Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta
Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.
Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.
Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.
A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.
Algunes de les conseqüències seran “irreversibles” Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.
El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.
Desde el inicio de la invasión rusa en Ucrania, la sociedad civil ucraniana se ha organizado de forma espontánea y valiente para contrarrestar la ocupación militar mediante cientos de acciones no violentas, que incluyen actos de desobediencia civil, bloqueo de carreteras, tareas de evacuación de civiles o campañas comunicativas. El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra, elaborado por el profesor Felip Daza en el marco de un proyecto conjunto del ICIP y Novact, examina la resistencia civil noviolenta ucraniana entre febrero y junio de 2022 con el objetivo de identificar las dinámicas organizativas y las características de las diferentes acciones, su evolución y los impactos y soportes que han logrado.
El documento analiza un total de 235 acciones de resistencia civil no violenta, plasmadas en un mapa interactivo, e incluye un decálogo de recomendaciones dirigidas a gobiernos y sociedad civil ucraniana e internacional para reforzar la no violencia como vía de transformación de los conflictos.
El trabajo constata que algunas acciones de resistencia contribuyeron a frenar la invasión en el norte del país y obstaculizaron el proceso de institucionalización de la ocupación militar en sus primeras etapas. Asimismo, la noviolencia ha creado condiciones y estrategias para mantener la cohesión social y la resiliencia comunitaria ante el miedo y la incertidumbre provocadas por la invasión. También ha reforzado la gobernanza local, gracias al empoderamiento de los actores sociales y a una mejor coordinación con las autoridades locales.
La sociedad civil organizada también ha permitido construir un amplio sistema para el desarrollo de labores de evacuación, transporte y reubicación de personas afectadas por la violencia. Asimismo, la labor de monitoreo de crímenes de guerra desarrollada por las organizaciones de defensa de los derechos humanos ha evitado la indefensión jurídica de la población y ha empoderado a las comunidades a denunciar abusos.
Según el autor del informe Felip Daza “la respuesta civil noviolenta del pueblo ucraniano es una experiencia única que puede servir de inspiración para otros conflictos armados, pero sobre todo es la semilla para reconstruir el país y tejer alianzas regionales para detener la barbarie de la guerra”.
Metodología y tipología de acciones
La investigación se basa en un trabajo de campo sobre el terreno, efectuado entre los días 2 y 18 de abril de 2022, por parte del autor Felip Daza y la fotógrafa y operadora de cámara Lorena Sopena. Durante la estancia se recogieron datos y testigos a partir de entrevistas con 55 actores políticos y sociales del país, entre ellos representantes de instituciones públicas, ONG, activistas, académicos e instituciones religiosas.
La recogida de información ha permitido elaborar un mapa interactivo con 235 acciones noviolentas verificadas y sistematizadas, desde el 24 de febrero hasta el 30 de junio de 2022. Las acciones registradas se dividen en tres tipologías: acciones de protesta y disuasión (148), acciones de intervención noviolenta (51) y acciones de no cooperación (36). Las acciones más numerosas fueron las de protesta, entre las que se incluyen las manifestaciones y concentraciones públicas, registradas sobre todo en el sur del país, en las zonas bajo ocupación rusa, y durante las primeras semanas de la invasión.
A partir de abril, las manifestaciones se redujeron de forma drástica fruto de la represión, con detenciones arbitrarias y secuestros de activistas. Por el contrario, la resistencia adoptó una estrategia basada en acciones clandestinas, de desobediencia y no cooperación. Destacan, por ejemplo, iniciativas como las de colgar lazos de colores en los municipios, campañas de comunicación vía redes sociales, las cartas de dimisión firmadas por las direcciones de escuelas de Melitopol o la negativa de algunos docentes de dar clases con programas rusos.
Las acciones de intervención noviolenta se popularizaron al inicio de la invasión, con el bloqueo de tanques rusos por parte de la ciudadanía ucraniana y la construcción de barricadas. Estas acciones tuvieron un impacto directo, al hacer retroceder los objetivos militares de Rusia. El informe también constata que la resistencia civil no violenta contribuyó a frenar la invasión en el norte del país.
Recomendaciones
El informe incluye un decálogo de recomendaciones para gobiernos, organismos y sociedad civil de Ucrania y a nivel internacional, entre las que, apoyar material y financiero a las acciones de resistencia, crear programas de protección para activistas y de investigación de los crímenes de guerra, o incidir en el diseño de una seguridad que ponga en el centro a las personas y las comunidades.
El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra (colección Informes ICIP) es fruto de un proyecto conjunto con Novact y con la colaboración de la Friedrich-Schiller-University Jena y la ONG alemana Corridors. El trabajo está disponible en formato electrónico en catalán, castellano, inglés y ucraniano.
Como parte del mismo proyecto, se ha publicado una serie de videos sobre algunas de las experiencias de resistencia noviolenta, disponibles en la web del ICIP y en el canal ICIPTube.
Catalunya perd una quarta part de la seva aigua potable per culpa de les fuites, segons l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Una dada especialment preocupant atesa la greu situació de sequera que viu el país. Així, segons ha avançat RAC1, l’any passat es van deixar escapar 134.300 milions de litres. És a dir, 134 hectòmetres cúbics. Una quantitat amb la qual gairebé es podria omplir el Pantà de Sau.
Sens dubte, aquestes fuites són un problema que cal resoldre urgentment. I és que, sense elles, Catalunya tindria el doble de reserves d’aigua que té ara. I, per tant, no estaríem en alerta per sequera. Però el cas català no és una excepció, ja que Espanya perd una quantitat d’aigua molt similar.
Un problema que té el seu origen en el mal estat de les canonades
Principalment, Catalunya perd tanta aigua per culpa del mal estat de les seves canonades. N’és un bon exemple el cas de Badalona, on fa dues dècades que desapareixen 180.000 litres cada dia. També ho és el cas d’Olot, que ha admès que perd el 40% de l’aigua que li arriba.
Malgrat aquests darrers casos que han transcendit a l’esfera pública, l’ACA assenyala que es tracta d’un problema generalitzat. Davant d’aquest escenari, l’ACA reclama als ajuntaments del país que arreglin com més aviat millor les canonades.
La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, i el director de l’ACA, Samuel Reyes, en una roda de premsa després de la cimera sobre la sequera / ACN
Jordà admet que a Catalunya “tenim un problema” amb les canonades
La consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà, ha admès que a Catalunya “tenim un problema” amb el mal estat de les canonades. En una entrevista a RAC1, ha afirmat que “a Catalunya tenim el problema que som deficitaris en el tema de l’aigua”.
D’altra banda, la consellera també ha parlat sobre el punt de la cimera contra la sequera que ha impossibilitat l’acord entre Govern i els partits de l’oposició, el règim sancionador. “No és normal que pivotem tot el debat de l’aigua al voltant del terreny on alguns han volgut portar-lo, el del règim sancionador, que en realitat només serveix per dissuadir”, ha declarat.
Finalment, Jordà ha lamentat que en la cimera d’aquest divendres el PSC “s’encaparrés amb el tema de la sanció als municipis”. “Per la resta, hi ha l’acord”, ha reblat. I ha criticat l’actitud dels socialistes per “jugar amb la calculadora i amb el calendari electoral”. “Hauríem d’estar molt per sobre de la calculadora. Les urgències són les que són. No sé com ens en sortirem, però ens en sortirem”, ha afirmat.
El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.
El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.
La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.
L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.
Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.
Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.
La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.
La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.
Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.
Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.
Substàncies i rutines Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.
Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa? Tòxics químics, biològics i radioactius.
Radioactius a casa? El gas radó és cancerigen.
No m’espanti. Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.
Com es pot detectar i eliminar? Ventilibétota la casa diàriament.
Amb això n’hi ha prou? L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.
Esperem que les vagin instal·lant. També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.
I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me? Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.
Denunciï un tòxic poc advertit. No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.
Per què? Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.
El vidre és més sa? Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.
Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles? No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.
Quina és la llista negra? Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.
I si hi ha molta porqueria? El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.
Altres substàncies que cal evitar? Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.
No és millor advertir l’autoritat? El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.
Al dormitori, ataca algun tòxic? El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…
Mira molt prim, vostè. Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.
Mòbil idescans són incompatibles? Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.
Dono fe que ajuda a relaxar-se. I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.
Tota mena de roba? D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.
Busquem moda non tox. Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.
“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.
Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK
Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.
En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.
Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.
De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.
Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.
A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica
Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia (REUTERS/Amanda Perobelli)
Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.
Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.
📣 Reforming environmentally harmful subsidies would unlock business opportunities and incentivize companies to pursue #NaturePositive models.
El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.
També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.
Resistència a eliminar aquestes subvencions
A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.
En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.
“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”
L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.
“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”
El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.
Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les
Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.
Expliqui’m la seva història.
Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.
Viu a la selva?
Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.
Veu poc els seus fills?
Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.
Quines coses?
El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.
Recorda la seva primera trobada?
La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.
I què va fer el goril·la?
Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.
Es comunica vostè amb els goril·les?
Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.
Què li han ensenyat els goril·les?
La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.
Interactuen amb vostè?
Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.
Hi ha tingut proximitat física?
De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.
Quin ensurt.
He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.
Potser fins i tot són millors que nosaltres.
Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.
Per a què els volen, els furtius?
Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.
I què fan quan cauen en trampes?
Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.
Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?
Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.
El progrés s’està menjant la selva?
La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.
Què sent quan s’endinsa a la selva?
És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.
És la primera vegada que surt de la seva terra.
Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.
I què ens portaria d’Uganda?
Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.
El bosc a la mirada
La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.
La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida
Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)
Conferència sobre Biodiversitat, COP15
Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.
Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.
A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.
Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.
Mig planeta reserva natural?
Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.
Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.
S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.
Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.
S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)
Sisena extinció massiva?
És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.
L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.
Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.
Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.
La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)
La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.
El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:
“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”
Estem subvencionant la nostra extinció
Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.
La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.
També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.
Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.
La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)
La biodiversitat és la base de l’economia
És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.
L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”
Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.
Bones experiències
Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.
Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.
Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.
Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projectePristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.
L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra.
Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar.
Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.
Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.
La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)
Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.
Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.
El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.
En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España
Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.
Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.
Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.
Una infraestructura pionera El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.
“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.
“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.
El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.
Un proyecto de ambición internacional El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.
El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.
“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.
El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.
Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.
En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.
gutta cavat lapidem 