Category Archives: Espanya vs Catalunya

El fals diàleg espanyol

… “el pretès diàleg que exhibeix el govern català és només una pantomima per aconseguir les engrunes autonomistes que està disposat a atorgar el govern espanyol de Pedro Sánchez per tal de blanquejar la repressió contra Catalunya i els independentistes, a nivell nacional i internacional.”

Sacrifici

En l’afer judicial i polític que ateny Laura Borràs, cal fer-se diverses preguntes. La primera, si va ser bona idea nomenar com a segona autoritat del país una persona amb una motxilla judicial tan carregada com la seva. La segona, si l’independentisme no es va passar d’angelical quan va aprovar un reglament que obliga a dimitir a tots els investigats per corrupció, sense tenir en compte la presumpció d’innocència. La tercera, si l’escrit de la Fiscalia i la petició de penes per a Borràs guarda proporció amb les irregularitats de què se l’acusa (espòiler: no). La quarta, si el fraccionament de contractes per falsejar una adjudicació pública és un delicte greu o realment “ho fan totes les administracions”, com s’ha pogut sentir i llegir en les últimes setmanes. I la cinquena, relacionada amb l’anterior, és si les forces policials i la justícia pequen d’un sospitós excés de zel quan es tracta de delictes o faltes que impliquen personalitats d’ideologies desafectes al règim.

És lícit formular-se totes aquestes preguntes, en un país on la política està tan judicialitzada, i viceversa. Si Laura Borràs està sota sospita, amb més raó ho ha d’estar l’aparell judicial de l’Estat, veient els casos de connivència entre jutges, policia i periodistes que, amb puntual degoteig, ens va servint l’excomissari Villarejo. També és lògic que la presidenta, que és una política amb ganxo popular i legítima ambició, intenti defensar la seva innocència i denunciar tot el joc brut que hagi detectat en contra seu. Ara bé, pel que fa a la naturalesa dels fets denunciats, la documentació és sobre la taula, amb la paperassa corresponent, uns correus electrònics molt explícits i unes quantitats de diner públic que en cap cas han enriquit Laura Borràs, però podrien haver-se gestionat de manera incorrecta; tothom pot jutjar-los com consideri convenient, i si no en té prou, pot llegir articles de juristes assenyats com Joan Queralt. També pot consultar els informes anuals de la Sindicatura de Comptes o, directament, buscar a Google “contractes fraccionats” per adonar-se de la dimensió real de l’afer.

El que resulta més difícil de legitimar és que Laura Borràs es presenti com una víctima de la repressió de l’Estat contra l’independentisme, al costat dels presos i els exiliats de l’1-O, els càrrecs públics en espera de judici pel mateix cas, els acusats dels CDR, els dels disturbis d’Urquinaona, els membres de la mesa del Parlament o les víctimes de les escoltes il·legals del Catalangate. El cas de Borràs no té res a veure amb la causa general contra el moviment independentista, i el fet que la presidenta es victimitzi en aquesta direcció ni l’afavoreix a ella, ni afavoreix el moviment, ans al contrari, li pren força moral i pot fer que alguns sectors interpretin que la repressió derivada de l’1 d’Octubre és una capa salvadora que blanqueja tota mena de comportaments públics.

En aquest cas, potser és injust exigir a Borràs que se sacrifiqui pel bé del moviment i del prestigi de la institució que representa, però el que és segur és que Borràs no pot pretendre que sigui el sobiranisme en conjunt el que se sacrifiqui per ella, en un afer que, no ho oblidem, s’origina quan els Mossos d’Esquadra detenen un petit traficant i li intercepten una sèrie de correus electrònics que parlen de certs tripijocs administratius. Presentant-se com una víctima més del lawfare, Borràs situa els seus companys de viatge entre l’espasa i la paret, i això només pot portar a un desenllaç.

https://www.arabalears.cat/opinio/sacrifici_129_4436475.html

Felip V deroga els furs “para que los valencianos olviden que fueron libres”

L’ocupació militar borbònica de València va culminar amb la supressió de l’autogovern valencià

Tal dia com avui de l’any 1707, fa 315 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) el rei Felip V (el primer Borbó al tron de Madrid) signava el decret de Nova Planta que derogava l’autogovern valencià. Els Furs de València havien estat promulgats pel comte-rei Jaume I l’any 1238, poc després de la conquesta catalanoaragonesa de València cap-i-casal. Durant 469 anys, els Furs havien estat el nervi de la vida política valenciana, i la carta magna que consagrava la naturalesa d’estat del País Valencià. Amb la seva supressió, el País Valencià perdia la seva independència (primer dins l’edifici polític catalanoaragonès i després dins l’edifici polític hispànic) i quedava reduït a la condició de simple província de la nova Espanya borbònica d’ideologia absolutista i de fàbrica castellana.

La derogació dels Furs valencians era conseqüència de l’ocupació militar borbònica del País Valencià, que s’havia produït en el context d’aquell conflicte. El 10 d’agost de 1705, cinquanta dies després que el majoritari partit austriacista català hagués signat el Tractat de Gènova amb Anglaterra (20 de juny de 1705) el també majoritari partit austriacista valencià havia propiciat el desembarcament de Carles d’Habsburg a Dénia. I el 9 de desembre de 1705, trenta dies després que els catalans nomenessin Carles comte de Barcelona (9 de novembre de 1705), la ciutat de València obria les portes a l’exèrcit austriacista del general Basset i feia el mateix. En aquest punt és important destacar que l’austriacisme valencià encarnava les aspiracions revolucionàries populars continuadores de les Germanies dels segles XVI i XVII.

També la liquidació de l’estat valencià era una advertència, en un to clarament amenaçador, del que pretenia —i que acabaria fent— el règim borbònic a Catalunya set anys més tard (1714), després d’una brutal ocupació militar que, com al País Valencià, es va acarnissar amb la població civil. En el Decret de Nova Planta que el règim borbònic va imposar al poble valencià, s’ordenava, entre altres coses, la prohibició de l’ús de la llengua valenciana; la confiscació de tots els llibres, mapes i documents de totes les biblioteques públiques i privades valencianes (alguns van ser cremats i d’altres van ser transportats a la nova Biblioteca Nacional d’Espanya); i la destrucció de tots els escuts i blasons quadribarrats situats a les muralles, torres i portes de València cap-i-casal “para que los valencianos olviden que un dia fueron libres”.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/felip-deroga-furs-valencianos-olviden-libres-marc-pons_779895_102.html

El ponent del Consell d’Europa s’esmuny de l’ofensiva espanyola contra l’informe sobre Catalunya

Retira les conclusions sobre els incompliments d’Espanya de les recomanacions del Consell però en fa public l’informe complet

El text, que recull les consideracions crítiques fetes des del govern de Pedro Sánchez i des del Suprem a aquesta recomanació, adverteix que mantenir les euroordres va en contra de “l’esperit de convivència i harmonia” a què va apel·lar Pedro Sánchez en anunciar els indults.

L’objectiu de l’informe, com s’ha encarregat de recordar Cilevics, és comprovar si Espanya i Turquia han seguit les recomanacions que l’Assemblea Parlamentària va plantejar fa un any. El text, que el Consell d’Europa ha acceptat fer públic, recorda que els indults són condicionats i que els presos polítics continuen inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, a més de destacar que el Tribunal Suprem ha admès els recursos presentats contra aquesta mesura per PP, Vox i Cs, després que la mateixa sala del Suprem els havia desestimat. L’informe adverteix que seria “molt lamentable i inusual” que els indults fossin suspesos.

….

https://www.elnacional.cat/ca/politica/ponent-cilevics-consell-europa-esmuny-ofensiva-espanyola-informe-catalunya_776571_102.html

Espanya va demanar diners al Marroc per la cessió del Sàhara el 1975

Dos economistes catalans que feien la mili al Sàhara van fer un estudi de valoració de les inversions espanyoles a la colònia: 85 milions d’euros

14.591.202.498 pessetes, 85 milions d’euros. Aquest és el preu que Espanya calculava que el Marroc havia de pagar per apoderar-se de la colònia espanyola del Sàhara en règim de cessió administrativa el 1975. Un preu que es desconeix si Espanya va arribar a cobrar, però que està documentat en un extens informe que van elaborar dos economistes catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, que feien el servei militar al Sàhara Occidental. Difícilment se sabrà, però el dia que es consumava la cessió, els dos soldats catalans van reunir-se amb els màxims mandataris del govern general del Sàhara. “Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri ens informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, tinguéssim el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que havíem calculat”, rememora Farré en conversa amb El Món.

A petició dels seus superiors, van desglossar fil per randa totes les inversions que Madrid havia fet en aquest territori colonitzat el 1957. En l’informe d’un centenar de pàgines que ha pogut consultar El Món hi consten des de les grans obres com un hospital, un escorxador, un centre religiós o el sistema de clavegueram, fins a objectes com una càmera de fotos, així com les indemnitzacions que caldria pagar als negocis espanyols al Sàhara en cas que haguessin d’abandonar el territori lliure. L’encàrrec arribava dos mesos abans que se signessin els acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 entre Espanya, el Marroc i Mauritània per posar fi a la presència espanyola al Sàhara.

Còmplices involuntaris

“Aquells mesos de 1975 van ser la preparació de la fugida del Sàhara, però els que estàvem allà no ho sabíem, fins al punt que nosaltres vam fer sense ser-ne conscients un dels probables annexes dels acords hispano-marroquins, la valoració de les propietats i inversions de l’Estat espanyol al Sàhara com a província espanyola. Va ser una traïció en tota regla gestada des de Madrid i en ens van fer còmplices involuntaris, amb l’excusa d’una democràcia borbònica”, explica a EL MÓN en Víctor Farré. Recorda que els seus superiors van quedar igualment decebuts per l’engany madrileny, perquè si internacionalment l’Estat venia un projecte per convertir la colònia espanyola en un estat independent, en realitat als despatxos del ministeri de la Presidència el guió era vendre, o cedir, l’administració de la colònia espanyola al Marroc.

Ras i curt, una traïció de les promeses fetes als saharians de tenir un referèndum d’autodeterminació, com havia aconsellat la missió de les Nacions Unides aquell mateix estiu. De fet, en els acords de cessió hi havia annexes secrets que mai no han transcendit i que impedeixen conèixer els detalls d’aquell mercadeig amb el Sàhara. Però els dos joves soldats van rebre la Medalla del Mèrit a l’Àfrica en agraïment pel seu informe econòmic. I gairebé cinc dècades després, tampoc ha transcendit la raó per la qual Espanya ha anunciat el seu suport al Marroc perquè tanqui la porta al dret a decidir del Sàhara Occidental amb un acord d’autonomia de mínims que continua sotmetent aquest poble a la sobirania marroquina.

Part de l’informe d’inversions econòmiques d’Espanya al Sàhara fet pels dos soldats catalans. VICTOR FARRÉ-CEDIDA

Un centenar de pàgines: de 1962 a 1975

El document que van elaborar els dos joves catalans, amb un centenar de pàgines, comptabilitza tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima entre el 1962 i el 1975, malgrat que Espanya tutelava el Sàhara Occidental des de 1957. Van treballar amb dades oficials facilitades pel govern espanyol, però també amb dades recollides sobre el terreny, com s’especifica en la introducció de l’informe.

Per exemple, els economistes quantifiquen el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors. Estimen que el valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, puja a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària ha tingut un cost de 61 milions. La partida més gran del capítol d’arquitectura s’ha destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.

El treball és tan minuciós que calcula també el cost del sistema de clavegueres que es va instal·lar l’any 1965 -3 milions de pessetes- així com l’aigua, l’enllumenat i les canonades. O l’agricultura: els animals han costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes Espanya ha gastat 105.280.000 pessetes. El parador de turisme del Sàhara ha costat 218.928.986 pessetes segons l’informe.

Indemnitzar les empreses en cas d’independència

Després de fer l’informe d’inversions al Sàhara, Farré i Oliva reben un segon encàrrec, que justament els fa pensar que el procés d’independència és real. Han de quantificar les indemnitzacions que caldrà pagar als negocis espanyols afincats a la colònia si el territori és alliberat. Els dos joves soldats envien “qüestionaris a les empreses, des de les més grans a les petites botigues, per saber partides del balanç com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys”, recorda Farré. Informació que completen amb dades oficials facilitades per Hisenda.

De resultes de l’estudi, els joves proposen concedir crèdits a un interès del 6% durant deu anys amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. L’informe justifica que és una manera d’indemnitzar sense haver de pagar de cop les quantitats. El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara puja a 803.670.000 de pessetes per a un total de 325 negocis.

Un dels beneficiaris ha de ser l’empresa distribuïdora de combustible CEPSA, que segons els càlculs dels catalans, hauria de cobrari 11 milions de pessetes, mentre que els bars podran cobrar entre 350.000 i 500.000 pessetes.

Dos joves catalans van haver de posar preu al mercadeig d’Espanya i el Marroc amb el Sàhara, sense saber si la transacció es va arribar a produir. El que sí que saben segur és que Espanya els va trair a ells i al poble del Sàhara.

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’ensurt era perquè “Catalunya sentís la necessitat de la protecció de l’Estat”‘

Els atemptats de la Rambla i Cambrils i el terror d'estat - VilaWeb

Es van jutjar els terroristes que van sobreviure als atemptats i amb això es va donar per tancada la carpeta. Però el Congrés es va negar, amb els vots en contra del PP i del PSOE i l’abstenció de Podem, a investigar si en els atemptats de la Rambla i de Cambrils l’Estat hi va tenir alguna cosa a veure, per acció o omissió. O sigui que Villarejo pot no tenir gaire credibilitat, però l’Estat tampoc no en té si no fa net i ens dona explicacions, com correspon en un estat democràtic.

Villarejo va dir ahir que el CNI volia “donar un petit ensurt a Catalunya”. I avui, aquest matí, ha dit als periodistes que si volen proves vagin al seu arxiu, que en té, però que el jutge l’ha declarat secret. 

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-l-ensurt-perque-catalunya-sentis-necessitat-proteccio-l_1_4237510.html

Una Espanya bloquejada

Meritxell Batet a l'acte d'homenatge a la Constitució a l'exterior del Congrés.

La celebració del 43è aniversari de la Constitució espanyola va confirmar el que ja era un secret del domini públic: que la tan anunciada reforma en sentit federal de la carta magna ni hi és ni se l’espera. El PSOE, que era qui havia fet bandera de la reforma, ha decidit finalment plegar veles veient que no hi ha majories al Congrés ni un ambient polític propici per encarar un debat d’envergadura, però això no vol dir que la Constitució no necessiti reformes, ans al contrari. Però la dreta espanyola, i en especial el PP, s’ha apuntat a la política del no a tot i mantenen bloquejada no només la reforma constitucional, sinó l’elecció d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial, una cosa obligada per la llei actual. Resulta escandalós que el PP bloquegi la renovació del CGPJ per mantenir, de manera il·legítima, la majoria conservadora actual. I més quan es presenta com a paladí del compliment de la legalitat.

La situació és tan surrealista que el PP fins i tot s’ha negat a votar un canvi puntual en la Constitució per substituir el terme “disminuït”, amb una càrrega pejorativa innegable, pel més neutre “discapacitat”. Tot apunta, doncs, que en els pròxims dos anys, almenys fins a les pròximes eleccions generals, no hi haurà cap més pacte a Espanya entre govern i oposició, encara que sigui al preu de degradar encara més les institucions. Mentrestant, la Constitució va perdent suports i legitimitat, especialment en territoris com Catalunya, on es veu més com un símbol d’opressió després de tot el que ha passat del 2017 cap aquí que com una salvaguarda de drets fonamentals.

Una reforma de la Constitució no seria en cap cas la panacea ni resoldria tots els problemes de l’Estat, però almenys sí que serviria per mostrar que el sistema polític espanyol té prou maduresa per abordar totes aquelles qüestions que van quedar pendents el 1978, quan l’herència del franquisme encara pesava massa. Però aquesta maduresa tampoc hi és ni se l’espera; al contrari, escoltant certs debats al Congrés, és impossible no veure un risc evident d’involució i pensar que obrir el meló de la Constitució només serviria per fer-la més rígida i reaccionària. El resultat de tot plegat no pot ser més decebedor i ens enfronta a una realitat inqüestionable: mentre hi hagi una dreta carpetovetònica a Espanya serà impossible reformar la Constitució en un sentit federal o confederal, per assegurar drets socials com les pensions o fins i tot per acabar amb la discriminació de la dona en la successió a la Corona. El clàssic “sostenella y no enmendalla“, provinent del castellà antic, sembla ser l’emblema d’Espanya.

No cal dir que aquest bloqueig dificulta qualsevol sortida al conflicte català, que necessitaria justament una certa enginyeria jurídica per trobar una solució mínimament satisfactòria. Potser és això justament el que busca el PP: taponar qualsevol via de solució a un conflicte al qual treu tant de rèdit electoral.

COMENTARIS

@Antoni Morros Castelltort   07/12/2021 Deu ser que ja m’he fet gran, però fins i tot em fan gràcia aquests editorials i altres disquisicions. Que no us heu adonat encara que no hi ha res a fer? Que no veieu que España és irreformable? Que no veieu que no tenen cap interès en resoldre el que ells anomenem (des de fa més de 90 anys) “el problema catalán”? Que som idiotes els catalans? Es molt fomut perquè ens tenen agafats per ……..les orelles, però només n’hi hauria una de solució: marxar d’un pais l’Estat del qual va contra els seus propis ciutadans.  I aquests que manen a Catalunya i els que els fan costat no ho deuen veure, oi? Es decebedor i molt trist!!

@Felip Vila Font   07/12/2021 JO VAIG VOTAR NO !!!!! no era gens difícil veure que era una enganyifa, era una Constitució franquista feta i redectada per uns militars chusqueros colegas d’el CRIMINAL . A veure si els CATALANS obrim els ulls i ens espavilem una mica més. F. Cortiella F.

@JoanDeSerrallonga    07/12/2021 Des de Felip II, Espanya està construïda sobre una mentida fundacional: que tota l’economia peninsular ha de passar per Madrid, que és lluny d’on hi ha el dinamisme econòmic. Això és l’origen d’un munt de conflictes on no hi ha un pam de net. Hi afegim que els països catalans, territoris conquerits, són tractats com a colònies. Que alguns, a Madrid, viuen molt bé, a costa de la resta d’Espanya. Que el monarca és la garantia que tots aquests aprofitats no es destrossaran entre si. I com que ja es va veient l’enorme ensarronada de tot plegat, es preparen per defensar el seu xollo amb una tornada al franquisme (Vox) i a la dictadura, per tant. Què fan els legionaris entrenant-se per reprimir manifestacions? Són conscients que poden acabar expulsats de la UE, però “antes vagando por el espacio que rota”. O desmuntem Madrid, o Espanya no té remei.

@smarto   07/12/2021 Efectivament, la clau de tot plegat és que el conflicte dona vots al PP i el pitjor és que al PSOE ja li està bé perquè així ven allò de què si no t’agrado jo vindran els altres, que són pitjor. A mi em costa creure que la majoria de la societat a Espanya sigui tan tancada, el que sí crec és que l’alt funcionariat, l’exèrcit, la policia … és a dir, l’Estat està majoritàriament ocupat per gent d’una extracció social molt concreta i que, a més, també domina els grans mitjans de comunicació. Tot plegat és el mateix mal antic de sempre.

@PMC   07/12/2021 Espanya contra Catalunya, suma y siga.   Un tema tal vell com la vida mateixa.   Enfurismar els energúmens amb falàcies perquè els votin, això és fer política de llibre (dolent).     Per la dreta estar al poder per poder robar més impunement, és l’únic objectiu.

@Albert Martín   07/12/2021 Normal l’actitud de Vox-PP. Són els fills i hereus de los Principios Fundamentales del Movimiento i, lògicament, no poden concebre canvis.

@desfeta   06/12/2021 Difícil que hi hagi una reforma de la constitució, però si es fès, que em dieu del T.C. , màxim “interpretador” del text sagrat. Es com allò de ” haz la ley que yo haré el reglamento”. Un canvi d’Espanya auspiciat des de Catalunya, mai no ha tingut èxit. Ara ho torna a intentar ERC, o es una altra cosa? I la burgesia catalana tan pragmàtica i tan servicial amb l’estat, ens pot dir quan oferirà una alternativa? O ja li va be tal com va tot. I els milions de catalans que  voten partits dinàstics també els deu semblar be que des de fa dècades l’inversió pública tingui abandonada a Cat.

@Antoni Cuarench Fort   06/12/2021 Les majories que hi ha al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol, són les que voten els ciutadans.  Podriem dir que els primers culpables dels desastre, som els votants, en segon lloc la llei electoral amb llistes tancades fetes segons les conveniències de cada partit i per damunt de tot, els mitjants de comunicació al servei de les elits i el poder ben situat de l’antic règim. Calia la Constitució?

https://www.ara.cat/editorial/espanya-bloquejada_129_4205044.html

Un segle de persecucions contra l’escola catalana

Cartell, 1921, Josep Obiols, CRAI Biblioteca Pavello de la republica (Universitat de Barcelona).

Aquest any és el centenari del famós cartell del 1921 de Josep Obiols de reivindicació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalunya, fundada el 1898 pel pedagog Francesc Flos i Calcat, també creador de la pionera escola d’ensenyament en català, el barceloní Col·legi Sant Jordi, del mateix 1898. El 1920, un 24% de la població de Barcelona província era analfabeta (a Girona ho era el 33%; a Lleida, el 37%, i a Tarragona, el 41%). La immensa majoria d’escoles estaven en pisos sense condicions, l’educació era majoritàriament en castellà, segregada per sexes, amb la memorització i el càstig –sovint corporal– com a mètodes i amb una formació específica per a les noies per fer-les mares i esposes.

https://llegim.ara.cat/opinio/segle-persecucions-l-escola-catalana_129_4200089.html

Politització de la llengua catalana

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual.

Durant anys la immersió del català a les escoles va tenir un gran suport en la societat catalana. Era un mètode pedagògic nascut de l’esquerra cultural antifranquista (Rosa Sensat) i tenia dos objectius: evitar la separació dels ­catalans en dues comunitats i protegir la llengua feble per convertir-la en patrimoni de tothom.

Des del primer moment (Manifest dels 2.300) l’escola immersiva va tenir certa oposició, centrada en entorns funcionarials. Però la societat catalana continuava participant de l’ideal de la unitat civil: mai a les escoles suscitava protestes de pares. Tot i això, la progressiva instrumentalització nacionalista del pujolisme i la reticència crítica de sectors minoritaris en l’àmbit universitari i cultural van avançar en paral·lel. Com més clarament apareixia al darrere de la immersió l’ideal d’una Catalunya monolingüe i netament diferenciada de la resta d’ Espanya, més incisiva era la visibilitat dels crítics de la immersió, que ho eren també del nacionalisme català.

El suport dels mitjans de comunicació i del PP van contribuir a la demonització d’aquest sistema, que, malgrat això, va continuar tenint l’acceptació de la societat catalana (molt poques denúncies entre els usuaris) i el suport crític de l’esquerra catalana, queixosa de la instrumentalització nacionalista però també de la impugnació espanyolista. Aquest procés va conduir a la politització de la llengua: queixar-se dels suposats abusos del català donava rèdits a Espanya; defensar la llengua dels suposats atacs a la immersió enfortia el nacionalisme de Pujol i la creixent ERC.

Culminats els 23 anys de governs de Jordi Pujol, va ser el tripartit de Pasqual Maragall el protagonista involuntari de la primera gran crisi de la immersió. Decebuts pel pacte del PSC amb ERC, rellevants intel·lectuals catalans van fundar el Foro Babel, que va ser l’embrió intel·lectual de Ciutadans, nascut en la repetició del tripartit amb José Montilla. Per descomptat: el nou Estatut (2006, corregit pel TC el 2010) no va ser aliè a la problematització de la llengua en l’ensenyament, amb l’entrada dels jutges en el debat. Va ser un error clamorós dels partidaris de l’Estatut, ja que sempre que els jutges havien hagut d’avaluar la ­­immersió, aquesta en sortia incòlume. La pretensió dels re­dactors de l’Estatut d’adjectivar l’ús social de la llengua catalana com a “preferent” va permetre que la judicatura tornés a revisar, i d’arrel, tota la política lingüística catalana. La sentència del TSJC obligant al 25% de les classes en ­castellà, que el TS avala no admetent el recurs de la Gene­ralitat, està directament relacionada amb l’error de revisar a l’Estatut una política lingüística que els jutges no qüestio­naven.

El que ha passat després és, per ser recent, més conegut. Mentre el nacionalisme i l’independentisme català s’aferraven a la immersió com un dogma, el creixement de Cs encapçalava les tesis oposades. Per la seva banda, PSC i Iniciativa (ara comuns) començaven a dubtar de la immersió sense condemnar-la. La politització de la llengua no només està en el fons del gran conflicte del procés, sinó en una cosa molt pitjor: la baixada en picat de l’ús del català entre els joves. És grotesc que la batalla entorn de la immersió oculti el fet que en moltes aules ja no es practica.

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual. Tampoc la Catalunya actual no és la mateixa del 1980: està dividida en dues. El pitjor que li pot passar a la llengua no són les opinions dels jutges, sinó la politització. Dona rèdits als partits, mentre perd usuaris i deixa de ser percebuda com un bé comú.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211125/7886870/polititzacio-llengua-catalana.html

Per un blindatge legal de la immersió lingüística

Un grup d'alumnes, durant una classe

Enmig del maremàgnum de males notícies per la pandèmia, aquest dimarts se n’ha produït una de positiva, almenys pel que fa a la llengua catalana. El PSOE, Unides Podem i ERC negocien al Congrés una esmena al projecte de llei d’educació que prepara la ministra Isabel Celaá que corregiria el redactat de la llei Wert, que establia que el castellà també era llengua vehicular a les escoles. En concret, el que es negocia és substituir aquesta part per un redactat que estableixi que l’objectiu del sistema educatiu ha de ser el coneixement del castellà i de la llengua cooficial que correspongui, si és el cas. És a dir, la llengua estatal es fixaria més en l’objectiu final, això és, que els nens sàpiguen català i castellà, més que no pas en el mètode.

Aquesta correcció suposaria un respir per al model d’escola català, el que es coneix com a immersió, que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la llei Wert s’ha vist amenaçat. Recordem que ja hi ha hagut diverses sentències que han dictaminat que les classes a Catalunya han de ser de com a mínim en un 25% en castellà. I si ha de ser un 25%, un 30% o un 15% no ho han de decidir els jutges sinó els especialistes en funció del projecte lingüístic i educatiu de cada centre i el seu context.

El sistema ha de ser eficient, és a dir, ha de garantir el coneixement de les dues llengües, i per això ha de ser capaç d’adaptar-se a la realitat sociolingüística de cada territori. Per això, pot ser que en alguns casos calgui incrementar les hores de castellà o, al revés, reforçar al màxim el català. Però ha de quedar clar que no existeix un dret a rebre l’ensenyament en una llengua determinada, com pretenia el ministre José Ignacio Wert, que va arribar a destinar milers d’euros per finançar l’escola privada en castellà a qui ho demanés. Per sort, la demanda va ser tan minsa que la iniciativa va fracassar.

Però si una cosa demostra la ingerència de la justícia en el model educatiu és que cal més blindatge legal. Per aquest motiu l’esmena que s’està negociant a Madrid és un bon senyal i un pas en la bona direcció. I sobretot representa un pas del PSOE en el camí de demostrar amb fets el seu compromís amb la realitat plurilingüe de l’Estat. Perquè aquesta reforma hauria de tenir efectes no només a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Balears, on la dreta és molt hostil a l’ensenyament en català, i també a Galícia, el País Basc i Navarra.

A Catalunya el primer partit al Parlament, Ciutadans, va néixer clarament amb la voluntat de tensionar el model de convivència i va posar l’escola en el seu punt de mira. Afortunadament, tres anys després de ser la primera força al Parlament, el seu projecte va a la baixa i no s’ha consolidat. El català continua sent la llengua de cohesió social a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Cal batallar per tenir la mateixa situació legal que hi havia, almenys, fins abans de la sentència de l’Estatut, i disposar de les eines necessàries per garantir el futur de la llengua.

https://www.ara.cat/editorial/blindatge-legal-immersio-linguistica-editorial-diari-ara-dimecres-4-novembre-2020_129_2554899.html