Category Archives: Espanya vs Catalunya

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’ensurt era perquè “Catalunya sentís la necessitat de la protecció de l’Estat”‘

Els atemptats de la Rambla i Cambrils i el terror d'estat - VilaWeb

Es van jutjar els terroristes que van sobreviure als atemptats i amb això es va donar per tancada la carpeta. Però el Congrés es va negar, amb els vots en contra del PP i del PSOE i l’abstenció de Podem, a investigar si en els atemptats de la Rambla i de Cambrils l’Estat hi va tenir alguna cosa a veure, per acció o omissió. O sigui que Villarejo pot no tenir gaire credibilitat, però l’Estat tampoc no en té si no fa net i ens dona explicacions, com correspon en un estat democràtic.

Villarejo va dir ahir que el CNI volia “donar un petit ensurt a Catalunya”. I avui, aquest matí, ha dit als periodistes que si volen proves vagin al seu arxiu, que en té, però que el jutge l’ha declarat secret. 

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-l-ensurt-perque-catalunya-sentis-necessitat-proteccio-l_1_4237510.html

Una Espanya bloquejada

Meritxell Batet a l'acte d'homenatge a la Constitució a l'exterior del Congrés.

La celebració del 43è aniversari de la Constitució espanyola va confirmar el que ja era un secret del domini públic: que la tan anunciada reforma en sentit federal de la carta magna ni hi és ni se l’espera. El PSOE, que era qui havia fet bandera de la reforma, ha decidit finalment plegar veles veient que no hi ha majories al Congrés ni un ambient polític propici per encarar un debat d’envergadura, però això no vol dir que la Constitució no necessiti reformes, ans al contrari. Però la dreta espanyola, i en especial el PP, s’ha apuntat a la política del no a tot i mantenen bloquejada no només la reforma constitucional, sinó l’elecció d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial, una cosa obligada per la llei actual. Resulta escandalós que el PP bloquegi la renovació del CGPJ per mantenir, de manera il·legítima, la majoria conservadora actual. I més quan es presenta com a paladí del compliment de la legalitat.

La situació és tan surrealista que el PP fins i tot s’ha negat a votar un canvi puntual en la Constitució per substituir el terme “disminuït”, amb una càrrega pejorativa innegable, pel més neutre “discapacitat”. Tot apunta, doncs, que en els pròxims dos anys, almenys fins a les pròximes eleccions generals, no hi haurà cap més pacte a Espanya entre govern i oposició, encara que sigui al preu de degradar encara més les institucions. Mentrestant, la Constitució va perdent suports i legitimitat, especialment en territoris com Catalunya, on es veu més com un símbol d’opressió després de tot el que ha passat del 2017 cap aquí que com una salvaguarda de drets fonamentals.

Una reforma de la Constitució no seria en cap cas la panacea ni resoldria tots els problemes de l’Estat, però almenys sí que serviria per mostrar que el sistema polític espanyol té prou maduresa per abordar totes aquelles qüestions que van quedar pendents el 1978, quan l’herència del franquisme encara pesava massa. Però aquesta maduresa tampoc hi és ni se l’espera; al contrari, escoltant certs debats al Congrés, és impossible no veure un risc evident d’involució i pensar que obrir el meló de la Constitució només serviria per fer-la més rígida i reaccionària. El resultat de tot plegat no pot ser més decebedor i ens enfronta a una realitat inqüestionable: mentre hi hagi una dreta carpetovetònica a Espanya serà impossible reformar la Constitució en un sentit federal o confederal, per assegurar drets socials com les pensions o fins i tot per acabar amb la discriminació de la dona en la successió a la Corona. El clàssic “sostenella y no enmendalla“, provinent del castellà antic, sembla ser l’emblema d’Espanya.

No cal dir que aquest bloqueig dificulta qualsevol sortida al conflicte català, que necessitaria justament una certa enginyeria jurídica per trobar una solució mínimament satisfactòria. Potser és això justament el que busca el PP: taponar qualsevol via de solució a un conflicte al qual treu tant de rèdit electoral.

COMENTARIS

@Antoni Morros Castelltort   07/12/2021 Deu ser que ja m’he fet gran, però fins i tot em fan gràcia aquests editorials i altres disquisicions. Que no us heu adonat encara que no hi ha res a fer? Que no veieu que España és irreformable? Que no veieu que no tenen cap interès en resoldre el que ells anomenem (des de fa més de 90 anys) “el problema catalán”? Que som idiotes els catalans? Es molt fomut perquè ens tenen agafats per ……..les orelles, però només n’hi hauria una de solució: marxar d’un pais l’Estat del qual va contra els seus propis ciutadans.  I aquests que manen a Catalunya i els que els fan costat no ho deuen veure, oi? Es decebedor i molt trist!!

@Felip Vila Font   07/12/2021 JO VAIG VOTAR NO !!!!! no era gens difícil veure que era una enganyifa, era una Constitució franquista feta i redectada per uns militars chusqueros colegas d’el CRIMINAL . A veure si els CATALANS obrim els ulls i ens espavilem una mica més. F. Cortiella F.

@JoanDeSerrallonga    07/12/2021 Des de Felip II, Espanya està construïda sobre una mentida fundacional: que tota l’economia peninsular ha de passar per Madrid, que és lluny d’on hi ha el dinamisme econòmic. Això és l’origen d’un munt de conflictes on no hi ha un pam de net. Hi afegim que els països catalans, territoris conquerits, són tractats com a colònies. Que alguns, a Madrid, viuen molt bé, a costa de la resta d’Espanya. Que el monarca és la garantia que tots aquests aprofitats no es destrossaran entre si. I com que ja es va veient l’enorme ensarronada de tot plegat, es preparen per defensar el seu xollo amb una tornada al franquisme (Vox) i a la dictadura, per tant. Què fan els legionaris entrenant-se per reprimir manifestacions? Són conscients que poden acabar expulsats de la UE, però “antes vagando por el espacio que rota”. O desmuntem Madrid, o Espanya no té remei.

@smarto   07/12/2021 Efectivament, la clau de tot plegat és que el conflicte dona vots al PP i el pitjor és que al PSOE ja li està bé perquè així ven allò de què si no t’agrado jo vindran els altres, que són pitjor. A mi em costa creure que la majoria de la societat a Espanya sigui tan tancada, el que sí crec és que l’alt funcionariat, l’exèrcit, la policia … és a dir, l’Estat està majoritàriament ocupat per gent d’una extracció social molt concreta i que, a més, també domina els grans mitjans de comunicació. Tot plegat és el mateix mal antic de sempre.

@PMC   07/12/2021 Espanya contra Catalunya, suma y siga.   Un tema tal vell com la vida mateixa.   Enfurismar els energúmens amb falàcies perquè els votin, això és fer política de llibre (dolent).     Per la dreta estar al poder per poder robar més impunement, és l’únic objectiu.

@Albert Martín   07/12/2021 Normal l’actitud de Vox-PP. Són els fills i hereus de los Principios Fundamentales del Movimiento i, lògicament, no poden concebre canvis.

@desfeta   06/12/2021 Difícil que hi hagi una reforma de la constitució, però si es fès, que em dieu del T.C. , màxim “interpretador” del text sagrat. Es com allò de ” haz la ley que yo haré el reglamento”. Un canvi d’Espanya auspiciat des de Catalunya, mai no ha tingut èxit. Ara ho torna a intentar ERC, o es una altra cosa? I la burgesia catalana tan pragmàtica i tan servicial amb l’estat, ens pot dir quan oferirà una alternativa? O ja li va be tal com va tot. I els milions de catalans que  voten partits dinàstics també els deu semblar be que des de fa dècades l’inversió pública tingui abandonada a Cat.

@Antoni Cuarench Fort   06/12/2021 Les majories que hi ha al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol, són les que voten els ciutadans.  Podriem dir que els primers culpables dels desastre, som els votants, en segon lloc la llei electoral amb llistes tancades fetes segons les conveniències de cada partit i per damunt de tot, els mitjants de comunicació al servei de les elits i el poder ben situat de l’antic règim. Calia la Constitució?

https://www.ara.cat/editorial/espanya-bloquejada_129_4205044.html

Un segle de persecucions contra l’escola catalana

Cartell, 1921, Josep Obiols, CRAI Biblioteca Pavello de la republica (Universitat de Barcelona).

Aquest any és el centenari del famós cartell del 1921 de Josep Obiols de reivindicació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalunya, fundada el 1898 pel pedagog Francesc Flos i Calcat, també creador de la pionera escola d’ensenyament en català, el barceloní Col·legi Sant Jordi, del mateix 1898. El 1920, un 24% de la població de Barcelona província era analfabeta (a Girona ho era el 33%; a Lleida, el 37%, i a Tarragona, el 41%). La immensa majoria d’escoles estaven en pisos sense condicions, l’educació era majoritàriament en castellà, segregada per sexes, amb la memorització i el càstig –sovint corporal– com a mètodes i amb una formació específica per a les noies per fer-les mares i esposes.

https://llegim.ara.cat/opinio/segle-persecucions-l-escola-catalana_129_4200089.html

Politització de la llengua catalana

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual.

Durant anys la immersió del català a les escoles va tenir un gran suport en la societat catalana. Era un mètode pedagògic nascut de l’esquerra cultural antifranquista (Rosa Sensat) i tenia dos objectius: evitar la separació dels ­catalans en dues comunitats i protegir la llengua feble per convertir-la en patrimoni de tothom.

Des del primer moment (Manifest dels 2.300) l’escola immersiva va tenir certa oposició, centrada en entorns funcionarials. Però la societat catalana continuava participant de l’ideal de la unitat civil: mai a les escoles suscitava protestes de pares. Tot i això, la progressiva instrumentalització nacionalista del pujolisme i la reticència crítica de sectors minoritaris en l’àmbit universitari i cultural van avançar en paral·lel. Com més clarament apareixia al darrere de la immersió l’ideal d’una Catalunya monolingüe i netament diferenciada de la resta d’ Espanya, més incisiva era la visibilitat dels crítics de la immersió, que ho eren també del nacionalisme català.

El suport dels mitjans de comunicació i del PP van contribuir a la demonització d’aquest sistema, que, malgrat això, va continuar tenint l’acceptació de la societat catalana (molt poques denúncies entre els usuaris) i el suport crític de l’esquerra catalana, queixosa de la instrumentalització nacionalista però també de la impugnació espanyolista. Aquest procés va conduir a la politització de la llengua: queixar-se dels suposats abusos del català donava rèdits a Espanya; defensar la llengua dels suposats atacs a la immersió enfortia el nacionalisme de Pujol i la creixent ERC.

Culminats els 23 anys de governs de Jordi Pujol, va ser el tripartit de Pasqual Maragall el protagonista involuntari de la primera gran crisi de la immersió. Decebuts pel pacte del PSC amb ERC, rellevants intel·lectuals catalans van fundar el Foro Babel, que va ser l’embrió intel·lectual de Ciutadans, nascut en la repetició del tripartit amb José Montilla. Per descomptat: el nou Estatut (2006, corregit pel TC el 2010) no va ser aliè a la problematització de la llengua en l’ensenyament, amb l’entrada dels jutges en el debat. Va ser un error clamorós dels partidaris de l’Estatut, ja que sempre que els jutges havien hagut d’avaluar la ­­immersió, aquesta en sortia incòlume. La pretensió dels re­dactors de l’Estatut d’adjectivar l’ús social de la llengua catalana com a “preferent” va permetre que la judicatura tornés a revisar, i d’arrel, tota la política lingüística catalana. La sentència del TSJC obligant al 25% de les classes en ­castellà, que el TS avala no admetent el recurs de la Gene­ralitat, està directament relacionada amb l’error de revisar a l’Estatut una política lingüística que els jutges no qüestio­naven.

El que ha passat després és, per ser recent, més conegut. Mentre el nacionalisme i l’independentisme català s’aferraven a la immersió com un dogma, el creixement de Cs encapçalava les tesis oposades. Per la seva banda, PSC i Iniciativa (ara comuns) començaven a dubtar de la immersió sense condemnar-la. La politització de la llengua no només està en el fons del gran conflicte del procés, sinó en una cosa molt pitjor: la baixada en picat de l’ús del català entre els joves. És grotesc que la batalla entorn de la immersió oculti el fet que en moltes aules ja no es practica.

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual. Tampoc la Catalunya actual no és la mateixa del 1980: està dividida en dues. El pitjor que li pot passar a la llengua no són les opinions dels jutges, sinó la politització. Dona rèdits als partits, mentre perd usuaris i deixa de ser percebuda com un bé comú.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211125/7886870/polititzacio-llengua-catalana.html

Per un blindatge legal de la immersió lingüística

Un grup d'alumnes, durant una classe

Enmig del maremàgnum de males notícies per la pandèmia, aquest dimarts se n’ha produït una de positiva, almenys pel que fa a la llengua catalana. El PSOE, Unides Podem i ERC negocien al Congrés una esmena al projecte de llei d’educació que prepara la ministra Isabel Celaá que corregiria el redactat de la llei Wert, que establia que el castellà també era llengua vehicular a les escoles. En concret, el que es negocia és substituir aquesta part per un redactat que estableixi que l’objectiu del sistema educatiu ha de ser el coneixement del castellà i de la llengua cooficial que correspongui, si és el cas. És a dir, la llengua estatal es fixaria més en l’objectiu final, això és, que els nens sàpiguen català i castellà, més que no pas en el mètode.

Aquesta correcció suposaria un respir per al model d’escola català, el que es coneix com a immersió, que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i la llei Wert s’ha vist amenaçat. Recordem que ja hi ha hagut diverses sentències que han dictaminat que les classes a Catalunya han de ser de com a mínim en un 25% en castellà. I si ha de ser un 25%, un 30% o un 15% no ho han de decidir els jutges sinó els especialistes en funció del projecte lingüístic i educatiu de cada centre i el seu context.

El sistema ha de ser eficient, és a dir, ha de garantir el coneixement de les dues llengües, i per això ha de ser capaç d’adaptar-se a la realitat sociolingüística de cada territori. Per això, pot ser que en alguns casos calgui incrementar les hores de castellà o, al revés, reforçar al màxim el català. Però ha de quedar clar que no existeix un dret a rebre l’ensenyament en una llengua determinada, com pretenia el ministre José Ignacio Wert, que va arribar a destinar milers d’euros per finançar l’escola privada en castellà a qui ho demanés. Per sort, la demanda va ser tan minsa que la iniciativa va fracassar.

Però si una cosa demostra la ingerència de la justícia en el model educatiu és que cal més blindatge legal. Per aquest motiu l’esmena que s’està negociant a Madrid és un bon senyal i un pas en la bona direcció. I sobretot representa un pas del PSOE en el camí de demostrar amb fets el seu compromís amb la realitat plurilingüe de l’Estat. Perquè aquesta reforma hauria de tenir efectes no només a Catalunya, sinó també al País Valencià i a les Balears, on la dreta és molt hostil a l’ensenyament en català, i també a Galícia, el País Basc i Navarra.

A Catalunya el primer partit al Parlament, Ciutadans, va néixer clarament amb la voluntat de tensionar el model de convivència i va posar l’escola en el seu punt de mira. Afortunadament, tres anys després de ser la primera força al Parlament, el seu projecte va a la baixa i no s’ha consolidat. El català continua sent la llengua de cohesió social a Catalunya. Però amb això no n’hi ha prou. Cal batallar per tenir la mateixa situació legal que hi havia, almenys, fins abans de la sentència de l’Estatut, i disposar de les eines necessàries per garantir el futur de la llengua.

https://www.ara.cat/editorial/blindatge-legal-immersio-linguistica-editorial-diari-ara-dimecres-4-novembre-2020_129_2554899.html

Qui farà justícia al català?

El primer que em va cridar l’atenció quan vaig aterrar a Girona per viure-hi durant uns anys va ser l’hegemonia del català. Era un domini natural que ni tan sols era percebut com a tal. Gironins de tots els orígens, classes socials i ideologies parlaven català, simplement. Si els ho feies notar, et deien: “Sí, doncs què?” Parlaven català els quiosquers i els periodistes, els mestres i els alumnes, els cambrers i els clients, els policies i els bombers. Es parlava català als supermercats, als bancs, a les llibreries i a cal sabater. Com a barcelonina criada en un barri on a l’escola pública de principis dels 80 s’utilitzava només el castellà vaig concloure que Girona era una illa i que els seus habitants no se n’adonaven.

Fins que vaig posar els peus als jutjats com a periodista de tribunals. Allà s’acabava una illa i en començava una altra: la del sistema judicial. Per raons òbvies, el català s’utilitza molt més -quatre vegades més- als jutjats de Girona que als de Barcelona. Però vaig descobrir que, fins i tot allà, advocats que parlaven català als passadissos canviaven de llengua quan es posaven la toga i entraven a la sala de judicis. Ho feien per un cúmul de raons, entre les quals hi havia hàbits adquirits i la idea que utilitzar una llengua diferent de la del fiscal i/o els jutges és agressiu amb la judicatura i inconvenient per al client. Quan vaig tornar a la meva ciutat, vaig comprovar que als jutjats de Barcelona aquest efecte és molt més que freqüent. I més que sistemàtic: és sistèmic.

Donar preferència al castellà en detriment de les altres llengües oficials és un dels pilars del sistema judicial. Jutges i fiscals viuen en una bombolla on això és normal. Així va ser com durant el judici pel crim de la Patum de Berga, la magistrada Ana Ingelmo va obligar un testimoni a parlar en castellà perquè un dels acusats assegurava que no entenia el català. I així va ser com fa unes setmanes la jutge d’Olot Ana María Caballero va exigir a dues advocades que parlessin castellà, “ una lengua muy universal ”, i els va recordar que se suposa que els catalans són “ bilingüistas ” [sic].

La llei no ha trobat mai remei a aquesta situació. Durant la negociació de l’Estatut es va perdre el català com a requisit per als jutges que exerceixin a Catalunya i va quedar com un mèrit que no estimula ningú. Aquesta setmana, el president del TSJC, Jesús María Barrientos, ha admès que el nombre de sentències redactades en català ha tornat a caure -del 12% al 8%- però s’ha posicionat obertament en contra del català com a requisit. Amb tota la tranquil·litat. No li preocupa gens que privar de la seva llengua una part dels ciutadans -cosa que no passa en altres administracions- causi indefensió. Desbordar la llei és l’únic camí que queda per fer-la canviar. Els advocats i els seus clients -que som tots, potencialment- en tenen la clau. Si tots els que voldrien utilitzar el català ho fan, exposant-se a dilacions -per habilitar traductors- i escenes de tensió, la tendència es pot revertir. Només així es farà justícia al català.

https://www.ara.cat/opinio/fara-justicia-al-catala_129_1484143.html

El català emmascarat a la Coca-Cola

“La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista”

Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.

El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.

La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.

És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.

El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.


Millorar la vida quotidiana dels ciutadans

En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Verafa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”

És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/

Carlos Castresana, fiscal: “El Estado de Derecho nos viene de Estrasburgo y de Bruselas”

Castresana, autor como fiscal de denuncias que terminaron con el procesamiento de Laureano Oubiña, Jesús Gil o Augusto Pinochet, habla en esta entrevista sobre la situación de la Justicia y critica la politización del Poder Judicial y el Tribunal Constitucional

El fiscal español Carlos Castresana. EFE/Sáshenka Gutiérrez/Archivo
El fiscal español Carlos Castresana. EFE/Sáshenka Gutiérrez/Archivo

Grandes nombres del mundo de la Justicia llevan advirtiendo desde hace tiempo sobre su deterioro. Para Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado del Tribunal Supremo, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) “exhibe desde su primera formación el estigma de la manipulación político-instrumental partidista” y es “una instancia que vive desde hace más de seis lustros en una grave crisis de legitimidad.” En 2015, Francisco Rubio Llorente, exmiembro del Tribunal Constitucional y expresidente del Consejo de Estado alertó, a propósito de una reforma, de que el “Partido Popular echaría una carga política sobre el Tribunal Constitucional que terminaría por aplastarlo”, y se mostró “de luto” para quienes quisieron “librarlo del triste destino del Tribunal de Garantías Constitucionales de la Segunda República, cuya destrucción contribuyó no poco a la de esta”. 

Ahora uno de los fiscales más prestigiosos de España ha denunciado la deriva de “parecer estar asistiendo a una sucesión de acciones coordinadas […] que pretenden conseguir, a base de bloqueos y sentencias, lo que no les han dado las urnas.” Se trata del fiscal Carlos Castresana, gran conocedor del mundo judicial por su experiencia en diferentes puestos de la Fiscalía (Anticorrupción, Tribunal Supremo, Tribunal de Cuentas, etc.). Castresana fue autor de las denuncias que dieron lugar a los procesamientos del narco Laureano Oubiña, Jesús Gil, del expresidente italiano Silvio Berlusconi o del dictador chileno Augusto Pinochet, lo que le valió ser nombrado Comisionado contra la Impunidad en Guatemala por la ONU y, recientemente, llegar a finalista en la elección de fiscal de la Corte Penal Internacional. Con varios doctorados honoris causa en su haber y condecorado con la Legión de Honor de la República Francesa en reconocimiento a sus méritos “en favor de la justicia y el Estado de Derecho”, Carlos Castresana recibe a elDiario.es para discutir sobre el estado de la Justicia. 

Recientemente, usted ha escrito que para comprender la Justicia en España se tiene que abordar “el origen nunca corregido de una carrera que pasó de puntillas por la Transición”. ¿A qué se refiere?

Básicamente, a que en todas las transiciones, según establecen los instrumentos de la justicia transicional, hay que cumplir una serie de condiciones para transformar un Estado autoritario en uno democrático, de Derecho. En primer lugar, tiene que haber representantes elegidos en procesos electorales razonablemente transparentes. En segundo lugar, los gobernantes, los gobernados, y el aparato del Estado deben someterse al principio de legalidad. Esta regla elemental no se ha cumplido suficientemente. No cambiaron las personas, ni las estructuras, ni las instituciones. No se impuso una cultura democrática, y esas personas, que venían de servir durante cuatro décadas en una dictadura, siguieron haciendo lo que venían haciendo: mostrarse fuertes con los débiles y débiles con los poderosos.

Esto me hace pensar en el magistrado de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo Luis Vivas Marzal, excombatiente de la División Azul, que se jactaba de haber “servido con entusiasmo” al régimen franquista y se jubiló con todos los honores en 1987. 

No hubo ninguna renovación: nadie fue apartado ni vetado. Los mismos que habían sido magistrados y fiscales en el Tribunal de Orden Público pasaron en 1977, sin transición alguna, por un decreto del Gobierno de Suárez, a ser magistrados y fiscales en la Audiencia Nacional recién creada. En aquel entonces esa medida se valoró como positiva porque los juicios de terrorismo se sacaron de la jurisdicción militar y se traspasaron a esta nueva jurisdicción especial de la Audiencia Nacional. No se cuestionó el perfil manifiestamente antidemocrático de algunas personas que tendrían que haber pasado a retiro; como sí se hizo, por ejemplo, con los militares. 

¿Cuán alargada es la sombra de este pecado original? 

La regla para prosperar en la carrera judicial y fiscal del régimen franquista era nunca oponerse al poder, siempre plegarse a las decisiones que venían de arriba, y esa regla se siguió aplicando después. Sin renovación de las personas y de la cultura jurídica, nos encontramos con decisiones que no resultan sorprendentes.

¿Por ejemplo? 

Las víctimas del franquismo. Las normas vigentes en el derecho internacional, ratificadas por España durante la Transición, fueron deliberadamente ignoradas. 

¿Por qué?

Las personas que tienen que aplicar esas normas españolas e internacionales carecen de la sensibilidad democrática y de la noción de servicio público que sería indispensable para ocupar un cargo de cierta responsabilidad. No me refiero a un juez de pueblo sino, por ejemplo, a los magistrados del Tribunal Constitucional (TC). Si uno escarba un poco en  la extracción personal de quienes fueron elegidos magistrados del TC, salvo excepciones excelentes como por ejemplo Tomás y Valiente o María Emilia Casas, es una sucesión de magistrados que no tenían el nivel científico ni técnico para llegar hasta ahí y que, sobre todo, carecían de la independencia y de esa cultura democrática que hubiera sido indispensable para poner todo el aparato del Estado al servicio de los ciudadanos, que es lo que ocurre en una democracia y no pasa en un régimen autoritario.

En los años 90 y 2000 usted trabajó, en calidad de Fiscal Anticorrupción, en varias de las causas más importantes de aquella época. Usted sostiene que “los escasos pero importantes asuntos en que están comprometidos grandes intereses políticos o económicos, el poder judicial sigue mostrando un déficit de independencia y un corporativismo preocupantes”.

Algunos de los giros jurisprudenciales más importantes tienen nombres propios que se pueden identificar con el Ibex 35. Es un síntoma y hay que saber interpretarlo. No es casualidad que el cambio de la doctrina de los procedimientos abreviados y del ejercicio de la acción popular se llame ‘doctrina Botín’, el cambio de la interpretación sobre la prescripción en el Tribunal Supremo, sea el caso Alierta, y ese mismo cambio en el TC se conozca como el de ‘los Albertos’; es una constante. No estoy hablando de corrupción. No creo que esos magistrados hubieran sido sobornados, sino de que la cultura jurídica democrática no ha calado suficientemente, y que esos magistrados son partícipes de esa herencia que les lleva a no ser rigurosos con esos poderosos que todos conocemos. El otro problema enorme que hay en los procesos penales es el de la igualdad de armas, que se predica para que la defensa tenga las mismas posibilidades que la acusación. En España es muchas veces al revés: la defensa dispone de muchos más recursos que la acusación, y los fiscales normalmente van a esos macroprocesos como Don Quijote contra los molinos.

¿Puede darnos un ejemplo concreto? 

Me encontré en el caso de Jesús Gil ante la Audiencia de Málaga sólo frente a catorce acusados defendidos por los catorce despachos de abogados más importantes de España, con la consecuencia de que la capacidad de gestión del proceso que tenía la defensa era infinitamente superior a la que tenía el fiscal. Hay una desproporción de fuerzas. Lo hemos visto ahora en todos los casos importantes que llegan a la Audiencia Nacional, de corrupción o de desvío de poder en lo económico. Se produce un desequilibrio ostensible entre la capacidad de actuación procesal de las acusaciones y la de las defensas. Siempre como David ante Goliat. La sociedad está indefensa porque quienes patrocinan sus intereses ante los tribunales tienen mucha menos capacidad de articulación que la que tienen quienes son acusados de haber avasallado esos intereses.

¿Hay un bloqueo institucional por parte de la oposición?

Es, una vez más, una política que adolece de un déficit de cultura democrática. No veo que haya dificultad en el sistema de elección parlamentaria de los vocales del CGPJ, es un sistema garantista, máxime si eligen a los jueces a partir de una selección previa de los representantes de la carrera. Los magistrados del Tribunal Constitucional alemán y los de la Corte Suprema de EEUU se eligen a través de los órganos parlamentarios, y eso no plantea ninguna dificultad. El problema en España es que el Congreso y el Senado no han estado a la altura, no han hecho una verdadera selección objetiva de los mejores candidatos por sus méritos profesionales y por su acreditada independencia, que me parece que son las condiciones esenciales. El problema no es, pues, cómo se les elige, sino a quién se elige. Creo que el bloqueo actual no es causado por el sistema de elección. Me parece que es un pretexto.

¿A qué se debe? 

A que la oposición no quiere renovar esos órganos porque prefiere mantener la correa de transmisión entre lo político y lo jurisdiccional —que no debería existir, pero es una realidad— al carecer hoy de la mayoría política de la que disfrutaba hace unos años, cuando esos órganos fueron elegidos. Es un pretexto, insisto, porque el sistema de elección no es el problema. Se puede arbitrar un procedimiento para que lleguen los mejores con ese sistema o con otro; esto es lo importante. Sin embargo, en honor a la justicia, creo que no es solo un problema de la oposición: casi nadie está interesado en que lleguen los mejores, sino los más leales, o los más afines.

El profesor de Derecho Constitucional Joan Ridao coincide y ha recordado que “la Justicia es un poder del Estado, no un gremio; son las mayorías parlamentarias, que tienen legitimidad directa, las que deben elegir al Poder Judicial”.

Las elecciones corporativas únicamente son legítimas dentro de la propia corporación. Es normal que los abogados elijan a los representantes de los colegios de abogados y que éstos elijan al Consejo General de la Abogacía, pero en pocos sitios se ha visto en los organismos públicos elecciones corporativas; eso corresponde más bien a ideologías en línea con el fascismo italiano, con las elecciones de los Procuradores en las Cortes franquistas. No tendría ningún sentido, ni nadie sensato está proponiendo, que el director de la Agencia Tributaria lo tengan que elegir los inspectores de Hacienda, o que el director general de los Registros lo tengan que elegir los notarios y los registradores. No sé por qué el Poder Judicial tendrían que elegirlo los jueces.

En lo que no falla el Poder Judicial es en negar amparo a los jueces cuando combaten la ilegalidad del poder político o económico. Cuando el magistrado Marino Barbero investigó el caso Filesa, el expresidente de la Junta de Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, lo acusó de intervenir en política sin presentarse a las elecciones, “al igual que ETA, que quiere participar en la vida política poniendo bombas”. También le ha ocurrido recientemente al magistrado José Ricardo de Prada respecto a la corrupción del PP de Mariano Rajoy.

Ahí es donde, por desgracia, no tiene presencia efectiva el CGPJ. Más allá de trámites administrativos, de los que podría ocuparse perfectamente el Ministerio de Justicia, el Poder Judicial debería ser el órgano que vela por la independencia de los jueces. Y cuando se han producido crisis graves de independencia judicial, en casos que afectaban al poder político o al poder económico, el Consejo ha brillado por su ausencia. No está cumpliendo con esa función. El único Consejo que funcionó razonablemente bien fue el primero, porque todavía mantenía el espíritu de consenso de la Transición. Desde 1985 en adelante ha ido a peor, hasta hoy.

Hace cinco años Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado emérito del Tribunal Supremo, me indicaba que el problema del CGPJ “no tiene solución”. ¿Comparte su pesimismo?

Sí, no soy optimista. Me temo que van a seguir llegando personas que no son idóneas. Los primeros Consejos tenían juristas insignes; no eran todos, pero los suficientes para representar un cierto cambio de calidad democrática. Después, ha predominado cada vez más el alineamiento de los vocales con los partidos que los habían propuesto. Los debates en el Congreso y en el Senado para elegir a esos vocales fueron escandalosos, si los comparamos con el mismo proceso en EEUU, que tampoco es un sistema perfecto, pero en el que cada candidato a la Corte Suprema se pasa dos o tres días desde por la mañana hasta por la noche, respondiendo a todas las preguntas imaginables de los congresistas de los dos grandes partidos sobre su vida profesional y privada; y aquí es un trámite de cinco minutos. ¡Si al Consejo han llegado vocales hasta con antecedentes penales! ¿Cómo han podido llegar?

Para terminar, me gustaría abordar la legitimidad del Tribunal Constitucional.

El TC, como Tribunal de garantías constitucionales, no debería tener ninguna potestad ejecutiva sino solamente una función declarativa. El Tribunal declara lo que es acorde o no con la Constitución, y después son los poderes del Estado quienes tienen que aplicar las consecuencias materiales de lo que ha declarado. La primera disfunción grave se produjo con ocasión del procés. Le dieron al TC la función de control previo de constitucionalidad con la capacidad de suspender los actos recurridos. Eso arrojó al Tribunal a la arena política del día a día, y en ella se ha dejado buena parte del pellejo, en esas idas y venidas con la Generalitat de Cataluña. Tampoco eso sería fundamental, no obstante, si la extracción democrática, la calidad y el compromiso de los elegidos les permitiera administrar esas potestades con sentido común. Desgraciadamente no ha sido el caso.

¿Es decir?

No han llegado los mejores, y los que han llegado lo han hecho con una adscripción política partidista; no solamente ideológica -porque se puede ser conservador o progresista o lo que sea, siempre y cuando tengas conciencia del Estado-. Sin embargo, con el carné del partido en la boca, hacen política, y eso no es lo que se espera del TC.

El Tribunal Constitucional empezó con insignes juristas: García Pelayo, Tomás y Valiente o Rubio Llorente, pero se ha ido degradando con el tiempo.

El TC ha hecho una contribución enorme. En los años 80 y 90 construyó el Estado desde el punto de vista democrático y constitucional, es decir, llenó de contenido los derechos fundamentales y todas las instituciones desde una perspectiva democrática, interpretando las leyes orgánicas, y creo que lo hizo razonablemente bien. Quedan sin embargo algunas asignaturas pendientes como la de las víctimas del franquismo, por ejemplo, donde se ha consolidado un tabú de impunidad desde la Transición que parece inamovible, y en ese ámbito no ha habido ni un solo paso que podamos considerar positivo. No entiendo cómo en cuatro décadas el TC no ha sido capaz de establecer en la interpretación de nuestros derechos fundamentales un puente de constitucionalidad entre 1931 y 1978, porque las principales garantías ya estaban en la Constitución de la República, y nunca fueron válidamente derogadas. ¿Cómo no han sabido hacer una interpretación constitucional de la Ley de Amnistía de 1977? Más bien, no han querido. Dicho esto, el TC se ha deteriorado a ojos vistas. Creo que nadie puede negarlo, porque desafortunadamente se ha convertido en una correa de transmisión de los partidos y los debates del tribunal, que debería expresar el máximo de garantías constitucionales, se han convertido en los debates ordinarios de cualquier comisión en el Congreso.

Durante la entrevista ha insistido en la falta de cultura democrática. 

Sí, hace falta cambiar el talante democrático de las personas que encarnan las instituciones y a partir de ahí, por lo menos, que abran los oídos. La cultura democrática que disfrutamos nos viene fundamentalmente de haber ingresado en la Unión Europea y de haber ratificado el Convenio de Derechos Humanos y todo el sistema legal del Consejo de Europa. Es decir, a nosotros el Estado de Derecho nos viene de Estrasburgo y de Bruselas, pero no nace en Madrid, como debería. 

https://www.eldiario.es/politica/carlos-castresana-fiscal-derecho-viene-estrasburgo-bruselas_1_8449956.html

El poble espanyol

“La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica nacional al nostre poble”

Què pensa avui l’anomenat poble espanyol sobre Catalunya? Ho podem saber? Com que no podem preguntar-los-hi un per un, només hi ha una única manera d’esbrinar-ho i és a través del seu capteniment electoral. Què i a qui voten?

Dels tres-cents cinquanta diputats que configuren el congrés dels diputats, dos-cents seixanta- nou formen part del PSOE, PP, Vox i Ciudadanos. Estem parlant de més tres quartes parts del total de l’hemicicle. La posició que mantenen aquests quatre partits pel que fa a Catalunya és la mateixa: negar-li qualsevol condició o característica nacional al nostre poble. Ho manifestin o no, ens consideren “tierra conquistada”. Uns ho diran més alt que uns altres, però al capdavall, tots ells actuen de la mateixa manera. No trobareu cap diferència entre les paraules d’un socialista com Garcia Paje, una popular com Ayuso, una “ciutadana” com Arrimadas o un energumen de Vox quan es tracta de parlar sobre nosaltres. Tots desprenen un odi malaltís contra tot allò que signifiqui, no la independència, sinó simplement una catalanitat una mica acusada. Faran mans i mànigues per reduïr-nos a una Rioja qualsevol.

Per poder fer efectiu el seu objectiu, no tenen cap mania. Ens acusen de nazis o supremacistes perquè del que es tracta és d’aconseguir un clima col.lectiu entre la seva gent on, aquells catalans que no volem ser espanyols, esdevinguem uns éssers miserables que mereixen desaparèixer. Criminalitzar i fer detestable a la víctima aplana el camí per agredir-la impunement. Tot plegat té una base històrica, però també es producte d’un pla que tenen ben pactat entre tots ells.

Als catalans, generalment, aquestes coses e ens semblen exageracions. No hem aprés a discernir la mentalitat de l’ocupant. Possiblement una de les poques vegades que li vam veure les orelles al llop, fou durant les setmanes prèvies al primer d’octubre del 2017 quan la població espanyola va sortir al carrer per acomiadar als seus “soldats” amb el famós crit “a por ellos!”. Però després ja s’han encarregat els polítics independentistes de casa de desdramatitzar el fet, tot fent responsable exclusivament a l’estat espanyol. És la manera que tenen de mirar cap a una banda i no voler anar al fons del problema.

Ens costa assumir que som objecte d’odi. No ens sentim encara prou vexats, menyspreats o mortificats. És clar, com que a Catalunya guanyen partits polítics que afirmen que el seu ideari és “amor”, ens costarà que arribem a sentir aquestes coses. Sempre ha fet molt de mal a la política catalana l’estil capellanesc.

Remuntar aquesta situació significa implementar un estil i un to rotund en les nostres aspiracions. La política d’alliberament nacional l’hem de contemplar com un combat. O ells o nosaltres. Sense oblidar que, qui dóna primer, dóna dos cops. No és cap conflicte, és una guerra que ens han declarat per gosar dir que volem la llibertat de la pàtria. Assumir aquest escenari és l’únic camí que ens pot dur a la victòria.