Category Archives: Educació

Enveja: què diu de nosaltres i per què és bo evitar-la?

És un sentiment fet de complexos i els experts diuen que la millor manera d’afrontar-la és convertint-la en admiració

Els psicòlegs i els filòsofs estan farts de repetir que les emocions són el motor de tot el que fem i desfem i que, per tant, no ens queda més remei que comprendre-les i domar-les. Si s’aconsegueix, fins i tot les classificades com a negatives, poden ser profitoses. Ara bé, l’enveja n’és una excepció? “És un sentiment molt fosc i que ningú vol reconèixer, perquè no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu. No t’acceptes a tu mateix, vols el mal dels altres, és insaciable i et corseca”, respon la llibretera i crítica literària Marina Porras, autora de L’enveja, que és un dels assaigs de la sèrie de l’editorial Fragmenta dedicada als set pecats capitals.

En canvi, el cap del departament de filosofia de la Universitat de Girona i autor de Sobre las emociones (Ediciones Cátedra), David Pineda, contraposa que, malgrat ser un sentiment amb “mala premsa, pot motivar a treballar per aconseguir el mateix assoliment que ha obtingut la persona envejada”. “És el que alguns teòrics han batejat com a enveja benigna“, apunta el filòsof. “Totes les emocions hi són per alguna cosa, es tracta de saber-les gestionar i reconduir-les cap al bon camí”, afegeix Xavier Oriol, investigador distingit del departament de psicologia de la Universitat de Girona. Porras, però, situa aquesta mena d’enveja i tot allò de bo que pugui comportar –com ajudar-nos a identificar el que volem arribar a ser– en el terreny de l’admiració.

Porras també escriu que dels set pecats és el més “temible” perquè és el menys obvi i el més secret –”no hi ha gairebé cap senyal que et delati quan l’enveja t’ha temptat”– i, a la vegada, el més “terrible”, perquè “sempre ve d’un sentiment molt fondo, molt difícil d’explicar als altres però encara més difícil d’explicar-se a un mateix”. Per aquest motiu, apunta l’assagista, és el que més costa de reconèixer i, sovint, el més dur i complicat d’analitzar. “Et posa constantment davant del mirall. El problema és que no t’acabes de veure a tu mateix; busques desviacions i et fixes en els altres”.

En aquest sentit, Porras assenyala que l’enveja ens allunya d’allò que realment volem ser i que els que tenen clar què volen i tenen propòsits hi estan immunitzats. I cita Josep Pla, un autèntic grafòman a qui “si li haguessin posat alguna cosa enmig d’ell i l’escriptura li hauria suposat una nosa”. “Jo no he envejat mai res a ningú, i si ara vostè em regalés una fortuna l’hi tornaria, igual que si em regalés un Rolls-Royce. Perquè jo, amb el cotxe, aniria directament cap aquesta paret, o contra un arbre. En fi, que em distrauria”, va respondre l’escriptor empordanès en una entrevista.

Feta de complexos

L’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i de la nostra vida, i dels nostres complexos. “És una comparació i l’envejós vol alguna cosa que té l’envejat, i se sent una mica amb inferioritat”, explica Pineda. I és un peix que es mossega la cua. “No hi ha un perfil de persona envejosa perquè és un sentiment que tots sentim, però sí que pot ser més recurrent en persones que tenen poca confiança en ells mateixos, i, a la vegada, l’enveja els va minant encara més l’autoestima”, afegeix Oriol. Porras també ho lliga amb la supèrbia: “L’enveja és el que ens surt quan algú interromp el nostre desig d’expansió, la nostra voluntat de destacar i imposar-nos”.

Sovint també és un sentiment que apareix amb persones pròximes a nosaltres. “És una qüestió de distància: com més a prop som d’allò que envegem, més forta es torna la pulsió envejosa. Per això, la família, tan pròxima i determinant, és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”.

D’altra banda, també hi ha persones que viuen de ser envejades. “El fet de no tenir els teus objectius de vida i que tots estiguin basats únicament en agradar els altres, amb la fama i la bona imatge, t’afecta negativament. I les xarxes socials faciliten aquesta actitud i la comparació social. Tot el dia s’hi veuen cossos i vides perfectes, i això fa mal a la salut mental de molta gent”, afirma Oriol. Quant a això, Porras posa d’exemple el personatge de Mad men Betty Draper, que és “meravellosa”. “Només és algú perquè les altres dones es comparen amb ella. El seu drama comença quan veu que no és res per ella mateixa, quan descobreix que no és ningú si no hi ha uns ulls que la mirin”.

Deixar de ser envejós

Així com sempre trobarem algú pitjor que nosaltres en qualsevol àmbit de la vida, també sempre trobarem algú millor. Per tant, coincideixen els experts, la solució per deixar de ser uns envejosos o d’evitar que l’enveja s’enquisti es troba en un mateix, no en els altres ni en comparacions autodestructives amb tercers. “S’ha de tenir en compte que cada persona, senzillament, és diferent i té capacitats i recursos diversos. No té sentit mirar de reüll de manera permanent a la gent del nostre voltant; hem de ser capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos”, diu Oriol. A més, encara que l’envejat caigui en la decadència més absoluta, el sentiment normalment persisteix. “És un pou sense fons, no l’acabes mai. Sempre trobes alguna cosa o algú per envejar”, subratlla Porras.

La solució per relativitzar el fet de no tenir el que desitgem també pot passar per la cultura. “És una via. Les arts tenen molts valors, sobretot estètics, però un d’instrumental és el d’educar les emocions. Té el poder d’ampliar-nos la mirada, ja sigui a través de la ficció o, per exemple, d’una biografia o un reportatge”, assegura Pineda, que opina el mateix que Porras. “Amplien el nostre camp de visió i ens poden servir per veure un munt de possibilitats i alternatives, i això ens pot ajudar a treure ferro a les coses i a ser menys envejosos”, afirma la crítica literària.

Catalunya, país de bonsais

Porras també parla de l’enveja dels catalans respecte a tot allò i aquell que sobresurt una mica per sobre de la mediocritat. “L’enveja a Catalunya és un gran monstre anivellador. Com que tothom necessita trobar un espai on sentir-se segur i aprovat pels altres, acabem comportant-nos d’acord amb les seves expectatives […]. Els envejosos volen rebaixar els altres, però els envejats també acaben volent rebaixar-se, encara que això suposi plegar-se”. Així, tal com recomana Porras, per mirar de no ser un país fet de “bonsais” i, en definitiva, acabar en tots els àmbits amb l’enveja, cal reconvertir-la amb admiració.

https://www.ara.cat/estils/enveja-emocions-sentiments-intelligencia-emocional-pecat-marina-porras-fragmenta_1_4306261.html

“Mai he dit que la família tradicional hagi de ser destruïda”

Judith Butler

A vegades ens tornem tan realistes, estratègics i durs que ens oblidem que hi ha ideals. Crec que hem de desitjar els ideals, aferrar-nos-hi. 

https://www.ara.cat/cultura/judith-butler-entrevista-esperanca-exercit-rus-deposi-armes-pensament-feminisme-igualtat_128_4352992.html?utm_source=newsletter

Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba   G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html

Cercle d’influència i cercle de preocupació

Les persones proactives són funcionals i es senten bé mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa. Conèixer CP i CP ens ajuda a ser proactives.

Cercle d'influència i cercle de preocupació. Els conceptes que canvien la manera de viure.

Aprendre a distingir aquests 2 cercles i a viure allà on tenim influència canvia la vida. Tota ella. Canvia el que fem, com ens sentim, el resultat de les nostres accions, com ens veiem… tot.

Proactives o Reactives

Els conceptes de Cercle d’influència i de preocupació són de Covey. Al seu llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva distingeix entre les persones proactives que se centren en el que poden fer i les persones reactives que centren la seva energia en coses que no poden, coses fora del seu control.

Les persones proactives tenen actituds funcionals i sentiments associats al benestar mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa i ràbia.

És per això que conèixer i “dominar” aquests conceptes ens ajuda a canviar-ho tot.

Què són el Cercle d’influència i el Cercle de preocupació?

El model de Covey es basa en la idea que les persones tenim al nostre voltant dos cercles: El cercle d’influència i el cercle de preocupació.

Imatge dels cercles d’influència i preocupació de Covey

El nostre cercle d’influència inclou totes aquelles coses sobre les quals tenim influència i hi podem fer alguna cosa. L’abast d’aquest cercle, evidentment, estarà relacionat amb el nostre poder (si ets la presidenta del país, tens més influència que si ets la directora de l’AMPA d’una escola), però la idea essencial i clau d’aquest concepte és que sigui quin sigui l’abast del nostre CI (Cercle d’influència) sempre hi serà i sempre hi haurà, per tant, quelcom que podem fer per viure/resoldre una situació de la millor manera possible. Actuar de forma funcional.

El cercle d’influència a més es pot dividir en 2 zones

  • zona de control: allò que podem fer directament, com el que diem
  • zona d’influència: allò sobre el que tenim influència i hi podem aportar, però no controlem directament, per tant podem no obtenir resultats (votar per una opció d’organització política, per exemple)

Com podem connectar amb el cercle d’influència? Doncs preguntant-nos el següent: Què està a les meves mans en aquesta situació? Que puc fer-hi jo?

El nostre cercle de preocupació inclou totes aquelles coses que ens preocupen i que afecten la nostra vida (per tant desitgem que siguin d’una determinada manera) però sobre les quals no tenim influència. L’exemple que sempre explico en les sessions individuals i que és claríssim és el temps:

Si volem anar d’excursió, desitjarem que faci un bon dia, però el temps que farà està absolutament fora del nostre cercle d’influència perquè no hi ha res que puguem fer perquè plogui o faci sol.

Altres exemples de coses que estan al cercle de preocupació són: l’escalfament global, l’estat de l’economia, com condueix el cotxe del davant (penya intermitents, que és gratis posar-lo!), les actituds d’altres persones, el que pensen altres persones, el que diuen altres persones… en resum tot el que fan, pensen, senten altres persones està al cercle de preocupació.

Dedicar temps i energia al CP (cercle de preocupació) és una pèrdua de temps i el temps i l’energia un cop gastats no es poden recuperar.

Exemples de Cercles d’influència (control i influència) i preocupació Covey

La clau és centrar l’energia al CI

La clau és centrar l’energia en aquelles coses que podem fer especialment i aportar allà on podem influir, això ens permet fer canvis efectius.
Si ho fem, trobarem que el nostre cercle d’influència comença a augmentar; altres ens veuen llavors com una persona eficaç (bàsicament perquè no estem malgastant el temps i l’energia en allò que no podem fer) i això tindrà implicacions en la manera com ens veiem a nosaltres mateixes, en nostre rendiment, sentiment i evidentment en les actuacions que fem, però sobretot, la clau està en allò que deixarem de fer.

En resum: esdevenim persones proactives i això ho canvia tot.

https://www.adlitteram.blog/cercle-dinfluencia-i-cercle-de-preocupacio-els-concepte-que-canvien-la-manera-de-viure/

El català emmascarat a la Coca-Cola

“La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista”

Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.

El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.

La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.

És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.

El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.


Millorar la vida quotidiana dels ciutadans

En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Verafa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”

És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/

Abrir casas de apuestas cerca de institutos baja el rendimiento escolar

Un estudio cuantifica con datos de Madrid que la apertura de locales de juego cerca de centros educativos provoca una caída de la nota media en la Selectividad, que afecta sobre todo a los institutos públicos ubicados en barrios más vulnerables y que aumenta con el tiempo.

Abrir casas de apuestas cerca de los colegios reduce el rendimiento escolar. Y lo hace especialmente en los barrios más desfavorecidos, aumentando así las desigualdades educativas, según un estudio elaborado por Mar Cañizares Espadafor y Sergi Martínez, investigadores predoctorales del European University Institute de Florencia, Italia, con datos de Madrid.

— El calvario de un joven ludópata: “Ni el malestar ni la culpabilidad asfixiante me hacían parar de apostar”

La ludopatía, la adicción que se extiende a la adolescencia: “Empecé a jugar al póker online con 14 años y a los 16 con la ruleta”

Los autores han estudiado el efecto que tiene sobre los institutos la apertura de casas de apuestas a menos de 500 metros –la considerada distancia mínima a la que deben estar estos locales de los centros educativos–, para lo que han evaluado cómo se desempeñaban en la EvAU (la Selectividad, recibe diferentes nombres en las comunidades) antes de que se abriera el local de apuestas, nada más abrir y el año posterior. El estudio separa los efectos en función de cómo afectan a los barrios más favorecidos y a los menos, y también distingue entre la escuela pública y la concertada. Y los resultados son claros, explican los autores, que han publicado su estudio el día anterior a la celebración del Día Sin Juegos de Azar, el pasado viernes.

La evidencia dice que con carácter general los estudiantes reducen su rendimiento en la Selectividad de media un cuarto de punto (0,25 sobre una escala de 0 a 10) cuando abre una casa de apuestas a menos de medio kilómetro de su instituto. El descenso en la nota es mayor cuando se segrega por el tipo de barrio en el que está el centro público: en los que están por debajo de la media en ingresos (los barrios más humildes) los estudiantes sacaron medio punto menos de nota media; en los que están por encima los resultados no se vieron afectados. Hay una relación parecida en el efecto entre colegios públicos y privados-concertados: los estudiantes de los institutos estatales pierden medio punto de nota; los de iniciativa privada no se ven afectados.

“La exposición a este tipo de nuevos modelos de consumo afecta más a estos colectivos más vulnerables, que no son capaces de crear una red para sostener a los jóvenes que se ven expuestos a ellos”, explica Martínez. Lo elabora su compañera Cañizares: “Cualquier efecto negativo (un problema de salud, la exposición al juego, el que sea) va a ser menos grave para las personas con más recursos económicos. Una de las diferencias entre colegios públicos y concertados es cómo estructuran su tiempo, y eso aplica también a las familias según renta. La gente de los concertados suele tener su tiempo estructurado hacia el éxito académico: entran, comen allí, tienen extraescolares…”. Y este fenómeno puede darse en los públicos, pero no es lo habitual, añade.

Los datos de este estudio confrontan directamente con los argumentos mantenidos por el sector hasta ahora, que insistía en que no existía “evidencia científica” que ligase casas de apuestas con caídas del rendimiento escolar. “La evidencia muestra que la distancia de locales respecto a centros educativos y otros lugares considerados sensibles, así como la distancia entre locales, no es un factor relevante en la protección del acceso de menores, como sí lo es un exhaustivo control de accesos”, señalaba la empresa Codere en el informe integrado de 2020 que remitió a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV).

En España se reconoce oficialmente que existen 670.000 ludópatas o personas susceptibles de tratamiento por uso abusivo del juego en España, según datos del Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones. Respecto a los adolescentes, un 30% ha jugado alguna vez en los últimos 12 meses –un 37,2% de manera presencial, según la encuesta EDADES del ministerio de Sanidad– y un 5% de los adolescentes están manifestando algún problema con esta cuestión, según cálculos de la Dirección General de la Ordenación del Juego.

El problema que afrontan los menores con las apuestas es que “son muy impresionables con las ganancias y les genera sensación de control”, explica la psicóloga experta en adicciones conductuales Bayta Díaz Rodríguez. “Como tienen un nivel de ingresos muy bajo en general, poder ganar dinero les resulta atractivo. Y tiene un efecto contagio: imagina el efecto de uno que llega a sus amigos y les dice que con un euro ha ganado 60”.

Pero la posible fase inicial de ganancias suele dar paso a otra de pérdidas, continúa la experta, y “se empiezan a aislar, a estar irascibles, saltar por cualquier cosa… Que se acaba traduciendo en falta de interés en los estudios, absentismo escolar y finalmente abandono. Son situaciones de riesgo comparables con las del consumo de alcohol: pueden generar problemas sin llegar al alcoholismo”, explica.

Se acumula en el tiempo

La polémica con las casas de apuestas –en general y en relación a los centros educativos– tiene ya un cierto recorrido en España. Las comunidades autónomas, competentes en lo relativo al juego presencial, han ido regulando según han considerado oportuno, y las diferencias entre ellas son notables. En Cantabria la distancia mínima entre locales de apuestas y centros educativos se fijó en 500 metros; en la Comunitat Valenciana se situó en al menos 850 metros con una normativa aprobada en junio que establece una suspensión de nuevas autorizaciones de juego por cinco años; Asturias, Castilla y León y Madrid la han fijado en 100 metros, aunque al menos Madrid con una moratoria de diez años para que los locales que incumplen se adapten; Galicia la dejó en 150; La Rioja en 200 y Extremadura en 300. Andalucía ha sido de las últimas, el pasado mes de mayo, con 150 metros. En Murcia, donde se ha elevado la distancia hasta los 500 metros, un 10% de los adolescentes está atrapado en las apuestas, según una encuesta del proyecto Adictlescentes.

Parte del problema con estos salones, recogen algunos estudios y comparten los autores del informe, es que apenas se controla la entrada de menores, que está prohibida. La Unión de Consumidores de Extremadura, que en 2019 hizo un estudio en el que acompañó a un joven de 17 años a varios establecimientos. El resultado fue que sí pudo jugar en el 25% de casas de juego, gracias a que le acompañaba un mayor de edad.

La relación entre la distancia a una casa de apuestas y un aumento de los problemas con el juego está estudiada. Una revisión sistemática de estudios revela que quienes viven a menos de 700 metros de un salón de juego tienen entre un 60% y un 84% más de posibilidades de ser jugadores de riesgo que quien tiene que desplazarse más de tres kilómetros. Otro, realizado en Canadá, establece la relación entre proximidad (a un casino, en este caso) y una mayor adicción al juego. Hay muchos ejemplos.

También, como explicaban Cañizares Espadafor y Martínez, de la vinculación entre clase social y apuestas. Este informe realizado entre adolescentes de toda Italia cifraba en un 11% los casos de problemas con las apuestas en el sur, más pobre y deprimido, mientras que en el rico norte no pasaba del 2%. Y las casas de apuestas lo saben: un estudio de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinales de Madrid recogía que entre 2014 y 2017 el incremento más grande del número de casas de apuestas en la capital se dio en Puente de Vallecas (un 73%), Usera (69%), Villaverde (69%), los tres distritos con menos rentas de la ciudad.

El informe de los dos investigadores españoles viene a poner la guinda a esta evidencia. Al ya conocido incremento del riesgo de que los adolescentes se vuelvan adictos al juego, al estudiado efecto especialmente pernicioso sobre los más vulnerables se une ahora una caída en el rendimiento escolar que afectan a los que juegan, aunque solo una minoría acabe desarrollando una adicción. El estudio señala, además, que el efecto se va acumulando en el tiempo. La nota va cayendo un poco más según pasan los cursos después de que se abriera la casa de apuestas. Un cuarto de punto menos –de media– en la Selectividad el primer curso y entre medio punto y tres cuartos el segundo, siempre hablando de institutos públicos en barrios desfavorecidos.

El estudio también ha evaluado si existe alguna relación entre la distancia a una casa de apuestas y los centros educativos, y la conclusión es que sí. “Es menos robusta que la otra, pero sigue existiendo”, expone Martínez. El estudio sostiene que “reducir la distancia a la casa de apuestas más cercana entre 400 y 500 metros conlleva un descenso de cinco décimas en la nota media de la EvAU en centros de educación secundaria situados en barrios más desfavorecidos. En barrios más acomodados, la proximidad a casas de apuestas apenas tiene efectos”. “La relación negativa entre la exposición a las casas de apuestas y el rendimiento académico se atribuye principalmente a los grupos más vulnerables: institutos públicos en zonas más pobres”, continúan los autores, que demuestran su afirmación por la vía contraria: el efecto de alejar las casas de apuestas de los centros solo tiene un efecto positivo para estos institutos públicos en zonas humildes: sus notas mejoran hasta medio punto en Selectividad, cuando en el resto de supuestos (concertados o asentados en barrios acomodados) no tiene efecto.

Por último, los autores han evaluado la posibilidad de que el factor que ha conllevado una reducción de notas no sea tanto la casa de apuestas en sí misma como el hecho de introducir un elemento de ocio cualquiera cerca del centro educativo. Para ello, han analizado el efecto que abrir cafeterías de Starbucks ha tenido en los institutos cercanos a ellas. El resultado ha sido que ninguno. “Las casas de apuestas son particularmente dañinas, especialmente para la población más vulnerable”, sostienen. Y concluyen: aunque el estudio se ha realizado en base a institutos de Madrid, “creemos que estos resultados se mantendrían en toda España, especialmente en grandes ciudades y capitales de provincia”.

https://www.eldiario.es/sociedad/abrir-casas-apuestas-cerca-institutos-baja-rendimiento-escolar-barrios-humildes_1_8440297.html

UNICEF retira informe controvertido

WASHINGTON, D.C., mayo 21 (C-Fam) UNICEF retiró un informe controvertido de su página web, y cuando reapareció días mas tarde, estaba cuidadosamente editado. El informe había afirmado que a los niños no les afecta ver material con sexo explicito.

El informe «Herramientas de seguridad en la era digital y derechos de los niños en la red» del Fondo de Naciones Unidas para la Infancia (UNICEF) concluía que la pornografía no siempre tiene que ser dañina para los niños. El informe sugería que los niños podrían acceder a material sexualmente explicito de acuerdo con su edad y madurez y que los niños tienen como derecho humano el acceder a la pornografía online y como educación sexual.

Poco después de que Friday Fax reportase esto último, UNICEF quitó el informe de su página web solo para volver a publicar un informe estratégicamente editado que borra las frases citadas por Friday Fax, pero que retiene las mismas posiciones que el informe original.

La portavoz de UNICEF Najwa Mekki dijo a Friday Fax «la posición de UNICEF es inequívoca: ningún niño debería verse expuesto online a contenido dañino». Pero Mekki no comentaría si UNICEF cree que la pornografía es dañina para los niños.

UNICEF también declinó comentar las circunstancias que condujeron a quitar el informe de su página web.

Christine Gleichert, «Deputy Administrator for Public Affairs at USAID», dijo a Friday Fax «La Agencia US para el desarrollo internacional (USAID) se toma muy seriamente los asuntos como la seguridad en internet y salvaguardia de los niños de los contenidos dañinos en internet incluyendo la pornografía». USAF es la mayor contribuidora económica del mundo a UNICEF.

La respuesta a USAD de UNICEF fue «que la posición inequívoca de la organización es que ningún niño debería ser expuesto a contenido dañino online» de nuevo sin dejar claro que la pornografía podría ser dañino para los niños.

El informe de UNICEF sugiere que los niños no son dañados por ver material explícitamente sexual. Esta conclusión se basa en un estudio reciente de la Unión Europea que encuestó los hábitos online de niños y encontró que algunos niños se sentían felices al ver imágenes sexualmente explicitas.

El informe de UNICEF incluso asegura que no todos los contenidos sexualmente explícitos pueden ser tachados de pornografía. «El informe propone una escala para ayudar a clasificar que pornografía sería adecuada de ver para niños de «diferentes grupos de edad».

El informe de UNICEF propone que «las diferencias entre los niveles individuales de madurez y capacidades desarrolladas jugarían un papel» al crear un sistema «edad-ratio» para regular el acceso del niño a contenidos sexualmente explícitos.

El objeto de dicha escala, de acuerdo con el informe es, ostensiblemente, evitar el infringir los derechos del niño a acceder a material sexualmente explicito beneficioso tales como información sexual y de salud reproductiva incluyendo fuentes para la educación LGTBI.

El informe de UNICEF admite que algunas investigaciones demuestran que el acceso a pornografía a una edad infantil está ligado a ciertos «resultados negativos» pero esa «evidencia sugiere que esa exposición del niño a un cierto grado de riesgo… les ayuda a hacerse resilientes.»

El informe implica que determinar lo que es dañino para los niños requiere sopesar cuidadosamente su derecho «a ser protegido online de la explotación y abuso sexual y de la violencia» con «sus derechos a la intimidad, libertad de expresión,…y acceso a la información».

LA ‘GOTHAM’ FRANCESA. Unas 500 cámaras para vigilar Marsella, la ciudad ‘podrida’

Un protagonista de las protestas de 2019.

Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.

Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …

https://www.elmundo.es/cronica/2021/09/16/613b3d2dfc6c83b5728b4668.html

Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas

El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas

El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.

Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.

https://www.elmundo.es/internacional/2021/09/02/6131193b21efa0bc1e8b4585.html

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2