Category Archives: Política

El Marroc planteja nous desafiaments geopolítics, més enllà de Ceuta

Migrants cross into the Spanish enclave of Ceuta, near the border of Morocco and Spain, on Tuesday, May 18, 2021. Spain deployed its military to the Moroccan border Tuesday as thousands of migrants jumped fences or swam onto European soil for the second day in a row after Rabat loosened border controls amid a deepening diplomatic spat. Morocco's loosened border watch came after Spain decided to grant entry for medical treatment to the chief of a militant group that fights for the independence of Western Sahara. Morocco annexed the sprawling region on the west coast of Africa in 1975. (AP Photo/Bernat Armangue)
Aspecte que oferia la zona fronterera de Ceuta amb el Marroc dimarts en plena allau humana, facilitada per les autoritats marroquines.  Bernat Armangue / AP

A Pedro Sánchez li van funcionar els reflexos. L’allau humana que es va produir a Ceuta entre dilluns i dimarts d’aquesta setmana per decisió de les autoritats marroquines podria haver deixat el Govern espanyol fora de combat, quinze dies després del fiasco de les esquerres a les eleccions regionals de Madrid. El KO era a prop.

Sánchez va donar l’ordre immediata de desplegar l’exèrcit a Ceuta i dimarts al matí va ­comparèixer davant l’opinió pública amb un discurs enèrgic de defensa de la integritat territo­rial del país, per després pujar a un helicòpter Superpuma de l’Exèrcit de l’Aire amb rumb a Ceuta i Melilla. No hi va haver temps mort en la resposta governamental espanyola al desafiament marroquí. No hi va haver espai per a un moment Abascal a Ceuta.

El gabinet de la Presidència del Govern es va moure amb molta rapidesa i el grup dirigent d’ Unides Podem va entendre –aquesta vegada sí– que el silenci també és un bé preuat en política. Hi ha moments en què cal saber callar. Quan el líder de Vox va arribar a Ceuta dimecres a la nit per clamar contra la “invasió” marroquina, el seu col·lega Matteo Salvini ja havia elo­giat la contundència escènica del Govern espanyol. “ Espanya (amb un Govern d’esquerres) desplega l’exèrcit a la frontera per bloquejar ingressos il·legals. Esperem notícies del Viminal” (seu del Ministeri de l’Interior italià), va escriure el líder de la Lliga.

El Marroc treballa perquè Biden no revisi la decisió de Trump sobre el Sàhara …

Washington vol que el Marroc mantingui la bona entesa amb Israel …

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210523/7475360/marroc-planteja-nous-desafiaments-geopolitics-mes-enlla-ceuta.html

¿Por qué me vigilan, si no soy nadie? | Marta Peirano | TEDxMadrid

El Estado de Vigilancia es una de las peores enfermedades que tiene una democracia

Sabemos que estamos vigilados, a través de nuestros móviles, ordenadores y cámaras. Pero no hacemos nada malo y por eso nos sentimos a salvo. Marta Peirano avisa en esta charla que es urgente preocuparse y proteger nuestro anonimato en la red. Video realizado por Daniel Goldmann y editado por Xavi Fortino. Marta Peirano escribe sobre cultura, ciencia y/o tecnología. Es jefa de Cultura en eldiario.es, antes lo fue de ADN.es. Fue la editora del blog La Petite Claudine y fundadora de Elástico, un colectivo multidisciplinar con el que co-dirigió COPYFIGHT, un festival internacional sobre modelos alternativos de Propiedad Intelectual. Fundadora de HackHackers Berlin y Cryptoparty Berlin, también es responsable de su manual, The Cryptoparty Handbook. Ha publicado libros sobre autómatas (El Rival de Prometeo. Vidas de autómatas ilustres); modelos colaborativos (Collaborative Futures); sistemas de notación (On Turtles & Dragons) y futurismo tecnológico (Futurish: Thinking Out Loud About Futures). Su último libro es El Pequeño Libro Rojo del activista en Red, una introducción a la criptografía para periodistas, fuentes y medios de comunicación. Es el único libro del mundo prologado por Edward Snowden.

Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Amb l’excepció del període de la II República, Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l’educació pública, val a dir del públic que constitueix la res publica. És una de les raons per les quals la política espanyola sempre presenta un aire de provisionalitat i de matusseria, amb independència de les formes de govern i de la competència dels governants. És un país en què se suposa que les estructures d’estat són suficients per mantenir l’economia i un cert ordre públic, sense que calgui que la ciutadania, ella mateixa, es converteixi en col·laboradora responsable de la gestió dels afers comuns.

Ara el ministeri d’Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d’aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l’art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”. És una llei que advoca per establir l’anomenat “perfil de sortida de l’alumnat”, és a dir, “què han de saber fer (subratllem) els estudiants en acabar la primària i l’ESO per tal de comportar-se com a ciutadans i futurs professionals en un món interconnectat, global i canviant”. En suma: l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l’accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s’ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica.

Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures. Cap home o dona de lletres serà competent si abans no li han ensenyat, al col·legi, grec i llatí, que també són coses difícils. I així amb tot: primer estudiar, després “fer coses”.

Comentaris

@Neus Jordi Panades  25/03/2021  Totalment d’acord!!!!!!

D@DOS PUNTO CINCO COMUNICACIÓN, SL  25/03/2021  Un discurs molt antic. Un detall i ho converteixo en tot un discurs. El neoliberalisme és que només aquests mètodes s’apliquin a l’escola privada. Mantinguem la pública ancorada en els 80’s. Això no és neoliberalisme? I cal dir que ja hi ha escoles públiques aplicant aquests mètodes i amb bons resultats. On hi veu el menyspreu a la història i la cultura? Que els l’ensenyin d’una altra manera, perquè ha de ser dolent? Perquè denostem un nou mètode? Perquè l’anterior ha de ser millor quan ha tingut uns resultats lamentables? Sí, tothom pot dir que va gaudir i aprendre molt a l’escola de la seva època, però quins són els els nivells d’educació de la població espanyola en general? Baixíssims. Parlem de cultura? Parlem de coneixements d’història de la gent educada en els sistemes anteriors? I d’ortografia? I les faltes que fa la gent de la meva generació en català i en castellà! Simples problemes matemàtics? No ho saben resoldre però tothom recorda com feia equacions de segon grau. Mètode científic? Res de res. Però de colzes tots els que es vulguin. I així anem…

Jordi Albesa Colomer  @Jordi Albesa Colomer  25/03/2021  Porto 40 anys treballant a l’ensenyament i estic absolutament en desacord amb els postulats de l’article. 

J@Josep Juliachs Coll   25/03/2021  Es fàcil escollir un fet i fer-ne categoria.  No entabani. Es fàcil afirmar sense demostrar. Primer millor que adquireixi coneixement abans d’opinar?

Jordi Ll M@Jordi Llimargas Marsal  25/03/2021  Merci. Fan falta més articles com aquest.

J  @Jj  25/03/2021  Les classes magistrals consisteixen en el fet que hi ha algú que en sap més que tu, i que està disposat a transmetre el seu coneixement. No és només aprendre el valor de la seva subjectivitat i la seva experiència, és que a més hi ha una lliçó de generositat al darrere. 

Rossegacebes  @Rossegacebes  25/03/2021  No conec a gent de recursos humans (gran nom!), però conec professors d’universitat, i sense excepció es queixen del nivell dels estudiants de primer any, que van baixant. Com si la selectivitat no fos prou selectiva, vaja.

R @R2C  25/03/2021    Per fi algú comença a posar seny i a dir veritats incòmodes en tot aquest desori de la suposadament necessària reforma educativa.

JoanDeSerrallonga  @JoanDeSerrallonga  25/03/2021   Sí i no. Aprendre coses que tenen valor és dur, sí, però no cal que resulti antipàtic: si el mestre ho fa bé, l’alumne pot gaudir i madurar aprenent coses difícils, una cosa no treu l’altra. Estem d’acord que no tot ha de ser per aplicar-ho: conèixer l’origen i evolució de l’Univers no es pot aplicar a res, però dóna una panoràmica fascinant de la vida (i això ja seria una aplicació!). Però la regla general hauria de ser que el que l’alumne aprèn li ha de per poder servir per fer coses noves (no com a formació professional!)

Carles Gil @Carles Gil  25/03/2021  He estat mestre i professor quaranta anys i hi estic totalment d’acord. Per alambinats i foscos camins suposadament progressistes, i arterosament dissimulada amb vocabulari tan especialitzat com buit, han reinstaurat la pedagogia del Sr. Esteve. 

Lyra  @Lyra  25/03/2021  Totalment d’acord,  no es pot pretendre que aprendran tot el que la humanitat ha trigat 2000 anys, ells solets, fent pastetes amb farina i aigua. Sense cap esforç ni coneixement instrumental, un fracàs total. Per ex algú hauria descobert ell solent la mecànica de la divisió si ningú li hagués explicat? O les fórmules de la física? Jo no.

M @Marc Ribas Gatius   25/03/2021  Gens d’acord amb l’opinió exposada. Hi ha coses que cal aprendre de memòria? Si. I n’aprendran. Tot s’ha de memoritzar? No, és absurd. El model ‘competencial’ ajuda a desenvolupar competències per tal que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. El model finlandès crec que està prou contrastat. No entenc que es catalogui aquest model com a neoliberal. I les matemàtiques, perquè són dures? Potser ho són quan qui les explica ho fa sense ganes, o ho ha des d’un enfoc teòric, però plantejades des d’una visió pràctica poden ser precioses. 

C @Canadenca  25/03/2021  Sr comentarista, s’ha deixat perdre mai per una ciutat desconeguda sense abans estudiar-ne la guia o mirar-ne el plànol? Faci-ho, trobo que és una experiència interessant. Si després d’haver-se deixat perdre per la ciutat desconeguda agafa la guia i el plànol per estudiar-los em sembla que descobrirà un plaer d’aprendre que encara no coneix.

S@s’Os  25/03/2021  I quin model educatiu proposaria l’autor de l’article per aquest segle XXI? Perquè val la pena recordar que el model actual respon a la realitat del segle XX, i fins i tot en part a la del XIX. I algunes coses ha canviat força des de llavors.

@Josep M2  26/03/2021  Article lamentable. Podem dir que algú “sap” una cosa si no sap utilitzar aquest coneixement? Si simplement sap recitar-lo de memòria? Senyor Llovet, els treballadors manuals no són els únics que han de saber fer. Qualsevol ciutadà responsable hauria de saber escriure, llegir un text i entendre’l,  calcular un tant per cent, dividir, raonar amb coherència lògica, detectar arguments fal·laços, distingir entre una hipòtesi i una conclusió… Miri si n’hem de saber fer de coses.

O@Oriol Bassols Colls  26/03/2021  No entenc aquesta mania dels progressistes d’anomenar neoliberal a tot allò que no sigui comunisme.

W@waterhouse  26/03/2021  La filla d’uns coneguts va anar a l’escola activa i mai va aprendre a multiplicar de memòria. Tenia uns gràfics i quan necessitava multiplicar, ho mirava. Després, de gran, quan ha necessitat agilitat mental per fer regles de tres o càlculs, mai ha pogut tornar a aprendre de memòria les taules de multiplicar. D’acord amb que es canviin algunes coses però atenció de no tirar l’aigua de la banyera amb el nen a dintre

A@Arròs A La Sorra  26/03/2021  Entenent el que diu l’articulista,  no hi estic gaire d’acord. Em sembla evident que el sistema educatiu ha de canviar de dalt a baix, i no només en continguts, si no també amb el perfil de mestres i com ensenyen.Quants no hem tingut mestres que es limitaven a llegir el llibre de text a classe?Memoritzar per se, no serveix, en general, per res (qui recorda el llistat de reis espanyols?) Després hi ha el tema de procediments: és obvi que hem de saber les taules de multiplicar, i saber multiplicar 2 xifres grans. Però quin sentit té per exemple, aprendre el procediment per multiplicar 3 xifres? Quin coneixement i capacitació aporta? 

J@Jordi Vallés Roselló  26/03/2021  Visca lo sentit comú.

Antoni @Antoni Iglesias Ramal 26/03/2021 Es difícil no està d’acord amb el què diu. Hi ha una nou mantra què diu que tota aquesta dèria d’ordinadors, mòbils, per “aprendre a aprendre”  eslògans sense continguts, farà què hi hagi un abisme entre els estudiants bons -facilitat per aprendre- i la resta. Les Autoritats han confós interessadament, forma i contingut. Tot s’ha allunya de la idea dels esforç, de posar colzes, de dedicar-hi hores.  L’educació no pot ser un joc, és necessari revisar els mètodes, però ha d’haver contingut, i aquest requereix un procés d’aprenentatge de l’alumnat. Les Universitats és queixen del alumnat què arriba, però si seguim així, d’ací a un temps, tenir-ne problemes molt seriosos. Sempre hi ha el recurs dels aprovats generals

M@Muguet  26/03/2021  Apareixen les resistències de la vella escola. Són els darrers esgüells d’un sistema que s’ha demostrat sobradament que ja no funciona. Els estudiants no aprenen bé, i no els interessa memoritzar per memoritzar. Cal mirar on som, aprendre des del present i coneixent el passat, si, però per evolucionar.  Vomitar coneixements als exàmens es inútil si l’endemà s’han oblidat. I això és així, ens agradi o no. Per tant, cal un canvi de paradigma, no sé si competencial o no, però ens cal un canvi urgent. 

R @R2C  26/03/2021  Només cal veure els comentaris per adonar-nos del mal que ja han fet els plantejaments rupturistes i esbiaixats de col.lectius progres i sindicals com Escola Nova XXI i similars. I la llàstima és que la poca implicació general de moltes  famílies en el dia a dia dels nanos els hi fa atractius aquests plantejaments del mínim esforç. Aixi ens anirà com a societat.

Bosc-sau  @Bosc-sau  26/03/2021  Per què ser crítics ja d’entrada amb un model d’ensenyament que vostè no sap com va?, qui ho diu que amb l’aprenentatge competencial l’alumnat no aprèn llatí, grec, geografia, història, filosofia, aritmètica o literatura?, per què ho afirma tot això, abans de comprovar-ho?, és l’experiència del propi alumnat el qui d’aquí uns anys ens ho dirà, si us plau, confiï més amb ells i elles, els sistemes i les lleis d’educació no han garantit mai els bons aprenentatges!, són i han estat els bons mestres i les bones professores els qui han fet possible una bona educació, la saviesa i coneixement de l’alumnat té a veure amb qui els té cada matí, cada dia i tot un any. Confiï en les mestres i no en els sistemes!

R@Roy Batty 26/03/21 Amb el covid ens hem adonat que la sanitat estava destrossada. Després ens adonarem que l’educació està destrossada. El nivell dels estudiants que entren i surten de la universitat fa vergonya.El discurs de l’educació competencial és el típic discurs demagògic, que queda molt bé, però són paraules buides.Sento llàstima pels meus fills. Sóc professor d’una universitat catalana i el meu somni és ells puguin estudiar en una universitat estrangera. 

Ros@Ros de Roja i Bru de Cuquella   26/03/2021  El coneixement dels processos es fa millor construint des del coneixement  actual cap enrere. L’únic que es necessita és adquirir instruments bàsics de llenguatge i càlcul per aprendre a fer el viatge cap a les bases -la història dels processos. Així no es fa gens avorrit el viatge, i al temps aprens metodologia per a tirar endavant. Es necessari que els mestres sàpiguen les històries dels processos. Un exemple: les qüestions “difícils” de les matemàtiques deixen de ser-ho quan un mestre sap explicar amb exemples com s’inventaren els nombres, què significa una funció derivada, una integral….. encara que se sàpiguen resoldre problemes concrets….. El llenguatge és bàsic…… els conceptes….. 

C@Coloma 26/03/21 Ja fa temps que això el senyor Bargalló ens ho està imposant a Catalunya.Ja fa temps que la Primària ho està implementant, de manera que els nois i noies estan arribant a la Secundària sense saber situar en un mapa on és el País Valencià, quan estem parlant de les variants de català. Per posar un exemple.

C@Coloma 26/03/21 Al capdavall, qui hi sortirà guanyant serà l’escola concertada i privada, que tenen més marge de maniobra o, si més no, se l’atribueixen.Per sort els meus fills ja han acabat els estudis universitaris. Planyo els pares que porten els fills a la Primària o a l’ESO a la pública.

A@Adrián26/3/21 Sóc professor de Mates, i vostè té tota la raó. L’educació per competències no ha donat, ni de lluny, els resultats que es prometien, i només s’ha imposat gràcies a rentar massivament els cervells d’una part de la nostra professió i, també gràcies a que una societat de borregos és més útil al neoliberalisme. El felicite per l’excel.lent article que ha escrit.

A@Adrián26/03/21  Pero cert, esta frase de l’article no és opinió, és un fet: “Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures.” Agradin o no, hi ha coses que no són discutibles.

https://llegim.ara.cat/opinio/educacio-competencial-llei-celaa-aprenentatge_129_3914393.html

Rodalies: Adif & Renfe de vergonya

MODEST GUINJOAN.  18 d’abril de 2021

Per coincidències de la vida, en menys d’una setmana van tenir lloc al Col·legi d’Economistes de Catalunya dos actes relacionats amb Rodalies, el servei ferroviari espanyol de proximitat a Catalunya. El primer va ser la presentació d’un Pla pel període 2020-2030, l’enèsim que es fa i que comentarem en l’article de demà; l’altre acte va ser una conferència de l’economista Josep Reyner, “Rodalies/Infraestructures: instal·lats en el dia de la marmota?”,centrada no en promeses sinó en realitats, històriques i actuals.

La conferència de Josep Reyner, com a membre del grup Economistes pel Benestar, va consistir a fer un repàs ordenat i sistemàtic de dades que m’ha semblat oportú recollir per divulgar-lo, no només entre els milions de soferts usuaris de Rodalies a Catalunya, sinó també per als no usuaris que paguen impostos i voldrien una bona administració dels seus diners. Per a uns i altres, el cas d’Adif i de Renfe és, al meu entendre, un paradigma vergonyant de la concepció territorial, econòmica i, al capdavall, política de l’Estat. Comencem per les prioritats ferroviàries i després per la metròpoli madrilenya.

Al seu dia l’Estat espanyol es va plantejar dissenyar i executar l’objectiu de vertebrar Espanya a través d’una xarxa de ferrocarril d’una alta velocitat radial. A fe que no hi va estalviar esforços. Ara és líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (3.100) i segon país del món, després de la Xina, en aquest tipus d’infraestructura. El mastodòntic projecte ha rebut un impuls d’inversió pública extraordinari en les darreres dècades que contrasta amb l’oblit a què s’ha sotmès la inversió en Rodalies (per on hi transiten el 90% dels usuaris de ferrocarril enfront del 5% de l’AVE).

Doncs bé, en els prop de 30 anys que van de 1990 a 2018, la inversió en Rodalies a tot l’Estat ha estat de 3.680 milions, mentre que l’alta velocitat n’ha absorbit 55.888. Una mitjana de 131 milions anuals, enfront de 1996 milions (anuals) de l’AVE, és a dir, per cada euro invertit en Rodalies se n’han invertit 15,2 en alta velocitat (5% dels usuaris). Una part substancial d’aquest dispendi de país no ric, sinó mal administrat, ve de fons europeus. Del transport de mercaderies per ferrocarril, pràcticament no se’n sap res, perquè quasi no existeix ni ha merescut atenció política, per bé que és crucial en la lluita que avui en dia veiem clara que cal dur a terme contra el canvi climàtic. Però demanar això a un Estat que prioritza vertebrar-se a base de trens d’alta velocitat en comptes de servir a modestos usuaris diaris del tren, és com demanar que els olivers facin préssecs.

La inversió en Rodalies no només ha estat la gran oblidada de l’administrador d’infraestructures ferroviàries (Adif), sinó que el poc que s’ha invertit ha tingut com a destinació principal a la comunitat autònoma de Madrid. En el període considerat (1990-2018) s’ha destinat a Madrid el 48% de la inversió estatal en Rodalies. La concentració no està malament per un territori d’una superfície com la mitjana d’una província catalana (8.000 km2) i una població inferior a la del conjunt de Catalunya i que representa el 14,3% del conjunt de l’estat.

A Madrid s’han obert 215 km nous de vies entre 1965 i 2018. En el mateix període, a Catalunya (com a exemple) se’n han obert 34. La xarxa ferroviària en via única representa a Catalunya una xifra escandalosament alta: el 46% de tota la xarxa; a Madrid és de l’11%. El percentatge de xarxa en via quàdruple a Madrid representa l’11% de tota la xarxa. A Catalunya és el 0%.

En la meva opinió, a remolc de la conferència de Josep Reyner d’aquesta setmana passada, Adif i Renfe representen en un àmbit molt específic (el ferroviari) una manera d’entendre Espanya i Madrid. Semblen talment peces al servei de l’únic gran projecte espanyol en el qual coincideixen històricament dretes i esquerres, que no és altre que un gran Madrid com a capital i melic del territori espanyol. Un territori sense el qual la capital no existiria, perquè si existeix és per exercir el poder sobre la perifèria. I que en l’àmbit ferroviari s’instrumenta a través de les dues societats amb seu i vocació madrilenya. Això repercuteix sobre la perifèria catalana en termes com els que hem indicat i en d’altres que tractarem demà.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-1_601718_102.html

Rodalies: Adif i Renfe de vergonya (i 2)

 19 d’abril de 2021

Ja tenim nou Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030. Benvingut! No sé quantes vegades s’han presentat plans semblants i sempre els hem rebut educadament i amb una certa il·lusió de l’“aquesta vegada sí”, es complirà.

El punt de partida de la situació actual de la xarxa ferroviària (Adif) i de l’explotació (Renfe) la va sintetitzar bé l’economista pel benestar Josep Reyner en la seva conferència al Col·legi d’Economistes de Catalunya. En l’article d’ahir hi vaig recollir algunes dades comparatives entre Rodalies Catalunya i Rodalies Madrid. Hi ha més coses que afecten la infraestructura a Catalunya. Exemples:

  • Vies antigues. Algunes de les més velles (més de 40 anys), són les que des de Barcelona van a Vic, Manresa, Sant Vicenç per l’interior i altres.
  • Nombrosos trams amb nivells de saturació al màxim (a partir de 50% de saturació, hi ha risc d’incidències). Exemples: a Barcelona, als túnels de Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia se supera el 85% a la majoria de franges horàries; els trams Sant Vicenç de Calders-El Prat de Llobregat, el de BCN Sants-El Prat, entre altres, superen en moltes franges horàries el 75% de saturació.
  • Subestacions elèctriques velles (un 46% té entre 20 i 40 anys, un 5% més de 40 anys).
  • Trens vells: l’antiguitat mitjana del parc mòbil és de 20,2 anys.
  • Estacions de rodalies BCN: 24 amb andanes inferiors a 200 metres (limita la capacitat), 27 amb alçades no ajustades a normativa, entre altres.

L’operador de Rodalies, Renfe, ve molt condicionat pel seu propi parc mòbil i per l’estat de la infraestructura. Dos indicadors de servei aportats per Reyner són 1) el gran augment en els darrers anys del nombre d’incidències de més de 100 minuts de retard i 2) la caiguda de la satisfacció dels usuaris amb la puntualitat.

Les competències de la Generalitat en l’àmbit de rodalies són limitadíssimes, per bé que al seu dia podria canviar d’operador. Mentrestant, per dir-ho en plata, pràcticament no hi pinta res. Qui mana és a Madrid. I què ofereix Madrid ara a Rodalies de Catalunya?

Doncs una inversió de 6.345 milions fins el 2030, dels quals la major part (4.622) es comprometran (que no vol dir que s’executin) d’aquí al 2025. El pla té l’avantatge que neix amb una part ja planificada, en execució i licitada. També escomet la urgent renovació del parc mòbil i es compromet a donar comptes de la seva realitat amb informes semestrals d’execució.

El pla té tres peròs, dels quals, personalment, no sé quin és pitjor:

El primer és que la Generalitat no hi ha pintat res en el Pla 2020-2030. Sort que és el teòric titular del servei i la màxima autoritat de Catalunya.

El segon però és el de les mancances. Per exemple, hi ha grans obres que segueixen en la fase d’estudis i no se’n preveu l’inici en aquesta dècada, entre les quals la nova línia Castelldefels-Cornellà-Zona Universitària o la línia orbital Maresme-Baix Penedès. Tampoc s’explicita en el pla com es finançarà ni com es compatibilitza una xarxa tan saturada amb el transport de mercaderies.

El tercer però és el prestigi del tàndem Adif-Renfe a partir de plans anteriors semblants. Dades: 1) Pla de Rodalies de BCN 2008-2015: inversió prevista de 4.000 milions d’euros; inversió executada, 560 milions; 2) Pla d’Infraestructures (PDI) 2011-2020: inversió prevista 4.873 milions d’euros; inversió licitada i executada 235 milions. Un es pregunta per què el pla que s’ha presentat s’hauria de fer realitat, per molt que al capdavant hi hagin posat la figura local, amable i experta de Pere Macias com a coordinador.

En Reyner, en la seva conferència va manifestar el seu escepticisme sa al voltant del nou Pla de Rodalies. Personalment, he de dir, senzillament, que no me’l crec (el pla), perquè tinc la impressió fonamentada que, en el fons, a l’Estat li importa poc, per no dir gens, el que passi amb Rodalies de Catalunya. Que s’esperin, que (com passa sovint) el tren ve amb retard.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-i-2_601922_102.html

Espanya setè exportador mundial d’armes

Les vendes s’han multiplicat per tres en l´última dècada gràcies a l’impuls dels governs

Hi ha un sector de l’economia espanyola que no pateix tant les crisis: la indústria militar. Fa una dècada que Espanya forma part del top 10 dels països que més armes exporten al món, un lloc molt per sobre de la seva capacitat econòmica o del seu pes polític mundial. Segons l’últim informe de l’Stockholm International Peace and Research Institute (SIPRI), publicat fa dues setmanes, ocupa la setena posició en el rànquing mundial d’exportadors d’armes en el període 2016-2020, només per darrere de les grans potències militars del planeta: els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. El 2018 es va situar en cinquè lloc. En els últims anys, un 3,2% de totes les armes que s’han venut al món van ser fabricades a Espanya, amb les corresponents autoritzacions per comercialitzar-les del govern de Madrid. Les exportacions d’armes made in Spain s’han disparat un 295,4% entre el 2010 i el 2019. Tot un negoci que creix en l’opacitat, emparat en la Llei de Secrets d’Estat.

De Narcís Serra a Pedro Morenés

¿Però com ha pogut la indústria militar espanyola situar-se en els últims anys en un lloc tan preponderant en el mercat mundial? La resposta, com tantes altres coses, s’ha de buscar en la Transició. “El primer govern socialista, amb Narcís Serra de ministre de Defensa, va considerar que una manera de democratitzar l’exèrcit espanyol era situar-lo prop dels seus homòlegs europeus, i això es podia fer implicant-lo en contractes de recerca i producció. I a més l’economia se’n podia beneficiar”, explica a l’ARA Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

La maquinària es va engegar aleshores, però va agafar velocitat de creuer després de la patacada econòmica del 2008-2009, quan Pedro Morenés (que havia estat directiu de Construcciones Navales del Norte i de l’empresa paneuropea de míssils MBDA o d’Instalaza, la firma de Saragossa que fabricava bombes de dispersió, avui prohibides) va ocupar la cartera de Defensa del primer govern de Mariano Rajoy. “La indústria militar s’havia implicat en projectes molt costosos incentivada pel govern, i amb la crisi es van trobar que no podrien mantenir els ajuts i crèdits públics. Aleshores el govern va optar per “compensar” els fabricants d’armes ajudant-los a exportar a altres països”, afegeix Jordi Armadans, de Fundipau. Les amistats perilloses de la monarquia espanyola amb els seus homòlegs del Golf, i en particular l’Aràbia Saudita –que fa alguns anys que protagonitza una cursa armamentista per situar-se com a actor regional de primer ordre al Pròxim Orient–, han fet la resta.

La secretaria d’Estat de Comerç, de qui depèn el control de les exportacions, justifica la posició d’Espanya com a país exportador d’armes argumentant que “al voltant del 80% del valor de les exportacions realitzades correspon a aeronaus que són acoblades o modificades a Espanya i en què participen altres membres de la UE i tercers països en el marc de programes de cooperació”. Pel que fa al suport financer que l’administració dona al sector, es limita a assenyalar que “les exportacions de material de defensa i seguretat estan incloses en l’àmbit d’actuació dels instruments tradicional com el Fons per a la Internacionalització de l’Empresa Espanyola”. El sector dona feina a 21.000 persones i factura cada any 6.200 milions d’euros, un 0,5% del PIB, segons el govern.

Una gran cartera de compradors

¿I qui compra les armes espanyoles? Segons les últimes estadístiques oficials, que corresponen al primer semestre del 2020, el 71% de les exportacions de material de defensa es van destinar a països de l’OTAN (inclosa Turquia), que en molts casos corresponen a projectes militars conjunts de la UE, que intenta harmonitzar els 27 exèrcits dels estats membres perquè puguin actuar de manera conjunta. La resta es van vendre a l’Aràbia Saudita, el Kazakhstan, els Emirats Àrabs Units, Singapur i Oman. El govern, que ha d’autoritzar totes les exportacions, va paralitzar la venda de sistemes de control i llançament de míssils per a fragates a Birmània, aplicant els acords europeus. També es va exportar material policial i de seguretat a Togo, Tunísia, Portugal, els Estats Units i França, i el que es coneix com a material de doble ús (que pot tenir un ús civil però també militar, com sensors i software), de nou a l’Aràbia Saudita, els Estats Units i la Xina. En l’última dècada s’han accelerat les exportacions a l’Àsia i al Pròxim Orient, dues zones del planeta que viuen una autèntica cursa armamentista.Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros

Una de les claus de l’èxit de la indústria militar espanyola és la diversificació, cosa que li permet oferir-se a molts països: des dels socis de la UE amb alta capacitat tecnològica (Brussel·les preveu al seu pressupost dels pròxims anys subvencionar les compres conjuntes d’armes per facilitar l’homogeneïtzació dels exèrcits) fins a altres països amb un baix índex de desenvolupament. S’hi fabriquen des d’avions fins a munició, simuladors i programes informàtics.

Els contractes més substanciosos són els dels avions d’Airbus que es fabriquen a Madrid i les fragates de Cadis, que en els últims anys han estat marcats per la polèmica pels grans contractes signats amb l’Aràbia Saudita que, a diferència de socis europeus com Itàlia, Alemanya i França, el govern espanyol ha decidit mantenir malgrat l’escàndol de l’assassinat del periodista Jamal Kashoggi o les evidències de crims de guerra comesos per l’exèrcit saudita al Iemen. Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros. Unes exportacions que, segons han denunciat ONGs en la campanya Armes Sota Control, vulneren la legislació –el tractat internacional del 2014, per la posició comuna europea del 2008 i la llei espanyola del 2007, tot un entramat legislatiu producte de la pressió dels moviments pacifistes–, que posa èmfasi que no es poden exportar armes a països on hi hagi indicis que s’utilitzaran per vulnerar els drets humans. En els seus informes han alertat que entre el 15% i el 25% de les exportacions d’armes espanyoles són qüestionables des d’aquest punt de vista.

Escopetes de caça i munició

Però també hi ha contractes menys importants en termes econòmics però que són preocupants. Un dels exemples és Ghana, que ha importat municions i armes de caça fabricada a Espanya per valor de 38,2 milions d’euros la dècada passada. “Ni que tota la població de Ghana es passés el dia caçant es podrien gastar tantes armes i tanta munició. Sembla força evident que el que fan és reexportar-les a altres països, i això no s’està controlant”, adverteix Font.

https://www.ara.cat/dossier/moncloa-consolida-espanya-sete-exportador-mundial-d-armes_1_3934124.html

Aranda, el ministre que va desforestar els Monegres

Representació del comte d'Aranda (1769), obra de Ramon Bayeu. Font Museu d'Osca (1)
Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ponts de Mendozacomte de Aranda,

Madrid, 1 d’abril de 1766. El rei Carles III nomenava l’aragonès Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ponts de Mendozacomte de Aranda, nou ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola. El seu predecessor, Squillace (Esquilache, en la terminologia espanyola); havia “cremat” la seva carrera política en un conflicte de capes i barrets amb les poderoses oligarquies del règim (la noblesa latifundista castellana), que ocultava un evident projecte de transformació i modernització d’Espanya. Aranda, el candidat preferit de les grans oligarquies aristocràtiques espanyoles, passaria a la història per diversos motius; però, probablement el més desconegut va ser que des del poder va promoure la privatització i la desforestació dels Monegres

Representació de Carles III (1765), obra d'Anton Raphael Mengs. Font Museu del Prado
Representació de Carles III (1765), obra d’Anton Raphael Mengs. Font: Museu del Prado

… no se li va acudir altra cosa que “para la felicidad del pueblo” convertir aquella gran massa forestal en terra de conreu de cereals. El primer pas, la privatització del bosc, no li va costar gens: els Furs d’Aragó -que durant segles havien blindat l’ús comunal dels Monegres; havien estat liquidats a sang i foc sis dècades abans, durant la Guerra de Successió hispànica, i tot seguit a l’ocupació borbònica d’Aragó (1707). Privatitzat el bosc, es va lliurar en cos i ànima a la desforestació de la regió. 

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/aranda-ministre-desforestar-monegres_584553_102.html

“El jueu és el culpable”: 300 neonazis reten homenatge a la División Azul

La manifestació va recórrer els carrers de Madrid i s’hi van fer salutacions nazis i tota mena de proclames contra jueus i comunistes

Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d'un vídeo difós per lamarea.com
Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d’un vídeo difós per lamarea.com

No és cap interpretació o lectura entre línies. La frase és literal: “El jueu és el culpable”. La va pronunciar una oradora vestida amb la camisa blava de la Falange dissabte en un acte públic a Madrid, al mig del carrer i a ple dia, com a homenatge a la División Azul, la unitat de soldats espanyols que el franquisme va enviar a Rússia a ajudar Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ho ha revelat el diari lamarea.com, que ha tingut accés al vídeo de la manifestació, en la qual van participar uns 300 neonazis, enregistrat per l’agència russa Ruptly.

L'oradora que diu "el jueu és el culpable" en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com
L’oradora que diu “el jueu és el culpable” en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com

“És la nostra suprema obligació lluitar per Espanya, lluitar per Europa, ara feble i liquidada per l’enemic. L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. […] El jueu és el culpable i la Divisió Blava va lluitar per això”, va dir la jove, micròfon en mà i amb la veu projectada pels altaveus. El vídeo corre també per Twitter.

n l’acte, organitzat amb motiu del 78è aniversari de la batalla de Krasny Bor, s’hi van fer la salutació nazi i hi va participar un capellà que va advertir dels perills del marxisme. “El marxisme, igual que ahir […] segueix intentant torbar la pau de la nostra societat, torbar la pau dels esperits i, sobretot, apartar el príncep de la pau, nostre senyor Jesucrist”, va deixar anar vestit amb la roba litúrgica.

La marxa va recórrer diversos carrers de Madrid. A la capçalera hi havia una pancarta amb l’escut de la División Azul i el lema “honor i glòria als caiguts”. Els participants van anar fins al cementiri on hi ha un monòlit en record de la División Azul i van cantar cançons feixistes, desafinant notablement. Els organitzadors eren la Juventud Patriótica –un grup neonazi madrileny– i també hi participaven España 2000 i La Falange, segons lamarea.com.

La misteriosa explosió de Sarrià mai no aclarida

La misteriosa explosió de Sarrià que no va ser mai aclarida. Edifici sinistrat. Font Blog Llibertat
imatge de l’explosió l’edifici edifici situat a la cantonada dels carrers Capità Arenas i Santa Amèlia, al districte de Sarrià, a Barcelona

Tal dia com avui de l’any 1972, fa 47 anys, a les 00.20 hores de la matinada es produïa una potent explosió en un edifici situat a la cantonada dels carrers Capità Arenas i Santa Amèlia, al districte de Sarrià, a Barcelona. Del resultat d’aquella explosió, les portes terceres d’aquell edifici de deu plantes es van enfonsar, i segons la nota de premsa que publicava l’endemà (7 de març de 1972) La Vanguardia Española, l’immoble va quedar seccionat “como si lo hubieran cortado limpiamente con un cuchillo”. Les primeres informacions parlaven de setze víctimes mortals que havien estat localitzades pels serveis d’emergències en les primeres maniobres de retirada de les runes acumulades al carrer. Però en el decurs de les hores posteriors els bombers localitzarien fins a tres cossos més que elevaria el total de víctimes mortals a dinou.

Tot i que, des d’un bon començament, cap font oficial va apuntar les causes reals d’aquella explosió, només passats uns dies cobraria força la possibilitat d’una fuita de gas natural. I malgrat que els experts que va aportar el Col·legi d’Enginyers ho van desestimar, mesos més tard s’iniciava el judici contra Catalana de Gas, que finalment arribaria a un acord per pagar les indemnitzacions, però mai acceptaria la responsabilitat. A les dinou víctimes mortals, calia sumar els ferits, els danys estructurals que va patir l’edifici i els danys menors que van patir els edificis de l’entorn i els vehicles estacionats a la via pública. Segons els testimonis, aquella explosió va propulsar vidres, ferros i bocins de material de construcció en un radi de 200 metres. El maig de 1977 ―cinc anys després― l’Audiència Provincial de Barcelona va decidir sobreseure l’expedient. 

Anys més tard, la premsa revelaria la sospita que aquella explosió s’havia produït en el context d’una guerra d’interessos econòmics. Segons el diari El País en la seva edició del 18 de juny de 1976 (quasi un any abans que l’Audiència de Barcelona decidís sobreseure l’expedient), aquella guerra enfrontava Pere Duran Farell, president de Catalana de Gas i partidari de la liberalització del subministrament de l’energia, amb Luis Valero Bermejo, membre dels consells d’administració de diverses empreses energètiques monopolistes, advocat de l’Estat (ho seria fins a 1980) i president de la Confederación Nacional de Excombatientes. En aquell article El País apunta la possibilitat que Valero podria haver estat al darrere del sinistre amb el propòsit de desprestigiar Catalana de Gas, en una operació que titllava de “terrorismo blanco”.

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-misteriosa-explosio-sarria_361611_102.html

Oleguer Pujol i els ventiladors

ARTICLE de JOFRE LLOMPART. Publicat el 8 de setembre del 2015

Que consti que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui

Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa. Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut. La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressó. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut. Paralelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor. En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar. Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota. I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet). Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol. Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost. En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá. El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia.

No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés

El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’Aznar- no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algun telespectador encara ho desconeix. Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes, la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.) 

Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa. El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop, suren a la superfície.

Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauriem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista. Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests resorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres.

Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidenment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu. 

Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.

https://elmon.cat/vinari/opinio/12943/oleguer_pujol_i_els_ventiladors_104044