Category Archives: Natura

Ja hi ha gairebé 200 espècies invasores a Catalunya

“La culpa és nostra no seva”. Catalunya té 1.678 espècies exòtiques detectades i un 12% ja estan molt esteses i es consideren invasores inerradicables.

Exemplars de coipú, una de les espècies invasores que més ha crescut a Catalunya en l’última dècada JM ROCEK

Es creu que va ser d’una granja de França, dedicada a la cria per fer abrics, que el coipú va escapar-se i va començar a proliferar i expandir-se fins a arribar, fa escassament deu anys, a Catalunya.

En un temps rècord, aquest rosegador, originari de Sud-amèrica i amic dels hàbitats humits, ha escalat com una de les espècies invasores que està causant més estralls al país.

Tot i que el fred del port de la Bonaigua va ajudar a retardar-ne l’arribada, finalment va trobar la manera de travessar Catalunya per la zona de l’Empordà i s’ha convertit en un malson per als pagesos de les comarques de Girona.

De fet, la Generalitat presentarà demà un pla per combatre la plaga d’aquesta rata herbívora que malmet els cultius i espais naturals a la zona.

Ailant (Ailanthus altissima), espècie invasora procedent de la Xina.

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

https://www.ara.cat/societat/canvi-climatic/coipu-vespa-asiatica-cranc-blau-ja-hi-gairebe-200-especies-invasores-catalunya_1_4603152.html

Eliminar els subsidis que danyen la natura, un repte difícil per a la COP15

A la cimera de la biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir el medi i frenar la crisi climàtica

Una vista aèria mostra un arbre mort en un bosc de l’Amazònia
(REUTERS/Amanda Perobelli)

Cada any es financen activitats que són perjudicials per a la natura amb subvencions que arriben a 1,8 bilions de dòlars amb diners públics a tot el món, xifra que suposa el 2% del PIB mundial.

Dels 1,8 bilions de dòlars gastats cada any, la majoria financen l’extracció de combustibles fòssils; en concret, se’ls dona quatre cops més diners que els destinats a combatre la crisi climàtica, però també es paga per sistemes agrícoles destructius de la biodiversitat, la desforestació, la pesca insostenible que contribueix a l’esgotament de les espècies, la construcció o el transport.

El 90% dels ajuts a l’agricultura fan empitjorar l’escalfament global i augmenten les desigualtats excloent els petits agricultors, que sí que fan agricultura sostenible.

També es donen subsidis per a la desforestació de l’Amazones, per exemple, per produir farratge per a animals de granja.

Resistència a eliminar aquestes subvencions

A la COP15 de biodiversitat de Mont-real es vol aconseguir que es prohibeixin i que els diners es destinin a protegir la natura i frenar la crisi climàtica.

En declaracions a TV3, la ministra de Medi Ambient de Xile, Maisa Rojas, apunta que hi ha molta resistència a canviar el sistema econòmic.

“Aquests subsidis existeixen perquè ens hem muntat una estructura econòmica els darrers 100 anys que ho permet i per això hi ha moltes resistències a eliminar-los, perquè ens fiquem al cor del nostre sistema econòmic.”


L’any 2010 es van fixar els objectius per a la biodiversitat per al 2020, els coneguts com a objectius d’Aichi, i ja es va incloure aquesta qüestió. Lucía Ruiz, coordinadora de biodiversitat de WWF, explica que es persegueix des de fa anys, però que no s’acaba d’aconseguir.

“Els objectius d’Aichi es van comprometre a atendre i eliminar per complet per al 2020 els subsidis nocius per a la biodiversitat. I aquests objectius no s’han aconseguit.”

El document final estableix el propòsit d’eliminar gradualment les subvencions nocives per a la biodiversitat fins a arribar, el 2030, a una reducció de 500.000 milions de dòlars a l’any.

https://www.ccma.cat/324/eliminar-els-subsidis-que-danyen-la-natura-un-repte-dificil-per-a-la-cop15/noticia/3202574/

A Catalunya veig pocs nens pel carrer i molts gossos amb abric

Joy Tugume, guarda forestal a la selva ugandesa que té cura dels goril·les

Tinc 31 anys. Vaig néixer i visc a Uganda. Estic casada i tinc dos fills, de 4 i 2 anys, que viuen amb el seu pare a Wakiso i a temporades amb mi a la selva. Em dedico a protegir els goril·les de muntanya als parcs naturals. Per protegir la selva necessitem turisme i per tant carreteres amb bon estat Soc cristiana.

Expliqui’m la seva història.

Una oenagé nord-americana em va pagar els estudis i em van animar a aconseguir la titulació per a la conservació de la biodiversitat, i així em vaig convertir en ranger.

Viu a la selva?

Sí, al parc natural de Mgahinga. Tinc dues famílies, la humana i la dels goril·les, i no puc prescindir de cap de les dues.

Veu poc els seus fills?

Els vaig a visitar quan tinc una setmana lliure i ells passen les seves vacances al parc i així puc explicar-los coses essencials.

Quines coses?

El respecte per la vida. Els explico que els goril·les són éssers humans salvatges que van decidir no sortir del bosc.

Recorda la seva primera trobada?

La primera vegada que em vaig internar a Magahinga pensava que els goril·les eren a les copes dels arbres i de sobte al meu costat hi havia un exemplar de 230 quilos, em vaig espantar i vaig cridar.

I què va fer el goril·la?

Em va mirar tranquil i va seguir amb les seves coses. En aquell moment em vaig enamorar del Rukundo, que en la nostra llegua significa amor: l’ anomenem així perquè protegeix la resta de la família amb molt d’amor.

Es comunica vostè amb els goril·les?

Els veig pràcticament cada dia des de fa sis anys i faig un so quan m’hi apropo, com un gargamelleig, i si no em responen sé que no m’hi he d’acostar més perquè hi ha conflicte.

Què li han ensenyat els goril·les?

La importància de la generositat en la vida en societat. Es cuiden els uns als altres i quan un falta ho senten moltíssim. Em commou veure com les mares cuiden els seus petits, són molt afectuoses. Els carreguen a l’esquena, igual que he fet jo amb els meus fills.

Interactuen amb vostè?

Quan els goril·les ens veuen arribar es relaxen molt, saben que hi som per protegir-los. En una ocasió uns goril·les no habituats als humans es van trobar amb la família Nyakagesi, com els anomenem, i hi va haver una baralla; però així que ens van veure tots es van tranquil·litzar, no calia continuar lluitant, els seus protectors havien arribat.

Hi ha tingut proximitat física?

De vegades el Rukundo m’ha fet una demostració de força, ha trencat un tronc i s’ha aproximat a mi imitant el gest de colpejar-me, però no ho fa mai, només em mostra la seva força.

Quin ensurt.

He viscut moments en què m’he sentit molt connectada amb ells. Vaig veure com naixia un nadó, mentre dues femelles de la família van adoptar el rol de matrones, i aquell amor em va impressionar, són com nosaltres. Una persona que mata un goril·la està matant un semblant. I a més la seva reproducció és molt lenta, triguen entre dos o dos anys i mig a donar a llum.

Potser fins i tot són millors que nosaltres.

Hauríem d’aprendre d’ells perquè de vegades els humans no som capaços de tenir cura els uns dels altres. Aquesta família de goril·les de nou membres és l’única a tot el parc de Mgahinga, són un tresor. Els últims dos anys n’hem rescatat dos que havien caigut en trampes de furtius.

Per a què els volen, els furtius?

Posen trampes per a antílops i búfals per portar carn a casa i els goril·les hi queden atrapats. Nosaltres patrullem i desmuntem les trampes, però el parc és enorme.

I què fan quan cauen en trampes?

Truquem als doctors de goril·les i mentre ells anestesien l’exemplar per alliberar-lo i curar-lo, nosaltres establim una barrera de protecció entre la família i el goril·la perquè es posen molt nerviosos.

Hi comença a haver consciència que cal protegir els goril·les a Uganda?

Cada vegada més, una de les tasques més importants que duem a terme els rangers és la reeducació dels furtius, que acaben ajudant-nos a detectar les trampes i a monitorar els goril·les.

El progrés s’està menjant la selva?

La globalització i el desenvolupament d’infraestructures estan afectant el futur dels parcs, s’estan envaint zones de natura salvatge i desforestant, d’aquí el meu compromís, no vull que desaparegui.

Què sent quan s’endinsa a la selva?

És com un viatge a un passat meravellós, sorprenent. Jo ensenyo als meus fills que el nostre origen és al bosc i no a les ciutats. La sensació de pertànyer al bosc la sents immediatament quan t’hi endinses.

És la primera vegada que surt de la seva terra.

Si hi ha una cosa que m’agradaria traslladar de les seves ciutats a Uganda és la netedat. M’ha cridat molt l’atenció que la gent no tiri coses a terra.

I què ens portaria d’Uganda?

Més boscos, que els seus són petits, i més nens als carrers. Vostès no tenen nens però sí molts gossos amb abrics. És estrany.

El bosc a la mirada

La Joy és la protagonista del curt documental que porta el seu nom, una de les poques dones rangers ugandeses que tenen cura dels últims goril·les de muntanya al parc nacional de Mgahinga. El curt està dirigit i coproduït per Aner Etxebarria i Katz Studio, amb la col·laboració de Rift Valley Expeditions i Panasonic. JOY va de festival en festival, acaba de presentar-se al BBK Mendi Film de Bilbao i s’ha projectat a Cinesa Diagonal de Barcelona, després de passar pel BNFF2022 del Canadà i el Wildscreen de Bristol. Aquesta dona porta el bosc a la mirada i està desitjant tornar amb els seus goril·les salvatges. Assegura que té dues famílies, la dels goril·les, formada per nou goril·les de muntanya dels mil que es creu que queden al planeta i que encara viuen en llibertat, i el seu marit i els seus dos fills, Favour i Abie, de dos i quatre anys.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221221/8653323/espanya-veig-pocs-nens-pel-carrer-i-molts-gossos-amb-abric.html

COP15: aturar l’extinció massiva d’espècies, imprescindible per a la supervivència humana

La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida

Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)

Conferència sobre Biodiversitat, COP15

Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.

Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.

A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.

Un centenar de països, liderats per Costa Rica i França, s’han unit en la High Ambition Coalition for Nature and People, per defensar el 30% de reserves per a la natura el 2030.

Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.

Mig planeta reserva natural?

Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.

Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.

S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.

Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.

S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)

Sisena extinció massiva?

És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.

L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.

El 2019 l’ONU va publicar el primer gran informe científic sobre l’estat de la biodiversitat mundial.

Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.

Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.

La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)

La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.

El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:

“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”

Estem subvencionant la nostra extinció

Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.

La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.

També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.

Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.

La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)

La biodiversitat és la base de l’economia

És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.

L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”

Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.

Bones experiències

Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.

Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.

Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.

Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projecte Pristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.

La reserva oceànica més gran del món és a Hawaii, el Monument Nacional Papahanaumokuakea. Ampliar-la als 1,5 milions de quilòmetres quadrats actuals, com tres vegades Espanya, va ser l’última signatura com a president dels Estats Units de Barack Obama, el 2016.

Els beneficis de deixar viure en pau la natura es van evidenciar durant el confinament del 2020, quan la vida salvatge es va recuperar i va fer acte de presència a ciutats d’arreu del món.

Entendre qui som

L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra. 

Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar. 

Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.

Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.

La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)

Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.

Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.

El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.

https://www.ccma.cat/324/cop15-aturar-lextincio-massiva-despecies-imprescindible-per-a-la-supervivencia-humana/noticia/3199561/

El ‘Arca de Noé’ de las plantas

En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España

Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.

Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.

Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.

Una infraestructura pionera
El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.

“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.

“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.

El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.

Un proyecto de ambición internacional
El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.

El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.

“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.

El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.

Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.

En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.

https://www.eldiario.es/sociedad/semillas-mundo-mil-vegetales-espanoles-llegan-silo-artico-svalbard-arca-noe-plantas_1_9069596.html

El oscuro rastro en el agua del negocio de la carne barata

Aragón (España), Herefordshire (Reino Unido), Baja Sajonia (Alemania) se han convertido en áreas de altísima concentración de granjas intensivas. Una investigación transnacional revela las causas que multiplicaron el número de animales mientras se contaminaban ríos, acuíferos e incluso el agua del grifo.

España y Alemania han convertido la producción de cerdo para exportación en una de sus historias económicas de éxito en este primer cuarto de siglo. El gigante británico de los supermercados Tesco tiene en la carne de pollo uno de sus principales reclamos. La carne barata deja amplios márgenes de ganancia pero producirla reduciendo al mínimo los costes, especialmente los de transporte, ha concentrado las granjas en territorios incapaces de asumir ya los daños producidos en las aguas por los excrementos de los animales.

Una investigación transnacional liderada por DATADISTA y The Guardian, con la colaboración de elDiario.es para su difusión y que ha contado con la financiación del Journalismfund.eu, localiza las zonas de muy alta concentración de ganadería intensiva en tres países europeos, analiza cómo los territorios elegidos fueron capturados por el negocio de la carne, demuestra con datos e imágenes prácticas de alto riesgo como la sobrefertilización con purines de terrenos muy por encima de los límites fijados y el grado de daño que soportan ya sus aguas.

ARAGÓN, TIERRA DE MEGAPRODUCTORES MUNDIALES DE CERDO

Abril de 2011. El alcalde y natural de Ejea de los Caballeros, el socialista Javier Lambán, hoy presidente del Gobierno de Aragón, participa en la inauguración de la fábrica de piensos de la catalana Vall Companys en su localidad. Inversión: 25 millones de euros. Más que cualquier presupuesto municipal anual de Ejea en toda su historia. La firma catalana, que ya es altamente rentable, recibe ayudas públicas millonarias para la fábrica.

Dos años más tarde, Vall Companys compra un matadero en la misma localidad. No es la única. Piensos Costa, Grupo Jorge, otras grandes integradoras españolas del sector porcino, algunas en la lista de los megaproductores mundiales de cerdo, empezaban a convertir Aragón en la tierra desde la que reforzar su pujante expansión internacional. Necesitaban integrar granjas. Cada vez más. Cada vez de mayor tamaño. Lo más cerca posible de sus fábricas de pienso y mataderos. El ahorro de costes es una de las claves de su negocio. La mecha estaba encendida.

CAMPOS QUE NO AGUANTAN MÁS PURÍN

Los cerdos son de la integradora, el pienso y los medicamentos los suministran sus filiales, se encargan del transporte y los servicios veterinarios, todo salvo la gestión de los purines, los excrementos del cerdo. La parte que entraña mayor riesgo de contaminación de las aguas por nitratos y de emisión de gases de efecto invernadero es responsabilidad del granjero. El purín se usa fundamentalmente para fertilizar los campos pero trasladarlo a más de 5 km de la granja no es rentable para su dueño. A vista de dron no ha sido difícil localizar purín recién extendido justo al lado de una granja.

Un análisis realizado por primera vez para esta investigación, utilizando los datos del Instituto Aragonés de Gestión Ambiental (INAGA) de 1,8 millones de parcelas agrícolas, desvela que unas 400.000 hectáreas de Aragón soportan ya más nitrógeno de lo permitido por la normativa. Es el 25% de la tierra apta para fertilización. En miles de parcelas se triplican los niveles permitidos. Y bajo el suelo, los acuíferos, presente y sobre todo futura fuente de abastecimiento de agua para consumo humano, presentan concentraciones de nitratos que doblan muchas veces el límite legal y seguro para la salud.

AGUA QUE NO HAS DE BEBER

En el término municipal de La Sotonera (Huesca), 903 personas conviven con 14 explotaciones porcinas con capacidad para 46.733 animales. En los últimos ejercicios, en Lierta, un pequeño núcleo urbano perteneciente a La Sotonera, hay periodos del año en que los camiones del Ayuntamiento recorren las calles repartiendo semanalmente garrafas de agua entre los vecinos. La del grifo no se puede beber. Los niveles de nitratos acumulados superan por mucho el límite de 50 miligramos por litro considerado admisible para consumo humano.

Durante 2020, la Dirección General de Salud Pública de Aragón detectó 93 mediciones por encima de 50 mg/litro en 37 zonas de abastecimiento humano afectando a una población de 6.997 personas. Entre 2016 y 2020, 49 municipios de Aragón superaron el límite en algún momento del año.

LA PROTESTA CAPTURADA

El pasado 28 de mayo, la ciudad de Huesca se vistió de gala para acompañar el paso de más de 3.200 militares bajo la presidencia de los Reyes de España en el Día de las Fuerzas Armadas. Huesca prohibió por unos días la aplicación de purines y estiércoles a menos de dos kilómetros de la última vivienda. No querían que los visitantes sufriesen los olores. Los oriundos rara vez se quejan. En muchos municipios el número de personas que vive de uno u otro modo del cerdo es mayoritario y oponerse a él genera conflictos.

La legislación autonómica de Aragón ha dejado buena parte de la responsabilidad de la proliferación de las granjas en manos de los ayuntamientos, que ven llover millones sobre sus localidades muy por encima de sus presupuestos anuales. Hay excepciones: Loporzano ha demostrado que se puede estar a favor del cerdo y enfrentarse al modelo intensivo.

POLLO DEL TESCO EN EL RÍO QUE AMAN LOS BRITÁNICOS

En 2013, el gigante británico de los supermercados Tesco firmó un acuerdo con Cargill, propietaria de una planta de procesado de pollo en Hereford, para llevar a sus lineales carne de ave barata, o como dicen en Tesco, lograr su objetivo de “ofrecer comida saludable y a precios asequibles para millones de personas”. Ese mismo año, Cargill anunciaba una inversión de 35 millones de libras para ampliar sus instalaciones. Necesitaba capacidad para atender los pedidos de Tesco. Las solicitudes para instalar granjas de pollos en la zona se multiplicaron. Científicos, activistas y políticos señalan los excrementos de los pollos entre las causas de la contaminación por fósforo del río Wye, uno de los más apreciados en el Reino Unido.

BAJA SAJONIA, EL CINTURÓN DEL CERDO

Hay un conocido dicho, poco del agrado de la población local, que dice que si circulas por Alemania con las ventanillas bajadas sabes perfectamente por el olor cuándo atraviesas la Baja Sajonia. Has llegado al corazón de una industria del cerdo de 6.000 millones de euros que envía miles de toneladas de carne alrededor del mundo. Eso ha tenido un coste. Mapas del llamado cinturón del cerdo dibujan en la región un círculo rojo de emisiones de amoníaco procedentes de las granjas y de nitratos en las aguas subterráneas. Las medidas para revertirlo llegan tarde. Cuando los nitratos contaminan el agua, pueden pasar décadas hasta que se recupera la calidad y solo si se toman medidas drásticas.

https://especiales.datadista.com/medioambiente/contaminacion-agua-macrogranjas/

El cambio necesario

La rotura del glaciar italiano dejó víctimas de una tragedia para la que no encontramos sentido, pero estas tragedias “deben empujarnos a buscar urgentemente nuevas formas que respeten a las personas y la naturaleza” (papa Francisco). ¿La Tierra está viva? Platón diría que “tiene su propia psique”. Anima mundi era la expresión de los filósofos griegos como Platón y Plotino para referirse a esa mente del mundo. ¿Podemos conectar con esa mente?

Somos un microcosmos, tenemos un alma que conecta con esa anima mundi . La falta de sentido en la vida humana, lo que es “el hombre frente al vacío existencial” (Viktor Frankl), “la insoportable levedad del ser” (Milan Kundera) es causa de las nuevas enfermedades psicológicas. Perdemos la relación con la Tierra y con los demás. Esta época nos pide un salto de conciencia, un despertar y abrir los ojos al “alma del mundo”. El camino del ser, recuperar nuestra alma y conectar con el anima mundi , trascender el modelo productivo, desprogramarnos de tantas necesidades impuestas, dejar un consumismo inútil y poner nuestras energías en cosas que aporten al auténtico crecimiento…

Un nuevo paradigma para un mundo más sostenible, más en contacto con la naturaleza y lleno de espiritualidad en el que cada uno esté en conexión consigo mismo y con todo.

Llucià Pou Sabaté, Doctor en Teologia

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20220715/8412020/cambio-necesario.html

Espoli dels últims exemplars de corall vermell en les aigües de Sant Feliu de Guíxols

El Grup de Natura Sterna ha constatat el robatori de la branca de corall vermell més gran de la zona d’uns 15cm de llargada, situada a 31 metres de profunditat a Port Salvi

Corall vermell

El passat 17 de setembre, un bussejador del Grup de Natura Sterna va constatar l’espoliació de la branca de corall vermell (Corallium rubrum) més gran inventariada fins ara en aigües de Sant Feliu de Guíxols. Concretament es trobava a una profunditat de 31 metres a la zona de Port Salvi.

La branca es va detectar per primera vegada l’any 1987 i observada per última vegada el 26 d’agost d’aquest any. Feia 15 centímetres de llargada i era una peça excepcional de les aigües del municipi guixolenc. A més, on fins al moment només hi ha inventariats sis exemplars més de corall vermell.

Aquest recurs pesquer és clau en l’ecosistema marí, ja que té unes característiques que el fan especialment vulnerable, com un creixement extremadament lent o la limitada capacitat de dispersió de les seves colònies. Ara, hauran de passar almenys quatre generacions per poder observar un exemplar similar.

Pesca prohibida

Actualment, la pesca del Corallium rubrum està prohibida per una ordre ministerial del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 31 de març de 2020 i vigent fins al 2022. L’any 2017 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja havia regulat la seva pesca mitjançant l’Ordre ARP/59/2017, de 7 d’abril, establint una veda de la pesquera per un període de 10 anys.

Al llarg de les últimes dècades, s’ha constatat un descens de fins al 75% de les seves captures a nivell de tota la Mediterrània, especialment en el cas de les poblacions d’aigües poc profundes, pràcticament esgotades. La pesca furtiva, l’escalfament de les aigües per culpa del canvi climàtic i l’acidificació dels mars suposen una greu amenaça per a la seva supervivència, motiu pel qual ha estat catalogat com una espècie en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

Per aquest motiu, el Grup de Natura Sterna està tramitant les pertinents denúncies de l’espoli del corall vermell detectat a Sant Feliu de Guíxols davant el cos dels Agents Rurals i el Departament Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Per així, evitar que fets delictius d’aquesta gravetat es tornin a produir.

voluntariats ambientals

Conservar el patrimoni natural i la biodiversitat del planeta és una tasca que implica a tothom.

Hi ha persones a Catalunya que, a través dels voluntariats ambientals, contribueixen a mantenir en bon estat els ecosistemes naturals i a conscienciar la població de la necessitat de conservar la biodiversitat del territori.

Des de 2014 més de 300 empleats de l’empresa Naturgy —acompanyats de les seves famílies— han participat, a través de la seva Fundació, en projectes de voluntariat de recuperació ambiental de flora i fauna arreu del territori.

Aquestes són les accions que s’han dut a terme a Catalunya:

  • Els treballadors de Naturgy han contribuït a la recuperació d’espais naturals de Catalunya com ara el Parc Natural del Garraf, el Delta del Llobregat, el Parc Natural de la Serralada de Marina, la Platja Llarga i Bosc de la Marquesa de Tarragona, el Parc Natural de la Serra de Collserola i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entre d’altres.
  • Més de 300 persones han participat en els voluntariats ambientals
  • S’han plantat 305 llavors de 21 espècies diferents, pròpies de cada zona
  • S’han anellat més de 90 exemplars d’aus de 10 espècies diferents
  • S’han construït 32 caixes niu per a ocells
  • S’han recollit prop de 5 m3 de residus
  • S’han restaurat prop de 10.000 m2 d’estructures, refugis de biodiversitat i elements del paisatge cultural

Amb la col·laboració d’organitzacions mediambientals com Fundación Global Nature, SEO Bird Life, Acciónatura, Mare Terra Fundació Mediterrània, Fundació Empresa i Clima, Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i Associació Galanthus, entre d’altres.

“Si hi ha 100 milions d’espècies a la Terra i la taxa d’extinció és entorn al 0,01%/any, almenys 10.000 espècies s’extingeixen cada any”. Font: WWF

Participant i fent voluntariats ambientals, aprendràs i contribuiràs a conservar els ecosistemes naturals en la seva màxima plenitud.

Una experiència original i responsable amb l’entorn, necessària per tal que la flora i la fauna del nostre territori no es vegin perjudicades per l’empremta de l’ésser humà.

https://www.elnacional.cat/branded/naturgy/voluntariats-ambientals/#slide=1

Veure el seu gos relaxa, perquè ell viu sempre en “l’aquí I ara”

Joaquín Fuster, neurocientífico, pionero en la investigación del córtex prefrontal

Envejecer no es deseable, pero la alternativa es peor y yo mantengo mi cerebro sano investigándolo en sus redes: la relación es la reina de la cognición. Con los años perdemos memoria de los detalles, pero ganamos en perspectiva. Nací en Barcelona y soy neurólogo en UCLA. Publico ‘El telar mágico de la mente’

Qué tiene nuestro cerebro que no tengan otros primates?

Los humanos podemos anticipar el futuro y ningún otro animal puede. Nuestro cerebro ha evolucionado, sobre todo, para convertirse en una máquina de lanzar hipótesis y actuar en consecuencia.

¿Cómo anticipamos lo que va a pasar?

Utilizamos la experiencia del pasado y los conocimientos que vamos almacenando en la memoria y los proyectamos en el futuro.

En bolsa dicen que rendimientos pasados no garantizan ganancias futuras.

Por eso, nuestro cerebro anticipa solo lo que sabe y suele equivocarse mucho.

¿Evolucionamos hacia la imperfección?

Evolucionamos como podemos y eso incluye muchas imperfecciones.

¿Aún así dominamos el planeta?

Depende de lo que entendamos por dominar. En cualquier caso, ese dominio nos garantiza el poder de autodestruirnos como especie, pero no el bienestar como individuos.

¿Por qué?

Son fines diferentes. ¿Tiene usted perro?

No, pero me gusta verlos jugar.

Le relaja observar a los animales, porque el cerebro animal carece de categorías de tiempo. Ver a su perro es agradable, porque él vive siempre en el “aquí y ahora”, usted no.

¿Nosotros en cambio siempre estamos sufriendo por lo que hicimos y haremos?

Es el núcleo de mi investigación, porque lo procesamos en la corteza del lóbulo frontal de nuestro cerebro, la sede del futuro.

¿El lenguaje animal empieza a ser humano cuando adquiere categorías de tiempo?

Y le es posible introducirlas a medida que ese lóbulo frontal en nuestro cerebro va evolucionando y adquiriendo más control y recursos para ser el compositor y director de la partitura de nuestra conducta.

¿Por eso los cráneos de los humanoides iban ganando cada vez más frente?

Y yo le llamo a ese córtex evolucionado que investigo “el horno de la libertad”.

¿Libertad dentro de unos límites?

Nuestro cerebro tiene libre albedrío por definición fisiológica: es capaz de analizar la realidad y proceder en consecuencia con un mecanismo cibernético que incluye al cerebro y el entorno, que interactúan.

¿Cómo?

Nuestra memoria, el conocimiento del pasado, se proyecta en el futuro para decidir nuestra conducta y esa acción produce efecto en el entorno, que, a su vez, genera percepciones que modulan la siguiente acción.

¿Y a veces acierta y persiste y otras yerra y corrige?

Ahora está tocando usted un punto que es puro futuro: la inteligencia artificial.

¿La inteligencia artificial piensa?

La inteligencia artificial no acierta ni se equivoca, solo sigue las instrucciones de un algoritmo programado por un humano.

¿Y puede programarse para aprender?

¡Ahí iba yo! Esa es la cuestión clave.

Ya gana al ajedrez a su programador.

Porque ejecuta mejor las órdenes, las reglas del juego, que quien las ha programado.

¿Se autoprogramará algún día?

Nunca, porque ningún robot tiene corteza cerebral prefrontal en evolución como nosotros y, por tanto, no puede predecir. Es decir, saltarse su algoritmo, su programa.

En suma, la inteligencia artificial no sabe equivocarse.

No se equivoca, ni corrige, ni cambia. Puede derrotar al campeón del mundo de ajedrez, ya lo ha hecho, pero no puede inventar un juego nuevo como hace cada día un niño de ocho años en el patio del colegio.

Tampoco nosotros sabemos curar aún las enfermedades neurodegenerativas.

Yo me equivoqué hace unos años cuando le dije que en cinco curaríamos el alzheimer y ahora ya no me atrevo a pronosticar nada.

No es su fracaso, es el de todos.

La clave está en aprender más sobre la genética y la biología molecular de esas dolencias en las células y en las conexiones nerviosas. Justamente la corteza prefrontal es una de las primeras en padecer con la demencia y no es casualidad que haya sido la última en desarrollarse en nuestra evolución.

¿Y la empleamos del todo ya mayores?

Hasta los 30 años no aprovechamos todo el potencial del cerebro.

¿Y en cambio lo perdemos pronto?

Empieza a declinar también temprano: a partir de los 60-70, aunque hay enormes variaciones individuales.

¿Dónde ve esperanza de curación?

Yo creo que la clave está en estudiar las relaciones neuronales en su red, incluso más que sus componentes fisiológicos.

¿El cerebro no es un conjunto de áreas como la de Broca del lenguaje y las demás?

Lo esencial son las relaciones entre neuronas y entre las diversas redes en espacio y tiempo y cómo se transforman en capacidades. La relación es la reina de la cognición.

¿Cómo?

Para entender un mapa no estudie su tinta sino su uso. Con el cerebro es igual, la cognición son redes con memoria.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201217/6128041/ver-perro-le-relaja-vive-siempre.html