Category Archives: Espanya vs Catalunya

El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys

El resultat no sorprendrà a ningú, però cal tenir dades per mostrar i visualitzar el gran retrocés del català en el darrer segle:

  • S’ha passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018.
  • Només hi ha 200.000 parlants habituals de català més en 2018 que el 1930.
  • L’any 2002 el català va deixar de ser la llengua més parlada a Catalunya.
r/catalunya - Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d'un 90% de parlants a un 36% en noranta anys.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/232632/evolucio-catala-com-llengua-habitual-de-1930?pag=1

cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria
Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?

Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.

La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.

Els ‘octubristes’ del Parlament condecoren Puigdemont a la casa Macià

Puigdemont amb la medalla Carrasco a la casa Macià/QS

El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.  

L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.

Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.

El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”.  Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”. 

A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium,  i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”. 

Coses que esquincen una societat

Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.

A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.

El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…

Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.

“Todos los catalanes son una mierda”

Luego Fue director de Abc de Sevilla de febrero del 1937 A febrero de 1939)  - Archivo ABC
Hagiógrafo de Franco, Galinsoga se dirigió a la sacristía gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”. Galinsoga cayó en la “trampa” y reconoció que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón. Se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot.

Esta frase ocasionó, ahora hace 60 años, el conocido caso Galinsoga, fruto de la lucha y de la resistencia catalanista y antifranquista (con la participación de la Iglesia catalana) ante la soberbia y la mala educación de Luis Martínez de Galinsoga, director de la Vanguardia Española y hagiógrafo de Franco, al que había definido como “Vigía de Occidente”.

El domingo 21 de junio de 1959, hoy hace 60 años, Galinsoga fue a misa de 9 a la parroquia de San Ildefons de Barcelona. En iniciar la homilía el sacerdote, en catalán, Galinsoga se dirigió a la sacristía, gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”.

“Usted perdone, le contestó el sacristán, pero la misa, como en todos los lugares, es en latín”. Mossèn Lluís Gómez Rubiera, que estaba leyendo el periódico, cuando oyó aquellos gritos se dirigió a Galinsoga que repetía:
“Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán”.

Mossèn Lluís Gómez explicó a Galinsoga que, por el hecho de ser la misa parroquial, el sacerdote hacía la homilía en catalán. Galinsoga le respondió, mientras dejaba una tarjeta suya encima de una mesita: “Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda”. Y salió de la sacristía repitiendo: “Catalanes de mierda”. Una mujer cuando oyó los insultos le dijo: “Pero qué dice, maleducado”. Y Galinsoga repitió gritando: “Que todos los catalanes son una mierda”.

El 25 de junio, mossèn Narcís Saguer, cura de San Ildefons, muy inteligentemente, le escribió a Galinsoga esta carta: “El pasado domingo día 21, mientras se celebraba en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S. , para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona”.

Misa en Cataluña

Galinsoga cayó en la “trampa” y contestó a mossèn Saguer, reconociendo que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón en catalán. Estos hechos comenzaron a conocerse y se inició una campaña ciudadana contra La Vanguardia Española, con gente de CC como Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparecieron diarios de La Vanguardia rotos, se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot y también se invitaba a los subscriptores a darse de baja del periódico hasta que Galinsoga fuese destituido. Los cristales de la redacción de La Vanguardia fueron rotos y aparecieron pintadas de “Visca Catalunya”.

De la imprenta de Francesc Pizon salió un texto clandestino, redactado por Jordi Pujol, titulado: “TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA” y que decía: “A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia. Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans. És el que calia esperar. Cal respondre dignament al repte: EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT. Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills. Enfront de tal injúria, no hi ha diferències : Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga. BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA”.

La tirada del diario se había reducido en 30000 ejemplares, se dieron de baja cerca de 20000 subscriptores y el conde de Godó, propietario de La Vanguardia, perdió un millón y medio de pesetas.

A la vista de la magnitud de la campaña, Galinsoga tuvo miedo y el 19 de enero de 1960 escribió un artículo en el que pregonaba su afecto y su servicio a Cataluña y su amistad con Puig i Cadafalch y con Francesc Cambó.
La oposición a Galinsoga sacó otro texto, que se distribuyó ampliamente y donde se refutaban los argumentos dados por el director de La Vanguardia en su artículo del 19 de enero. El texto decía: “RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”: “Sr. Galinsoga: Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? … Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa….de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya ? Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?….Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció…no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i una altra. Fins que hem dit prou”.

El texto acababa con estas palabras: “CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA”. El 28 de diciembre de 1959, el editor del diario se había dirigido a las autoridades franquistas para solicitar el relevo del director. El 7 de febrero siguiente, el nombre de Galinsoga ya había desaparecido de La Vanguardia.

El temps que no passa: seixanta anys del “Todos los catalanes son una  mierda”, de Luis de Galinsoga. - Totxanes, totxos i maons

El caso Galinsoga fue un éxito de los grupos catalanistas y de la oposición democrática, juntamente con la Iglesia catalana (que siempre ha amado y ha defendido nuestra lengua) en la lucha contra la dictadura franquista y contra la prepotencia de los enemigos de Cataluña. De hecho, recientemente (Avui, 14 de mayo de 2019) el arzobispo de Tarragona, Joan Planellas, en sintonía con los documentos del episcopado catalán, declaraba: “Manifestamos nuestro profundo amor por el país, lo amamos”.

Y es que como decía también (Ara, 16 de junio de 2019) el arzobispo Planellas, en relación a la defensa de la lengua catalana por parte de la Iglesia: “¿Quién puede renegar de su tierra?¿De Cataluña que tiene cultura, lengua y talante propio? La Iglesia tiene que afirmar este amor por la tierra donde vives”. Una vez más se demuestra que cuando un pueblo está unido para de defender su dignidad y su identidad nacional, David es capaz de vencer Goliat.

https://www.religiondigital.org/opinion/catalanes-mierda_0_2133086704.html

Catalans culpables

Jo tambe soc culpable i els gairebe 2 milios de la VIA! "@Alice ciù: Fes RT  per a donar suport al #presidentMas pic.twitter.com/W5C93NlXHe" | Culpables,  Jaba

El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat. Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris. I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I.

Espanya De Merda (NOVEL-LA) : Albert Pla I Alvarez: Amazon.es: Libros

Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la.

La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.

Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la. Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom.

Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana. En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat. Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-culpables_639377_102.html

Catalans culpables

El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat.

Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris.

I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I. Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la. La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.

Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la.

Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom. Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana.

En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat.

Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.    

Centre democràtic franquista

… el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors

L'adeu interminable al franquisme: 1939-2019, per Xavier Casals

Dilluns passat Pablo Casado es va deixar veure a Àvila, somrient, entre dos exministres de la UCD que les deien de l’alçada d’un campanar. Cal recordar que, amb la finalització del franquisme, la dreta espanyola es va reorganitzar sobretot en dos grans partits. El que avui dia presideix Casado prové, després d’una refundació, d’aquella Alianza Popular creada per diversos ministres franquistes dels sectors més immobilistes. Les cròniques de l’època recullen els habituals càntics de “Franco! Franco! Franco!” en els primers congressos de la coalició. La part més oberta de la dreta va arrenglerar-se amb el Ministre Secretari General del “Movimiento”, Adolfo Suárez, que havia estat nomenat president del govern per Joan Carles I durant el període preconstitucional, deixant-lo en una posició d’avantatge per guanyar les eleccions de 1977.

Que l’acte fos justament a la ciutat de Santa Teresa de Jesús no era pas una casualitat, sinó una decisió molt ben pensada. Suárez era d’allà i Casado és diputat per aquella circumscripció. Ajuntar ministres de la UCD amb Casado a Àvila volia ser un missatge de relleu, de continuïtat en el PP del fallit experiment centrista, de pal de paller de la dreta. Ara bé, la lectura del present i del passat que van fer Rafael Arias Salgado i Ignacio Camuñas ben poc té a veure amb la pàtina de moderació amb la que es va voler decorar la seva extinta formació política. El primer, fill de ministre franquista, va titllar de “fill de puta” a Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, per haver demanat que es controli l’ús que fa Espanya dels fons europeus. L’insult volia ser jocós i anava seguit d’exclamacions de joia perquè la vigilància va dirigida al govern de Pedro Sánchez. Si a la Moncloa hi hagués un representant del PP possiblement el to hauria estat més agre, convertint-se l’afer en un atac intolerable a la sobirania nacional, tot reprenent el “Muera Europa, viva España” de les darreres grans manifestacions falangistes

Units contra Franco | Pere Bosch i Cuenca | Barcelona | Política | El Punt  Avui

Ignacio Camuñas va acabar d’amenitzar la jornada amb unes declaracions que difonien la lectura franquista del que va ser la Guerra Civil: el conflicte havia estat culpa del règim democràtic que, com que no sabia fer les coses ben fetes, havia obligat a uns pobres militars a rebel·lar-se violentament. No feia pas gaire que Casado havia practicat des del faristol del Congrés dels Diputats un exercici d’igualació pel qual tots eren culpables: la República per voler “democràcia sense llei” i els colpistes per voler “llei sense democràcia”. Ara no mostrava cap signe d’incomoditat en el moment de sentir-ne una altra versió que anava una mica més enllà en la justificació del feixisme, la repressió i la dictadura. 

Hi ha qui ha volgut veure en el paperot de Casado una gravíssima patinada, com si tot hagués estat una errada, un accident o hagués pecat d’excessiva consideració amb els seus convidats. Ho podríem entendre així si no hi hagués una opció que està creixent a la dreta del PP proferint missatges exaltats del mateix tarannà. La mirada a la frontera electoral amb VOX, especialment després que Isabel Díaz Ayuso es reforcés a Madrid utilitzant una retòrica propera a la nova extrema dreta, serà una constant en el partit majoritari de la dreta espanyola. 

El mateix Camuñas que dilluns deia bestieses, el que havia format part d’allò que volia ser el centre durant el postfranquisme, va arribar a ser vicepresident de VOX fa tot just quatre dies. Si aquests eren els moderats, imaginem-nos com les gastaven els altres. Casado no restava impassible, dibuixant un somrís, perquè no sabés què dir, sinó que l’escena era perfectament orquestrada: el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors europeus. 

Per finalitzar, podríem fer una reflexió sobre la perillositat d’apropar-se al relat de l’extrema dreta perquè “el votant sol preferir l’original en comptes de la imitació” i totes aquestes coses que solen dir-se. Ara bé, en aquest cas tampoc és que acabi de quedar massa clar quina és la marca genuïna i per això no ens aventurarem a fer pronòstics.

Dos anys d’avantatge a l’adversari

Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.

Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió

De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.

Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.

Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.

Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.

Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…

Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.

Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.

Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.

En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?  

Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.

El 1640-41 Catalunya es va desvincular de la monarquia hispanica

Mapa d'Europa (circa 1645) obra de Jan Blaeu. S'aprecia clarament la linia que separa Catalunya i Espanya. Font Biblioteca Digital Hispánica

Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les figures més destacades i reconegudes en la investigació i divulgació de la història moderna de Catalunya i, concretament, de l’etapa de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652) i de la Guerra de Successió hispànica (1702-1715). És autor i coautor de més de trenta llibres. Alguns dels seus treballs han estat premiats per l’Institut d’Estudis Catalans i per la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  Fa poc ha publicat 1640 —editat per Rafael Dalmau Editors— que és un recull de més de quaranta anys d’investigació sobre el tema.

Després del Corpus de Sang —a mitjans d’agost del 1640— Felip IV anuncia oficialment la invasió militar de Catalunya. Entre els vuit càrrecs de “crims de lesa magestat” que s’imputen als catalans, un dels principals és “haver muerto al virrey”.

Llavors, Catalunya passa de ser un estat que formava part de l’edifici polític hispànic, a ser un estat que formava part de l’edifici polític francès?

Faltava que Lluís XIII de França acceptés el lliurament dels catalans i es fessin les negociacions del nou estatus constitucional de les relacions entre rei i regne, cosa que es concretarà en els pactes de Peronne, el setembre de 1641, amb unes condicions, especialment pel que fa a la salvaguarda del règim pactista català, que suposen una evolució respecte a la situació anterior. Formalment Lluís XIII de França no serà titular de la sobirania fins el 31 de desembre de 1641, en què el mariscal Du Brezé, primer virrei francès a Catalunya, jura les constitucions a la Jonquera en nom del monarca francès.

Sabem que el govern de la Cort de Madrid disposava d’una xarxa d’agents, una diplomàcia secreta que actuava tant a l’exterior com dins els territoris de la monarquia hispànica. Des de finals del segle XVI hi ha documentada la figura de l’espía mayor del reino, que coordinava aquests agents. Pau Claris i el seu secretari Rafel Nogués van morir amb pocs dies de diferència i amb els mateixos símptomes de malaltia. 

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-entrevista-simon-tarres-1640-catalunya-trencar-vincles-espanya_628169_102.html