Category Archives: Política

Absolts els guàrdies civils per la mort de 15 immigrants al Tarajal

La “guardia civil” assassina i la “justícia espanyola” els protegeix i absol

Tarajal. Desmuntant la impunitat de la frontera sud

Dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega, autors de “Ciutat morta”, amb Marc Serra, jurista de l’Observatori DESC, el documental investiga el cas de la mort de 15 immigrants a la platja de Ceuta de Tarajal el 6 de febrer del 2014. Tots ells van perdre la vida quan intentaven arribar nedant a territori espanyol, després que la Guàrdia Civil va utilitzar material antidisturbis, com bales de goma i pots de fum, per dissuadir-los quan encara eren al mar. El film, que denuncia els fets i l’arxivament del cas, ha participat en diversos festivals i va ser guardonat amb el Premi al millor documental llargmetratge a Som Cinema, Mostra de Cinema i Audiovisual Català.

El Tarajal: muerte a los 'extraños' | ctxt.es
Rescate de cuerpos en la playa ceutí de El Tarajal. EFE/Archivo

https://www.publico.es/sociedad/aniversario-tarajal-superviviente-tragedia-tarajal-guardia-civil-disparaba-bocajarro.html

https://www.elnacional.cat/ca/politica/absolts-guardies-civils-mort-immigrants-tarajal_526191_102.html

només el 14 % del poble suporta la monarquia

Des que Montesquieu dividia el bon i el mal govern entre monarquia i despotisme en el clàssic L’esperit de les lleis, han passat 272 anys i per Espanya uns quants monarques que haurien pogut demostrar -o no- la seva utilitat com a estabilitzadors del contracte social que representa una societat democràtica de ciutadans lliures al segle XXI. Aquesta setmana s’han complert sis anys de l’entronització de Felip VI després de l’entretinguda abdicació de Joan Carles I, i partidaris i detractors dels Borbons han fet balanç del sistema polític i de la fragilitat de la monarquia constitucional espanyola avui. A manca de dades del CIS, no per casualitat, sabem que el suport de l’opinió pública a la monarquia a Catalunya està sota mínims. A Catalunya el balanç és negatiu per a una opinió pública que, segons el CEO, preferiria viure en una república (71,2%) més que no pas en una monarquia (14,4%).

L’enfonsament del relat oficial que parlava de la transició política impecable en la qual s’hauria creat un suposat sistema polític estable i respectuós amb els diferents territoris, i també la caiguda a plom del vel de silenci sobre la personalitat de Joan Carles I, han acabat amb un estat d’opinió que durant dècades sumava el suport dels anomenats joancarlistes pels suposats serveis del rei a l’estabilitat democràtica i la seva construïda imatge de proximitat.

El prestigi de Joan Carles està esmicolat per a una gran majoria de ciutadans, tot i que manté el suport polític i mediàtic d’una cort sempre comprensiva amb els vicis de la història borbònica, que té les constants de la confusió de la hisenda pública i la pròpia, és a dir, la corrupció, i els capritxosos embolics de faldilles.

Deia Marx que “la història passa dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. L’actual cap de l’Estat faria bé de rellegir una mica d’història i entendre que només les urnes donen l’ auctoritas en una societat moderna i democràtica. Afluixar els llaços amb el seu pare quan ja era investigat internacionalment no l’exonera de responsabilitat.

 Alirón, alirón, Alfonsito es un ladrón ”, es cridava pel carrer el 14 d’abril del 1931 quan l’avi de Joan Carles sortia cap a Marsella. I Valle-Inclán escrivia: “ Los españoles han echado al último Borbón, no por rey sinó por ladrón ”. La constant de la confusió de la hisenda. Avui la Fiscalia de Ginebra ha imputat l’exparella del rei Joan Carles I, Corinna Larsen, el gestor financer de l’emèrit, Aturo Fasana, inicialment investigat pel cas Gürtel, i l’advocat Dante Canónica per comptes en paradisos fiscals de fons relacionats amb obres públiques d’empreses espanyoles a l’Aràbia Saudita. La proximitat judicial ha obligat la Fiscalia del TS ha investigar el presumpte cobrament de comissions de l’emèrit i les clavegueres amenacen Larsen, que no sembla que vulgui actuar de boc expiatori. De fet, un dels cortesans més ben informats, Jaime Peñafiel, explica com “ la amiga entrañable ” vivia en un edifici habilitat per a ella i el seu fill a uns centenars de metres de la Zarzuela. I Pilar Urbano ha escrit que l’emèrit va arribar a reunir els seus fills per anunciar-los que havia decidit casar-se amb Corinna, previ divorci de Sofia, i el fill li hauria demanat l’abdicació prèvia ( El Mundo, 20 de juny).

La informació sobre l’enriquiment irregular de Joan Carles I no és nova, però ha viscut del silenci de la premsa. De fet, Gregorio Morán publica al seu llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) una carta enviada el 22 de juliol de 1977, firmada per Joan Carles I, en què demana a “l’estimat germà” xa de Pèrsia Reza Pahlavi deu milions de dòlars per donar suport a Adolfo Suárez per “consolidar la coalició política centrista […] que serveixi de suport a la monarquia […] i preservi la civilització occidental i les monarquies establertes”. Morán també explica que en la biografia de Suárez de José García Abad, Adolfo Suárez. Una tragedia griega (Madrid, 2005), “la donació va arribar molt més al Palau de la Zarzuela que al de la Moncloa” i que “l’episodi s’ha d’inscriure amb més propietat en el capítol de la picaresca reial que en el de la història de la UCD”. Parla de la complicitat entre Suárez i Joan Carles i del posterior viatge amb l’administrador del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal, a l’Aràbia Saudita, on la quantitat negociada va ser de mil milions de dòlars.

¿És possible que una Espanya monàrquica es regeneri? Els antecedents de la història d’Espanya respondrien que no. Els regeneracionistes ja van intentar vivificar la societat espanyola després del que consideraven el “desastre del 98” parlant de “prostració” de la nació espanyola després de la pèrdua de les colònies mentre els imperis europeus es consolidaven. Però avui l’oligarquia i el caciquisme no han estat substituïts completament per l’escola, i el rebost i les demandes de regeneració s’acaben històricament a Espanya amb una relació fiscal injusta i la imposició de valors patris que xoquen amb una gran part de l’opinió pública a Catalunya.

Tampoc no s’ha acabat l’intervencionisme polític del rei i, si mentre durant segles els partits que s’anaven alternant, liberals i conservadors, van estar protegint la monarquia, amb l’aparició del multipartidisme i la fragmentació política l’establishment se sent seriosament amenaçat.

Felip VI ha fet tard si volia distanciar-se de les corrupteles paternes i va equivocar-se dramàticament el 3 d’octubre del 2017. Va perdre l’oportunitat de trencar una tradició que amenaça amb devorar-lo.

https://www.ara.cat/opinio/Aliron-rei-felip-vi-monarquia_0_2475952449.html

La lògica suïcida del capitalisme

Imatge relacionada
Capitalisme, religió de la desmesura

Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d’estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel “bé comú” i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d’aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l’ètica de la responsabilitat

… cal que la societat civil catalana, europea i mundial exigim amb contundència que aquesta “treva ecològica” (que malauradament estem pagant amb morts cada dia) serveixi per repensar i canviar de rumb. Nosaltres som els veritables actors polítics que hem d’estar disposats a exigir responsabilitats i a exercir-les, atès que els que han de vetllar pel “bé comú” i protegir-nos de la depredació econòmica fa temps que han abdicat d’aquella qualitat que, segons Max Weber, havia de configurar un bon polític: l’ètica de la responsabilitat, la que mira de fer possible el futur. Exigim-nos-ho també a nosaltres mateixos si volem que els nostres fills i filles “heretin la terra”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/emilia-olive-logica-suicida-capitalisme_490149_102.html

Amazonia brasileña, uno de los lugares más peligrosos

No existe una Amazonia, sino muchas, pero para muchos ya es el nuevo Eldorado

Cementerio de Parque Taruma, en Manaos (Amazonia, Brasil), hoy ampliado por la pandemia del covid19

La Amazonia brasileña es uno de los lugares más peligrosos del mundo para campesinos sin tierra, ecologistas y, en general, para cualquiera que se oponga a un modelo de desarrollo basado en la destrucción de la naturaleza para producir commodities agrícolas, extraer mineral o talar madera de alto valor comercial. El Gobierno de Jair Bolsonaro parece ser uno de sus mayores aliados.

En el imaginario colectivo de la sociedad occidental, la Amazonia es un infinito manto verde dotado de una biodiversidad sin parangón y de una naturaleza tan ingente e indomable que, si no fuera por la implacable tecnología humana, sería todavía hoy, en pleno siglo XXI, una frontera infranqueable para nuestra civilización. Pensar en la Amazonia supone, de forma frecuente, evocar conceptos como los del pulmón del planeta , así como indígenas salvajes que viven aislados en los rincones más inhóspitos de la jungla. En definitiva, se piensa todavía hoy que la Amazonia es un lugar donde la huella del hombre es, cuanto menos, modesta y contenida.

En la Amazonia brasileña se mata, se arrasa la selva, se emplean trabajadores como esclavos y se cooptan las estructuras del Estado de derecho

Según la organización no gubernamental Global Witness, que desde el 2012 monitorea el asesinato de activistas y ecologistas en el mundo, Brasil fue durante seis años seguidos el país más letal para los defensores del medioambiente y de los campesinos sin tierra. El gigante sudamericano sólo perdió su deshonroso cetro el año pasado, cuando Rodrigo Duterte, el polémico presidente de Filipinas, le arrebató para su país el primer puesto en la lista .

“Desde la década de 1970, oleadas de colonos pusieron coto a tierras públicas, a menudo unas encima de otras, lo que resultó en una maraña de reivindicaciones solapadas y contrademandas. Más aún: en gran parte, los colonos trazaron sus reivindicaciones de propiedad en ausencia de las agencias estatales que las reconocerían definitivamente [las propiedades]. Como resultado, en buena parte de la Amazonia rural, campesinos y grandes terratenientes han improvisado un sistema coloquial [vernacular] para controlar, requerir y vender tierra que opera en gran medida fuera de la aprobación oficial”.

Entre 1985 y 2017, la CPT contabilizó 1.438 casos de asesinatos vinculados por el control de la tierra en Brasil. Un 45% se produjeron en la región amazónica. Del total, apenas 35 fueron juzgados y, de ellos, sólo 20 terminaron con una condena judicial para los mandantes de los crímenes, quienes frecuentemente son poderosos terratenientes que subcontratan el asesinato a pistoleros a sueldo. El precio de la muerte se fija en función de la notoriedad social de la víctima. …

https://www.lavanguardia.com/vanguardia-dossier/20200507/48986929645/amazonia-eldorado-lejano-oeste-todos-tienen-un-precio-violencia.html

Esta crisis pandémica invita a volver al huerto

“Esta crisis pandémica invita  al ruralismo, a volver al huerto”

Acabé col, lechuga, brócoli, tirabeque, haba, y en abril plantamos tomate, berenjena, pimiento, calabaza, pepino, melón, sandía: por eso el decreto de confinamiento cometía un crimen al impedir acudir a los huertos.

El Gobierno rectificó rápido. – Pero evidenció su urbanocentrismo. Qué error, el desdén a la agricultura en España.

Se viene hablando de la España vaciada. – Pues lo grave es la España apiñada. Todos en ciudades, ¡qué peligro!: nos hace vulnerables. Las comunidades rurales son más resilientes, también, ante la pandemia. …

Los monocultivos agroindustriales invaden territorios, desplazan y concentran animales silvestres que incuban virus.

¿Culpa de esta pandemia del coronavirus a los monocultivos? – La diversificación local es más saludable que el monocultivo. En Catalunya producimos miles de cerdos en enormes granjas para exportar a China en su 60%.

Unos colmeneros cambiaron de sitio sus abejas, el año pasado… y yo obtuve menos hortalizas. Claro: con menos abejas, menos polinización.

Por qué comer de la milpa? - Vía Orgánica

¿Son aquí los huertos como en otras partes del mundo? – Me enamora la milpa de Centroamérica, simbiosis de tres plantas: maíz (vertical: mira al cielo), frijoles (trepa por los tallos del maíz) y calabaza (repta, protege el suelo, retiene su humedad). ¡Milenios de sabiduría!

Sólo el 4% de la población es campesina en España, y sólo el 1% en Catalunya. Es deplorable, lastimoso. Por suerte, aún el 15% de la población mundial se alimenta de su propio huerto: es un autoconsumo autosostenible.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200502/48894055523/esta-crisis-pandemica-invita-al-ruralismo-a-volver-al-huerto.html

Minerals de sang a l’era 2.0: les entranyes de la tecnologia digital

Barcelona, capital mundial dels mòbils que amaguen al seu interior violència, guerra i destrucció

La mina d'or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s'explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L'extracció funciona sota la mira dels fusells rebels.
La mina d’or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s’explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L’extracció funciona sota la mira dels fusells rebels. / GEMMA PARELLADA

Minerals, que surten de la guerra, travessen quilòmetres i capes digitals, sigil·losament, i arriben a la nostra tauleta de nit, sense que siguem conscients del que tenen al darrere. La gran paradoxa del món hiperenllaçat d’avui és que els aparells intel·ligents que fan possibles les connexions gairebé permanents no ens connecten al Congo, l’indret que conté el secret del seu funcionament.

Els  minerals o recursos de conflicte –sobre els quals hi ha una campanya internacional– són aquells que surten de zones on es disputa una guerra. Les seves vendes no només financen les milícies i exèrcits, sinó que mantenen viu el conflicte.

Viatge al punt zero de la tecnologia (TV3) from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

Barcelona: la gran cita a cegues amb els minerals de sang. from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

A finals dels anys 90, van ser els ‘diamants de sang’ de Sierra Leone i Angola, els que, per primera vegada, van cridar l’atenció de l’opinió pública. Els ‘ minerals de sang’ de la nostra era 2.0 són, en canvi, quatre minerals que surten del Congo i que són imprescindibles perquè funcionin ordinadors, tauletes i telèfons mòbils –a més de bombes o aparells mèdics–.

Reserves de coltan al món. / ARA
Reserves de coltan al món. / ARA

Són el tàntal, l’estany, el wolframi (les anomenades 3T) i l’or. Tots s’extreuen de l’est del Congo i els ingressos que donen s’injecten a la pitjor guerra del planeta. El rei dels ‘minerals de sang’, el sultà de les tecnologies, i el rei del Congo, és el tàntal (que s’extreu del coltan).

Les propietats úniques d’aquest mineral rar l’han convertit en estratègic, el més valuós de la nostra era, i el Congo, que té al seu sòl el 80% de les reserves mundials, està pagant un preu brutal per les pressions de la geoestratègia: 5 milions de morts. 15 anys de guerra. I cap perspectiva de pau.

L’equació és senzilla: sense el Congo no hi ha mòbils. Però entre les allaus de piulades, ‘posts’ i ‘hashtags’ és rar (com el tàntal), trobar-hi el Congo. D’una tomba de 5 milions de morts surten aquests aparells que, a tots, ens envolten cada dia.

‘Diamants de sang’: de DiCaprio a la República Centreafricana (RCA)

El mirall dibuixa tant les arrugues que es resisteixen al maquillatge com els diamants que espurnegen penjats. La clienta, a una polida joieria d’un carrer noble de Barcelona, no sap on cau la República Centreafricana. És lluny. A l’Àfrica. A molts quilòmetres i més mons de distància. L’or fos en anells i agulles es mira també els clients. Els de la República Centreafricana són entre els millors diamants del món. Estan encara mig embargats, però no han deixat de circular. Si parlessin, les pedres s’explicarien les seves trifulgues, els seus llargs viatges.

L’Ibrahim passeja la seva corpulència dins un bubú blau marí. Els vidres escapçats col·locats sobre el mur de fang no el protegiran de les bales que ens van encerclant. Potser sí els milicians que s’asseuen a la porta.

La RCA té una esplèndida selva tropical, malària de la més cruel i, si la ressegueixes, et duu fins al desert. És al cor de l’Àfrica i, des de fa pocs anys hi batega fort un nou i sagnant conflicte. Matxets, amputacions, masses de cadàvers. Té pinzellades de Ruanda, escenes del Congo i ha tornat a accionar l’alerta roja dels ‘diamants de sang’. És el relleu de Sierra Leone –allà on se situa la pel·lícula que porta la problemàtica a la gran pantalla, amb un DiCaprio transformat en mercenari sud-africà–. L’Ibrahim és un dels grans diamanters del país. Els líders rebels li sopen a casa. Ens coneixem el mes de maig del 2014, a la ciutat vermella de Bambari, quan fa exactament un any que han embargat els diamants a la República Centreafricana.

De buscar pedres brutes, a vestir pedres precioses

La República Centreafricana depèn dels diamants. Abans de l’inici de la guerra, el 50% dels ingressos de les exportacions tenia segell de diamant. I un quart de la població en viu. El maig del 2013 –dos mesos després que enderroquin al president– la RCA és suspesa del procés de Kimberly, el sistema de certificació que distingeix els diamants nets de conflicte, però, independentment de papers i certificats, el flux no s’atura. Passa de comerç a contraban.

L’ONU calcula que durant els 18 primers mesos que segueixen a la prohibició, 140.000 quirats surten il·legalment del país: 24 milions de dòlars. Diners que van per la via directa a les milícies, que són matances. La guerra deixa el país dividit en dos: a l’oest, els guerres Antibalaka. A l’est, els ex-Séléka. A ambdues bandes hi ha diamants.

Quan el país comença a esberlar-se la premsa internacional ho descriu com una rebel·lió de la població musulmana. Els centreafricans en diuen la “revolta dels diamanters”.

“Ja no m’hi dedico”, em diu l’Ibrahim. “El perquè d’aquesta guerra són els recursos, com sempre al nostre continent. ¿Què et penses que hi fan aquí els francesos?

França ordena una intervenció militar a la República Centreafricana hores abans que mori Nelson Mandela, a l’hivern europeu del 2013. “¿Qui es creu encara que han vingut a protegir-nos?”, diu l’Ibrahim. A la mesquita de Bambari, els joves, arcs i matxets a punt, tampoc se’n fien de les tropes gales. “Han pres partit”, diu el seu portaveu, “ens defensarem per nosaltres mateixos”. Hores després, quan comença a tronar la violència, els bàndols són dos: militars francesos i joves musulmans.

L’amfiteatre d’or no està embargat

Ara els diamants centreafricans tornen a ser al mercat legal. Però no tots. Kimberly ha aixecat parcialment l’embargament: només per als que provenen de l’oest.

Tampoc estan prohibides totes les matèries. L’amfiteatre brillant de Ndassima és la mina d’or més gran del país. El primer control rebel que envolta el gran forat, cavat artesanalment a cop de pic i pala, és a l’antiga seu d’una empresa estrangera. L’or no l’han prohibit. El soldat que ens assignen per a la visita té el timbre agut dels que no han canviat la veu. Deixa l’arma a la garita de l’entrada i s’endú només una corda i uns auriculars sense fil. La música el transporta a Bollywood.

Mandela, Noemi Campbell i unes “petites pedres brutes”

Any 1997, sopar de gala a la bella Ciutat del Cap. L’amfitrió és Nelson Mandela.  Entre els cèlebres convidats hi ha la model Noemi Campbell i l’expresident liberià, Charles Taylor –actualment condemnat per de crims de guerra comesos a Sierra Leone–. Taylor, a més de reclutar menors i cometre violacions diverses, canviava diamants per armes.

Després de la gala, Campbell dorm –segons declara a la justícia– quan dos homes truquen a la porta. “Un regal per a vostè”. Eren “unes pedres brutes”, descriu Campbell: diamants procedents de Taylor, de Sierra Leone, que finalment, acaben al Fons per als Infants Nelson Mandela.    

https://www.ara.cat/internacional/Minerals-sang-lera_0_1734426638.html#comments

Per saber-ne més

https://www.ara.cat/internacional/Lexplotacio-infantil-informe-dAmnistia-Internacional_0_1507049413.html

https://www.ara.cat/internacional/persones-guerres-poblacio-lHospitalet-Badalona_0_1919808111.html

https://www.ara.cat/suplements/planeta/mineral-llauna-tomaquet_0_1467453257.html

La vicepresidenta Ribera, les comissions del rei Joan Carles I i la «gamma alta de l’èxit»”

“Espòiler: s’imposarà no encendre el llums de l’habitació com fins ara, perquè Joan Carles de Borbó obria mercats a empreses espanyoles que es beneficiaven de les seves gestions”

L'anàlisi d'Antoni Bassas: La vicepresidenta Ribera, les comissions del rei Joan Carles I i la «gamma alta de l'èxit»

https://www.ara.cat/analisi/analisi-Antoni-Bassas-Ribera-comissions-rei-joan-carles-cercas-coronavirus-covid-19_0_2447155337.html#

El govern espanyol continua sense saber com comunicar enmig de la crisi. Ahir, a El País, van entrevistar la vicepresidenta quarta, Teresa Ribera, i ja veuen vostès el titular: “España está en la gama alta de éxito, otros han recomendado beber lejía”. L’afirmació és tan poc congruent amb la realitat que el mateix periodista li pregunta: “Si Espanya va reaccionar abans, ¿per què tenim més morts per habitants que ningú?”

La resposta és una excusa, que ara sí que s’ha vist que el virus ja era a Madrid i a altres lloc al febrer.

Entenc que el govern espanyol se sent atacat per tothom, però Espanya és el país del món amb més casos de covid-19 per milió d’habitants i el segon país del món en morts per cada milió d’habitants. Això és “estar en la gama alta del éxito”?

Sembla que sí, perquè li pregunten per què Portugal té unes dades tan bones i contesta: “Portugal va parar abans. [El virus] venia de l’est i ells estan una mica més a l’oest”. Com diu avui l’Àlex Gutiérrez, venen ganes de sortir fugint cap a l’oest o cap on sigui.

https://www.ara.cat/analisi/analisi-Antoni-Bassas-Ribera-comissions-rei-joan-carles-cercas-coronavirus-covid-19_0_2447155337.html

Rufián parlant de Churchill

Churchill, arma verbal contra el coronavirus

… de cop i volta deixes de suposar, d’imaginar, de preveure, el gust que té una poma i passes a tenir l’evidència del gust d’aquella poma …

… abans de jutjar primer has de saber. I que per aprendre primer has de ser valent. Prou valent per sortir de tu, per deixar la teva vanitat, has d’estar disposat a deixar de pensar en tu per pensar en una cosa que és fora de tu. Has de deixar voler seduir per gosar deixar-te seduir, amb totes les conseqüències. És per aquest motiu que els vells filòsofs grecs parlaven de l’amor com a única forma de coneixement.

Las mejores frases de Sir Winston Churchill — La Mente es Maravillosa

Churchill els agrada a tots els polítics siguin del signe que siguin perquè és la figura del guanyador, de l’heroi de la nació, perquè és reverenciat com poques figures per l’opinió pública.

Arriba un moment en què els polítics que avui patim ja no el veuen ni temerari com fou, ni tempestuós ni poc equilibrat, politoxicòman, masclista, agressiu, físicament millorable i pintor mediocre. Oblidant que un gran home també té grans inconvenients i que aquesta competitivitat per aconseguir reconeixement social gràcies a la propaganda política és un dels grans errors de la nostra societat devorada per la mala consciència, tan hipòcrita i tan puritana, tan falsa com un discurs d’Ada Colau, la reina del maniqueisme i de la farsa política.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/diari-revolta-jordi-galves-rufian-parlant-churchill_497271_102.html

Els quatre reptes ètics de la intel·ligència artificial

En sectors com l’industrial, el de transports, de la salut o les finances, la presència de la intel·ligència artificial creixerà a un ritme molt àgil els anys vinents. Ho conclou l’empresa de robòtica col·laborativa i estructures intel·ligents Airtificial, que calcula que el 2025 el mercat de la intel·ligència artificial (IA) arribarà a 52.700 milions d’euros, 9 vegades més del que avui s’inverteix en aquest sector, en què es mouen gairebé 6.000 milions d’euros. Aquest augment progressiu de l’ús de la intel·ligència artificial ha portat la Comissió Europea a reunir 52 experts independents per a debatre unes directrius ètiques que caldrà seguir en el desenvolupament i l’ús de la intel·ligència artificial.

I és que aquesta nova forma de coneixement pot presentar conflictes als quals els experts pensen que la societat s’ha d’anticipar. «Tot descobriment, nova creació o nova capacitat que desenvolupem per a generar un nou poder o una nova possibilitat de fer les coses comporten la pregunta de qui en farà ús i quina direcció els volem donar, perquè tot es pot emprar per a generar benestar o per a destruir», explica Miquel Seguró Mendlewicz, professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

Per això es considera necessària una reflexió ètica sobre la intel·ligència que es plantegi preguntes com «què és la intel·ligència, què és artificial, qui fa aquest artifici, per què, per a què, si l’objectiu és generar més justícia social i més benestar o generar una competència neocapitalista per a veure qui es desenvolupa més bé per mitjà de les capacitats que aquesta intel·ligència pot oferir, si és per al bé públic i, per tant, quedarà en mans de l’estat o no… L’ètica de la intel·ligència artificial es queda, més que en la resposta, en la pregunta. Des de la filosofia hem d’eixamplar l’espai de la pregunta», assenyala el professor expert en filosofia política i ètica, que considera que els principals reptes per a l’ètica de la intel·ligència artificial es poden resumir en quatre:

  1. La intel·ligència artificial no és neutral, respon a uns interessos i a uns usos, i són aquests els que cal definir per a concretar en quina direcció van.
  2. Darrere de qualsevol tipus d’artifici que es generi hi ha la responsabilitat humana, i, per tant, també darrere de la idea d’intel·ligència artificial, aquesta responsabilitat no és ineludible.
  3. La idea d’intel·ligència, per un pòsit positivista i neopositivista, s’ha reduït col·loquialment a la capacitat de càlcul, de racionalitzar, de dur a terme operacions de precisió, i s’ha deixat fora d’aquesta noció altres possibilitats que tenen més a veure amb les humanitats, l’art, etc. Però d’intel·ligències n’hi ha moltes: caldria definir quin tipus d’intel·ligències volem generar.
  4. Cal concretar l’ús polític que es farà d’aquesta intel·ligència i qui vigilarà que es faci de manera equitativa.

Controlar el que és incontrolable

L’atracció que el desenvolupament de la intel·ligència artificial exerceix en la societat ha portat els experts a preguntar-se què és el que ens la fa tan fascinant. I la resposta sembla apuntar a l’anhel de control. Com explica Miquel Seguró, hi ha la il·lusió que per mitjà de la intel·ligència artificial «tindrem més control de les nostres vides i dels problemes que les nostres vides contenen. Però això és només una cara de l’experiència, perquè hi ha abraçades, somriures, silencis… que no hi ha manera de programar ni de predir, ja que depenen del context i d’unes habilitats que no són simplement quantitatives, sinó que exigeixen un desenvolupament personal, una audàcia personal i assumir la capacitat d’errar», assenyala.

Evitar les discriminacions

De fet, el control total no sembla possible. La intel·ligència artificial fa servir algoritmes per a extreure conclusions i prendre decisions. I tot aquest procés utilitza dades que, de vegades, poden ser discriminatòries. Va ser el que va passar amb l’algoritme Compas, creat per ajudar els jutges dels Estats Units a decidir sobre la llibertat provisional. Després de les primeres proves es va concloure que es tractava d’un algoritme racista perquè feia servir dades de departaments policials en què la majoria dels detinguts eren negres, de manera que l’algoritme va establir que el risc de ser criminal era més elevat entre aquestes persones.

Un col·lectiu amb moltes probabilitats de ser discriminat en els programes d’intel·ligència artificial és el de la gent gran, que corre el risc de ser invisibilitzada. Com expliquen les investigadores de la UOC Andrea Rosales i Mireia Fernández Ardèvol, expertes en persones grans i TIC, els sistemes d’intel·ligència artificial utilitzats per a recollir i analitzar dades sovint s’obliden d’aquest col·lectiu. «Quan s’investiguen els usos dels espais públics d’una ciutat, s’analitzen les dades dels mòbils que tenen el wifi activat: des del temps que les persones destinen a travessar un carrer per un semàfor fins al temps que necessiten per a pujar les escales de metro. Però en l’anàlisi d’aquests estudis no es tenen en compte minories que o bé no tenen wifi al mòbil o bé, si en tenen, el porten sempre desactivat», assenyalen com a exemple de les possibles discriminacions que es poden cometre en l’ús de la intel·ligència artificial.

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2019/296-reptes-etics-intelligencia-artificial.html

Ho tornarem a fer, però com?

Concedit el permís per sortir de presó a Sànchez i Cuixart | betevé

La lluita per les llibertats no s’acaba mai, …

La lluita per les llibertats no s’acaba mai, ni aquí ni a la Xina Popular. Mobilitzar-se contra la injustícia, contra l’atropellament de drets fonamentals, contra la discriminació, contra l’explotació és un dret que algunes persones heroicament compromeses s’ho prenen com una obligació.

Fins ara, la causa sobiranista catalana s’havia especialitzat en manifestacions i protestes multitudinàries.

Tanmateix, la “nova normalitat” que ens trobarem quan la pandèmia s’apaivagui ens obligarà a mantenir el distanciament social, així que l’exercici dels drets de reunió i manifestació es veuran, de fet ja es veuen, alterats.

I amb una taxa d’atur superior al 20% i la desaparició de milers de petites i mitjanes empreses, les desigualtats portaran inexorablement a un esclat social.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-tornarem-fer-com_496629_102.html