¿Cuánta importancia le da en su vida a estar enamorado “ese estado de imbecilidad transitoria” como decía Ortega? ¿Lo comparte?
Le doy mucha importancia. El estado de imbecilidad transitoria es sólo el acné juvenil del amor.
¿Un romántico nace o se hace?
Un romántico se hace cuando encuentra según a quién.
Siempre se habla del primer amor. ¿Cree que está sobrevalorado?
El primer amor no suele ser casi nunca amor.
¿Lo recuerda?
Claro que lo recuerdo. En mi caso, sí lo fue.
Los más realistas hablan del amor como un cóctel de sustancias (dopamina y norepinefrina principalmente) que segrega el cerebro haciendo que nos obsesionemos con una persona. ¿Cree que somos más química que física?
(Jordi Llisterri –CR) Més que un Pregó va ser una Professió de Fe. De Fe en els missioners però des l’agnosticisme. Pilar Rahola va fer aquest dissabte una defensa del sentit que té avui la tasca dels missioners en el Pregó del Domund d’aquest any que va acollir la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona. I una reivindicació de dos conceptes que fins i tot molts cristians utilitzen amb la boca petita: evangelitzar i caritat.
Més enllà del reconeixement de la tasca dels missioners, Pilar Rahola va preguntar perquè s’ha qüestionat tantes vegades ideològicament el seu paper evangelitzador: “Per què fer propaganda ideològica és correcte i evangelitzar no ho és?”. O “Per què anar a ajudar el proïsme és correcte quan es fa des d’un ideal terrenal i no ho és quan es fa en nom d’un ideal espiritual?”. La seva resposta -“de no creient”- és que “la missió d’evangelitzar és també una missió de servei a l’ésser humà”. Aquest servei té sentit perquè “el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom”.
No cal descriure la satisfacció dels assistents al Pregó, llargament aplaudit. També de la primera fila, amb l’arquebisbe Joan Josep Omella i l’auxiliar Sebastià Taltavull. A l’acte hi van donar suport amb la seva presència altres personalitats del món polític i social com el conseller de la Generalitat Jordi Jané, el president Artur Mas, l’exconsellera Irene Rigau, l’exalcalde Xavier Trias (l’únic regidor de Barcelona present), el director general de Fundació Bancària “la Caixa”, Jaume Giró, el director de La VanguardiaMàrius Carol, o l’economista i escriptor Antoni Vives.
Omella va agrair a Pilar Rahola “la defensa dels missioners”. Una realitat que coneix de primera mà, per la seva formació en els Pares Blancs i per l’experiència de dos anys de missioner al Zaire: “He vist com s’han transformat pobles sencers a poc a poc”. També va agrair el suport que reben els missioners de les seves comunitats i dels seus famílies. I va demanar uns moments de pregària per la seva tasca.
“La nostra feliç ètica laica”
Rahola en la Pregó va assegurar que no hi ha cap “revolució més pacífica, ni fita més grandiosa” que la d’aquells que “l’amor de Déu els porta a entregar la vida al servei de la humanitat”. La “dificultat per entendre la divinitat” que va reconèixer la periodista, no és per ella un obstacle per “veure Déu en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen”.
Per això també va reivindicar el concepte de caritat cristiana, “un sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la pròpia vida per millorar la vida de tots”. “Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat!”, va expressar contundent.
Rahola no va oblidar els noms d’alguns dels missioners que han mort recentment com Isabel Solà de la Congregació de Jesús Maria o els germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo o Miguel Pajares. Un exemple de com “les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de pau, que ens donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda”. “Gràcies per creure en un Déu de llum que ens il·lumina a tots”, va concloure. [A sota podeu llegir el pregó sencer i veure’n un fragment].
“La pregonera ideal”
També es va sumar a l’acte el periodista Josep Cuní, a través d’un vídeo des d’Iraq on s’ha desplaçat aquest cap de setmana per seguir l’actualitat del conflicte que viu aquest país. Cuní va explicar com en aquestes situacions ha vist “com el principi cristià no distingeix diferents religions perquè es basa en la fraternitat” i la seva ajuda arriba a tothom per igual.
El president de les Obres Missionals Pontificies a Espanya, Anastasio Gil, també va quedar plenament satisfet d’haver organitzat l’acte a Barcelona. Va comprovar com havia estat un encert l’elecció de la pregonera d’aquest any: “No hi ha cap dubte que és una pregonera ideal”.
Gil va agrair especialment la col·laboració de la Sagrada Família i va regalar al president delegat del Patronat, Esteve Camps, una de les clàssiques guardioles del Domund. Per Camps, la missió d’ajudar als missioners és una tasca com la de la Sagrada Família: “una persona sola no pot fer res”.
El Cor de Cambra Francesc Valls també va participar a l’acte i va tancar-lo amb el Cant dels Ocells versionat per Bernat Vivancos.
Claire Marin, doctora en Filosofia, professora i escriptora, reflexiona sobre las ruptures
Tinc 46 anys. Visc a París. Sóc membre de el Centre Internacional de Filosofia Francesa Contemporània. No crec que la filosofia pugui ser realment un consol, però ajuda a ordenar el caos interior quan la vida és dolorosa o estressant. Quan no creus en cap déu, la filosofia és molt útil
La esperanza de encontrarse
Por mucho que intentemos planificarla, la vida dispone de nosotros, las cosas se tuercen, se rompen y nos dejan hechos añicos. Claire Marin ha escrito un libro difícil y duro, Rupturas (Alienta), en el que se resiste a dejarse llevar por la visión simplista de los nuevos inicios. Si está en ese momento de ruptura sentimental, laboral, familiar, le ayudará a dimensionar el dolor, entender que el borrón y cuenta nueva no forma parte de la naturaleza de la ruptura y que por más que lo deseemos no es un corte limpio, es un desgarro del tejido de una vida en común, y eso nos cambia. No todos tenemos la misma capacidad para sobreponernos y transformar el pasado, pero verter luz y afrontarlo nos ayuda. “Toda ruptura conlleva la esperanza de encontrarse y el riesgo de perderse”.
Toda ruptura es un desgarro?
La mayoría lo son si te involucraste sinceramente en la relación. Estás perdiendo una parte de ti mismo cuando terminas una historia.
¿Las rupturas son nuestras tanto si las producimos como si las sufrimos?
Sí, muchos de nosotros seremos ambos durante nuestra vida, pero también se puede vivir como una liberación, un movimiento de sinceridad y autenticidad, el momento en que dejas de mentir a los demás o a ti mismo.
¿Cualquier tipo de ruptura?
No importa si es amorosa, familiar, profesional o una ruptura con la vida interior, todo depende de la razón de la ruptura y de la forma en que puede dañar a alguien más.
Romper no es una página en blanco.
A todos nos gustaría ver la ruptura como la ocasión de una nueva vida y convertir lo ocurrido en conocimiento. Pero a veces no es más que el efecto de la falta de valor, de la dejadez.
¿Las rupturas no nos cambian?
Pueden transformarnos, depende de la forma en que respondamos a ellas. Puede ser la oportunidad de redefinir nuestra vida, pero también puede ser una experiencia muy destructiva. Estar acompañado por la familia o los amigos es esencial para encontrar la energía para superar la tristeza y la soledad.
¿Nuestra vida está hecha de rupturas?
Sí, y nos gustaría que fueran limpias, pero son un desgarro constante. Desgarramos el tejido de una vida en común en la que las identidades están tan mezcladas que ya nadie sabe dónde empieza uno o acaba el otro.
Queremos que la ruptura acabe rápido, iniciar una nueva vida, ¿es posible?
No si la relación es importante en nuestra vida. Las cosas, los libros, las canciones, los lugares están llenos de recuerdos compartidos. No es tan fácil borrar nuestro pasado, incluso si decidimos terminar una historia sigue viviendo en nosotros, a pesar de nosotros. Una ruptura es siempre un cataclismo interior.
Una enfermedad, un duelo, una depresión, ¿es una ruptura con nosotros mismos?
Al contrario: nos sentimos atrapados en nuestra vida, pegados a nosotros mismos, cuando preferiríamos olvidarnos de nosotros mismos, para salir de nuestra vida.
¿Podría crear nuevas posibilidades o es sólo la experiencia de la pérdida?
Puede tomar algún tiempo, pero podemos descubrir una nueva forma de vida mucho más satisfactoria que la anterior, aunque no hayamos elegido la ruptura. Por el contrario: puede que hayas fantaseado con una ruptura como el comienzo de una gran nueva vida y estar muy decepcionado por ello.
Dice que la mayoría de los fracasos no nos aportan nada. ¿El dolor es inútil?
Por supuesto que sí. Puede ser simplemente destructivo. Algunos fracasos fragilizan a la gente, a veces durante mucho tiempo. Cuando has sido traicionado o humillado, puede pasar mucho tiempo antes de que vuelvas a tener confianza, antes de que vuelvas a confiar en alguien.
Después de una ruptura el otro se convierte en un desconocido, ¿sucumbimos a la ilusión del amor?
A menudo la posibilidad de ser otro pone de manifiesto, de manera dolorosa, las ilusiones del amor y del afecto: ¿cómo ha podido engañarme de esta manera?
Duele.
O tal vez no sea una ilusión, tal vez la otra persona ha cambiado realmente y esa es la razón por la que tuvo que irse: para ser libre de expresar otra parte de su personalidad que no podía existir en la relación anterior.
¿Qué podemos hacer con la rabia?
Convertirla en energía. Energía para hacer algo que no nos habríamos atrevido antes, energía para ser más independientes, para crear. Pero también puede ser muy obsesiva. El tiempo ayuda a manejarla progresivamente.
Cuando nos rompemos, ¿qué es lo que se rompe en nuestro interior?
Puede ser una personalidad en la que ya no encajamos o un compromiso al que no podemos ser leales ahora, porque nuestros sentimientos o nuestra forma de pensar (ideología política, espiritualidad) han cambiado.
¿La ruptura entre progenitores e hijos es inevitable?
Todos tenemos que tomar cierta distancia con nuestros padres para convertirnos en adultos.
Cuando alguien querido muere nos preguntamos por qué. ¿No somos realistas?
Sentimos una terrible injusticia. Y tenemos razón, nada lo justifica. Pero la vida no puede vivirse con garantías, las cosas no pasan como uno se las imagina, no basta planificarlas para que salgan bien, pensar eso es irracional.
¿Cómo vivir sin ninguna certeza?
No podemos, es insoportable. Necesitamos tener alguna relación garantizada (familia, amistad), aunque sepamos que nada es para siempre, confiar e imaginar algunos horizontes de estabilidad para continuar en nuestra vida.
¿Cómo?
Correr el riesgo de vivir es apostar por las alegrías posibles. Y tener la fuerza de recordar, incluso en la noche más trágica, el destello de la felicidad que esconde.
El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter es va suïcidà als 33 anyos; el TNC recupera ara la seva figura en ‘Testimoni de guerra’
La simbólica y dolorosa fotografía tomada en Sudán en 1993 que mereció a Kevin Carter el premio Pulitzer (Kevin Carter)
alleció con la edad de Cristo, con tan sólo 33 años. Se suicidó. Se dirigió a un lugar junto al río cercano a Johannesburgo en el que jugaba de niño, se bañó, se metió en el coche con el que había llegado y conectó la manguera al tubo del escape para llenar su interior de dióxido de carbono. Y dormirse mientras escuchaba música en su Walkman. Y así quizá ir, “si era afortunado”, como dejó escrito, con Ken, Ken Oosterbroek, otro de sus amigos fotoperiodistas, que acababa de morir en un tiroteo en el que creía, gritaba, que tenía que haber muerto él.
El fotoperiodista Kevin Carter (Rebecca Hearfield)
Para ese día, el 27 de julio de 1994, el sudafricano Kevin Carter ya había vivido mucho más, y sobre todo visto en directo mucho más horror, de lo que la mayoría de humanos acumula en vidas mucho más longevas. Había llegado a lo más alto, al premio Pulitzer, que había recogido apenas tres meses antes en Nueva York por una foto enormemente polémica, por la que le llegaron a llamar carroñero, pero también a lo más bajo, a contemplar tras su cámara el sadismo y el dolor de la condición humana, hambre infame, lluvias de balas, muertes atroces con neumáticos repletos de gasolina atados alrededor del pecho y prendidos fuego, el llamado necklacing, hasta 20 minutos de muerte hórrida para los negros colaboracionistas del apartheid de su país.
Porque Kevin Carter (1960-1994) ganó el Pulitzer por la icónica y polémica fotografía de una niña famélica a la que acechaba un buitre en un Sudán arrasado por la guerra y el hambre en 1993, pero sobre todo Carter cubrió junto a otros tres amigos y sus cámaras la brutalidad del apartheid y las terribles luchas intestinas de los sudafricanos negros en los estertores del régimen segregacionista.
Las cruentas luchas, casi una guerra civil, entre el Congreso Nacional Africano de Nelson Mandela y los zulúes del partido Inkhata de Mangosuthu Buthelezi, utilizado por el régimen blanco. La revista de Johannesburgo Living llamó a Carter y sus amigos el Bang-Bang Club, por su atrevimiento a ponerse continuamente en medio de las balas, y justamente uno de ellos, Greg Marinovich, logró el Pulitzer en 1990 con una foto de un militante del CNA matando a un zulú. Marinovich sería gravemente herido el 18 de abril de 1994 y otro miembro del grupo, Ken Oosterbroek, muerto en una lluvia de balas en el township -asentamientos donde el apartheid concentraba a los negros- de Thokoza. Carter había regresado a Johannesburgo, a 10 kilómetros, poco antes, y decía a quien quisiera escucharle que la bala tenía que haber sido para él.
Nacido en una familia católica de origen inglés, no afrikaaner, Carter desde niño detestó el régimen del apartheid. Soñó con conducir coches de carreras, estudió brevemente Farmacia con malas calificaciones, tuvo que realizar el servicio militar, donde sus compañeros le llamaron kaffir-boetie (amante de los negros) por proteger a un camarero de la cantina, y le golpearon. Escapó del servicio y se hizo dj en Durban, pero cuando perdió el trabajo intentó suicidarse. Acabó el servicio militar tras sobrevivir a una bomba del CNA que mató a 19 soldados y acabó enrolado en una tienda de fotografía y, así, en el fotoperiodismo: a los 24 años, en 1984, cuando estallaron en rebeldía los suburbios negros, quiso formar parte del grupo de reporteros blancos que retrataba la brutalidad del régimen pese al peligro y a ser arrestados una y otra vez.
La famosa fotografía de la niña sudsudanesa publicada por The New York Times, niña que luego resultó ser un niño y que no se estaba muriendo -aunque lo haría de adolescente debido al paludismo-, la tomó en 1993 en un viaje junto a Joao Silva, el cuarto integrante de los Bang-Bang. La mitología respecto a la imagen del pequeño acechado por el buitre ha sido ingente. Para empezar, porque se convirtió en un símbolo del destino de África, quizá incluso un símbolo del sistema económico del mundo. ¿Por qué no ayudaste a la niña?, le preguntaron una y otra vez al saber que tardó minutos en tomarla, esperando a que quizá el buitre abriera las alas. Algunos diarios señalaron que el verdadero carroñero era él. Pero el niño no estaba solo perdido, sino muy cerca de una larga y famélica cola de ayuda alimentaria de la ONU en la que estaban sus padres, como prueba la pulsera que lleva, del programa de ayuda.
Sin duda no le ayudó a seguir viviendo, pero no fue lo que le quitaría la vida. La pérdida de su amigo Oosterbroek y su propia situación personal sí lo harían. Carter se aficionó a la marihuana primero y luego a una mezcla de potentes narcóticos que le ayudaban a disminuir el dolor y la lucidez que le proporcionaban las imposibles escenas que vivía sin miedo en directo continuamente. Fue también un empujón más para un desorden vital que le llevaba de una relación a otra -dejó a una hija de seis años- y que poco a poco le conduciría a perder aviones, entrevistas, carretes de fotografía. Todo sumado a la presión por estar a la altura -envió tarde un carrete de fotos de la visita de Mitterrand a Sudáfrica, pero cuando Sygma, la agencia fotográfica que le fichó en Nueva York tras el Pulitzer las vio, le dijo que tampoco habrían estado a la altura de sus clientes-, acabó quitándose la vida en el momento que su carrera más debería haber brillado.
En la nota de suicidio escribió: “Deprimido… sin teléfono… dinero para el alquiler… dinero para mantener a la niña… dinero para las deudas… ¡¡¡dinero!!! . . . Me persiguen los vívidos recuerdos de matanzas y cuerpos, de ira y dolor… de niños hambrientos o heridos, de hombres locos de gatillo fácil, con frecuencia policía, o ejecutores. Me voy a reunirme con Ken, si soy afortunado”.
Desde el día 21 el TNC recupera la figura de Kevin Carter junto a la de la periodista asesinada en Siria Marie Colvin en Testimoni de guerra, escrita y dirigida por Pau Carrió y protagonizada por Laura Aubert y Pol López.
El professor Alejandro Navarro a l’hospital, corregint exàmens
L’Alejandro Navarro és un professor que s’ha fet viral perquè, mentre estava agonitzant abans de morir, es va posar a corregir els exàmens dels seus alumnes.
Un professor corregeix exàmens abans de morir
La Sandra Venegas, la seva filla, el dijous va compartir una foto del seu pare estirat al llit de l’hospital mentre corregia els exàmens i, en qüestió d’hores es va fer viral. Els fets van passar a Texas, als Estats Units, quan l’home va anar a urgències amb l’ordinador, ja que estava preocupat per les notes dels seus alumnes.
Els metges li van dir que es moriria i, l’Alejandro, preocupat pels exàmens dels estudiants, no va parar de corregir-los fins a l’últim moment. A les imatges, que s’han viralitzat a les xarxes socials, es pot veure com el professor està estirat a la llitera de l’hospital mentre corregeix els exàmens amb el portàtil i, al cap de poca estona de posar les notes, va acabar morint.
Foto viral de l’Alejandro Navarro
“Hi ha professors que fan moltíssimes hores extres, inclús amb la pandèmia del coronavirus. No hem de deixar que treballin a casa. Hem de ser amables amb els professors i no s’ha de normalitzar que treballin tantes hores”, comenta Venegas a la publicació de Facebook.
“En este momento, acostado en la cama, enfermo y recordando toda mi vida, me doy cuenta de que todo el reconocimiento y riqueza que tengo no tiene sentido frente a la muerte inminente. Tengo el dinero para contratar al mejor en la tarea que sea, pero no es posible contratar a alguien para que cargue mi enfermedad. El dinero puede conseguir todo tipo de cosas materiales, pero hay una cosa que no se puede comprar: LA VIDA.
A medida que crecí me di cuenta que un reloj de $300 y uno de 3.000.000 muestran la misma hora. que con un automóvil de $150.000 y uno de $15.000.000 podemos llegar al mismo destino. Que un vino de $150 o uno de $1.500, generan la misma “resaca”. Que en una casa de 300 metros cuadrados, o en una de 3.000, la soledad es la misma. La verdadera felicidad no proviene de las cosas materiales, proviene del afecto que nos dan nuestros seres queridos”.
La Vanguardia, La Contra. Ima Sanchís. 31 gener 2007
Susana Tamaro, Escritora. Tengo 50 años. Nací en Trieste y vivo en Orvieto, en plena naturaleza, con una amiga, 6 perros, 4 gatos y un montón de cabras. La urgencia es la educación de los niños y tengo una fundación para el desarrollo de la mujer: creo que el cambio depende de nosotras. Soy católica practicante. Publico Escucha mi voz (Seix Barral, y Columna en catalán)
Su vida cuelga en la red… –Sí, fotos de mi infancia, mis perros, mi casa. Mi éxito irritó a muchos y se ha escrito tal cantidad de calumnias sobre mí que era la manera de que los lectores supieran quién soy. –¿Cuántos padres ha tenido? –Tres o cuatro, ahora es bastante común, pero no lo era en los años 50. Mis padres biológicos cambiaban a menudo de pareja. –¿Cómo le afectó? –Yo no he tenido una familia porque no me he visto capaz de mantener una relación estable, no tengo un modelo de referencia. –¿Qué es el mal para usted? –El mal está en nuestro corazón. Temo a la gente que dice yo soy bueno, porque ése es el inicio del mal, pensar que no está dentro de nosotros, que no va con nosotros. –¿Y cuál el mal social actual? –La manipulación. Hoy la filosofía de nuestro mundo es que es bueno lo que para mí es bueno, por lo tanto la vía del mal esta ahora más tolerada. –¿Se acabó el humanismo del viejo mundo? –Sí, Europa es un continente acabado. Para empezar, ya no nacen niños. Llegarán otros pueblos y nos transformarán, pero la Europa que hemos conocido es un mundo cansado y sin razón de ser. Nos hemos entregado a la cultura del narcisismo, el culto al individuo, ya no hay comunidad, sociedad. –¿El feminismo ha fracasado? –Yo participé en ese movimiento y sí, fracasamos, porque ahora para una chica, incluso una niña, lo importante es tener un buen cuerpo, ser carne de cama o de miradas.
–Eso es aspirar a bien poco. –Es de una pobreza para la vida de las adolescentes extraordinaria, peor que en el medievo porque se manipulan, cambian sus labios, sus senos, y lo hacen a los 16 o 18 años. En Italia las niñas de 7 y 8 años van vestidas con minifalda, maquilladas, como pequeñas prostitutas. Son educadas para ser mujeres objeto. Es una perversión total y esta ocurriendo en silencio, ante nuestros ojos. –¿Cómo corregirlo? –Difícil, hace falta que seamos conscientes de nuestro papel en este mundo: somos tristes consumidores; pero como tales podemos actuar, yo cuando veo un producto cuya publicidad ofende a la mujer dejo de comprarlo. Ésa es una defensa, pero para corregir hay que modificar la educación. –Adelante. –Lo que ven los niños por la televisión es veneno.Tratamos a los niños como si fuesen cubos de la basura, les damos de todo y luego nos sorprendemos de que sean violentos o se droguen por pura insatisfacción. La educación es la gran batalla política. –¿A quién le interesa hacer de los niños adultos manipulables? –El gran sueño es transformar todo el mundo en un gran supermercado lleno de consumidores. Los niños son la generación de esclavos mentales del futuro, la televisión los programa para ser compradores y obedecer a los medios de comunicación. Estamos criando niños de una pobreza interior increíble. –¿Hay que educar en valores? –Sí, la educación no consiste en aprender a manejar ordenadores y dominar el inglés como venden los políticos, la educación son herramientas para saber quién eres y después ser capaz de comunicar con los otros, ni escapar, ni dominar; recuperar los fundamentos: yo miro, yo escucho, yo pienso. –El modelo familiar tampoco funciona. –Hemos abatido a la familia tradicional sin una alternativa. Los niños ya no se crían en núcleos familiares amplios, tíos, tías, abuelos. Cuando la familia se reduce a un papá, una mamá y un niño, todas las neurosis recaen en el niño, las ansias de mamá y las de papá. Antes existía el mundo de los niños y el de los adultos.
–Ahora hay más intimidad entre padres e hijos. –A veces demasiada, los niños se hacen cargo de las debilidades de los padres, de sus discusiones, y se explican entre ellos que papá tiene una amante y mamá va al psicólogo; es una locura, el niño se convierte en el confidente, y eso no tiene sentido. –Todo lo que usted dice es reaccionario para sus críticos. –Lo sé, pero a mí me parece puro sentido común. Hubo esa gran ruptura en el 68, necesaria y positiva, pero no se ha construido nada y han llegado los medios para llenar el hueco, siempre hay alguien que te dice lo que debes hacer, ya no existe el silencio, en todas partes hay ruido; si tú no estas con tus propios pensamientos, cómo vas a entender el sentido de las cosas, es imposible. Vivimos bajo una manipulación perversa, muy sutil. –Acabaremos consumiéndonos los unos a los otros. –En eso se basa hoy el sexo, puro consumo, los jóvenes aprenden a acumular relaciones porque ahora toca tener experiencias, todo se consume en el instante. Lástima, porque el primer amor es algo para atesorar. –Usted ha elegido vivir con una mujer. –Sí, una amiga, porque la vida cotidiana es así más fácil y divertida que viviendo sola. –¿Por qué no con un hombre? –Son más habituales las incomprensiones, yo nunca he encontrado un hombre que respetara mi mundo privado, la escritura, y además no me libro de esa obligación inconsciente y atávica de atenderlos y cuidarlos. –¿Y dice usted que la prueba de la existencia de Dios es el perro? –Sí, porque el perro es la entrega, el amor total. Creo que Dios lo ha creado para hacernos entender que existe la posibilidad de amar plenamente y sin condiciones, un buen ejemplo si fuéramos menos cobardes.
Fa ficció de la dura realitat viscuda pel món. Predica i després escriu. Les novel·les són les benaurances d’aquest capellà-escriptor lliure. Pere Ortís, un represaliat espiritual que té fe en l’escriptura, en la humanitat i en el que no es veu però hi és.
Mirada de fe en el llunyà i el proper. Pere Ortís al peu de l’església de Santa Maria de Preixana (l’Urgell), on fa missa. Al costat hi ha la caseta blanca on viu i escriu. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)
Hi ha la caseta. Arrebossada d’aquell blanc desarrollista. Una caseta colonial, tropical. Una caseta que sembla de cap de setmana en un poble de dia a dia. Una caseta que podria ser en una d’aquelles urbanitzacions de costa que no veuen el mar. Una caseta que podria ser enmig d’una planura on bufen els vents dels destins sense bitllet. Una caseta que podria ser a tot arreu. Una caseta petita, de planta baixa. Un rectangle sense equivocacions. Fe planera, horitzontal. Tot és clar. Si no fos que a la vora, a tocar, a una esgarrapada d’ombra hi ha Santa Maria de Preixana.
Hi ha l’església. Cop de puny gòtic. I manetes barroques. Finestrals senyorius de petits plors. Un rectangle de pedres rumiades. El poder seu al banc dels segles. Fe vertical, d’alçar el dit. Omnipresent. Omniscient. Davant, una balconada d’aire que ho fa veure tot: Preixana, a la falda, i totes les estovalles de la planúria del gran Urgell: Bellpuig, Mollerussa, les Borges Blanques, Maldà… 360 graus d’esperança. Un cel a la terra. Sense aquest paisatge, real i espiritual, no hi hauria aquesta història. Hi ha dos portes per entrar-hi. La petita, la de la caseta, i la gran, la de l’església. Si piques a la petita surt l’escriptor. Si piques a la gran surt el capellà. Pere Ortís (Bellpuig, 1930). L’escriptor-capellà; el capellà-escriptor. Entre predicar i escriure. Entre la ficció i la realitat. Entre creure i viure. Entre dos evangelis. Piquem. I entrem per una altra porta. Aquella a través de la qual hi és tot.
—Per què es fa capellà vostè?
—Una pregunta ben interessant. Jo em vaig fer capellà bàsicament perquè un nen als nou o deu anys no té criteri, es guia per allò sensible que veu. Érem una família pastissera de Bellpuig, el meu pare era pastisser i ja de petitets ens tenien subjectes a la feina. Érem pobres, érem set germans; s’havia d’arrencar el negoci i durant la guerra el pare va estar amagat perquè el volien pelar els rojos. El pobre no es va posar mai amb ningú… Només perquè anava a missa.
—On s’amaga?
—El meu pare era molt, molt llest i es va construir uns amagatalls en què també va col·laborar la meva germana Maria Teresa, perquè la gran, l’Antonieta, era a la botiga. Hi havia el menjador, que era tot continu: menjador, sala d’estar i cuina. Hi havia uns armaris a la paret, però hi havia un buit entre tots dos, tapat amb una fusta, i ell movia l’armari i es posava darrere, en aquell buit. Ens van fer tres escorcolls i no el van trobar. Després va voler sortir de tantes angúnies i…
—Què va fer?
—A baix de l’obrador hi havia un soterrani. Va tapar una boca del soterrani amb llenya, un munt de llenya ben col·locadeta, per a l’hivern, i hi va penjar unes teranyines molt estratègiques com volent dir: “Això ja és vell, per aquí no hi teniu entrada!”. I a l’altra banda del soterrani hi havia una obertura. Ell la va tapar amb botes de vi i licor, que venia. En va deixar una de buida, que donava exactament a l’entrada aquesta, i fins i tot en una bota hi va posar vi, per si n’obrien l’aixeta.
—No se’n van adonar mai, que era allà?
—El curiós del cas és que l’alcalde de Bellpuig, que era un bon home, pobret, va venir una vegada acompanyat dels del comitè roig del poble, que tenien el pare a la llista. Va avisar que venien a buscar el pare. I van entrar i la mare era al llit, que havia tingut la meva germana Àngels, estava malaltona encara. Li van aixecar els matalassos, van mirar si sota hi era. I van baixar cap baix. Van mirar-ho tot i no van trobar res. Llavors, la mare va recordar que hi havia els calçotets llargs d’hivern del pare penjats damunt de l’escala. Van passar, van apartar els calçotets… No s’hi van fixar. És a dir, d’acord amb els més religiosos: un miracle. I l’alcalde ho sabia, que el teníem allà. Pobre… Tot i que després els rojos el van empresonar.
—Com?
—Espera! A un altre home del comitè, que també va comunicar un cop al meu pare que el tenien a la llista per pelar-lo, els rojos també el van empresonar a Lleida, i després de la guerra, els altres, els nacionals, el volien matar. El meu pare i un oncle meu van anar a Lleida i van dir: “Aquest senyor no ha fet cap mal, ha fet el bé d’avisar i salvar-ne moltes, de persones!”. I el van salvar. Va venir a casa i es va agenollar als peus del pare: “Lluís, m’has salvat la vida”. I el pare diu: “Alça’t, home, que tu me la vas salvar a mi!”.
—Es fa capellà per tot això? Perquè persegueixen el pare, per la guerra…?
—Sí, però hem deixat de banda que jo ja m’escapo sempre. Com que a casa havies de treballar i veia el convent de Bellpuig, el pati que donava a la carretera, que hi havia la canalla jugant a futbol, i em deia: “Jo vull anar cap al convent!”.
—Pel futbol?
—Sí.
—El cridava més el futbol que el convent?
—Exactament, aquesta va ser la motivació. La pilota. Els nens jugant allà i divertint-se i jo a casa netejant llaunes i oliant-les, i noi, vaig començar a pensar… Però quan ets allà entres a una olla de pressió, ja t’estàs atabalant que si surts, que si aniràs a l’infern…
—A quina edat entra al convent?
—Jo soc de 1930… Als nou-deu anys, després de la guerra.
—Ja ho veu clar, això de ser capellà?
—Quan soc al convent, sí, per raó del bombardeig psicològic. Hi ha l’ideal de missioner, bé que està bé, això. Ho encaixes per grat o per força, no?
—Hi influeix molt el moment, oi? El franquisme, el nacionalcatolicisme…
—Jo estava molt mentalitzat pel franquisme. El mal que em va fer la formació eclesiàstica sota criteris del franquisme. I després ja quan vaig anar a l’Espluga de Francolí…
—Com?
—Vaig anar l’Espluga de Francolí per ser novici. Tenia quinze anys.
—I què passa allà?
—Teníem un superior mallorquí. Hi havia sa colònia mallorquina, que estaven tots… estaven afectats per la guerra. Quan va esclatar la guerra, la Generalitat va anar a conquerir Mallorca i van fracassar. Hi havia mallorquins que eren acèrrims de Franco i van concebre un odi a Catalunya; això era palpable allà, no toleraven que parléssim català. Aquest superior ens va imposar el castellà incondicionalment.
—En tot moment?
—Tot el que era oficial havia de ser “en castellano”. I allà dintre el messies no era Jesucrist, no; era Franco. Ara, nosaltres parlàvem en català.
—El tracte personal era en català?
—En català. Però, de fet, allí hi manava Franco, començant per la llengua. I després se li veia, a aquell superior, se li veia un favoritisme pels mallorquins, i hi havia uns quants personatges realment sinistres. Posar, per exemple, a un català, dintre la pastilla de sabó, navalles d’afaitar perquè es ferís rentant-se les mans.
—De veritat? Quants catalans eren?
—Érem una cinquantena de xicots, i de catalans… uns deu màxim. N’hi havia un que es deia Sebastià Solà, fill de Bell-lloc i germà del Joan Solà, el gran gramàtic. Doncs ell també ens va animar secretament amb el català i el tenien fitxat. Ell em va arrencar amb el català ben parlat.
—Ja era conscient de la situació de la llengua?
—Home, jo tenia molt amor a la llengua, i potser alguna vegada vaig manifestar que volia la independència, perquè al convent de Bellpuig, que ens feien parlar també en castellà, ja vaig concebre que, noi… Catalunya independent! Són els anys 40, 41, 42; llavors hi havia un gran fervor a Catalunya per Franco, i els mateixos catalans eren oposats a la llengua, la tenien per una llengua… I jo, en canvi, la defensava.
—Com la defensava?
—Parlant i procurant parlar-la més bé.
—Això és el que fan el grup de seminaristes catalans a l’Espluga?
—Vam crear una revista… Mural.
—Mural? Per què es deia Mural?
—Perquè anava enganxada al mur. Amb cartolines. I escrivíem els textos en català, de coses de l’internat, acudits, del poble, el paisatge…
—Ho veia tothom, entenc…
—Sí. Ho veia tothom i fins i tot els mallorquins, perquè no hi tenien més remei. Ara, el superior… Nosaltres hi volíem posar un títol català, que ara no me’n recordo, de quin era, però era bonic, i ell ens diu: “Un que es pugui llegir bilingüe, que es pugui llegir en les dues llengües”.
—Els molestava que fos en català…
—Els molestava, sí. Molestava als mallorquins.
—Feien alguna cosa més?
—Home, no podíem fer res més. Llegir alguns llibres que hi havia en català… Era molt limitat, el nostre camp d’acció.
—Per tant, vostè ja estava marcat…
—Sí, a mi em tenien per separatista i catalanista, sí.
—Fins que l’ordenen…
—L’1 de maig de 1955, a Valls. Em va ordenar capellà el bisbe Laureano Castán Lacoma, un d’aquells imposats pel franquisme. Després d’ordenar-nos, quan vam acabar a mig juny la carrera, vam anar a rebre la destinació a la casa mare, a Barcelona. I allà em van dir: “Estàs destinat a Tegucigalpa, a Hondures, a fer de professor al seminari”.
—I com es queda vostè?
—Per mi va ser un sotrac.
—No s’ho esperava?
—No, no m’ho esperava. Jo tenia la il·lusió de quedar-me per aquí, a Catalunya, de predicador, perquè deien que predicava bé… Jo tenia aquell ideal.
—Com s’ho explica, que l’enviïn a Hondures?
—Perquè em van clavar puntada i cap allà s’ha dit. El poeta mossèn Ramon Muntanyola, de l’Espluga, era tan graciós, tenia uns acudits… Arribo a casa i me’l trobo que estava llepant un segell de Franco per empegar-lo al sobre i em diu, veient-me venir: “Fins quan t’haurem de llepar el cul, padrí?”. I em va dir: “Si t’arriben a veure més addicte al Movimiento no t’envien tan lluny de Catalunya”. Ho va encertar…
—Vostè creu que el van enviar tan lluny per…
—Jo crec que sí, perquè era molt catalanista.
—Puntada a Tegucigalpa. Aterra allà i què s’hi troba?
—Faig de professor dos anys en un seminari interdiocesà. Ensenyava als nens matemàtiques, que no en sé gens. I després, filosofia en llatí. També em van posar de professor de literatura hispanoamericana. Després vaig demanar el trasllat i em van enviar a la costa nord. Vaig ser dos anys vicari a Tela, port de mar. Són quatre, dos a Tegucigalpa, dos a Tela, i sis de rector de Villanueva de Cortés. Deu anys en total, per obligació, perquè era la norma dels paüls.
—Dedueixo que la seva experiència a Hondures el transforma…
—Sí.
—El desfanatitza?
—Em desfanatitza i em civilitza. Perquè era un cafre, era groller. Un exemple, per entendre-ho: en una de les parròquies que tenia, davant de l’església, a l’altra banda de la plaça, hi havia el cabildo, que és ca la vila, i al costat un bordell, una casa de barrets. Hi havia una noia que es deia Josefina que es mostrava molt en públic. Jo no vaig parlar mai amb ella. Un dia me la veig asseguda davant meu, allà a la parròquia, amb una altra senyora molt digna, i em diu: “Padre, venimos a bautizar”. Jo ja em vaig posar en guàrdia. I diu: “Ella, Josefina, será mi madrina”. I jo recordo allò del dret canònic: un pecador públic no pot ser padrí per decència. Normes carques del dret canònic. I escolta, jo, com que era un novici, no estava civilitzat, li dic: “Lo siento, pero no la puedo recibir”. Totes dues van abaixar la cara, pobres, i se’n van anar. Aquella noia, la Josefina, després d’uns anys, quan vaig tornar a Hondures, vaig preguntar per ella. Amb molta discreció, perquè no es pensessin que la sol·licitava. I els deia: “La busco para que me escuche, pobrecita, para pedirle perdón”.
—La va trobar?
—No la vaig trobar mai. Més em va doldre quan vaig saber que, amb el seu negoci, suportava la seva germana amb quatre o cinc fills, deixada pel marit. D’aquestes coses després me’n vaig penedir.
—Es va penedir de moltes?
—Ai, aquesta gent, senzilla, sobretot la dona hondurenya, que és molt, molt especial. A mi em van civilitzar. Hi ha tants casos! Era a la meva parròquia. En una habitació, molt petita. Assajava amb les catequistes, que estaven assegudes en un banc. Entra un xicot, tot demacrat, blanc, i davant meu em diu: “Padre, ayúdeme, vea que estoy hambriento y no tengo nada para comer”. I a mi m’entra el Pere groller i incivilitzat i li dic: “No, hombre, no. Un hombre joven no pide, vive de su trabajo”. Pobre xiquet, abaixa la cara avergonyit i se’n va. I com ell, la van abaixar totes les noies catequistes. Quan el noi va desaparèixer una em diu: “Padre, esto no se hace”. I jo vaig pensar: “Tens tota la raó, coi”. Cosetes així em van civilitzar.
—Per tant, és a Hondures on xoca amb la realitat…
—Exacte.
—Allà és el miracle…
—Sí. Els homes i les dones d’aquest planeta, que no en tenia cap noció. És que els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home…
Llatinoamèrica, els Estats Units… el marquen com a capellà, l’obren com a persona i posen la llavor de l’escriptor. Primer la realitat, després explicar-ho amb la veritat de la ficció.
—I també es posa malalt…
—Sí.
—I torna a Bellpuig…
—Sí.
—I després torna a Hondures…
—Sí.
—I més anar i tornar, i més malalt…
—Sí, hi havia alguna cosa dintre la meva biologia que em deia no, i va rebentar en un estat de nervis i de dispèpsies que em va molestar molt. Vinc aquí, em poso bé, torno a Hondures i em poso malament. Dic: “Això no té remei, me n’haig d’anar pel meu compte”, perquè havia de demanar quatre o cinc o sis permisos. Vaig fer una carta al superior general de París, la casa mare, i li vaig dir: “Me’n vaig per raons de salut, doni’m la dispensa dels vots”. Em va contestar: “Tant de bo que trobi la felicitat que busca”. I jo li vaig contestar: “No cerco cap felicitat, senyor. Cerco normalitzar-me i cerco llibertat, perquè no soc ocell de gàbia”.
—I la llibertat?
—Llavors me’n vaig als Estats Units, el 1969.
—Com a capellà lliure?
—Lliure.
—A on va?
—Home, em continua desfanatitzant. I crec que ja no faig tantes marranades com a Hondures. A aquella pobra gent la vaig maltractar, sobretot els primers anys. I sí, vaig aprenent anglès. Uns bons trenta anys als Estats Units, també entre anar i venir.
—Fa de capellà dels hispans?
—Jo serveixo la missa en espanyol, els atenc quan venen, que els americans no parlen ni gota d’espanyol, l’americà només parla anglès. Faig tot l’apostolat hispànic; si hi ha un malalt el visito, perquè els americans no hi van. Fins i tot també m’endossaven els negres.
—Hondures el desfanatitza. I Nova York?
—Vaig dir: “Mira, me n’aniré cap a Nova York perquè allà hi ha hispans i vaig aprenent anglès a poc a poc”. Deu anys seguits a Brooklyn.
—Sempre a Nova York?
—Després vaig passar a Long Island. I també alguns anys a Geòrgia.
—Comunitats hispanes?
—Sí. I americans també, d’aquests rancis, tradicionalistes. Molt col·laboradors, gent rica… Allà feien unes col·lectes fantàstiques.
—Quan torna cap a Catalunya?
—El 1989. Però passo cada any mesos als Estats Units i a Hondures.
—Pel que ha viscut? Per aquestes realitats llatinoamericanes i hispanes als Estats Units, tan dures? Per això ficciona la realitat?
—Exacte.
—Aquestes novel·les són la seva manera de predicar al món?
—Sí, això sí. No de predicar en un convent, perquè tots s’esgarrifarien i sortirien corrents, ni en una congregació de beates, de cap manera. Ara, per al gran món, sí; per als homes forts i als que els agrada un llenguatge realista, grosser. Perquè a les novel·les hi surten expressions com hijo de puta…
—Estem parlant de títols com La pell de la iguana, El clam de l’asfalt, El crit del guacamai… Tot això és una mena de realisme màgic en català, no?
—Sí, és com dius… Història i ficció.
—A qui s’agafa? A qui imita? Qui l’influencia?
—Quan vaig escriure La pell de la iguana acabava de llegir El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, que és premi Nobel. La vaig trobar forta i bona, coi, ben humana, ben sincera. Aquell home té un esperit tan fort… I em vaig influenciar amb aquesta una mica. Les beates me la van tirar pel cap, es van escandalitzar. Una beata de Bellpuig em va dir: “Vostè no parla així”, i una altra beata hondurenya em va dir: “Padre, ¿así nos ve usted? ¿Con eso sale usted, que nos echa estos sermones tan lindos y tan espirituales?”. I dic: “Dona, jo aquí no escric per a vosaltres; escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes. Jo escric per al gran món”.
—La primera, La pell de la iguana, 1975. Això és el que va veure i viure a Hondures. Aquí hi és tot, els problemes estructurals de l’Amèrica llatina: pobres, rics, abusos de poder, la dualitat de l’Església…
—Sí, senyor. La pell de la iguana la vaig escriure quan vaig arribar a Brooklyn. Volia imitar en català aquests autors sud-americans: Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez… M’inspiraven molt.
—Però vostè sempre ha escrit en català. Autors catalans que llegia?
—Josep Pla ha estat un dels meus més influents. Tant és així que quan vaig fer La pell de la iguana, el Jordi Pàmies, el poeta de Guissona, va dir: “Se li nota molt la influència de Josep Pla”. Josep Pla m’agrada molt, i Gaziel.
—I després, El clam de l’asfalt, de 1977, igual. El món marginal de Nova York: els hispans, els negres, la droga, el racisme, les sectes… Mons duríssims. Al límit gairebé cada dia. S’empelta de la realitat…
—I ho revesteixo de ficció.
—Quin impacte tenen aquestes obres als anys setanta a Catalunya?
—No causen cap impacte.
—Ho dic perquè és molt diferent del que s’estava publicant en català…
—Potser, sí. Però no… El meu germà em va dir una vegada, que em sembla que era a La Vanguardia, que hi sortia, i em diu: “Home, m’afalaga molt que et posin en la línia dels grans escriptors catalans”. Però això no ho he constatat mai.
—Però vostè té molta fe, perquè escriu molts més llibres… Té fe en l’escriptura, en la literatura?
—Crec en la literatura. Crec en la humanitat; pot ser bona, pot ser molt positiva, però la humanitat és molt totxa, és molt bèstia, fa malbé.
—I de l’altra? Continua tenint fe?
—Tinc fe, tot i que tinc els meus límits i dubtes. Jo us diria que no hi ha ningú que estigui completament convençut del que creu, completament, al 100%; jo crec que menteixen. No hi ha ningú ateu, descregut, que estigui ben, ben convençut d’allò en què no creu. Estem en una situació de dubte, som limitats. I sí, tinc fe, i sobretot tinc fe en la bondat; per a mi l’evangeli és, més que res, les benaurances, que és a força d’amor, reconciliació, humanitat, compassió, d’entendre els altres… Què més volem? Aquest és el meu Crist i la meva fe més fonamentals.
—Més fes… És fidel a la llengua. A vostè el preocupa. Té fe en el català?
—Sí. Però això ja és una altra mena de fe.
—Ens en sortirem, amb la llengua?
—Jo ho veig molt negre, que puguem redreçar la llengua, perquè els criteris no l’afavoreixen gens. Un dia estava amb un noi que em deia que els canvis en la llengua són evolució de la llengua i dic: “Escolta, no són evolució, sinó corrupció”. L’evolució una llengua la fa en segles, no d’un dia a l’altre, o en quaranta anys de dictadura. El que tu en dius «evolució» és corrupció, i els criteris així no ajuden els catalans. Tenim molta culpa de ser esclaus de Castella; els catalans en tenim molta culpa perquè estem atordits, estàvem sobretot, després de la guerra; el català estava degradat completament.
—I fe en el país?
—Sí.
—Creu que algun dia Catalunya serà lliure?
—Sí, ho crec. Hi ha raons perquè Catalunya sigui lliure: primer, la llei natural, els drets humans… Aquests de Madrid que diuen: “Es que el derecho a decidir no está en ninguna constitución”. Si un s’hi fixa, això no és cap raó, perquè les constitucions estan escrites pels estats i els estats no posaran una clàusula en contra seu, però la llei natural, que no la pot contradir cap llei positiva, humana, diu que els pobles, si volen ser lliures, les nacions, poden ser lliures. Hi tenen tot el dret.
—Catalunya és una causa de fe?
—Sí. Però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement.
—Ja, però sembla que Déu només sigui espanyol o castellà…
—Un dia, un tal bisbe Cañizares va dir que “ser catalán separatista y católico no era posible”, i ho vaig rebatre, això. Què s’ha cregut, aquest senyor? És completament fals! Jo soc catòlic i soc separatista i soc nacionalista.
—Però hi ha bisbes que diuen aquestes coses…
—Això és una bajanada, ja ho deia jo. Déu diuen que ha creat l’home i que ens deixa fer segons la nostra norma. Som lliures de ser bons, de ser dolents, de pensar això, de pensar allò altre. No ens treu la llibertat; si no, no tindríem mèrit, seríem uns autòmats prefabricats.
—Què creu que en pensa, Déu, de tot això?
—Home, no ho sé. Jo no puc arribar tan amunt.
—Déu és autodeterminista…
—Sí. Hi ha aquella teoria que Déu és el que ens empeny quan fem una cosa, un desig, una acció; Déu ens mou. N’hi ha que diuen que no, que som totalment lliures.
—Però vostè ha estat un represaliat espiritual?
—Sí. Tens tota la raó de dir-ho. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte. Obligat a creure.
—És antisistema, eh!
—Sí i no. Preater és un adverbi llatí que vol dir “prescindim-ne”. Hi va haver un mossèn que em va definir molt bé, em va dir: “Tu vas a la teva”. I crec que té raó, perquè, escolta, jo no hauria fet el que he fet a la vida, jo he estat a tot el món pràcticament.
—Com és que a vostè li deixen fer el que vol?
—Ho faig, no m’ho deixen fer.
—Per això és aquí, a l’església de Preixana?
—Jo soc aquí des de l’agost de 2015.
—Com és que va venir aquí?
—Perquè aquesta casa havia quedat buida i hi havia uns estadants que no eren eclesiàstics, una família.
—No hi havia capellà?
—Fa temps que no n’hi ha, fa temps. Jo no soc rector, jo soc un capellà que no sabia on caure mort.
—Hi està d’ocupa?
—Sí.
—Només té aquesta església?
—Jo no en tinc cap. Estic aquí de refugiat, com a mossèn sense ofici.
—Però hi fa missa?
—Sí, la faig normalment aquí. De vegades faig de suplent a un altre lloc.
—D’oficial només en fa aquí?
—Sí. Jo no tinc obligació de res.
Sortim per la porta de la caseta blanca. De patac a la porta de l’església de Santa Maria de Preixana. Però la porta que ara obre en Pere Ortís és una altra: la que tenim davant. La que tots tenim davant. És immensa, gegant, infinita. El tot. No sabem si hi entrem veient les estovalles virolades ondulants de la planúria del gran Urgell. Tampoc si hi entrem mentre la frontissa de l’horitzó que lliga cel i terra es belluga lentament. Segurament no veiem el mateix. Ni de la mateixa manera. Ni ens fixem en el mateix. Però, indubtablement, ja som dins. I quiet, agafat a la barana de ferro, el Pere camina, lliurement, amb els ulls. I no sabem si resa o escriu. Potser és el mateix. Som, i serem, el que encara no hem vist, ni escrit.
Lliure, mirant la gran planúria de l’Urgell des de l’església de Preixana. Mirant el cel, mirant l’infinit, mirant la llibertat que sempre vol veure.
gutta cavat lapidem 