Category Archives: Espanya vs Catalunya

Estado-Cloaca, Estado Neofranquista

Antonio García Ferreras y Juan Luis Cebrián

Que no falte el contexto
Vamos a ir por partes para que Ana Pastor no pueda alegar que falta contexto.

Gracias a Francisco de Goya y Lucientes cualquier visitante del Museo del Prado podrá apreciar en su “Familia de Carlos IV” algunos rasgos borbónicos característicos y repetitivos; entre otros, sus mutuas y entrecruzadas deslealtades e infidelidades. Además de un gran pintor, también fue un excelente Grabador y a él se debe, entre otras series, la dedicada a las salvajadas y los crímenes de unos y otros, los “desastres de la Guerra”. Murió en el exilio.

Por el contrario, el más popular Grabador del siglo XXI, José Manuel Villarejo Pérez, una excelente síntesis goyesca, un artista de los pies a la cabeza, sí que es un esforzado hijo del Reino de España; y no merece morir en el exilio. El genio esta vez ha resultado ser un policía español y patriótico. A pelo y con una Grabadora ha construido un cuadro irrebatible de la Corte de Juan Carlos I y Felipe VI, de la maquinaria de su Estado y el botín de sus miserias.

Él debe estar convencido que merece medallas y reconocimiento por los innumerables servicios prestados a la patria, pero se ha pasado cuatro años provisionales en el trullo y sigue metido en juicios. Pero igual le caen por las escaleras, porque en los Puestos de Mando andan, pero muy mucho, mosqueados ante el reparto por todas partes de copias de sus innumerables grabaciones. Ya advirtió que podía hacer mucho daño al Estado.

La “obra de arte” de Villarejo es de una obscenidad difícil de superar. Muestra y demuestra la articulación de la maquinaria del Estado encargada de la Guerra Sucia, y que ha resultado ser prácticamente todo el Estado. Policías, agentes secretos, políticos, jueces y fiscales, altos funcionarios del Estado, periodistas y medios de comunicación, poderosos empresarios… Cada uno en su rol, cada objetico sus procedimientos, cada etapa una misión. No se trata de las Cloacas del Estado, es el Estado-Cloaca. Y viene de muy lejos…

Un poco más de contexto. Medios de comunicación y periodistas.
Los que se deben estar forrando son los de las mensajerías, con tanto reparto de cintas. Recuerdo aquella masiva distribución de videos con la Exuperancia Rapú y su intrépido galán y periodista en plena faena, aquel que montaba dossiers contra todo el mundo; y si no te dedicaba uno es que no eras nadie. Pedro J. Ramírez fue, entre otras cosas, una pieza clave en aquello conocido como Sindicato del Crimen; un colectivo, y no solo periodistas, haciendo todas las maldades posibles (según lo reconoció en 1998 Luís María Anson (que ya venía de conspirar contra Adolfo Suárez) para echar del gobierno a los socialistas. Según algunas fuentes, eran expertos en juguetear (para decirlo finamente) con los dineros de la publicidad, de los negocios y de las reputaciones O sea que lo de Inda, Ferreras y Etc. viene de muy antiguo.

Mucho más contexto
Anson lo reconoció 9 años después del cese de Pedro J. Ramírez de la dirección de Diario 16. En aquella fecha andaba Ramírez buscando cómo echar al propietario y dando palos día sí, día también, al gobierno de Felipe González con todo lo que podía: Amedo, los Gal y la gota que quizá colmó el vaso de Juan Tomás de Sala, el editorial mofándose del ministro Semprún y llamándole “capullo”. Diario 16, tocado y hundido.

La operación de El Mundo a finales de 1989, el nuevo periódico de Ramírez, tiene su cosa. Hace ya algunos años se publicó un estudio que mostraba cómo sus lectores iniciales (captados de Diario 16) se posicionaban en la izquierda moderada. Tiempo después se ubicaban en la derecha. La persecución mediática al gobierno socialista no fomentó una audiencia más crítica, en busca de una nueva izquierda alejada de la “beatiful people”, de la guerra sucia, de las puertas giratorias y de sus contradicciones entre discurso y práctica. Provocó el descredito del PSOE y el final de un ensueño; y propició el desplazamiento de una parte de su electorado hacia un “marco mental” más conservador. Empezó en Diario 16 y culminó con El Mundo. Puro y exitoso “pastoreo” sociopolítico.

Contexto y texto
No fue el único caso de “pastoreo”. Ni mucho menos. Hay que reivindicar una operación más sutil. Más fundacional. La que nace en las cloacas periodísticas del franquismo que apadrinarán y ayudarán a alumbrar la Operación Transición Política y el Régimen del 78. Cloacas exquisitamente blanqueadas. Como solo se puede hacerse desde los salones del Poder. Los salones donde los Aporreadores de una generación transmiten a sus vástagos el Cuarto Poder Aporreador. O sea, desde “la ley a la ley” y desde el puesto de mando al puesto de mando.

Érase una vez, un periódico órgano del partido fascista español. Se llamaba Arriba. También, había un órgano de los Sindicatos fascistas españoles. Diario Pueblo, se llamaba; sutil ironía. Había mucho más, pero con estas dos cloacas bastará. Al frente de Arriba, Vicente Cebrián. En el de Pueblo, Emilio Romero. Además de compartir afinidades ideológicas, ambos eran muy buenos e íntimos amigos. El vástago llamado a recoger uno de los testigos sería Juan Luis Cebrián. Con 19 años ya era redactor jefe en Pueblo y muy poco después ocupaba su subdirección. En 1974 y con 30 años, es jefe de los servicios informativos de Radio Televisión Española.

Una carrera tan meteórica presagiaba un destino fulgurante y exclusivo: ser cofundador y primer director de El Pais. Así nace un nuevo periódico (4 de mayo de 1976) que, seis meses después de la muerte de Franco y autorizado por el fascista Arias Navarro (Carnicerito de Málaga por sus fechorías durante la guerra civil), se presentaba en sociedad con el propósito de posicionarse como el medio escrito de referencia para el antifranquismo y el izquierdismo. Y con un objetivo estratégico inmediato, contribuir al éxito de la operación de los franquistas reformistas en prejuicio de la ruptura democrática. Justificar la rendición. Misión: hacer creíble y deseable entre los antifranquistas el proyecto de Adolfo Suárez y colaborar, sobre todo en una segunda fase, en la creación del liderazgo de Felipe González, un “reformista” ejemplar. El resto de los periódicos, con muy escasas excepciones, ya estaban bajo el control de los Medios de Comunicación del Estado o de los propietarios privados fieles colaboradores de la dictadura. RTVE cumplió también su papel.

Las elecciones de 15 de junio de 1977 (las primeras en 40 años) eran importantísimas por razones obvias. En una Tribuna de El Pais de tres días antes, Juan Luis Cebrián reconocía:

“EL PAIS, a decir verdad, ni siquiera ha sido un diario de oposición. Ha colaborado con el poder hasta donde dignamente ha sido posible, no en la ocultación de informaciones – cosa que el poder hubiera deseado -, pero sí en la moderación de pareceres y actitudes”.

Y en el mismo texto lanzaba dardos, siempre sutiles, acusando a algunas izquierdas de modales “fascistas”: “La reacción de algunos partidos de izquierda a los editoriales recientes de nuestro periódico, nada tiene que envidiar en modales a la de ilustres colaboradores de la dictadura” ¿Se estaba refiriendo a los modales de su propio padre, que conocía a la perfección?

Por situar el contexto. Cebrián se estaba defendiendo de las críticas por un reportaje que su diario había dedicado a Adolfo Suárez: “Yo no digo que un reportaje a color de Suárez en un diario de gran circulación no le pueda favorecer…”

Todo parece indicar que Suárez había tocado a rebato. Según el semanario Cambio 16 que apareció el 1 de junio, “El presidente Suárez, relegado a un segundo término en la campaña electoral, ha decidido iniciar contactos privados con la prensa, por medio de reuniones semanales con destacados periodistas en el Palacio de la Moncloa. A Suárez le preocupa la pérdida de imagen que pudiera estar sufriendo mientras periódicos y revistas dedican grandes titulares a políticos de partidos adversarios de la Unión del Centro Democrático”. Diríase que el reportaje a color publicado tendría algo ver. Tal vez también tendría que ver que el mismo día que se publicaba esa información de Cambio 16, el editorial de El Pais (diario independiente de la mañana) decía: “El PSOE se verá ante la grave responsabilidad de administrar un resultado electoral que no es seguro sea capaz de digerir”. Y añade: El PSOE seguirá siendo un carrusel de verbalismo revolucionario y de hechos moderados”. Además, les acusa de “una verdadera crisis de identidad”. Todo eso en puertas de unas elecciones decisivas para consolidar la Monarquía y el proyecto reformista; y frustrar definitivamente la “ruptura democrática”. Y el día después, en su Tribuna, Cebrián reclama un pacto nacional: “Habrá que comenzar por arriba: estableciendo las bases constitucionales de una Monarquía…” Blanco y en vidrio.

El gran pacto de los Cebrianes. La prensa del franquismo (el padre) y la nueva prensa de la democracia (el hijo). La metáfora explícita del Pacto de las Familias. Controlando el Castillo de Naipes. Una clave sobre la que deberemos volver más adelante.

La “misión” del diario del grupo PRISA ha ido adoptándose al compás de los acontecimientos. El modelo bipartidista del Régimen del 78 corrió algún peligro cuando irrumpió un nuevo diario impreso en papel, Público (muy bien recibido por la audiencia), porque amenazaba la “moderación” del partido socialista y del electorado de izquierdas. El Pais se alzó frente al “fuego cruzado”.

Más tarde, la cristalización de un nuevo proyecto político, Podemos, y su posible sorpasso al PSOE pronosticado por las encuestas, movilizó a El País del director Antonio Caño, tanto como cualquiera de los otros Medios de las Cloacas. Tas solo lo hizo con mayor sutileza.

Y es que El País siempre ha estado donde se le necesitaba; en primera línea contra la izquierda no domesticada y contra el independentismo catalán. Exactamente los objetivos estratégicos del Reino de España que nació para matar el 18 de julio de 1936. (En este artículo que publiqué hace ya algunos años pueden seguirse muchas de las piezas del puzle fundacional franquista); y siempre a favor de la Monarquía y del Régimen del 78, demostrando su lealtad con los silencios (cómplices) durante décadas sobre la corrupción en la cúspide del Estado, la guerra sucia, la práctica de torturas y los muchos chanchullos…

Durante la llamada Transición, una etapa que debería denominarse la “Adaptación”, la mayor parte del resto de los medios de comunicación, eran propiedad del Estado o estaban a su servicio. Cumplieron con las instrucciones del Gobierno. Estaban acostumbrados. Durante 40 años habían formado parte del aparato ideológico del franquismo, en amigable camaradería con el partido único (FET y de las JONS-Movimiento Nacional), la Iglesia Católica y el sistema educativo. Por cierto y no en balde, la Iglesia ha continuado controlando a cientos de miles de alumnos a través de sus 2.400 colegios concertados en los que continúan adoctrinando con los más de 4.000 millones de euros anuales que reciben del actual Estado “laico”; una Iglesia que se proyecta también en los medios a través de la COPE y 13TV, donde no dan respiro a la izquierda ni al independentismo. Podríamos añadir sus homilías, hojas parroquiales y declaraciones de la jerarquía. Todo por la Patria. Salvo honrosas excepciones, la mayoría de los medios han seguido en la tarea durante los últimos 45 años.

El Estado-Cloaca
Las cloacas no solo utilizan periodistas y medios. Una inestimable aportación de las cintas de Villarejo (rindamos homenaje también a los Papeles de Bárcenas) es que está dibujando el funcionamiento de los elementos de la maquinaria y su ensamblaje. Cloacas, a fin de cuentas, aunque no siempre ni todos se ensucien directamente las manos. Su larga continuidad y la diversidad funcional de sus partícipes demuestra el carácter sistémico de las Cloacas, de su lógica constitutiva, de la naturaleza del Estado-Cloaca. En su origen, el Régimen del 18 de julio, un Estado-Cloaca, que también fue un Estado-Mafia.

El Reino de España es una estructura estatal, con sus cloacas “sucias” y sus cloacas “limpias” bien coordinadas, creada al servicio de unas élites que llevan ejerciendo el poder desde hace mucho tiempo.

Continuará, porque nos queda mucho texto y mucho contexto. Los que puedan, disfruten de un buen verano.

Teresa Rodríguez rebate con la Biblia el racismo de Vox: “No les pido que sean humanitarios, pero sean cristianos”

La portavoz de Adelante Andalucía alude a pasajes bíblicos para reprochar a la formación de ultraderecha una moción sobre vivienda que excluye a extranjeros

Teresa Rodríguez habla desde la tribuna del Parlamento andaluz. Joaquín Corchero (EP)

La portavoz de Adelante Andalucía, Teresa Rodríguez, ha esgrimido versículos de la Biblia en el Parlamento andaluz para reprocharle a Vox sus políticas xenófobas al hilo de una moción que la formación de ultraderecha ha presentado sobre política general en materia de vivienda en la que pone el requisito de “prioridad nacional” para los aspirantes. Rodríguez, además de incidir en que medidas de este tipo coinciden con las que defienden partidos como Fuerza Nueva, le ha reprochado a Vox que hay que verlo poniéndose en el papel de los miles de andaluces que han emigrado al extranjero y que pueden verse muy perjudicados si, en sus países de adopción, una formación de ultraderecha plantea iniciativas similares.

Al hilo de que el parlamentario de Vox Alejandro Hernández ha señalado que “la caridad empieza por uno mismo”, Teresa Rodríguez ha aprovechado para hablar de cristianismo, “una cultura que yo he compartido y una formación que he compartido seguramente con muchos de ustedes”. En este sentido, le ha recordado a la formación de ultraderecha que su candidata en las pasadas elecciones autonómicas, Macarena Olona, “estuvo toda la campaña diciendo que había que regar Andalucía de cruces y recuperar la cultura cristiana como base de nuestra civilización”, además de señalar que “trajeron a la señora Meloni [primera ministra italiana], que habló de la universalidad de la cruz”.

“No les voy a citar aquí ni el Manifiesto Comunista ni la Declaración Universal de Derechos Humanos, ni siquiera la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Andalucía, les voy a citar la Biblia, y miren ustedes, señores de Vox, la Biblia maldice a los xenófobos”. A continuación, ha citado versículos como “maldito el que viole el derecho del extranjero, del huérfano y de la viuda” (Deuteronomio 17:19) o “al forastero que reside junto a nosotros lo miraréis como a uno de vuestro pueblo y le amarás como a ti mismo” (Levítico 19:34). También ha recordado que “conoceréis la suerte del emigrante porque emigrantes fuisteis vosotros en Egipto” (Éxodo 23:9).

También ha recordado palabras de Jesucristo en el Nuevo Testamento, como “tuve hambre y me disteis de comer, tuve sed y me disteis de beber, fui forastero y me acogisteis”, o cuando resalta que al ayudar a personas, entre ellas migrantes, “lo hicisteis también a mí mismo, eso dice Jesucristo”. También ha mencionado Hebreos 13:1 (“no se olviden de practicar la hospitalidad porque gracias a ello algunos sin saberlo hospedaron a ángeles”), “así que señores de Vox, no les pido que sean humanitarios, les pido que sean ustedes cristianos”, afirmación que ha remachado con un “feliz Navidad”.

https://www.eldiario.es/andalucia/teresa-rodriguez-rebate-racismo-vox-citando-versiculos-biblia_1_9797055.html

Sixena: ferides molt obertes

L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir

El fotògraf Jordi V. Pou va documentar, per encàrrec del museu, tots els passos del requisament. JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA

El Museu de Lleida no ha tor­nat a ser el mateix des de l’11 de desem­bre del 2017. En una Cata­lu­nya minada per l’arti­cle 155, un cen­te­nar de guàrdies civils armats van entrar al cen­tre i es van endur 44 obres ori­ginàries del mones­tir de Sixena per ordre d’un jut­jat de pri­mera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exer­cia de con­se­ller de Cul­tura. L’ope­ració va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plu­josa, i va durar catorze hores; les últi­mes, mar­ca­des per les càrre­gues dels Mos­sos d’Esqua­dra con­tra la gent vin­guda d’arreu del país que va pro­tes­tar als car­rers. Les sen­sa­ci­ons i els sen­ti­ments dels que van viure aque­lla acció, dins i fora del museu, roma­nen cinc anys després. Aquest repor­tatge és un exer­cici de memòria d’onze per­so­nes que mai obli­da­ran el traumàtic 11-D del 2017.

“Va ser un cúmul de per­ver­si­tats”, exclama el direc­tor del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reac­ci­o­nar amb molt poc marge de temps i pren­dre deci­si­ons que aca­ba­rien sent clau per tram­pe­jar els embats de l’ordre d’exe­cució del tras­llat. “El jutge, que era tem­po­ral, va ome­tre que hi fos pre­sent un secre­tari judi­cial, un fet inau­dit. Se’n va obli­dar o ho va fer expres­sa­ment? A més, en decla­ra­ci­ons a la premsa ara­go­nesa, deia que no estàvem col·labo­rant i que, per por que la gent assaltés els fur­gons poli­ci­als i cremés les obres, va adop­tar un dis­po­si­tiu poli­cial exa­ge­rat, amb helicòpter inclòs. Això es pot con­sen­tir? El nos­tre neguit era: amb quina pre­dis­po­sició vin­dria la Guàrdia Civil? La meva gran pre­o­cu­pació era que no pren­gues­sin mal la ins­ti­tució ni els tre­ba­lla­dors del museu que vaig con­vo­car aque­lla nit. I la millor decisió que vaig pren­dre, asses­so­rat pels nos­tres advo­cats, va ser con­trac­tar un notari que fes segui­ment de tot i donés fe de totes les acci­ons. Així és com ens vam blin­dar. ¿No ho va ser també, de per­vers, que la línia de pro­tecció de la Guàrdia Civil fos­sin els Mos­sos per si s’havia de repar­tir lle­nya con­tra els mani­fes­tants, com així va ser? Encara em dol el silenci abso­lut que els pro­fes­si­o­nals de museus espa­nyols van man­te­nir en aquesta ope­ració, amb comp­tadíssi­mes excep­ci­ons (Com­promís del País Valencià i el direc­tor del Museo de León, Luis Grau). Tant la soci­e­tat civil llei­da­tana i cata­lana com els pro­fes­si­o­nals dels museus del país ens van acom­pa­nyar en cos i ànima, i això no es pot obli­dar mai. Cinc anys després, mal­grat les sen­sa­ci­ons agres que han que­dat latents, n’hem de fer una bona lec­tura: el museu s’ha situat en l’ima­gi­nari de tot el país, mai no ha dei­xat de rebre mos­tres de suport dels ciu­ta­dans, ha gua­nyat públic, s’ha reno­vat i té un pla de futur potent que els patrons estan ava­lant.”

Galeria d’imatges del que es va viure dins del museu l’11-D.
JORDI V. POU (MUSEU DE LLEIDA)

‘¿Por esto tanto follón?’

“Va ser el pit­jor dia de la meva vida”, con­fessa el lla­vors con­ser­va­dor del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels tes­ti­mo­nis del que es va viure i es va patir dins del cen­tre a par­tir de les dues de la mati­nada, quan ell, jun­ta­ment amb els altres tècnics cata­lans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics ara­go­ne­sos van arri­bar minuts abans de dos quarts de qua­tre: “El vigi­lant de segu­re­tat del museu ens va avi­sar quan va escol­tar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sen­sació men­tre els esperàvem era estra­nya, com la dels ostat­ges de l’atra­ca­ment d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la poli­cia que estava a punt d’arri­bar sabies que no venia a sal­var-te. Pri­mer van reti­rar les peces del magat­zem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un poli­cia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a bus­car les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una sel­fie amb les cai­xes sepul­crals de les mon­ges. «On posa en el vos­tre pla de tre­ball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzi­bar cri­dant. Els van obli­gar a esbor­rar-les. La relació amb els tècnics ara­go­ne­sos va ser cor­recta. Excepte amb el direc­tor gene­ral de Patri­moni, Nacho Escuín, que a esto­nes ens va estar pro­vo­cant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxam­par tru­cant a peri­o­dis­tes per pas­sar-los infor­mació con­fi­den­cial. Un altre moment col­pi­dor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per What­sApp els vídeos de les càrre­gues poli­ci­als con­tra la gent que pro­tes­tava al car­rer. Vaig plo­rar molt. Hi ha res de posi­tiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arre­lar al cor dels ciu­ta­dans.”

La con­ser­va­dora del Museu de Lleida Car­men Ber­labé va ser una llui­ta­dora incan­sa­ble del patri­moni de Sixena pre­ser­vat a Cata­lu­nya des dels ini­cis del con­flicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en for­mació i a pas mili­tar. Van ocu­par el museu. Tots els que érem a dins vam estar retin­guts. Com si fóssim una banda armada. Nosal­tres érem l’ene­mic. Vaig pas­sar molta por. Sabíem que qual­se­vol situ­ació de pèrdua de ner­vis podia tenir unes con­seqüències bru­tals. I, de pro­vo­ca­ci­ons per fer-nos exal­tar, n’hi va haver. Tot estava pla­ni­fi­cat per crear psi­cosi. Per què, si no, van venir de nit? Era abso­lu­ta­ment inne­ces­sari. Va ser un acte d’escarni. Volien ense­nyar-nos que ens havien vençut. Un estat tota­li­tari ens va obli­gar a viure això. Va ser un escar­ment als cata­lans. L’únic moment en què em vaig sen­tir recon­for­tada va ser quan vam sor­tir a aco­mi­a­dar les obres i vam veure la gent del car­rer plo­rant i cri­dant de des­es­pe­ració. Les seves cares no les obli­daré mai [plora]. Quanta dig­ni­tat. Se’l sen­tien seu, aquell patri­moni. Les peces van ser les altres vícti­mes: d’estar ben cui­da­des en un museu públic ara estan en un edi­fici en obres de pro­pi­e­tat pri­vada. L’únic que espero és que el que vam viure aque­lla nit no es repe­teixi mai més. A mi m’ha que­dat estrès post­traumàtic. Vaig estar temps sense poder dor­mir bé. Tinc sobre­salts quan hi penso.”

Pocs dies abans, la cap de comu­ni­cació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les ore­lles al llop. “Estàvem a punt de tan­car, al museu ja pràcti­ca­ment no hi que­dava ningú, i es van pre­sen­tar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig inter­pre­tar com una inti­mi­dació. Ner­vi­osa, vaig tru­car a l’advo­cat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van mar­xar enfa­dats i em van dir: «El día 11 de dici­em­bre empi­eza a las 00.00 h.» El dia 10, diu­menge, al matí vaig anar a tre­ba­llar per aten­dre la premsa. Vaig pas­sar la tarda a casa i a les onze vaig tor­nar al museu, i ja no en vaig sor­tir. Els tècnics ara­go­ne­sos van venir proveïts de men­jar i cafè. Nosal­tres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de des­cans. No sabies quina hora era. Et sen­ties sol i aïllat. No t’immu­ta­ves amb cap pro­vo­cació, ni quan et feien bro­me­tes. Pot­ser espe­ra­ven sen­tir-nos cri­dar o veure’ns plo­rar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cui­dar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tot­hom. Als tre­ba­lla­dors ens havien posat al cen­tre de la diana. Hi vam res­pon­dre amb pro­fes­si­o­na­li­tat. I la nos­tra gran sort va ser con­trac­tar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aque­lla nit dins del museu. No se l’espe­ra­ven. No sé què hau­ria pas­sat sense la seva presència vet­lla­dora. Estàvem real­ment espan­tats. En aquell con­text de repressió, política, econòmica i també cul­tu­ral, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”

La con­ser­va­dora res­tau­ra­dora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tor­nar a recor­dar. La seva feina va con­sis­tir a fer les fit­xes de totes les obres que van mar­xar, amb les ano­ta­ci­ons del seu estat de con­ser­vació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra.” Però res va ser sen­zill. “Vam tre­ba­llar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tam­poc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim neces­sa­ris. Ens hi vam qua­drar: les peces les trauríem nosal­tres una per una i ho docu­men­taríem tot, amb foto­gra­fies i vídeos. No s’espe­ra­ven que estiguéssim tan pre­pa­rats. Vaig anar per feina, con­cen­trada, en bucle, obvi­ant tota la resta. La relació amb els tècnics ara­go­ne­sos va ser dis­tant. No parlàvem. Només vaig interac­tuar amb les res­tau­ra­do­res. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hau­ria fet. La situ­ació era sur­re­a­lista, incom­pren­si­ble. No tenia cap sen­tit des del punt de vista tècnic. Tot estava al ser­vei de la política. Vaig aca­bar molt can­sada i, sobre­tot, trista. Sense ganes de par­lar amb ningú, vaig mar­xar cor­rents cap a casa. Em va emo­ci­o­nar veure els mis­sat­ges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosal­tres perquè no sabien què estava pas­sant a dins. El que vaig viure aque­lla jor­nada em va fer replan­te­jar mol­tes coses. No calia fer-ho així. Pro­curo no pen­sar-hi.”

“Tu saps què és estar envol­tat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metra­lla­do­res, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, lla­vors direc­tor gene­ral de Patri­moni de la Gene­ra­li­tat, va deci­dir motu pro­prio, jun­ta­ment amb Magda Gassó, cap del ser­vei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia dei­xat el govern escapçat i nosal­tres dos érem les dues úniques auto­ri­tats que quedàvem al Depar­ta­ment de Cul­tura. No vam volem dei­xar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va orde­nar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els ara­go­ne­sos em volien fer fora. M’hi vaig qua­drar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida pro­fes­si­o­nal. Vaig sen­tir una bar­reja de sen­ti­ments, d’impotència, ràbia i deso­lació. Tot el que va suc­ceir aque­lla llarga nit em va afec­tar moltíssim. Vam sen­tir el suport de la gent que hi havia a fora cri­dant (les càrre­gues dels Mos­sos em van fer plo­rar) i em va emo­ci­o­nar veure-hi tants com­panys dels museus cata­lans. Quan va mar­xar l’última caixa, vaig dir al per­so­nal del museu: «Hem de tan­car el dol. El Museu de Lleida ha de tirar enda­vant.» I ho ha fet. Aragó va bus­car pre­me­di­ta­da­ment aquesta punya­lada final. Mai va estar dis­po­sat a dia­lo­gar. Els vam ofe­rir un dipòsit de llarga durada d’una part impor­tant del fons, sem­pre que reco­ne­gues­sin la pro­pi­e­tat de la Gene­ra­li­tat. Però no, ells el que volien era la ren­dició. La lluita no s’ha aca­bat: els tri­bu­nals euro­peus encara hi han de dir la seva. Perquè no obli­dem que es van lliu­rar les obres, però no els diners.”

L’his­to­ri­a­dor de l’art i museòleg Damià Amorós va sor­tir de casa seva, a Sar­ral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa fos­cor. “Les llums bla­ves de les sire­nes dels cot­xes poli­ci­als que tenyien la façana del museu van ser el pri­mer senyal que el que estava suc­ceint no era nor­mal. Hi havia un ambi­ent d’enter­ra­ment. De ràbia i de decepció. Era una der­rota. El que més em va col­pir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els tre­ba­lla­dors del museu van sor­tir tots junts a fora. Va ser un moment de molta con­nexió amb els pro­fes­si­o­nals dels museus cata­lans que érem allà. Vaig tro­bar fora de lloc que en la con­cen­tració també hi hagués polítics. A ells els per­to­cava fer una altra feina: les ges­ti­ons per impe­dir el que estava pas­sant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li des­a­pa­rei­xia una part de la història del seu ter­ri­tori. Em dol que tot hagi que­dat confós en un fume­ral naci­o­nal ben estrany. Les grans dam­ni­fi­ca­des de la ins­tru­men­ta­lit­zació política d’aquest patri­moni han estat les peces. Pri­va­tit­zar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”

El futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, que con­cor­ria com a número onze en la llista de Junts per Cata­lu­nya a Bar­ce­lona en les elec­ci­ons al Par­la­ment, va arri­bar a Lleida de mati­nada. “Feia un fred ter­ri­ble, però la sen­sació de fred era, sobre­tot, inte­rior. Sem­blava men­tida que s’hagués arri­bat a aque­lla situ­ació, que no s’hagués pogut atu­rar. Era increïble que allò estigués pas­sant davant dels nos­tres nas­sos. Tots els que hi érem com­partíem un sen­ti­ment d’inde­fensió abso­luta davant d’aque­lla aber­ració patri­mo­nial. Ens sentíem ultrat­jats. Quan les obres van mar­xar, al car­rer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un poli­cia, un mosso… La con­tun­dent reacció de la gent va ser d’alta civi­li­tat. Em va com­moure sobre­tot el coratge del per­so­nal del museu, i aque­lla escena final, quan van sor­tir tots junts i els vam aplau­dir. Esta­ven des­fets.”

Estàvem en guerra?

La direc­tora del Museu d’Art de Girona, Carme Clu­se­llas, va aga­far l’últim tren que sor­tia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reser­vat una habi­tació d’hotel, però… “No em vaig moure del car­rer en tota la nit. Al prin­cipi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impac­tar més? Veure tants poli­cies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en por­tem, d’armes. I les mane­res amenaçado­res d’aquests poli­cies. Ens fil­ma­ven. Dues dones grans a pri­mera fila cri­da­ven: «Ens roben!» És el que va ser: un roba­tori. Com pot ser que se’ns estigués mal­trac­tant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patri­moni era cui­dar-lo, res­tau­rar-lo, difon­dre’l i expli­car-lo. No estava ama­gat en cap cata­cumba. La imatge dels tre­ba­lla­dors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans pro­fes­si­o­nals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Cata­lu­nya no interessa crear con­flicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enor­mes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tor­na­ria a fer, tor­na­ria a pas­sar una nit al ras per defen­sar el nos­tre patri­moni, a Lleida i allà on fes falta.”

El peri­o­dista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga tra­jectòria en diver­sos con­flic­tes patri­mo­ni­als, el de Sixena con­cre­ta­ment des del seu inici, va ser un dels pro­fes­si­o­nals de la infor­mació que van cobrir els fets de l’11 de desem­bre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mos­sos van blin­dar l’accés al museu. “Intuïem que pas­sa­ria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol per­so­nal, va ser l’experiència més extrema que he vis­cut mai. Les sen­sa­ci­ons de sor­presa i incre­du­li­tat van ser inten­ses, perquè aque­lla brus­que­dat només l’asso­ci­a­ves a museus de països en situ­a­ci­ons de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sen­tits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vila­nova de Sixena, la de l’ale­gria quan hi van arri­bar les obres. Les reac­ci­ons tan opo­sa­des de la gent, una gent que pot­ser fins lla­vors no s’havia interes­sat pas per aque­lles obres, ni aquí ni allà, em van sac­se­jar. La lliçó de tot ple­gat és que no és bo per al patri­moni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”

El direc­tor del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mit­ja­nit al car­rer per donar suport als seus com­panys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excep­ci­o­nal, amb molts moments durs, però també emo­tius, de soli­da­ri­tat i empa­tia. La gent, sobre­tot la de Lleida, se sen­tia iden­ti­fi­cada amb aquell patri­moni i ho va rebre com una agressió. Es va con­su­mar una ope­ració sense pre­ce­dents en l’àmbit dels museus i que difícil­ment es repe­tirà en un futur. El que menys impor­tava en aquest con­flicte era el patri­moni, perquè, si hagués estat l’interès pri­mor­dial, s’hau­ria acor­dat una gestió com­par­tida, una via que va ser ban­de­jada tot d’una. En por­tar-ho al pla polític, far­cit d’anti­ca­ta­la­nisme, ja no hi havia diàleg pos­si­ble, perquè tot es plan­te­java com la victòria dels uns i la der­rota dels altres. I el gran con­tra­sen­tit és haver tret les obres de l’expo­sició pública. Ni tan sols podem par­lar de res­ti­tució: a qui si les pro­pietàries ori­gi­nals ja ni exis­tei­xen?”

La marxa de les obres, catorze hores després. AGÈNCIES.

TRETZE DATES CLAU 

1188

El reial mones­tir de Santa Maria de Sixena (Vila­nova de Sixena, Osca), expo­nent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fun­dat per la reina Sança de Cas­te­lla, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Mone­gres. Des de l’ori­gen l’habi­ta­ven mon­ges de l’orde de Sant Joan de Jeru­sa­lem, que n’eren les pro­pietàries (tant de l’edi­fici com dels seus béns). 

1923 

El con­junt monàstic és decla­rat patri­moni naci­o­nal. Però la seva decadència, que ve de segles, con­ti­nuarà impa­ra­ble i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inver­si­ons per refor­mar-lo. 

1936 

A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incen­diat pels revo­lu­ci­o­na­ris de la zona. Les pin­tu­res murals, molt afec­ta­des pel foc, van ser arren­ca­des per una expe­dició de ‘monu­ments men’ cata­lans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser tras­lla­da­des al MNAC per sal­va­guar­dar-les. 

1960 

Les mon­ges fir­men un como­dat (un préstec inde­fi­nit) de les pin­tu­res murals amb el museu català, que les ha res­tau­rat i les tracta amb cura màxima per pro­te­gir-les. 

1970 

Les reli­gi­o­ses, poques i ja grans, dei­xen el ruïnós mones­tir, aban­do­nat per les auto­ri­tats d’Aragó, i s’ins­tal·len a Cata­lu­nya, pri­mer a la Bona­nova de Bar­ce­lona i després en un con­vent de nova planta a Vall­do­reix. 

1983-94 

La Gene­ra­li­tat i el MNAC els com­pren 97 obres per 50 mili­ons de pes­se­tes (300.000 euros). També acti­ven con­jun­ta­ment les ges­ti­ons per con­ver­tir en donació la cessió de les pin­tu­res murals, però la mort de les últi­mes reli­gi­o­ses frena que es for­ma­lit­zin. 

1995 

La Santa Seu, pres­si­o­nada per l’Església espa­nyola, par­teix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena for­mava part, i trenca així vuit segles d’història comuna. 

2012 

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal denega el dret de retracte per adqui­rir les obres que havia recla­mat Aragó catorze anys abans. Aragó activa imme­di­a­ta­ment un altre litigi, ara per la via civil, perquè es decla­rin il·legals els con­trac­tes de com­pra­venda de les peces. En paral·lel, també judi­ci­a­litza el cas de les pin­tu­res murals. Totes les sentències que es dic­ten a par­tir del 2015 seran a favor seu. Les auto­ri­tats ara­go­ne­ses en dema­nen les exe­cu­ci­ons pro­vi­si­o­nals, i els tri­bu­nals ara­go­ne­sos ho con­sen­ten. 

2016 

El jut­jat núm. 1 d’Osca obliga a entre­gar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al mones­tir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arri­ben les 53 que con­serva el MNAC als seus magat­zems. 

2017 

L’11 de desem­bre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns. 

2018 

El jut­jat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pin­tu­res murals, para­litza el retorn pro­vi­si­o­nal del con­junt, aler­tat pels experts, que l’avi­sen del seu deli­cat estat de con­ser­vació. Deixa la decisió final al Tri­bu­nal Suprem. 

2020 

La comu­ni­tat eclesiàstica que resi­deix de llo­guer a Sixena, de l’orde de Bet­lem i que no té res a veure amb les mon­ges sant­jo­a­nis­tes (a l’Estat, ja només resi­dei­xen en un con­vent, a Àlaba), deixa el mones­tir farta de l’enre­nou mediàtic i els menys­preus del govern d’Aragó

2022 

A finals de novem­bre, el Tri­bu­nal Suprem va adme­tre a tràmit els recur­sos de cas­sació que va pre­sen­tar fa dos anys la part cata­lana con­tra la sentència de les pin­tu­res murals. A la comu­ni­tat veïna han anat sor­tint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diver­ses enti­tats reli­gi­o­ses i civils han fet una reco­llida de fir­mes per dema­nar al papa que es reins­tauri la vida espi­ri­tual al mones­tir.

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2227701-sixena-ferides-molt-obertes

El català al cinema cau un 20% en 4 anys

Entre el 2018 i el 2021 el nombre de pel·lícules en català ha disminuït amb força

Si has notat que les opcions de veure pel·lícules en català s’han reduït els últims anys, no vas errat. Entre el 2018 i el 2021, el nombre de pel·lícules estrenades en català es va reduir gairebé un 20%, passant de 869 a 700 en només quatre anys segons l’anàlisi feta per ElNacional.cat de la base de dades de cinema en català del Departament de Cultura. L’impacte de la pandèmia, les inversions insuficients i la irrupció de noves plataformes han deixat al català en una situació més feble del que s’havia aconseguit després d’anys d’esforços per augmentar la presència de la llengua en el panorama audiovisual. Des del 2012, les produccions en català, els doblatges i les subtitulacions en aquesta llengua havien crescut d’una manera excepcional fins a arribar als màxims del 2018 —136 pel·lícules doblades, 668 subtitulades i 65 originals en català. A partir d’aleshores, però, l’oferta audiovisual en català no ha fet més que disminuir fins a arribar a les baixes xifres de l’any passat, que no es veien des del 2015.

A Flourish chart

El president Pere Aragonès admetia aquesta setmana que en els darrers anys “no s’ha prestat prou atenció a la llengua” i presentava un paquet d’un centenar de mesures per fomentar el català en diversos àmbits, entre els quals l’audiovisual. El govern de la Generalitat pretén actualitzar la llei de la comunicació audiovisual de Catalunya de l’any 2005 per tal de legislar sobre els nous reptes de la llengua, l’audiovisual i les amenaces que suposen els nous consums. “Assegurem trobar contingut en català a la televisió, els cinemes i les plataformes, una mesura imprescindible”, va remarcar Aragonès.

Fomentar la presència del català en tots els àmbits de les nostres vides, sobretot entre els més joves, és una prioritat de les polítiques lingüístiques de l’actual govern. Per ara, però, tot i els èxits aclaparadors i la visibilitat internacional que han aconseguit algunes pel·lícules com Alcarràs, les produccions originalment en català representen una petita part de la cartellera. L’any passat es van estrenar 35 pel·lícules produïdes en català—el 5% del total disponible en aquesta llengua—, gairebé la meitat de produccions estrenades quatre anys enrere, el 2018, l’any en què es van estrenar més pel·lícules de versió original catalana —65.

A Flourish chart

La nova llei establirà unes quotes mínimes de llengua catalana i aranès i des del departament de Cultura impulsaran ajuts a sèries i pel·lícules en català. La previsió de la conselleria que encapçala Natàlia Garriga és que es produeixin pròximament cinc pel·lícules i cinc sèries de gran format en català amb ajudes del departament.

Amb les noves mesures, el departament de Cultura pretén destinar part dels esforços a conquerir els nous espais de consum audiovisual, com xarxes socials i plataformes d’streaming, on la presència del català queda encara més difuminada entre les grans llengües majoritàries del món. Tal com remarca l’informe Joves i ús del català: una radiografia del sector audiovisual de Mèdia.cat, “els continguts que consumeixen les noves generacions residents a regions amb llengües minoritàries no són necessàriament creats per emissors del mateix àmbit geogràfic o lingüístic, la qual cosa facilita que milers de llengües minoritàries d’arreu del món s’esvaeixin en l’entorn digital, on uns quants idiomes majoritaris s’han erigit en llengües vehiculars aparentment naturals”.

Els joves d’entre 13 i 24 anys han substituït el consum de televisió —73 minuts diaris contra 221 minuts de la població general— per les petites pantalles, on hi ha més llibertat d’elecció, però les opcions en català són més difícils de trobar. Ara bé, val a dir que en els últims anys trobar sèries subtitulades en català ja no és tan estrany. A partir del 2014, la subtitulació en la nostra llengua s’ha convertit cada cop més freqüent i ha fet disparar el nombre de sèries amb opcions disponibles en català.

El boom de les sèries

Els subtítols en català es disparen a partir del 2014, però les produccions originals i doblades encara són minoria

El doblatge de sèries, per la contra, continua sent una opció més minoritària, i les produccions pròpiament en català tampoc no s’han fet encara un lloc com sí que ha aconseguit amb més bona nota el cinema. Mentre que l’any passats van estrenar 35 pel·lícules i documentals amb versió original en català, només hi va haver quatre estrenes de sèries segons la base de dades del Departament de Cultura.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/catala-cinema-cau-20-per-cent-4-anys_927183_102.html

LA VOLUNTAT DE SER

Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Hi ha dies que n’hi ha prou de llegir els articulistes de La Vanguardia o d’El Periódico, o de qualsevol altre diari castellà, per adonar-se que si Putin s’acarnissa amb la vida dels ucraïnesos, els espanyols destrueixen l’esperit dels catalans. Pedro Sánchez i els seus assessors no estan tan lluny com es pensen del president rus i la seva cort de generals. Espanya i Rússia només són dos extrems de la putrefacció que les concepcions més materialistes de l’estat nació han portat a Europa.   

Putin va creure que podria passar per sobre de la voluntat dels ucraïnesos perquè tenia més tancs i més soldats i ara està enfangat en una guerra que si no vigila li costarà el cap i el prestigi del país que tant estima. Els espanyols creuen que poden desmoralitzar els catalans i destruir la seva voluntat de ser purament de franc, només a còpia d’envilir els polítics i d’estovar els conceptes amb mentides blanques. Sense fer soroll, també hipotequen el seu futur amb l’esperança de tapar la misèria que els vindrà amb els parracs de la desgràcia aliena.

Hi vaig tornar a pensar dissabte, mentre llegia l’article del notari Burniol sobre l’acord entre ERC i el PSOE per abolir el delicte de sedició. Burniol diu ara que, per culpa de Pedro Sánchez, Catalunya va cap a un referèndum d’autodeterminació. El 2015 deia que gràcies a Podemos la política viuria un procés de gran renovació. Els meus amics republicans riuen amb pena perquè saben que és mentida. Saben que Burniol escriu aquestes collonades per fer veure que la democràcia espanyola encara té alguna cosa a veure amb Catalunya.

Així com els russos són presoners del militarisme que va portar Europa a dues guerres mundials, a Espanya tot es resol a través de l’hedonisme que els americans van escampar per vendre els seus productes. Són dues cultures rivals del segle XX, que tenen en comú l’estadi de momificació en el qual es troben. Tant a Moscou com a Madrid creuen que la voluntat dels individus és un problema que cal eliminar pel bé de l’ordre col·lectiu i de la història. A Moscou els líders van disfressats de Napoleó, aquí semblen venedors d’assegurances.

Ni a Espanya ni a Rússia no hi ha interès a recordar que el món rutlla, en bona part, gràcies a la força de voluntat de la gent; que és l’esforç dels homes concrets per fer-se valdre allò que estimula l’esperança i la creativitat i, sobretot, manté el mal a ratlla. No és casualitat que la voluntat del ciutadà corrent fos una de les columnes vertebrals de l’imaginari de Jordi Pujol, de Vicens Vives o de Josep Pla. I tampoc no és casualitat, naturalment, que ni Franco, ni Felipe González ni Aznar sentissin la necessitat de parlar-ne en els seus discursos patriòtics no nacionalistes.

Si agafem els discursos dels partits processistes i els comparem amb la propaganda dels diaris de Vichy veurem que tenen en comú el mateix menyspreu per la dimensió espiritual de les nacions i els individus. Moscou vol destruir l’esperit dels ucraïnesos a través del dret de conquesta; Madrid vol destruir l’ànima dels catalans a través de les prevendes i la comoditat dels drets adquirits. Si el futur del Continent es juga a Kíiv i a Barcelona és perquè enlloc d’Europa el mal té les portes tan obertes. 

Burniol i els seus amics volen convertir l’autodeterminació en un altre element del circ electoral per intentar que l’abstenció no sigui escandalosa. L’abstenció és com el record de Primàries o el Patreon de Casablanca, deixa en fals els que voldrien que Colau i Xavier Trias tinguessin 15 anys menys. Amb l’abstenció no es resol el problema històric que Espanya té amb Catalunya. Però es manté viu el sentit comú i la memòria, i s’evita que Madrid pugui promoure un canvi constitucional que legitimi la ignomínia que hem viscut els darrers anys.

Burniol vol neutralitzar la voluntat de ser dels catalans a base de penjar, a l’autodeterminació, la cueta antifeixista que Madrid va tallar a Pablo Iglesias. Un gat vell que treballa als diaris de Vichy em deia l’altre dia, justament, com si hagués sentit tocar campanes: “hem de mirar que Espanya s’assembli al Canadà”. Jo, que sé com es fan baixar les ordres des de dalt, pensava, sense menysprear el Quebec ni els indis iroquesos: “I també podem anar a Suïssa i pagar perquè ens facin l’eutanàsia”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/voluntat-ser-enric-vila_921201_102.html

Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat

Borja de Riquer, Historiador. Autor de la biografia ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’

Francesc Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918. CAMPÚA / CEDIDA

Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

Per què ha trigat tant a fer el llibre?
— Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst…” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.

Però amb la guerra se’l volen carregar. 
— Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.

Cambó es va veure mai amb Franco?
— No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.

“Cambó va voler fer una cosa molt complexa: aconseguir dins el règim monàrquic més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. No l’hi van comprar ”

¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX?
— El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.

Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada.
— Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia. 

A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. 
— Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava. 

A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. 
— Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte. 

Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic.
— Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn. 

Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país.
— De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar. 

D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt.
— Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual. 

¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? 
— És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats…

…tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. 
— Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana. 

Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. 
— Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar. 

Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític.
— Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba. 

El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. 
— Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells. 

El milionari

Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant el viatge a Noruega l’estiu de 1910. La majoria de viatges de lleure, però, Cambó els va fer amb el seu iot Catalònia per la Mediterrània. AESA / CEDIDA

¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània?
— Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí. 

Quin era el seu patrimoni? 
— No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més. 

O sigui: era immensament ric.
— Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros. 

“A l’acabar la Primera Guerra Mundial, Cambó es va convertir en milionari de la nit al dia gràcies a una operació internacional d’enginyeria financera”

Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari?
— Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya. 

Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. 
— És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant. 

L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. 
— Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes. 

I guanya molta influència. 
— Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes… Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes. 

“La CHADE, l’empresa que el va enriquir i que va dirigir, va ser una gran corruptora ”

Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina.
— Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura. 

Rep diners de la CHADE. 
— Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE. 

El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March.
— La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.

El mecenes

La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra el 2 de desembre de 1930. AESA / CEDIDA

¿La tasca com a mecenes l’ha redimit?
— És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra… 

I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. 
— Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.

Se’l pot considerar un intel·lectual.
— Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)… 

L’amant

Narcís de Carreras, Mercè Mallol i la seva filla Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de Francesc Cambó a Barcelona el 2 de juliol de 1977. Mare i filla feia anys que s’havien enemistat arran de l’herència. ARXIU FAMILIAR

La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort.
— Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores. 

Va tenir una vida amorosa intensa.
— Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.

Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries.
— Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents…

N’ha quedat la imatge d’un home sever. 
— Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.

Però la salut no el va acompanyar. 
L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell… I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d’una septicèmia a causa d’una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.

https://llegim.ara.cat/entrevistes/tots-projectes-catalans-concordia-espanya-han-fracassat_128_4551079.html

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Ho paga la llengua

Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.

El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució  

“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.

La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua

Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.

La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista

Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.

El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi

La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paga-llengua-montserrat-dameson_911709_102.html

Iglesias i el lawfare a l’independentisme: “El poder està disposat a renunciar a la seva legalitat”

Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat

Pablo Iglesias / Europa Press

Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.

Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.

D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.

Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”

L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.

“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-lawfare-independentisme-poder-disposat-renunciar-legalitat_912330_102.html

Mariano Sánchez Soler: “És absurd dir que l’independentisme ha despertat la bèstia ultra”

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) és periodista i escriptor. Fa més de quaranta anys que estudia el franquisme i l’extrema dreta a Espanya. Ho proven la rastellera de reportatges i articles signats en diaris i revistes i una pila de llibres sobre la cosa, com Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (1993), Descenso a los fascismos (1998) o La familia Franco, S.A. (2003, reeditat el 2019). Roca Editorial publica ara La larga marcha ultra, on explica per què l’extrema dreta que encarna Vox ha trigat més de vuit lustres a entrar a les institucions i com és que s’ha regenerat més tard que en països com França, Itàlia o Alemanya. La ultradreta —explica en un valencià estripat i directe— creix emparada en cinc factors: la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, la xenofòbia, la denúncia de la corrupció, la inseguretat ciutadana i el restabliment de l’antiga i suposada grandesa d’Espanya. Sembla que en aquest ventall de causes en falta alguna i és per aquí que arrenca la conversa.

L’independentisme català ha “despertat la bèstia” de la ultradreta?
Això no és veritat. És absurd. La bèstia ja estava desperta, ja existia. La ultradreta va fer servir el procés independentista per a guanyar vots a Espanya plantejant el que ja plantejaven: España, España, España; España una; la Reconquista… L’independentisme va ajudar a mobilitzar aquesta gent, però sense procés hauria estat el mateix. Vox arrenca des de Roncesvalles parlant de Reconquista. Sembla una broma, oi? No ho és, no. A Castella i Lleó parlen de Castilla la Vieja… Ells han sabut a quina gent dirigien la seva política i els han anat a buscar. És una exageració oportunista dir que l’independentisme ha despertat la bèstia.

L’independentisme no és un factor de pes en la irrupció de Vox, doncs?
No. Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol. Aquesta gent criden tota l’estona España, España, España, i quan apareixen els independentistes, doncs… ja els hi va bé. També cal comptar amb la xenofòbia interna…

“Vox és un gir a la dreta de tota la societat espanyola. El procés independentista només en va ser un estímul. Vox ha crescut pel nacionalisme espanyol”

…contra els catalans, un clàssic.
Jo no ho veig tan així. Conec molts espanyols que no toleren que es parli malament dels catalans perquè Catalunya els va donar la possibilitat de tenir una vida.

Un altre clàssic.
Vox és la utilització de la xenofòbia per promoure el benestar de l’època de Franco, el capitalisme salvatge d’aquella època, el milagro español. És un discurs de consignes molt senzilles però molt contundents. S’aprofiten també de la desaparició dels polítics tradicionals. Per què Josep Anglada [fundador de Plataforma per Catalunya] fa el salt? Per la polèmica de la mesquita al centre de Premià de Dalt, un problema que els polítics locals no van saber enfrontar. Llavors arriba Anglada, un gran oportunista, i promet que ho resoldrà en un tres i no res. Ell creix perquè els responsables polítics no van abordar aquell problema, no van parlar amb els veïns mirant-los als ulls. Els veïns, que se sentien sols, recorren al primer que arriba dient “açò ho pague jo”, com diem a Alcoi. Si el polític menysprea els problemes de la gent, algú altre se n’aprofitarà. Una cosa bona de la democràcia és que permet negociar i donar sortida als embolics. Però si els deixes anar… t’esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants.

Quin és el factor clau en la revifada de la ultradreta, doncs?
La crisi del PP i del PSOE. L’un per la corrupció brutal i la manca de lideratge; l’altre perquè està encarcarat després de governar molt de temps i és incapaç de fer política i il·lusionar la gent. Aquesta crisi permet l’aparició de Vox a Andalusia el 2018, un partit sense militants que omple les llistes com pot. Fins i tot els van votar a barris on no hi havien enviat ningú a fer campanya. Amb una campanya demencial, copiant Trump, a base de memes, fent servir les xarxes socials a gran escala, aconsegueixen dialogar amb els joves i els allunyats de la política, gent desanimada a qui agrada la idea de resoldre els problemes d’un cop.

Mariano Sánchez Soler, autor de 'La Larga Marcha ultra' / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

I la crisi econòmica?
No és fonamental. La clau és que la gent més despolititzada també té problemes i no va a buscar solucions en els partits tradicionals sinó en alternatives com Vox.

Els votants de Vox són nous votants, doncs?
En bona mesura, sí. Perquè el PP xucla votants de Ciudadanos i els votants de l’esquerra es queden a casa. Com s’explica, doncs, que tenint en contra tots els mitjans de comunicació, Vox avanci? Doncs perquè han creat canals nous a internet, a les xarxes socials, als serveis de missatgeria… on capturen públic nou. Un dels fets que m’han fet reflexionar és que la majoria dels seus votants ignora la dictadura [franquista] perquè han nascut després. N’ignoren tot el dolor i la perversió derivades. Ningú els ho ha explicat. A l’escola i a l’institut mai s’arriba a explicar aquesta època, és l’última lliçó.

Qui proporciona a Vox aquesta, diguem-ne, intel·ligència electoral?
Ho copien del trumpisme. Al llibre jo explico el pes de Steve Bannon [el primer estrateg en cap de Donald Trump] i, especialment, el de Rafael Bardají [un antic assessor de José María Aznar], que saben com operen els moviments neoconservadors als Estats Units i a altres països. Vox ho imita. Manipulen la realitat, fan campanyes de broma, promouen una realitat alternativa… Un cop dins les institucions ja tenen altaveu. A Vox havien treballat molt com fer campanya des dels escons per aparèixer als mitjans de comunicació. Totes les seves ocurrències salvatges i insultants sempre han acabat marcant l’agenda informativa quotidiana. Conceptes com “dictadura progre”, “casta LGTBI”, “feministas supremacistas”… tot això els ha funcionat de meravella i han aconseguit que molts dels seus deixin de tenir vergonya de ser fatxes. A poc a poc es normalitzen aquestes expressions perquè molts mitjans de comunicació les reprodueixen i escampen.

“Si el polític menysprea els problemes de la gent, si els deixa anar… li esclataran a la cara. Si ets polític, has de resoldre, negociar. Si no ho fas, apareixen lideratges al·lucinants”

És a dir, que Vox no només és la ultradreta primitiva i còmica dels anys 80 i 90 del segle passat però sense la parafernàlia falangista o neonazi.
Esclar que no. Jean Marie Le Pen [el fundador del Front Nacional francès] va començar a funcionar en deixar tots els estereotips, inclosos els personals: es va treure el pegat a l’ull i se’n va posar un de vidre i ulleres, va deixar de banda tota la parafernàlia paramilitar, va afinar el seu discurs… Els va funcionar. A tota la zona metropolitana de París van passar de votar el Partit Comunista a votar el Reagrupament Nacional. Aquí passa semblant. A les últimes generals, a l’Hospitalet de Llobregat, on més vots treu Vox és a les zones amb més immigració. Al barri amb més migrants de Sevilla també van ser els més votats i ni havien anat a fer-hi campanya. No van penjar ni un cartell. Són zones de gent abandonada que viuen uns canvis brutals, amb atur, amb migrants que viuen d’una altra manera… Pensen que Vox els resoldrà els problemes —mentida, perquè no els resoldran res—. És un fenomen que s’ha repetit a tot Europa.

Com és Vox de diferent de la ultradreta de l’immediat postfranquisme?
Aquella extrema dreta surt de la dictadura, de l’aparell de l’Estat franquista. Blas Piñar [fundador de Fuerza Nueva, el partit franquista més notable de la Transició], Falange, els tradicionalistes, els excombatientes [els veterans de l’exèrcit franquista]… Gent del règim que, quan arriba la Transició, proven de mantenir l’aparell i la ideologia del difunt l’estat autoritari. Eren gent gran nostàlgica del franquisme i gent molt jove més partidària d’un règim neofeixista. Entre els nostàlgics i els cadells no hi havia res. Les persones de mitjana edat, les que garanteixen la continuïtat, volien pilotar la nau i estaven a Unión de Centro Democrático (UCD) o a Alianza Popular (AP) i no en el neofeixisme, l’estat autoritari o un partit d’extrema dreta a imitació del Movimento Sociale Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Quan guanya el PSOE, al 1982, l’extrema dreta nostàlgica del franquisme fracassa. Fuerza Nueva es dissol com a partit. Munten el Frente Nacional a imitació de Jean Marie Le Pen i d’Almirante. I tornen a fracassar. El discurs d’extrema dreta que funcionava en aquell moment era el de Ruiz Mateos [empresari espanyol que funda un partit amb el seu nom arran de l’expropiació de Rumasa, el seu grup d’empreses], que a les eleccions europees del 1989 aconsegueix dos diputats.

Ruiz Mateos aplegava els vots de l’extrema dreta?
Totalment. Gent ressentida, antisistema, autoritària, contra el PSOE… fatxes, en fi. Fatxes ideològics i militants. En aquell moment, els joves que havien estat en grups com el Frente de Juventudes, el Movimiento Social Revolucionario, Cedade… encara són massa joves. Són gent intel·lectual que elabora discurs. Però a l’extrema dreta típica no li funcionava aquest discurs malgrat que havia renovat la militància.

Entrevista Mariano Sánchez Soler, escriptor cos / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Quin discurs?
El franquisme. España, España, España. Els espanyols som els primers. L’Imperi. La història antiga…

Això no té color contra un Adolfo Suárez o un Felipe González que llavors oferien Constitució, Estatut dels Treballadors, Seguretat Social universal…
Esclar. La ultradreta no tenia un bon discurs i totes les iniciatives que arrencava acabaven malament. Per exemple el Partido Demócrata Español, una escissió a la dreta del PP del 1996 que no va passar dels deu mil vots. En aquest interval, però, les forces d’extrema dreta van generant doctrina i s’apleguen. No tenien cap possibilitat electoral, però. Fan política sense resultats. Fins al 2013, que es produeix una altra escissió per la dreta del PP anomenada Vox. Gent del sector dur que sabien per on havien d’anar. A les eleccions europees del 2014 no guanyen l’escó per poc. Aquí és on s’adonen que l’invent els pot funcionar. Vox, que comença del no-res, que fins i tot li marxen els fundadors, es construeix a partir d’un nou discurs, la xenofòbia, que a Europa és un discurs vell: los españoles primero.

Nativistes.
Sí. Identitaris. Comencen a fer créixer aquesta moguda amb revistes intel·lectuals, amb gent que venia de Falange, que ja s’havia presentat a eleccions, gent sobretot de Plataforma per Catalunya, altres que venien del Movimiento Social Revolucionario… Gent de passat neofeixista, neonazi…

“Vox i una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, de les forces de seguretat… sintonitzen ideològicament, són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies…”

Vox està protegit per una part de la judicatura, de l’alt funcionariat, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat?
Sintonitzen ideològicament, sí. La dreta sempre fa les coses d’una manera sibil·lina. Té un pla a llarg termini. Van col·locant la seva gent i el que ara veiem al Poder Judicial, al Tribunal Suprem i al Constitucional és el resultat de 20, 30 anys de feina, de situar persones ideològicament afins. Els dirigents [de Vox i d’aquests cossos de l’Estat] són de la mateixa classe social. Jo no hi veig diferència. Són part de la mateixa manera d’estar en política, es coneixen personalment, són les mateixes famílies, són parents… gent d’elit. És el mateix univers vital. I les forces de seguretat… el que faci falta. Després de la “policia patriòtica” organitzada pel ministre de l’Interior… de què parlem? Després d’això…

Després d’això, què?
Aviam, a mi em sembla que si quan s’havia de fer un canvi de veres no es va fer i es va deixar tothom al mateix lloc amb noms diferents… La Brigada Político Social [BPS, la policia política del franquisme] es va rebatejar com a Brigada d’Informació i es van adaptar les forces i cossos de seguretat de l’Estat [franquista] a les noves lleis. Els hi van dir: ser comunista ja no és delicte, no ho perseguiu. Etcètera. En aquest entorn, els [agents] que venen al darrere arriben amb la mateixa actitud d’abans, sense cultura democràtica… Vox, aquí, està ben segur.

I el Rei?
A Felip VI el fan rei per aturar la possibilitat republicana arran dels escàndols de son pare. Tot el que ara sabem de Joan Carles era conegut d’abans. Les comissions d’empreses o de les monarquies del Golf Pèrsic, els regals dels empresaris… tot això era conegut i es veia bé. No hi havia manera de publicar-ho, però. El Rei s’escudava en el discurs que havia parat el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, que ell s’havia guanyat la feina, que era necessari. És com a la pel·lícula Amanece, que no es poco, [José Luis Cuerda, 1989], quan diuen allò de Tu eres necesario, nosotros somos contingentes. Joan Carles va guanyar-se la impunitat. Felipe VI, en canvi, no s’ho ha guanyat. Ho ha heretat.

“Al capital no li preocupa gens Vox, perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se”

No és estrany que els descendents dels falangistes ara siguin tan monàrquics?
És que no són monàrquics ni republicans. Són feixistes. A ells els és igual. Poden governar com Mussolini a Itàlia, amb un rei [Víctor Manuel III] fet una figureta. A Vox diuen que defensen la monarquia perquè creuen que és una manera de blasmar el PP i el PSOE. És pur oportunisme.

Que gairebé mig segle després de la mort de Franco el feixisme segueixi tan viu… Quina cosa, no?
El 1975, quan mor Franco, tothom era franquista. Podríem explicar tot un seguit de raons de per què. El cas és que, de cop, la gent es va fer de centre. En el fons, però, no es va curar el substrat autoritari del país. España va esdevenir una altra cosa però no hi havia altra cultura política que la de la dictadura, que s’ha mantingut aquestes dècades. Si no es cura, tard o d’hora torna a aparèixer. Umberto Eco en deia “el feixisme etern”.

S’hi pot fer alguna cosa?
Cada cop que un símptoma d’aquest feixisme apareix, l’hem de combatre. A l’escola, als mitjans de comunicació, els mateixos polítics… La societat no canvia perquè et diguis demòcrata. En què consisteix la teva democràcia? Democràcia és entendre la llibertat. Les persones som com el capità Renault de Casablanca, que cobra suborns de l’amo del bar per fer els ulls grossos a les apostes. Quan els nazis li ordenen que tanqui el local, es fa l’escandalitzat i diu allò de “Estic xocat! Xocat! Aquí es juga!” mentre un cambrer li posa un sobre de diners a la butxaca. Vox és un fenomen semblant. La seva ideologia sempre hi és però fins ara no havia tingut una expressió política diferent del PP. I al capital no li preocupa gens Vox perquè són neoliberals. No hi veuen cap problema. A l’inrevés, millor per a ells si Vox aconsegueix fer més dòcils als ciutadans, debilitar els sindicats, les ONG… i desarmar la gent dels instruments que tenen per defensar-se, encara que no siguin els millors.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/mariano-sanchez-soler-oportunista-dir-independentisme-desperta-bestia-ultra-vox_904935_102.html