Category Archives: Política

Política, Reflexions, intel·ligència artificial

La setmana que Silicon Valley va demanar frenar la IA

Leave a comment

Enmig del debat sobre els riscos i la regulació, la tecnologia continua avançant

Esteve Almirall, Barcelona. Diumenge, 20 de setembre de 2026

Quan la teva perruquera et pregunta si la intel·ligència artificial ens matarà a tots, queda clar quin ha estat el tema estrella de la setmana. La por de perdre el control de la IA ha saltat dels laboratoris i els fòrums especialitzats a la conversa quotidiana. I, aquesta vegada, són algunes de les mateixes empreses que lideren la cursa les que demanen aixecar el peu de l’accelerador. Tot va començar el 8 de setembre —el 9 a Europa—, quan Jacob Coxon, un matemàtic britànic de 27 anys que havia treballat a OpenAI i Anthropic, va anunciar que abandonava aquesta última. En una entrevista al Wall Street Journal, va acusar totes dues empreses de córrer cap a una superintel·ligència capaç de millorar-se a si mateixa i va advertir que, abans d’acabar el 2027, la situació podria quedar fora de control. Poc després, Evan Hubinger, responsable de ciència de l’alineament a Anthropic, li donava parcialment la raó i situava per sobre del 10% la probabilitat que una IA provoqués l’extinció humana durant la pròxima dècada.

Aquells mateixos dies, Anthropic acusava diversos laboratoris xinesos d’utilitzar Claude a escala industrial per entrenar els seus propis models mitjançant destil·lació. La discussió sobre seguretat quedava així inevitablement barrejada amb la batalla geopolítica entre els Estats Units i la Xina. Donald Trump va rebutjar immediatament el risc existencial: la seva preocupació, va dir, no era que la IA acabés amb la humanitat, sinó que els Estats Units perdessin la cursa davant la Xina. El 12 de setembre, Dario Amodei, conseller delegat d’Anthropic, va publicar We Must Pace the Frontier, un text en què assumia bona part del diagnòstic i demanava alentir el desenvolupament dels models més avançats. La seva proposta tenia tres nivells: introduir avaluadors externs amb accés real als laboratoris; coordinar empreses i governs democràtics per establir estàndards i límits comuns, i intentar arribar a acords verificables amb la Xina. Sam Altman, d’OpenAI, i Elon Musk s’hi van adherir immediatament. L’endemà, Josh Engels, investigador de seguretat de Google DeepMind, també va deixar l’empresa per motius semblants als de Coxon.

Trump va reaccionar denunciant una “conspiració malaltissa” contra la IA i els centres de dades, i va presentar Amodei com un “angelet perfecte” que ara pretenia frenar la mateixa tecnologia que havia contribuït a desenvolupar. El president nord-americà va resumir la seva posició amb una frase difícilment més clara: “Whoever wins AI, wins!”. Per a Trump, frenar els laboratoris nord-americans equivaldria a regalar la victòria a la Xina. Des de Pequín, la resposta va ser gairebé simètrica. Liu Shengyu, enginyer de DeepSeek, va rebutjar que Anthropic o OpenAI poguessin controlar la intel·ligència artificial més avançada del món.

La premsa estatal xinesa va interpretar les propostes d’Amodei com un intent dels grans laboratoris nord-americans d’assegurar-se el control del mercat i escriure una regulació favorable als seus interessos. Finalment, el govern xinès va criticar l’”alarmisme, la confrontació i la competència maliciosa” que, segons Pequín, amagava la iniciativa. Mark Zuckerberg també s’ha oposat a una desacceleració coordinada, tot i mostrar-se favorable a sotmetre els models a avaluacions de seguretat independents. Trump i el govern xinès acaben, doncs, rebutjant l’alentiment, però cadascun acusa l’altre de ser la raó per la qual resulta impossible frenar. Washington diu: “No podem parar perquè la Xina ens avançaria”. Pequín respon: “No acceptarem unes regles concebudes perquè els Estats Units mantinguin el seu avantatge”. És exactament la dinàmica d’una cursa armamentística: tots reconeixen el perill, però ningú no vol ser el primer a reduir la velocitat.

Mentrestant, la IA no s’atura

Mentre es discutia si calia frenar-la, la intel·ligència artificial continuava avançant. Creixen les aplicacions concebudes des del principi al voltant de la IA, com Lightfield, un CRM natiu d’IA. Salesforce, per la seva banda, està transformant el seu CRM en un sistema agentiu i conversacional accessible des de Slack, i ha presentat Koa, un model de raonament especialitzat en processos comercials.També apareixen propostes que s’allunyen del model clàssic de xatbot. Jev, desenvolupat per TypeSafe AI —l’empresa fundada per Diogo Almeida, exinvestigador d’OpenAI i un dels autors del treball que va conduir a ChatGPT—, no genera textos, sinó decisions estructurades amb probabilitats i nivells de confiança. És menys espectacular que mantenir una conversa amb ChatGPT, però pot ser molt més útil per automatitzar milions de petites decisions empresarials. Aquesta és la gran contradicció del moment: mai no havíem parlat tant de frenar la IA i, alhora, mai no havia avançat tan ràpidament.

Les notícies clau

Claude Chat + Cowork = Word + PowerPoint
Claude ja no vol ser només un xat que respon preguntes: vol convertir-se en el lloc on fem la feina. Anthropic ha fusionat el seu assistent conversacional amb Cowork, l’espai destinat a les tasques més complexes. Ara ja no cal decidir quina eina utilitzar: podem demanar-li una dada ràpida o encarregar-li un informe complet, i Claude decideix com executar-lo. Fins i tot pot continuar treballant quan tanquem l’ordinador, consultar les fonts connectades, detectar què falta i deixar-nos el resultat preparat.

El salt més visible és l’arribada de Claude Docs i Claude Slides, juntament amb la integració de Claude Design. Des d’una mateixa conversa podem redactar un document, convertir-lo en una presentació, editar-la, compartir-la o descarregar-la en PowerPoint o PDF. També podem programar tasques recurrents: per exemple, que cada dilluns analitzi les vendes de la setmana anterior, assenyali els problemes i prepari cinc diapositives per a la reunió. La novetat sembla senzilla, però apunta molt més lluny: Claude deixa de ser una eina que ens ajuda a treballar per començar a fer, directament, una part del nostre treball.

Els anuncis de ChatGPT podran parlar amb tu
OpenAI vol convertir la publicitat en una conversa. Els nous Sponsored Agents permetran que, després de clicar un anunci dins de ChatGPT, l’usuari pugui parlar amb un agent de la marca: preguntar si aquella taula cap al menjador, comparar models o aclarir les condicions d’un servei. OpenAI assegura que aquestes converses estaran clarament identificades com a patrocinades i separades de les respostes independents de ChatGPT. De moment, la companyia les prova amb un grup reduït d’anunciants als Estats Units.

La intel·ligència artificial també farà bona part de la feina dels anunciants. Una empresa podrà convertir una web o un breu text en una campanya, generar imatges i eslògans, traduir-los, adaptar-los a cada conversa i analitzar-ne els resultats mitjançant instruccions en llenguatge natural. OpenAI també integra ChatGPT Ads amb HubSpot i Shopify perquè les empreses puguin crear anuncis, seguir-ne el rendiment i gestionar els clients sense abandonar les eines que ja utilitzen. Google va convertir les cerques en anuncis; OpenAI vol convertir les converses —i potser també les nostres decisions— en el nou gran mercat publicitari.

Jensen Huang (Nvidia) convidat al sopar amb Trump i Xi Jinping
Jensen Huang, conseller delegat de Nvidia, assistirà al sopar d’estat que Donald Trump oferirà al president xinès Xi Jinping a Washington, en un moment en què els xips i la velocitat del desenvolupament de la IA centren la rivalitat entre les dues potències. Huang s’ha alineat amb Trump en contra d’alentir la cursa: defensa que rapidesa i seguretat són compatibles i que frenar ara permetria a la Xina guanyar terreny. Curiosament, Pequín també rebutja qualsevol pausa, però acusa les empreses nord-americanes d’utilitzar la seguretat per contenir la competència xinesa. Així, Washington, Nvidia i la Xina coincideixen que ningú pot permetre’s aixecar el peu de l’accelerador, una lògica de cursa armamentística que fa cada vegada més difícil acordar regles globals.

El nou xip de Huawei
Huawei accelerarà la seva ofensiva contra Nvidia i avançarà nou mesos el llançament de l’Ascend 960DT, el seu nou xip d’intel·ligència artificial, que arribarà a principis del 2027 amb el doble de rendiment que el model anterior. L’empresa també prepara nous processadors per al 2027, 2028 i 2029, mentre companyies com DeepSeek ja adapten els seus models als xips Ascend. L’objectiu és clar: convertir-se en “la Nvidia xinesa” i reduir la dependència d’una tecnologia nord-americana sotmesa a restriccions d’exportació. Huawei, a més, ha presentat un sistema capaç de connectar fins a 4.096 xips perquè funcionin com un únic superordinador. Potser els seus processadors individuals encara no igualen els millors de Nvidia, però la Xina intenta compensar-ho agrupant-ne milers amb una tecnologia més barata i fàcil de fabricar: una nova demostració que les sancions nord-americanes poden alentir Pequín, però difícilment aturaran la seva cursa cap a l’autosuficiència tecnològica.

Jev: la IA que no parla ni al·lucina, decideix
Diogo Almeida, un dels investigadors que va contribuir a crear ChatGPT, ha presentat Jev, un model d’intel·ligència artificial dissenyat per prendre decisions en lloc de generar text. Jev rep informació i retorna opcions estructurades amb probabilitats i nivells de confiança que el programari pot utilitzar directament. Està pensat per a tasques com classificar consultes, puntuar clients, detectar fraus o decidir el pas següent d’un procés. TypeSafe AI, l’empresa que l’ha desenvolupat, assegura que respon en només 70–500 mil·lisegons i pot ser entre 40 i 200 vegades més ràpid que els grans models conversacionals.

La seva importància rau en el fet que moltes empreses utilitzen models com GPT o Claude per prendre milions de decisions rutinàries que no necessiten generar cap text. Jev aborda directament aquesta capa invisible de l’automatització amb un sistema potencialment més ràpid, barat i previsible. En limitar les respostes a opcions definides prèviament, no pot inventar-se una resposta fora del format, encara que sí que pot escollir l’opció equivocada. Si les promeses de TypeSafe es confirmen, models com Jev podrien assumir les decisions quotidianes de les empreses, mentre els grans models quedarien reservats per a les tasques que requereixen raonament complex.

OpenAI ja apunta al club del bilió de dòlars
OpenAI ha iniciat converses preliminars amb inversors per aixecar una nova ronda de finançament que podria elevar la seva valoració fins als 1,2 bilions de dòlars, després d’haver captat 122.000 milions al març amb una valoració de 852.000 milions. L’èxit de Codex i el rendiment del nou GPT-6 Astra haurien impulsat el valor de la companyia per sobre del bilió en els mercats secundaris. Alhora, OpenAI ha ajornat fins al 2027 o més endavant la seva prevista sortida a borsa, oficialment per la creixent preocupació sobre la seguretat de la IA. La paradoxa és notable: mentre Sam Altman demana alentir el desenvolupament dels models, OpenAI continua accelerant la cursa financera amb Anthropic, que prepara una sortida a borsa amb una possible valoració superior als 1,5 bilions.

Com la IA ens canviarà la vida

Un mercat de flors a la Xina

Uber rep l’autorització per fer les proves de cotxes autònoms a Madrid

Autobusos-Tramvies a la Xina

Mark Zuckerberg anunciant Muse

La recerca en IA 

Dream-RSI: Recursive Self-Improvement through Evolving Worlds-AI Lab: Google DeepMind
Google DeepMind ha presentat Dream-RSI, un agent que millora la manera de resoldre problemes complexos aprenent dels seus intents anteriors. En lloc de repetir experiments costosos, revisa què ha fet, simula milers d’estratègies alternatives i tria la més prometedora abans de tornar-ho a provar. Aplicat al disseny d’algoritmes, l’optimització matemàtica i la programació de processadors gràfics, el sistema ha aconseguit reduir fins a 162 vegades el nombre de consultes necessàries a la IA.

Per què és important
Perquè Dream-RSI no necessita modificar ni tornar a entrenar el model: millora la forma com aquest explora les possibles solucions. Això permetria incorporar-lo als agents actuals i fer-los progressivament més eficients, ràpids i barats. No és encara una IA que es reprogrami completament a si mateixa, però sí un pas cap a sistemes que aprenen de la seva pròpia experiència. I aquí hi ha el canvi de fons: el progrés ja no dependria només de construir models més grans, sinó també de crear agents capaços d’utilitzar cada vegada millor la intel·ligència que ja tenen.

España | IA generativa y empleo en España: la transformación empieza por las tareas-AI Lab: Rafael Domenech – BBVA Research

La intel·ligència artificial generativa està transformant primer les tasques, no necessàriament eliminant llocs de treball. Segons l’Observatori del Mercat de Treball de BBVA Research i Fedea, les ocupacions més exposades a la IA a Espanya són les administratives, financeres, informàtiques i professionals, especialment entre els treballadors amb estudis superiors, els joves de 25 a 34 anys i a Madrid i Catalunya. Tanmateix, des del 2022 l’ocupació ha crescut en tots els grups i ho ha fet amb més intensitat precisament en les professions amb una exposició mitjana-alta o alta. Les noves generacions també s’incorporen majoritàriament a aquestes feines, que presenten menys temporalitat i subocupació.

Per què és important? 
Perquè qüestiona la idea que més exposició a la IA significa automàticament més destrucció d’ocupació. Estar exposat només indica que una part de les tasques pot automatitzar-se o obtenir ajuda de la tecnologia; no ens diu encara si desapareixerà el lloc de treball. De moment, la IA sembla complementar els professionals més qualificats i permetre’ls dedicar menys temps a tasques rutinàries i més a activitats de valor. Però és una fotografia inicial, no una garantia de futur: el veritable impacte dependrà de si les empreses utilitzen la IA per augmentar la productivitat i millorar els llocs de treball o, simplement, per reduir costos i plantilles.

The Last AI Built by Humans: Toward Genuine Recursive Self-Improvement-AI Lab: Jiao Tong, Tsinghua, ByteDance, Shanghai AI Lab, Frontis.AI
La millora recursiva permetria que una intel·ligència artificial convertís l’experiència i el feedback en canvis permanents per augmentar les seves capacitats i, sobretot, millorar la manera com continuar millorant. L’estudi utilitza el Headroom-Closed Index per mostrar fins a quin punt els models actuals aprofiten el seu marge potencial i proposa un recorregut progressiu: primer executar millores de manera autònoma; després dissenyar les estratègies, buscar noves experiències, adaptar-se a entorns diferents i, finalment, perfeccionar el seu propi procés d’aprenentatge. També analitza com aquesta evolució podria aplicar-se a la ciència, la robòtica i l’enginyeria de programari.

Per què és important? 
Perquè una IA capaç de millorar-se contínuament ja no avançaria només quan una empresa entrenés una nova versió, sinó que podria aprendre del seu propi funcionament i accelerar cada nou salt. Això podria multiplicar la velocitat dels descobriments científics, la creació de programari o l’aprenentatge dels robots, però també faria els sistemes més difícils de comprendre i controlar. L’article, però, no afirma que aquesta IA ja existeixi: ordena els passos necessaris per arribar-hi i identifica els obstacles que encara separen els agents actuals d’una autèntica millora recursiva.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/on-ia/setmana-silicon-valley-va-demanar-frenar-ia_1697464_102.html

economia, geopolítica, homeless, migrants, Política

La sostenibilitat econòmica de la solidaritat

Leave a comment

Una de les moltes explicacions que els historiadors han donat sobre la caiguda de l’Imperi romà sosté que el problema no va ser únicament la pressió exterior. També hi va haver una erosió interior. Mantenir el poder exigia una estructura cada vegada més costosa de privilegis, favors, funcionaris i exèrcit. Va arribar un moment en què el cost de sostenir el sistema va créixer més de pressa que la capacitat del mateix Imperi per a finançar-lo. No va ser l’única causa del seu declivi, però sí una reflexió econòmica que continua tenint interès: tota organització té un límit de sostenibilitat.

El mateix succeeix amb la solidaritat.

Sé que el que dic és políticament incorrecte perquè la idea general és que la solidaritat no hauria de conèixer límits. No obstant això, qualsevol sistema solidari necessita recursos per a continuar sent solidari. Si aquests recursos s’esgoten, acaba deteriorant-se precisament allò que pretenia protegir.

Existeix una imatge que il·lustra bé aquesta idea. De tant en tant apareixen notícies de persones que comencen acollint una persona sense llar, després una altra i després una altra més. Actuen mogudes per una voluntat admirable. No obstant això, arriba un moment en què ni la mateixa persona pot mantenir unes condicions de vida dignes. La solidaritat deixa llavors de ser sostenible. El problema no era la intenció. Era l’absència d’un límit.

Qualsevol sistema solidari necessita recursos. Si s’esgoten, acaba deteriorant-se precisament allò que pretenia protegir

Espanya necessita immigració. Des del punt de vista demogràfic resulta difícil discutir-ho. També des de l’econòmic. Molts sectors productius depenen de treballadors estrangers i el creixement de la població ha contribuït a sostenir l’activitat econòmica en els últims anys. Negar aquesta realitat seria un error.

Però una cosa és defensar la immigració i una altra molt diferent renunciar a gestionar-la amb criteris realment exigents.

Un sistema migratori funciona quan incorpora drets i obligacions. Qui arriba per a treballar, contribuir, pagar impostos i construir un projecte de vida enforteix el conjunt del sistema. La mateixa economia espanyola necessita aquest talent i aquesta capacitat de treball.

El problema apareix quan la capacitat d’acollida deixa de compassar-se amb la capacitat d’integració. Habitatge, educació, sanitat, seguretat o serveis socials tenen un cost. Si el creixement de la demanda supera la capacitat de finançar-los, la pressió acaba traslladant-se al conjunt del sistema. Llavors es deterioren no només els comptes públics. També es ressent l’acceptació social de la mateixa immigració.

La solidaritat constitueix un dels majors èxits d’una societat. Precisament per això necessita ser econòmicament sostenible

Per això em preocupa que el debat es plantegi com una elecció entre solidaritat o insolidaritat. La veritable qüestió és una altra: com preservar un model solidari durant dècades.

Molts països vinculen la residència al manteniment d’una activitat laboral o de mitjans suficients per sostenir-se. No ho fan necessàriament per falta d’humanitat. Ho fan perquè consideren que la sostenibilitat del sistema forma part de la mateixa política migratòria. És un criteri discutible, com gairebé tots en aquesta matèria, però respon a una lògica econòmica que està mal vista.

Les imatges recents d’intents massius d’entrada a Ceuta tornen a posar sobre la taula aquest debat. Convé abordar-lo amb serenitat i sense simplificacions. Les persones no emigren únicament perquè existeixi un marc legal més o menys permissiu; també influeixen les diferències de renda, els conflictes, la falta d’oportunitats i les xarxes familiars ja establertes. Però tampoc es pot ignorar que les expectatives sobre les possibilitats de permanència formen part de les decisions migratòries.

L’efecte “crida” existeix. I tant que existeix.

La solidaritat constitueix un dels principals èxits d’una societat. Precisament per això necessita ser econòmicament sostenible. Quan un sistema deixa de poder sostenir allò que promet, el risc no és que desaparegui la solidaritat. El risc és que acabi desapareixent el mateix model que la feia possible.

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/sostenibilitat-economica-solidaritat-fernando-trias-de-bes_1687294_102.html

Espanya vs Catalunya, Feixisme, llengua catalana, Política

Els meus 40 minuts amb el president Pujol

Leave a comment

El 29 de maig passat vaig ser a casa del president Pujol. Més concretament, vaig ser a la zona que té habilitada com a despatx, dins del mateix pis, d’ençà que l’any 2014, malgrat haver estat vint-i-tres anys en el càrrec, va renunciar a les prerrogatives institucionals a què tenen dret tots els expresidents, una de les quals és l’oficina de representació. Ell la tenia al passeig de Gràcia.

No hi vaig anar per iniciativa pròpia. Ho vaig fer convidat amablement pel mateix president, i ara n’explicaré el motiu, ja que diu molt de la seva categoria humana. La invitació, tramesa per mitjà d’una carta electrònica el 4 de maig passat, me la feia, deia ell, en agraïment pel meu article L’escarni repugnant del president Pujol, publicat a El Món el 28 d’abril. No cal dir que em va deixar literalment astorat, atès que no m’havia d’agrair res de res. Jo tan sols m’havia limitat a expressar les meves conviccions –i també la meva indignació– pel tracte vexatori a què l’havia sotmès l’Audiència Nacional espanyola en menysprear els tres informes forenses contraris al seu desplaçament a Madrid. Com s’ha fet palès amb els presos polítics i amb el president Puigdemont a l’exili, els tribunals espanyols no tenen el més mínim escrúpol a violar els drets humans. És gent ufana i superba, mancada de cultura democràtica i als antípodes del dret internacional. Ells no imparteixen justícia, imparteixen España’.

El que més em va impressionar de la carta del president Pujol va ser que fins i tot estigués disposat a fer la trobada a Sant Cugat, on visc. Amb una ironia formidable, em deia: “Si he pogut anar a Madrid –amb més motiu– puc venir a veure-us”. Naturalment, li vaig dir que ni parlar-ne, que em sentia sobradament afalagat i honorat pel seu gest i que era a mi a qui corresponia desplaçar-se, no pas a ell. El seu despatx té una petita saleta d’estar amb dos sofàs, que és on vam seure i on vam conversar durant quaranta minuts. La seva secretària de seguida ens va deixar sols. Vam enraonar de manera distesa de coses diverses, algunes de personals, d’altres de país. Vaig poder constatar, evidentment, els seus problemes de mobilitat i la impossibilitat d’entomar, si hagués estat el cas, l’artilleria que Espanya tenia prevista contra ell. Incapaços, després de dotze anys –dotze anys!–, de presentar una sola prova que l’incriminés, i conscients que l’haurien d’absoldre, van optar per esperar que la vellesa del president –o potser el decés– els evités el ridícul. És per això que van decidir “exonerar-lo”, i és per això també, que, rabiosos, el van fer anar a Madrid per humiliar-lo. I, de passada, en virtut de la seva figura, humiliar Catalunya.

La sorpresa, per a mi, va ser que el president em digués: “Li vull agrair aquests dos articles –els tenia impresos damunt la taula–, sobretot, sobretot”, va remarcar, “aquest últim”. Es referia a Una llengua és prescindible quan una altra n’ocupa el lloc, publicat a El Món el 26 de maig, després de la invitació. Era una síntesi de la conferència inaugural de la Setmana de la Llengua que havia fet dies enrere a Sant Cugat. És a dir que, per damunt de l’escarni sofert i per damunt de l’article en defensa de la seva persona, ell hi posava la llengua i l’article que la defensava. Em va semblar un gest realment admirable. Va voler saber quina visió en tenia jo, de la situació, i li vaig comentar que, pel que fa a l’ús social, som a només dos punts i mig de caure per sota del percentatge que la sociolingüística considera irreversible, cosa que, si la davallada persisteix, i tot indica que sí, la llengua esdevindrà residual en només una generació. Una generació són vint-i-cinc anys. La part bona és que encara som a temps de salvar-la. La qüestió és si realment la volem salvar i què estem disposats a fer per reeixir en l’esforç. Amb el Govern és obvi que no hi podem comptar. Ni amb el Govern ni amb els seus socis a l’ombra (ERC i Comuns). Ja hem vist el menyspreu que ha merescut el tema de la llengua en l’aprovació de pressupostos i l’escarni i l’espanyolització que fan d’Antoni Gaudí –Reus inclòs– i de tot el que hi té a veure.

En el decurs de la conversa, el president Pujol em va explicar el cas d’una família catalana, de Premià de Dalt, que va decidir iniciar una nova vida al Canadà. Sabien anglès, llengua que consideraven un requisit bàsic de la decisió, i se n’hi van anar. Però un cop aterrats a Montreal els van dir que per més que l’estat fos el canadenc, aquell país era el Quebec, i que la llengua pròpia del Quebec no era l’anglès, sinó el francès. Una llengua que aquells catalans no parlaven. Ells, per desconeixement i sense mala fe, havien planificat el seu futur a Montreal convençuts que viurien al Canadà, i que, en virtut d’això, el fet de no parlar francès seria irrellevant. No els va passar pel cap que seria irrellevant a Ontario, a Alberta o a la Colúmbia Britànica, certament, però no al Quebec. Fins al punt que els van dir que si no parlaven francès no hi tenien res a fer. Com a turistes, sí, és clar. Tres mesos. Però no hi podrien romandre més temps. Per viure i treballar al Quebec havien de parlar francès. El francès, al Quebec, no és una llengua de segona que els quebequesos parlen “si no hi ha visites”. El francès, al Quebec, És La Llengua. No van tenir més remei que tornar a Catalunya i aprendre francès. El van estudiar, i al cap de mig any, van tornar a fer el mateix viatge. Aleshores, sí. Aleshores el Quebec els va admetre. La immigració no pot ser colonitzadora.

Com és lògic, vam parlar d’altres coses, a més de la llengua; de coses planeres, com ara els meus anys a Ràdio 4, o de persones com l’enyorat Isidor Cònsul, l’inoblidable director d’Edicions Proa, i, a preguntes del president, li vaig parlar de les meves filles i dels meus nets. Una altra qüestió va ser l’efecte que té el pas dels anys en els éssers humans. En aquest sentit, vam enraonar de la seva memòria, d’aquella portentosa memòria que tothom li reconeixia com un tret rellevant de la seva personalitat, i que ara, per raons d’edat, li fa la guitza.

Sí, va ser una conversa tranquil·la, càlida i afectuosa amb l’home que va presidir el meu país durant gairebé un quart de segle. Jo, com a independentista, vaig ser crític en aquell moment amb algunes de les decisions que va prendre. Però mai no vaig dubtar que, a diferència d’altres, que se n’omplen la boca, Pujol veritablement estimava el país i la seva llengua. Per això el pes de les coses bones que va fer supera amb escreix els errors. Són aquestes, les bones, al capdavall, les que han fet que tingui un lloc d’honor en la història de Catalunya. No només això. Crec que la seva figura s’engrandirà molt més amb el pas del temps fins a adquirir la dimensió que veritablement li correspon. En els seus anys de govern, el president Pujol va ser un estadista sense Estat. Si l’hagués tingut, avui figuraria entre els grans estadistes de la història d’Europa. I, tanmateix, ho és, perquè, com dic, tot i ser el president d’una nació sense Estat, va rebre la consideració d’estadista en molts dels estats que va visitar. Hi ha presidents que no deixen més record que el d’un dia gris, cendrós i trist. El del president Jordi Pujol, en canvi, serà un record elevat, prominent i respectuós. I també controvertit, sí. Tan controvertit, com controvertit és el record de tots els homes i dones que han transcendit el seu temps.

cultura, Espanya vs Catalunya, Feixisme, guerres, Política

Tot el que és bo i bell és espanyol

Leave a comment

Som al bell mig del mes del maig i encara arrosseguem les escorrialles del darrer intent de l’espanyolisme de convertir la Feria de Abril en una celebració catalana. Tota ocasió és bona i aprofitable quan la intenció és la de popularitzar entre els catalans la idea que la catalanitat real, la que està en contacte més estret amb la veritat, la catalanitat que, per tant, és més a prop del bé moral, és aquella que assumeix una quota d’espanyolitat, la tolera i la considera necessària per a la seva acceptabilitat. 

En aquests termes, la catalanitat presentable és aquella que s’entén a si mateixa com una identitat subalterna, de manera conscient o inconscient, com un afegitó que en cap cas pot ser aliè a l’espanyolitat, perquè l’una fa de vehicle de l’altra. És curiós, perquè aquesta darrera afirmació uneix l’espanyolisme pretesament tou de l’esquerra espanyola amb l’espanyolisme tradicionalista de la dreta. El fet és que, d’una banda o de l’altra, el nacionalisme d’estat que l’estat que ens ocupa promou s’encarrega de reconfigurar la moral per a poder reconfigurar-nos la identitat. I ho fa amb el fi últim que l’espanyolitat no només ens sembli necessària, ans també pròpia. 

Quan els acadèmics espanyols aprofiten la Feria de Abril per a parlar de “realitat”, el que fan és catalogar de fal·làcia la catalanitat despresa d’influència castellanoespanyola. Em fa pensar en una de les tesis d’en Ferran Sáez a La fi del progressisme il·lustrat, en què narra com determinades ideologies vinculen els seus plantejaments al que és natural perquè la resta de marcs ideològics sempre puguin ser assenyalats d’artifici. I té pebrots que la cosa sigui així: en això que ens ocupa, qui se serveix d’aquests paràmetres tramposos defensa que el que és natural és l’ocupació i el genocidi lingüístic i cultural que promou l’Estat espanyol. I l’artifici, doncs, és la catalanitat que no s’hi doblega. Quan l’espanyolisme d’esquerres es refereix a la Catalunya plural i diversa, el que fa és lligar la pluralitat i la diversitat a la presència espanyola i vincular la manca d’espanyolitat —o la integració total en la catalanitat— a l’aïllament, a l’amargor, a la mena de caràcter que té por del progrés. Perquè —ho veieu?— progressar també és acceptar l’ocupació espanyola. I anomenar-la pel seu nom i combatre-la és una amenaça a la convivència, una falta a la veritat, una visió retrògrada deslligada del present del món. Un present, diguem-ho tot, a què només pots accedir si et mantens espanyol a Catalunya, i si et fas una mica més espanyol en cas de ser català. 

Ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la ‘realitat’ que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé

Malauradament, aquest joc d’associacions és més efectiu del que ens pensem en molts dels nostres compatriotes. D’una manera o altra, acoblar a l’espanyolitat tot allò que per defecte s’associa al bé moral és un mecanisme que, emprat sobre un poble que fa segles que pateix repressió política, està pensat per a fer-nos sentir malament. Sembla una eina estúpida, tant xantatgista i evident que és aparentment infantil, desmuntable, però el nacionalisme de la nació d’estat està pensat per a atiar la culpa de la nació minoritzada, especialment sobre els pilars que la mantenen dempeus. “Això que fas està malament”, a la llum de les violències heretades que carreguem pel fet de ser catalans, no és una afirmació qualsevol: és una amenaça. I viure sota l’ombra de l’amenaça de manera sostinguda condueix a la mena d’indefensió apresa de què el català només pot desempallegar-se polititzant-se. Per això, també, les renúncies del procés i el desencís polític —instigat per la mateixa classe política— ens han deixat tan consumadament desarmats. 

Tot el que és bo i bell és espanyol perquè, així, tot el que no sigui espanyol serà una transgressió artificiosa, fraudulenta, pèrfida, roïna. Antinatural, en definitiva. I irreal. Aquest és el marc moral que promou l’espanyolisme a Catalunya perquè és el que els permet de mantenir els espanyols espanyols, d’aturar-ne les possibilitats d’integració i, alhora, espanyolitzar els catalans, que, incomunicats de les arrels polítiques nacionalistes que els permetrien d’oposar resistència, se sotmeten a l’espanyolització, convençuts que fan allò que és millor —sense preguntar-se per a qui és que és millor, evidentment. Només amb el propòsit d’estalviar-se la incomoditat i el preu del qüestionament. L’enèsima mostra que la cosa funciona com aquí l’he descrita és que l’Arantxa Tirado, l’acadèmica amb qui va començar a X la polèmica de la Catalunya real i la Feria de Abril, s’ha escudat de la columna d’en Daniel Vázquez Sallés adduint un “linxament”. Perquè ja ho sabeu, estimats compatriotes catalans: això que feu de contestar, i de defensar-vos, i de qüestionar la “realitat” que l’espanyolisme imposa, està malament. Porteu-vos bé.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/tot-bo-bell-espanyol-montserrat-dameson_1640611_102.html

economia, Educació, medi ambient, Política, Societat

Frenar el turisme

Leave a comment

Xavier Alegret. Barcelona, 18 de maig de 2026. 

El creixement turístic dels últims 25 anys no ha beneficiat pràcticament ningú i ha generat empobriment

Divendres es va presentar a Barcelona l’Informe Fènix, un diagnòstic cru, realista, sense mitges tintes, de la situació econòmica que viu Catalunya. El que diu és que, en el que portem de segle, el país ha prioritzat el creixement del PIB per sobre del creixement del PIB per càpita, és a dir, de la renda dels seus ciutadans, la riquesa de les famílies. El PIB ha pujat molt, però, com que la població s’ha disparat, el que toca a repartir per cada català s’ha estancat.

Tots ho notem cada dia. Llegim notícies que diuen que Catalunya creix més que Espanya i que la mitjana de la Unió Europea, però costa més que abans arribar a final de mes. Els preus s’han disparat, però els salaris no. El transport públic encara s’ha moderat, però el privat cada dia és més prohibitiu, tant pel preu dels vehicles com dels carburants. I si parlem d’habitatge, llogar és car i molt difícil, perquè els topalls estan reduint l’oferta, i per comprar cal donar una entrada a l’abast de molt pocs, a més dels impostos.

Modest Guinjoan, Xavier Cuadras Morató, Miquel Puig, Xavier Roig, Guillem López Casasnovas, Jordi Galí i Jaume Ventura són els autors de l’estudi, que coincideix amb la tesi del llibre del primer d’aquests economistes, Créixer o progressar. La causa de la situació actual és l’aposta per sectors de baixa productivitat, que aporten poc valor afegit i que, per tant, paguen baixos salaris. Principalment, el turisme.

Fènix parla de “sectors altament subvencionats”, que són aquells on els salaris són tan baixos que no aporten prou retorn fiscal per a pagar els serveis públics dels ciutadans que els perceben. Que n’hi hagi alguns no és el problema, el problema rau en el fet que s’hi hagi apostat quan no era necessari, quan per crear aquests llocs de treball, com en el turisme, has d’importar treballadors. I, a més, els beneficiaris són els turistes. No té cap sentit.

L’informe proposa mesures immediates per canviar el model productiu i aconseguir que el creixement econòmic es traslladi als ciutadans. I és que tot i aportar una diagnosi poc encoratjadora, el rerefons és d’esperança. Es diu Fènix en referència a l’au ressorgida de les cendres, símbol de renaixement. Una de les mesures més clares que posa sobre la taula és reduir el turisme.

Parlar de decreixement és un tabú. En aquest cas, es tracta de fer-ho en un sector concret, amb l’objectiu que el resultat sigui positiu. I és més fàcil del que sembla. Els economistes ho van explicar molt bé. El creixement turístic dels últims 25 anys no ha beneficiat pràcticament ningú i ha generat empobriment. Per atendre els milions de turistes que hem sumat, hem hagut d’anar a buscar els treballadors a fora, tensionant així el sistema de salut, l’educació i el mercat de l’habitatge. I amb els salaris, no pagues aquests serveis. Beneficia els nouvinguts, és clar, i els turistes. Però, al marge d’aquests, a alguns empresaris i para de comptar.

Cal frenar aquesta bogeria turística. No només per les molèsties que provoca al centre de Barcelona i a les zones turístiques de Catalunya, sinó perquè ens està empobrint. I no pot ser que el turista sigui subvencionat, cal que pagui més. Per un costat, salaris més alts. I per l’altre, més impostos. L’IVA reduït només fomenta el turisme de masses. I l’impost de les estades en establiments turístics s’ha de pagar arreu i s’ha d’utilitzar per cobrir les externalitats que provoca el fenomen, des d’infraestructures a serveis públics, no per a fer promoció turística per rebre encara més visitants, perquè llavors estem fent un pa com unes hòsties.

Malgrat que l’informe dibuixa un escenari i un horitzó, negres, la seva presentació és una bona notícia: per fer bé les coses cal un bon diagnòstic. Està ben sustentat i compta amb suports de primer ordre en l’àmbit acadèmic, començant pel degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Carles Puig de Travy, que va seguir la presentació en primera fila. També ho van fer empresaris i alguns polítics, però pocs, i de l’oposició, com Agustí Colomines i Joan Canadell, tots dos de Junts per Catalunya.

Més cridaner –però no necessàriament sorprenent– va ser l’absència en la presentació de membres del Govern i del PSC, font i tot d’ERC, que també està a l’oposició, malgrat que un dels autors de l’informe va ser regidor del partit a Barcelona i alt càrrec del departament d’Economia amb Pere Aragonès. No es va convidar polítics, només els membres de la Comissió d’Economia del Parlament, però només va anar-hi el de Junts, Canadell. I l’acte era obert a tothom.

No sé si l’absència es deu al fet que ja tenen clar el diagnòstic, a què no el comparteixen, a desinterès o no hi van anar per no sentir-se interpel·lats. Si és la primera opció, no sé què esperen a aplicar les respostes. Si és la segona, tenim un problema del model de país que volen els nostres governants. I si és alguna de les dues últimes opcions, no estan a l’altura del que necessitem per recuperar la Catalunya que era un dels referents econòmics i industrials del sud d’Europa.

El dubte és si els nostres polítics estan a l’altura del que necessitem per recuperar la Catalunya que era referent econòmic i industrial

https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/opinio/frenar-turisme-xavier-alegret_1640989_102.html

Espanya vs Catalunya, Història, Política

«Catalunya continua sent vista a Espanya com l’enemic interior»

Leave a comment

Josep Pich, historiador.

Publicat el 07 de juny de 2025

La catalanofòbia és una constant de la història d’Espanya. De Josep Benet a Francesc Ferrer i Gironès, de Josep Fontana a Antoni Simon, hi ha estudis rigorosos que la documenten de manera sistemàtica. No és cosa d’ahir. Des de la vehemència en els atacs a la llengua —el darrer, en l’oposició a l’oficialitat a Europa o les bravates d’Isabel Díaz Ayuso a la conferència de presidents— a les obres de Sixena, passant per la repressió contra el sobiranisme, sembla un senyal d’identitat de l’Espanya més rància.

Josep Pich Mitjana (Manresa, 1967) és historiador i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctor amb una tesi sobre Valentí Almirall, deixeble de Josep Termes, és un especialista en federalisme. Acaba de publicar Catalanofòbia. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions), un treball acadèmic on furga en les causes del fenomen. Hi conversem al campus de la Pompeu. 

De la catalanofòbia se n’ha escrit molt. Què és el que aporta el seu llibre?
L’únic llibre comparable al que acaba de sortir és el que va publicar per Ferrer i Gironès, Catalanofòbia. Amb una diferència cronològica perquè ell comença el 1714 i acaba als inicis del segle XXI. Jo començo el segle XVII i acabo el 2024. La major part dels llibres d’aquesta temàtica se centren en el segle XX, que és quan hi ha més informació. 

Per què el XVII?
Doncs perquè fins aleshores, d’alguna manera, existeixen les Espanyes. Funcionava el sistema polisinodial, que vol dir el govern dels territoris per consells, el Consell de Castella, el de la Corona d’Aragó, el de les Índies… Em semblava important començar el segle XVII perquè hi ha la Guerra dels Segadors. L’imperi espanyol rep dos cops molt forts amb la revolta de Portugal, que s’independitza, i Catalunya. Els catalans s’adonen que no tenen prou força per vèncer i busquen l’aliança de França, que demana l’annexió, mantenint les seves llibertats. Voltaire parlarà de Catalunya dins França com un protectorat més que d’una regió. 

Això acaba amb el Tractat dels Pirineus.
Sí, el 1659, que implica la divisió de Catalunya. Durant la guerra de Successió, que no és per la independència de Catalunya, sinó perquè els catalans tinguin més pes dins de l’imperi espanyol. Els catalans estan aliats amb anglesos, holandesos i portuguesos. De fet, participen en la conquesta de Gibraltar. Encara avui hi ha una badia dels Catalans. Pel nacionalisme espanyol, Gibraltar és espanyol, tot i que tots sabem que si els gibraltarenys triessin no ho voldrien ser. Hem sentit mai que el Rosselló i Perpinyà és Espanya? 

“La Guerra de Successió no és per la indepèndència, sinó perquè els catalans tinguin més pes en l’imperi espanyol, de fet, participen en la conquesta de Gibraltar”

En fi, a mi em semblava rellevant començar pel segle XVII. Com ho és l’informe que el comte-duc d’Olivares escriu a Felip IV, on utilitza una metàfora que m’agrada: els regnes de vostra majestat vostre regne és una gran capa feta de materials luxosos diferents entre ells, però el seu objectiu de cada bocí no és engrandir la capa sinó que sigui del seu propi material. És el xoc entre dos models d’Espanya, que duran a les rebel·lions de 1640. La Guerra dels Segadors acabarà amb la pèrdua del 10% del territori, que passa a França, mentre que la resta de Catalunya torna a Espanya, que accepta mantenir les institucions catalanes, que arribaran amb sotracs fins al 1714.     

La seva tesi és que l’origen de la catalanofòbia són els dos models antagònics d’Estat-Nació. 
Exacte. Espanya en singular o Espanyes en plural. Ho han dit acadèmics com Josep Fontana i Antoni Simó, que el problema de tot plegat és que els catalans som l’enemic intern d’Espanya. El fruit d’això és la catalanofòbia. Unes tesis sobre l’enemic interior que Carl Schmitt va teoritzar durant l’Alemanya nazi. 

Josep Pich Mitjana
Josep Pich Mitjana, durant l’entrevista amb NacióHugo Fernández Alcaraz

Anticatalanisme i catalanofòbia són el mateix?
No, l’anticatalanisme es refereix al rebuig al moviment catalanista, el naixement del qual podem situar a finals del XIX. Jo el situaria cap al 1880, quan es fa el Primer Congrés Catalanista. Per altres pot ser el 1892, amb les Bases de Manresa. Però la catalanofòbia afecta tots els catalans i és molt anterior a l’aparició del catalanisme. Pensem en el que deia Quevedo dels catalans: “Es el catalán el ladrón de tres manos”, que és del segle XVII.    

La dialèctica amic/enemic està en la base de la raó d’estat espanyola?
No ho dic jo, ho diuen els professors Simó i Fontana. Si m’ho pregunta a mi, jo penso que sí. Sense aquesta visió amic/enemic, com es pot explicar el que està passant amb les obres de Sixena? Si parlem objectivament, era una església cremada, unes pintures que s’haguessin perdut, un historiador les recupera, les salva i arriben a l’actualitat en perfecte estat. Però és que al Prado també n’hi ha i ningú s’ha mobilitzat per recuperar-les. En canvi, les que hi ha aquí s’han d’arrencar encara que es facin malbé.

La idea d’Espanya es basa encara a veure Catalunya com un enemic interior?
Li respondré amb algunes preguntes. Com és que encara no s’ha culminat el corredor mediterrani? Com és que un article de la Constitució, el 145, prohibeix la federació entre comunitats autònomes? I, en canvi, una disposició transitòria obre la porta a una hipotètica fusió entre bascos i navarresos en una única comunitat. O que es preferís que Endesa fos abans alemanya que catalana.     

Diu que la catalanofòbia és el gran fenomen de masses de l’espanyolisme. Potser l’únic.
Això apareix en el llibre en boca d’un estudiós andalusista que es diu Javier Pulido. De fet, és l’únic text escrit fora de Catalunya que he trobat que parli de catalanofòbia. 

Esmenta molt el 1898, l’any de la pèrdua de Cuba i Filipines, com una inflexió de la catalanofòbia. 
Sí, és el que també defensen Ucelay Da Cal i Xavier Casals, que expliquen que el nacionalisme espanyol d’extrema dreta sorgeix aleshores. Ara acceptem tranquil·lament que Cuba era una colònia. però si ens posem al segle XX, les tres principals ciutats espanyoles eren Madrid, Barcelona i l’Havana. Les úniques amb més de mig milió d’habitants. La historiografia cubana ho veu diferent, però tinc arguments per defensar que sense l’entrada dels Estats Units a la guerra, Cuba no s’hagués independitzat en aquell moment. Perquè no estaven guanyant la guerra. 

De fet, Cuba s’independitzarà no d’Espanya sinó dels Estats Units el 1902. Quan se signa la pau entre els Estats Units i Espanya a París, s’indemnitza Espanya, a qui li compren la sobirania de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Quatre anys després, Cuba s’independitza gràcies a l’Esmena Platt, que atorga als nord-americans poder absolut sobre l’illa. Realment, Cuba assoleix la independència real amb Fidel Castro. Puerto Rico encara és un estat lliure associat. I Guam és una cosa estranyíssima: territori nord-americà que no forma part de la unió federal. 

“La pèrdua de Cuba és l’origen d’un nacionalisme espanyol d’extrema dreta i no estan disposats que allò torni a passar”

I la catalanofòbia es radicalitza aleshores?
Tornant a Ucelay i a Casals, ells han investigat el primer feixisme espanyol, que neix a Barcelona, entorn del Casino Militar a la plaça de Catalunya. Són un grup de militars que han estat a Cuba i Filipines. Aquest “partit militar” té la sensació que el que han vist a Cuba ho estan tornant a veure a Barcelona. No estan disposats que això torni a passar. Aquest és l’origen d’un nacionalisme espanyol molt violent d’extrema dreta.

Josep Pich Mitjana
Josep Pich Mitjana, durnat l’entrevista amb NacióHugo Fernández Alcaraz

La catalanofòbia ha evolucionat o es manifesta d’igual manera? 
Home, sí. Un dels moments àlgids de la catalanofòbia és el franquisme. No cal recordar el cas de Luis de Galinsoga i el seu crit “todos los catalanes son una mierda” quan un dia entra en una església i veu que es fa missa en català. És l’any 1959. Això ha evolucionat, però no ha desaparegut. Recordem l’anterior cap d’estat quan va dir que l’espanyol no havia estat mai una llengua d’imposició. O quan Felipe González, quan s’estava negociant el concert solidari, va dir que no s’havia de cedir a “l’extorsió de minories en extinció”. A quina minoria en extinció es refereix?   

Al final del llibre, assenyala que Catalunya no ha sabut apamar sempre la complexitat de les relacions internacionals. Que històricament Europa no ens ha mirat gaire.
Home, qui ens va ajudar quan vam perdre el Rosselló i la segona capital en importància? Ens van incentivar a entrar en la guerra de Successió el 1706 i el 1713 els aliats ens van bandejar. Jo defenso i ho mantinc que, davant dels que creien que el llenguatge crea la realitat, els fets han demostrat ser més tossuts. Si el llenguatge creés la realitat, seríem independents. El relat ajuda a mobilitzar i potser a obtenir bons resultats electorals, però no canvia la realitat.     

Malgrat tot, vostè deixa la porta oberta a una possible Espanya autènticament federal… 
No ho sé. A mi m’han demanat l’opinió dues vegades. Una va ser el 2010, quan Miquel Caminal em va demanar de fer un article conjunt. Estàvem a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional. Ell havia estat un dels redactors de l’Estatut del 2006. Vam fer un article que es titulava “Federalisme i catalanisme”, on dèiem que Espanya no era una federació, però que ho podia ser, que el que deia Ortega sobre la conllevancia -que volia dir de no matar-nos entre nosaltres- no era un model. Calia buscar una via de solució i nosaltres proposàvem un federalisme de veritat. Acabàvem dient que si l’entesa no era factible, una sortida era la independència, pactada. Això ho defensava el 2010 i ho continuo defensant.

I amb posterioritat al 2010, algú li va demanar un criteri?
Jordi Sánchez va dir que el procés s’havia acabat el 2022. Bé, durant aquests dotze anys ningú em va demanar res. Però he escrit aquest llibre perquè si la història serveix d’alguna cosa és per no cometre els mateixos errors. Crec que ha quedat demostrat que la comunitat internacional no mourà un dit per nosaltres, que la Unió Europea no té gens d’interès en què Catalunya sigui independent.

“La Constitució permet que comunitats riques com el País Basc i Navarra tinguin concert, i no hi ha bascofòbia”

Intentàvem construir estructures d’Estat. Però Espanya és un Estat. Té un exèrcit, una diplomàcia i uns aliats. Ells no han de construir res. La Constitució espanyola té coses curioses. Permet que el País Basc i Navarra tinguin concert econòmic. Un concert que beneficia molt dues de les comunitats més riques. Aquí ni solidaritat ni punyetes. No aporten un euro a la solidaritat i no hi ha bascofòbia. Si els bascos fossin independents, perdrien diners. 

És pessimista sobre el nou finançament?
A mi em va sobtar molt el que va dir Emiliano García Page [president del PSOE de Castella-la Manxa] quan es va conèixer l’acord sobre el finançament, quan va dir que la riquesa dels catalans és de tots. Reflecteix molt bé la catalanofòbia. No és que hàgim de ser solidaris i ajudar, és que els nostres guanys no són nostres. És la idea que Catalunya és egoista i això genera catalanofòbia

Pep Martí i Vallverdú. Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d’Església. Abans, havia treballat a l’Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d’Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d’Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d’entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.

https://naciodigital.cat/politica/josep-pich-historiador-catalunya-continua-sent-vista-a-espanya-com-lenemic-interior.html

    economia, Església Catòlica, família, medi ambient, Política, Societat

    Xifra rècord dels llegats solidaris a Catalunya

    Leave a comment

    El Col·legi Notarial de Catalunya avança les herències concedides a ONG laiques i entitats religioses el primer semestre. Són 102 milions d’euros el 2025, el doble que en tot el 2024

    Solidaritat en augment. L’any 2024 es van comptabilitzar un total de 201 herències a Catalunya, en les quals els testadors van incloure com a beneficiàries a una o més entitats socials, sumant un total 56.731.903 euros, segons ha informat aquest divendres el Col·legi Notarial de Catalunya,en motiu del Dia Internacional del Llegat Solidari, que se celebra el 13 de setembre. S’informa que l’import econòmic d’aquestes herències és la xifra més alta registrada en els últims cinc anys, alhora que va augmentar un 50% respecte a 2023.  A més, s’avança que durant el primer semestre de 2025 s’han registrat 104 llegats solidaris, el contingut dels quals suma un total de 102 milions d’euros, el doble que el valor total dels llegats de 2024.

    En concret, les dades de l’Observatori Notarial de Catalunya mostren que l’any passat va haver-hi un total de 61.824 herències en el territori català, de les quals només un 0,3% contenien llegats solidaris, un percentatge que es manté estable en els últims anys. D’altra banda,  s’informa que Catalunya va concentrar l’any passat el 16% dels llegats solidaris autoritzats a l’Estat espanyol, on es van comptabilitzar un total de 1.194. Respecte al seu import, la comunitat catalana va representar el 17,4% del total recaptat en l’àmbit estatal, amb un total de 324.502.935 euros.

    Principals destinataris

    Quant als destinataris, els llegats solidaris poden disposar-se a favor d’entitats benèfiques, entitats religioses, ONG o fundacions. L’any passat, el 53% van ser per a ONG laiques: 117 amb un valor de 31.148.497 euros. El 47% restant, 103, es van destinar a institucions religioses, amb un valor de 25.583.405 euros. Es precisa que un mateix testament pot contenir tots dos tipus de llegats solidaris.

    També s’exposa que els llegats solidaris corresponen tant a testaments recents com a altres formalitzats fa anys, i es fan efectius després de la defunció del testador, moment en què s’activa l’herència i poden ser comptabilitzats.

    José Alberto Marín, degà del Col·legi Notarial de Catalunya, ha destacat que “a pesar que les xifres de llegats solidaris es mantenen estables, el seu impacte social és rellevant i cada vegada existeix una major sensibilització gràcies a la difusió de campanyes informatives”.

    Quant al perfil dels qui trien aquesta opció, Marín ha afegit que “es tracta tant de persones sense descendència directa que desitgen donar un destí social als seus béns, com de ciutadans amb família que opten per reservar una part de la seva herència a entitats que reflecteixen els seus valors”.

    A Catalunya, bona part de les persones que moren tenen testament fet (un 80%). Això no obstant, en un 16% dels casos, els hereus renuncien a acceptar l’herència perquè els deutes i els impostos a pagar superen el patrimoni.

    https://www.elnacional.cat/ca/societat/xifra-record-llegats-solidaris-catalunya-102-milions-euros-2025-doble-tot-2024_1483481_102.html

    Església Catòlica, Feixisme, guerres, Història, Política, Religió

    ” Muchos obispos son neofranquistas “

    Leave a comment

    Hilari Raguer,monje del Monasterio de Montserrat e historiador. Entrevista La Vanguardia, 11 octubre 2007

    Tengo 79 años. Nací en Madrid, pero al año volvimos a Barcelona, donde me crié. Soy monje en Montserrat desde hace más de cincuenta años. Fui antifranquista, y soy demócrata y nacionalista catalán. ¿Dios? No lo tengo en el bolsillo, ando buscándolo. Las próximas beatificaciones de sacerdotes españoles son injustas e inoportunas

    Monje? ¿Historiador?¿Qué fue primero?

    Monje. Desde niño tuve vocación religiosa…, pero me decidí tras la huelga de tranvías de marzo de 1951.

    ¿Qué pasó ese día?

    Me detuvieron y me encarcelaron siete meses en el castillo de Montjuïc…, y allí descubrí algo.

    ¿Qué?

    Que era yo más libre que mis carceleros. ¡La libertad es ajena a circunstancias externas…! Allí reflexioné, oré, y supe que si podía estar allí, bien podría ser monje.

    ¿Y por qué eligió Montserrat?

    Sabía que allí no me afearían mi catalanismo.

    ¿De qué se le acusaba?

    De “ultraje a la nación española y al sentimiento de su unidad”.

    Tremendo. ¿Qué había hecho?

    La policía me paró en la calle, y yo llevaba una carta que estaba escribiendo a amigos socialistas belgas: “Vosotros que habéis sufrido la opresión española y nazi tenéis que saber lo dura que es la opresión franquista en Catalunya”, les explicaba. Y yo era alférez de milicias universitarias…

    ¡Para haberle fusilado, vamos!

    Iban ya a formarme consejo de guerra sumarísimo cuando un tío mío sacerdote logró interceder, y se suspendió. Después de Montjuïc, cumplí dos años de arresto domiciliario.

    ¿Tiene usted recuerdos de la Guerra Civil?

    Recuerdo los bombardeos. Y que rezábamos el rosario mientras esperábamos a Franco, temerosos de ser asesinados por las patrullas anarquistas, por ser católicos.

    Y Franco llegó.

    Y el alivio duró bien poco: en seguida conocí el falangismo chulesco de los franquistas. Franco desató una sangrienta represión que la Iglesia española bendijo.

    Hablaban de “cruzada”, ¿no?

    Fue cosa de la jerarquía eclesiástica española. ¡El Vaticano jamás concedió al franquismo carácter de cruzada! El Papa Pío XI repudió los excesos (usó esta palabra) franquistas durante la guerra, y receló de que los obispos españoles se alineasen en un bando.

    ¿Qué les proponía el Papa?

    Paz y reconciliación. Pero la Iglesia española optó por la beligerancia. ¡Los capellanes de las cárceles franquistas fueron terribles!: insultaban a los presos, les decían que eran indignos de la clemencia de Franco… Se vengaban de las checas, de las matanzas de curas…

    Pero el mandamiento cristiano es perdonar. El episcopado español debería hacer algo que todavía no ha hecho: ¡pedir perdón por su complicidad y su silencio con la represión franquista !

    ¿Lo hará algún día?

    Sería un milagro.

    ¿Por qué dice eso?

    ¡Porque el episcopado español mantiene la ideología franquista!

    Contundente afirmación.

    El episcopado español aún identifica amor a la patria con amor a una ideología determinada. Si hoy critica la asignatura de educación para la ciudadanía ¡es porque preferiría una educación para la ciudadanía franquista!

    No tiene pelos en la lengua.

    Soy historiador.

    ¿Aprueba usted la ley de memoria histórica?

    Sí. Y considero que debería honrar también la memoria democrática, es decir, la memoria de todos los opositores de la dictadura, entre los que hubo movimientos católicos, escuelas religiosas catalanas…

    Y se deberían condenar también los asesinatos de curas, ¿no?

    Sí, pero… sabiendo que aquellos crímenes no los ordenó la autoridad máxima, mientras que los crímenes de la represión franquista sí eran órdenes de Franco, la autoridad máxima.

    El Papa beatifica a casi 500 de aquellos mártires el día 28…

    Estoy en contra. Es un acto injusto y equivocado: injustificable desde la óptica teológica e inoportuno desde la sociopolítica.

    Arguméntelo.

    Mártir es alguien asesinado a causa de su fe cristiana. Y no fue el caso de aquellos religiosos.

    ¿No?

    No: el clero venía asociándose a la derecha tan estrechamente, que Iglesia y derecha eran ya términos sinónimos para la gente. ¡A aquellos religiosos los mataban por pugna política, no por su fe cristiana! No son mártires, pues.

    Ay, si leen esto en la Cope…

    Pues esto ya lo dijo hace años monseñor Díez Merchán…, y eso que sus padres habían sido asesinados por los rojos.

    ¿Por qué dice que son inoportunas estas beatificaciones?

    Porque encima el episcopado español sugiere que son víctimas de la República, al incluir a asesinados en 1934. ¡Trampa!: la República reprimió a los sublevados que ese año mataron a religiosos.

    ¿Por qué la Iglesia alienta esas beatificaciones?

    No lo hizo Pío XI, al que Franco se lo pidió. El anticomunismo de Juan Pablo II abrió procesos.

    ¿Qué le parecen las emisiones de la Cope?

    Lo que se dice desde la Cope ya es grave, pero que el episcopado español no lo impida ¡es gravísimo!

    Son mucho más violentas las palabras de Jiménez Losantos que la quema de unas fotos del Rey…

    Que es un acto poco edificante.

    Forma parte de la libertad de expresión.

    ¡Ojalá toda la violencia se limitase a actos así! Mire, reprimirlos no producirá otro efecto que multiplicarlos.

    DESDE LOS ARCHIVOS VATICANOS

    Habla con precisión, claridad y serenidad pasmosas, sin encenderse. Con nombres y fechas. Con una ponencia sobre El Vaticano y la Guerra Civil, Hilari Raguer ha inaugurado el curso del Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Es uno de nuestros mejores conocedores de los archivos vaticanos, a los que acude a medida que se abren áreas de consulta, y así ha documentado las tensiones entre el Vaticano y Franco. En su próxima visita confía en encontrar datos sobre el paradero del obispo Irurita: “No fue asesinado en 1936, porque en enero de 1939 me consta que estaba vivo”.

    cultura, Educació, Església Catòlica, Política, Religió, Societat

    Déu i la batalla cultural

    Leave a comment

    Encara hi ha dubtes sobre si la representació a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París feia referència al Sant Sopar o a Le Festin des dieux. El fet és que, d’entrada, per a molts cristians va ser interpretat des de la referència de l’Evangeli, i l’organització dels JJOO s’ha vist obligada a demanar disculpes. Sempre que l’opinió pública —catalana o internacional— s’embardissa a la discussió entre llibertat d’expressió i ofensa religiosa —i ara penso en el cas de la Mare de Déu del Rocío, també—, em fa la sensació que n’hi ha uns quants que quedem al mig del sandvitx.

    Som catòlics, però el crit al cel caricaturesc de determinats sectors ens fa sospitar que els escarafalls no ens fan cap favor. Pensem que sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat possible, però estem una mica cansats que allò que ens fa de centre i estructura les nostres vides sempre sigui la broma fàcil. Hi diríem alguna cosa, potser, perquè pensem que tot plegat fa una mica de llàstima i no inspira cap idea de grandesa, però no acabem d’entendre ben bé a qui afavoriria la nostra crítica, ni si, com a cristians, això és el que ens toca fer. És a dir, fins a quin punt pujar al carro de les mans al cap ens fa servei en tots els sentits. Personalment, no vull córrer el risc de criticar que es fa comèdia de la meva fe de manera reiterada i acabar convertint-me en un còmic amb vocabulari bel·licista. Amb tot, tampoc vull pensar que em faig un escut de covardia. O que, alçant la veu per això i no per tota la resta —essent “resta” qualsevol camp en què els cristians hi tinguem alguna cosa a dir—, encarno la pitjor de les hipocresies.

    Contradiccions lògiques i tensions morals a banda, arran de la paròdia de la cerimònia d’obertura de París, els cristians —els catòlics, en el cas de qui us escriu— vam poder comprovar com, des de dins de les nostres files —unes files extenses i plurals, val a dir—, tot plegat es rebia de seguida amb la paraula satanisme a la boca. Semblava que rere tota la pompa —més o menys justament— indignada, no hi havia ni una engruna d’esperança, ni una engruna de fe, ni una engruna d’afany transformador des d’una situació que, una vegada més, ens pintava com els passerells del món. Em va semblar que tots aquells atacs de dignitat no eren més que l’expressió d’una incapacitat per capgirar el menyspreu terrenal, quan, en realitat, aquest hauria de ser el nostre mòbil de cor, bo i sabent de cap que mai no ho aconseguirem del tot.

    Que una part del món rebutgi els seguidors de Crist és com ha de ser, perquè és una expressió de la llibertat que Déu ens dona, i està escrit: “i tothom us avorrirà per causa del meu nom”. L’episodi de la paròdia a la cerimònia d’obertura dels JJOO, però, i la resposta que va rebre des de diversos sectors, era un escenari perfecte per entendre com es fa servir el cristianisme —sobretot el catòlic— de punta de llança d’una batalla cultural que no acaba de ser ben bé la nostra. O que no acaba de ser ben bé l’única. Costa pensar que tot plegat no és producte de la polarització de la societat nord-americana i de l’exportació de lluites —sobretot, contra tot el que és considerat “woke”— que ha comportat. En aquesta batalla cultural que sembla que fa de sotabosc de tot, hi ha a qui es mira el catolicisme amb ulls amables en la mesura en què pot associar-lo a un puntal ideològic i polític concret. De tot això aquí n’assaborim les escorrialles, però dins de l’Església catòlica nord-americana està esdevenint un conflicte que posa en perill el caràcter universal i la convivència dels diferents caràcters catòlics. De fet, l’advocat catòlic Tim R. Busch explicava a la revista jesuïta America que es dedica a fer sopars amb gent amb qui, per caràcter religiós, potser no hi tindria res en comú, però ho fa amb la intenció de recosir desavinences i revalorar la idea que l’Església és una casa amb moltes estances. 

    La “batalla cultural” és una lluita política a la qual em sembla que gran part dels catòlics s’està deixant arrossegar, perquè els fa sentir que poden formar part de les discussions del món sense ser rebutjats. Prendre aquestes discussions tal com venen, però, tensa la institució de què formem part i, per tant, perjudica el conjunt del catolicisme. Esdevenint interessadament una eina més de la polarització política, no serem més que un think tank al servei del que és mundà. De fet, fins i tot les posicions que en aquesta onada polaritzadora serien contràries al catolicisme caricaturitzat, això és, al que fa servei a l’onada reaccionària, se n’aprofitaran. A tall d’exemple, fa uns dies, l’exdiputat de la CUP Pau Juvillà citava un tuit sobre l’informe d’abusos dels jesuïtes amb un: “mengen pernil?”. Ingènuament, sembla que una cosa no tingui a veure amb l’altra, però assumint que els catòlics som tots al costat reaccionari del tros d’història que ens ha tocat viure i que, en conseqüència —fent un triple—, tenim una posició concretíssima sobre la immigració musulmana, fa sentit.

    En l’escarafall al voltant de l’ofensa hi ha una posició còmoda amb aquest utilitarisme ideològic groller, i aquí és on rauen les sospites i les contradiccions que experimentem els qui ens trobem al mig del sandvitx. Deia fra Reginald Garrigou-Lagrange, dominic: “L’Església és intolerant en els principis perquè creu, però és tolerant a la pràctica perquè estima. Els enemics de l’Església són tolerants en els principis perquè no creuen, però són intolerants a la pràctica perquè no estimen”. Em va fer pensar que, sense fe,  no hi ha amor que ens faci tolerants a la pràctica ni intolerància en els principis que faci sentit. Essent una eina ideològica al servei de les batalles del món, esdevenint una posició política més i atenent només una part de la moral que se’ns assumeix, ens buidem a nosaltres mateixos de la missió sobrenatural a què estem cridats com a part de l’Església, això és, com a fills de Déu conscients. Si el nostre vincle amb l’opinió pública és només el de reaccionar desmesuradament davant de l’ofensa, ens tenen exactament on ens volen. Segles de pensament cristià, de conversions, de miracles i de vides entregades a l’única cosa que és gran de veritat, reduïts a una victòria moral a Twitter. Una catalana manera de fer.

    Mentre divendres al vespre volaven acusacions d’un costat i de l’altre, declaracions de polítics d’arreu del món i comentaris abrandats, una influenciadora catòlica espanyola a qui segueixo, la Carlota Valenzuela (@finisterreajerusalen a Instagram), va llençar una pregunta pública des de les seves instastories que em va ajudar a prendre distància de la situació i a reendreçar pensaments, a tornar al centre. La noia de Granada mirava a càmera i preguntava als seus seguidors: “Què creieu que hauria pensat Jesús, veient la paròdia del Sant Sopar?”, “com s’hauria sentit?”. Em va semblar que aquest era el tall, la diferència entre pujar a cavall de l’escaramussa política i reconduir una situació incòmoda cap a l’espiritualitat de nou per fer-la una cosa pregable, per fer-nos un bé. Per posar-nos a les mans de Déu i no a les mans del món, en definitiva: aquesta és una aposta valenta i incorruptible per sortir d’una espiral d’ira pública que és immobilitzant, improductiva i que als catòlics se’ns pot acabar girant en contra.

    https://www.elnacional.cat/ca/opinio/deu-batalla-cultural-montserrat-dameson_1260950_102.html

    cultura, Educació, Església Catòlica, Espanya vs Catalunya, Feixisme, Història, llengua catalana, Religió

    Una fe, dues llengües

    Leave a comment

    Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps.

    Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps. Partim de la informació que proporciona el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, realitzat l’any 2023 pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

    Sobre la llengua de celebració dels actes religiosos, l’enquesta mostra que els catòlics assisteixen, preferentment, als actes de culte en català i castellà (41%), seguit dels que es fan només en català (36%) i dels que es fan només en castellà (19%). Els evangèlics o protestants majoritàriament celebren en castellà (54%), seguit dels que ho fan en les dues llengües (25%) i dels que es fan només en català (14%).

    L’enquesta inclou també la pregunta sobre la llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos. A les esglésies la majoria dels catòlics es comuniquen entre ells en castellà (41%), seguit dels que ho fan en català (28%) i dels que utilitzen les dues llengües (27%). En el cas dels evangèlics, la diferència es encara més marcada: en castellà (59%), en les dues llengües (28%), i dels que es fan només en català (7%).

    Només un apunt sobre la llengua que utilitzen els musulmans a Catalunya. Com a llengua de celebració del culte islàmic: només en català (0%), només castellà (2%) i castellà i català (2%). I com a llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos musulmans: només en català (0%), només castellà (17%) i castellà i català (2%).

    El Baròmetre ofereix també dades sobre les creences religioses dels catalans pel lloc de naixement. En resposta a la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses?”, les persones nascudes fora de l’Estat espanyol són les que afirmen tenir més creences religioses (71%), segueixen les persones oriündes d’altres comunitats autònomes (59%) i, finalment, molt per sota, les nascudes a Catalunya (35%).

    Per sexes, trobem també dades molt interessants. Les dones de més de 64 anys és el grup que declara que Déu és més important a les seves vides. A l’altre extrem, se situen les dones menors de 24 anys. En el cas dels homes, els majors de 64 anys, però també els menors de 25 anys, són els perfils en què Déu és més important a les seves vides. Els homes de la franja d’edat de 16 a 24 anys són els que en una major proporció acudeixen als centres de culte (27%) amb una freqüència setmanal o superior. Mentre que només ho fan un 17% de les dones en aquesta mateixa franja d’edat més jove.

    Completem el mapa de situació amb les dades de naixements de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2023, que mostra que la fecunditat de les dones estrangeres va ser més alta que la de les dones amb nacionalitat espanyola residents a Catalunya, essent el nombre de fills per dona d’1,32 i d’1,06, respectivament.

    D’aquestes dades es pot concloure el següent:

    Actualment la pràctica catòlica a Catalunya presenta un bilingüisme relativament equilibrat pel que fa a la llengua de les celebracions, però predomina el castellà com a llengua de relació entre els fidels. En el cas dels protestants, el predomini del castellà és aclaparador.  

    Els catalans nascuts a Catalunya (categoria que inclou la immensa majoria de catalanoparlants) són menys practicants de la seva fe que els nascuts a la resta d’Espanya i molt menys que els nascuts a l’estranger. I tenen una natalitat a la baixa, que avui està a la meitat de la taxa de reposició i sense que de moment hi hagi raons objectives per a un canvi de tendència.

    Tot sembla indicar que l’actual bilingüisme imperfecte, amb les actuals tendències demogràfiques i de natalitat, es seguirà desequilibrant encara més a favor del castellà. Aquesta situació, lògicament, té moltes causes compartides amb el fenomen general del bilingüisme a Catalunya i d’altres més específicament espirituals o religioses. En tractem algunes d’aquestes tot seguit.

    D’entrada, és difícil que una llengua minoritària es conservi si la natalitat dels qui la tenen com a pròpia és d’un fill per dona, per sota de la dels castellanoparlants, que és també baixa. Crec que tampoc hi ha ajudat el posicionament ideològic dels poders públics catalans i el capgirament dels valors que ha experimentat en general la societat catalana, sobretot en el que portem de l’actual segle, període en el que ha tingut lloc la gran onada immigratòria de persones procedents d’altres cultures.

    A la Catalunya del tercer quart del segle XX que va rebre la gran onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya, molts dels nouvinguts volien progressar com els catalans d’origen; i en aquell temps de gran creixement econòmic, podien fer-ho. Això clarament facilitava la seva integració, també en l’aprenentatge i ús de la llengua catalana, malgrat que aquesta no s’ensenyava a les escoles ni era llengua oficial. A la Catalunya el segle XXI els nouvinguts que volen aspirar a progressar social i econòmicament ho tenen més difícil, i sovint s’han de conformar amb treballs de baixa retribució o a dependre dels subsidis.

    Els immigrants que han arribat aquest segle s’han trobat també una Catalunya que dona l’esquena, o directament renega de la seva tradició. Un país amb uns nous costums socials, una escola, una cultura i uns mitjans de comunicació que transmeten uns valors, una visió de la família, de la sexualitat i de la vida oposades radicalment a la pròpia dels nouvinguts, tant si són cristians com musulmans. Per això, crec que es pot dir que els nous “valors” que avui predominen a la societat catalana fan menys atractiu el “ser català” a molts dels nouvinguts. El català ara és oficial i s’ensenya a les escoles. I potser una majoria dels nouvinguts els saben o el sabran parlar més o menys bé. Però una cosa és saber parlar una llengua i l’altra cosa és identificar-se amb els que la parlen fins el punt d’adoptar-la com a pròpia per voler ser com ells.

    Pel que fa als factors pròpiament religiosos, és obvi que el catolicisme en llengua castellana avui té més vitalitat i és més creatiu que el que s’expressa en català. Part de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya, clarament la de Girona, ha tardat dècades a adonar-se’n que una part important de la renovació de l’església passa pels moviments laicals, i durant molt de temps no ha recolzat aquests moviments. Hi va haver excepcions, com la de Mossèn Gabriel Solà, que a la dècada dels 80 ja va intuir que calia promoure aquestes noves realitats eclesials, i es va esforçar perquè el Moviment de Schoenstatt arrelés a Girona. Quatre dècades després aquest Moviment és ben viu a Girona, i avui té la seu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta.

    Si l’actitud de Mn. Gabriel hagués estat la norma i no l’excepció, i els nous moviments laicals s’haguessin fet grans a les nostres pròpies diòcesis, potser avui els joves no s’haurien d’adherir a moviments que provenen de fora i que s’expressen majoritàriament en castellà, com és el cas de Hakuna. Montserrat Dameson resumia molt bé la situació referint-se a aquest moviment a l’article “Qui són els joves ultracatòlics”: “Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua” (…) “Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”.(…) L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica”.

    Avui l’actitud de bisbes i mossens respecte als moviments és més favorable. Però si l’església a Catalunya vol que els joves preguin i celebrin en català, haurà de completar el seu aggiornamento en aquests aspectes i posar-se les piles.

    Examinades algunes de les causes, queda només fer algunes consideracions sobre com es pot afrontar aquesta qüestió en el futur.

    Certament és un bé de primer ordre per a la nostra cultura que “l’església que peregrina a Catalunya” continuï celebrant i expressant-se en català. Aquesta és també una riquesa de tota l’església, i en particular de “la que peregrina a la resta d’Espanya”, la qual hauria de ser sensible a aquest patrimoni i mirar de protegir-lo i promoure’l en tots els territoris de parla catalana.

    La fe i la seva expressió és un aspecte molt íntim de la persona. A mi personalment em costa més resar en castellà. Entenc que als castellanoparlants els passi el mateix, i que el que resulta espontani a tothom és pregar i celebrar en la seva llengua materna. Però també és veritat que la societat que acull pot veure com un gest de agraïment, una virtut cristiana, que qui vingui a viure a Catalunya faci l’esforç de aprendre el català i celebrar la seva fe també en aquesta llengua.

    Crec que estaria abocat al fracàs l’intent, que no s’ha produït, d’imposar un monolingüisme eclesial català. No només no serviria per fomentar l’ús del català entre els fidels, sinó que fàcilment provocaria que una part dels fidels llatinoamericans abandonessin l’església catòlica i passessin a les esglésies protestants, majoritàriament castellanoparlants.

    A l’Església hi ha un bé de naturalesa superior que és la comunió dels fidels, el qual no pot quedar supeditat al bé de la defensa i conservació de la llengua catalana a la vida de la nostra església. En aquest sentit, i donades les circumstàncies exposades anteriorment, avui el bilingüisme a Catalunya pot ser el mitjà adequat per mantenir i créixer en la comunió a les comunitats parroquials, de vida consagrada i dels moviments.

    No veig que en les actuals circumstàncies els catalanoparlants puguem aspirar a una situació millor que la d’un bilingüisme equilibrat. Cal saber diferenciar entre els nostres desitjos i la realitat desfavorable per a la llengua catalana a l’Església que nosaltres mateixos hem contribuït a crear. Si la gran majoria de catalanoparlants porten dècades no practicant la fe cristiana, i no s’han preocupat de transmetre-la al seus fills, que ni són batejats, ni fan la primera comunió, ni es confirmen, ni es casen per l’església, ni celebren l’eucaristia…, amb quina raó poden després lamentar-se que el poble de Déu a Catalunya s’expressi cada vegada més en castellà?

    https://conversesacatalunya.cat/una-fe-dues-llengues/

    COMENTARI: Després de la lectura de l’article i veient com l’autor cedeix al bilinguisme, que tots sabem que acabarà essent monolinguisme, hauria sigut millor titular l’article “Una fe, una llengua”. És evident que l’esglesia a Catalunya cada cop s’està castellanitzant més. Però deixar que ens vagin trepitjant i arraconant la nostra llengua en els actes litúrgics, és més culpa dels mossèns, rectors, bisbes, … que cedeixen davant la pressió dels castellans.
    Aquesta postura va en conra de la Doctrina Social de l’Església.
    Sempre és la persona que ve de fora la que s’ha d’integrar a la llengua i cultura del lloc on arriba. Per què no a Catalunya?
    Cedir davant dels castellans, amb els arguments que sigui, és alinear-se amb els nacionalcatolicisme, amb el franquisme, amb tots els menystenen la llengua i cultura catalanes i que tant de mal han fet a l’Església, tant l’espanyola com la catalana.