L’11 de desembre del 2017, la Guàrdia Civil va ocupar el Museu de Lleida per endur-se els béns del monestir

El Museu de Lleida no ha tor­nat a ser el mateix des de l’11 de desem­bre del 2017. En una Cata­lu­nya minada per l’arti­cle 155, un cen­te­nar de guàrdies civils armats van entrar al cen­tre i es van endur 44 obres ori­ginàries del mones­tir de Sixena per ordre d’un jut­jat de pri­mera instància d’Osca i d’un Íñigo Méndez de Vigo que exer­cia de con­se­ller de Cul­tura. L’ope­ració va començar a les 00.00 h, en una nit freda i plu­josa, i va durar catorze hores; les últi­mes, mar­ca­des per les càrre­gues dels Mos­sos d’Esqua­dra con­tra la gent vin­guda d’arreu del país que va pro­tes­tar als car­rers. Les sen­sa­ci­ons i els sen­ti­ments dels que van viure aque­lla acció, dins i fora del museu, roma­nen cinc anys després. Aquest repor­tatge és un exer­cici de memòria d’onze per­so­nes que mai obli­da­ran el traumàtic 11-D del 2017.

“Va ser un cúmul de per­ver­si­tats”, exclama el direc­tor del Museu de Lleida, Josep Giralt, que va haver de reac­ci­o­nar amb molt poc marge de temps i pren­dre deci­si­ons que aca­ba­rien sent clau per tram­pe­jar els embats de l’ordre d’exe­cució del tras­llat. “El jutge, que era tem­po­ral, va ome­tre que hi fos pre­sent un secre­tari judi­cial, un fet inau­dit. Se’n va obli­dar o ho va fer expres­sa­ment? A més, en decla­ra­ci­ons a la premsa ara­go­nesa, deia que no estàvem col·labo­rant i que, per por que la gent assaltés els fur­gons poli­ci­als i cremés les obres, va adop­tar un dis­po­si­tiu poli­cial exa­ge­rat, amb helicòpter inclòs. Això es pot con­sen­tir? El nos­tre neguit era: amb quina pre­dis­po­sició vin­dria la Guàrdia Civil? La meva gran pre­o­cu­pació era que no pren­gues­sin mal la ins­ti­tució ni els tre­ba­lla­dors del museu que vaig con­vo­car aque­lla nit. I la millor decisió que vaig pren­dre, asses­so­rat pels nos­tres advo­cats, va ser con­trac­tar un notari que fes segui­ment de tot i donés fe de totes les acci­ons. Així és com ens vam blin­dar. ¿No ho va ser també, de per­vers, que la línia de pro­tecció de la Guàrdia Civil fos­sin els Mos­sos per si s’havia de repar­tir lle­nya con­tra els mani­fes­tants, com així va ser? Encara em dol el silenci abso­lut que els pro­fes­si­o­nals de museus espa­nyols van man­te­nir en aquesta ope­ració, amb comp­tadíssi­mes excep­ci­ons (Com­promís del País Valencià i el direc­tor del Museo de León, Luis Grau). Tant la soci­e­tat civil llei­da­tana i cata­lana com els pro­fes­si­o­nals dels museus del país ens van acom­pa­nyar en cos i ànima, i això no es pot obli­dar mai. Cinc anys després, mal­grat les sen­sa­ci­ons agres que han que­dat latents, n’hem de fer una bona lec­tura: el museu s’ha situat en l’ima­gi­nari de tot el país, mai no ha dei­xat de rebre mos­tres de suport dels ciu­ta­dans, ha gua­nyat públic, s’ha reno­vat i té un pla de futur potent que els patrons estan ava­lant.”

‘¿Por esto tanto follón?’

“Va ser el pit­jor dia de la meva vida”, con­fessa el lla­vors con­ser­va­dor del Museu de Lleida Albert Velasco, un dels tes­ti­mo­nis del que es va viure i es va patir dins del cen­tre a par­tir de les dues de la mati­nada, quan ell, jun­ta­ment amb els altres tècnics cata­lans, hi va entrar. La Guàrdia Civil i els tècnics ara­go­ne­sos van arri­bar minuts abans de dos quarts de qua­tre: “El vigi­lant de segu­re­tat del museu ens va avi­sar quan va escol­tar pel walkie d’un mosso que ja eren al peatge de Soses. La sen­sació men­tre els esperàvem era estra­nya, com la dels ostat­ges de l’atra­ca­ment d’un banc a les pel·lícules, amb la diferència que la poli­cia que estava a punt d’arri­bar sabies que no venia a sal­var-te. Pri­mer van reti­rar les peces del magat­zem, de poc o cap interès. «¿Por esto tanto follón?», va dir un poli­cia en veure-les. El més dur va ser quan van anar a bus­car les obres de les sales i vaig veure dos agents fent-se una sel­fie amb les cai­xes sepul­crals de les mon­ges. «On posa en el vos­tre pla de tre­ball que us heu de fer fotos amb les peces?», els vaig etzi­bar cri­dant. Els van obli­gar a esbor­rar-les. La relació amb els tècnics ara­go­ne­sos va ser cor­recta. Excepte amb el direc­tor gene­ral de Patri­moni, Nacho Escuín, que a esto­nes ens va estar pro­vo­cant. Al seu cap de premsa el van fer fora quan el van enxam­par tru­cant a peri­o­dis­tes per pas­sar-los infor­mació con­fi­den­cial. Un altre moment col­pi­dor va ser quan, de dins estant, ens van enviar per What­sApp els vídeos de les càrre­gues poli­ci­als con­tra la gent que pro­tes­tava al car­rer. Vaig plo­rar molt. Hi ha res de posi­tiu en uns fets tan bèsties? Doncs sí: que aquell dia i els següents el Museu de Lleida va arre­lar al cor dels ciu­ta­dans.”

La con­ser­va­dora del Museu de Lleida Car­men Ber­labé va ser una llui­ta­dora incan­sa­ble del patri­moni de Sixena pre­ser­vat a Cata­lu­nya des dels ini­cis del con­flicte. “Encara ara m’angoixo quan recordo l’entrada de la Guàrdia Civil al museu, en for­mació i a pas mili­tar. Van ocu­par el museu. Tots els que érem a dins vam estar retin­guts. Com si fóssim una banda armada. Nosal­tres érem l’ene­mic. Vaig pas­sar molta por. Sabíem que qual­se­vol situ­ació de pèrdua de ner­vis podia tenir unes con­seqüències bru­tals. I, de pro­vo­ca­ci­ons per fer-nos exal­tar, n’hi va haver. Tot estava pla­ni­fi­cat per crear psi­cosi. Per què, si no, van venir de nit? Era abso­lu­ta­ment inne­ces­sari. Va ser un acte d’escarni. Volien ense­nyar-nos que ens havien vençut. Un estat tota­li­tari ens va obli­gar a viure això. Va ser un escar­ment als cata­lans. L’únic moment en què em vaig sen­tir recon­for­tada va ser quan vam sor­tir a aco­mi­a­dar les obres i vam veure la gent del car­rer plo­rant i cri­dant de des­es­pe­ració. Les seves cares no les obli­daré mai [plora]. Quanta dig­ni­tat. Se’l sen­tien seu, aquell patri­moni. Les peces van ser les altres vícti­mes: d’estar ben cui­da­des en un museu públic ara estan en un edi­fici en obres de pro­pi­e­tat pri­vada. L’únic que espero és que el que vam viure aque­lla nit no es repe­teixi mai més. A mi m’ha que­dat estrès post­traumàtic. Vaig estar temps sense poder dor­mir bé. Tinc sobre­salts quan hi penso.”

Pocs dies abans, la cap de comu­ni­cació del Museu de Lleida, Marga del Campo, ja va veure les ore­lles al llop. “Estàvem a punt de tan­car, al museu ja pràcti­ca­ment no hi que­dava ningú, i es van pre­sen­tar un grup de guàrdies civils amb una ordre que jo vaig inter­pre­tar com una inti­mi­dació. Ner­vi­osa, vaig tru­car a l’advo­cat i em va dir que no hi podien entrar perquè l’ordre tenia un defecte de forma. Van mar­xar enfa­dats i em van dir: «El día 11 de dici­em­bre empi­eza a las 00.00 h.» El dia 10, diu­menge, al matí vaig anar a tre­ba­llar per aten­dre la premsa. Vaig pas­sar la tarda a casa i a les onze vaig tor­nar al museu, i ja no en vaig sor­tir. Els tècnics ara­go­ne­sos van venir proveïts de men­jar i cafè. Nosal­tres no teníem res. Només por. No hi va haver cap estona de des­cans. No sabies quina hora era. Et sen­ties sol i aïllat. No t’immu­ta­ves amb cap pro­vo­cació, ni quan et feien bro­me­tes. Pot­ser espe­ra­ven sen­tir-nos cri­dar o veure’ns plo­rar. No els vam donar aquest plaer. Vam voler cui­dar al màxim la imatge del museu, un museu públic obert a tot­hom. Als tre­ba­lla­dors ens havien posat al cen­tre de la diana. Hi vam res­pon­dre amb pro­fes­si­o­na­li­tat. I la nos­tra gran sort va ser con­trac­tar un notari perquè aixequés acta de tot el que passés aque­lla nit dins del museu. No se l’espe­ra­ven. No sé què hau­ria pas­sat sense la seva presència vet­lla­dora. Estàvem real­ment espan­tats. En aquell con­text de repressió, política, econòmica i també cul­tu­ral, el Museu de Lleida va ser una víctima més.”

La con­ser­va­dora res­tau­ra­dora del Museu de Lleida Núria Gilart té poques ganes de tor­nar a recor­dar. La seva feina va con­sis­tir a fer les fit­xes de totes les obres que van mar­xar, amb les ano­ta­ci­ons del seu estat de con­ser­vació: “El que els passés pel camí i al seu nou destí ja no era res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra.” Però res va ser sen­zill. “Vam tre­ba­llar sota molta pressió i estrès. D’entrada ens van dir que tam­poc calia que fóssim allà, que ells ja tenien les fotos del que s’havien d’endur. Com si no fóssim neces­sa­ris. Ens hi vam qua­drar: les peces les trauríem nosal­tres una per una i ho docu­men­taríem tot, amb foto­gra­fies i vídeos. No s’espe­ra­ven que estiguéssim tan pre­pa­rats. Vaig anar per feina, con­cen­trada, en bucle, obvi­ant tota la resta. La relació amb els tècnics ara­go­ne­sos va ser dis­tant. No parlàvem. Només vaig interac­tuar amb les res­tau­ra­do­res. No crec que els fes gràcia el paper que els va tocar fer. A mi no me n’hau­ria fet. La situ­ació era sur­re­a­lista, incom­pren­si­ble. No tenia cap sen­tit des del punt de vista tècnic. Tot estava al ser­vei de la política. Vaig aca­bar molt can­sada i, sobre­tot, trista. Sense ganes de par­lar amb ningú, vaig mar­xar cor­rents cap a casa. Em va emo­ci­o­nar veure els mis­sat­ges al mòbil de tants col·legues que eren a fora i que patien per nosal­tres perquè no sabien què estava pas­sant a dins. El que vaig viure aque­lla jor­nada em va fer replan­te­jar mol­tes coses. No calia fer-ho així. Pro­curo no pen­sar-hi.”

“Tu saps què és estar envol­tat de 100 agents de la Guàrdia Civil armats amb metra­lla­do­res, fins i tot per anar al lavabo?” Jusèp Boya, lla­vors direc­tor gene­ral de Patri­moni de la Gene­ra­li­tat, va deci­dir motu pro­prio, jun­ta­ment amb Magda Gassó, cap del ser­vei de Museus, anar a Lleida. “El 155 havia dei­xat el govern escapçat i nosal­tres dos érem les dues úniques auto­ri­tats que quedàvem al Depar­ta­ment de Cul­tura. No vam volem dei­xar sol l’equip del Museu de Lleida. Ningú ens va orde­nar que hi anéssim, i el cas és que, un cop allà, els ara­go­ne­sos em volien fer fora. M’hi vaig qua­drar: «Soc aquí perquè això és casa meva.» Va ser una de les nits més dures de la meva vida pro­fes­si­o­nal. Vaig sen­tir una bar­reja de sen­ti­ments, d’impotència, ràbia i deso­lació. Tot el que va suc­ceir aque­lla llarga nit em va afec­tar moltíssim. Vam sen­tir el suport de la gent que hi havia a fora cri­dant (les càrre­gues dels Mos­sos em van fer plo­rar) i em va emo­ci­o­nar veure-hi tants com­panys dels museus cata­lans. Quan va mar­xar l’última caixa, vaig dir al per­so­nal del museu: «Hem de tan­car el dol. El Museu de Lleida ha de tirar enda­vant.» I ho ha fet. Aragó va bus­car pre­me­di­ta­da­ment aquesta punya­lada final. Mai va estar dis­po­sat a dia­lo­gar. Els vam ofe­rir un dipòsit de llarga durada d’una part impor­tant del fons, sem­pre que reco­ne­gues­sin la pro­pi­e­tat de la Gene­ra­li­tat. Però no, ells el que volien era la ren­dició. La lluita no s’ha aca­bat: els tri­bu­nals euro­peus encara hi han de dir la seva. Perquè no obli­dem que es van lliu­rar les obres, però no els diners.”

L’his­to­ri­a­dor de l’art i museòleg Damià Amorós va sor­tir de casa seva, a Sar­ral, que encara era de nit, i a Lleida el va rebre la mateixa fos­cor. “Les llums bla­ves de les sire­nes dels cot­xes poli­ci­als que tenyien la façana del museu van ser el pri­mer senyal que el que estava suc­ceint no era nor­mal. Hi havia un ambi­ent d’enter­ra­ment. De ràbia i de decepció. Era una der­rota. El que més em va col­pir no va ser el moment de la marxa de les obres, sinó la imatge just després, quan els tre­ba­lla­dors del museu van sor­tir tots junts a fora. Va ser un moment de molta con­nexió amb els pro­fes­si­o­nals dels museus cata­lans que érem allà. Vaig tro­bar fora de lloc que en la con­cen­tració també hi hagués polítics. A ells els per­to­cava fer una altra feina: les ges­ti­ons per impe­dir el que estava pas­sant, tan dramàtic per a la gent de Lleida que estava veient com li des­a­pa­rei­xia una part de la història del seu ter­ri­tori. Em dol que tot hagi que­dat confós en un fume­ral naci­o­nal ben estrany. Les grans dam­ni­fi­ca­des de la ins­tru­men­ta­lit­zació política d’aquest patri­moni han estat les peces. Pri­va­tit­zar el que era una col·lecció pública és gravíssim.”

El futur pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, que con­cor­ria com a número onze en la llista de Junts per Cata­lu­nya a Bar­ce­lona en les elec­ci­ons al Par­la­ment, va arri­bar a Lleida de mati­nada. “Feia un fred ter­ri­ble, però la sen­sació de fred era, sobre­tot, inte­rior. Sem­blava men­tida que s’hagués arri­bat a aque­lla situ­ació, que no s’hagués pogut atu­rar. Era increïble que allò estigués pas­sant davant dels nos­tres nas­sos. Tots els que hi érem com­partíem un sen­ti­ment d’inde­fensió abso­luta davant d’aque­lla aber­ració patri­mo­nial. Ens sentíem ultrat­jats. Quan les obres van mar­xar, al car­rer es van viure moments de molta tensió. Vaig ser a un pam d’un poli­cia, un mosso… La con­tun­dent reacció de la gent va ser d’alta civi­li­tat. Em va com­moure sobre­tot el coratge del per­so­nal del museu, i aque­lla escena final, quan van sor­tir tots junts i els vam aplau­dir. Esta­ven des­fets.”

Estàvem en guerra?

La direc­tora del Museu d’Art de Girona, Carme Clu­se­llas, va aga­far l’últim tren que sor­tia de Girona i a les onze ja era a Lleida. Havia reser­vat una habi­tació d’hotel, però… “No em vaig moure del car­rer en tota la nit. Al prin­cipi n’érem poquets, va ser al matí que es va començar a omplir. Que què em va impac­tar més? Veure tants poli­cies armats, com si estiguéssim en guerra. Als museus no en por­tem, d’armes. I les mane­res amenaçado­res d’aquests poli­cies. Ens fil­ma­ven. Dues dones grans a pri­mera fila cri­da­ven: «Ens roben!» És el que va ser: un roba­tori. Com pot ser que se’ns estigués mal­trac­tant així? El Museu de Lleida l’únic que havia fet amb aquell patri­moni era cui­dar-lo, res­tau­rar-lo, difon­dre’l i expli­car-lo. No estava ama­gat en cap cata­cumba. La imatge dels tre­ba­lla­dors del museu al final de tot va ser un moment de llàgrima. Grans pro­fes­si­o­nals. Cinc anys després, les obres s’estan podrint i ningú diu res, no ho entenc. Aquí a Cata­lu­nya no interessa crear con­flicte, però allà, a Aragó, sí, perquè els dona uns enor­mes rèdits polítics. Som veïns, és tristíssim. Sí, ho tor­na­ria a fer, tor­na­ria a pas­sar una nit al ras per defen­sar el nos­tre patri­moni, a Lleida i allà on fes falta.”

El peri­o­dista d’El País José Ángel Montañés, amb una llarga tra­jectòria en diver­sos con­flic­tes patri­mo­ni­als, el de Sixena con­cre­ta­ment des del seu inici, va ser un dels pro­fes­si­o­nals de la infor­mació que van cobrir els fets de l’11 de desem­bre des de les dotze en punt de la nit, quan els Mos­sos van blin­dar l’accés al museu. “Intuïem que pas­sa­ria alguna cosa, però no sabíem ni quan ni com. A títol per­so­nal, va ser l’experiència més extrema que he vis­cut mai. Les sen­sa­ci­ons de sor­presa i incre­du­li­tat van ser inten­ses, perquè aque­lla brus­que­dat només l’asso­ci­a­ves a museus de països en situ­a­ci­ons de guerra. En el meu cas, vaig veure les dues cares de la notícia. A Lleida, la de la desgràcia, amb una violència en tots els sen­tits, no només física, i a menys de 60 quilòmetres, a Vila­nova de Sixena, la de l’ale­gria quan hi van arri­bar les obres. Les reac­ci­ons tan opo­sa­des de la gent, una gent que pot­ser fins lla­vors no s’havia interes­sat pas per aque­lles obres, ni aquí ni allà, em van sac­se­jar. La lliçó de tot ple­gat és que no és bo per al patri­moni que se’l col·loqui en l’àmbit de la política.”

El direc­tor del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, Jesús Navarro, ja era a mit­ja­nit al car­rer per donar suport als seus com­panys, i no se’n va moure. “Va ser una nit excep­ci­o­nal, amb molts moments durs, però també emo­tius, de soli­da­ri­tat i empa­tia. La gent, sobre­tot la de Lleida, se sen­tia iden­ti­fi­cada amb aquell patri­moni i ho va rebre com una agressió. Es va con­su­mar una ope­ració sense pre­ce­dents en l’àmbit dels museus i que difícil­ment es repe­tirà en un futur. El que menys impor­tava en aquest con­flicte era el patri­moni, perquè, si hagués estat l’interès pri­mor­dial, s’hau­ria acor­dat una gestió com­par­tida, una via que va ser ban­de­jada tot d’una. En por­tar-ho al pla polític, far­cit d’anti­ca­ta­la­nisme, ja no hi havia diàleg pos­si­ble, perquè tot es plan­te­java com la victòria dels uns i la der­rota dels altres. I el gran con­tra­sen­tit és haver tret les obres de l’expo­sició pública. Ni tan sols podem par­lar de res­ti­tució: a qui si les pro­pietàries ori­gi­nals ja ni exis­tei­xen?”

TRETZE DATES CLAU 

1188

El reial mones­tir de Santa Maria de Sixena (Vila­nova de Sixena, Osca), expo­nent de la riquesa de la Corona d’Aragó, va ser fun­dat per la reina Sança de Cas­te­lla, esposa d’Alfons el Cast, en ple desert dels Mone­gres. Des de l’ori­gen l’habi­ta­ven mon­ges de l’orde de Sant Joan de Jeru­sa­lem, que n’eren les pro­pietàries (tant de l’edi­fici com dels seus béns). 

1923 

El con­junt monàstic és decla­rat patri­moni naci­o­nal. Però la seva decadència, que ve de segles, con­ti­nuarà impa­ra­ble i en ple segle XXI encara no s’hi han fet les inver­si­ons per refor­mar-lo. 

1936 

A l’inici de la guerra, el cenobi va ser incen­diat pels revo­lu­ci­o­na­ris de la zona. Les pin­tu­res murals, molt afec­ta­des pel foc, van ser arren­ca­des per una expe­dició de ‘monu­ments men’ cata­lans, amb l’ajuda de gent del poble, i van ser tras­lla­da­des al MNAC per sal­va­guar­dar-les. 

1960 

Les mon­ges fir­men un como­dat (un préstec inde­fi­nit) de les pin­tu­res murals amb el museu català, que les ha res­tau­rat i les tracta amb cura màxima per pro­te­gir-les. 

1970 

Les reli­gi­o­ses, poques i ja grans, dei­xen el ruïnós mones­tir, aban­do­nat per les auto­ri­tats d’Aragó, i s’ins­tal·len a Cata­lu­nya, pri­mer a la Bona­nova de Bar­ce­lona i després en un con­vent de nova planta a Vall­do­reix. 

1983-94 

La Gene­ra­li­tat i el MNAC els com­pren 97 obres per 50 mili­ons de pes­se­tes (300.000 euros). També acti­ven con­jun­ta­ment les ges­ti­ons per con­ver­tir en donació la cessió de les pin­tu­res murals, però la mort de les últi­mes reli­gi­o­ses frena que es for­ma­lit­zin. 

1995 

La Santa Seu, pres­si­o­nada per l’Església espa­nyola, par­teix la diòcesi de Lleida, de la qual Sixena for­mava part, i trenca així vuit segles d’història comuna. 

2012 

El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal denega el dret de retracte per adqui­rir les obres que havia recla­mat Aragó catorze anys abans. Aragó activa imme­di­a­ta­ment un altre litigi, ara per la via civil, perquè es decla­rin il·legals els con­trac­tes de com­pra­venda de les peces. En paral·lel, també judi­ci­a­litza el cas de les pin­tu­res murals. Totes les sentències que es dic­ten a par­tir del 2015 seran a favor seu. Les auto­ri­tats ara­go­ne­ses en dema­nen les exe­cu­ci­ons pro­vi­si­o­nals, i els tri­bu­nals ara­go­ne­sos ho con­sen­ten. 

2016 

El jut­jat núm. 1 d’Osca obliga a entre­gar, encara sense sentència ferma, les 97 peces al mones­tir abans del 25 de juliol. El dia 26 només hi arri­ben les 53 que con­serva el MNAC als seus magat­zems. 

2017 

L’11 de desem­bre la Guàrdia Civil entra al Museu de Lleida i s’endú els altres 44 béns. 

2018 

El jut­jat núm. 2 d’Osca, que du el cas de les pin­tu­res murals, para­litza el retorn pro­vi­si­o­nal del con­junt, aler­tat pels experts, que l’avi­sen del seu deli­cat estat de con­ser­vació. Deixa la decisió final al Tri­bu­nal Suprem. 

2020 

La comu­ni­tat eclesiàstica que resi­deix de llo­guer a Sixena, de l’orde de Bet­lem i que no té res a veure amb les mon­ges sant­jo­a­nis­tes (a l’Estat, ja només resi­dei­xen en un con­vent, a Àlaba), deixa el mones­tir farta de l’enre­nou mediàtic i els menys­preus del govern d’Aragó. 

2022 

A finals de novem­bre, el Tri­bu­nal Suprem va adme­tre a tràmit els recur­sos de cas­sació que va pre­sen­tar fa dos anys la part cata­lana con­tra la sentència de les pin­tu­res murals. A la comu­ni­tat veïna han anat sor­tint veus crítiques amb la gestió de l’afer. Diver­ses enti­tats reli­gi­o­ses i civils han fet una reco­llida de fir­mes per dema­nar al papa que es reins­tauri la vida espi­ri­tual al mones­tir.

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2227701-sixena-ferides-molt-obertes