Category Archives: interculturalitat

Badaoui

Jordi Galves. Barcelona. Dissabte, 22 d’octubre de 2022

Alguns ciutadans discrepem. I és que estem conformes amb l’expulsió de l’activista Mohamed Said Badaoui d’Europa. Allò que no ha volgut veure la majoria progressista —amb molt mala consciència— del Parlament de Catalunya ho ha llucat de seguida la policia espanyola. S’entén molt bé que això hagi anat així. Primerament perquè ara, a Madrid, no volen espantar-nos com el 17 d’agost de 2017.

La bòfia, naturalment, és un niu d’ultradretans armats, mancats de qualsevol mena de consciència, ho sabem, però almenys són uns uniformats que no somnien truites amb els islamistes. Els coneixen bé, són molts anys d’africanisme espanyol, de colonialisme professional, d’innombrables carnatges i espolis, perquè ara hagin d’aturar-se per una declaració llagrimosa i carrinclona del PSC, Esquerra, Junts, CUP i els comuns demanant la completa llibertat de Badaoui.

Quan es miren ells amb ells tots els ultradretans es reconeixen, és molt difícil d’equivocar-se quan tots van coixos del mateix peu. Amb la saba del feixisme es nodreix per igual el militarisme europeu i l’islamisme militant. Giorgia Meloni i Ali Khamenei són el mateix en contextos nacionals enormement diferents. De manera que, avui, no trobem enlloc una religió mahometana moderada, ni culta ni comparable a les formes teologals humanistes d’un Jacques Maritain o d’un Hans Küng.

En els nostres dies les diverses societats islàmiques del planeta sencer viuen segrestades per un mateix legitimisme purista, per un puritanisme radical que malda, debades, contra el corrent secularitzador que afecta tothom i totes les religions i creences. L’islam, una religió que vol dir submissió a Déu, viu pitjor que cap altra aquest inevitable procés de secularització.

Badaoui tenia precisament aquesta sagrada missió a Catalunya. Més enllà de les màscares, hi ha líders de la immigració islàmica que només treballen per això, perquè la societat musulmana immigrant no quedi diluïda, seduïda, integrada dins de la societat catalana.

Perquè els creients musulmans del nord d’Àfrica, sovint poc islamitzats de portes endins i de manera crònica, no deixin mai de ser captius, deutors i subordinats de les classes dirigents tradicionals del Marroc i el Magrib. Els he vist com actuen i són el més semblant a la màfia italiana a la Nova York dels temps d’Al Capone.

Aquella família ha deixat d’anar a la mesquita, caldrà recordar-los que hi han d’assistir sempre. Aquell noi ha començat a festejar amb una noia no musulmana i no ens convé que surti del clos de la immigració on manen els que sempre han manat. Aquella altra, la filla petita d’un bon musulmà, lamentablement ja estudia a la universitat i té idees pròpies, ha deixat de dur el vel.

Caldrà ajudar el pobre pare perquè recuperi el domini damunt la seva filla. Alguns joves musulmans ja fan com els europeus, tenen amics i amigues dels dos sexes, fins i tot es fan amb negres, amb l’excusa que també són musulmans. No, no, els negres a una banda i els magribins a l’altra. D’imam negre per a tots els musulmans no en veureu cap.

Cal continuar furgant a la ferida de la mala consciència dels europeus. Dir-los o insinuar-los a cada moment que són racistes si no s’avenen a deixar-nos que governem la nostra gent. Com menys integrats estiguin els nostres magribins, més febles seran, més necessitaran dels líders, dels activistes islàmics. Pel camí de la religió es justifica tot. Perquè tot és religió.

Naturalment, avui en dia, que la nostra gent pugui menjar porc o saltar-se el dejuni no és important en si. L’important és que a través del menjar halal, a través del ramadà, a través de la mesquita, podrem governar diverses famílies. Com més desconnectats els individus d’origen islàmic de la societat catalana, més necessitaran la família islàmica.

Per això ens va ajudar molt quan el president Aragonès va dir públicament que els islàmics no s’han d’integrar a la societat catalana perquè ja són catalans tal com són ara. Ho ha entès molt bé. A aquests polítics independentistes els interessa promoure i protegir la comunitat islàmica. Perquè en unes eleccions municipals, on tenim dret de vot, podem fer votar massivament diverses famílies a favor d’un candidat o d’un altre. El grup, sempre per damunt de l’individu.

Mohamed Said Badaoui vesteix i es presenta en públic com un salafista, com un radical del morro fort. Per això duu la barba així, perquè retallar-la, cuidar-la, per exemple, és cosa d’efeminats, tal com determina la santa tradició. Anar descurat és anar com determina el Profeta.

Qualsevol musulmà reconeix pel seu aspecte qui és del morro fort, els autèntics, els que mantenen viva la flama de l’islam. No cal que diguin res, tothom entén els codis de vestimenta, els dobles sentits, la presència de la marca, el que anomenen la figa, damunt del front, els jocs de paraules en àrab.

Un dia Badaoui va dir-li a una periodista que el volia saludar que no, que no podia tocar-la. Que ho lamentava però que no podia donar-li la mà. Perquè la dona és impura. Ara, Badaoui serà deportat al Marroc, si no hi ha canvis d’última hora, juntament amb un company. És probable que pugui tornar. O que d’altres continuïn avui mateix la seva feina abominable.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/badaoui-jordi-galves_904128_102.html

Las palabras pueden construir puentes… o destruirlos

Martí Gironell, escriptor i periodista

Tengo 48 años. Nací en Besalú y vivo en Vilablareix. Era periodista y escritor, hoy al revés. Estoy casado con Eva Olivares y tenemos dos hijos, Quim (8) y Pep (4). ¿ Política? Mi respeto a todas las ideas, el corazón abierto. De tradición cristiana, pero interesado en otras creencias.

‘Fake news’ medievales

En Palabra de judío (Planeta) / Paraula de jueu (Columna), su última novela, Martí Gironell reflexiona sobre el poder de la palabra: los judíos redactaron unos anti-Evangelios (en los que Jesús es hijo de una ramera judía y un legionario romano) para desacreditar al cristianismo, mientras los cristianos inventaban el bulo de que los judíos sacrificaban a bebés cristianos en sus rituales, o envenenaban pozos. Fake news ! Cuajaron en el ánimo de las gentes, hasta provocar el asesinato de millares de judíos en ciudades catalanas. Es el terrible poder de las palabras: “Nada hay más real que la palabra, que el signo”, parafrasea Gironell a Umberto Eco… al que venera, además de admirar la obra de Noah Gordon y de Ken Follet.

La malevolencia hacia los judíos derivó en una violencia genocida, respaldada por ciertos intereses. Pero no siempre fue así.

¿Qué quiere decir?

Que hubo antes matrimonios mixtos judeocristianos, y eso lo plasmo en algunos personajes. Hay, pues, una lección de amor.

¿Qué lección?

Los judíos sostienen que las palabras crean el mundo, crean materia, como leemos en El libro de la Creación , que explica que es posible crear un cordero y comérselo.

Entiendo que es una metáfora.

Podían dar vida a un homúnculo, llamadogólem, y enviarlo a destruir a los enemigos.

Un buen precedente de Frankenstein .

Cada palabra viene a ser como una piedra: puede destruir o construir un puente, metáfora que me interesa: el puente como diálogo entre dos visiones, culturas, grupos…

Pont de Besalú | Blog Costa Brava
Pont de Besalú

¿Ve ahí una lección para el presente?

Sí. Encerrarte en tu verdad esteriliza. Lo fértil es tender puentes, en el siglo XXI como en el XIV. Nos toca cooperar… ¡o colapsaremos! Salgamos adelante juntos, y ya volve­remos después a las diferencias. Ahora hagamos el puente con piedras llamadas respeto, comprensión, voluntad, sacrificio, amor.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200926/483660894447/las-palabras-pueden-construir-puentes-o-destruirlos.html

Ensenada, ideòleg de l’extermini del poble gitano

Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada i ministre del rei Ferran VI, que havia estat un dels ideòlegs de la Gran Redada (30 de juliol de 1739), l’operatiu ordenat per la monarquia espanyola per detenir, concentrar i exterminar, de forma massiva i simultània, totes les persones d’ètnia gitana del regne d’Espanya. Aquell operatiu, que va ser vigent fins a la mort de Ferran VI (1759), es va saldar amb la mort de 12.000 persones, una quarta part de la població gitana d’Espanya.

Mor Ensenada, que pretenia l'extermini del poble gitano. Font. Museo del Prado.
Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada

A Catalunya, en aquell moment, hi havia una comunitat gitana estimada en 5.000 persones, distribuïdes, principalment, a les ciutats de Barcelona (al barri del Raval), Lleida (a l’hort de Santa Teresa) i Reus (al raval de Sant Pere). La Gran Batuda, a Catalunya, va tenir un impacte menor que a la resta dels dominis borbònics hispànics. Segons les fonts de l’època, les autoritats municipals catalanes, coneixedores dels plans de Ferran VI i Ensenada, van ocultar bona part de les famílies perseguides.

També segons les fonts documentals, Ferran VI i Ensenada van recloure tota la població gitana que van poder detenir: van separar els homes de les dones i els nens. Van enviar els homes a treballs forçosos a les grans drassanes militars espanyoles (Cartagena, Cadis, Ferrol). En aquells camps de reclusió i treballs forçats, les taxes de mortalitat van ser horrorosament escandaloses: la majoria dels interns van morir a causa de les malalties, la infralimentació i els brutals maltractaments.

En canvi, les dones i els nens van ser reclosos en fàbriques tèxtils, principalment a Aragó i Castella. Les constants fugues dels col·lectius femení i infantil i els grups que havien pogut escapar de la persecució serien els qui garantirien la continuïtat de l’existència de la comunitat gitana.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-ensenada-extermini-poble-gitano_561906_102.html