Category Archives: biologia

Alerta científica: superats 7 dels 9 límits “segurs” i “justos” de deteriorament mediambiental

Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta

Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.

Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.

Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.

A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.

Algunes de les conseqüències seran “irreversibles”
Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.

El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/alerta-cientifica-superats-7-9-limits-segurs-justos-deteriorament-mediambiental_1036677_102.html

Fills de donants busquen els seus orígens: “No som un somni de ningú”

Els nascuts per donació de gàmetes reclamen informació sobre els seus pares. França i Portugal, van eliminar l’anonimat el 2018.

És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant.

Compensació econòmica dels donants: 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls

Maria Sellés demana que es reconegui el seu dret a decidir la seva relació
amb el seu pare biològic. (Pere Duran / NORD MEDIA / Colaboradores)

“No som un somni de ningú”. A Maria Sellés, de 32 anys, la violenta la retòrica de les clíniques de reproducció assistida, que solen fer servir aquestes paraules: somni complert, il·lusió, la teva criatura a casa o et tornem els diners. “Tot està pensat perquè uns pares que no poden tenir fills els puguin tenir, tot es fa des d’un presumpte dret a maternar que no existeix. M’és igual que siguis lesbiana, gai o heterosexual”. La seva mare va decidir tenir una filla sense parella a començaments dels noranta i va recórrer al banc d’esperma de Cefer, una de les clíniques pioneres del sector. “Ella no m’ho va ocultar mai ni vaig tenir la sensació que m’havia enganyat, però m’ho explicava d’una manera molt tècnica i jo no entenia per què no podíem parlar-ne amb la meva àvia i els meus oncles”, diu Sellés.

Als 29 anys es va adonar que aquell buit entorn del seu pare biològic li pesava massa i va canalitzar la seva “ràbia” en l’ac­tivisme. Va fundar l’ Associació de Fills i Filles de Donants (AFID) i va començar a portar un compte d’ Instagram (@nda.drets) que agrupa altres adults nascuts per donacions de gàmetes que exigeixen que s’aixequi l’anonimat per poder accedir a la informació dels seus progenitors biològics, com ja passa en països com França i Portugal, que van eliminar l’anonimat el 2018.

Les seves motivacions són de tipus pràctic –tenir accés a l’historial clínic que els podria afectar– però també, i sobretot, emocional. Volen aconseguir la peça que els falta per acabar d’entendre’s.

Tot i que inicialment eren només una desena d’integrants a l’associació, les últimes setmanes han rebut un degoteig incessant de trucades i missatges, gent que va veure el reportatge “Gens anònims” que es va emetre a TV3 a finals de febrer, dins l’espai 30 minuts . Josep Marquès (no és el seu nom real) el va veure i va patir una convulsió. “Me’l vaig posar i al cap de deu minuts de reportatge vaig esclafir a plorar, un plor desconsolat que no sabia d’on sortia. Va ser catàrtic. La meva parella no entenia res”.

Les donants d’òvuls i els de semen no solen tenir interès a conèixer els seus fills biològics

Quan va acabar el reportatge, va explicar al seu xicot una cosa que no li havia dit mai, que ell va néixer, a la primera meitat dels vuitanta, d’un donant anònim d’esperma perquè el seu pare s’havia quedat estèril per una medicació. Als 21 anys es va asseure amb la seva mare per comunicar-li que era gai. Ella també va aprofitar la conversa per revelar-li un secret, el del seu origen. Però li va demanar que no ho expliqués al pare, que continua sense saber que el seu fill ho sap.

Històries com la seva són habituals entre els nascuts durant els primers anys de la reproducció assistida. “Es comparteix que s’ha recorregut a tractaments de fertilitat, però no pas que el procés ha requerit una tercera persona, alguns aspectes continuen a l’ombra”, diu Anna Molas, investigadora de la Universitat Autònoma (UAB) que va dedicar la seva tesi doctoral a les donants d’òvuls i fa anys que treballa en aquest camp. “Tenim la percepció que això està canviant lentament, que es comencen a plantejar coses que abans no es plantejaven, però, tot i això, moltes persones continuen sense voler dir-ho. Es té la sensació que el fill serà menys acceptat a la família, que la relació amb el fill se’n pot ressentir. I des de les clíniques tot està pensat perquè els que fan servir donacions puguin no dir-ho. El tema del matching [buscar donants que comparteixin característiques físiques amb els pares] és molt important i tot el discurs que es fa va en aquest sentit. Se’ls diu: ‘És una cèl·lula’, ‘Tu gestaràs aquest nadó’. És un discurs que vol reafirmar la maternitat de la persona que busca un embaràs i minimitzar el rol de la persona donant”.

Per Molas, la qüestió de l’anonimat és, juntament amb la compensació econòmica dels donants (d’uns 50 euros per una donació de semen i d’uns 1.000 per a una donació d’òvuls), el pilar que sosté un sector molt desenvolupat a Espanya i particularment a Catalunya, el de les clíniques privades de reproducció assistida.

El president de la SEF, Juanjo Espinós, que duu a terme tractaments de reproducció assistida a la clínica Fertty de Barcelona, també creu que, si s’aixequés l’anonimat, “l’efecte seria el mateix que ha tingut en altres països d’Europa, com França, Portugal i el Regne Unit: es reduiria dràsticament el nombre de donants”. I això seria, a parer seu, tràgic per a les esperances de centenars de milers de parelles que volen concebre amb ajuda mèdica. “Els donants no tenen gens d’interès a formar una família i volen preservar el seu dret a la intimitat”, defensa.

A Dinamarca, els donants poden triar si són anònims i els receptors decideixen si volen que no ho siguin

Segons Espinós, les reivindicacions de grups com l’AFID encara són molt minoritàries i, creu, no del tot justificades. “Entenc que qui és adoptat i procedeix d’un lloc tingui tot el dret del món a tornar a les seves arrels, però les donacions es fan per ajudar una persona o una parella. No puc igualar aquests drets”, afirma. “Hem de buscar el bé superior i creiem que el bé superior és el sistema que ja tenim”. Una possibilitat interessant, admet, seria optar pel sistema mixt, com a Dinamarca, segons el qual els donants poden escollir si són anònims o no, i els receptors també decideixen si volen un donant anònim o públic.

Espinós assenyala que als donants ja se’ls fa un cribratge, s’obté el seu cariotip i una eliminació genètica de malalties autosòmiques recessives (hereditàries). “Estan més ben estudiats que els mateixos pacients que busquen un embaràs”.

Però no només s’hereten malalties, també traumes, creu Anna Martín (no és el seu nom veritable), una psicòloga que també va ser concebuda amb esperma de donant i que en la seva consulta sol abordar qüestions relatives a l’arrelament, el dol genètic (el que passen les persones que assumeixen que no seran progenitors biològics dels seus fills) i el trauma generacional (el que es transmet de pares a fills i d’avis a nets). “Quan et falta una peça del puzle, et costa de guarir. Si tens aquesta part, és més fàcil”.

En el seu cas, es va assabentar que els seus pares havien recorregut a un donant d’esperma quan tenia 11 anys i la família estava immersa en el procés d’adopció internacional de qui ara és la seva germana. “Els psicòlegs van recomanar als meus pares que m’ho expliquessin. Em va xocar molt i el primer que vaig pensar és: ‘Déu meu, aquest senyor que no és el meu pare m’ha vist moltes vegades nua. Com diu el meu psicòleg, em va espantar que la sang no em protegís davant el meu pare’”.

Bàrbara Vidal: “Me enteré a los 25 años de que me concibieron con donación de esperma porque mi pareja me regaló un test genético” ( Xavi Jurio)

Prefereixen saber de qui són fills tant per motius mèdics com psicològics

Com a dona soltera de 35 anys, de vegades es planteja si ella mateixa recorreria a un donant per quedar-se embarassada, i conclou que no ho faria. “Per mi, tenir un fill és fruit de l’amor amb una altra persona i no voldria privar el meu fill de saber qui és el seu pare biològic. Entenc que els meus pares ho fessin i no els jutjo, també tinc amigues lesbianes i en cap moment no veig malament que elles escullin aquesta opció, però jo no em sentiria còmoda”.

Tant ella com els altres membres de l’associació s’han fet tests genètics que han introduït a My Heritage, una mena de mapa o banc de dades mundial d’informació genètica que connecta les persones que podrien compartir avantpassats. “Cada vegada que m’arriba el correu amb els matches [connexions] de My Heritage, tinc una fiblada al cor”, explica Bàrbara Vidal, una tècnica de so de 28 anys que va néixer a l’intent número 16 de la seva mare per quedar-se embarassada, i que ara també busca el seu pare biològic. “ El que més que he trobat al web són cosins tercers, gent que comparteix un 1% d’informació genètica amb mi”. Ni ella ni els seus companys de l’ AFID no somien de trobar un pare i iniciar-hi una relació estreta. En canvi, sí que els agradaria trobar els seus mig germans biològics, que és altament probable que tinguin.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20230327/8854733/els-fills-de-donants-de-gametes-busquen-els-seus-origens-no-som-un-somni-de-ningu.html

Saliendo del armario… “trans”

Chloe Cole es una chica californiana de 18 años; una muchacha que, como otras, quiere ver en su horizonte personal el feliz día en que acunará a un bebé, lo bañará, lo alimentará. A diferencia de otras, sin embargo, ella no podrá amamantarlo…

Chloe no tiene pechos. Se los quitaron en el quirófano tres años atrás, cuando un médico cogió el bisturí para adelantarle su “reasignación de sexo”, algo que ella deseaba desde los 12 años. Según testificó en mayo de 2022 ante una comisión legislativa de Luisiana, en julio de 2017 la atendió un pediatra y, un mes después un “especialista en género” le diagnosticó disforia de género (DG). Todo fueron aprobaciones hacia lo que sentía ser: un varón.

La joven entró así en el carril unidireccional de la “reasignación”: al ser biológicamente mujer, le suministraron bloqueadores de la hormona sexual femenina (los estrógenos) para que no se le desarrollaran el útero, los ovarios, la vagina, y para que no le crecieran los pechos, a lo que siguió, en una segunda etapa, la aplicación de la hormona masculina (testosterona), por la que adquirió caracteres del otro sexo: mayor musculatura, una voz más grave, vello facial…

“La única persona que no me dio la razón fue el primer endocrino que conocí. Se negó a recetarme bloqueadores de la pubertad y expresó preocupación por mi desarrollo cognitivo. Sin embargo, fue fácil acudir a otro para que me recetara los bloqueadores y la testosterona. Después de solo dos o tres citas con el segundo, me dieron el papeleo y los formularios de consentimiento para los bloqueadores (Lupron) y los andrógenos (Depo-Testosterona). Comencé con los bloqueadores en febrero de 2018, y un mes después, recibí mi primera inyección de testosterona”.

Contagio emocional

La cirugía llegó en 2020, cuando con 15 años pidió la mastectomía. El cirujano que la atendió la animó a ir a una clase sobre el procedimiento, a la que asistieron 12 chicas con DG y con idéntico deseo. “Sin darme cuenta –dice–, la clase me ayudó a reafirmarme en mi decisión, gracias al sentido de comunidad que me surgió al ver a niñas como yo pasando por lo mismo”.

De una parte, funcionó el contagio emocional; de otra, unos médicos que solo sabían asentir –“el personal de salud está entrenado estrictamente para seguir la perspectiva afirmativa del sistema, incluso en el caso de pacientes menores de edad, en parte porque en California están prohibidas las ‘terapias de conversión’”, asegura–. No hubo, pues, la mínima sugerencia de otro tratamiento para atenuar la DG.

Hoy Chloe ya no quiere ser varón: se ha convertido en una detrans, una persona que, convencida de que la transición no resolvió sus problemas psicoemocionales, busca reconciliarse con su naturaleza biológica.

Además, batalla para que el lobby trans deje en paz a los menores. No solo les ha contado su caso a los legisladores de estados donde se debate sobre los tratamientos de reasignación, sino que, de la mano del Center for American Liberty, ha llevado a los tribunales a Kaiser, un paquidermo empresarial del sector de la salud, al que acusa de haber actuado con negligencia en su caso, por dejar a un lado sus comorbilidades psiquiátricas, no ofrecerle terapia alguna para ellas y pasar por alto la necesidad de un auténtico consentimiento informado, que ella como menor no estaba en capacidad de dar.

“La medicina moderna me falló”, dice con rotundidad. Y les sigue fallando a otros.

Chloe Cole (foto: Twitter)

Números aún inciertos

¿Cuántos toman el camino de la detransición? Es difícil saberlo. En Reddit existe un foro sobre el tema, que ha visto aumentar su membresía desde unas pocas decenas de usuarios en octubre de 2018 a 44.200 en febrero de 2023. No es exclusivamente un cónclave de personas detrans, pero según explica el sitio Padres con verdades incómodas sobre los transexuales (PITT), el incremento “significa que el número de detrans, desistentes y personas que cuestionan esto está creciendo, tanto como el interés de un segmento poblacional que ha resultado dañado” por las reasignaciones.

Según un estudio, la mayoría de quienes desisten lo hacen tras descubrir que su malestar psicológico no responde a estar “en el cuerpo equivocado”

A efectos oficiales, las cifras de arrepentidos serían pequeñas. Un sondeo realizado en 2015 por el National Center for Transgender Equality a casi 28.000 trans estadounidenses (también se preguntó en 2022, pero todavía no están listos los números) arrojó que el 8% había hecho la detransición. ¿Motivos para ello? La presión de los familiares (36%), lo mal que lo habían pasado en el proceso de reasignación (33%), el acoso, la dificultad para encontrar trabajo, etc. Solo un 2% dijo haberse echado atrás por razones médicas.

No concuerda esto último con los resultados de investigaciones menos interesadas. La profesora Elie Vandenbussche, de la Universidad de Ciencias Aplicadas de Kleve (Alemania), les preguntó a 237 detrans de varios países (Canadá, Australia, Brasil, México, Sudáfrica, etc.) las causas de haberse echado atrás. Por lo que les escuchó, lo que más había pesado en su decisión era haberse dado cuenta de que su DG estaba relacionada con factores ajenos a lo de estar “viviendo en un cuerpo equivocado” (70%), a lo que siguió la preocupación por las complicaciones de salud que les había originado la transición (62%) y por la nula ayuda que les había supuesto ese proceso para lidiar con la DG (50%).

Terapia de consecuencias irreversibles

Volvamos, pues, a situaciones como la de Chloe –menores con DG sometidos a terapias de reasignación–. En la 7ª edición de su Manual de Asistencia para personas con este trastorno, la Asociación Internacional de Salud Transexual (WPATH) reconoce que la tasa de persistencia de la DG en niños diagnosticados con esta condición no va más allá del 12%-27% de los casos en cuanto dejan atrás la adolescencia. En otras palabras: que a más del 70%-85% se les atenúa o desaparece la incomodidad respecto a su sexo biológico.

“Si el cerebro espera recibir esas hormonas en un momento determinado y no lo hace, ¿qué ocurre? No lo sabemos”

Ha sido el caso de Chloe. Su DG ha desaparecido, pero algunas huellas de los tratamientos hormonales y quirúrgicos no la abandonarán jamás. A la joven le ha quedado una voz varonil que la acompañará toda su vida, pero no es ese su mayor problema: no tiene certeza de que pueda llegar a concebir, y aunque el momento de comprobarlo quizás todavía demore, ahora mismo su salud está tocada, con problemas circulatorios y del aparato urinario

Lo interesante es que estos y otros peligros no son desconocidos por la comunidad médica, incluido el personal que participa en los procesos de reasignación. La psiquiatra Diane Chen y otros 23 expertos en endocrinología, neurodesarrollo, género, etc., precisaban en un artículo en 2020: “Es posible que los efectos [de los bloqueadores de la pubertad] no aparezcan durante varios años. Es probable que cualquier diferencia en la estructura cerebral (…) se observe con el tiempo, a largo plazo, en lugar de inmediatamente”. Y una de las firmantes, Sheri Berenbaum, confesaba posteriormente al New York Times: “Si el cerebro espera recibir esas hormonas en un momento determinado y no lo hace, ¿qué ocurre? No lo sabemos”.

Otros efectos, causados por las hormonas del sexo opuesto (testosterona, en el caso de Chloe), ya se encarga la propia WAPTH de enumerarlos: sangrado del estómago u otras partes del tracto digestivo, insuficiencia cardíaca, aumento de peso, alopecia androgénica, trastornos psiquiátricos, diabetes, esterilidad…

“Pero si tú estabas muy segura, muy segura”

Más allá del daño infligido a su organismo, el mayor problema de Chloe y de otros detrans es que los sistemas de salud no están preparados para atenderlos. Se suponía que la transición era una calle de un solo sentido, así que los expertos de salud mental que la han recetado y los endocrinos y cirujanos que la han aplicado están un poco estupefactos: no lo han visto venir.

Tampoco en España. Uno de los casos más notorios de detransición es el de Susana Domínguez, joven gallega de 21 años, que a los 18 años se sometió a una histerectomía y una mastectomía. Cuando, caída en la cuenta del error, acudió a los médicos que la habían tratado, una se lavó las manos –“pero si tú estabas muy segura; estabas muy segura”–, otro se puso a temblar y la echó de la consulta, y la endocrina le dijo que mejor continuara con la testosterona, no fuera a ser que le fuera peor.

No saben cómo dar marcha atrás, ni la frecuencia con que esto sucede. En su investigación “Transexualidad: transiciones, detransiciones y arrepentimientos en España” (2020), un equipo del Hospital Universitario Doctor Peset, de Valencia, afirma que la prevalencia real de la detransición “es desconocida y posiblemente está infravalorada”. “Respecto a la detransición con cirugías establecidas, no existen –admiten– protocolos de actuación. Dichos protocolos deberán ser implementados en futuras guías clínicas”.

Por su parte, la cirujana Sara Danker realizó en 2018 un sondeo a 46 colegas suyos que realizaban intervenciones de reasignación en instituciones de EE.UU. y Europa. De los consultados, 12 habían llevado de vuelta al salón a 60 trans arrepentidos, para tratar de recomponer de alguna manera los rasgos corporales originales. De la muestra total de médicos, el 88% echaba en falta la existencia de protocolos concretos de actuación para estos casos, por lo que esperaban que una nueva edición del Manual de Asistencia de la WPATH incluyeran un capítulo sobre detransición.

La 8ª edición (2022), en efecto, se ha metido en el tema, pero no aclara demasiado. Dice que la vuelta atrás es “proporcionalmente rara”, que así seguirá siendo con toda probabilidad, y que estos casos “no deben utilizarse como justificación para interrumpir la atención crítica y médicamente necesaria, incluidos los tratamientos hormonales y quirúrgicos, para la gran mayoría de los adultos” con DG.

Una experiencia aislante

El Manual alude al citado estudio de Elie Vandenbussche sobre detransición, y reconoce que “jóvenes adolescentes transexuales” pueden emprenderla, por lo que los profesionales sanitarios deben estar preparados, pues muchos de los arrepentidos “expresaron dificultades para encontrar ayuda durante su proceso de detransición e informaron de que fue una experiencia aislante, durante la cual no recibieron apoyo suficiente ni adecuado”.

Una ausencia de apoyo institucional a la que podría sumársele el acoso de individuos y grupos LGTB, tanto a los detrans como a quienes se interesan por investigar el asunto. Según Vandenbussche, entre las necesidades psicológicas expuestas por las personas detrans a las que consultó, estaba aprender a lidiar “con el rechazo de las comunidades LGTB y trans, y con el hecho de abandonar un grupo manipulador”.

No solo lo ha constatado la alemana. En Toronto, Kinnon MacKinnon, hombre trans que ejerce la docencia en una universidad local, asume que el tema de la detransición ha sido un tabú y, al interesarse en el fenómeno, ha recogido testimonios de amenazas de muerte a los arrepentidos por parte de miembros de la comunidad trans.

“No alcanzo a recordar –dijo en diciembre a Reuters– ningún otro ejemplo en el que no se te permita hablar sobre tus propias experiencias en materia sanitaria si los resultados no han sido positivos”. El mero hecho de investigar ha puesto a MacKinnon en la diana: “La transfobia disfrazada de opinión académica es la más venenosa de todas”, le advirtió en Twitter una usuaria que se identificó como una “trans tranquila”.

De momento parece más fácil –y menos peligroso– pasar de largo, hacer como que no existen… Pero están, y poco a poco, los detrans van saliendo de un asfixiante armario.

https://elcomun.es/2021/12/09/maria-detrans-la-transexualidad-se-ha-romantizado-de-manera-subjetiva-y-poco-realista/

ILLES DE PLÀSTIC

¿QUÉ SON LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Una isla de plástico consiste en una agrupación de residuos no biodegradables, en su mayoría plásticos que flotan y que se acumulan y forman extensas balsas flotantes de basura en la mayoría de océanos.

Está claro que esto es un problema global muy serio, puesto que nos incumbe a todos los países del planeta. Una botella de plástico que cae al mar, puede acabar en la otra parte del mundo a lo largo de los años.

¿CONSECUENCIAS DE LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Estas islas de plástico son el peor enemigo de la vida en el planeta. Estos plásticos y microplásticos son ingeridos por los animales más pequeños que se alimentan cerca de la superficie, los cuales después son engullidos por sus depredadores de mayor tamaño (ciclo de la cadena alimenticia, el grande se come al pequeño), que también acaban afectados.

Además, en muchos de los equipos de pesca o redes fantasma abandonados, quedan atrapadas ballenas, tortugas, focas y todo tipo de animales. Se calcula que cada año los plásticos perjudican a 100.000 animales marinos.

A esto se le añade que estos fragmentos plásticos desprenden substancias tóxicas que afectan al agua y a los seres vivos que la habitan, y en consecuencia se introducen en la cadena trófica y pueden acabar en la dieta.

Análisis recientes demuestran que hay zonas donde se encuentra más concentración de plásticos que de plancton, ya que la gran concentración de plásticos imposibilitan la vida del fitoplancton (plancton fotosintético).

Desgraciadamente las cantidades de desechos vertidos al océano aumentan excepcionalmente cada año y se expanden a una velocidad vertiginosa. Si no ponemos fin al uso del plástico monouso para 2050 existirá más plástico que peces en el mar. De hecho el 90% de aves y especies marinas ya ha consumido plástico.

Otro problema que se ha descubierto recientemente es que, estos plásticos ya se encuentran en nuestro organismo. Se ha descubierto que el agua embotellada, la sal, el pescado, etc. contienen partículas de microplásticos que ni las propias plantas depuradoras pueden filtrar.

¿SOLUCIÓN A LAS ISLAS DE PLÁSTICO?

Muchos países han empezado a tomar políticas más restrictivas en relación con la producción de plásticos de un solo uso, como es el caso de Canadá o Kenia. Además, se han llevado a cabo muchas iniciativas como es la «Enviromental Cleanup Coalition» (Coalición para la limpieza del medio ambiente) o el laboratorio Gyre Island, las cuales han sido creadas por la empresa IMB, y consiste en la búsqueda y recogida de basura mediante drones.

Nosotros en Gravity Wave nos dedicamos precisamente a la limpieza del fondo de mares y océanos mediante un sistema de pesca sostenible. Nosotros operamos en el mar Mediterráneo que es el mar más contaminado de todo el mundo. Si quieres ver como pescamos estos plásticos, descubre nuestros certificados de la web, ya que tú también puedes ayudar a limpiar los mares.

El año 2017, la ONU Medio Ambiente lanzó su campaña Mares Limpios para inspirar a los gobiernos, las empresas y las personas a tomar medidas contra la contaminación plástica. ¿Te unes a la ola?

https://www.eltiempo.es/noticias/las-corrientes-marinas-y-su-estrecha-relacion-con-las-islas-de-basura

Una ‘xeringa molecular’ pot revolucionar com s’administren alguns fàrmacs

La tècnica està inspirada en alguns virus i bacteris i s’ha millorat gràcies a la intel·ligència artificial

Aquest bacteri té la capacitat de punxar els seus hostes i injectar-los proteïnes, habilitat que els científics han aconseguir reproduir | F. Zhang et al./Nature

Un equip d’investigadors ha aconseguir reproduir la ‘xeringa molecular’ que alguns virus i bacteris fan servir per infectar els seus hostes. Aquesta tècnica, a més, presentada en un article publicat a ‘Nature’, ha estat millorada gràcies a la intel·ligència artificial i podria revolucionar la manera com s’administren alguns fàrmacs o com es duen a terme algunes teràpies.

De moment el procediment ha estat provat només en cèl·lules humanes cultivades al laboratori, però no obstant això els científics responsables d’aquest avenç afirmen que pot ser un avenç importantíssim per a la medicina, oferint una nova manera d’administrar els medicaments basats en proteïnes. De fet, fins i tot hi ha la possibilitat de fer servir aquesta mateixa ‘xeringa’ per fer arribar els components necessaris per a l’edició genètica mitjançant la tecnologia CRISPR-Cas9.

L’edició genètica, limitada per la impossibilitat d’arribar a les cèl·lules
A dia d’avui, les aplicacions mèdiques de CRISPR estan limitades per la dificultat de fer arribar els enzims que tallen l’ADN i el fragment de l’ARN que es van servir per a l’edició genètica a l’interior de les cèl·lules. Canviar l’ADN és relativament senzill, el problema és arribar-hi. És per això que les proves fetes fins ara amb la tecnologia CRISPR-Cas9 s’han limitat a l’edició del genoma del fetge, de l’ull o de les cèl·lules sanguínies, que són aquelles on podíem arribar fins ara.

La tecnologia CRISPR-Cas9 és coneguda com les “tisores moleculars” i permet modificar l’ADN d’una manera mai vista fins ara | NIH

Uns bacteris que foraden les seves víctimes
Això va començar a canviar quan els investigadors van estudiar en profunditat un grup de bacteris que fa servir ‘punxes’ moleculars per foradar les membranes de les cèl·lules hostes. Després, transporten proteïnes al seu interior, explotant el seu funcionament en favor seu. L’any passat, els científics van aconseguir manipular aquest sistema en el bacterio bioluminiscent Photorhabdus asymbiotica, carregant la xeringa de proteïnes de mamífers, plantes o fongs.

La recerca va continuar per mirar de trobar una manera d’aconseguir que la xeringa del P. asymbiotica reconegués les cèl·lules humanes. Fent servir el programa d’intel·ligència artificial AlphaFold, que prediu l’estructura de les proteïnes, es van trobar maneres de modificar una part de la xeringa perquè anés cap a cèl·lules primer de ratolins i després humanes.

Resultats prometedors
Els experiments en cultius de cèl·lules humanes i al cervell de ratolins van mirar d’injectat toxines que poden matar cèl·lules cancerígenes i també els reagents de la tecnologia CRISPR-Cas9. En el primer cas el procediment va funcionar mentre que, en el segon, no va poder completar-se correctament. No obstant això, els investigadors treballen per resoldre aquest problema. Si s’aconseguís, les possibilitats serien tantes que resulta difícil d’imaginar.

https://monplaneta.cat/medicina/xeringa-molecular-revolucionar-administren-farmacs-75846/

Catalunya estrena una màquina única per “parlar” amb els àtoms

Barcelona reforça la seva aportació a la biomedicina europea amb un aparell pioner de ressonància magnètica nuclear

L’aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp és el primer d’Europa i el segon del món. MANOLO GARCIA

Simplificant molt, el cos humà és el resultat d’una combinació de molècules. Per entendre com funcionen els nostres òrgans, com emmalaltim i com podem curar-nos, cal conèixer aquestes partícules de la manera més íntima possible: àtom a àtom. Però és una tasca molt complexa, perquè de molècules n’hi ha de molts tipus, algunes més complexes que altres, i no són entitats rígides, sinó que es mouen i interaccionen amb les altres. I encara avui, després d’anys de recerca, hi ha moltes incògnites sense resoldre. Aquesta és l’aproximació que ha fet aquest dijous Miquel Pons, químic i director del Grup de Recerca de Ressonància Magnètica Nuclear de Biomolècules de la Universitat de Barcelona (UB), per inaugurar una infraestructura “pionera, única i d’avantguarda” que permetrà “parlar i comunicar-se amb els àtoms”: el primer aparell de ressonància magnètica nuclear de molt alt camp.

Esquema de l’interior d’un imant d’un equip de ressonància magnètica nuclear

Ubicada al Parc Científic de Barcelona, aquesta màquina única a Espanya i la segona al món és capaç de crear un camp magnètic 500.000 vegades més intens que el camp magnètic de la Terra i, per tant, estudiar profundament i obtenir informació fins ara desconeguda de biomolècules que podrien estar implicades en el càncer, l’Alzheimer o la diabetis. L’objectiu és poder descobrir noves dianes terapèutiques i dissenyar medicaments per combatre aquestes malalties. A més, i no menys important, permet reforçar la presència de Barcelona en el mapa científic europeu, ja que és la tercera ciutat que compta amb aquesta màquina i un accelerador de partícules de tipus sincrotró, juntament amb Hamburg i Zuric.

El nou equipament, que donarà servei a tota la comunitat científica mitjançant l’accés obert competitiu, s’ha finançat amb 8,9 milions d’euros atorgats pel ministeri de Ciència i Innovació i els fons europeus NextGeneration. La ressonància magnètica nuclear és una de les tècniques més potents per poder obtenir informació estructural i dinàmica a escala atòmica de biomolècules complexes i, per això, és una tecnologia que fa anys que s’aplica en àrees de recerca com la química, la biologia i la biomedicina, però també en l’àmbit industrial o alimentari. La màquina que ha adquirit el Parc Científic, però, és el primer equipament de tot Europa i el segon del món —després del Japó— que fa servir superconductors d’alta temperatura per generar camps magnètics. La càrrega positiva dels àtoms es troba al seu nucli i com més potent sigui el camp magnètic on s’introdueix la mostra d’una molècula, més informació se n’extreu, en quantitat però sobretot en qualitat.

I això és, precisament, el que fa aquest aparell: genera un camp magnètic tan intens que permet estudiar amb alta precisió els àtoms de les molècules. Anant al detall, fa que els àtoms d’hidrogen de les molècules que es volen analitzar emetin un senyal a una freqüència d’1 gigahertz (1.000 milions de voltes per segon). “L’aparell de RMN d’1 Ghz millora la sensibilitat per a l’estudi de proteïnes en un factor de 2,5 vegades, fet que implica un estalvi de temps de 6,26 cops. És a dir, un experiment que requeria una setmana ara es podrà resoldre en un sol dia”, ha afirmat Pons. A més, aquesta eina que servirà per fer ciència bàsica (que no té una aplicació clínica directa, però posa les bases científiques per fer-ho) afavorirà l’anàlisi d’aquelles proteïnes no definides o desestructurades que fins ara es pensava que no eren importants però que, en canvi, podrien estar darrere de moltes complicacions i patologies que ens afecten. De fet, gairebé la meitat de les proteïnes humanes tenen aquestes formes.

“Abast sistèmic”
El nou aparell fa servir bobines dissenyades amb materials superconductors –que no ofereixen cap resistència al pas del corrent elèctric– per solucionar els problemes derivats de la resistència creada per la generació de camps magnètics ultraintensos a través del corrent elèctric d’alta intensitat. A més, Pons ha assegurat que és un dispositiu que s’utilitzarà de manera sostenible perquè la UB ha comprat un sistema de reliqüefacció (transforma el gas en líquid) de l’heli –el material que s’utilitza per refredar els superconductors– per reduir el consum d’aquest recurs i augmentar la viabilitat davant de possibles problemes de subministrament o augments del cost. “No només reduïm el consum d’un recurs tan preuat com escàs, sinó que ens farà pràcticament autosuficients”, afegeix el químic.

El rector de la UB, Joan Guàrdia, ha destacat que les grans infraestructures d’investigació biomolecular a Europa estan al nord i només Barcelona n’és l’excepció. “Volem ser una institució que faci de Barcelona una entitat especialment rellevant en termes de suport científic i futur i que permeti a tot el sistema científic anar més de pressa i més lluny”, ha afirmat. Guàrdia, que ha recordat que la ciència no pot anar tan de pressa com es voldria i que “cada porta que obren els investigadors condueix a un passadís més llarg del que es creia”, ha remarcat que amb aquest aparell “s’acceleraran” algunes passes. “El valor d’aquest aparell no és només el seu alt nivell tecnològic, sinó el fet que té un abast sistèmic”, ha afegit.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, havia de presidir la inauguració de l’aparell conjuntament amb la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, però la mort de tres geòlegs a la mina de potassa de Súria (Bages) l’ha obligat a delegar la representació en el conseller d’Universitats i Recerca, Joaquim Nadal. Morant ha assegurat que aquesta infraestructura proporciona “esperança” per a la societat perquè serà decisiva per a la medicina de precisió de malalties com el càncer, “que és un repte que a tots ens toca de prop”. Nadal també ha afirmat que a Catalunya s’està construint un arc molt potent de centres i equipaments científics, un “gran lego” d’infraestructures per fer avançar la recerca. “Hem de ser capaços de renovar-nos constantment abans que hi hagi obsolescència. Aquest seria el somni. I no sempre hi ha els diners, però sí que hi ha l’ambició. Només si no abaixem la guàrdia estarem sempre en primera línia”, ha conclòs el conseller.

https://www.ara.cat/societat/salut/catalunya-estrena-maquina-unica-parlar-atoms_1_4645942.html

L’espoli del llentiscle, l’or verd dels boscos catalans

Alguns empresaris contracten immigrants amb sous precaris per recol·lectar feixos d’aquesta planta silvestre i vendre’ls al mercat de la flor

Llentiscle comisat pels Agents Rurals. AGENTS RURALS

Arriben al bosc en furgoneta, d’estranquis, en grups de més de 10 persones i amb una ordre clara: recol·lectar el màxim nombre de feixos de llentiscle, una planta silvestre que creix al sotabosc de Catalunya i que té un valor econòmic molt preuat. Són treballadors precaris, la majoria immigrants en situació irregular, contractats sense assegurança i mal pagats per un empresari, que no trepitja el lloc dels fets i s’emporta tots els guanys.

Aquest arbust, amb un fruit vermell que conserva l’olor durant temps i una fulla verda perenne que aguanta molt bé sense caure, és un filó d’or. Es ven al voltant dels 15 euros el pom i està molt demanat al mercat de la flor, tant a Catalunya, per fer rams decoratius o corones mortuòries, com sobretot als països del nord d’Europa, com Holanda. A més, també té sortida al sector farmacèutic, perquè se n’extreuen els principis actius per fer-ne cosmètics, productes d’ortodòncia o complements alimentaris. És l’or verd dels boscos catalans, a l’abast de tothom, i per això molts grups organitzats l’espolien de manera indiscriminada i a l’engròs, sense demanar permís als propietaris de les finques ni tampoc tenint en compte l’impacte ambiental de l’estassada. És una pràctica que fa anys que dura i no para de créixer.

Les autoritats, alerta però limitades

Els Agents Rurals, l’àrea de medi ambient de Mossos d’Esquadra i el Seprona de la Guàrdia Civil són conscients de la problemàtica. Tant els Mossos com els Agents Rurals, però, matisen que el seu àmbit d’actuació és limitat, ja que no hi ha cap ordenança concreta de la Generalitat que reguli la recol·lecció professional de llentiscle. El departament d’Acció Climàtica admet que hi està treballant.

Fonts policials expliquen que, de moment, només poden actuar quan el propietari d’una finca els avisa que un grup ha entrat a la seva propietat sense permís. Llavors, quan els enganxen, requisen els feixos espoliats i els conviden a marxar, però no els poden denunciar ni aixecar una acta, de manera que és molt difícil tenir un registre i un perfil objectiu d’aquest tipus de situacions. Només poden procedir amb contundència quan enxampen un empresari que comet un delicte flagrant d’explotació laboral, tal com va passar fa un mes a Albons (Baix Empordà): la Policia Nacional va detenir un home que contractava immigrants sense papers per recol·lectar llentiscle en jornades de 10 hores i unes remuneracions que no pujaven dels 20 euros.

Imatge de l’operatiu en què es va detenir un empresari que explotava treballadors per recollir llentiscle a Albons

Marc C. de Sobregrau, enginyer de forests i propietari d’una finca al Vallès Oriental, va patir robatori de llentiscle a les seves terres fa tres anys. Va denunciar-ho, va anar a judici i ara està pendent de la resolució. Sobregrau acusa les forces de seguretat d’inacció: “S’excusen dient que falta una regulació explícita del llentiscle, però la legislació forestal ja els dona competències suficients per actuar”, defensa. “Oi que ningú pot venir a casa meva a talar un pi? Doncs amb el llentiscle passa el mateix”, certifica. “A més –continua el propietari– quan t’hi trobes, només pots denunciar la persona que entra a la teva propietat, que no té cap culpa que un explotador l’obligui a fer aquesta feina”.

De Sobregrau es pregunta per què ningú aixeca la manta dels negocis bruts que hi ha darrere del llentiscle: “Com és que no es fan inspeccions de treball a les empreses de floristeria de la zona, que envien immigrants sense permís de treball, pagats en negre, i llavors facturen 500 euros en un dia?” “Això és blanqueig de capital”, manifesta. El propietari creu que la solució justa seria acordar amb els empresaris un import a canvi de deixar-los recollir el seu llentiscle: “Seria la manera de reconèixer que la planta és meva i de dignificar la feina de la gent que hi treballa”, conclou.

La inseguretat al camp

Rosa Calsina, coordinadora territorial d’Unió de Pagesos a la Catalunya Central i masovera d’una finca, també ha viscut aquesta situació de prop. “En una masia d’un veí de la zona, van entrar cinquanta o seixanta persones per collir brots de llentiscle, van trencar els cables del bestiar amb les furgonetes i es van enfrontar amb els propietaris quan els van intentar fer fora”, explica. Calsina, que no vol posar el focus en “la pobra gent maltractada sinó en la màfia que els mana”, sosté que aquesta situació genera molta sensació d’inseguretat al sector agrari: “És horrible. A vegades, de nit, veus llumetes de lluny o es produeixen robatoris a les masies o conreus”, manifesta. A més, “també malmeten les collites perquè es posen amb la furgoneta sobre els sembrats o deixen els boscos plens de porqueria”, afegeix. Per això, des d’Unió de Pagesos, demanen una llei específica per evitar l’extracció massiva de llentiscle i, també, una ordenança general que protegeixi la propietat del sòl agrícola. “La gent de ciutat no entén que els boscos i els camps són casa meva i que, per tant, s’han de respectar”, certifica.

Imatge del llentiscle DACC

Per donar a conèixer aquesta problemàtica, el 2021 va néixer el Grup de Treball del Llentiscle, dins de l’associació de la Flora Catalana, que té suport de la Xarxa de Parcs Naturals de Catalunya. Més enllà del problema social de la recol·lecta clandestina, Francesc Caralt, responsable del grup, també posa l’accent en l’amenaça mediambiental de l’espoli: “En aquestes estassades massives es tallen les flors i això evita que la planta es reprodueixi, així que, tot i que de moment és un arbust abundant, a la llarga pot ser un perill per a la seva supervivència”. Des del grup de treball no defensen que es prohibeixi l’extracció amb fins econòmics, sinó que se’n faci un ús sostenible: “S’hauria de fer poda selectiva, deixant branques perquè puguin fer floració i no repetir un mateix bosc fins al cap de tres anys”, afirma.

COMENTARIS

@Lluis Puig 20/03/2023 vulnerables, en el món, son amplia majoria… i aixó no deuria de justificar que ens carreguem la natura impunement …

ele bar@ele bar 19/03/2023 Mentre hi hagi persones amb economies vulnerables hi haurà negocis indecents que faran malbé el que sigui, per molt que ens ho estimem.

A @adolfcandela 19/03/23 Un dels problemes és que molt gent no coneix la flora i plantes silvestres del nostre país. De ben segur que la majoria no sap distingir qué és un llentiscle. Per tant tampoc saben -de bona voluntat- veure quin és el vegetal que s’utilitza per a les corones i rams. Cal més cultura vegetal dels nostres boscos.

A@Albert Coll Bayé 19/03/2023 Crec que l’article és una exageració. Visc en una zona on es cull llentiscle i veig a les colles d’immigrants que ho fan amb molta cura.

A @Algú com tu 19/03/2023 Pinyes, castanyes, garrofes, llentiscle…

D @David 19/03/23 tenim el poder de deixar de comprar corones de flors amb llentiscle o de no comprar flors a les floristeries que no puguin certificar-ne l’origen. És un primer pas, segur que entre tots podem trobar més maneres d’aturar aquests robatoris descontrolats.

Pedro Gonzàlez @Pedro Gonzàlez 19/03/2023 Dons la solució es ben senzilla. Si com apunten mes abaix (Salvador Tarradas) es pot treure un benefici econòmic: Que es conreï de forma professional en grans extensions tant per farmacèutiques i floristeria, i que es protegeixi la planta. Ara mateix anar multant a les floristeries que en tinguin a la venda i fer seguiment d´on han tret la planta.

A @August2 19/03/2023 Un tema que tractat des-de el punt de vista del medi ambient , segur seria perseguit amb força .. però la Generalitat es molt lenta ( ineficaç ) també en aquest camp …

S @salvador tarradas 19/03/23 La gran explotació del llentiscle es va produïr al segle XIX. Gairebé tots els arbres-llentiscle van desaparèixer degut al seu gran poder calorífic. En queden ben pocs de catalogats o amagats. Les resines de les baies es van fer servir com a combustible per a les làmpades d’oli, que feien una flama molt intensa. Els empastos odontològics es feien amb resines de llentiscle, així com el màstic per segellar els vidres a les finestres. A la cosmètica, es fabricaven laques i perfums amb les resines i essències de llentiscle. Per acabar-ho de rematar, ara se l’enduen per fer rams i corones funeràries.

L @Lluis Puig 19/03/2023 Es un problema ecològic molt mes gros del que es apunta, el llentiscle es dels pocs aliments que tenen molts ocells de casa nostra, en molts mesos de penuria alimentària per a ells. Els ocells son molt necesaris per controlar de una forma molt mes acurada que amb pestivides, les plagues del camp i del bosc, fan una gran tasca continua i intensa, a part de donar-nos les emocions dels seus cants …Per favor, que algú posi fré i conciència dels mals irreparables …

P @Pere18/03/2023 Això és la mata que es posava abans a les nanses per agafar sèpies no?
@Pau Macià i Masó 18/03/2023 Doncs se´ls retorna cap a casa seva i que no tornin.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/llentiscle-l-or-verd-dels-boscos-catalans-espoli_1_4634794.html

Prohibit el bisfenol A i els ftalats en envasos alimentaris

Rezero ha estat pressionant fins al darrer moment per aconseguir que l’Estat espanyol inclogués la prohibició d’aquests tòxics en la nova llei de residus.

Un dels punts que ha generat més controvèrsia durant les negociacions per la Llei de residus aprovada el 30 de març passat ha estat la prohibició del bisfenol A i els ftalats als envasos alimentaris. El primer articulat, aprovat pel Congrés del Diputats, la recollia, però un pacte PP-PSOE al Senat, la va fer caure. Metges, científics, Rezero i altres entitats (Amigos de la Tierra, Hogar sin Tóxicos i Surfrider España) no van desistir. Des de Rezero, a més d’impulsar diverses accions de forma coordinada, es va llançar a xarxes la campanya «Senado de España, ¡aquí tienes mi orina!», que va recordar als senadors la necessitat de protegir la salut de la ciutadania per davant dels interessos empresarials. Finalment, quan la llei va tornar al Congrés, un pacte d’Unidas Podemos i PSOE va permetre recuperar la prohibició.

Per què era urgent la prohibició del bisfenol A i els ftalats?

Hi ha diversos estudis que han detectat en organismes humans substàncies vinculades als plàstics. L’any 2019, per exemple, Rezero va impulsar, en col·laboració amb l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, coordinat pel doctor Miquel Porta, l’estudi de l’orina de 20 persones. S’hi van analitzar les concentracions de 15 metabòlits de ftlalats i 12 fenols presents en envasos alimentaris. A totes les mostres analitzades hi havia un mínim de 20 compostos dels 27 analitzats. En tots i cadascun dels 20 participants de l’estudi es van detectar tots els 15 ftalats i 5 dels 12 fenols analitzats.

Aquest anàlisi, que es va fer a Catalunya i Balears, es va emmarcar dins la campanya Salut de Plàstic. Posteriorment, gràcies al suport de Zero Waste Europe, la campanya s’ha ampliat a set països europeus.

Però, què són els fenols i els ftalats?

Els ftalats

Els ftalats són substàncies químiques artificials que s’utilitzen per incrementar la flexibilitat i elasticitat dels plàstics i per fixar fragàncies en alguns productes. Els trobem a molts objectes o productes d’ús quotidià, com ara joguines, cables, coles, tintes, teixits, productes de neteja, laques, cosmètics, colònies, ambientadors i vernissos. I també en envasos de plàstic per aliments.

Els fenols

Els fenols s’utilitzen per donar forma i resistència als plàstics. Es troben en multitud d’envasos alimentaris (ampolles de plàstic, envasos de precuinats, carmanyoles, etc.). També s’usen en l’elaboració de resines epoxi que recobreixen l’interior de llaunes de conserves (la capa blanca o transparent que trobem en llaunes de tonyina, panís o fabades, per exemple). Altres productes on es detecten fenols són: cosmètics, productes capil·lars, protectors solars, detergents, tèxtils, productes de neteja, material escolar, etc. Dins del grup dels fenols hi trobem compostos químics com els parabens, els bisfenols, l’oxibenzè o el triclosan.

Com ens afecten?

Són múltiples els estudis que han analitzat com els ftalats afecten la salut. Aquestes substàncies s’han relacionat amb alteracions en el sistema endocrí, problemes d’infertilitat, al·lèrgies, obesitat, afectacions en el pes dels nadons en néixer i el creixement de cèl·lules canceroses.

Pel que fa als fenols, hi ha estudis epidemiològics que demostren que augmenten el risc de patir diabetis i malalties cardiovasculars, reducció de fertilitat i càncer de pròstata, entre d’altres. En concret, pel que fa al bisfenol A (BPA), ja són dècades d’acumular recerques que alerten dels riscos que els nostres organismes hi interactuïn. Un estudi recent vincula el grau de concentració de bisfenol A en l’orina de gestants amb un risc més alt que les seves filles presentessin asma i sibilacions en edat escolar.

Bisfenol A: historial de prohibicions

De fet, en base a alguns d’aquests estudis, el 2011 ja es va prohibir el bisfenol A en la fabricació de biberons. El 2018 es va legislar per deixar-lo fora de qualsevol envàs alimentari per a menors de tres anys. I el 2020, Europa el va prohibir en els tiquets de les caixes.

Ara l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha proposat una rebaixa dràstica del valor màxim d’ingesta diària tolerable d’aquesta substància. En concret, si el valor actual és de 4 micrograms per quilo de pes corporal, es passa a 0,04 nanograms. Una indicació que empeny cap a la prohibició del seu ús en envasos alimentaris de qualsevol tipus. Si més no, segons els experts, posa les bases per a que els estats prenguin mesures per fer-ho, independentment del que digui la norma europea.

Així ho ha interpretat també el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol, que finalment s’ha decantat per aprofitar l’ocasió que oferia la redacció de la nova llei de residus per establir ja la prohibició del bisfenol A i els ftalats.

Què és el bisfenol i com afecta la salut?

El bisfenol A és una substància química industrial utilitzada per fabricar alguns plàstics i resines des dels anys 50; es troba en plàstics de policarbonat i resines epoxi. La preocupació més gran|important d’utilitzar bisfenol A en envasos de productes alimentaris és que alguns estudis han demostrat que el BPA es pot filtrar als aliments o begudes que s’inclouen a l’interior d’aquests recipients.

El 2004, el Centre de Control de Malalties dels Estats Units va llançar l’alerta a la resta del món després de trobar-se restes d’aquesta substància en orina humana. Des d’aleshores, EE. UU. ha limitat les seues quantitats a diversos productes.

La exposició al BPA pot tenir efectes negatius al cervell i la pròstata de fetus, nadons i nens, i induir a posteriori un augment del risc de malalties relacionades amb la diabetis i el cor. Això sí, altres investigacions apunten que el bisfenol A és segur si s’utilitza en nivells molt baixos, com és l’habitual en la indústria alimentària.

L’última revisió científica de la Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), publicada el mes de febrer passat, ha rebaixat el llindar d’ingesta diària tolerable en el cas del bisfenol A, en vista dels efectes adversos que té en el sistema immunitari. L’autoritat al·lega que l’exposició actual al químic és “motiu d’inquietud en matèria de salut”.

Alguns països han prohibit totalment o temporalment l’ús de materials plàstics que continguin bisfenol A en la fabricació d’envasos destinats a l’alimentació infantil, en concret, els destinats a nens de zero a tres anys.

Respecte a Espanya, la futura llei de residus, que era la que plantejava la seua prohibició en envasos alimentaris, ara s’enfronta a una esmena acceptada pel Govern que podria paralitzar el final|finalitat de l’ús del bisfenol A i els ftalats. Durant la negociació a la Cambra Alta, el PSOE i el PP han introduït una esmena que elimina la prohibició i que condicionen l’ús d’aquestes substàncies perilloses al que es dicti des de la Unió Europea que, encara que continua estudiant els possibles riscos, actualment continua permetent el seu ús, encara que de forma limitada.

La indústria ha començat a substituir el bisfenol A per altres substàncies, en moltes ocasions un altre tipus de bisfenols que no són tòxics i perjudicials per a la salut humana.

La Llei de Residus i Terres Contaminats també va vetar els plàstics d’un sol ús com les palles, bastonets o joc de coberts d’un sol ús, crearà, segons ha informat, un impost al plàstic.

https://www.segre.com/noticies/guia/2022/03/15/que_bisfenol_com_afecta_salut_164645_1111.html

Beure líquid calent en plàstic fa malbé les hormones

Elisabet Silvestre, doctora en Biologia; professora de Bioconstrucció i Toxicitat.

Tinc 49 anys: ajudo adults i nens més sensibles a detectar tòxics i a desintoxicar-se. Vaig néixer a Caldes de Montbui: balneari per depurar-se a fons. Procuro que les meves relacions humanes també siguin desintoxicants. Cuidar la salut és una feina, la més important, d’equip.

Substàncies i rutines
Un deu per cent dels nostres conciutadans es desperten cansats, amb cefalees, asma ialtres molèsties de difícil diagnòstic. Elisabet Silvestre s’ha especialitzat adetectar els tòxics que poden causar-les i, en especial, les que formen part de les rutines que danyen la salut d’aquesta minoria sensible que ens assenyala atots el perill. El catàleg és extens, però, per evitar paranoies, n’hi ha prou amb recordar que el veritable perill és convertir-les en part dels nostres hàbits. Només cal ser molt conscients i analitzar acuradament, com explica Silvestre a Viure sense tòxics, quines són les substàncies amb les quals cada dia mengem, dormim, ens vestim i treballem.

Quines substàncies ens poden intoxicar dins de casa?
Tòxics químics, biològics i radioactius.

Radioactius a casa?
El gas radó és cancerigen.

No m’espanti.
Està causat per la radioactivitat natural del subsòl i, entre altres mals, causa càncer de pulmó. L’estudiem, perquè es troba a Galícia i Barcelona, així com en altres zones de la Península.

Com es pot detectar i eliminar?
Ventilibétota la casa diàriament.

Amb això n’hi ha prou?
L’ideal és fer una anàlisi de la zona geològica abans d’edificar-hi i, si es detecta radioactivitat, col·locar-hi càmeres de ventilació en la construcció.

Esperem que les vagin instal·lant.
També la lipotròfia semicircular causa pèrdua muscular per la ionització d’edificis malalts quan hi ha falta d’humitat relativa i la instal·lació elèctrica és deficient.

I, si l’edifici és sa, amb què puc intoxicar-me?
Pensi que la toxicitat depèn de les dosis i que el que les converteix en nocives és la rutina. Per això el que és fonamental és estudiar i corregir els seus hàbits en la utilització de roba, cosmètics i articles d’higiene, neteja i, sens dubte, alimentació.

Denunciï un tòxic poc advertit.
No posi mai els aliments o begudes calentes en un recipient de plàstic.

Per què?
Perquè els plàstics no són estables i, sotmesos a temperatura elevada, es tornen disruptors hormonals: mimetitzen les funcions de les hormones i causen infertilitat, pubertat precoç i càncers hormonodependents.

El vidre és més sa?
Sí, però moltes mares fan servir recipients de plàstic per a les farinetes calentones i biberons i els nadons són precisament els més sensibles aaquestes disrupcions hormonals. Busqui a les etiquetes dels envasos “Free BPA”, és a dir, lliure de bisfenol A i ftalats.

Quines altres substàncies és millor evitar en recipients i paelles?
No posi en contacte amb aliments ni begudes: aluminis, parabens, ftalats, triclosan i metalls pesants com el mercuri, que avui és un problema universal perquè es concentra a la carn dels peixos més grossos com la tonyina. També hi ha productes de neteja que, per deslliurar-nos de microbis, ens omplen de tòxics.

Quina és la llista negra?
Lleixiu, salfumant i amoníac són netejadors tòxics als quals podem trobar alternatives saludables com el vapor, les baietes de microfibra o aspiradors amb filtre i dipòsit d’aigua. Es tracta de netejar més sovint amb menys tòxics.

I si hi ha molta porqueria?
El vinagre és bactericida i desgreixant i la llimona, el bicarbonat i l’aigua oxigenada són potents blanquejadors pertenir la casa i la roba immaculades sense gastar en detergents o netejadors tòxics. I, per perfumar, deixi’s estar d’ambientadors cars i poc saludables: posi plantes d’interior.

Altres substàncies que cal evitar?
Acetona, àcid fosfòric, clorur de metil, fosfats, monetilamina, morfolina, naftalina, lauril, sulfat de sodi, xilè … Són habituals de la neteja, però fan mal al nostre organisme.

No és millor advertir l’autoritat?
El nostre poder més gran contra la mala política és el vot i contra els tòxics és no comprar. No compri productes amb aquestes substàncies i veurà com desapareixen.

Al dormitori, ataca algun tòxic?
El nostre dormitori ha de ser un balneari, perquè és on realitzem la reparació cel·lular. No hi ha d’haver gens de metalls ni conglomerats que poden contenir formaldehids ni vernissos ni adhesius. Sí les fustes, bambús, cotó, fibra de coco, cànem…

Mira molt prim, vostè.
Perquè tracto els qui pateixen les conseqüències d’aquests tòxics. Un 10 per cent de persones pateixen malalties com la fibromiàlgia o les fatigues cròniques per la seva sensibilitat a l’exposició rutinària a determinats tòxics químics, camps elèctrics, radioactius o radioelèctrics. Val més coneixe’n els perquès. Per cert, he de denunciar l’expropiació a Espanya de moltes terrasses per a la instal·lació de repetidors de telefonia mòbil.

Mòbil idescans són incompatibles?
Sens dubte, és higiènic apagarmòbils iwifis quan no siguin del tot necessaris.

Dono fe que ajuda a relaxar-se.
I fixi’s bé en la roba que es posa i no només per la moda. L’abril del 2012 es van analitzar a l’atzar 141 peces de 20 marques de 27 països per a homes, dones i nens.

Tota mena de roba?
D’abric, interior i exterior: es van trobar disruptors hormonals en 89 de les 141 peces, a més de molts altres tipus de substàncies tòxiques que penetren pels nostres porus oberts amb la suor.

Busquem moda non tox.
Hi ha emprenedors tèxtils que s’estimen més la salut que el màrqueting: segueixi’ls.

LLUÍS AMIGUET

La Contra La Vanguardia, 23 agost 2014