Category Archives: Testimonis

Razones para devorar ‘Manual para mujeres de la limpieza’ aunque no seas muy de cuentos

¿Quién dice que los cuentos no venden? La edición póstuma de esta antología de relatos de Lucia Berlin (1936-2004) ha sido uno de los best seller del año pasado y, según parece, promete serlo también de este. Los elogios en la prensa y el boca-oreja han convertido a ‘Manual para mujeres de la limpieza’ (Alfaguara) en un insólito fenómeno literario.

luciaberlin-manual

Te damos cinco razones para que dejes de decir aquello de «prefiero un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses»:

1. Se puede leer como «un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses». Los 43 relatos que componen ‘Manual para mujeres de la limpieza’ tienen tanta carga autobiográfica que se pueden leer casi como unas memorias, como 43 capítulos en la vida de Lucia Berlin. Una vida itinerante (de Alaska a California pasando por Chile), agitada sentimentalmente (se casó tres veces y tuvo cuatro hijos), inestable laboralmente (profesora, recepcionista, enfermera, limpiadora…) y bañada en litros y litros de alcohol.

2. Enlazando con el punto anterior, ‘Manual para mujeres de la limpieza’ es una obra maestra de la autoficción. Aunque con una particularidad: está escrita cuando a esta forma de escribir no se le llamaba autoficción. Si te gusta la literatura del yo (de la que aquí hemos reseñados varios ejemplos: ‘La hierba de las noches‘, ‘Cocaína‘, ‘Para acabar con Eddy Bellegueule‘, ‘Hermano de hielo‘…), los relatos de Berlin te dejarán con unas enormes ganas de haberla conocido.

3. Sirve como guía para señoras de la limpieza, pero también como manual de autoayuda. Los relatos de Berlín son terapéuticos. Están situados en lugares sórdidos, tristes, dolorosos: hospitales, prisiones, lavanderías, centros de desintoxicación… Están protagonizados por alcohólicos, inadaptados, fracasados, enfermos… Y hablan de adicciones, de problemas de salud, económicos, sentimentales, de infancias tristes. Sin embargo, están envueltos en una extraña alegría, en una ternura tan paradójica como vivificante.

4. Son muy divertidos. Berlin demuestra tener un sentido del humor admirable. Sus relatos están atravesados por una luminosa y fina ironía en la que no cabe el cinismo (en esto se diferencia de Raymond Carver, con quien ha sido comparada). Sus personajes pueden ser marginales y desgraciados, pero tienen tanta dignidad y alegría como la que exhibe la escritora en sus fotos. Quién diría viéndolas que es una borracha que vive en una caravana, tiene empleos precarios, sufre de escoliosis, tuvo una madre alcohólica que se suicidó, un marido yonqui y una hermana que murió de cáncer.

5. Es ‘Paterson‘ hecho realidad. Resulta curioso comprobar las semejanzas entre la vida como escritora de Berlin y la del protagonista de una de las mejores películas de 2016. No es difícil imaginar a la cuentista escribiendo sentada en un banco mientras espera el autobús, en la lavandería mientras hace la colada o en la mesa de la cocina mientras se termina de hacer la cena. Una escritora proletaria que, como William Carlos Williams, el poeta al que evoca ‘Paterson’ y con el que también se ha comparado la escritura de Berlin, es capaz de extraer toda la belleza, el humor y la alegría que permanece oculta tras la cruda y cotidiana realidad.

https://jenesaispop.com/2017/02/11/289035/5-razones-devorar-manual-mujeres-la-limpieza-aunque-no-seas-cuentos/

https://elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461686913_788507.html

Àngels de vida

Hogar

Es diuen Elvira i Maite. La primera va estudiar a l’ Institut Químic de Sarrià. La segona és arquitecta i dissenyadora d’èxit. Dues mares de família barcelonines que han fet de l’amor i la solidaritat el pilar de les seves vides. Elles són dues de les fundadores de la Llar de Maria de Badalona. Gràcies a elles seixanta noies soles i vulnerables han tirat endavant l’embaràs. I tot gràcies al temps, l’amor i els mitjans que els dediquen perquè visquin el do de la maternitat.

“Quan parlem de vida, hem de tenir en compte que salvem la de la mare i la del nadó, perquè a ella l’hem acostat a Déu”. Elvira Casas (Barcelona, 1964) és l’artífex d’aquest petit miracle que ha tornat a la vida mares soles, angoixades i sense recursos. Avui gaudeixen de la maternitat. I veuen les coses molt diferents. Enrere deixen un escenari negre de desesperació en el qual només cabia la idea de l’avortament.

Són seixanta mares de diverses nacionalitats amb menys de 30 anys. I seixanta criatures que avui tenen a la Llar de Maria els seus àngels de la guarda a la terra. Una tasca ingent en la qual participen psicòlegs, educadors socials, infermeres, metges, advocats, sacerdots i un grapat de 30 voluntaris que assisteixen a tota hora a les mares que aposten per la vida. “Quan diuen sí a la vida, nosaltres ens hi aboquem”, apunta l’ Elvira.

Des de la seva fundació el novembre del 2014, el propòsit de la Maite i l’ Elvira ha estat confiar aquesta casa a la Mare de Déu. “Res no seria possible sense la intercessió de la Verge”, diu l’Elvira. De fet, el lema de l’associació és “ Deixa’t estimar per Ella”, recorda la Maite.

La por, la baixa autoestima, les mancances afectives, la solitud, la falta de feina són característiques comunes d’aquestes noies. “Al principi estan molt tristes, però en poc temps experimenten un gran canvi”. Maite Oriol (Barcelona, 1953) ho explica molt bé: “ Busquem en el seu interior la veritat, però la clau és l’amor de Déu. Un amor que fa que elles s’enamorin ràpidament del nadó que porten dins”.

I l’amor de Déu fa brotar en elles la fortalesa per tirar endavant. Aquest és l’esperit de la Llar de Maria. El primer que reben les noies després de passar el llindar de la porta d’aquesta casa del carrer Roger de Flor és una abraçada afectuosa. “És amor incondicional. No se les jutja. Les ajudem en el moment més important i més dur de la seva vida. Perquè la forma suprema de la creativitat humana és la maternitat”, assenyala la Maite. “Els diem que qui els acull és la Mare de Déu. Nosaltres som els seus instruments”, intervé la Elvira.

Després vindrà tota una cascada d’ajuts que aportaran seguretat i formació a les joves mares. El treballador so­cial els busca feina i les ajuda amb l’elaboració del currículum. De fet, les seixanta noies ateses ja han trobat feina. La psicòloga organitza grups de suport on s’exposen els problemes i es busquen solucions. Una pràctica que les uneix molt. Els dissabtes es destinen a formació, que es divideix en tres blocs: l’afectiva sexual, la relativa a la salut del nadó i de la mare i l’ensenyament dels valors cristians.

Cadascuna de les noies té el seu àngel particular: una de les 30 voluntàries que està sempre pendent de la mare fora de la Llar de Maria i l’acompanya. Des de fer un cafè fins a l’assistència en el part. Arriba el moment esperat. Les noies donen a llum i reben tot el material per al nadó: el bressol, la canastreta, bolquers… Cada setmana es beneficien també de lots de menjar i productes per a la higiene personal.

La vida familiar segueix a la Llar de Maria. Batejos, aniversaris, xerrades. “Ens reunim setmanalment per menjar juntes i fer una tertúlia”, assenyala la Maite. Aquesta casa ara és casa seva, la seva família. Ja no estan soles.

La història d’èxit de la Llar de Maria es vol ampliar a la parròquia de la Sagrada Família (“ Lloc d’acollida de pobres per excel·lència”, recorda la Maite) i l’Hospitalet, on escoles com Xaloc i Pi­neda oferiran beques per als infants. Perquè com deia la ma re Teresa de Calcuta: “La imatge de Déu està en aquell infant que encara no ha nascut”. El seu web és http://www.hogardemaria.org.

https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170903/431010470273/angels-de-vida.html

Eudald Carbonell: “Els humans som imbècils”

Parlem amb el conegut arqueòleg, Eudald Carbonell, director de les excavacions al jaciment arqueològic de l’Abric Romaní

Segon estiu amb la covid com a protagonista, què ha suposat per les excavacions de l’Abric Romaní?

La mateixa resposta que vaig donar a Atapuerca la dono aquí, el Romaní no para. Hi ha un criteri de continuïtat de prendre tot tipus de protocols perquè la gent no es contagii i fer bombolles, però jo tinc la opinió que si es para una cosa costa molt d’engegar-la, per tant, la covid ha sigut un problema greu, però la covid no frenarà la vida. Aquesta és l’actitud.

Una cosa que em crida l’atenció és que tothom està treballant en mitjons, perquè ho fan això?

Per no trepitjar el material arqueològic i paleontològic que hi ha, si vas amb unes botes com les meves, jo estic treballant en un altre lloc, i les fots sobre una mandíbula de cérvol o un fòssil i el “matxaques”.

Cada dia trobeu restes arqueològiques?

Sempre hi ha centenars o milers d’objectes. Hi ha la part d’excavació, la part de laboratori per fer el seguiment i el rastreig de tot el que es troba. L’espai està organitzat per metres quadrats alfanumèricament i es va recollint tot el material que es troba i seguim una estratègia, quan s’acaba un nivell i hi ha una capa estèril es continua buscant-ne un altre. Ara estem al nivell R.

Com es decideix que el terreny és estèril?

Quan no es troba res és estèril. Fas una cata i si no trobes res vas baixant fins que trobes el següent nivell.

Atapuerca o Capellades?

Tot, però primer Atapuerca.

Quanta gent sou treballant aquí?

Pocs, 15 o 20. Abans de la pandèmia havíem arribat a ser 40.

Els que treballeu aquí, conviviu junts?

Sí, menys alguns tots estem vacunats i som una bombolla. Estem sempre junts.

Què és el més interessant que trobeu?

Sempre el foc. Els fogars és allà on la gent es socialitza. N’hem trobat més de 300 o 400 i és l’excavació en la que s’han trobat més fogars de la història dels neandertals.

Els humans seguim socialitzant al voltant d’algun “foc”?

Ara socialitzem diferent, ho fem amb altres coses, amb els mitjans tecnològics i no ens fa falta estar junts. Ara la interacció és tecnològica. La tecnologia és el que ens fa humans. La presència presencial és el passat. El contacte humà serà menys important que el digital.

Amb les troballes arqueològiques podem saber alguna cosa sobre el futur de la espècie?

Els humans tenim present perquè hem tingut passat, i el que és important és saber què volem fer en un futur. Quan tinguem clar què volem fer en un futur, quants volem ser al món, com volem distribuir la riquesa, etcètera podrem mirar com ens ha anat el passat i veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Amb el clima igual, podem saber que la tendència del clima, en la que hi estem influint nosaltres, és dolenta per l’espècie i també podem trobar què passava abans quan canviava el clima i ens ajuda a conèixer i a pensar sobre nosaltres.

I, els humans, sabem què volem en un futur? 

No.

I això és un problema?

Naturalment.

Quina relació tenien els neandertals amb la natura que els envoltava?

Com que no tenien la tecnologia molt perfeccionada era una relació molt més biològica que social i ecològica. Aquí hi hem trobat, fins i tot, espècies àrtiques, és a dir, hi ha hagut moments que ha fet molt fred i hi ha hagut moments que han estat molt semblants al que tenim ara. Però, abans, el clima evolucionava per ell mateix, ara nosaltres amb el diòxid de carboni, amb el metà estem intervenint en el clima. I, clar, abans érem molt pocs, però ara som milers de milions i aquest és el problema que té l’espècie. O pensem què volem fer i seriosament ens posem a fer-ho, és a dir, o hi ha consciència d’espècie o el futur de la humanitat no el veig gaire clar.

Precisament sobre això, l’any 2017 en una entrevista vas afirmar que estava apunt d’arribar un caos, el caos era la covid i tot el que estem vivint ara?

En el caos ara ja hi som, l’any 2017 hi estàvem entrant i ara ja hi som. I el caos porta a la destrucció. I la destrucció, o hi ha un fort col·lectiu intel·lectual humà de pensament o serà inevitable.

La destrucció és l’extinció?

No, l’extinció és diferent. Un col·lapse no és extinció, jo penso que aquesta situació portarà l’espècie a un coll d’ampolla.

Per tant, ens en sortirem com a espècie?

Sí.

Què hem de fer davant d’aquesta situació?

S’hauria d’augmentar la diversitat del planeta, parar la globalització, que és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè uniformitza i trenca la diversitat i hauríem de tenir una consciència crítica d’espècie diferent de la que tenim.

Arribarà un moment que estiguem convivint amb altres espècies d’humans? 

Sí, molt probablement a finals del segle XXI serem tres o quatre espècies humanes. I, llavors quan anem a altres llocs com Mart serem més. 

Tu creus que hi arribarem, a Mart?

Sí, jo crec que jo ho veuré. Anirà tot molt de pressa. La gent ara diu que anar a Mart són molts mesos i tal, d’aquí 50 anys tardarem un parell de setmanes en arribar-hi. Els motors de propulsió iònica, els ordinadors quàntics i tot això permetrà que puguem passar un cap de setmana a Mart. És com dir que els trens abans anaven a 60 per hora i ara van a 800. El futur ja el tenim aquí, ara s’ha descobert dins d’un ordinador quàntic un cristall del temps que ha trencat les lleis de la termodinàmica i això és un canvi de paradigma humà brutal.

Canvia la concepció de l’univers?

De tot. De tot l’ésser humà, perquè l’ésser humà és qui pensa com és l’univers perquè en realitat no ho sap.

L’extinció dels neandertals com va ser?

Ara sabem que no es van extingir, som nosaltres. L’espècie es va barrejar, es va creuar i ara som nosaltres. Si que va ser una desaparició del món però no es van extingir.

Com és que hi ha un jaciment d’aquesta magnitud aquí a Capellades? 

No ho sé. Està aquí, s’ha conservat, està en una zona de pas i s’està treballant i per això és important. És com una mina d’or.

Fins on podeu arribar aquí?

Portem 12 metres i ens en queden 40. D’aquí 100 o 150 anys s’acabarà l’excavació.

Com era la vida dels neandertals?

Podem saber que aquests grups que venien eren de més de 6 i menys de 12, que el foc era l’element fonamental de transformació de la seva vida i de les relacions socials i que eren bàsicament caçadors purs.

Què fem similar als neandertals?

Pràcticament tot. Ells pintaven, feien art, tenien tecnologia, enterraven els morts. Fem bàsicament el mateix. Excepte que ara tenim la capacitat d’intervenir sobre el canvi termodinàmic del propi planeta.

Ells tenien més consciència d’espècie?

No en tenien.

Creus que nosaltres en tindrem?

Jo penso que això que hi ha ara no es pot arreglar però, quan arribi el daltabaix de la crisi ho arreglarem per pebrots perquè no tindrem més alternativa que arreglar-ho. 

I el daltabaix quan serà?

Falta poc. Ja hi som. El col·lapse jo el veuré. Tu segurament el viuràs i molt temps.

Què implicarà?

Centenars de milions de morts, gana, destrucció i desorganització fins a tornar aconseguir un equilibri amb el planeta.

No fa bona pinta doncs…

En una alta probabilitat pinten bastos i bastos de veritat. Ara, això no serà el final de la espècie. És com si en una família de 12 en moren 5. Encara en quedaran 7.

Hi ha hagut un col·lapse similar anteriorment?

Com el que viurem penso que no. La socialització del capitalisme va costar 200 o 300 milions de morts en molt poc temps, la primer i la segona guerra mundial. Aquest cop seran molts més milions.

Déu n’hi do…

S’ha de parlar clar. Quan fas les coses com el cul, les coses van com el cul. Això és el que passarà.

Quant de temps fa que fem les coses com el cul?

Molt. Bàsicament des que el capitalisme ha estat el sistema que ha organitzat la vida humana.

El comunisme n’és la solució? 

El comunisme és una solució teòrica però, a la pràctica els humans no tenim capacitat intel·lectual per aplicar-lo.

Som més estúpids que el que la teoria exigeix?

Exacte (riu). Més que estúpids som imbècils. Perquè un estúpid no n’és conscient, un imbècil fa coses que no hauria de fer i que sap que no hauria de fer. Però, hi ha esperança.

Qui sobreviurà?

Els més ben adaptats. No els més forts, de fet, probablement els més forts són els que palmaran.

És una adaptació a nivell físic o mental, la que fa falta?

A tots els nivells. Si tu tens aigua a casa teva perquè hi ha una font i no n’hi ha més és pitjor, perquè vindrà tothom que vulgui aigua a casa i et mataran. Encara que siguis molt fort et pelaran. La gent buscarà la forma de sobreviure. El millor per adaptar-se és no tenir res. Si no tens res, a no ser que arribem al canibalisme, ningú et tocarà els pebrots.

A títol individual què podem fer per intentar evitar això?

Hi ha un concepte que estic treballant en el meu llibre, que l’has de comprar quan surti, que es dirà Humanització o extinció, que parlo que l’individu com a col·lectiu és molt important, però no col·lectivitzar l’individu. Això serà el futur de l’espècie si ho fem bé. Tots els individus pensem, tots tenim maneres d’adaptar-nos i com més formes diferents tinguem, tindrem més capacitat diversa de fer funcionar el món.

Comprar el teu llibre pot ajudar a sobreviure?

N’estic convençut. Si més no ens pot ajudar a saber perquè palmem. Humanització o extinció, sortirà a l’octubre o novembre. Si més no, llegir-lo et farà a pensar i reflexionar.

Ens falten espais per pensar? Estem massa distrets?

Molts. Estem distrets en les coses que ens portaran al desastre. Els romans ja ho feien i van palmar. Si estàs distret és el que passa. Quan els dents de sabre vivien a Atapuerca, si estaves fent la migdiada venia un animal d’aquests que pesava 400 quilos, et fotia una mossegada i ja eres mort. No podien estar distrets, aquella gent vivien sempre estressats, no com ara.

Estar estressat és bo?

És fonamental per adaptar-se. Un individu relaxat té les de palmar.

https://anoiadiari.cat/entrevista/eudald-carbonell-humans-imbecils/

L’etern curiós Edgar Morin

Morin és un intel·lectual fi que ens recorda com “la ciència progressa”, però la “consciència retrocedeix”

Les neurones del filòsof Morin arriben aquest juliol als 100 anys i tot i que el seu cor “és vell”, com escriu a Twitter, la seva força interior és àgil i desperta. Avui és un dels intel·lectuals més reconeguts i admirats des de diferents escoles i cosmovisions. 

Provinent d’una família jueva sefardita, Morin neix a París el 1921. Va ser membre del Partit Comunista de França, però se’n desencanta i l’expulsen per disputes ideològiques. Conegut pels seus articles al diari Le Monde i per la seva implicació al Centre Nacional de Recerca Francès, aquest parisenc fundador de la revista Arguments ens ve a dir que els humans encara no som del tot humans, que no hem entrat en la lògica de la fraternitat humana. Ell entén el món assumint-ne les contradiccions i per molta revolució possible, creu que cal una actitud crítica constant, l’únic antídot contra els dogmatismes, vinguin del costat que vinguin. Defensa una cultura planetària i una aproximació holística als fets i és hipercrític amb la fragmentació i la hiperespecialització imperant. El seu primer llibre ja insinua per on anirà el seu pensament: L’homme et la mort (1951). Edgar Morin ha estat un referent i ho continua essent, i seguir-lo a Twitter és una delícia diària. El seu humor refinat i la seva mirada panoràmica són un advertiment contra la mediocritat: no anestesieu mai la incertesa, proclama aquest filòsof enamorat d’Itàlia, país on li agrada “estimar, conversar, menjar, passejar”. Morin creu que hem d’ensenyar la complexitat, o sigui, restaurar la unitat de la natura humana de manera que cadascú prengui coneixement i consciència de la seva identitat complexa i comuna amb els altres éssers humans.

Ahir la Unesco a París li va dedicar un homenatge i en va destacar els valors de la cooperació, la democràcia i l’acollida. 

El Papa l’ha felicitat i ha destacat la llarga vida en esdeveniments i trobades. Bergoglio admira la labor intel·lectual del sociòleg i filòsof francès, amb qui es va trobar al Vaticà el 27 de juny de 2019. El qualifica de testimoni privilegiat però sobretot “atent analista que amb discerniment dibuixa l’esperança i adverteix dels riscos per a la humanitat”. Pel Papa, Morin ha aportat diverses troballes, com la idea de la “ciència amb consciència” i una “política de la civilització” posant la persona humana i no el diner al centre del debat. El Papa i Morin coincideixen en la doctrina social i també en el Pacte Educatiu Global. Morin és un intel·lectual fi que ens recorda com “la ciència progressa”, però la “consciència retrocedeix”. Un dels seus pensaments més destacats considera que l’autonomia de l’esperit condueix inevitablement a la desviació. Morin com a far i lupa d’engrandiment d’un món que, malgrat tot, val la pena viure. Un dels seus darrers tuits sorneguers ara que ha fet 100 anys és un consell: “No feu 100 anys. Passeu directament als 101”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-etern-curios-edgar-morin_625907_102.html

«Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años»

Iñaki Gabilondo
Iñaki Gabilondo

¿Le cuesta hablar del amor?

No me cuesta nada. Me gusta.

¿Cuánta importancia le da en su vida a estar enamorado “ese estado de imbecilidad transitoria” como decía Ortega? ¿Lo comparte?

Le doy mucha importancia. El estado de imbecilidad transitoria es sólo el acné juvenil del amor.

¿Un romántico nace o se hace?

Un romántico se hace cuando encuentra según a quién.

Siempre se habla del primer amor. ¿Cree que está sobrevalorado?

El primer amor no suele ser casi nunca amor.

¿Lo recuerda?

Claro que lo recuerdo. En mi caso, sí lo fue.

Los más realistas hablan del amor como un cóctel de sustancias (dopamina y norepinefrina principalmente) que segrega el cerebro haciendo que nos obsesionemos con una persona. ¿Cree que somos más química que física?

Iñaki Gabilondo: «Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años» (abc.es)

La Professió de Fe de Pilar Rahola en els missioners

(Jordi Llisterri –CR) Més que un Pregó va ser una Professió de Fe. De Fe en els missioners però des l’agnosticisme. Pilar Rahola va fer aquest dissabte una defensa del sentit que té avui la tasca dels missioners en el Pregó del Domund d’aquest any que va acollir la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona. I una reivindicació de dos conceptes que fins i tot molts cristians utilitzen amb la boca petita: evangelitzar i caritat.

Més enllà del reconeixement de la tasca dels missioners, Pilar Rahola va preguntar perquè s’ha qüestionat tantes vegades ideològicament el seu paper evangelitzador: “Per què fer propaganda ideològica és correcte i evangelitzar no ho és?”. O “Per què anar a ajudar el proïsme és correcte quan es fa des d’un ideal terrenal i no ho és quan es fa en nom d’un ideal espiritual?”. La seva resposta -“de no creient”- és que “la missió d’evangelitzar és també una missió de servei a l’ésser humà”. Aquest servei té sentit perquè “el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom”.

No cal descriure la satisfacció dels assistents al Pregó, llargament aplaudit. També de la primera fila, amb l’arquebisbe Joan Josep Omella i l’auxiliar Sebastià Taltavull. A l’acte hi van donar suport amb la seva presència altres personalitats del món polític i social com el conseller de la Generalitat Jordi Jané, el president Artur Mas, l’exconsellera Irene Rigau, l’exalcalde Xavier Trias (l’únic regidor de Barcelona present), el director general de Fundació Bancària “la Caixa”, Jaume Giró, el director de La Vanguardia Màrius Carol, o l’economista i escriptor Antoni Vives.

Omella va agrair a Pilar Rahola “la defensa dels missioners”. Una realitat que coneix de primera mà, per la seva formació en els Pares Blancs i per l’experiència de dos anys de missioner al Zaire: “He vist com s’han transformat pobles sencers a poc a poc”. També va agrair el suport que reben els missioners de les seves comunitats i dels seus famílies. I va demanar uns moments de pregària per la seva tasca.

“La nostra feliç ètica laica”

Rahola en la Pregó va assegurar que no hi ha cap “revolució més pacífica, ni fita més grandiosa” que la d’aquells que “l’amor de Déu els porta a entregar la vida al servei de la humanitat”. La “dificultat per entendre la divinitat” que va reconèixer la periodista, no és per ella un obstacle per “veure Déu en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen”.   

Per això també va reivindicar el concepte de caritat cristiana, “un sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la pròpia vida per millorar la vida de tots”. “Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat!”, va expressar contundent.

Rahola no va oblidar els noms d’alguns dels missioners que han mort recentment com Isabel Solà de la Congregació de Jesús Maria o els germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo o Miguel Pajares. Un exemple de com “les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de pau, que ens donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda”. “Gràcies per creure en un Déu de llum que ens il·lumina a tots”, va concloure. [A sota podeu llegir el pregó sencer i veure’n un fragment].

“La pregonera ideal”

També es va sumar a l’acte el periodista Josep Cuní, a través d’un vídeo des d’Iraq on s’ha desplaçat aquest cap de setmana per seguir l’actualitat del conflicte que viu aquest país. Cuní va explicar com en aquestes situacions ha vist “com el principi cristià no distingeix diferents religions perquè es basa en la fraternitat” i la seva ajuda arriba a tothom per igual.

El president de les Obres Missionals Pontificies a Espanya, Anastasio Gil, també va quedar plenament satisfet d’haver organitzat l’acte a Barcelona. Va comprovar com havia estat un encert l’elecció de la pregonera d’aquest any: “No hi ha cap dubte que és una pregonera ideal”.

Gil va agrair especialment la col·laboració de la Sagrada Família i va regalar al president delegat del Patronat, Esteve Camps, una de les clàssiques guardioles del Domund. Per Camps, la missió d’ajudar als missioners és una tasca com la de la Sagrada Família: “una persona sola no pot fer res”.

El Cor de Cambra Francesc Valls també va participar a l’acte i va tancar-lo amb el Cant dels Ocells versionat per Bernat Vivancos.

Una ruptura es sempre un cataclisme interior

Claire Marin, doctora en Filosofia, professora i escriptora, reflexiona sobre las ruptures

Tinc 46 anys. Visc a París. Sóc membre de el Centre Internacional de Filosofia Francesa Contemporània. No crec que la filosofia pugui ser realment un consol, però ajuda a ordenar el caos interior quan la vida és dolorosa o estressant. Quan no creus en cap déu, la filosofia és molt útil

La esperanza de encontrarse

Por mucho que intentemos planificarla, la vida dispone de nosotros, las cosas se tuercen, se rompen y nos dejan hechos añicos. Claire Marin ha escrito un libro ­difícil y duro, Rupturas (Alienta), en el que se resiste a dejarse llevar por la visión simplista de los nuevos inicios. Si está en ese momento de ruptura sentimental, laboral, familiar, le ayudará a dimensionar el dolor, entender que el borrón y cuenta nueva no forma parte de la naturaleza de la ruptura y que por más que lo deseemos no es un corte limpio, es un desgarro del tejido de una vida en común, y eso nos cambia. No todos tenemos la misma capacidad para sobreponernos y transformar el pasado, pero verter luz y afrontarlo nos ayuda. “Toda ruptura conlleva la esperanza de encontrarse y el riesgo de perderse”.

Toda ruptura es un desgarro?

La mayoría lo son si te involucraste sinceramente en la relación. Estás perdiendo una parte de ti mismo cuando terminas una historia.

¿Las rupturas son nuestras tanto si las producimos como si las sufrimos?

Sí, muchos de nosotros seremos ambos durante nuestra vida, pero también se puede vivir como una liberación, un movimiento de sinceridad y autenticidad, el momento en que dejas de mentir a los demás o a ti mismo.

¿Cualquier tipo de ruptura?

No importa si es amorosa, familiar, profesional o una ruptura con la vida interior, todo depende de la razón de la ruptura y de la forma en que puede dañar a alguien más.

Romper no es una página en blanco.

A todos nos gustaría ver la ruptura como la ocasión de una nueva vida y convertir lo ocurrido en conocimiento. Pero a veces no es más que el efecto de la falta de valor, de la dejadez.

¿Las rupturas no nos cambian?

Pueden transformarnos, depende de la forma en que respondamos a ellas. Puede ser la oportunidad de redefinir nuestra vida, pero también puede ser una experiencia muy destructiva. Estar acompañado por la familia o los amigos es esencial para encontrar la energía para superar la tristeza y la soledad.

¿Nuestra vida está hecha de rupturas?

Sí, y nos gustaría que fueran limpias, pero son un desgarro constante. Desgarramos el tejido de una vida en común en la que las identidades están tan mezcladas que ya nadie sabe dónde empieza uno o acaba el otro.

Queremos que la ruptura acabe rápido, iniciar una nueva vida, ¿es posible?

No si la relación es importante en nuestra vida. Las cosas, los libros, las canciones, los lugares están llenos de recuerdos compartidos. No es tan fácil borrar nuestro pasado, incluso si decidimos terminar una historia sigue viviendo en nosotros, a pesar de nosotros. Una ruptura es siempre un cataclismo interior.

Una enfermedad, un duelo, una depresión, ¿es una ruptura con nosotros mismos?

Al contrario: nos sentimos atrapados en nuestra vida, pegados a nosotros mismos, cuando preferiríamos olvidarnos de nosotros mismos, para salir de nuestra vida.

¿Podría crear nuevas posibilidades o es sólo la experiencia de la pérdida?

Puede tomar algún tiempo, pero podemos descubrir una nueva forma de vida mucho más satisfactoria que la anterior, aunque no hayamos elegido la ruptura. Por el contrario: puede que hayas fantaseado con una ruptura como el comienzo de una gran nueva vida y estar muy decepcionado por ello.

Dice que la mayoría de los fracasos no nos aportan nada. ¿El dolor es inútil?

Por supuesto que sí. Puede ser simplemente destructivo. Algunos fracasos fragilizan a la gente, a veces durante mucho tiempo. Cuando has sido traicionado o humillado, puede pasar mucho tiempo antes de que vuelvas a tener confianza, antes de que vuelvas a confiar en alguien.

Después de una ruptura el otro se convierte en un desconocido, ¿sucumbimos a la ilusión del amor?

A menudo la posibilidad de ser otro pone de manifiesto, de manera dolorosa, las ilusiones del amor y del afecto: ¿cómo ha podido engañarme de esta manera?

Duele.

O tal vez no sea una ilusión, tal vez la otra persona ha cambiado realmente y esa es la razón por la que tuvo que irse: para ser libre de expresar otra parte de su personalidad que no podía existir en la relación anterior.

¿Qué podemos hacer con la rabia?

Convertirla en energía. Energía para hacer algo que no nos habríamos atrevido antes, energía para ser más independientes, para crear. Pero también puede ser muy obsesiva. El tiempo ayuda a manejarla progresivamente.

Cuando nos rompemos, ¿qué es lo que se rompe en nuestro interior?

Puede ser una personalidad en la que ya no encajamos o un compromiso al que no podemos ser leales ahora, porque nuestros sentimientos o nuestra forma de pensar (ideología política, espiritualidad) han cambiado.

¿La ruptura entre progenitores e hijos es inevitable?

Todos tenemos que tomar cierta distancia con nuestros padres para convertirnos en adultos.

Cuando alguien querido muere nos preguntamos por qué. ¿No somos realistas?

Sentimos una terrible injusticia. Y tenemos razón, nada lo justifica. Pero la vida no puede vivirse con garantías, las cosas no pasan como uno se las imagina, no basta planificarlas para que salgan bien, pensar eso es irracional.

¿Cómo vivir sin ninguna certeza?

No podemos, es insoportable. Necesitamos tener alguna relación garantizada (familia, amistad), aunque sepamos que nada es para siempre, confiar e imaginar algunos horizontes de estabilidad para continuar en nuestra vida.

¿Cómo?

Correr el riesgo de vivir es apostar por las alegrías posibles. Y tener la fuerza de recordar, incluso en la noche más trágica, el destello de la felicidad que esconde.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201008/483926157067/una-ruptura-es-siempre-un-cataclismo-interior.html

Viure (poc) després de la foto més polèmica del món

El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter es va suïcidà als 33 anyos; el TNC recupera ara la seva figura en ‘Testimoni de guerra’ 

El niño de la fotografía en realidad no estaba abandonado: los equipos de Naciones Unidas habían empezado a tratar su desnutrición.

La simbólica y dolorosa fotografía tomada en Sudán en 1993 que mereció a Kevin Carter el premio Pulitzer  (Kevin Carter)

alleció con la edad de Cristo, con tan sólo 33 años. Se suicidó. Se dirigió a un lugar junto al río cercano a Johannesburgo en el que jugaba de niño, se bañó, se metió en el coche con el que había llegado y conectó la manguera al tubo del escape para llenar su interior de dióxido de carbono. Y dormirse mientras escuchaba música en su Walkman. Y así quizá ir, “si era afortunado”, como dejó escrito, con Ken, Ken Oosterbroek, otro de sus amigos fotoperiodistas, que acababa de morir en un tiroteo en el que creía, gritaba, que tenía que haber muerto él.

El fotoperiodista Kevin Carter
El fotoperiodista Kevin Carter (Rebecca Hearfield)

Para ese día, el 27 de julio de 1994, el sudafricano Kevin Carter ya había vivido mucho más, y sobre todo visto en directo mucho más horror, de lo que la mayoría de humanos acumula en vidas mucho más longevas. Había llegado a lo más alto, al premio Pulitzer, que había recogido apenas tres meses antes en Nueva York por una foto enormemente polémica, por la que le llegaron a llamar carroñero, pero también a lo más bajo, a contemplar tras su cámara el sadismo y el dolor de la condición humana, hambre infame, lluvias de balas, muertes atroces con neumáticos repletos de gasolina atados alrededor del pecho y prendidos fuego, el llamado necklacing, hasta 20 minutos de muerte hórrida para los negros colaboracionistas del apartheid de su país.

Porque Kevin Carter (1960-1994) ganó el Pulitzer por la icónica y polémica fotografía de una niña famélica a la que acechaba un buitre en un Sudán arrasado por la guerra y el hambre en 1993, pero sobre todo Carter cubrió junto a otros tres amigos y sus cámaras la brutalidad del apartheid y las terribles luchas intestinas de los sudafricanos negros en los estertores del régimen segregacionista.

Las cruentas luchas, casi una guerra civil, entre el Congreso Nacional Africano de Nelson Mandela y los zulúes del partido Inkhata de Mangosuthu Buthelezi, utilizado por el régimen blanco. La revista de Johannesburgo Living llamó a Carter y sus amigos el Bang-Bang Club, por su atrevimiento a ponerse continuamente en medio de las balas, y justamente uno de ellos, Greg Marinovich, logró el Pulitzer en 1990 con una foto de un militante del CNA matando a un zulú. Marinovich sería gravemente herido el 18 de abril de 1994 y otro miembro del grupo, Ken Oosterbroek, muerto en una lluvia de balas en el township -asentamientos donde el apartheid concentraba a los negros- de Thokoza. Carter había regresado a Johannesburgo, a 10 kilómetros, poco antes, y decía a quien quisiera escucharle que la bala tenía que haber sido para él.

Nacido en una familia católica de origen inglés, no afrikaaner, Carter desde niño detestó el régimen del apartheid. Soñó con conducir coches de carreras, estudió brevemente Farmacia con malas calificaciones, tuvo que realizar el servicio militar, donde sus compañeros le llamaron kaffir-boetie (amante de los negros) por proteger a un camarero de la cantina, y le golpearon. Escapó del servicio y se hizo dj en Durban, pero cuando perdió el trabajo intentó suicidarse. Acabó el servicio militar tras sobrevivir a una bomba del CNA que mató a 19 soldados y acabó enrolado en una tienda de fotografía y, así, en el fotoperiodismo: a los 24 años, en 1984, cuando estallaron en rebeldía los suburbios negros, quiso formar parte del grupo de reporteros blancos que retrataba la brutalidad del régimen pese al peligro y a ser arrestados una y otra vez.

La famosa fotografía de la niña sudsudanesa publicada por The New York Times, niña que luego resultó ser un niño y que no se estaba muriendo -aunque lo haría de adolescente debido al paludismo-, la tomó en 1993 en un viaje junto a Joao Silva, el cuarto integrante de los Bang-Bang. La mitología respecto a la imagen del pequeño acechado por el buitre ha sido ingente. Para empezar, porque se convirtió en un símbolo del destino de África, quizá incluso un símbolo del sistema económico del mundo. ¿Por qué no ayudaste a la niña?, le preguntaron una y otra vez al saber que tardó minutos en tomarla, esperando a que quizá el buitre abriera las alas. Algunos diarios señalaron que el verdadero carroñero era él. Pero el niño no estaba solo perdido, sino muy cerca de una larga y famélica cola de ayuda alimentaria de la ONU en la que estaban sus padres, como prueba la pulsera que lleva, del programa de ayuda.

Sin duda no le ayudó a seguir viviendo, pero no fue lo que le quitaría la vida. La pérdida de su amigo Oosterbroek y su propia situación personal sí lo harían. Carter se aficionó a la marihuana primero y luego a una mezcla de potentes narcóticos que le ayudaban a disminuir el dolor y la lucidez que le proporcionaban las imposibles escenas que vivía sin miedo en directo continuamente. Fue también un empujón más para un desorden vital que le llevaba de una relación a otra -dejó a una hija de seis años- y que poco a poco le conduciría  a perder aviones, entrevistas, carretes de fotografía. Todo sumado a la presión por estar a la altura -envió tarde un carrete de fotos de la visita de Mitterrand a Sudáfrica, pero cuando Sygma, la agencia fotográfica que le fichó en Nueva York tras el Pulitzer las vio, le dijo que tampoco habrían estado a la altura de sus clientes-, acabó quitándose la vida en el momento que su carrera más debería haber brillado.

En la nota de suicidio escribió: “Deprimido… sin teléfono… dinero para el alquiler… dinero para mantener a la niña… dinero para las deudas… ¡¡¡dinero!!! . . . Me persiguen los vívidos recuerdos de matanzas y cuerpos, de ira y dolor… de niños hambrientos o heridos, de hombres locos de gatillo fácil, con frecuencia policía, o ejecutores. Me voy a reunirme con Ken, si soy afortunado”.

Desde el día 21 el TNC recupera la figura de Kevin Carter junto a la de la periodista asesinada en Siria Marie Colvin en Testimoni de guerra, escrita y dirigida por Pau Carrió y protagonizada por Laura Aubert y Pol López.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20210108/6172938/kevin-carter-pulitzer-tnc-fotoperiodismo-apartheid.html

un professor corregeix exàmens a l’hospital abans de morir

Professor Alejandro Navarro / Sandra A. Venegas
El professor Alejandro Navarro a l’hospital, corregint exàmens

L’Alejandro Navarro és un professor que s’ha fet viral perquè, mentre estava agonitzant abans de morir, es va posar a corregir els exàmens dels seus alumnes.

Un professor corregeix exàmens abans de morir

La Sandra Venegas, la seva filla, el dijous va compartir una foto del seu pare estirat al llit de l’hospital mentre corregia els exàmens i, en qüestió d’hores es va fer viral. Els fets van passar a Texas, als Estats Units, quan l’home va anar a urgències amb l’ordinador, ja que estava preocupat per les notes dels seus alumnes.

Els metges li van dir que es moriria i, l’Alejandro, preocupat pels exàmens dels estudiants, no va parar de corregir-los fins a l’últim moment. A les imatges, que s’han viralitzat a les xarxes socials, es pot veure com el professor està estirat a la llitera de l’hospital mentre corregeix els exàmens amb el portàtil i, al cap de poca estona de posar les notes, va acabar morint.

Sandra Venegas y Alejandro Navarro / Sandra A. Venegas

Foto viral de l’Alejandro Navarro

“Hi ha professors que fan moltíssimes hores extres, inclús amb la pandèmia del coronavirus. No hem de deixar que treballin a casa. Hem de ser amables amb els professors i no s’ha de normalitzar que treballin tantes hores”, comenta Venegas a la publicació de Facebook.

https://elcaso.elnacional.cat/ca/noticies/professor-corregeix-examens-alumnes-abans-morir-alejandro-navarro-foto-facebook-viral_43205_102.html