Category Archives: Educació

Marihuana

17 Jun, 2026 passerell Leave a comment

Dimecres passat, davant de la comissaria de la Policia Nacional situada al carrer Balmes, un home va ser executat per un sicari, fet que demostra la impunitat amb què viu el crim organitzat a Barcelona. Quan tens els sants pebrots de matar algú a pocs metres dels cossos de seguretat de l’Estat, és que et sents protegit per un sistema que ha fet de Barcelona un dels epicentres del narcotràfic internacional. I des de l’1 de gener d’aquest any, ja són sis les execucions a conseqüència de l’enfrontament entre unes bandes mafioses que han convertit Catalunya en l’anomenada “horta de la marihuana”.

Fa uns dies, vaig tornar a veure una pel·lícula francesa anomenada Le French, que aquí varen titular gloriosament com a Conexión Marsella. La pel·lícula —magnífica—, dirigida per Cédric Jiménez i interpretada per Jean Dujardin i Gilles Lellouche, narra la lluita del magistrat Pierre Michel contra Le French, que és com al país de Brassens es coneix la màfia marsellesa relacionada amb el tràfic d’heroïna. L’enemic a batre per Michel és Gaëtan “Tany” Zampa, el gran padrí, personatge interpretat per Gilles Lellouche. Tant Pierre Michel com Gaëtan Zampa varen ser personatges reals en una Marsella de bons i dolents, amb executats i executors, amb herois i malvats. L’heroïcitat de Michel va veure’s interrompuda abruptament el 21 d’octubre del 1981, dia en què va ser assassinat per un sicari. Cercant a l’hemeroteca, vaig trobar una informació dedicada al magistrat, publicada a El País l’endemà de la seva execució. “Juez muerto a tiros en Marsella”, diu concisament el titular. Afortunadament, gràcies a pel·lícules com Le French, podem treure de l’anonimat Pierre Michel i col·locar-lo al lloc de la història que es mereix. Amb l’assassinat succeït dimecres passat, Barcelona —capital d’aquesta horta de marihuana— cada dia s’assembla més a aquella Marsella contra la qual va lluitar el magistrat executat.

Si viatgem a temps pretèrits, recordarem que el cultiu de la marihuana va començar a Catalunya com un joc gairebé amateur entre petits productors que venien el seu producte emprant amics i coneguts, amb un rotllo de col·leguisme molt allunyat de la professionalitat delictiva actual. Aquesta petita xarxa de productors va ser l’inici i el que va despertar l’interès de les xarxes internacionals, que varen trobar en Catalunya l’indret perfecte per a l’arrelament de macroplantacions, narcobúnquers i la distribució a gran escala de la marihuana. Des de llavors i gradualment, a Catalunya s’hi han anat instal·lant sucursals del càrtel dels Balcans, de la màfia turca, de la Camorra napolitana i de la DZ Mafia, aquesta última, amb seu a Marsella i hereva de l’organització que va ordenar matar Michel com a representant de tants magistrats caiguts en la batalla. Catalunya encara no és Marsella, però li segueix el rastre a passos agegantats. Si aquesta xarxa aconsegueix trencar la quarta paret expandint els seus tentacles dins dels poders fàctics del país mitjançant la corrupció, difícilment la podrem extirpar. La guerra de sicaris pel control del territori és un avís per a navegants.

Popularment, la marihuana ha sigut tractada des d’un bonrotllisme incomprensible. Qui no ha somiat en anar-se’n un cap de setmana a Amsterdam per recórrer els coffee shops? Qui no associa la diversió amb el consum de marihuana? La marihuana i l’haixix han estat englobades dins del grup de drogues toves amb una frivolitat poc comprensible, si ens atenim a la nocivitat que n’ocasiona el consum. Evidentment, la legalització de la marihuana afebliria el poder dels càrtels de la droga instal·lats a Catalunya, però hi ha una realitat demostrada i molt més quotidiana: el consum de marihuana extravia horitzons i destrueix vides de fills, pares, familiars, veïns i coneguts, i no se’n pot exigir la legalització des de la trivialitat.

Vaig estar quatre mesos ingressat en un centre de rehabilitació. Jo vaig arribar-hi pel consum d’alcohol, com gairebé tots els homes de la meva generació que havien admès la seva condició d’alcohòlics ingressant a un centre per tractar de refer la seva vida. I, com a ingressat, vaig comprovar que les addiccions anaven per generacions i per gèneres. Moltes dones de la meva edat hi ingressaven per una addicció incontrolada a les benzodiazepines; els membres de la generació X i els millennials, a la cocaïna, i molts joves, a la marihuana i a l’haixix. Evidentment, aquesta distribució generacional i per gèneres no és una regla exacta, però s’hi acosta, i des de la meva experiència com a ingressat puc afirmar que els pacients més difícils de salvar varen ser els addictes a la marihuana i a l’haixix. Entraven al centre immersos en un núvol mental que requeria un gran esforç per part dels terapeutes, i els que tiraven endavant trigaven un mínim de tres setmanes a poder participar en les teràpies. El temps necessari per poder recobrar la raó, la memòria i poder-les organitzar seguint les mínimes regles de la sintaxi. No tots se’n van sortir. Alguns d’aquests joves varen arribar massa tard al centre per poder escapar del núvol mental on els havia col·locat el consum diari de cànnabis, i ara viuen en una realitat paral·lela de la qual, segurament, mai no podran tornar. Recordo el cas d’un noi que, amb tot el dolor del món, va ser entregat per la terapeuta als seus pares com qui entrega un mort en vida.

Aquests dies, la marihuana és notícia per la guerra entre clans mafiosos assentats a Catalunya, conflicte evidenciat amb l’execució d’un narco davant de la comissaria del carrer Balmes. El consum de la marihuana, però, no és només una qüestió de càrtels i de sicaris, sinó també de consumidors que veuen, pipada rere pipada, com la seva vida es trunca, en molts casos, irreversiblement.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marihuana-daniel-vazquez-salles_1655990_102.html

cultura, Educació, filosofia, Llibres, psicologia, Religió

La veu de Déu i el murmuri de la temptació: la batalla interior de ‘La campana’

4 Jun, 2026 passerell Leave a comment

Edicions de 1984 publica en català una de les novel·les més celebrades de l’escriptora irlandesa Irish Murdoch

La veu de Déu i el murmuri de la temptació: la batalla interior de 'La campana'

“Ningú sap el mal que és capaç de fer fins que no ha procurat fervorosament de fer el bé. S’ha estès la idea absurda que la gent bona no sap què significa la temptació. Això és, evidentment, mentida. Només aquells qui procuren resistir-se a la temptació saben com de forta pot arribar a ser. Al capdavall, hom coneix la força de l’exèrcit alemany quan s’hi enfronta, no quan s’hi rendeix (…). Un home que es rendeix a la temptació al cap de cinc minuts encara no sap com de forta hauria estat al cap d’una hora”, escrivia C.S. Lewis. Fa tota la pinta que Iris Murdoch va conèixer la temptació i el mal, i que per això va poder escriure i tractar la condició humana amb la profunditat i la sensibilitat amb què ho fa a La campana (Edicions 1984).

Sembla que els protagonistes d’aquesta novel·la traduïda amb delicadesa per Jaume C. Pons Alorda parteixen de la idea que un mateix, fugint del món, pot fugir de la seva inclinació al pecat. Que, passant per Imber Court —una comunitat laica anglicana situada al costat d’un convent de clausura benedictí— un pot tractar la seva condició humana com una malaltia, com quelcom que es pot guarir. Però no es té constància que ningú —ni l’ermità, ni la monja de clausura— hagi pogut fugir mai d’ell mateix. No hi ha lloc on les temptacions —de qualsevol mena— no existeixin. El mal és dins nostre, i per entendre’l —per entendre’ns— ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir.

El mal és dins nostre, i per entendre’l —per entendre’ns— ens l’hem de mirar resistint les ganes de fugir

‘La campana’: un mirall de l’ànima humana

Cada vegada que m’he assegut al banc que queda just al costat del confessionari i he vist passar una filera de gent a xerrar amb el mossèn de torn, he pensat que em semblava increïble que, després d’estar com a mínim una hora al dia escoltant les misèries de la gent, aquell senyor amb clergyman pogués conservar una sola engruna d’esperança al seu cos. També he pensat que deu haver-hi poca gent amb un coneixement tan vast de la condició humana com el d’aquells que es dediquen a escoltar. Un capellà, un psicòleg, els escrivents de les Rambles.

Iris Murdoch escriu com qui ha tingut accés a aquesta mena de coneixement. Cadascun dels personatges de La campana té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares –o allò que pensen que ho són– i la consciència dels seus errors i les seves tares. Cadascun dels personatges està construït com si Murdoch s’hagués estat tota una tarda asseguda al confessionari o a les barraques dels copiadors de cartes oint la Dora, en Michael, en Paul, en Toby, en Nick o la Catherine explicant com es veuen, què els incomoda d’ells mateixos, què els interessaria de perfeccionar, quins són els pecats de què no es poden desempallegar. Cadascun dels personatges està construït des del coneixement de qui es coneix bé la temptació.

Cadascun dels personatges de ‘La campana’ té una relació diferent, única i meravellosament versemblant amb els seus errors, les seves tares

La novel·la de Murdoch orbita al voltant del misteri: una campana que fa segles que dorm al fons del llac, una llegenda de desig i de mort, una maledicció. El misteri es va esclarint a mesura que els personatges, individualment, van desfent-se de la boirina que els separa de la seva crida. O que els impedeix de complir amb allò que han assumit que és la seva crida. A mesura que s’hi familiaritzen —o que s’hi familieritzen encara més— el misteri fa per dirimir-se. Escriu el sacerdot francès Jacques Philippe a Cridats a la vida que “les crides ens arriben per mitjà d’accions, de l’exemple de persones que ens fan emocionar, de desitjos que ens neixen del cor (…).

Tenen el seu origen profund en Déu, que vol conduir-nos amb tendresa pels camins de l’existència i que intervé sense treva, amb molta discreció, d’una manera sovint imperceptible però eficaç”. Murdoch explora com ningú –vaja, servidora no havia llegit mai ningú fer-ho amb tant d’enginy i perspicàcia– la literalitat d’allò que diem quan diem que l’hàbit no fa el monjo. I la llum que es vessa sobre la culpa –també en aquells qui tot just la descobreixen– quan, havent percebut una crida, havent sigut conscients de la presència de Déu en els esdeveniments del camí que fan, no han pogut desempallegar-se d’una inclinació al mal que, com a tots, els acompanyarà per sempre.

‘La campana’ fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola

A Imber Court, el lloc on sembla que els personatges han anat a fugir de les seves històries i els seus errors, Déu es fa trobadís discretament en els vincles que basteixen els uns amb els altres per assegurar-se que res queda per resoldre i que, fent-ho millor o pitjor, tots podran anar-se’n havent-se mirat al mirall amb una consciència renovada. Quan pensem que ja sabem qui som, que ja sabem com tractar-nos i, el més important, quan pensem que podem governar-nos completament i amb diligència sense flaquejar, Déu ens ofereix una ensenyança nova. D’entre el ventall treballadíssim de personalitats i relacions amb la culpa, amb les crides i amb Déu de Murdoch a La campana, n’hi ha una que és l’encarregada d’elevar la història i convertir-la en una panoràmica de l’ànima humana vista des de tots els angles: l’abadessa d’Imber. “Déu sempre ens pot mostrar, si de veres ho volem, un camí més alt i millor, i només podem aprendre a estimar tot estimant. Recorda que tots els nostres fracassos són, definitivament, fracassos amorosos. No s’ha de condemnar ni rebutjar l’amor imperfecte, s’ha de perfeccionar. El camí sempre va cap endavant, mai cap endarrere”. La campana fa venir ganes de tractar-se amb honestedat els mals i, alhora, fa venir ganes de no tirar la tovallola.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/veu-deu-murmuri-temptacio-batalla-interior-campana_1375973_102.html

coaching, Educació, psicologia, Reflexions

Tu ets més fort, gran i savi que els teus problemes

2 Jun, 2026 passerell Leave a comment

**Àlex Rovira,**divulgador d’inspiracions emocionals

Tinc 58 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc al Pirineu . Soc escriptor i divulgador. Estic casat amb la Pili i gestionem cinc fills (d’entre 28 i 19 anys). Política? Em sento orfe polític. Creences? Crec en les bones persones. El meu lleure és la natura , els gossets i la música de Bach

Els mites de l’ Olimp!
Arquetips emocionals fixats en l’imaginari dels enginyosos antics grecs.

Ens queden lluny…
I ara! Són aquí amb nosaltres.

On?
Dins teu. Els portem tots dins de cadascú. Els mites de l’ Olimp ens habiten. I poden ajudar-nos!

D’on ho treu vostè això?
De la meva pròpia vivència, reflexionada.

Quina vivència?
Una de recent i crua: una triple crisi personal de pèrdua, de salut, d’un familiar, de diners. Un llibre em va ajudar a travessar aquell desànim turmentós…

Un llibre?
Me l’havia regalat el meu pare als meus 14 anys, al seu torn heretat del seu pare: un llibre sobre els mites grecs. El conservo, supervivent de totes les meves mudances.

Miraculós, doncs.
En el pitjor moment de la meva crisi, vaig veure el llibre: el vaig obrir, vaig llegir… i em va ajudar a aixecar el cap.

De quina manera el va ajudar?
Cada mite mostrava aspectes de mi. Cada mite em feia conscient d’alguna cosa, m’orientava a superar els meus mals.

Quins mites el van inspirar més?
Narcís, Pigmalió, Quiró, Sísif i Fènix.

Quin és el seu favorit?
Quiró. Un centaure mig diví, mig humà ferit per una fletxa: pateix dolors crònics. M’hi vaig identificar.

Per què?
Jo patia dolors parestèsics a les cames, fortes rampes… Quiró és el ferit que esdevé guaridor. El patiment m’ha enfortit, tota ferida pot tornar-se llum.

Quina classe de llum és aquesta?
La compassió. Patir ensinistra a apropar-te a qui pateix. Som animals mitològics, la teva vida és mítica, som mites amb potes.

Un dolor dona comprensió del dolor.
Alguns els heretem dels pares i avis, inconscientment: avortaments callats, fills ocults, exilis forçats, gelosia, enganys… Viuen a la teva sang! Però pots renéixer de les cendres.

Ah, conec aquest mite: l’au Fènix.
Cada fet colpidor és terreny fèrtil per a una transformació profunda! Mira la teva vida amb perspectiva i t’elevaràs per sobre de les teves cendres.

Posi-me’n un exemple.
En pandèmia se’n van anar en orris els cursos presencials que jo impartia, i llavors vaig provar de donar formació en línia. I avui és la meva principal activitat!

I el mite de Narcís, què ensenya?
Ensenya a no ofegar-te, que l’egoisme és ofegar-se en un mateix. Els mites cartografien fulls de ruta per a la supervivència.

I el mite de Pigmalió? Per lligar?
Va una mica més enllà: la teva mirada pot encoratjar l’altre perquè floreixi. Un experiment famós ho va confirmar.

Quin experiment, Àlex?
Els autors de l’experiment van convèncer el professor d’un curs que els alumnes de l’aula A eren mals estudiants, i els de l’aula B eren bons estudiants.

Un judici basat en proves?
En absolut, una mera arbitrarietat. Al final del curs, la profecia s’havia autocomplert! Els alumnes de l’aula A van tenir mals resultats, i molt bons els de l’aula B.

I això? Com s’explica la diferència?
La mirada sobre els alumnes d’aquell professor va desmotivar els alumnes de l’aula A, mentre que va motivar els de l’aula B.

Quina és la conclusió olímpica?
Que tu pots ser Pigmalió d’un altre: si el mires amb deferència, respecte, confiança, admiració, afecte… determinaràs la seva seguretat i el seu floriment personal!

En prenc nota.
A un escombriaire aficionat a la informàtica li van dir: “Arribaràs a ser un alt directiu d’IBM”. I hi va arribar, hi va arribar!

I què hi ha del mite de Sísif?
És al·legoria d’impotència, perquè Sísif cada dia empeny una pedra muntanya amunt i, quan arriba al cim, la pedra cau pel pendent… i torna a començar.

Desesperant!
Però… perdoni… i si Sísif és feliç?

Feliç, pujant i baixant la pedrota?
Tot pare m’entendrà: criar fills és com fer pujar aquella pedra, però aquest notable esforç és compatible amb ser feliç!

Suposo que té raó.
Ho diu així mateix el Bhagavad Gita : importa més l’acció que el fruit d’aquesta acció. A més, no ets aquí per ser feliç.

Ah, no?
No: ets aquí… per aprendre!

I què ha après vostè?
Que tu ets molt més fort, gran i savi que qualsevol dels teus problemes. Sempre hi haurà una roca per empènyer al peu del turó cap amunt: doncs bé, aquesta roca és la teva mestra!

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

‘ Ecos del Olimpo’

Sempre aprenc alguna cosa amb Àlex Rovira, des que el vaig entrevistar aquí fa vint anys, per La bona sort , meravellós conte formatiu. Àlex Rovira no ha desistit des d’aleshores d’avançar pel seu camí de creixement personal ajudant al creixement dels altres. Ara ho fa amb Ecos del Olimpo ( Zenith), manual que subtitula “Saviesa eterna per millorar i transformar la teva vida”, prenent com a mirall els mites clàssics grecs. Li demano a l’Àlex algun ensenyament extra, i me’l regala: “No et prenguis res massa personalment, i entén que la persona que et critiqui està confessant la seva enveja: t’expressa la seva admiració encara que vestida de frustració!”. Amb l’Àlex aprenc a agrair cada crítica, i també cada crisi que arribi, entenent que es tracta sempre de mestres per a la meva millora.

https://www.lavanguardia.com/encatala/lacontra/20260319/11493683/ets-mes-fort-gran-i-savi-els-teus-problemes.html

economia, Educació, Espanya vs Catalunya, migrants, Societat

La formació de migrants, clau per no perdre competitivitat

2 Jun, 2026 passerell Leave a comment

Fins al 2035 es produiran 5 milions de jubilacions i només se substituiran 3,6 milions de persones

Els presidents de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i de Pimec, Antoni Cañete, han subratllat la necessitat de formar els migrants i de mantenir la competitivitat i la productivitat de les empreses mitjançant un full de ruta per als empresaris. Les seves intervencions s’han produït en una taula rodona posterior a la presentació d’un informe del Consell Econòmic i Social, un acte que ha comptat també amb la participació de la ministra d’Inclusió, Elma Saiz; la consellera de Drets Socials de la Generalitat, Mònica Martínez Bravo; i els presidents del CES, Antón Costas, i del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya, Ciriaco Hidalgo.

Cañete ha defensat que el debat sobre la migració “no hauria d’existir perquè és una realitat demogràfica i una necessitat”. El president de Pimec ha destacat que entre el 2020 i el 2023 es van crear 330.000 llocs de treball i ha advertit que no s’hauria mantingut l’activitat econòmica, el creixement i l’estat del benestar si no haguessin arribat 280.000 migrants. Segons Cañete, aquestes xifres demostren que el mercat laboral espanyol depèn en gran manera de la població immigrada per a cobrir les vacants que no pot ocupar la població autòctona.

Formació en origen i realitat demogràfica

Cañete ha afirmat que, quan els empresaris plantegen la formació en origen, no parlen només de donar formació sobre les necessitats que tenen, sinó que també contribueixen al fet que hi hagi formació “en aquell territori on es produeixen migracions de formes absolutament inhumanes”. El dirigent de Pimec ha insistit que Espanya està creixent per sota de la mitjana europea i ha reclamat “aplicar polítiques de formació sobre aquesta immigració”. Les seves paraules reflecteixen la preocupació del teixit empresarial per la manca de mà d’obra qualificada en sectors com la construcció, l’hostaleria, l’agricultura i els serveis.

Per la seva banda, Sánchez Llibre ha alertat que entre el 2025 i el 2035 es produiran 5 milions de jubilacions, però que amb l’actual piràmide d’edat només es podrà substituir 3,6 milions d’aquestes persones. El president de Foment ha recordat que entre el 2020 i el 2025, el 55% dels nous llocs de treball a Espanya s’han cobert gràcies a la immigració, la qual cosa demostra que “la immigració és totalment fonamental per a mantenir l’activitat” de les companyies. Aquesta dada posa de manifest la dependència estructural del mercat laboral espanyol de la població estrangera.

Dificultats administratives

Sobre l’intent d’aconseguir que la selecció dels immigrants que necessiten les empreses es pugui fer en origen, Sánchez Llibre ha explicat que així ho han sol·licitat els empresaris en els darrers anys, però que “és molt difícil fer la contractació en origen, perquè hi ha moltes dificultats administratives, de competències, perquè sigui una realitat”. El dirigent de Foment ha reiterat que el col·lectiu empresarial necessita la immigració per a garantir la productivitat i ha defensat la necessitat de tenir un full de ruta clar que simplifiqui els tràmits i permeti una arribada ordenada de treballadors.

Sánchez Llibre també s’ha referit a la legislació laboral. Ha defensat la necessitat d’un marc normatiu competitiu i ha afirmat: “Tenim un problema, que no és culpa dels treballadors, d’intentar reduir l’absentisme que tenim a Espanya”. El dirigent de Foment no ha entrat a detallar xifres concretes, però la seva referència a l’absentisme connecta amb un debat recurrent en l’àmbit empresarial sobre l’increment de les baixes laborals i la seva gestió.

Tant Cañete com Sánchez Llibre han coincidit a assenyalar que la formació i la integració laboral dels migrants és una necessitat econòmica, no una opció, i han reclamat a les administracions públiques que facilitin els mecanismes per a una contractació en origen àgil i segura. La taula rodona ha posat de manifest el consens entre les patronals catalanes sobre la importància de la immigració per a sostenir el mercat laboral i l’estat del benestar en un context d’envelliment de la població.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/economia/pimec-foment-defensen-formacio-migrants-no-perdre-competitivitat_1648591_102.html

economia, Educació, medi ambient, Política, Societat

Frenar el turisme

25 May, 2026 passerell Leave a comment

Xavier Alegret. Barcelona, 18 de maig de 2026.

El creixement turístic dels últims 25 anys no ha beneficiat pràcticament ningú i ha generat empobriment

Divendres es va presentar a Barcelona l’Informe Fènix, un diagnòstic cru, realista, sense mitges tintes, de la situació econòmica que viu Catalunya. El que diu és que, en el que portem de segle, el país ha prioritzat el creixement del PIB per sobre del creixement del PIB per càpita, és a dir, de la renda dels seus ciutadans, la riquesa de les famílies. El PIB ha pujat molt, però, com que la població s’ha disparat, el que toca a repartir per cada català s’ha estancat.

Tots ho notem cada dia. Llegim notícies que diuen que Catalunya creix més que Espanya i que la mitjana de la Unió Europea, però costa més que abans arribar a final de mes. Els preus s’han disparat, però els salaris no. El transport públic encara s’ha moderat, però el privat cada dia és més prohibitiu, tant pel preu dels vehicles com dels carburants. I si parlem d’habitatge, llogar és car i molt difícil, perquè els topalls estan reduint l’oferta, i per comprar cal donar una entrada a l’abast de molt pocs, a més dels impostos.

Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató, Miquel Puig, Xavier Roig, Guillem López Casasnovas, Jordi Galí i Jaume Ventura són els autors de l’estudi, que coincideix amb la tesi del llibre del primer d’aquests economistes, Créixer o progressar. La causa de la situació actual és l’aposta per sectors de baixa productivitat, que aporten poc valor afegit i que, per tant, paguen baixos salaris. Principalment, el turisme.

Fènix parla de “sectors altament subvencionats”, que són aquells on els salaris són tan baixos que no aporten prou retorn fiscal per a pagar els serveis públics dels ciutadans que els perceben. Que n’hi hagi alguns no és el problema, el problema rau en el fet que s’hi hagi apostat quan no era necessari, quan per crear aquests llocs de treball, com en el turisme, has d’importar treballadors. I, a més, els beneficiaris són els turistes. No té cap sentit.

L’informe proposa mesures immediates per canviar el model productiu i aconseguir que el creixement econòmic es traslladi als ciutadans. I és que tot i aportar una diagnosi poc encoratjadora, el rerefons és d’esperança. Es diu Fènix en referència a l’au ressorgida de les cendres, símbol de renaixement. Una de les mesures més clares que posa sobre la taula és reduir el turisme.

Parlar de decreixement és un tabú. En aquest cas, es tracta de fer-ho en un sector concret, amb l’objectiu que el resultat sigui positiu. I és més fàcil del que sembla. Els economistes ho van explicar molt bé. El creixement turístic dels últims 25 anys no ha beneficiat pràcticament ningú i ha generat empobriment. Per atendre els milions de turistes que hem sumat, hem hagut d’anar a buscar els treballadors a fora, tensionant així el sistema de salut, l’educació i el mercat de l’habitatge. I amb els salaris, no pagues aquests serveis. Beneficia els nouvinguts, és clar, i els turistes. Però, al marge d’aquests, a alguns empresaris i para de comptar.

Cal frenar aquesta bogeria turística. No només per les molèsties que provoca al centre de Barcelona i a les zones turístiques de Catalunya, sinó perquè ens està empobrint. I no pot ser que el turista sigui subvencionat, cal que pagui més. Per un costat, salaris més alts. I per l’altre, més impostos. L’IVA reduït només fomenta el turisme de masses. I l’impost de les estades en establiments turístics s’ha de pagar arreu i s’ha d’utilitzar per cobrir les externalitats que provoca el fenomen, des d’infraestructures a serveis públics, no per a fer promoció turística per rebre encara més visitants, perquè llavors estem fent un pa com unes hòsties.

Malgrat que l’informe dibuixa un escenari i un horitzó, negres, la seva presentació és una bona notícia: per fer bé les coses cal un bon diagnòstic. Està ben sustentat i compta amb suports de primer ordre en l’àmbit acadèmic, començant pel degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Carles Puig de Travy, que va seguir la presentació en primera fila. També ho van fer empresaris i alguns polítics, però pocs, i de l’oposició, com Agustí Colomines i Joan Canadell, tots dos de Junts per Catalunya.

Més cridaner –però no necessàriament sorprenent– va ser l’absència en la presentació de membres del Govern i del PSC, font i tot d’ERC, que també està a l’oposició, malgrat que un dels autors de l’informe va ser regidor del partit a Barcelona i alt càrrec del departament d’Economia amb Pere Aragonès. No es va convidar polítics, només els membres de la Comissió d’Economia del Parlament, però només va anar-hi el de Junts, Canadell. I l’acte era obert a tothom.

No sé si l’absència es deu al fet que ja tenen clar el diagnòstic, a què no el comparteixen, a desinterès o no hi van anar per no sentir-se interpel·lats. Si és la primera opció, no sé què esperen a aplicar les respostes. Si és la segona, tenim un problema del model de país que volen els nostres governants. I si és alguna de les dues últimes opcions, no estan a l’altura del que necessitem per recuperar la Catalunya que era un dels referents econòmics i industrials del sud d’Europa.

El dubte és si els nostres polítics estan a l’altura del que necessitem per recuperar la Catalunya que era referent econòmic i industrial

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/frenar-turisme-xavier-alegret_1640989_102.html

cultura, Educació, interculturalitat, migrants, Societat

Identitat i cohesió social

22 Jan, 2026 passerell Leave a comment

La burocràcia com a agent paralitzador de la cohesió social

En anteriors articles, he escrit sobre l’equilibri territorial, l’equitat, les immigracions, els drets culturals i el dirigisme, com a arestes del tema central de la cohesió social com a nucli de la identitat. En aquest article, que tancarà aquesta sèrie, faré referència al tema de la connectivitat dins del país per xarxes diferents, de la manca de coneixença entre uns i altres, i de la burocràcia com a agent paralitzador de la cohesió social.

És un fet, al qual ja havia al·ludit en un article anterior, que la connectivitat nord-sud i est-oest del país és un desastre que dificulta no només l’activitat econòmica, sinó la construcció d’una identitat comuna, i alhora les relacions personals, professionals i socials entre els ciutadans.

Les connexions nord-sud són difícils, amb epígons màxims de dificultat pel que fa a l’accés tant al Pirineu com a les Terres de l’Ebre, i també a determinats punts de l’interior de la Catalunya Central. Travessar el país de nord a sud té dificultats per la costa, perquè hi ha una concentració de persones, béns i serveis que fa que estigui molt sovint col·lapsada, sobretot per un excés de transport de mercaderies per carretera, una prova més del desgavell ferroviari a casa nostra. Si aquesta connexió es vol fer per l’interior, és cert que ha millorat amb l’Eix Transversal i amb obres públiques de millora als eixos principals, però continua sent molt difícil en sentit horitzontal i al mateix Eix Pirinenc, amb obres que se’n parla des de fa anys i panys, però que no avancen de cap manera.

Aquesta dificultat de connexions entre els punts cardinals de la geografia del país té com a resultat que, en realitat, els catalans ens coneguem poc els uns als altres. Massa sovint vivim de tòpics i d’estereotips, que fa, per exemple, que un gironí malparli d’un lleidatà, o que un barceloní ho desconegui tot d’un ebrenc, i a sobre sense que uns i altres coneguin gaires ciutadans de les altres contrades, i, pitjor encara, sense que hagin tingut estímuls o interès per conèixer-ne. Hi ha iniciatives per tal de trencar aquestes dinàmiques negatives, però les crostes són difícils de trencar.

Si tothom saluda les excel·lències del programa Erasmus, i fins i tot de l’exòtic Erasmus+, pel que ha significat d’establiment de coneixements i d’intercanvi d’experiències entre estudiants universitaris del continent europeu, i més enllà, potser seria adient que les autoritats acadèmiques catalanes pensessin fer un Erasmus català a l’interior del mateix Principat per tal que els garrotxins coneguessin joves del Priorat, que els garriguencs coneguessin empordanesos, o que els bagencs coneguessin pallaresos. Probablement, seria una bona manera de trencar tòpics i un bon camí per tal que els catalans coneguessin el seu propi país amb més profunditat que no pas ara. Perquè conèixer és una condició necessària per estimar. No es pot estimar allò que no es coneix; per tant, per tal que augmenti l’estima cap al país, cal que tots el coneguem tan a fons com sigui possible, i en totes les dimensions que s’escaiguin. I no oblidem tampoc que l’estima forma part intrínseca de la pròpia autoestima.

És clar que per a tirar endavant aquestes propostes cal treballar-les, arremangar-se, posar-hi hores, i tenir la voluntat de tirar endavant. I aquí topem amb un altre obstacle de cara a apuntalar la cohesió social, i no és altre que la burocràcia. Vivim immersos en un sistema en què tothom és deutor d’unes administracions que devoren milers de papers, que generen una quantitat abominable de normes (de vegades, fins i tot contradictòries), i que són (conjuntament amb els bancs) factors de l’augment de la bretxa digital al nostre país.

Aquesta hidra de set caps que sembla no tenir aturador castiga sobretot les persones grans i les classes populars. És a dir, aquelles persones que, per circumstàncies diverses, no tenen accés o prou coneixements per a connectar amb els serveis administratius. I no se’m digui que hi ha telèfons a disposició, perquè o comuniquen, o no els agafen, o no hi són, o ara premi l’1, després el 2, torni a l’1, i etc., etc., en un exercici que sembla no tenir fi, però del qual tu pagues la factura del teu temps.

La burocràcia dificulta l’accés als serveis bàsics, castiga els més necessitats o desprotegits, fa malbé moltes iniciatives de tota mena i, en definitiva, dificulta la cohesió social, perquè torna a diferenciar entre forts i febles. Per al reforç de la identitat, hauríem de saber que transparència no és sinònim de xafarderia, i que dificultar l’accés als serveis administratius de l’estat del benestar només fa que fer més difícil la cohesió social.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/identitat-cohesio-social-iv-antoni-gelonch_1521871_102.html

Educació, família, psicologia

Quan no tens la mare que t’agradaria

27 Aug, 2025 passerell Leave a comment

Marta Segrelles, autora d”Estimada mama, em fas mal’, explica la complicada relació entre mares i filles

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets… “Gràcies, mama, ets la millor” és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

¿Però què passa si no sents això per la teva mare? ¿Què passa si, per molt que ho desitgis, la relació amb ella mai ha estat com tu voldries? ¿Ets una mala filla, pel fet de sentir-te així? De tot això en parla la psicòloga Marta Segrelles, que acaba de publicar el llibre Estimada mama, em fas mal (Bruguera, 2024).

“Sovint partim de la base que una bona relació amb la mare es dona de forma automàtica, però al final, les relacions segures s’han de construir”, assegura Segrelles. És com el que explica la Bet [nom fictici]: “Sempre he sentit que la meva mare no m’ha donat mai afecte, com petons o abraçades. Més aviat ha estat una mare autoritària”. Això sí, també remarca com, en els moments difícils, sempre ha estat present i ha pogut comptar amb ella.

Hi ha mares que no truquen a les seves filles, que no proposen de quedar o no senten la necessitat de tenir un contacte constant. ¿És dolent, això? “Es tracta de conèixer la nostra mare i saber què és el que li podem demanar i què no”, matisa Segrelles. “Sovint, si mires les seves relacions, ja veus que potser és una persona que no té gaires amistats i no manté contacte amb els seus familiars d’origen. Potser ella ja és així”, continua.

Davant d’això, la psicòloga apunta que la nostra feina és acceptar: ¿Què tinc al davant? ¿Què és el que estic buscant? ¿Això m’ho podrà donar, la meva mare? De vegades sí que es pot fer una actualització de la relació i provar de fer juntes coses noves, però també pot passar que l’intent no arribi a bon port. “Aleshores ho haurem d’acceptar i fer aquest dol de saber que no tens la mare que t’agradaria, però això no vol dir que la teva mare sigui pitjor, sinó que hi ha algunes necessitats que no et pot cobrir”, reflexiona.

“No em para de trucar”

És clar que també es pot donar la situació inversa. Hi ha mares molt absorbents que truquen més d’un cop al dia i que necessiten un contacte constant amb les seves filles. “Fins i tot la mare que vol ser responsable i respectuosa amb tu no ho fa bé el cent per cent del temps”, admet la psicòloga. “Ara bé, si resulta que en totes les interaccions la mare es comporta d’una manera molt absorbent i et sents molt envaïda per aquesta dinàmica, aleshores cal tenir una conversa”, continua. Pot ser incòmode haver de dir-li que no vols dinar amb ella cada diumenge o que no sempre vols parlar-hi per telèfon. “Has de saber fer-li entendre que, tot i que t’agrada estar amb ella, també necessites els teus espais, i no passa res”, diu Segrelles.

Canvi de rols

La Núria [nom fictici] està molt unida a la seva mare i el seu contacte és constant. Tot i això, lamenta com, tot i ser una dona adulta amb el seu propi nadó, la mare la continua tractant com si encara fos petita. “Sembla que em vulgui fer notar que ella és la mare i jo, tot i ja ser mare, continuo sent jove i inexperta. És aquesta sensació que no acabes parlant mai d’igual a igual, de mare a mare”, lamenta.

No sempre és fàcil que una mare s’adoni que la seva filla ja és adulta. “De vegades costa veure que la filla té els seus propis desitjos, els seus interessos i la seva manera de fer. Són coses que costen de validar i respectar en relacions en què aquesta diferència i individualitat no s’acullen bé”, explica la psicòloga.

“Sempre és ella qui té raó i invalida una mica la meva opinió –continua la Núria–. És frustrant perquè, tot i que intento fer-ho bé i posar-hi de la meva part per intentar raonar les coses, veig que ella ho invalida i es posa molt taxativa. La meva opinió hauria de ser vàlida, encara que ella opini una altra cosa, però sembla que mai faig les coses prou bé”.

¿Què passa quan la mare no entén els nostres límits? “De vegades, quan l’altra persona no els sap entendre o escoltar, els límits han de ser interns. Si l’altre no t’escolta, potser la feina no és teva, en què t’has d’esforçar millor i posar uns límits més ferms, sinó que t’has d’adonar que l’altra persona no ho està acollint”, diu Segrelles. És aleshores que hauràs d’assumir que les teves decisions podran afectar la teva mare, com ara no anar a dinar amb ella el diumenge, “però que no seran per fer-li mal a ella, sinó per tenir una autocura per a tu”, continua.

Espai segur

Per aconseguir crear un vincle segur és important poder parlar del que et passa i poder expressar-te de manera autèntica, sense por de les represàlies. “Quan no hi ha aquest vincle, quan tens la sensació que no pots explicar les teves inquietuds, en el fons estàs rebutjant una part de tu perquè l’altre estigui còmode”, apunta la psicòloga. És com quan, de petita, t’adones que si li expliques a la teva mare que tens por, ella s’espanta més que tu. Llavors, ja no l’hi expliques. “Es tracta de poder acollir i ajudar quan ets petita, i no jutjar quan ja ets adulta”, reflexiona Segrelles.

En el fons, no deixa de ser una construcció conjunta on, quan mare i filla ja són dues adultes, han de fer un ball compartit perquè la relació vagi bé. “Sempre hi haurà coses que a l’altre no li agradarà sentir, però que, si s’està disposat a escoltar i entendre, mirarà de fer-ho millor la pròxima vegada”, aconsella.

Tot un aprenentatge que és important fer i treballar, abans no es repeteixin patrons a la mateixa família. “Quan una filla es converteix en mare, si no ho ha treballat, pot traspassar als seus fills els mateixos patrons que tenia amb la seva mare”, assegura la psicòloga. Per això, considera molt important que sigui conscient de quines coses es repeteixen, encara que siguin de forma inconscient, o d’estar alerta en determinats aspectes que creu que podran tenir més probabilitat de passar. “És com quan saps que en els vincles tens tendència a estar molt preocupada pels altres. Cal, doncs, tenir-ho present per quan et toqui cuidar els teus fills”, posa d’exemple.

Menys exigències

“Des que soc mare, l’hi he perdonat tot, a la meva mare”, assegura la Mireia [nom fictici]. “M’he adonat del poc que havia valorat tot el que va fer per mi, i que era molt egoista per part meva exigir-li que ho fes tot perfecte”, continua. La realitat és que a les mares se les exigeix molt. “Jo no li puc demanar a algú que sigui com a mi m’agradaria”, diu Segrelles.

A partir d’aquí, la psicòloga considera que de vegades sí que és necessari fer un procés de dol, de donar un espai a les nostres necessitats, de fer teràpia per curar les ferides i poder-se enfadar, desesperar i plorar per tot allò que no s’ha tingut. “Però un cop fet això, hi ha l’opció de poder fer una petició, més que una exigència, i des d’una posició adulta, saber quines coses es poden demanar i veure com es pot fer perquè les dues estigueu còmodes juntes”, conclou.

https://criatures.ara.cat/familia/no-tens-mare-t-agradaria_130_5011266.html

coaching, Educació, psicologia, Reflexions, Societat

Las sombras y los miedos

27 Aug, 2025 passerell Leave a comment

Es muy interesante la historia de Bucéfalo, aquel caballo que solo Alejandro Magno era capaz de montar. Todos los que lo intentaban eran incapaces de mantenerse a su grupa más allá de unos pocos segundos. El animal caracoleaba, se encabritaba, y enseguida daba en el suelo con todos sus jinetes. Alejandro supo observarlo con atención y enseguida descubrió el secreto de aquel indómito corcel. Entonces se acercó, agarró las riendas y lo puso frente al sol. Lo acarició, soltó su manto, y de un salto montó sobre él y lo espoleó con energía. Controló los corcoveos, sin dejarle apartarse de la dirección del sol, hasta que el animal se calmó y siguió su marcha a paso lento y tranquilo. Sonaron los aplausos, y dicen los historiadores que al verlo Filipo, su padre, vaticinó que el reino de Macedonia que él poseía se quedaría pequeño para la gloria a la que estaba llamado su hijo.

¿Cuál era aquel secreto que sólo Alejandro supo descubrir? Se dio cuenta de que aquel animal se asustaba de su propia sombra. Bastaba con no dejarle verla, con enfilar sus ojos hacia el sol para que aquel atormentado caballo se olvidase de sus miedos.

El mundo está lleno de personas a las que pasa quizá algo parecido. Personas en apariencia normales y desenvueltas, pero que esconden en su interior toda una serie de miedos y complejos que les encadenan a fracasos y malas experiencias que han sufrido. Muchas de sus energías están paralizadas por esa valoración negativa que tienen de sí mismas. Son rehenes de su propio pasado, hombres o mujeres cuyos temores les impiden enfilar decididamente el futuro, les frenan para llegar a ser lo que están llamados a ser.

Nunca me ha gustado la ingenuidad y la vehemencia con que algunos hablan de la autoestima. Pero sí estoy de acuerdo en que se trata de un problema creciente en nuestros días. Educarse a uno mismo es algo parecido a educar a otro. Para educar a otro hay que exigirle (si no, saldrá un mimado insufrible), pero también hay que tratarle con afecto, hay que verle con buenos ojos. De la misma manera, para educarse a uno mismo también hay que exigirse, pero a la vez hay que tratarse a uno mismo con afecto, y verse con buenos ojos. Sin embargo, hay demasiada gente que se maltrata a sí misma, que se recrimina áspera y reiteradamente sus propios errores, que se juzga a sí misma con demasiada dureza y se considera incapaz de superar sus errores y defectos.

Es verdad que los que no recuerdan sus fracasos del pasado están abocados a repetirlos. Pero hay que saber hacerlo con equilibrio y sensatez. Porque el fracaso puede tener un valor fructífero, igual que puede haber éxitos estériles. Un fracaso fructífero es el que conduce a nuevas percepciones e ideas que aumentan la experiencia y el saber. Es muy famosa aquella anécdota de Thomas Watson, el legendario fundador de IBM, que llamó a su despacho a un ejecutivo de la empresa que acababa de perder diez millones de dólares en una arriesgada operación. El joven estaba muy asustado y pensaba que iba a ser despedido de modo fulminante. Sin embargo, Watson le dijo: “Acabamos de gastar diez millones de dólares en su formación, espero que sepa usted aprovecharlos”.

No se puede vivir obsesionado por las sombras y asustándose de ellas. Fracasos tenemos todos, todos los días. Lo malo es cuando uno considera que el potro de su vida es imposible de dominar, cuando arroja la toalla en vez de fijarse en cuáles son las verdaderas causas de sus cansancios e inhibiciones. Si examinamos las cosas con cuidado, quizá concluyamos que, como Alejandro, hemos de tomar las riendas con decisión y mantener la mirada de cara hacia el ideal que alumbra nuestra vida.

https://www.interrogantes.net/alfonso-aguilo-las-sombras-y-los-miedos-hacer-familia-no-128-xi-04/

cultura, Educació, Església Catòlica, Política, Religió, Societat

Déu i la batalla cultural

22 Aug, 2025 passerell Leave a comment

Encara hi ha dubtes sobre si la representació a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París feia referència al Sant Sopar o a Le Festin des dieux. El fet és que, d’entrada, per a molts cristians va ser interpretat des de la referència de l’Evangeli, i l’organització dels JJOO s’ha vist obligada a demanar disculpes. Sempre que l’opinió pública —catalana o internacional— s’embardissa a la discussió entre llibertat d’expressió i ofensa religiosa —i ara penso en el cas de la Mare de Déu del Rocío, també—, em fa la sensació que n’hi ha uns quants que quedem al mig del sandvitx.

Som catòlics, però el crit al cel caricaturesc de determinats sectors ens fa sospitar que els escarafalls no ens fan cap favor. Pensem que sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat possible, però estem una mica cansats que allò que ens fa de centre i estructura les nostres vides sempre sigui la broma fàcil. Hi diríem alguna cosa, potser, perquè pensem que tot plegat fa una mica de llàstima i no inspira cap idea de grandesa, però no acabem d’entendre ben bé a qui afavoriria la nostra crítica, ni si, com a cristians, això és el que ens toca fer. És a dir, fins a quin punt pujar al carro de les mans al cap ens fa servei en tots els sentits. Personalment, no vull córrer el risc de criticar que es fa comèdia de la meva fe de manera reiterada i acabar convertint-me en un còmic amb vocabulari bel·licista. Amb tot, tampoc vull pensar que em faig un escut de covardia. O que, alçant la veu per això i no per tota la resta —essent “resta” qualsevol camp en què els cristians hi tinguem alguna cosa a dir—, encarno la pitjor de les hipocresies.

Contradiccions lògiques i tensions morals a banda, arran de la paròdia de la cerimònia d’obertura de París, els cristians —els catòlics, en el cas de qui us escriu— vam poder comprovar com, des de dins de les nostres files —unes files extenses i plurals, val a dir—, tot plegat es rebia de seguida amb la paraula satanisme a la boca. Semblava que rere tota la pompa —més o menys justament— indignada, no hi havia ni una engruna d’esperança, ni una engruna de fe, ni una engruna d’afany transformador des d’una situació que, una vegada més, ens pintava com els passerells del món. Em va semblar que tots aquells atacs de dignitat no eren més que l’expressió d’una incapacitat per capgirar el menyspreu terrenal, quan, en realitat, aquest hauria de ser el nostre mòbil de cor, bo i sabent de cap que mai no ho aconseguirem del tot.

Que una part del món rebutgi els seguidors de Crist és com ha de ser, perquè és una expressió de la llibertat que Déu ens dona, i està escrit: “i tothom us avorrirà per causa del meu nom”. L’episodi de la paròdia a la cerimònia d’obertura dels JJOO, però, i la resposta que va rebre des de diversos sectors, era un escenari perfecte per entendre com es fa servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra. O que no acaba de ser ben bé l’única. Costa pensar que tot plegat no és producte de la polarització de la societat nord-americana i de l’exportació de lluites —sobretot, contra tot el que és considerat “woke”— que ha comportat. En aquesta batalla cultural que sembla que fa de sotabosc de tot, hi ha a qui es mira el catolicisme amb ulls amables en la mesura en què pot associar-lo a un puntal ideològic i polític concret. De tot això aquí n’assaborim les escorrialles, però dins de l’Església catòlica nord-americana està esdevenint un conflicte que posa en perill el caràcter universal i la convivència dels diferents caràcters catòlics. De fet, l’advocat catòlic Tim R. Busch explicava a la revista jesuïta America que es dedica a fer sopars amb gent amb qui, per caràcter religiós, potser no hi tindria res en comú, però ho fa amb la intenció de recosir desavinences i revalorar la idea que l’Església és una casa amb moltes estances.

La “batalla cultural” és una lluita política a la qual em sembla que gran part dels catòlics s’està deixant arrossegar, perquè els fa sentir que poden formar part de les discussions del món sense ser rebutjats. Prendre aquestes discussions tal com venen, però, tensa la institució de què formem part i, per tant, perjudica el conjunt del catolicisme. Esdevenint interessadament una eina més de la polarització política, no serem més que un think tank al servei del que és mundà. De fet, fins i tot les posicions que en aquesta onada polaritzadora serien contràries al catolicisme caricaturitzat, això és, al que fa servei a l’onada reaccionària, se n’aprofitaran. A tall d’exemple, fa uns dies, l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà citava un tuit sobre l’informe d’abusos dels jesuïtes amb un: “mengen pernil?”. Ingènuament, sembla que una cosa no tingui a veure amb l’altra, però assumint que els catòlics som tots al costat reaccionari del tros d’història que ens ha tocat viure i que, en conseqüència —fent un triple—, tenim una posició concretíssima sobre la immigració musulmana, fa sentit.

En l’escarafall al voltant de l’ofensa hi ha una posició còmoda amb aquest utilitarisme ideològic groller, i aquí és on rauen les sospites i les contradiccions que experimentem els qui ens trobem al mig del sandvitx. Deia fra Reginald Garrigou-Lagrange, dominic: “L’Església és intolerant en els principis perquè creu, però és tolerant a la pràctica perquè estima. Els enemics de l’Església són tolerants en els principis perquè no creuen, però són intolerants a la pràctica perquè no estimen”. Em va fer pensar que, sense fe, no hi ha amor que ens faci tolerants a la pràctica ni intolerància en els principis que faci sentit. Essent una eina ideològica al servei de les batalles del món, esdevenint una posició política més i atenent només una part de la moral que se’ns assumeix, ens buidem a nosaltres mateixos de la missió sobrenatural a què estem cridats com a part de l’Església, això és, com a fills de Déu conscients. Si el nostre vincle amb l’opinió pública és només el de reaccionar desmesuradament davant de l’ofensa, ens tenen exactament on ens volen. Segles de pensament cristià, de conversions, de miracles i de vides entregades a l’única cosa que és gran de veritat, reduïts a una victòria moral a Twitter. Una catalana manera de fer.

Mentre divendres al vespre volaven acusacions d’un costat i de l’altre, declaracions de polítics d’arreu del món i comentaris abrandats, una influenciadora catòlica espanyola a qui segueixo, la Carlota Valenzuela (@finisterreajerusalen a Instagram), va llençar una pregunta pública des de les seves instastories que em va ajudar a prendre distància de la situació i a reendreçar pensaments, a tornar al centre. La noia de Granada mirava a càmera i preguntava als seus seguidors: “Què creieu que hauria pensat Jesús, veient la paròdia del Sant Sopar?”, “com s’hauria sentit?”. Em va semblar que aquest era el tall, la diferència entre pujar a cavall de l’escaramussa política i reconduir una situació incòmoda cap a l’espiritualitat de nou per fer-la una cosa pregable, per fer-nos un bé. Per posar-nos a les mans de Déu i no a les mans del món, en definitiva: aquesta és una aposta valenta i incorruptible per sortir d’una espiral d’ira pública que és immobilitzant, improductiva i que als catòlics se’ns pot acabar girant en contra.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/deu-batalla-cultural-montserrat-dameson_1260950_102.html

cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Història, llengua catalana, Religió

Una fe, dues llengües

24 Jun, 2025 passerell Leave a comment

Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps.

Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps. Partim de la informació que proporciona el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, realitzat l’any 2023 pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

Sobre la llengua de celebració dels actes religiosos, l’enquesta mostra que els catòlics assisteixen, preferentment, als actes de culte en català i castellà (41%), seguit dels que es fan només en català (36%) i dels que es fan només en castellà (19%). Els evangèlics o protestants majoritàriament celebren en castellà (54%), seguit dels que ho fan en les dues llengües (25%) i dels que es fan només en català (14%).

L’enquesta inclou també la pregunta sobre la llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos. A les esglésies la majoria dels catòlics es comuniquen entre ells en castellà (41%), seguit dels que ho fan en català (28%) i dels que utilitzen les dues llengües (27%). En el cas dels evangèlics, la diferència es encara més marcada: en castellà (59%), en les dues llengües (28%), i dels que es fan només en català (7%).

Només un apunt sobre la llengua que utilitzen els musulmans a Catalunya. Com a llengua de celebració del culte islàmic: només en català (0%), només castellà (2%) i castellà i català (2%). I com a llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos musulmans: només en català (0%), només castellà (17%) i castellà i català (2%).

El Baròmetre ofereix també dades sobre les creences religioses dels catalans pel lloc de naixement. En resposta a la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses?”, les persones nascudes fora de l’Estat espanyol són les que afirmen tenir més creences religioses (71%), segueixen les persones oriündes d’altres comunitats autònomes (59%) i, finalment, molt per sota, les nascudes a Catalunya (35%).

Per sexes, trobem també dades molt interessants. Les dones de més de 64 anys és el grup que declara que Déu és més important a les seves vides. A l’altre extrem, se situen les dones menors de 24 anys. En el cas dels homes, els majors de 64 anys, però també els menors de 25 anys, són els perfils en què Déu és més important a les seves vides. Els homes de la franja d’edat de 16 a 24 anys són els que en una major proporció acudeixen als centres de culte (27%) amb una freqüència setmanal o superior. Mentre que només ho fan un 17% de les dones en aquesta mateixa franja d’edat més jove.

Completem el mapa de situació amb les dades de naixements de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2023, que mostra que la fecunditat de les dones estrangeres va ser més alta que la de les dones amb nacionalitat espanyola residents a Catalunya, essent el nombre de fills per dona d’1,32 i d’1,06, respectivament.

D’aquestes dades es pot concloure el següent:

Actualment la pràctica catòlica a Catalunya presenta un bilingüisme relativament equilibrat pel que fa a la llengua de les celebracions, però predomina el castellà com a llengua de relació entre els fidels. En el cas dels protestants, el predomini del castellà és aclaparador.

Els catalans nascuts a Catalunya (categoria que inclou la immensa majoria de catalanoparlants) són menys practicants de la seva fe que els nascuts a la resta d’Espanya i molt menys que els nascuts a l’estranger. I tenen una natalitat a la baixa, que avui està a la meitat de la taxa de reposició i sense que de moment hi hagi raons objectives per a un canvi de tendència.

Tot sembla indicar que l’actual bilingüisme imperfecte, amb les actuals tendències demogràfiques i de natalitat, es seguirà desequilibrant encara més a favor del castellà. Aquesta situació, lògicament, té moltes causes compartides amb el fenomen general del bilingüisme a Catalunya i d’altres més específicament espirituals o religioses. En tractem algunes d’aquestes tot seguit.

D’entrada, és difícil que una llengua minoritària es conservi si la natalitat dels qui la tenen com a pròpia és d’un fill per dona, per sota de la dels castellanoparlants, que és també baixa. Crec que tampoc hi ha ajudat el posicionament ideològic dels poders públics catalans i el capgirament dels valors que ha experimentat en general la societat catalana, sobretot en el que portem de l’actual segle, període en el que ha tingut lloc la gran onada immigratòria de persones procedents d’altres cultures.

A la Catalunya del tercer quart del segle XX que va rebre la gran onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya, molts dels nouvinguts volien progressar com els catalans d’origen; i en aquell temps de gran creixement econòmic, podien fer-ho. Això clarament facilitava la seva integració, també en l’aprenentatge i ús de la llengua catalana, malgrat que aquesta no s’ensenyava a les escoles ni era llengua oficial. A la Catalunya el segle XXI els nouvinguts que volen aspirar a progressar social i econòmicament ho tenen més difícil, i sovint s’han de conformar amb treballs de baixa retribució o a dependre dels subsidis.

Els immigrants que han arribat aquest segle s’han trobat també una Catalunya que dona l’esquena, o directament renega de la seva tradició. Un país amb uns nous costums socials, una escola, una cultura i uns mitjans de comunicació que transmeten uns valors, una visió de la família, de la sexualitat i de la vida oposades radicalment a la pròpia dels nouvinguts, tant si són cristians com musulmans. Per això, crec que es pot dir que els nous “valors” que avui predominen a la societat catalana fan menys atractiu el “ser català” a molts dels nouvinguts. El català ara és oficial i s’ensenya a les escoles. I potser una majoria dels nouvinguts els saben o el sabran parlar més o menys bé. Però una cosa és saber parlar una llengua i l’altra cosa és identificar-se amb els que la parlen fins el punt d’adoptar-la com a pròpia per voler ser com ells.

Pel que fa als factors pròpiament religiosos, és obvi que el catolicisme en llengua castellana avui té més vitalitat i és més creatiu que el que s’expressa en català. Part de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya, clarament la de Girona, ha tardat dècades a adonar-se’n que una part important de la renovació de l’església passa pels moviments laicals, i durant molt de temps no ha recolzat aquests moviments. Hi va haver excepcions, com la de Mossèn Gabriel Solà, que a la dècada dels 80 ja va intuir que calia promoure aquestes noves realitats eclesials, i es va esforçar perquè el Moviment de Schoenstatt arrelés a Girona. Quatre dècades després aquest Moviment és ben viu a Girona, i avui té la seu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta.

Si l’actitud de Mn. Gabriel hagués estat la norma i no l’excepció, i els nous moviments laicals s’haguessin fet grans a les nostres pròpies diòcesis, potser avui els joves no s’haurien d’adherir a moviments que provenen de fora i que s’expressen majoritàriament en castellà, com és el cas de Hakuna. Montserrat Dameson resumia molt bé la situació referint-se a aquest moviment a l’article “Qui són els joves ultracatòlics”: “Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua” (…) “Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”.(…) L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica”.

Avui l’actitud de bisbes i mossens respecte als moviments és més favorable. Però si l’església a Catalunya vol que els joves preguin i celebrin en català, haurà de completar el seu aggiornamento en aquests aspectes i posar-se les piles.

Examinades algunes de les causes, queda només fer algunes consideracions sobre com es pot afrontar aquesta qüestió en el futur.

Certament és un bé de primer ordre per a la nostra cultura que “l’església que peregrina a Catalunya” continuï celebrant i expressant-se en català. Aquesta és també una riquesa de tota l’església, i en particular de “la que peregrina a la resta d’Espanya”, la qual hauria de ser sensible a aquest patrimoni i mirar de protegir-lo i promoure’l en tots els territoris de parla catalana.

La fe i la seva expressió és un aspecte molt íntim de la persona. A mi personalment em costa més resar en castellà. Entenc que als castellanoparlants els passi el mateix, i que el que resulta espontani a tothom és pregar i celebrar en la seva llengua materna. Però també és veritat que la societat que acull pot veure com un gest de agraïment, una virtut cristiana, que qui vingui a viure a Catalunya faci l’esforç de aprendre el català i celebrar la seva fe també en aquesta llengua.

Crec que estaria abocat al fracàs l’intent, que no s’ha produït, d’imposar un monolingüisme eclesial català. No només no serviria per fomentar l’ús del català entre els fidels, sinó que fàcilment provocaria que una part dels fidels llatinoamericans abandonessin l’església catòlica i passessin a les esglésies protestants, majoritàriament castellanoparlants.

A l’Església hi ha un bé de naturalesa superior que és la comunió dels fidels, el qual no pot quedar supeditat al bé de la defensa i conservació de la llengua catalana a la vida de la nostra església. En aquest sentit, i donades les circumstàncies exposades anteriorment, avui el bilingüisme a Catalunya pot ser el mitjà adequat per mantenir i créixer en la comunió a les comunitats parroquials, de vida consagrada i dels moviments.

No veig que en les actuals circumstàncies els catalanoparlants puguem aspirar a una situació millor que la d’un bilingüisme equilibrat. Cal saber diferenciar entre els nostres desitjos i la realitat desfavorable per a la llengua catalana a l’Església que nosaltres mateixos hem contribuït a crear. Si la gran majoria de catalanoparlants porten dècades no practicant la fe cristiana, i no s’han preocupat de transmetre-la al seus fills, que ni són batejats, ni fan la primera comunió, ni es confirmen, ni es casen per l’església, ni celebren l’eucaristia…, amb quina raó poden després lamentar-se que el poble de Déu a Catalunya s’expressi cada vegada més en castellà?

https://conversesacatalunya.cat/una-fe-dues-llengues/

COMENTARI: Després de la lectura de l’article i veient com l’autor cedeix al bilinguisme, que tots sabem que acabarà essent monolinguisme, hauria sigut millor titular l’article “Una fe, una llengua”. És evident que l’esglesia a Catalunya cada cop s’està castellanitzant més. Però deixar que ens vagin trepitjant i arraconant la nostra llengua en els actes litúrgics, és més culpa dels mossèns, rectors, bisbes, … que cedeixen davant la pressió dels castellans.
Aquesta postura va en conra de la Doctrina Social de l’Església.
Sempre és la persona que ve de fora la que s’ha d’integrar a la llengua i cultura del lloc on arriba. Per què no a Catalunya?
Cedir davant dels castellans, amb els arguments que sigui, és alinear-se amb els nacionalcatolicisme, amb el franquisme, amb tots els menystenen la llengua i cultura catalanes i que tant de mal han fet a l’Església, tant l’espanyola com la catalana.