Category Archives: Política

El BBVA ha de demanar perdó si va comerciar amb nazis

Polítics i acadèmics bascos, descendents de víctimes dels camps de concentració nazis i representants dels jueus creuen que el BBVA ha de demanar perdó “si es confirmen” els negocis amb el Tercer Reich d’antics directius dels bancs que es van fusionar per donar lloc a l’entitat. L’Amical de Mauthausen creu que la corporació ha d’investigar també el seu fosc passat i donar-lo a conèixer. Aquest és el quart lliurament d’una sèrie sobre el nazisme a Catalunya, després de la primera, la segona i la tercera.

“Si es demostra el vincle dels seus antics directius amb el Tercer Reich, el mínim que podrien fer els responsables del BBVA seria demanar perdó per col·laborar amb els nazis“, assegura la vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen, Concha Díaz Berzosa. Aquesta organització va ser creada el 1962 a Barcelona per víctimes del Tercer Reich per defensar els drets de les aproximadament 10.000 persones de l’Estat espanyol deportades als camps de concentració. Actualment, reuneix prop de mil socis.

Els vincles que cita Díaz Berzosa entre el nazisme i alguns dels principals accionistes dels bancs que van donar lloc al BBVA després de la fusió han quedat provats a través de documents i testimonis divulgats per El Nacional en reportatges precedents. En aquest lliurament, hi afegim noves evidències. La vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen entén que el que procediria no seria únicament sol·licitar perdó per les responsabilitats, “sinó seguir l’exemple del que van fer moltes empreses d’Alemanya com Berterlsmann i contractar una sèrie d’investigadors per conèixer en profunditat el costat fosc de la història de l’empresa que han heretat, fins i tot si això donés lloc a responsabilitats. Estem parlant de crims de lesa humanitat que no han prescrit. És obvi que els directius actuals no tenen una responsabilitat directa, però sí un compromís moral amb les víctimes i la història. Que obrin els arxius a investigadors externs és, sens dubte, important, però ells mateixos haurien d’indagar en el passat i pagar de la seva butxaca la investigació”.

“Es dona la circumstància que aquesta mateixa entitat ha organitzat exposicions divulgatives sobre el nazisme o sobre la Xoà a través de la fundació”, li comentem a Díaz Berzosa. “Sí, però això no em val”, replica. “Si de veritat vols fer alguna cosa no em vinguis amb donatius. A Espanya queden més comptes pendents per ajustar que fins i tot a Alemanya perquè la situació és terriblement complexa, donat que el feixisme no va ser derrotat com va passar al centre d’Europa, de manera que el problema va molt més enllà de la Segona Guerra Mundial i això, fins al punt que durant moltes dècades la Península va continuar sent un santuari nazi privilegiat. El més trist és que els Aliats ho sabien i van fer els ulls grossos. Jo els culpo a ells”.

Igual com l’associació barcelonina Amical de Mauthausen, els representants dels jueus creuen també que el banc ha de fer pública una disculpa pública i aclarir el passat. “Creiem que honraria al BBVA que demanés perdó si tal com indica la investigació duta a terme per El Nacional, accionistes de les entitats que es van fusionar per originar el banc actual van fer negocis amb els nazis”, ha indicat un portaveu de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya (FCJE) en relació amb les informacions divulgades per aquest digital.

“De fet, és que no seria la primera”, continua. “BMW, Hugo Boss i unes altres 6.000 empreses alemanyes ho han fet. El mateix govern d’Alemanya va demanar perdó el 2000 i va establir un fons d’ajuda per a les víctimes del nazisme. És clar que els actuals directius, i els anteriors, no en tenen pas responsabilitat, però si una empresa té un passat fosc, el millor és indagar-hi. No s’ha d’oblidar que les persones i empreses que van col·laborar amb el Tercer Reich van contribuir al fet que la seva maquinària de crim i guerra es perpetués”.

Iñaki Anasagasti / E.N.

Casalots a Neguri

“Demanar perdó? No ho faran pas”, diu el polític Iñaki Anasagasti. “Però per descomptat que els empresaris del clan de Neguri haurien de demanar disculpes pels crims. Jo tinc la impressió que la societat basca ni tan sols coneix els vincles de certa dreta d’aquí amb el nazisme. Deia Dulce Chacón que som fills del silenci dels nostres pares i responsables de la ignorància dels nostres fills”, segueix l’antic senador del PNB. “Cert és que aquesta societat mai no ha pogut fer una feina d’aclariment de la memòria. En primer lloc, perquè no s’ha permès obrir els arxius. I en segon lloc, perquè hi ha molt tabú. El tema es va tocar al llibre Los españoles que dejaron de serlo de Gregorio Morán i t’ho pots imaginar. Una de les principals responsabilitats que ha tingut ETA en aquest país és impedir que es puguin estudiar i investigar afers com aquest. Nosaltres volíem fer un llibre sobre José Félix de Lequerica i pensàvem titular-lo Heil, Lequerica. Però no vam poder seguir perquè ens van dir que els posàvem en el punt de mira”.

L’anomenat “clan de Neguri” que esmenta Anasagasti és una denominació col·loquial amb la qual s’acostuma a designar l’oligarquia d’industrials i financers que van crear amb el temps el BBV, resultat de la fusió del Bilbao i el Biscaia el 1988. Onze anys després, se li afegiria l'”A” d’Argentaria, una entitat creada per Felipe González que agrupava diversos bancs públics. Els de Neguri devien el sobrenom al fet que es concentraven al marge dret del barri homònim de la ciutat de Getxo, una àrea on encara avui dia salpebren les mansions i els ostentosos palauets (a l’esquerra s’hi va instal·lar la indústria). El barri va néixer al principi del segle passat, pocs anys després de la construcció del pont de Biscaia, com una zona residencial dissenyada d’acord amb la tradició anglòfila de l’alta burgesia de Biscaia, a imatge i semblança de les ciutats-jardí angleses.

És veritat que si els financers i els industrials bascos van buscar inspiració en el Regne Unit per construir-se un barri a mida, part dels diners amb què van consolidar o van fundar les fortunes eren procedents dels negocis amb l’Alemanya nazi i, de forma semblant, amb les oportunitats que els van brindar les amistats amb el règim franquista, que és la part més coneguda de l’esborronadora història de col·laboració amb dictadures sanguinàries de bona part de la burgesia de Neguri. “El Banc de Biscaia està vigilant el compte de crèdit dels alemanys perquè que els directius de l’entitat temen que s’embarguin actius alemanys”, es llegeix en un document secret dels aliats desclassificat el 1987 i originalment datat a finals de 1945 (Document1).

Document desclassificat EUA 1

“Tanmateix, els comptes deuen estar camuflats i els directors i responsables del banc sens dubte deuen ajudar en aquesta feina perquè tots són germanòfils i totalitaris”. En un altre dels papers desclassificats pels nord-americans aquell mateix any (Document3) pot llegir-s’hi: “Guillermo Ibáñez, director del Banc de Biscaia, està ajudant a camuflar el capital alemany a Espanya. Aquest capital se sol posar a nom de certa Mdme. Bergarche i enviat a la seva família a Buenos Aires”.

DOCUMENTO03
DOCUMENT3 desclassificat EUA

Els sinistres Lipperheide

Les potències vencedores mai no van tenir dubtes de les simpaties nazis dels principals accionistes dels bancs de Biscaia i de Bilbao que amb els anys van crear el BBV i, a falta de documents espanyols que acreditin aquest vincle (escassos, destruïts, perduts o encara ocults), fa anys que els nord-americans van desclassificar papers que parlen de la implicació de les dues entitats i dels directius en negocis que embolicaven empreses com Minersa (fundada, entre altres, per Friedrich Lipperheide Henke, un nazi alemany de sinistre passat, establert al País Basc i directament vinculat al Banc de Biscaia) o a organitzacions comercials i industrials del Tercer Reich com IG Farben i Sofindus, un conglomerat d’empreses alemanyes que va operar des del 1938 al 1945 i que va ser engegat per l’empresari nazi Johannes Bernhardt. Però la informació que hi ha sobre els vincles d’aquestes entitats bancàries amb els xiringuitos hitlerians és escassa, fragmentària o nul·la. “És una pàgina de la història que no ha estat escrita encara”, coincideix Anasagasti.

Hi ha diversos assajos acadèmics sobre les relacions comercials hispanoalemanyes que citen els vincles amb el nazisme dels Lipperheide o altres accionistes del Banc de Biscaia. Entre els catedràtics que millor han documentat aquestes relacions hi ha la professora Nuria Puig Raposo. No obstant això, els seus estudis no s’endinsen en els vincles amb el Tercer Reich dels bancs la fusió dels quals va donar lloc al BBV. “Vaig seguir la pista de Lipperheide fa gairebé vint anys, quan el seu fill encara vivia. No vaig aconseguir entrevistar-lo i la informació biogràfica que em va enviar era poc rellevant. Ara em dedico a altres temes, però les colònies alemanyes a Espanya segueixen pendents d’estudi. L’entramat social i empresarial va tenir bastanta continuïtat i m’hauria agradat explorar els arxius de les escoles i de les esglésies catòlica i evangèlica, entre altres coses”, ens va dir Puig Raposo en un breu missatge de correu electrònic, mentre es negava a respondre els nostres missatges i la nostra petició d’una entrevista. Almenys un dels treballs d’aquesta catedràtica de la Complutense sobre les xarxes comercials hispanoalemanyes va ser finançat parcialment per la Fundació BBVA.

A diferència del que va passar a altres països com la mateixa Alemanya, cap empresa o banc de l’Estat espanyol ha aclarit públicament, investigat o, menys encara, ha demanat perdó per la contribució a mantenir al poder el Führer gràcies, entre altres coses, en el cas de la Península, al comerç amb el Tercer Reich i al subministrament de productes i minerals estratègics per a l’esforç bèl·lic, assumpte al qual El Nacional ha dedicat tres reportatges anteriors d’una sèrie d’investigació que arrenca amb la troballa fortuïta a Sant Feliu de Guíxols — per un llibreter de Badalona, Marçal Font— d’un diari escrit per un soldat de la Wehrmacht. I són precisament diversos cognoms associats al clan de Neguri els que més sovint reverberen a mesura que un es capbussa en els documents i els estudis acadèmics que miren d’explicar la història d’aquestes connexions.

Blanquejant la timba de Neguri

“Demanar perdó?”, afegeix Iñaki Anasagasti. “Aquesta gent no demana perdó. Aquesta gent considera que no s’ha de mirar al passat sinó al futur, i aquesta és la gran trampa. La llei de punt final i l’amnistia del 77 van crear un paraigua d’impunitat. I un cop més això va passar perquè existia ETA. Si no hi hagués hagut l’organització, els hauríem posat en el punt de mira. El primer que va fer ETA després de les eleccions del 77 va ser assassinar d’una forma immisericordiosa Javier Ybarra, que havia estat alcalde de Bilbao. També a José Lipperheide el va segrestar ETA i, d’aquesta manera, el va convertir en una víctima. I quan un és una víctima, és de molt mal gust burxar-ne el passat”.

“No només no han demanat perdó, sinó que tot aquest món i els seus personatges han estat blanquejats”, afirma l’antic senador del PNB. “Allò de Neguri s’ha anat desmuntant a poc a poc perquè la majoria dels grans negocis els van fer en connivència amb el règim. Entre que uns se n’han anat; entre que d’altres van pagar l’impost revolucionari; entre que són pocs… al final, han gaudit de molts presents i, en un moment donat, han arribat a creure que el PNB era el seu majordom. La majoria han mort i només en queden els fills i els nets. Molts han dilapidat les fortunes familiars. Per culpa dels seus paradisos fiscals, Emilio Ybarra, que va ser regidor de l’Ajuntament de Bilbao, ha perdut la joia de la corona, que era el Banc de Bilbao i de Biscaia. Abans, normalment, es dedicava el fill ruc a la política i el llest a l’economia, però amb Ybarra va ser a l’inrevés, cosa que explica que hagi enfonsat el vaixell. Nosaltres portem molt temps lluitant perquè s’obrin els arxius encara que imagino que el que deu quedar és molt poc perquè els interessats en què no es coneguin aquests fets hauran fet la seva feina”.

“Una excepció entre els de Neguri va ser la família del senyor Ramón de la Sota, propera al PNB, i que va ser forçada a exiliar-se mentre els Aznar li robaven la flota“, continua Anasagasti. En efecte, Ramón de la Sota y Llano va morir a Getxo el 17 d’agost del 1936, poc després del començament de la Guerra Civil espanyola. Tres anys després, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques condemnava els descendents a l’abonament d’una sanció de cent milions de pessetes “per conspiració per a la rebel·lió militar”, de tal forma que els llavors abundants béns van ser embargats i, entre ells, quaranta vaixells de les seves companyies que havien estat utilitzats per evacuar Bilbao.

Llicència per robar dels Aznar

 

Darrere d’aquesta operació política hi havia, entre d’altres, els hereus del cosí carnal i antic soci Eduardo Aznar y de la Sota, marquès de Bérriz, que van acabar apropiant-se de tots els actius amb l’ajuda dels amics franquistes. Va ser un atracament en tota regla.

La Compañía Naviera Sota y Aznar va passar a dir-se després de la Guerra Civil Naviera Aznar i va acabar per convertir-se en la flota mercant més gran d’Espanya, amb 44 vaixells i més de 175.000 tones de registre brut. Al capdavant d’ella hi havia José Luis de Aznar i Zavala, net del fundador i una de les personalitats més riques de l’època. Tal com explica Jesús María Valdaliso en un llibre sobre La familia Aznar, “va haver d’esperar-se al relleu generacional de les dues famílies perquè les relacions, almenys en el terreny personal, tornessin a normalitzar-se”.

La germanofília i inclinacions totalitàries dels Aznar està ben documentada, de la mateixa manera que hi ha proves irrefutables de la manera com es va utilitzar la naviliera com a part de la logística de les ratlines o rutes de fugida a l’Amèrica Llatina dels nazis perseguits després del final de la Segona Guerra Mundial. El periodista José María Irujo va documentar al llibre La lista negra com l’espia Reinhard Spitzy va aconseguir escapar des d’Espanya en el vaixell Monte Urbasa, propietat d’aquesta família. “Tota aquesta gent com els Aznar de la naviliera o els Ybarra són una vergonya”, afirma Iñaki Anasagasti. “Es dona la circumstància que fa un cert temps es va fer “il·lustre de Bilbao” un dels seus descendents, Alejandro Aznar, i jo em vaig indignar però, ésclar, la meva paraula era la veu que clama al desert”.

El Nacional ha proporcionat proves addicionals en una sèrie de reportatges d’investigació sobre el Tercer Reich a la Costa Brava de com José Luis de Aznar va ajudar a amargar-se a la seva finca manxega de Cabañeros al nazi Friedrich Lipperheide Henke, que, — segons la investigació duta a terme per aquest digital al costat del llibreter badaloní Marçal Font, Miriam Noheras i Francisco Muñoz-, va fundar part de la fortuna, igual com els seus germans, en la venda a Hitler de fluorita o wolframi mitjançant societats com Somimet o l’encara viva Minersa, i mitjançant la comercialització i explotació a Espanya a través d’Unicolor de les patents d’IG Farben. IG Farbenindustrie AG o IG Farben va ser un conglomerat nazi de companyies químiques creat el 25 de desembre de 1925 com a resultat de la fusió de BASF, Bayer, Hoechst i Agfa, entre d’altres. Inicialment, produïen colorants, però aviat van començar a investigar altres àrees de la química. Durant l’Alemanya nazi, van produir Zyklon B.

El banc “germanòfil i totalitari”

Els Lipperheide són també una altra de les famílies llegendàries de Neguri i fins i tot avui dia, els hereus continuen sent els accionistes majoritaris de Minersa (una empresa creada per un malànima nazi per comerciar amb nazis i que va operar també a Catalunya), al costat d’Alejandro Aznar, president de Marqués de Riscal i descendent de José Luis Aznar, l’autor material i el cervell de l’atracament a la naviliera dels de la Sota. Documents desclassificats dels aliats criden igualment l’atenció sobre la implicació del Banc de Biscaia en la creació d’aquesta societat d’explotacions mineres, nascuda senso stricto al caliu del Tercer Reich. Amb freqüència, allà on hi havia un membre de la burgesia industrial de Getxo apareixen, tard o d’hora, els noms del Banc de Biscaia o de Bilbao, i en ocasions, no gaire lluny, el d’un nazi, al costat dels cognoms clàssics de la cort franquista de l’època establerta a les províncies vascongadas. “El Sr. Heiler va opinar que el Sr. Lipperheide (Unquinesa) continuaria com en el passat treballant amb IG Farben si els camps d’interès fossin clarament definits”, s’assegura en un altre informe desclassificat dels serveis d’espionatge nord-americans escrit durant la Segona Guerra Mundial (Document4).

DOCUMENTO04
DOCUMENT4 desclassificat EUA

Unquinesa va ser la societat al voltant de la qual els Lipperheide van refundar el 1940 part del negoci. Concretament, el que aglutinava totes les seves indústries químiques del país (les activitats mineres giraven al voltant de l’esmentada Minersa). Doncs bé, aquell mateix any, va ser quan Unquinesa va firmar un acord comercial amb Unicolor, la franquícia espanyola d’IG Farben, que li garantia un 12% de les vendes d’Unicolor a Espanya”.

L’informe dels serveis secrets nord-americans segueix: “Entre els altres interessos de Lipperheide, hi ha les mines d’Osor [la Selva]. El 1943, el Sr. Lipperheide va informar al Dr. Hailer que les accions es repartien de la següent manera: 41% de la família Lipperheide; 19% d’amics de Lipperheide (Konsorten); 40% d’espanyols (Banc de Biscaia, etc)”. En aquesta mina s’explotava amb usos militars fluorita que després eren enviada a Alemanya de forma clandestina amb la col·laboració de diversos industrials catalans, certes empreses pantalla i navilieres com els de l’Aznar. Els detalls d’aquest tràfic també estan explicats en dos dels tres reportatges d’investigació publicats per El Nacional els diumenges precedents.

Friedrich Lipperheide va ser inclòs en la llista de 104 nazis reclamats a Espanya pels aliats que fa alguns anys va donar a conèixer el periodista d’El País José María Irujo. Quan el reporter va preguntar al seu fill —que va ser també vicepresident del Banc de Biscaia— sobre les martingales de Friedrich, el seu pare, Federico Lipperheide Wicke va al·legar una ignorància i una amnèsia inversemblant sobre les suposades relacions de la família amb l’Alemanya nazi.

Oxigen per al Führer

Aquest mateix document dels Aliats prova de forma inequívoca com els Lipperheide i els seus amics de Neguri (la resta d’accionistes de Minersa, l’empresa que explotava, entre altres jaciments, les mines catalanes d’Osor) van contribuir a rezolzar l’esforç bèl·lic del Führer d’una manera determinant: “Els lliuraments de fluorita a Alemanya es van pagar a través de l’oficina de compensació hispanoalemanya. L’empresa, és a dir, el president del Banc de Biscaia, ha rebut una proposta molt avantatjosa dels nord-americans que van oferir efectiu. Atès que alguns dels membres de la junta directiva es van sentir inclinats a acceptar l’oferta, el Sr. Lipperheide va témer perdre el control de la societat. Per tant, va suggerir que IG Farben adquirís una participació d’1/4. Lipperheide i IG Farben tindrien llavors el 55% de les accions. Considerant que els estrangers no estan autoritzats a posseir més del 40 per cent del capital d’una mina, IG Farben hauria de comprar les accions a través d’Unicolor”.

En altres paraules, a Lipperheide l’inquietava que la fluorita es vengués als nord-americans i apostava de manera entusiasta per incloure a la seva societat els fabricants del gas Zyclon, l’esmentat IG Farben, que sovint ha estat descrit pels historiadors com el “conglomerat industrial més notori del Tercer Reich”. Va ser una de les seves subsidiàries, Degesch, la que va fabricar el pesticida amb el qual es va gasar un milió d’hebreus en camps de concentració com Auschwitz II i Majdanek. Una altra de les empreses del grup, la famosa Bayer, va fer experiments mèdics amb presoners a Mauthausen. Friedrich, tanmateix, se sentia molt més còmode amb ells en l’accionariat que no pas venent fluorita als Aliats. I segons es diu en aquest informe, per no incomplir la llei franquista que obligava a mantenir la majoria de les accions de les societats en mans espanyoles, va suggerir fer la compra de les accions a través d’Unicolor, que venia a ser la forma espanyola maquillada d’IG Farben. Això finalment mai no va passar, però dona una idea molt precisa de la manera com s’articulaven les inclinacions polítiques d’aquest tètric individu que solia honrar les visites a Bilbao del caudillo saludant amb el braç alçat, a l’estil falangista.

És interessant precisar que tant el wolframi o tungstè —denominacions sinònimes— com la fluorita eren indispensables per als plans militars de Hitler. El wolframi era utilitzat per endurir l’acer i reforçar el blindatge dels tancs i augmentar la capacitat de penetració dels projectils. Els principals exportadors de tungstè eren la Xina i Birmània, però en previsió que es tallessin les vies de subministrament, el Führer va decidir cobrar-se part del deute que havia contret Franco amb el mineral essencialment procedent de Galícia. I el mateix passava amb la fluorita, utilitzada, entre altres coses, per a la fabricació de l’alumini i en certs processos necessaris per blindar els vehicles militars.

A última hora, l’espat de fluor es va revelar també fonamental a la indústria nuclear per a l’enriquiment de l’urani i el plutoni. La part del lleó procedia de la cornisa cantàbrica i va ser comercialitzada a través de Sofindus, entre d’altres, per un cobdiciós i immoral oportunista anomenat Ángel Pérez de Leza. Tanmateix, es van extreure i van exportar de forma clandestina diversos milers més de tones d’altres mines catalanes com el Papiol (Baix Llobregat) o Osor (la Selva). Allò del Papiol pertanyia a Sofindus però els fluorurs d’Osor — en part extrets pels “rojos” durant l’època de la Guerra Civil quan la mina estava col·lectivitzada— van ser venuts per Lipperheide i els seus amics banquers. Hi ha informes dels Aliats que suggereixen fins i tot que Pérez de Leza va arribar a treballar també per a Somimet, societat predecessora de Minersa fundada, entre altres, pel mateix Friedrich i per un altre directiu del Banc de Biscaia, Guillermo Ibáñez.

El conglomerat nazi Sofindus va arribar a acaparar prop del 80% dels intercanvis comercials hispanoalemanys. En el 20% restant va ser on els Lipperheide van consolidar la fortuna. També Friedrich, com a accionista, va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al Banc de Biscaia. Va morir, igual com tots els seus amics de Getxo, com un empresari respectable. La seva família d’origen alemany s’havia acabat convertint en una de les dinasties de referència del clan de Neguri i també en un notori exemple de la manera com certa burgesia biscaïna es va lucrar fent negocis amb el Führer i traficant a l’ombra del caudillo. Això sí, el cognom havia quedat perfectament blanquejat, i no pas exclusivament pel franquisme. La Història els havia absolt fins a avui per desídia, desconeixement, obscurantisme en la gestió dels arxius, mancada de recursos dels especialistes en Humanitats o, en altres casos més notoris, per pura mala fe i per la deliberada ocultació d’informació per part dels hereus dels criminals.

En el punt de mira d’ETA

Va tenir a veure també la indulgència i el silenci fins i tot d’una part de la mateixa premsa basca amb alguns d’aquests cognoms, amb l’activitat d’ETA? Això és justament el que sosté Anasagasti, per a qui “la presència indesitjable” d’aquesta organització en la vida política d’Euskadi va contribuir de forma especialment rellevant a enrarir l’atmosfera social i a impedir la restauració de la memòria i alguna forma pòstuma de justícia.

Neguri i els seus membres filonazis van ser sempre objectius preferents d’ETA. El 2008, l’organització va atemptar directament contra el cor de la vida social del clan, al club marítim de l’Abra, a Getxo. I amb aquest eren sis els cotxes bomba que havien esclatat en tan sols vuit anys al barri de Neguri i Las Arenas. El primer d’aquests atemptats va tenir lloc el 25 de juny del 2000 al carrer Manuel Smith amb un cotxe bomba estacionat davant del xalet d’un membre de la família Delclaux, un altre cognom clàssic vinculat als de Neguri. Divuit anys abans, el 1982, va ser segrestat per ETA i posteriorment alliberat després del pagament d’un rescat, el germà de Friedrich, José Lipperheide.

“En certa manera comparteixo la percepció que el fet que algunes persones fossin objectiu o fins i tot víctimes d’ETA ha ajudat a no aprofundir o a no investigar-ne el passat, però crec que això va molt més enllà”, assegura el diputat d’EH-Bildu, Jon Iñarritu. “Que tinguessin una vinculació amb el nazisme deriva també del fet que estiguessin a prop del poder franquista i a causa del mite de la transició exemplar i pacífica, molts d’ells es van aixecar de la nit al dia després de la mort del dictador convertits en demòcrates amb pedigrí. Continuaven sent influents, especialment, en l’economia. I això va contribuir al fet que no es volgués burxar en els orígens de totes aquestes grans dinasties de renom relacionades amb la dictadura [i el Tercer Reich] o que es fes d’una forma molt parcial. Va passar a Euskadi però també a Espanya”.

Jon Iñarritu / E.N.

Iñarritu és de l’opinió que les empreses i els descendents dels personatges relacionats amb l’Alemanya nazi haurien, de forma prioritària, d’aclarir aquests vincles. “Certament, els responsables directes d’aquestes activitats, que van grimpar amb els nazis, ja no són vius. Però sí que ho estan els hereus, tant en la política com en l’economia. No sé fins a quin punt són directament responsables d’alguna cosa, més enllà d’haver heretat, però tot i així, crec que les societats i les companyies que van comerciar i van col·laborar amb els nazis haurien d’entonar un mea culpa, tal com s’ha fet a Alemanya. I de la mateixa manera haurien de procedir les que es van fer d’or amb els béns expropiats pel franquisme, les que van utilitzar mà d’obra esclava republicana —a casa meva tinc el cas proper del meu avi— i, en general, totes les vinculades amb la dictadura”.

“Pel que fa als bancs de Biscaia i de Bilbao, tots dos van evolucionar fins a fusionar-se i convertir-se en el que avui dia és el BBVA. En nom de la transparència i per una qüestió de reparació històrica i de justícia, tanmateix haurien d’obrir els arxius i aclarir les relacions amb el Tercer Reich”, afegeix el diputat. “Durant el procés d’industrialització basca del segle XIX, grans famílies van fer abundants fortunes i es van establir en el marge dret de la ria, a Getxo, i més especialment a Neguri. Cal tenir en compte que les grans zones d’industrialització van ser Catalunya i Euskal Herria, així que no resulta sorprenent que aquells membres de la burgesia que tenien relació amb Alemanya o Àustria utilitzessin aquests vincles per fer negocis amb Berlín o per promoure les idees abjectes del nazisme en el clima propici del franquisme. Després de la Guerra Civil, els qui no simpatitzaven amb el règim se’n van anar a l’exili, però la resta va grimpar i molts encara conserven poder. És cert que ja no viuen a Bizkaia, sinó que se’ls troba, sobretot, en llocs com Madrid, Marsella o Londres”. El diputat de Bildu creu que ni tan sols la societat basca coneix bé el passat nazi d’aquestes famílies, fora dels restringits cercles polítics i acadèmics.

Crims impunes

Segons el parer de l’historiador Xabier Irujo, president del Centre d’Estudis Bascos a Reno (Nevada, Estats Units), la vinculació amb el Tercer Reich de certs bancs i certa burgesia basca són episodis de la història encara inexplorats. “No es va fer justícia al seu dia ni tan sols a Alemanya i dubto que se’n faci mai, però l’única forma de reparació on podem aferrar-nos és la recuperació de la memòria històrica. Per suposadíssim que el BBVA hauria de demanar perdó per les activitats comercials del passat. A Alemanya hi ha encara un munt d’empreses que van col·laborar amb l’Eix, ésclar que algunes van haver de respondre a Nuremberg i altres moments històrics. És veritat que allò va ser simbòlic i es va jutjar una insignificant minoria d’implicats. Fora d’això, la majoria de les conegudes van col·laborar amb Hitler. Parlo de Mercedes Benz, Bayer, Hugo Boss, Opel, Audi o tantes d’altres. La societat que va fabricar els forns d’Auschwitz estava oberta fins fa cinc o sis anys, però va abonar reparacions. Aquí, les empreses no només es van lucrar comerciant durant la guerra, sinó gràcies als espolis. I entre ells, els mateixos bancs. Conec bons exemples d’això en la meva família”.

El besavi de Xabier va ser el navarrès Manuel de Irujo Ollo, diputat del PNB i ministre amb els governs de Largo Caballero i de Negrín durant la Segona República. Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar al Regne Unit. “A tots els germans els van posar a la presó i a algun d’ells fins i tot el van condemnar a mort“, precisa l’historiador. “El que feien era embargar-los i treure a subhasta els béns robats. Fins i tot no fa gaire, els documents judicials d’aquests processos eren sota cadenat, però recentment, almenys, a Navarra, han sortit a la llum i, amb ells, han aparegut llibres. A l’inventari que van fer de la farmàcia que van robar al meu avi van incloure-hi fins i tot un tub de pasta de dents obert. Qui o quins aconseguien aquestes propietats? Les classes mitjanes no podien permetre-s’ho així que, en la majoria dels casos, eren grans empreses. I a mi no em sorprendria que entre elles hi hagués els bancs que van donar lloc al BBV i que, com en el cas del Biscaia, formaven part d’aquest ordit de negocis de franquistes i nazis”.

“Una de les fórmules dels nazis per a l’evasió de capital pot ser denominada ‘exportació d’experts tècnics’. Els alemanys ja tenien les connexions necessàries amb el Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya i durant 1942 van convertir totes les possessions en accions i títols estrangers enviant-los a Espanya i invertint-los en préstecs als següents bancs: Banc de Biscaia, Banc Hispanoamericà, Banc Exterior de Crèdit i Banc Urquijo Català”, pot llegir-se en un altre document dels serveis secrets dels Aliats datat a Tànger el 25 d’abril de 1946 (Document2).

DOCUMENTO02
DOCUMENT2 desclassificat EUA

El text porta per títol Capital enemic ocult a Espanya i prossegueix d’aquesta manera: “El Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya era el canal de totes les transferències de patents i capitals de la indústria automotriu alemanya: Daimler, Opel, Mercedes Benz, etc. Hi havia un grup que s’ocupava especialment de les patents de màquines per a la indústria tèxtil. És a dir, es va formar una societat de cartera i tenia l’oficina principal a Düsseldorf. Els patrons d’aquest grup són industrials catalans i bilbaïns que es fan passar per refugiats o tenen passaport espanyol”.

El Nacional ha identificat almenys uns altres dotze documents desclassificats més que proporcionen proves i indicis consistents de la col·laboració amb el Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial dels responsables del Banc de Biscaia i de Bilbao. Els mateixos Aliats tenien problemes sovint per desentranyar les veritables relacions d’aquests i altres bancs amb l’embolic d’empreses i societats ordit a Espanya pels nazis per ocultar les activitats. “En l’intent d’aclarir l’informe, s’utilitza un diagrama a la pàgina onze, que es creu que simplifica massa les relacions molt complexes entre Farben, Unicolor, Sefanitro i Unquinesa i, per tant, distorsiona la situació real”, s’afirma en un altre document desclassificat fa deu anys (Document5).

DOCUMENTO05
Document5 desclassificat EUA

“Dit això, parlar del “control” d’IG Farben sobre Sefanitro i Unquinesa és excessiu perquè l’evidència acumulada fins ara mostra col·laboració entre Farben i les corporacions espanyoles, però poc més que això. Unicolor és accionista d’Unquinesa però no s’ha demostrat que hi tingui una participació financera majoritària. També s’informa que són accionistes el Banc de Biscaia, el Banc Espanyol de Crèdit i Lipperheide i Guzmán. Sefanitro té un extens contracte amb IG Farben però dir que Farben controla la Corporació Espanyola és ambigu i possiblement no sigui cert. Els accionistes, segons l’Ambaixada, són Alts Forns de Biscaia, el Banc de Bilbao, el Banc de Biscaia i el Banc Urquijo”.

Consultats sobre aquests suposats vincles amb el nazisme, fonts del BBVA han assenyalat a El Nacional: “No tenim d’informació, donat el temps que ha transcorregut. Que si no tenim arxius? No tenim més informació”.

A la fotografia principal, Adolf Hitler i Francisco Franco a l’estació de tren d’Hendaia, a Euskadi Nord / Arxiu

Ferran Barber és un periodista independent d’investigació especialitzat en conflictes internacionals i assumptes socials.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/bbva-demanar-perdo-nazis-jueus-victimes-mauthausen_872772_102.html

Agnès Callamard, la voz de los débiles: “Las cartas aún cambian el mundo, más que las redes sociales”

La secretaria general de Amnistía Internacional lamenta la crisis de las democracias y alerta de que estamos en “una década decisiva” que debe hacer frente a los problemas de la gobernanza global y la crisis climática

Agnès Callamard, secretaria general de Amnistía Internacional alerta del peligro de que el mundo se decante hacia el debilitamiento de las democracias

Agnès Callamard atiende a la periodista por videoconferencia desde Francia, donde nació la responsable global de Amnistía Internacional desde marzo de 2021. Cuando en 1961 se fundó la organización que hoy dirige, Callamard tenía cuatro años: una edad en la que aún no se tienen planes de vida. Sin embargo, su trayectoria ha estado siempre vinculada a la defensa de los derechos humanos, tanto a nivel académico como laboral.

Considerada un referente mundial en este campo, Callamard adquirió notoriedad cuando, como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018. El periodista saudí fue brutalmente asesinado (y desmembrado) en el consulado de su país, en Estambul. El informe de Callamard concluyó que Khashoggi fue víctima de una ejecución extrajudicial, de la que era responsable el gobierno de Arabia Saudí y en la que estaba involucrado el príncipe heredero, Mohammed bin Salman.

Como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018

Debido a ello, llegó a ser amenazada por funcionarios saudíes en la propia ONU. Sin embargo, pocas cosas achantan a esta mujer valiente, cercana y rigurosa, que inicia una nueva etapa en una organización en la que ya había trabajado, a finales de los 90. Desde entonces, las cosas han cambiado a toda velocidad y, como explica en esta entrevista, el mundo se encuentra en una encrucijada.

Vertical
Imagen de archivo de Jamal Kashoggi, periodista saudí y ex editor jefe del periódico ‘Al-Watan’, durante la inauguración del Foro de Medios Árabes 2012 en Dubai    Ali Haider / Efe

A menudo, las vocaciones se despiertan en la infancia. ¿Cómo fue la suya?

Fue bastante tranquila y normal, en el sur de Francia, con unos padres que deseaban proveer a sus hijos con lo que ellos no tuvieron, porque eran producto de la Segunda Guerra Mundial. Mi madre se quedó huérfana muy pronto y mi padre fue criado solamente por su madre. Tuvieron unas infancias duras y querían que nosotros tuviéramos más oportunidades: era algo típico de la vida social de las clases medias y bajas de esas décadas, 60 y 70. Así que se puso mucho énfasis en nuestra educación y en la práctica del deporte. Y algo más inusual, quizás, es que insistieron en que aprendiéramos música, que me encantaba. Esta fue mi infancia: querida y un punto aburrida. Pero yo me escapaba del aburrimiento a través de los libros. Aprendí a leer muy pronto y, desde entonces, no he dejado de hacerlo.

Crecí bajo la sombra de mi abuelo, miembro de la resistencia en los Alpes, que luchó por sus ideales y por su país”

Agnès Callamard

¿Hubo algo durante esa infancia protegida y ligeramente aburrida que despertó su interés en los derechos humanos?

Sí, hubieron muchos momentos en los que la justicia social jugó un papel importante. El principal fue el hecho que, durante la Guerra, el padre de mi madre se unió a la Resistencia francesa, en los Alpes. Fue un actor importante en esa región y fue capturado y ejecutado por los nazis el 15 de agosto de 1944… Tengo este recuerdo, de niña, que cada 15 de agosto íbamos con mis padres y mi hermano a un memorial para mi abuelo y otros ejecutados ese día. Llevábamos flores, la familia se reunía, yo escuchaba historias de esa época… Crecí bajo la sombra de aquel abuelo comprometido, que luchó por sus ideales y por su país.

Horizontal
Miembros de la resistencia francesa en unas catacumbas de la Place Denfert-Rochereau, Paris, en agosto de 1944   Getty

Y las mujeres de su familia,  ¿cómo eran?

Mi madre era maestra. Era una defensora de la educación pública y participaba en asociaciones contra la pobreza y la violencia contra los niños… Mi abuela era más una matriarca: un mujer fuerte y muy resolutiva, con un compromiso con los indefensos. Pasé mucho tiempo con ella. Creo que mi visión del mundo me la dieron estas mujeres y diría que hubieron dos cosas que contribuyeron a mi desarrollo. Una, el propio aburrimiento: tenía clarísimo que iba iba a viajar por el mundo y vivir muchas aventuras. Pero la segunda fueron los temas sociales, con los que crecí. Por ello, cuando tuve que decidir qué quería ser, tuve claro que haría dos cosas: irme de mi pueblo y trabajar por la justicia social.

Realmente, viajó: estudió en Grenoble, luego en Estados Unidos, en la universidad de Howard, en Washington. Posteriormente estuvo en Malawi, en Nueva York…

Mi paso por Howard fue un periodo muy importante. Cuando me dieron la oportunidad de venir de intercambio en Estados Unidos quise hacerlo en una universidad que ha sido históricamente para estudiantes negros. Howard me presentaba la oportunidad de ponerme en una posición que sería la opuesta de lo que había vivido y de crecer en términos de conocimientos.

Horizontal
Amnistía Internacional se creó en 1961, a raíz de un artículo publicado por el abogad británico Peter Benenson en el que denunciaba la detención de dos estudiantes portugueses por su ideología Terceros

Sesenta años de una larga historia

La Dra. Callamard está al frente de la mayor organización no gubernamental de derechos humanos del mundo, con alrededor de 10 millones de simpatizantes y oficinas en más de 70 países. Amnistía Internacional nació en 1961, cuando el abogado británico Peter Benenson se indignó al leer que dos estudiantes portugueses habían sido encarcelados por brindar por la libertad. Un articulo en The Observer fue el inicio de una campaña de gran repercusión y la base para fundar Amnesty International, que fue premio Nobel de la paz en 1977. Amnistía ha ido ampliando sus reivindicaciones y ha pasado de pedir la liberación de prisioneros políticos a defender el espectro completo de los derechos humanos. Se financia gracias a los socios y una de sus claves es su independencia de toda ideología política, interés económico y religión. No hay gobierno libre de escrutinio.

¿Cuál era su relación con Amnistía durante su época de estudiante?

Ciertamente, conocía la organización pero no era mi foco principal. Howard era el lugar donde actuar contra el apartheid y el racismo. Durante ese periodo Amnistía no figuraba; lo hizo más adelante, cuando empecé a trabajar con refugiados y otras violaciones de los derechos humanos.

Con 60 años de existencia, Amnistía es una organización ya madura, como muchos de sus socios: ¿Le preocupa que no haya un reemplazo generacional?

Las organizaciones que, como la nuestra, dependen de socios para su funcionamiento, tienen que apoyarse en personas con un sueldo y es más difícil encontrar entre la gente joven socios que contribuyan económicamente. Pero Amnistía cuenta con grupos juveniles muy activos, con los que interactúo de forma regular. Además, tenemos el compromiso de involucrar a la gente joven en su gobernanza. De todos modos, si hoy eres joven, no estoy segura que vayas de una forma natural a Amnistía porque sí, se ve como una organización “senior”. Y los jóvenes ven otras cosas para hacer: se organizan en causas que les resultan más atrayentes. Mira a Greta Thunberg. Lo que quiero es que Amnistía sea vista por ellos como una aliada.

Thunberg y muchas otras reprensentantes de movimientos en defensa del clima participan en Glasgow en acciones de protesta  .
Thunberg y muchas otras reprensentantes de movimientos en defensa del clima participan en Glasgow en acciones de protesta  Getty Images

Los jóvenes utilizan muchos las redes sociales, mientras que en Amnistía lo tradicional ha sido escribir cartas…

Sí pero ¿sabe que la campaña global que hoy tiene más éxito se llama Escribe por los Derechos? (www.es.amnesty.org/en-que-estamos/campanas/retos-10d/) Marca veinte años de acción mundial de envío de cartas y la gente se reúne en maratones, en los que escribe y escribe. Y muchos jóvenes participan. Aunque parezca extraño, las cartas siguen siendo una herramienta clave para cambiar el mundo. Si alguien está en una cárcel y recibe cartas, es muy relevante. Si un político recibe centenares de cartas, es muy relevante. Hoy las cartas importan, mucho.

¿Y hacia dónde va el activismo en redes? Hubo un momento, como durante las primaveras árabes, que parecía que internet iba a cambiar el mundo a mejor…

Lo que ocurre es que las redes sociales están siendo manipuladas cada vez más. No puedes fiarte de ellas. Además, el acto de clicar y ya está… No deja de ser una forma de activismo bastante perezosa. Peticiones; todo el mundo envía peticiones. Escribes tu nombre y ya está… Cuando nos referimos al activismo creo que las redes son una herramienta que tener en cuenta pero no son necesariamente la forma en la que las acciones colectivas deben materializarse. De hecho, necesitamos reinventar las acciones colectivas: no están hechas para las redes sociales.

Mohammed bin Salman está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen, pero no creo que le funcione”

Los saudíes son expertos en manipular las redes: cuentan con ejércitos de ‘bots’ dedicados a defender a Mohammed bin Salman de su implicación en el asesinato de Jamal Khashoggi. Usted, que lideró la investigación de la ONU ¿pierde la esperanza cuando pasan estas cosas?

No, en absoluto. Porque en el caso de Jamal Khashoggi han pasado muchas cosas positivas. Es verdad que todavía no se ha conseguido que el príncipe heredero llegue a rendir cuentas frente a un tribunal, pero Arabia Saudí y el príncipe heredero no se han ido de rositas, en absoluto. En la actualidad, no puede viajar a cualquier país del mundo occidental. Está enfrentándose a demandas judiciales en los Estados Unidos y Alemania, por mencionar solo un par de países. Y su imagen ha cambiado totalmente: antes de Khashoggi era visto como el príncipe moderno y después del asesinato, nadie, exceptuando algunos pocos, va a pretender que va a traer la modernidad al país; la gente lo ve como un dictador y un asesino.

¿Y cómo está reaccionando el príncipe, Mohammed bin Salman?

Está tratando de limpiar su imagen a través de lo que se conoce como sports-washing y art-washing: está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen. Pero no creo que le funcione, porque hay mucha gente dispuesta a denunciarle. Otra cosa importante de este caso es que hoy hay ciudadanos, grupos, oenegés, que están haciendo campaña de forma incansable en contra de Arabia Saudí. Que están en contra de la venta de armas al país, que hacen todo tipo de activismo. Y este tipo de activismo, funciona.

Horizontal
Foto de enero de 2021, en la que Trump, a pocos metros del Capitolio exhortó a sus fieles a no rendirse ante los resultados electorales que le descabalcaron de la Casa Blanca    Brendan Smialowski / Afp

Le preguntaba porque, a menudo, parece que el dinero lo compra todo. Trump, por ejemplo que está gastando una fortuna en abogados para evitar su responsabilidad en el asalto al Capitolio. ¿Es así?

Sí, el dinero puede comprar muchas cosas, pero por eso es importante que Amnistía y otras organizaciones existan. Que la gente se organice y trabaje en contra de la dictadura del dinero y del poder del dinero. No podemos aceptar que esos individuos poderosos y ricos diseñen el mundo a su medida.

Algunos de esos hombres ricos y poderosos están el poder. ¿Cómo explica, en el siglo XXI, el ascenso de figuras como Trump, Bolsonaro y Duterte, en Filipinas?

Esa es un pregunta muy buena y para empezar a responderla tendríamos que reconocer que hoy hay una crisis en la democracia: que el sistema democrático no está trabajando para la gente y que la gente se desconecta y busca respuestas más “sencillas” a sus problemas. Y las encuentran en estos líderes híper-masculinos, populistas, que utilizan un lenguaje que va directo a sus ansiedades y sus miedos. En esto son buenos. Creo que estamos enfrentándonos a una crisis muy seria en las democracias, en la gobernanza global y en el capitalismo: ninguno está proporcionándonos paz y sentido de seguridad y esto es la tormenta perfecta.

Los nuevos líderes híper-masculinos, populistas, utilizan un lenguaje que va directo a las ansiedades y los miedos de la población”

¿Una tormenta perfecta a la que se añaden el cambio climático y la pandemia?

Sí, el cambio climático es otra capa que nos da mucha ansiedad y preocupación. Y estamos en un modelo económico que ha beneficiado a muy pocos hasta extremos inimaginables, mientras que la gente que está abajo cada vez está más precaria. Soy una persona optimista, pero esta situación me preocupa. Mucho. Y me pregunto: ¿Vamos a ser una generación como la de los años 30 del siglo pasado? La generación que desembocó en Franco, en la Segunda Guerra Mundial o el Holocausto. ¿O podemos ser como la generación de 1948? La generación que trajo la Declaración Universal de los Derechos Humanos. ¿Podemos evitar el abismo? Creo que estamos en una década decisiva. Es un momento crucial.

https://www.lavanguardia.com/magazine/personalidades/20220131/7960811/callamard-aceptar-individuos-ricos-poderosos-disenen-mundo-medida.html#foto-5

L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El fals dilema de Borràs i la previsible proposta d’Aragonès’

El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència és fals.

El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència és fals. Quina seria l’alternativa? No tenir aquest poder? ¿L’independentisme estaria millor a l’oposició? Que governi el PSC? ¿I a Madrid també, millor que governi el PP i Vox, si pot ser? ¿Per sentir-se carregat de raons? Doncs quina poca convicció. Quina poca confiança en les pròpies forces.

Laura Borràs va intervenir ahir a la Universitat Catalana d’Estiu i va acusar Esquerra, la CUP i el seu propi partit, Junts, d’estar frenant la independència a canvi d’anar assumint, va dir, “petites quotes de poder autonòmic”, en comptes de “convertir en realitat els anhels de la gent”, que són la independència. Així va explicar la situació: “Tenim un Parlament i una mesa amb majoria absoluta independentista i un govern de coalició entre els dos partits independentistes majoritaris, format després d’un debat d’investidura, en el qual l’actual president es va comprometre a fer possible la culminació del procés d’independència. Per tant, com que això no ha passat, l’autocrítica dels partits no només és convenient, és necessària i és indispensable”.

COMENTARIS

@Zardoz
Per què es confon estar en contra de la manera d’actuar d’alguns aprenents de polític, amb estar en contra d’una idea o d’un partit?
@Republica17
Tots aquests que doneu tant suport a ERC, sou els mateixos que titllaveu de cagats, covards, puta-ramonetes als de Convergència oi? El que fa tenir un càrrec de regidor, conseller comarcal, alcalde o diputat! Si almenys dimitissin tots els que veien tan fàcil això de la independència i ara accepten que la Generalitat sigui una Comunitat de Veïns (“President posi les urneeees”)
@Helmer
El país de “charanga y pandereta” k dèiem de Espanya, ara som nosaltres. Potser aquí hauríem de dir de “espardenyes i barretina”. En tot cas, la classe política suspèn tota, sense excepcions.
Fernando Ballabriga Vidaller@Fernando Ballabriga Vidaller
Sr. Bassas, el nostre president fa alguna cosa raonable per voste?
Zardoz@Zardoz
Em pregunto com un personatge tan escàs com Borras pot ser presidenta del Parlament de Catalunya, presidenta de JxCat i ara enarborar la bandera de la Independència. Algú s’ho creu?
Antoni Ivars@Antoni Ivars
Bona argumentació de Bassas davant les tonteries demagògiques de la Borràs i els borrasistes. I un avís: o els turullistes i Jordi Sànchez van apartant a la Borràs I els borrasistes, o la Borràs liquidarà les possibilitats electorals de Junts.
@TSC4774
El greu problema és,que cap polític pensa mai en el poble,els importa un puro,només la seva ambicio va al devant,quin fàstic!
@TSC4774
Encara em pregunto,inocent de mi,perque ningú ho ha respost,com pensen fer aquesta independència,que diuen qu’es urgent?..No es pot enredar acla gent permanentment.Aviat dees veurà aquest repetit 52 o/o de suport
@José Ignacio Ferrer Zaragoza
Decepcionant anàlisi. No porta enlloc. No s’ha fet tant per acabar així.
O@Oriol Permanyer
Sr Bassas. Quan més va pujar l’independentisme va ser despres del tripartit i amb el PP manant a Madrid. El dilema está entre mantenir els catalans dopats amb diaris com l’ARA on Vosté escriu o mantenir-nos desperts…
Josep Blanch@Josep Blanch
Poder un dels grans problemes q tenim no és Autonomia o Estat Independent, es la Incompetència dels Polítics i els Partits. No executant lo pressupostat, i amb Cales al calaix. On és la millora de Sanitat, Ensenyament o…. No tot ve del Covid. És el No invertir i fer Realitat la millora d’un hospital, el Exigir Qualitat del cablejat de la llum o telèfon o el rec… I No en parlem Ni de rodalies, ni de la N-II, Ni de las carreteres comarcals, q No las Millora Ni la Generalitat, Ni las Diputacions, q per cert, No tenian q desapareixar les Diputacions… Ningú en parla i masses tenen la Poltrona, apart de altres càrrecs. Així anem
A@alfonsd
No havíem quedat durant anys i fins abans de l’octubre del 2017 que la independència era necessària perquè aquest Estat ens anava a la contra? Necessària pels drets civils, socials i econòmics de tots els catalans? Si això era veritat, i jo crec que ho és per evitar la decadència, pel futur dels catalans, el que és incomprensible tant pels indepes com pels que no ho són és que ara ja no sigui necessari. Taula de diàleg Sí, plebiscitàries també, seguretat jurídica per descomptat, un model permanent de cooperació hispànica sens dubte, explicar a tots els catalans els perquès i els coms feina de cada dia. Però el que han fet amb DUIs per demà i diàlegs eterns sense pla b és aturar el devenir polític, el futur de tots, per interessos de càrrec.
@tangen67
Jxcat ha de jugar 3 cartes:a) Llibre blanc per l’independenciab) Potenciar el sector exterior i traslladar a una fundacio estrangera l’execucio de projectes d’estudi i l’elaboracio del propi llibre.c) Garantir remuneracio de politics indepes en el seu cas fora del estatd) Potenciar accio digital, prepara-se en el seu moment al vot per correu digital.e) Fer oposicio potent contra l’estat al estranger.i tots plegats…aprofitar els imprevistos de l’historia.Darrera cosa, la independencia no arrivara mai amb una Catalunya dominada per partits de paletos d’esquerretes. JxCat ha de ser dominant. ERC te acreditada una trajectoria com a saltaulells dels temps de la Republica i la CUP son una colla de iluminats. Sense aquesta cojuntura, pero tambe sense un treball previ fort, de prestigi i fet al marge de les institucions catalanes perdem el temps com sempre.
montse font bombardó @montse font bombardó
..”.que a la ciutadania de Catalunya se la tracti com a major d’ edat”… quines maneres tan humilians de tractar un conflicte endèmic entre Ñ i Cat. Vol dir q no ho erem avans? Es tracta de que ens tractin com a ciutadans demòcrates i amb els mateixos drets i llibertats q els altres ciutadans de la UE. Sr. Aragonès.
@Xavier Ramis Juan
Jo no veig cap problema…..hi han eleccions i com cap partit engresca prou com per guanyar amb claredat les eleccions, cal pactar. Possibilitats hi ha moltes i quasi totes les veig possibles deixant VOX i companyia de banda …es millor un diputat de junts que un del PSC o Esquerra? …..es millor un Comú que un Cupaire?….jo veig a tothom igual. Només cal ganes per buscar acords per tractar de resoldre els problemes de la nostre societat . Catalunya és molt diversa….. afortunadament.
Rubèn F. Pola @Rubèn F. Pola
Naturalment, el conclave que proposo més avall no tindrà lloc perquè no hi ha cap possibilitat de fumata blanca. ERC i Junts no poden trobar una estratègia compartida perquè ERC i Junts lluiten en guerres diferents. Junts es dedica a boicotejar l’autonomisme d’ERC i ERC es dedica a boicotejar l’independentisme de Junts. Va ser un error creure’ns allò del 52%. Mantenir l’actual Govern és un acte de sadomasoquisme. Jo sí que estic d’acord amb el president Torra en que “un dels obstacles per assolir la independència és l’autonomia”. Com en Dupont, encara diria més: l’autonomia és L’obstacle per assolir la independència. El dilema entre gestionar l’autonomia i avançar cap a la independència no és fals, és autèntic. No es pot anar a missa i repicar. L’administració autonòmica té funcionaris, càrrecs i alts càrrecs de sobres per “governar la sanitat, l’educació o l’ordre públic, amb els seus milers de milions d’euros anuals” fins i tot en mode pilot automàtic (en mode 155). Si no avances cap a la independència és perquè no vols, és perquè tens una agenda oculta. ERC no vol als comuns per a defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació, no fotem. ERC vol als comuns per a una altra cosa ben diferent. I si de debò ens volgués tractar com a majors d’edat, que evidentment no és el cas, hauria de tenir el valor i l’honradesa de dir-nos-la.
@Carme Vilalta Ferrer
La presidenta Borras diu que els partits han de fer autocritica, perque amb els 52%no son capaços de fer res per la independencia. El sr. Josep Costa de l’anterior mesa del Parlament s’esta enfrentant ell tot sol als tribunals i al deep stat , per què ningu l’ajuda? Quan algu s’enfronta a Ñ, el deixem sol
@Algú com tu
En complement a aquest article, recomano l’article “Junts, ninot de palla” d’un altre diari català, amb un llenguatge una mica més contundent però que trobo que descriu molt bé la situació de dels dos partits com en una balança de possibilitats entre uns i altres i la fal·làcia de l’home de palla tant utilitzada per Esquerra i Junts, en els últims mesos.
Joan Sanchez Bertran@Joan Sanchez Bertran
Jo tipa d, ERC CUP, 155, comuns, podem, 155, i tot faxista botiflelr que età en cadira, per calés, Sr Bassas, nosaltres sempre estarem am la presidents Laura Borràs, per valenta sabia i éstima Catalunya, els altres son botiflers del poder
@Domingo Jaumandreu Ros
.. numérica i matemática dels conflictes armats i aplicar-ho a les regles del joc democràtic
@Domingo Jaumandreu Ros
En democràcia multipartidista, es a dir que definen models d’organització social i econòmica diferents, no hi altra manera de que un concepte transversal i compartit entre un conjunt de partits, com es l’assolir la plena gestió de tot el que es públic (assolir la independència i per tant la capacitat d’establir acords amb terceros) es pugui fer realitat, es que aquests partits sumin un 71% mes de vots que els que sumin el conjunt de partits que comparteixin una idea frontalment oposada. Es la llei de superioritat numèrica de Lanchester √3/1 (63,1% de suport social incondicional). Conseguir-ho es el repte (eixamplar la base). Cal apendre la historia numè
Rafel Morera Alavedra@Rafel Morera Alavedra
Bé, Si això és él que Ester que fer segons aquesta colla d’ons qué pleguin i tornem a fer unas alecions de una punyetera vegada aveura als catalans cap avon volem anar, i fóra aquesta merda de polítics que tenim.
@Xavier Sellés
Quina diferència hi ha entre l’autonomisme d’ERC-Junts-CUP i el del PSC? Quina diferència hi ha entre uns partits que diuen que no poden fer la independència esperant temps millors, mentre la nostra economia es veu perjudicada per la manca d’infraestructures i el català es va perdent entre els joves? Que no governa el PSC altres autonomies amb competències semblants? A quina conclusió arribem? El poder? La pagueta?
@Joseppi
Es una novetat a l’Ara que les habituals i merescudes crítiques a la Borràs vagin acompanyades també de les no menys merescudes però gairebé inèdites crítiques a l’estratègia de ERC.
@Oh prou…
Un article lúcid. I mira que ens en fa falta de lucidesa!. Que els partits s’auto-titulin d’independentistes no implica necessàriament que ho siguin ni, cosa que seria exigible, que tinguin una idea precisa i factible de com arribar a la independència. Ni ells ni les institucions que exigeixen als partits que la facin. Mentrestant hi ha el camí difícil i aspre que cal fer. Doncs què ens pensàvem? Que els reis no són els pares?. Doncs, ja em sap greu, són els pares.
@Antoni Morros Castelltort
La traducció final que vostè fa, Sr. Basas, jo la torno a traduïr així: “aixamplar la base”….que diuen els d’ERC fonamentalment per intentar un nou Tripartit que, no ho oblidem, amb en Montilla de President ja el va propiciar ERC.O sigui; aixamplar la base per no fer res, absolutament res, ni a favor del sobiranisme i no diguem ja, a favor de l’Independentisme que, se suposa que és l’eix fonamental del pensament d’ERC.ERC ha renunciat a tots, absolutament tots, els seus principis, si és que mai n’ha tingut.
@Rubèn F. Pola
La proposta que va formular el president Aragonès no és que no tingui “gaires concrecions per avançar”, és que no en té cap. I si la proposta és per defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació “en els seus fonaments”, abans d’anar a buscar els comuns, que han ‘defensat’ aquest dret aquí i a Madrid amb una convicció perfectament descriptible, el president hauria de proposar i discutir i treballar concrecions amb els seus socis de govern. Abans de buscar consensos fora, potser que t’hi entenguis amb els de casa. Abans de fer la gara-gara als tebis, mira que no se’t refredin els que encara estan calents. Abans de segar l’ordi dels comuns, lliga el blat que ja tens al sac. “El problema és com avançar amb el que hi ha, però com que no hi ha estratègia compartida, els partits tornen a la casella de sortida: mantenir-se en el poder.” No, macos, això no funciona així. No us vam votar i no us paguem el sou per “guanyar eleccions i ostentar el Govern”. Us vam votar i us paguem el sou per “fer possible la culminació del procés d’independència”. Si el problema és com avançar amb el que hi ha quan no hi ha una estratègia compartida, que facin com els cardenals, que es reuneixin en conclave (és a dir, tancats amb clau) i que no els deixin sortir fins que no hi hagi fumata blanca.
@Marga Guasch Bertran
Molt d’acord amb l’article. I molt tipa de la Borràs i de Junts, que només serveixen per boicotejar (els seus propis consellers inclosos)
@Lluis Cabot Ardil
El pitjor del tema és que NINGÚ té cap alternativa, per aconseguir una INDEPENDÈNCIA i no en tenen, perquè NO SABEN com la poden aconseguir, i ni tan sols saben SI es pot aconseguir. Resumint, l’autocrítica que diu la Sra. Borràs, fa molt de temps que s’hauria d’haver fet; però no només els partits sinó també els polítics que en formen part i per sobre de tot els pares, fills i filles del fracassat 1-O-17; que va ser una GRAN manifestació de part de la ciutadania, però que no va servir de res positiu. PD Ella deu començar a fer-se l’autocrítica i possiblement començaria per la seva dimissió com a Presidenta del Parlament; ja que penso que ella contribueix a donar més rellevància a la negativitat del moviment. “”” Donar exemple no és la manera principal d’influir sobre els altres; és l’única manera. Albert Einstein “””. Doncs, que ho practiqui.
Carles B “Ja és hora d’una proposta inclusiva.” Això sona a unionista.

https://www.ara.cat/analisi/l-analisi-d-antoni-bassas-fals-dilema-borras-previsible-proposta-d-aragones_1_4469052.html

Cloacas de interior. Las impunes fechorías de la brigada mediático-policial

Los grandes objetivos de la cloaca policial fueron el independentismo catalán y Podemos, pero con el tiempo desarrollaron operaciones para destruir a todo el que quisiera pararlos

Políticos, policías y periodistas. Estos son los tres vértices del triángulo, apoyado por algunos jueces y empresarios, necesarios para que durante años hayan triunfado las llamadas cloacas del estado. Entre ellos se han protegido y se han retroalimentado para acabar con los que consideraban enemigos del país, teniendo su máximo esplendor durante la etapa de Jorge Fernández Díaz al frente del Ministerio del Interior y con María Dolores de Cospedal en la secretaría general del PP . Gracias a una cúpula policial que, dispuesta a todo, suministró a periodistas informaciones tóxicas que eran publicadas en sus medios sin ser contrastadas –en algunos casos– y a sabiendas que eran falsas –en otros–. Sus grandes objetivos fueron el independentismo catalán y el auge del 15-M, que acabaría convirtiéndose en Podemos, pero con el tiempo de­sarrollaron operaciones para destruir a todo el que quisiera pararlos.

Un trabajador de la Dirección General de la Policía narra a La Vanguardia cómo por el despacho del ex director adjunto operativo Eugenio Pino desfilaban en la pasada década algunos de los llamados periodistas de investigación de este país para recoger informes casi a diario. “Era un periodismo de ventanilla”, lamenta este funcionario, que recuerda cómo “al día siguiente” de la visita salían publicadas esas informaciones vendidas como “grandes exclusivas” sin tiempo material para contrastar la documentación que era entregada a la carta.

https://imasdk.googleapis.com/js/core/bridge3.527.0_es.html#goog_1954512644

Esta semana hemos conocido cómo se difundió un bulo de la cloaca sobre Podemos. Okdiario publicó en el 2016 que el gobierno de Maduro pagó 271.000 dólares a Iglesias en el paraíso fiscal de Granadinas, noticia que fue difundida por una cadena de televisión a pesar de tener serias dudas sobre la credibilidad de la información. Y es que así era la apariencia y el contenido de los turbios informes que durante años circularon entre la cúpula policial y los periodistas: sin membrete de la unidad de la Policía, ni firma, ni sello. ¿Sabían esos periodistas que se trataban de informes apócrifos sin ninguna base documental real?

La llamada de Fernández Díaz

En la noche del 27 de octubre del 2014, el ministro del Interior del Gobierno de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, llamó al director de La Vanguardia, Màrius Carol, para asegurarle que la información que ese mismo día habían publicado dos periodistas de El Mundo, uno de ellos Eduardo Inda, atribuyendo al alcalde de Barcelona Xavier Trias, una cuenta en Suiza, era buena y debía hacerse eco de ella en la edición del día siguiente.

Durante toda la jornada, un equipo de La Vanguardia, investigó su veracidad y llegó a la conclusión de que era falsa. Así que decidió no publicarla. Unos meses antes, un informe apócrifo procedente de parecida fuente y elaborado por la policía patriótica, que atribuía a los Pujol una fortuna de 1.800 millones de euros, recaló en la redacción. Bastantes medios de comunicación, entre ellos de nuevo El Mundo y con la firma del mismo periodista, se hicieron eco. La Vanguardia, después de las comprobaciones necesarias, que incluyeron una conversación con el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, que instó a no hacer caso de papeles que no fueran de la inspección, concluyó que no tenía nada que ver con la realidad. De nuevo, decidió no publicarlos. 

Solo dos ejemplos de los muchos actos de una red criminal radicada en la capital del Estado que buscaba y muchas veces conseguía que la publicación de groseras mentiras en diarios y televisiones fuera la palanca para abrir causas judiciales sin pruebas. El objetivo, chantajear a los afectados, arruinar carreras políticas o empresariales, engordar las carteras de sus promotores y encumbrar a periodistas ambiciosos y sin escrúpulos, que aún ahora mantienen sus púlpitos en radios y televisiones de la capital, como si nada hubiera pasado.

El informe fantasma de la UDEF

Afectados: el expresident de la Generalitat Artur Mas y la familia Pujol

Uno de los primeros ejemplos de este modus operandi fue el informe fantasma de la UDEF, publicado en el 2012, en vísperas de las elecciones catalanas del 25 de noviembre, por el periódico El Mundo, que apuntaba la existencia de cuentas ocultas del expresident de la Generalitat Artur Mas y la familia Pujol sin ningún sello, firma o destinatario. El fin era claramente influir en los resultados de los comicios. En el informe no había nada que se confirmara después. Posteriormente, en el 2014, la policía obtuvo en Andorra unos pantallazos de las cuentas de la familia Pujol en la BPA. Se los facilitó al mismo medio, que los publicó en los primeros días de julio. Esa información dio pie a la declaración de Jordi Pujol reconociendo la existencia de las cuentas.

“Se dio la circunstancia de que justo apareció una camada de periodistas para los que la exclusiva estaba por encima de todo”, recuerda un veterano informador que en su día trató con el excomisario de la Policía Nacional, José Manuel Villarejo, cuyas grabaciones han hecho aflorar todas estas malas prácticas. Este reportero explica la diferencia de lo que ha observado en los últimos años a lo que vivió él: “Villarejo ofrecía informes sin firma y sello y decía: es que la unidad es tan secreta, tan secreta, que no tiene ni nombre”. Este periodista señala que él nunca publicó ninguno de esos documentos, aunque luego los leyó en otros medios. Lo que sí considera cierto es que en alguna ocasión Villarejo daba información que, tras comprobarla, sí resultaba ser cierta y publicable. Ahí es donde, a su juicio, está la diferencia en el trabajo profesional de los periodistas.

La “burra” de la cuenta falsa de Trías

Afectado: el exalcalde de Barcelona Xavier Trías

En octubre del 2014 Villarejo también “le vendió la burra” –según él mismo dijo en una de sus grabaciones– de la cuenta falsa del exalcalde de Barcelona Xavier Trías a El Mundo en medio de una guerra sucia para desacreditar al independentismo. Este medio llegó a publicar el segundo día, como supuesta prueba definitiva, el número de la cuenta. El banco acabó explicando que ese número era falso y no se correspondía con los de su banco. Detrás de esta publicación estaba toda la maquinaria política y policial. Villarejo no era más que un eslabón de toda la cadena: en algunas de estas filtraciones participaba, pero en otras no. Era una operación orquestada por el Ministerio del Interior. El engranaje llegaba a las más altas instancias. Fue en esta ocasión que el exministro del Interior Jorge Fernández Díaz llamó a la redacción de La Vanguardia para asegurar que esa información era cierta.

https://cdn.jwplayer.com/previews/koKHYgNK

Notas apócrifas sobre la fortuna del expresident

Afectados: Jordi Pujol y familia

En el 2014 también se publicaron varias notas informativas de origen poco claro con un pantallazo de las supuestas cuentas de la familia Pujol. En una de ellas se hablaba de una fortuna de 1.800 millones de euros. “Ninguna nota informativa tiene numero de registro de entrada oficial con acreditación del organismo receptor ni sello alguno que acredite que realmente fueron entregadas a la unidad o superioridad que dice dirigirlas, el DAO […] Sorprende que experimentados periodistas con larga trayectoria en investigación no cayeran en la cuenta de las particularidades de estas notas informativas”. Este último entrecomillado aparece en un informe policial del 2017 en el que ya entonces Asuntos Internos denunció una trama mediática compinchada con un grupo de policías para frenar investigaciones.

Fragmento del sumario en el que se recoge que estas notas eran “maniobras de distracción”.
Fragmento del sumario en el que se recoge que estas notas eran “maniobras de distracción”. La Vanguardia

Durante este tiempo, de manera asidua, también esta brigada hacía llegar a distintos medios de comunicación “análisis de situación” e “informes de inteligencia”, coincidiendo con momentos clave como la celebración de la Diada. Hasta la fecha, los jueces a los que han llegado estos indicios se han negado a investigar tales prácticas porque consideran que el derecho de información está por encima de todo esto.

El polémico informe PISA (Pablo Iglesias S. A.)

Afectados: Podemos y su ex dirigente Iglesias

Enero de 2016 con unas elecciones generales recién celebradas. Mariano Rajoy acababa de ganar, pero no tenía escaños suficientes para formar gobierno. Lejos quedaba su anterior mayoría absoluta. Un partido que se estrenaba en unas elecciones generales, Podemos, había dado la sorpresa y se había convertido en la tercera formación más votada en el hemiciclo. Semanas después sale en Okdiario, El Confidencial, ABC y la Cadena Ser un informe bajo el nombre de PISA (Pablo Iglesias S.A.) –sin unidad definida, ni sello de entrada o de salida, ni número de funcionario– en el que se apuntaba a la financiación ilegal del partido morado.

Una de las notas que llegaba a los periodistas sobre el  entramado de Podemos
Una de las notas que llegaba a los periodistas sobre el entramado de Podemos La Vanguardia

En este caso, el excomisario Villarejo no estaba detrás de este turbio asunto. Había salido directamente del grupo de policías acólitos dirigidos por Eugenio Pino, los mismos que ahora están procesados por el espionaje al extesorero del Partido Popular Luis Bárcenas. Paradójicamente, no fue hasta después de su publicación cuando se puso a una unidad policial a trabajar en ello y se intentó judicializar el asunto o que la Fiscalía abriera unas diligencias. Nadie aceptó aquel documento, pero ya daba igual porque el objetivo de acaparar titulares estaba cumplido.

La “burda” cuenta de Iglesias en Granadinas

Afectados: Podemos y Pablo Iglesias

La repetición electoral estaba muy próxima y las encuestas abundaban en la misma idea, escaño arriba escaño abajo: un sorpasso de Podemos al PSOE. Un tsunami político se avecinaba a la vuelta de la esquina. El 6 de mayo Okdiario publica un documento que presuntamente acreditaba que el gobierno venezolano de Nicolás Maduro pagó 272.000 dólares a Pablo Iglesias en el paraíso fiscal de Granadinas. Esta información fue replicada por numerosos medios de comunicación, entre ellos, La Sexta. Es en este contexto cuando se produce la conversación que esta semana salió a la luz de Villarejo y García Ferreras, quien reconoce que fue “con ello” pese a ser “demasiado burdo”.

Los sms privados de Iglesias

Afectado: Pablo Iglesias

Tras las elecciones de junio, y en plenas negociaciones para formar Gobierno, el goteo de informaciones sobre las relaciones de Podemos con Venezuela e Irán fueron incesantes en diversos medios de comunicación. Ahora se ha podido comprobar con las agendas de Villarejo, a las que ha tenido acceso La Vanguardia, que en ese tiempo, el comisario recibía constantes llamadas de periodistas de investigación pidiéndole información sobre Podemos. “Prometo aviso sobre info de Podemos”, reza un apunte a un periodista en febrero de 2016. Otro redactor de investigación, como queda reflejado en las agendas, le dice al excomisario que “quiere” datos contra la formación de Iglesias y alguna noticia de interés “para fortalecer su cargo” en el medio en el que trabaja. Así lo dejó plasmado Villarejo.

Varios periodistas sabían que se estaba moviendo un pendrive con información de un chat de Podemos, obtenido a raíz del robo del teléfono de Dina Bousselham, una antigua asesora del entonces líder de la formación morada. En julio de ese año finalmente salió publicado –también en Okdiario– un mensaje que Iglesias había enviado en un grupo de WhatsApp: “Azotaría [a Mariló Montero] hasta que sangrase”. Desde Podemos se vio aquellas noticias como una operación para destruirles.

El sicario de la dermatóloga

Afectados: La dermatóloga Elisa Pinto y el comisario Jaime Barrado

El independentismo catalán y Podemos eran los dos objetivos principales de la mal llamada “policía patriótica”. Sin embargo, hubo varios actores incómodos que desestabilizaban al grupo y había que desactivarlos. Uno fue la dermatóloga Elisa Pinto quien, junto al comisario Jaime Barrado, había logrado identificar a Villarejo como la persona que la apuñaló. Tal y como consta en el sumario judicial, la participación del excomisario habría sido por un encargado de Javier López Madrid, un empresario yerno de Juan Miguel Villar Mir, que conocía a Pinto.

Incluso el secretario de Estado de Seguridad en aquel momento sabía que no tenía más opción que ayudar a Villarejo. La maquinaria comenzó a funcionar. “El sicario era la dermatóloga”, publicó el diario El Español en 2015.

El comisario Villarejo, Elisa Pinto y Javier López Madrid
El comisario Villarejo, Elisa Pinto y Javier López Madrid L.V.

Barrado fue expedientado y apartado de su puesto por “hiperactividad laboral”, causa que administrativamente no existe. En medios como Okdiario le llegaron a definir como la “verdadera cloaca de Interior” o “un comisario violento y zafio”. Mientras, Pinto lleva siete años intentando demostrar toda la campaña orquestada contra ella con informes falsos. Ahora todo está pendiente de juicio.

Las “cloacas podemitas”

Afectados: los policías Marcelino Martín Blas y Rubén López

En junio 2016, un Juzgado imputó a Villarejo por revelación de secretos. Un grupo de policías de Asuntos Internos liderado por Marcelino Martín Blas y Rubén López descubrieron los vínculos de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conocido como el pequeño Nicolás, con el entonces comisario. Estos investigadores fueron los primeros que pusieron en la picota a Villarejo. Analizaron su entramado empresarial y pronto detectaron las campañas mediáticas que dirigía para beneficio particular o para atacar a sus rivales, tal y como lo dejaron reflejado en varios informes.

En las agendas de Villarejo incautadas queda patente cómo el comisario pidió ayuda a varios periodistas para “matar” mediáticamente a estos dos policías, que llegaron a ser tildados en Okdiario como representantes de “las cloacas podemitas”. Ambos llegaron a ser apartados de sus puestos. Por las redacciones corría el rumor, originado por mandos policiales, sobre el futuro “cuidando calabozos” que le esperaba “al policía podemita”. Finalmente se confirmó y López fue enviado a un departamento que custodia calabozos periféricos de Madrid.

En una querella pendiente de recurso ante la Audiencia Provincial de Madrid, este inspector recoge cerca de medio centenar de noticias, varias de ellas recogidas en el programa de Ana Rosa Quintana, en Telecinco, sobre él y habla de un “ataque hacia los investigadores a través de medios públicos de comunicación que se realiza con total temeridad y desprecio a la verdad”.

El blanqueo de Liechtenstein

Afectados: Jordi Pujol y Artur Mas

A finales de 2014, y en apenas dos meses, un caso de presunto blanqueo de capitales cometido por Jordi Pujol y Artur Mas en Liechtenstein pasó de la portada de El Mundo al archivo judicial. La Fiscalía de Liechtenstein dio carpetazo al asunto el 24 de noviembre, a los dos meses de iniciarse, sin que se haya sabido nunca cómo exactamente empezó el caso.

La primera noticia la dio El Mundo a finales de septiembre: la Justicia de Liechtenstein investigaba a Pujol y a Mas sobre la base de unas pesquisas en las que habían empleado “datos públicos”, por lo que pedía la colaboración de la policía española. Pero las investigaciones del microestado centroeuropeo sugerían que la información había sido recogida en “medios de comunicación” españoles, y de fuentes policiales españolas. Para poder seguir, la Unidad de Inteligencia Financiera de Liechtenstein pedía más información a la policía y la justicia españolas.

Un mes después de saltar la noticia, el entonces ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, explicó que Liechtenstein estaba investigando. Era cierto, pero investigaba algo que no existía y en realidad leía las informaciones publicadas por la prensa española, alimentada con las falsas pistas facilitadas por Interior. Cuando la Fiscalía comprobó que todo era un círculo vicioso en el que se le quería hacer participar maliciosamente, cerró el caso. Este diario intentó, sin éxito, saber quien había movido el asunto y había presentado la denuncia en aquel país contra los dos dirigentes nacionalistas.

La Red de Colegios Profesionales de Periodistas:

“Prácticas incompatibles con el ejercicio de algo que pueda llamarse periodismo

La publicación de los últimos audios del excomisario Villarejo han levantado polvareda entre asociaciones y colegios de periodistas. Ante la tibieza con la que se ha manifestado la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que pone el foco en unos presuntos “intereses espurios” contra la libertad de prensa, pese a que -como ha quedado de manifiesto en este reportaje- un grupo de periodistas fue imprescindible para el engranaje de la cloaca, la Red de Colegios Profesionales de Periodistas se ha mostrado mucho más tajante a la hora de “repudiar” estas prácticas que menoscaban “la credibilidad del periodismo”. “La utilización de los medios en beneficio de intereses espurios va mucho más allá del derecho a una línea editorial, totalmente legítimo, para adentrarse en prácticas incompatibles con el ejercicio de algo que pueda llamarse periodismo”, explicaba la Red de Colegios a través de un comunicado. Eva Navarrete, portavoz de la Red, asegura en conversación telefónica con este periódico que la profesión no puede ser “tibia” con este asunto: “Igual es el momento de la catarsis”. Navarrete apuesta por una mayor transparencia, una autorregulación y el dotar a los profesionales de instrumentos que permitan ver a la ciudadanía que una mala praxis periodística debe ser puesta sobre la mesa, señalada y corregida. “Pero no los hay”, lamenta.

https://www.lavanguardia.com/politica/20220717/8412908/fechorias-cloaca-mediatico-policial.html

La teranyina global de l’extrema dreta

El rus Alexander Dugin, líder del Moviment Eurasiàtic Internacional, en una cerimònia de dol per la seva filla. MAXIM SHIPENKOV / EFE

El nom d’Aleksandr Dugin, fins a l’atemptat que va matar dissabte la seva filla, només sonava als especialistes, als que segueixen a fons l’actualitat internacional i a extremistes de dretes. Ideòleg de l’anomenada quarta teoria política –a la pràctica, una actualització més del feixisme–, fundador amb Eduard Limónov del Partit Nacional Bolxevic i admirador confés del tradicionalista i esoterista antisemita Julius Evola, Dugin ha estat un dels inspiradors de la política expansionista de Vladímir Putin. És un d’aquests pensadors amb els quals el Kremlin actual se sent còmode i, per tant, una demostració més que el govern rus és capaç d’assimilar i acollir l’extrema dreta i fins i tot teòrics del neofeixisme sense cap mena de problema. Encara que és difícil determinar el grau d’influència de Dugin a l’entorn de Putin, el seu llibre Fonaments de geopolítica és el tractat més influent en l’exèrcit, la policia i les elits estatals russes des de l’enfonsament de l’URSS.

https://www.ara.cat/editorial/aleksandr-dugin-teranyina-global-extrema-dreta-editorial-diari-ara-24-agost-2022_129_4468839.html

COM ATURAR L’EXTREMA DRETA

Amb un mes de diferència, el fotoperiodista català Jordi Borràs (Barcelona, 1981) i el periodista valencià Miquel Ramos (València, 1979) han publicat els seus darrers llibres. Tots els colors del negre (Ara Llibres), de Borràs, i Antifascistas (Capitán Swing), de Ramos, esdevenen les dues cares d’una fotografia: el creixement de l’extrema dreta i els moviments que s’han articulat des de mitjans dels vuitanta per combatre-la. Amb els dos autors fem un recorregut per la memòria amb la vista posada en el present i en el futur. Parlem dels crims del feixisme i de l’estigmatització dels qui lluiten contra l’odi, passant pel paper dels mitjans de comunicació, dels cossos policials i de les esquerres. 

La forma com arrenqueu els dos llibres és bastant similar. En un dels primers capítols de Tots els colors del negre el Jordi recorda l’assassinat de Roger Albert a les mans d’un grup de neonazis a principis dels 2000. Per què parteixes d’aquí?

Jordi Borràs: El cas del Roger Albert és un dels fets que a mi em toquen de prop en molts sentits: jo tenia 23 anys i el coneixia des de petit; però, a més, això va passar a uns 300 metres de casa meva. El silenci que va envoltar aquest cas va ser molt bèstia. Es tracta d’un crim d’odi més, un de tants, que ha quedat soterrat en l’oblit. Són morts de segona, i fins i tot la investigació policial i el procediment judicial així ho demostren. 

A l’inici d’Antifascistas, se situa el lector en la temàtica a partir de l’assassinat de Guillem Agulló, el qual, diu el Miquel, “va despertar alguna cosa en una generació de joves que començava a interessar-se per la política”. 

Miquel Ramos: A principis dels noranta ja s’havien produït altres crims d’odi perpetrats per grups de neonazis, com el de la Lucrecia, una dona migrant i negra assassinada a Madrid, o el de la Sonia, una dona trans que va ser assassinada a Barcelona. El cas del Guillem, a més, fou un avís a la gent jove que començava a interessar-se per la política: la violència neonazi apuntava ja no només cap als col·lectius vulnerabilitzats pels quals ningú no es preocupava, sinó que atacava directament els que defensaven unes idees polítiques. El Guillem era independentista i un antifeixista militant, i la gent de la meva generació que començava a interessar-se per aquests temes s’ho va sentir com a seu. Era una apel·lació directa: podria haver estat qualsevol de nosaltres.

Jo diria que aquest fil es manté, que això ha passat amb diverses generacions de joves. Per què va ser un cas tan icònic?

M. R.: Fins aleshores no hi havia hagut, a la nostra generació, cap cas així. Posteriorment, n’hi hauria més: l’assassinat de Carlos Palomino, el del Richard, i molta violència que no va acabar en assassinat, però que va produir molta por i un clima d’hostilitat absolut. El cas del Guillem segueix sent un símbol de l’antifeixisme també pel treball que han fet la família, els amics, i fins i tot la gent que no el va conèixer, però que va fer-se seva la causa. No només pel crim en si, sinó per com es va desenvolupar el judici, la impunitat, la criminalització que va rebre la víctima, i per la banalització per part dels poders públics. Trenta anys després encara segueix el compromís de tota la gent que en aquell moment va dir “Ni oblit ni perdó” i que la lluita continua.

Hi ha altres elements comuns en els dos llibres. Un d’aquests elements és la figura de Xavier Vinader i el reconeixement de la seva tasca periodística escrutant l’extrema dreta. Fins a quin punt va representar un punt d’inflexió en el periodisme d’investigació?

J. B.: El Xavier Vinader és el pare del periodisme d’investigació actual. Ja hi havia periodistes d’investigació i referents d’abans de la dictadura, però Vinader practica mètodes innovadors i fa un periodisme molt militant. Aquí s’ajunta un seguit de factors, com el fet que una part dels mitjans dels setanta aposten per la investigació i que, amb la Transició, hi ha un escenari de possible ruptura, tot i que després s’esvaeix i es produeix el gran pacte del 78. Aquest periodisme molesta i els empresaris se’n comencen a retirar, però el llegat de Vinader el mantenen encara diversos mitjans, com pot ser la Directa o com pot ser CRÍTIC, mitjans i periodistes que entenen el periodisme com una eina de transformació social. Llavors, hi ha alguna gent que, per deslegitimar la nostra feina, ens diu que som activistes en comptes de periodistes. Jo soc honest amb el que faig, i les dades no me les invento: surten d’algun lloc.

M. R.: No hi ha major activisme dins del periodisme que aquell que no qüestiona l’statu quo. Els qui ens dediquem a aquesta professió amb voluntat transformadora és perquè entenem que el periodisme ha de fiscalitzar el poder, no fer-ne propaganda. I vivim en un Estat on l’extrema dreta forma part del poder. També hi ha molts periodistes que han tractat d’aquesta qüestió d’una manera honesta i valenta des dels mitjans convencionals i fins i tot conservadors, i aquest compromís també implica trencar el mite del periodista escèptic, que fa de notari de la realitat: si els que se situen per damunt del bé i del mal, possiblement per estigmatitzar els que prenem partit, ens volen dir que som activistes, doncs que ens diguin com vulguen.

L’extrema dreta no ha de tenir veu als mitjans de comunicació o, per contra, se l’ha de deixar participar-hi per tal de confrontar les seves idees? 

J. B.: És que moltes vegades, amb l’excusa de confrontar, el que es busca és l’espectacle. Hem de partir de la base que, com deia Matteotti, el feixisme no és una opinió: és un crim. No és el mateix un debat entre forces progressistes, liberals i conservadores, per moltes discrepàncies que hi hagi, que si s’hi afegeix una organització de l’extrema dreta. És una trampa que, des d’una concepció pseudoliberal, es digui que totes les opinions són respectables. Doncs no, i aquest és el gran error que fa que moltes vegades es doni espai a idees potencialment criminals.

M. R.: El debat no és si parlar o no parlar de l’extrema dreta. De fet, durant els anys noranta ens queixàvem que no se’n parlava, i això va canviar quan els crims que cometia ja no es podien amagar. El tema és com parlem de l’extrema dreta, i una de les premisses bàsiques del periodisme, a banda de desmuntar les seves mentides, és no comprar els seus marcs. Moltes vegades no fa ni falta convidar l’extrema dreta i que et conte com de perillosa és la immigració, els ocupes, com d’egoistes són els catalans o com de capritxoses són les feministes, perquè ja se n’ocupen alguns mitjans de tenir una programació que, dia rere dia, abona aquestes tesis. Moltes vegades sembren els marcs de l’extrema dreta, que després en cull els fruits.

Antifascistas parles de l’estigmatització de l’antifeixisme, de la reducció d’aquest moviment a una tribu urbana. Quines implicacions té aquest reduccionisme?

M. R.: Aquesta lectura interessada és una estratègia per negar que existeix un problema. Parlar de la violència de l’extrema dreta envers diferents col·lectius i reduir-la a una baralla entre tribus urbanes és una forma intencionada de despolititzar el conflicte i de criminalitzar els únics que han combatut l’amenaça que suposa. Aquest era el relat del poder i és un discurs que encara es reprodueix quan es posa al mateix sac a qui demostre que el problema és real, i el victimari; els feixistes i els antifeixistes, els racistes i els antiracistes, el masclisme i el feminisme.

J. B.: Fins i tot el PSOE ha caigut en la trampa volguda d’entendre l’antifeixisme com una idea radicalitzada i violenta. Hem de proclamar-nos orgullosament antifeixistes en el moment en què ens proclamem demòcrates. I això cadascú ho ha de fer com vulgui: anant a una manifestació o parlant amb el veí. No només existeix el prototip mental de jove antifeixista encaputxat, que també el necessitem per plantar cara al carrer. La qüestió és que, a Alemanya, el gruix dels que planten cara és molt més ampli, perquè també inclou els democratacristians, els socialdemòcrates o l’Església luterana. Aquí, això, no ho veig.

La concepció de les agressions de l’extrema dreta i de la resposta antifeixista com si es tractés de “dues tribus urbanes confrontades” o d’una “batalla entre bandes” també és en l’imaginari dels cossos policials?

M. R.: Però a quina banda pertany Violeta Friedman, supervivent de l’Holocaust? A quina tribu urbana pertany Xavier Vinader? I els supervivents de Mauthausen? Òbviament, no és una batalla entre bandes; és una batalla dels drets humans i la democràcia contra els qui se la volen carregar. Aquest relat fals ha estat institucionalitzat per part dels mitjans i de la mateixa policia, que no només ho tracta tot com si fossin tribus urbanes, sinó que, a més, té una doble vara de mesurar. La violència policial que s’exerceix contra els moviments socials d’esquerres, ja no només els antifeixistes, no la veiem quan hi ha manifestacions d’extrema dreta. Són fets objectius. Que cadascú en tregue les seves conclusions.

En els dos llibres denuncieu la connivència entre l’extrema dreta i la policia. Aquesta és la conseqüència del fet que no va existir una depuració dins dels cossos policials després del règim franquista?

J. B.: Podem trobar vincles entre els cossos policials i els primers grupuscles d’extrema dreta a principis del segle XX: la Liga Patriótica Española, per exemple, es va fundar el 1918 a Barcelona i tenia l’objectiu de batre el catalanisme, que entenien que era la personificació de l’amenaça contra Espanya. I qui hi havia dins d’aquesta organització? Policies, carlins urbans, militars, etc. Aquest vincle ha existit sempre i ha perdurat fins avui. I la dictadura l’endureix. 

M. R.: I, si encara continua, és perquè no hi ha voluntat política per trencar-lo. Jo he publicat diverses informacions que m’han filtrat agents amb la condició que no revele la font, perquè tenien por. Que un policia que es considera demòcrata haja de recórrer a un periodista per denunciar pràctiques absolutament antidemocràtiques amb tics feixistes, i que no hi haja cap sanció, és per manca de voluntat. Únicament. No és normal que hi haja agents en un bar prenent cafè sota una bandera de la Falange i vestits d’uniforme. O que en un xat diguen que cal afusellar mig Espanya. Qui no veja que hi ha un problema, és que està una mica cec.

“L’Estat espanyol té molts comptes pendents amb les víctimes que ell mateix ha provocat”

A Espanya, la majoria de forces polítiques, fins i tot les progressistes, no han condemnat mai el terrorisme d’Estat, els GAL, ni la utilització de l’extrema dreta en la guerra bruta contra l’independentisme i les esquerres.

M. R.: Això seria com reconèixer un mal que no estan disposats a reparar. L’Estat no només no es fa responsable de les seves pròpies misèries, sinó que també ha indultat els artífexs del terrorisme d’Estat. Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat on torturadors del règim, com Billy el Niño, moren amb les medalles posades? Espanya té molts comptes pendents amb les víctimes que ella mateixa ha provocat. I aquí, qui ha donat una lliçó en el sentit contrari és la societat civil, les mateixes víctimes i fins i tot algunes de les víctimes d’ETA, que han exigit que també es reconeguin les causades pel terrorisme d’Estat.

Seguint amb el paper de l’esquerra espanyola, el Jordi és molt crític amb el fet que veus com les de Pablo Iglesias, en el seu moment vinculessin l’independentisme amb el despertar del feixisme. 

J. B.: La meva lectura és que Iglesias, a la seva manera, també es va sumar a l’onada espanyolista. És una animalada del nivell que algú de Die Linke digui que la culpa de l’aparició d’Alternativa per Alemanya va ser dels refugiats sirians. És com dir que el feminisme ha despertat el feixisme. Però, en canvi, això no se li hauria acudit dir-ho. Llavors, per què passa? Doncs perquè l’anticatalanisme, a l’Estat, suma; siguis de dretes o d’esquerres.

“S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista”

El Miquel, de fet, li ho pregunta directament quan entrevista Pablo Iglesias en el seu llibre. 

M. R.: Iglesias ha conegut l’antifeixisme des de dintre i ha patit la violència de l’extrema dreta. Jo li vaig preguntar per aquesta frase, i ell matisa les seves paraules. De totes maneres, sí que és cert que l’anticatalanisme suma a l’Estat espanyol, i al País Valencià ni te cuento! Ha sigut la bandera de l’extrema dreta des de la Transició fins a l’actualitat. I aquí jo llance una pregunta: és evident que no totes les persones que es van manifestar en contra del referèndum ho van fer des de postures no democràtiques, però com és possible que tot el rèdit d’aquest discurs l’hagi obtingut l’extrema dreta? Alguna reflexió hauran de fer. Per què anaven amb la mateixa pancarta a les manifestacions contra l’independentisme? Possiblement ho hagueren pogut fer millor si el marc no hagués estat el de l’“A por ellos”; però, en el moment en què tots entren en aquest relat, l’extrema dreta hi està ben còmoda. 

Al respecte, després del 12-O de 2016 i en més d’una ocasió, Jordi, has dit que et preocupa més el fet que partits democràtics s’hagin manifestat amb l’extrema dreta que no pas les mateixes concentracions de la ultradreta. El PP, C’s i fins i tot el PSC han blanquejat l’extrema dreta?

J. B.: I tant! Tenim la foto de Miquel Iceta manifestant-se al costat d’Ortega Smith, darrere d’una pancarta de Societat Civil Catalana, juntament amb dirigents del PP i de C’s, i davant de tota la fauna de la ultradreta nazifeixista. Aquella foto, no hi ha res que l’esborri. El PSC ha jugat a aquest joc; ja ho va fer el 2014, quan es va crear Societat Civil Catalana: Joaquim Coll, que havia estat al Partit Socialista, va ser al costat de Jorge Buxadé, un dels fundadors de l’entitat, que ara és a Vox i que ja havia estat candidat de la Falange en dues ocasions. Però és que, com dèiem, hem de tenir en compte que el Partit Socialista va fundar una banda armada amb mercenaris de la ultradreta. Poden fer les declaracions que vulguin, però la realitat és aquesta.

“Ciutadans és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta”

Això ha ajudat que Vox sigui on és?

J. B.: És clar. El gran èxit de l’extrema dreta no és ser tercera força al Congrés, sinó que hi hagi partits que hagin assumit bona part de les seves propostes i proclames. S’han dretanitzat els parlaments: aquesta és la victòria de la dreta populista. Fixa’t que l’aplicació del 155, que va avalar el PSOE, només la reclamaven els pocs militants que reunia Vox davant de la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, quan ningú sabia què era l’article 155. L’extrema dreta espanyola ja era una realitat, i això ho demostra l’ascens de Vox en només cinc anys, però aquí, a més, ha tingut un accelerador turbofatxa: la benzina ja hi era, i tots aquests partits hi han col·laborat. Sobretot Ciutadans, que és el paradigma de la catifa vermella que s’ha posat a l’extrema dreta.

“El delicte d’odi ha esdevingut un instrument de l’Estat contra la dissidència”

També denuncieu la impunitat amb la qual ha actuat l’extrema dreta. A l’Estat espanyol no va ser fins a la reforma del Codi penal de 1995 que la provocació a l’odi o la negació de l’Holocaust es van tipificar com a delictes. Per a què ha servit aquesta figura jurídica?

M. R.: Era un dels reclams de les víctimes; però, quan arriba aquesta legislació, passe exactament el mateix que està intentant fer Vox amb la llei contra la violència masclista: es desnaturalitza. El delicte d’odi fou creat per protegir els col·lectius que són víctimes d’un odi estructural, com és el racisme, l’homofòbia i tots els discursos que abandera l’extrema dreta. Si acabes condemnant per delicte d’odi algú que es manifesta contra l’homofòbia o contra el racisme, aquesta eina esdevé un instrument de l’Estat contra la dissidència. Jo no soc partidari d’abolir aquesta figura legal, sinó que s’interprete bé. Cal reconèixer que hi ha un problema estructural; negar la seva existència t’eximeix d’actuar en conseqüència per corregir-lo. 

“Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi”

Parleu de la capacitat de l’extrema dreta per reinventar-se, de la seva mutació pel que fa a l’estètica, als discursos, a les formes. La resposta de l’antifeixisme, davant d’aquest neofeixisme, també s’ha de repensar?

J. B.: L’extrema dreta ja no va amb el cap rapat ni amb botes amb la puntera de ferro. Aquesta imatge ja és anecdòtica, malgrat que encara existeixi. Tanmateix, conserven el rerefons de les mateixes idees, però amb uns filtres més assimilables pel gruix de la societat. Han après a utilitzar la democràcia per dinamitar-la des de dins.

M. R.: La resposta antifeixista s’ha anat adaptant al context. Jo parle de l’antifeixisme des dels vuitanta fins a l’actualitat i done fe dels col·lectius i moviments socials que van incorporar l’antifeixisme com una lluita més de totes les altres que es feien. I parle de la societat civil actual, que lluita contra la precarietat en els barris per evitar la desconnexió entre veïns, que és quan l’extrema dreta ho aprofita per inserir el seu missatge de segregació. Hi ha tants fronts antifeixistes com escletxes per on es poden colar les ideologies de l’odi, i és aquí on apel·le directament als polítics: no els demane que facen discursos brillants contra l’extrema dreta, sinó que facen polítiques valentes per desactivar la pobresa i la precarietat. 

“Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: la seva benzina és el mal govern”

Què explica que a tot Europa sorgeixin moviments d’aquestes característiques?

J. B.: Hi ha un mar de fons que cal tenir en compte: la crisi de la socialdemocràcia. L’esquerra europea, en general, s’ha preocupat més d’encaixar en els marcs dels mercats i de la Unió Europea que no pas de donar respostes al seu electorat. Hi ha una gran bossa de votants, de gent que veu que les distàncies entre els més adinerats i els més empobrits són cada cap majors, a la vegada que es difumina el miratge de les classes mitjanes. Totes aquestes persones senten que són les perdedores de la globalització, les que han pagat els plats trencats. Llavors l’extrema dreta, que és com un estol de voltors, hi ha anat de cara. 

Ara ens trobem en un moment complicat, de forta crisi política que genera desafecció entre la ciutadania, amb un augment generalitzat de preus, la inflació, i unes respostes que molta gent percep com a insuficients per part dels governs pretesament d’esquerres. L’extrema dreta capitalitzarà aquest descontentament social? 

M. R.: Si la resta de polítics amb capacitat per revertir aquesta situació no ho fan, és molt probable que l’extrema dreta ho capitalitze. De fet, ja ho estem veient. I això no és perquè siga molt hàbil, que en part ho és, sinó per una manca de compromís de determinats polítics. No val dir “Tots els que es manifesten són d’extrema dreta”, o “Voteu-me o vindrà l’extrema dreta”. Però tu què estàs fent per evitar-ho? 

J. B.: Per incompareixença de l’esquerra, l’extrema dreta ha ocupat el carrer: es manifesta en nom de les llibertats, amb la voluntat d’arribar a governar i, precisament, carregar-se les llibertats. S’han de fer bones polítiques, perquè la benzina de l’extrema dreta és el mal govern. 

Com s’ha situat l’extrema dreta davant de la guerra a Ucraïna i davant de personatges com Putin?

J. B.: L’extrema dreta europea està dividida. A Hongria, Orbán és aliat de Putin; un fet que l’oposició ha utilitzat però que no ha servit perquè no torni a guanyar les eleccions. A França, Le Pen va haver de destruir una part de la propaganda electoral perquè hi sortia una foto d’ella donant-se la mà amb Putin. En general, trobem més suport a la causa ucraïnesa, però al si de partits com Vox hi ha diferents opinions. I és que Putin ha fet feina els darrers anys, donant calés a bona part de l’extrema dreta europea per intentar rebentar Europa des de dins.

“Quan la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra tothom, haurem avançat com a societat”

També s’ha parlat bastant del batalló neonazi Azov i del perill que representa que gent d’ultradreta vagi a la guerra i aprengui tècniques de batalla i experiència sobre el terreny.

J. B.: Això és un perill com una casa. A la guerra del Donbass del 2014 va prendre molta rellevància el batalló Azov, que ara és un regiment i que forma part de l’exèrcit regular d’Ucraïna. I compte amb això, perquè vol dir que també estem armant neonazis. No es pot agafar la part pel tot, és clar, però les intel·ligències de diferents governs d’Europa ja alerten que el perill terrorista més imminent que té el continent és la creació de grups armats d’ultradreta. La guerra d’Ucraïna pot accelerar la creació d’aquestes cèl·lules.

L’auge de l’extrema dreta espanyola també és una de les conseqüències de la desmemòria o del baix compromís amb la memòria històrica?

J. B.: Sens dubte. Si oblidem d’on venim, estem condemnats a repetir la història. De fet, una de les obsessions de la ultradreta és incidir en les polítiques de memòria històrica per mirar de dinamitar-la. I aquí ni tan sols ha fet falta: la memòria està soterrada als vorals de les carreteres. 

“La memòria històrica està soterrada als vorals de les carreteres”

El feminisme, el col·lectiu LGTBI, l’antiracisme i la classe obrera, que són en el punt de mira de l’extrema dreta, hauran d’articular un front comú antifeixista davant la possibilitat, molt real, que guanyi encara més pes institucional?

M. R.: Les aliances són fruit de determinades circumstàncies i també del context. Jo pense que s’han d’explorar tota mena d’estratègies àmplies, que requereixen molta generositat, per poder arribar a un consens de mínims en la defensa dels drets humans. Una agressió de la ultradreta, encara que sigui contra persones que no pertanyen al teu grup, és un atac contra tots. Hi ha grups antifeixistes que es van organitzar abans que matassen el Guillem Agulló: l’extrema dreta ja havia matat migrants, persones LGTBI o persones sense sostre, i alguna gent va entendre que això era un perill. En el moment en què la gent assumisca que els atacs de l’extrema dreta són contra els nostres veïns, són contra tothom, i quan prenga partit, haurem avançat com a societat.

https://www.elcritic.cat/entrevistes/conversa-amb-jordi-borras-i-miquel-ramos-sobre-extrema-dreta-i-antifeixisme-125068

https://www.ara.cat/editorial/aleksandr-dugin-teranyina-global-extrema-dreta-editorial-diari-ara-24-agost-2022_129_4468839.html

Papa Francisco: “Latinoamérica será víctima hasta que no se libere de imperialismos explotadores”

El papa Francisco hizo una firme defensa del perfil “popular” de la Iglesia latinoamericana y su papel emancipador en una región que, consideró, “será víctima hasta que no se termine de liberar de imperialismos explotadores”. En una entrevista de alto contenido político, concedida en Santa Marta la semana pasada a la agencia argentina de noticias Télam, el pontífice evitó mencionar a esos “explotadores” porque, dijo, “son tan obvios que todo el mundo los ve”. E invitó a América Latina a pensarse “desde la periferia” para cumplir el “sueño de unidad de San Martín y Bolívar”.

“Me llamó la atención una conferencia que escuché de Amelia Podetti, una filósofa que ya falleció, en la que dijo: ‘Europa vio el Universo cuando Magallanes llegó al Sur’. O sea, desde la periferia más grande, se entendió a sí misma. La periferia nos hace entender el centro. Podrán estar de acuerdo o no, pero si vos querés saber lo que siente un pueblo, andá a la periferia. Las periferias existenciales, no sólo las sociales. Y ahí se muestra el pueblo”, dijo el Papa.

En esa periferia está América Latina, ese sitio donde “se ve la verdadera realidad”, según Francisco. La región tiene entonces el desafío de construir desde allí la unidad y “liberarse de los imperialismos”. “Latinoamérica todavía está en ese camino lento, de lucha, del sueño de San Martín y Bolívar por la unidad de la región. El sueño de San Martín y Bolívar es una profecía, ese encuentro de todo el pueblo latinoamericano más allá de la ideología. Esto es lo que hay que trabajar para lograr la unidad latinoamericana”, dijo Francisco a Télam.

Nacido en Argentina hace 85 años, Francisco se convirtió el 13 de marzo de 2013 en el primer Papa latinoamericano. Desde entonces no ha vuelto a su país, pero ha visitado Brasil -su primer viaje al exterior, en julio de aquel mismo año-, Ecuador, Bolivia, Paraguay, Cuba, México y Colombia. En todos esos países la Iglesia Católica está fuerte porque, dijo Francisco, “tiene una historia de cercanía al pueblo muy grande”: “Es una Iglesia popular, en el sentido real de la palabra. Es una Iglesia que se desnaturalizó cuando el pueblo no podía expresarse y terminó siendo una Iglesia de capataces de estancia, con los agentes pastorales que mandaban”. “La Iglesia latinoamericana tiene aspectos de sujeción ideológica en algunos casos. Los ha habido y los seguirá habiendo porque eso es una limitación humana”, agregó el Papa, “pero es una Iglesia que pudo y puede expresar cada vez mejor su organización popular”.

Francisco habló durante más de una hora y media y se mostró francamente recuperado de su artrosis en la rodilla derecha, el mal que lo obligó a suspender una gira prevista para principios de julio por República Democrática del Congo y Sudán del Sur. La suspensión disparó los rumores de una posible renuncia. Consultado por Télam si aún había “Papa para rato”, optó por una respuesta casi de protocolo: “Que lo diga el de arriba”. Se mostró, sin embargo, muy animado durante la charla. Habló de la guerra en Ucrania, la necesidad de acercar la política a los jóvenes y del fin de la pandemia. “No podemos volver a la falsa seguridad de las estructuras políticas y económicas que teníamos antes [de la covid-19]. Así como digo que de la crisis no se sale igual, sino que se sale mejor o peor, también digo que de la crisis no se sale solo. O salimos todos o no sale ninguno”, dijo Francisco.

El Papa es consciente del poder de su voz “disonante”, como la definió, pero también criticó lo que consideró la manipulación mediática de sus palabras. “Si hablo yo todos dicen “habló el Papa y dijo esto”. Pero también es cierto que te agarran una frase fuera de contexto y te hacen asegurar lo que no quisiste decir. Por ejemplo, con la guerra hubo toda una disputa por una declaración que hice en una revista jesuita: dije “aquí no hay buenos ni malos” y expliqué por qué. Pero se tomó esa frase sola y dijeron ‘¡el Papa no condena a Putin!’. La realidad es que el estado de guerra es algo mucho más universal, más serio, y aquí no hay buenos ni malos. Todos estamos involucrados y eso es lo que tenemos que aprender”, dijo. Llamó entonces a reconsiderar el concepto de “guerra justa”, aquella que justifica la reacción la víctima: “Puede haber una guerra justa, hay derecho a defenderse, pero como se usa hoy día ese concepto hay que repensarlo. Yo he declarado que el uso y la posesión de armas nucleares es inmoral. Resolver las cosas con una guerra es decirle no a la capacidad de diálogo”.

Jorge Bergoglio cumplirá el año próximo diez años como Papa. “Bergoglio nunca se imaginó que iba a terminar aquí. Nunca”, dijo. Y recordó cómo fue aquel día de la elección. “Yo vine al Vaticano con una valijita, con lo puesto y un poquito más. Más aún: dejé preparados en Buenos Aires los sermones para el Domingo de Ramos. Pensé: ningún Papa va a asumir el Domingo de Ramos, así que yo el sábado viajo de vuelta a casa. O sea, nunca me imaginé que iba a estar acá”. “¿Y cómo miraría Bergoglio al Papa?”, le preguntó Télam. “Yo creo que en el fondo diría ‘¡Pobre tipo! ¡La que te tocó!’. Pero no es tan trágico ser Papa”.

https://elpais.com/argentina/2022-07-01/el-papa-francisco-latinoamerica-sera-victima-hasta-que-no-se-libere-de-imperialismos-explotadores.html

Cuando los políticos culpan a los inmigrantes

“Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”: el vídeo de los laboristas británicos que deberíamos ver en España

El anuncio escenifica la sociedad británica, con un grupo de ciudadanos enfrentándose a un político con un discurso xenófobo y racista

Con el debate del Brexit como uno de los pilares centrales de la campaña electoral que terminará con los comicios el próximo 12 de diciembre en Reino Unido, la inmigración es uno de los temas más manidos junto a la salida de la Unión Europea. Ante ello, el Partido Laborista ha lanzado en sus redes sociales un anuncio que retrata de forma satírica todos los estereotipos racistas, xenófobos y clasistas que se entremezclan en los discursos de muchos dirigentes.

Bajo el título “Cuando los políticos culpan a los inmigrantes es porque se han quedado sin argumentos”, se escenifica la sociedad británica en una reunión de un grupo de ciudadanos que se enfrenta a un político. “¡La escuela de mi hija se está cayendo a pedazos y no hay suficientes profesores que se hagan cargo!”, “¡Mi madre necesita ser operada y lleva esperando seis meses!”, “¡He sido despedida y no puedo pagar mi alquiler, pero no hay viviendas públicas!”, son algunas de las proclamas que hacen.

A todas estas quejas el hombre responde que “tan solo hay una explicación”. “Es todo culpa suya”, espeta mientras señala al único inmigrante de la sala. “Si nos deshacemos de Ali los tiempos de espera en los servicios médicos serán menores porque tendremos más médicos”, subraya. A esto, una de las asistentes a la reunión le echa en cara los recortes que han hecho en los servicios públicos. El director replica que “no tienen suficiente dinero” porque se lo tienen que gastar todo en Ali, el inmigrante.

Esto ocurre mientras entrega un maletín lleno de billetes de libras a un ejecutivo de una empresa por una rebaja fiscal, un “creador de puestos de trabajo”, según expone a los asistentes. Es entonces cuando todos ellos se preguntan porqué no se emplea ese dinero en servicios públicos. En último lugar, el jefe del centro manifiesta que tiene “las manos atadas” y que le encantaría gastar ese dinero en hospitales, viviendas y escuelas. “Le tengo que hacer rebajas fiscales a las multinacionales… por culpa de Ali”.

https://www.eldiario.es/internacional/video-inmigrantes-argumentos-laboristas-espana_1_1257554.html

El papa i el perdó

Montserrat Dameson. Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2022

Predicar amb l’exemple és l’eina més eficaç que tenim els catòlics. És eficaç perquè la coherència ens converteix en mereixedors de respecte a ulls de qui, d’entrada, no ens en tindria, i perquè a algú a qui tot allò sobrenatural li sembla una bola impressionant, els fets li permeten retenir el debat en el terreny material. Aquesta setmana, el papa Francesc ha demanat perdó als indígenes del Canadà pels mals i abusos que l’Església Catòlica va cometre contra la comunitat. Ho ha fet bo i sabent que hi ha vegades en què donar context s’assembla molt a donar excuses i que, sovint, la millor reparació és verbalitzar l’error, perquè tot el que necessita la víctima és aquest reconeixement. Quan el mal és irreparable, és tot el que pot aconseguir. Dels fets als fets, aquest acte de contrició és bo perquè parla des de l’exemple. És just perquè, malgrat no canviar res a la pràctica, ofereix el consol de la raó a qui durant segles ha patit els efectes del silenci.

Vençut l’ego, ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau

El papa Francesc demana perdó perquè entén els efectes que té el paper de l’Església en l’últim segle i mig malgrat que la línia entre allò que històricament és justificable pel pes de les circumstàncies i allò que no ho és sempre fa de mal dibuixar. De la mateixa manera que el Sant Pare tenia poder llavors per escriure el relat que justifiqués els abusos a la comunitat indígena canadenca, el Sant Pare té poder avui per reubicar l’Església dins d’aquest relat i esmenar les seves misèries morals, intentant un encaix de tetris entre allò que la institució considera bo i allò que la societat d’avui considera bo. És absurd emmarcar les disculpes en l’oportunisme perquè l’alliberament de consciència de qui busca redimir-se sempre és conseqüència directa de l’obtenció del perdó. Això no el fa ni menys just ni menys necessari d’implorar. Les disculpes sempre són oportunistes perquè per arribar al cap de carrer que et cal disculpar-te has de passar per la incomoditat de reconèixer-te desencertat i voler deslliurar-te’n. És una lluita contra el propi ego, en el fons. Un cop vençut l’ego, arribes a l’estadi en què ets capaç de capir que les disculpes sempre honoren més del que humilien, que és bo que allò que no està bé no ens faci sentir bé, i que esmenar-ho ens faci recuperar la pau.

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps

Església i societat són indestriables. La primera la configurem els homes, i la segona també. Els catòlics tenim un paper dins la societat —o l’hauríem de voler tenir— i una part de reconèixer-nos-hi com a membres de l’Església passa per enfrontar-nos al cost de convertir-nos en cares visibles d’un macroprojecte que no sempre té els perfils que ens agradarien i no sempre se’ns fan fàcils de defensar. I no cal fer-ho. O podem no fer-ho. Potser és més adequat plantejar-ho en termes de possibilitat que de necessitat perquè així queda oberta la porteta de la llibertat, que és la base d’una bona relació amb l’Església i d’una bona relació amb Déu.

Demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius

L’Església no és democràtica i per tant no és fiscalitzable en els termes en què avui pensem les organitzacions mundials dins els nostres caps. És la institució més gran i antiga de la terra i això té dos efectes: que els seus engranatges funcionen a pas de mamut i que sempre funcionen amb el fi de sobreviure, perquè en la seva existència es preserva el missatge de Crist. En són —som— conscients. Això també té dues virtuts: la seva magnitud li fa impossible d’eludir la diversitat dels qui la configurem i, per tant, sempre hi haurà un lloc adequat per a qui, en sospesar si li pesa més la voluntat de viure en Jesús de Natzaret o de pertànyer a una institució que li satisfaci tots els peròs, esculli la primera i busqui l’espai que més s’adeqüi al seu tarannà. El papa demana perdó perquè és conscient que la càrrega que ens suposa als catòlics el mal que la institució que configurem pugui inferir a la societat —en cas d’uns abusos com els del Canadà, per exemple— va més enllà de tarannàs. Ataca la moral i els principis compartits per qualsevol catòlic, allò que tenim en comú. No sé si és just o no jutjar el passat des del present, però demanar perdó avui no em sembla una mala manera d’alliberar els catòlics del pes d’un mal que no han comès i del qual, gràcies a Déu, no en comparteixen els motius. I de fer notori que allò que no està bé, no està bé. Perquè no es repeteixi.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/papa-perdo-montserrat-dameson_795051_102.html

“Trauré del Valle el meu avi per enterrar-lo amb la meva àvia”

Joan Pinyol,
catedràtic d’institut i escriptor, autor del llibre “Avi, et trauré d’aquí!

La vall dels profanats

Hi ha inhumats al mausoleu franquista del Valle de los Caídos uns 60.000 cossos, la meitat identificats: 6.000 van ser exhumats de fosses comunes en terres catalanes als anys 60, sense dir res a les seves famílies. Franco va robar les restes d’aquelles víctimes de la guerra: dic “va robar” perquè no va informar-ne les famílies dels difunts. A un d’aquests difunts, Joan Colom, li ha sortit un net batallador i tenaç: Joan Pinyol no desistirà fins que el seu avi reposi amb la seva vídua, l’àvia Teresa. I vol que la seva mare (la Laura, 92 anys) ho vegi. I els seus fills, besnéts de Joan Colom. Espanya es deu a si mateixa honrar com cal els ossos de les víctimes de la Guerra Civil: comencem pels reclamats pels seus descendents i familiars. Llegiu mentrestant el seu Avi, et trauré d’aquí! ( Saldonar).

Com es deia el seu avi?

Joan Colom Solé. Era el pare de la meva mare.

La seva mare viu?

Laura Colom: viu a Capellades i ara té 92 anys.

Recorda ella el seu pare?

Sí, tenia vuit anys quan ell va ser reclutat per l’ exèrcit republicà l’octubre del 1938.

Poc temps li quedava a la guerra…

No hauria estat reclutat si els franquistes haguessin avançat de pressa. Però Franco avançava a poc a poc per anar esclafant.

Quina edat tenia aleshores el seu avi?

Tenia 40 anys. La seva dona, Teresa, es va quedar a casa amb tres fills: la Laura era la petita.

Van enviar el seu avi al front?

A rereguarda, i el front el va atrapar a ell.

Van arribar les tropes franquistes.

Exacte, i va ser fet presoner i amuntegat al claustre de la Seu Vella.

Lleida.

Sí, un camp de concentració. Es cartejava amb la seva estimada Teresa.

Conserva vostè les cartes?

Sí, tranquil·litza la seva dona i espera avals que l’alliberin: no estava ficat en política.

A què es dedicava Joan Colom?

Construcció: amb el seu pare van fer la gran piscina de Capellades, encara en ús. Va ser inaugurada el 1934 però va arribar la guerra i no van cobrar mai l’obra.

Va aconseguir el seu avi els avals?

Va contreure un tifus i el març del 1939 moria a la infermeria de la Seu.

Pobra Teresa.

Va anar a recuperar el cos del marit: ja estava enterrat, li van ordenar tocar el dos.

Inhumà… On el van enterrar?

Fossa comuna, al cementiri de Lleida.

A quants quilòmetres de casa seva?

Cent quilòmetres. L’àvia els va recórrer tota la seva vida per deixar flors a terra.

A terra?

No hi va haver mai cap monòlit que honrés els morts allà enterrats. Em xocava de nen, fins que vaig entendre la guerra.

Anava vostè també allà a deixar flors?

Amb l’àvia, després amb la mare. L’àvia va morir el 1977… sense saber la veritat.

La veritat?

Que portava flors a una tomba buida.

Buida?

El meu avi va estar enterrat allà del 1939 al 1965: aquell any es van emportar en secret les seves restes, profanant aquells morts.

Qui els va treure? On els van portar?

Ho vaig saber el 2008: fins aleshores la mare i jo portàvem flors a aquella fossa…

I com ho va saber?

Va caure a les meves mans un exemplar de la revista Sapiens , parlava d’una investigació de la historiadora Queralt Solé.

Investigació sobre…

El secret del Valle de los Caídos. Els noms dels milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes . D’això parlava.

Ui…

Vaig revisar la llista de noms, pel morbo de veure si figurava algú de Capellades…

Sense pensar en el seu avi.

No, el meu avi el creia a Lleida. I veig que hi figura un de Capellades…

I el seu nom era…

Joan Colom Solé. El meu avi! Veure el seu nom va ser un xoc per a mi.

Per què Franco va exhumar el cos del seu avi, entre d’altres, i se’ls va emportar?

Per omplir el seu mausoleu: li faltaven morts, ja que les famílies del seu bàndol es negaven a cedir-los al Valle de los Caídos.

I es va posar a robar morts enemics?

Ni més ni menys, sense informar els familiars d’aquells difunts.

Com l’hi va dir vostè a la seva mare?

Vaig esperar un dia tranquil, ella asseguda, atenta… I jo li vaig dir: “El teu pare està enterrat al costat de Franco”.

Com va reaccionar ella?

“Justament allà?”, va dir amb pena infinita. I va anar a la seva habitació i em va portar les cartes del seu pare a la seva mare, que jo desconeixia que existien.

Què va sentir vostè aleshores?

Que la meva obligació familiar era treure el meu avi del Valle de los Caídos.

Ja han passat 14 anys des que ho va saber el 2008…

I continuo lluitant per treure’l d’allà.

Tan difícil és fer-ho?

Hi ha avenços i retrocessos. Almenys ja he pogut veure i gairebé tocar la caixa que conté els ossos del meu avi Joan.

Oh! Com va ser, això?

El 2010, el govern socialista va permetre a un grup de familiars veure l’estat de les criptes: per una obertura vaig veure columbaris de fusta, refets el 1990, un el del meu avi. Vaig cridar amb dolor: “Avi, et trauré d’aquí!”. I vaig plorar.

Què farà el dia que pugui treure el seu avi? I tant de bo sigui aviat.

Vull que reposi eternament amb la seva dona Teresa al cementiri de Capellades. I que la meva mare visqui per veure-ho.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220815/8466661/traure-valle-meu-avi-per-enterrar-amb-meva-avia.html