Category Archives: Política

La vella predicció de Bill Clinton: “El futur serà català o talibà”

Aquests dies en què el terror s’escampa pels carrers de l’Afganistan, n’hi ha que recorren a les hemeroteques per tal d’entendre un conflicte amb 20 anys d’història. Els que mirin enrere trobaran una predicció de l’expresident dels Estats Units Bill Clinton en què assegurava que “el futur serà català o talibà“. 

Quan Clinton va presentar aquesta dicotomia l’octubre de 2001 es va mostrar confiat en el fet que seria la primera opció la que marcaria el futur. Ara, 20 anys després, sembla que no serà el cas per a l’Afganistan, on els talibans han avançat sense aturador per tot el país i ja controlen la capital. 

Les declaracions esperançadores de Clinton van arribar en un moment especialment fosc de la història dels Estats Units. Només unes setmanes després de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. El terror promogut pels talibans plana amb més força que mai abans sobre les societats occidentals. En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre. 

En aquest context l’expresident demòcrata va pronosticar que el futur es veuria dividit entre un projecte de societat o un altre. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/prediccio-clinton-futur-sera-catala-taliba_637373_102.html

Dos anys d’avantatge a l’adversari

Quan hauríem d’estar preparant-nos per activar la declaració d’independència, hem decidit aturar màquines. Oficialment és durant dos anys, per seguir insistint en l’opció del diàleg, però no sabem si a la pràctica pot ser fins i tot més temps. Perquè si el procés es frena completament és possible que costi tornar a engegar les màquines.

Anava a escriure que és incomprensible com podem haver pres una decisió estratègica tan clarament errònia. Però en realitat és molt fàcil d’entendre. Tan fàcil que potser costa de creure. A aquestes alçades és innegable que la renúncia a la unilateralitat (a preparar-nos per activar la declaració d’independència, en definitiva), des de fa temps, obeeix a la urgència per sortir de la presó d’alguns líders.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió

De poc serveix que els mateixos documents oficials que expliciten que l’indult és a canvi d’algun article de diari, diguin també que no tots els presos se’l mereixien. El càlcul que fa l’Estat és que amb una part dels independentistes que renunciïn a treballar per activar la declaració d’independència ja n’hi ha prou per neutralitzar tot el moviment. A nosaltres ens tocarà desmentir-ho.

Durant tres anys ens varen dir que la renúncia a la unilateralitat era necessària fins que l’independentisme no hagués superat el 50%. Què poc se’n parla darrerament d’aquesta fita que vàrem assolir el 14-F! Ja es veia venir que quan ho féssim l’excusa seria una altra. Per als que s’han instal·lat en el marc mental de la derrota, la confrontació amb l’Estat sempre és una cosa del futur, sense concretar.

Quan Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar.

Donar-li oxigen al règim mentre la repressió no afluixa és una pèssima decisió. Potser als dos presidents els feia gràcia reunir-se el 29 de juny, dia de Sant Pere. Però també era el dia que el Tribunal de Cuentas pujava una mica més la potència de la rostidora en què s’ha convertit la repressió. I donar-li al règim aquesta imatge de normalitat autonòmica no toca. Com tampoc no és bona idea donar temps a l’Estat per a què faci la seua “proposta” per a Catalunya. Ja sabem quina és aquesta proposta: blindar el règim. Donant-los marge i cedint-los la iniciativa ho tenen més fàcil per a aconseguir-ho.

Pedro Sánchez probablement ja ha decidit que amb els indults ens ha donat tot el que ens pot donar. D’aquí que no hi hagi pressa per fer reunions que tothom sap que no donaran cap resultat. El diàleg no passarà de simulacre, ja que la pressió internacional ha afluixat i la pressió de la dreta i el deep state ara li comença a fer més por al PSOE. I Podemos és cada vegada més irrellevant.

Certament, no es pot descartar que aquests dos anys que ens hem proposat perdre amb la taula de diàleg en realitat sigui el temps que necessitam nosaltres per posar-nos d’acord. En d’altres paraules, que la decisió d’aturar màquines obeeixi sobretot a la manca de consens estratègic entre els partits independentistes. De fet, en clau catalana tenim la nostra particular taula de diàleg, anomenada espai de coordinació. Tant que en vàrem parlar durant les negociacions de govern i tan poc com se n’ha parlat després…

Sigui com sigui, no podem esperar res del diàleg amb l’Estat ni de la coordinació entre partits. Sobretot si els independentistes ens quedam a casa esperant que arribin els resultats. Caldrà activar-nos per evitar que aquesta nova pantalla de concòrdia, distensió i renúncies es consolidi. Haurem de ser un problema tant per als altres com per als nostres.

Segurament aquí hi ha la clau de molts desacords. Si penses obtenir alguna cosa del diàleg amb l’Estat (recordem que hi ha qui no es veu capaç de fer la independència sense permís), té lògica intentar ajudar els dialogants de l’altre costat. I així quedes atrapat en les seues teranyines i el clàssic “que viene la derecha”. Si pensam que només es pot fer sense permís, en canvi, no hem de deixar de ser un problema per a l’Estat, governi qui governi.

Som en un atzucac del que no ens trauran ni el govern, ni els partits ni els espais de coordinació. Malauradament. Com si tornàs a ser 2009, només tenim la immensa capacitat de mobilització de la gent. Més val que anem fent camí, com vàrem fer a Arenys amb les consultes. Caldrà que novament sigui la gent de base, els activistes, qui marquin el camí. Això o seguirem en un carreró sense sortida.

En definitiva, no podem perdre més temps. No podem donar-li ni dos anys ni dos mesos d’avantatge a l’Estat. No podem permetre que continuï la desmobilització, que l’Estat es refaci de les esquerdes, que es dilueixin les victòries internacionals, que arribi alguna altra proposta per enredar-nos. En quina situació i quin escenari estarem si perdem aquests dos anys?  

Crec que ja n’hi ha prou. Necessit dir-ho. L’article està escrit en primera persona perquè em sent part d’un moviment que ens té i ens necessita a tots per fer la independència. Però és un article dolorós d’escriure. Som molts els que no hem votat ni hem consentit res d’això. Dos anys? No en el meu nom.

Junqueras i Puigdemont a Waterloo

… preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Junqueras y Puigdemont se reúnen en Waterloo tras cuatro años

Si la del proper dimecres és la visita que toca fer, la fotografia obligada del vicepresident que acaba de ser indultat amb el president a l’exili tan sols per “quedar bé”, potser ens la podem estalviar. Crec que és sobrera qualsevol concessió de cara a la galeria quan, de fet, hi ha temps per preparar una trobada —aquesta sí, imprescindible— amb continguts que donin sentit a un govern de coalició ERC-JxCat, amb suport de la CUP. Però la trobada d’aquest dimecres, que es fa una mica de passada, venint d’Estrasburg i ja que som a Brussel·les, no sembla anar acompanyada de cap intent per començar a parlar seriosament entre Junqueras i Puigdemont, ni de millorar —ni que sigui un polsim— la relació entre els grups que representen. Fa un juliol molt calorós, i engegar el ventilador per apaivagar sufocacions és un luxe car, que pot sortir més car encara.

Segurament, per trencar el gel de la retrobada, tant Puigdemont com Junqueras aniran molt ben acompanyats. Amb el president d’ERC hi seran també Carme Forcadell i Raül Romeva, i assessors dels dos grups ja deuen haver acordat alguns temes de conversa on, aparentment, ningú no hi pot prendre mal. Però, des de la llunyania, penso que si la fotografia és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya. Crec que tota la ciutadania que va construir un 52% dels escons per fer i ser molt més que una autonomia, que va relegar Cs i el PP a la inanitat i que aplaudeix la presidenta de la catorzena legislatura Laura Borràs quan no en deixa passar ni una als de nom de diccionari, espera de la visita a Waterloo molt més que un gest simbòlic obligat… i es mereix molt més que una nova representació de l’“anar tirant” davant l’enviat monclovita de gest de fàstic i “govern alternatiu” que no passa de les ombres. Perquè és conscient que cal parlar més i més a fons, i evitar noves escenes de minué quan hi ha temes cabdals a tractar que poden entorpir o ajudar-nos a guanyar coherència i solidesa en un futur gens llunyà.

Proposaria, per començar, que a Waterloo es posessin d’acord en un tema gairebé de filosofia política: què és una derrota?

I, com a mètode, preguntar-se si es pot reduir l’1-O a un estret angle d’anàlisi, a una selectiva recollida de fets i a unes quantes pensades de politòlegs, quan als col·legis i davant les urnes es va viure un d’aquells moments únics en què un poble creix, es transforma i se supera a ell mateix… i es reconeix com a únic senyor.

Si la fotografia de Puigdemont i Junqueras és de paperot, es pot decebre els centenars de milers de persones que encara avui creuen en una unitat necessària i sense concessions, i que forjen les majories al Parlament de Catalunya

Podem fer passar (a l’hora de posar adjectius a l’1-O) la derrota dels polítics per una derrota de la gent? I molt més greu encara, podem acceptar no veure o amagar el compromís actiu, valent i molt digne de bona part de la població que s’alça de manera autònoma per imposar una determinada estratègia que manipula els fets per reduir-los a un relat d’insuficiències i covardies? Em refereixo, de manera clara, a la invisibilitat a la qual es condemna tota la revolta del 3-O, que va afegir un caràcter de classe imprescindible a la innegable transversalitat de l’1-O i va posar al descobert les mancances ètiques d’algunes elits sindicals ben establertes.

Podem seguir venent derrota sense explicar la misteriosa desaparició del Tsunami Democràtic? Sense explicar la valentia i la força d’Urquinaona? O el treball de cúpules partidàries per fer oblidar els CDR i Meridiana resistents, i la jerarquització dels represaliats? I podem, en canvi, vendre com una victòria uns indults que no han anat acompanyats ni per un sol intent d’obrir les presons?

Ja que la trobada és a Waterloo, ens podrien explicar (amb l’ajut de Gonzalo Boye i tots els lletrats que calguin) com seguiran denunciant la contaminació de les institucions democràtiques europees per la Santa Inquisició, arbitrària i medieval, del Reino de España, i com és que no es posen d’acord en potenciar el paper lliure d’acataments forçats que pot tenir un Consell per la República més representatiu de tot el sobiranisme republicà i de tot l’independentisme?

I és que la realitat és que aquest Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, i quan una s’eixampla, en surten més. Ens aconsella Josep Costa en el seu darrer llibre: “Per entendre el que suposa negociar en la posició del derrotat, és molt interessant rellegir l’entrevista a Juan Luis Cebrián que va publicar El Mundo el febrer del 2017. El president del Grupo Prisa hi defensava essencialment el que es va acabar fent: prohibir el referèndum, enviar la Guàrdia Civil, aplicar el 155 i tancar a la presó líders polítics si era necessari. Si es feia això, assegurava, «aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia»”.

Posem-nos d’acord per defugir el parany, tot i que, segurament, una tarda a Waterloo no dona per a tant. Però tot és començar… i cal fer-ho amb bon peu i consciència del que hi ha en joc per arribar lluny amb lleialtats compartides.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-castells-junqueras-puigdemont-waterloo_626117_102.html

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Més de la meitat són ferits sense causa judicial o investigats als quals s’ha acabat arxivant la causa

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Minuts després que Pedro Sánchez escenifiqués des del Liceu l’aprovació dels indults per “obrir pas a la reconciliació”, Pere Aragonès responia que la mesura de gràcia “era un pas, però no una solució per als 3.000 represaliats”. La xifra surt d’un recompte que fa mesos que Òmnium ha posat en circulació i que ha anat augmentant al ritme de les manifestacions, judicis i les primeres sentències. Si en la Diada de l’any passat eren 2.850 les persones represaliades, a principis d’aquest any Jordi Cuixart va assegurar amb una xifra molt concreta que n’hi havia 3.301. Sigui com sigui, aquesta ha sigut la dada que ha encunyat l’independentisme per quantificar la repressió de l’Estat i delimitar l’abast que tindria una possible amnistia. Uns quants, com el vicepresident Jordi Puigneró, parlen de més de 3.000 “encausats”; d’altres, com Aragonès, de represaliats. Però, realment, ¿quantes d’aquestes persones tenen causes judicials pendents de resoldre?

Tots els ferits de l’1-O

Tot i que Òmnium ha verbalitzat diverses vegades el nombre exacte del recompte, l’entitat no ha pogut facilitar a l’ARA les xifres concretes que desgranin totes les causes derivades de l’1-O. De fet, segons el còmput de l’entitat, més de la meitat són ferits en protestes -sense causa judicial derivada- i també hi ha centenars de persones contra les quals s’han acabat arxivant les investigacions. Una possible amnistia -que el govern espanyol ha rebutjat de bon començament- no afectaria, doncs, totes aquestes persones sense causes pendents amb la justícia.

Dins dels 3.000 represaliats, l’entitat hi computa les 1.083 persones ateses sanitàriament de l’1 al 4 d’octubre del 2017, entre les quals hi ha Roger Español, que va perdre un ull com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma, i els 357 ferits durant les protestes postsentència. També hi suma els 70 periodistes ferits en diverses mobilitzacions del Procés.

Condemnes i absolucions

Segons Òmnium, entre els 3.000 represaliats hi ha 44 persones condemnades. Ho són els nou presos polítics (també els tres exconsellers que no van entrar a la presó i que ja han complert la inhabilitació), els cinc membres sobiranistes de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell -la de Roger Torrent també està pendent d’una querella de la Fiscalia- i l’expresident Quim Torra, a l’espera d’un segon judici per la pancarta de suport als presos. No tots els casos fan referència a polítics, sinó que hi ha activistes com Marcel Vivet, condemnat a 5 anys de presó, i Adrià Sas, condemnat a 3 anys.

Però també hi ha hagut absolucions. L’abril d’aquest any la justícia va absoldre els cinc síndics de l’1-O i la cúpula dels Mossos també va ser exculpada per l’Audiència Nacional. I, igual que en les condemnes, diversos manifestants han sigut absolts. L’últim exemple: l’icònic noi de la dessuadora taronja. Encara que el pas per la justícia dels exculpats va acabar sense condemna, Òmnium també els suma al llistat de represaliats per les conseqüències d’haver estat immersos en causes per l’1-O. I el mateix passa amb els processos arxivats, com els 18 docents investigats per fer suposats comentaris ofensius contra l’actuació policial l’1-O, que també són part dels 3.000.

Les macrocauses

La majoria de macrocauses contra l’independentisme segueixen obertes. Entre els 3.000 represaliats hi ha els 56 investigats pel Tribunal de Comptes en relació a l’1-O i a la política exterior del Govern. Mentre que en el cas del referèndum ja es va saldar la fiança, els implicats en la causa del Diplocat encara esperen saber de què se’ls acusa i quina fiança hauran d’afrontar.

Tampoc es coneix encara el desenllaç de la primera causa contra l’1-O, la del jutjat 13, on una trentena d’alts càrrecs esperen judici (a més dels que han passat al TSJC). Una altra de les investigacions que agrupava més persones és la de la Fiscalia contra 712 alcaldes per l’1-O. Ara bé, en aquest cas només es van obrir 78 causes, de les quals n’hi ha 12 que es mantenen obertes -les restants es van arxivar-. Fins ara hi ha hagut dues sentències: van condemnar Bernat Solé, exconseller i exalcalde d’Agramunt, a un any d’inhabilitació, i han absolt dues vegades -la segona aquesta setmana- la fins ahir alcaldessa de Roses, Montse Mindan.

Entre les causes del 13, del Tribunal de Comptes i la dels alcaldes se sumen a la llista de represaliats gairebé 800 persones, tot i que més de 700 ja tenen la causa arxivada i alguns polítics com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva coincideixen en més d’una causa. De fet, en tres: la del Suprem i les dues del Tribunal de Comptes. Un dels que també repeteix és Miquel Buch, que era un dels 712 alcaldes -la causa no va tenir recorregut-, i ara la Fiscalia demana 6 anys de presó per a ell per haver fitxat com a assessor l’escorta de Puigdemont, a qui també volen empresonar. Els acompanyants de l’expresident en la seva detenció a Alemanya també estan pendents d’un plet. I uns altres que ja han declarat i estan a l’espera de veure si s’obre un judici són 24 bombers acusats d’abandonar el lloc de treball l’endemà de l’1-O.

Els manifestants

El terreny més pantanós per calcular l’abast de les causes derivades del Procés són els processos contra manifestants. Òmnium xifra en més de 1.000 els investigats i no precisa quin és l’estat de les causes. En aquest sentit, Alerta Solidària admet que és impossible tenir-ho tot sota registre. Sí que tenen comptabilitzat, però, que 316 persones han sigut imputades per diversos talls a les carreteres. 240 causes continuen obertes, la majoria d’elles als jutjats de Figueres, on 197 persones estan imputades pel tall del Tsunami a la Jonquera. Durant les protestes, especialment les de Via Laietana, una trentena de persones van passar per la presó.

Les protestes del Tsunami també mantenen relació amb una altra causa que suma 21 represaliats més: l’operació Volhov. Un operatiu que va detenir 21 persones i que va resultar ser un calaix de sastre que anava des de presumptes casos de corrupció fins a l’organització del Tsunami.

De la societat civil també es deriva la causa que afecta 18 persones per duplicar webs dels referèndum i dur a terme atacs informàtics després de l’1-O. Un d’ells és Joel Muñoz, que s’enfronta a més anys de presó que els líders del Procés.

Amb tot, encara falten set represaliats més: els exiliats. Puigdemont, Rovira, Gabriel, Puig, Comín i Ponsatí. El setè que comptabilitza Òmnium és Valtònyc, que tot i que no té una causa judicial lligada a l’1-O, el considera una víctima de la repressió. Pablo Hasél, condemnat per circumstàncies semblants, no forma part del recompte. Tampoc els 300 ferits o detinguts en les protestes pel seu empresonament.

https://www.ara.cat/politica/son-3-000-represaliats-als-quals-demana-l-amnistia_1_4034616.html

El Marroc planteja nous desafiaments geopolítics, més enllà de Ceuta

Migrants cross into the Spanish enclave of Ceuta, near the border of Morocco and Spain, on Tuesday, May 18, 2021. Spain deployed its military to the Moroccan border Tuesday as thousands of migrants jumped fences or swam onto European soil for the second day in a row after Rabat loosened border controls amid a deepening diplomatic spat. Morocco's loosened border watch came after Spain decided to grant entry for medical treatment to the chief of a militant group that fights for the independence of Western Sahara. Morocco annexed the sprawling region on the west coast of Africa in 1975. (AP Photo/Bernat Armangue)
Aspecte que oferia la zona fronterera de Ceuta amb el Marroc dimarts en plena allau humana, facilitada per les autoritats marroquines.  Bernat Armangue / AP

A Pedro Sánchez li van funcionar els reflexos. L’allau humana que es va produir a Ceuta entre dilluns i dimarts d’aquesta setmana per decisió de les autoritats marroquines podria haver deixat el Govern espanyol fora de combat, quinze dies després del fiasco de les esquerres a les eleccions regionals de Madrid. El KO era a prop.

Sánchez va donar l’ordre immediata de desplegar l’exèrcit a Ceuta i dimarts al matí va ­comparèixer davant l’opinió pública amb un discurs enèrgic de defensa de la integritat territo­rial del país, per després pujar a un helicòpter Superpuma de l’Exèrcit de l’Aire amb rumb a Ceuta i Melilla. No hi va haver temps mort en la resposta governamental espanyola al desafiament marroquí. No hi va haver espai per a un moment Abascal a Ceuta.

El gabinet de la Presidència del Govern es va moure amb molta rapidesa i el grup dirigent d’ Unides Podem va entendre –aquesta vegada sí– que el silenci també és un bé preuat en política. Hi ha moments en què cal saber callar. Quan el líder de Vox va arribar a Ceuta dimecres a la nit per clamar contra la “invasió” marroquina, el seu col·lega Matteo Salvini ja havia elo­giat la contundència escènica del Govern espanyol. “ Espanya (amb un Govern d’esquerres) desplega l’exèrcit a la frontera per bloquejar ingressos il·legals. Esperem notícies del Viminal” (seu del Ministeri de l’Interior italià), va escriure el líder de la Lliga.

El Marroc treballa perquè Biden no revisi la decisió de Trump sobre el Sàhara …

Washington vol que el Marroc mantingui la bona entesa amb Israel …

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210523/7475360/marroc-planteja-nous-desafiaments-geopolitics-mes-enlla-ceuta.html

¿Por qué me vigilan, si no soy nadie? | Marta Peirano | TEDxMadrid

El Estado de Vigilancia es una de las peores enfermedades que tiene una democracia

Sabemos que estamos vigilados, a través de nuestros móviles, ordenadores y cámaras. Pero no hacemos nada malo y por eso nos sentimos a salvo. Marta Peirano avisa en esta charla que es urgente preocuparse y proteger nuestro anonimato en la red. Video realizado por Daniel Goldmann y editado por Xavi Fortino. Marta Peirano escribe sobre cultura, ciencia y/o tecnología. Es jefa de Cultura en eldiario.es, antes lo fue de ADN.es. Fue la editora del blog La Petite Claudine y fundadora de Elástico, un colectivo multidisciplinar con el que co-dirigió COPYFIGHT, un festival internacional sobre modelos alternativos de Propiedad Intelectual. Fundadora de HackHackers Berlin y Cryptoparty Berlin, también es responsable de su manual, The Cryptoparty Handbook. Ha publicado libros sobre autómatas (El Rival de Prometeo. Vidas de autómatas ilustres); modelos colaborativos (Collaborative Futures); sistemas de notación (On Turtles & Dragons) y futurismo tecnológico (Futurish: Thinking Out Loud About Futures). Su último libro es El Pequeño Libro Rojo del activista en Red, una introducción a la criptografía para periodistas, fuentes y medios de comunicación. Es el único libro del mundo prologado por Edward Snowden.

Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Amb l’excepció del període de la II República, Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l’educació pública, val a dir del públic que constitueix la res publica. És una de les raons per les quals la política espanyola sempre presenta un aire de provisionalitat i de matusseria, amb independència de les formes de govern i de la competència dels governants. És un país en què se suposa que les estructures d’estat són suficients per mantenir l’economia i un cert ordre públic, sense que calgui que la ciutadania, ella mateixa, es converteixi en col·laboradora responsable de la gestió dels afers comuns.

Ara el ministeri d’Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d’aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l’art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”. És una llei que advoca per establir l’anomenat “perfil de sortida de l’alumnat”, és a dir, “què han de saber fer (subratllem) els estudiants en acabar la primària i l’ESO per tal de comportar-se com a ciutadans i futurs professionals en un món interconnectat, global i canviant”. En suma: l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l’accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s’ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica.

Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures. Cap home o dona de lletres serà competent si abans no li han ensenyat, al col·legi, grec i llatí, que també són coses difícils. I així amb tot: primer estudiar, després “fer coses”.

Comentaris

@Neus Jordi Panades  25/03/2021  Totalment d’acord!!!!!!

D@DOS PUNTO CINCO COMUNICACIÓN, SL  25/03/2021  Un discurs molt antic. Un detall i ho converteixo en tot un discurs. El neoliberalisme és que només aquests mètodes s’apliquin a l’escola privada. Mantinguem la pública ancorada en els 80’s. Això no és neoliberalisme? I cal dir que ja hi ha escoles públiques aplicant aquests mètodes i amb bons resultats. On hi veu el menyspreu a la història i la cultura? Que els l’ensenyin d’una altra manera, perquè ha de ser dolent? Perquè denostem un nou mètode? Perquè l’anterior ha de ser millor quan ha tingut uns resultats lamentables? Sí, tothom pot dir que va gaudir i aprendre molt a l’escola de la seva època, però quins són els els nivells d’educació de la població espanyola en general? Baixíssims. Parlem de cultura? Parlem de coneixements d’història de la gent educada en els sistemes anteriors? I d’ortografia? I les faltes que fa la gent de la meva generació en català i en castellà! Simples problemes matemàtics? No ho saben resoldre però tothom recorda com feia equacions de segon grau. Mètode científic? Res de res. Però de colzes tots els que es vulguin. I així anem…

Jordi Albesa Colomer  @Jordi Albesa Colomer  25/03/2021  Porto 40 anys treballant a l’ensenyament i estic absolutament en desacord amb els postulats de l’article. 

J@Josep Juliachs Coll   25/03/2021  Es fàcil escollir un fet i fer-ne categoria.  No entabani. Es fàcil afirmar sense demostrar. Primer millor que adquireixi coneixement abans d’opinar?

Jordi Ll M@Jordi Llimargas Marsal  25/03/2021  Merci. Fan falta més articles com aquest.

J  @Jj  25/03/2021  Les classes magistrals consisteixen en el fet que hi ha algú que en sap més que tu, i que està disposat a transmetre el seu coneixement. No és només aprendre el valor de la seva subjectivitat i la seva experiència, és que a més hi ha una lliçó de generositat al darrere. 

Rossegacebes  @Rossegacebes  25/03/2021  No conec a gent de recursos humans (gran nom!), però conec professors d’universitat, i sense excepció es queixen del nivell dels estudiants de primer any, que van baixant. Com si la selectivitat no fos prou selectiva, vaja.

R @R2C  25/03/2021    Per fi algú comença a posar seny i a dir veritats incòmodes en tot aquest desori de la suposadament necessària reforma educativa.

JoanDeSerrallonga  @JoanDeSerrallonga  25/03/2021   Sí i no. Aprendre coses que tenen valor és dur, sí, però no cal que resulti antipàtic: si el mestre ho fa bé, l’alumne pot gaudir i madurar aprenent coses difícils, una cosa no treu l’altra. Estem d’acord que no tot ha de ser per aplicar-ho: conèixer l’origen i evolució de l’Univers no es pot aplicar a res, però dóna una panoràmica fascinant de la vida (i això ja seria una aplicació!). Però la regla general hauria de ser que el que l’alumne aprèn li ha de per poder servir per fer coses noves (no com a formació professional!)

Carles Gil @Carles Gil  25/03/2021  He estat mestre i professor quaranta anys i hi estic totalment d’acord. Per alambinats i foscos camins suposadament progressistes, i arterosament dissimulada amb vocabulari tan especialitzat com buit, han reinstaurat la pedagogia del Sr. Esteve. 

Lyra  @Lyra  25/03/2021  Totalment d’acord,  no es pot pretendre que aprendran tot el que la humanitat ha trigat 2000 anys, ells solets, fent pastetes amb farina i aigua. Sense cap esforç ni coneixement instrumental, un fracàs total. Per ex algú hauria descobert ell solent la mecànica de la divisió si ningú li hagués explicat? O les fórmules de la física? Jo no.

M @Marc Ribas Gatius   25/03/2021  Gens d’acord amb l’opinió exposada. Hi ha coses que cal aprendre de memòria? Si. I n’aprendran. Tot s’ha de memoritzar? No, és absurd. El model ‘competencial’ ajuda a desenvolupar competències per tal que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. El model finlandès crec que està prou contrastat. No entenc que es catalogui aquest model com a neoliberal. I les matemàtiques, perquè són dures? Potser ho són quan qui les explica ho fa sense ganes, o ho ha des d’un enfoc teòric, però plantejades des d’una visió pràctica poden ser precioses. 

C @Canadenca  25/03/2021  Sr comentarista, s’ha deixat perdre mai per una ciutat desconeguda sense abans estudiar-ne la guia o mirar-ne el plànol? Faci-ho, trobo que és una experiència interessant. Si després d’haver-se deixat perdre per la ciutat desconeguda agafa la guia i el plànol per estudiar-los em sembla que descobrirà un plaer d’aprendre que encara no coneix.

S@s’Os  25/03/2021  I quin model educatiu proposaria l’autor de l’article per aquest segle XXI? Perquè val la pena recordar que el model actual respon a la realitat del segle XX, i fins i tot en part a la del XIX. I algunes coses ha canviat força des de llavors.

@Josep M2  26/03/2021  Article lamentable. Podem dir que algú “sap” una cosa si no sap utilitzar aquest coneixement? Si simplement sap recitar-lo de memòria? Senyor Llovet, els treballadors manuals no són els únics que han de saber fer. Qualsevol ciutadà responsable hauria de saber escriure, llegir un text i entendre’l,  calcular un tant per cent, dividir, raonar amb coherència lògica, detectar arguments fal·laços, distingir entre una hipòtesi i una conclusió… Miri si n’hem de saber fer de coses.

O@Oriol Bassols Colls  26/03/2021  No entenc aquesta mania dels progressistes d’anomenar neoliberal a tot allò que no sigui comunisme.

W@waterhouse  26/03/2021  La filla d’uns coneguts va anar a l’escola activa i mai va aprendre a multiplicar de memòria. Tenia uns gràfics i quan necessitava multiplicar, ho mirava. Després, de gran, quan ha necessitat agilitat mental per fer regles de tres o càlculs, mai ha pogut tornar a aprendre de memòria les taules de multiplicar. D’acord amb que es canviin algunes coses però atenció de no tirar l’aigua de la banyera amb el nen a dintre

A@Arròs A La Sorra  26/03/2021  Entenent el que diu l’articulista,  no hi estic gaire d’acord. Em sembla evident que el sistema educatiu ha de canviar de dalt a baix, i no només en continguts, si no també amb el perfil de mestres i com ensenyen.Quants no hem tingut mestres que es limitaven a llegir el llibre de text a classe?Memoritzar per se, no serveix, en general, per res (qui recorda el llistat de reis espanyols?) Després hi ha el tema de procediments: és obvi que hem de saber les taules de multiplicar, i saber multiplicar 2 xifres grans. Però quin sentit té per exemple, aprendre el procediment per multiplicar 3 xifres? Quin coneixement i capacitació aporta? 

J@Jordi Vallés Roselló  26/03/2021  Visca lo sentit comú.

Antoni @Antoni Iglesias Ramal 26/03/2021 Es difícil no està d’acord amb el què diu. Hi ha una nou mantra què diu que tota aquesta dèria d’ordinadors, mòbils, per “aprendre a aprendre”  eslògans sense continguts, farà què hi hagi un abisme entre els estudiants bons -facilitat per aprendre- i la resta. Les Autoritats han confós interessadament, forma i contingut. Tot s’ha allunya de la idea dels esforç, de posar colzes, de dedicar-hi hores.  L’educació no pot ser un joc, és necessari revisar els mètodes, però ha d’haver contingut, i aquest requereix un procés d’aprenentatge de l’alumnat. Les Universitats és queixen del alumnat què arriba, però si seguim així, d’ací a un temps, tenir-ne problemes molt seriosos. Sempre hi ha el recurs dels aprovats generals

M@Muguet  26/03/2021  Apareixen les resistències de la vella escola. Són els darrers esgüells d’un sistema que s’ha demostrat sobradament que ja no funciona. Els estudiants no aprenen bé, i no els interessa memoritzar per memoritzar. Cal mirar on som, aprendre des del present i coneixent el passat, si, però per evolucionar.  Vomitar coneixements als exàmens es inútil si l’endemà s’han oblidat. I això és així, ens agradi o no. Per tant, cal un canvi de paradigma, no sé si competencial o no, però ens cal un canvi urgent. 

R @R2C  26/03/2021  Només cal veure els comentaris per adonar-nos del mal que ja han fet els plantejaments rupturistes i esbiaixats de col.lectius progres i sindicals com Escola Nova XXI i similars. I la llàstima és que la poca implicació general de moltes  famílies en el dia a dia dels nanos els hi fa atractius aquests plantejaments del mínim esforç. Aixi ens anirà com a societat.

Bosc-sau  @Bosc-sau  26/03/2021  Per què ser crítics ja d’entrada amb un model d’ensenyament que vostè no sap com va?, qui ho diu que amb l’aprenentatge competencial l’alumnat no aprèn llatí, grec, geografia, història, filosofia, aritmètica o literatura?, per què ho afirma tot això, abans de comprovar-ho?, és l’experiència del propi alumnat el qui d’aquí uns anys ens ho dirà, si us plau, confiï més amb ells i elles, els sistemes i les lleis d’educació no han garantit mai els bons aprenentatges!, són i han estat els bons mestres i les bones professores els qui han fet possible una bona educació, la saviesa i coneixement de l’alumnat té a veure amb qui els té cada matí, cada dia i tot un any. Confiï en les mestres i no en els sistemes!

R@Roy Batty 26/03/21 Amb el covid ens hem adonat que la sanitat estava destrossada. Després ens adonarem que l’educació està destrossada. El nivell dels estudiants que entren i surten de la universitat fa vergonya.El discurs de l’educació competencial és el típic discurs demagògic, que queda molt bé, però són paraules buides.Sento llàstima pels meus fills. Sóc professor d’una universitat catalana i el meu somni és ells puguin estudiar en una universitat estrangera. 

Ros@Ros de Roja i Bru de Cuquella   26/03/2021  El coneixement dels processos es fa millor construint des del coneixement  actual cap enrere. L’únic que es necessita és adquirir instruments bàsics de llenguatge i càlcul per aprendre a fer el viatge cap a les bases -la història dels processos. Així no es fa gens avorrit el viatge, i al temps aprens metodologia per a tirar endavant. Es necessari que els mestres sàpiguen les històries dels processos. Un exemple: les qüestions “difícils” de les matemàtiques deixen de ser-ho quan un mestre sap explicar amb exemples com s’inventaren els nombres, què significa una funció derivada, una integral….. encara que se sàpiguen resoldre problemes concrets….. El llenguatge és bàsic…… els conceptes….. 

C@Coloma 26/03/21 Ja fa temps que això el senyor Bargalló ens ho està imposant a Catalunya.Ja fa temps que la Primària ho està implementant, de manera que els nois i noies estan arribant a la Secundària sense saber situar en un mapa on és el País Valencià, quan estem parlant de les variants de català. Per posar un exemple.

C@Coloma 26/03/21 Al capdavall, qui hi sortirà guanyant serà l’escola concertada i privada, que tenen més marge de maniobra o, si més no, se l’atribueixen.Per sort els meus fills ja han acabat els estudis universitaris. Planyo els pares que porten els fills a la Primària o a l’ESO a la pública.

A@Adrián26/3/21 Sóc professor de Mates, i vostè té tota la raó. L’educació per competències no ha donat, ni de lluny, els resultats que es prometien, i només s’ha imposat gràcies a rentar massivament els cervells d’una part de la nostra professió i, també gràcies a que una societat de borregos és més útil al neoliberalisme. El felicite per l’excel.lent article que ha escrit.

A@Adrián26/03/21  Pero cert, esta frase de l’article no és opinió, és un fet: “Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures.” Agradin o no, hi ha coses que no són discutibles.

https://llegim.ara.cat/opinio/educacio-competencial-llei-celaa-aprenentatge_129_3914393.html

Rodalies: Adif & Renfe de vergonya

MODEST GUINJOAN.  18 d’abril de 2021

Per coincidències de la vida, en menys d’una setmana van tenir lloc al Col·legi d’Economistes de Catalunya dos actes relacionats amb Rodalies, el servei ferroviari espanyol de proximitat a Catalunya. El primer va ser la presentació d’un Pla pel període 2020-2030, l’enèsim que es fa i que comentarem en l’article de demà; l’altre acte va ser una conferència de l’economista Josep Reyner, “Rodalies/Infraestructures: instal·lats en el dia de la marmota?”,centrada no en promeses sinó en realitats, històriques i actuals.

La conferència de Josep Reyner, com a membre del grup Economistes pel Benestar, va consistir a fer un repàs ordenat i sistemàtic de dades que m’ha semblat oportú recollir per divulgar-lo, no només entre els milions de soferts usuaris de Rodalies a Catalunya, sinó també per als no usuaris que paguen impostos i voldrien una bona administració dels seus diners. Per a uns i altres, el cas d’Adif i de Renfe és, al meu entendre, un paradigma vergonyant de la concepció territorial, econòmica i, al capdavall, política de l’Estat. Comencem per les prioritats ferroviàries i després per la metròpoli madrilenya.

Al seu dia l’Estat espanyol es va plantejar dissenyar i executar l’objectiu de vertebrar Espanya a través d’una xarxa de ferrocarril d’una alta velocitat radial. A fe que no hi va estalviar esforços. Ara és líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (3.100) i segon país del món, després de la Xina, en aquest tipus d’infraestructura. El mastodòntic projecte ha rebut un impuls d’inversió pública extraordinari en les darreres dècades que contrasta amb l’oblit a què s’ha sotmès la inversió en Rodalies (per on hi transiten el 90% dels usuaris de ferrocarril enfront del 5% de l’AVE).

Doncs bé, en els prop de 30 anys que van de 1990 a 2018, la inversió en Rodalies a tot l’Estat ha estat de 3.680 milions, mentre que l’alta velocitat n’ha absorbit 55.888. Una mitjana de 131 milions anuals, enfront de 1996 milions (anuals) de l’AVE, és a dir, per cada euro invertit en Rodalies se n’han invertit 15,2 en alta velocitat (5% dels usuaris). Una part substancial d’aquest dispendi de país no ric, sinó mal administrat, ve de fons europeus. Del transport de mercaderies per ferrocarril, pràcticament no se’n sap res, perquè quasi no existeix ni ha merescut atenció política, per bé que és crucial en la lluita que avui en dia veiem clara que cal dur a terme contra el canvi climàtic. Però demanar això a un Estat que prioritza vertebrar-se a base de trens d’alta velocitat en comptes de servir a modestos usuaris diaris del tren, és com demanar que els olivers facin préssecs.

La inversió en Rodalies no només ha estat la gran oblidada de l’administrador d’infraestructures ferroviàries (Adif), sinó que el poc que s’ha invertit ha tingut com a destinació principal a la comunitat autònoma de Madrid. En el període considerat (1990-2018) s’ha destinat a Madrid el 48% de la inversió estatal en Rodalies. La concentració no està malament per un territori d’una superfície com la mitjana d’una província catalana (8.000 km2) i una població inferior a la del conjunt de Catalunya i que representa el 14,3% del conjunt de l’estat.

A Madrid s’han obert 215 km nous de vies entre 1965 i 2018. En el mateix període, a Catalunya (com a exemple) se’n han obert 34. La xarxa ferroviària en via única representa a Catalunya una xifra escandalosament alta: el 46% de tota la xarxa; a Madrid és de l’11%. El percentatge de xarxa en via quàdruple a Madrid representa l’11% de tota la xarxa. A Catalunya és el 0%.

En la meva opinió, a remolc de la conferència de Josep Reyner d’aquesta setmana passada, Adif i Renfe representen en un àmbit molt específic (el ferroviari) una manera d’entendre Espanya i Madrid. Semblen talment peces al servei de l’únic gran projecte espanyol en el qual coincideixen històricament dretes i esquerres, que no és altre que un gran Madrid com a capital i melic del territori espanyol. Un territori sense el qual la capital no existiria, perquè si existeix és per exercir el poder sobre la perifèria. I que en l’àmbit ferroviari s’instrumenta a través de les dues societats amb seu i vocació madrilenya. Això repercuteix sobre la perifèria catalana en termes com els que hem indicat i en d’altres que tractarem demà.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-1_601718_102.html

Rodalies: Adif i Renfe de vergonya (i 2)

 19 d’abril de 2021

Ja tenim nou Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030. Benvingut! No sé quantes vegades s’han presentat plans semblants i sempre els hem rebut educadament i amb una certa il·lusió de l’“aquesta vegada sí”, es complirà.

El punt de partida de la situació actual de la xarxa ferroviària (Adif) i de l’explotació (Renfe) la va sintetitzar bé l’economista pel benestar Josep Reyner en la seva conferència al Col·legi d’Economistes de Catalunya. En l’article d’ahir hi vaig recollir algunes dades comparatives entre Rodalies Catalunya i Rodalies Madrid. Hi ha més coses que afecten la infraestructura a Catalunya. Exemples:

  • Vies antigues. Algunes de les més velles (més de 40 anys), són les que des de Barcelona van a Vic, Manresa, Sant Vicenç per l’interior i altres.
  • Nombrosos trams amb nivells de saturació al màxim (a partir de 50% de saturació, hi ha risc d’incidències). Exemples: a Barcelona, als túnels de Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia se supera el 85% a la majoria de franges horàries; els trams Sant Vicenç de Calders-El Prat de Llobregat, el de BCN Sants-El Prat, entre altres, superen en moltes franges horàries el 75% de saturació.
  • Subestacions elèctriques velles (un 46% té entre 20 i 40 anys, un 5% més de 40 anys).
  • Trens vells: l’antiguitat mitjana del parc mòbil és de 20,2 anys.
  • Estacions de rodalies BCN: 24 amb andanes inferiors a 200 metres (limita la capacitat), 27 amb alçades no ajustades a normativa, entre altres.

L’operador de Rodalies, Renfe, ve molt condicionat pel seu propi parc mòbil i per l’estat de la infraestructura. Dos indicadors de servei aportats per Reyner són 1) el gran augment en els darrers anys del nombre d’incidències de més de 100 minuts de retard i 2) la caiguda de la satisfacció dels usuaris amb la puntualitat.

Les competències de la Generalitat en l’àmbit de rodalies són limitadíssimes, per bé que al seu dia podria canviar d’operador. Mentrestant, per dir-ho en plata, pràcticament no hi pinta res. Qui mana és a Madrid. I què ofereix Madrid ara a Rodalies de Catalunya?

Doncs una inversió de 6.345 milions fins el 2030, dels quals la major part (4.622) es comprometran (que no vol dir que s’executin) d’aquí al 2025. El pla té l’avantatge que neix amb una part ja planificada, en execució i licitada. També escomet la urgent renovació del parc mòbil i es compromet a donar comptes de la seva realitat amb informes semestrals d’execució.

El pla té tres peròs, dels quals, personalment, no sé quin és pitjor:

El primer és que la Generalitat no hi ha pintat res en el Pla 2020-2030. Sort que és el teòric titular del servei i la màxima autoritat de Catalunya.

El segon però és el de les mancances. Per exemple, hi ha grans obres que segueixen en la fase d’estudis i no se’n preveu l’inici en aquesta dècada, entre les quals la nova línia Castelldefels-Cornellà-Zona Universitària o la línia orbital Maresme-Baix Penedès. Tampoc s’explicita en el pla com es finançarà ni com es compatibilitza una xarxa tan saturada amb el transport de mercaderies.

El tercer però és el prestigi del tàndem Adif-Renfe a partir de plans anteriors semblants. Dades: 1) Pla de Rodalies de BCN 2008-2015: inversió prevista de 4.000 milions d’euros; inversió executada, 560 milions; 2) Pla d’Infraestructures (PDI) 2011-2020: inversió prevista 4.873 milions d’euros; inversió licitada i executada 235 milions. Un es pregunta per què el pla que s’ha presentat s’hauria de fer realitat, per molt que al capdavant hi hagin posat la figura local, amable i experta de Pere Macias com a coordinador.

En Reyner, en la seva conferència va manifestar el seu escepticisme sa al voltant del nou Pla de Rodalies. Personalment, he de dir, senzillament, que no me’l crec (el pla), perquè tinc la impressió fonamentada que, en el fons, a l’Estat li importa poc, per no dir gens, el que passi amb Rodalies de Catalunya. Que s’esperin, que (com passa sovint) el tren ve amb retard.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/modest-guinjoan-rodalies-adif-renfe-vergonya-i-2_601922_102.html