tot, amb fotografies i vídeos. No s’esperaven que estiguéssim tan preparats. Vaig anar per feina, concentrada, en bucle, obviant tota la resta. La relació amb els tècnics aragonesos va ser distant. No parlàvem. Només vaig interactuar amb les restauradores. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hauria fet. La situació era surrealista, incomprensible. No tenia cap sentit des del punt de vista tècnic. Tot estava al servei de la política. Vaig acabar molt cansada i, sobretot, trista. Sense ganes de parlar amb ningú, vaig marxar corrents cap a casa. Em va emocionar veure els missatges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosaltres perquè no sabien què estava passant a dins. El que vaig viure aquella jornada em va fer replantejar moltes coses. No calia fer-ho així. Procuro no pensar-hi.”
“Tu saps què és estar envoltat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metralladores, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, llavors director general de Patrimoni de la Generalitat, va decidir motu proprio, juntament amb Magda Gassó, cap del servei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia deixat el govern escapçat i nosaltres dos érem les dues úniques autoritats que quedàvem al Departament de Cultura. No vam volem deixar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va ordenar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els aragonesos em volien fer fora. M’hi vaig quadrar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida professional. Vaig sentir una barreja de sentiments, d’impotència, ràbia i desolació. Tot el que va succeir aquella llarga nit em va afectar moltíssim. Vam sentir el suport de la gent que hi havia a fora cridant (les càrregues dels Mossos em van fer plorar) i em va emocionar veure-hi tants companys dels museus catalans. Quan va marxar l’última caixa, vaig dir al personal del museu: «Hem de tancar el dol. El Museu de Lleida ha de tirar endavant.» I ho ha fet. Aragó va buscar premeditadament aquesta punyalada final. Mai va estar disposat a dialogar. Els vam oferir un dipòsit de llarga durada d’una part important del fons, sempre que reconeguessin la propietat de la Generalitat. Però no, ells el que volien era la rendició. La lluita no s’ha acabat: els tribunals europeus encara hi han de dir la seva. Perquè no oblidem que es van lliurar les obres, però no els diners.”
L’historiador de l’art i museòleg Damià Amorós va sortir de casa seva, a Sarral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa foscor. “Les llums blaves de les sirenes dels cotxes policials que tenyien la façana del museu van ser el primer senyal que el que estava succeint no era normal. Hi havia un ambient d’enterrament. De ràbia i de decepció. Era una derrota. El que més em va colpir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els treballadors del museu van sortir tots junts a fora. Va ser un moment de molta connexió amb els professionals dels museus catalans que érem allà. Vaig trobar fora de lloc que en la concentració també hi hagués polítics. A ells els pertocava fer una altra feina: les gestions per impedir el que estava passant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li desapareixia una part de la història del seu territori. Em dol que tot hagi quedat confós en un fumeral nacional ben estrany. Les grans damnificades de la instrumentalització política d’aquest patrimoni han estat les peces. Privatitzar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”
El futur president de la Generalitat, Quim Torra, que concorria com a número onze en la llista de Junts per Catalunya a Barcelona en les eleccions al Parlament, va arribar a Lleida de matinada. “Feia un fred terrible, però la sensació de fred era, sobretot, interior. Semblava mentida que s’hagués arribat a aquella situació, que no s’hagués pogut aturar. Era increïble que allò estigués passant davant dels nostres nassos. Tots els que hi érem compartíem un sentiment d’indefensió absoluta davant d’aquella aberració patrimonial. Ens sentíem ultratjats. Quan les obres van marxar, al carrer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un policia, un mosso… La contundent reacció de la gent va ser d’alta civilitat. Em va commoure sobretot el coratge del personal del museu, i aquella escena final, quan van sortir tots junts i els vam aplaudir. Estaven desfets.”
Estàvem en guerra?
La directora del Museu d’Art de Girona, Carme Clusellas, va agafar l’últim tren que sortia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reservat una habitació d’hotel, però… “No em vaig moure del carrer en tota la nit. Al principi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impactar més? Veure tants policies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en portem, d’armes. I les maneres amenaçadores d’aquests policies. Ens filmaven. Dues dones grans a primera fila cridaven: «Ens roben!» És el que va ser: un robatori. Com pot ser que se’ns estigués maltractant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patrimoni era cuidar-lo, restaurar-lo, difondre’l i explicar-lo. No estava amagat en cap catacumba. La imatge dels treballadors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans professionals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Catalunya no interessa crear conflicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enormes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tornaria a fer, tornaria a passar una nit al ras per defensar el nostre patrimoni, a Lleida i allà on fes falta.”
El periodista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga trajectòria en diversos conflictes patrimonials, el de Sixena concretament des del seu inici, va ser un dels professionals de la informació que van cobrir els fets de l’11 de desembre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mossos van blindar l’accés al museu. “Intuïem que passaria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol personal, va ser l’experiència més extrema que he viscut mai. Les sensacions de sorpresa i incredulitat van ser intenses, perquè aquella brusquedat només l’associaves a museus de països en situacions de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sentits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vilanova de Sixena, la de l’alegria quan hi van arribar les obres. Les reaccions tan oposades de la gent, una gent que potser fins llavors no s’havia interessat pas per aquelles obres, ni aquí ni allà, em van sacsejar. La lliçó de tot plegat és que no és bo per al patrimoni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”
El director del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mitjanit al carrer per donar suport als seus companys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excepcional, amb molts moments durs, però també emotius, de solidaritat i empatia. La gent, sobretot la de Lleida, se sentia identificada amb aquell patrimoni i ho va rebre com una agressió. Es va consumar una operació sense precedents en l’àmbit dels museus i que difícilment es repetirà en un futur. El que menys importava en aquest conflicte era el patrimoni, perquè, si hagués estat l’interès primordial, s’hauria acordat una gestió compartida, una via que va ser bandejada tot d’una. En portar-ho al pla polític, farcit d’anticatalanisme, ja no hi havia diàleg possible, perquè tot es plantejava com la victòria dels uns i la derrota dels altres. I el gran contrasentit és haver tret les obres de l’exposició pública. Ni tan sols podem parlar de restitució: a qui si les propietàries originals ja ni existeixen?”
La marxa de les obres, catorze hores després. AGÈNCIES.
TRETZE DATES CLAU
1188
El reial monestir de Santa Maria de Sixena (Vilanova de Sixena, Osca), exponent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fundat per la reina Sança de Castella, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Monegres. Des de l’origen l’habitaven monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que n’eren les propietàries (tant de l’edifici com dels seus béns).
1923
El conjunt monàstic és declarat patrimoni nacional. Però la seva decadència, que ve de segles, continuarà imparable i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inversions per reformar-lo.
1936
A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incendiat pels revolucionaris de la zona. Les pintures murals, molt afectades pel foc, van ser arrencades per una expedició de ‘monuments men’ catalans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser traslladades al MNAC per salvaguardar-les.
1960
Les monges firmen un comodat (un préstec indefinit) de les pintures murals amb el museu català, que les ha restaurat i les tracta amb cura màxima per protegir-les.
1970
Les religioses, poques i ja grans, deixen el ruïnós monestir, abandonat per les autoritats d’Aragó, i s’instal·len a Catalunya, primer a la Bonanova de Barcelona i després en un convent de nova planta a Valldoreix.
1983-94
La Generalitat i el MNAC els compren 97 obres per 50 milions de pessetes (300.000 euros). També activen conjuntament les gestions per convertir en donació la cessió de les pintures murals, però la mort de les últimes religioses frena que es formalitzin.
1995
La Santa Seu, pressionada per l’Església espanyola, parteix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena formava part, i trenca així vuit segles d’història comuna.
2012
El Tribunal Constitucional denega el dret de retracte per adquirir les obres que havia reclamat Aragó catorze anys abans. Aragó activa immediatament un altre litigi, ara per la via civil, perquè es declarin il·legals els contractes de compravenda de les peces. En paral·lel, també judicialitza el cas de les pintures murals. Totes les sentències que es dicten a partir del 2015 seran a favor seu. Les autoritats aragoneses en demanen les execucions provisionals, i els tribunals aragonesos ho consenten.
2016
El jutjat núm. 1 d’Osca obliga a entregar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al monestir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arriben les 53 que conserva el MNAC als seus magatzems.
2017
L’11 de desembre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns.
2018
El jutjat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pintures murals, paralitza el retorn provisional del conjunt, alertat pels experts, que l’avisen del seu delicat estat de conservació. Deixa la decisió final al Tribunal Suprem.
2020
La comunitat eclesiàstica que resideix de lloguer a Sixena, de l’orde de Betlem i que no té res a veure amb les monges santjoanistes (a l’Estat, ja només resideixen en un convent, a Àlaba), deixa el monestir farta de l’enrenou mediàtic i els menyspreus del govern d’Aragó.
2022
A finals de novembre, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit els recursos de cassació que va presentar fa dos anys la part catalana contra la sentència de les pintures murals. A la comunitat veïna han anat sortint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diverses entitats religioses i civils han fet una recollida de firmes per demanar al papa que es reinstauri la vida espiritual al monestir.
Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.
Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.
Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.
Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.
Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.
Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes.
Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.
Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.
El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’
El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.
L’Espanya esquerdada
En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.
L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”
“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”.
Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat
Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.
Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.
D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.
Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”
L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.
“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.
Quique Palomo, ilustrador de las obras biográficas del hispanista Ian Gibson
Tengo 55 años. Soy ilustrador. Estoy casado y tengo una hija, Renata (22). ¿Política? De izquierdas: ¡me gustaría ser más rojo que Ian Gibson! ¿Creencias? No. Convierto en novelas gráficas obras de Gibson, ahora una sobre Machado, Lorca, Miguel Hernández y Juan Ramón Jiménez. (Foto: Mané Espinosa)
‘Cuatro poetas en guerra’
Pocas personas he conocido más apasionadas que el hispanista Ian Gibson. Me presenta al ilustrador Quique Palomo, que ha convertido en novelas gráficas su Ligero de equipaje (sobre Machado) y su Vida y muerte de Federico García Lorca . Ahora presentan Cuatro poetas en guerra (Planeta Cómic), emocionante semblanza de cuatro de las mejores voces poéticas de España en el cruento trance de nuestra guerra civil. “Dale protagonismo a Quique”, me ruega Gibson al comienzo de la entrevista a dos manos. Y lo hago, si bien Ian Gibson (I.G.) interpola sus certeros apuntes sobre lo que más le apasiona: la poesía y España. Cuatro poetas en guerra , de Palomo y Gibson, es un regalo para la vista y un tesoro de memoria, sensibilidad e historia, un dechado de arte, conocimiento y cultura.
Veo en estas viñetas a Lorca, a Machado…
Ilustro las biografías que escribió de ellos Ian Gibson.
…a Miguel Hernández y a Juan Ramón Jiménez.
Cuatro poetas en guerra vistos por Ian.
I.G.: ¡Qué talentosos dibujos, Quique! Nacer con un talento es lo más grande.
¿Cuál es su talento, Ian?
Hurgar. Rastrear mis propias obsesiones me llevó a biografiar a otros: ¡todo biógrafo es autobiógrafo!
¿Qué obsesiones?
I.G.: La muerte, Dios… Mi familia era metodista: mirar una copa de alcohol era pecar.
¿Se tomó la revancha?
I.G.: Pequé. Y muy a gusto. España me ayudó a disfrutar del alcohol, la belleza…
¿Y usted, Quique?
Me cautivaron las obras de Gibson, y hoy las adapto al lenguaje del cómic.
¿Qué tienen en común esos poetas?
Que encarnan la España que se perdió para siempre con la guerra…
I.G.: Por la sublevación de los militares traidores.
¿Qué poeta los conmueve más?
Lloré leyendo la vida de Hernández, qué pena…
I.G.: Pudo pedir indulto, como otros comunistas, y rehusó, y fue de cárcel en cárcel.
Hasta enfermar y morir. Triste.
Me ha gustado dibujar la viñeta de esta foto de Lorca y otros puño en alto, junto a esta frase del periodista Pablo Suero: “Nadie en 1936 podía imaginar el torrente de sangre que se avecinaba”.
¿Y Juan Ramón Jiménez?
Simpatizaba con la República y se exilió.
I.G.: Me encanta su conferencia sobre el “trabajo gustoso”.
¿Qué es eso?
I.G.: El ser humano necesita trabajar. pero en lo que le guste. Juan Ramón no dejaba un poema en paz, los reescribía sin cesar.
¿Qué es la poesía?
Lo inefable que percibimos mediante la emoción.
I.G.: Lo que da sentido más puro a las palabras de la tribu, decía Mallarmé.
Díganme unos versos de su gusto.
I.G.: “El viento se levanta, hay que procurar vivir” (Paul Valéry).
Agustín García Calvo: “A medida que nos vamos elevando, nos vamos pareciendo más. Y si estamos dormidos, aún nos parecemos más. Y, sin embargo, es cuando somos tan felices”.
Dibuja usted a Antonio Machado en una playa…
En Cotlliure vio el mar, paseó por la playa.
Ligero de equipaje.
I.G.: Como los hijos de la mar. Impresiona que escribiese de joven ese autorretrato tan premonitorio…
¿Se conocían entre sí Lorca, Machado, Jiménez y Hernández?
Sí, y se admiraban. “No sabes cómo me ha conmovido Bodas de sangre ”, confesó Machado a Lorca. “Un monumento de ceniza y simpatía”, describía Lorca a Machado.
¿Y qué nos aporta leerlos hoy?
Propuestas de convivencia, valores atemporales. Cada lector que los lea encontrará en cada uno de ellos algo valioso.
Los valores de Miguel Hernández son…
El compromiso firme, tenaz.
¿Y Federico García Lorca?
I.G.: A mí me duele cada día. España tiene tanto que ofrecer al mundo…, pero desenterrad primero a todos vuestros abuelos.
Otros se esfumaron en el exilio…
El caso de Machado: me impresiona su humildad y estoicismo, su principio de que “nadie es más que nadie”.
I.G.: Y de Miguel Hernández, su fuerza, valentía y entereza, contra todo. Ni su padre quiso visitarle en la cárcel.
¿Por qué no?
I.G.: Opinaba que “él se lo ha buscado”.
Díganme algo más de Lorca.
I.G.: Nació con todos los dones, el de la música, el del dibujo, el de la poesía, el del teatro, el de la palabra, el de la simpatía…
Y tuvo que vivir con la amenaza del rechazo social.
I.G.: Esto lo escribe en Doña Rosita la soltera , en boca de un personaje, pero le define a él mismo: “Era capaz de toda la alegría del mundo, pero su sima profunda no era la de la alegría”.
“Mis dramones”, decía Federico.
Hay un dibujo suyo de un marinero que llora y caen unas hojas otoñales…
I.G.: Federico era lunar en lo esencial, según precisaba Vicente Aleixandre, y solar en lo demás. La luna es la muerte en la obra de Federico, una de sus obsesiones.
Coincide usted en esa obsesión.
La luna, bailarina mortal, se lleva al niño de la mano… Tenía yo 18 años cuando cayó en mis manos Romance de la luna, luna : fue leerlo y experimenté una conmoción tan honda, un impacto tan tremendo… que desde ese día cambió toda mi vida.
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.
L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta? Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.
L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs? No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…
“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”
…contra els catalans, un clàssic. Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.
Un altre clàssic. Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.
Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs? La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.
Foto: Carlos Baglietto
I la crisi econòmica? No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.
Els votants de Vox són nous votants, doncs? En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.
Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral? Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.
“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”
És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi. Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.
Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme? Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.
Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta? Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.
Foto: Carlos Baglietto
Quin discurs? El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…
Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal… Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.
Nativistes. Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…
“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”
Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat? Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…
Després d’això, què? Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.
I el Rei? A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.
“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”
No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics? És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.
Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no? El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.
S’hi pot fer alguna cosa? Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.
Hoy, igual que ayer, hay quien intenta enterrar los crímenes de guerra con propaganda: siempre consiste en presentar a las víctimas como verdugos
Tumbas frente a un edificio residencial en la ciudad de Bucha, recuperada por el ejército ucraniano, en la zona de Kiev. Oleg Petrasyuk / EPA – EFE
Fue un pequeño milagro en el Congreso: ver a la práctica totalidad de los diputados y senadores, por primera vez en mucho tiempo, aplaudiendo de forma casi unánime el discurso del presidente de Ucrania, Volodímir Zelenski. Todos salvo el diputado del BNG, otro de IU y los representantes de la CUP (que explican sus motivos en este artículo). Todos, incluida la ultraderecha de Vox, que probablemente no se enteró muy bien de la parte del discurso en la que Zelenski trazó un paralelismo entre lo que hoy pasa en su país y el bombardeo de Gernika: “Estamos en abril de 2022, pero parece abril de 1937”.
El consenso duró poco. Al rato, el europarlamentario de Vox Hermann Tertsch desmarcó a su partido de lo ocurrido, y volvió a lo de siempre: a negar los crímenes franquistas, empezando por el bombardeo de Gernika. Solo le faltó acusar a Zelenski de reabrir viejas heridas, pero es coherente con lo que representa. No nos engañemos: lo que más se parece a Putin en Europa es Le Pen, es Abascal y es Salvini. Por eso todos ellos felicitaron este domingo al ultra Viktor Orban por su victoria en Hungría. Por eso Orban, en su primer discurso como ganador, citó a Zelenski y a Bruselas entre sus “adversarios”.
Pero volvamos a Gernika, y al paralelismo trazado por Zelenski, un político muy hábil que en el Congreso tocó un nervio muy sensible. Hoy, igual que ayer, hay quien busca enterrar los crímenes de guerra con propaganda. En 1937, los fascistas intentaron presentar esa matanza como un incendio provocado por los propios republicanos. En el caso de la masacre de Bucha, las mentiras son muy parecidas: siempre consiste en presentar a las víctimas como verdugos.
A pesar de la propaganda rusa, las evidencias encontradas en Bucha son palmarias. No hay un solo periodista serio de los muchos que están sobre el terreno en Ucrania que no esté recogiendo los mismos testimonios y pruebas, que documentan también distintas organizaciones no gubernamentales. Solo desde el sectarismo más extremo se pueden negar esos crímenes y quiénes son sus responsables.
A medida que las pruebas sobre lo ocurrido en Bucha son más cruentas, los partidarios de Putin han variado su discurso. Primero el ‘y tú más’ –al estilo de Tertsch, que justificaba Gernika con Paracuellos–. Y más tarde las mentiras han sido aún más repugnantes, con discursos partidarios de “reeducar” y “liquidar” a todos los ucranianos, a los que se acusa de nazis.
Es cierto, y así lo hemos contado en elDiario.es en numerosos artículos, que Estados Unidos tiene en su historial una larga lista de invasiones, torturas y guerras ilegales. Que la geopolítica rara vez tiene que ver con los derechos humanos, sino con los intereses económicos. Ojalá algún día en el Congreso todos los partidos aplaudieran a un presidente palestino. Es también cierto el sentimiento de humillación de Rusia tras el colapso de la URSS; y el error que supuso por parte de la OTAN la expansión hacia el este, o dar esperanzas a Ucrania de una entrada en la alianza que nunca se materializó. Es exacto recordar que el gobierno ucraniano no cumplió con los tratados firmados en Minsk –tampoco cumplió Rusia los de 1994, cuando Ucrania renunció a sus armas nucleares–. Y que hace años que operan en el Donbas milicias neonazis, con la pasividad de los distintos gobiernos.
Todo esto ayuda a entender los orígenes de esta guerra. Pero en ningún caso la justifica. Nada puede servir para justificar una invasión imperialista, como la que Putin ha puesto en marcha. Ni las masacres contra civiles, que ni siquiera son novedad en el déspota ruso. Hoy es Bucha. Antes fue Grozni, o Alepo.
Vladimir Putin simboliza exactamente lo opuesto a los derechos humanos. A la libertad. A la igualdad. A la paz. A la democracia. Al respeto por las minorías. Basta con escuchar cualquiera de sus discursos para identificar en él las pulsiones y los métodos del fascismo.
Putin es exactamente lo contrario a los valores editoriales de elDiario.es y de la inmensa mayoría de sus lectores. Pese a ello, en las últimas semanas, han sido varias decenas los socios y socias que se han dado de baja de elDiario.es por nuestra cobertura de esta guerra, acusándonos de participar en una campaña de propaganda “a sueldo de la OTAN”.
Pocas acusaciones peores se pueden hacer a un periodista que estar vendido. Y entiendo que cuando algunos socios nos lanzan palabras tan gruesas lo hacen como una hipérbole, con la que mostrar su descontento. Desde luego os aseguro que no es así: que todos y cada uno de los artículos que publicamos en elDiario.es los decidimos exactamente con la misma independencia y autonomía que hemos tenido desde nuestro nacimiento, hace ya casi diez años. Que en esta redacción solo estamos a sueldo de nuestros lectores, y trabajamos con la honestidad de siempre.
Es posible que hayamos cometido errores, eso seguro. Nos podemos equivocar, pero no nos hemos vendido.
No es la primera vez que nos enfrentamos a un fenómeno así entre una pequeña parte de nuestra comunidad de socios. A una desconfianza colosal por parte de una minoría entre ellos, que nos acusa de haberles traicionado, y de traicionar también nuestro compromiso con la verdad de los hechos y con el buen periodismo.
La anterior ocasión en la que pasó algo parecido fue con la pandemia, donde tuvimos algunas bajas de socios que nos acusaban de estar “vendidos a las farmacéuticas”, por no reflejar la voz de aquellos que primero negaron el virus y después recetaron lejía como remedio. Entonces, igual que hoy, los críticos con nuestra cobertura sobre la pandemia nos enlazaban a supuestos expertos de youtube a los que estábamos “silenciando”. A medida que la realidad les dejaba en evidencia, cambiaban sus argumentos.
Creo que una de las razones por las que esto ocurre es la sospecha ante la unanimidad. Y en parte lo entiendo: los errores de la prensa han sido muchos. Y quienes apoyan económicamente a elDiario.es son lectores críticos, que desconfían, que dudan, y que han sido traicionados demasiadas veces.
He respondido personalmente a todos los socios que me han escrito tras darse de baja por nuestra cobertura de esta guerra, igual que antes lo hice con quienes nos dejaron por “vendernos a las farmacéuticas”. Muchos de ellos han entendido nuestros argumentos y han reactivado su suscripción. Otros no, y de verdad lo lamento. Pero en elDiario.es nuestro primer compromiso es con la verdad. Y no vamos a traicionarnos.
gutta cavat lapidem 