Category Archives: Espanya vs Catalunya

Felipe Acedo Colunga, el creador de la “solución final” de la represión franquista

Los historiadores Francisco Espinosa, Guillermo Portilla y Ángel Viñas descubren al responsable de la fórmula sistemática “para exterminar” a los defensores del orden constitucional a partir de un documento hallado en un archivo

Felipe Acedo Colunga, jefe provincial del movimiento y gobernador de Barcelona.

El fiscal Felipe Acedo Colunga fue el ideólogo de las tesis defendidas en los consejos de guerra sumarísimos de urgencia entre 1937 y 1939. También a él se le debe la creación del plan que determinó cómo debía llevarse a cabo la depuración de todos los colectivos fieles a la República. Fue inflexible con los defensores de la Constitución republicana. Dio forma a una norma penal destinada a exterminar al enemigo, como se aclara en la investigación Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista (Editorial Crítica), de los historiadores Francisco Espinosa, Guillermo Portilla y Ángel Viñas. La obra descubre un personaje cruel y decisivo, que actuó en la sombra en la construcción de los criterios sistemáticos para ejecutar un gran crimen contra la humanidad durante la Guerra Civil y la dictadura, como indica el juez Baltasar Garzón en la introducción del ensayo.

El “horror penal”, como lo define Garzón, que imagina Acedo Colunga queda patente en la Memoria del final del Ejército de Ocupación, redactada el 15 de enero de 1939, que aplicó “con generosidad” sobre aquellos que defendieron al Gobierno salido de las urnas y al orden constitucional. Para Francisco Espinosa el objetivo de este documento –hallado en el Archivo del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla– fue mantener viva la represión. “Aunque la guerra hubiera terminado, la campaña seguía vigente”, apunta el historiador. Y solo cesó en 1944, durante cierto tiempo, cuando la dictadura necesitó abrirse al mercado internacional. Cuando Franco comprobó que los aliados mirarían para otro lado ante la existencia del fascismo español, la maquinaria judicial militar volvió a encenderse.

“Los militares tenían un proyecto ideológico de control y exterminio. No pudieron matar a toda la gente que les habría gustado. ” Francisco Espinosa — historiador

Primero, reprimir. Luego, afirmar y justificar: “Demostrar al mundo de forma incontrovertible y documentada nuestra tesis acusatoria contra los sedicentes poderes legítimos, a saber, que los órganos y las personas que el 18 de julio de 1936 detentaban el poder adolecían de tales vicios de ilegitimidad en sus títulos y en el ejercicio del mismo, que, al alzarse contra ellos el Ejército y el pueblo, no realizaron ningún acto de rebelión contra la Autoridad ni contra la Ley”, puede leerse en el objetivo de la memoria.

Sádaba, la segunda fosa común más grande de la represión franquista en Aragón

El redactor del infierno
El fiscal del horror, ideólogo jurídico de tan cruenta represión, procedía de la rama de aviación del ejército. Durante la República ya se había mostrado como un convencido antidemócrata y participó en el golpe de Sanjurjo, el 10 de agosto de 1932. Con el tiempo llegaría a ser, entre otros cargos, gobernador civil de Barcelona entre 1951 y 1960.

Francisco Espinosa cuenta a este periódico que su encuentro casual con la Memoria en los archivos militares demuestra lo que muchos se han empeñado en negar hasta el momento: “Que los militares tenían un proyecto ideológico de control y exterminio. No pudieron matar a toda la gente que les habría gustado. Dejaron vivos a los que tenían que trabajar el campo”, apunta el historiador, que advierte que Acedo Colunga era admirador de la Alemania nazi.

Lo asombroso, añade, es que este documento tan significativo pero tan poco conocido se haya conservado. Tiene cerca de 90 páginas mecanografiadas y, a simple vista, va sin firmar. El nombre de Felipe Acedo Colunga está al final del documento. Era un archivo de uso interno, orientado a las auditorías y no para salir de los círculos castrenses, en el que quedan detallados los fundamentos ideológicos de la represión. En esas páginas el final del horror puso negro sobre blanco su experiencia de “limpieza” de las poblaciones andaluzas según eran ocupadas por el ejército franquista. Su misión empezó en Málaga, donde hicieron miles de consejos de guerra en unos meses… “y se carga cerca de 4.000 personas”, cuenta Espinosa. Sin la farsa de los Consejos de Guerra.

¿Hasta cuándo han persistido esos conceptos terribles, inhumanos y fascistas en nuestras normas legales? ¿Cuánto hay que trabajar aún para arrancar las raíces de aquel odio implantado con tanto rigor? Baltasar Garzón

En noviembre de 1936, Acedo Colunga fue nombrado director de la Fiscalía del Ejército de Ocupación. Tres años después solicitó la pena de muerte para Julián Besteiro, presidente de las Cortes durante la Segunda República y también del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y de la Unión General de Trabajadores (UGT). El tribunal desechó la petición y fue condenado a cadena perpetua, que se concretó en 30 años de reclusión. El político murió en prisión.

La judicatura pendiente
El plan para la represión penal de los desafectos al Movimiento Nacional funcionó desde el primer día. La Memoria maldita es el boceto para concluir legalmente el exterminio físico, moral y económico de los defensores de la República. A estos se les consideró enemigos ilegítimos carentes de derechos y como tal los asesinaron sin escrúpulos y sin consecuencias.

Baltasar Garzón se pregunta si, una vez pasada la Transición por España, pasó la judicatura por la Transición. “¿Hasta cuándo han persistido esos conceptos terribles, inhumanos y fascistas en nuestras normas legales? ¿Cuándo y hasta dónde se produjo el cambio de mentalidad y cultura en la judicatura, una estructura cerrada y endogámica? ¿Cuánto hay que trabajar aún para arrancar las raíces de aquel odio implantado con tanto rigor?”, se pregunta el juez en la introducción del ensayo.

A la voluntad sistemática de exterminar a los defensores del orden constitucional y a todo su entorno Francisco Espinosa la llama “lobotomía de la zona izquierda” de España. “Lo que sale del franquismo ya no tiene nada que ver con lo que fue durante la República, ni el PCE ni el PSOE fueron igual. Ese es el efecto real de todo aquel proyecto de Acedo Colunga, crear una sociedad nueva en la que se borrara cierta línea de pensamiento”, sostiene Francisco Espinosa. Hoy, cuenta, afloran las consecuencias.

https://www.eldiario.es/sociedad/felipe-acedo-colunga-creador-solucion-final-represion-franquista_1_9083186.html

Dúmping fiscal i catalanofòbia

El president d’Andalusia, Juanma Moreno, anuncia una rebaixa d’impostos durant un fòrum a Madrid. MARTA FERNÁNDEZ JARA / EUROPA PRESS

El president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, ha decidit emular la Comunitat de Madrid de Díaz Ayuso i bonificar al 100% l’impost de patrimoni en el marc de les seves competències. És una decisió discutible si en un moment de crisi com l’actual és oportú renunciar a ingressos tributaris que provenen dels segments més rics de la societat, en aquest cas 17.000 contribuents que tenen un patrimoni superior a 700.000 euros. Però és que Moreno Bonilla ha fet un pas més i ha explicat també com pensa compensar aquesta caiguda d’ingressos: atraient contribuents d’altres comunitats autònomes, i en concret de catalans. O sigui, fent dúmping fiscal a cara descoberta per perjudicar un territori concret, en aquest cas Catalunya. Aquesta barreja de dúmpingfiscal explícit i catalanofòbia resulta lamentable, i com sempre cal fer l’exercici invers: algú s’imagina el president Aragonès fent una crida pública als empresaris andalusos a empadronar-se a Catalunya perquè aquí trobarien més facilitats? Quina seria la resposta de les autoritats andaluses? Quin seria l’escàndol a Espanya?

https://www.ara.cat/editorial/dumping-fiscal-catalanofobia_129_4494998.html

Moreno Bonilla, què li semblaria demanar als empresaris andalusos que creessin riquesa?

Suposo que ja estan al cas que el president d’Andalusia ha suprimit l’impost de patrimoni i ha aprovat una nova rebaixa de l’IRPF, la sisena.

Seria més útil que el president andalús cridés els empresaris andalusos a crear riquesa al seu propi país, més que no pas anar a parasitar les rendes altes d’altres comunitats. Però això voldria dir arremangar-se, i per què hauria de treballar, si és molt més fàcil subministrar una bona dosi de populisme?

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-moreno-bonilla-li-semblaria-demanar-als-empresaris-andalusos-creessin-riquesa_1_4495526.html

Abat emèrit Soler: “Treballem per una Església arrelada al País”

La missa de la Diada a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona ja s’ha convertit en una tradició més. Aquest 11 de setembre l’ha presidit l’abat emèrit de Montserrat, Josep M. Soler, que ha defensat l’amor a la pàtria com un dels components de la vida cristiana. El Concili Vaticà II va demanar “que els ciutadans cultivin, magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria” i “sempre en consideració al bé de la família humana”.

Coincidint amb els 75 anys de l’entronització de la Moreneta, l’abat emèrit ha destacat el que es pot recuperar avui d’aquells actes de reconciliació després de la Guerra Civil que va liderar l’Església. Entre altres punts, que “treballem per una Església -pastors i fidels- arrelada al País i a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres”. Alhora “que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò que més convé al nostre poble” i que “l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós”.

La convocatòria de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’ha consolidat els darrers anys en assistència i seguiment. Hi ha participat el conseller Jaume Giró, habitual en aquesta celebració des de fa anys, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, i el director general de Prospectiva d’Exteriors, Joan Maria Piqué. L’exconseller Quim Forn i l’historiador Lluís Duran, membres de la junta d’Òmnium, són alguns dels representants de les entitats socials que també han assistit a la missa. En coincidir en diumenge, aquest any hi ha hagut menys capellans concelebrants del que és habitual.

L’abat emèrit ha centrat l’homilia en l’Evangeli d’aquest diumenge, la paràbola del fill pròdig. Ha fet una reflexió sobre el perdó i l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha perdut: “Déu no menysprea mai un cor penedit”.

“ESTIMAR LA PÀTRIA, NO ÉS SOLS UN SENTIMENT, ÉS UN COMPROMÍS PER BUSCAR EL MILLOR PELS SEUS CIUTADANS”


En la seva reflexió sobre l’amor al país, ha recordat que “la pàtria no la triem, ens és donada en néixer com una realitat espiritual”. Això porta als cristians ha haver de “ser corresponsables en la recerca del bé comú des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels deixebles de Jesucrist”. Entre altres, es concreta en el respecte a la pluralitat d’opcions o el treball per una societat justa i per una economia equilibrada i ecològica. També en la necessitat de conèixer “la història del nostre poble” i “conrear amorosament la llengua i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que, juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble”. “Estimar la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís per buscar el millor pels seus ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu per mitjà de processos democràtics i pacífics”, ha conclòs.

Al final de la missa, el president de la Lliga Espiritual, Carles Armengol, ha agraït la participació de l’abat emèrit el suport que ha donat l’entitat durant tota seva etapa abacial que es va acabar ara fa un any. També ha convidat als assistents a donar suport i adherir-se a la Lliga Espiritual.

L’eucaristia s’ha tancat recitant amb tots els participants la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Torres i Bages, que demana “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. L’acte s’ha acabat amb el cant del Virolai.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/abat-emerit-soler-treballem-esglesia-arrelada-pais

Catalunya i Espanya: la viabilitat econòmica

Alfons Durán-Pich es licenciado en Sociología por la Universidad de Deusto, licenciado en Psicología por la Universidad de Barcelona, Graduado en Periodismo por la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, Diplomado en Administración de Empresas (SEP) por la Stanford Business School, Master en Sociedad de la Información y el Conocimiento por la Universitat Oberta de Catalunya (cursos de doctorado).

Es miembro de la South Place Ethical Society, de la American Marketing Association, de la Academy of Management, de la Skeptics Society, del Cercle d’Economia de Barcelona, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya y del capítulo español de antiguos alumnos de la Stanford Business School.

Aqui tenemos sus comentarios sobre la situación política actual y su previsible futuro.

http://www.alfdurancorner.com/

A petición de la SEXTA Televisión, se grabó una entrevista para tratar del contencioso entre Cataluña y España y sobre cono quedaría España sin Cataluña, pero le comunicaron que no se emitiría, pues “se les ha estropeado el material”.

Conociendo quién es el accionista de referencia de la SEXTA, podemos interpretar este particular desenlace, pues tal vez el resultado de la grabación no se ajustaba a sus expectativas.

Sin embargo, cree que su tiempo y sus ideas merecen un respeto, y es por eso que tiene en su web la entrevista original, tal como fue grabada.

https://www.alfdurancorner.com/videos/cataluna-y-espana-su-viabilidad-economica.html

Comunicat sobre el continuat infra finançament i l’espoli fiscal de l’Estat espanyol contra els territoris catalanoparlants

El passat 5 de juny, el Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol va publicar les dades sobre les inversions executades en sectors públics i fundacionals corresponents a l’any 2021. Una vegada més verifiquem que no hi hagut cap canvi en la política d’infrafinançament que practica l’Estat espanyol envers els territoris catalanoparlants.

Després d’analitzar les dades, l’Assemblea Nacional Catalana, Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca constatem que:

Mentre que Madrid va executar el 184% de les inversions pressupostades (2.086 M€), el País Valencià en va rebre el 42% (469 M€), Catalunya el 35,8% (739,8 M€) i les Illes Balears el 77,8% (153 M€).
Els territoris catalanoparlants representem el 29,6% de la població de l’Estat espanyol, però sols rebem el 16,6% de les inversions estatals.
Aquesta inversió implica uns 90 euros per cada habitant dels Països Catalans sota territori espanyol enfront dels 309 que rep cada madrileny.
A aquesta manca d’inversions cal sumar-hi l’espoli fiscal que pateixen els nostres territoris i el dèficit històric que suporten algunes zones com el País Valencià, que durant tot el segle XX ha rebut el 19% menys en inversions que la mitjana estatal.

Les entitats sotasignades no demanem una millora en les inversions ni ens plantegem una reforma del Règim del 78, perquè sabem que aquesta política d’espoli és endèmica de qualsevol règim que governi a l’Estat espanyol. Som conscients que aquesta política d’empobriment sistèmic que promou l’Estat empitjora la qualitat de vida de tots els nostres conciutadans, sense fer diferència per allò que pensen o voten.

És per això que el nostre objectiu, per tal de millorar la qualitat de vida de les classes populars, és seguir avançant en l’assoliment de la plena sobirania i la independència. Per aquest motiu, aquest dimecres, dia 22 de juny, a les 22 h, les tres entitats farem un debat a Twitter Spaces sota el títol “L’opressió econòmica de l’Estat espanyol”. A més, ens coordinarem entre les entitats sobiranistes dels territoris catalanoparlants per plantejar mobilitzacions i accions de desobediència en les properes setmanes.

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El fals dilema de Borràs i la previsible proposta d’Aragonès’

El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència és fals.

El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència és fals. Quina seria l’alternativa? No tenir aquest poder? ¿L’independentisme estaria millor a l’oposició? Que governi el PSC? ¿I a Madrid també, millor que governi el PP i Vox, si pot ser? ¿Per sentir-se carregat de raons? Doncs quina poca convicció. Quina poca confiança en les pròpies forces.

Laura Borràs va intervenir ahir a la Universitat Catalana d’Estiu i va acusar Esquerra, la CUP i el seu propi partit, Junts, d’estar frenant la independència a canvi d’anar assumint, va dir, “petites quotes de poder autonòmic”, en comptes de “convertir en realitat els anhels de la gent”, que són la independència. Així va explicar la situació: “Tenim un Parlament i una mesa amb majoria absoluta independentista i un govern de coalició entre els dos partits independentistes majoritaris, format després d’un debat d’investidura, en el qual l’actual president es va comprometre a fer possible la culminació del procés d’independència. Per tant, com que això no ha passat, l’autocrítica dels partits no només és convenient, és necessària i és indispensable”.

COMENTARIS

@Zardoz
Per què es confon estar en contra de la manera d’actuar d’alguns aprenents de polític, amb estar en contra d’una idea o d’un partit?
@Republica17
Tots aquests que doneu tant suport a ERC, sou els mateixos que titllaveu de cagats, covards, puta-ramonetes als de Convergència oi? El que fa tenir un càrrec de regidor, conseller comarcal, alcalde o diputat! Si almenys dimitissin tots els que veien tan fàcil això de la independència i ara accepten que la Generalitat sigui una Comunitat de Veïns (“President posi les urneeees”)
@Helmer
El país de “charanga y pandereta” k dèiem de Espanya, ara som nosaltres. Potser aquí hauríem de dir de “espardenyes i barretina”. En tot cas, la classe política suspèn tota, sense excepcions.
Fernando Ballabriga Vidaller@Fernando Ballabriga Vidaller
Sr. Bassas, el nostre president fa alguna cosa raonable per voste?
Zardoz@Zardoz
Em pregunto com un personatge tan escàs com Borras pot ser presidenta del Parlament de Catalunya, presidenta de JxCat i ara enarborar la bandera de la Independència. Algú s’ho creu?
Antoni Ivars@Antoni Ivars
Bona argumentació de Bassas davant les tonteries demagògiques de la Borràs i els borrasistes. I un avís: o els turullistes i Jordi Sànchez van apartant a la Borràs I els borrasistes, o la Borràs liquidarà les possibilitats electorals de Junts.
@TSC4774
El greu problema és,que cap polític pensa mai en el poble,els importa un puro,només la seva ambicio va al devant,quin fàstic!
@TSC4774
Encara em pregunto,inocent de mi,perque ningú ho ha respost,com pensen fer aquesta independència,que diuen qu’es urgent?..No es pot enredar acla gent permanentment.Aviat dees veurà aquest repetit 52 o/o de suport
@José Ignacio Ferrer Zaragoza
Decepcionant anàlisi. No porta enlloc. No s’ha fet tant per acabar així.
O@Oriol Permanyer
Sr Bassas. Quan més va pujar l’independentisme va ser despres del tripartit i amb el PP manant a Madrid. El dilema está entre mantenir els catalans dopats amb diaris com l’ARA on Vosté escriu o mantenir-nos desperts…
Josep Blanch@Josep Blanch
Poder un dels grans problemes q tenim no és Autonomia o Estat Independent, es la Incompetència dels Polítics i els Partits. No executant lo pressupostat, i amb Cales al calaix. On és la millora de Sanitat, Ensenyament o…. No tot ve del Covid. És el No invertir i fer Realitat la millora d’un hospital, el Exigir Qualitat del cablejat de la llum o telèfon o el rec… I No en parlem Ni de rodalies, ni de la N-II, Ni de las carreteres comarcals, q No las Millora Ni la Generalitat, Ni las Diputacions, q per cert, No tenian q desapareixar les Diputacions… Ningú en parla i masses tenen la Poltrona, apart de altres càrrecs. Així anem
A@alfonsd
No havíem quedat durant anys i fins abans de l’octubre del 2017 que la independència era necessària perquè aquest Estat ens anava a la contra? Necessària pels drets civils, socials i econòmics de tots els catalans? Si això era veritat, i jo crec que ho és per evitar la decadència, pel futur dels catalans, el que és incomprensible tant pels indepes com pels que no ho són és que ara ja no sigui necessari. Taula de diàleg Sí, plebiscitàries també, seguretat jurídica per descomptat, un model permanent de cooperació hispànica sens dubte, explicar a tots els catalans els perquès i els coms feina de cada dia. Però el que han fet amb DUIs per demà i diàlegs eterns sense pla b és aturar el devenir polític, el futur de tots, per interessos de càrrec.
@tangen67
Jxcat ha de jugar 3 cartes:a) Llibre blanc per l’independenciab) Potenciar el sector exterior i traslladar a una fundacio estrangera l’execucio de projectes d’estudi i l’elaboracio del propi llibre.c) Garantir remuneracio de politics indepes en el seu cas fora del estatd) Potenciar accio digital, prepara-se en el seu moment al vot per correu digital.e) Fer oposicio potent contra l’estat al estranger.i tots plegats…aprofitar els imprevistos de l’historia.Darrera cosa, la independencia no arrivara mai amb una Catalunya dominada per partits de paletos d’esquerretes. JxCat ha de ser dominant. ERC te acreditada una trajectoria com a saltaulells dels temps de la Republica i la CUP son una colla de iluminats. Sense aquesta cojuntura, pero tambe sense un treball previ fort, de prestigi i fet al marge de les institucions catalanes perdem el temps com sempre.
montse font bombardó @montse font bombardó
..”.que a la ciutadania de Catalunya se la tracti com a major d’ edat”… quines maneres tan humilians de tractar un conflicte endèmic entre Ñ i Cat. Vol dir q no ho erem avans? Es tracta de que ens tractin com a ciutadans demòcrates i amb els mateixos drets i llibertats q els altres ciutadans de la UE. Sr. Aragonès.
@Xavier Ramis Juan
Jo no veig cap problema…..hi han eleccions i com cap partit engresca prou com per guanyar amb claredat les eleccions, cal pactar. Possibilitats hi ha moltes i quasi totes les veig possibles deixant VOX i companyia de banda …es millor un diputat de junts que un del PSC o Esquerra? …..es millor un Comú que un Cupaire?….jo veig a tothom igual. Només cal ganes per buscar acords per tractar de resoldre els problemes de la nostre societat . Catalunya és molt diversa….. afortunadament.
Rubèn F. Pola @Rubèn F. Pola
Naturalment, el conclave que proposo més avall no tindrà lloc perquè no hi ha cap possibilitat de fumata blanca. ERC i Junts no poden trobar una estratègia compartida perquè ERC i Junts lluiten en guerres diferents. Junts es dedica a boicotejar l’autonomisme d’ERC i ERC es dedica a boicotejar l’independentisme de Junts. Va ser un error creure’ns allò del 52%. Mantenir l’actual Govern és un acte de sadomasoquisme. Jo sí que estic d’acord amb el president Torra en que “un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia”. Com en Dupont, encara diria més: l’autonomia és L’obstacle per assolir la independència. El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència no és fals, és autèntic. No es pot anar a missa i repicar. L’administració autonòmica té funcionaris, càrrecs i alts càrrecs de sobres per “governar la sanitat, l’educació o l’ordre públic, amb els seus milers de milions d’euros anuals” fins i tot en mode pilot automàtic (en mode 155). Si no avances cap a la independència és perquè no vols, és perquè tens una agenda oculta. ERC no vol als comuns per a defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació, no fotem. ERC vol als comuns per a una altra cosa ben diferent. I si de debò ens volgués tractar com a majors d’edat, que evidentment no és el cas, hauria de tenir el valor i l’honradesa de dir-nos-la.
@Carme Vilalta Ferrer
La presidenta Borras diu que els partits han de fer autocritica, perque amb els 52%no son capaços de fer res per la independencia. El sr. Josep Costa de l’anterior mesa del Parlament s’esta enfrentant ell tot sol als tribunals i al deep stat , per què ningu l’ajuda? Quan algu s’enfronta a Ñ, el deixem sol
@Algú com tu
En complement a aquest article, recomano l’article “Junts, ninot de palla” d’un altre diari català, amb un llenguatge una mica més contundent però que trobo que descriu molt bé la situació de dels dos partits com en una balança de possibilitats entre uns i altres i la fal·làcia de l’home de palla tant utilitzada per Esquerra i Junts, en els últims mesos.
Joan Sanchez Bertran@Joan Sanchez Bertran
Jo tipa d, ERC CUP, 155, comuns, podem, 155, i tot faxista botiflelr que età en cadira, per calés, Sr Bassas, nosaltres sempre estarem am la presidents Laura Borràs, per valenta sabia i éstima Catalunya, els altres son botiflers del poder
@Domingo Jaumandreu Ros
.. numérica i matemática dels conflictes armats i aplicar-ho a les regles del joc democràtic
@Domingo Jaumandreu Ros
En democràcia multipartidista, es a dir que definen models d’organització social i econòmica diferents, no hi altra manera de que un concepte transversal i compartit entre un conjunt de partits, com es l’assolir la plena gestió de tot el que es públic (assolir la independència i per tant la capacitat d’establir acords amb terceros) es pugui fer realitat, es que aquests partits sumin un 71% mes de vots que els que sumin el conjunt de partits que comparteixin una idea frontalment oposada. Es la llei de superioritat numèrica de Lanchester √3/1 (63,1% de suport social incondicional). Conseguir-ho es el repte (eixamplar la base). Cal apendre la historia numè
Rafel Morera Alavedra@Rafel Morera Alavedra
Bé, Si això és él que Ester que fer segons aquesta colla d’ons qué pleguin i tornem a fer unas alecions de una punyetera vegada aveura als catalans cap avon volem anar, i fóra aquesta merda de polítics que tenim.
@Xavier Sellés
Quina diferència hi ha entre l’autonomisme d’ERC-Junts-CUP i el del PSC? Quina diferència hi ha entre uns partits que diuen que no poden fer la independència esperant temps millors, mentre la nostra economia es veu perjudicada per la manca d’infraestructures i el català es va perdent entre els joves? Que no governa el PSC altres autonomies amb competències semblants? A quina conclusió arribem? El poder? La pagueta?
@Joseppi
Es una novetat a l’Ara que les habituals i merescudes crítiques a la Borràs vagin acompanyades també de les no menys merescudes però gairebé inèdites crítiques a l’estratègia de ERC.
@Oh prou…
Un article lúcid. I mira que ens en fa falta de lucidesa!. Que els partits s’auto-titulin d’independentistes no implica necessàriament que ho siguin ni, cosa que seria exigible, que tinguin una idea precisa i factible de com arribar a la independència. Ni ells ni les institucions que exigeixen als partits que la facin. Mentrestant hi ha el camí difícil i aspre que cal fer. Doncs què ens pensàvem? Que els reis no són els pares?. Doncs, ja em sap greu, són els pares.
@Antoni Morros Castelltort
La traducció final que vostè fa, Sr. Basas, jo la torno a traduïr així: “aixamplar la base”….que diuen els d’ERC fonamentalment per intentar un nou Tripartit que, no ho oblidem, amb en Montilla de President ja el va propiciar ERC.O sigui; aixamplar la base per no fer res, absolutament res, ni a favor del sobiranisme i no diguem ja, a favor de l’Independentisme que, se suposa que és l’eix fonamental del pensament d’ERC.ERC ha renunciat a tots, absolutament tots, els seus principis, si és que mai n’ha tingut.
@Rubèn F. Pola
La proposta que va formular el president Aragonès no és que no tingui “gaires concrecions per avançar”, és que no en té cap. I si la proposta és per defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació “en els seus fonaments”, abans d’anar a buscar els comuns, que han ‘defensat’ aquest dret aquí i a Madrid amb una convicció perfectament descriptible, el president hauria de proposar i discutir i treballar concrecions amb els seus socis de govern. Abans de buscar consensos fora, potser que t’hi entenguis amb els de casa. Abans de fer la gara-gara als tebis, mira que no se’t refredin els que encara estan calents. Abans de segar l’ordi dels comuns, lliga el blat que ja tens al sac. “El problema és com avançar amb el que hi ha, però com que no hi ha estratègia compartida, els partits tornen a la casella de sortida: mantenir-se en el poder.” No, macos, això no funciona així. No us vam votar i no us paguem el sou per “guanyar eleccions i ostentar el Govern”. Us vam votar i us paguem el sou per “fer possible la culminació del procés d’independència”. Si el problema és com avançar amb el que hi ha quan no hi ha una estratègia compartida, que facin com els cardenals, que es reuneixin en conclave (és a dir, tancats amb clau) i que no els deixin sortir fins que no hi hagi fumata blanca.
@Marga Guasch Bertran
Molt d’acord amb l’article. I molt tipa de la Borràs i de Junts, que només serveixen per boicotejar (els seus propis consellers inclosos)
@Lluis Cabot Ardil
El pitjor del tema és que NINGÚ té cap alternativa, per aconseguir una INDEPENDÈNCIA i no en tenen, perquè NO SABEN com la poden aconseguir, i ni tan sols saben SI es pot aconseguir. Resumint, l’autocrítica que diu la Sra. Borràs, fa molt de temps que s’hauria d’haver fet; però no només els partits sinó també els polítics que en formen part i per sobre de tot els pares, fills i filles del fracassat 1-O-17; que va ser una GRAN manifestació de part de la ciutadania, però que no va servir de res positiu. PD Ella deu començar a fer-se l’autocrítica i possiblement començaria per la seva dimissió com a Presidenta del Parlament; ja que penso que ella contribueix a donar més rellevància a la negativitat del moviment. “”” Donar exemple no és la manera principal d’influir sobre els altres; és l’única manera. Albert Einstein “””. Doncs, que ho practiqui.
Carles B “Ja és hora d’una proposta inclusiva.” Això sona a unionista.

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-fals-dilema-borras-previsible-proposta-d-aragones_1_4469052.html

Cloacas de interior. Las impunes fechorías de la brigada mediático-policial

Los grandes objetivos de la cloaca policial fueron el independentismo catalán y Podemos, pero con el tiempo desarrollaron operaciones para destruir a todo el que quisiera pararlos

Políticos, policías y periodistas. Estos son los tres vértices del triángulo, apoyado por algunos jueces y empresarios, necesarios para que durante años hayan triunfado las llamadas cloacas del estado. Entre ellos se han protegido y se han retroalimentado para acabar con los que consideraban enemigos del país, teniendo su máximo esplendor durante la etapa de Jorge Fernández Díaz al frente del Ministerio del Interior y con María Dolores de Cospedal en la secretaría general del PP . Gracias a una cúpula policial que, dispuesta a todo, suministró a periodistas informaciones tóxicas que eran publicadas en sus medios sin ser contrastadas –en algunos casos– y a sabiendas que eran falsas –en otros–. Sus grandes objetivos fueron el independentismo catalán y el auge del 15-M, que acabaría convirtiéndose en Podemos, pero con el tiempo de­sarrollaron operaciones para destruir a todo el que quisiera pararlos.

Un trabajador de la Dirección General de la Policía narra a La Vanguardia cómo por el despacho del ex director adjunto operativo Eugenio Pino desfilaban en la pasada década algunos de los llamados periodistas de investigación de este país para recoger informes casi a diario. “Era un periodismo de ventanilla”, lamenta este funcionario, que recuerda cómo “al día siguiente” de la visita salían publicadas esas informaciones vendidas como “grandes exclusivas” sin tiempo material para contrastar la documentación que era entregada a la carta.

https://imasdk.googleapis.com/js/core/bridge3.527.0_es.html#goog_1954512644

Esta semana hemos conocido cómo se difundió un bulo de la cloaca sobre Podemos. Okdiario publicó en el 2016 que el gobierno de Maduro pagó 271.000 dólares a Iglesias en el paraíso fiscal de Granadinas, noticia que fue difundida por una cadena de televisión a pesar de tener serias dudas sobre la credibilidad de la información. Y es que así era la apariencia y el contenido de los turbios informes que durante años circularon entre la cúpula policial y los periodistas: sin membrete de la unidad de la Policía, ni firma, ni sello. ¿Sabían esos periodistas que se trataban de informes apócrifos sin ninguna base documental real?

La llamada de Fernández Díaz

En la noche del 27 de octubre del 2014, el ministro del Interior del Gobierno de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, llamó al director de La Vanguardia, Màrius Carol, para asegurarle que la información que ese mismo día habían publicado dos periodistas de El Mundo, uno de ellos Eduardo Inda, atribuyendo al alcalde de Barcelona Xavier Trias, una cuenta en Suiza, era buena y debía hacerse eco de ella en la edición del día siguiente.

Durante toda la jornada, un equipo de La Vanguardia, investigó su veracidad y llegó a la conclusión de que era falsa. Así que decidió no publicarla. Unos meses antes, un informe apócrifo procedente de parecida fuente y elaborado por la policía patriótica, que atribuía a los Pujol una fortuna de 1.800 millones de euros, recaló en la redacción. Bastantes medios de comunicación, entre ellos de nuevo El Mundo y con la firma del mismo periodista, se hicieron eco. La Vanguardia, después de las comprobaciones necesarias, que incluyeron una conversación con el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, que instó a no hacer caso de papeles que no fueran de la inspección, concluyó que no tenía nada que ver con la realidad. De nuevo, decidió no publicarlos. 

Solo dos ejemplos de los muchos actos de una red criminal radicada en la capital del Estado que buscaba y muchas veces conseguía que la publicación de groseras mentiras en diarios y televisiones fuera la palanca para abrir causas judiciales sin pruebas. El objetivo, chantajear a los afectados, arruinar carreras políticas o empresariales, engordar las carteras de sus promotores y encumbrar a periodistas ambiciosos y sin escrúpulos, que aún ahora mantienen sus púlpitos en radios y televisiones de la capital, como si nada hubiera pasado.

El informe fantasma de la UDEF

Afectados: el expresident de la Generalitat Artur Mas y la familia Pujol

Uno de los primeros ejemplos de este modus operandi fue el informe fantasma de la UDEF, publicado en el 2012, en vísperas de las elecciones catalanas del 25 de noviembre, por el periódico El Mundo, que apuntaba la existencia de cuentas ocultas del expresident de la Generalitat Artur Mas y la familia Pujol sin ningún sello, firma o destinatario. El fin era claramente influir en los resultados de los comicios. En el informe no había nada que se confirmara después. Posteriormente, en el 2014, la policía obtuvo en Andorra unos pantallazos de las cuentas de la familia Pujol en la BPA. Se los facilitó al mismo medio, que los publicó en los primeros días de julio. Esa información dio pie a la declaración de Jordi Pujol reconociendo la existencia de las cuentas.

“Se dio la circunstancia de que justo apareció una camada de periodistas para los que la exclusiva estaba por encima de todo”, recuerda un veterano informador que en su día trató con el excomisario de la Policía Nacional, José Manuel Villarejo, cuyas grabaciones han hecho aflorar todas estas malas prácticas. Este reportero explica la diferencia de lo que ha observado en los últimos años a lo que vivió él: “Villarejo ofrecía informes sin firma y sello y decía: es que la unidad es tan secreta, tan secreta, que no tiene ni nombre”. Este periodista señala que él nunca publicó ninguno de esos documentos, aunque luego los leyó en otros medios. Lo que sí considera cierto es que en alguna ocasión Villarejo daba información que, tras comprobarla, sí resultaba ser cierta y publicable. Ahí es donde, a su juicio, está la diferencia en el trabajo profesional de los periodistas.

La “burra” de la cuenta falsa de Trías

Afectado: el exalcalde de Barcelona Xavier Trías

En octubre del 2014 Villarejo también “le vendió la burra” –según él mismo dijo en una de sus grabaciones– de la cuenta falsa del exalcalde de Barcelona Xavier Trías a El Mundo en medio de una guerra sucia para desacreditar al independentismo. Este medio llegó a publicar el segundo día, como supuesta prueba definitiva, el número de la cuenta. El banco acabó explicando que ese número era falso y no se correspondía con los de su banco. Detrás de esta publicación estaba toda la maquinaria política y policial. Villarejo no era más que un eslabón de toda la cadena: en algunas de estas filtraciones participaba, pero en otras no. Era una operación orquestada por el Ministerio del Interior. El engranaje llegaba a las más altas instancias. Fue en esta ocasión que el exministro del Interior Jorge Fernández Díaz llamó a la redacción de La Vanguardia para asegurar que esa información era cierta.

https://cdn.jwplayer.com/previews/koKHYgNK

Notas apócrifas sobre la fortuna del expresident

Afectados: Jordi Pujol y familia

En el 2014 también se publicaron varias notas informativas de origen poco claro con un pantallazo de las supuestas cuentas de la familia Pujol. En una de ellas se hablaba de una fortuna de 1.800 millones de euros. “Ninguna nota informativa tiene numero de registro de entrada oficial con acreditación del organismo receptor ni sello alguno que acredite que realmente fueron entregadas a la unidad o superioridad que dice dirigirlas, el DAO […] Sorprende que experimentados periodistas con larga trayectoria en investigación no cayeran en la cuenta de las particularidades de estas notas informativas”. Este último entrecomillado aparece en un informe policial del 2017 en el que ya entonces Asuntos Internos denunció una trama mediática compinchada con un grupo de policías para frenar investigaciones.

Fragmento del sumario en el que se recoge que estas notas eran “maniobras de distracción”.
Fragmento del sumario en el que se recoge que estas notas eran “maniobras de distracción”. La Vanguardia

Durante este tiempo, de manera asidua, también esta brigada hacía llegar a distintos medios de comunicación “análisis de situación” e “informes de inteligencia”, coincidiendo con momentos clave como la celebración de la Diada. Hasta la fecha, los jueces a los que han llegado estos indicios se han negado a investigar tales prácticas porque consideran que el derecho de información está por encima de todo esto.

El polémico informe PISA (Pablo Iglesias S. A.)

Afectados: Podemos y su ex dirigente Iglesias

Enero de 2016 con unas elecciones generales recién celebradas. Mariano Rajoy acababa de ganar, pero no tenía escaños suficientes para formar gobierno. Lejos quedaba su anterior mayoría absoluta. Un partido que se estrenaba en unas elecciones generales, Podemos, había dado la sorpresa y se había convertido en la tercera formación más votada en el hemiciclo. Semanas después sale en Okdiario, El Confidencial, ABC y la Cadena Ser un informe bajo el nombre de PISA (Pablo Iglesias S.A.) –sin unidad definida, ni sello de entrada o de salida, ni número de funcionario– en el que se apuntaba a la financiación ilegal del partido morado.

Una de las notas que llegaba a los periodistas sobre el  entramado de Podemos
Una de las notas que llegaba a los periodistas sobre el entramado de Podemos La Vanguardia

En este caso, el excomisario Villarejo no estaba detrás de este turbio asunto. Había salido directamente del grupo de policías acólitos dirigidos por Eugenio Pino, los mismos que ahora están procesados por el espionaje al extesorero del Partido Popular Luis Bárcenas. Paradójicamente, no fue hasta después de su publicación cuando se puso a una unidad policial a trabajar en ello y se intentó judicializar el asunto o que la Fiscalía abriera unas diligencias. Nadie aceptó aquel documento, pero ya daba igual porque el objetivo de acaparar titulares estaba cumplido.

La “burda” cuenta de Iglesias en Granadinas

Afectados: Podemos y Pablo Iglesias

La repetición electoral estaba muy próxima y las encuestas abundaban en la misma idea, escaño arriba escaño abajo: un sorpasso de Podemos al PSOE. Un tsunami político se avecinaba a la vuelta de la esquina. El 6 de mayo Okdiario publica un documento que presuntamente acreditaba que el gobierno venezolano de Nicolás Maduro pagó 272.000 dólares a Pablo Iglesias en el paraíso fiscal de Granadinas. Esta información fue replicada por numerosos medios de comunicación, entre ellos, La Sexta. Es en este contexto cuando se produce la conversación que esta semana salió a la luz de Villarejo y García Ferreras, quien reconoce que fue “con ello” pese a ser “demasiado burdo”.

Los sms privados de Iglesias

Afectado: Pablo Iglesias

Tras las elecciones de junio, y en plenas negociaciones para formar Gobierno, el goteo de informaciones sobre las relaciones de Podemos con Venezuela e Irán fueron incesantes en diversos medios de comunicación. Ahora se ha podido comprobar con las agendas de Villarejo, a las que ha tenido acceso La Vanguardia, que en ese tiempo, el comisario recibía constantes llamadas de periodistas de investigación pidiéndole información sobre Podemos. “Prometo aviso sobre info de Podemos”, reza un apunte a un periodista en febrero de 2016. Otro redactor de investigación, como queda reflejado en las agendas, le dice al excomisario que “quiere” datos contra la formación de Iglesias y alguna noticia de interés “para fortalecer su cargo” en el medio en el que trabaja. Así lo dejó plasmado Villarejo.

Varios periodistas sabían que se estaba moviendo un pendrive con información de un chat de Podemos, obtenido a raíz del robo del teléfono de Dina Bousselham, una antigua asesora del entonces líder de la formación morada. En julio de ese año finalmente salió publicado –también en Okdiario– un mensaje que Iglesias había enviado en un grupo de WhatsApp: “Azotaría [a Mariló Montero] hasta que sangrase”. Desde Podemos se vio aquellas noticias como una operación para destruirles.

El sicario de la dermatóloga

Afectados: La dermatóloga Elisa Pinto y el comisario Jaime Barrado

El independentismo catalán y Podemos eran los dos objetivos principales de la mal llamada “policía patriótica”. Sin embargo, hubo varios actores incómodos que desestabilizaban al grupo y había que desactivarlos. Uno fue la dermatóloga Elisa Pinto quien, junto al comisario Jaime Barrado, había logrado identificar a Villarejo como la persona que la apuñaló. Tal y como consta en el sumario judicial, la participación del excomisario habría sido por un encargado de Javier López Madrid, un empresario yerno de Juan Miguel Villar Mir, que conocía a Pinto.

Incluso el secretario de Estado de Seguridad en aquel momento sabía que no tenía más opción que ayudar a Villarejo. La maquinaria comenzó a funcionar. “El sicario era la dermatóloga”, publicó el diario El Español en 2015.

El comisario Villarejo, Elisa Pinto y Javier López Madrid
El comisario Villarejo, Elisa Pinto y Javier López Madrid L.V.

Barrado fue expedientado y apartado de su puesto por “hiperactividad laboral”, causa que administrativamente no existe. En medios como Okdiario le llegaron a definir como la “verdadera cloaca de Interior” o “un comisario violento y zafio”. Mientras, Pinto lleva siete años intentando demostrar toda la campaña orquestada contra ella con informes falsos. Ahora todo está pendiente de juicio.

Las “cloacas podemitas”

Afectados: los policías Marcelino Martín Blas y Rubén López

En junio 2016, un Juzgado imputó a Villarejo por revelación de secretos. Un grupo de policías de Asuntos Internos liderado por Marcelino Martín Blas y Rubén López descubrieron los vínculos de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conocido como el pequeño Nicolás, con el entonces comisario. Estos investigadores fueron los primeros que pusieron en la picota a Villarejo. Analizaron su entramado empresarial y pronto detectaron las campañas mediáticas que dirigía para beneficio particular o para atacar a sus rivales, tal y como lo dejaron reflejado en varios informes.

En las agendas de Villarejo incautadas queda patente cómo el comisario pidió ayuda a varios periodistas para “matar” mediáticamente a estos dos policías, que llegaron a ser tildados en Okdiario como representantes de “las cloacas podemitas”. Ambos llegaron a ser apartados de sus puestos. Por las redacciones corría el rumor, originado por mandos policiales, sobre el futuro “cuidando calabozos” que le esperaba “al policía podemita”. Finalmente se confirmó y López fue enviado a un departamento que custodia calabozos periféricos de Madrid.

En una querella pendiente de recurso ante la Audiencia Provincial de Madrid, este inspector recoge cerca de medio centenar de noticias, varias de ellas recogidas en el programa de Ana Rosa Quintana, en Telecinco, sobre él y habla de un “ataque hacia los investigadores a través de medios públicos de comunicación que se realiza con total temeridad y desprecio a la verdad”.

El blanqueo de Liechtenstein

Afectados: Jordi Pujol y Artur Mas

A finales de 2014, y en apenas dos meses, un caso de presunto blanqueo de capitales cometido por Jordi Pujol y Artur Mas en Liechtenstein pasó de la portada de El Mundo al archivo judicial. La Fiscalía de Liechtenstein dio carpetazo al asunto el 24 de noviembre, a los dos meses de iniciarse, sin que se haya sabido nunca cómo exactamente empezó el caso.

La primera noticia la dio El Mundo a finales de septiembre: la Justicia de Liechtenstein investigaba a Pujol y a Mas sobre la base de unas pesquisas en las que habían empleado “datos públicos”, por lo que pedía la colaboración de la policía española. Pero las investigaciones del microestado centroeuropeo sugerían que la información había sido recogida en “medios de comunicación” españoles, y de fuentes policiales españolas. Para poder seguir, la Unidad de Inteligencia Financiera de Liechtenstein pedía más información a la policía y la justicia españolas.

Un mes después de saltar la noticia, el entonces ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, explicó que Liechtenstein estaba investigando. Era cierto, pero investigaba algo que no existía y en realidad leía las informaciones publicadas por la prensa española, alimentada con las falsas pistas facilitadas por Interior. Cuando la Fiscalía comprobó que todo era un círculo vicioso en el que se le quería hacer participar maliciosamente, cerró el caso. Este diario intentó, sin éxito, saber quien había movido el asunto y había presentado la denuncia en aquel país contra los dos dirigentes nacionalistas.

La Red de Colegios Profesionales de Periodistas:

“Prácticas incompatibles con el ejercicio de algo que pueda llamarse periodismo

La publicación de los últimos audios del excomisario Villarejo han levantado polvareda entre asociaciones y colegios de periodistas. Ante la tibieza con la que se ha manifestado la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que pone el foco en unos presuntos “intereses espurios” contra la libertad de prensa, pese a que -como ha quedado de manifiesto en este reportaje- un grupo de periodistas fue imprescindible para el engranaje de la cloaca, la Red de Colegios Profesionales de Periodistas se ha mostrado mucho más tajante a la hora de “repudiar” estas prácticas que menoscaban “la credibilidad del periodismo”. “La utilización de los medios en beneficio de intereses espurios va mucho más allá del derecho a una línea editorial, totalmente legítimo, para adentrarse en prácticas incompatibles con el ejercicio de algo que pueda llamarse periodismo”, explicaba la Red de Colegios a través de un comunicado. Eva Navarrete, portavoz de la Red, asegura en conversación telefónica con este periódico que la profesión no puede ser “tibia” con este asunto: “Igual es el momento de la catarsis”. Navarrete apuesta por una mayor transparencia, una autorregulación y el dotar a los profesionales de instrumentos que permitan ver a la ciudadanía que una mala praxis periodística debe ser puesta sobre la mesa, señalada y corregida. “Pero no los hay”, lamenta.

https://www.lavanguardia.com/politica/20220717/8412908/fechorias-cloaca-mediatico-policial.html

COM ATURAR L’EXTREMA DRETA

Amb un mes de diferència, el fotoperiodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) i el periodista valencià Miquel Ramos (València, 1979) han publicat els seus darrers llibres. Tots els colors del negre (Ara Llibres), de Borràs, i Antifascistas (Capitán Swing), de Ramos, esdevenen les dues cares d’una fotografia: el creixement de l’extrema dreta i els moviments que s’han articulat des de mitjans dels vuitanta per combatre-la. Amb els dos autors fem un recorregut per la memòria amb la vista posada en el present i en el futur. Parlem dels crims del feixisme i de l’estigmatització dels qui lluiten contra l’odi, passant pel paper dels mitjans de comunicació, dels cossos policials i de les esquerres. 

La forma com arrenqueu els dos llibres és bastant similar. En un dels primers capítols de Tots els colors del negre el Jordi recorda l’assassinat de Roger Albert a les mans d’un grup de neonazis a principis dels 2000. Per què parteixes d’aquí?

Jordi Borràs: El cas del Roger Albert és un dels fets que a mi em toquen de prop en molts sentits: jo tenia 23 anys i el coneixia des de petit; però, a més, això va passar a uns 300 metres de casa meva. El silenci que va envoltar aquest cas va ser molt bèstia. Es tracta d’un crim d’odi més, un de tants, que ha quedat soterrat en l’oblit. Són morts de segona, i fins i tot la investigació policial i el procediment judicial així ho demostren. 

A l’inici d’Antifascistas, se situa el lector en la temàtica a partir de l’assassinat de Guillem Agulló, el qual, diu el Miquel, “va despertar alguna cosa en una generació de joves que començava a interessar-se per la política”. 

Miquel Ramos: A principis dels noranta ja s’havien produït altres crims d’odi perpetrats per grups de neonazis, com el de la Lucrecia, una dona migrant i negra assassinada a Madrid, o el de la Sonia, una dona trans que va ser assassinada a Barcelona. El cas del Guillem, a més, fou un avís a la gent jove que començava a interessar-se per la política: la violència neonazi apuntava ja no només cap als col·lectius vulnerabilitzats pels quals ningú no es preocupava, sinó que atacava directament els que defensaven unes idees polítiques. El Guillem era independentista i un antifeixista militant, i la gent de la meva generació que començava a interessar-se per aquests temes s’ho va sentir com a seu. Era una apel·lació directa: podria haver estat qualsevol de nosaltres.

Jo diria que aquest fil es manté, que això ha passat amb diverses generacions de joves. Per què va ser un cas tan icònic?

M. R.: Fins aleshores no hi havia hagut, a la nostra generació, cap cas així. Posteriorment, n’hi hauria més: l’assassinat de Carlos Palomino, el del Richard, i molta violència que no va acabar en assassinat, però que va produir molta por i un clima d’hostilitat absolut. El cas del Guillem segueix sent un símbol de l’antifeixisme també pel treball que han fet la família, els amics, i fins i tot la gent que no el va conèixer, però que va fer-se seva la causa. No només pel crim en si, sinó per com es va desenvolupar el judici, la impunitat, la criminalització que va rebre la víctima, i per la banalització per part dels poders públics. Trenta anys després encara segueix el compromís de tota la gent que en aquell moment va dir “Ni oblit ni perdó” i que la lluita continua.

Hi ha altres elements comuns en els dos llibres. Un d’aquests elements és la figura de Xavier Vinader i el reconeixement de la seva tasca periodística escrutant l’extrema dreta. Fins a quin punt va representar un punt d’inflexió en el periodisme d’investigació?

J. B.: El Xavier Vinader és el pare del periodisme d’investigació actual. Ja hi havia periodistes d’investigació i referents d’abans de la dictadura, però Vinader practica mètodes innovadors i fa un periodisme molt militant. Aquí s’ajunta un seguit de factors, com el fet que una part dels mitjans dels setanta aposten per la investigació i que, amb la Transició, hi ha un escenari de possible ruptura, tot i que després s’esvaeix i es produeix el gran pacte del 78. Aquest periodisme molesta i els empresaris se’n comencen a retirar, però el llegat de Vinader el mantenen encara diversos mitjans, com pot ser la Directa o com pot ser CRÍTIC, mitjans i periodistes que entenen el periodisme com una eina de transformació social. Llavors, hi ha alguna gent que, per deslegitimar la nostra feina, ens diu que som activistes en comptes de periodistes. Jo soc honest amb el que faig, i les dades no me les invento: surten d’algun lloc.

M. R.: No hi ha major activisme dins del periodisme que aquell que no qüestiona l’statu quo. Els qui ens dediquem a aquesta professió amb voluntat transformadora és perquè entenem que el periodisme ha de fiscalitzar el poder, no fer-ne propaganda. I vivim en un Estat on l’extrema dreta forma part del poder. També hi ha molts periodistes que han tractat d’aquesta qüestió d’una manera honesta i valenta des dels mitjans convencionals i fins i tot conservadors, i aquest compromís també implica trencar el mite del periodista escèptic, que fa de notari de la realitat: si els que se situen per damunt del bé i del mal, possiblement per estigmatitzar els que prenem partit, ens volen dir que som activistes, doncs que ens diguin com vulguen.

L’extrema dreta no ha de tenir veu als mitjans de comunicació o, per contra, se l’ha de deixar participar-hi per tal de confrontar les seves idees? 

J. B.: És que moltes vegades, amb l’excusa de confrontar, el que es busca és l’espectacle. Hem de partir de la base que, com deia Matteotti, el feixisme no és una opinió: és un crim. No és el mateix un debat entre forces progressistes, liberals i conservadores, per moltes discrepàncies que hi hagi, que si s’hi afegeix una organització de l’extrema dreta. És una trampa que, des d’una concepció pseudoliberal, es digui que totes les opinions són respectables. Doncs no, i aquest és el gran error que fa que moltes vegades es doni espai a idees potencialment criminals.

M. R.: El debat no és si parlar o no parlar de l’extrema dreta. De fet, durant els anys noranta ens queixàvem que no se’n parlava, i això va canviar quan els crims que cometia ja no es podien amagar. El tema és com parlem de l’extrema dreta, i una de les premisses bàsiques del periodisme, a banda de desmuntar les seves mentides, és no comprar els seus marcs. Moltes vegades no fa ni falta convidar l’extrema dreta i que et conte com de perillosa és la immigració, els ocupes, com d’egoistes són els catalans o com de capritxoses són les feministes, perquè ja se n’ocupen alguns mitjans de tenir una programació que, dia rere dia, abona aquestes tesis. Moltes vegades sembren els marcs de l’extrema dreta, que després en cull els fruits.

Antifascistas parles de l’estigmatització de l’antifeixisme, de la reducció d’aquest moviment a una tribu urbana. Quines implicacions té aquest reduccionisme?

M. R.: Aquesta lectura interessada és una estratègia per negar que existeix un problema. Parlar de la violència de l’extrema dreta envers diferents col·lectius i reduir-la a una baralla entre tribus urbanes és una forma intencionada de despolititzar el conflicte i de criminalitzar els únics que han combatut l’amenaça que suposa. Aquest era el relat del poder i és un discurs que encara es reprodueix quan es posa al mateix sac a qui demostre que el problema és real, i el victimari; els feixistes i els antifeixistes, els racistes i els antiracistes, el masclisme i el feminisme.

J. B.: Fins i tot el PSOE ha caigut en la trampa volguda d’entendre l’antifeixisme com una idea radicalitzada i violenta. Hem de proclamar-nos orgullosament antifeixistes en el moment en què ens proclamem demòcrates. I això cadascú ho ha de fer com vulgui: anant a una manifestació o parlant amb el veí. No només existeix el prototip mental de jove antifeixista encaputxat, que també el necessitem per plantar cara al carrer. La qüestió és que, a Alemanya, el gruix dels que planten cara és molt més ampli, perquè també inclou els democratacristians, els socialdemòcrates o l’Església luterana. Aquí, això, no ho veig.

La concepció de les agressions de l’extrema dreta i de la resposta antifeixista com si es tractés de “dues tribus urbanes confrontades” o d’una “batalla entre bandes” també és en l’imaginari dels cossos policials?

M. R.: Però a quina banda pertany Violeta Friedman, supervivent de l’Holocaust? A quina tribu urbana pertany Xavier Vinader? I els supervivents de Mauthausen? Òbviament, no és una batalla entre bandes; és una batalla dels drets humans i la democràcia contra els qui se la volen carregar. Aquest relat fals ha estat institucionalitzat per part dels mitjans i de la mateixa policia, que no només ho tracta tot com si fossin tribus urbanes, sinó que, a més, té una doble vara de mesurar. La violència policial que s’exerceix contra els moviments socials d’esquerres, ja no només els antifeixistes, no la veiem quan hi ha manifestacions d’extrema dreta. Són fets objectius. Que cadascú en tregue les seves conclusions.

En els dos llibres denuncieu la connivència entre l’extrema dreta i la policia. Aquesta és la conseqüència del fet que no va existir una depuració dins dels cossos policials després del règim franquista?

J. B.: Podem trobar vincles entre els cossos policials i els primers grupuscles d’extrema dreta a principis del segle XX: la Liga Patriótica Española, per exemple, es va fundar el 1918 a Barcelona i tenia l’objectiu de batre el catalanisme, que entenien que era la personificació de l’amenaça contra Espanya. I qui hi havia dins d’aquesta organització? Policies, carlins urbans, militars, etc. Aquest vincle ha existit sempre i ha perdurat fins avui. I la dictadura l’endureix. 

M. R.: I, si encara continua, és perquè no hi ha voluntat política per trencar-lo. Jo he publicat diverses informacions que m’han filtrat agents amb la condició que no revele la font, perquè tenien por. Que un policia que es considera demòcrata haja de recórrer a un periodista per denunciar pràctiques absolutament antidemocràtiques amb tics feixistes, i que no hi haja cap sanció, és per manca de voluntat. Únicament. No és normal que hi haja agents en un bar prenent cafè sota una bandera de la Falange i vestits d’uniforme. O que en un xat diguen que cal afusellar mig Espanya. Qui no veja que hi ha un problema, és que està una mica cec.

“L’Estat espanyol té molts comptes pendents amb les víctimes que ell mateix ha provocat”

A Espanya, la majoria de forces polítiques, fins i tot les progressistes, no han condemnat mai el terrorisme d’Estat, els GAL, ni la utilització de l’extrema dreta en la guerra bruta contra l’independentisme i les esquerres.

M. R.: Això seria com reconèixer un mal que no estan disposats a reparar. L’Estat no només no es fa responsable de les seves pròpies misèries, sinó que també ha indultat els artífexs del terrorisme d’Estat. Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat on torturadors del règim, com Billy el Niño, moren amb les medalles posades? Espanya té molts comptes pendents amb les víctimes que ella mateixa ha provocat. I aquí, qui ha donat una lliçó en el sentit contrari és la societat civil, les mateixes víctimes i fins i tot algunes de les víctimes d’ETA, que han exigit que també es reconeguin les causades pel terrorisme d’Estat.

Seguint amb el paper de l’esquerra espanyola, el Jordi és molt crític amb el fet que veus com les de Pablo Iglesias, en el seu moment vinculessin l’independentisme amb el despertar del feixisme. 

J. B.: La meva lectura és que Iglesias, a la seva manera, també es va sumar a l’onada espanyolista. És una animalada del nivell que algú de Die Linke digui que la culpa de l’aparició d’Alternativa per Alemanya va ser dels refugiats sirians. És com dir que el feminisme ha despertat el feixisme. Però, en canvi, això no se li hauria acudit dir-ho. Llavors, per què passa? Doncs perquè l’anticatalanisme, a l’Estat, suma; siguis de dretes o d’esquerres.

“S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista”

El Miquel, de fet, li ho pregunta directament quan entrevista Pablo Iglesias en el seu llibre. 

M. R.: Iglesias ha conegut l’antifeixisme des de dintre i ha patit la violència de l’extrema dreta. Jo li vaig preguntar per aquesta frase, i ell matisa les seves paraules. De totes maneres, sí que és cert que l’anticatalanisme suma a l’Estat espanyol, i al País Valencià ni te cuento! Ha sigut la bandera de l’extrema dreta des de la Transició fins a l’actualitat. I aquí jo llance una pregunta: és evident que no totes les persones que es van manifestar en contra del referèndum ho van fer des de postures no democràtiques, però com és possible que tot el rèdit d’aquest discurs l’hagi obtingut l’extrema dreta? Alguna reflexió hauran de fer. Per què anaven amb la mateixa pancarta a les manifestacions contra l’independentisme? Possiblement ho hagueren pogut fer millor si el marc no hagués estat el de l’“A por ellos”; però, en el moment en què tots entren en aquest relat, l’extrema dreta hi està ben còmoda. 

Al respecte, després del 12-O de 2016 i en més d’una ocasió, Jordi, has dit que et preocupa més el fet que partits democràtics s’hagin manifestat amb l’extrema dreta que no pas les mateixes concentracions de la ultradreta. El PP, C’s i fins i tot el PSC han blanquejat l’extrema dreta?

J. B.: I tant! Tenim la foto de Miquel Iceta manifestant-se al costat d’Ortega Smith, darrere d’una pancarta de Societat Civil Catalana, juntament amb dirigents del PP i de C’s, i davant de tota la fauna de la ultradreta nazifeixista. Aquella foto, no hi ha res que l’esborri. El PSC ha jugat a aquest joc; ja ho va fer el 2014, quan es va crear Societat Civil Catalana: Joaquim Coll, que havia estat al Partit Socialista, va ser al costat de Jorge Buxadé, un dels fundadors de l’entitat, que ara és a Vox i que ja havia estat candidat de la Falange en dues ocasions. Però és que, com dèiem, hem de tenir en compte que el Partit Socialista va fundar una banda armada amb mercenaris de la ultradreta. Poden fer les declaracions que vulguin, però la realitat és aquesta.

“Ciutadans és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta”

Això ha ajudat que Vox sigui on és?

J. B.: És clar. El gran èxit de l’extrema dreta no és ser tercera força al Congrés, sinó que hi hagi partits que hagin assumit bona part de les seves propostes i proclames. S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista. Fixa’t que l’aplicació del 155, que va avalar el PSOE, només la reclamaven els pocs militants que reunia Vox davant de la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, quan ningú sabia què era l’article 155. L’extrema dreta espanyola ja era una realitat, i això ho demostra l’ascens de Vox en només cinc anys, però aquí, a més, ha tingut un accelerador turbofatxa: la benzina ja hi era, i tots aquests partits hi han col·laborat. Sobretot Ciutadans, que és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta.

“El delicte d’odi ha esdevingut un instrument de l’Estat contra la dissidència”

També denuncieu la impunitat amb la qual ha actuat l’extrema dreta. A l’Estat espanyol no va ser fins a la reforma del Codi penal de 1995 que la provocació a l’odi o la negació de l’Holocaust es van tipificar com a delictes. Per a què ha servit aquesta figura jurídica?

M. R.: Era un dels reclams de les víctimes; però, quan arriba aquesta legislació, passe exactament el mateix que està intentant fer Vox amb la llei contra la violència masclista: es desnaturalitza. El delicte d’odi fou creat per protegir els col·lectius que són víctimes d’un odi estructural, com és el racisme, l’homofòbia i tots els discursos que abandera l’extrema dreta. Si acabes condemnant per delicte d’odi algú que es manifesta contra l’homofòbia o contra el racisme, aquesta eina esdevé un instrument de l’Estat contra la dissidència. Jo no soc partidari d’abolir aquesta figura legal, sinó que s’interprete bé. Cal reconèixer que hi ha un problema estructural; negar la seva existència t’eximeix d’actuar en conseqüència per corregir-lo. 

“Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi”

Parleu de la capacitat de l’extrema dreta per reinventar-se, de la seva mutació pel que fa a l’estètica, als discursos, a les formes. La resposta de l’antifeixisme, davant d’aquest neofeixisme, també s’ha de repensar?

J. B.: L’extrema dreta ja no va amb el cap rapat ni amb botes amb la puntera de ferro. Aquesta imatge ja és anecdòtica, malgrat que encara existeixi. Tanmateix, conserven el rerefons de les mateixes idees, però amb uns filtres més assimilables pel gruix de la societat. Han après a utilitzar la democràcia per dinamitar-la des de dins.

M. R.: La resposta antifeixista s’ha anat adaptant al context. Jo parle de l’antifeixisme des dels vuitanta fins a l’actualitat i done fe dels col·lectius i moviments socials que van incorporar l’antifeixisme com una lluita més de totes les altres que es feien. I parle de la societat civil actual, que lluita contra la precarietat en els barris per evitar la desconnexió entre veïns, que és quan l’extrema dreta ho aprofita per inserir el seu missatge de segregació. Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi, i és aquí on apel·le directament als polítics: no els demane que facen discursos brillants contra l’extrema dreta, sinó que facen polítiques valentes per desactivar la pobresa i la precarietat. 

“Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: la seva benzina és el mal govern”

Què explica que a tot Europa sorgeixin moviments d’aquestes característiques?

J. B.: Hi ha un mar de fons que cal tenir en compte: la crisi de la socialdemocràcia. L’esquerra europea, en general, s’ha preocupat més d’encaixar en els marcs dels mercats i de la Unió Europea que no pas de donar respostes al seu electorat. Hi ha una gran bossa de votants, de gent que veu que les distàncies entre els més adinerats i els més empobrits són cada cap majors, a la vegada que es difumina el miratge de les classes mitjanes. Totes aquestes persones senten que són les perdedores de la globalització, les que han pagat els plats trencats. Llavors l’extrema dreta, que és com un estol de voltors, hi ha anat de cara. 

Ara ens trobem en un moment complicat, de forta crisi política que genera desafecció entre la ciutadania, amb un augment generalitzat de preus, la inflació, i unes respostes que molta gent percep com a insuficients per part dels governs pretesament d’esquerres. L’extrema dreta capitalitzarà aquest descontentament social? 

M. R.: Si la resta de polítics amb capacitat per revertir aquesta situació no ho fan, és molt probable que l’extrema dreta ho capitalitze. De fet, ja ho estem veient. I això no és perquè siga molt hàbil, que en part ho és, sinó per una manca de compromís de determinats polítics. No val dir “Tots els que es manifesten són d’extrema dreta”, o “Voteu-me o vindrà l’extrema dreta”. Però tu què estàs fent per evitar-ho? 

J. B.: Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: es manifesta en nom de les llibertats, amb la voluntat d’arribar a governar i, precisament, carregar-se les llibertats. S’han de fer bones polítiques, perquè la benzina de l’extrema dreta és el mal govern. 

Com s’ha situat l’extrema dreta davant de la guerra a Ucraïna i davant de personatges com Putin?

J. B.: L’extrema dreta europea està dividida. A Hongria, Orbán és aliat de Putin; un fet que l’oposició ha utilitzat però que no ha servit perquè no torni a guanyar les eleccions. A França, Le Pen va haver de destruir una part de la propaganda electoral perquè hi sortia una foto d’ella donant-se la mà amb Putin. En general, trobem més suport a la causa ucraïnesa, però al si de partits com Vox hi ha diferents opinions. I és que Putin ha fet feina els darrers anys, donant calés a bona part de l’extrema dreta europea per intentar rebentar Europa des de dins.

“Quan la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra tothom, haurem avançat com a societat”

També s’ha parlat bastant del batalló neonazi Azov i del perill que representa que gent d’ultradreta vagi a la guerra i aprengui tècniques de batalla i experiència sobre el terreny.

J. B.: Això és un perill com una casa. A la guerra del Donbass del 2014 va prendre molta rellevància el batalló Azov, que ara és un regiment i que forma part de l’exèrcit regular d’Ucraïna. I compte amb això, perquè vol dir que també estem armant neonazis. No es pot agafar la part pel tot, és clar, però les intel·ligències de diferents governs d’Europa ja alerten que el perill terrorista més imminent que té el continent és la creació de grups armats d’ultradreta. La guerra d’Ucraïna pot accelerar la creació d’aquestes cèl·lules.

L’auge de l’extrema dreta espanyola també és una de les conseqüències de la desmemòria o del baix compromís amb la memòria històrica?

J. B.: Sens dubte. Si oblidem d’on venim, estem condemnats a repetir la història. De fet, una de les obsessions de la ultradreta és incidir en les polítiques de memòria històrica per mirar de dinamitar-la. I aquí ni tan sols ha fet falta: la memòria està soterrada als vorals de les carreteres. 

“La memòria històrica està soterrada als vorals de les carreteres”

El feminisme, el col·lectiu LGTBI, l’antiracisme i la classe obrera, que són en el punt de mira de l’extrema dreta, hauran d’articular un front comú antifeixista davant la possibilitat, molt real, que guanyi encara més pes institucional?

M. R.: Les aliances són fruit de determinades circumstàncies i també del context. Jo pense que s’han d’explorar tota mena d’estratègies àmplies, que requereixen molta generositat, per poder arribar a un consens de mínims en la defensa dels drets humans. Una agressió de la ultradreta, encara que sigui contra persones que no pertanyen al teu grup, és un atac contra tots. Hi ha grups antifeixistes que es van organitzar abans que matassen el Guillem Agulló: l’extrema dreta ja havia matat migrants, persones LGTBI o persones sense sostre, i alguna gent va entendre que això era un perill. En el moment en què la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra els nostres veïns, són contra tothom, i quan prenga partit, haurem avançat com a societat.

https://www.elcritic.cat/entrevistes/conversa-amb-jordi-borras-i-miquel-ramos-sobre-extrema-dreta-i-antifeixisme-125068

https://www.ara.cat/editorial/aleksandr-dugin-teranyina-global-extrema-dreta-editorial-diari-ara-24-agost-2022_129_4468839.html