Category Archives: Política

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’ensurt era perquè “Catalunya sentís la necessitat de la protecció de l’Estat”‘

Els atemptats de la Rambla i Cambrils i el terror d'estat - VilaWeb

Es van jutjar els terroristes que van sobreviure als atemptats i amb això es va donar per tancada la carpeta. Però el Congrés es va negar, amb els vots en contra del PP i del PSOE i l’abstenció de Podem, a investigar si en els atemptats de la Rambla i de Cambrils l’Estat hi va tenir alguna cosa a veure, per acció o omissió. O sigui que Villarejo pot no tenir gaire credibilitat, però l’Estat tampoc no en té si no fa net i ens dona explicacions, com correspon en un estat democràtic.

Villarejo va dir ahir que el CNI volia “donar un petit ensurt a Catalunya”. I avui, aquest matí, ha dit als periodistes que si volen proves vagin al seu arxiu, que en té, però que el jutge l’ha declarat secret. 

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-l-ensurt-perque-catalunya-sentis-necessitat-proteccio-l_1_4237510.html

Una Espanya bloquejada

Meritxell Batet a l'acte d'homenatge a la Constitució a l'exterior del Congrés.

La celebració del 43è aniversari de la Constitució espanyola va confirmar el que ja era un secret del domini públic: que la tan anunciada reforma en sentit federal de la carta magna ni hi és ni se l’espera. El PSOE, que era qui havia fet bandera de la reforma, ha decidit finalment plegar veles veient que no hi ha majories al Congrés ni un ambient polític propici per encarar un debat d’envergadura, però això no vol dir que la Constitució no necessiti reformes, ans al contrari. Però la dreta espanyola, i en especial el PP, s’ha apuntat a la política del no a tot i mantenen bloquejada no només la reforma constitucional, sinó l’elecció d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial, una cosa obligada per la llei actual. Resulta escandalós que el PP bloquegi la renovació del CGPJ per mantenir, de manera il·legítima, la majoria conservadora actual. I més quan es presenta com a paladí del compliment de la legalitat.

La situació és tan surrealista que el PP fins i tot s’ha negat a votar un canvi puntual en la Constitució per substituir el terme “disminuït”, amb una càrrega pejorativa innegable, pel més neutre “discapacitat”. Tot apunta, doncs, que en els pròxims dos anys, almenys fins a les pròximes eleccions generals, no hi haurà cap més pacte a Espanya entre govern i oposició, encara que sigui al preu de degradar encara més les institucions. Mentrestant, la Constitució va perdent suports i legitimitat, especialment en territoris com Catalunya, on es veu més com un símbol d’opressió després de tot el que ha passat del 2017 cap aquí que com una salvaguarda de drets fonamentals.

Una reforma de la Constitució no seria en cap cas la panacea ni resoldria tots els problemes de l’Estat, però almenys sí que serviria per mostrar que el sistema polític espanyol té prou maduresa per abordar totes aquelles qüestions que van quedar pendents el 1978, quan l’herència del franquisme encara pesava massa. Però aquesta maduresa tampoc hi és ni se l’espera; al contrari, escoltant certs debats al Congrés, és impossible no veure un risc evident d’involució i pensar que obrir el meló de la Constitució només serviria per fer-la més rígida i reaccionària. El resultat de tot plegat no pot ser més decebedor i ens enfronta a una realitat inqüestionable: mentre hi hagi una dreta carpetovetònica a Espanya serà impossible reformar la Constitució en un sentit federal o confederal, per assegurar drets socials com les pensions o fins i tot per acabar amb la discriminació de la dona en la successió a la Corona. El clàssic “sostenella y no enmendalla“, provinent del castellà antic, sembla ser l’emblema d’Espanya.

No cal dir que aquest bloqueig dificulta qualsevol sortida al conflicte català, que necessitaria justament una certa enginyeria jurídica per trobar una solució mínimament satisfactòria. Potser és això justament el que busca el PP: taponar qualsevol via de solució a un conflicte al qual treu tant de rèdit electoral.

COMENTARIS

@Antoni Morros Castelltort   07/12/2021 Deu ser que ja m’he fet gran, però fins i tot em fan gràcia aquests editorials i altres disquisicions. Que no us heu adonat encara que no hi ha res a fer? Que no veieu que España és irreformable? Que no veieu que no tenen cap interès en resoldre el que ells anomenem (des de fa més de 90 anys) “el problema catalán”? Que som idiotes els catalans? Es molt fomut perquè ens tenen agafats per ……..les orelles, però només n’hi hauria una de solució: marxar d’un pais l’Estat del qual va contra els seus propis ciutadans.  I aquests que manen a Catalunya i els que els fan costat no ho deuen veure, oi? Es decebedor i molt trist!!

@Felip Vila Font   07/12/2021 JO VAIG VOTAR NO !!!!! no era gens difícil veure que era una enganyifa, era una Constitució franquista feta i redectada per uns militars chusqueros colegas d’el CRIMINAL . A veure si els CATALANS obrim els ulls i ens espavilem una mica més. F. Cortiella F.

@JoanDeSerrallonga    07/12/2021 Des de Felip II, Espanya està construïda sobre una mentida fundacional: que tota l’economia peninsular ha de passar per Madrid, que és lluny d’on hi ha el dinamisme econòmic. Això és l’origen d’un munt de conflictes on no hi ha un pam de net. Hi afegim que els països catalans, territoris conquerits, són tractats com a colònies. Que alguns, a Madrid, viuen molt bé, a costa de la resta d’Espanya. Que el monarca és la garantia que tots aquests aprofitats no es destrossaran entre si. I com que ja es va veient l’enorme ensarronada de tot plegat, es preparen per defensar el seu xollo amb una tornada al franquisme (Vox) i a la dictadura, per tant. Què fan els legionaris entrenant-se per reprimir manifestacions? Són conscients que poden acabar expulsats de la UE, però “antes vagando por el espacio que rota”. O desmuntem Madrid, o Espanya no té remei.

@smarto   07/12/2021 Efectivament, la clau de tot plegat és que el conflicte dona vots al PP i el pitjor és que al PSOE ja li està bé perquè així ven allò de què si no t’agrado jo vindran els altres, que són pitjor. A mi em costa creure que la majoria de la societat a Espanya sigui tan tancada, el que sí crec és que l’alt funcionariat, l’exèrcit, la policia … és a dir, l’Estat està majoritàriament ocupat per gent d’una extracció social molt concreta i que, a més, també domina els grans mitjans de comunicació. Tot plegat és el mateix mal antic de sempre.

@PMC   07/12/2021 Espanya contra Catalunya, suma y siga.   Un tema tal vell com la vida mateixa.   Enfurismar els energúmens amb falàcies perquè els votin, això és fer política de llibre (dolent).     Per la dreta estar al poder per poder robar més impunement, és l’únic objectiu.

@Albert Martín   07/12/2021 Normal l’actitud de Vox-PP. Són els fills i hereus de los Principios Fundamentales del Movimiento i, lògicament, no poden concebre canvis.

@desfeta   06/12/2021 Difícil que hi hagi una reforma de la constitució, però si es fès, que em dieu del T.C. , màxim “interpretador” del text sagrat. Es com allò de ” haz la ley que yo haré el reglamento”. Un canvi d’Espanya auspiciat des de Catalunya, mai no ha tingut èxit. Ara ho torna a intentar ERC, o es una altra cosa? I la burgesia catalana tan pragmàtica i tan servicial amb l’estat, ens pot dir quan oferirà una alternativa? O ja li va be tal com va tot. I els milions de catalans que  voten partits dinàstics també els deu semblar be que des de fa dècades l’inversió pública tingui abandonada a Cat.

@Antoni Cuarench Fort   06/12/2021 Les majories que hi ha al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol, són les que voten els ciutadans.  Podriem dir que els primers culpables dels desastre, som els votants, en segon lloc la llei electoral amb llistes tancades fetes segons les conveniències de cada partit i per damunt de tot, els mitjants de comunicació al servei de les elits i el poder ben situat de l’antic règim. Calia la Constitució?

https://www.ara.cat/editorial/espanya-bloquejada_129_4205044.html

“A l’Argentina han fet els judicis que tocava, a Espanya s’han acollonit”

L'historiador Nicolás Sánchez Albornoz

Nicolás Sánchez Albornoz (Madrid, 1926) és historiador i l’únic supervivent dels que es van aconseguir escapar de Cuelgamuros, com reivindica que s’anomeni el Valle de los Caídos. Fill d’una família republicana, de jove va passar per tres presons, un consell de guerra i finalment pel Valle, d’on va aconseguir escapar-se malgrat que després el van esperar 32 anys “d’expatriació forçosa”, com explica al seu llibre Cárceles y exilios (Anagrama, 2012).

El 1947 va ser detingut a Barcelona per pertànyer a una associació juvenil. Com van ser els mesos reclòs a Cuelgamuros?

— Tinc menys queixes que altres. A l’arribar-hi, a Manuel Lamala i a mi ens van destinar a un dels tres destacaments: el del monestir. Aquell dia havien hagut de posar en llibertat l’escrivent del camp perquè havia complert la condemna. Ens van veure baixar i ens van preguntar: “Estudiants?” Vam respondre que sí. “Doncs demà a l’oficina”. Mai he presumit d’haver posat totxos ni de picar pedra. És una situació avantatjosa. Però a l’estar a l’oficina, un s’assabenta de moltes coses. Vaig veure com funcionava l’alimentació dels presos. En teoria, els presos havien de menjar 2.800 calories per dia, era el requisit internacional per als que feien sobretot treballs durs. La direcció de presons enviava menjar, però no tot arribava: es descarregava una part dels camions, i l’altra els funcionaris de presons la venien a l’estraperlo, o això deien. A més, els presos eren llogats a les companyies, que pagaven a l’Estat una quantitat diària pel treball fet. Em vaig adonar de coses que desmunten la retòrica del franquisme, com que els presos estaven ben alimentats. Jo omplia una plantilla amb el menú i el càlcul de calories que em deia el meu cap, però jo no tenia accés a la informació del magatzem. Eren documents falsificats en origen.

Què els donaven per menjar?

— Patates, cigrons, llenties. Insuficient.

Vostè ha explicat que falta explicar la corrupció que hi va haver en la construcció de Cuelgamuros.

— Sí. A més, aquests últims anys l’estat espanyol ha estat invertint diners en la restauració de Cuelgamuros. És un escàndol. Allà hi havia una part bastant important de presos, combatents republicans que després de la guerra havien estat empresonats i condemnats en consell de guerra a 15 o 20 anys. L’any 1948 no havien vist el carrer. I també una altra categoria: aquells que es van oposar al règim. El 1947 i el 1948, després de la derrota dels nazis, la premsa estrangera ja estava molt més atenta. Per exemple, un periodista americà va aconseguir una autorització i ens va fer una fotografia a mi i a dos companys més.

Era una tàctica del règim, un rentat de portes enfora.

— Esclar. I el segon rentat de cara és anomenar-lo el Valle de los Caídos.

Com va planificar la seva fugida l’any 1948?

— Ens van fer un consell de guerra. El fiscal em va demanar tres anys de presó. Quan ja érem a la presó de Carabanchel, un capità va venir a llegir-nos la condemna i resulta que ens van posar a tots condemnes superiors a les que demanava el fiscal, cosa que és bastant anòmala. A mi em van tocar sis anys. Estava preparat per a tres, però amb sis anys em vaig enfadar i aquella mateixa nit vaig començar a elucubrar que jo compliria aquella condemna. Primer em vaig posar en contacte amb la CNT, però quan em van traslladar a Cuelgamuros aquests contactes es van interrompre. Allà em vaig posar en contacte amb els companys de París. Van aconseguir diners, un automòbil per portar-nos fins a França. Ens van donar cita al monestir de l’Escorial. Vam arribar-hi i hi havia l’automòbil, que era d’un novel·lista nord-americà famós, Norman Mailer. Els va deixar la seva germana per conduir-lo, i una altra noia, Barbara Probst Solomon. Ens van portar a Barcelona, allà ens van donar documentació que havien falsificat i un salconduit per travessar la frontera cap a França. Ho havíem de fer amb un guia, però al final ho vam fer sols. Vam estar tres dies caminant, ens vam perdre, em vaig trencar un turmell. 

Decideix exiliar-se a l’Argentina. Un dels objectius era el retrobament amb el seu pare.

— Sí. Feia 8 anys que no ens vèiem.

Després de l’Argentina, per què va tornar a Espanya?

— Perquè s’ha mort Franco. Em vaig passar 18 anys a l’Argentina i 25 a Nova York. 

Hi va haver altres persones que van decidir no tornar.

— Hi ha molts casos diferents. Alguns van morir a l’exili, d’altres van tornar i van intentar restaurar el partit republicà, com Paco Giral. També gent jove que se’n va anar i va continuar lluitant, i els exiliats que van acabar en camps de concentració d’Alemanya. De tota aquesta gent no se’n parla. ¿Quant s’ha parlat dels exiliats en la guerra contra els nazis?

En un moment del seu llibre, parla de la “imposició del silenci” que es va construir durant el franquisme. ¿Creu que encara perdura?

— Sí, excepte en familiars que reclamen els cossos per desenterrar-los. És un moviment lent però bona part dels que s’estan movent amb eficàcia són els nets dels avis a qui van afusellar. És curiós com la memòria ha tingut un flux intergeneracional. 

Com valora la nova llei de memòria democràtica?

— No l’he llegit, però m’imagino que és excessivament moderada respecte a les meves aspiracions. 

Per ara, però, no hi ha consens per tirar-la endavant. Per què creu que passa?

— Hi ha dos tipus de falta de consens. Tota la dreta, fins a Vox, que són fills del franquisme i no els interessa que l’aguilot sigui posat en entredit. Després, hi ha falta de consens en grups com ERC, que diuen que es queda curta, i segurament els bascos també. 

¿És necessari declarar il·legal el règim de Franco?

— Arriba amb retard. Penso que qui ho hauria d’haver fet eren els aliats l’any 1945. En aquell moment podien haver-lo inclòs [a Franco] al judici de Nuremberg i haver-lo penjat com corresponia. La nostra vida hauria estat molt diferent i els qui surten amb l’aguilot haurien après alguna cosa. El que ens hauríem estalviat: jo mateix entrar a la presó i anar a l’exili.

Ara ja no té sentit?

— El que s’ha de fer és depurar la justícia i l’exèrcit.

Què en pensa de la derogació de la llei d’amnistia del 1977? 

— Per a tots aquells que van passar per la presó durant el temps de Franco està bé. Ara, amnistiar Billy el Niño… A més, la perspectiva internacional ha canviat. A l’Argentina han fet els judicis que tocava, aquí a Espanya s’han acollonit, per dir-ho clar, han quedat com uns gallines. En aquell moment [quan es va aprovar la llei d’amnistia] l’esquerra no tenia mesurades les seves forces perquè tot just sortia de la clandestinitat. Va pensar que valia més aconseguir algunes coses i no fer peticions extremes a canvi, i això s’ha de reconèixer, que la societat espanyola pogués evolucionar. Tota una sèrie de coses vetades pel franquisme ara són normals.

Sempre es pot millorar en termes democràtics.

— Esclar! Però l’Espanya actual és irreconeixible per a un franquista. És com un cop de puny a la cara.

El perill és quan aquests a qui molesta hi volen tornar.

— Sí. El que és preocupant és que Vox té un vot jove, més jove que el PP. No sé com s’ha produït. En part perquè no s’ha sabut portar. A més, tota aquesta nostàlgia franquista de recuperar la Guerra Civil. No han vist que la societat espanyola ha canviat.

Ara les exhumacions al Valle s’han tornat a aturar.

— Sí, però això és una part de la justícia que caldria treure. Per a les famílies que estan desitjant recuperar els cadàvers, una notícia així és un cop molt bèstia.

Vostè hi ha tornat, al Valle?

— No, de cap de les maneres! Per què? Les ruïnes del Valle que espero veure les puc veure des de fora.

Què s’hauria de fer?

— He llegit que volen resignificar-lo. La resignificació em sembla una cosa complicada. Des del meu costat ecologista, espero que la naturalesa es revengi i es carregui el monument. Que tinguem unes ruïnes que no siguin resultat de la dinamita, sinó obra de la venjança de la natura.

Falta de suport a la llei de memòria

Al mes d’octubre, la llei de memòria històrica promoguda pel govern espanyol –i que ha de substituir la del 2007 del govern de José Luis Rodríguez Zapatero– va començar la seva tramitació parlamentària, però sense els consensos necessaris perquè prosperés. De fet, a hores d’ara, la normativa està aturada a la cambra baixa. El PP no l’avala, però és que tampoc ho fan els socis de l’executiu de Pedro Sánchez, entre els quals ERC. Tampoc avalen les esmenes que van presentar conjuntament el PSOE i Unides Podem per intentar acostar posicions amb els republicans. Proposaven, per exemple, modificar la llei d’amnistia del 1977 perquè es poguessin jutjar els crims del franquisme. El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, però, admetia que en realitat els canvis no afecten el sistema jurídic espanyol.

https://www.ara.cat/cultura/nicolas-sanchez-albornoz-supervivent-valle-caidos-argentina-judicis-tocava-espanya-han-acollonit_128_4206143.html

Carlos Castresana, fiscal: “El Estado de Derecho nos viene de Estrasburgo y de Bruselas”

Castresana, autor como fiscal de denuncias que terminaron con el procesamiento de Laureano Oubiña, Jesús Gil o Augusto Pinochet, habla en esta entrevista sobre la situación de la Justicia y critica la politización del Poder Judicial y el Tribunal Constitucional

El fiscal español Carlos Castresana. EFE/Sáshenka Gutiérrez/Archivo
El fiscal español Carlos Castresana. EFE/Sáshenka Gutiérrez/Archivo

Grandes nombres del mundo de la Justicia llevan advirtiendo desde hace tiempo sobre su deterioro. Para Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado del Tribunal Supremo, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) “exhibe desde su primera formación el estigma de la manipulación político-instrumental partidista” y es “una instancia que vive desde hace más de seis lustros en una grave crisis de legitimidad.” En 2015, Francisco Rubio Llorente, exmiembro del Tribunal Constitucional y expresidente del Consejo de Estado alertó, a propósito de una reforma, de que el “Partido Popular echaría una carga política sobre el Tribunal Constitucional que terminaría por aplastarlo”, y se mostró “de luto” para quienes quisieron “librarlo del triste destino del Tribunal de Garantías Constitucionales de la Segunda República, cuya destrucción contribuyó no poco a la de esta”. 

Ahora uno de los fiscales más prestigiosos de España ha denunciado la deriva de “parecer estar asistiendo a una sucesión de acciones coordinadas […] que pretenden conseguir, a base de bloqueos y sentencias, lo que no les han dado las urnas.” Se trata del fiscal Carlos Castresana, gran conocedor del mundo judicial por su experiencia en diferentes puestos de la Fiscalía (Anticorrupción, Tribunal Supremo, Tribunal de Cuentas, etc.). Castresana fue autor de las denuncias que dieron lugar a los procesamientos del narco Laureano Oubiña, Jesús Gil, del expresidente italiano Silvio Berlusconi o del dictador chileno Augusto Pinochet, lo que le valió ser nombrado Comisionado contra la Impunidad en Guatemala por la ONU y, recientemente, llegar a finalista en la elección de fiscal de la Corte Penal Internacional. Con varios doctorados honoris causa en su haber y condecorado con la Legión de Honor de la República Francesa en reconocimiento a sus méritos “en favor de la justicia y el Estado de Derecho”, Carlos Castresana recibe a elDiario.es para discutir sobre el estado de la Justicia. 

Recientemente, usted ha escrito que para comprender la Justicia en España se tiene que abordar “el origen nunca corregido de una carrera que pasó de puntillas por la Transición”. ¿A qué se refiere?

Básicamente, a que en todas las transiciones, según establecen los instrumentos de la justicia transicional, hay que cumplir una serie de condiciones para transformar un Estado autoritario en uno democrático, de Derecho. En primer lugar, tiene que haber representantes elegidos en procesos electorales razonablemente transparentes. En segundo lugar, los gobernantes, los gobernados, y el aparato del Estado deben someterse al principio de legalidad. Esta regla elemental no se ha cumplido suficientemente. No cambiaron las personas, ni las estructuras, ni las instituciones. No se impuso una cultura democrática, y esas personas, que venían de servir durante cuatro décadas en una dictadura, siguieron haciendo lo que venían haciendo: mostrarse fuertes con los débiles y débiles con los poderosos.

Esto me hace pensar en el magistrado de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo Luis Vivas Marzal, excombatiente de la División Azul, que se jactaba de haber “servido con entusiasmo” al régimen franquista y se jubiló con todos los honores en 1987. 

No hubo ninguna renovación: nadie fue apartado ni vetado. Los mismos que habían sido magistrados y fiscales en el Tribunal de Orden Público pasaron en 1977, sin transición alguna, por un decreto del Gobierno de Suárez, a ser magistrados y fiscales en la Audiencia Nacional recién creada. En aquel entonces esa medida se valoró como positiva porque los juicios de terrorismo se sacaron de la jurisdicción militar y se traspasaron a esta nueva jurisdicción especial de la Audiencia Nacional. No se cuestionó el perfil manifiestamente antidemocrático de algunas personas que tendrían que haber pasado a retiro; como sí se hizo, por ejemplo, con los militares. 

¿Cuán alargada es la sombra de este pecado original? 

La regla para prosperar en la carrera judicial y fiscal del régimen franquista era nunca oponerse al poder, siempre plegarse a las decisiones que venían de arriba, y esa regla se siguió aplicando después. Sin renovación de las personas y de la cultura jurídica, nos encontramos con decisiones que no resultan sorprendentes.

¿Por ejemplo? 

Las víctimas del franquismo. Las normas vigentes en el derecho internacional, ratificadas por España durante la Transición, fueron deliberadamente ignoradas. 

¿Por qué?

Las personas que tienen que aplicar esas normas españolas e internacionales carecen de la sensibilidad democrática y de la noción de servicio público que sería indispensable para ocupar un cargo de cierta responsabilidad. No me refiero a un juez de pueblo sino, por ejemplo, a los magistrados del Tribunal Constitucional (TC). Si uno escarba un poco en  la extracción personal de quienes fueron elegidos magistrados del TC, salvo excepciones excelentes como por ejemplo Tomás y Valiente o María Emilia Casas, es una sucesión de magistrados que no tenían el nivel científico ni técnico para llegar hasta ahí y que, sobre todo, carecían de la independencia y de esa cultura democrática que hubiera sido indispensable para poner todo el aparato del Estado al servicio de los ciudadanos, que es lo que ocurre en una democracia y no pasa en un régimen autoritario.

En los años 90 y 2000 usted trabajó, en calidad de Fiscal Anticorrupción, en varias de las causas más importantes de aquella época. Usted sostiene que “los escasos pero importantes asuntos en que están comprometidos grandes intereses políticos o económicos, el poder judicial sigue mostrando un déficit de independencia y un corporativismo preocupantes”.

Algunos de los giros jurisprudenciales más importantes tienen nombres propios que se pueden identificar con el Ibex 35. Es un síntoma y hay que saber interpretarlo. No es casualidad que el cambio de la doctrina de los procedimientos abreviados y del ejercicio de la acción popular se llame ‘doctrina Botín’, el cambio de la interpretación sobre la prescripción en el Tribunal Supremo, sea el caso Alierta, y ese mismo cambio en el TC se conozca como el de ‘los Albertos’; es una constante. No estoy hablando de corrupción. No creo que esos magistrados hubieran sido sobornados, sino de que la cultura jurídica democrática no ha calado suficientemente, y que esos magistrados son partícipes de esa herencia que les lleva a no ser rigurosos con esos poderosos que todos conocemos. El otro problema enorme que hay en los procesos penales es el de la igualdad de armas, que se predica para que la defensa tenga las mismas posibilidades que la acusación. En España es muchas veces al revés: la defensa dispone de muchos más recursos que la acusación, y los fiscales normalmente van a esos macroprocesos como Don Quijote contra los molinos.

¿Puede darnos un ejemplo concreto? 

Me encontré en el caso de Jesús Gil ante la Audiencia de Málaga sólo frente a catorce acusados defendidos por los catorce despachos de abogados más importantes de España, con la consecuencia de que la capacidad de gestión del proceso que tenía la defensa era infinitamente superior a la que tenía el fiscal. Hay una desproporción de fuerzas. Lo hemos visto ahora en todos los casos importantes que llegan a la Audiencia Nacional, de corrupción o de desvío de poder en lo económico. Se produce un desequilibrio ostensible entre la capacidad de actuación procesal de las acusaciones y la de las defensas. Siempre como David ante Goliat. La sociedad está indefensa porque quienes patrocinan sus intereses ante los tribunales tienen mucha menos capacidad de articulación que la que tienen quienes son acusados de haber avasallado esos intereses.

¿Hay un bloqueo institucional por parte de la oposición?

Es, una vez más, una política que adolece de un déficit de cultura democrática. No veo que haya dificultad en el sistema de elección parlamentaria de los vocales del CGPJ, es un sistema garantista, máxime si eligen a los jueces a partir de una selección previa de los representantes de la carrera. Los magistrados del Tribunal Constitucional alemán y los de la Corte Suprema de EEUU se eligen a través de los órganos parlamentarios, y eso no plantea ninguna dificultad. El problema en España es que el Congreso y el Senado no han estado a la altura, no han hecho una verdadera selección objetiva de los mejores candidatos por sus méritos profesionales y por su acreditada independencia, que me parece que son las condiciones esenciales. El problema no es, pues, cómo se les elige, sino a quién se elige. Creo que el bloqueo actual no es causado por el sistema de elección. Me parece que es un pretexto.

¿A qué se debe? 

A que la oposición no quiere renovar esos órganos porque prefiere mantener la correa de transmisión entre lo político y lo jurisdiccional —que no debería existir, pero es una realidad— al carecer hoy de la mayoría política de la que disfrutaba hace unos años, cuando esos órganos fueron elegidos. Es un pretexto, insisto, porque el sistema de elección no es el problema. Se puede arbitrar un procedimiento para que lleguen los mejores con ese sistema o con otro; esto es lo importante. Sin embargo, en honor a la justicia, creo que no es solo un problema de la oposición: casi nadie está interesado en que lleguen los mejores, sino los más leales, o los más afines.

El profesor de Derecho Constitucional Joan Ridao coincide y ha recordado que “la Justicia es un poder del Estado, no un gremio; son las mayorías parlamentarias, que tienen legitimidad directa, las que deben elegir al Poder Judicial”.

Las elecciones corporativas únicamente son legítimas dentro de la propia corporación. Es normal que los abogados elijan a los representantes de los colegios de abogados y que éstos elijan al Consejo General de la Abogacía, pero en pocos sitios se ha visto en los organismos públicos elecciones corporativas; eso corresponde más bien a ideologías en línea con el fascismo italiano, con las elecciones de los Procuradores en las Cortes franquistas. No tendría ningún sentido, ni nadie sensato está proponiendo, que el director de la Agencia Tributaria lo tengan que elegir los inspectores de Hacienda, o que el director general de los Registros lo tengan que elegir los notarios y los registradores. No sé por qué el Poder Judicial tendrían que elegirlo los jueces.

En lo que no falla el Poder Judicial es en negar amparo a los jueces cuando combaten la ilegalidad del poder político o económico. Cuando el magistrado Marino Barbero investigó el caso Filesa, el expresidente de la Junta de Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, lo acusó de intervenir en política sin presentarse a las elecciones, “al igual que ETA, que quiere participar en la vida política poniendo bombas”. También le ha ocurrido recientemente al magistrado José Ricardo de Prada respecto a la corrupción del PP de Mariano Rajoy.

Ahí es donde, por desgracia, no tiene presencia efectiva el CGPJ. Más allá de trámites administrativos, de los que podría ocuparse perfectamente el Ministerio de Justicia, el Poder Judicial debería ser el órgano que vela por la independencia de los jueces. Y cuando se han producido crisis graves de independencia judicial, en casos que afectaban al poder político o al poder económico, el Consejo ha brillado por su ausencia. No está cumpliendo con esa función. El único Consejo que funcionó razonablemente bien fue el primero, porque todavía mantenía el espíritu de consenso de la Transición. Desde 1985 en adelante ha ido a peor, hasta hoy.

Hace cinco años Perfecto Andrés Ibáñez, exmagistrado emérito del Tribunal Supremo, me indicaba que el problema del CGPJ “no tiene solución”. ¿Comparte su pesimismo?

Sí, no soy optimista. Me temo que van a seguir llegando personas que no son idóneas. Los primeros Consejos tenían juristas insignes; no eran todos, pero los suficientes para representar un cierto cambio de calidad democrática. Después, ha predominado cada vez más el alineamiento de los vocales con los partidos que los habían propuesto. Los debates en el Congreso y en el Senado para elegir a esos vocales fueron escandalosos, si los comparamos con el mismo proceso en EEUU, que tampoco es un sistema perfecto, pero en el que cada candidato a la Corte Suprema se pasa dos o tres días desde por la mañana hasta por la noche, respondiendo a todas las preguntas imaginables de los congresistas de los dos grandes partidos sobre su vida profesional y privada; y aquí es un trámite de cinco minutos. ¡Si al Consejo han llegado vocales hasta con antecedentes penales! ¿Cómo han podido llegar?

Para terminar, me gustaría abordar la legitimidad del Tribunal Constitucional.

El TC, como Tribunal de garantías constitucionales, no debería tener ninguna potestad ejecutiva sino solamente una función declarativa. El Tribunal declara lo que es acorde o no con la Constitución, y después son los poderes del Estado quienes tienen que aplicar las consecuencias materiales de lo que ha declarado. La primera disfunción grave se produjo con ocasión del procés. Le dieron al TC la función de control previo de constitucionalidad con la capacidad de suspender los actos recurridos. Eso arrojó al Tribunal a la arena política del día a día, y en ella se ha dejado buena parte del pellejo, en esas idas y venidas con la Generalitat de Cataluña. Tampoco eso sería fundamental, no obstante, si la extracción democrática, la calidad y el compromiso de los elegidos les permitiera administrar esas potestades con sentido común. Desgraciadamente no ha sido el caso.

¿Es decir?

No han llegado los mejores, y los que han llegado lo han hecho con una adscripción política partidista; no solamente ideológica -porque se puede ser conservador o progresista o lo que sea, siempre y cuando tengas conciencia del Estado-. Sin embargo, con el carné del partido en la boca, hacen política, y eso no es lo que se espera del TC.

El Tribunal Constitucional empezó con insignes juristas: García Pelayo, Tomás y Valiente o Rubio Llorente, pero se ha ido degradando con el tiempo.

El TC ha hecho una contribución enorme. En los años 80 y 90 construyó el Estado desde el punto de vista democrático y constitucional, es decir, llenó de contenido los derechos fundamentales y todas las instituciones desde una perspectiva democrática, interpretando las leyes orgánicas, y creo que lo hizo razonablemente bien. Quedan sin embargo algunas asignaturas pendientes como la de las víctimas del franquismo, por ejemplo, donde se ha consolidado un tabú de impunidad desde la Transición que parece inamovible, y en ese ámbito no ha habido ni un solo paso que podamos considerar positivo. No entiendo cómo en cuatro décadas el TC no ha sido capaz de establecer en la interpretación de nuestros derechos fundamentales un puente de constitucionalidad entre 1931 y 1978, porque las principales garantías ya estaban en la Constitución de la República, y nunca fueron válidamente derogadas. ¿Cómo no han sabido hacer una interpretación constitucional de la Ley de Amnistía de 1977? Más bien, no han querido. Dicho esto, el TC se ha deteriorado a ojos vistas. Creo que nadie puede negarlo, porque desafortunadamente se ha convertido en una correa de transmisión de los partidos y los debates del tribunal, que debería expresar el máximo de garantías constitucionales, se han convertido en los debates ordinarios de cualquier comisión en el Congreso.

Durante la entrevista ha insistido en la falta de cultura democrática. 

Sí, hace falta cambiar el talante democrático de las personas que encarnan las instituciones y a partir de ahí, por lo menos, que abran los oídos. La cultura democrática que disfrutamos nos viene fundamentalmente de haber ingresado en la Unión Europea y de haber ratificado el Convenio de Derechos Humanos y todo el sistema legal del Consejo de Europa. Es decir, a nosotros el Estado de Derecho nos viene de Estrasburgo y de Bruselas, pero no nace en Madrid, como debería. 

https://www.eldiario.es/politica/carlos-castresana-fiscal-derecho-viene-estrasburgo-bruselas_1_8449956.html

Coral romput. La pobresa a la ciutat

… si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. 

L’empremta de la pobresa a la ciutat. ETIENNE LAURENT / EPA

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

De la temença que en sortiríem més desiguals, ja n’hem tingut massa males notícies, barri a barri, vida a vida i trastorn de salut mental rere trastorn de salut mental. La pobresa són massa coses que ho són tot alhora. Però l’any passat l’atur va depassar els 500.000, i 120.000 persones més van recalar en l’exclusió social. L’esperança de vida va decaure 2 anys fins als 82,2 –i això que no és el mateix viure a Pedralbes (86,2) que a Torre Baró (77,2)–. El mateix estudi, ara sí amb dades de 2020, recordava que el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes i que un 30% no s’han pogut permetre ni una sola setmana de vacances. La polarització continua creixent: el 20% de les llars amb més ingressos disposen de sis vegades més del que disposen el 20% de les llars més pobres. El 2019 el diferencial era de 5,4. Va per barris, sempre: el 70% de les 236 zones més fràgils es concentren entre el Besòs i el Llobregat. Va per classe, origen i biaix: el risc d’exclusió social afecta el 61,6% de les persones migrades, el 53,8% de les persones a l’atur, el 35,7% de la infància i l’adolescència i el 27,8% de les dones. En un país –caldrà repetir-ho fins a l’extenuació– que en realitat ja són tres: el 45% que viu integrat, el 35% que viu en precari i el 20% que viu sota paràmetres d’exclusió social.

Les dades escatien una permanent insolvència institucional en insuficiència político-social: en realitat, el risc de pobresa afecta obertament el 42,2% de la societat. Transferides les pensions de vellesa i supervivència, es redueix fins al 25%. Realitzades la resta de transferències socials disponibles, se situa en el 21,7%. 2,2 punts més que el 2019. Ras i curt: la meitat de la gent en queda fora i allò del ningú enrere queda per als discursos. I això que tot ve de lluny. A Els salaris de la iraMiquel Puig ens recorda que els salaris porten estancats quaranta-cinc anys i que la desigualtat també acaba corcant la democràcia. Mentrestant, la renda garantida universal és encara un pla pilot experimental. La resta queda congelat en la freda estadística: 400.000 persones en pobresa energètica, 404.000 infants en llars pobres i 53.000 sense una llar digna. La llista extenua, esgota, infarta. Pot ser per això el cooperativisme català ha fet la proposta més raonada i raonable per a un Pacte per una Economia per a la Vida, fonamentat en la  democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial.El que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament

Fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. El mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Tanmateix, el miratge ha durat poc i l’aprenentatge ha estat escàs.

El calendari internacional diu que aquest diumenge, 17 d’octubre, tornarà a ser el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa –i revisar els lemes oficials de cada any des de 2004 fa plorar–. No és cosa d’un dia, sinó de cada dia: probablement de dècades, quan hi ha massa feina pendent, fem tard i anem en direcció contrària. Alhora, ja no és només cosa d’aquí: o hi ha justícia global –social, de gènere i ambiental– o no n’hi haurà enlloc. Rere el covid-19, la pobresa extrema afecta 207 milions de persones més al món, i supera de nou els mil milions de persones. La tesi seria gairebé freudiana: cap societat que generi tant de malestar pot durar massa. Tampoc es mereix durar un sol dia més.

Mentrestant mirem catatònics com les elèctriques –que presten un servei essencial liberalitzat el 1997– han guanyat, des de 2011, la pornogràfica xifra de 84.324 milions d’euros en beneficis nets. Contrapunt, el febrer de 2020, i a les portes de la crisi que no sabríem que esclataria, l’economista Antón Costas recordava que un programa estatal seriós d’erradicació de la pobresa infantil suposaria una inversió social de 1.500 milions d’euros. Enrampant-nos, des del govern més progressista de la història des del pleistocè ens diuen que no hi poden fer res i que la política no pot modular el mercat, la qual cosa exposa una certesa inversament proporcional –que són els mercats els qui modulen la política– i una pregunta al vent: si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. Si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política?

Les desigualtats socials –ni fatals ni naturals– són conseqüència directa de les decisions polítiques continuades que les atien. Entre la runa, passada la funesta moda neoliberal i en una societat que cavalca dues crisis consecutives rere una orgia immobiliària, queden algunes cendres. Ara també sabem que fa anys que el PIB s’ha desacoblat totalment de la generació de benestar social –és a dir, que creix l’economia i, amb ella, puja la desigualtat–. En l’era de l’antropocè, cau el mite-faula que només creixent més i més, en un entorn finit i sota emergència climàtica, podríem viure millor. Viure per veure-ho: vint anys després d’aquelles primeres protestes altermundistes que reclamaven la taxa Tobin, resulta que ara és el G-20 qui reclama una fiscalitat global, rere dècades negant-la radicalment. Diuen els futuròlegs que el futur serà distòpic, però no cal esperar tant. El present ja ho és. Invariablement, és a les nostres mans capgirar-ho.David Fernàndez és periodista i activista social

https://www.ara.cat/opinio/coral-romput-david-fernandez_129_4149950.html?utm_source=newsletter

El secret del sistema informàtic de l’1-O encara desespera Espanya

Un atestat de la Guàrdia Civil mostra l’institut armat resignat a no esbrinar com va funcionar la xarxa que van intentar rebentar

Una mesa electoral amb l'aplicació de vot encesa durant el Primer d'Octubre/ACN

Les urnes i el cens universal van ser dues de les victòries del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 sobre la independència de Catalunya, ara fa just quatre anys. Dos elements que van sobreviure sobradament a la conjura dels poders de l’Estat per impedir la celebració del referèndum. Tant és així que quatre anys després, malgrat una llarguíssima instrucció en diverses instàncies judicials –hi ha causes que encara s’arrosseguen–, algunes de tan poderoses com el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, no s’ha pogut determinar ni com es va muntar ni qui en va ser el responsable. De fet, tant les urnes com el sistema informàtic van passar absolutament desapercebuts en el judici del Procés a la sala penal que comandava Manuel Marchena. I la Guàrdia Civil admet que encara no se n’ha sortit.

El sistema informàtic del referèndum va ser el primer gran operatiu de ciberdefensa de la Generalitat de Catalunya, al marge i contra l’Estat. “Una primera DUI del control de l’Estat”, apunten fonts dels participants. “Van tenir el control del territori informàtic”, comparen les mateixes fonts.

De fet, només hi ha un informe sumarial sobre la xarxa informàtica del referèndum. És l’informe número 2018-005605-188, que signa la Prefectura de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil. Un atestat, al qual ha tingut accés El Món, que inclou més d’una quinzena d’investigats i testimonis així com la intervenció de totes les seves comunicacions. Un total de 123 pàgines on s’admet que no han pogut determinar totes les persones implicades en l’articulació del sistema informàtic de l’1 d’octubre.

Un dossier on també s’accepta amb resignació que no s’ha pogut acreditar la despesa pública en la famosa web del referèndum. I, en tercer terme, s’hi reconeix que només han identificat alts càrrecs del Govern que d’alguna manera o altra tenien una relació amb la web per aportar-hi continguts o comprar altres dominis per, suposadament, escapar de l’escomesa policial. 

Fins i tot, els agents L75733Z i H91607F, que signen l’informe, fallen en intentar radiografiar els responsables de la xarxa informàtica de l’1-O. Només poden saber que el set de setembre del 2017 es va activar la web gràcies a “subjectes radicats a Londres” que mai s’han identificat. L’anàlisi de la policia judicial és que els responsables de la Generalitat van preparar tot l’entramat per a quan s’aprovés la llei del Referèndum i que després van externalitzar la gestió de la xarxa informàtica per al referèndum. Una estratègia per defugir l’escomesa policial.

L'informe de la Guàrdia Civil
L’informe de la Guàrdia Civil sobre el sistema informàtic del referèndum/QS

En aquesta línia, és interessant el relat del dia del referèndum i dels dies anteriors que va fer l’actual vicepresident i conseller de Territori i Polítiques Digitals i aleshores Secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró. En el llibre El 5è poder (La Campana, 2020), l’ara conseller relata les 29 entrades i escorcolls de la Guàrdia Civil al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, el CTTI.

En concret, fa esment a l’escorcoll del dissabte 30 de setembre que la Guàrdia Civil i membres del Centre Nacional d’Intel·ligència quan l’institut armat va ocupar, literalment, la seu ubicada a l’Hospitalet del Llobregat, perquè estaven convençuts que era el centre neuràlgic del sistema de control de la votació per la independència. A aquest balanç, cal afegir-hi el tancament de webs de l’ANC i d’Òmnium.

L’ordre que tenien era “apagar tots els sistemes informàtics sospitosos de ser utilitzats per al referèndum i de prendre el control sobre les xarxes de comunicacions del Govern”. De fet, en van apagar una trentena i un total de fins a 130 serveis de la Generalitat es van veure afectats, trastocats o suspesos per l’actuació policial. Mariano Rajoy va assegurar poques hores després que “havien desarticulat el xiringuito informàtic del referèndum”. La sensació de l’ara conseller és que “no havien previst que a primera hora es posaria en marxa el cens universal”. Aquest sistema va desmuntar el pla i va obligar a la Guàrdia Civil a fer mans i mànigues per intentar bloquejar la votació.

Fins i tot tallant la xarxa d’internet en algun centre de votació, al capdavall no tenien prou capacitat per bloquejar totes les IPs i els servidors que s’utilitzaven per gestionar el cens”, expliquen a El Món fonts que treballaven al CTTI durant el Primer d’Octubre i que corroboren la versió del vicepresident Puigneró. “A banda, l’encesa de la rotació de servidors també feia anar de corcoll els atacants perquè, un cop es bloquejava una IP, se’n recuperava una d’anterior o se’n prenia una de nova”, recorden les mateixes fonts. 

Així mateix, voluntaris que van participar en l’operació admeten que van posar en marxa tallafocs per evitar “rastrejos” que va funcionar perfectament. La pressió que rebien els informàtics de l’Estat per aturar les votacions feia remetre les IPs que s’utilitzaven a fòrums com Forocoches perquè hi enviessin peticions i col·lapessin la gestió del cens.

La seu del CTTI
La seu del CTTI

En el llibre de Puigneró es transcriu una conversa entre el cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil al CTTI i el seu comandament a Madrid: “Cap a les deu del matí els nervis entre els comandaments de la Guàrdia Civil i el CNI congregats en una de les sales del CTTI eren ben palpables. Una tensió i un silenci que es va veure de sobte pertorbat pel so d’una melodia molt popular entre els militars de la Legión Española: El novio de la muerte. Efectivament, estava sonant el mòbil del cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil. La trucada era de Madrid. I els crits de l’esbroncada des de l’altre cantó de la línia se sentien perfectament: “¡Antonio que están votando, coño!”. Tota una metàfora d’un dels secrets que encara es mantenen vius, com es va fer i com es va controlar el sistema inform`àtic del Primer d’Octubre.

L’informe de la Guàrdia Civil és concloent en el sentit que admet, no sense resignació, que el sistema informàtic va resistir el setge digital de l’Estat. Si fa o no fa, com el sistema de comunicació de Tsunami Democràtic o Anonymus Catalunya, objecte d’investigació per part de l’Audiència Nacional, amb una causa per terrorisme, i dels millors especialistes de ciberintel·ligència i ciberseguretat del món.

Només cal recordar que aquests perfils van ser analitzats i estudiats a les XIII Jornades STIC del Centre Criptològic Nacional, el braç de la ciberdefensa i ciberseguretat del Centre Nacional d’Intel·ligència, l’any 2019. Amb el títol, Comunidad y Confianza, bases de nuestra ciberseguridad, el conclave és el més important del sector a tot l’Estat i va reunir més de 3.800 experts. En l’intens programa del simposi, l’obsessió amb la guerra informativa sobre el Procés va ser constant, fins al punt que perfils a les xarxes de mobilització independentista van ser analitzats amb profunditat com a “fenòmens que en la ciberintel·ligència s’han de tenir presents“.

Una Generalitat espanyola mai salvarà el català

EL CASTELLÀ ES EL CÀNCER QUE MATA LA LLENGUA CATALANA

 

“Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari”

És obvi que aquesta filtració és una posada de catifa del PSOE perquè Gabriel Rufián pugui fer tuits indignats i Pere Aragonès es pugui fer el milhomes als mitjans subvencionats per després rebre uns xoco crispies secs i poder presentar-los com a virutes de xocolata de l’Oriol Balaguer, i això, si arriben, perquè el repte és trobar un sol cop en què un govern espanyol hagi complert amb Catalunya. Un de sol.

Si us plau, parla'm en català | AVUI.cat | Política | El Punt Avui

El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys

El resultat no sorprendrà a ningú, però cal tenir dades per mostrar i visualitzar el gran retrocés del català en el darrer segle:

  • S’ha passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018.
  • Només hi ha 200.000 parlants habituals de català més en 2018 que el 1930.
  • L’any 2002 el català va deixar de ser la llengua més parlada a Catalunya.
r/catalunya - Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d'un 90% de parlants a un 36% en noranta anys.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/232632/evolucio-catala-com-llengua-habitual-de-1930?pag=1

cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria
Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?

Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.

La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.

Els ‘octubristes’ del Parlament condecoren Puigdemont a la casa Macià

Puigdemont amb la medalla Carrasco a la casa Macià/QS

El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.  

L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.

Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.

El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”.  Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”. 

A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium,  i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”. 

Coses que esquincen una societat

Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.

A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.

El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…

Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.