Category Archives: Banca ètica

El BBVA ha de demanar perdó si va comerciar amb nazis

Polítics i acadèmics bascos, descendents de víctimes dels camps de concentració nazis i representants dels jueus creuen que el BBVA ha de demanar perdó “si es confirmen” els negocis amb el Tercer Reich d’antics directius dels bancs que es van fusionar per donar lloc a l’entitat. L’Amical de Mauthausen creu que la corporació ha d’investigar també el seu fosc passat i donar-lo a conèixer. Aquest és el quart lliurament d’una sèrie sobre el nazisme a Catalunya, després de la primera, la segona i la tercera.

“Si es demostra el vincle dels seus antics directius amb el Tercer Reich, el mínim que podrien fer els responsables del BBVA seria demanar perdó per col·laborar amb els nazis“, assegura la vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen, Concha Díaz Berzosa. Aquesta organització va ser creada el 1962 a Barcelona per víctimes del Tercer Reich per defensar els drets de les aproximadament 10.000 persones de l’Estat espanyol deportades als camps de concentració. Actualment, reuneix prop de mil socis.

Els vincles que cita Díaz Berzosa entre el nazisme i alguns dels principals accionistes dels bancs que van donar lloc al BBVA després de la fusió han quedat provats a través de documents i testimonis divulgats per El Nacional en reportatges precedents. En aquest lliurament, hi afegim noves evidències. La vicepresidenta de l’Amical de Mauthausen entén que el que procediria no seria únicament sol·licitar perdó per les responsabilitats, “sinó seguir l’exemple del que van fer moltes empreses d’Alemanya com Berterlsmann i contractar una sèrie d’investigadors per conèixer en profunditat el costat fosc de la història de l’empresa que han heretat, fins i tot si això donés lloc a responsabilitats. Estem parlant de crims de lesa humanitat que no han prescrit. És obvi que els directius actuals no tenen una responsabilitat directa, però sí un compromís moral amb les víctimes i la història. Que obrin els arxius a investigadors externs és, sens dubte, important, però ells mateixos haurien d’indagar en el passat i pagar de la seva butxaca la investigació”.

“Es dona la circumstància que aquesta mateixa entitat ha organitzat exposicions divulgatives sobre el nazisme o sobre la Xoà a través de la fundació”, li comentem a Díaz Berzosa. “Sí, però això no em val”, replica. “Si de veritat vols fer alguna cosa no em vinguis amb donatius. A Espanya queden més comptes pendents per ajustar que fins i tot a Alemanya perquè la situació és terriblement complexa, donat que el feixisme no va ser derrotat com va passar al centre d’Europa, de manera que el problema va molt més enllà de la Segona Guerra Mundial i això, fins al punt que durant moltes dècades la Península va continuar sent un santuari nazi privilegiat. El més trist és que els Aliats ho sabien i van fer els ulls grossos. Jo els culpo a ells”.

Igual com l’associació barcelonina Amical de Mauthausen, els representants dels jueus creuen també que el banc ha de fer pública una disculpa pública i aclarir el passat. “Creiem que honraria al BBVA que demanés perdó si tal com indica la investigació duta a terme per El Nacional, accionistes de les entitats que es van fusionar per originar el banc actual van fer negocis amb els nazis”, ha indicat un portaveu de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya (FCJE) en relació amb les informacions divulgades per aquest digital.

“De fet, és que no seria la primera”, continua. “BMW, Hugo Boss i unes altres 6.000 empreses alemanyes ho han fet. El mateix govern d’Alemanya va demanar perdó el 2000 i va establir un fons d’ajuda per a les víctimes del nazisme. És clar que els actuals directius, i els anteriors, no en tenen pas responsabilitat, però si una empresa té un passat fosc, el millor és indagar-hi. No s’ha d’oblidar que les persones i empreses que van col·laborar amb el Tercer Reich van contribuir al fet que la seva maquinària de crim i guerra es perpetués”.

Iñaki Anasagasti / E.N.

Casalots a Neguri

“Demanar perdó? No ho faran pas”, diu el polític Iñaki Anasagasti. “Però per descomptat que els empresaris del clan de Neguri haurien de demanar disculpes pels crims. Jo tinc la impressió que la societat basca ni tan sols coneix els vincles de certa dreta d’aquí amb el nazisme. Deia Dulce Chacón que som fills del silenci dels nostres pares i responsables de la ignorància dels nostres fills”, segueix l’antic senador del PNB. “Cert és que aquesta societat mai no ha pogut fer una feina d’aclariment de la memòria. En primer lloc, perquè no s’ha permès obrir els arxius. I en segon lloc, perquè hi ha molt tabú. El tema es va tocar al llibre Los españoles que dejaron de serlo de Gregorio Morán i t’ho pots imaginar. Una de les principals responsabilitats que ha tingut ETA en aquest país és impedir que es puguin estudiar i investigar afers com aquest. Nosaltres volíem fer un llibre sobre José Félix de Lequerica i pensàvem titular-lo Heil, Lequerica. Però no vam poder seguir perquè ens van dir que els posàvem en el punt de mira”.

L’anomenat “clan de Neguri” que esmenta Anasagasti és una denominació col·loquial amb la qual s’acostuma a designar l’oligarquia d’industrials i financers que van crear amb el temps el BBV, resultat de la fusió del Bilbao i el Biscaia el 1988. Onze anys després, se li afegiria l'”A” d’Argentaria, una entitat creada per Felipe González que agrupava diversos bancs públics. Els de Neguri devien el sobrenom al fet que es concentraven al marge dret del barri homònim de la ciutat de Getxo, una àrea on encara avui dia salpebren les mansions i els ostentosos palauets (a l’esquerra s’hi va instal·lar la indústria). El barri va néixer al principi del segle passat, pocs anys després de la construcció del pont de Biscaia, com una zona residencial dissenyada d’acord amb la tradició anglòfila de l’alta burgesia de Biscaia, a imatge i semblança de les ciutats-jardí angleses.

És veritat que si els financers i els industrials bascos van buscar inspiració en el Regne Unit per construir-se un barri a mida, part dels diners amb què van consolidar o van fundar les fortunes eren procedents dels negocis amb l’Alemanya nazi i, de forma semblant, amb les oportunitats que els van brindar les amistats amb el règim franquista, que és la part més coneguda de l’esborronadora història de col·laboració amb dictadures sanguinàries de bona part de la burgesia de Neguri. “El Banc de Biscaia està vigilant el compte de crèdit dels alemanys perquè que els directius de l’entitat temen que s’embarguin actius alemanys”, es llegeix en un document secret dels aliats desclassificat el 1987 i originalment datat a finals de 1945 (Document1).

Document desclassificat EUA 1

“Tanmateix, els comptes deuen estar camuflats i els directors i responsables del banc sens dubte deuen ajudar en aquesta feina perquè tots són germanòfils i totalitaris”. En un altre dels papers desclassificats pels nord-americans aquell mateix any (Document3) pot llegir-s’hi: “Guillermo Ibáñez, director del Banc de Biscaia, està ajudant a camuflar el capital alemany a Espanya. Aquest capital se sol posar a nom de certa Mdme. Bergarche i enviat a la seva família a Buenos Aires”.

DOCUMENTO03
DOCUMENT3 desclassificat EUA

Els sinistres Lipperheide

Les potències vencedores mai no van tenir dubtes de les simpaties nazis dels principals accionistes dels bancs de Biscaia i de Bilbao que amb els anys van crear el BBV i, a falta de documents espanyols que acreditin aquest vincle (escassos, destruïts, perduts o encara ocults), fa anys que els nord-americans van desclassificar papers que parlen de la implicació de les dues entitats i dels directius en negocis que embolicaven empreses com Minersa (fundada, entre altres, per Friedrich Lipperheide Henke, un nazi alemany de sinistre passat, establert al País Basc i directament vinculat al Banc de Biscaia) o a organitzacions comercials i industrials del Tercer Reich com IG Farben i Sofindus, un conglomerat d’empreses alemanyes que va operar des del 1938 al 1945 i que va ser engegat per l’empresari nazi Johannes Bernhardt. Però la informació que hi ha sobre els vincles d’aquestes entitats bancàries amb els xiringuitos hitlerians és escassa, fragmentària o nul·la. “És una pàgina de la història que no ha estat escrita encara”, coincideix Anasagasti.

Hi ha diversos assajos acadèmics sobre les relacions comercials hispanoalemanyes que citen els vincles amb el nazisme dels Lipperheide o altres accionistes del Banc de Biscaia. Entre els catedràtics que millor han documentat aquestes relacions hi ha la professora Nuria Puig Raposo. No obstant això, els seus estudis no s’endinsen en els vincles amb el Tercer Reich dels bancs la fusió dels quals va donar lloc al BBV. “Vaig seguir la pista de Lipperheide fa gairebé vint anys, quan el seu fill encara vivia. No vaig aconseguir entrevistar-lo i la informació biogràfica que em va enviar era poc rellevant. Ara em dedico a altres temes, però les colònies alemanyes a Espanya segueixen pendents d’estudi. L’entramat social i empresarial va tenir bastanta continuïtat i m’hauria agradat explorar els arxius de les escoles i de les esglésies catòlica i evangèlica, entre altres coses”, ens va dir Puig Raposo en un breu missatge de correu electrònic, mentre es negava a respondre els nostres missatges i la nostra petició d’una entrevista. Almenys un dels treballs d’aquesta catedràtica de la Complutense sobre les xarxes comercials hispanoalemanyes va ser finançat parcialment per la Fundació BBVA.

A diferència del que va passar a altres països com la mateixa Alemanya, cap empresa o banc de l’Estat espanyol ha aclarit públicament, investigat o, menys encara, ha demanat perdó per la contribució a mantenir al poder el Führer gràcies, entre altres coses, en el cas de la Península, al comerç amb el Tercer Reich i al subministrament de productes i minerals estratègics per a l’esforç bèl·lic, assumpte al qual El Nacional ha dedicat tres reportatges anteriors d’una sèrie d’investigació que arrenca amb la troballa fortuïta a Sant Feliu de Guíxols — per un llibreter de Badalona, Marçal Font— d’un diari escrit per un soldat de la Wehrmacht. I són precisament diversos cognoms associats al clan de Neguri els que més sovint reverberen a mesura que un es capbussa en els documents i els estudis acadèmics que miren d’explicar la història d’aquestes connexions.

Blanquejant la timba de Neguri

“Demanar perdó?”, afegeix Iñaki Anasagasti. “Aquesta gent no demana perdó. Aquesta gent considera que no s’ha de mirar al passat sinó al futur, i aquesta és la gran trampa. La llei de punt final i l’amnistia del 77 van crear un paraigua d’impunitat. I un cop més això va passar perquè existia ETA. Si no hi hagués hagut l’organització, els hauríem posat en el punt de mira. El primer que va fer ETA després de les eleccions del 77 va ser assassinar d’una forma immisericordiosa Javier Ybarra, que havia estat alcalde de Bilbao. També a José Lipperheide el va segrestar ETA i, d’aquesta manera, el va convertir en una víctima. I quan un és una víctima, és de molt mal gust burxar-ne el passat”.

“No només no han demanat perdó, sinó que tot aquest món i els seus personatges han estat blanquejats”, afirma l’antic senador del PNB. “Allò de Neguri s’ha anat desmuntant a poc a poc perquè la majoria dels grans negocis els van fer en connivència amb el règim. Entre que uns se n’han anat; entre que d’altres van pagar l’impost revolucionari; entre que són pocs… al final, han gaudit de molts presents i, en un moment donat, han arribat a creure que el PNB era el seu majordom. La majoria han mort i només en queden els fills i els nets. Molts han dilapidat les fortunes familiars. Per culpa dels seus paradisos fiscals, Emilio Ybarra, que va ser regidor de l’Ajuntament de Bilbao, ha perdut la joia de la corona, que era el Banc de Bilbao i de Biscaia. Abans, normalment, es dedicava el fill ruc a la política i el llest a l’economia, però amb Ybarra va ser a l’inrevés, cosa que explica que hagi enfonsat el vaixell. Nosaltres portem molt temps lluitant perquè s’obrin els arxius encara que imagino que el que deu quedar és molt poc perquè els interessats en què no es coneguin aquests fets hauran fet la seva feina”.

“Una excepció entre els de Neguri va ser la família del senyor Ramón de la Sota, propera al PNB, i que va ser forçada a exiliar-se mentre els Aznar li robaven la flota“, continua Anasagasti. En efecte, Ramón de la Sota y Llano va morir a Getxo el 17 d’agost del 1936, poc després del començament de la Guerra Civil espanyola. Tres anys després, el Tribunal de Responsabilitats Polítiques condemnava els descendents a l’abonament d’una sanció de cent milions de pessetes “per conspiració per a la rebel·lió militar”, de tal forma que els llavors abundants béns van ser embargats i, entre ells, quaranta vaixells de les seves companyies que havien estat utilitzats per evacuar Bilbao.

Llicència per robar dels Aznar

 

Darrere d’aquesta operació política hi havia, entre d’altres, els hereus del cosí carnal i antic soci Eduardo Aznar y de la Sota, marquès de Bérriz, que van acabar apropiant-se de tots els actius amb l’ajuda dels amics franquistes. Va ser un atracament en tota regla.

La Compañía Naviera Sota y Aznar va passar a dir-se després de la Guerra Civil Naviera Aznar i va acabar per convertir-se en la flota mercant més gran d’Espanya, amb 44 vaixells i més de 175.000 tones de registre brut. Al capdavant d’ella hi havia José Luis de Aznar i Zavala, net del fundador i una de les personalitats més riques de l’època. Tal com explica Jesús María Valdaliso en un llibre sobre La familia Aznar, “va haver d’esperar-se al relleu generacional de les dues famílies perquè les relacions, almenys en el terreny personal, tornessin a normalitzar-se”.

La germanofília i inclinacions totalitàries dels Aznar està ben documentada, de la mateixa manera que hi ha proves irrefutables de la manera com es va utilitzar la naviliera com a part de la logística de les ratlines o rutes de fugida a l’Amèrica Llatina dels nazis perseguits després del final de la Segona Guerra Mundial. El periodista José María Irujo va documentar al llibre La lista negra com l’espia Reinhard Spitzy va aconseguir escapar des d’Espanya en el vaixell Monte Urbasa, propietat d’aquesta família. “Tota aquesta gent com els Aznar de la naviliera o els Ybarra són una vergonya”, afirma Iñaki Anasagasti. “Es dona la circumstància que fa un cert temps es va fer “il·lustre de Bilbao” un dels seus descendents, Alejandro Aznar, i jo em vaig indignar però, ésclar, la meva paraula era la veu que clama al desert”.

El Nacional ha proporcionat proves addicionals en una sèrie de reportatges d’investigació sobre el Tercer Reich a la Costa Brava de com José Luis de Aznar va ajudar a amargar-se a la seva finca manxega de Cabañeros al nazi Friedrich Lipperheide Henke, que, — segons la investigació duta a terme per aquest digital al costat del llibreter badaloní Marçal Font, Miriam Noheras i Francisco Muñoz-, va fundar part de la fortuna, igual com els seus germans, en la venda a Hitler de fluorita o wolframi mitjançant societats com Somimet o l’encara viva Minersa, i mitjançant la comercialització i explotació a Espanya a través d’Unicolor de les patents d’IG Farben. IG Farbenindustrie AG o IG Farben va ser un conglomerat nazi de companyies químiques creat el 25 de desembre de 1925 com a resultat de la fusió de BASF, Bayer, Hoechst i Agfa, entre d’altres. Inicialment, produïen colorants, però aviat van començar a investigar altres àrees de la química. Durant l’Alemanya nazi, van produir Zyklon B.

El banc “germanòfil i totalitari”

Els Lipperheide són també una altra de les famílies llegendàries de Neguri i fins i tot avui dia, els hereus continuen sent els accionistes majoritaris de Minersa (una empresa creada per un malànima nazi per comerciar amb nazis i que va operar també a Catalunya), al costat d’Alejandro Aznar, president de Marqués de Riscal i descendent de José Luis Aznar, l’autor material i el cervell de l’atracament a la naviliera dels de la Sota. Documents desclassificats dels aliats criden igualment l’atenció sobre la implicació del Banc de Biscaia en la creació d’aquesta societat d’explotacions mineres, nascuda senso stricto al caliu del Tercer Reich. Amb freqüència, allà on hi havia un membre de la burgesia industrial de Getxo apareixen, tard o d’hora, els noms del Banc de Biscaia o de Bilbao, i en ocasions, no gaire lluny, el d’un nazi, al costat dels cognoms clàssics de la cort franquista de l’època establerta a les províncies vascongadas. “El Sr. Heiler va opinar que el Sr. Lipperheide (Unquinesa) continuaria com en el passat treballant amb IG Farben si els camps d’interès fossin clarament definits”, s’assegura en un altre informe desclassificat dels serveis d’espionatge nord-americans escrit durant la Segona Guerra Mundial (Document4).

DOCUMENTO04
DOCUMENT4 desclassificat EUA

Unquinesa va ser la societat al voltant de la qual els Lipperheide van refundar el 1940 part del negoci. Concretament, el que aglutinava totes les seves indústries químiques del país (les activitats mineres giraven al voltant de l’esmentada Minersa). Doncs bé, aquell mateix any, va ser quan Unquinesa va firmar un acord comercial amb Unicolor, la franquícia espanyola d’IG Farben, que li garantia un 12% de les vendes d’Unicolor a Espanya”.

L’informe dels serveis secrets nord-americans segueix: “Entre els altres interessos de Lipperheide, hi ha les mines d’Osor [la Selva]. El 1943, el Sr. Lipperheide va informar al Dr. Hailer que les accions es repartien de la següent manera: 41% de la família Lipperheide; 19% d’amics de Lipperheide (Konsorten); 40% d’espanyols (Banc de Biscaia, etc)”. En aquesta mina s’explotava amb usos militars fluorita que després eren enviada a Alemanya de forma clandestina amb la col·laboració de diversos industrials catalans, certes empreses pantalla i navilieres com els de l’Aznar. Els detalls d’aquest tràfic també estan explicats en dos dels tres reportatges d’investigació publicats per El Nacional els diumenges precedents.

Friedrich Lipperheide va ser inclòs en la llista de 104 nazis reclamats a Espanya pels aliats que fa alguns anys va donar a conèixer el periodista d’El País José María Irujo. Quan el reporter va preguntar al seu fill —que va ser també vicepresident del Banc de Biscaia— sobre les martingales de Friedrich, el seu pare, Federico Lipperheide Wicke va al·legar una ignorància i una amnèsia inversemblant sobre les suposades relacions de la família amb l’Alemanya nazi.

Oxigen per al Führer

Aquest mateix document dels Aliats prova de forma inequívoca com els Lipperheide i els seus amics de Neguri (la resta d’accionistes de Minersa, l’empresa que explotava, entre altres jaciments, les mines catalanes d’Osor) van contribuir a rezolzar l’esforç bèl·lic del Führer d’una manera determinant: “Els lliuraments de fluorita a Alemanya es van pagar a través de l’oficina de compensació hispanoalemanya. L’empresa, és a dir, el president del Banc de Biscaia, ha rebut una proposta molt avantatjosa dels nord-americans que van oferir efectiu. Atès que alguns dels membres de la junta directiva es van sentir inclinats a acceptar l’oferta, el Sr. Lipperheide va témer perdre el control de la societat. Per tant, va suggerir que IG Farben adquirís una participació d’1/4. Lipperheide i IG Farben tindrien llavors el 55% de les accions. Considerant que els estrangers no estan autoritzats a posseir més del 40 per cent del capital d’una mina, IG Farben hauria de comprar les accions a través d’Unicolor”.

En altres paraules, a Lipperheide l’inquietava que la fluorita es vengués als nord-americans i apostava de manera entusiasta per incloure a la seva societat els fabricants del gas Zyclon, l’esmentat IG Farben, que sovint ha estat descrit pels historiadors com el “conglomerat industrial més notori del Tercer Reich”. Va ser una de les seves subsidiàries, Degesch, la que va fabricar el pesticida amb el qual es va gasar un milió d’hebreus en camps de concentració com Auschwitz II i Majdanek. Una altra de les empreses del grup, la famosa Bayer, va fer experiments mèdics amb presoners a Mauthausen. Friedrich, tanmateix, se sentia molt més còmode amb ells en l’accionariat que no pas venent fluorita als Aliats. I segons es diu en aquest informe, per no incomplir la llei franquista que obligava a mantenir la majoria de les accions de les societats en mans espanyoles, va suggerir fer la compra de les accions a través d’Unicolor, que venia a ser la forma espanyola maquillada d’IG Farben. Això finalment mai no va passar, però dona una idea molt precisa de la manera com s’articulaven les inclinacions polítiques d’aquest tètric individu que solia honrar les visites a Bilbao del caudillo saludant amb el braç alçat, a l’estil falangista.

És interessant precisar que tant el wolframi o tungstè —denominacions sinònimes— com la fluorita eren indispensables per als plans militars de Hitler. El wolframi era utilitzat per endurir l’acer i reforçar el blindatge dels tancs i augmentar la capacitat de penetració dels projectils. Els principals exportadors de tungstè eren la Xina i Birmània, però en previsió que es tallessin les vies de subministrament, el Führer va decidir cobrar-se part del deute que havia contret Franco amb el mineral essencialment procedent de Galícia. I el mateix passava amb la fluorita, utilitzada, entre altres coses, per a la fabricació de l’alumini i en certs processos necessaris per blindar els vehicles militars.

A última hora, l’espat de fluor es va revelar també fonamental a la indústria nuclear per a l’enriquiment de l’urani i el plutoni. La part del lleó procedia de la cornisa cantàbrica i va ser comercialitzada a través de Sofindus, entre d’altres, per un cobdiciós i immoral oportunista anomenat Ángel Pérez de Leza. Tanmateix, es van extreure i van exportar de forma clandestina diversos milers més de tones d’altres mines catalanes com el Papiol (Baix Llobregat) o Osor (la Selva). Allò del Papiol pertanyia a Sofindus però els fluorurs d’Osor — en part extrets pels “rojos” durant l’època de la Guerra Civil quan la mina estava col·lectivitzada— van ser venuts per Lipperheide i els seus amics banquers. Hi ha informes dels Aliats que suggereixen fins i tot que Pérez de Leza va arribar a treballar també per a Somimet, societat predecessora de Minersa fundada, entre altres, pel mateix Friedrich i per un altre directiu del Banc de Biscaia, Guillermo Ibáñez.

El conglomerat nazi Sofindus va arribar a acaparar prop del 80% dels intercanvis comercials hispanoalemanys. En el 20% restant va ser on els Lipperheide van consolidar la fortuna. També Friedrich, com a accionista, va ocupar càrrecs de la màxima responsabilitat al Banc de Biscaia. Va morir, igual com tots els seus amics de Getxo, com un empresari respectable. La seva família d’origen alemany s’havia acabat convertint en una de les dinasties de referència del clan de Neguri i també en un notori exemple de la manera com certa burgesia biscaïna es va lucrar fent negocis amb el Führer i traficant a l’ombra del caudillo. Això sí, el cognom havia quedat perfectament blanquejat, i no pas exclusivament pel franquisme. La Història els havia absolt fins a avui per desídia, desconeixement, obscurantisme en la gestió dels arxius, mancada de recursos dels especialistes en Humanitats o, en altres casos més notoris, per pura mala fe i per la deliberada ocultació d’informació per part dels hereus dels criminals.

En el punt de mira d’ETA

Va tenir a veure també la indulgència i el silenci fins i tot d’una part de la mateixa premsa basca amb alguns d’aquests cognoms, amb l’activitat d’ETA? Això és justament el que sosté Anasagasti, per a qui “la presència indesitjable” d’aquesta organització en la vida política d’Euskadi va contribuir de forma especialment rellevant a enrarir l’atmosfera social i a impedir la restauració de la memòria i alguna forma pòstuma de justícia.

Neguri i els seus membres filonazis van ser sempre objectius preferents d’ETA. El 2008, l’organització va atemptar directament contra el cor de la vida social del clan, al club marítim de l’Abra, a Getxo. I amb aquest eren sis els cotxes bomba que havien esclatat en tan sols vuit anys al barri de Neguri i Las Arenas. El primer d’aquests atemptats va tenir lloc el 25 de juny del 2000 al carrer Manuel Smith amb un cotxe bomba estacionat davant del xalet d’un membre de la família Delclaux, un altre cognom clàssic vinculat als de Neguri. Divuit anys abans, el 1982, va ser segrestat per ETA i posteriorment alliberat després del pagament d’un rescat, el germà de Friedrich, José Lipperheide.

“En certa manera comparteixo la percepció que el fet que algunes persones fossin objectiu o fins i tot víctimes d’ETA ha ajudat a no aprofundir o a no investigar-ne el passat, però crec que això va molt més enllà”, assegura el diputat d’EH-Bildu, Jon Iñarritu. “Que tinguessin una vinculació amb el nazisme deriva també del fet que estiguessin a prop del poder franquista i a causa del mite de la transició exemplar i pacífica, molts d’ells es van aixecar de la nit al dia després de la mort del dictador convertits en demòcrates amb pedigrí. Continuaven sent influents, especialment, en l’economia. I això va contribuir al fet que no es volgués burxar en els orígens de totes aquestes grans dinasties de renom relacionades amb la dictadura [i el Tercer Reich] o que es fes d’una forma molt parcial. Va passar a Euskadi però també a Espanya”.

Jon Iñarritu / E.N.

Iñarritu és de l’opinió que les empreses i els descendents dels personatges relacionats amb l’Alemanya nazi haurien, de forma prioritària, d’aclarir aquests vincles. “Certament, els responsables directes d’aquestes activitats, que van grimpar amb els nazis, ja no són vius. Però sí que ho estan els hereus, tant en la política com en l’economia. No sé fins a quin punt són directament responsables d’alguna cosa, més enllà d’haver heretat, però tot i així, crec que les societats i les companyies que van comerciar i van col·laborar amb els nazis haurien d’entonar un mea culpa, tal com s’ha fet a Alemanya. I de la mateixa manera haurien de procedir les que es van fer d’or amb els béns expropiats pel franquisme, les que van utilitzar mà d’obra esclava republicana —a casa meva tinc el cas proper del meu avi— i, en general, totes les vinculades amb la dictadura”.

“Pel que fa als bancs de Biscaia i de Bilbao, tots dos van evolucionar fins a fusionar-se i convertir-se en el que avui dia és el BBVA. En nom de la transparència i per una qüestió de reparació històrica i de justícia, tanmateix haurien d’obrir els arxius i aclarir les relacions amb el Tercer Reich”, afegeix el diputat. “Durant el procés d’industrialització basca del segle XIX, grans famílies van fer abundants fortunes i es van establir en el marge dret de la ria, a Getxo, i més especialment a Neguri. Cal tenir en compte que les grans zones d’industrialització van ser Catalunya i Euskal Herria, així que no resulta sorprenent que aquells membres de la burgesia que tenien relació amb Alemanya o Àustria utilitzessin aquests vincles per fer negocis amb Berlín o per promoure les idees abjectes del nazisme en el clima propici del franquisme. Després de la Guerra Civil, els qui no simpatitzaven amb el règim se’n van anar a l’exili, però la resta va grimpar i molts encara conserven poder. És cert que ja no viuen a Bizkaia, sinó que se’ls troba, sobretot, en llocs com Madrid, Marsella o Londres”. El diputat de Bildu creu que ni tan sols la societat basca coneix bé el passat nazi d’aquestes famílies, fora dels restringits cercles polítics i acadèmics.

Crims impunes

Segons el parer de l’historiador Xabier Irujo, president del Centre d’Estudis Bascos a Reno (Nevada, Estats Units), la vinculació amb el Tercer Reich de certs bancs i certa burgesia basca són episodis de la història encara inexplorats. “No es va fer justícia al seu dia ni tan sols a Alemanya i dubto que se’n faci mai, però l’única forma de reparació on podem aferrar-nos és la recuperació de la memòria històrica. Per suposadíssim que el BBVA hauria de demanar perdó per les activitats comercials del passat. A Alemanya hi ha encara un munt d’empreses que van col·laborar amb l’Eix, ésclar que algunes van haver de respondre a Nuremberg i altres moments històrics. És veritat que allò va ser simbòlic i es va jutjar una insignificant minoria d’implicats. Fora d’això, la majoria de les conegudes van col·laborar amb Hitler. Parlo de Mercedes Benz, Bayer, Hugo Boss, Opel, Audi o tantes d’altres. La societat que va fabricar els forns d’Auschwitz estava oberta fins fa cinc o sis anys, però va abonar reparacions. Aquí, les empreses no només es van lucrar comerciant durant la guerra, sinó gràcies als espolis. I entre ells, els mateixos bancs. Conec bons exemples d’això en la meva família”.

El besavi de Xabier va ser el navarrès Manuel de Irujo Ollo, diputat del PNB i ministre amb els governs de Largo Caballero i de Negrín durant la Segona República. Després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar al Regne Unit. “A tots els germans els van posar a la presó i a algun d’ells fins i tot el van condemnar a mort“, precisa l’historiador. “El que feien era embargar-los i treure a subhasta els béns robats. Fins i tot no fa gaire, els documents judicials d’aquests processos eren sota cadenat, però recentment, almenys, a Navarra, han sortit a la llum i, amb ells, han aparegut llibres. A l’inventari que van fer de la farmàcia que van robar al meu avi van incloure-hi fins i tot un tub de pasta de dents obert. Qui o quins aconseguien aquestes propietats? Les classes mitjanes no podien permetre-s’ho així que, en la majoria dels casos, eren grans empreses. I a mi no em sorprendria que entre elles hi hagués els bancs que van donar lloc al BBV i que, com en el cas del Biscaia, formaven part d’aquest ordit de negocis de franquistes i nazis”.

“Una de les fórmules dels nazis per a l’evasió de capital pot ser denominada ‘exportació d’experts tècnics’. Els alemanys ja tenien les connexions necessàries amb el Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya i durant 1942 van convertir totes les possessions en accions i títols estrangers enviant-los a Espanya i invertint-los en préstecs als següents bancs: Banc de Biscaia, Banc Hispanoamericà, Banc Exterior de Crèdit i Banc Urquijo Català”, pot llegir-se en un altre document dels serveis secrets dels Aliats datat a Tànger el 25 d’abril de 1946 (Document2).

DOCUMENTO02
DOCUMENT2 desclassificat EUA

El text porta per títol Capital enemic ocult a Espanya i prossegueix d’aquesta manera: “El Banc Alemany Transatlàntic d’Espanya era el canal de totes les transferències de patents i capitals de la indústria automotriu alemanya: Daimler, Opel, Mercedes Benz, etc. Hi havia un grup que s’ocupava especialment de les patents de màquines per a la indústria tèxtil. És a dir, es va formar una societat de cartera i tenia l’oficina principal a Düsseldorf. Els patrons d’aquest grup són industrials catalans i bilbaïns que es fan passar per refugiats o tenen passaport espanyol”.

El Nacional ha identificat almenys uns altres dotze documents desclassificats més que proporcionen proves i indicis consistents de la col·laboració amb el Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial dels responsables del Banc de Biscaia i de Bilbao. Els mateixos Aliats tenien problemes sovint per desentranyar les veritables relacions d’aquests i altres bancs amb l’embolic d’empreses i societats ordit a Espanya pels nazis per ocultar les activitats. “En l’intent d’aclarir l’informe, s’utilitza un diagrama a la pàgina onze, que es creu que simplifica massa les relacions molt complexes entre Farben, Unicolor, Sefanitro i Unquinesa i, per tant, distorsiona la situació real”, s’afirma en un altre document desclassificat fa deu anys (Document5).

DOCUMENTO05
Document5 desclassificat EUA

“Dit això, parlar del “control” d’IG Farben sobre Sefanitro i Unquinesa és excessiu perquè l’evidència acumulada fins ara mostra col·laboració entre Farben i les corporacions espanyoles, però poc més que això. Unicolor és accionista d’Unquinesa però no s’ha demostrat que hi tingui una participació financera majoritària. També s’informa que són accionistes el Banc de Biscaia, el Banc Espanyol de Crèdit i Lipperheide i Guzmán. Sefanitro té un extens contracte amb IG Farben però dir que Farben controla la Corporació Espanyola és ambigu i possiblement no sigui cert. Els accionistes, segons l’Ambaixada, són Alts Forns de Biscaia, el Banc de Bilbao, el Banc de Biscaia i el Banc Urquijo”.

Consultats sobre aquests suposats vincles amb el nazisme, fonts del BBVA han assenyalat a El Nacional: “No tenim d’informació, donat el temps que ha transcorregut. Que si no tenim arxius? No tenim més informació”.

A la fotografia principal, Adolf Hitler i Francisco Franco a l’estació de tren d’Hendaia, a Euskadi Nord / Arxiu

Ferran Barber és un periodista independent d’investigació especialitzat en conflictes internacionals i assumptes socials.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/bbva-demanar-perdo-nazis-jueus-victimes-mauthausen_872772_102.html

BANCA ARMADA

Com participen les entitats financeres en el negoci de la guerra? Com inverteixen els nostres diners?

http://www.bancaarmada.org

Banca Armada | Justícia i Pau
El gran negoci de les armes

https://www.dineretic.net/

Bancos que financian la guerra: activistas de la campaña #BancaArmada lo  denuncian en las juntas de accionistas - Valorsocial

http://www.bancaarmada.org/es/prensa/noticias/914-nueva-base-de-datos-internacional-de-la-banca-armada

http://www.bancaarmada.org/es/actividades/juntas-de-accionistas/923-participem-a-la-junta-d-accionistes-de-caixabank-2

http://www.setem.org/site/cat/catalunya/banca-armada/

https://www.justiciaipau.org/fem/banca-armada

Nuevo vídeo 'Banca armada, como las entidades financieras participan en el  negocio de la guerra - Coordinadora Valenciana de ONGD