Category Archives: Espanya vs Catalunya

Centre democràtic franquista

… el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors

L'adeu interminable al franquisme: 1939-2019, per Xavier Casals

Dilluns passat Pablo Casado es va deixar veure a Àvila, somrient, entre dos exministres de la UCD que les deien de l’alçada d’un campanar. Cal recordar que, amb la finalització del franquisme, la dreta espanyola es va reorganitzar sobretot en dos grans partits. El que avui dia presideix Casado prové, després d’una refundació, d’aquella Alianza Popular creada per diversos ministres franquistes dels sectors més immobilistes. Les cròniques de l’època recullen els habituals càntics de “Franco! Franco! Franco!” en els primers congressos de la coalició. La part més oberta de la dreta va arrenglerar-se amb el Ministre Secretari General del “Movimiento”, Adolfo Suárez, que havia estat nomenat president del govern per Joan Carles I durant el període preconstitucional, deixant-lo en una posició d’avantatge per guanyar les eleccions de 1977.

Que l’acte fos justament a la ciutat de Santa Teresa de Jesús no era pas una casualitat, sinó una decisió molt ben pensada. Suárez era d’allà i Casado és diputat per aquella circumscripció. Ajuntar ministres de la UCD amb Casado a Àvila volia ser un missatge de relleu, de continuïtat en el PP del fallit experiment centrista, de pal de paller de la dreta. Ara bé, la lectura del present i del passat que van fer Rafael Arias Salgado i Ignacio Camuñas ben poc té a veure amb la pàtina de moderació amb la que es va voler decorar la seva extinta formació política. El primer, fill de ministre franquista, va titllar de “fill de puta” a Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, per haver demanat que es controli l’ús que fa Espanya dels fons europeus. L’insult volia ser jocós i anava seguit d’exclamacions de joia perquè la vigilància va dirigida al govern de Pedro Sánchez. Si a la Moncloa hi hagués un representant del PP possiblement el to hauria estat més agre, convertint-se l’afer en un atac intolerable a la sobirania nacional, tot reprenent el “Muera Europa, viva España” de les darreres grans manifestacions falangistes

Units contra Franco | Pere Bosch i Cuenca | Barcelona | Política | El Punt  Avui

Ignacio Camuñas va acabar d’amenitzar la jornada amb unes declaracions que difonien la lectura franquista del que va ser la Guerra Civil: el conflicte havia estat culpa del règim democràtic que, com que no sabia fer les coses ben fetes, havia obligat a uns pobres militars a rebel·lar-se violentament. No feia pas gaire que Casado havia practicat des del faristol del Congrés dels Diputats un exercici d’igualació pel qual tots eren culpables: la República per voler “democràcia sense llei” i els colpistes per voler “llei sense democràcia”. Ara no mostrava cap signe d’incomoditat en el moment de sentir-ne una altra versió que anava una mica més enllà en la justificació del feixisme, la repressió i la dictadura. 

Hi ha qui ha volgut veure en el paperot de Casado una gravíssima patinada, com si tot hagués estat una errada, un accident o hagués pecat d’excessiva consideració amb els seus convidats. Ho podríem entendre així si no hi hagués una opció que està creixent a la dreta del PP proferint missatges exaltats del mateix tarannà. La mirada a la frontera electoral amb VOX, especialment després que Isabel Díaz Ayuso es reforcés a Madrid utilitzant una retòrica propera a la nova extrema dreta, serà una constant en el partit majoritari de la dreta espanyola. 

El mateix Camuñas que dilluns deia bestieses, el que havia format part d’allò que volia ser el centre durant el postfranquisme, va arribar a ser vicepresident de VOX fa tot just quatre dies. Si aquests eren els moderats, imaginem-nos com les gastaven els altres. Casado no restava impassible, dibuixant un somrís, perquè no sabés què dir, sinó que l’escena era perfectament orquestrada: el centre, la dreta i l’extrema dreta esdevenen intercanviables en un país que va tancar en fals la carpeta del feixisme. Una característica, especialment preocupant, que allunya la dreta espanyola de la tradició dels grans partits conservadors europeus. 

Per finalitzar, podríem fer una reflexió sobre la perillositat d’apropar-se al relat de l’extrema dreta perquè “el votant sol preferir l’original en comptes de la imitació” i totes aquestes coses que solen dir-se. Ara bé, en aquest cas tampoc és que acabi de quedar massa clar quina és la marca genuïna i per això no ens aventurarem a fer pronòstics.

Dos anys d’avantatge a l’adversari

Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.

Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió

De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.

Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.

Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.

Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.

Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…

Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.

Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.

Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.

En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?  

Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.

El 1640-41 Catalunya es va desvincular de la monarquia hispanica

Mapa d'Europa (circa 1645) obra de Jan Blaeu. S'aprecia clarament la linia que separa Catalunya i Espanya. Font Biblioteca Digital Hispánica

Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les figures més destacades i reconegudes en la investigació i divulgació de la història moderna de Catalunya i, concretament, de l’etapa de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652) i de la Guerra de Successió hispànica (1702-1715). És autor i coautor de més de trenta llibres. Alguns dels seus treballs han estat premiats per l’Institut d’Estudis Catalans i per la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  Fa poc ha publicat 1640 —editat per Rafael Dalmau Editors— que és un recull de més de quaranta anys d’investigació sobre el tema.

Després del Corpus de Sang —a mitjans d’agost del 1640— Felip IV anuncia oficialment la invasió militar de Catalunya. Entre els vuit càrrecs de “crims de lesa magestat” que s’imputen als catalans, un dels principals és “haver muerto al virrey”.

Llavors, Catalunya passa de ser un estat que formava part de l’edifici polític hispànic, a ser un estat que formava part de l’edifici polític francès?

Faltava que Lluís XIII de França acceptés el lliurament dels catalans i es fessin les negociacions del nou estatus constitucional de les relacions entre rei i regne, cosa que es concretarà en els pactes de Peronne, el setembre de 1641, amb unes condicions, especialment pel que fa a la salvaguarda del règim pactista català, que suposen una evolució respecte a la situació anterior. Formalment Lluís XIII de França no serà titular de la sobirania fins el 31 de desembre de 1641, en què el mariscal Du Brezé, primer virrei francès a Catalunya, jura les constitucions a la Jonquera en nom del monarca francès.

Sabem que el govern de la Cort de Madrid disposava d’una xarxa d’agents, una diplomàcia secreta que actuava tant a l’exterior com dins els territoris de la monarquia hispànica. Des de finals del segle XVI hi ha documentada la figura de l’espía mayor del reino, que coordinava aquests agents. Pau Claris i el seu secretari Rafel Nogués van morir amb pocs dies de diferència i amb els mateixos símptomes de malaltia. 

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-entrevista-simon-tarres-1640-catalunya-trencar-vincles-espanya_628169_102.html

Junqueras i Puigdemont a Waterloo

… preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Junqueras y Puigdemont se reúnen en Waterloo tras cuatro años

Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.

Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.

Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?

I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya

Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.

Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?

Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?

I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.

Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-castells-junqueras-puigdemont-waterloo_626117_102.html

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Més de la meitat són ferits sense causa judicial o investigats als quals s’ha acabat arxivant la causa

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Minuts després que Pedro Sánchez escenifiqués des del Liceu l’aprovació dels indults per “obrir pas a la reconciliació”, Pere Aragonès responia que la mesura de gràcia “era un pas, però no una solució per als 3.000 represaliats”. La xifra surt d’un recompte que fa mesos que Òmnium ha posat en circulació i que ha anat augmentant al ritme de les manifestacions, judicis i les primeres sentències. Si en la Diada de l’any passat eren 2.850 les persones represaliades, a principis d’aquest any Jordi Cuixart va assegurar amb una xifra molt concreta que n’hi havia 3.301. Sigui com sigui, aquesta ha sigut la dada que ha encunyat l’independentisme per quantificar la repressió de l’Estat i delimitar l’abast que tindria una possible amnistia. Uns quants, com el vicepresident Jordi Puigneró, parlen de més de 3.000 “encausats”; d’altres, com Aragonès, de represaliats. Però, realment, ¿quantes d’aquestes persones tenen causes judicials pendents de resoldre?

Tots els ferits de l’1-O

Tot i que Òmnium ha verbalitzat diverses vegades el nombre exacte del recompte, l’entitat no ha pogut facilitar a l’ARA les xifres concretes que desgranin totes les causes derivades de l’1-O. De fet, segons el còmput de l’entitat, més de la meitat són ferits en protestes -sense causa judicial derivada- i també hi ha centenars de persones contra les quals s’han acabat arxivant les investigacions. Una possible amnistia -que el govern espanyol ha rebutjat de bon començament- no afectaria, doncs, totes aquestes persones sense causes pendents amb la justícia.

Dins dels 3.000 represaliats, l’entitat hi computa les 1.083 persones ateses sanitàriament de l’1 al 4 d’octubre del 2017, entre les quals hi ha Roger Español, que va perdre un ull com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma, i els 357 ferits durant les protestes postsentència. També hi suma els 70 periodistes ferits en diverses mobilitzacions del Procés.

Condemnes i absolucions

Segons Òmnium, entre els 3.000 represaliats hi ha 44 persones condemnades. Ho són els nou presos polítics (també els tres exconsellers que no van entrar a la presó i que ja han complert la inhabilitació), els cinc membres sobiranistes de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell -la de Roger Torrent també està pendent d’una querella de la Fiscalia- i l’expresident Quim Torra, a l’espera d’un segon judici per la pancarta de suport als presos. No tots els casos fan referència a polítics, sinó que hi ha activistes com Marcel Vivet, condemnat a 5 anys de presó, i Adrià Sas, condemnat a 3 anys.

Però també hi ha hagut absolucions. L’abril d’aquest any la justícia va absoldre els cinc síndics de l’1-O i la cúpula dels Mossos també va ser exculpada per l’Audiència Nacional. I, igual que en les condemnes, diversos manifestants han sigut absolts. L’últim exemple: l’icònic noi de la dessuadora taronja. Encara que el pas per la justícia dels exculpats va acabar sense condemna, Òmnium també els suma al llistat de represaliats per les conseqüències d’haver estat immersos en causes per l’1-O. I el mateix passa amb els processos arxivats, com els 18 docents investigats per fer suposats comentaris ofensius contra l’actuació policial l’1-O, que també són part dels 3.000.

Les macrocauses

La majoria de macrocauses contra l’independentisme segueixen obertes. Entre els 3.000 represaliats hi ha els 56 investigats pel Tribunal de Comptes en relació a l’1-O i a la política exterior del Govern. Mentre que en el cas del referèndum ja es va saldar la fiança, els implicats en la causa del Diplocat encara esperen saber de què se’ls acusa i quina fiança hauran d’afrontar.

Tampoc es coneix encara el desenllaç de la primera causa contra l’1-O, la del jutjat 13, on una trentena d’alts càrrecs esperen judici (a més dels que han passat al TSJC). Una altra de les investigacions que agrupava més persones és la de la Fiscalia contra 712 alcaldes per l’1-O. Ara bé, en aquest cas només es van obrir 78 causes, de les quals n’hi ha 12 que es mantenen obertes -les restants es van arxivar-. Fins ara hi ha hagut dues sentències: van condemnar Bernat Solé, exconseller i exalcalde d’Agramunt, a un any d’inhabilitació, i han absolt dues vegades -la segona aquesta setmana- la fins ahir alcaldessa de Roses, Montse Mindan.

Entre les causes del 13, del Tribunal de Comptes i la dels alcaldes se sumen a la llista de represaliats gairebé 800 persones, tot i que més de 700 ja tenen la causa arxivada i alguns polítics com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva coincideixen en més d’una causa. De fet, en tres: la del Suprem i les dues del Tribunal de Comptes. Un dels que també repeteix és Miquel Buch, que era un dels 712 alcaldes -la causa no va tenir recorregut-, i ara la Fiscalia demana 6 anys de presó per a ell per haver fitxat com a assessor l’escorta de Puigdemont, a qui també volen empresonar. Els acompanyants de l’expresident en la seva detenció a Alemanya també estan pendents d’un plet. I uns altres que ja han declarat i estan a l’espera de veure si s’obre un judici són 24 bombers acusats d’abandonar el lloc de treball l’endemà de l’1-O.

Els manifestants

El terreny més pantanós per calcular l’abast de les causes derivades del Procés són els processos contra manifestants. Òmnium xifra en més de 1.000 els investigats i no precisa quin és l’estat de les causes. En aquest sentit, Alerta Solidària admet que és impossible tenir-ho tot sota registre. Sí que tenen comptabilitzat, però, que 316 persones han sigut imputades per diversos talls a les carreteres. 240 causes continuen obertes, la majoria d’elles als jutjats de Figueres, on 197 persones estan imputades pel tall del Tsunami a la Jonquera. Durant les protestes, especialment les de Via Laietana, una trentena de persones van passar per la presó.

Les protestes del Tsunami també mantenen relació amb una altra causa que suma 21 represaliats més: l’operació Volhov. Un operatiu que va detenir 21 persones i que va resultar ser un calaix de sastre que anava des de presumptes casos de corrupció fins a l’organització del Tsunami.

De la societat civil també es deriva la causa que afecta 18 persones per duplicar webs dels referèndum i dur a terme atacs informàtics després de l’1-O. Un d’ells és Joel Muñoz, que s’enfronta a més anys de presó que els líders del Procés.

Amb tot, encara falten set represaliats més: els exiliats. Puigdemont, Rovira, Gabriel, Puig, Comín i Ponsatí. El setè que comptabilitza Òmnium és Valtònyc, que tot i que no té una causa judicial lligada a l’1-O, el considera una víctima de la repressió. Pablo Hasél, condemnat per circumstàncies semblants, no forma part del recompte. Tampoc els 300 ferits o detinguts en les protestes pel seu empresonament.

https://www.ara.cat/politica/son-3-000-represaliats-als-quals-demana-l-amnistia_1_4034616.html

El Cercle d’Economia i el problema madrileny

La candidata del PP el 4-M, Isabel Díaz Ayuso, en l'acte de fi de campanya.

Des que als anys 90 acadèmics com Antoni Castells o Núria Bosch van començar a estudiar les balances fiscals entre territoris a Espanya i l’anomenat efecte capitalitat, que afavoreix la concentració de recursos a Madrid, ha plogut molt. Amb el temps, i moltes raons econòmiques més tard, un discurs que en aquell moment i fins molt després s’identificava amb posicions nacionalistes (i després independentistes) comença a fer forat en altres àmbits, fins i tot fora de Catalunya. Les denúncies del sistema de finançament i dels efectes de l’Estat en l’economia de Madrid ja no són exclusives de Catalunya. No deixa de ser significatiu que l’últim informe que s’ha fet amb profunditat sobre com Madrid actua com a aspirador de recursos el firmi l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Doncs bé, en aquest context, el Cercle d’Economia es va posicionar ahir de manera contundent sobre aquesta qüestió i va afirmar: “La capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspirador de recursos de la resta d’Espanya. No assumir una posició conscient del seu paper com a capital pot fer que a la resta del país hi hagi una forta desafecció”. 

Que una institució com el Cercle se sumi a la denúncia del paper que està jugant Madrid en el desenvolupament espanyol és important. Significa que una part de l’empresariat català, en molt bona part crític amb el sobiranisme i el Procés, ha pres consciència que un element veritablement distorsionador que ara mateix amenaça el desenvolupament de l’economia espanyola és el paper que està jugant Madrid, amb el seu dúmping fiscal per atreure tant empreses com grans fortunes i la concentració desproporcionada tant de funcionaris com d’organismes d’àmbit estatal. És important que aquest discurs el faci abans de l’accés als fons europeus, els anomenats Next Generation, que amenacen amb ser distribuïts de manera centralitzada pel govern espanyol, amb el dubte de si es respectarà el pes del PIB català i el caràcter de petita i mitjana empresa de la xarxa emprenedora.

El Cercle aposta també per un increment del pes industrial en l’economia catalana i lamenta que fins ara Catalunya no hagi aprofitat bé els fons que han arribat d’Europa. És una crítica en part injusta perquè la situació de riquesa relativa de Catalunya en el conjunt espanyol ha fet que aquests fons anessin majoritàriament a altres territoris o, en el seu defecte, que servissin per construir infraestructures que els connectessin amb Madrid. D’una manera o una altra, Madrid sempre sortia beneficiada per l’obsessió dels successius governs espanyols per construir un gran París o un Districte Federal. Potser ara es comença a veure el preu que està pagant la resta de l’Estat, sobretot en els territoris del que s’anomena l’Espanya buidada, les grans víctimes de la hipertròfia madrilenya impulsada amb decisions d’estat.

En tot cas, els empresaris catalans del Cercle han de fer una reflexió de per què han permès que aquest model, que perjudica clarament el teixit econòmic català però també el conjunt d’Espanya, tirés endavant. O almenys per què no van aixecar prou la veu ni van intentar exercir la seva influència per frenar-ho. ¿Potser per por a semblar massa catalanistes? ¿A ser considerats nacionalistes catalans pel nacionalisme espanyol? Madrid ara s’ha bunqueritzat, i la victòria d’Ayuso així ho demostra, i serà difícil revertir-ho. Almenys, el govern espanyol ha de saber que més enllà de la M-30 potser algun dia s’acabarà articulant una Espanya diferent que crearà riquesa més enllà de Madrid i que, com a mínim, va acumulant “desafecció”.

https://www.ara.cat/editorial/cercle-d-economia-problema-madrileny_129_4017480.html

SEGUNDO MAREY, BARRIONUEVO, VERA, … INDULTS

Diari Ara. 30 maig 2021.

David Fernàndez és periodista i activista social

Vera i Barrionuevo, que mai s’han penedit de res, van complir el 0,017% de la pena que havien de complir per haver ordenat un segrest que va durar 10 dies i que va certificar l’acta de naixement dels GAL. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena. I fa plorar. Dos mesos després d’aquell tercer grau exprés –un segon indult encobert– i d’aquelles nou hores de presó, Segundo Marey moria, com a conseqüència també de les seqüeles cròniques produïdes per aquell segrest d’estat i després de 18 anys cercant “una mica de justícia”. L’horror d’estat en la rebotiga de la crueltat.

https://www.ara.cat/opinio/segundo-marey-david-fernandez_129_4001186.html?

Rodalies: Adif & Renfe de vergonya

MODEST GUINJOAN.  18 d’abril de 2021

Per coincidències de la vida, en menys d’una setmana van tenir lloc al Col·legi d’Economistes de Catalunya dos actes relacionats amb Rodalies, el servei ferroviari espanyol de proximitat a Catalunya. El primer va ser la presentació d’un Pla pel període 2020-2030, l’enèsim que es fa i que comentarem en l’article de demà; l’altre acte va ser una conferència de l’economista Josep Reyner, “Rodalies/Infraestructures: instal·lats en el dia de la marmota?”,centrada no en promeses sinó en realitats, històriques i actuals.

La conferència de Josep Reyner, com a membre del grup Economistes pel Benestar, va consistir a fer un repàs ordenat i sistemàtic de dades que m’ha semblat oportú recollir per divulgar-lo, no només entre els milions de soferts usuaris de Rodalies a Catalunya, sinó també per als no usuaris que paguen impostos i voldrien una bona administració dels seus diners. Per a uns i altres, el cas d’Adif i de Renfe és, al meu entendre, un paradigma vergonyant de la concepció territorial, econòmica i, al capdavall, política de l’Estat. Comencem per les prioritats ferroviàries i després per la metròpoli madrilenya.

Al seu dia l’Estat espanyol es va plantejar dissenyar i executar l’objectiu de vertebrar Espanya a través d’una xarxa de ferrocarril d’una alta velocitat radial. A fe que no hi va estalviar esforços. Ara és líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (3.100) i segon país del món, després de la Xina, en aquest tipus d’infraestructura. El mastodòntic projecte ha rebut un impuls d’inversió pública extraordinari en les darreres dècades que contrasta amb l’oblit a què s’ha sotmès la inversió en Rodalies (per on hi transiten el 90% dels usuaris de ferrocarril enfront del 5% de l’AVE).

Doncs bé, en els prop de 30 anys que van de 1990 a 2018, la inversió en Rodalies a tot l’Estat ha estat de 3.680 milions, mentre que l’alta velocitat n’ha absorbit 55.888. Una mitjana de 131 milions anuals, enfront de 1996 milions (anuals) de l’AVE, és a dir, per cada euro invertit en Rodalies se n’han invertit 15,2 en alta velocitat (5% dels usuaris). Una part substancial d’aquest dispendi de país no ric, sinó mal administrat, ve de fons europeus. Del transport de mercaderies per ferrocarril, pràcticament no se’n sap res, perquè quasi no existeix ni ha merescut atenció política, per bé que és crucial en la lluita que avui en dia veiem clara que cal dur a terme contra el canvi climàtic. Però demanar això a un Estat que prioritza vertebrar-se a base de trens d’alta velocitat en comptes de servir a modestos usuaris diaris del tren, és com demanar que els olivers facin préssecs.

La inversió en Rodalies no només ha estat la gran oblidada de l’administrador d’infraestructures ferroviàries (Adif), sinó que el poc que s’ha invertit ha tingut com a destinació principal a la comunitat autònoma de Madrid. En el període considerat (1990-2018) s’ha destinat a Madrid el 48% de la inversió estatal en Rodalies. La concentració no està malament per un territori d’una superfície com la mitjana d’una província catalana (8.000 km2) i una població inferior a la del conjunt de Catalunya i que representa el 14,3% del conjunt de l’estat.

A Madrid s’han obert 215 km nous de vies entre 1965 i 2018. En el mateix període, a Catalunya (com a exemple) se’n han obert 34. La xarxa ferroviària en via única representa a Catalunya una xifra escandalosament alta: el 46% de tota la xarxa; a Madrid és de l’11%. El percentatge de xarxa en via quàdruple a Madrid representa l’11% de tota la xarxa. A Catalunya és el 0%.

En la meva opinió, a remolc de la conferència de Josep Reyner d’aquesta setmana passada, Adif i Renfe representen en un àmbit molt específic (el ferroviari) una manera d’entendre Espanya i Madrid. Semblen talment peces al servei de l’únic gran projecte espanyol en el qual coincideixen històricament dretes i esquerres, que no és altre que un gran Madrid com a capital i melic del territori espanyol. Un territori sense el qual la capital no existiria, perquè si existeix és per exercir el poder sobre la perifèria. I que en l’àmbit ferroviari s’instrumenta a través de les dues societats amb seu i vocació madrilenya. Això repercuteix sobre la perifèria catalana en termes com els que hem indicat i en d’altres que tractarem demà.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-1_601718_102.html

Rodalies: Adif i Renfe de vergonya (i 2)

 19 d’abril de 2021

Ja tenim nou Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030. Benvingut! No sé quantes vegades s’han presentat plans semblants i sempre els hem rebut educadament i amb una certa il·lusió de l’“aquesta vegada sí”, es complirà.

El punt de partida de la situació actual de la xarxa ferroviària (Adif) i de l’explotació (Renfe) la va sintetitzar bé l’economista pel benestar Josep Reyner en la seva conferència al Col·legi d’Economistes de Catalunya. En l’article d’ahir hi vaig recollir algunes dades comparatives entre Rodalies Catalunya i Rodalies Madrid. Hi ha més coses que afecten la infraestructura a Catalunya. Exemples:

  • Vies antigues. Algunes de les més velles (més de 40 anys), són les que des de Barcelona van a Vic, Manresa, Sant Vicenç per l’interior i altres.
  • Nombrosos trams amb nivells de saturació al màxim (a partir de 50% de saturació, hi ha risc d’incidències). Exemples: a Barcelona, als túnels de Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia se supera el 85% a la majoria de franges horàries; els trams Sant Vicenç de Calders-El Prat de Llobregat, el de BCN Sants-El Prat, entre altres, superen en moltes franges horàries el 75% de saturació.
  • Subestacions elèctriques velles (un 46% té entre 20 i 40 anys, un 5% més de 40 anys).
  • Trens vells: l’antiguitat mitjana del parc mòbil és de 20,2 anys.
  • Estacions de rodalies BCN: 24 amb andanes inferiors a 200 metres (limita la capacitat), 27 amb alçades no ajustades a normativa, entre altres.

L’operador de Rodalies, Renfe, ve molt condicionat pel seu propi parc mòbil i per l’estat de la infraestructura. Dos indicadors de servei aportats per Reyner són 1) el gran augment en els darrers anys del nombre d’incidències de més de 100 minuts de retard i 2) la caiguda de la satisfacció dels usuaris amb la puntualitat.

Les competències de la Generalitat en l’àmbit de rodalies són limitadíssimes, per bé que al seu dia podria canviar d’operador. Mentrestant, per dir-ho en plata, pràcticament no hi pinta res. Qui mana és a Madrid. I què ofereix Madrid ara a Rodalies de Catalunya?

Doncs una inversió de 6.345 milions fins el 2030, dels quals la major part (4.622) es comprometran (que no vol dir que s’executin) d’aquí al 2025. El pla té l’avantatge que neix amb una part ja planificada, en execució i licitada. També escomet la urgent renovació del parc mòbil i es compromet a donar comptes de la seva realitat amb informes semestrals d’execució.

El pla té tres peròs, dels quals, personalment, no sé quin és pitjor:

El primer és que la Generalitat no hi ha pintat res en el Pla 2020-2030. Sort que és el teòric titular del servei i la màxima autoritat de Catalunya.

El segon però és el de les mancances. Per exemple, hi ha grans obres que segueixen en la fase d’estudis i no se’n preveu l’inici en aquesta dècada, entre les quals la nova línia Castelldefels-Cornellà-Zona Universitària o la línia orbital Maresme-Baix Penedès. Tampoc s’explicita en el pla com es finançarà ni com es compatibilitza una xarxa tan saturada amb el transport de mercaderies.

El tercer però és el prestigi del tàndem Adif-Renfe a partir de plans anteriors semblants. Dades: 1) Pla de Rodalies de BCN 2008-2015: inversió prevista de 4.000 milions d’euros; inversió executada, 560 milions; 2) Pla d’Infraestructures (PDI) 2011-2020: inversió prevista 4.873 milions d’euros; inversió licitada i executada 235 milions. Un es pregunta per què el pla que s’ha presentat s’hauria de fer realitat, per molt que al capdavant hi hagin posat la figura local, amable i experta de Pere Macias com a coordinador.

En Reyner, en la seva conferència va manifestar el seu escepticisme sa al voltant del nou Pla de Rodalies. Personalment, he de dir, senzillament, que no me’l crec (el pla), perquè tinc la impressió fonamentada que, en el fons, a l’Estat li importa poc, per no dir gens, el que passi amb Rodalies de Catalunya. Que s’esperin, que (com passa sovint) el tren ve amb retard.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-i-2_601922_102.html