Category Archives: Política

Avortament, cultura, Educació, família, pobresa, Política, Societat

Els naixements cauen un 11% a Catalunya respecte al 2019

5 Jun, 2023 passerell Leave a comment

Un nadó de pocs dies de vida en una imatge d’arxiu
DIEGO CERRO JIMENEZ / GETTY IMAGES

La baixada dels naixements a Espanya continua sense fre també després de la pandèmia i Catalunya no n’és cap excepció. Entre els mesos de gener i març d’aquest any van néixer a Catalunya 13.530 infants, un 1,58% menys que el 2022. La dada, però, empitjora si es compara amb la del 2019, l’any abans de l’emergència sanitària pel coronavirus: aleshores la davallada frega l’11%, concretament amb un descens del 10,7% dels naixements.

Per demarcacions, Barcelona és la que més ha contribuït a la baixada catalana, amb un 2,5% menys de naixements. Per contra, a Girona han nascut un 4% més de nadons, mentre que Tarragona i Lleida s’han mantingut estables. Així ho indiquen les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que s’han fet públiques aquest dimecres.

Al conjunt de l’Estat, la mitjana és similar. Els tres primers mesos de l’any van néixer 78.534 nadons, un 1,7% menys que ara fa un any i un 10% menys que el 2019; és a dir, abans de la pandèmia. Hi ha, però, tres comunitats autònomes que se surten d’aquest registre i trenquen l’estadística. Són l’Aragó, la Rioja i Madrid, on sí que s’han registrat més naixements aquest any que l’any passat.

De fet, l’Aragó és l’única comunitat on, ara mateix, neixen més nens que fa un any i també més que en fa tres, abans de la crisi sanitària. Segons les dades de l’INE, els nadons registrats han augmentat un 8% aquest any en aquesta comunitat (amb 2.337 entre el gener i març d’aquest any) i un 2,64% en comparació amb el mateix període del 2019. A la Rioja també han nascut un 3,4% més d’infants i Madrid ha registrat un lleuger augment de l’1,3% (amb 496 i 12.653 naixements, respectivament). Tot i això, en el cas d’aquestes dues comunitats l’augment no supera la xifra del 2019, com sí que passa a l’Aragó. A l’altre costat de la balança hi ha Navarra, amb una davallada de l’11%, Astúries (-7,6%) i Extremadura (-5,2%).

Variació interanual dels naixements a Espanya. En percentatge de variació respecte a l’any passat per comunitats autònomes

Font: INE / Gràfic: Eduard Forroll Isanda

La maternitat es retarda a les grans ciutats

Una de les tendències clares que reflecteixen les dades de l’INE és que l’edat en què les dones tenen fills es retarda clarament a les grans ciutats com Barcelona i Madrid. A la capital catalana, per exemple, el nombre de mares de més de 50 anys ha augmentat un 31% respecte a fa un any. Tot i això, la maternitat a aquestes edats, amb 13 casos entre gener i març a Barcelona i 12 casos més a Madrid, és encara molt minoritària i només representa el 0,1% del total de naixements.

Si ens fixem estrictament en les franges d’edat, al conjunt d’Espanya les dones que han tingut més fills en aquest període se situen a la trentena (entre els 30 i els 39 anys). A Barcelona, per exemple el 63% de les dones que han tingut fills estaven en aquesta franja d’edat. Així i tot, les dades de l’INE d’aquest primer trimestre de l’any evidencien que, proporcionalment, l’augment més gran de naixements es dona entre les mares més joves, menors de 15 anys. Les dones que tenen fills entre els 20 i els 24 anys també augmenten, mentre que la xifra de les que són mares entre els 25 i els 29 es manté estable.

Les corbes de defuncions es normalitzen

Superades les onades i l’emergència sanitària per la pandèmia de covid-19, les corbes de defuncions tornen als nivells previs a la crisi sanitària. Després d’un 2020 del tot inusual, les morts registrades al conjunt de l’Estat també han baixat entre gener i març un 1,41% respecte al mateix període del 2022, i han crescut una mica més del 3% respecte al 2019, abans de la incidència del covid.

L’Aragó torna a ser, en el cas de les defuncions, la comunitat protagonista perquè és on més decessos s’han registrat, amb un 5,14% més que fa un any. La segueixen Castella-la Manxa, amb un 5,13%, i a una mica més de distància Madrid, amb un augment de l’1,8% de les defuncions respecte a l’any passat. A l’altre costat de la taula, a la part baixa, se situen Cantàbria (amb una davallada de les defuncions del 10%), Múrcia (-4,7%) i el País Basc (-4,5%). A Catalunya, entre gener i març es van registrar 24.230 morts, un 0,67% menys de defuncions que fa un any.

COMENTARIS

@Montserrat ArtalSEGUEIX 25/05/2023 Cap sorpresa, som mamífers i el més natural per un mamífer és no procrear si no te cau, fins el ocells no ponen ous si no tenen fet el niu, i al preu que van els nius o el seu lloguer! Dons encara que només fos per això, que també per altres coses, lo més natural és no tenir fillets! És extrany però quasi ningú s’hi oposa amb prou forca, bé tampoc en el canvi climàtic…. O així m’ho sembla.

@pollastre3SEGUEIX 18/05/2023 Cada vegada mes gent s’apunta al “childfree”, que té moltes raons (medioambientals, econòmiques, socials…) comparat amb el fet de tenir fills que no s’aguanta per enlloc

@Albert CapillaSEGUEIX 18/05/2023 Una notícia excel·lent per a totes aquelles persones corpetites que reclamen com a drets o directament menyspreuen la seguretat i la previsibilitat que ofereix la civilització i la cultura, i alhora no dubten a titllant-la de ‘càncer’ a erradicar de la Terra, en un relat simplista on la Natura és purament bondadosa i la cultura queda reduïda a tirania.1

E@Es el que sembla que hi ha ! 18/05/2023 Les dades no sorprenen. No hi ha ajudes per tenir fills, les baixes maternals de les mares són ridícules tenint en compte que es recomana que un nen s’alimenti de la mare mínim fins als 6 mesos (la mare hauria de poder assumir una part de la baixa del pare), la conciliació no existeix, els pares anem com bojos d’un costat a l’altre, recollint/deixant nens corrents per arribar a la feina puntuals. Però tot i així, alguns encara apostem per la família, que és la base fonamental de la societat.LLEGEIX-NE MENYS3

@nurialmeda 18/05/2023 yuppy…jo ho veig perfecta…hi ha 8000 millions de persones al mon i aumentant…la terra no aguantarà aquest superpoblació…deixem d’obsesionar-nos..

@Espartac 17/05/2023 “per comunitats” ? Ah, comunitats autònomes…si es mira per comunitats ètnico-religioses, n’hi ha una que arrasa…i somia en sotmetre’ns als altres.3

L@Laia 17/05/2023 i quin problema hi ha? Aviat serem refugiats climàtics.3

@PrimmiratSEGUEIX

17/05/2023 un altre rànquing espanyol..a mi m’interessaria saber com estem respecte a Occitània, el Piamont o Escòcia. 21MOSTRA TOTA LA CONVERSA

A@A new axis 17/05/2023 Doncs hi ha hgut una demanda exceptional a P3. Ja em direu quina merda de planificació fan al departament d’ensenyament

T@tangen67 17/05/2023 Fiscalitat alta i 0 ajuts. Quan fa anys un cert jordi pujol i soley parlava de la importancia de la politica demografica, la esquerreta local, cronicament estulta, s en fotia11

@Xavier Sellés 17/05/2023 Benvinguts a l’hivern demogràfic… o a la confirmació de les teories conspiranoiques.3

@Montcada2 17/05/2023 No m’estranya… si el jovent no es pot emancipar, i quan ho fa és pagant els pisos a preus de guiri, com ha de tenir fills? 151MOSTRA TOTA LA CONVERSA

@Virgínia Fernandez Gelada 17/05/2023 No m’estranya amb la “gran conciliació familiar, les grans ajudes que reben les famílies que no arriben ni per comprar pipes, la visió tan esperançadora del futur”…

https://www.ara.cat/societat/naixements-cauen-espanya-excepte-tres-comunitats_1_4703834.html

biologia, canvi climàtic, creació evolució, ecologisme, Educació, geopolítica, Història, llengua catalana, medi ambient, migrants, Natura, Nutrició, Política, Reflexions, Societat, Tecnologia

Alerta científica: superats 7 dels 9 límits “segurs” i “justos” de deteriorament mediambiental

3 Jun, 2023 passerell Leave a comment

Un grup de 40 científics ha creat una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta

Els límits “segurs i justos” pel que fa al deteriorament del medi ambient han estat establerts per primera vegada per la ciència, i els resultats indiquen que moltes d’aquestes línies vermelles ja s’han creuat, la qual cosa fa que molts dels impactes en el benestar humà siguin inevitables. Un grup de 40 científics internacionals pertanyents a la Comissió de la Terra, convocats per l’organització internacional Future Earth, ha publicat avui a la revista Nature les conclusions del seu estudi. Els científics han creat 9 límits de deteriorament mediambiental considerats “segurs” i “justos”, dels quals 7 ja han estat sobrepassats, almenys parcialment.

Segons aquests investigadors, s’ha fixat en 1,5 graus Celsius el límit “segur” per a l’augment de la temperatura mitjana de la Terra, que evitaria una alta probabilitat de punts d’inflexió climàtics. Afortunadament, aquest límit encara no s’ha sobrepassat. No obstant això, s’ha incomplert el límit considerat “just” d’1 grau Celsius, que busca evitar una alta exposició a danys significatius causats pel canvi climàtic.

Els científics han establert aquests límits “segurs” i “justos” no només amb relació al clima, sinó també en termes de biodiversitat, aigua dolça i diferents formes de contaminació de l’aire, sòl i aigua. Lamentablement, han conclòs que en la majoria dels casos aquests límits s’han superat, i això implica que els éssers humans assumeixen riscos “colossals” i posen en perill l’estabilitat i resiliència del planeta. Per exemple, els investigadors assenyalen que entre el 50% i el 60% de la natura global hauria de mantenir-se intacta, però aquest límit no s’ha complert. A més, el percentatge d’alteració del cabal de l’aigua superficial no hauria de superar el 20%, però també s’ha incomplert aquest límit. L’aprofitament de l’aigua subterrània no ha de superar la capacitat de recàrrega dels aqüífers, però una vegada més, aquest límit s’ha sobrepassat.

A més, els cicles de fertilitzants com el nitrogen i el fòsfor també superen els límits considerats segurs i justos. Les activitats humanes estan alterant els fluxos naturals de l’aigua i alliberant quantitats excessives de nutrients de fòsfor i nitrats als rius, la qual cosa planteja serioses amenaces per als ecosistemes i el benestar de les persones.

Algunes de les conseqüències seran “irreversibles”
Entre els investigadors que han participat en aquest treball hi ha la científica Noealia Zafra, del Basque Center for Climate Change (BC3), qui ha destacat la rellevància d’aquesta investigació. Per primera vegada, s’han tingut en compte “aspectes de justícia social i intergeneracional, així com la consideració de tots els éssers vius a la Terra” en realitzar aquests càlculs dels límits biofísics del planeta. Zafra ha emfatitzat que molts d’aquests límits “ja s’han sobrepassat” i que algunes de les conseqüències seran “irreversibles”. No obstant això, també ha subratllat la importància de “treballar àrduament” per minimitzar les conseqüències negatives de creuar aquests límits. A més de complir estrictament amb l’Acord de París per abordar la crisi climàtica i de biodiversitat, Zafra ha defensat nous acords socials per implementar mesures.

El treball fet per aquests científics proporciona una base científica sòlida i números quantificables per avaluar la salut del planeta en termes d’estabilitat, resiliència, benestar humà, equitat i justícia. Establir objectius justos per prevenir danys significatius i garantir l’accés als recursos és “fonamental per tenir un planeta biofísicament segur”, segons Johan Rockström, copresident de la Comissió de la Terra i autor principal de l’estudi.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/alerta-cientifica-superats-7-9-limits-segurs-justos-deteriorament-mediambiental_1036677_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

El reguitzell de víctimes de l’operació Catalunya

14 May, 2023 passerell Leave a comment

Sandro Rosell en una imatge d’arxiu. ENRIC FONTCUBERTA / EFE

Arrenca al Congrés de Diputats la comissió d’investigació sobre l’anomenada operació Catalunya; és a dir, la guerra bruta contra l’independentisme instigada des del ministeri de l’Interior de l’època de Jorge Fernández Díaz i per a la qual es van utilitzar estructures de l’Estat, començant per la mateixa policia. Malauradament, hi ha poques esperances que aquesta comissió pugui aportar llum a aquells fets lamentables a causa del bloqueig del PSOE al fet que compareguin els principals responsables polítics, com el mateix Fernández Díaz o l’expresident espanyol Mariano Rajoy. El desacord amb els partits fa que ara mateix només hi hagi dues compareixences aprovades: la de l’excomissari José Manuel Villarejo i la del banquer andorrà Higini Cierco. El primer serà l’únic que compareixerà aquest dimecres, mentre que el segon ha adduït que està de viatge i ha demanat fer-ho un altre dia.

Unides Podem i els partits independentistes catalans i bascos intentaran pressionar el PSOE els pròxims dies perquè accepti incloure més noms a la llista de compareixents, però els socialistes estan bastant tancats en banda i només accepten portar responsables de l’estructura policial d’aquella època i algunes víctimes, però no dirigents polítics de primera fila. És més que evident, però, que la decisió de portar a terme una operació d’aquestes característiques no podia ser obra d’un policia, ni tan sols d’un ministre de l’Interior, sinó que forçosament hi havia d’haver més gent implicada. El PSOE afirma que Rajoy no aportaria res a la comissió, però això no és cap argument, perquè en tot cas ell era el responsable polític últim i, segons la gravació de la conversa entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, el llavors president del govern estava al corrent de tot.

Una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables

La sort és que una part del reguitzell de víctimes que va deixar aquella operació destinada a destruir reputacions i carreres professionals ha decidit portar el cas a la justícia ordinària. Aquest és el cas de l’expresident del Barça, Sandro Rosell, que va passar dos anys en presó preventiva abans de ser absolt i que justament declararà aquest dimecres davant d’un jutge per explicar la seva versió dels fets. D’altres, com els Sumarroca o l’exconseller Jaume Giró, també han presentat denúncies. Tampoc hi ha garanties, però, que aquesta via dels tribunals arribi a bon port, però almenys s’han d’esgotar totes les opcions.

La família Sumarroca es querella al Suprem com a víctimes de l’«Operació Catalunya»

El cas és que aquest escàndol no pot quedar impune i s’ha d’arribar fins al final, costi el que costi. Perquè allò no va ser només una operació dirigida contra persones concretes, sinó que tenia com a objectiu adulterar la democràcia i posar fi a tot un moviment polític, com és l’independentisme català, fent servir tots els mecanismes que un estat té al seu abast saltant-se, a més, la legalitat. Des de Madrid s’afirma sovint que Espanya és una democràcia plena. Doncs bé, una democràcia plena investiga els abusos de l’estat i castiga els culpables. I això aquí encara sembla molt lluny.

https://www.ara.cat/editorial/reguitzell-victimes-l-operacio-catalunya_129_4697159.html

COMENTARIS

C @clemeni 10/05/2023
El PSOE no vol que compareguin els dirigents polítics del PP, partit corrupte, per una raó ven sençilla, perquè no volen que parlin de l’implicacio del PSOE i el PSC en aquesta operació, només cal recordar l’implicacio del Sr Zaragoza en els fets de la camarga o les declaracions del Sr Rubalcaba “España pagará el precio que tenga que pagar“, per entendre que darrere d’aquesta operació Catalunya estaven els dos partits hegemònics espanyols. En un estat corrupte, mentider, advantatgista, prevaricador, indigne i feixista, com es l’espanyol la democràcia es un miratge, i sinó recordem les declaracions del Sr Lesmes, la unitat d’Espanya es el fonament del sistema jurídic espanyol. Pues això res està per davant de l’unitat de l’estat, segons aquesta gent ni drets humans, ni democràcia, i com va dir la Sra Robles ministra dels militars, que tenia que fer l’estat davant del clam democràtic del poble demanat votar??? I encara hi ha qui no vol la independència???

@PepMaresme 10/05/2023
Es posa en evidència l’aixecament de camisa de la democràcia Ñ. Més aviat és “el timo del 78”

@Calonge 017 09/05/2023
Democràcia plena, plena de…….

@Carme Figueras Vila 09/05/2023
Totalment d’acord. No es pot permetre que es vulnerin els drets personals i de país, de la forma més criminal i barroera

Espanya vs Catalunya, Feixisme, Política, Societat

El poder contra del corredor mediterrani

14 May, 2023 passerell Leave a comment

Espanya té la xarxa d’alta velocitat més infrautilitzada del món

Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans

L’autor del llibre al qual em refereixo en aquest article és un economista que, de tant en tant, ens obsequia amb anàlisis rigoroses i suggerents de problemes que ens afecten de prop. És l’Eduard Gracia, la darrera aportació del qual fa referència al corredor mediterrani, aquest projecte de mai acabar, per no dir de bon desviar cap a la capital del regne, encara que sigui en contra del que demana el mercat.

El llibre de Gracia (publicat per la Fundació Vincle) es titula Bastons a les rodes: el corredor mediterrani i la lògica del poder a Espanya aporta dades i anàlisi sobre la base d’estudis relacionats amb el tema, entre els quals els treballs de l’associació FERRMED, liderada per l’infatigable i expert Joan Amorós.

El sentit comú, l’anàlisi tècnica i la lògica del mercat faria activar el corredor mediterrani al seu pas per prop de la costa. Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà; a més, els estudis de fluxos de transport situen el corredor mediterrani dintre del bloc de corredors que concentren més tràfic de tot Europa. Amb aquesta realitat, un es pregunta com pot ser que, per cobrir l’objectiu que el 2030 el ferrocarril a la UE canalitzi el 30 % del transport de mercaderies (enfront del 17 % actual), no es doni prioritat i urgència al Corredor?

Només cal tenir present que el binomi Barcelona-Tarragona és el tercer node (hub) logístic més important de tota la Unió Europea, després de la regió del Rin i del Rhur, i de Milà

Gracia aporta el seu punt de vista del per què es posen pals que converteixen el projecte de corredor en una cursa d’obstacles amb el resultat de ser l’obra de mai acabar. Fa una descripció històrica interessant de la geopolítica espanyola, la qual ha determinat que els traçats logístics dels fluxos comercials fossin radials, afavoridors de la centralitat del poder i de la dependència de la perifèria (on, per cert, catalans i valencians som històricament molt dinàmics en l’àmbit econòmic). Un dels camps en què es va aplicar la concepció radial fou traçat del ferrocarril. I això s’ha fet tant amb miopia econòmica com amb intencionalitat política. Com es pot explicar, si no, que Espanya tingui la xarxa d’alta velocitat (per a persones) més infrautilitzada del món (5.435 passatgers-km per km de via, enfront de 16.853 a Itàlia, 18.141 a Alemanya, 18.606 a la Xina, 20.718 a França o 33.344 al Japó)?

Pel que fa al transport de mercaderies per ferrocarril, la quota ferroviària espanyola (el seu pes sobre el total de transport) és la tercera més baixa d’Europa (5%) després de Grècia i Irlanda, molt per sota de la mitjana europea (17%) i de Letònia (74%), Lituània (67%), o la muntanyosa Suïssa (34%). Mentrestant, Espanya, que vol ser actor destacat en la lluita contra el canvi climàtic, deixa passar en tràfic transfronterer per carretera a Catalunya ni més ni menys que 12.000 camions diaris.

L’evidència de la necessitat va fer que el 2004 nasqués FERRMED, un lobby internacional en favor d’unir el sud i el nord d’Europa passant per la costa mediterrània de la península Ibèrica. La reivindicació, lògica en termes econòmics, va trepitjar més d’un ull de poll a l’status quo. El propi impulsor de FERRMED va rebre pressions per part de poders públics que el comminaven a deixar-ho córrer, “!que pares todo esto!”

Ouigo inaugura el seu servei entre Madrid i Barcelona

La seqüència que ha seguit el projecte de llavors ençà és un rosari de canvis en planificació de ramals i de gestió interessada de les inversions, amb un resultat sempre coincident: el corredor mediterrani té prioritat 2 o 3 (o més). Només Déu sap quan serà una realitat, tenint present, a més, que la UE dona diners, però que són els estats membres els qui els gestionen i prioritzen, sense massa control per allò del “cadascú a casa seva fa el que vol”.

En el seu treball, Gracia i FERRMED tenen identificats 19 colls d’ampolla, com a punts conflictius de la xarxa ferroviària per a mercaderies a Espanya. D’aquests, 10 són a Catalunya i 4 al País Valencià. El garbuix de trams de diferents amplades que es dona al corredor mediterrani fa que sembli un mosaic més que no pas una infraestructura seriosa. Al darrere d’això, la coneguda, influent i decisiva empresa pública d’infraestructures ferroviàries ADIF, la mateixa que té clar que la ruta principal de mercaderies a la península és el corredor central, en detriment de l’Eix Mediterrani.

Comptat i debatut, Gracia dibuixa un panorama d’inversió en infraestructura ferroviària per a mercaderies que ve dominat per la raó política i no per la cerca de la prosperitat o per la raó de mercat. Molts alts funcionaris (una autèntica estructura d’Estat) prefereixen una Espanya pobra, més que una Espanya pròspera si la prosperitat ha d’entrar pels ports catalans. La lògica econòmica portaria a invertir on la inversió generés més rendiment; en canvi, la lògica del poder (incloses les elits econòmiques i grups de pressió, interessats a preservar els seus privilegis) porta l’Estat a marginar l’eix mediterrani, precisament pel seu gran potencial… Més clar, l’aigua.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/corredor-mediterrani-modest-guinjoan_1016175_102.html

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Qui va assassinar Carrasco i Formiguera?

14 May, 2023 passerell Leave a comment

El general Franco va ordenar personalment la seva execució; però la sentència de mort la va escriure molta altra gent.

Burgos; 9 d’abril de 1938. Fa 85 anys. El general Franco, cap de la Junta de Defensa Nacional (el govern del bàndol rebel durant la Guerra Civil Espanyola), ordenava el compliment de la sentència de mort dictada el 28 d’agost de 1937 contra Manuel Carrasco i Formiguera; exconseller de Sanitat de la Generalitat (del primer govern Macià, 1931); i exdiputat a les Corts republicanes pel partit Unió Democràtica de Catalunya. Durant mesos, el govern rebel va rebre una multitud de peticions internacionals d’indult. I alguns destacats investigadors de la Guerra Civil Espanyola afirmen que l’execució de la sentència es va precipitar quan les mateixes cancelleries que sol·licitaven l’indult van condemnar els atacs aeris alemanys i italians contra la població civil basca i catalana. Va ser així? O hi havia més motius i de més pes?

Qui era Carrasco i Formiguera?

Carrasco havia nascut a Barcelona el 1890. Va estudiar dret i va exercir com a professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat. El 1920, amb trenta anys, era elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, per la Lliga Regionalista. I el 1922, desencantat amb el conformisme de Cambó, se n’anava per crear la formació nacionalista Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930/31) va dirigir L’Estevet, un setmanari proper a la seva formació política, i va ser empresonat per la publicació d’unes caricatures que representaven els militars espanyols. Passat un temps, tindria un paper destacadíssim en el Pacte de Sant Sebastià (1930), el congrés clandestí dels republicans espanyols on es va convenir que no era possible instaurar un règim republicà sense restaurar l’autogovern català liquidat el 1714.

Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font manuelcarrascoiformiguera — Carrasco i Formiguera, a la dreta, amb el primer govern de la Generalitat republicana. Font: manuelcarrascoiformiguera

Què més era Carrasco i Formiguera?

Amb la caiguda de la dictadura —i de la monarquia que li havia donat un entusiàstic suport—; i amb la proclamació de la República (1931), salta a l’escena una generació extraordinària de polítics, com Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Lluhí, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Andreu Nin, Jaume Aiguader, Josep Tarradellas o Joan Comorera; per citar només alguns noms. En aquell moment, Carrasco ja era una figura molt prometedora. I així ho va veure el president Macià, que en formar un primer govern provisional i de concentració (abril, 1931) va comptar amb ell. Entre el 28 d’abril de 1931, data de formació del primer govern de Catalunya des de 1714, fins a la remodelació del 29 de desembre de 1931, Manuel Carrasco i Formiguera seria conseller de Sanitat i Beneficència de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera en l’esclat de la Guerra Civil

Carrasco i Formiguera és un dels moltíssims exemples, probablement el més evident, que desmenteix l’eix “catòlics catalans-rebel·lió militar”. Carrasco i Formiguera era una persona de profundes conviccions catòliques. I era, també, una persona d’una ideologia profundament republicana i catalanista. Els historiadors que han investigat la figura i l’ideari de Carrasco, com Lluís Duran, posen molt èmfasi en la seva cita “Per una Catalunya políticament lliure i socialment justa” que revela un pensament “cristià, catalanista, i antimonàrquic radical”. A l’esclat de la Guerra Civil (1936); Carrasco ja no és una promesa, sinó que és un dels actius polítics més valuosos del país. Absolutament lleial a les institucions de Catalunya i al règim republicà; malgrat el curs dels esdeveniments, que el podia haver empès cap al bàndol contrari.

Carrasco i Formiguera, al centre; amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs en un congrés a Barcelona. Font Arxiu ElNacional — Carrasco i Formiguera, al centre, amb dirigents nacionalistes bascos i gallecs
en un congrés a Barcelona. Font: Arxiu ElNacional

La persecució a Carrasco i Formiguera

Carrasco i la seva família van patir la persecució dels elements més radicals dels dos bàndols. A Catalunya, després de la derrota del cop d’estat militar (19 de juliol de 1936) es va produir un segon cop, protagonitzat pels anarquistes de la CNT-FAI, que es va imposar plenament (20 de juliol de 1936). El Comitè de Milícies Antifeixistes, controlat pels anarquistes, es va convertir en el govern de facto. I les sinistres Patrulles de Control, una refinada extracció dels pitjors convictes excarcerats, en les noves forces d’ordre públic. Les persones i les famílies de confessió catòlica o d’ideologia catalanista, sobretot independentista (o tot a la vegada, com Carrasco i Formiguera) van ser sotmesos a una persecució brutal. Una constant amenaça a la seva vida que els va obligar a escapar. La família Carrasco-Azemar es va exiliar a Euskadi.

L’exili dels perseguits

L’exili català a Euskadi tenia dues destinacions molt diferenciades, que revelaven la veritable ideologia de cada una d’aquelles famílies. Una part molt majoritària d’aquell col·lectiu es va dirigir a Donosti, una plaça “nacional” ocupada pels rebels el 13 de setembre de 1936. I una minoritària part es va dirigir a Bilbao, seu del govern basc, que resistiria l’ocupació franquista fins al 19 de juny de 1937. Aquesta darrera va ser la destinació de Carrasco; que inicialment va marxar sol (agost, 1936) i es va situar com a assessor del lehendakari Aguirre, a la seu del govern basc, a Bilbao. Carrasco i Formiguera treballaria per la lehendakaritza fins que, el febrer de 1937, va tornar a Catalunya (immersa en un clima de guerra civil entre comunistes i anarquistes que acabaria esclatant el maig de 1937); per a rescatar i reunir la seva família.

A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques. A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font Pinteres — A dalt, Bilbao, el lehendakari Agirre passa revista a les tropes basques.
A baix, Donosti, ocupació franquista de la ciutat. Font: Pinterest

La captura de Carrasco i Formiguera

El març de 1937, la família Carrasco-Azemar va sortir de Catalunya pels Pirineus orientals i es van endinsar en territori de la República francesa fins als Pirineus atlàntics. Allà es van embarcar en un vaixell que els havia de conduir fins a Bilbao. Però no hi van arribar mai. Perquè quan aquell vaixell navegava davant de les costes de Guipúscoa, com tantíssimes altres petites embarcacions; sorprenentment, va ser abordat per una llanxa militar de l’exèrcit rebel que tenia clar què i a qui buscava. Carrasco i Formiguera va ser identificat, detingut i conduït a Burgos, seu de la Junta de Defensa Nacional (el govern rebel) i sotmès a un consell de guerra —una pantomima jurídica— sense cap garantia processal. Acusat, paradoxalment, de “auxilio a la rebelión” va ser condemnat a mort el 28 d’agost de 1937.

Qui va delatar la família Carrasco-Azemar?

La captura de Carrasco no hauria estat possible sense la revelació de la informació que la família havia sortit de Catalunya i es dirigia a Euskadi per França. En aquest punt és quan, amb tota probabilitat, entra en joc el SINFE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España); un “xiringuito” d’espies al servei dels rebels creat per Josep Bertran i Musitu, antic company de files de Carrasco a la Lliga i líder del violentíssim Sindicat Lliure de la patronal durant els anys de plom del pistolerisme (1919-1923). El SINFE, que reportava directament a Serrano-Súñer (responsable d’Afers Exteriors de la rebel·lió); estava dirigit des de París per Francesc Cambó, també antic company de files de Carrasco a la Lliga, i tenia unes reveladores terminacions (Barcelona, Biarritz, Donosti), que dibuixaven amb precisió la ruta de l’exili català a Euskadi.

Per què Franco va confirmar la sentència de mort a Carrasco i Formiguera?

Els professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, especialistes d’aquest període històric, expliquen que l’execució de la sentència es va precipitar quan Franco va ser durament reprovat per les cancelleries europees (les mateixes que sol·licitaven l’indult a Carrasco i Formiguera) pels bombardeigs sobre la població civil basca i catalana (Gernika, Lleida, Barcelona). Però no podem oblidar l’evolució del mapa de la guerra en aquells dies. Quan Carrasco va ser assassinat, les tropes rebels havien trencat el front d’Aragó, i eren a un pas de la Mediterrània, és a dir de fracturar la zona republicana en dos i aïllar Catalunya. Sis dies més tard, el 15 d’abril de 1938, ocupaven Vinaròs; i posaven en marxa la Ofensiva de Cataluña: Batalla de l’Ebre, ocupació del país i tancament de la frontera hispanofrancesa. La fi de la República.

Quin missatge llançava Franco amb l’assassinat de Carrasco i Formiguera?

La Ofensiva de Cataluña seria el gran cavall de batalla dels rebels. Catalunya era el territori més hostil a la rebel·lió militar; i Barcelona havia estat l’única ciutat de la República que havia derrotat per les armes els militars colpistes. Tots els historiadors d’aquesta etapa coincideixen que el bàndol rebel va fiar el destí d’aquella guerra a la Ofensiva de Cataluña. I amb l’assassinat de Carrasco, la Junta de Burgos i certs elements del poder econòmic català, llençaven un amenaçador missatge que advertia que el republicanisme independentista, per molt fonament catòlic que tingués, seria perseguit amb el mateix rigor que l’anarquisme i el comunisme. Un any abans, durant l’ocupació franquista d’Euskadi, el general Mola, amb aquest mateix propòsit, havia ordenat l’assassinat de dotzenes de capellans bascos.

Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu. Font Arxiu de l'estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d'Espanya — Serrano Súñer, Cambó i Bertran i Musitu.
Font: Arxiu de l’estat alemany; Fundació Cambó i Biblioteca Nacional d’Espanya

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/qui-assassinar-carrasco-formiguera_1008159_102.html

Educació, Església Catòlica, medecina, pobresa, Política, Societat

Camerún: sacar adelante a las chicas

14 May, 2023 passerell Leave a comment

La Dra. Ester Tallah, de Camerún, es testigo de la grave discriminación que sufre la mujer en su país. De hecho, nos puede dejar boquiabiertos al contar historias como la de un padre que pactó con otro hombre entregarle su hija nada más nacer… a cambio de una cerveza.

La reconocida pediatra, que dirige en su país la Coalición contra la Malaria, tiene, además de una preocupación por los temas de salud, un particular desvelo por otro déficit: el de la educación de las niñas, una prioridad en un contexto en que la mujer tiene muy difícil poder dejar huella en el desarrollo de la sociedad. Por ello, por su intensa labor en este aspecto, la ONG Harambee le ha concedido su Premio a la Promoción e Igualdad de la Mujer Africana.

“El mayor obstáculo de las mujeres en África es la pobreza –explica a Aceprensa, tras un encuentro con los medios en el Centro Internacional de Prensa, en Madrid–. En un ambiente de enfermedad, de muerte, de enorme sufrimiento, la mujer es la que lleva la carga de la familia, la que tiene que alimentarla, la que tiene que hacerlo todo. Y otro problema es la tradición, pues en cuanto se casa, pasa a pertenecer al marido; se convierte en patrimonio de la familia del marido”.

Todo conspira contra ellas: desde las propias estructuras sociales hasta los modos en que se gestiona la economía del país. Pone como ejemplo los programas de ajuste estructural del FMI y el Banco Mundial, que han implicado recortes en educación. Si hay que apretarse el cinturón y dejar a alguien sin estudios, pues primero a las chicas.

“Los programas de ajuste dejaron en la calle a muchos empleados públicos; por tanto, muchas personas que pudieron haber accedido a la educación no pudieron hacerlo. Aunque la educación es gratis, hay muchos costes (en tiza, en manuales, papeles, etc.) que el gobierno no sufraga. Eso tendría que pagarlo el colegio, y cuando se pide más dinero a los padres, pues no pueden asumirlo. Pregunté [a las autoridades] por esa contradicción entre el desarrollo del país y la falta de educación para los niños, y no me dieron una respuesta satisfactoria”.

“Todo esto ha tenido un impacto muy negativo”, refiere, pues “el poco dinero que tiene la familia, no se invierte en las mujeres, sino en los hijos varones”.

Un colegio para niñas pobres

Precisamente el monto del premio y lo acopiado por la campaña de fundraising organizada por Harambee serán destinados a promover un colegio dedicado exclusivamente a niñas pobres, que contará con el apoyo de la Asociación EFEDI (École, Famille, Éducation Integrale), una iniciativa creada por ella. Para seguir adelante se necesitan manos amigas, pues se precisa formar a 6 profesores en España, crear becas de estudio para chicas, becas de comedor, de transporte, y la propia edificación del centro.

“Ya hemos empezado con un preescolar, en unas instalaciones provisionales –explica a los periodistas–. Estamos buscando fondos para construir un colegio. No queremos una choza. Queremos un colegio digno y bien construido, del que las alumnas se sientan orgullosas. Aunque sean pobres, también ellas tienen derecho a estudiar en un colegio con buenas instalaciones”.

¿Alguna ayuda del gobierno en este sentido?, inquiero. “Tenemos el apoyo del Ministerio de Educación, pero no financieramente. Normalmente, el gobierno colabora con las iniciativas educacionales privadas, pero en los años recientes no lo ha hecho, por las dificultades económicas”.

Según cifras del Instituto Nacional de Estadística de Camerún, citadas por la Dra. Tallah, solo el 58% de las niñas de ese país se inscriben en la escuela primaria, y apenas el 37% termina la formación básica. En 2015, de los 1,7 millones de menores de edad que no estaban integrados en el sistema escolar, 1,3 millones eran niñas.

Muertes por malaria: una gota cada dos minutos

“De diez niños que mueren en Camerún, cuatro son casos de malaria –apuntó la Dra. Tallah en conversación con los periodistas en Madrid–. El informe mundial sobre malaria, de 2015, señala que las muertes se han reducido a la mitad. Antes se decía que un niño moría por esa causa cada 30 segundos, luego, que 45, 60, y ahora, cada dos minutos. Ha mejorado, pero sigue siendo mucho”.

“Creo –añade– que el del ébola fue un asunto muy sensacionalista. Se le dio mucho espacio en los medios, y por ello tuvo más atención, con la consecuencia de que se recabaran más fondos para combatir la enfermedad. No entro a juzgarlo, porque no es mi campo de actuación, pero insisto que la malaria es mucho más mortal que el ébola, el zika, la tuberculosis y el VIH juntos”. Lo que pasa es que como la mayoría de las muertes son de niños, pueden llamar menos la atención. Pero los niños son el futuro del país”.

Sobre la posibilidad de una vacuna contra la enfermedad, la Dra. Tallah informaba en días pasados a El Mundo que la conocida farmacéutica Glaxo ya ha desarrollado una: “Tiene una que protege al 50% de la población y que aún no ha salido; creo que lo hará este año. Que proteja solo al 50% de la población no es óptimo , pero es mejor que nada. La vacuna será especialmente necesaria cuando logremos erradicar la malaria, porque la gente ya no estará protegida naturalmente contra ella. También es muy importante que todos los países en los que la malaria es endémica se muevan al mismo paso. Si no es así, los que se queden atrás reinfectarán a los otros. Recuerde que en los años 50 la malaria era bastante común en Europa, y ahora está erradicada. Se puede acabar con ella”.

Camerún: sacar adelante a las chicas

https://opusdei.org/es-es/article/la-escuela-tiama-un-futuro-para-las-ninas-de-camerun/

Educació, guerres, Història, Natura, News, Política, Societat

Un informe del ICIP y Novact documenta 235 experiencias de resistencia noviolenta en Ucrania

9 May, 2023 passerell Leave a comment

Desde el inicio de la invasión rusa en Ucrania, la sociedad civil ucraniana se ha organizado de forma espontánea y valiente para contrarrestar la ocupación militar mediante cientos de acciones no violentas, que incluyen actos de desobediencia civil, bloqueo de carreteras, tareas de evacuación de civiles o campañas comunicativas. El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra, elaborado por el profesor Felip Daza en el marco de un proyecto conjunto del ICIP y Novact, examina la resistencia civil noviolenta ucraniana entre febrero y junio de 2022 con el objetivo de identificar las dinámicas organizativas y las características de las diferentes acciones, su evolución y los impactos y soportes que han logrado.

El documento analiza un total de 235 acciones de resistencia civil no violenta, plasmadas en un mapa interactivo, e incluye un decálogo de recomendaciones dirigidas a gobiernos y sociedad civil ucraniana e internacional para reforzar la no violencia como vía de transformación de los conflictos.

El trabajo constata que algunas acciones de resistencia contribuyeron a frenar la invasión en el norte del país y obstaculizaron el proceso de institucionalización de la ocupación militar en sus primeras etapas. Asimismo, la noviolencia ha creado condiciones y estrategias para mantener la cohesión social y la resiliencia comunitaria ante el miedo y la incertidumbre provocadas por la invasión. También ha reforzado la gobernanza local, gracias al empoderamiento de los actores sociales y a una mejor coordinación con las autoridades locales.

La sociedad civil organizada también ha permitido construir un amplio sistema para el desarrollo de labores de evacuación, transporte y reubicación de personas afectadas por la violencia. Asimismo, la labor de monitoreo de crímenes de guerra desarrollada por las organizaciones de defensa de los derechos humanos ha evitado la indefensión jurídica de la población y ha empoderado a las comunidades a denunciar abusos.

Según el autor del informe Felip Daza “la respuesta civil noviolenta del pueblo ucraniano es una experiencia única que puede servir de inspiración para otros conflictos armados, pero sobre todo es la semilla para reconstruir el país y tejer alianzas regionales para detener la barbarie de la guerra”.

Metodología y tipología de acciones

La investigación se basa en un trabajo de campo sobre el terreno, efectuado entre los días 2 y 18 de abril de 2022, por parte del autor Felip Daza y la fotógrafa y operadora de cámara Lorena Sopena. Durante la estancia se recogieron datos y testigos a partir de entrevistas con 55 actores políticos y sociales del país, entre ellos representantes de instituciones públicas, ONG, activistas, académicos e instituciones religiosas.

La recogida de información ha permitido elaborar un mapa interactivo con 235 acciones noviolentas verificadas y sistematizadas, desde el 24 de febrero hasta el 30 de junio de 2022. Las acciones registradas se dividen en tres tipologías: acciones de protesta y disuasión (148), acciones de intervención noviolenta (51) y acciones de no cooperación (36). Las acciones más numerosas fueron las de protesta, entre las que se incluyen las manifestaciones y concentraciones públicas, registradas sobre todo en el sur del país, en las zonas bajo ocupación rusa, y durante las primeras semanas de la invasión.

A partir de abril, las manifestaciones se redujeron de forma drástica fruto de la represión, con detenciones arbitrarias y secuestros de activistas. Por el contrario, la resistencia adoptó una estrategia basada en acciones clandestinas, de desobediencia y no cooperación. Destacan, por ejemplo, iniciativas como las de colgar lazos de colores en los municipios, campañas de comunicación vía redes sociales, las cartas de dimisión firmadas por las direcciones de escuelas de Melitopol o la negativa de algunos docentes de dar clases con programas rusos.

Las acciones de intervención noviolenta se popularizaron al inicio de la invasión, con el bloqueo de tanques rusos por parte de la ciudadanía ucraniana y la construcción de barricadas. Estas acciones tuvieron un impacto directo, al hacer retroceder los objetivos militares de Rusia. El informe también constata que la resistencia civil no violenta contribuyó a frenar la invasión en el norte del país.

Recomendaciones

El informe incluye un decálogo de recomendaciones para gobiernos, organismos y sociedad civil de Ucrania y a nivel internacional, entre las que, apoyar material y financiero a las acciones de resistencia, crear programas de protección para activistas y de investigación de los crímenes de guerra, o incidir en el diseño de una seguridad que ponga en el centro a las personas y las comunidades.

El informe La resistencia civil noviolenta ucraniana ante la guerra (colección Informes ICIP) es fruto de un proyecto conjunto con Novact y con la colaboración de la Friedrich-Schiller-University Jena y la ONG alemana Corridors. El trabajo está disponible en formato electrónico en catalán, castellano, inglés y ucraniano.

Como parte del mismo proyecto, se ha publicado una serie de videos sobre algunas de las experiencias de resistencia noviolenta, disponibles en la web del ICIP y en el canal ICIPTube.

Un informe del ICIP y Novact documenta 235 experiencias de resistencia noviolenta en Ucrania

Educació, Espanya vs Catalunya, Política, Societat

LA SEGREGACIÓ INVISIBLE DE LES UNIVERSITATS PÚBLIQUES

9 May, 2023 passerell Leave a comment

Hi ha cinc vegades més universitaris de Sarrià que de Nou Barris, i els estudiants provinents d’escoles privades es concentren en les carreres amb notes de tall més altes

Qui va a la universitat pública? D’on surten els alumnes que arriben a les carreres més buscades? Quines són les diferències entre municipis rics i pobres? CRÍTIC ha accedit a informació inèdita sobre l’origen acadèmic dels estudiants de cada universitat. I els resultats són molt lluny d’una distribució igualitària. Els graus més sol·licitats tenen més alumnes que venen de l’ensenyament privat. Els vuit centres de secundària més exitosos de Barcelona a l’hora de portar alumnes a la universitat pública són privats. I Sant Cugat del Vallès té més del doble de matriculats que Santa Coloma de Gramenet, tot i tenir menys habitants.

CRÍTIC ha tingut accés a la composició concreta de cada grau i de cada universitat mitjançant una petició de dret d’accés a la informació pública, que va ser parcialment denegada amb l’oposició del Consell Interuniversitari de Catalunya. Finalment, la Comissió de Garanties d’Accés a la Informació Pública (GAIP), després d’un informe favorable de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, va determinar que aquest mitjà havia de tenir accés al global de la informació. A l’hora de treballar-la, hem comptat amb la col·laboració de l’analista de dades Roger Sanjaume per extreure conclusions i realtizar les visualitzacions que acompanyen aquest article.

Sarrià – Sant Gervasi multiplica per cinc Nou Barris

El districte més benestant de Barcelona, Sarrià – Sant Gervasi, té 151.157 habitants, prop de 23.000 menys que Nou Barris, el districte més pobre. Per contra, d’acord amb les dades del curs 2019/2020, els alumnes provinents de Sarrià – Sant Gervasi que accedeixen a la universitat pública multipliquen per cinc els de Nou barris: 1.408 versus 272. De fet, tan sols dues escoles de titularitat privada de Sant Gervasi (la Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia i la Institució Cultural del CIC) ja aporten més estudiants a la universitat que tot el districte de Nou Barris.

Cal tenir en compte que les dades disponibles no indiquen directament el lloc on va créixer cada alumne, sinó on era el seu institut de secundària. Al primer districte, hi ha 33 centres on es pot estudiar batxillerat i 11 on es fa formació professional, i a Nou Barris en són només 19 i 12, respectivament. Els centres de secundària d’un districte poden estar acollint alumnes que visquin en altres zones de Barcelona o en municipis propers.

365 de Sant Cugat, 144 de Santa Coloma
Sant Cugat del Vallès i Santa Coloma de Gramenet comparteixen una mida semblant i la proximitat amb Barcelona. Segons el darrer cens, la ciutat vallesana tenia 92.977 habitants, cosa que suposa unes tres quartes parts de la població de Santa Coloma de Gramenet, amb 120.442 veïns. Tanmateix, la comparació per renda mitjana és molt desigual. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), Sant Cugat és la ciutat més rica de Catalunya, i Santa Coloma, la tercera més pobra. 365 alumnes dels centres de secundària de la primera van accedir a la universitat pública en el curs 2019/2020. En canvi, des de Santa Coloma, en van ser només 144.

… … …

Privades a Barcelona, públiques a la resta de Catalunya: el perfil de les escoles líders

Quines són les escoles que més alumnes envien a la universitat pública? Segons les dades obtingudes per CRÍTIC, entre els 20 centres amb més futurs universitaris n’hi ha 12 de privats i 8 de públics. El contrast entre la capital i altres parts del territori és notori: a Barcelona els vuit centres que aporten més estudiants a la universitat pública són privats. En canvi, a Tarragona, a Lleida, a Reus, a Girona i a Igualada aquests instituts líders són públics. Val a dir que aquestes xifres estan influenciades per la mida de cada escola, de manera que no es poden considerar un indicador exacte de l’èxit acadèmic particular de cada centre.

… … …

https://www.elcritic.cat/dades/la-segregacio-invisible-de-les-universitats-112209

Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, pederàstia, Política

NO VA D’HUMOR: VA DE CATALANOFÒBIA

1 May, 2023 passerell Leave a comment

SALVADOR CARDÚS I ROS
El 23 de febrer del 1988, al programa de Televisió Espanyola Viaje con nosotros que conduïa Javier Gurrutxaga, els Joglars d’Albert Boadella hi van fer un gag –amb molta fel– en què es parodiava el Barça, Jordi Pujol i la Moreneta. Es pot veure a YouTube. El programa de Gurrutxaga era fet amb una llibertat d’expressió profundament irreverent que ara seria difícil de repetir. Això sí: el programa només es va emetre entre gener i maig d’aquell any…

Fa trenta-cinc anys, l’emissió d’aquell gag humorístic va aixecar molta polseguera a Catalunya. A més de les protestes esperables dels sectors més conservadors, del PP de Fernández Díaz a l’arquebisbat de Barcelona –llavors encara regit pel cardenal Narcís Jubany–, les queixes també van arribar de part d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan n’era secretari general Joan Hortalà. I aquest clima d’indignació va propiciar que hom es demanés si els catalans no teníem sentit de l’humor.

De llavors ençà, el context social i polític, la reputació pública de l’Església catòlica, el panorama dels canals i els estils televisius i, particularment, les expressions de l’humor, han canviat molt. Però allò que no ha canviat és la utilització de l’humor per posar-lo al servei dels combats polítics. El cas del gag amb la Verge del Rocío a l’Està passant de fa un parell de setmanes, ho ha tornat a posar en evidència. I entre el del Viaje con nosotros i aquest darrer, en tota la resta d’ocasions, s’ha repetit la mateixa lògica: l’humor fa política… i la política s’hi torna amb mal humor.

Per tant, una cosa són els termes en què es presenta la polèmica pública i una altra cosa allò que realment pretén aconseguir. Vull dir que malgrat que el debat sol anar sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el bon o mal gust de l’humor o sobre si s’ha ferit la sensibilitat de determinats col·lectius, que són qüestions certament rellevants, la fabricació de la polèmica té uns altres objectius. Així, mentre es torna a parlar de si els catalans o els andalusos tenen sentit de l’humor, de si s’han de posar límits a l’humor o de si es fereix la sensibilitat religiosa –hi cauen de quatre potes des dels bisbes catalans fins al CAC–, la voluntat dels qui inflamen la indignació és estrictament d’ordre polític.

I és que cal entendre la dimensió política de l’humor. Un paper especialment rellevant quan la política està en hores baixes i té poca credibilitat. I és que ha arribat un punt en què l’humor polític és gairebé tota la informació política que mereix atenció. Vegeu el cas del Polònia, que ja fa temps que és el principal constructor de les imatges i els perfils polítics que coneixen la majoria de catalans, i que obviant la seva dimensió còmica, es prenen per autèntics. Dels polítics, és clar, i de tota la resta de poders que gosa parodiar.

A més, les crítiques que reben els programes d’humor –persecucions judicials incloses– també són polítiques. Ho prova el seu oportunisme en períodes electorals, ho prova que les indignacions només hi són per part dels qui són objecte de la paròdia –la indignació és terriblement insolidària– i ho prova l’ocultació que –de bona o mala fe– es fa del context general. Per exemple, i en referència al cas de la Verge del Rocío, es pot afirmar que “només” els andalusos són objecte de burla i que TV3 “mai” no ho faria amb els símbols propis, quan els catalans devem ser dels pobles més autoparodiats, incloent-hi, naturalment, la Moreneta i la nostra televisió pública.

En aquest sentit, entrar a discutir quins són els límits de la llibertat d’expressió o si un gag té poca o molta gràcia, no és que sigui inútil, és que emmascara el propòsit real de la indignació. Si es volgués parlar dels límits de la llibertat d’expressió, el més interessant seria observar de què no es pot fer broma en l’actualitat, quins són avui dia els col·lectius intocables i fins i tot quines són les fronteres entre l’humor i allò que es qualifica de delicte d’odi.

Tot i que en el cas del gag de Gurrutxaga i Els Joglars, o ara en el de la Verge de Rocío, podia semblar que el debat era sobre l’ofensa de sentiments religiosos, en realitat es tractava de seguir inflant la catalanofòbia que tan útil és en períodes electorals. Així de simple.

https://www.lrp.cat/opinio/article/2280846-no-va-d-humor-va-de-catalanofobia.html

cultura, Educació, Política

Espanya és el segon país de la UE amb més universitaris a l’atur

29 Apr, 2023 passerell Leave a comment

Un 8,6% dels joves universitaris espanyols estan a l’atur, el doble que la mitjana europea i només per davant de Grècia

Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més percentatge de graduats universitaris en situació d’atur. En concret, el 8,6% estan a l’atur, una mica més del doble de la mitjana comunitària (4,2%), i només darrere de Grècia (10,6%). Aquestes són les dades que es desprenen de la consultora catalana JOBarcelona.

La generació Z

Més enllà de les dades d’ocupació, també es palpa la incertesa latent entre aquest col·lectiu. Així doncs, el 54% dels joves espanyols afronten un descontentament generalitzat amb el seu lloc de treball i estarien disposats a dimitir avui mateix, segons revelen les dades del Baròmetre de la Salut Mental d’Alan. Una tendència que concorda amb les conclusions i estudis de la generació Z. En aquest sentit, el mercat laboral és cada cop més competitiu i exigent i dificulta l’accés a la feina dels joves espanyols després dels estudis superiors o universitaris.

Fira del talent

Aquestes dades són la prèvia de la inauguració aquest proper dijous de l’esdeveniment de JOBarcelona al Palau Blaugrana, a través d’una fira que vol impulsar l’accés al mercat laboral per part dels estudiants o graduats recents. L’organització espera rebre una participació de més de 8.000 candidats participants on trobaran més de 2.000 ofertes de feina de més de 120 empreses i institucions capdavanteres a nivell nacional i internacional. Entre els conferenciants destaca Víctor Küppers , Pili Malagarriga, Juanita Acevedo, Celia Hil, Carlota Casado, Carlos Bella, Laura Llauder i Eva Sabater, entre molts d’altres.

L’accés a la feina, segons els estudis

Per nivells d’estudis, el primer trimestre del 2022 l’ocupació dels joves de 16-24 anys augmenta a tots els nivells d’estudis. L’augment ha estat més acusat en els nivells mitjà i alt, per als que augmenta en el darrer any un 33,5% i un 23,2%, respectivament, i menor al nivell d’estudis baix, amb un 19,4% d’augment. Cal destacar, no obstant, que entre els de 25 a 29 anys han estat els que tenen estudis baixos els que han experimentat l’augment més gran de l’ocupació registrat aquest trimestre, comparant amb el mateix trimestre de l’any passat, del 14,9 % davant el 4,7% els d’estudis alts i el 9,9% els d’estudis mitjans. El col·lectiu de joves amb nivell d’estudis mitjà-alt és el que ve presentant una evolució més favorable en relació amb el nivell d’ocupació, davant del comportament observat en el nivell baix, que és el que ha concentrat la pèrdua d’ocupació durant la pandèmia, per ser el que més creix aquest trimestre.

Però les dades es compliquen amb menys estudis. El primer trimestre del 2022 els joves fins a 29 anys al mercat de treball amb nivell educatiu baix, que suposen el 18% del total dels joves actius, continuen estant infrarepresentats a l’ocupació i al contrari sobrerepresentats a l’atur: constitueixen una mica menys de la quarta part dels ocupats d’aquesta edat (23,5%) i, tanmateix, representen més de la tercera part dels aturats joves (40,4%). Aquests joves amb baix nivell educatiu presenten unes taxes de feina més baixes: per als de fins a 24 anys la taxa d’ocupació se situa en el 15,8%, davant del 22,8% al nivell mitjà, mentre que en els joves de fins a 29 anys se situen el 26,3% i el 33,2%, respectivament.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/management/espanya-segon-pais-ue-universitaris-atur_1013895_102.html