Category Archives: biologia

Sandra, transexual arrepentida: «Cambiar de género te convierte en un paciente enfermo de por vida»

Después de todo el dolor físico y mental por el que ha pasado, le parece deleznable que se lleve a cabo la polémica ley trans

andra Mercado nació varón, pero desde que tiene uso de razón le han gustado los hombres. En el pueblo donde nació en el 1986 todo el mundo era heterosexual, por lo que ella creció en un ambiente totalmente contrario a lo que ella sentía. Su madre siempre la apoyó y nunca le dio importancia. En cambio, su padre, que tenía problemas con el alcohol y las drogas y maltrataba a su mujer, nunca lo aceptó. Lo mismo pasaba con sus abuelos: cuando Sandra salía de casa vestida con los colores que se llevaban en los 90 –o las mechas tan características de la época– le decían «maricón, ¿dónde vas con eso de niñas?».

La cosa no solo era familiar. En el instituto, Sandra sufrió bullying por parte de los compañeros y de los profesores. De hecho, nunca terminó sus estudios. «Yo sufrí mucho la discriminación, todo el mundo me insultaba», explica a este medio.

Sandra vivía con miedo, le perseguían por las calles para darle palizas. Fue ahí, en la adolescencia cuando inconscientemente comenzó a interpretar muchas cosas. Como dejó los estudios en 3º de ESO, se desplazó a Barcelona a estudiar Arte Dramático para ser actor, pero comenzó a decaer. «Empiezas a avergonzarte de tu cuerpo y te avergüenzas de ser homosexual. Sentía que estaba cometiendo un delito», comenta.

Fue creciendo y comenzó a salir con amigos que no le convenían. Fue en ese momento cuando comenzó en el mundo de la noche, donde conoció la disforia de género: «Por mucho que yo llevaba ropa de chica, yo en el espejo veía un hombre y odiaba mi vello corporal al igual que algunas facciones».
Llegó un día que su madre decidió separarse de su padre y Sandra le dijo a su madre que era una mujer. En ese momento, le comentó los tratamientos hormonales que había –que anteriormente se lo habían comentado los transexuales que conoció en el mundo de la noche– y decidió comenzar su «mal llamado cambio de sexo». Para ello, lo primero que hizo fue acudir a un psicólogo, que al verle tan femenino y su voz le dio la razón. «Lo que yo denuncio a día de hoy es que cuando una persona con disforia consulta a un psicólogo o psiquiatra lo que hay que hacer es indagar en la raíz del problema que tiene esa persona, porque esa persona tiene disconformidad con su propio cuerpo, y no hay que empujarlo a mutilarse».
Como casi todos los transexuales, comenzó a hormonarse antes de tiempo: «Te decían qué tomar en la calle. Además, tuve que ejercer la prostitución para poder pagarme los tratamientos». Luego fue al endocrino, pero no consultaron a ningún profesional en salud mental y le dieron más hormonas. «Este endocrino privado me llevó un control durante un buen tiempo con estrógenos pinchados, me dio un andrógeno, que es un medicamento muy tóxico y que lo siguen recetando, ya que hoy es un medicamento que se usa para el cáncer de próstata». Tras los tratamientos, Sandra comenzó a experimentar efectos secundarios en su cuerpo que no eran habituales, empezó a estar montada en una montaña rusa de sentimientos de la que nadie le advirtió.
Cuando decidió hacerse una vaginoplastia solicitó cita en la Unidad de Género del Hospital Clínico de Barcelona. Durante las citas en el centro médico no profundizaron en nada relevante: «En el periodo de reflexión me preguntaron si me gustaba el rosa y si me vestía de chica o si en el sexo era activa o pasiva», relata Sandra. Aun así, decidió someterse a una vaginoplastia, intervención para la que había una lista de espera de seis años. «Yo tenía ansiedad, ataques de pánico, depresión, pero me sentía feliz porque creía que iba a cumplir mi sueño», cuenta. Era cuestión de tiempo.
Llegó la ansiada operación, pero una vez salió del quirófano, la realidad le golpeó muy fuerte. Tras varias semanas de dolores y de sufrimiento comenzó a dudar: «Todo esto es muy experimental. Me dieron documentos para firmar que no vi. Entre otras cosas, acepté sin saberlo que me grabasen haciéndome una vaginoplastia, que lo veo bien si es para seguir avanzando en la ciencia. Ahora, he recuperado todos los informes».

Cuando se realizó la operación, se dio cuenta de que había perdido muchísima sangre, pero no le dieron importancia. De hecho, tal y como comenta, lo tomaron todo con mucho secretismo, sin contarle nada. Los dolores cada vez eran mayores, tanto, que tuvieron que ponerle morfina y dos bolsas más de analgésicos que le hacían ver alucinaciones y acrecentaron sus ataques de ansiedad.

Varios años después, Sandra seguía experimentando dolores muy fuertes, tenía una inflamación de la uretra muy severa, pero el doctor solo le mandaba antiinflamatorios: «Tener problemas después de pasar tanto dolor, psicológicamente te machaca y acabas mal», explica Sandra. Le construyeron una vagina, pero nada estaba como le dijeron. Una vez más, le habían ocultado información. «Ahí me di cuenta de que éramos conejillos de indias, porque el doctor me dijo que estaban probando cosas nuevas», admite.

Tres años después, volvieron las complicaciones. Ella pensaba que tenía infección de orina, pero de nuevo, la falta de información le hacía errar. Comenzó a investigar por su cuenta y descubrió que lo que realmente le pasaba era que le habían dejado mal el suelo pélvico durante la intervención. Nadie le dijo nada y tuvo que descubrir por su cuenta algo por lo que va a tener que tratarse de por vida. «Cuando veo todo lo que me pasa y pienso que hay madres que se llevan a sus niños a que les den hormonas cruzadas, es una locura. Deben pensar en cómo estará ese hijo en 50 años, pero no psicológicamente, sino mentalmente», avisa Sandra, que sabe de lo que habla.

Toda está situación Sandra la ha plasmado en un libro llamado La estafa del transgenerismo quesaldrá a la venta a principios de noviembre. En él la autora cuenta su vida y como ha peleado y superado momentos para ser quién es hoy.

¡¡Atentas!! ¡¡Atentos!!
La estafa del transgenerismo
Memorias de una destransición
¡A la venta a principios de noviembre!
En breve comunicaré la fecha en la que podéis comenzar a comprar mi libro.
LibrosRecomendados #TransRightsAreMenRights #StopDelirioTrans

Crítica a la ley trans
Después de todo el dolor físico y mental por el que ha pasado Sandra, le parece deleznable que la polémica ley trans llegue a su aprobación impulsada por el Ministerio de Igualdad, bajo las órdenes de Irene Montero.
«Es como si el Estado quisiera adueñarse de los menores para experimentar con ellos. Es terrible porque ese niño o niña necesita ayuda. Todos los que sufrimos disforia necesitamos ayuda de verdad. Y que la transición sea la última opción», anota Sandra.
«Tienen que investigar para salvar vidas, porque cambiar de género te convierte en un paciente enfermo de por vida». Sandra no quiere tomar hormonas de por vida, pero ya no tiene otra opción. A día de hoy, visita con regularidad a todo tipo de médicos. Sigue arrastrando las consecuencias de una operación de cuyas consecuencias no le informaron. En la actualidad le duelen el estómago y los intestinos: «Las hormonas femeninas me han dejado en el estómago como dispepsia o distensión. Me han dejado una hinchazón estomacal que ya es crónica», concluye.

https://www.eldebate.com/sociedad/20221022/te-convierte-en-un-paciente-enfermo-de-por-vida_67781.html


COP15: aturar l’extinció massiva d’espècies, imprescindible per a la supervivència humana

La setmana que ve comencen les negociacions per reservar el 30% del planeta per a la vida salvatge. L’aire que respirem, l’aigua que bevem i el menjar que mengem depenen de poder mantenir la diversitat de la vida

Molts científics consideren que ja estem vivint la sisena extinció massiva d’espècies (Pixabay)

Conferència sobre Biodiversitat, COP15

Del 7 al 19 de desembre se celebrarà la quinzena Conferència de l’ONU sobre Diversitat Biològica, la COP15. S’havia de celebrar a la Xina, però s’anava a ajornar per la covid-19, com va passar el 2020 i el 2021, quan el Canadà va proposar organitzar-la a Mont-real.

Cada deu anys, des del 1993, els governs acorden plans estratègics per conservar la biodiversitat. La COP15 revisarà el compliment del pla 2011-2020. Serà una revisió ràpida, no s’ha assolit cap dels 20 objectius acordats.

A la COP15, la ciència i l’ONU proposen un Acord Global per la Natura, un equivalent del que és per a l’escalfament global l’Acord de París, del 2015. L’objectiu central de la proposta d’acord és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals.

Un centenar de països, liderats per Costa Rica i França, s’han unit en la High Ambition Coalition for Nature and People, per defensar el 30% de reserves per a la natura el 2030.

Si s’aconsegueix el 30%, seria el pas previ a la protecció del 50% el 2050.

Mig planeta reserva natural?

Reserva natural estricta, sense activitats humanes. És l’única manera comprovada de mantenir la biodiversitat: grans reserves naturals on pugui prosperar la vida diversa.

Segons els científics, si deixem per a la vida salvatge el 50% dels oceans i dels continents, un 80% de les espècies s’estabilitzarà i s’evitarà la realimentació d’extincions d’espècies.

S’estima que avui dia estan protegits un 15% dels continents i un 7% dels oceans, però no de forma estricta, sovint es mantenen activitats humanes destructives.

Les taxes de destrucció d’ecosistemes i d’extinció d’espècies indiquen que l’oportunitat per conservar l’estabilitat de la natura s’està tancant ràpidament.

S’estima que un 7% dels oceans estan protegits, però sovint es mantenen activitats humanes destructives (Pixabay)

Sisena extinció massiva?

És el que molts científics consideren que ja estem vivint, la sisena extinció massiva d’espècies. L’anterior va ser la que va acabar amb els dinosaures i va reconfigurar tota la biosfera.

L’actual, que avança 1.000 vegades més ràpidament, posa en risc la pervivència de l’espècie humana, perquè els humans som profundament interdependents amb les altres espècies.

El 2019 l’ONU va publicar el primer gran informe científic sobre l’estat de la biodiversitat mundial.

Va trobar que els darrers 50 anys, des del 1970, les activitats humanes han eliminat el 50% dels ecosistemes i han reduït la vida salvatge en un 69%. Hi ha risc d’extinció, en els pròxims 20 anys, del 12% de les espècies d’ocells, del 20% de les de rèptils o del 40% de les vegetals, per exemple.

Aquest ràpid descens de la biodiversitat “està erosionant els fonaments de les nostres economies, dels mitjans de vida, de la seguretat alimentària, de la salut i de la qualitat de vida a tot el món”.

La proposta d’acord per aquest any és que el 2030 un 30% de la superfície del planeta siguin reserves naturals (Pixabay)

La pèrdua de biodiversitat afecta directament la salut humana, per exemple, amb més risc de pandèmies, com la covid-19, per l’aproximació entre humans i altres espècies per la destrucció d’ecosistemes. A més, la pèrdua de biodiversitat desestabilitza l’ecosistema global.

El biòleg nord-americà Edward O. Wilson assenyala la gravetat del problema:

“El pitjor que pot passar no és l’esgotament de l’energia, ni el col·lapse econòmic, ni la guerra convencional, ni l’expansió dels governs totalitaris. Tot això seria tràgic, però es repararia en unes generacions. L’únic procés en marxa i que trigarà milions d’anys a reparar-se és la pèrdua de diversitat genètica i d’espècies. És la bogeria que els nostres descendents menys ens perdonaran.”

Estem subvencionant la nostra extinció

Sí, amb 1,8 bilions de dòlars l’any, el 2% del PIB mundial, en subvencions a activitats destructores de la natura. És la valoració d’un informe publicat el febrer del 2022, elaborat amb el suport de 330 institucions empresarials i financeres de 52 països.

La COP15 té previst discutir la reducció de mig bilió d’aquestes subvencions, quasi un terç del total, per al 2030.

També hi ha un preacord per al finançament dels països rics a la protecció de la natura als països vulnerables. El Brasil, amb suport de països sud-americans i africans, va presentar, a la reunió preparatòria del juny, a Nairobi, una proposta per crear un fons global per a la biodiversitat, el 2023, que es posarà en funcionament el 2025. No hi ha acord en les xifres d’aquest fons, però es parla que podria arribar als 100.000 milions de dòlars anuals fins al 2030.

Aquesta mateixa setmana, l’Agència de l’ONU pel medi ambient ha publicat l’informe Estat de Finances per a la Natura 2022, on destaca que, per aturar la pèrdua de biodiversitat, cal duplicar el finançament actual a la natura per al 2025.

La biodiversitat també és important per a la supervivència humana i la nostra economia (Pexels)

La biodiversitat és la base de l’economia

És el que més destaca l’informe de referència sobre la importància econòmica de la natura, “L’economia de la biodiversitat: la revisió de Dasgupta“, elaborat per encàrrec del Ministeri de Finances del Regne Unit al professor de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, i publicat el 2021.

L’informe Dasgupta conclou: “El sistema econòmic actual és insostenible i posa en perill la prosperitat de les generacions actuals i futures; les nostres economies, mitjans de vida i benestar depenen de la natura, que ha de ser el centre de l’economia; el PIB s’hauria d’abandonar com a mesura de la riquesa per poder protegir la vida salvatge i els humans.”

Un altre estudi del 2020 del grup d’assegurances Swiss Re conclou que el 55% del PIB mundial depèn de la biodiversitat i de l’estabilitat dels ecosistemes.

Bones experiències

Hi ha moltes experiències dels bons resultats, també per a l’economia, de les reserves naturals estrictes, sense presència humana.

Destaquen les reserves als oceans, on quan una zona es protegeix estrictament es dispara la biodiversitat i al seu entorn és molt més fàcil i abundant la pesca, perquè l’interior de la reserva desborda de vida salvatge.

Les reserves més grans s’han començat a fer aquest segle, tot i que hi ha moltes experiències anteriors, com la reserva marina de les illes Medes, que va crear la Generalitat el 1983.

Destaquen sobretot les reserves oceàniques que ha promogut el projecte Pristine Seas, de National Geographic, fundat i dirigit pel català Enric Sala: des del 2008 ha aconseguit la protecció de 6 milions de quilòmetres quadrats, com dotze vegades Espanya.

La reserva oceànica més gran del món és a Hawaii, el Monument Nacional Papahanaumokuakea. Ampliar-la als 1,5 milions de quilòmetres quadrats actuals, com tres vegades Espanya, va ser l’última signatura com a president dels Estats Units de Barack Obama, el 2016.

Els beneficis de deixar viure en pau la natura es van evidenciar durant el confinament del 2020, quan la vida salvatge es va recuperar i va fer acte de presència a ciutats d’arreu del món.

Entendre qui som

L’origen de l’extinció massiva d’espècies és la incomprensió dels humans sobre el funcionament de la vida al planeta Terra. 

Encara es manté el mite, construït al neolític, que els humans som superiors i que ens han fet un planeta a mida. Un mite que potser va ser útil per desenvolupar-nos al neolític, però que ara és un obstacle per poder evolucionar. 

Fa quasi dos segles que sabem que els humans, i totes les altres espècies, som el resultat de 3.800 milions d’anys d’evolució. Els humans hem sorgit de la vida terrícola, com la resta de mamífers, de vertebrats, de vegetals, de fongs i de bacteris.

Fa més de mig segle que sabem que la vida terrícola regula les condicions del planeta per poder-se mantenir i que el planeta funciona com un ecosistema. Per això totes les espècies som profundament interdependents, per respirar, per beure aigua, per menjar, per eliminar residus. Res no es pot entendre de forma aïllada, perquè totes les accions de tots realimenten l’ecosistema global.

La interdependència dels humans i la natura és una evidència (Pexels)

Ara els humans estem desestabilitzant l’ecosistema global, destruint ecosistemes i provocant l’escalfament global.

Escalfament global i pèrdua d’ecosistemes són dos aspectes d’una mateixa crisi que es realimenta: la pèrdua d’ecosistemes treu capacitat al planeta per refrescar-se i l’escalfament global accelera la pèrdua d’ecosistemes.

El repte dels humans és evolucionar ràpidament cap a societats adaptades a viure al planeta Terra. En altres paraules: aturar ràpidament la guerra contra la natura.

https://www.ccma.cat/324/cop15-aturar-lextincio-massiva-despecies-imprescindible-per-a-la-supervivencia-humana/noticia/3199561/

És més fràgil un individu que està sol que un que està malalt

Maria Martinón-Torres, directora del Centre Nacional d’ Investigació sobre l’ Evolució

Per què l’evolució no ens protegeix de la malaltia?

Moltes de les nostres malalties actuals són el resultat d’un desajust entre el món nou que hem creat i una biologia que va evolucionar en un entorn completament diferent.

Hem desenvolupat un sistema immunitari que ens ataca, això és estrany.

Tenim malalties autoimmunes perquè defensar-nos de les infeccions ha estat la prioritat en l’evolució de la nostra espècie. El nostre cos funciona com un detector de fums que salta a la mínima amenaça.

L’ Homo sapiens és una criatura fràgil?

Ho és quan està sol. L’ Homo sapiens és una espècie social i la seva veritable fortalesa l’hi dona la interacció i col·laboració amb els altres. És més fràgil un individu que està sol que un individu que està malalt.

En el passat emmalaltíem menys?

Possiblement, perquè la malaltia no era compatible amb la vida. Però el fet de viure amb malalties no significa que siguem més dèbils, ja que hem pogut domar-ne algunes i morir-nos amb elles i no d’elles.

Si les altres espècies en estat salvatge no tenen malalties, significa que els humans estem mal dissenyats?

Tenim malalties perquè som una espècie amb una capacitat de transformació de l’ambient en què vivim tan gran que aquell canvi cultural i d’estil de vida ha estat més ràpid que el ritma a què la nostra biologia és capaç d’adaptar-se.

Estem dissenyats per a una altra vida?

Tota la nostra anatomia, metabolisme, fisiologia estaven adaptats a un estil de vida a l’aire lliure amb molta activitat física i, en molt poc temps, hem passat a una vida que ens exigeix absolutament el contrari.

Per què la selecció natural no elimina malalties com el càncer?

La llei de la naturalesa no es preocupa de la nostra felicitat ni de la nostra salut, sinó de maximitzar l’èxit reproductiu, i els càncers solen desenvolupar-se en edats avançades.

Per a quines malalties estem més preparats?

Per a les infeccions que sí que atempten contra la supervivència de l’espècie perquè poden afectar edats reproductives.

Ara els virus són una amenaça global.

Som molts i vivim molt a prop, i les pràctiques ramaderes i de domesticació que arriben amb el neolític afavoreixen les zoonosis, és a dir, les mutacions de patògens que abans només afectaven els animals.

Anem més de pressa que la natura?

Sí, per això hi ha avui un nombre tan gran de càncers, perquè ens estem enfrontant a un ambient nou amb amenaces que abans no existien. Estem veient que cada vegada hi ha més càncers de mama i de coll uterí.

Per quin motiu?

Ara les dones tenen els fills molt més tard, i això fa que els nostres cicles hormonals canviïn completament.

Hem desenvolupat un sistema de vida que ens fa emmalaltir?

Som una espècie amb capacitat de decidir el nostre destí i fa falta una reflexió serena i crítica de cap a on volem anar. Avui dia l’humà és la força de més impacte ecològic que hi ha al planeta.

Relaciona vostè la malaltia amb la solidaritat.

Qui porta la cicatriu?… El que sobreviu a la batalla. Hi ha una doble fortalesa: la de l’individu que lluita contra aquell problema i la del grup, perquè ha necessitat la cura dels altres per sobreviure.

Per què creix la malaltia mental?

El nostre cervell és un òrgan especialitzat en la resolució de problemes. L’ansietat ens ajuda a anticipar problemes. Evolutivament, preocupar-nos pel que pot passar és adaptatiu. De vegades s’excedeix, però això a l’espècie no li va malament, només a l’individu.

L’adolescència s’ha convertit en un període de molta vulnerabilitat, per què?

Abans ens convertíem en adults i els joves arriscàvem en l’ambient segur de la tribu, ara es veuen abocats a ser acceptats en un món virtual que és molt estret i insegur. Hem desnaturalitzat la nostra relació amb els altres.

Anem en contra de l’evolució?

No, perquè l’evolució té dues dimensions, una biològica i una altra cultural. La nostra capacitat d’aplicar el coneixement per combatre les amenaces és també part de la nostra evolució.

A quina conclusió ha arribat estudiant l’ Homo sapiens fins als nostres dies?

Per mi l’as a la màniga són la flexibilitat i la diversitat, que és com tenir una caixa d’eines moltíssim més àmplia per afrontar noves amenaces.

Cap on creu que ens dirigim?

Som molts i hauríem de posar-nos d’acord, però podríem arribar on volguéssim. Som una espècie molt bona creant problemes però també solucionant-los.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220604/8316192/es-mes-fragil-individu-esta-sol-esta-malalt.html

El ‘Arca de Noé’ de las plantas

En el Banco de Semillas de Svalbard se guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo. Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España

Una delegación del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha entregado en la remota isla de Svalbard, en el Ártico, una selección de mil variedades vegetales de la colección nacional española que serán depositadas en el Banco Mundial de Semillas de Svalbard (Noruega), la avanzada infraestructura científica que atesora la mayor colección de seguridad de la biodiversidad agrícola global, y que salvaguarda la base de la alimentación mundial, informa la institución española en una nota de prensa.

Al acto de entrega han asistido la vicepresidenta de Relaciones Internacionales del CSIC, Ángeles Gómez Borrego, y el investigador Luis Guasch, del Centro de Recursos Fitogenéticos del Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria (INIA-CSIC), quien ha depositado las variedades vegetales.

Esta es la primera vez que la instalación incorpora variedades procedentes de España, país de gran riqueza en biodiversidad al ser puente entre Europa, Iberoamérica y África.

Una infraestructura pionera
El Banco de Semillas de Svalbard, una especie de ‘Arca de Noé’ vegetal, es una infraestructura científica mundial que se encuentra en una isla del archipiélago ártico de Svalbard. Guarda más de un millón de muestras de semillas de diferentes cultivos de casi todos los países del mundo; la mayor colección de biodiversidad agrícola.

“Este material, también conocido como recursos fitogenéticos, constituye la base de casi toda nuestra alimentación”, ha explicado Luis Guasch, investigador del INIA-CSIC y director del Centro de Recursos Fitogenéticos (CRF) del instituto.

“Se trata de 1.080 variedades españolas. De ellas: 300 son cereales de invierno, 114 de las cuales corresponden a trigos; 510 son leguminosas, de las que 189 son judías; 200 son hortícolas, 81 de ellas tomates, y 108 variedades de maíces”, ha añadido. El período de duración del depósito suele ser de 10 años renovables.

El plan de depósito de las muestras de la colección base del CRF se inició hace más de 6 años, siguiendo unos protocolos de trabajo minuciosos. Esto se debe a que, para que las muestras sean recientes y se conserven viables durante el mayor tiempo posible, quizá cientos de años, se requiere su multiplicación en el campo en las condiciones adecuadas, sin cruces ni mezclas con otras variedades, manteniendo la identidad de las variedades.

Un proyecto de ambición internacional
El proyecto está auspiciado por la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO), la organización internacional Global Crop Diversity Trust (CROP Trust), la Fundación Bill y Melinda Gates y el gobierno de Noruega, que ha hecho de la instalación un compromiso con la conservación de los recursos fitogenéticos con vistas a poder hacer frente, en caso de necesidad, a los desafíos planteados por el cambio climático y otras posibles amenazas globales.

El sistema español de conservación de recursos fitogenéticos establecido por la Ley 30/2006, de 26 de julio, de semillas y plantas de vivero, se basa en un sistema de duplicados o copias de seguridad de las colecciones activas o de intercambio. El Centro de Recursos Fitogenéticos del INIA-CSIC está encargado de la conservación a largo plazo de las entradas o variedades en forma de semilla.

“Su objetivo es mantener las semillas vivas, por lo que se establecen ensayos periódicos que monitorizan su viabilidad, tanto en la colección de seguridad del CRF como en el resto de bancos españoles y, llegado el caso, se procede a su multiplicación o regeneración en el campo”, ha indicado Guasch.

El envío de parte de la colección de semillas a la Cúpula de Svalbard no supone una sustitución de este sistema de seguridad, sino que constituye un mecanismo de protección adicional. “Solo una vez ha hecho falta recurrir al banco de Svalbard para solicitar semillas, con ocasión de regenerar las muestras del banco que existía en Siria, el Icarda, que fue destruido por la guerra”, ha recordado.

Más de 89 depositarios ya han enviado sus muestras a Svalbard. Entre ellos se encuentran los centros internacionales de conservación vinculados a la FAO, los grandes países y la gran mayoría de Estados europeos.

En el momento del establecimiento de la Cúpula de Svalbard, España realizó una aportación económica extraordinaria a la FAO a través de la Secretaría de Estado de Cooperación Internacional y para Iberoamérica, y esta es la primera vez que envía semillas. Este acuerdo liderado por el INIA-CSIC muestra el compromiso de España en la conservación de la biodiversidad y subraya las acciones que se realizan en el CRF para mejorar la resiliencia de los sistemas agrícolas y su capacidad de adaptación al cambio climático.

https://www.eldiario.es/sociedad/semillas-mundo-mil-vegetales-espanoles-llegan-silo-artico-svalbard-arca-noe-plantas_1_9069596.html

España incumple sus propios límites de emisión de amoniaco desde hace 10 años por el ‘boom’ de las macrogranjas

A pesar de que en 2020 entró en vigor un máximo de emisiones más permisivo, tampoco se cumplió, principalmente por “el incremento de la cabaña ganadera”, según reconoce un informe del Ministerio de Transición Ecológica

El auge de las macrogranjas que ha multiplicado la producción de cerdo en España ha hecho que el país incumpla desde hace más de diez años el límite de emisiones a la atmósfera de amoniaco. El año pasado, a pesar de entrar en vigor un nuevo techo, más permisivo, las emisiones de este contaminante crecieron respecto a 2019 y rebasaron, otra vez, el umbral máximo comprometido.

En 2020 España lanzó al aire 483 kilotoneladas de amoniaco, según el último Inventario Nacional de Emisiones a la Atmósfera culminado al cierre de 2021. Fueron 12 kilotoneladas más que el año anterior y una cifra que está por encima del tope marcado por la directiva europea de reducción de emisiones nacionales situado en 467kt.

Estos datos sobre el incumplimiento sostenido de España llegan mientras el PP hace de la producción cárnica el ariete de su precampaña electoral en Castilla y León, al aprovechar la tergiversación de unas declaraciones del ministro de Consumo, Alberto Garzón, sobre las diferencias entre la ganadería intensiva de macrogranjas y la extensiva.

Los presidentes autonómicos del PSOE, Javier Lambán (Aragón) y Emiliano García-Page (Castilla-La Mancha) han cargado también duramente contra Garzón. La portavoz del Ejecutivo, Isabel Rodríguez, señaló que el ministro Garzón había hablado a “título personal”. Ni siquiera el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha auxiliado al responsable de Consumo de su gabinete: se limitó a “lamentar la polémica” –y las declaraciones de Garzón– durante una entrevista este lunes en la Cadena SER.

Tendencia contraria
Sánchez destacó la labor de su Ejecutivo para regular la actividad de las macrogranjas. Sin embargo, lejos de reducir las emisiones como exige la normativa, España incrementó en el último año del que existen datos el amoniaco que liberó con sus sectores ganadero y agrícola. En un curso se comió toda la pequeña reducción de cuatro kilotoneladas que había conseguido acumular desde 2017. Entre 2010 y 2019, la normativa europea marcaba un tope de emisión de 373 kilotoneladas. Jamás se cumplió. El Gobierno español reiteraba durante varios ejercicios que consideraba injusto este valor: “Desde el año 2017 se solicitó un ajuste de las emisiones de amoniaco para evaluar el cumplimiento adecuadamente, pero fue rechazado por la Comisión Europea”, repetían los documentos gubernamentales.

El amoníaco, el único de los principales contaminantes con más emisiones que en 1990

Para 2020 entraron en vigor unos nuevos cálculos que, a la postre, marcan un techo mucho más alto. Desde ese año hasta 2029 bastará con que las emisiones anuales de amoniaco sean un 3% menores que las de 2005 (elegido como año de referencia). Ese ejercicio se lanzaron 482 kt, por lo que el umbral quedaba fijado en 467 kt. Pero tampoco ha valido para que el sector contenga la contaminación por debajo del compromiso nacional. En lugar de recortar ese 3% preceptivo ha superado en un 0,2% la marca de 2005, y en un 11% los valores de 2010.

Un informe del Ministerio de Transición Ecológica explica que de estas emisiones “el 96,7% fueron generadas por las actividades agrícolas y ganaderas”. También que “desde 2013 se observa un paulatino aumento de las emisiones, vinculado al incremento de la cabaña ganadera y un repunte en el uso de fertilizantes”. En 2020 también aumentó el uso de agroquímicos inorgánicos, añade.

Solo las macrogranjas de porcino son responsables del 8,16% del total de las emisiones de amoniacos de todo el país, con 39.477 toneladas. Son unos 3.000 establecimientos de las más de 88.000 explotaciones de porcino del país.

Este nivel de emisión de tóxico es uno de los peajes ambientales que ha conllevado la escalada de producción porcina en España a base de granjas de sistema intensivo cada vez más grandes. En los años de incumplimiento de los techos de amoniaco, el censo de la cabaña de cerdos ha saltado de 25 a 32 millones de animales, un 28% más. Los ejemplares sacrificados pasaron de 40,8 millones en 2010 a 56,4 millones el año pasado (un 38% más). Todo eso ha permitido alcanzar una producción de más de 5 millones de toneladas de carne de cerdo en 2020 en comparación con los 3,3 millones de toneladas de hace diez años (un 52% más).

En España, solo en 2020, había registradas más de 2.100 explotaciones de tipo III de porcino, las más grandes, según los datos del Ministerio de Agricultura. Un 50% más que en 2007. Cada una puede tener hasta 5.500 ejemplares de cebo y 750 hembras reproductoras. E incluso pueden aumentar en un 20% su capacidad con un permiso autonómico.

En febrero de 2020 el Gobierno aprobó un decreto para regular las explotaciones intensivas de porcino. La regulación redactada por el Ministerio de Agricultura incluía medidas para la reducción de emisiones tanto en las instalaciones donde se albergan los animales como los depósitos de estiércol. El decreto explica que los requisitos en esta materia entrarán en vigor en enero de 2023.  

https://www.eldiario.es/sociedad/espana-incumple-propios-limites-emision-amoniaco-10-anos-boom-macrogranjas_1_8644065.html

Les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú va passar el temps necessari per tenir cura d’una altra persona

La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!

Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.

És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.

Primera amputacio quirurgica historia / Nature
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature

L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.

Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.

Primera amputacio quirurgica historia / Nature
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature

En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.

Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més. 

Cultura mèdica a la prehistòria

Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.

Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/amputacio-quirurgica-historia-31000-anys_880401_102.html

Hallada la prueba más antigua de amputación quirúrgica de una extremidad a un ser humano

Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años

Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith

Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.

Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.

Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.

En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.

Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.

Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos
Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.

Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.

Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.

Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.

A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)

https://www.eldiario.es/sociedad/hallada-prueba-antigua-amputacion-quirurgica-extremidad-humano_1_9293495.html

La febre dels garrofers

Els pagesos celebren l’increment del preu de les garrofes però denuncien robatoris als camps

Ignasi Batlle, investigador de l’IRTA, revisa unes garrofes de la varietat fonoll 
TJERK VAN DER MEULEN

Els pagesos catalans no estan gaire acostumats a les bones notícies. Han de suportar les escomeses de la crisi climàtica, en forma de sequeres greus i tempestes violentes, així com l’increment del preu del carburant, necessari per moure tanta maquinària agrícola. A més, han d’entomar la forta competència d’altres països productors que poden aconseguir la fruita a un cost menor. Però de tant en tant també els acompanya la sort. El quilo de garrofes es pagava fa només tres anys a 0,30 euros, un preu tan baix que molts pagesos ni tan sols es molestaven a collir-les. Però en només tres anys el seu valor s’ha enfilat i ara el quilo es paga a 1,60 euros. L’any passat, fins i tot, va arribar a costar 2,20 euros.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/febre-dels-garrofers_130_4477505.html

Científics xinesos volien infectar ratpenats amb coronavirus fa més de dos anys

Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.

La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.

El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.

Coronavirus pels ratpenats
El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.

Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.

Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.

Incògnites sobre l’origen del virus
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/cientifics-xinesos-volien-infectar-ratpenats-coronavirus-anys_648752_102.html

Espoli dels últims exemplars de corall vermell en les aigües de Sant Feliu de Guíxols

El Grup de Natura Sterna ha constatat el robatori de la branca de corall vermell més gran de la zona d’uns 15cm de llargada, situada a 31 metres de profunditat a Port Salvi

Corall vermell

El passat 17 de setembre, un bussejador del Grup de Natura Sterna va constatar l’espoliació de la branca de corall vermell (Corallium rubrum) més gran inventariada fins ara en aigües de Sant Feliu de Guíxols. Concretament es trobava a una profunditat de 31 metres a la zona de Port Salvi.

La branca es va detectar per primera vegada l’any 1987 i observada per última vegada el 26 d’agost d’aquest any. Feia 15 centímetres de llargada i era una peça excepcional de les aigües del municipi guixolenc. A més, on fins al moment només hi ha inventariats sis exemplars més de corall vermell.

Aquest recurs pesquer és clau en l’ecosistema marí, ja que té unes característiques que el fan especialment vulnerable, com un creixement extremadament lent o la limitada capacitat de dispersió de les seves colònies. Ara, hauran de passar almenys quatre generacions per poder observar un exemplar similar.

Pesca prohibida

Actualment, la pesca del Corallium rubrum està prohibida per una ordre ministerial del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació publicada al Butlletí Oficial de l’Estat el 31 de març de 2020 i vigent fins al 2022. L’any 2017 el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja havia regulat la seva pesca mitjançant l’Ordre ARP/59/2017, de 7 d’abril, establint una veda de la pesquera per un període de 10 anys.

Al llarg de les últimes dècades, s’ha constatat un descens de fins al 75% de les seves captures a nivell de tota la Mediterrània, especialment en el cas de les poblacions d’aigües poc profundes, pràcticament esgotades. La pesca furtiva, l’escalfament de les aigües per culpa del canvi climàtic i l’acidificació dels mars suposen una greu amenaça per a la seva supervivència, motiu pel qual ha estat catalogat com una espècie en perill d’extinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN).

Per aquest motiu, el Grup de Natura Sterna està tramitant les pertinents denúncies de l’espoli del corall vermell detectat a Sant Feliu de Guíxols davant el cos dels Agents Rurals i el Departament Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya. Per així, evitar que fets delictius d’aquesta gravetat es tornin a produir.