Sandro Rosell en una imatge d’arxiu. ENRIC FONTCUBERTA / EFE
Arrenca al Congrés de Diputats la comissió d’investigació sobre l’anomenada operació Catalunya; és a dir, la guerra bruta contra l’independentisme instigada des del ministeri de l’Interior de l’època de Jorge Fernández Díaz i per a la qual es van utilitzar estructures de l’Estat, començant per la mateixa policia. Malauradament, hi ha poques esperances que aquesta comissió pugui aportar llum a aquells fets lamentables a causa del bloqueig del PSOE al fet que compareguin els principals responsables polítics, com el mateix Fernández Díaz o l’expresident espanyol Mariano Rajoy. El desacord amb els partits fa que ara mateix només hi hagi dues compareixences aprovades: la de l’excomissari José Manuel Villarejo i la del banquer andorrà Higini Cierco. El primer serà l’únic que compareixerà aquest dimecres, mentre que el segon ha adduït que està de viatge i ha demanat fer-ho un altre dia.
Unides Podem i els partits independentistes catalans i bascos intentaran pressionar el PSOE els pròxims dies perquè accepti incloure més noms a la llista de compareixents, però els socialistes estan bastant tancats en banda i només accepten portar responsables de l’estructura policial d’aquella època i algunes víctimes, però no dirigents polítics de primera fila. És més que evident, però, que la decisió de portar a terme una operació d’aquestes característiques no podia ser obra d’un policia, ni tan sols d’un ministre de l’Interior, sinó que forçosament hi havia d’haver més gent implicada. El PSOE afirma que Rajoy no aportaria res a la comissió, però això no és cap argument, perquè en tot cas ell era el responsable polític últim i, segons la gravació de la conversa entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, el llavors president del govern estava al corrent de tot.
Una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables
La sort és que una part del reguitzell de víctimes que va deixar aquella operació destinada a destruir reputacions i carreres professionals ha decidit portar el cas a la justícia ordinària. Aquest és el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va passar dos anys en presó preventiva abans de ser absolt i que justament declararà aquest dimecres davant d’un jutge per explicar la seva versió dels fets. D’altres, com els Sumarroca o l’exconseller Jaume Giró, també han presentat denúncies. Tampoc hi ha garanties, però, que aquesta via dels tribunals arribi a bon port, però almenys s’han d’esgotar totes les opcions.
La família Sumarroca es querella al Suprem com a víctimes de l’«Operació Catalunya»
El cas és que aquest escàndol no pot quedar impune i s’ha d’arribar fins al final, costi el que costi. Perquè allò no va ser només una operació dirigida contra persones concretes, sinó que tenia com a objectiu adulterar la democràcia i posar fi a tot un moviment polític, com és l’independentisme català, fent servir tots els mecanismes que un estat té al seu abast saltant-se, a més, la legalitat. Des de Madrid s’afirma sovint que Espanya és una democràcia plena. Doncs bé, una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables. I això aquí encara sembla molt lluny.
C @clemeni 10/05/2023 El PSOE no vol que compareguin els dirigents polítics del PP, partit corrupte, per una raó ven sençilla, perquè no volen que parlin de l’implicacio del PSOE i el PSC en aquesta operació, només cal recordar l’implicacio del Sr Zaragoza en els fets de la camarga o les declaracions del Sr Rubalcaba “España pagará el precio que tenga que pagar“, per entendre que darrere d’aquesta operació Catalunya estaven els dos partits hegemònics espanyols. En un estat corrupte, mentider, advantatgista, prevaricador, indigne i feixista, com es l’espanyol la democràcia es un miratge, i sinó recordem les declaracions del Sr Lesmes, la unitat d’Espanya es el fonament del sistema jurídic espanyol. Pues això res està per davant de l’unitat de l’estat, segons aquesta gent ni drets humans, ni democràcia, i com va dir la Sra Robles ministra dels militars, que tenia que fer l’estat davant del clam democràtic del poble demanat votar??? I encara hi ha qui no vol la independència???
@PepMaresme 10/05/2023 Es posa en evidència l’aixecament de camisa de la democràcia Ñ. Més aviat és “el timo del 78”
@Carme Figueras Vila 09/05/2023 Totalment d’acord. No es pot permetre que es vulnerin els drets personals i de país, de la forma més criminal i barroera
Espanya té la xarxa d’alta velocitat més infrautilitzada del món
Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans
L’autor del llibre al qual em refereixo en aquest article és un economista que, de tant en tant, ens obsequia amb anàlisis rigoroses i suggerents de problemes que ens afecten de prop. És l’Eduard Gracia, la darrera aportació del qual fa referència al corredor mediterrani, aquest projecte de mai acabar, per no dir de bon desviar cap a la capital del regne, encara que sigui en contra del que demana el mercat.
El llibre de Gracia (publicat per la Fundació Vincle) es titula Bastons a les rodes: el corredor mediterrani i la lògica del poder a Espanya aporta dades i anàlisi sobre la base d’estudis relacionats amb el tema, entre els quals els treballs de l’associació FERRMED, liderada per l’infatigable i expert Joan Amorós.
El sentit comú, l’anàlisi tècnica i la lògica del mercat faria activar el corredor mediterrani al seu pas per prop de la costa. Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà; a més, els estudis de fluxos de transport situen el corredor mediterrani dintre del bloc de corredors que concentren més tràfic de tot Europa. Amb aquesta realitat, un es pregunta com pot ser que, per cobrir l’objectiu que el 2030 el ferrocarril a la UE canalitzi el 30 % del transport de mercaderies (enfront del 17 % actual), no es doni prioritat i urgència al Corredor?
Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà
Gracia aporta el seu punt de vista del per què es posen pals que converteixen el projecte de corredor en una cursa d’obstacles amb el resultat de ser l’obra de mai acabar. Fa una descripció històrica interessant de la geopolítica espanyola, la qual ha determinat que els traçats logístics dels fluxos comercials fossin radials, afavoridors de la centralitat del poder i de la dependència de la perifèria (on, per cert, catalans i valencians som històricament molt dinàmics en l’àmbit econòmic). Un dels camps en què es va aplicar la concepció radial fou traçat del ferrocarril. I això s’ha fet tant amb miopia econòmica com amb intencionalitat política. Com es pot explicar, si no, que Espanya tingui la xarxa d’alta velocitat (per a persones) més infrautilitzada del món (5.435 passatgers-km per km de via, enfront de 16.853 a Itàlia, 18.141 a Alemanya, 18.606 a la Xina, 20.718 a França o 33.344 al Japó)?
Pel que fa al transport de mercaderies per ferrocarril, la quota ferroviària espanyola (el seu pes sobre el total de transport) és la tercera més baixa d’Europa (5%) després de Grècia i Irlanda, molt per sota de la mitjana europea (17%) i de Letònia (74%), Lituània (67%), o la muntanyosa Suïssa (34%). Mentrestant, Espanya, que vol ser actor destacat en la lluita contra el canvi climàtic, deixa passar en tràfic transfronterer per carretera a Catalunya ni més ni menys que 12.000 camions diaris.
L’evidència de la necessitat va fer que el 2004 nasqués FERRMED, un lobby internacional en favor d’unir el sud i el nord d’Europa passant per la costa mediterrània de la península Ibèrica. La reivindicació, lògica en termes econòmics, va trepitjar més d’un ull de poll a l’status quo. El propi impulsor de FERRMED va rebre pressions per part de poders públics que el comminaven a deixar-ho córrer, “!que pares todo esto!”
Ouigo inaugura el seu servei entre Madrid i Barcelona
La seqüència que ha seguit el projecte de llavors ençà és un rosari de canvis en planificació de ramals i de gestió interessada de les inversions, amb un resultat sempre coincident: el corredor mediterrani té prioritat 2 o 3 (o més). Només Déu sap quan serà una realitat, tenint present, a més, que la UE dona diners, però que són els estats membres els qui els gestionen i prioritzen, sense massa control per allò del “cadascú a casa seva fa el que vol”.
En el seu treball, Gracia i FERRMED tenen identificats 19 colls d’ampolla, com a punts conflictius de la xarxa ferroviària per a mercaderies a Espanya. D’aquests, 10 són a Catalunya i 4 al País Valencià. El garbuix de trams de diferents amplades que es dona al corredor mediterrani fa que sembli un mosaic més que no pas una infraestructura seriosa. Al darrere d’això, la coneguda, influent i decisiva empresa pública d’infraestructures ferroviàries ADIF, la mateixa que té clar que la ruta principal de mercaderies a la península és el corredor central, en detriment de l’Eix Mediterrani.
Comptat i debatut, Gracia dibuixa un panorama d’inversió en infraestructura ferroviària per a mercaderies que ve dominat per la raó política i no per la cerca de la prosperitat o per la raó de mercat. Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans. La lògica econòmica portaria a invertir on la inversió generés més rendiment; en canvi, la lògica del poder (incloses les elits econòmiques i grups de pressió, interessats a preservar els seus privilegis) porta l’Estat a marginar l’eix mediterrani, precisament pel seu gran potencial… Més clar, l’aigua.
El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.
Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?
Qui era Carrasco i Formiguera?
Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.
Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera
Què més era Carrasco i Formiguera?
Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.
Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil
Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”. Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del país. Absolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.
Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional
La persecució a Carrasco i Formiguera
Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.
L’exili dels perseguits
L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.
A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest
La captura de Carrasco i Formiguera
El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava. Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.
Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?
La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.
Familia Carrasco Azemar. Font Cuaderna
Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?
Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.
Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?
La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgosi certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.
Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya
Hi ha cinc vegades més universitaris de Sarrià que de Nou Barris, i els estudiants provinents d’escoles privades es concentren en les carreres amb notes de tall més altes
Qui va a la universitat pública? D’on surten els alumnes que arriben a lescarreres més buscades? Quines són les diferències entre municipis rics i pobres? CRÍTIC ha accedit a informació inèdita sobre l’origen acadèmic dels estudiants de cada universitat. I els resultats són molt lluny d’una distribució igualitària. Els graus més sol·licitats tenen més alumnes que venen de l’ensenyament privat. Els vuit centres de secundària més exitosos de Barcelona a l’hora de portar alumnes a la universitat pública són privats. I Sant Cugat del Vallès té més del doblede matriculats que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants.
CRÍTIC ha tingut accés a la composició concreta de cada grau i de cada universitat mitjançant una petició de dret d’accés a la informació pública, que va ser parcialment denegada amb l’oposició del Consell Interuniversitari de Catalunya. Finalment, la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Pública (GAIP), després d’un informe favorable de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, va determinar que aquest mitjà havia de tenir accés al global de la informació. A l’hora de treballar-la, hem comptat amb la col·laboració de l’analista de dades Roger Sanjaume per extreure conclusions i realtizar les visualitzacions que acompanyen aquest article.
Sarrià – Sant Gervasi multiplica per cinc Nou Barris
El districte més benestant de Barcelona, Sarrià – Sant Gervasi, té 151.157 habitants, prop de 23.000 menys que Nou Barris, el districte més pobre. Per contra, d’acord amb les dades del curs 2019/2020, els alumnes provinents de Sarrià – Sant Gervasi que accedeixen a la universitat pública multipliquen per cinc els de Nou barris: 1.408 versus 272. De fet, tan sols dues escoles de titularitat privada de Sant Gervasi (la Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia i la Institució Cultural del CIC) ja aporten més estudiants a la universitat que tot el districte de Nou Barris.
Cal tenir en compte que les dades disponibles no indiquen directament el lloc on va créixer cada alumne, sinó on era el seu institut de secundària. Al primer districte, hi ha 33 centres on es pot estudiar batxillerat i 11 on es fa formació professional, i a Nou Barris en són només 19 i 12, respectivament. Els centres de secundària d’un districte poden estar acollint alumnes que visquin en altres zones de Barcelona o en municipis propers.
365 de Sant Cugat, 144 de Santa Coloma Sant Cugat del Vallès i Santa Coloma de Gramenet comparteixen una mida semblant i la proximitat amb Barcelona. Segons el darrer cens, la ciutat vallesana tenia 92.977 habitants, cosa que suposa unes tres quartes parts de la població de Santa Coloma de Gramenet, amb 120.442 veïns. Tanmateix, la comparació per renda mitjana és molt desigual. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Sant Cugat és la ciutat més rica de Catalunya, i Santa Coloma, la tercera més pobra. 365 alumnes dels centres de secundària de la primera van accedir a la universitat pública en el curs 2019/2020. En canvi, des de Santa Coloma, en van ser només 144.
… … …
Privades a Barcelona, públiques a la resta de Catalunya: el perfil de les escoles líders
Quines són les escoles que més alumnes envien a la universitat pública? Segons les dades obtingudes per CRÍTIC, entre els 20 centres amb més futurs universitaris n’hi ha 12 de privats i 8 de públics. El contrast entre la capital i altres parts del territori és notori: a Barcelona els vuit centres que aporten més estudiants a la universitat pública són privats. En canvi, a Tarragona, a Lleida, a Reus, a Girona i a Igualada aquests instituts líders són públics. Val a dir que aquestes xifres estan influenciades per la mida de cada escola, de manera que no es poden considerar un indicador exacte de l’èxit acadèmic particular de cada centre.
SALVADOR CARDÚS I ROS El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…
Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.
De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.
Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.
I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.
A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.
En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.
Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.
El 60,3% de la población actual de Cataluña es fruto directo e indirecto de la inmigración. En otras palabras, de los 6 millones de habitantes que hay actualmente en Cataluña, 3,6 millones son efecto directo o indirecto de los flujos inmigratorios de este siglo.
Esta es la principal conclusión del libro El sistema català de reproducció. Cent anys de singularitat demogràfica, en el que la catedrática Anna Cabré ha materializado más de 33 años de estudio sobre la dinámica poblacional en Cataluña. Cabré también demuestra que incluso sin inmigración, la población catalana no habría decrecido….
Los políticos juegan a su antojo con los conceptos y las palabras, unas veces en contra del uso habitual que les damos el resto de los mortales y otras incluso en contra del mismo sentido común. Una de las palabras que se ha puesto de moda es excluyente , para acusarnos a los catalanes por nuestro deseo de dejar lo que algunos consideran el Jardín del Edén y nosotros un basurero indecente fruto de la tiranía de Franco y de la corrupción de sus cómplices.
Les recuerdo que hay 1,7 millones de andaluces emigrados a los que su tierra excluyó ; que Galicia deja fuera a millones de gallegos que tuvieron que marcharse; que el 40% de los extremeños son rechazados por la tierra donde nacieron.
Y podríamos añadir los más de 150.000 asturianos que viven fuera de Asturias, las comarcas de Aragón que han perdido hasta el 50% de su población, los millones de castellanos emigrados, los 130.000 canarios o los más de 500.000 exiliados por la Guerra Civil.
Sin embargo más del 60% de la población catalana es fruto de los flujos inmigratorios de este siglo. Por tanto, juzguen ustedes mismos quienes son los excluyentes.
No sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos.
El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.
Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.
Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.
Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.
Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.
Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.
Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.
Tant l’un com l’altre van ser executats per Franco. El d’Unió, un 9 d’abril de 1938. El d’ERC, un 15 d’Octubre de 1940. Per catalans i per republicans.
Representaven, per tradició, dues sensibilitats antagonistes dins el mateix terreny de joc. Però paradoxalment no només van establir una relació personal de respecte mutu. També de col·laboració.
Són l’expressió de la voluntat de suma en una conjuntura històrica marcada per la polarització, pels blancs i negres. Amb el clericalisme i l’anticlericalisme com a teló de fons. I el problema agrari.
La gran obra legislativa de Companys va ser la Llei de Contractes de Conreu, una llei socialdemòcrata que va ser recorreguda per la Lliga Regionalista. I que és l’avantsala del 6 d’Octubre de 1934.
Doncs si bé Unió s’havia presentat a les eleccions de novembre de 1932 col·ligats amb la Lliga, en aquest episodi tan important —com en tants d’altres— van estar amb el president Companys, defensant la necessitat d’una reforma agrària per pacificar el camp català i per una raó de justícia social.
Les discrepàncies van caure davant els reptes històrics i per un innegable patriotisme que compartien. Fins el punt que Companys va convidar Carrasco i Formiguera a sumar-se al Front d’Esquerres el febrer de 1936. La proposta no va reeixir però evidencia la voluntat de pacte i entesa entre la democràcia cristiana i aquella ERC que aglutinava un ampli ventall de l’esquerra, des de marxistes a liberals, passant per cenetistes pragmàtics.
És una entesa que als anys setanta intentarien Enrico Berlinger i Aldo Moro, sabotejada pels extrems, per l’esquerra i per la dreta. El compromesso storico que acabaria amb l’assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges.
Més modernament també es va produir aquest miratge a Catalunya amb Josep Benet com a estendard. Tampoc no va reeixir.
El nexe d’unió de Carrasco i Formiguera amb el fil roig que acompanya la trajectòria de Companys era la defensa vehement de la doctrina social de l’Església, la dels Evangelis de Jesús. I la causa de Catalunya, la que sempre havia reivindicat Carrasco i la que progressivament va anar abraçant Companys.
Franco els odiava per igual. Per això els va fer matar. Ambdós eren Catalunya, la que se’n vol sortir, la que dibuixa un front ampli, la dels grans consensos, la de les lluites compartides.
Allò que era vàlid ahir segueix sent igualment vàlid avui. I qui sap si imperiosament necessari. Un repte majúscul que exigeix generositat i saber articular un cos central del país que defugi extrems i extremismes.
La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu
Comprenc i comparteixo la veu dels qui consideren que som en un fangar i que hem anat més enrere que no pas endavant. La cúspide de l’octubre del 2017 ens va deixar un moviment independentista en descomposició per raons diverses i complementàries. La fragilitat d’un independentisme institucional massa pendent del retrovisor, la força repressiva d’un estat espanyol gens democràtic, la quantitat gens negligible de dirigents independentistes pendents d’obrir una negociació amb el govern espanyol en lloc de culminar la independència, l’excés de confiança del carrer en una execució institucional, el parany del 155 amb unes eleccions com a esquer per a la batalla dels partits, l’error de no situar tot el govern a l’exili actuant de govern provisional de la República, el xantatge del procés judicial contra els dirigents empresonats… Podríem estar força estona enumerant les raons de la descomposició i el retrocés que van seguir el gran moment de l’octubre del 17. Però ara cal recompondre les bases per a una nova empenta que ja pugui ser definitiva.
D’entrada, crec que és honest de constatar que l’únic camí que mena a la independència és la ruptura democràtica unilateral. Ja el 2015 –quan es va configurar Junts pel Sí i el seu full de ruta de divuit mesos per a una declaració unilateral d’independència– havíem arribat a la conclusió –prou motivada després de segles de veure les dents de l’adversari– que no hi havia una via pactada cap a la independència. No hi ha cap negociació ni cap diàleg que pugui tenir com a resultat l’autodeterminació. I això ho saben a bastament aquells qui ara –no se sap per què– defensen la contrària. La independència serà el resultat d’un procés democràtic i pacífic, però de determinació i resistència unilateral, rupturista i popular. Espanya no negociarà mai res que pugui fer perillar la gallina dels ous d’or o, dit d’una altra manera, la seva viabilitat econòmica. Aquesta constatació no és pas nova, però sembla que hi ha una part de l’independentisme que ens obliga a recordar les coses més elementals.
Hom podria contradir aquesta idea amb aquesta lletania que alguns interessats s’han escarrassat a instal·lar en l’imaginari col·lectiu del fracàs de la via unilateral. Però, és clar, les evidències posen al descobert aquestes estratègies de renúncia. I una de les proves més evidents que hi ha és que la via unilateral no pot haver fracassat en la mesura que no s’ha arribat a posar en pràctica. Tots recordem –o hauríem de recordar– que l’octubre del 17 allò que no es va decidir de fer efectiu va ser precisament la via unilateral; és a dir, l’execució i la defensa del resultat del referèndum d’independència als carrers i a les institucions. La via unilateral encara s’ha de provar, i deveu estar d’acord amb mi que, vista l’estafada descomunal de la taula del diàleg, és una via que hem d’explorar aviat. Quan algú ens demani quin és el nostre pla alternatiu al diàleg (per posar-hi un nom) amb l’estat espanyol, digueu-li que és el que no vam acabar d’executar, però que és l’únic realista i possible. Un veritable pragmatisme independentista, el seny independentista, és prendre el camí de la ruptura unilateral. Qualsevol altra opció és rauxa i somni o, directament, engany.
Un altre obstacle que ara podríem posar damunt la taula és el de la famosa unitat de l’independentisme. Si bé és cert que una veu unificada de tot l’independentisme faria les coses més fàcils, el fet cert és que no va ser la unitat allò que ens va permetre d’arribar més lluny que mai el Primer d’Octubre. M’atreveixo a dir que potser va ser precisament la manca d’unitat allò que ho va afavorir. Es va produir una situació en què les tres marques institucionals de l’independentisme (els espais de Junts, Esquerra i CUP) es vigilaven mútuament en un marc de desconfiança constant. Era aquesta desconfiança, aquest anar-se mirant de reüll per veure qui seria el primer que es faria enrere atesos els riscs que calia assumir, que tots plegats anaven avançant gràcies a la potència motora de la ciutadania organitzada al carrer. Aquesta desunió va funcionar com una mena de competició en què ningú no volia ser el primer de baixar del tren o de mirar de frenar-lo.
Molt més important que la unitat dels partits és el lideratge de les propostes o la força d’unes idees centrals i la determinació de la gent organitzada al marge dels partits.
El procés d’independència, a més de la força mobilitzadora i de la concreció democràtica (els vots a les urnes), exigeix una culminació institucional. La voluntat democràtica s’ha de convertir en realitat legal (una nova legalitat) i institucional (una administració republicana). I és aquí on vam frenar l’octubre del 17 i on jo no vaig trobar la voluntat ni la disposició de la majoria independentista –resultant de les eleccions convocades pel 155– per acabar la feina. La creació del Debat Constituent amb Lluís Llach al capdavant (nova legalitat) i la constitució del Consell de la República amb una assemblea d’electes amb el president Carles Puigdemont al timó (nova administració republicana) eren les dues vies d’accés a aquesta institucionalització del mandat del referèndum. Però no vaig trobar la complicitat que esperava de la majoria dels meus companys de viatge per assumir tots els riscs necessaris per a fer-ho.
I és aquí on actua un altre dels vectors que expliquen que avancem, que ens quedem encallats o que, lamentablement, retrocedim. Qui fa més por als polítics que prenen la responsabilitat de liderar el procés? Qui temen més: el vot de la ciutadania o la junta electoral, la fiscalia i els tribunals? Abans de l’octubre del 17, l’onada popular de mobilització obligava els partits a moure fitxa i concretar. Tenim frases que han passat a la història: “President, posi les urnes”, per exemple. La creació de Junts pel Sí (amb Convergència i Esquerra en una mateixa llista!) no s’explica sense la pressió de les entitats sobiranistes i les mobilitzacions multitudinàries. Avui l’actuació dels aparells de poder de l’estat espanyol té un efecte molt gran en els polítics independentistes. En alguns casos, un efecte paralitzador. I tots sabem que la repressió hauria de ser utilitzada políticament per donar encara més força i més relleu internacional al combat per la llibertat. La repressió l’hauríem de tenir assumida si volem la independència. I actuar amb més força i energia a cada cop repressiu. Com més repressió, més avenç independentista. I és per això que cal tornar a un cicle mobilitzador de la ciutadania que posi la política institucional en la dicotomia esmentada: qui em pot fer fora del lloc que ocupo, la força de la gent o la repressió de l’estat espanyol?
I em sembla que, entre els independentistes, devem estar d’acord que un dels principals problemes avui és la manca de credibilitat. Cal renovació de cares i nous lideratges. No perquè siguin nous, sinó perquè han de guanyar-se la credibilitat i, per tant, actuar amb coherència i en conseqüència a les propostes que facin.
Amb tot, com a conclusió, penso que cal que els ciutadans tinguem l’oportunitat de confiar en una política institucional que faci seves aquestes idees:
Primer. La unilateralitat és l’únic camí realista.
Segon. La via de la ruptura democràtica no ha fracassat perquè no es va portar a la pràctica.
Tercer. És més important el lideratge de les idees i la mobilització que no la unitat, que n’és una conseqüència.
Quart. La repressió cal utilitzar-la en favor de la independència, no pas per frenar-la.
Cinquè. Cal una plasmació institucional, electoral i política que canalitzi aquestes idees.
Sisè. Per damunt de tot, cal que aquesta estratègia sigui encapçalada per persones creïbles.
Setè. La reunió d’aquest independentisme rupturista s’ha de fer entorn d’un programa i no d’uns noms concrets. Cal que aquest espai tingui la generositat d’abraçar tothom qui es comprometi en aquest programa.
Vuitè. L’objectiu ha de ser recuperar el lideratge de tot l’independentisme. Si hi ha un independentisme que s’acomoda en l’autonomia, cal denunciar-ho. Però la solució és recuperar la idea amb què es va arribar més lluny que mai i acabar la feina.
Els “unilateraristes” –que el 2015 van sumar uns dos milions de vots, refermats el Primer d’Octubre– han de ser capaços d’encapçalar el relat, l’esperança i la confrontació. I han de combatre el nou autonomisme camuflat d’independentisme (autoanomenat pragmàtic) que ens porta al no-res, és a dir, a la gestoria autonòmica de sempre. Cal retornar al camí que mai no havíem d’haver abandonat. I cal ser conseqüents, al carrer, a les urnes i a les institucions.
Quim Torra i Pla 131è president de la Generalitat de Catalunya
Cerca entre més de 1.000 entrades i denuncia els casos a la Unió Europea.
Al segle XXI l’ocupació nacional de Catalunya es manifesta des dels poders de l’Estat. “Espanya contra Catalunya: inventari d’una persecució nacional a la Unió Europea” recull més de mil entrades que mostren l’intent de l’estat espanyol de dominar els catalans mitjançant els poders de l’Estat. Aquest inventari fa palesa la discriminació d’un “grup objectivament identificable”, dins de la UE.
Denunciem tots els casos que la Comissió ha decidit passar per alt.
Cada any la Comissió Europea analitza el compliment de l’estat de dret a la Unió, però els casos flagrants no hi són mai en aquest resum, perquè no els serveixen pels seus interessos. De manera que volem posar-los-ho difícil d’ignorar en el proper informe.
Vulneracions de drets dels catalans recollides per Clara Ponsatí i el seu equip al Parlament Europeu:
gutta cavat lapidem 
