Category Archives: Religió

La Professió de Fe de Pilar Rahola en els missioners

(Jordi Llisterri –CR) Més que un Pregó va ser una Professió de Fe. De Fe en els missioners però des l’agnosticisme. Pilar Rahola va fer aquest dissabte una defensa del sentit que té avui la tasca dels missioners en el Pregó del Domund d’aquest any que va acollir la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona. I una reivindicació de dos conceptes que fins i tot molts cristians utilitzen amb la boca petita: evangelitzar i caritat.

Més enllà del reconeixement de la tasca dels missioners, Pilar Rahola va preguntar perquè s’ha qüestionat tantes vegades ideològicament el seu paper evangelitzador: “Per què fer propaganda ideològica és correcte i evangelitzar no ho és?”. O “Per què anar a ajudar el proïsme és correcte quan es fa des d’un ideal terrenal i no ho és quan es fa en nom d’un ideal espiritual?”. La seva resposta -“de no creient”- és que “la missió d’evangelitzar és també una missió de servei a l’ésser humà”. Aquest servei té sentit perquè “el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom”.

No cal descriure la satisfacció dels assistents al Pregó, llargament aplaudit. També de la primera fila, amb l’arquebisbe Joan Josep Omella i l’auxiliar Sebastià Taltavull. A l’acte hi van donar suport amb la seva presència altres personalitats del món polític i social com el conseller de la Generalitat Jordi Jané, el president Artur Mas, l’exconsellera Irene Rigau, l’exalcalde Xavier Trias (l’únic regidor de Barcelona present), el director general de Fundació Bancària “la Caixa”, Jaume Giró, el director de La Vanguardia Màrius Carol, o l’economista i escriptor Antoni Vives.

Omella va agrair a Pilar Rahola “la defensa dels missioners”. Una realitat que coneix de primera mà, per la seva formació en els Pares Blancs i per l’experiència de dos anys de missioner al Zaire: “He vist com s’han transformat pobles sencers a poc a poc”. També va agrair el suport que reben els missioners de les seves comunitats i dels seus famílies. I va demanar uns moments de pregària per la seva tasca.

“La nostra feliç ètica laica”

Rahola en la Pregó va assegurar que no hi ha cap “revolució més pacífica, ni fita més grandiosa” que la d’aquells que “l’amor de Déu els porta a entregar la vida al servei de la humanitat”. La “dificultat per entendre la divinitat” que va reconèixer la periodista, no és per ella un obstacle per “veure Déu en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen”.   

Per això també va reivindicar el concepte de caritat cristiana, “un sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la pròpia vida per millorar la vida de tots”. “Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat!”, va expressar contundent.

Rahola no va oblidar els noms d’alguns dels missioners que han mort recentment com Isabel Solà de la Congregació de Jesús Maria o els germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo o Miguel Pajares. Un exemple de com “les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de pau, que ens donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda”. “Gràcies per creure en un Déu de llum que ens il·lumina a tots”, va concloure. [A sota podeu llegir el pregó sencer i veure’n un fragment].

“La pregonera ideal”

També es va sumar a l’acte el periodista Josep Cuní, a través d’un vídeo des d’Iraq on s’ha desplaçat aquest cap de setmana per seguir l’actualitat del conflicte que viu aquest país. Cuní va explicar com en aquestes situacions ha vist “com el principi cristià no distingeix diferents religions perquè es basa en la fraternitat” i la seva ajuda arriba a tothom per igual.

El president de les Obres Missionals Pontificies a Espanya, Anastasio Gil, també va quedar plenament satisfet d’haver organitzat l’acte a Barcelona. Va comprovar com havia estat un encert l’elecció de la pregonera d’aquest any: “No hi ha cap dubte que és una pregonera ideal”.

Gil va agrair especialment la col·laboració de la Sagrada Família i va regalar al president delegat del Patronat, Esteve Camps, una de les clàssiques guardioles del Domund. Per Camps, la missió d’ajudar als missioners és una tasca com la de la Sagrada Família: “una persona sola no pot fer res”.

El Cor de Cambra Francesc Valls també va participar a l’acte i va tancar-lo amb el Cant dels Ocells versionat per Bernat Vivancos.

Pocas veces la inteligencia estuvo tan alejada de la política

Tengo bastantes décadas para seguir en el viaje de ida. Barcelona es una de las ciudades que elegí para vivir. Mi nacionalidad soñada es Europa y su cultura mi identidad. Soy de izquierdas pero no sé a quién votaré. Publico ‘Las pasiones según Rafael Argullol (conversaciones con Fèlix Riera)’

Rafael Argullol, filósofo

Adónde vamos los humanos?

La historia comienza cuando el humano sale del agua, va a cuatro patas, luego a dos. Ve una cosa que llama horizonte, y empieza a preguntarse si hay algo más allá.

¿Es esa rebeldía la que le hace humano?

Y así descubre que más allá del horizonte está la muerte e inventa de inmediato la inmortalidad y con ella empieza la gran historia.

¿Qué le ha sorprendido de lo sucedido desde que nos daba clases de filosofía?

Cuando empecé a escribir, todavía teníamos el rescoldo de la utopía europea muy presente. Aún creíamos con ilusión que con unas ideas podríamos cambiar el mundo. Décadas después, la utopía ha dejado de ser la protagonista de las ideas.

¿El eje de la política ya no es el ideal de progreso?

En el mundo de la política hay muy pocas ideas. Los políticos dicen tenerlas, pero yo me refiero a ideas que generen entusiasmo.

¿Por qué ya no creemos en utopías?

Porque el momento utópico duraba desde el renacimiento, pero al llegar hasta nuestra generación ya le quedaba poco.

¿Por qué?

Porque la utopía ha sido sustituida por la razón pragmática y el utilitarismo rabioso. Y los proyectos espirituales que quedan son fragmentados, subjetivos, individualizados. Ya no son grandes ni compartidos, como lo fueron el cristianismo o el socialismo, y se duda hasta del mismo ideal de progreso.

¿Qué lo sustituye hoy?

La idea de una humanidad mejor está siendo sustituida por la de una roboticidad mejor.

¿Los robots ya son nuestro proletariado sin sueldo?

Sí, pero así surge el dilema que plantea Blade runner : si las máquinas son como nosotros, también tendrán nuestras pasiones, amores y odios. Y así se iniciará de nuevo el ciclo de Prometeo. Los dioses volverán a aniquilar a los hombres por haber querido ser demasiado dioses con sus robots y máquinas.

¿Y los hombres tendrán que aniquilar a las máquinas por ser demasiado humanas?

Es que junto al tiempo lineal transcurre otro cíclico en el que juegan hombres y dioses.

Y hoy, además, la inteligencia artificial.

Y con ella jugamos a ser dioses siguiendo el canto a la progresión. Pero esa tensión entre hombres y dioses, que se encarna en los mitos clásicos, está convirtiéndose ahora en la tensión entre hombres y máquinas.

¿Qué máquina es la mayor amenaza?

El móvil.

¿Por eso las nuevas religiones datistas lo exaltan como pasaporte a la eternidad?

Son creencias de última hora, pero lo grave es que la desaparición de las utopías a los creadores, a mí como escritor, nos condena al bloqueo creativo.

¿Por qué?

Porque crear es proponer algo diferente a lo existente. Si no contrastáramos lo que es con lo que podría ser, no pensaríamos y el arte se convertiría en algo plano y repetitivo.

¿El ecologismo está en auge y, sin embargo, usted no lo considera una utopía?

Veamos: para el mundo antiguo, la tensión entre dioses y hombres estaba en el centro del mundo.

¿Y en el medievo fue Dios?

Hasta que el renacimiento pone al hombre y su progreso en ese centro y desde entonces hasta hoy se iban sucediendo las utopías de progreso humano.

¿Y ahora hemos puesto al planeta?

Ahora se tiene que trabajar la paradoja de la centralidad del hombre sin que el hombre sea ya el centro de todo progreso, porque ahora también ponemos al planeta.

¿Podemos retroceder en el crecimiento sin regresar a la pobreza de antaño?

Con un contrapunto: igual que hubo un primer humano que supo que iba a morir,nosotros somos la primera generación que sabe que los humanos podemos autodestruirnos.

Pero también somos la que más años viviremos de media.

Hemos prolongado la vida, pero también para poder prolongarla creciendo nos hemos puesto una espada de Damocles sobre la supervivencia de la humanidad y el planeta.

¿La guerra fría capitalismo-comunismo, hoy es entre verdes y desarrollistas?

Y de una u otra forma vamos a ver cómo se recupera la utopía, porque es necesaria. Y el inagotable prestigio del amor es porque es la utopía más accesible a todos.

Tanto como la muerte.

Y en la pobreza política del momento hay una brecha entre la ecología, que es una utopía global, y las tradiciones políticas nacionales y nacionalistas. Pocas veces la inteligencia había estado tan alejada de la política.

Le llamarán elitista por decirlo.

Elitista era el insulto favorito de Gil y Gil.

¿Por qué se banaliza el debate político?

Porque, aunque progrese la Europa económica, nos falta la ilusión europeísta que nos daría una gran cultura europea. Solo desde ella podemos forjar una identidad europea que trascienda las locales.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201214/6121451/pocas-veces-inteligencia-estuvo-alejada-politica.html

Las palabras pueden construir puentes… o destruirlos

Martí Gironell, escriptor i periodista

Tengo 48 años. Nací en Besalú y vivo en Vilablareix. Era periodista y escritor, hoy al revés. Estoy casado con Eva Olivares y tenemos dos hijos, Quim (8) y Pep (4). ¿ Política? Mi respeto a todas las ideas, el corazón abierto. De tradición cristiana, pero interesado en otras creencias.

‘Fake news’ medievales

En Palabra de judío (Planeta) / Paraula de jueu (Columna), su última novela, Martí Gironell reflexiona sobre el poder de la palabra: los judíos redactaron unos anti-Evangelios (en los que Jesús es hijo de una ramera judía y un legionario romano) para desacreditar al cristianismo, mientras los cristianos inventaban el bulo de que los judíos sacrificaban a bebés cristianos en sus rituales, o envenenaban pozos. Fake news ! Cuajaron en el ánimo de las gentes, hasta provocar el asesinato de millares de judíos en ciudades catalanas. Es el terrible poder de las palabras: “Nada hay más real que la palabra, que el signo”, parafrasea Gironell a Umberto Eco… al que venera, además de admirar la obra de Noah Gordon y de Ken Follet.

La malevolencia hacia los judíos derivó en una violencia genocida, respaldada por ciertos intereses. Pero no siempre fue así.

¿Qué quiere decir?

Que hubo antes matrimonios mixtos judeocristianos, y eso lo plasmo en algunos personajes. Hay, pues, una lección de amor.

¿Qué lección?

Los judíos sostienen que las palabras crean el mundo, crean materia, como leemos en El libro de la Creación , que explica que es posible crear un cordero y comérselo.

Entiendo que es una metáfora.

Podían dar vida a un homúnculo, llamadogólem, y enviarlo a destruir a los enemigos.

Un buen precedente de Frankenstein .

Cada palabra viene a ser como una piedra: puede destruir o construir un puente, metáfora que me interesa: el puente como diálogo entre dos visiones, culturas, grupos…

Pont de Besalú | Blog Costa Brava
Pont de Besalú

¿Ve ahí una lección para el presente?

Sí. Encerrarte en tu verdad esteriliza. Lo fértil es tender puentes, en el siglo XXI como en el XIV. Nos toca cooperar… ¡o colapsaremos! Salgamos adelante juntos, y ya volve­remos después a las diferencias. Ahora hagamos el puente con piedras llamadas respeto, comprensión, voluntad, sacrificio, amor.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200926/483660894447/las-palabras-pueden-construir-puentes-o-destruirlos.html

Obligadas a convertirse al islam y casarse en Pakistán

Un millar de chicas de minorías religiosas violadas cada año

Police officers escort Arzoo Raja, center, a teenage Christian girl, who was allegedly abducted and forced to convert and marry a 44-year old Muslim, while they leave after appearance before the High Court, in Karachi, Pakistan, Nov. 3, 2020. Rights groups say each year in Pakistan, as many as 1,000 girls are forcibly converted to Islam, often after being abducted or tricked. Most are then married off, frequently to older men. Activists say the practice has accelerated during lockdowns against the coronavirus, when girls are out of school and more visible, bride traffickers are more active on the Internet and families are more in debt. (AP Photo/Fareed Khan)
La policía en Karachi custodia a Arzoo Raja, en el centro, una adolescente cristiana quien supuestamente fue forzada a convertirse al islam y a casarse con un musulmán de 44 años.  AP

Neha amaba los himnos que se cantaban en su iglesia, hasta que el año pasado dejó de disfrutarlos cuando, a la edad de 14 años, fue obligada a convertirse al islam para casarse con un hombre de 45 años ya con dos hijos que le doblaban la edad. En estos momentos su marido está en la cárcel, acusado de violación debido a la edad de Neha, pero ella tiene que esconderse desde que a su cuñado le confiscaron una pistola en la propia sala del tribunal. Tiene miedo. “Quería dispararme”, dice.

Neha es una entre un millar de chicas de minorías religiosas que son obligadas cada año a convertirse al islam en Pakistán, en la mayoría de los casos para permitir matrimonios por debajo de la edad legal y no consensuados. Los activistas de derechos humanos dicen que esta práctica se ha acentuado durante el confinamiento por el coronavirus, al estar los casamenteros más activos en internet, aprovechándose del endeudamiento y la ruina de las familias.

El Departamento de Estado norteamericano ha señalado este mes a Pakistán por violación de las libertades religiosas, algo que su Gobierno rechaza. Las minorías religiosas representan el 3,6% de los 220 millones de habitantes del país y a menudo son objeto de discriminación.

La declaración del Gobierno de Washington se basa en parte en la valoración de una comisión estadounidense sobre la libertad de culto en el mundo según la cual menores pertenecientes a las minorías hindú, cristiana y sij de Pakistán son “secuestradas para convertirlas a la fuerza al islam, obligarlas a casarse y someterlas a violación”. Muchas son de familias hindúes empobrecidas de la provincia de Sindh, donde la edad legal para casarse es de 18 años, pero en el último mes se han producido dos casos de chicas cristianas, Neha una de ellas. A veces son entregadas a individuos poderosos en pago de una deuda y la policía hace la vista gorda. La red de complicidades incluye a familiares, vecinos, imanes y jueces corruptos que validan los matrimonios.

Según Yibran Nasir, un activista en la defensa de los derechos de los menores, esta “mafia”, como la define, apunta a las niñas de minorías porque resultan ser blancos fáciles para “hombres mayores con tendencias pederastas”. No se trata en realidad de convertir a las chicas al islam sino de conseguir vírgenes con facilidad. Y aquellas personas que denuncien conversiones forzadas pueden ser acusadas de blasfemia.

Neha explica que fue engañada por una de sus tías, que la hizo acompañar al hospital para ver a su hijo, ingresado. Su tía se había convertido al islam años atrás y vivía con su marido en el mismo edificio que la familia de Neha. La menor acabó secuestrada, encerrada en una habitación durante una semana y obligada a casarse. Fue violada. Llevada de vuelta a su casa, con un burka y 500 rupias, su familia la repudió. Neha acabó huyendo y encontrando refugio en una iglesia de Karachi.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20201230/6156435/obligadas-convertirse-islam-casarse-pakistan.html

Acabes pensant que ningú no vol liquidar Estat Islàmic

Lamentem els atemptats mentre ens posem samarretes patrocinades per Catar’, deia Pius Alibek en aquesta entrevista a VilaWeb

Feia una setmana dels atemptats de París contra terrasses de bars, contra la sala Bataclan, contra l’Estadi de França… Alibek, nascut a Ainkawa, al Kurdistan, va estudiar filologia a Bagdad, va continuar els estudis a Londres i va arribar a Barcelona el 1981. A Arrels nòmades (la Campana, 2010) relatava els seus anys d’infantesa i de joventut a l’Irac, un país que ha canviat tant des que ell era petit.

El coneixement que té de la situació del Llevant i la seva condició de barceloní ens ajuden en aquesta conversa (que aquesta vegada tenim una setmana després de l’atemptat de la Rambla) a sacsejar la manera com ens mirem el problema: com veiem l’amenaça del gihadisme, qui hi té interessos, com enfoquem els debats sobre l’islamisme radical… ‘Tothom estava d’acord que l’Aràbia Saudita i Catar subvencionessin l’organització gihadista al-Nusra al principi. I quan passa això que passa a París, la gent s’escandalitza’, deia Alibek el 2015. Ara això ha passat a Barcelona.

Què vau pensar dijous passat, quan vau veure l’atemptat a la Rambla?
—Vaig pensar: ja ha passat. Qualsevol dia podia passar a qualsevol lloc de qualsevol ciutat europea. Era previsible que passés, i continuarà passant. Vaig pensar això, a part la sensació d’impotència i de tristesa.

Resignació?—Sí, totalment. Nosaltres ja acceptem que això és una cosa que pot passar, perquè no trobem la manera de saber què passa realment. I en canvi ens entretenim amb debats inútils, en comptes d’anar a l’arrel de la qüestió i intentar resoldre totes aquestes desgràcies.

Voleu dir que veiem això com una cosa inevitable, com si fos una catàstrofe natural?—Sí, com la possibilitat que caigui una calamarsada. Com si fos un fenomen natural, que avui toca aquí però hauria pogut caure en una altra ciutat. Això encara és més greu. L’atemptat ha afectat una gent que ha mort o que ha quedat ferida. Però en realitat això forma part d’una cosa molt més gran que diàriament mata centenars de persones arreu del món.

No tenim prou perspectiva per a veure aquesta cosa més gran?—No en tenim i sembla que no en vulguem tenir, perquè després d’això que ha passat a Barcelona els grans debats són, per exemple, si l’islam és això o és allò. Però què dieu? Totes les relacions monoteistes són tan assassines com pacificadores, depenent de la interpretació que se’n faci. L’islam, en això, no és diferent de cap altra religió monoteista. Un altre debat: si els immigrats d’occident que vénen de països islàmics són un perill o no. Doncs depèn de la via que emprenguin, i hem de veure per què alguns decideixen d’agafar-ne una de determinada. Hem de veure qui hi ha darrere, a qui li interessa això.

També ens demanem si estem preparats per a impedir un atemptat.—I si hem de posar pilones o no, si són provisionals o fixes, si hem de reforçar els sistemes de seguretat… Però de què parleu? És com si el diluvi fos inevitable i discutíssim per decidir on posem la presa. Doncs no: aquest diluvi no és un fet natural; és un fet provocat. És cert que en el curs de la història les religions monoteistes s’han manipulat i s’han fet servir com a eines en mans del poder. I ha passat això. Hem de mirar qui utilitza la religió, qui subvenciona, qui paga, a qui interessa de reclutar i combatre allà. I no veure si posem pilones.

Qui és que, en aquest cas, utilitza la religió per als seus interessos?—Parlem dels qui fan la interpretació més radical de la religió, i els coneixem. Si agafem l’islam, qui en fa la interpretació més radical i més assassina? Doncs els països que apliquen la llei islàmica, que resulta que són els millors aliats d’occident.

Per exemple?—Per exemple els del golf Pèrsic, com l’Aràbia Saudita i Catar. Deuen l’existència i el poder a l’islam radical, i tenen molts dòlars, amb els quals fomenten l’islam radical. Ells paguen les mesquites que es construeixen a Europa i paguen els imams aquests que fomenten el radicalisme islàmic i poden manipular les ments del jovent desesperat. Per a manipular-los, calen recursos, i nosaltres permetem que hi hagi aquests recursos. A més, en aquests països es reivindica el terrorisme islàmic, es fomenta, i es beneeixen els màrtirs, els que han fet l’atemptat. El que va fer l’atemptat a la Rambla és una persona beneïda en aquests països, que són els nostres aliats. Els seus reis i prínceps vénen a casa nostra, i els rebem com a veritables reis i prínceps. A què juguem?

Tot això ve de la fotografia de les Açores?—El creixement del terrorisme islàmic va començar a l’Afganistan amb els mujahidins reclutats i entrenats per occident per combatre la Unió Soviètica. Però l’impuls del terrorisme islàmic que travessa les fronteres d’aquells països va començar amb la invasió de l’Irac del 2003. Passem per alt que sí que el poble va estar totalment en contra d’aquella invasió, però que el govern espanyol no únicament hi estava a favor sinó que s’hi va posar a favor amb entusiasme. Espanya va participar en aquella guerra, que va ser com un bressol per al terrorisme islàmic. I que ens esquitxa al cap d’un temps. De què ens estranyem? I ja no parlo del fet que la desgràcia de Barcelona passa diàriament a l’Irac, a Síria i en països africans, per les accions de Boko Haram. Fa un parell de dies, en un autocar amb nens a Síria hi va haver més de seixanta morts. En això que ha passat a Barcelona, a París, o a qualsevol altra ciutat europea, hi ha la complicitat dels nostres poders.

Com es concreta aquesta complicitat?—Espanya va sortir d’una crisi econòmica gràcies a la col·laboració amb la guerra a l’Irac. I va viure uns quants anys de bonança econòmica. Hi ha una compensació econòmica en canvi de la complicitat criminal. Hi ha un nivell d’interessos de grans poders i dels governs que a mi se m’escapen. Els nuclis i entitats de poder no miren el mal que pot rebre el poble, sinó el benefici que en poden treure. Quan el Barça agafa el patrocini i els milions de Catar no mira si són bona gent o no, si fomenten el terrorisme. Veuen que si poden treure’n vint milions, en trauran vint milions. Mentre acceptem això com una relació comercial legal, en paguem les conseqüències i callem.

O quan Espanya ven armament a l’Aràbia Saudita tampoc no demanen què fan amb aquestes armes.—Sí. L’Aràbia Saudita ha destruït el Iemen. I això no és terrorisme? Si passa al Iemen no és terrorisme? Quan es trepitja la dignitat d’una persona a mil quilòmetres, si no sents que també han trepitjat la teva ja has perdut la condició humana. Per què m’ha de semblar que allò que fan els saudites al Iemen a mi no m’esquitxa ni m’interessa, que només és una cosa entre ells?

We either destroy Islamic State or die - The Commentator

Ningú no actua contra Estat Islàmic?—No, de cap manera. Enviar uns quants avions de tant en tant i bombardar ciutats en què maten tres o quatre combatents però maten dos-cents civils innocents no és combatre Estat Islàmic. Tot al contrari: és combatre la població civil i destruir-ne la infrastructura. Quan van voler matar Saddam Hussein, ho van fer ràpidament, amb un exèrcit i un estat. I no poden fer-ho amb vint mil o trenta mil combatents? És cinisme pur. I acabes pensant que realment ningú no vol liquidar Estat Islàmic, ja els deu interessar que hi sigui. I hi ha el paper de Turquia, en tot això. Turquia és l’OTAN, i quan Turquia protegeix Estat Islàmic és l’OTAN qui protegeix Estat Islàmic. I l’OTAN som nosaltres. Barcelona és l’OTAN. Si l’OTAN protegeix Estat Islàmic, Barcelona protegeix Estat Islàmic. És dur, és cruel, però és així.

Hi ha gent que ha alçat la veu contra la presència de Felipe VI i Rajoy a la manifestació de dissabte.—Si el rei d’Espanya i el govern d’Espanya realment estan dolguts pels atemptats i hi volen fer res, doncs que demanin una audiència als ambaixadors d’Aràbia i de Catar. I que els diguin que o aturen les ajudes i subvencions que donen o s’ha acabat; que ja no podran subvencionar més mesquites, que si s’ha de construir cap mesquita ja ho farem nosaltres, de manera que no puguin manipular el que s’hi faci. Però no es fa, això. A part, en aquesta manifestació què reivindiquem? Em sembla que aquí, quan ens manifestem, com quan fem una vaga general, és per a tornar a casa tranquils d’haver fet alguna cosa. Quina utilitat final té la manifestació? Demostrar el nostre rebuig, oi? I què? Això evitarà els atemptats?

Us veig molt crític.—I hi ha una altra cosa, que em sembla de cinisme pur. He dit que no s’acceptin diners de segons qui per a construir mesquites, o que es controli qui les fa. Doncs aquí hi ha molt intel·lectual que dirà que això que dic va contra els nostres valors, els de llibertat i democràcia. Va contra els nostres valors, però no hi va també la llei mordassa? Hi ha moltes contradiccions en el discurs que es fa, molt cinisme. Per què no s’ha de controlar el que es fa a les mesquites? Igual com es controla quan un capellà diu una frase en una església contra els homosexuals, o quan un altre fa una missa per la Legió, que se’n fa un escàndol. Doncs fem això mateix amb allò que es fa en algunes mesquites. Ah, això no, perquè hem de ser respectuosos. Però si hi ha lleis que no són respectuoses amb les teves llibertats!

Potser no es fa per respecte o excés de prudència?—És que tots volem demostrar que no tenim res contra l’islam. Per què ho hem de demostrar? Jo sí que tinc tot el que cal tenir contra la interpretació radicalitzada de què és l’islam.

Falta més coneixement sobre què és l’islam? Hi ha massa prejudici?—No es tracta d’això, sinó de la manera de pensar de l’europeu: si jo sóc intel·lectual i tolerant, he de ser prudent a l’hora d’emetre un judici sobre l’islam, però sobre el cristianisme sí que puc dir el que vull.

També trobem algunes actituds islamòfobes i intolerants.—Però és justament el tractament que en fem que radicalitza la posició; és allò d’estar amb mi o contra mi. En comptes de crear un espai flexible, anem creant un espai de fronts: un front que és contrari, que esdevé xovinista i islamòfob, i un altre que és tolerant i que sembla que simpatitzi amb l’islam. Però és que no es tracta d’això: ni hi estic a favor ni en contra. No hem de permetre mai que aquest sigui el problema o el debat, perquè és un debat que es converteix en una cortina de fum. El debat és qui utilitza la religió, qui en fa una interpretació de l’islam determinada per utilitzar-la amb uns objectius, qui se’n beneficia i qui hi ha darrere. No entenc per què una societat com la barcelonina ha de viure un debat per a decidir si l’islam és una bona religió. Això és absurd, no té sentit. La qüestió és purament política: qui fa aquestes polítiques que ens perjudiquen i que ens maten?

Quin hauria de ser doncs el missatge de la manifestació de demà?—Per a mi la manifestació hauria de servir per a reclamar als nostres governs que investiguin i que aturin el terrorisme al bressol. I reivindicar per mitjà de totes les institucions democràtiques que el govern tingui aquest paper. I que cerqui aliances internacionals veritables per acabar aquesta xacra. I no pas demostrar com simpatitzo amb uns o altres i fins a quin punt em sento trist. Ja està bé no tenir por, però i després què? Hem de posar els governants davant dels fets: això ha passat i vosaltres, si no ho atureu, en sou culpables. I no s’atura posant pilones, sinó des de l’origen.

Aquests últims anys no hem avançat cap aquí? No hi ha més consciència sobre això que demaneu?—Sí, evidentment. Si deia això que dic ara fa cinc anys, o el 2003, durant la invasió de l’Irac, en què alertava que podia crear un cultiu per islamitzar aquella zona, tothom m’acusava de creure en la teoria de la conspiració. Però és que és un fet, i s’ha demostrat. A l’Irac abans del 2003 no hi havia islamització ni es parlava de països islàmics i no s’hi aplicava la xaria; només s’hi parlava d’Aràbia, on tradicionalment es feia. I ara ja tenim molts països on es fa i de la manera més radical. Tot comença el 2003. Hem d’aturar-nos i reflexionar, demanar-nos per què ha passat això. I ara sí que és cert que cada vegada hi ha més gent que pensa que això que va passar a París o a Barcelona ja no és culpa que hi ha gent que interpreta l’islam d’una manera radical i que hi ha alguna cosa més. I és això que ens interessa, aquesta cosa més.

Qui hi ha darrere els qui van cometre els atemptats, i darrere l’imam…—Sí, perquè tenien uns mínims recursos. D’on els treia? Sabem els diners que entren per construir mesquites. I tots aquests imams cobren un sou, no viuen del no-res. Qui els el paga, el sou? D’on els reben, els diners? La nostra reivindicació és que els nostres governs i les nostres forces de seguretat siguin ferms.

Quina situació hi ha ara a la vostra població natal, Ankawa, al Kurdistan?—Ara hi ha un debat intern molt accentuat, perquè els kurds reivindiquen la independència i volen fer un referèndum. Estan molt engrescats amb això.

Què pot passar, amb el referèndum?—Ni idea, perquè això no depèn dels kurds, sinó de les potències. Si les potències tenen previst de crear un estat kurd, es crearà. Si no, no. I dubto que es pugui fer. És tan simple com això. La gent no té en compte que encara no han passat ni cent anys de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, una guerra per a repartir-se tota aquella zona. Aleshores els interessats eren quatre actors o cinc, i ara n’hi ha quinze o vint. Hi ha molts interessos per a repartir-se aquell pastís i mentre no arribin a cap acord la destrucció continuarà. I cadascú defensarà un grup, en subvencionarà un altre… Depenent d’això podran aconseguir un tall més gran o més petit del pastís.

https://www.vilaweb.cat/noticies/pius-alibek-acabes-pensant-que-ningu-no-vol-liquidar-estat-islamic/

El mal es más atractivo y nos puede

Victoria Camps: “El mal es más atractivo y nos puede”.

Victoria Camps (Barcelona, 1941) recurre a filósofos antiguos, modernos y posmodernos, de Platón y Adam Smith a Hannah Arendt, para explicarnos en El gobierno de las emociones (Herder) que no basta con saber distinguir entre el bien y el mal, sino que la moral se ha de definir como “una sensibilidad de acuerdo con la cual uno siente atracción hacia lo que está bien y repulsión hacia lo que está mal”

En definitiva, el “alma sensible” de Hutcheson. “Es cierto, encontramos apoyos a lo que quiero decir en todas las épocas, aunque en la modernidad sobre todo ha predominado el racionalismo –explica–. Pero a mí siempre me ha atraído la ética griega, la ética de las virtudes, entendida como la formación del carácter, el cual es una mezcla de sensibilidad y razón”.

Heredera de López Aranguren y Ferrater Mora, Camps ha conseguido hacer visible la filosofía y dar voz a la democracia participativa y a la ética en unos tiempos poco propicios para ello.

En El gobierno de las emociones acude a Aristóteles, Spinoza y Hume, para exponer la hipótesis de que no hay razón práctica sin sentimientos. Pero la gran pregunta a la que contesta en este libro nos la estamos haciendo mucho últimamente.

¿Por qué es tan difícil que la ley moral dirija nuestras vidas?

Porque la condición humana es imperfecta y porque no somos solo razón, suponiendo que entendamos que quiere decir eso. San Pablo ya decía “no hago el bien que quiero sino el mal que aborrezco”. Aristóteles ya lo había notado al decir que la voluntad es débil. Querían decir que muchas veces el problema no es que no sepamos distinguir el bien del mal, sino que el mal es más atractivo y nos puede. Por eso, lo que defiendo es que no basta la visión del mal, debe repugnarnos emotivamente.

Cubierta de ‘El gobierno de las emociones’, de Victoria Camps

La voluntad

Otra manera de verlo es su afirmación de que quien “vive en la indiferencia” no tiene ética… ¿Predica la “motivación moral”?

El comportamiento moral –también el inmoral– es una cuestión de voluntad, de querer hacer el bien y evitar el mal. La voluntad no se mueve si no se siente mínimamente “apasionada” por una idea, por un objetivo o por una causa.

Dice: “Todas las emociones pueden ser útiles y contribuir al bienestar de la persona que las experimenta, para lo cual hay que conocerlas y aprender a gobernarlas. Es posible hacerlo”. Pero, ¡nos han enseñado a esconderlas!

Hay emociones que se han fomentado para conseguir determinados propósitos. Ciertas personas sienten vergüenza de ser como son porque la sociedad las excluye y les hace sentirse inferiores. El discurso del miedo siempre ha acompañado a la propaganda política. La compasión se ha presentado como sustituta de la justicia. Por eso, conviene conocer las emociones, valorarlas, ver de dónde proceden para reprimirlas o exhibirlas.

Y por eso alerta del excesivo “culto a la emoción”…

Sí, porque un culto excesivo a las emociones no discrimina ni distingue entre las adecuadas o inadecuadas para vivir con justicia y convivir en paz. Es lo que hacen los llamados “mercados”. Su objetivo es vender productos, para beneficio de quien los vende, aunque no satisfagan ninguna necesidad real. Crean necesidades, producen deseos y emociones que los satisfagan de inmediato.

Denuncia que nos intentan convencer de que “hay que sentir en lugar de aprender a pensar”. De aquí surge el “culto al individualismo”. ¿Cómo frenarlo?

No es posible convivir si cada cual piensa solo en sí mismo y en sus intereses. Es lo que trata de corregir la ética a partir de la “regla de oro” de la moralidad, que remite a Confucio: “No hagas a los demás lo que no quisieras que te hicieran a ti”, o, en sentido positivo, “trata a los demás como quisieras que te trataran a ti”.

Repasa en su libro cómo “el cristianismo, primero, y el racionalismo que culmina en Kant, después”, contribuyeron a difundir una concepción excesivamente racionalista de la ética: como dominio o erradicación de las pasiones… ¿Ya no es así?

Ha sido así en general, pero con excepciones. Ni Aristóteles ni Spinoza ni Hume ignoraron los afectos como aspecto básico del comportamiento ético. Hoy la psicología ha contribuido a dar relieve a las emociones, con la inteligencia emocional. Nos han hecho ver que sin ellas no hay motivación para hacer nada y que la ética debe tenerlas en cuenta en sentido positivo.

La ética como valor

Entre la crisis y los indignados, parece que la ética resplandece como valor fundamental para vivir y relacionarse. ¿Será ahora o cuándo?

Que los movimientos actuales sean la expresión de la indignación significa que puede producirse esa vinculación entre la visión de las injusticias y el sentimiento de indignación ante ellas. Por eso, muchos se echan a la calle y acampan en las plazas. Si no hay sentimiento, nadie se mueve. Ahora bien, para que el movimiento persevere y prospere habrá que hacer algo más.

¿Hacia dónde debe de ir?

Puede ser el principio de un cambio si no se reduce a ser la mera expresión de la indignación. Un movimiento tiene que ir hacia alguna parte, no sabría decir hacia dónde, pero habría que profundizar en esa idea de una democracia más efectiva, menos partidista y menos endogámica. Más creíble. A partir de ahí, pueden darse cambios; aunque en una democracia, los cambios no pueden hacerse de espaldas a las instituciones. Se mejoran desde dentro.

Los estoicos decían que “hay hechos inevitables que no dependen de nosotros, y hechos evitables que sí dependen y está en nuestras manos impedir o cambiar”.

Plantearse lo imposible o querer cambiar lo inevitable (como la muerte) no tiene que ver ni con la ética ni, por supuesto, con la política. El problema es que los poderosos intentan convencernos de que es imposible cambiar lo que quisiéramos cambiar. Pero se equivocan. ¿Es imposible gravar con un impuesto las transacciones financieras? ¿Es imposible eliminar los paraísos fiscales? ¿Cambiar la ley electoral?

Una reflexión final: ¿dónde queda el papel de la religión en este análisis?

La religión no es necesaria para el discurso ético, lo que no significa que la mayoría de los valores que reconocemos –como la libertad, la igualdad o la fraternidad– nacieran con el cristianismo. Hoy se han secularizado y valen por sí mismos. No hace falta el apoyo de un Dios para sustentarlos, lo que hace falta es la voluntad de los hombres para que tengan más presencia en el mundo.

¿Cómo conciliar la diversidad de culturas y religiones con esta ética?

Con la regla de oro de la moralidad. No se puede construir una ética sin tenerla en cuenta. De ella derivan valores como la justicia, la solidaridad y el respeto. Son valores universales. Otra cosa es que la práctica no los tenga en cuenta. En realidad, el conflicto entre religiones y culturas no se da tanto en el reconocimiento de grandes principios, como en la interpretación que damos a las prácticas.

Unes 2.000 famílies demanen classes d’islam a Catalunya

Nuovi guai per Marinelli, il prof che osò criticare l'islam a scuola -  IlGiornale.it

La Comisión Islámica elabora una lista de profesores para ocho centros

Este curso se impartirá por primera vez en Catalunya la materia de religión islámica en ocho centros educativos públicos. Será un plan piloto porque la demanda es muy superior: unas dos mil familias de promedio en los últimos años, según datos de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (Ucidcat), cifra que la Generalitat reduce de forma ostensible, sin llegar a precisar.

Una resolución del pasado 28 de agosto del Departament d’Educació establece que se contratarán cuatro docentes, designados por la Comisión Islámica de España, para atender distintos centros de cuatro áreas educativas: Barcelona, Baix Llobregat, Tarragona y Girona (aquí se sabe ya que serán los institutos Vallvera, de Salt, y Rafael Campalans, de Anglès).

La Ucidcat, que forma parte de la Comisión Islámica de España, estima que hay unos 80.000 alumnos musulmanes en Catalunya (lo cual no significa que todos quieran acudir a este tipo de clases). Y el acuerdo de cooperación de 1992 entre el Estado y la Comisión Islámica de España establecía la posibilidad de clases de religión islámica, en los centros educativos, tal como se acordó también para la religión católica, protestante y judía.

Según datos del Departament d’Educació del curso 2016-17, hubo 90.024 alumnos que solicitaron clases de religión católica, 270 de religión evangélica y 44 de religión islámica. Hasta ahora el argumento para no dar esas clases de Islam era que no había suficiente alumnado o no existía acuerdo con la Comisión Islámica de España para la elección del profesorado. La normativa vigente señala que el profesorado de las clases confesionales lo designa cada comunidad religiosa, siempre que reúnan la titulación exigida para otros docentes del mismo nivel, pero sin que pasen por oposiciones como el resto.

The 5 Pillars of Islam Storyboard par cd1fcdae

La Comisión Islámica de España (CIE) está integrada por la Unión de Comunidades Islámicas (Ucide), que es mayoritaria y con la que está federada Ucidcat; la Federación Española de Entidades Religiosas (Feeri), en la que está integrada la Federació Islàmica de Catalunya (FIC); y otras 41 federaciones (entre ellas la del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya) y 28 comunidades sin federar. Mohamed El Ghaidouni, presidente de Ucidcat y delegado de la CIE en Catalunya, ha explicado a La Vanguardia que en estos momentos están elaborando ya una bolsa de candidatos que cumplan los requisitos de titulación (grado universitario, nivel C de catalán y máster exigido a los docentes), así como el Certificado de Idoneidad de la propia Comisión Islámica. Este certificado se da a quien “tenga una formación básica de religión islámica, pero también exigimos que sea una persona que lleve a cabo una práctica religiosa que sirva de modelo a los alumnos y que sea compatible con los valores del país”, explica El Ghaidouni. Y en base a la lista de seleccionados, será el Departament d’Educació quien elija estos primeros profesores. Actualmente se está confeccionando esta bolsa, “casi a contrarreloj”, para poder empezar cuanto antes estas clases. “Hemos pactado una implantación progresiva y empezamos con cuatro profesores a jornada completa, lo que significa que llegarán a ocho centros”, explica el delegado de la CIE.

L'Islam classe 5° - YouTube

Los profesores

La Comisión Islámica crea una bolsa de docentes idóneos para que escoja Educació

Según la resolución de la Generalitat, se dará preferencia a las clases en primer curso de primaria y primero de la ESO. Y solo si al profesorado le queda horario disponible se podrán impartir clases a otros niveles. Dadas las restricciones impuestas por la Covid, deberán atenerse a los mismos criterios que se establecen para otras materias optativas que pueden agrupar a alumnos de distintos grupos. Dado que no son grupos estables, deberá estudiarse en cada caso cómo se realiza.

El currículum de esta materia ha sido definido por el Gobierno español, pero la resolución de la Generalitat añade que “tiene que reflejar las lenguas y culturas de las familias musulmanas en Cataluña”, así como transmitir al alumnado “la perspectiva de inclusión y la educación en la diversidad”.

Actualmente ya se imparten clases de religión islámica en Andalucía, Madrid, Extremadura, La Rioja, Valencia, País Vasco, Aragón, Canarias, Castilla y León, Ceuta y Melilla. En Baleares deben empezar también este curso. En total son unos 80 profesores, de los cuales 23 están en Andalucía, que ya en el año 2000 empezó estas clases. En España se da la cifra de 312.000 musulmanes, de los cuales 170.000 son inmigrantes (la mayoría marroquíes) y otros 133.000 españoles o nacionalizados.

El conseller d’Educació de la Generalitat, Josep Bargalló, ha declarado en más de una ocasión que sería partidario de una clase de “cultura de las religiones”, común a todo el alumnado y que no tuviese carácter confesional. Pero esa opción choca con los acuerdos entre el Estado y las distintas comunidades religiosas, incluida la católica. Las comunidades musulmanas habían amenazado ya con denunciarlo por incumplir el Acuerdo de Cooperación que daba derecho a estas clases en horario lectivo.

En Catalunya, desde el año 2015, se ofrecen clases de árabe en escuelas e institutos de Catalunya al margen del currículum. La Generalitat pone las aulas y el gobierno de Marruecos, a través de la Fundación Hasan II para los Residentes Marroquíes en el Extranjero, financia a 17 profesores para “clases de árabe y cultura marroquí”. El objetivo es proporcionar unos conocimientos mínimos de la lengua árabe pero también sobre la cultura de origen y sobre educación islámica.

This PowerPoint leads students through the five "pillars" of Islam. Each  pillar includes a brief def… | Pillars of islam, Social studies middle  school, Islam lesson

Actividad extraescolar

En la escuela catalana hay otros 17 maestros de lengua árabe gracias a la Fundación Hasan II

A nivel de todo el Estado son más de cien los profesores laicos que imparten esta materia. Se trata de docentes con más de una década de experiencia y con conocimientos de castellano, que se trasladan desde Marruecos. Es conocido también que en muchas de las 1.500 mezquitas que existen en España se ofrece los fines de semana formación religiosa para los más pequeños, en lo que vendría a ser como una catequesis sobre el Islam.

Els evangelis del capellà-escriptor

Fa ficció de la dura realitat viscuda pel món. Predica i després escriu. Les novel·les són les benaurances d’aquest capellà-escriptor lliure. Pere Ortís, un represaliat espiritual que té fe en l’escriptura, en la humanitat i en el que no es veu però hi és.

Els evangelis del capellà-escriptor
Mirada de fe en el llunyà i el proper. Pere Ortís al peu de l’església de Santa Maria de Preixana (l’Urgell), on fa missa. Al costat hi ha la caseta blanca on viu i escriu. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Hi ha la caseta. Arrebossada d’aquell blanc desarrollista. Una caseta colonial, tropical. Una caseta que sembla de cap de setmana en un poble de dia a dia. Una caseta que podria ser en una d’aquelles urbanitzacions de costa que no veuen el mar. Una caseta que podria ser enmig d’una planura on bufen els vents dels destins sense bitllet. Una caseta que podria ser a tot arreu. Una caseta petita, de planta baixa. Un rectangle sense equivocacions. Fe planera, horitzontal. Tot és clar. Si no fos que a la vora, a tocar, a una esgarrapada d’ombra hi ha Santa Maria de Preixana.

Hi ha l’església. Cop de puny gòtic. I manetes barroques. Finestrals senyorius de petits plors. Un rectangle de pedres rumiades. El poder seu al banc dels segles. Fe vertical, d’alçar el dit. Omnipresent. Omniscient. Davant, una balconada d’aire que ho fa veure tot: Preixana, a la falda, i totes les estovalles de la planúria del gran Urgell: Bellpuig, Mollerussa, les Borges Blanques, Maldà… 360 graus d’esperança. Un cel a la terra. Sense aquest paisatge, real i espiritual, no hi hauria aquesta història. Hi ha dos portes per entrar-hi. La petita, la de la caseta, i la gran, la de l’església. Si piques a la petita surt l’escriptor. Si piques a la gran surt el capellà. Pere Ortís (Bellpuig, 1930). L’escriptor-capellà; el capellà-escriptor. Entre predicar i escriure. Entre la ficció i la realitat. Entre creure i viure. Entre dos evangelis. Piquem. I entrem per una altra porta. Aquella a través de la qual hi és tot.

—Per què es fa capellà vostè?

—Una pregunta ben interessant. Jo em vaig fer capellà bàsicament perquè un nen als nou o deu anys no té criteri, es guia per allò sensible que veu. Érem una família pastissera de Bellpuig, el meu pare era pastisser i ja de petitets ens tenien subjectes a la feina. Érem pobres, érem set germans; s’havia d’arrencar el negoci i durant la guerra el pare va estar amagat perquè el volien pelar els rojos. El pobre no es va posar mai amb ningú… Només perquè anava a missa.

—On s’amaga?

—El meu pare era molt, molt llest i es va construir uns amagatalls en què també va col·laborar la meva germana Maria Teresa, perquè la gran, l’Antonieta, era a la botiga. Hi havia el menjador, que era tot continu: menjador, sala d’estar i cuina. Hi havia uns armaris a la paret, però hi havia un buit entre tots dos, tapat amb una fusta, i ell movia l’armari i es posava darrere, en aquell buit. Ens van fer tres escorcolls i no el van trobar. Després va voler sortir de tantes angúnies i…

—Què va fer?

—A baix de l’obrador hi havia un soterrani. Va tapar una boca del soterrani amb llenya, un munt de llenya ben col·locadeta, per a l’hivern, i hi va penjar unes teranyines molt estratègiques com volent dir: “Això ja és vell, per aquí no hi teniu entrada!”. I a l’altra banda del soterrani hi havia una obertura. Ell la va tapar amb botes de vi i licor, que venia. En va deixar una de buida, que donava exactament a l’entrada aquesta, i fins i tot en una bota hi va posar vi, per si n’obrien l’aixeta.

—No se’n van adonar mai, que era allà?

—El curiós del cas és que l’alcalde de Bellpuig, que era un bon home, pobret, va venir una vegada acompanyat dels del comitè roig del poble, que tenien el pare a la llista. Va avisar que venien a buscar el pare. I van entrar i la mare era al llit, que havia tingut la meva germana Àngels, estava malaltona encara. Li van aixecar els matalassos, van mirar si sota hi era. I van baixar cap baix. Van mirar-ho tot i no van trobar res. Llavors, la mare va recordar que hi havia els calçotets llargs d’hivern del pare penjats damunt de l’escala. Van passar, van apartar els calçotets… No s’hi van fixar. És a dir, d’acord amb els més religiosos: un miracle. I l’alcalde ho sabia, que el teníem allà. Pobre… Tot i que després els rojos el van empresonar.

—Com?

—Espera! A un altre home del comitè, que també va comunicar un cop al meu pare que el tenien a la llista per pelar-lo, els rojos també el van empresonar a Lleida, i després de la guerra, els altres, els nacionals, el volien matar. El meu pare i un oncle meu van anar a Lleida i van dir: “Aquest senyor no ha fet cap mal, ha fet el bé d’avisar i salvar-ne moltes, de persones!”. I el van salvar. Va venir a casa i es va agenollar als peus del pare: “Lluís, m’has salvat la vida”. I el pare diu: “Alça’t, home, que tu me la vas salvar a mi!”.

—Es fa capellà per tot això? Perquè persegueixen el pare, per la guerra…?

—Sí, però hem deixat de banda que jo ja m’escapo sempre. Com que a casa havies de treballar i veia el convent de Bellpuig, el pati que donava a la carretera, que hi havia la canalla jugant a futbol, i em deia: “Jo vull anar cap al convent!”.

—Pel futbol?

—Sí.

—El cridava més el futbol que el convent?

—Exactament, aquesta va ser la motivació. La pilota. Els nens jugant allà i divertint-se i jo a casa netejant llaunes i oliant-les, i noi, vaig començar a pensar… Però quan ets allà entres a una olla de pressió, ja t’estàs atabalant que si surts, que si aniràs a l’infern…

—A quina edat entra al convent?

—Jo soc de 1930… Als nou-deu anys, després de la guerra.

—Ja ho veu clar, això de ser capellà?

—Quan soc al convent, sí, per raó del bombardeig psicològic. Hi ha l’ideal de missioner, bé que està bé, això. Ho encaixes per grat o per força, no?

—Hi influeix molt el moment, oi? El franquisme, el nacionalcatolicisme…

—Jo estava molt mentalitzat pel franquisme. El mal que em va fer la formació eclesiàstica sota criteris del franquisme. I després ja quan vaig anar a l’Espluga de Francolí…

—Com?

—Vaig anar l’Espluga de Francolí per ser novici. Tenia quinze anys.

—I què passa allà?

—Teníem un superior mallorquí. Hi havia sa colònia mallorquina, que estaven tots… estaven afectats per la guerra. Quan va esclatar la guerra, la Generalitat va anar a conquerir Mallorca i van fracassar. Hi havia mallorquins que eren acèrrims de Franco i van concebre un odi a Catalunya; això era palpable allà, no toleraven que parléssim català. Aquest superior ens va imposar el castellà incondicionalment.

—En tot moment?

—Tot el que era oficial havia de ser “en castellano”. I allà dintre el messies no era Jesucrist, no; era Franco. Ara, nosaltres parlàvem en català.

—El tracte personal era en català?

—En català. Però, de fet, allí hi manava Franco, començant per la llengua. I després se li veia, a aquell superior, se li veia un favoritisme pels mallorquins, i hi havia uns quants personatges realment sinistres. Posar, per exemple, a un català, dintre la pastilla de sabó, navalles d’afaitar perquè es ferís rentant-se les mans.

—De veritat? Quants catalans eren?

—Érem una cinquantena de xicots, i de catalans… uns deu màxim. N’hi havia un que es deia Sebastià Solà, fill de Bell-lloc i germà del Joan Solà, el gran gramàtic. Doncs ell també ens va animar secretament amb el català i el tenien fitxat. Ell em va arrencar amb el català ben parlat.

—Ja era conscient de la situació de la llengua?

—Home, jo tenia molt amor a la llengua, i potser alguna vegada vaig manifestar que volia la independència, perquè al convent de Bellpuig, que ens feien parlar també en castellà, ja vaig concebre que, noi… Catalunya independent! Són els anys 40, 41, 42; llavors hi havia un gran fervor a Catalunya per Franco, i els mateixos catalans eren oposats a la llengua, la tenien per una llengua… I jo, en canvi, la defensava.

—Com la defensava?

—Parlant i procurant parlar-la més bé.

—Això és el que fan el grup de seminaristes catalans a l’Espluga?

—Vam crear una revista… Mural.

—Mural? Per què es deia Mural?

—Perquè anava enganxada al mur. Amb cartolines. I escrivíem els textos en català, de coses de l’internat, acudits, del poble, el paisatge…

—Ho veia tothom, entenc…

—Sí. Ho veia tothom i fins i tot els mallorquins, perquè no hi tenien més remei. Ara, el superior… Nosaltres hi volíem posar un títol català, que ara no me’n recordo, de quin era, però era bonic, i ell ens diu: “Un que es pugui llegir bilingüe, que es pugui llegir en les dues llengües”.

—Els molestava que fos en català…

—Els molestava, sí. Molestava als mallorquins.

—Feien alguna cosa més?

—Home, no podíem fer res més. Llegir alguns llibres que hi havia en català… Era molt limitat, el nostre camp d’acció.

—Per tant, vostè ja estava marcat…

—Sí, a mi em tenien per separatista i catalanista, sí.

—Fins que l’ordenen…

—L’1 de maig de 1955, a Valls. Em va ordenar capellà el bisbe Laureano Castán Lacoma, un d’aquells imposats pel franquisme. Després d’ordenar-nos, quan vam acabar a mig juny la carrera, vam anar a rebre la destinació a la casa mare, a Barcelona. I allà em van dir: “Estàs destinat a Tegucigalpa, a Hondures, a fer de professor al seminari”.

—I com es queda vostè?

—Per mi va ser un sotrac.

—No s’ho esperava?

—No, no m’ho esperava. Jo tenia la il·lusió de quedar-me per aquí, a Catalunya, de predicador, perquè deien que predicava bé… Jo tenia aquell ideal.

—Com s’ho explica, que l’enviïn a Hondures?

—Perquè em van clavar puntada i cap allà s’ha dit. El poeta mossèn Ramon Muntanyola, de l’Espluga, era tan graciós, tenia uns acudits… Arribo a casa i me’l trobo que estava llepant un segell de Franco per empegar-lo al sobre i em diu, veient-me venir: “Fins quan t’haurem de llepar el cul, padrí?”. I em va dir: “Si t’arriben a veure més addicte al Movimiento no t’envien tan lluny de Catalunya”. Ho va encertar…

—Vostè creu que el van enviar tan lluny per…

—Jo crec que sí, perquè era molt catalanista.

—Puntada a Tegucigalpa. Aterra allà i què s’hi troba?

—Faig de professor dos anys en un seminari interdiocesà. Ensenyava als nens matemàtiques, que no en sé gens. I després, filosofia en llatí. També em van posar de professor de literatura hispanoamericana. Després vaig demanar el trasllat i em van enviar a la costa nord. Vaig ser dos anys vicari a Tela, port de mar. Són quatre, dos a Tegucigalpa, dos a Tela, i sis de rector de Villanueva de Cortés. Deu anys en total, per obligació, perquè era la norma dels paüls.

—Dedueixo que la seva experiència a Hondures el transforma…

—Sí.

—El desfanatitza?

—Em desfanatitza i em civilitza. Perquè era un cafre, era groller. Un exemple, per entendre-ho: en una de les parròquies que tenia, davant de l’església, a l’altra banda de la plaça, hi havia el cabildo, que és ca la vila, i al costat un bordell, una casa de barrets. Hi havia una noia que es deia Josefina que es mostrava molt en públic. Jo no vaig parlar mai amb ella. Un dia me la veig asseguda davant meu, allà a la parròquia, amb una altra senyora molt digna, i em diu: “Padre, venimos a bautizar”. Jo ja em vaig posar en guàrdia. I diu: “Ella, Josefina, será mi madrina”. I jo recordo allò del dret canònic: un pecador públic no pot ser padrí per decència. Normes carques del dret canònic. I escolta, jo, com que era un novici, no estava civilitzat, li dic: “Lo siento, pero no la puedo recibir”. Totes dues van abaixar la cara, pobres, i se’n van anar. Aquella noia, la Josefina, després d’uns anys, quan vaig tornar a Hondures, vaig preguntar per ella. Amb molta discreció, perquè no es pensessin que la sol·licitava. I els deia: “La busco para que me escuche, pobrecita, para pedirle perdón”.

—La va trobar?

—No la vaig trobar mai. Més em va doldre quan vaig saber que, amb el seu negoci, suportava la seva germana amb quatre o cinc fills, deixada pel marit. D’aquestes coses després me’n vaig penedir.

—Es va penedir de moltes?

—Ai, aquesta gent, senzilla, sobretot la dona hondurenya, que és molt, molt especial. A mi em van civilitzar. Hi ha tants casos! Era a la meva parròquia. En una habitació, molt petita. Assajava amb les catequistes, que estaven assegudes en un banc. Entra un xicot, tot demacrat, blanc, i davant meu em diu: “Padre, ayúdeme, vea que estoy hambriento y no tengo nada para comer”. I a mi m’entra el Pere groller i incivilitzat i li dic: “No, hombre, no. Un hombre joven no pide, vive de su trabajo”. Pobre xiquet, abaixa la cara avergonyit i se’n va. I com ell, la van abaixar totes les noies catequistes. Quan el noi va desaparèixer una em diu: “Padre, esto no se hace”. I jo vaig pensar: “Tens tota la raó, coi”. Cosetes així em van civilitzar.

—Per tant, és a Hondures on xoca amb la realitat…

—Exacte.

—Allà és el miracle…

—Sí. Els homes i les dones d’aquest planeta, que no en tenia cap noció. És que els capellans ens posem a dictaminar sobre el matrimoni i no en tenim cap experiència. Ni coneixem què és una dona i què és un home…

Llatinoamèrica, els Estats Units… el marquen com a capellà, l’obren com a persona i posen la llavor de l’escriptor. Primer la realitat, després explicar-ho amb la veritat de la ficció. 

—I també es posa malalt…

—Sí.

—I torna a Bellpuig…

—Sí.

—I després torna a Hondures…

—Sí.

—I més anar i tornar, i més malalt…

—Sí, hi havia alguna cosa dintre la meva biologia que em deia no, i va rebentar en un estat de nervis i de dispèpsies que em va molestar molt. Vinc aquí, em poso bé, torno a Hondures i em poso malament. Dic: “Això no té remei, me n’haig d’anar pel meu compte”, perquè havia de demanar quatre o cinc o sis permisos. Vaig fer una carta al superior general de París, la casa mare, i li vaig dir: “Me’n vaig per raons de salut, doni’m la dispensa dels vots”. Em va contestar: “Tant de bo que trobi la felicitat que busca”. I jo li vaig contestar: “No cerco cap felicitat, senyor. Cerco normalitzar-me i cerco llibertat, perquè no soc ocell de gàbia”.

—I la llibertat?

—Llavors me’n vaig als Estats Units, el 1969.

—Com a capellà lliure?

—Lliure.

—A on va?

—Home, em continua desfanatitzant. I crec que ja no faig tantes marranades com a Hondures. A aquella pobra gent la vaig maltractar, sobretot els primers anys. I sí, vaig aprenent anglès. Uns bons trenta anys als Estats Units, també entre anar i venir.

—Fa de capellà dels hispans?

—Jo serveixo la missa en espanyol, els atenc quan venen, que els americans no parlen ni gota d’espanyol, l’americà només parla anglès. Faig tot l’apostolat hispànic; si hi ha un malalt el visito, perquè els americans no hi van. Fins i tot també m’endossaven els negres.

—Hondures el desfanatitza. I Nova York?

—Vaig dir: “Mira, me n’aniré cap a Nova York perquè allà hi ha hispans i vaig aprenent anglès a poc a poc”. Deu anys seguits a Brooklyn.

—Sempre a Nova York?

—Després vaig passar a Long Island. I també alguns anys a Geòrgia.

—Comunitats hispanes?

—Sí. I americans també, d’aquests rancis, tradicionalistes. Molt col·laboradors, gent rica… Allà feien unes col·lectes fantàstiques.

—Quan torna cap a Catalunya?

—El 1989. Però passo cada any mesos als Estats Units i a Hondures.

—I tot això que explica, després de viure, vostè es posa a escriure-ho. A escriure novel·les…

—Sí.

—Té una necessitat?

—Sí.

—Pel que ha viscut? Per aquestes realitats llatinoamericanes i hispanes als Estats Units, tan dures? Per això ficciona la realitat?

—Exacte.

—Aquestes novel·les són la seva manera de predicar al món?

—Sí, això sí. No de predicar en un convent, perquè tots s’esgarrifarien i sortirien corrents, ni en una congregació de beates, de cap manera. Ara, per al gran món, sí; per als homes forts i als que els agrada un llenguatge realista, grosser. Perquè a les novel·les hi surten expressions com hijo de puta

—Estem parlant de títols com La pell de la iguanaEl clam de l’asfaltEl crit del guacamai… Tot això és una mena de realisme màgic en català, no?

—Sí, és com dius… Història i ficció.

—A qui s’agafa? A qui imita? Qui l’influencia?

—Quan vaig escriure La pell de la iguana acabava de llegir El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, que és premi Nobel. La vaig trobar forta i bona, coi, ben humana, ben sincera. Aquell home té un esperit tan fort… I em vaig influenciar amb aquesta una mica. Les beates me la van tirar pel cap, es van escandalitzar. Una beata de Bellpuig em va dir: “Vostè no parla així”, i una altra beata hondurenya em va dir: “Padre, ¿así nos ve usted? ¿Con eso sale usted, que nos echa estos sermones tan lindos y tan espirituales?”. I dic: “Dona, jo aquí no escric per a vosaltres; escric per al gran món, perquè em llegeixin creients i no creients, comunistes i no comunistes. Jo escric per al gran món”.

—La primera, La pell de la iguana, 1975. Això és el que va veure i viure a Hondures. Aquí hi és tot, els problemes estructurals de l’Amèrica llatina: pobres, rics, abusos de poder, la dualitat de l’Església…

—Sí, senyor. La pell de la iguana la vaig escriure quan vaig arribar a Brooklyn. Volia imitar en català aquests autors sud-americans: Jorge Luis Borges, Gabriel García Márquez… M’inspiraven molt.

—Però vostè sempre ha escrit en català. Autors catalans que llegia?

—Josep Pla ha estat un dels meus més influents. Tant és així que quan vaig fer La pell de la iguana, el Jordi Pàmies, el poeta de Guissona, va dir: “Se li nota molt la influència de Josep Pla”. Josep Pla m’agrada molt, i Gaziel.

—I després, El clam de l’asfalt, de 1977, igual. El món marginal de Nova York: els hispans, els negres, la droga, el racisme, les sectes… Mons duríssims. Al límit gairebé cada dia. S’empelta de la realitat…

—I ho revesteixo de ficció.

—Quin impacte tenen aquestes obres als anys setanta a Catalunya?

—No causen cap impacte.

—Ho dic perquè és molt diferent del que s’estava publicant en català…

—Potser, sí. Però no… El meu germà em va dir una vegada, que em sembla que era a La Vanguardia, que hi sortia, i em diu: “Home, m’afalaga molt que et posin en la línia dels grans escriptors catalans”. Però això no ho he constatat mai.

—Però vostè té molta fe, perquè escriu molts més llibres… Té fe en l’escriptura, en la literatura?

—Crec en la literatura. Crec en la humanitat; pot ser bona, pot ser molt positiva, però la humanitat és molt totxa, és molt bèstia, fa malbé.

—I de l’altra? Continua tenint fe?

—Tinc fe, tot i que tinc els meus límits i dubtes. Jo us diria que no hi ha ningú que estigui completament convençut del que creu, completament, al 100%; jo crec que menteixen. No hi ha ningú ateu, descregut, que estigui ben, ben convençut d’allò en què no creu. Estem en una situació de dubte, som limitats. I sí, tinc fe, i sobretot tinc fe en la bondat; per a mi l’evangeli és, més que res, les benaurances, que és a força d’amor, reconciliació, humanitat, compassió, d’entendre els altres… Què més volem? Aquest és el meu Crist i la meva fe més fonamentals.

—Més fes… És fidel a la llengua. A vostè el preocupa. Té fe en el català?

—Sí. Però això ja és una altra mena de fe.

—Ens en sortirem, amb la llengua?

—Jo ho veig molt negre, que puguem redreçar la llengua, perquè els criteris no l’afavoreixen gens. Un dia estava amb un noi que em deia que els canvis en la llengua són evolució de la llengua i dic: “Escolta, no són evolució, sinó corrupció”. L’evolució una llengua la fa en segles, no d’un dia a l’altre, o en quaranta anys de dictadura. El que tu en dius «evolució» és corrupció, i els criteris així no ajuden els catalans. Tenim molta culpa de ser esclaus de Castella; els catalans en tenim molta culpa perquè estem atordits, estàvem sobretot, després de la guerra; el català estava degradat completament.

—I fe en el país?

—Sí.

—Creu que algun dia Catalunya serà lliure?

—Sí, ho crec. Hi ha raons perquè Catalunya sigui lliure: primer, la llei natural, els drets humans… Aquests de Madrid que diuen: “Es que el derecho a decidir no está en ninguna constitución”. Si un s’hi fixa, això no és cap raó, perquè les constitucions estan escrites pels estats i els estats no posaran una clàusula en contra seu, però la llei natural, que no la pot contradir cap llei positiva, humana, diu que els pobles, si volen ser lliures, les nacions, poden ser lliures. Hi tenen tot el dret.

—Catalunya és una causa de fe?

—Sí. Però no religiosa. Sant Pau diu que la fe és creure allò que no es veu. Això és fe. La resta és patent, no necessita fe, sinó coneixement.

—Ja, però sembla que Déu només sigui espanyol o castellà…

—Un dia, un tal bisbe Cañizares va dir que “ser catalán separatista y católico no era posible”, i ho vaig rebatre, això. Què s’ha cregut, aquest senyor? És completament fals! Jo soc catòlic i soc separatista i soc nacionalista.

—Però hi ha bisbes que diuen aquestes coses…

—Això és una bajanada, ja ho deia jo. Déu diuen que ha creat l’home i que ens deixa fer segons la nostra norma. Som lliures de ser bons, de ser dolents, de pensar això, de pensar allò altre. No ens treu la llibertat; si no, no tindríem mèrit, seríem uns autòmats prefabricats.

—Què creu que en pensa, Déu, de tot això?

—Home, no ho sé. Jo no puc arribar tan amunt.

—Déu és autodeterminista…

—Sí. Hi ha aquella teoria que Déu és el que ens empeny quan fem una cosa, un desig, una acció; Déu ens mou. N’hi ha que diuen que no, que som totalment lliures.

—Però vostè ha estat un represaliat espiritual?

—Sí. Tens tota la raó de dir-ho. Obligat a creure el que després poso en quarantena i en dubte. Obligat a creure.

—És antisistema, eh!

—Sí i no. Preater és un adverbi llatí que vol dir “prescindim-ne”. Hi va haver un mossèn que em va definir molt bé, em va dir: “Tu vas a la teva”. I crec que té raó, perquè, escolta, jo no hauria fet el que he fet a la vida, jo he estat a tot el món pràcticament.

—Com és que a vostè li deixen fer el que vol?

—Ho faig, no m’ho deixen fer.

—Per això és aquí, a l’església de Preixana?

—Jo soc aquí des de l’agost de 2015.

—Com és que va venir aquí?

—Perquè aquesta casa havia quedat buida i hi havia uns estadants que no eren eclesiàstics, una família.

—No hi havia capellà?

—Fa temps que no n’hi ha, fa temps. Jo no soc rector, jo soc un capellà que no sabia on caure mort.

—Hi està d’ocupa?

—Sí.

—Només té aquesta església?

—Jo no en tinc cap. Estic aquí de refugiat, com a mossèn sense ofici.

—Però hi fa missa?

—Sí, la faig normalment aquí. De vegades faig de suplent a un altre lloc. 

—D’oficial només en fa aquí?

—Sí. Jo no tinc obligació de res.

Sortim per la porta de la caseta blanca. De patac a la porta de l’església de Santa Maria de Preixana. Però la porta que ara obre en Pere Ortís és una altra: la que tenim davant. La que tots tenim davant. És immensa, gegant, infinita. El tot. No sabem si hi entrem veient les estovalles virolades ondulants de la planúria del gran Urgell. Tampoc si hi entrem mentre la frontissa de l’horitzó que lliga cel i terra es belluga lentament. Segurament no veiem el mateix. Ni de la mateixa manera. Ni ens fixem en el mateix. Però, indubtablement, ja som dins. I quiet, agafat a la barana de ferro, el Pere camina, lliurement, amb els ulls. I no sabem si resa o escriu. Potser és el mateix. Som, i serem, el que encara no hem vist, ni escrit. 

Lliure, mirant la gran planúria de l’Urgell des de l’església de Preixana. Mirant el cel, mirant l’infinit, mirant la llibertat que sempre vol veure. 

https://www.lamira.cat/persones/1451/els-evangelis-del-capella-escriptor