El 29 de maig passat vaig ser a casa del president Pujol. Més concretament, vaig ser a la zona que té habilitada com a despatx, dins del mateix pis, d’ençà que l’any 2014, malgrat haver estat vint-i-tres anys en el càrrec, va renunciar a les prerrogatives institucionals a què tenen dret tots els expresidents, una de les quals és l’oficina de representació. Ell la tenia al passeig de Gràcia.
No hi vaig anar per iniciativa pròpia. Ho vaig fer convidat amablement pel mateix president, i ara n’explicaré el motiu, ja que diu molt de la seva categoria humana. La invitació, tramesa per mitjà d’una carta electrònica el 4 de maig passat, me la feia, deia ell, en agraïment pel meu article L’escarni repugnant del president Pujol, publicat a El Món el 28 d’abril. No cal dir que em va deixar literalment astorat, atès que no m’havia d’agrair res de res. Jo tan sols m’havia limitat a expressar les meves conviccions –i també la meva indignació– pel tracte vexatori a què l’havia sotmès l’Audiència Nacional espanyola en menysprear els tres informes forenses contraris al seu desplaçament a Madrid. Com s’ha fet palès amb els presos polítics i amb el president Puigdemont a l’exili, els tribunals espanyols no tenen el més mínim escrúpol a violar els drets humans. És gent ufana i superba, mancada de cultura democràtica i als antípodes del dret internacional. Ells no imparteixen justícia, imparteixen España’.
El que més em va impressionar de la carta del president Pujol va ser que fins i tot estigués disposat a fer la trobada a Sant Cugat, on visc. Amb una ironia formidable, em deia: “Si he pogut anar a Madrid –amb més motiu– puc venir a veure-us”. Naturalment, li vaig dir que ni parlar-ne, que em sentia sobradament afalagat i honorat pel seu gest i que era a mi a qui corresponia desplaçar-se, no pas a ell. El seu despatx té una petita saleta d’estar amb dos sofàs, que és on vam seure i on vam conversar durant quaranta minuts. La seva secretària de seguida ens va deixar sols. Vam enraonar de manera distesa de coses diverses, algunes de personals, d’altres de país. Vaig poder constatar, evidentment, els seus problemes de mobilitat i la impossibilitat d’entomar, si hagués estat el cas, l’artilleria que Espanya tenia prevista contra ell. Incapaços, després de dotze anys –dotze anys!–, de presentar una sola prova que l’incriminés, i conscients que l’haurien d’absoldre, van optar per esperar que la vellesa del president –o potser el decés– els evités el ridícul. És per això que van decidir “exonerar-lo”, i és per això també, que, rabiosos, el van fer anar a Madrid per humiliar-lo. I, de passada, en virtut de la seva figura, humiliar Catalunya.
La sorpresa, per a mi, va ser que el president em digués: “Li vull agrair aquests dos articles –els tenia impresos damunt la taula–, sobretot, sobretot”, va remarcar, “aquest últim”. Es referia a Una llengua és prescindible quan una altra n’ocupa el lloc, publicat a El Món el 26 de maig, després de la invitació. Era una síntesi de la conferència inaugural de la Setmana de la Llengua que havia fet dies enrere a Sant Cugat. És a dir que, per damunt de l’escarni sofert i per damunt de l’article en defensa de la seva persona, ell hi posava la llengua i l’article que la defensava. Em va semblar un gest realment admirable. Va voler saber quina visió en tenia jo, de la situació, i li vaig comentar que, pel que fa a l’ús social, som a només dos punts i mig de caure per sota del percentatge que la sociolingüística considera irreversible, cosa que, si la davallada persisteix, i tot indica que sí, la llengua esdevindrà residual en només una generació. Una generació són vint-i-cinc anys. La part bona és que encara som a temps de salvar-la. La qüestió és si realment la volem salvar i què estem disposats a fer per reeixir en l’esforç. Amb el Govern és obvi que no hi podem comptar. Ni amb el Govern ni amb els seus socis a l’ombra (ERC i Comuns). Ja hem vist el menyspreu que ha merescut el tema de la llengua en l’aprovació de pressupostos i l’escarni i l’espanyolització que fan d’Antoni Gaudí –Reus inclòs– i de tot el que hi té a veure.
En el decurs de la conversa, el president Pujol em va explicar el cas d’una família catalana, de Premià de Dalt, que va decidir iniciar una nova vida al Canadà. Sabien anglès, llengua que consideraven un requisit bàsic de la decisió, i se n’hi van anar. Però un cop aterrats a Montreal els van dir que per més que l’estat fos el canadenc, aquell país era el Quebec, i que la llengua pròpia del Quebec no era l’anglès, sinó el francès. Una llengua que aquells catalans no parlaven. Ells, per desconeixement i sense mala fe, havien planificat el seu futur a Montreal convençuts que viurien al Canadà, i que, en virtut d’això, el fet de no parlar francès seria irrellevant. No els va passar pel cap que seria irrellevant a Ontario, a Alberta o a la Colúmbia Britànica, certament, però no al Quebec. Fins al punt que els van dir que si no parlaven francès no hi tenien res a fer. Com a turistes, sí, és clar. Tres mesos. Però no hi podrien romandre més temps. Per viure i treballar al Quebec havien de parlar francès. El francès, al Quebec, no és una llengua de segona que els quebequesos parlen “si no hi ha visites”. El francès, al Quebec, És La Llengua. No van tenir més remei que tornar a Catalunya i aprendre francès. El van estudiar, i al cap de mig any, van tornar a fer el mateix viatge. Aleshores, sí. Aleshores el Quebec els va admetre. La immigració no pot ser colonitzadora.
Com és lògic, vam parlar d’altres coses, a més de la llengua; de coses planeres, com ara els meus anys a Ràdio 4, o de persones com l’enyorat Isidor Cònsul, l’inoblidable director d’Edicions Proa, i, a preguntes del president, li vaig parlar de les meves filles i dels meus nets. Una altra qüestió va ser l’efecte que té el pas dels anys en els éssers humans. En aquest sentit, vam enraonar de la seva memòria, d’aquella portentosa memòria que tothom li reconeixia com un tret rellevant de la seva personalitat, i que ara, per raons d’edat, li fa la guitza.
Sí, va ser una conversa tranquil·la, càlida i afectuosa amb l’home que va presidir el meu país durant gairebé un quart de segle. Jo, com a independentista, vaig ser crític en aquell moment amb algunes de les decisions que va prendre. Però mai no vaig dubtar que, a diferència d’altres, que se n’omplen la boca, Pujol veritablement estimava el país i la seva llengua. Per això el pes de les coses bones que va fer supera amb escreix els errors. Són aquestes, les bones, al capdavall, les que han fet que tingui un lloc d’honor en la història de Catalunya. No només això. Crec que la seva figura s’engrandirà molt més amb el pas del temps fins a adquirir la dimensió que veritablement li correspon. En els seus anys de govern, el president Pujol va ser un estadista sense Estat. Si l’hagués tingut, avui figuraria entre els grans estadistes de la història d’Europa. I, tanmateix, ho és, perquè, com dic, tot i ser el president d’una nació sense Estat, va rebre la consideració d’estadista en molts dels estats que va visitar. Hi ha presidents que no deixen més record que el d’un dia gris, cendrós i trist. El del president Jordi Pujol, en canvi, serà un record elevat, prominent i respectuós. I també controvertit, sí. Tan controvertit, com controvertit és el record de tots els homes i dones que han transcendit el seu temps.
gutta cavat lapidem 