Category Archives: Política

Coral romput. La pobresa a la ciutat

… si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. 

L’empremta de la pobresa a la ciutat. ETIENNE LAURENT / EPA

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

De la temença que en sortiríem més desiguals, ja n’hem tingut massa males notícies, barri a barri, vida a vida i trastorn de salut mental rere trastorn de salut mental. La pobresa són massa coses que ho són tot alhora. Però l’any passat l’atur va depassar els 500.000, i 120.000 persones més van recalar en l’exclusió social. L’esperança de vida va decaure 2 anys fins als 82,2 –i això que no és el mateix viure a Pedralbes (86,2) que a Torre Baró (77,2)–. El mateix estudi, ara sí amb dades de 2020, recordava que el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes i que un 30% no s’han pogut permetre ni una sola setmana de vacances. La polarització continua creixent: el 20% de les llars amb més ingressos disposen de sis vegades més del que disposen el 20% de les llars més pobres. El 2019 el diferencial era de 5,4. Va per barris, sempre: el 70% de les 236 zones més fràgils es concentren entre el Besòs i el Llobregat. Va per classe, origen i biaix: el risc d’exclusió social afecta el 61,6% de les persones migrades, el 53,8% de les persones a l’atur, el 35,7% de la infància i l’adolescència i el 27,8% de les dones. En un país –caldrà repetir-ho fins a l’extenuació– que en realitat ja són tres: el 45% que viu integrat, el 35% que viu en precari i el 20% que viu sota paràmetres d’exclusió social.

Les dades escatien una permanent insolvència institucional en insuficiència político-social: en realitat, el risc de pobresa afecta obertament el 42,2% de la societat. Transferides les pensions de vellesa i supervivència, es redueix fins al 25%. Realitzades la resta de transferències socials disponibles, se situa en el 21,7%. 2,2 punts més que el 2019. Ras i curt: la meitat de la gent en queda fora i allò del ningú enrere queda per als discursos. I això que tot ve de lluny. A Els salaris de la iraMiquel Puig ens recorda que els salaris porten estancats quaranta-cinc anys i que la desigualtat també acaba corcant la democràcia. Mentrestant, la renda garantida universal és encara un pla pilot experimental. La resta queda congelat en la freda estadística: 400.000 persones en pobresa energètica, 404.000 infants en llars pobres i 53.000 sense una llar digna. La llista extenua, esgota, infarta. Pot ser per això el cooperativisme català ha fet la proposta més raonada i raonable per a un Pacte per una Economia per a la Vida, fonamentat en la  democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial.El que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament

Fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. El mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Tanmateix, el miratge ha durat poc i l’aprenentatge ha estat escàs.

El calendari internacional diu que aquest diumenge, 17 d’octubre, tornarà a ser el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa –i revisar els lemes oficials de cada any des de 2004 fa plorar–. No és cosa d’un dia, sinó de cada dia: probablement de dècades, quan hi ha massa feina pendent, fem tard i anem en direcció contrària. Alhora, ja no és només cosa d’aquí: o hi ha justícia global –social, de gènere i ambiental– o no n’hi haurà enlloc. Rere el covid-19, la pobresa extrema afecta 207 milions de persones més al món, i supera de nou els mil milions de persones. La tesi seria gairebé freudiana: cap societat que generi tant de malestar pot durar massa. Tampoc es mereix durar un sol dia més.

Mentrestant mirem catatònics com les elèctriques –que presten un servei essencial liberalitzat el 1997– han guanyat, des de 2011, la pornogràfica xifra de 84.324 milions d’euros en beneficis nets. Contrapunt, el febrer de 2020, i a les portes de la crisi que no sabríem que esclataria, l’economista Antón Costas recordava que un programa estatal seriós d’erradicació de la pobresa infantil suposaria una inversió social de 1.500 milions d’euros. Enrampant-nos, des del govern més progressista de la història des del pleistocè ens diuen que no hi poden fer res i que la política no pot modular el mercat, la qual cosa exposa una certesa inversament proporcional –que són els mercats els qui modulen la política– i una pregunta al vent: si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. Si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política?

Les desigualtats socials –ni fatals ni naturals– són conseqüència directa de les decisions polítiques continuades que les atien. Entre la runa, passada la funesta moda neoliberal i en una societat que cavalca dues crisis consecutives rere una orgia immobiliària, queden algunes cendres. Ara també sabem que fa anys que el PIB s’ha desacoblat totalment de la generació de benestar social –és a dir, que creix l’economia i, amb ella, puja la desigualtat–. En l’era de l’antropocè, cau el mite-faula que només creixent més i més, en un entorn finit i sota emergència climàtica, podríem viure millor. Viure per veure-ho: vint anys després d’aquelles primeres protestes altermundistes que reclamaven la taxa Tobin, resulta que ara és el G-20 qui reclama una fiscalitat global, rere dècades negant-la radicalment. Diuen els futuròlegs que el futur serà distòpic, però no cal esperar tant. El present ja ho és. Invariablement, és a les nostres mans capgirar-ho.David Fernàndez és periodista i activista social

https://www.ara.cat/opinio/coral-romput-david-fernandez_129_4149950.html?utm_source=newsletter

El secret del sistema informàtic de l’1-O encara desespera Espanya

Un atestat de la Guàrdia Civil mostra l’institut armat resignat a no esbrinar com va funcionar la xarxa que van intentar rebentar

Una mesa electoral amb l'aplicació de vot encesa durant el Primer d'Octubre/ACN

Les urnes i el cens universal van ser dues de les victòries del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 sobre la independència de Catalunya, ara fa just quatre anys. Dos elements que van sobreviure sobradament a la conjura dels poders de l’Estat per impedir la celebració del referèndum. Tant és així que quatre anys després, malgrat una llarguíssima instrucció en diverses instàncies judicials –hi ha causes que encara s’arrosseguen–, algunes de tan poderoses com el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, no s’ha pogut determinar ni com es va muntar ni qui en va ser el responsable. De fet, tant les urnes com el sistema informàtic van passar absolutament desapercebuts en el judici del Procés a la sala penal que comandava Manuel Marchena. I la Guàrdia Civil admet que encara no se n’ha sortit.

El sistema informàtic del referèndum va ser el primer gran operatiu de ciberdefensa de la Generalitat de Catalunya, al marge i contra l’Estat. “Una primera DUI del control de l’Estat”, apunten fonts dels participants. “Van tenir el control del territori informàtic”, comparen les mateixes fonts.

De fet, només hi ha un informe sumarial sobre la xarxa informàtica del referèndum. És l’informe número 2018-005605-188, que signa la Prefectura de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil. Un atestat, al qual ha tingut accés El Món, que inclou més d’una quinzena d’investigats i testimonis així com la intervenció de totes les seves comunicacions. Un total de 123 pàgines on s’admet que no han pogut determinar totes les persones implicades en l’articulació del sistema informàtic de l’1 d’octubre.

Un dossier on també s’accepta amb resignació que no s’ha pogut acreditar la despesa pública en la famosa web del referèndum. I, en tercer terme, s’hi reconeix que només han identificat alts càrrecs del Govern que d’alguna manera o altra tenien una relació amb la web per aportar-hi continguts o comprar altres dominis per, suposadament, escapar de l’escomesa policial. 

Fins i tot, els agents L75733Z i H91607F, que signen l’informe, fallen en intentar radiografiar els responsables de la xarxa informàtica de l’1-O. Només poden saber que el set de setembre del 2017 es va activar la web gràcies a “subjectes radicats a Londres” que mai s’han identificat. L’anàlisi de la policia judicial és que els responsables de la Generalitat van preparar tot l’entramat per a quan s’aprovés la llei del Referèndum i que després van externalitzar la gestió de la xarxa informàtica per al referèndum. Una estratègia per defugir l’escomesa policial.

L'informe de la Guàrdia Civil
L’informe de la Guàrdia Civil sobre el sistema informàtic del referèndum/QS

En aquesta línia, és interessant el relat del dia del referèndum i dels dies anteriors que va fer l’actual vicepresident i conseller de Territori i Polítiques Digitals i aleshores Secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró. En el llibre El 5è poder (La Campana, 2020), l’ara conseller relata les 29 entrades i escorcolls de la Guàrdia Civil al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, el CTTI.

En concret, fa esment a l’escorcoll del dissabte 30 de setembre que la Guàrdia Civil i membres del Centre Nacional d’Intel·ligència quan l’institut armat va ocupar, literalment, la seu ubicada a l’Hospitalet del Llobregat, perquè estaven convençuts que era el centre neuràlgic del sistema de control de la votació per la independència. A aquest balanç, cal afegir-hi el tancament de webs de l’ANC i d’Òmnium.

L’ordre que tenien era “apagar tots els sistemes informàtics sospitosos de ser utilitzats per al referèndum i de prendre el control sobre les xarxes de comunicacions del Govern”. De fet, en van apagar una trentena i un total de fins a 130 serveis de la Generalitat es van veure afectats, trastocats o suspesos per l’actuació policial. Mariano Rajoy va assegurar poques hores després que “havien desarticulat el xiringuito informàtic del referèndum”. La sensació de l’ara conseller és que “no havien previst que a primera hora es posaria en marxa el cens universal”. Aquest sistema va desmuntar el pla i va obligar a la Guàrdia Civil a fer mans i mànigues per intentar bloquejar la votació.

Fins i tot tallant la xarxa d’internet en algun centre de votació, al capdavall no tenien prou capacitat per bloquejar totes les IPs i els servidors que s’utilitzaven per gestionar el cens”, expliquen a El Món fonts que treballaven al CTTI durant el Primer d’Octubre i que corroboren la versió del vicepresident Puigneró. “A banda, l’encesa de la rotació de servidors també feia anar de corcoll els atacants perquè, un cop es bloquejava una IP, se’n recuperava una d’anterior o se’n prenia una de nova”, recorden les mateixes fonts. 

Així mateix, voluntaris que van participar en l’operació admeten que van posar en marxa tallafocs per evitar “rastrejos” que va funcionar perfectament. La pressió que rebien els informàtics de l’Estat per aturar les votacions feia remetre les IPs que s’utilitzaven a fòrums com Forocoches perquè hi enviessin peticions i col·lapessin la gestió del cens.

La seu del CTTI
La seu del CTTI

En el llibre de Puigneró es transcriu una conversa entre el cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil al CTTI i el seu comandament a Madrid: “Cap a les deu del matí els nervis entre els comandaments de la Guàrdia Civil i el CNI congregats en una de les sales del CTTI eren ben palpables. Una tensió i un silenci que es va veure de sobte pertorbat pel so d’una melodia molt popular entre els militars de la Legión Española: El novio de la muerte. Efectivament, estava sonant el mòbil del cap de l’operatiu de la Guàrdia Civil. La trucada era de Madrid. I els crits de l’esbroncada des de l’altre cantó de la línia se sentien perfectament: “¡Antonio que están votando, coño!”. Tota una metàfora d’un dels secrets que encara es mantenen vius, com es va fer i com es va controlar el sistema inform`àtic del Primer d’Octubre.

L’informe de la Guàrdia Civil és concloent en el sentit que admet, no sense resignació, que el sistema informàtic va resistir el setge digital de l’Estat. Si fa o no fa, com el sistema de comunicació de Tsunami Democràtic o Anonymus Catalunya, objecte d’investigació per part de l’Audiència Nacional, amb una causa per terrorisme, i dels millors especialistes de ciberintel·ligència i ciberseguretat del món.

Només cal recordar que aquests perfils van ser analitzats i estudiats a les XIII Jornades STIC del Centre Criptològic Nacional, el braç de la ciberdefensa i ciberseguretat del Centre Nacional d’Intel·ligència, l’any 2019. Amb el títol, Comunidad y Confianza, bases de nuestra ciberseguridad, el conclave és el més important del sector a tot l’Estat i va reunir més de 3.800 experts. En l’intens programa del simposi, l’obsessió amb la guerra informativa sobre el Procés va ser constant, fins al punt que perfils a les xarxes de mobilització independentista van ser analitzats amb profunditat com a “fenòmens que en la ciberintel·ligència s’han de tenir presents“.

Una Generalitat espanyola mai salvarà el català

EL CASTELLÀ ES EL CÀNCER QUE MATA LA LLENGUA CATALANA

 

“Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari”

És obvi que aquesta filtració és una posada de catifa del PSOE perquè Gabriel Rufián pugui fer tuits indignats i Pere Aragonès es pugui fer el milhomes als mitjans subvencionats per després rebre uns xoco crispies secs i poder presentar-los com a virutes de xocolata de l’Oriol Balaguer, i això, si arriben, perquè el repte és trobar un sol cop en què un govern espanyol hagi complert amb Catalunya. Un de sol.

Si us plau, parla'm en català | AVUI.cat | Política | El Punt Avui

El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys

El resultat no sorprendrà a ningú, però cal tenir dades per mostrar i visualitzar el gran retrocés del català en el darrer segle:

  • S’ha passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018.
  • Només hi ha 200.000 parlants habituals de català més en 2018 que el 1930.
  • L’any 2002 el català va deixar de ser la llengua més parlada a Catalunya.
r/catalunya - Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d'un 90% de parlants a un 36% en noranta anys.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/232632/evolucio-catala-com-llengua-habitual-de-1930?pag=1

cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria
Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?

Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.

La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.

Els ‘octubristes’ del Parlament condecoren Puigdemont a la casa Macià

Puigdemont amb la medalla Carrasco a la casa Macià/QS

El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha estat guardonat aquest matí amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera, el líder d’Unió Democràtica assassinat pel bàndol feixista a Burgos . Un guardó que lliura Demòcrates, el partit hereu de la Unió Democràtica de Catalunya independentista, i que actualment té un diputada al Parlament, Titón Laïlla, adscrita al grup de Junts per Catalunya. Demòcrates és la formació parlamentària que més desacomplexadament defensa les opcions unilateralistes arran dels resultats del Primer d’Octubre. L’escenari del lliurament, tot un temple, la vil·la Denise. La casa del Vallespir des d’on el president Francesc Macià va planificar l’acció armada per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1926.  

L’acte ha estat una festa unilateralista i de reconeixement del Primer d’Octubre. De fet, la Medalla Manuel Carrasco i Formiguera ha estat lliurada Puigdemont pel seu “el ferm compromís” en el “camí que ens va conduir al referèndum del Primer d’Octubre” perquè “encaixa perfectament amb l’esperit i el llegat de Manuel Carrasco“. El guardó es lliura per la conjunció Demòcrates de Catalunya, la família Carrasco i FUNDEM, -la fundació de Demòcrates- per “distingir dues persones amb projecció pública que han excel·lit a l’hora de portar el seu compromís cívic i polític fins a les darreres conseqüències, amb generositat i sentit del deure, conscients de la gravetat del moment, però sense perdre mai les formes ni el sentit institucional”.

Puigdemont ha pronunciat un discurs basat en la “il·lusió de rebre la medalla de Carrasco” que ha qualificat de referent. En aquesta línia l’ha definit com “l’exemple de les línies mestres del que cal fer”. A més, ha qualificat la seva mort de “crim de guerra de manual” perquè va ser assassinat per “catalanista, demòcrata i republicà”. Així mateix ha subratllat que la seva mort ensenya una “cara del patriotisme espanyol que mai s’ha donat en el patriotisme català”. Fins i tot, ha llegit un article d’un diari belga catòlic que recollia una carta d’un home “indignat” per l’assassinat de Carrasco arran que un “adversari li havia justificat la seva mort per les seves “idees polítiques” tot i que en ressaltava la “bondat cristiana”. També ha comparat Carrasco amb la situació actual de cert catalanisme en el sentit que han “volgut esborrar la seva memòria”. En la mateixa línia ha demanat unitat d’acció perquè com acredita el Primer d’Octubre, el catalanisme “venç quan admet tots els seus matisos”.

El portaveu de Demòcrates ha estat l’encarregat de fer la glossa del guardonat. “Una persona bona que ha portat al límit la defensa del Primer d’Octubre”, ha sentenciat. Així mateix ha assegurat que existeix una “connexió històrica entre Manuel Carrasco i Formiguera, Francesc Macià i Carles Puigdemont”. De fet, ha remarcat que el president a l’exili “manté la flama davant tots els que passarien pàgina, per això és molest per alguns, referents per molts i coherent amb els seus valors”.  Fins i tot, Castellà ha asseverat que la seva posició de “defensa de la llibertat i la justícia de forma integral” han convertit Puigdemont en un personatge “incòmode”. 

A l’acte hi ha assistit l’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, el conseller Lluís Puig, la senadora d’ERC, Elisenda Pérez, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la jurista Neus Torbisco d’Òmnium,  i el líder de Demòcrates, Antoni Castellà. Així mateix, ha encetat l’acte amb una sentida bevniguda l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Ferrer, el president de FUNDEM, Jordi Mas i Manel Martí Carrasco, en nom de la família Carrasco Azemar, que ha demanat rememorant les paraules de Carrasco, unitat d’acció a l’independentisme i ha recordat que la independència només la portaran els catalans, “ni un ministre espanyol ni un dirigent estranger”. 

Coses que esquincen una societat

Hi ha moltes coses que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va portar dimecres a Barcelona, a la carpeta de la taula de diàleg, versions de dos arguments suats sobre el que passa a Catalunya. La primera va ser la remasterització de la frase que José Luis Rodríguez Zapatero va fer servir per al País Basc: “Si vivim junts, hem de decidir junts”. A la qual Juan José Ibarretxe va respondre: “El que hem de poder decidir és si vivim junts”. Pedro Sánchez ha estirat l’eslògan de Zapatero i hi ha afegit: “El que és d’Espanya ho han de decidir tots els espanyols”. Produeix calfreds aquest joc de paraules en què semblava que parlés d’Espanya com si fos una finca amb propietaris. Però encara és més revelador que digués que no és acceptable la demanda de referèndum i amnistia perquè “esquinçaria” la societat catalana.

A banda de tunejar la cançoneta dels dinars de Nadal amb famílies dividides i separades per culpa de l’independentisme, aquest avís té un fons especialment fosc. Que pensi que fer un referèndum divideix una societat és xocant en ple segle XXI, quan els conflictes polítics s’han de resoldre amb processos democràtics i no amb violència com s’ha fet històricament. Però encara és més preocupant que inclogui una amnistia en el que “esquinçaria” la societat.

El que esquinça una societat és tenir gent a la presó i a l’exili per la seva activitat política, no tenir la garantia de poder parlar en la teva llengua quan et fan anar com a testimoni a un judici, arriscar-te a una denúncia si pretens fer servir aquesta mateixa llengua amb els policies que controlen l’aeroport, no poder decidir si vols regular el preu dels lloguers, no poder donar permís de treball –i per tant, integrar-los realment– als joves nouvinguts que has tutelat fins als 18 anys…

Totes aquestes coses, i moltes altres, són les que esquincen una societat, i no una amnistia per treure de l’espiral judicial polítics i activistes i permetre que tornin els exiliats. És clar que precisament aquest retorn esquinçaria el plans de Pedro Sánchez.

Catalans culpables

Jo tambe soc culpable i els gairebe 2 milios de la VIA! "@Alice ciù: Fes RT  per a donar suport al #presidentMas pic.twitter.com/W5C93NlXHe" | Culpables,  Jaba

El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat. Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris. I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I.

Espanya De Merda (NOVEL-LA) : Albert Pla I Alvarez: Amazon.es: Libros

Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la.

La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.

Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la. Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom.

Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana. En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat. Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/catalans-culpables_639377_102.html

El verí de la política catalana

Memòries del present, verí per al futur | NacióDigital

El polític és un addicte del poder i només accepta relacions de poder. Jeràrquiques. Són les relacions del cinisme. Per això, de vegades, el llop polític arriba fins i tot a disfressar-se amb la roba de l’àvia i es fa passar per ella perquè la Caputxeta Vermella es confiï. Vigila, Caputxeta, vigila. Exactament per aquest motiu vaig trobar inapropiat que un periodista i mestre de periodistes, Vicent Partal, acceptés de fer una crítica als polítics des del Parlament de Catalunya el proppassat dia 10. De la mateixa manera que m’hauria semblat malament veure Pedro Jota Ramírez o Francisco Marhuenda fent un sermó edificant, per a la salvació de l’ànima dels polítics, a les Corts espanyoles. Espanya, inclosa Catalunya, és un hàbitat polític poc exemplar, on les relacions entre política i premsa són excessivament incestuoses, on no calen més fotografies entre polítics i periodistes. Ni més relacions públiques. Després del discurs del senyor Partal vaig parlar amb alguns polítics i tots, tots, em van assegurar que l’havien trobat dur, però adient, un discurs molt necessari. Senyal inequívoc que va ser un discurs que no calia, un discurs espuri. El periodisme no ha salvat mai cap polític de l’infern ni tampoc no ho farà ara. Com és possible que Vicent Partal digués que “no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu”? El que passa entre les files dels tres partits independentistes amb representació parlamentària ho sabem tots, i ho sabem perfectament bé: és una llarga guerra civil fratricida que ens autodestruirà com a nació i com a societat. Cal mirar la veritat de cara.

Quan un polític et demana una opinió, el que vol, en realitat, és que l’ensabonis. Si t’agenolles, com Espàrtac abans de la revolta, el paio tampoc et diu que no, tampoc ho trobarà exagerat, ni li molesta gota. Abans que tu ha conegut altres periodistes i escriptors, després de tu en vindran molts d’altres. A tot estirar, si té un bon dia, el polític accepta que li diguis alguna coseta negativa, que li facis algun retret, algun escarafall. Res d’estirar-li les orelles, no et passis de rosca. És aleshores quan l’animal polític esdevé infinitament més perillós, perquè es torna més egòlatra. Vol que hi confiïs. T’ha deixat criticar-lo una miqueta, només per després inflar el pit i presumir de liberal, de demòcrata, de milhomes. De víctima. En certa ocasió, Josep Lluís Alay, director de l’oficina del president Puigdemont, va dir-me molt campanut, emprenyat com una abella, com si fos un gran què, que ell acceptava les crítiques. Oh, vaig gosar respondre. Ho va dir com si fos possible el contrari, com si fos possible, en una democràcia, no sotmetre’s a la fiscalització dels altres, de tots els altres, periodistes o ciutadans anònims. Aquell gran dia vaig comprendre que el somni daurat de tots els polítics és aquest, exactament. Trobar un bon argument, una bona mordassa, per evitar totes les crítiques, i així poder situar-se per damunt del bé i del mal. Només haver de respondre davant de Déu i de la història. I és que fa només poques hores Carme Forcadell, per defensar Oriol Junqueras de la reprovació pública, ha intentat trobar aquest argument infal·lible que ens faci callar de cop a tots: “Amb quina autoritat moral aquestes persones diuen això a una persona que ha estat a la presó i s’ho ha jugat tot pel país?” Això, això, aquesta és la gran pregunta de la política catalana, després de l’extraordinària experiència dels partits independentistes en el poder, com ens atrevim a obrir la boca?

Ens destruirà si no fem l’esforç d’entendre una mica com és la política catalana. La difícil i complexa política catalana. Una política dissenyada, actualment, per uns professionals de la política, el que anomenem polítics, que salvant algunes belles excepcions, han triat com a líders els personatges més cínics i egòlatres del planter disponible, les psicologies més predisposades a la simulació, a l’engany i a la manipulació de l’opinió pública. Només ens faltava tenir alguns polítics professionals a la presó fins fa quatre dies i alguns altres encara a l’exili. Això ha crispat l’ambient encara més. Al capdavall tots han acabat imitant ⸺uns més, d’altres menys⸺, una actitud pública que s’assembla força a la que gasta ara Pablo Iglesias. El cito perquè no forma part dels polítics catalans i serveix per il·lustrar aquest gran mal de la política catalana. L’actitud del victimisme megalòman, la impermeabilitat a la crítica, la inhumana persecució de l’èxit social a qualsevol preu. Alguns en diuen “el poder” però és més aviat això altre, el reconeixement social. S’ha promogut el desenvolupament d’una política cada vegada més doctrinària, cada vegada més allunyada de la voluntat popular que reclama la unitat independentista. En va. Perquè és una política que es concreta a través de tres estratègies principals. Tres estratègies que són un clàssic: la projecció, la repressió i la negació. Primer s’acusa el contrincant polític independentista de fer exactament el que tu fas (projecció). Després reprimir l’autocrítica, la crítica, l’ètica personal, el sentiment col·lectiu o patriòtic. Reprimir l’altruisme i la solidaritat. I finalment negar, contra tota evidència, el que tots sabem. Que l’enemic número u dels polítics independentistes són els altres polítics independentistes. Infinitament per damunt dels espanyolistes. Els diaris en van plens, d’aquests polítics catalans que neguen l’evidència. I que només van a la seva.

Els talibans marquen amb pintura les cases de dones activistes

Un combatent talibà passa per davant d’un saló de bellesa amb imatges de dones pintades amb un aerosol a Shar-e-Naw a Kabul

Freshteh Rafat enumera el seu currículum per telèfon. Ho fa com si recités una lliçó apresa, de tantes vegades que l’ha repetit. Va estudiar periodisme i comunicació de masses a la Universitat d’Herat, la ciutat de l’oest de l’Afganistan que fins fa quatre dies es considerava el centre econòmic del país. Va treballar per al diari Asht-e-sob, que és el més progressista de l’Afganistan, va col·laborar amb una infinitat d’associacions de dones i fins i tot va ser una de les impulsores de la campanya Where is my name [On és el meu nom], que es va fer viral a les xarxes socials per exigir que el nom de les dones figuri en algun lloc a l’Afganistan. Fins fa dos anys el nom de la mare ni tan sols apareixia a les partides de naixement dels fills. Només el del pare.

https://www.ara.cat/internacional/talibans-marquen-pintura-cases-dones-activistes_1_4089494.html

La vella predicció de Bill Clinton: “El futur serà català o talibà”

Aquests dies en què el terror s’escampa pels carrers de l’Afganistan, n’hi ha que recorren a les hemeroteques per tal d’entendre un conflicte amb 20 anys d’història. Els que mirin enrere trobaran una predicció de l’expresident dels Estats Units Bill Clinton en què assegurava que “el futur serà català o talibà“. 

Quan Clinton va presentar aquesta dicotomia l’octubre de 2001 es va mostrar confiat en el fet que seria la primera opció la que marcaria el futur. Ara, 20 anys després, sembla que no serà el cas per a l’Afganistan, on els talibans han avançat sense aturador per tot el país i ja controlen la capital. 

Les declaracions esperançadores de Clinton van arribar en un moment especialment fosc de la història dels Estats Units. Només unes setmanes després de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. El terror promogut pels talibans plana amb més força que mai abans sobre les societats occidentals. En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre. 

En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/prediccio-clinton-futur-sera-catala-taliba_637373_102.html