Category Archives: Política

Felip V deroga els furs “para que los valencianos olviden que fueron libres”

L’ocupació militar borbònica de València va culminar amb la supressió de l’autogovern valencià

Tal dia com avui de l’any 1707, fa 315 anys, i en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) el rei Felip V (el primer Borbó al tron de Madrid) signava el decret de Nova Planta que derogava l’autogovern valencià. Els Furs de València havien estat promulgats pel comte-rei Jaume I l’any 1238, poc després de la conquesta catalanoaragonesa de València cap-i-casal. Durant 469 anys, els Furs havien estat el nervi de la vida política valenciana, i la carta magna que consagrava la naturalesa d’estat del País Valencià. Amb la seva supressió, el País Valencià perdia la seva independència (primer dins l’edifici polític catalanoaragonès i després dins l’edifici polític hispànic) i quedava reduït a la condició de simple província de la nova Espanya borbònica d’ideologia absolutista i de fàbrica castellana.

La derogació dels Furs valencians era conseqüència de l’ocupació militar borbònica del País Valencià, que s’havia produït en el context d’aquell conflicte. El 10 d’agost de 1705, cinquanta dies després que el majoritari partit austriacista català hagués signat el Tractat de Gènova amb Anglaterra (20 de juny de 1705) el també majoritari partit austriacista valencià havia propiciat el desembarcament de Carles d’Habsburg a Dénia. I el 9 de desembre de 1705, trenta dies després que els catalans nomenessin Carles comte de Barcelona (9 de novembre de 1705), la ciutat de València obria les portes a l’exèrcit austriacista del general Basset i feia el mateix. En aquest punt és important destacar que l’austriacisme valencià encarnava les aspiracions revolucionàries populars continuadores de les Germanies dels segles XVI i XVII.

També la liquidació de l’estat valencià era una advertència, en un to clarament amenaçador, del que pretenia —i que acabaria fent— el règim borbònic a Catalunya set anys més tard (1714), després d’una brutal ocupació militar que, com al País Valencià, es va acarnissar amb la població civil. En el Decret de Nova Planta que el règim borbònic va imposar al poble valencià, s’ordenava, entre altres coses, la prohibició de l’ús de la llengua valenciana; la confiscació de tots els llibres, mapes i documents de totes les biblioteques públiques i privades valencianes (alguns van ser cremats i d’altres van ser transportats a la nova Biblioteca Nacional d’Espanya); i la destrucció de tots els escuts i blasons quadribarrats situats a les muralles, torres i portes de València cap-i-casal “para que los valencianos olviden que un dia fueron libres”.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/felip-deroga-furs-valencianos-olviden-libres-marc-pons_779895_102.html

El suïcidi d’Europa

… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.

Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.

Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.

Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.

Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.

Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.

Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.

I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.

Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.

Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?

Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.

Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.

El ponent del Consell d’Europa s’esmuny de l’ofensiva espanyola contra l’informe sobre Catalunya

Retira les conclusions sobre els incompliments d’Espanya de les recomanacions del Consell però en fa public l’informe complet

El text, que recull les consideracions crítiques fetes des del govern de Pedro Sánchez i des del Suprem a aquesta recomanació, adverteix que mantenir les euroordres va en contra de “l’esperit de convivència i harmonia” a què va apel·lar Pedro Sánchez en anunciar els indults.

L’objectiu de l’informe, com s’ha encarregat de recordar Cilevics, és comprovar si Espanya i Turquia han seguit les recomanacions que l’Assemblea Parlamentària va plantejar fa un any. El text, que el Consell d’Europa ha acceptat fer públic, recorda que els indults són condicionats i que els presos polítics continuen inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, a més de destacar que el Tribunal Suprem ha admès els recursos presentats contra aquesta mesura per PP, Vox i Cs, després que la mateixa sala del Suprem els havia desestimat. L’informe adverteix que seria “molt lamentable i inusual” que els indults fossin suspesos.

….

https://www.elnacional.cat/ca/politica/ponent-cilevics-consell-europa-esmuny-ofensiva-espanyola-informe-catalunya_776571_102.html

L’anticoncepció forçada de Dinamarca que va reduir a la meitat la natalitat de Groenlàndia

Una investigació periodística revela que als anys 60 i 70 es van implantar DIU a 4.500 noies sense el seu consentiment

L’Inge Thomassen, una groenlandesa de 61 anys, en tenia 17 quan es va quedar embarassada. En aquell moment, els seus pares no li van permetre tenir la criatura i va haver d’avortar. Després va passar-se anys i anys intentant tenir un fill, fins i tot amb processos de reproducció assistida, però mai ho va aconseguir. El 1995, gairebé dues dècades més tard, una radiografia va mostrar que tenia un dispositiu intrauterí (DIU) a l’úter. Ella no en tenia ni idea. És una dels milers de víctimes d’una campanya de control de natalitat forçada que el govern danès va dur a terme als anys 60 i 70 a Groenlàndia, antiga colònia danesa que actualment encara forma part del país escandinau.

La ràdio pública danesa DR ha destapat que, a partir del 1966, Dinamarca va promoure la implantació d’aquests mètodes anticonceptius a 4.500 noies a partir de 13 anys, la meitat de les dones en edat fèrtil que hi havia en aquell moment a l’illa. I ho van fer, en molts casos, sense donar-los cap informació i sense el seu consentiment ni el dels seus pares. Moltes no ho van descobrir fins molt temps després, després d’anys de dolors, infeccions i problemes per quedar-se embarassades.

Al podcast de DR, un ginecòleg retirat explica que va posar milers de DIU, i que aquells dispositius no estaven pensats per a noies joves; eren massa grans per a dones que encara no havien donat a llum, amb la qual cosa hi havia risc de complicacions i fins i tot de deixar-les estèrils de forma permanent. És el cas de l’Inge, que va patir danys permanents a l’úter que li van impedir ser mare, i no sap ni té cap record de quan li van implantar el DIU. “Ara penso que ho devien fer quan vaig anar a avortar”, explica al diari groenlandès KNR. Segons DR, diverses dones han afirmat el mateix, que se’ls va implantar sense que ho sabessin durant intervencions o després de parir.

El cas ha provocat un escàndol majúscul, fins i tot amb acusacions de genocidi contra el poble inuit, l’indígena i majoritari en aquesta illa àrtica, on hi viuen unes 56.000 persones. El govern danès ha anunciat un “estudi històric” de la relació entre Groenlàndia i Dinamarca, que cobrirà el període des de la Segona Guerra Mundial. “La relació danesa-groenlandesa és sòlida i es basa en el respecte mutu. Però recentment hem tingut coneixement de casos i processos que testimonien que encara hi ha capítols de la nostra història comuna que no hem destapat”, va manifestar la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, en un comunicat, en què va confiar que aquest informe ajudarà a la “reconciliació” històrica. Aquesta setmana, el govern danès ha confirmat que aquest estudi inclourà la qüestió de l’anticoncepció forçada, com ha demanat unànimement el Parlament groenlandès.

“L’estat em va robar la virginitat”

La majoria dels DIU es van posar entre mitjans dels anys 60 i mitjans dels 70, tot i que hi ha casos fins al 1991. Aviaja Siegstad, ginecòloga de l’hospital de Nuuk, la capital, explica a KNR que als anys 90 i 2000 diverses dones arribaven a les consultes perquè no podien quedar-se embarassades, i allà descobrien que portaven un DIU. “No eren moltes, però suficients perquè tots els ginecòlegs que han treballat aquí ho hagin experimentat”, detalla, i afegeix que encara l’any passat va trobar-se amb un cas d’una dona que duia un dispositiu com els que es posaven aleshores, denominats Lippes Loop.

“Va ser molt dolorós. Jo no havia tingut relacions amb ningú. Allà vaig deixar de ser verge. L’estat em va robar la virginitat contra la meva voluntat”, rememora la Naja Lyberth, a qui li van posar el DIU el 1976, quan tenia 14 anys. “Semblava que tenia ganivets a dins; em passava cada cop que tenia la regla”, lamenta. Explica que, un dia, un metge va dir a totes les noies de la seva classe (entre 13 i 14 anys) que l’endemà havien d’anar a l’hospital i que allà els implantarien el DIU. “No es va plantejar si volíem o no, no vam tenir l’opció de dir que no”, assegura.

Ara, el govern groenlandès ofereix ajuda psicològica a les víctimes, ja que assegura que moltes d’elles estan revivint l’experiència traumàtica ara que ha sortit a la llum pública. “És una experiència terrible que ha traumatitzat moltes dones. Algunes estan patint crisis i flashbacks des de l’emissió del podcast i el debat social”, afirma Mimi Karlsen, responsable de Salut i Famílies del govern autònom.

Obstacle per a la modernització

Segons DR, les autoritats daneses van impulsar aquesta campanya perquè estaven preocupades per l’augment de la població a Groenlàndia, que veien com un obstacle per al procés de modernització de l’illa, que el 1953 va deixar de ser una colònia i es va integrar al regne danès. Un creixement de la població suposava un augment de la despesa (actualment, la subvenció anual de Dinamarca a Groenlàndia és de més de 500 milions d’euros, que suposen gairebé la meitat del pressupost públic de l’illa). A més, moltes de les embarassades eren noies joves solteres. Un informe del 1965 mostra que cada any neixen 500 criatures fora del matrimoni a Groenlàndia i que un terç de les mares tenien menys de 20 anys.

El resultat va ser que, en una dècada, els naixements es van reduir a la meitat: de 1.674 l’any 1964 a 638 deu anys més tard. El projecte es va frenar el 1974, quan la delegació danesa va tenir problemes a la Conferència Internacional de l’ONU a Bucarest, on es va subratllar que la planificació familiar forçada no s’havia d’utilitzar com a motor de modernització.

Tant el Consell de Drets Humans de Groenlàndia com l’Institut Danès per als Drets Humans han considerat que aquesta pràctica suposa una violació dels drets humans. “Frega el genocidi”, ha afirmat Aki-Matilda Høegh-Dam, que representa el partit groenlandès Siumut al Parlament danès. Recorda que no és l’únic cas de violacions dels drets humans dels inuit. L’any passat, per exemple, la primera ministra va demanar perdó i va oferir compensacions pels casos d’assimiliació forçada de nens inuit que, en un experiment social als anys 50 per “modernitzar” l’illa, van ser separats de les seves famílies i enviats a Copenhaguen amb famílies daneses, que en alguns casos van adoptar-los sense el consentiment dels seus pares. Capítols foscos del passat colonial de Dinamarca que ara es pretén esmenar.

https://www.ara.cat/internacional/europa/l-anticoncepcio-forcada-dinamarca-reduir-meitat-natalitat-groenlandia_1_4405527.html

Cas Eduard Pujol: radiografia d’una misèria

… no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte.

El cas Eduard Pujol va molt més enllà del seu protagonista i de l’infern que va patir, malgrat que això sol ja va ser molt greu. En realitat és la crònica d’una misèria col·lectiva que ens retrata a tots, als partits —especialment al seu—, als mitjans i a la ciutadania. Quan Eduard Pujol va rebre l’acusació pública d’assetjament sexual per part de dues dones, que no van presentar cap prova, ni cap denúncia, ni podien sostenir l’acusació en res, ningú no va dubtar. Senzillament, es va decidir, de manera automàtica, que la paraula d’una dona contra un home prevalia per damunt de qualsevol indici. En el reialme de la correcció política, l’axioma resultava inqüestionable: les dones sempre tenim raó quan assenyalem un home.

Si, a més, l’home assenyalat amb la lletra escarlata de l’assetjament era un polític prominent, portaveu del seu partit i amb una forta presència pública, encara calia més celeritat, més càstig, més oprobi, en una carrera desfermada per demostrar més duresa que ningú. Això mateix és el que van fer algunes diputades de Junts, amb Elsa Artadi i Aurora Madaula al capdavant: es van erigir en martell d’heretges immediat i implacable, no varen posar en dubte l’acusació contra el seu company de files —al que, altrament, coneixien bé— i el varen condemnar a la foguera. Ni tan sols varen escoltar el que ell podia explicar: que eren relacions consentides, que era ell qui havia acabat amb aquelles relacions i que, fins i tot, en un dels casos tenia més de 3.000 missatges intimidatoris de WhatsApp per haver rebutjat la dona, motiu pel qual s’ha obert judici oral per amenaces contra ella. És a dir, Eduard Pujol podia demostrar a bastament, tal com ara ha fet davant dels jutges, que no era botxí, sinó víctima. Podia demostrar-ho, però ningú no va tenir interès a escoltar-lo

El resultat és conegut: expulsió d’Eduard Pujol del partit, fulminació del seu càrrec parlamentari, destrucció de la seva carrera política i el rebuig de tots els seus entorns. El jutge Joaquín Aguirre, encarregat d’una de les querelles que va presentar Eduard Pujol contra les dues dones que l’havien acusat, és demolidor respecte al que va fer Junts en aquell moment. A banda de considerar que el partit va infringir tota la jurisprudència sobre la presumpció d’innocència, assegura que la sanció disciplinària amb la suspensió de militància i la renúncia al càrrec de portaveu, “vulnera totes les regles del dret a la defensa que té qualsevol persona, no només en el procés penal, sinó a qualsevol àmbit disciplinari de la vida”. És a dir, i en paraules del jutge, Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”. Una destrucció, doncs, completa: destrucció de la carrera política, destrucció del seu prestigi social, destrucció de la seva imatge civil, i destrucció de la majoria d’opcions professionals a les quals hauria pogut tenir accés. Convertit en pària, va haver de viure l’oprobi en la solitud dels pocs que el varen creure, va haver de lluitar als jutjats pel seu bon nom i, perduda abruptament la seva feina, va haver d’espavilar-se per poder viure i pagar tot el procés. És a dir, era la víctima, però va ser ell qui va patir la sentència.

Pujol ha patit un greu prejudici polític, econòmic i social a conseqüència, no només de “l’acusació calumniosa”, sinó també i sobretot a causa de la “fulminant actuació dels gestors del partit polític al qual pertanyia sense haver tingut la més mínima constatació de la veracitat de les acusacions formulades contra ell”.

Dos anys després comença a veure la llum, sobretot gràcies a la contundència amb què s’han expressat i han actuat els jutges que porten les seves dues querelles. A més, les proves a favor de Pujol són tan abundants i tan inapel·lables, que no s’albiren temps fàcils per a les dues dones querellades. De fet, el jutge acaba d’imposar una fiança de 92.278 euros a una d’elles. Per altra banda, el seu partit li ha restituït la militància, per bé que s’ha fet amb la boca petita, probablement perquè, morts de vergonya, no saben on ficar-se. En aquest cas, atès que Pujol tenia vocació i talent polític, i ho va perdre tot per la precipitació de Junts, no s’hauria d’haver ofert algun càrrec que restituís el seu honor? Sincerament, crec que Junts no es va portar bé i… continua portant-se malament. Finalment, també recupera a poc a poc el seu prestigi social, no endebades la convicció que fou víctima comença a ser general. Però, cal repetir-ho: ha hagut de ser ell, tot sol, qui demostrés que no era culpable.

Alhora, per bé que el seu cas tingui un final decent —és difícil considerar-lo un final feliç, després del que ha patit—, no caldria una reflexió pública i contundent arran del que li ha passat? Ho pregunto perquè no és acceptable que la lluita contra la violència de gènere i en favor de la igualtat, esdevingui una piconadora contra els homes, convertits en sospitosos gairebé per defecte. Tampoc ho és que la presumpció d’innocència dels homes desaparegui al primer instant en què una dona alça la veu acusadora. És evident que la lluita contra la violència de gènere és un tema urgent i prioritari, però també és evident que la xacra de les denúncies falses malmet aquesta lluita, a banda de fer un mal terrible als homes falsament denunciats. Cal recordar una obvietat que, tanmateix, sembla dinamitada per la correcció política: ni les dones tenim la raó pel sol fet de ser dones, ni els homes són culpables, pel fet de ser homes. O és que resulta que no hi ha dones mentideres, dolentes i venjatives…? Cosa que no exclou la ingent quantitat de dones que són víctimes. És a dir, i per repetir-ho en bucle: ni les dones som innocents per naturalesa, ni els homes són culpables per sistema. Si s’hagués aplicat aquest principi bàsic, Eduard Pujol no hauria patit un calvari. Ni ell, ni molts altres.

Amb un afegit d’ordre polític. Per bé que ja se sap que la política s’alimenta de l’aparença i que semblar tebi en un tema tan delicat, és pura dinamita, encara és més explosiu sentenciar un líder polític sense cap indici, només per semblar impol·lut. El que va fer Junts amb Eduard Pujol va ser això, pur postureig, i el postureig els ha esclatat a la cara.

Acabo amb una preocupació que creix dia a dia: no pot ser que la correcció política esdevingui una imposició dogmàtica que jutja, sentencia i expulsa de la societat tots aquells que no compleixen amb el dogma. I això val per a aquest tema i per a molts altres. Ens estem convertint en apòstols d’una nova religió ideològica, fora de la qual no hi ha debat, ni argumentari, només heretgia. I per aquest camí no fem una societat més lliure i civilitzada, sinó més opressiva i més asfixiant.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/pilar-rahola-cas-eduard-pujol-radiografia-miseria_775005_102.html

 &&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Un juez apunta que el exportavoz de Junts Eduard Pujol fue víctima y no acosador

Una de las mujeres que acusó al político le envió unos 3.400 mensajes, en los que le amenazaba, entre otros, con publicar fotografías de carácter íntimo

Según el auto de un juzgado de Barcelona, esta inició acciones de «presión, amedrentamiento y difamación» contra el diputado para que «no decidiese terminar la relación personal entre ellos»

https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-juez-apunta-exdiputado-junts-eduard-pujol-victima-y-no-acosador-202201181257_noticia.html

Habitatge: la tempesta perfecta

https://www.ara.cat/societat/habitatge/habitatge-tempesta-perfecta_136_4362716.html

En aquest dossier posem el focus en les conseqüències d’una notícia que ha passat molt desapercebuda: la Sareb, coneguda també com el banc dolent, ha adjudicat la gestió i la venda dels seus actius –immobles, sòl i deute a promotors– a dos grans fons d’inversió internacionals. Mirem què està passant amb aquests actius, per què no es poden gestionar públicament i quina és la justificació que hagi acabat fent-se així. Per fer-ho, parlem amb totes les parts implicades i també amb els agents socials. A més, repassem quin és l’estat del mercat de lloguer a Catalunya i Espanya, com justifiquen els socis de la coalició de govern aquesta decisió i també quin efecte està tenint el difícil accés a l’habitatge sobre la ciutadania, en especial sobre els més vulnerables. Tot plegat en un context d’amenaça de crisi que pot provocar una nova tempesta perfecta per al sector de l’habitatge. 

El ‘banc dolent’ deixa els seus pisos en mans dels fons d’inversió

Filials de Blackstone i KKR s’ocuparan de gestionar i vendre els actius de la Sareb

BARCELONA / MADRIDQuan la música para, s’acaba la festa. I, en economia, si la música i la festa paren es reobre la ferida sagnant de la crisi del 2008. Aquesta és la metàfora que fa servir un inversor per explicar per què la roda de l’economia segueix girant –sense parar– amb els mateixos actors i els costums de sempre malgrat les successives crisis. L’últim exemple que res ha canviat es va fer públic a l’abril. La Sareb, més conegut com el banc dolent (l’entitat que es va crear per comprar tot el totxo tòxic als bancs durant la crisi i sanejar-los) va decidir adjudicar “la gestió i la venda” de bona part d’aquests actius provinents de la crisi a dos grans fons d’inversió bastament coneguts al sector: Blackstone i KKR. 

Concretament, ho faran les gestores immobiliàries que depenen d’aquests fons: Anticipa i Aliseda –propietat de Blackstone– i Hipoges, que depèn de KKR. A partir d’aquest estiu, ells seran, doncs, els encarregats de gestionar i vendre al mercat lliure un total de 25.300 milions d’euros en actius propietat de la Sareb, entre habitatges (més de 45.600), promocions a mitges (més de 21.600 construccions), sòl (més de 30.000 terrenys) i també hipoteques i préstecs impagats. I entremig, evidentment, s’enduran una part del pastís, una comissió per la feina feta. 

Es tracta d’un capítol rellevant perquè tanca de facto el debat que es va obrir al gener quan la Sareb va passar a mans del govern espanyol , que ara n’és el propietari. En aquell moment, el sector social i els moviments per un habitatge digne van reclamar aprofitar l’oportunitat i fer que tots els pisos d’aquesta entitat passessin a engreixar el minso parc públic d’habitatge a l’Estat. L’adjudicació a aquests dos grans fons, en canvi, és el camí oposat: vendre per recuperar diners. 

https://www.ara.cat/societat/banc-dolent-deixa-pisos-mans-dels-fons-d-inversio_1_4363401.html

Els EUA apunten i Ucraïna dispara

Washington informa oficiosament i nega oficialment que localitza i assenyala objectius russos

El creuer de míssils guiats Moskvà navegant pel Bòsfor dirigint-se
cap al mar Negre el 5 de juliol del 2021. YORUK ISIK / Reuters / ARXIU

Tot el que té a veure amb l’espionatge i la informació d’ intel·ligència és delicat i, per definició, enganyós. Alts funcionaris nord-americans van revelar que els EUA van proporcionar a les forces armades ucraïneses dades clau que els van ajudar a localitzar, atacar i enfonsar el vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, el Moskvà , a mitjan abril. Les pistes dels serveis nord-americans també van ajudar Ucraïna a matar uns deu generals de Vladímir Putin, també segons portaveus de l’ Administració que parlaven sota condició d’anonimat.

Una vegada publicades aquestes informacions en alguns mitjans, el secretari de premsa del Pentàgon, John Kirby, va negar dijous que els Estats Units haguessin donat a l’exèrcit ucraïnès “informació específica sobre objectius” que els permetés enfonsar el Moskvà .

El Pentàgon necessita negar el suport directe a Kíiv a fi de no donar a Rússia un pretext perquè respongui

Però va ser un desmentiment a mitges i, com és obvi, gairebé obligat per evitar que Moscou pugui adduir que els EUA s’han implicat directament en la guerra contra Rússia per, d’aquesta manera, justificar possibles represàlies contra el país nord-americà i els seus aliats.

“No vam proporcionar a Ucraïna informació específica sobre objectius per al Moskvà . No vam estar involucrats en la decisió dels ucraïnesos d’atacar el vaixell ni en l’operació que van dur a terme”, va dir Kirby, primer en un comunicat i després en una intervenció pública i televisada. Després va insistir que el Pentàgon ni tan sols “estava al cas” de la intenció de les forces d’ Ucraïna d’apuntar al vaixell. Va afegir que “els ucraïnesos tenen les seves pròpies capacitats d’intel·ligència per rastrejar i apuntar als vaixells de guerra russos, com van fer en aquest cas”.

Però els informes de l’aportació dels Estats Units no havien caigut del cel, i no en va es van publicar als principals mitjans amb menció a aquells “alts funcionaris” que els hi van transmetre.

La mateixa història val respecte a les cròniques igualment provinents de fonts oficioses en relació amb el paper dels EUA en l’eliminació d’alts caps de l’exèrcit del país envaït. També el portaveu de Defensa va negar que el Pentàgon o alguna de les agències d’ intel·ligència del país haguessin indicat la posició dels generals russos al camp de batalla perquè els soldats ucraïnesos els poguessin eliminar. Kirby sí que va admetre que els Estats Units ofereixen intel·ligència militar a Kíiv “per ajudar els ucraïnesos a defensar el seu país”. Però, gairebé d’esma, va matisar: “No proporcionem intel·ligència sobre la ubicació dels líders militars d’alt rang al front ni participem en les decisions de selecció d’objectius de l’exèrcit ucraïnès”.

El portaveu va destacar que no s’ha de perdre de vista el més important, que és que aquí “l’enemic és Rússia”. En aquest innecessari però eloqüent aclariment calia entendre que no és útil ni convenient embolicar la troca més del compte pel que fa a l’abast i els detalls de l’assistència que Washington presta a Kíiv a través dels seus sistemes de vigilància dels moviments russos: una informació sens dubte essencial però que els russos no han de veure com a part integrant i substancial de la contraofensiva d’ Ucraïna.

L’enfonsament del Moskvà va ser un duríssim cop a l’orgull de Putin i les seves forces armades, com també un problema de primer ordre en termes d’opinió pública. Era el vaixell insígnia de la seva flota i el primer vaixell seu d’aquestes dimensions enfonsat per un enemic des de la Segona Guerra Mundial. Per no parlar de la desena de generals que l’exèrcit resistent hauria abatut en tot just dos mesos i mig de guerra: una altra fita especialment desagradable per al Kremlin.

En els prolegòmens i la primera fase de la contesa, l’ Administració Biden va optar per revelar gran part del que sabia sobre el que estaven preparant els russos. Va ser una política arriscada però que va contribuir a reforçar i en molts casos recuperar la confiança dels aliats en Washington. Però una cosa és dir el que se sap que trama l’adversari, i una altra de molt diferent revelar tot el que fa un mateix.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220507/8249324/els-eua-apunten-i-ucraina-dispara.html

Espanya va demanar diners al Marroc per la cessió del Sàhara el 1975

Dos economistes catalans que feien la mili al Sàhara van fer un estudi de valoració de les inversions espanyoles a la colònia: 85 milions d’euros

14.591.202.498 pessetes, 85 milions d’euros. Aquest és el preu que Espanya calculava que el Marroc havia de pagar per apoderar-se de la colònia espanyola del Sàhara en règim de cessió administrativa el 1975. Un preu que es desconeix si Espanya va arribar a cobrar, però que està documentat en un extens informe que van elaborar dos economistes catalans, Víctor Farré i Enric Oliva, que feien el servei militar al Sàhara Occidental. Difícilment se sabrà, però el dia que es consumava la cessió, els dos soldats catalans van reunir-se amb els màxims mandataris del govern general del Sàhara. “Gómez de Salazar i Rodríguez de Viguri ens informaven que el procés d’independència havia fracassat, però que, si més no, tinguéssim el consol que el traspàs s’havia fet exactament pel preu que havíem calculat”, rememora Farré en conversa amb El Món.

A petició dels seus superiors, van desglossar fil per randa totes les inversions que Madrid havia fet en aquest territori colonitzat el 1957. En l’informe d’un centenar de pàgines que ha pogut consultar El Món hi consten des de les grans obres com un hospital, un escorxador, un centre religiós o el sistema de clavegueram, fins a objectes com una càmera de fotos, així com les indemnitzacions que caldria pagar als negocis espanyols al Sàhara en cas que haguessin d’abandonar el territori lliure. L’encàrrec arribava dos mesos abans que se signessin els acords de Madrid el 14 de novembre de 1975 entre Espanya, el Marroc i Mauritània per posar fi a la presència espanyola al Sàhara.

Còmplices involuntaris

“Aquells mesos de 1975 van ser la preparació de la fugida del Sàhara, però els que estàvem allà no ho sabíem, fins al punt que nosaltres vam fer sense ser-ne conscients un dels probables annexes dels acords hispano-marroquins, la valoració de les propietats i inversions de l’Estat espanyol al Sàhara com a província espanyola. Va ser una traïció en tota regla gestada des de Madrid i en ens van fer còmplices involuntaris, amb l’excusa d’una democràcia borbònica”, explica a EL MÓN en Víctor Farré. Recorda que els seus superiors van quedar igualment decebuts per l’engany madrileny, perquè si internacionalment l’Estat venia un projecte per convertir la colònia espanyola en un estat independent, en realitat als despatxos del ministeri de la Presidència el guió era vendre, o cedir, l’administració de la colònia espanyola al Marroc.

Ras i curt, una traïció de les promeses fetes als saharians de tenir un referèndum d’autodeterminació, com havia aconsellat la missió de les Nacions Unides aquell mateix estiu. De fet, en els acords de cessió hi havia annexes secrets que mai no han transcendit i que impedeixen conèixer els detalls d’aquell mercadeig amb el Sàhara. Però els dos joves soldats van rebre la Medalla del Mèrit a l’Àfrica en agraïment pel seu informe econòmic. I gairebé cinc dècades després, tampoc ha transcendit la raó per la qual Espanya ha anunciat el seu suport al Marroc perquè tanqui la porta al dret a decidir del Sàhara Occidental amb un acord d’autonomia de mínims que continua sotmetent aquest poble a la sobirania marroquina.

Part de l’informe d’inversions econòmiques d’Espanya al Sàhara fet pels dos soldats catalans. VICTOR FARRÉ-CEDIDA

Un centenar de pàgines: de 1962 a 1975

El document que van elaborar els dos joves catalans, amb un centenar de pàgines, comptabilitza tota mena de propietats, des d’edificis fins a material fungible d’oficines, passant per inversions en agricultura, carreteres fetes o material de senyalització marítima entre el 1962 i el 1975, malgrat que Espanya tutelava el Sàhara Occidental des de 1957. Van treballar amb dades oficials facilitades pel govern espanyol, però també amb dades recollides sobre el terreny, com s’especifica en la introducció de l’informe.

Per exemple, els economistes quantifiquen el valor d’hospitals, dispensaris, polítiques sanitàries contra el còlera, polisportius, piscines, casinos, habitatges i també mesquites, esglésies, mercats i escorxadors. Estimen que el valor dels edificis religiosos, escorxadors, cementiris i mercats, per exemple, puja a 57 milions de pessetes, mentre que la despesa en hospitals i atenció sanitària ha tingut un cost de 61 milions. La partida més gran del capítol d’arquitectura s’ha destinat a la construcció d’habitatges i d’urbanitzacions: 215 milions a preu de cost.

El treball és tan minuciós que calcula també el cost del sistema de clavegueres que es va instal·lar l’any 1965 -3 milions de pessetes- així com l’aigua, l’enllumenat i les canonades. O l’agricultura: els animals han costat 2,2 milions, i en terrenys, cultius i edificis i explotacions ramaderes Espanya ha gastat 105.280.000 pessetes. El parador de turisme del Sàhara ha costat 218.928.986 pessetes segons l’informe.

Indemnitzar les empreses en cas d’independència

Després de fer l’informe d’inversions al Sàhara, Farré i Oliva reben un segon encàrrec, que justament els fa pensar que el procés d’independència és real. Han de quantificar les indemnitzacions que caldrà pagar als negocis espanyols afincats a la colònia si el territori és alliberat. Els dos joves soldats envien “qüestionaris a les empreses, des de les més grans a les petites botigues, per saber partides del balanç com ara els recursos propis, el volum de vendes i els beneficis, a més de les inversions realitzades en el negoci els darrers anys”, recorda Farré. Informació que completen amb dades oficials facilitades per Hisenda.

De resultes de l’estudi, els joves proposen concedir crèdits a un interès del 6% durant deu anys amb un primer any exempt del pagament de la quota però no dels interessos. L’informe justifica que és una manera d’indemnitzar sense haver de pagar de cop les quantitats. El pressupost global de crèdits a concedir a les empreses propietat d’europeus residents al Sàhara puja a 803.670.000 de pessetes per a un total de 325 negocis.

Un dels beneficiaris ha de ser l’empresa distribuïdora de combustible CEPSA, que segons els càlculs dels catalans, hauria de cobrari 11 milions de pessetes, mentre que els bars podran cobrar entre 350.000 i 500.000 pessetes.

Dos joves catalans van haver de posar preu al mercadeig d’Espanya i el Marroc amb el Sàhara, sense saber si la transacció es va arribar a produir. El que sí que saben segur és que Espanya els va trair a ells i al poble del Sàhara.

Els talibans prohibeixen el cultiu del cascall

La base de l’opi i l’heroïna dona feina a centenars de milers d’afganesos

No era una promesa electoral, perquè en la dictadura talibana no hi ha eleccions. Però en qualsevol cas, l’autoanomenat Emirat Islàmic de l’ Afganistan va formalitzar diumenge el que anunciava des de poc després de la presa de Kabul: la prohibició del cultiu del cascall.

Una mesura amb enormes repercussions socials i econòmiques, ja que aquesta planta –de la qual s’obté l’opi i l’heroïna– ha estat la primera exportació afganesa durant els últims vint anys.

Els talibans tensen la segregació per sexes, i universitàries de Bamian estripenels seus cartells

El decret procedeix del guia suprem, Haibatul·lah Akhundzada, i va més enllà de la rosella. Tots els estupefaents queden prohibits, incloent-hi l’alcohol –ja ho estava–, l’haixix i les drogues sintètiques, que, com les metamfetamines –de factura local– i la misteriosa Tablet- K, han envaït Kabul des de fa anys.

Els talibans ja han demanat finançament per executar els seus plans prohibicionistes a una comunitat internacional poc predisposada a donar-l’hi.

L’erradicació del cascall va ser una realitat a l’ Afganistan a mitjans del 2001, per una fàtua del mul·là Omar, ja mort. El cultiu només es va mantenir al Panjshir i la resta del territori sota control dels tadjiks de l’ Aliança del Nord.

La invasió dels Estats Units va canviar les coses

Malgrat els vuit mil milions de dòlars ostensiblement gastats en programes de substitució de cultius, al cap de quinze anys d’ocupació la producció d’opi s’havia multiplicat per sis, sota la protecció dels esglaons més alts del Govern afganès.

Des d’aleshores, cada any s’ha batut el rècord de l’any anterior, fins al punt que més d’un 7% de l’economia afganesa depèn de la planta narcòtica.

Tot i que menys que els capitostos de l’antiga Aliança del Nord, els talibans també han tret profit de l’opi durant anys i s’han finançat amb el cobrament de l’impost revolucionari a agricultors i contrabandistes.

Ara, la prohibició afecta totes les fases del negoci i arriba en el moment en què comença la collita al sud del país. “Els infractors seran castigats d’acord amb la xaria i els seus cultius seran arrasats”, ha avisat un portaveu.

Així mateix, el puritanisme del que va ser originalment un moviment d’estudiants alcorànics impregna cada vegada més àmbits de la vida afganesa, i fins i tot evita els pitjors excessos de la seva primera dictadura. La segregació per sexes ha arribat al parc d’atraccions de Kabul. A partir d’aquest mes hi haurà dies per a homes i dies per a dones.

D’altra banda, les estudiants afganeses de dotze a disset anys continuen sense poder anar a classe a la major part
del país. L’últim pretext al·ludeix a l’harmonització d’uniformes.

Les afganeses han tornat a les universitat

Les afganeses, però, han tornat a les universitats i en una, a Bamian, un grapat d’estudiants s’han rebel·lat contra la repressió. Convocades al poliesportiu per a un suposat acte sobre els drets femenins, es van trobar en lloc d’això cartells amb lemes talibans. Algunes es van atrevir a fer-los miques, entre els aplaudiments de part de les congregades, tal com recull un vídeo que circula.

Bamian, on els talibans van mostrar la pitjor cara ara fa més de dues dècades ensorrant dos gegantins budes mil·lenaris, és també un feu de l’ètnia hazara, xiïtes que han estat completament apartats del nou Govern “per col·laboracionistes”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8176903/els-talibans-prohibeixen-cultiu-cascall.html

La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida

La consciència antifeixista de Miquel Ramos (València, 1979) va néixer el dia que va saber que un grup de neonazis havien matat Guillem Agulló d’una punyalada al cor.

En Miquel només tenia 14 anys quan va començar a guardar retalls de diaris que parlaven de l’extrema dreta. Durant la vintena va ser veu i teclats del grup Obrint Pas, sembrant militància. I ara és un dels periodistes més especialitzats en ultradreta del país. Les amenaces rebudes mai l’han frenat, al contrari: han reafirmat el seu compromís irrompible contra els ultres. Acaba de publicar Antifascistas. Así se combatió la extrema derecha española desde los años 90 (Capitán Swing), una radiografia completa de la violència indiscriminada dels ultres i de com l’antifeixisme s’ha organitzat històricament per combatre la barbàrie. Perquè ni oblit ni perdó.

Guillem Agulló

Fa anys que sentim a dir que l’extrema dreta va tornar amb Vox, però al llibre demostres que mai va desaparèixer.
L’extrema dreta ja hi era, el problema és que no preocupava la majoria de la societat, només els qui la patien directament. Ara la majoria de la gent s’ha adonat de la seua existència quan ha vist que ocupen escons i que comencen a tenir presència als mitjans. I aquí està el valor que tenen històricament els antifeixistes, d’haver detectat un problema que van combatre amb absoluta soledat, i amb tots els perills i conseqüències que això va implicar. 

Vox té 52 escons a l’estat espanyol. A Espanya hi ha més de 3 milions de nazis?
No, absolutament no. No crec que la majoria dels votants de Vox siguen ni tan sols d’extrema dreta. Vox i la gran part de les extremes dretes a nivell global són profundament neoliberals. No qüestionen l’statu quo, ni les relacions de poder, ni els privilegis de les classes dominants, sinó tot el contrari: han vingut a mantenir-les. De fet, ells fan servir la batalla cultural, els discursos contra determinats col·lectius ―el feminisme, LGTBI, persones migrants, etc.― perquè aquests reivindiquen igualtat de drets. I l’extrema dreta planteja que això és una amenaça per a l’statu quo i per als privilegiats, i apel·len a altres identitats que no són de classe.

Prefereixen un migrant ric que una persona blanca pobra?
Els van bé els dos perfils. I per això et posen un polític homosexual, perquè diga que el problema són els musulmans, no l’homofòbia. O et posen una persona negra que diu que és immigrant, que s’ha guanyat el DNI espanyol i que el problema són els que arriben ara de països musulmans. Els feixistes no tenen escrúpols, utilitzen qualsevol que els faça reforçar aquests discursos. No apel·len a un discurs de classe perquè si algú de classe treballadora es preocupés per veure a qui beneficien les polítiques de l’extrema dreta, s’adonaria que està votant en contra dels seus interessos.

I com aconsegueixen absorbir el vot del centre i de l’esquerra?
És que aquestes identitats són importants per a un votant. Hi ha algú que es considera abans espanyol i heterosexual que de classe treballadora, llavors se sent molt més interpel·lat per algú que reivindica aquestes banderes que per algú que reivindica les qüestions de classe. Això fa que el relat de classe tradicional de l’esquerra es diluïsca, i també ve influenciat per un descrèdit de la política institucional.

Quins són els punts forts de l’extrema dreta del segle XX?
Primer, que a l’estat espanyol se’ls ha acceptat com un actor democràtic més que fa opinions respectables sense cap mena de prudència. Segon, que estan avalats pels grans poders econòmics, i molts financen l’extrema dreta perquè saben que són una garantia per a l’statu quo, perquè no toquen els privilegis de les elits. I tercer, que l’extrema dreta té molta pasta. I tenir molta pasta et permet tenir molta influència i tenir gent dins la judicatura, dins l’estat, dins els poders econòmics i dins els poders que no es veuen i que manen tant o més que els polítics. És un lobby que copa espais de poder.

Ens solem imaginar que el prototip de feixista és un home blanc, heterosexual, violent i amb poques llums.
En absolut. Són molt intel·ligents. Jo sempre dic que el feixisme no es cura només llegint i el racisme no es cura només viatjant. L’extrema dreta ha viatjat molt i ha llegit molt. Ha llegit molt l’esquerra, l’ha interpretat molt, l’ha entès molt bé i moltes vegades fa servir les mateixes armes de l’enemic per penetrar en determinades capes de la societat on no arribaria. La caricatura de l’extrema dreta com un cunyat de bar és mentida. Que existeix? Sí, com també existeix l’skin borratxo. Però això no representa ni el votant de l’extrema dreta i molt menys els líders de l’extrema dreta, que tenen molt bona educació, molt bona estratègia i molta pasta.

Com s’articula l’antifeixisme?
No hi ha una única manera de ser antifeixista. N’hi ha moltes. El mínim és aquest consens de mínims de tenir clar que hi ha coses que no són tolerables, com voler traure drets a determinats col·lectius. Però l’antifeixisme és plural. Hi ha tants antifeixismes com escenaris on l’extrema dreta actua. El que falla és que no tothom se sent interpel·lat per l’antifeixisme perquè creu que a ell no li tocarà mai. I la història ens ha ensenyat que el feixisme va per a tots. Tothom pot arribar a ser víctima.

L’antifeixisme és molt més que una estètica determinada.
Això és fruit del clixé, de la caricaturització de l’antifeixisme com una tribu urbana. L’antifeixisme no és una tribu urbana ni respon a un únic perfil, hi ha moltes maneres de fer antifeixisme. Quan bandes de skins neonazis es dedicaven a fotre pallisses, potser sí que hi va haver uns col·lectius determinats que es van posar davant i ho van aturar. Avui dia, reduir l’antifeixisme a una manifestació al carrer és no entendre la dimensió del problema. Vox no s’atura amb una manifestació. Reduir el conflicte a una batalla urbana és perdre’s el 90% de la pel·lícula.

És legítim utilitzar la violència per combatre el feixisme?
L’ús de la violència és un debat que s’ha tingut no només a l’antifeixisme, sinó en tots els moviments socials al llarg de la història. Una reflexió que l’estat no ha fet mai, al contrari: sempre ha justificat qualsevol actuació violenta contra la dissidència, i mai ha demanat perdó quan s’ha sobrepassat. La violència és una eina que ha aturat l’extrema dreta en alguns moments? Rotundament, sí. Això justifica que la violència siga l’eina habitual o que estiga legitimada en qualsevol escenari i contra qualsevol cosa que es considere feixista? Òbviament, no. 

Però alguns membres de les forces de seguretat sí que han utilitzat la violència i simpatitzen amb grups d’extrema dreta. Ni les institucions catalanes ni les espanyoles s’immuten. 
No en tenen cap interès i es permet absolutament. Manca voluntat absolutament per part de les institucions per fiscalitzar les seues forces armades. Xavier Vinader deia una frase, que tenia tota la raó del món: que l’extrema dreta arriba allà on l’estat no pot arribar. Fa la feina bruta. L’estat entén l’extrema dreta ―sobretot la violenta― com un problema d’ordre públic, més que com un problema polític. 

A tu la ultradreta t’ha amenaçat.
He estat molts anys signant amb pseudònim. Jo escric sobre extrema dreta des de fa més de vint anys i comence a signar els articles fa menys de deu anys, gran part de la meua carrera periodística està sense signar per prudència. El fet traumàtic de viure en un context com els anys noranta, on havies d’anar amb molta cura i on paties la violència i vivies en aquesta tensió constant, et crea una personalitat. I aquesta personalitat la vaig gestionant conforme passa el temps de la millor manera que puc. No et negaré que hi ha un procés personal en tot això i que es viu amb tensió. Però aprens a gestionar-ho i a conviure amb això, prenent les teues mesures, però sobretot tenint molt clar que jo no deixaré que tot això m’impedisca seguir pensant com pense, seguir treballant amb el que treballe, i seguir dient el que dic.

Tot i continuar rebent amenaces.
Amb les xarxes socials és molt fàcil fer-se un perfil anònim i amenaçar. Fa que siga més habitual que hi haja amenaces des de la covardia que ofereix l’anonimat. Però com més públic ets, més protegit estàs. És molt més fàcil atacar algú anònim que atacar una cara pública. Una de les virtuts de la gent que ens dediquem a investigar l’extrema dreta i combatre-la és que hi ha una solidaritat i un suport mutu brutal, i sense això possiblement molts de nosaltres no faríem aquesta feina. És importantíssim aquest caliu i aquest suport. A banda de les personals, pense que és el principal motor de la motivació per continuar fent el que fem.

Els mitjans de comunicació banalitzen el feixisme?
L’espectacularització de la informació facilita que l’extrema dreta siga constantment notícia i protagonista, perquè estimula molt bé l’espectacle: diu qualsevol bestiesa i tens un titular a què la gent farà clic. I això són diners, perquè els mitjans de comunicació són empreses que volen visites. No han de deixar de parlar de la ultradreta, però sí que han de deixar de posar-li el micro perquè diga qualsevol cosa. El teu deure com a periodista és contrastar la informació, i sabent que l’extrema dreta es basa en la mentida per difondre l’odi, tens l’obligació i la responsabilitat moral de combatre-la.

Alguns diran que això és coartar la llibertat d’expressió. 
És que els mitjans de comunicació no són pissarres en blanc on arriba qualsevol i escriu el que vol. Passen pel filtre del periodista, que tria què és notícia i quines fonts fa servir. El periodisme està molt precaritzat i això també implica una autocensura per por a perdre la feina, però si tu adobes el terreny amb els marcs i els discursos habituals de l’extrema dreta, ja ho tenen fet i recolliran aquesta psicosi col·lectiva a les urnes. Que una persona a Guadalajara se senta més interpel·lada quan li diuen que els catalans es volen independitzar que quan li diuen que li trauran les pensions, demostra que tenim un gran problema informatiu.

T’ha passat alguna vegada pel cap renunciar?
No. Mai. Tinc les coses molt clares i ho he dit ben clar sempre: no en deixaré passar ni una.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/miquel-ramos-caricatura-extrema-dreta-cunyat-bar-mentida_735039_102.html