Maria Martinón-Torres, directora del Centre Nacional d’ Investigació sobre l’ Evolució
Per què l’evolució no ens protegeix de la malaltia?
Moltes de les nostres malalties actuals són el resultat d’un desajust entre el món nou que hem creat i una biologia que va evolucionar en un entorn completament diferent.
Hem desenvolupat un sistema immunitari que ens ataca, això és estrany.
Tenim malalties autoimmunes perquè defensar-nos de les infeccions ha estat la prioritat en l’evolució de la nostra espècie. El nostre cos funciona com un detector de fums que salta a la mínima amenaça.
L’ Homo sapiens és una criatura fràgil?
Ho és quan està sol. L’ Homo sapiens és una espècie social i la seva veritable fortalesa l’hi dona la interacció i col·laboració amb els altres. És més fràgil un individu que està sol que un individu que està malalt.
En el passat emmalaltíem menys?
Possiblement, perquè la malaltia no era compatible amb la vida. Però el fet de viure amb malalties no significa que siguem més dèbils, ja que hem pogut domar-ne algunes i morir-nos amb elles i no d’elles.
Si les altres espècies en estat salvatge no tenen malalties, significa que els humans estem mal dissenyats?
Tenim malalties perquè som una espècie amb una capacitat de transformació de l’ambient en què vivim tan gran que aquell canvi cultural i d’estil de vida ha estat més ràpid que el ritma a què la nostra biologia és capaç d’adaptar-se.
Estem dissenyats per a una altra vida?
Tota la nostra anatomia, metabolisme, fisiologia estaven adaptats a un estil de vida a l’aire lliure amb molta activitat física i, en molt poc temps, hem passat a una vida que ens exigeix absolutament el contrari.
Per què la selecció natural no elimina malalties com el càncer?
La llei de la naturalesa no es preocupa de la nostra felicitat ni de la nostra salut, sinó de maximitzar l’èxit reproductiu, i els càncers solen desenvolupar-se en edats avançades.
Per a quines malalties estem més preparats?
Per a les infeccions que sí que atempten contra la supervivència de l’espècie perquè poden afectar edats reproductives.
Ara els virus són una amenaça global.
Som molts i vivim molt a prop, i les pràctiques ramaderes i de domesticació que arriben amb el neolític afavoreixen les zoonosis, és a dir, les mutacions de patògens que abans només afectaven els animals.
Anem més de pressa que la natura?
Sí, per això hi ha avui un nombre tan gran de càncers, perquè ens estem enfrontant a un ambient nou amb amenaces que abans no existien. Estem veient que cada vegada hi ha més càncers de mama i de coll uterí.
Per quin motiu?
Ara les dones tenen els fills molt més tard, i això fa que els nostres cicles hormonals canviïn completament.
Hem desenvolupat un sistema de vida que ens fa emmalaltir?
Som una espècie amb capacitat de decidir el nostre destí i fa falta una reflexió serena i crítica de cap a on volem anar. Avui dia l’humà és la força de més impacte ecològic que hi ha al planeta.
Relaciona vostè la malaltia amb la solidaritat.
Qui porta la cicatriu?… El que sobreviu a la batalla. Hi ha una doble fortalesa: la de l’individu que lluita contra aquell problema i la del grup, perquè ha necessitat la cura dels altres per sobreviure.
Per què creix la malaltia mental?
El nostre cervell és un òrgan especialitzat en la resolució de problemes. L’ansietat ens ajuda a anticipar problemes. Evolutivament, preocupar-nos pel que pot passar és adaptatiu. De vegades s’excedeix, però això a l’espècie no li va malament, només a l’individu.
L’adolescència s’ha convertit en un període de molta vulnerabilitat, per què?
Abans ens convertíem en adults i els joves arriscàvem en l’ambient segur de la tribu, ara es veuen abocats a ser acceptats en un món virtual que és molt estret i insegur. Hem desnaturalitzat la nostra relació amb els altres.
Anem en contra de l’evolució?
No, perquè l’evolució té dues dimensions, una biològica i una altra cultural. La nostra capacitat d’aplicar el coneixement per combatre les amenaces és també part de la nostra evolució.
A quina conclusió ha arribat estudiant l’ Homo sapiens fins als nostres dies?
Per mi l’as a la màniga són la flexibilitat i la diversitat, que és com tenir una caixa d’eines moltíssim més àmplia per afrontar noves amenaces.
Cap on creu que ens dirigim?
Som molts i hauríem de posar-nos d’acord, però podríem arribar on volguéssim. Som una espècie molt bona creant problemes però també solucionant-los.
La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!
Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.
És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.
Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature
En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.
Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més.
Cultura mèdica a la prehistòria
Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.
Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea.
Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años
Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith
Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.
Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.
Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.
En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.
Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.
Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.
Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.
Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.
Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.
A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)
Parlem amb el conegut arqueòleg, Eudald Carbonell, director de les excavacions al jaciment arqueològic de l’Abric Romaní
Segon estiu amb la covid com a protagonista, què ha suposat per les excavacions de l’Abric Romaní?
La mateixa resposta que vaig donar a Atapuerca la dono aquí, el Romaní no para. Hi ha un criteri de continuïtat de prendre tot tipus de protocols perquè la gent no es contagii i fer bombolles, però jo tinc la opinió que si es para una cosa costa molt d’engegar-la, per tant, la covid ha sigut un problema greu, però la covid no frenarà la vida. Aquesta és l’actitud.
Una cosa que em crida l’atenció és que tothom està treballant en mitjons, perquè ho fan això?
Per no trepitjar el material arqueològic i paleontològic que hi ha, si vas amb unes botes com les meves, jo estic treballant en un altre lloc, i les fots sobre una mandíbula de cérvol o un fòssil i el “matxaques”.
Cada dia trobeu restes arqueològiques?
Sempre hi ha centenars o milers d’objectes. Hi ha la part d’excavació, la part de laboratori per fer el seguiment i el rastreig de tot el que es troba. L’espai està organitzat per metres quadrats alfanumèricament i es va recollint tot el material que es troba i seguim una estratègia, quan s’acaba un nivell i hi ha una capa estèril es continua buscant-ne un altre. Ara estem al nivell R.
Com es decideix que el terreny és estèril?
Quan no es troba res és estèril. Fas una cata i si no trobes res vas baixant fins que trobes el següent nivell.
Atapuerca o Capellades?
Tot, però primer Atapuerca.
Quanta gent sou treballant aquí?
Pocs, 15 o 20. Abans de la pandèmia havíem arribat a ser 40.
Els que treballeu aquí, conviviu junts?
Sí, menys alguns tots estem vacunats i som una bombolla. Estem sempre junts.
Què és el més interessant que trobeu?
Sempre el foc. Els fogars és allà on la gent es socialitza. N’hem trobat més de 300 o 400 i és l’excavació en la que s’han trobat més fogars de la història dels neandertals.
Els humans seguim socialitzant al voltant d’algun “foc”?
Ara socialitzem diferent, ho fem amb altres coses, amb els mitjans tecnològics i no ens fa falta estar junts. Ara la interacció és tecnològica. La tecnologia és el que ens fa humans. La presència presencial és el passat. El contacte humà serà menys important que el digital.
Amb les troballes arqueològiques podem saber alguna cosa sobre el futur de la espècie?
Els humans tenim present perquè hem tingut passat, i el que és important és saber què volem fer en un futur. Quan tinguem clar què volem fer en un futur, quants volem ser al món, com volem distribuir la riquesa, etcètera podrem mirar com ens ha anat el passat i veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Amb el clima igual, podem saber que la tendència del clima, en la que hi estem influint nosaltres, és dolenta per l’espècie i també podem trobar què passava abans quan canviava el clima i ens ajuda a conèixer i a pensar sobre nosaltres.
I, els humans, sabem què volem en un futur?
No.
I això és un problema?
Naturalment.
Quina relació tenien els neandertals amb la natura que els envoltava?
Com que no tenien la tecnologia molt perfeccionada era una relació molt més biològica que social i ecològica. Aquí hi hem trobat, fins i tot, espècies àrtiques, és a dir, hi ha hagut moments que ha fet molt fred i hi ha hagut moments que han estat molt semblants al que tenim ara. Però, abans, el clima evolucionava per ell mateix, ara nosaltres amb el diòxid de carboni, amb el metà estem intervenint en el clima. I, clar, abans érem molt pocs, però ara som milers de milions i aquest és el problema que té l’espècie. O pensem què volem fer i seriosament ens posem a fer-ho, és a dir, o hi ha consciència d’espècie o el futur de la humanitat no el veig gaire clar.
Precisament sobre això, l’any 2017 en una entrevista vas afirmar que estava apunt d’arribar un caos, el caos era la covid i tot el que estem vivint ara?
En el caos ara ja hi som, l’any 2017 hi estàvem entrant i ara ja hi som. I el caos porta a la destrucció. I la destrucció, o hi ha un fort col·lectiu intel·lectual humà de pensament o serà inevitable.
La destrucció és l’extinció?
No, l’extinció és diferent. Un col·lapse no és extinció, jo penso que aquesta situació portarà l’espècie a un coll d’ampolla.
Per tant, ens en sortirem com a espècie?
Sí.
Què hem de fer davant d’aquesta situació?
S’hauria d’augmentar la diversitat del planeta, parar la globalització, que és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè uniformitza i trenca la diversitat i hauríem de tenir una consciència crítica d’espècie diferent de la que tenim.
Arribarà un moment que estiguem convivint amb altres espècies d’humans?
Sí, molt probablement a finals del segle XXI serem tres o quatre espècies humanes. I, llavors quan anem a altres llocs com Mart serem més.
Tu creus que hi arribarem, a Mart?
Sí, jo crec que jo ho veuré. Anirà tot molt de pressa. La gent ara diu que anar a Mart són molts mesos i tal, d’aquí 50 anys tardarem un parell de setmanes en arribar-hi. Els motors de propulsió iònica, els ordinadors quàntics i tot això permetrà que puguem passar un cap de setmana a Mart. És com dir que els trens abans anaven a 60 per hora i ara van a 800. El futur ja el tenim aquí, ara s’ha descobert dins d’un ordinador quàntic un cristall del temps que ha trencat les lleis de la termodinàmica i això és un canvi de paradigma humà brutal.
Canvia la concepció de l’univers?
De tot. De tot l’ésser humà, perquè l’ésser humà és qui pensa com és l’univers perquè en realitat no ho sap.
L’extinció dels neandertals com va ser?
Ara sabem que no es van extingir, som nosaltres. L’espècie es va barrejar, es va creuar i ara som nosaltres. Si que va ser una desaparició del món però no es van extingir.
Com és que hi ha un jaciment d’aquesta magnitud aquí a Capellades?
No ho sé. Està aquí, s’ha conservat, està en una zona de pas i s’està treballant i per això és important. És com una mina d’or.
Fins on podeu arribar aquí?
Portem 12 metres i ens en queden 40. D’aquí 100 o 150 anys s’acabarà l’excavació.
Com era la vida dels neandertals?
Podem saber que aquests grups que venien eren de més de 6 i menys de 12, que el foc era l’element fonamental de transformació de la seva vida i de les relacions socials i que eren bàsicament caçadors purs.
Què fem similar als neandertals?
Pràcticament tot. Ells pintaven, feien art, tenien tecnologia, enterraven els morts. Fem bàsicament el mateix. Excepte que ara tenim la capacitat d’intervenir sobre el canvi termodinàmic del propi planeta.
Ells tenien més consciència d’espècie?
No en tenien.
Creus que nosaltres en tindrem?
Jo penso que això que hi ha ara no es pot arreglar però, quan arribi el daltabaix de la crisi ho arreglarem per pebrots perquè no tindrem més alternativa que arreglar-ho.
I el daltabaix quan serà?
Falta poc. Ja hi som. El col·lapse jo el veuré. Tu segurament el viuràs i molt temps.
Què implicarà?
Centenars de milions de morts, gana, destrucció i desorganització fins a tornar aconseguir un equilibri amb el planeta.
No fa bona pinta doncs…
En una alta probabilitat pinten bastos i bastos de veritat. Ara, això no serà el final de la espècie. És com si en una família de 12 en moren 5. Encara en quedaran 7.
Hi ha hagut un col·lapse similar anteriorment?
Com el que viurem penso que no. La socialització del capitalisme va costar 200 o 300 milions de morts en molt poc temps, la primer i la segona guerra mundial. Aquest cop seran molts més milions.
Déu n’hi do…
S’ha de parlar clar. Quan fas les coses com el cul, les coses van com el cul. Això és el que passarà.
Quant de temps fa que fem les coses com el cul?
Molt. Bàsicament des que el capitalisme ha estat el sistema que ha organitzat la vida humana.
El comunisme n’és la solució?
El comunisme és una solució teòrica però, a la pràctica els humans no tenim capacitat intel·lectual per aplicar-lo.
Som més estúpids que el que la teoria exigeix?
Exacte (riu). Més que estúpids som imbècils. Perquè un estúpid no n’és conscient, un imbècil fa coses que no hauria de fer i que sap que no hauria de fer. Però, hi ha esperança.
Qui sobreviurà?
Els més ben adaptats. No els més forts, de fet, probablement els més forts són els que palmaran.
És una adaptació a nivell físic o mental, la que fa falta?
A tots els nivells. Si tu tens aigua a casa teva perquè hi ha una font i no n’hi ha més és pitjor, perquè vindrà tothom que vulgui aigua a casa i et mataran. Encara que siguis molt fort et pelaran. La gent buscarà la forma de sobreviure. El millor per adaptar-se és no tenir res. Si no tens res, a no ser que arribem al canibalisme, ningú et tocarà els pebrots.
A títol individual què podem fer per intentar evitar això?
Hi ha un concepte que estic treballant en el meu llibre, que l’has de comprar quan surti, que es dirà Humanització o extinció, que parlo que l’individu com a col·lectiu és molt important, però no col·lectivitzar l’individu. Això serà el futur de l’espècie si ho fem bé. Tots els individus pensem, tots tenim maneres d’adaptar-nos i com més formes diferents tinguem, tindrem més capacitat diversa de fer funcionar el món.
Comprar el teu llibre pot ajudar a sobreviure?
N’estic convençut. Si més no ens pot ajudar a saber perquè palmem. Humanització o extinció, sortirà a l’octubre o novembre. Si més no, llegir-lo et farà a pensar i reflexionar.
Ens falten espais per pensar? Estem massa distrets?
Molts. Estem distrets en les coses que ens portaran al desastre. Els romans ja ho feien i van palmar. Si estàs distret és el que passa. Quan els dents de sabre vivien a Atapuerca, si estaves fent la migdiada venia un animal d’aquests que pesava 400 quilos, et fotia una mossegada i ja eres mort. No podien estar distrets, aquella gent vivien sempre estressats, no com ara.
Estar estressat és bo?
És fonamental per adaptar-se. Un individu relaxat té les de palmar.
El descobriment d’una esponja fossilitzada de fa 890 milions d’anys la converteix en l’animal més antic que es coneix
Les restes fòssils que han estat identificades com d’una esponja de fa 890 milions d’anys | University of Ontario
Les formes més simples de vida animal podrien haver aparegut als oceans de la Terra fa 890 milions d’anys, 350 milions més aviat que no ens pensàvem. Això indiquen, si més no, uns fòssils d’esponges que sembla que tenen aquesta antiguitat, cosa que els convertiria en les restes més antigues d’un animal que s’han trobat mai. Descoberts al nord-oest del Canadà, els responsables de la troballa n’han explicat tot el que n’han esbrinat en un article a la revista ‘Nature’.
L’escassedat de registres fòssils sobre els primers temps d’existència de la vida animal a la Terra fan que en sapiguem ben poc. Tot i que les anàlisis genètiques permeten pensar que les esponges van aparèixer fa entre 540 i 1.000 milions d’anys, el fet que no n’hi hagi restes crea molta incertesa. Aquí és, precisament, on entra aquest darrer descobriment, un exemple raríssim dels primers animals que van viure al nostre planeta, descobert per casualitat durant una investigació sobre microbis antics. Aquests microorganismes, precisament, podrien haver facilitat les condicions per a l’aparició i la supervivència de les esponges: a més de poder alimentar-se’n, el fet que fessin la fotosíntesi feia que alliberessin oxigen i, per tant, les esponges poguessin respirar.
Així doncs, en aquest entorn tan particular, la vida animal va aparèixer i va sobreviure durant centenars de milions d’anys. El dubte ara, però, és que si aquests éssers ja existien fa 890 milions d’anys, quan van aparèixer? Caldrà continuar investigant en entorns semblants per mirar de trobar animals semblants més antics i qui sap si altres animals primigenis més complexos.
Fins i tot va tornar a reproduir-se, tot i que fins ara es pensava que no resistien més de deu anys congelats
L’organisme que ha ressuscitat després de 24.000 anys sota el permagel siberià. Current Biology.
Un éssers multicel·lular microscòpic ha estat ressuscitat després de passar 24.000 anys congelat a Sibèria, segons detalla un article publicat a la revista ‘Current Biology’. L’animal, que pertany a la família dels bdel·loïdeus rotífers, va ser trobat al permagel prop del riu Alayeza, a la zona àrtica de Rússia. Tot i que fins ara es pensava que podien sobreviure congelats fins a un màxim de 10 anys, el nou estudi demostra clarament que la seva capacitat de resistència és molt més gran ja que, després de 240 segles sota el gel, l’animal no només va poder ser descongelat i que recuperés la seva activitat sinó que, fins i tot, es va tornar a reproduir asexualment.
Els bdel·loïdeus, que es troben en ecosistemes d’aigua dolça de tot el món, són coneguts per la seva resistència a circumstàncies extremes. Així, per exemple poden sobreviure durant moltíssim temps, fins i tot anys, en condicions de manca d’oxigen, gana, acidesa alta o deshidratació. De fet, fins i tot són un dels animals de la Terra que resisteix millor la radioactivitat. Aquest exemplar en concret, segons la datació per carboni, té entre 23.960 i 24.485 anys d’antiguitat. Tot i que no és l’animal que ha resistit més temps congelat per acabar tornant a la vida, aquests casos sempre són molt sorprenents i caldrà continuar investigant per saber, exactament, com s’ho ha fet per sobreviure, ja que la supervivència d’organismes multicel·lulars, i ja no diguem d’animals, després de milers d’anys, intriga enormement tota la comunitat científica
Brian Greene. Astrofísico. Pionero de la teoría de supercuerdas. Publica ‘Hasta el final del tiempo’
Qué le dijo el Dalai Lama sobre el big bang ? “Ustedes los científicos –me dijo– explican el mundo exterior, pero nosotros podemos completar su visión con nuestro conocimiento del mundo interior, que es el de la conciencia humana”.
Ratzinger dijo a un físico: “Usted explica el después del big bang, pero el antes solo Dios”. Se arriesgó a quedarse fuera de juego el día en que la astrofísica también explique el antes del big bang . En cambio, el Dalai Lama se incluyó en el progreso hacia un espacio de conocimiento en el que un día coincidiremos los científicos y quienes lleguen a él a través de su interior.
¿Esos dos mundos no están conectados? Son el mismo y por eso el universo de los astrofísicos no está completo sin el de los poetas y el de maestros de la conciencia como el Dalai. Y eso es a lo que se refería el Papa. El mayor conocimiento no se alcanza con hiperespecialización, sino al combinar disciplinas.
Eso intentamos: ¿cómo empezó todo? Hace 13.800 millones de años, y por razones que no sabemos explicar aún, una pequeña región del espacio se llenó de un combustible cósmico que causó una versión inversa y repulsiva de la gravedad que le hizo expandirse.
¿El big bang ? Y a medida que se expandía, comenzó a desintegrarse y transmutarse en las partículas que hoy conforman la estructura material del universo. Las fuerzas gravitatorias hicieron que esas partículas se agruparan y compactaran hasta formar planetas y estrellas.
¿Y la vida? La selección natural empezó antes que la vida, porque, mediante una versión molecular de la selección natural darwiniana, esas partículas se agruparon para formar las moléculas más aptas en asimilar el material del entorno para transformarlo en copias de sí mismas.
¿Qué fuerza les hacia replicarse? Esa evolución les hizo refinar sus propias copias hasta formar el primer sistema vivo.
¿La evolución empezó antes que la vida? Hasta ser tan compleja que creó estructuras como las nuestras: nos creó a nosotros, únicos seres que somos capaces de reconstruir y describir con precisión matemática lo que le acabo de explicar.
Usted sería capaz, tal vez. Yo desde la astrofísica; pero hay otras narrativas desde otras disciplinas con las que debe conjugarse la ciencia para ser capaz de describir la experiencia humana. Sin la capacidad de explicar historias que adquirieron los primeros sapien s la física no existiría. Y es esa capacidad que nos hace humanos la que nos permite oscilar con la mente entre pasado, presente y futuro.
¿Y la historia continúa? La astrofísica dice que en 5.000 millones de años el Sol se expandirá hasta absorber el sistema solar con la Tierra; en 12.000 las galaxias se alejarán dejándonos en un océano de oscuridad al haber agotado el combustible nuclear. Y en hasta 30.000 millones de años después la mayoría de galaxias se habrán colapsado en un agujero negro central.
Estaremos jubilados. ¿Y la humanidad? Mucho antes del colapso habrá cesado toda posibilidad de conciencia, porque el calor generado por el pensar mismo freiría cualquier pensamiento en su propio gasto entrópico.
¿Y habrá historia sin nosotros? Antes de sesenta y ocho mil millones de años ese agujero negro central se habrá evaporado; y en cien mil millones de años, todos los agujeros negros también, dejando un cosmos más frío y oscuro todavía.
En fin. Y es todo: desde el principio hasta el final. En tres minutos. Lo maravilloso es que ese todo esté regido siempre por las mismas leyes físicas. Es la gran conectividad que une todos esos procesos: incluida nuestra existencia.
¿Todo es el mismo cuento? Todo es la misma realidad, aun explicada en capas diferentes desde ángulos diferentes: partículas para los físicos; moléculas para los químicos; neuronas para los neurocientíficos; palabras para los poetas.
¿Y tiene alguna conclusión para todos? Que aunque lo que nos haga humanos sea esa capacidad de oscilar entre pasado, presente y futuro, el hecho de estar aquí es una casualidad –y una suerte– tan gigantesca que hay que simplemente celebrarla.
¿Cómo? Eso se lo explicaría mucho mejor el Dalai Lama, pero se resume en estar aquí: ser capaz de concentrarte en el aquí y ahora. Y celebrarlo, maravillarse ante esa casualidad cuántica inmensa, alucinante, que es la de estar vivos.
¿Usted cómo lo celebra? Intentando crear algo que me haga sentir más intensamente esa casualidad, pero no por el hecho de crearlo sino de sentirla.
¿No le desanima pensar que existir no depende de usted? Si hace bien el ejercicio de maravillarse aquí y ahora, y de aprovechar la capacidad de hacer algo de esa casualidad, le encontrará sentido al mundo, aunque sepa que somos solo partículas gobernadas por leyes físicas.
La verdad del polímata
Greene es un reputado astrofísico, pero ¿qué sabe de poesía, de estética, de música? Y sin embargo se adentra sin sonrojo en ellas con el argumento de que el universo es uno, con nosotros dentro, y regido por las mismas leyes, aunque sean muchos los caminos que conducen a conocerlo y conocernos. Si fuera un poeta, en cambio, un experto en psicotrópicos (que también describe por experiencia) o un tenor quien se arriesgara a explicar a Maxwell, sería destrozado por la crítica científica. Y, sin embargo, este pionero de la teoría de supercuerdas no renuncia a ninguna disciplina y, como buen polímata, argumenta contra la hiperespecialización que quien profundiza en una materia descubre otras. Y solo quien aspira a aprender de todo alcanza a saber algo. Y tiene razón.
Vivim una època convulsa, certament, i soc conscient que vivim perillosament prop d’un canvi climàtic irreversible, però sabíeu que ja estem immersos en la sisena gran era d’extincions massives? Estem posant fi a la diversitat animal d’aquest planeta i aquesta pèrdua ens agafarà de ple. Abans que l’increment de temperatura faci inhabitable bona part del nostre planeta, molts dels ecosistemes hauran perdut el seu equilibri per la destrucció de poblacions senceres de certes espècies, el que comporta l’empobriment de la seva diversitat genètica i la seva extinció.
Percentatge de les espècies dins dels grans grups de vertebrats que es troben en perill d’extinció (imatge extreta de Ceballos, Erlich i Raven, 2020)
Durant els últims 450 milions d’anys, el nostre planeta, la Terra, ha viscut cinc períodes d’extinció en massa. Aquests períodes han sigut causats per desastres naturals d’elevada magnitud –com ara erupcions volcàniques massives, l’exhauriment de l’oxigen oceànic, l’impacte d’un asteroide, o l’increment de la temperatura global– i entre el 70%-95% de totes les espècies vivents es van extingir en un sospir. En tots els casos, la diversitat i riquesa de les formes de vida han tornat a ressorgir, però després de milions d’anys d’evolució. Actualment, es considera que viuen sobre la Terra al voltant del 2% de totes les espècies d’éssers vius que mai han existit, la qual cosa implica que l’espècie humana ha sorgit dins d’una era amb una elevadíssima diversitat biològica. Però hem entrat ja fa temps en la sisena extinció en massa, de forma molt acusada des del segle XIX, i això es deu directament o indirecta a l’acció humana, que en els últims 10.000 anys ha passat d’una població mundial calculada d’un milió de persones a més de 7.700 milions, quasi quatre ordres de magnitud superior.
Aquesta extinció en massa està sent cada cop més accelerada, molt probablement perquè les poblacions humanes creixem descontroladament i amenacem de mort els hàbitats d’altres espècies. Si ens esperaríem de mitjana dues-tres espècies extingides per cada 10.000 espècies en un segle, només en els últims 100 anys, han desaparegut més de 400 espècies de vertebrats, i es calcula que cap al 2050, ja se n’hauran extingit més de 1000. Si només pensem en els vertebrats terrestres, de les aproximadament 29.400 espècies que coneixem, n’hi ha 515 (un 1,7%) que tenen menys de 1.000 individus en tot el món, i d’un bon nombre d’espècies en queden de 1.000 a 5.000 exemplars, que són els següents de la cua de les extincions. Aquestes poblacions són tan limitades que podem preveure que ben aviat ja no hi seran. Penseu en tots els llibres de contes que tant ens agrada llegir als petits. Aviat no hi haurà pandes gegants, ni rinoceronts a Sumatra, ni tortugues a les illes Galápagos, ni cabres ibèriques o linxs ibèrics… es comença per aquí i s’acaba amb goril·les, orangutans, lleons i tigres… Tindrem llibres de contes plens d’animalons extingits.
Us pot semblar poc rellevant, però és que cada espècie és diferent i única, i quan una s’extingeix, perdem els seus gens, les seves particulars característiques i tot el rang d’interaccions que tenen amb altres espècies i amb l’ambient. Cada espècie té una funció dins del seu ecosistema, i quan una s’extingeix, hi ha un seguit d’extincions més, perquè depenien de la relació amb la primera. N’hi ha qui parla de “zombis ecològics”, aquells animals que eren importants per sostenir un ecosistema, i que amb els números tan disminuïts i sense l’ecosistema original han passat a ser una curiositat del zoològic o d’una reserva animal. Això ha passat amb els bisons americans, que van ser els reis de les praderies de Nord-amèrica. Fins al segle XIX, es calcula que hi havia de 60 a 80 milions d’animals, van arribar a ser menys d’un miler, degut a la cacera exhaustiva que se’n va fer durant la construcció del ferrocarril, com a font de carn i també per tal d’eliminar el perill que suposaven les seves estampides. Avui només queden unes desenes de milers de bisons en reserves, però és que tampoc no queden praderies. Tot és agricultura extensiva.
La majoria d’espècies de vertebrats en extinció es troben en regions tropicals i subtropicals a Sud-amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania, també en petites illes, on els humans han ocupat el territori i expulsat a les espècies endèmiques. La major part de les espècies que s’han extingit són amfibis i aus. Les aus continuen estant a la llista dels animals amb major perill d’extinció en proporció.
No fa pas gaire, es va publicar un article que parlava que ja no hi ha ocells, els camps i les ciutats s’han tornat silenciosos a Europa i Amèrica. L’anàlisi del genoma d’alguns d’aquestes espècies d’ocells que s’han extingit durant el segle XX i dels quals en tenim mostres d’esquelets i plomes demostren que l’extinció va ser sobtada i clarament lligada a l’expansió dels humans en els seus territoris habituals. Els humans contaminem i destruïm ecosistemes, canviem les condicions de vida i de pas que els fem habitables per a nosaltres, arraconem i extingim a les espècies que hi habiten. Encara més, també fem negoci amb les espècies salvatges, que en algunes cultures són caçades de forma il·legal perquè són considerades un menjar selecte, un talismà protector o portadors de presumptes propietats curatives.
Cal una reflexió profunda i una acció concertada global. Estem provocant l’extinció en massa de milers d’espècies, i si no ho aturem, més tard o més d’hora acabarem estant en aquesta llista, ja que un món sense suficient diversitat biològica no és sostenible.
Un treball liderat per l’investigador Albert G. Sellés de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) descriu la nova espècie Ogresuchus furatus a partir d’unes restes fòssils trobades a Coll de Nargó. Es tracta d’un cocodril terrestre de mida relativament petita que s’hauria pogut alimentar de les cries dels dinosaures que ponien els ous en aquesta zona dels actuals Pirineus. Un dels aspectes més interessants de la recerca és que el fòssil té una antiguitat de 71,5 milions d’anys i representa l’exemplar més antic descobert. El fòssil va ser robat poc abans de la seva extracció l’any 2013 i recuperat en poques setmanes gràcies a la intervenció dels Mossos d’Esquadra.
L’article descriu Ogresuchus com un animal força petit, de menys d’un metre de longitud. Les seves dent serrades i corbes, així com les seves potes gràcils, suggereixen que deuria ser un depredador actiu i molt àgil, capaç de caçar preses petites.
L’equip de recerca format per investigadors de l’ICP, del Museu de la Conca Dellà, la Universitat de la Corunya i la Universitat de Barcelona l’ha batejat com a Ogresuchus furatus, que significa ‘el cocodril-ogre que va ser robat’, en record al rocambolesc periple que va patir el fòssil quan va ser descobert a principis de juny del 2013.
La nit anterior a la data prevista per a la seva extracció, un desconegut va robar les restes de l’esquelet del jaciment del Mirador del Cretaci (Coll de Nargó, Alt Urgell), que van romandre en parador desconegut durant algunes setmanes. La intervenció de la Unitat de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra va identificar l’espoliador i va recuperar el fòssil, que estava en un estat força precari de conservació.
Segons els resultats de l’estudi publicat avui a la revista Scientific Reports, l’esquelet parcial descriu la nova espècie Ogresuchus i és un nou membre de la família dels sebècids, un grup de cocodrils terrestres molt abundants entre el Paleocè i el Miocè mitjà, fa entre seixanta-sis i quinze milions d’anys.
Un dels aspectes més interessants de la recerca és que el fòssil té una antiguitat de 71,5 milions d’anys i representa l’exemplar més antic descobert. ‘Ogresuchus és 10 milions d’anys anterior a la resta de sebècid més antiga coneguda fins ara, de manera que la troballa ens obliga a redefinir la història evolutiva d’aquesta família’, ha explicat el paleontòleg Albert G. Sellés que encapçala la recerca.
La principal característica dels sebècids és que, a diferència dels cocodrils actuals, tenien les potes situades sota del cos. ‘Aquesta particularitat anatòmica els permetia desplaçar-se d’una forma similar als mamífers actuals i ser uns depredadors molt actius’, ha explicat el paleontòleg.
L’article descriu Ogresuchus com un animal força petit, de menys d’un metre de longitud. Les seves dents serrades i corbes, així com les seves potes gràcils, suggereixen que hauria de ser un depredador actiu i molt àgil, capaç de caçar preses petites.
L’excepcional registre fòssil del Pirineu català
Fa més de seixanta-sis milions d’anys el Pirineu actual era una plana de vegetació tropical, una zona d’aiguamolls salobres on vivien una gran diversitat de faunes entre les quals hi destacaven els dinosaures titanosaures i els hadrosaures, així com nombroses espècies de cocodrils, tortugues, peixos, llangardaixos o granotes.
Els dinosaures del Pirineu són els darrers que van viure a Europa abans de la seva extinció a tot el món. Des de fa més de deu anys, investigadors de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont hi organitzen campanyes d’excavació i les seves troballes han donat lloc a centenars de publicacions científiques.
Paral·lelament, el projecte de divulgació ‘Dinosaures dels Pirineus’ impulsat per l’ICP intenta donar a conèixer aquesta extraordinària riquesa al gran públic a través de museus i sales d’exposicions com el Museu de la Conca Dellà (a Isona, Pallars Jussà) o Dinosfera (Coll de Nargó, Alt Urgell).
L’ICP
L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) és una institució sense ànim de lucre dedicada a la recerca en paleontologia de vertebrats, així com a la conservació i difusió del patrimoni paleontològic al més alt nivell internacional. L’ICP s’estableix com una fundació pública amb un patronat format per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’ICP també forma part d’iCERCA (Institució CERCA – Centres de Recerca de Catalunya, Generalitat de Catalunya), i està adscrit a la UAB.
gutta cavat lapidem 