Category Archives: Educació

LA ‘GOTHAM’ FRANCESA. Unas 500 cámaras para vigilar Marsella, la ciudad ‘podrida’

Un protagonista de las protestas de 2019.

Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.

Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …

https://www.elmundo.es/cronica/2021/09/16/613b3d2dfc6c83b5728b4668.html

Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas

El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas

El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.

Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.

https://www.elmundo.es/internacional/2021/09/02/6131193b21efa0bc1e8b4585.html

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2

Les joguines trencades de Disney

El pes de Hollywood enfonsa sovint la vida d’estrelles infantils

Parlar de Disney és referir-se al gegant de l’entreteniment que des de fa més de 90 anys transporta a un univers de fantasia tant menors d’edat com adults. Però aquest món de somni no ha estat tal per a algunes de les estrelles infantils que van passar a formar part de l’engranatge a una edat massa primerenca. I és que el nombre de joguines trencades que ha anat deixant Disney a la cuneta augmenta amb el pas dels anys.

Selena Gómez (29), acaba de parlar per primera vegada d’això. “Vaig renunciar a la meva vida sent molt jove i no sabia el que estava fent”, va declarar sobre el seu debut, amb tan sols 10 anys, en la sèrie Barney i els seus amics de Disney Channel. La seva salut mental ha patit les conseqüències d’una fama tan precoç: trastorn bipolar, ansietat, depressió i addicció a Instagram, problemes pels quals ha hagut d’ingressar en més d’una ocasió en centres psiquiàtrics per rebre tractament.

Lindsay Lohan va ser la primera a visibilitzar les conseqüències negatives d’haver estat una nena Disney. Tú a Londres y yo a California, estrenada el 1998 quan tenia 12 anys, va ser el tret de sortida d’una fructífera carrera amb l’esmentada productora, cosa que també li va obrir les portes del món de les drogues i l’alcohol. L’artista es confessava addicta després d’haver ingressat en rehabilitació sis vegades i d’haver entrat a presó per diversos delictes. “En el passat, l’alcohol va ser la porta d’entrada a altres coses per a mi. La cocaïna era més una qüestió de les festes: la gent la tenia i jo en prenia. Anava de la mà de l’alcohol”, li confessava a Oprah Winfrey en una entrevista el 2013.

Hilary Duff és una altra de les que va descendir als inferns després de convertir-se en Lizzie McGuire, la protagonista de la sèrie del mateix nom que el canal temàtic de Disney va emetre des del 2001 al 2003. Tenia 14 anys i es va convertir en un ídol de fans adolescents i, poc després, en la rival màxima de Lindsay Lohan. La pressió mediàtica va ajudar que el 2005 caigués en l’anorèxia, cosa que era evident a cada foto que li feien.

Els trastorns alimentaris també han marcat la vida de Demi Lovato. La bulímia l’acompanya des de l’adolescència i el seu currículum d’episodis traumàtics compta també amb abús de drogues i alcohol, trastorn bipolar, ansietat i depressió, a més d’abusos sexuals. Als 15 va protagonitzar Camp Rock amb els Jonas Brothers i aquest va ser l’inici del seu dur trànsit pel món de les addiccions. “Vaig arribar a un punt en què o estava drogada o estava pensant a drogar-me”, va revelar fa uns anys quan va explicar com utilitzava la beguda per mitigar l’ansietat que sentia. Als 17 ja havia ingressat a rehabilitació i va aconseguir mantenir-se allunyada de les substàncies durant sis anys. L’artista, que divendres en va fer 29, va recaure a la beguda el 2018, poc abans de patir una sobredosi amb què gairebé perd la vida. Dels vessaments cerebrals, l’atac al cor i la ceguesa com a conseqüències en parla al seu documental Dancing with the devil, on també revela haver estat víctima de violacions per part del seu primer nòvio i del camell que li va subministrar l’heroïna que gairebé la mata. Lovato continua consumint marihuana i alcohol en dosis moderades, cosa amb què el seu mànager o el seu amic Elton John no combreguen.

Christina Aguilera i Britney Spears van ser nenes Disney a començaments dels noranta, quan es van conèixer presentant The

Actress Lindsay Lohan during Pasarela Cibeles Fashion Week Madrid 2017, in Madrid, on 15th September, 2017.

Mickey Mouse Club. Més enllà de la rivalitat musical que sempre han mantingut, les cantants comparteixen les seqüeles d’aquesta fama tan primerenca. La primera va patir bulímia i anorèxia mentre que la segona va desenvolu

Una fama mal portada arrossega a l’abús de drogues i alcohol, trastorns alimentaris i problemes mentals

par diversos problemes de salut mental que la van portar a ser ingressada, més d’una vegada, en centres psiquiàtrics. El seu cas és un dels més extrems, ja que aquesta situació va fer que el seu pare aconseguís la seva tutela fa gairebé 13 anys. Ara, amb 39, Britney Spears lluita en els tribunals per recuperar la seva autonomia.

Les problemàtiques en estrelles infantils també van tocar els nois. Zac Efron, que va seduir milions de nenes amb les pel·lícules de High School Musical, es va refugiar en l’alcohol i la cocaïna per lluitar amb l’èxit desmesurat, cosa que va superar després d’entrar a rehabilitació. Joe Jonas també va coquetejar amb les drogues mentre que Adam Hicks va ser detingut el 2018 per atracar unes àvies a punta de pistola i agredir-les. Amb aquest historial, resulta irònic que s’acabi d’anunciar que Sol a casa , la pel·lícula que va encimbellar Macaulay Culkin, un dels màxims exponents de la definició de joguina trencada de Hollywood, tindrà una nova versió que serà produïda per The Walt Disney Company.

https://www.lavanguardia.com/gente/20210822/7674409/jueguetes-rotos-disney-adicciones-estrellas-infantiles.html

camino de la ruptura generacional

La pandemia ha ampliado la distancia entre generaciones y consolidado una fractura que empezó con la crisis del 2008

Botellon calle Verdi después del levantamiento de las restricciones y el confinamiento hasta las 10PM.

“La juventud de hoy ama el lujo, es maleducada, desprecia la autoridad, no respeta a sus mayores, y chismea mientras debería trabajar”. Estas palabras se atribuyen a Sócrates en el siglo V a.C.

Tan lejos, tan cerca.

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) hacía público el mes de julio cómo tras la covid y ya sea entre los jóvenes que entre los adultos, el aumento en la distancia entre generaciones será una de sus principales consecuencias. La tercera en el ranking después de las menores oportunidades laborales y el hecho de que habrá efectos psicológicos.

Percepción que, a medida que se es más adulto, crece más. El punto de inflexión sólo llega sobre los 60 años.

Y es que hoy, en el 2021, mientras los jóvenes hacen responsables a las generaciones anteriores de la falta de oportunidades y la precarización, los mayores apuntan a ellos con las últimas olas de la covid. Y en medio quedan la crisis del sistema de pensiones. Y la demográfica. Y más.

Pero no sólo eso. “La novedad es que en el momento actual la brecha”, la distancia entre los jóvenes y adultos, que ha existido en otros muchos momentos históricos y de las más diversas formas, “corre el riesgo de convertirse en ruptura”, incide Carles Feixa, catedrático de Antropología Social en la Universitat Pompeu Fabra. Porque “la inequidad generacional ha crecido hasta niveles alarmantes”, continúa.

Se intuye, por ejemplo, al preguntarse en medio de la pandemia de la covid: “¿Los jóvenes han actuado de forma más irresponsable que las personas de otras edades?”

La respuesta, según el propio CIS: el no es rotundo de 18 a 24 años, según su informe sobre la juventud y la pandemia; al contrario para los mayores de 65; vence el sí entre los adultos hasta los 45 años; hay división desde esa edad hasta los 65.

Inmaculada Sánchez-Queija, profesora de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, lo define así: “Tras la covid ocurre lo que siempre ha ocurrido, que se demoniza a un grupo poblacional, a las personas jóvenes, que son efectivamente quienes en este momento transmiten el contagio. Aunque es el único grupo no vacunado, y las vacunas funcionan.”

La fractura empezó en la etapa de mayor crecimiento y explotó en la crisis del 2008. La covid lo único que ha hecho es visibilizarla con la particularidad de que se culpa a las víctimas y no a los victimarios

Carles FeixaCatedrático de Antropología Social en la Universitat Pompeu Fabra

“Parece que de lo que se trata es de buscar culpables, cuando no es eso. De lo que se trata es de ser responsable tengas 18, 30, 55, 70 años”, dice Eunate Uribe, estudiante universitaria de 19 años de Berango (Bizkaia). Y agrega: “Con la pandemia la incomprensión entre generaciones ha ido a más”.

“No sólo pienso que hay incomprensión hacia los jóvenes, sino que el problema va más lejos. Hay una manipulación a nivel informativo enorme, en la televisión siempre salimos discutiendo y echándonos la culpa los unos a los otros”, denuncia Aníbal Buigues, trabajador forestal de 21 años de València.

Eunate Uribe

19 años, Berango (Bizkaia)

“La incomprensión generacional siempre ha estado ahí, pero con la pandemia ha ido a más. No niego que hayamos hecho muchas cosas mal y que seamos menos conscientes del riesgo que generamos, pero creo que es debido a la forma en que se nos ha excluido. Durante la desescalada del año pasado nos echaron la culpa y tacharon de ser los más irresponsables, mientras había más personas de entre 40 y 50 años incumpliendo las restricciones. Cuando muchos jóvenes dicen eso de ‘nos están quitando nuestros mejores años’ como excusa para emborracharse y generar una ola de contagios, entiendo a las generaciones mayores que dicen que tenemos gran parte de culpa en el repunte de la pandemia. Pero parece que de lo que se trata es de buscar culpables, cuando no es eso. De lo que se trata es de ser responsable, tengas 18, 30, 55 o 70 años. Pero puestos a buscar culpables habría que señalar a uno, el Gobierno”.

Testimonio recogido por Ander Goyoaga (Bilbao)

Sus palabras se refieren al repunte de los casos de covid entre las personas jóvenes. Y también a sus polémicas por las aglomeraciones los fines de semana, los botellones, los disturbios… Sin embargo, y como señala Feixa, se respalda en datos que son sobre todo económicos.

Hay un desempleo abultado desde hace más de una década. Hoy es del 15,26% del total de la población activa según el último dato del INE. Del 56,56% para los de 16 a 19 años. Del 34,56% para los de 20 a 24 años. Del 38,38% para los menores de 25 y cuando, desde el 2008, siempre ha estado por encima del 30%. A los jóvenes que trabajan, además, les acompaña la precariedad laboral: los contratos temporales no han dejado de aumentar desde la crisis del 2008, y si entonces eran poco menos del 50%, hoy son casi el 60%. Y los parciales involuntarios ven unas cifras similares. Y en los salarios se mantiene o crece la brecha entre la generación alrededor de los 20 años con el resto desde inicios del siglo XXI, hace ya dos décadas.

Condiciones que también reflejan las cifras de un estudio financiado por España y la Unión Europea de la Universidad de Sevilla a partir de dos latitudes y economías muy diferentes del país. Se cuestionó a estudiantes de Sevilla y el País Vasco en dos fechas diversas, en el 2015 y ahora, en el 2021. Sus conclusiones preliminares chocan.

Hoy el 45% de los universitarios indican que tuvieron el salario bajo respecto a los que se pagan en su ámbito profesional. El 75% no tuvo derecho a prestación por desempleo. Al 46% no le pagaron las horas extra. El 50% estaba sobrecualificado. Y más del 90% tuvo un empleo temporal… Entre los estudiantes de Formación Profesional, el 48% percibieron un salario bajo respecto a los que se pagan en ese ámbito profesional, el 66% no tuvo derecho a prestación por desempleo, al 40% no le pagaron las horas extra, el 55% estaba sobrecualificado, y la tasa de trabajo temporal se quedó en un (abultado) 84%.

….

“Recogimos datos en el 2015 y hemos vuelto a recoger datos ahora en el 2021. La idea era comparar a los jóvenes de la crisis económica con los de la recuperación, pero llegó la covid y hemos recogido datos de otra crisis”, resalta a La Vanguardia Águeda Parra, una de las coautoras del estudio.

“Por ser jóvenes no significa que tengamos que aceptar condiciones lamentables. Por lo que rechazar algunas de esas propuestas no nos convierte en vagos, simplemente cada vez somos más conscientes de nuestra valía y de nuestros derechos. Y nos protegemos de la explotación que nos intentan imponer como normal”, asevera ante ello Paula de la Morena, estudiante de 18 años de Colmenar Viejo (Madrid).

Otro dato que resume su situación: España tiene de las mayores tasas de jóvenes que ni estudian ni trabajan (ninis, en el argot habitual) de Europa en una edad clave, entre los 20 y 24 años. Cifra que ha crecido de forma constante desde el 2008 hasta estabilizarse poco antes de la pandemia pero que hoy es mayor que la que ve Grecia, que fue la gran afectada durante la Gran Recesión, y que sólo es superada por Italia.

Este drama intergeneracional lo expresa así Juan Carretero, universitario sevillano de Derecho, Finanzas y Contabilidad de veinte años: “Las empresas no están confiando en los jóvenes para hacer el relevo generacional con el que se pueda seguir manteniendo el sistema de pensiones. Te piden experiencia pero no te dan una oportunidad para adquirirla. Es incongruente”.

Son jóvenes adaptados a su entorno. No tienen la expectativa de esforzarse y que ese esfuerzo suponga un buen futuro

Inmaculada Sánchez-QueijaProfesora de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla

“La fractura se empezó a fraguar en la etapa de mayor crecimiento económico y neoliberalismo, entre 1992 y el 2007, y explotó en la crisis del 2008. La covid lo único que ha hecho es visibilizarla con la particularidad de que se culpa a las víctimas y no a los victimarios. Se culpa al joven supuestamente irresponsable que se divierte, por ejemplo, pero no a las autoridades políticas y sanitarias que abren la veda y deciden vacunarles los últimos. Ello tiene efectos en lo político (los jóvenes no tienen voz en la toma de decisiones), en lo social (con el mal reparto del gasto social) y en lo cultural (por el sentimiento de abandono y estigma). Es lo que llamo un juvenicidio moral”, sigue Feixa.

¿Germina una guerra generacional?

Los más jóvenes se ven imposibilitados de acceder a un trabajo y, aunque se tenga, se hace en precario. Les es difícil acceder a una vivienda mientras la de los abuelos es de propiedad. Han tenido que dar las clases por Zoom cuando sus predecesores no. Ven cómo el gasto en pensiones se blinda alrededor de la subida del IPC y se debe financiar los ERTE mientras sus sueldos y trabajos –cuando los hay– llevan estancados y quedan atrás desde hace años. Se sienten estigmatizados en el repunte de la covid.

….

El sociólogo Mariano Urraco, de la Universidad a Distancia de Madrid, por todo ello la ha tildado de “generación descreída”. Sánchez-Queija señala que “ni descreídos, ni con menos moral que los anteriores ni que los posteriores, posiblemente. Como mucho serían jóvenes adaptados a su entorno. No tienen la expectativa de esforzarse y que ese esfuerzo suponga un buen futuro, es así. Así que se adaptan y esperan a ver qué ocurre”.

Una juventud que, es más, ha cambiado su perfil. Ahora es menos numerosa que lo que eran las generaciones anteriores y, si en los años 1950 era normal que una pareja de 24-25 años tuviera hijos, o si en los datos del INE se ve que en los 70 el acceso a la maternidad eran los 25 años, hoy esa edad se ha atrasado a los 31 años. En conjunto ha llevado a transformaciones sociales importantes en los países industrializados como España que “provocó ya en el año 2000 que se conceptualizara una nueva etapa en el ciclo vital que se denominó adultez emergente, fruto de un atraso en la adquisición de roles adultos”, explica Sánchez-Queija. “Estamos instaurados en una cultura que ensalza la juventud. Y la revolución sexual y feminista supone que las mujeres tengamos más aspiraciones que ser pareja y madre. Todo ello lleva a que los jóvenes actuales sí que tengan diferencias con aquellos de hace medio siglo, no tanto con los millennials”, continúa.

En EE.UU. se suele considerar que se pasa de una generación a otra cada 20 años, más o menos. También cuando hay un cambio profundo del contexto histórico. Sea por a o por b, Neil Howe, historiador, en los años 90 predijo junto a William Strauss que se viviría una crisis generacional con punto álgido en el 2020, al menos si se seguían los patrones de la evolución histórica, que cada 80-90 años ven una de gran magnitud.

“Viene el invierno”, señalaron entonces. Aún está por ver si llega o no; por ahora los jóvenes que rondan la mayoría de edad y aquellos nacidos al final del siglo XX, a los que les rozó las consecuencias de la Gran Recesión del 2008 y que les vuelve a golpear otra, la de la covid, pronto superarán, en número, a los más mayores en edad para votar. El cambio en los países del G-7 se prevé para el cercano 2030, según Naciones Unidas. “Si tenemos que ser la generación que evite que la Tierra se vuelva inhabitable en un futuro cercano, agradeceríamos ser escuchados”, lanza Anna Sallés, de 21 años, desde Barcelona.

https://www.lavanguardia.com/vida/20210801/7632347/espana-camino-ruptura-generacional.html

NO ERES VAGO, SOLO UN PROCRASTINADOR CRÓNICO

Cómo dejar de procrastinar? Te damos 5 tips para lograrlo - Terapify

La psicóloga Fuschia Sirois sugiere varios trucos para evitar la procrastinación, un problema que sufren más del 50% de los estudiantes al realizar sus tareas

¿Sueles dejar para mañana lo que podrías haber hecho hoy? ¿Retrasas tus quehaceres hasta que no puedes más? Si has respondido afirmativamente a ambas preguntas tenemos noticias para ti: procrastinas de manera regular. Pero no te preocupes, no estas solo. El 20% de los adultos y más del 50% de los estudiantes también lo hacen. De hecho los científicos han descubierto que hasta las palomas también procrastinan.

La procrastinación se define como el retraso consciente, voluntario e innecesario de una tarea. Al contrario de lo que se cree, la procrastinación no es el resultado de una mala gestión del tiempo, sino que esta relacionado con la forma en la que se gestionan las emociones.

La doctora Fuschia Sirois es una investigadora de la Universidad de Sheffield que ha estudiando este tema durante 20 años. Sirois afirma que cuando una persona se enfrenta a una tarea estresante y exigente, se activa en su cerebro una región conocida como la amígdala, la parte que procesa las emociones y señala las amenazas. La amígdala desencadena la respuesta de «lucha o huida». La procrastinación está relacionada con la activación de la respuesta de «huída», en este caso, del trabajo.

Otro de los factores que afecta a la procrastinación es el pensamiento temporal. En muchas ocasiones nos cuesta imaginar a la versión futura de nosotros mismos y la concebimos como una persona completamente diferente. Es por ese motivo que contemplamos a nuestro «yo futuro» como otra persona a la que no nos importa tanto perjudicar dejándole el trabajo sin hacer.  Otra opción es que lo veamos como un «superhéroe» que podrá con todas las tareas que no hemos hecho nosotros en el presente.

La estrategia perfecta para dejar de procrastinar hoy mismo (y otras 10 que  se adaptan a ti) - Habitualmente

¿CÓMO DEJAR DE PROCRASTINAR?

Sirois propone algunas estrategias emocionales para escapar de la trampa de la procrastinación.

  • Un truco es reducir la unidad de medida con la que estás midiendo el tiempo. De esta forma pensaremos que nos quedan 48 horas para entregar el trabajo en lugar de dos días. A medida que pasan las horas, la presión es más visible.
  • Sioris también propone reducir la autoexigencia y aumentar la autocompasión. Para ello sostiene que realizar ejercicios de mindfulness y ejercicios que reduzcan la tendencia de juzgase a uno mismo con dureza.
  • En su estudio Sioris hizo reflexionar a sus voluntarios sobre diferentes cuestiones antes de comenzar una tarea, por ejemplo cuáles eran sus objetivos, y de qué forma era importante cumplirlos para ellos. De esta forma comprobó que tras un breve periodo de reflexión sus voluntarios procrastinaban menos, ya que mejoraban la relación con ellos mismos y  manejaban mejor las emociones negativas.

Además puedes encontrar aquí otros trucos clásicos para vencer la procrastinación.

Cómo dejar de procrastinar | UNITEC

LA PROCRASTINACIÓN PROVOCA PROBLEMAS DE SALUD

La procrastinación también puede causar otros problemas. Las personas que tienen este hábito tienen mayores niveles de estrés y es más probable que tengan dolores de cabeza, problemas digestivos e insomnio.

La investigadora Sioris también ha descubierto que la procrastinación esta relacionada con enfermedades cardiovasculares. Las personas que son procrastinadores crónicos son más propensas a posponer comportamientos saludables como hacer ejercicio.

https://www.quo.es/psicologia/q2107103251/procrastinar-psicologia-solucion-tareas/

La meitat dels que volen ser mestres no aproven les proves d’aptitud

Els coordinadors de les PAP alerten que la davallada del nombre d’aprovats és “alarmant” i demanen “una reflexió urgent” sobre la formació docent

Una mestra en una aula, en una imatge d'arxiu.
Una mestra en una aula, en una imatge d’arxiu. PERE TORDERA

BARCELONALa meitat dels aspirants a estudiar un grau d’educació en qualsevol universitat de Catalunya no han superat les proves d’aptitud personal, les PAP, que es fan des del 2017 amb l’objectiu de fer més exigents els requisits per ser docent i prestigiar l’ofici de mestre. Només el 51,58% de les 4.236 persones que es van presentar a les proves el 10 d’abril les han aprovat de manera provisional, segons ha publicat la web Unportal. La xifra és 12 punts més baixa que l’any passat, en què van superar les PAP el 63,3% dels estudiants, i la més baixa d’aprovats mai registrada –fins ara, el percentatge d’aptes no havia caigut del 59%–. És una davallada “significativa i alarmant”, segons els organitzadors, que obliga totes les institucions implicades a fer una “reflexió urgent” sobre la formació docent.

Segons els responsables de les PAP, els resultats “no han estat suficientment satisfactoris”. En un contundent informe de dues pàgines i mitja, signat pel coordinador de les PAP d’Educació del Consell Interuniversitari de Catalunya, Josep Maria Cornadó, es diu que un nombre considerable d’estudiants tenen un “escàs hàbit de lectura” –una part dels aspirants “ha tingut dificultats per recordar algun llibre llegit” i “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat–”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. L’aspecte més preocupant és que les persones que han fet les PAP són alumnes que han acabat el batxillerat o que estan fent segon, que estudien o han estudiat un cicle de grau superior o bé adults que han aprovat les proves per a més de 24 i 45 anys i que, a més, els exàmens tenen “un nivell de complexitat que la majoria dels estudiants d’ESO haurien de superar sense dificultats”, diu el coordinador.

https://www.ara.cat/societat/meitat-dels-volen-mestre-no-aproven-proves-d-aptitud-pap_1_4019786.html

Prestigiar l’ofici de mestre

En termes d’educació, aquesta setmana ha estat marcada per una dada molt preocupant: la meitat dels estudiants que es presenten a les proves d’aptitud personal per ser mestre no les supera i, per tant, no poden entrar als graus d’educació infantil o primària. 

PUV Mestres de mestres

És una dada alarmant per diversos motius. El primer, perquè indica que hi ha estudiants de 2n de batxillerat o de segon curs de formació professional que, tant si acaben sent mestres com si trien un altre camí, entraran a la universitat amb un nivell molt qüestionable. Segons el coordinador de les proves, Josep Maria Cornadó, malgrat que el nivell acadèmic dels exàmens l’hauria de superar qualsevol estudiant de 4t d’ESO, n’hi ha molts que l’han suspès perquè “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. El panorama que descriu Cornadó és decebedor.

Hi ha un segon motiu que preocupa al sector: ¿les dades signifiquen que trien ser mestres els estudiants menys preparats? ¿Quants estudiants acadèmicament brillants entraran als graus d’educació, com passa a Finlàndia? Els aspirants que no han aprovat les PAP poden anar a la repesca el proper 16 de juliol, però es preveu que un bon grapat d’alumnes torni a quedi fora (els anys anteriors, el percentatge de suspesos ha estat del 40%, aproximadament). Com apuntava l’editorial de l’ARA, “sense bons estudiants que vulguin ser bons mestres, sense professionals amb una bona base educativa, inquiets i capaços, el futur de l’educació d’aquest país no està garantit”. És per això que prestigiar l’ofici de mestre hauria de ser una prioritat nacional. 

Que tingueu una feliç setmana, l’última d’aquest curs!

https://www.ara.cat/nx-newsletter/1000048/1027096/

Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Amb l’excepció del període de la II República, Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l’educació pública, val a dir del públic que constitueix la res publica. És una de les raons per les quals la política espanyola sempre presenta un aire de provisionalitat i de matusseria, amb independència de les formes de govern i de la competència dels governants. És un país en què se suposa que les estructures d’estat són suficients per mantenir l’economia i un cert ordre públic, sense que calgui que la ciutadania, ella mateixa, es converteixi en col·laboradora responsable de la gestió dels afers comuns.

Ara el ministeri d’Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d’aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l’art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”. És una llei que advoca per establir l’anomenat “perfil de sortida de l’alumnat”, és a dir, “què han de saber fer (subratllem) els estudiants en acabar la primària i l’ESO per tal de comportar-se com a ciutadans i futurs professionals en un món interconnectat, global i canviant”. En suma: l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l’accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s’ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica.

Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures. Cap home o dona de lletres serà competent si abans no li han ensenyat, al col·legi, grec i llatí, que també són coses difícils. I així amb tot: primer estudiar, després “fer coses”.

Comentaris

@Neus Jordi Panades  25/03/2021  Totalment d’acord!!!!!!

D@DOS PUNTO CINCO COMUNICACIÓN, SL  25/03/2021  Un discurs molt antic. Un detall i ho converteixo en tot un discurs. El neoliberalisme és que només aquests mètodes s’apliquin a l’escola privada. Mantinguem la pública ancorada en els 80’s. Això no és neoliberalisme? I cal dir que ja hi ha escoles públiques aplicant aquests mètodes i amb bons resultats. On hi veu el menyspreu a la història i la cultura? Que els l’ensenyin d’una altra manera, perquè ha de ser dolent? Perquè denostem un nou mètode? Perquè l’anterior ha de ser millor quan ha tingut uns resultats lamentables? Sí, tothom pot dir que va gaudir i aprendre molt a l’escola de la seva època, però quins són els els nivells d’educació de la població espanyola en general? Baixíssims. Parlem de cultura? Parlem de coneixements d’història de la gent educada en els sistemes anteriors? I d’ortografia? I les faltes que fa la gent de la meva generació en català i en castellà! Simples problemes matemàtics? No ho saben resoldre però tothom recorda com feia equacions de segon grau. Mètode científic? Res de res. Però de colzes tots els que es vulguin. I així anem…

Jordi Albesa Colomer  @Jordi Albesa Colomer  25/03/2021  Porto 40 anys treballant a l’ensenyament i estic absolutament en desacord amb els postulats de l’article. 

J@Josep Juliachs Coll   25/03/2021  Es fàcil escollir un fet i fer-ne categoria.  No entabani. Es fàcil afirmar sense demostrar. Primer millor que adquireixi coneixement abans d’opinar?

Jordi Ll M@Jordi Llimargas Marsal  25/03/2021  Merci. Fan falta més articles com aquest.

J  @Jj  25/03/2021  Les classes magistrals consisteixen en el fet que hi ha algú que en sap més que tu, i que està disposat a transmetre el seu coneixement. No és només aprendre el valor de la seva subjectivitat i la seva experiència, és que a més hi ha una lliçó de generositat al darrere. 

Rossegacebes  @Rossegacebes  25/03/2021  No conec a gent de recursos humans (gran nom!), però conec professors d’universitat, i sense excepció es queixen del nivell dels estudiants de primer any, que van baixant. Com si la selectivitat no fos prou selectiva, vaja.

R @R2C  25/03/2021    Per fi algú comença a posar seny i a dir veritats incòmodes en tot aquest desori de la suposadament necessària reforma educativa.

JoanDeSerrallonga  @JoanDeSerrallonga  25/03/2021   Sí i no. Aprendre coses que tenen valor és dur, sí, però no cal que resulti antipàtic: si el mestre ho fa bé, l’alumne pot gaudir i madurar aprenent coses difícils, una cosa no treu l’altra. Estem d’acord que no tot ha de ser per aplicar-ho: conèixer l’origen i evolució de l’Univers no es pot aplicar a res, però dóna una panoràmica fascinant de la vida (i això ja seria una aplicació!). Però la regla general hauria de ser que el que l’alumne aprèn li ha de per poder servir per fer coses noves (no com a formació professional!)

Carles Gil @Carles Gil  25/03/2021  He estat mestre i professor quaranta anys i hi estic totalment d’acord. Per alambinats i foscos camins suposadament progressistes, i arterosament dissimulada amb vocabulari tan especialitzat com buit, han reinstaurat la pedagogia del Sr. Esteve. 

Lyra  @Lyra  25/03/2021  Totalment d’acord,  no es pot pretendre que aprendran tot el que la humanitat ha trigat 2000 anys, ells solets, fent pastetes amb farina i aigua. Sense cap esforç ni coneixement instrumental, un fracàs total. Per ex algú hauria descobert ell solent la mecànica de la divisió si ningú li hagués explicat? O les fórmules de la física? Jo no.

M @Marc Ribas Gatius   25/03/2021  Gens d’acord amb l’opinió exposada. Hi ha coses que cal aprendre de memòria? Si. I n’aprendran. Tot s’ha de memoritzar? No, és absurd. El model ‘competencial’ ajuda a desenvolupar competències per tal que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. El model finlandès crec que està prou contrastat. No entenc que es catalogui aquest model com a neoliberal. I les matemàtiques, perquè són dures? Potser ho són quan qui les explica ho fa sense ganes, o ho ha des d’un enfoc teòric, però plantejades des d’una visió pràctica poden ser precioses. 

C @Canadenca  25/03/2021  Sr comentarista, s’ha deixat perdre mai per una ciutat desconeguda sense abans estudiar-ne la guia o mirar-ne el plànol? Faci-ho, trobo que és una experiència interessant. Si després d’haver-se deixat perdre per la ciutat desconeguda agafa la guia i el plànol per estudiar-los em sembla que descobrirà un plaer d’aprendre que encara no coneix.

S@s’Os  25/03/2021  I quin model educatiu proposaria l’autor de l’article per aquest segle XXI? Perquè val la pena recordar que el model actual respon a la realitat del segle XX, i fins i tot en part a la del XIX. I algunes coses ha canviat força des de llavors.

@Josep M2  26/03/2021  Article lamentable. Podem dir que algú “sap” una cosa si no sap utilitzar aquest coneixement? Si simplement sap recitar-lo de memòria? Senyor Llovet, els treballadors manuals no són els únics que han de saber fer. Qualsevol ciutadà responsable hauria de saber escriure, llegir un text i entendre’l,  calcular un tant per cent, dividir, raonar amb coherència lògica, detectar arguments fal·laços, distingir entre una hipòtesi i una conclusió… Miri si n’hem de saber fer de coses.

O@Oriol Bassols Colls  26/03/2021  No entenc aquesta mania dels progressistes d’anomenar neoliberal a tot allò que no sigui comunisme.

W@waterhouse  26/03/2021  La filla d’uns coneguts va anar a l’escola activa i mai va aprendre a multiplicar de memòria. Tenia uns gràfics i quan necessitava multiplicar, ho mirava. Després, de gran, quan ha necessitat agilitat mental per fer regles de tres o càlculs, mai ha pogut tornar a aprendre de memòria les taules de multiplicar. D’acord amb que es canviin algunes coses però atenció de no tirar l’aigua de la banyera amb el nen a dintre

A@Arròs A La Sorra  26/03/2021  Entenent el que diu l’articulista,  no hi estic gaire d’acord. Em sembla evident que el sistema educatiu ha de canviar de dalt a baix, i no només en continguts, si no també amb el perfil de mestres i com ensenyen.Quants no hem tingut mestres que es limitaven a llegir el llibre de text a classe?Memoritzar per se, no serveix, en general, per res (qui recorda el llistat de reis espanyols?) Després hi ha el tema de procediments: és obvi que hem de saber les taules de multiplicar, i saber multiplicar 2 xifres grans. Però quin sentit té per exemple, aprendre el procediment per multiplicar 3 xifres? Quin coneixement i capacitació aporta? 

J@Jordi Vallés Roselló  26/03/2021  Visca lo sentit comú.

Antoni @Antoni Iglesias Ramal 26/03/2021 Es difícil no està d’acord amb el què diu. Hi ha una nou mantra què diu que tota aquesta dèria d’ordinadors, mòbils, per “aprendre a aprendre”  eslògans sense continguts, farà què hi hagi un abisme entre els estudiants bons -facilitat per aprendre- i la resta. Les Autoritats han confós interessadament, forma i contingut. Tot s’ha allunya de la idea dels esforç, de posar colzes, de dedicar-hi hores.  L’educació no pot ser un joc, és necessari revisar els mètodes, però ha d’haver contingut, i aquest requereix un procés d’aprenentatge de l’alumnat. Les Universitats és queixen del alumnat què arriba, però si seguim així, d’ací a un temps, tenir-ne problemes molt seriosos. Sempre hi ha el recurs dels aprovats generals

M@Muguet  26/03/2021  Apareixen les resistències de la vella escola. Són els darrers esgüells d’un sistema que s’ha demostrat sobradament que ja no funciona. Els estudiants no aprenen bé, i no els interessa memoritzar per memoritzar. Cal mirar on som, aprendre des del present i coneixent el passat, si, però per evolucionar.  Vomitar coneixements als exàmens es inútil si l’endemà s’han oblidat. I això és així, ens agradi o no. Per tant, cal un canvi de paradigma, no sé si competencial o no, però ens cal un canvi urgent. 

R @R2C  26/03/2021  Només cal veure els comentaris per adonar-nos del mal que ja han fet els plantejaments rupturistes i esbiaixats de col.lectius progres i sindicals com Escola Nova XXI i similars. I la llàstima és que la poca implicació general de moltes  famílies en el dia a dia dels nanos els hi fa atractius aquests plantejaments del mínim esforç. Aixi ens anirà com a societat.

Bosc-sau  @Bosc-sau  26/03/2021  Per què ser crítics ja d’entrada amb un model d’ensenyament que vostè no sap com va?, qui ho diu que amb l’aprenentatge competencial l’alumnat no aprèn llatí, grec, geografia, història, filosofia, aritmètica o literatura?, per què ho afirma tot això, abans de comprovar-ho?, és l’experiència del propi alumnat el qui d’aquí uns anys ens ho dirà, si us plau, confiï més amb ells i elles, els sistemes i les lleis d’educació no han garantit mai els bons aprenentatges!, són i han estat els bons mestres i les bones professores els qui han fet possible una bona educació, la saviesa i coneixement de l’alumnat té a veure amb qui els té cada matí, cada dia i tot un any. Confiï en les mestres i no en els sistemes!

R@Roy Batty 26/03/21 Amb el covid ens hem adonat que la sanitat estava destrossada. Després ens adonarem que l’educació està destrossada. El nivell dels estudiants que entren i surten de la universitat fa vergonya.El discurs de l’educació competencial és el típic discurs demagògic, que queda molt bé, però són paraules buides.Sento llàstima pels meus fills. Sóc professor d’una universitat catalana i el meu somni és ells puguin estudiar en una universitat estrangera. 

Ros@Ros de Roja i Bru de Cuquella   26/03/2021  El coneixement dels processos es fa millor construint des del coneixement  actual cap enrere. L’únic que es necessita és adquirir instruments bàsics de llenguatge i càlcul per aprendre a fer el viatge cap a les bases -la història dels processos. Així no es fa gens avorrit el viatge, i al temps aprens metodologia per a tirar endavant. Es necessari que els mestres sàpiguen les històries dels processos. Un exemple: les qüestions “difícils” de les matemàtiques deixen de ser-ho quan un mestre sap explicar amb exemples com s’inventaren els nombres, què significa una funció derivada, una integral….. encara que se sàpiguen resoldre problemes concrets….. El llenguatge és bàsic…… els conceptes….. 

C@Coloma 26/03/21 Ja fa temps que això el senyor Bargalló ens ho està imposant a Catalunya.Ja fa temps que la Primària ho està implementant, de manera que els nois i noies estan arribant a la Secundària sense saber situar en un mapa on és el País Valencià, quan estem parlant de les variants de català. Per posar un exemple.

C@Coloma 26/03/21 Al capdavall, qui hi sortirà guanyant serà l’escola concertada i privada, que tenen més marge de maniobra o, si més no, se l’atribueixen.Per sort els meus fills ja han acabat els estudis universitaris. Planyo els pares que porten els fills a la Primària o a l’ESO a la pública.

A@Adrián26/3/21 Sóc professor de Mates, i vostè té tota la raó. L’educació per competències no ha donat, ni de lluny, els resultats que es prometien, i només s’ha imposat gràcies a rentar massivament els cervells d’una part de la nostra professió i, també gràcies a que una societat de borregos és més útil al neoliberalisme. El felicite per l’excel.lent article que ha escrit.

A@Adrián26/03/21  Pero cert, esta frase de l’article no és opinió, és un fet: “Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures.” Agradin o no, hi ha coses que no són discutibles.

https://llegim.ara.cat/opinio/educacio-competencial-llei-celaa-aprenentatge_129_3914393.html

voluntariats ambientals

Conservar el patrimoni natural i la biodiversitat del planeta és una tasca que implica a tothom.

Hi ha persones a Catalunya que, a través dels voluntariats ambientals, contribueixen a mantenir en bon estat els ecosistemes naturals i a conscienciar la població de la necessitat de conservar la biodiversitat del territori.

Des de 2014 més de 300 empleats de l’empresa Naturgy —acompanyats de les seves famílies— han participat, a través de la seva Fundació, en projectes de voluntariat de recuperació ambiental de flora i fauna arreu del territori.

Aquestes són les accions que s’han dut a terme a Catalunya:

  • Els treballadors de Naturgy han contribuït a la recuperació d’espais naturals de Catalunya com ara el Parc Natural del Garraf, el Delta del Llobregat, el Parc Natural de la Serralada de Marina, la Platja Llarga i Bosc de la Marquesa de Tarragona, el Parc Natural de la Serra de Collserola i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entre d’altres.
  • Més de 300 persones han participat en els voluntariats ambientals
  • S’han plantat 305 llavors de 21 espècies diferents, pròpies de cada zona
  • S’han anellat més de 90 exemplars d’aus de 10 espècies diferents
  • S’han construït 32 caixes niu per a ocells
  • S’han recollit prop de 5 m3 de residus
  • S’han restaurat prop de 10.000 m2 d’estructures, refugis de biodiversitat i elements del paisatge cultural

Amb la col·laboració d’organitzacions mediambientals com Fundación Global Nature, SEO Bird Life, Acciónatura, Mare Terra Fundació Mediterrània, Fundació Empresa i Clima, Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i Associació Galanthus, entre d’altres.

“Si hi ha 100 milions d’espècies a la Terra i la taxa d’extinció és entorn al 0,01%/any, almenys 10.000 espècies s’extingeixen cada any”. Font: WWF

Participant i fent voluntariats ambientals, aprendràs i contribuiràs a conservar els ecosistemes naturals en la seva màxima plenitud.

Una experiència original i responsable amb l’entorn, necessària per tal que la flora i la fauna del nostre territori no es vegin perjudicades per l’empremta de l’ésser humà.

https://www.elnacional.cat/branded/naturgy/voluntariats-ambientals/#slide=1