Category Archives: llengua catalana

La immersió lingüística, ¿èxit o fracàs? 10 preguntes amb resposta

Dues especialistes en política lingüística analitzen encerts, errors i reptes de l’escola catalana en un llibre

¿El català a l’escola està tocat de mort? ¿La immersió lingüística ha deixat de funcionar? Què passarà si una sentència estén el 25% de castellà a totes les aules? La immersió lingüística ha estat des de fa quaranta anys un pilar de l’escola catalana. És un model que ha tingut un èxit inqüestionable en l’expansió del coneixement de català, però avui dona senyals de desgast. Dues expertes en sociolingüística, la filòloga Montserrat Sendra i la doctora en ciències polítiques i socials Elvira Riera, signen un llibre aclaridor per entendre passat, present i futur del cas català: Immersió lingüística. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions). La judicialització, la diversitat de les aules i les noves pedagogies són tres reptes que, segons elles, exigeixen una reformulació urgent de les tècniques aplicades des dels anys 80. El llibre ens convida a plantejar les 10 preguntes essencials sobre la immersió lingüística.

  1. ¿El model bilingüe amb línia única és el millor?

Des de la recuperació de l’autogovern, Catalunya va descartar el model educatiu de línies separades i va adoptar tècniques d’immersió en català, seguint l’èxit de la immersió lingüística quebequesa. Es va acordar el model després d’una llarga negociació política, bàsicament entre CiU, el PSC i el PSUC, en què aquests dos últims partits defensaven el model de conjunció com un element d’igualtat social. “El sistema de línia única és al que han tendit anys després les comunitats amb llengües oficials diferents del castellà com el País Valencià, el País Basc i les Illes Balears”, explica Riera. El cas del País Basc és paradigmàtic, perquè s’oferien tres línies en funció de la llengua i els pares són els que han triat l’opció de l’euskera com a llengua vehicular: el 2019 més del 75% trien euskera i només el 20% l’escola bilingüe, així que la nova llei que s’està elaborant busca consensuar un sistema de conjunció similar al català. “Hi ha consens en no separar els alumnes per línies –assenyala Sendra–. Fins i tot els partits contraris a la immersió, fa 10 anys demanaven línies separades i, veient que no tenien el suport de la població, l’estratègia que tenen ara és demanar quotes dins la línia única”.

2. ¿La immersió lingüística provoca enfrontament?

Tot i que a la manifestació en contra de la immersió hi havia crits d'”immersió és imposició”, i malgrat que hi ha una guerra judicial oberta –famílies concretes que demanen aplicar el 25% de castellà per llei i ara també una delegació d’eurodiputats que investigarà la situació del castellà –, el cert és que el consens al voltant del model de l’escola catalana és ampli i s’ha mantingut al llarg dels anys. Segons el CEO , el 76% dels catalans estan molt o més aviat d’acord en el model d’immersió a les aules. Cal recordar que la immersió lingüística és una tècnica pedagògica que s’aplica quan la majoria d’una aula no té el català com a llengua inicial amb l’objectiu que els alumnes surtin de l’escolarització dominant les dues llengües oficials, a més d’una tercera.

3. Quan apareix el concepte del català com a “llengua vehicular”?

En la primera dècada des de l’aplicació de la immersió el 1982 es produeix una entrada gradual del català a les escoles i es deixa un cert marge perquè les escoles vagin utilitzant el castellà i el català en funció de què decideixi el consell escolar. En aquell moment calia formar el professorat per poder fer les classes en català, crear materials didàctics i canviar la metodologia d’ensenyament. Es pot dir que es van establir, en funció de més o menys assignatures en català, tres ritmes de catalanització. El 1992 el 88,8% d’escoles trien el català com a llengua vehicular. La immersió lingüística s’estén primer a l’àrea metropolitana, en escoles on el 70% d’alumnes no tenen el català com a llengua habitual. Va ser llavors quan es va legislar el principi que s’ha mantingut fins avui, que redueix la discrecionalitat dels centres: “El català s’ha de fer servir normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge”, assenyala Riera.

4. La nova llei que estableix el català com a vehicular i el castellà com a curricular, és una reculada?

“La llei del 2022 fa equilibris i troba una solució adequada per al moment. Però és una llei continuista. El principi bàsic és el mateix que el del 1992. La sentència del Tribunal Constitucional del 1994 que defensa el model d’immersió ja va dir que el català ha de ser el centre de gravetat. Dir centre de gravetat ja implica que no és l’única llengua de l’escola. Però posar-hi explícitament el castellà va generar un conflicte polític al voltant d’una idea que no era real, la idea que el català és l’única llengua de l’escola, cosa que no ha estat així. Semblava que es renunciés a una cosa que no era. Potser és que no érem prou conscients dels usos i de la presència del castellà a l’escola”, explica Riera. Aquesta setmana el Parlament ha posat per escrit que el castellà és “llengua d’aprenentatge” al sistema escolar, cosa que és “equivalent” a dir vehicular.

5. Per què importa que el català sigui la llengua vehicular?

És un mecanisme de compensació. Des de la implementació de la immersió, de seguida es va veure que només amb les hores de català no es garantia la competència en aquest idioma. “Als anys 80, la immersió s’aplica en uns contextos en què l’escola feia de contrapès perquè els alumnes no trobaven el català als seus barris”, explica Sendra. La situació no ha canviat perquè l’ús social del català és molt baix ; en alguns entorns, inexistent.

6. ¿La immersió lingüística ha estès el català?

El curs 1981-1982 el 40% d’estudiants d’EGB no sabien parlar català. Avui, més del 90% de la població diu que l’entén, i el 80% el sap parlar i llegir. S’ha de reconèixer l’èxit del model de l’escola catalana a l’hora d’estendre el coneixement del català. “Si ho mirem amb perspectiva, amb les dades demogràfiques –amb uns índexs d’immigració continuats propers al 20% els últims anys i amb un terç, només, de la població actual que té avis i pares nascuts a Catalunya–, el que ha fet el sistema escolar és una proesa”, afirma Riera. Una constatació dolorosa ha estat que “l’augment de la competència lingüística en català no ha aconseguit traspassar-se a l’ús actiu”, diu Sendra. Al contrari: els últims anys l’ús del català dins l’escola ha baixat, en paral·lel a l’ús social al carrer (el parlen habitualment només el 36% dels catalans), sobretot entre els joves de l’àrea metropolitana (20%) .

Montserrat Sendra i Elvira Riera, autores d”Immersió lingüística. Una immersió ràpida’ TIBIDABO ED.

7. Per què hi ha menys català a les aules?

“A partir del 2000 l’escola té encara més reptes”, assenyala Riera. En primer lloc, l’arribada d’immigrants de tots els orígens i edats fa que l’atenció i els esforços es posin a solucionar “temes bàsics”. Les aules d’acollida del 2004 van ser una bona solució per atendre els nouvinguts, però haurien calgut més estratègies i recursos. En segon lloc, hi ha una pèrdua de consciència lingüística dels mestres. “Havíem assumit que la normalització del català en la vida quotidiana havia progressat i que també havia passat a l’escola, i això ha fet que la consciència lingüística del professorat hagi anat baixant. Idees que als 80 tenien clares, com el paper del mestre com a referent lingüístic, s’han anat esborrant al llarg dels anys”, explica Sendra. El 70% dels mestres fan servir el català sovint o sempre. Fora de l’aula, baixa al 52%. El mestre sovint s’adapta a la llengua del nouvingut amb bona fe, però obvia que matenir el català és l’única manera d’aconseguir que l’aprengui. En tercer lloc, s’accentua la judicialització contra l’escola i es comença a parlar de percentatges de català i castellà.

8. ¿La immersió ha estat un èxit inqüestionable?

“Tenim una imatge idíl·lica que la vehicularitat del català es va estendre a tot arreu, i no va ser així”, diu Riera. Per exemple, no va arribar a tots els instituts. Deu anys després de la llei de normalització, el 1992-1993 no hi ha ni la meitat d’instituts que utilitzin el català, el 30% utilitzen el castellà i una quarta part són bilingües. Per tant, hi ha instituts on el català mai ha fet forat. Les autores assenyalen que durant anys no s’ha posat el focus en els problemes de la llengua a l’escola perquè el sistema educatiu tenia altres fronts oberts. “Hi ha hagut certa por a parlar d’un possible fracàs o d’aspectes a millorar, perquè enmig dels múltiples processos judicials els esforços se centraven en la defensa del model. Potser per això, socialment estàvem convençuts que el model estava funcionant segurament per sobre del que era raonable”, diu Riera. “I com que és un tema que pot dur a conflicte, una estratègia per evitar-lo ha estat deixar-ho en segon terme –apunta Sendra–. La immersió no ha fracassat, si mires l’evolució, però s’ha d’adaptar als canvis per no quedar desfasada”.

9. ¿Les noves pedagogies són una amenaça pel català?

Les metodologies pedagògiques horitzontals provoquen canvis: el mestre ja no monopolitza el discurs i guanya pes la llengua que els alumnes fan servir entre ells, l’oralitat. Avui un 10% d’alumnat és nascut a l’estranger i el 95% són nascuts en un territori on es parla castellà. Per tant, aquesta és la llengua amb més ascendent . Només el 32% dels alumnes fan servir el català sovint o sempre entre ells a l’escola. “El professor ha de crear les dinàmiques perquè a l’aula es parli català. Col·loquialitzar la llengua és molt important perquè quan els joves surtin la facin servir amb normalitat. En els graus d’educació s’ha de posar èmfasi en la formació lingüística dels mestres, perquè tinguin present el seu paper lingüístic dins l’aula. I en els programes d’innovació –que no tenen una metodologia comuna consolidada i cada escola crea la seva– s’han d’establir ajudes lingüístiques als alumnes”, detalla Sendra. “Li demanem molt a l’escola, i no sé si podem demanar-li tant, està sobrepassada, calen recursos i el convenciment de la comunitat educativa”, admet Riera. “Però l’escola pot fer més? Sí”, afegeix Sendra.

10. ¿Encara surt a compte aprendre català a l’escola?

“Tenim estudis que indiquen que continua fent una funció de cohesió social i sobretot d’igualtat d’oportunitats”, explica Sendra. El català és una llengua de prestigi, de negoci, que és a les institucions i que els clients valoren. Facilita l’ascensió social. “Ens basem en el principi que les llengües sumen: com que segur que saps el castellà, si a més saps el català això t’obre més portes”, afegeix Elvira Riera. El que s’ha diluït és la idea –prioritària als anys 80– que “recuperar les llibertats era també recuperar la llengua catalana”. En un món globalitzat, els nous alumnes arriben sense aquest context i, en canvi, amb l’obsessió d’aprendre anglès. “Hi ha una idea molt estesa: creiem que les llengües més útils són les que parla més gent i és evident que l’anglès és útil per les expectatives de comunicació que tenim, però en el fons vivim en un lloc determinat i ens relacionem amb la gent del nostre entorn físic i, per tant, les llengües que parlen les persones que tenim a prop són les llengües que ens seran més útils”.

https://www.ara.cat/llengua/escola-catala-10-mites-immersio-linguistica_130_4522754.html

El català al cinema cau un 20% en 4 anys

Entre el 2018 i el 2021 el nombre de pel·lícules en català ha disminuït amb força

Si has notat que les opcions de veure pel·lícules en català s’han reduït els últims anys, no vas errat. Entre el 2018 i el 2021, el nombre de pel·lícules estrenades en català es va reduir gairebé un 20%, passant de 869 a 700 en només quatre anys segons l’anàlisi feta per ElNacional.cat de la base de dades de cinema en català del Departament de Cultura. L’impacte de la pandèmia, les inversions insuficients i la irrupció de noves plataformes han deixat al català en una situació més feble del que s’havia aconseguit després d’anys d’esforços per augmentar la presència de la llengua en el panorama audiovisual. Des del 2012, les produccions en català, els doblatges i les subtitulacions en aquesta llengua havien crescut d’una manera excepcional fins a arribar als màxims del 2018 —136 pel·lícules doblades, 668 subtitulades i 65 originals en català. A partir d’aleshores, però, l’oferta audiovisual en català no ha fet més que disminuir fins a arribar a les baixes xifres de l’any passat, que no es veien des del 2015.

A Flourish chart

El president Pere Aragonès admetia aquesta setmana que en els darrers anys “no s’ha prestat prou atenció a la llengua” i presentava un paquet d’un centenar de mesures per fomentar el català en diversos àmbits, entre els quals l’audiovisual. El govern de la Generalitat pretén actualitzar la llei de la comunicació audiovisual de Catalunya de l’any 2005 per tal de legislar sobre els nous reptes de la llengua, l’audiovisual i les amenaces que suposen els nous consums. “Assegurem trobar contingut en català a la televisió, els cinemes i les plataformes, una mesura imprescindible”, va remarcar Aragonès.

Fomentar la presència del català en tots els àmbits de les nostres vides, sobretot entre els més joves, és una prioritat de les polítiques lingüístiques de l’actual govern. Per ara, però, tot i els èxits aclaparadors i la visibilitat internacional que han aconseguit algunes pel·lícules com Alcarràs, les produccions originalment en català representen una petita part de la cartellera. L’any passat es van estrenar 35 pel·lícules produïdes en català—el 5% del total disponible en aquesta llengua—, gairebé la meitat de produccions estrenades quatre anys enrere, el 2018, l’any en què es van estrenar més pel·lícules de versió original catalana —65.

A Flourish chart

La nova llei establirà unes quotes mínimes de llengua catalana i aranès i des del departament de Cultura impulsaran ajuts a sèries i pel·lícules en català. La previsió de la conselleria que encapçala Natàlia Garriga és que es produeixin pròximament cinc pel·lícules i cinc sèries de gran format en català amb ajudes del departament.

Amb les noves mesures, el departament de Cultura pretén destinar part dels esforços a conquerir els nous espais de consum audiovisual, com xarxes socials i plataformes d’streaming, on la presència del català queda encara més difuminada entre les grans llengües majoritàries del món. Tal com remarca l’informe Joves i ús del català: una radiografia del sector audiovisual de Mèdia.cat, “els continguts que consumeixen les noves generacions residents a regions amb llengües minoritàries no són necessàriament creats per emissors del mateix àmbit geogràfic o lingüístic, la qual cosa facilita que milers de llengües minoritàries d’arreu del món s’esvaeixin en l’entorn digital, on uns quants idiomes majoritaris s’han erigit en llengües vehiculars aparentment naturals”.

Els joves d’entre 13 i 24 anys han substituït el consum de televisió —73 minuts diaris contra 221 minuts de la població general— per les petites pantalles, on hi ha més llibertat d’elecció, però les opcions en català són més difícils de trobar. Ara bé, val a dir que en els últims anys trobar sèries subtitulades en català ja no és tan estrany. A partir del 2014, la subtitulació en la nostra llengua s’ha convertit cada cop més freqüent i ha fet disparar el nombre de sèries amb opcions disponibles en català.

El boom de les sèries

Els subtítols en català es disparen a partir del 2014, però les produccions originals i doblades encara són minoria

El doblatge de sèries, per la contra, continua sent una opció més minoritària, i les produccions pròpiament en català tampoc no s’han fet encara un lloc com sí que ha aconseguit amb més bona nota el cinema. Mentre que l’any passats van estrenar 35 pel·lícules i documentals amb versió original en català, només hi va haver quatre estrenes de sèries segons la base de dades del Departament de Cultura.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/catala-cinema-cau-20-per-cent-4-anys_927183_102.html

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Ho paga la llengua

Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.

El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució  

“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.

La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua

Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.

La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista

Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.

El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi

La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paga-llengua-montserrat-dameson_911709_102.html

Brahim: d’arribar amb una narcollanxa a estudiar, treballar i aprendre català

La vida d’aquest noi que va venir del Marroc d’adolescent desmunta el discurs racista

El Brahim passejant pel seu barri de Can Serra, a l’Hospitalet de Llobregat 
MANOLO GARCIA

A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya

“Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”, deia convençut el Brahim ara fa quatre anys. En tenia 17 i havia arribat a Catalunya després d’un periple perillós des del seu Oumjrane natal, al Marroc berber. L’ARA recollia la seva història –llavors sota el pseudònim de Rachid–, com havia deixat enrere família i amics per creuar l’estret de Gibraltar en una llanxa carregada de droga. Sent un nen va haver d’aguantar les pallisses dels policies marroquins que l’interrogaven per saber el seu nom quan el van enxampar intentant creuar des del port de Kssar Sghir: el Brahim va esborrar tots els contactes del mòbil i se’ls va aprendre de memòria per evitar que contactessin amb la família i el fessin tornar. A Espanya, després de pagar més de 2.000 euros a una màfia que el va traslladar fins a La Línea de la Concepción, va anar saltant de Còrdova fins a Granada, passant per Sevilla, abans d’aterrar a Barcelona. A Andalusia també va conèixer una altra màfia, la dels treballadors dels centres d’acollida, que li demanaven 500 euros per dur-lo a Catalunya.

El sinuós viatge que el Brahim va fer quan era adolescent queda lluny. Amb 21 anys és ara una persona autosuficient, que combina els estudis amb la feina i ja no rep prestacions. En dos anys va treure’s el grau mitjà d’automoció i electromecànica de vehicles en un institut de la Zona Franca. Va fer les pràctiques en un taller de cotxes (Midas) i quan tenia 18 anys el van contractar. “No en sabia res, però els meus companys em van ajudar i van ensenyar-m’ho tot”, recorda. Feia mitja jornada per compaginar-ho amb els estudis i en poc més d’un any va poder tornar els més de 2.000 euros que li havien deixat per fer el salt a Europa. Amb l’arribada de la pandèmia es va quedar sense feina, però amb el temor que pogués perdre els papers va aconseguir que l’empresa el tornés a contractar. “La feina tornava i vaig dir al meu cap: ‘No em paguis com abans, però necessito la feina’”. Va estar-s’hi uns mesos, fins que es va tornar a quedar sense ocupació.

Van ser setmanes complicades perquè havia de renovar el NIE i necessitava un contracte laboral vigent. A través de l’ONG Punt de Referència, que ajuda el jovent tutelat i extutelat a emancipar-se, va fer una crida per trobar feina. Tenia tres setmanes. I va funcionar. Va entrar a Damm, en aquest cas d’operari de maquinària de reciclatge d’ampolles. El setembre del 2021 va començar el grau superior i va haver de deixar la feina perquè no podien oferir-li la mitja jornada. Però, a finals d’any, el seu antic cap a Midas, l’Eduard, el va tornar a cridar, ara per treballar en un taller de Vilafranca del Penedès. Es va haver de comprar un Seat León i durant més de mig any sortia a quarts de set del matí cap a la nova feina, on treballava fins a les 13 h, i a la tarda, a les 15 h, ja obria els llibres a la Zona Franca.

Viatge obligat a casa

L’estabilitat es va acabar aquest l’estiu. La mare del Brahim s’havia d’operar per uns problemes als genolls i ell necessitava estar amb ella. Va signar una baixa voluntària i va anar-se’n a casa per cuidar la família, els seus quatre germans petits i la mare, que estava en un hospital a més de dues hores del poble. Ell mateix va assumir els costos de la intervenció: més de 3.000 euros.

A la tornada a Catalunya, a través d’Infojobs, va trobar feina a finals d’agost en un altre taller, Aurgi. “Des del principi els vaig deixar clar que volia estudiar, que em quedava un any i volia acabar. No volia que m’enganyessin, ni jo a ells”, explica. I torna a fer jornades maratonianes: estudia al matí i a la tarda, durant sis hores diàries, s’està al taller, un horari que complementa el dissabte per arribar fins a les 40 hores setmanals. 

L’any que ve, mentre faci les pràctiques, la seva intenció és estudiar català, informàtica i anglès. Sap que aquesta serà la seva casa durant molt de temps i vol integrar-s’hi: “Hi ha gent que ve al taller i em parla en català, jo els responc quatre paraules, però quan ja parlem del cotxe, he de passar al castellà perquè no en sé prou, no m’expresso del tot bé”. El Brahim té el somni de muntar el seu propi negoci i saber l’idioma del país és un mínim. També espera dur els seus quatre germans a Barcelona, tot i que li agradaria que hi aterressin quan ja fossin majors d’edat. Abans, si pot, intentarà entrar a la universitat per estudiar online enginyeria mecànica.

Mentre dibuixa el seu futur, pendent que li atorguin els papers de “llarga durada” que ha sol·licitat, intenta estalviar –deu diners a un amic que n’hi va deixar per pagar les despeses mèdiques de la mare– i fer arrels al país que l’ha acollit. Persones com l’Eduard, el seu excap, o la Vicky, una referent que li va oferir el seu cotxe quan ell el necessitava i que per al Brahim és com la seva “germana espanyola”, l’han ajudat quan més ho necessitava. No són els únics catalans amb qui ha fet amistat. Amb companys més grans del grau ha anat d’excursió al Pirineu o va a jugar a futbol cada diumenge prop de l’Hospital de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat.

El racisme

De moment, viu amb tres companys més del seu país. Ell administra el pis de lloguer en què estan instal·lats a l’Hospitalet. Un dels nois treballa a les obres, un altre estudia i el tercer fa pràctiques a Siemens. “No soc l’excepció, tots els meus companys del centre treballen o estudien. El 85% dels nois que arribem som així, però el grup que no ho és podreix el 85% que treballem o estudiem”, argumenta el Brahim sobre la imatge pública al voltant dels menors no acompanyats. Durant els primers mesos a Barcelona, de fet, va haver d’empescar-se-les perquè el grup dominant al centre no el rebutgés. “Vaig tenir sort de saber dir que no, em deien d’anar a robar o a fumar i vaig dir que no, però un nen de 15 anys moltes vegades no sap negar-s’hi”, reflexiona. Quan era al centre sortien de marxa i li donaven alcohol. Ell se n’anava al lavabo, tirava la beguda i es treia una ampolla de Red Bull de la butxaca per substituir-la. “Feia veure que anava ebri per no quedar malament amb ells, perquè no tenia ningú més. Després van venir amics que eren com jo”.

El Brahim conviu amb tres companys més en un pis de lloguer MANOLO GARCIA

“Et trobes gent meravellosa i altres situacions de racisme. No puc jutjar, perquè no vull perjudicar tota la gent que m’ajuda i s’ha portat bé amb mi”, reflexiona. Assumeix que la imatge d’alguns dels seus companys –una minoria, aclareix– perjudica la resta. Però, molts cops, s’ha trobat respostes injustificades de persones nascudes a Catalunya. Al taller mateix, quan els clients el veuen, li pregunten amb cert recel: “M’ho faràs tu?” Es queden a prop controlant com treballa perquè “no hi confien”, però quan veuen el resultat final s’acaba emportant les “propines més importants”. N’està tip que la policia l’aturi pel carrer sense justificació. Fins i tot, quan va perdre el NIE i va anar a fer la denúncia a la comissaria dels Mossos de la Florida, el van fer fora: “Em van dir que havia de demanar cita. Quan vaig insistir per obtenir un justificant, per si algú feia alguna cosa amb el meu NIE, el policia em va dir: ‘Ets el fatxenda del barri, tira d’aquí o et trec fora a la força’”.

“Soc feliç, angoixat per estudiar i treballar alhora, perquè de vegades estic cansat i em pregunto per què ho he de fer, perquè no tinc temps per a mi ni per als amics, però paga la pena”, resumeix abans de confessar que si pogués tirar enrere repetiria el camí que el va dur fins a Catalunya. Això sí, no se n’aniria de casa tan jove. “No em quedaria al Marroc, he vist situacions molt dures, i aquí veig que ho estic fent bé”, afirma convençut.

https://www.ara.cat/societat/brahim-arribar-narcollanxa-marroc-estudiar-treballar-aprendre-catala_130_4504532.html

Félix Ovejero i la banalitat lingüística espanyola: un conte imperial

La nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica”.

Resulta preocupant detectar l’absència de la variable político-ideològica en la majoria dels debats al voltant de la situació actual de la llengua catalana. És a dir: les dades, les enquestes i les interpretacions tècniques i sociodemogràfiques descriuen una part de la realitat lingüística i nacional, però no sempre detallen tots els matisos de la imatge completa.

Si la cosa neguiteja especialment, incapacitats nostrades (que requeririen tot un altre article) al marge, és precisament perquè aquesta qüestió, la que entén que hi ha una dimensió política i ideològica indestriables del context lingüístic català (aquí també com a exemple de qualsevol altra llengua minoritzada de l’Estat espanyol), és un factor que l’espanyolisme i els seus homes de lletres, de Ortega i Gasset a Javier Cercas, sempre han tingut molt més clara i han deixat molt més escrita.

No sorprèn, doncs, que un professor titular d’economia, ètica i ciències socials de la Universitat de Barcelona, com és Félix Ovejero, publiqui un article amb data 7 de juliol del 2022 al diari El Mundo, titulat El cuento de la diversidad lingüística, on reflexiona sobre el debat lingüístic al voltant de la normalització de les llengües pròpies i aposti, seriosament, per minimitzar-ne la diversitat.

Encara sorprèn menys que ho faci dins d’una secció d’opinió (Otras Voces) que porta associades les etiquetes de Tribuna i Nacionalismos. Un cop acceptat el repte d’endinsar-nos en la lectura –de ressonàncies margaretatwooderianes (El conte de la serventa)– d’Ovejero, podrem comprovar, un cop més, que la nostra pitjor distopia lingüístico-nacional és la seva millor, única i possible utopia patriòtica.

Ovejero, tot ell molt poc previsible (noti’s el to irònic), inaugura el seu article amb la típica captatio benevolentiae de barra de bar o de sobretaula de cunyats: un acudit sexual.

[L’acudit d’Ovejero: “Muchos recordarán el chiste. Un responsable de recursos humanos pregunta a un candidato a un puesto de trabajo: ‘Cuántos idiomas habla?’, a lo que este contesta: ‘Alemán, francés, inglés e italiano”. Muy impresionado, el primero, quizá nacionalista, le pide una precisión más: ‘Excelente, excelente, pero, pensar ¿en que piensa?, a lo que el candidato, en un alarde de sinceridad que, es de temer, no será tenida en cuenta, replica: ‘¿Yo?, puen en follar, como todo el mundo”.

Sense estalviar-se ja d’entrada les consideracions personals sobre quins protagonistes de l’acudit són nacionalistes i quins no, eleva l’anècdota a categoria per parlar generalistícament sobre processos que, al seu entendre, expliquen el funcionament de la psicologia humana i l’establiment d’algunes convencions socials relacionades amb temes com ara el sexe o el menjar escombraria. Tot per, amb la frivolitat característica de qui parla des del privilegi, arribar a allò de què veritablement vol parlar un no-nacionalista-espanyol, que no és altra cosa que la innecessària existència d’altres llengües que no siguin la castellana.

Abans de desplegar el seu conjunt d’arguments neoimperialistes i desacomplexadament exterminadors contra la idea de normalització de la llengua catalana, en tant que llengua pròpia dels territoris on aquesta és parlada, Ovejero té l’amable consideració de deixar per una altra ocasió l’anàlisi desconstructiva dels sintagmes “normalización y lengua propia”.

[Escriu Ovejero: “quede para otra ocasión desmontar esos dos sintagmas de ‘normalización’ y ‘lengua propia’, engendros tan tramposos como imprecisos cuya única función es instrumental: convertir la lengua de todos en “anormal” e “impropia”.]

Serà si més no divertit veure com intenta atorgar a una llengua minoritzada amb poc més de 10 milions de parlants als Països Catalans, la capacitat d’anormalitzar una llengua amb 543 milions de parlants arreu del món.

Per bé que cal poc més que una dada com aquesta per desmuntar tot el seu artefacte de retòrica mesquina i hiperbolitzada, Ovejero aconsegueix enfilar diverses “crítiques” al que ell entén per diversitat lingüística, per arribar al nucli dur del seu argument: entendre-la com un problema i no com un potencial.

[Escriu Ovejero: “Pensemos en las apelaciones, tan repetidas, a las bondades de la ‘diversidad’ que, incluso ya en deriva completamente trastornada, se equipara a ‘riqueza’, cuando sobran los estudios que muestran que, salvo para el gremio de los filólogos, la diversidad de lenguas -como la de pesos y medidas, anchos de via, leyes y hasta convenciones culturales- tiene un alto precio; propicia efectos frontera; dispara los costes de coordinación; multiplica las ineficiencias. Seamos serios: la diversidad en el caso de la lengua no es una ventaja sino un problema, que atenta contra la función fundamental de las lenguas: entendernos. Y cuántas más lenguas, más serio es el problema”.]

Resulta realment esperpèntic que algú que treballa a la universitat catalana pugui arribar a plantejar que la coexistència de diverses llengües en un mateix territori sigui un desavantatge que generi efectes de frontera o ineficiències socials estructurals, com si el concepte de llengua de cohesió social i d’immersió o els contextos d’intercomprensió lingüística, que durant dècades han funcionat a casa nostra, ara fossin absolutes quimeres.

Evidentment, això només s’explica des del seu marc mental d’espanyolista monolingüe que sent absoluta aversió per qualsevol expressió de diferència cultural, lingüística o nacional que pugui amenaçar la seva supremacia de matriu castellana.

[Escriu Ovejero: “Ahora bien, como decía, que la defensa [de la diversidad lingüística] resulte insolvente no quiere decir que sea inconsistente. Ni que deje de cumplir una función política. La condensó impecablemente Junqueras en un artículo de 2010: ‘la identidad colectiva o nacional de un pueblo (Volk) se expresa a través de la lengua (…) la lengua (que) puede unir a los hombres, también tiene la capacidad de diferenciarlos’. Ahí está todo: tenemos una lengua que nos dota de una sensibilidad especial y nos separa de los otros, una identidad que justifica una nación. Ese es el reto fundamental al que debemos hacer frente, el que no podemos escamotear. Y lo primero es no hacernos trampas, dar por buena la quincalla palabrera que todo lo enreda”.]

Deixa entreveure, sota un fals pragmatisme, un inconfessable desig de veure realitzada la seva Espanya monolingüe, ergo mononacional. En definitiva, Ovejero ens brinda una mostra més de la supèrbia moral amb què l’espanyolisme colonial acusa els perifèrics i minoritzats de ser nacionalistes que polititzen la llengua i en promouen un ús excloent. Fent-ho, nega la legitimitat per defensar quelcom tan bàsic i fonamental com el propi dret a existir.

[NOTA: L’article sencer de Félix Ovejero es pot llegir aquí. En aquest enllaç hi ha una imatge de la versió impresa de l’article, compartida per un tuitaire.]

Un segle de persecucions contra l’escola catalana

Cartell, 1921, Josep Obiols, CRAI Biblioteca Pavello de la republica (Universitat de Barcelona).

Aquest any és el centenari del famós cartell del 1921 de Josep Obiols de reivindicació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalunya, fundada el 1898 pel pedagog Francesc Flos i Calcat, també creador de la pionera escola d’ensenyament en català, el barceloní Col·legi Sant Jordi, del mateix 1898. El 1920, un 24% de la població de Barcelona província era analfabeta (a Girona ho era el 33%; a Lleida, el 37%, i a Tarragona, el 41%). La immensa majoria d’escoles estaven en pisos sense condicions, l’educació era majoritàriament en castellà, segregada per sexes, amb la memorització i el càstig –sovint corporal– com a mètodes i amb una formació específica per a les noies per fer-les mares i esposes.

https://llegim.ara.cat/opinio/segle-persecucions-l-escola-catalana_129_4200089.html

Politització de la llengua catalana

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual.

Durant anys la immersió del català a les escoles va tenir un gran suport en la societat catalana. Era un mètode pedagògic nascut de l’esquerra cultural antifranquista (Rosa Sensat) i tenia dos objectius: evitar la separació dels ­catalans en dues comunitats i protegir la llengua feble per convertir-la en patrimoni de tothom.

Des del primer moment (Manifest dels 2.300) l’escola immersiva va tenir certa oposició, centrada en entorns funcionarials. Però la societat catalana continuava participant de l’ideal de la unitat civil: mai a les escoles suscitava protestes de pares. Tot i això, la progressiva instrumentalització nacionalista del pujolisme i la reticència crítica de sectors minoritaris en l’àmbit universitari i cultural van avançar en paral·lel. Com més clarament apareixia al darrere de la immersió l’ideal d’una Catalunya monolingüe i netament diferenciada de la resta d’ Espanya, més incisiva era la visibilitat dels crítics de la immersió, que ho eren també del nacionalisme català.

El suport dels mitjans de comunicació i del PP van contribuir a la demonització d’aquest sistema, que, malgrat això, va continuar tenint l’acceptació de la societat catalana (molt poques denúncies entre els usuaris) i el suport crític de l’esquerra catalana, queixosa de la instrumentalització nacionalista però també de la impugnació espanyolista. Aquest procés va conduir a la politització de la llengua: queixar-se dels suposats abusos del català donava rèdits a Espanya; defensar la llengua dels suposats atacs a la immersió enfortia el nacionalisme de Pujol i la creixent ERC.

Culminats els 23 anys de governs de Jordi Pujol, va ser el tripartit de Pasqual Maragall el protagonista involuntari de la primera gran crisi de la immersió. Decebuts pel pacte del PSC amb ERC, rellevants intel·lectuals catalans van fundar el Foro Babel, que va ser l’embrió intel·lectual de Ciutadans, nascut en la repetició del tripartit amb José Montilla. Per descomptat: el nou Estatut (2006, corregit pel TC el 2010) no va ser aliè a la problematització de la llengua en l’ensenyament, amb l’entrada dels jutges en el debat. Va ser un error clamorós dels partidaris de l’Estatut, ja que sempre que els jutges havien hagut d’avaluar la ­­immersió, aquesta en sortia incòlume. La pretensió dels re­dactors de l’Estatut d’adjectivar l’ús social de la llengua catalana com a “preferent” va permetre que la judicatura tornés a revisar, i d’arrel, tota la política lingüística catalana. La sentència del TSJC obligant al 25% de les classes en ­castellà, que el TS avala no admetent el recurs de la Gene­ralitat, està directament relacionada amb l’error de revisar a l’Estatut una política lingüística que els jutges no qüestio­naven.

El que ha passat després és, per ser recent, més conegut. Mentre el nacionalisme i l’independentisme català s’aferraven a la immersió com un dogma, el creixement de Cs encapçalava les tesis oposades. Per la seva banda, PSC i Iniciativa (ara comuns) començaven a dubtar de la immersió sense condemnar-la. La politització de la llengua no només està en el fons del gran conflicte del procés, sinó en una cosa molt pitjor: la baixada en picat de l’ús del català entre els joves. És grotesc que la batalla entorn de la immersió oculti el fet que en moltes aules ja no es practica.

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual. Tampoc la Catalunya actual no és la mateixa del 1980: està dividida en dues. El pitjor que li pot passar a la llengua no són les opinions dels jutges, sinó la politització. Dona rèdits als partits, mentre perd usuaris i deixa de ser percebuda com un bé comú.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211125/7886870/polititzacio-llengua-catalana.html

Per un blindatge legal de la immersió lingüística

Un grup d'alumnes, durant una classe

Enmig del maremàgnum de males notícies per la pandèmia, aquest dimarts se n’ha produït una de positiva, almenys pel que fa a la llengua catalana. El PSOE, Unides Podem i ERC negocien al Congrés una esmena al projecte de llei d’educació que prepara la ministra Isabel Celaá que corregiria el redactat de la llei Wert, que establia que el castellà també era llengua vehicular a les escoles. En concret, el que es negocia és substituir aquesta part per un redactat que estableixi que l’objectiu del sistema educatiu ha de ser el coneixement del castellà i de la llengua cooficial que correspongui, si és el cas. És a dir, la llengua estatal es fixaria més en l’objectiu final, això és, que els nens sàpiguen català i castellà, més que no pas en el mètode.

Aquesta correcció suposaria un respir per al model d’escola català, el que es coneix com a immersió, que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la llei Wert s’ha vist amenaçat. Recordem que ja hi ha hagut diverses sentències que han dictaminat que les classes a Catalunya han de ser de com a mínim en un 25% en castellà. I si ha de ser un 25%, un 30% o un 15% no ho han de decidir els jutges sinó els especialistes en funció del projecte lingüístic i educatiu de cada centre i el seu context.

El sistema ha de ser eficient, és a dir, ha de garantir el coneixement de les dues llengües, i per això ha de ser capaç d’adaptar-se a la realitat sociolingüística de cada territori. Per això, pot ser que en alguns casos calgui incrementar les hores de castellà o, al revés, reforçar al màxim el català. Però ha de quedar clar que no existeix un dret a rebre l’ensenyament en una llengua determinada, com pretenia el ministre José Ignacio Wert, que va arribar a destinar milers d’euros per finançar l’escola privada en castellà a qui ho demanés. Per sort, la demanda va ser tan minsa que la iniciativa va fracassar.

Però si una cosa demostra la ingerència de la justícia en el model educatiu és que cal més blindatge legal. Per aquest motiu l’esmena que s’està negociant a Madrid és un bon senyal i un pas en la bona direcció. I sobretot representa un pas del PSOE en el camí de demostrar amb fets el seu compromís amb la realitat plurilingüe de l’Estat. Perquè aquesta reforma hauria de tenir efectes no només a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Balears, on la dreta és molt hostil a l’ensenyament en català, i també a Galícia, el País Basc i Navarra.

A Catalunya el primer partit al Parlament, Ciutadans, va néixer clarament amb la voluntat de tensionar el model de convivència i va posar l’escola en el seu punt de mira. Afortunadament, tres anys després de ser la primera força al Parlament, el seu projecte va a la baixa i no s’ha consolidat. El català continua sent la llengua de cohesió social a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Cal batallar per tenir la mateixa situació legal que hi havia, almenys, fins abans de la sentència de l’Estatut, i disposar de les eines necessàries per garantir el futur de la llengua.

https://www.ara.cat/editorial/blindatge-legal-immersio-linguistica-editorial-diari-ara-dimecres-4-novembre-2020_129_2554899.html

Qui farà justícia al català?

El primer que em va cridar l’atenció quan vaig aterrar a Girona per viure-hi durant uns anys va ser l’hegemonia del català. Era un domini natural que ni tan sols era percebut com a tal. Gironins de tots els orígens, classes socials i ideologies parlaven català, simplement. Si els ho feies notar, et deien: “Sí, doncs què?” Parlaven català els quiosquers i els periodistes, els mestres i els alumnes, els cambrers i els clients, els policies i els bombers. Es parlava català als supermercats, als bancs, a les llibreries i a cal sabater. Com a barcelonina criada en un barri on a l’escola pública de principis dels 80 s’utilitzava només el castellà vaig concloure que Girona era una illa i que els seus habitants no se n’adonaven.

Fins que vaig posar els peus als jutjats com a periodista de tribunals. Allà s’acabava una illa i en començava una altra: la del sistema judicial. Per raons òbvies, el català s’utilitza molt més -quatre vegades més- als jutjats de Girona que als de Barcelona. Però vaig descobrir que, fins i tot allà, advocats que parlaven català als passadissos canviaven de llengua quan es posaven la toga i entraven a la sala de judicis. Ho feien per un cúmul de raons, entre les quals hi havia hàbits adquirits i la idea que utilitzar una llengua diferent de la del fiscal i/o els jutges és agressiu amb la judicatura i inconvenient per al client. Quan vaig tornar a la meva ciutat, vaig comprovar que als jutjats de Barcelona aquest efecte és molt més que freqüent. I més que sistemàtic: és sistèmic.

Donar preferència al castellà en detriment de les altres llengües oficials és un dels pilars del sistema judicial. Jutges i fiscals viuen en una bombolla on això és normal. Així va ser com durant el judici pel crim de la Patum de Berga, la magistrada Ana Ingelmo va obligar un testimoni a parlar en castellà perquè un dels acusats assegurava que no entenia el català. I així va ser com fa unes setmanes la jutge d’Olot Ana María Caballero va exigir a dues advocades que parlessin castellà, “ una lengua muy universal ”, i els va recordar que se suposa que els catalans són “ bilingüistas ” [sic].

La llei no ha trobat mai remei a aquesta situació. Durant la negociació de l’Estatut es va perdre el català com a requisit per als jutges que exerceixin a Catalunya i va quedar com un mèrit que no estimula ningú. Aquesta setmana, el president del TSJC, Jesús María Barrientos, ha admès que el nombre de sentències redactades en català ha tornat a caure -del 12% al 8%- però s’ha posicionat obertament en contra del català com a requisit. Amb tota la tranquil·litat. No li preocupa gens que privar de la seva llengua una part dels ciutadans -cosa que no passa en altres administracions- causi indefensió. Desbordar la llei és l’únic camí que queda per fer-la canviar. Els advocats i els seus clients -que som tots, potencialment- en tenen la clau. Si tots els que voldrien utilitzar el català ho fan, exposant-se a dilacions -per habilitar traductors- i escenes de tensió, la tendència es pot revertir. Només així es farà justícia al català.

https://www.ara.cat/opinio/fara-justicia-al-catala_129_1484143.html