Category Archives: droga

Una droga 50 vegades més potent que l’heroïna colpeja més que mai els Estats Units

El fentanil, que només necessita dos mil·ligrams per ser letal, s’ha convertit en la principal preocupació de la DEA

Una estreta carretera antiga entre fileres de cases a l’històric barri de Baltimore del nord de Hampden. ANDREW F.KAZMIERSKI

Un opioide cinquanta vegades més potent que l’heroïna acaba amb les vides de prop de cent mil estatunidencs cada any. Mata més gent que els accidents de trànsit, els suïcidis o les armes de foc. Es tracta del fentanil, un narcòtic que tan sols necessita dos mil·ligrams per ser letal i que s’ha convertit en la principal preocupació de l’Administració per al Control de Drogues (DEA, en anglès). Està present en dues de cada tres morts per sobredosi al país, una ràtio que augmenta en ciutats com Nova York, on ja n’és la causant en vuit de cada deu.

A més, és un narcòtic altament addictiu. Diversos informes, com un del novembre passat difós pel departament de Salut Pública de Los Angeles, confirmen que la drogoaddicció impacta especialment als barris més pobres i concretament entre la població negra (són el 8% dels habitants del comtat, però representen el 17% de les morts per sobredosi). La droga també és habitual entre la població sense sostre de diverses ciutats del país, especialment a Califòrnia. A San Diego, municipi fronterer amb Mèxic, s’ha reportat una “epidèmia de fentanil”, que ha deixat almenys 203 persones sense sostre mortes per sobredosi el 2022.

L’agència antidrogues va confiscar el 2022 un total de 379 milions de dosis d’aquest opioide, “suficient per matar tots els habitants dels EUA”, segons alerta Anne Milgram, cap de la DEA, en un informe publicat al desembre. És més del doble del que es va decomissar el 2021, fet que mostra la creixent penetració al país nord-americà dels càrtels de Sinaloa i Jalisco, que segons Milgram són “els principals responsables del fentanil que està matant avui els estatunidencs”.

El president dels EUA, Joe Biden, ha viatjat aquesta setmana a Mèxic per reunir-se amb el seu president, Andrés Manuel López Obrador, amb qui busca vies de cooperació “per portar davant la justícia els narcotraficants i desmantellar les xarxes criminals”. La setmana passada, el país nord-americà va detenir el líder del càrtel de Sinaloa, Ovidio Guzmán, fill del Chapo Guzmán i considerat un dels responsables de l’entrada de fentanil als EUA.

Una epidèmia indetectable

“És molt difícil aturar-ne la importació als EUA perquè és una droga molt potent: només se’n necessita una petita quantitat, així que s’envia en embolcalls molt petits”, explica a l’ARA Joshua M. Sharfstein, vicedegà de Salut Pública a la Universitat Johns Hopkins. Els càrtels mexicans han perfeccionat la tècnica per produir fentanil i introduir-lo al país. Segons detalla la DEA, utilitzen químics provinents de la Xina, que processen en “laboratoris clandestins”. En moltes ocasions, mesclen el narcòtic amb altres opioides com l’heroïna, o l’amaguen en pastilles d’aparença legal per facilitar-ne l’entrada, sempre a través de la frontera sud.

Sovint es fa passar per analgèsics com el Percocet, ansiolítics com el Xanax, o medicaments contra el dèficit d’atenció com l’Adderall. Aquí recau gran part del seu perill, atès que són pastilles habituals entre els joves, que en moltes ocasions n’acaben abusant i desenvolupen addiccions. És la forma en què comença aquesta epidèmia indetectable. Entre l’1 de gener i el 22 de desembre de l’any passat, la DEA va confiscar un total de 50,6 milions de pastilles que contenien fentanil. D’aquestes, sis de cada deu píndoles contenien una dosi “potencialment letal” de fentanil.

A més, cada vegada són més comuns els casos de consum accidental. “Com que el fentanil és tan barat i àmpliament disponible, s’acostuma a mesclar amb altres drogues, i sovint qui en consumeix no és conscient que n’està prenent”, alerta Sharfstein. Així va passar en un recent cas a Denver, Colorado, en què cinc persones van morir després d’haver esnifat cocaïna mesclada amb l’opioide. No és pas per casualitat que la DEA ha detectat un increment en la circulació de drogues mesclades amb fentanil pels carrers nord-americans. Surt a compte als narcotraficants perquè és molt més barat que l’heroïna, la cocaïna o la metamfetamina, i en multiplica els efectes.

El màrqueting de les drogues de colors

Les bandes de narcotraficants, amb origen als càrtels de Sinaloa i Jalisco, però amb ramificacions de costa a costa dels EUA, estan expandint el seu producte per mitjà de renovades tècniques de màrqueting. La DEA ha informat de l’auge d’una variant batejada com a “fentanil d’arc de Sant Martí”. És la mateixa droga, però presentada en formes i colors “més inofensius”. Segons l’agència antidrogues, els càrtels utilitzen l'”aparença de caramel” per a vendre “a nens i joves fentanil altament addictiu i potencialment mortal”.

Les drogues són el principal assassí d’estatunidencs entre els 18 i els 45 anys, segons les dades del Centre per al Control i la Prevenció de Malalties, que calcula que el 2021 van morir 107.000 persones per sobredosi, i en el 66% de les morts hi va estar involucrat el fentanil.

L’opioide no només és la principal preocupació de la DEA, sinó que també és una arma política capitalitzada pel partit republicà. Durant la campanya electoral per a les eleccions de mig mandat van convertir-lo en un problema de “fronteres obertes”. Però les dades del Departament de Seguretat Nacional confirmen que no són els migrants els encarregats d’introduir la droga al país, sinó els narcotraficants, a través dels punts legals d’entrada.

https://www.ara.cat/internacional/estats-units/droga-50-vegades-mes-potent-l-heroina-colpeja-mes-mai-estats-units_1_4586321.html

Patología mental y adicción, un callejón de difícil salida

El sistema se muestra incapaz de abordar una problemática soterrada que está destruyendo las vidas de jóvenes y familias

La carta de un grupo de lectores a La Vanguardia puso a este diario en alerta. Profundizando, se llega a un mundo de dolor, incomprensión e impotencia. Aparecen vidas de sufrimiento convertidas en un callejón sin salida. Es el mundo de Àlex y el de su familia. También el de Guillem, el de Lluís… Jóvenes con problemas de salud mental y adicciones que el sistema cataloga como individuos de elevada complejidad pero no tiene respuestas adecuadas para ellos. Viven instalados en un bucle de aflicción del que en muchos casos solo escapan con la muerte. Muerte solitaria, en la calle.

En dos años y siete meses, seis jóvenes de familias pertenecientes a la Asociación de Familiares Afectados por Trastornos de Conducta (Afatrac) han fallecido. “Es un dato escalofriante y una problemática muy severa”, afirma Charo Díez, presidenta de esta entidad, que agrupa a más de 270 familias de adolescentes y jóvenes con problemas conductuales que pueden ser severos.

El pasado día 6, el cadáver de Àlex fue hallado por su padres en el piso de su abuelo en Sant Salvador de Guardiola. Tenía 26 años. Murió como vivía, solo y entre desperdicios, porque la convivencia en el domicilio familiar era imposible por la conducta del chico, condicionada por la patología mental y la adicción. “Independientemente de lo que diga la autopsia, decimos que su final no hubiera sido el mismo si el sistema no lo hubiera conducido a estar solo”, afirma Díez.

Guillem. “Si antes era la muerte en vida, ahora es la vida sin sentido”

Guillem era un chaval inteligente. “Un virtuoso del violín, nos decían que iba a tocar en las mejores orquestas. Era un hijo maravilloso, nos quería mucho”, rememora su madre. A los 17 años detectaron que consumía. Empezaron las depresiones, la ansiedad, las subidas y bajadas de carácter. “Las entradas y salidas de la uci y el psiquiátrico. En el centro de salud mental te dicen que mientras haya adicciones no habrá diagnóstico. En el centro de adicciones te dicen que el consumo es consecuencia de un problema psiquiátrico, y si un día no ibas te podían expulsar… Hasta que te echan del sistema público. Acabas pagando 5.000 euros al mes por un centro privado y no sirvió de nada. Probamos en un montón de sitios, incluso ha habido psiquiatras que me pidieron disculpas porque no entendían que mi hijo no estuviera ingresado”. Guillem nunca tuvo un diagnóstico. “No se dejaba ayudar porque se encontraba bien. Intentamos incapacitarlo, pero era súper inteligente”.
Falleció el 17 de junio del 2021 con 24 años. “Murió en la calle, nadie lo ayudó”. No le habían dejado entrar en el centro de salud mental porque no se dejaba registrar. “Aquella noche me pidió por favor que fuera, que me necesitaba, pero a mí me dicen que tenía que hacerme la dura”, relata la madre, emocionada.
“La culpa te marca para siempre, te tortura el hecho de que tu hijo haya muerto solo. Si antes era la muerte en vida, ahora es la vida sin sentido”.
“Quiero quedarme con el Guillem sin enfermedad, el hijo más cariñoso, el mejor compañero. Era un crack, estoy orgullosa de mi hijo”, afirma, y espera que su terrible experiencia pueda contribuir a salvar una vida. “Es horrible no encontrar recursos ni nadie que te ayude”.

Àlex no es una excepción, sino una muestra de un funesto patrón que se reproduce en las sombras de nuestra sociedad casi de forma clandestina, porque sigue siendo un estigma. Jóvenes a quienes el consumo de estupefacientes les desarrolla un problema mental latente. O que entran en la adicción para paliar el sufrimiento de una enfermedad mental. Prosigue el fracaso escolar, las grandes dificultades de inserción en el mundo laboral. “Se van haciendo mayores sin recibir atención”, explica Díez. En la mayor parte de los casos, porque son incapaces de vincularse a los recursos que ofrece el sistema de salud y el sistema es incapaz de captarlos . La convivencia en casa se deteriora hasta extremos insostenibles. No hay residencias adecuadas para los casos de elevada complejidad (las privadas cuestan una fortuna). Terminan en la calle, desamparados y con un sufrimiento extremo. Y de ahí, demasiadas veces, a prisión o al cementerio, por consumo, suicidio o inanición.

“Son enfermos que no son conscientes de que necesitan ayuda”, explica Cristina, madre de un chico con problemas conductuales. “Los familiares aguantamos todo lo que podemos, pero al final eres tú o él”. Ha sufrido agresiones. “Le pago una habitación para que no esté en la calle. La Justicia me dice que puedo pedir una orden de alejamiento, pero ¿de qué iba a servir?”. Su hijo ha visitado cinco veces las urgencias psiquiátricas –“un diazepam y para casa”– y ha ingresado en residencias –“al cabo de cinco días, si estás un poco mejor te preguntan si quieres seguir, y claro, se van. Alguien tendría que evaluar la decisión que toma un enfermo mental”–.

Según la experiencia de Cristina, el sistema es un caos: “Entre planes de salud mental, grupos de trabajo, equipos saturados, falta de profesionales… como un ovillo enredado, no dan soluciones efectivas. No basta con un teléfono preventivo del suicidio, hacen falta centros donde puedan reconducir y tratar estos problemas sin criminalizar a las familias. Ciertas patologías necesitan ser tratadas aunque la persona no lo reconozca o no quiera”.

Cristina expresa indignación por la muerte de Àlex. Teme que sea un preludio: “Cuando ves estas cosas es como si vieras el futuro de tu hijo, que tiene la combinación perfecta para que se produzca una tragedia”.

En opinión de Charo Díez, la problemática debe ser abordada desde un punto de vista multidisciplinar. Desde la sanidad, evidentemente, pero también desde la educación, los servicios sociales y la justicia. El Departament de Salut acaba de dar un primer paso con la creación de los equipos guía, que trabajan con jóvenes de alto riesgo psicopatológico y con trastornos relacionados con el consumo de tóxicos, con dificultades de vinculación a los recursos asistenciales. Con este modelo, son los profesionales quienes van en busca del paciente y lo tratan en su entorno, pero la experiencia es muy incipiente.

Las claves, según Mark Dangerfield: “Detección precoz y equipos formados en alta complejidad”


“La detección precoz y dotar a los servicios de equipos adecuadamente formados para acercarse a realidades de alta complejidad es clave”, explica Mark Dangerfield. Este psicólogo clínico puso en marcha en 2017, desde la Fundació Vidal i Barraquer, el proyecto ECID (equipo clínico de intervención a domicilio), pionero en España para trabajar con jóvenes de alto riesgo psicopatológico y de exclusión social que han sido derivados a servicios de salud mental pero no se han vinculado a ellos. “Esto aumenta mucho el deterioro y que puedan acabar siendo adultos jóvenes del perfil de los casos de alta complejidad de agrupa Afatrac”, indica. “No podemos seguir pidiendo a los jóvenes que sean ellos los que se adapten a nosotros. Tienen que ser los servicios y los profesionales quienes tomemos un papel muy activo para salir a buscarlos y que nos adaptemos a sus muy limitadas capacidades de vinculación”.

Según Dangerfield, el trabajo domiciliario permite “una comprensión mucho más profunda de la realidad y definir planes de trabajo para las necesidades específicas de cada caso que van más allá de un diagnóstico”.

Lluís. “Entre los 14 y los 37 años tuvo muy pocos momentos de felicidad”

“La sociedad no es consciente de este problema. Los ven como a unos adictos, y hay familias que lo esconden. Yo no. Mi hermano tenía un trastorno mental de alta complejidad, añadido al consumo. Les cuesta asimilar que están mal”. Habla la hermana de Lluís, fallecido hace un año a la edad de 37. “La suerte es que al menos no murió en la calle. Murió casa, en su habitación. Lo encontraron mis padres. Estaba muy mal”, rememora. Entre los 14, cuando le diagnosticaron esquizofrenia, y los 37 años, Lluís, el pequeño de tres hermanos de una familia prototípica, tuvo muy pocos momentos de felicidad. “Nos decía que consumir era la única forma de no pensar en lo desgraciado que soy”. A diferencia de otros casos, no era violento en casa y tenía ingresos procedentes de una incapacidad laboral que él mismo había tramitado.
“Cuando estaba bien, mi hermano decía que lo quería solucionar”, pero nunca llegó a adherirse a un tratamiento. “Es difícil que pueda decidir una persona que tiene episodios graves por su enfermedad”, apunta su hermana. En el momento de su muerte, la familia estaba en proceso de solicitar la incapacitación económica de Lluís para que su asignación fuera destinada a pagar una terapia obligada por el juez. “Fue un calvario de entrar y salir de los hospitales, entras por una puerta y sales por la otra. Estuvo en un piso tutelado, pagando, pero a la mínima se escapaba. No hay los recursos adecuados para estos chicos, así que muchos malviven en la calle o hasta que el cuerpo dice basta”.
Mark Dangerfield describe la problemática de jóvenes afectados por patologías mentales: “Utilizan las sustancias tóxicas como recursos para manejar el sufrimiento y la desesperación que los desbordan por todas partes y para hacer más llevadera una existencia que es bastante insoportable”.

COMENTARIS:

Este es un drama que he vivido muy de cerca. Muchos Psiquiatras consideran el consumo de sustancias es una consecuencia y lo tratan con medicamentos que complican más el tema. En nuestra época eran benziocepinas muy potentes. Hay que tratar primero la adicción y luego ver qué hay detrás. Se ha suavizado mucho el tema de consumo de cannabis y está ha despertado muchas esquizofrenias que hubieran quedado latentes en muchísimos casos El problema es que no hay centros y mucha gente con los dos problemas acaban en la calle y acaban falleciendo o ingresando y saliendo a los pocos dias de centros de psiquiátricos, las familias no pueden soportar la convivencia con ellos.

Deduzco que si doy por válida la teoría de que el consumo de sustancias adictivas se inicia a raíz de una enfermedad mental deduzco que todos los fumadores iniciaron su adicción a la nicotina por estar mentalmente enfermos. Lo peor es que lo dicen “expertos”. Lo que si se ha comprobado es que en situaciones límite y no en todos los casos, puede buscarse una solución transitoria en las drogas, pero no siempre viene a causa de mala salud mental. Lo que todavía es las drogas causan problemas graves de salud mental, pero es un gravísimo error tratar los problemas mentales como causa de la adicción. Se debe tratar la adicción y después los problemas mentales. Lleva a un adicto al psicólogo es perder el tiempo, también para ellos. Como saben que la “terapia” psicológica ni la medicación les sirve rechazan la ayuda. El no dejarse ayudar significa que el tratamiento que reciben es completamente ineficaz. Hasta les hace empeorar por los efectos secundarios y porque ven que se les está tomando el pelo con pseudoterapias.

Es duro el tema. Yo he visto a una chica amiga d la familia desde pequeñita y murió con cuarenta y ves el deterioro y es alucinante. Que una persona normal acabe prostituyendose para poder comprar drogas y muera alcoholizada con una sobredosis, esquizofrenia. Yo lo achaco a las drogas y el alcohol, cuando pasas d hacer un consumo recreativo a convertirse en consumo diario. El cerebro no lo resiste y revienta. Solo hay una solucion para esa gente encerrarlos y tratarlos durante meses

Tengo 60 años. Soy enfermo mental. Soy ingeniero. Tengo tres hijos y un buen trabajo donde no doy mucho la nota. Cuando estoy jodido, lo único que me ayuda es el alcohol y la coca. Despues de consumir estoy peor, arrepentido y vuelvo de nuevo a intentar seguir viviendo. Los casos extremos son jodidos de tratar. Muchas esquizodrenias comienzan pir la mariguana. Hay otros muchos casos que tambien son dolorosos. Aqui los siquiatras tienen mas margen y logran mejoras. Consumo desde los 15. Todo lo relacionado con las drogas suele acabar mal. Si teneis cierta experiencia mirar a vuestro aleededor y lo vereis claro.

https://www.lavanguardia.com/vida/20220814/8465014/patologia-mental-adiccion-callejon-dificil-salida.html

Els talibans prohibeixen el cultiu del cascall

La base de l’opi i l’heroïna dona feina a centenars de milers d’afganesos

No era una promesa electoral, perquè en la dictadura talibana no hi ha eleccions. Però en qualsevol cas, l’autoanomenat Emirat Islàmic de l’ Afganistan va formalitzar diumenge el que anunciava des de poc després de la presa de Kabul: la prohibició del cultiu del cascall.

Una mesura amb enormes repercussions socials i econòmiques, ja que aquesta planta –de la qual s’obté l’opi i l’heroïna– ha estat la primera exportació afganesa durant els últims vint anys.

Els talibans tensen la segregació per sexes, i universitàries de Bamian estripenels seus cartells

El decret procedeix del guia suprem, Haibatul·lah Akhundzada, i va més enllà de la rosella. Tots els estupefaents queden prohibits, incloent-hi l’alcohol –ja ho estava–, l’haixix i les drogues sintètiques, que, com les metamfetamines –de factura local– i la misteriosa Tablet- K, han envaït Kabul des de fa anys.

Els talibans ja han demanat finançament per executar els seus plans prohibicionistes a una comunitat internacional poc predisposada a donar-l’hi.

L’erradicació del cascall va ser una realitat a l’ Afganistan a mitjans del 2001, per una fàtua del mul·là Omar, ja mort. El cultiu només es va mantenir al Panjshir i la resta del territori sota control dels tadjiks de l’ Aliança del Nord.

La invasió dels Estats Units va canviar les coses

Malgrat els vuit mil milions de dòlars ostensiblement gastats en programes de substitució de cultius, al cap de quinze anys d’ocupació la producció d’opi s’havia multiplicat per sis, sota la protecció dels esglaons més alts del Govern afganès.

Des d’aleshores, cada any s’ha batut el rècord de l’any anterior, fins al punt que més d’un 7% de l’economia afganesa depèn de la planta narcòtica.

Tot i que menys que els capitostos de l’antiga Aliança del Nord, els talibans també han tret profit de l’opi durant anys i s’han finançat amb el cobrament de l’impost revolucionari a agricultors i contrabandistes.

Ara, la prohibició afecta totes les fases del negoci i arriba en el moment en què comença la collita al sud del país. “Els infractors seran castigats d’acord amb la xaria i els seus cultius seran arrasats”, ha avisat un portaveu.

Així mateix, el puritanisme del que va ser originalment un moviment d’estudiants alcorànics impregna cada vegada més àmbits de la vida afganesa, i fins i tot evita els pitjors excessos de la seva primera dictadura. La segregació per sexes ha arribat al parc d’atraccions de Kabul. A partir d’aquest mes hi haurà dies per a homes i dies per a dones.

D’altra banda, les estudiants afganeses de dotze a disset anys continuen sense poder anar a classe a la major part
del país. L’últim pretext al·ludeix a l’harmonització d’uniformes.

Les afganeses han tornat a les universitat

Les afganeses, però, han tornat a les universitats i en una, a Bamian, un grapat d’estudiants s’han rebel·lat contra la repressió. Convocades al poliesportiu per a un suposat acte sobre els drets femenins, es van trobar en lloc d’això cartells amb lemes talibans. Algunes es van atrevir a fer-los miques, entre els aplaudiments de part de les congregades, tal com recull un vídeo que circula.

Bamian, on els talibans van mostrar la pitjor cara ara fa més de dues dècades ensorrant dos gegantins budes mil·lenaris, és també un feu de l’ètnia hazara, xiïtes que han estat completament apartats del nou Govern “per col·laboracionistes”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20220405/8176903/els-talibans-prohibeixen-cultiu-cascall.html

LA ‘GOTHAM’ FRANCESA. Unas 500 cámaras para vigilar Marsella, la ciudad ‘podrida’

Un protagonista de las protestas de 2019.

Droga, asesinatos continuos de adolescentes, clientelismo, siniestros jueces de paz… Viaje a la ciudad visitada por un más que preocupado Macron y su plan, con agentes y tecnología, para poner coto a tanto silbido de balas. “Ante el maná de dinero, todo el mundo anda metido en el tráfico”, dice impotente un policía.

Marsella, jueves 2 de septiembre. Palacio del Pharo, imponente residencia levantada por Napoleón III para contento de la emperatriz Eugenia de Montijo. Su lejano sucesor, el presidente de la República, Emmanuel Macron, se hace esperar más de un hora. …

https://www.elmundo.es/cronica/2021/09/16/613b3d2dfc6c83b5728b4668.html

Macron anuncia un plan millonario para recuperar Marsella, una ciudad “fracturada” por el tráfico de drogas

El pasado julio, tres jóvenes nigerianos murieron en un incendio intencionado en un bloque de viviendas sociales. Este año 10 personas han perdido la vida en violentos ajustes de cuentas

El presidente Emmanuel Macron anunció este jueves más de mil millones de inversiones para Marsella, la “fracturada” segunda ciudad de Francia. “No vengo a hacer promesas sino a adoptar compromisos” dijo el jefe del Estado. En un discurso interrumpido por una tormenta y un fallo de sonido, Macron, sin perder la sonrisa, prometió una lluvia de millones que deben acabar con los ghettos y convertir a Marsella en una metrópolis europea de primera. Tres días de visita acompañado de siete ministros para definir “Marsella a lo grande”.

Macron atacó primero las “urgencias”. Frente a los traficantes, prometió “acoso policial”, cien policías este año, doscientos, el próximo; un nuevo cuartel policial (150 millones de euros) y 500 cámaras de vigilancia a instalar en las barriadas del norte donde la droga impone su ley. Además, más medios para la justicia porque “vivir tranquilo es un derecho”.

https://www.elmundo.es/internacional/2021/09/02/6131193b21efa0bc1e8b4585.html

assalts als conreus de cànem legal del Maresme

ALEMANIA-LABERINTO DE CÁÑAMO EN BERLÍN:HEN01.BERLÍN (ALEMANIA).1/9/2009.- Un joven posa entre plantas en el llamado laberinto de Cáñamo al sur de Berlín, Alemania el 1 de septiembre de 2009. La plantación, de 20.000 metros cuadrados, se ha establecido al inicio del verano para lograr la renaturación de un vivero de árboles que existió en la zona. La plantación está compuesta por plantas de Cáñamo

Hi ha una planta que és idèntica a la de la marihuana, tant la tija com les fulles i els cabdells, quan és el moment de recol·lectar. Es tracta del cànem, que es conrea de manera industrial per a fina­litats farmacèutiques o indus­trials en productes d’estètica o alimentació. L’informe Violència i marihuana dels Mossos d’Esquadra dedica un apartat a aquestes plantacions, que els últims dos anys han proliferat i que viuen una onada d’assalts violents. Mentre que l’any passat es van cometre 96 robatoris violents en planta­cions, 14 eren legals de cànem industrial. A què és degut aquest auge?

Els analistes de la policia catalana tenen diverses explica­cions per justificar tanta violència contra uns empresaris que s’han vist obligats a incrementar les mesures de protecció i seguretat dels cultius. Una raó és la incultura. Tal qual. Hi ha delinqüents que són incapaços de distingir entre el cànem i la marihuana i roben pensant que s’estan emportant droga.

Els traficants han aconseguit cristal·litzar el CBD del cànem en la substància psicoactiva (THC) de la marihuana
Però també hi ha organitzacions criminals que coneixen perfectament la diferència entre les dues plantes, saben que els cultius de cànem industrial no es defensen amb pinxos armats i roben per després barrejar aquestes fulles amb les de marihuana i augmentar així el pes de la mercaderia a vendre i, en conseqüència, els beneficis.

El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva. La OMS li atribueix virtuts terapèutiques

Però no s’acaba aquí. El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva i a què l’ Organització Mundial de la Salut (OMS) atribueix virtuts terapèutiques. Hi ha organitzacions criminals que roben el cànem perquè ja han aconseguit al laboratori cristal·litzar el CBD i, a partir d’àcids, transformar la substància en THC. El procés és complicat, però l’ecosistema que envolta el tràfic de marihuana genera una innovació permanent en què participen especialistes de tots els sectors que s’apunten a la febre del nou or verd per aconseguir el seu tall del gran pastís.

També hi ha plantacions de marihuana legals que requereixen autoritzacions i permisos de l’ Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris per a l’obtenció de THC per a ús exclusivament medicinal. En aquests conreus hi ha un control sever de les llavors, ja que l’agricultor n’ha de documentar la traçabilitat.

Més de la meitat dels robatoris violents en plantacions de cànem industrial van tenir lloc en vivers del Maresme, una comarca que ha vist créixer exponencialment aquest tipus de cultius. Els analistes de la policia detallen al seu informe com els propietaris d’aquestes plantacions acostumen a instal·lar al perí­metre marquesines amb grans cartells en què s’adverteix que es tracta de cànem i no de marihuana. Però és igual; malgrat l’increment de la seguretat, els assalts se succeeixen i són difícils de prevenir perquè els delinqüents irrompen empunyant armes i en bandada.

Va passar el setembre de l’any passat a Tudela de Segre, quan un grup de vint persones va irrompre en una plantació de cànem industrial. Els assaltants van amenaçar els treballadors amb ganivets i bastons i els
van arribar a tirar pedres. Quan van arribar els mossos alguns dels lladres van fugir, però l’extensió de la plantació era tan gran que d’altres van continuar tallant plantes amb absoluta tranquil·litat.

Un mes després, al Maresme, el responsable d’una plantació legal traslladava en una furgoneta cànem del seu hort, a Alella, fins al magatzem, a Mataró, quan va ser envestit per una furgoneta en plena carretera na­cional. El vehicle dels assaltants va provar de fer fora de la calçada la furgoneta amb diverses maniobres perilloses en marxa. Finalment, els dos vehicles van col·lidir i cinc homes armats amb bastons i armes de foc van intentar sense èxit emportar-se la mercaderia.

L’anàlisi dels assalts en plantacions de marihuana i cànem a Catalunya determina que hi ha pics de robatoris cada trimestre, coincidint amb el moment de la recol·lecció dels cabdells, a les plantacions d’exterior. Amb aquesta dada els Mossos ja adverteixen que els pròxims mesos de setembre i octubre hi haurà un increment d’incidents violents en zones concretes amb auge de plantacions, com el Maresme, el Tarragonès, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Per això proposen adoptar mesures preventives per evitar danys personals a les plantacions de cànem on s’exerceix una activitat declarada, autoritzada i aliena al món delinqüencial.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20190315/461031643901/menas-pobles-mesures-acollida-foradada.html

El tràfic de marihuana dispara la narcoviolència

Dos agentes policiales con algunas de las plantas de marihuana que se encontraban en el interior del polígono

Mitjançant amenaces, extorsions i alguna agressió els feien
fora dels seus pisos per poder plantar marihuana. Passava al barri de Sant Roc de Badalona i continua passant a la Mina de Sant Adrià de Besòs. Els Mossos d’Esquadra van detenir al juliol una organització criminal i familiar que feia la vida impossible als inquilins d’alguns habitatges en què estava interessada per ampliar l’espai per conrear el que molts ja diuen que és el nou “or verd”. La unitat central de segrestos i extorsions de la policia catalana va detenir 15 persones, i tres continuen a la presó. Les famílies no han pogut tornar als seus pisos per por de les represàlies.

Que et facin fora de casa teva perquè d’altres conreïn marihuana és un exemple que evidencia com, cada vegada més, el crim organitzat atempta contra la seguretat de les persones alienes al món delinqüencial. A Sant Roc, a la Mina, però també al Montseny, on la Guàrdia Civil va descobrir fa dues setmanes com una banda va desforestar diverses hectàrees del parc natural per plantar-hi marihuana.

Amb el mateix sistema una altra organització va talar arbres i va aplanar el terreny amb maquinària pesant per arrasar diverses hectàrees d’un bosc protegit de Santa Cristina d’Aro per fer el mateix: conrear-hi marihuana.

L’any passat en aquesta època l’àrea central d’anàlisi de la criminalitat de la comissaria ge­neral d’investigació criminal dels Mossos va elaborar un interessant informe, El mercat de la marihuana a Catalunya , que analitzava les causes i els riscos del fenomen. L’estudi advertia del risc de corrupció dels poders públics per part de les estructures criminals establertes a Catalunya, que s’han convertit en la principal amenaça per a l’estabilitat social en aquesta comunitat.

Un any després, els mateixos analistes han firmat un segon treball, Violència i marihuana , que adverteix que l’escalada
violenta derivada del tràfic de la marihuana augmenta i que l’afectació en el dia a dia de la ciutadania cada vegada és més alta.

Les màfies de la marihuana són la principal amenaça per a l’estabilitat social de Catalunya

Cada mes es coneixen a Catalunya vuit narcoassalts, robatoris violents entre organitzacions criminals que es dediquen al cultiu i al tràfic de marihuana. Coneguts també com a vuelcos , aquests episodis de narcoviolència només són la punta de l’iceberg del que realment passa al submon del crim organitzat. Com que es tracta d’atacs entre delinqüents, aquests últims amb prou feines denuncien, i els investigadors coneixen els episodis a partir de les víctimes mortals, dels ferits greus o dels testimonis inesperats de les baralles.

El 2018 els Mossos van activar el Pla d’acció Marihuana per lluitar contra aquest boom, un fenomen que alguns analistes descriuen com la nova febre de l’or verd i que ha convertit Catalunya en el principal hort d’Europa, cosa que atreu les pitjors màfies internacionals interessades en la nova oportunitat de negoci. Amb les xifres a la mà, els responsables de la divisió d’ investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, des de l’intendent al capdavant, Ramón Chacón, fins a l’inspector Toni Salleras, responsable de l’àrea central de crim organitzat, no perden l’oportunitat d’advertir que, si no hi ha un canvi dràstic en els elements que afavoreixen que les màfies continuïn triant Catalunya per conrear i traficar, hi ha risc de convertir la comunitat autònoma en un nou camp de Gibraltar amb zones controlades per unes organitzacions que incentiven la delinqüència local. Es tracta d’un escenari que potencia les xarxes de traficants amb accés fàcil a les armes de foc amb què defensen els cultius o garanteixen la seguretat dels processos de compra i venda de la mercaderia.

L’any passat ni la pandèmia no va aconseguir paralitzar l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. Ho demostra l’estudi que dissecciona els 102 episodis violents que es van cometre el 2020 a Catalunya. En la meitat dels narcoassalts els delinqüents van utilitzar armes de foc. L’informe revela com des del 2018 hi ha cada any tres homicidis relacionats directament amb el tràfic de marihuana, als quals cal sumar tots els episodis que tenen a veure amb lesions, amenaces, extorsions i segrestos. Des que va començar l’any ja hi ha hagut un homicidi atribuïble al tràfic de marihuana.

L’evolució del tràfic de marihuana a Catalunya ha adquirit una velocitat que espanta. Fa deu anys la seva presència era pràcticament anecdòtica, però des d’en fa vuit és la substància que més es confisca en les operacions policials, i ja ha desbancat per sempre el mercat de l’haixix. I cada any supera l’anterior en xifres de plantes intervingudes. La substància, d’altra banda, té col·lapsats els dipòsits de les comissaries.

Un 70% dels delinqüents que integren estructures organitzades també es dediquen a la marihuana. Cada vegada hi ha més lladres amb una especialitat que reinverteixen part dels beneficis en aquesta droga. I un dels elements que afavoreixen aquesta ràpida evolució són, asseguren els analistes policials, “les associacions cannàbiques que actuen com una gran tapadora per poder tenir al darrere tot un mercat de cultiu i venda” i aquesta visió bucòlica i laxa que hi ha sobre el consum.

A Catalunya es registren vuit narcoassalts cada mes entre traficants d’aquest tipus de droga

El mercat de la marihuana, alerten els analistes, ha importat xarxes criminals albaneses, sèrbies, angleses, sueques, poloneses, xineses, franceses i marroquines, entre d’altres. A més, fomenta el mercat il·lícit d’armes de foc i un altre tipus de tràfic encara més terrible, el d’éssers humans, que utilitzen com els nous esclaus del segle XXI, obligats a treballar a les plantacions.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677794/trafic-marihuana-dispara-els-episodis-narcoviolencia.html

L’alcohol ja és la droga de què més gent intenta desenganxar-se

L’informe anual del Projecte Home a Catalunya indica que 4 de cada 10 persones en rehabilitació intenten deixar l’alcohol, un 54% més que fa cinc anys.

El alcohol, la droga más letal. No hay dosis protectora – Página10 –  Periódico Digital
alcohol, la droga més letal

L’alcohol, per primera vegada després de 20 anys, és la substància que genera més demandes de rehabilitació“, ha explicat aquest matí a Barcelona Oriol Esculies, director del Projecte Home a Catalunya. Segons les dades de l’informe anual de l’ONG respecte al 2014, un 40% dels adults que ajuden a rehabilitar-se són addictes a l’alcohol. La cocaïna, que fins ara era la primera droga del rànquing, queda just per darrere amb un 39%. Força més enllà hi ha l’heroïna (8%), el cànnabis (5%) i altres substàncies (3%). Un 5% també es tracten per deixar dues o més drogues.

Fa cinc anys la xifra d’addictes a l’alcohol en tractament era tan sols del 26% mentre que la de cocaïnòmans arribava al 57%. Segons Esculies, la crisi econòmica té pes en aquest canvi, perquè l’alcohol és barat, legal i a l’abast de tothom, mentre que la cocaïna és força més cara, però també és important que cada vegada més alcohòlics es decideixen a deixar la beguda, sobretot per la pressió del seu entorn. El problema de l’alcoholisme és més important que no es pensava fa uns anys i comença a deixar de ser invisible.Evolució de pacients en tractament al Projecte Home | Create infographics

El alcohol como droga social

Molts adolescents ja comencen a beure ben aviat: un 66% dels joves entre 15 i 17 anys havien begut alcohol durant el darrer any, segons una enquesta de l’Observatori Espanyol sobre Drogues de l’any passat. Els que es fan addictes a l’alcohol triguen una mitjana de 19 anys a decidir-se deixar-lo, mentre que en altres drogues la mitjana és d’uns 12 anys. Això comporta més risc per a la salut, però també causa més problemes psicològics i d’exclusió social.

Tot plegat fa que el tractament, que acostuma a durar entre un i dos anys, sigui més complicat. Sovint hi ha recaigudes durant la rehabilitació però Esculies ho troba normal i fins a cert punt positiu. “És un canvi molt abrupte”, diu, “i això necessita que hi hagi crisis”. A més, el 70% d’alcohòlics en tractament fan un consum associat amb altres substàncies, sobretot la cocaïna i el cànnabis.

https://www.ara.cat/societat/alcohol-droga-desenganxar-se-adiccio-projecte-home_1_1349012.html

Què en sabem del cànnabis? Això és el que ens explica la OMS

noti_que_sabem_cannabis_tw

La OMS ha publicat l’informe “Els efectes en la salut i socials del consum de cànnabis amb finalitats no mèdiques”. L’objectiu és presentar els coneixements actuals sobre els efectes que té el consum de cànnabis recreatiu sobre la salut. 

En general, hi ha menys coneixement sobre els efectes socials i de salut del consum de cànnabis recreatiu que sobre el consum de l’alcohol i del tabac.

1. Què sabem sobre la neurobiologia del consum de cànnabis?

a. Els receptors CB1 (o que responen a THC) es troben àmpliament distribuïts en el cervell, incloent les àrees que controlen l’atenció, la presa de decisions, la motivació i la memòria.

b. Aquests receptors modulen els efectes d’altres sistemes de neurotransmissors.

c. El consum de cànnabis a curt i llarg termini provoca una inhibició d’aquests receptors de manera que poden explicar els efectes del cànnabis sobre la memòria de treball, la planificació i la presa de decisions. També en la velocitat de resposta, la precisió, la coordinació motora, l’estat d’ànim i la cognició.

2. Què sabem sobre l’epidemiologia del consum i la dependència del cànnabis?

El cànnabis és la droga il·lícita més consumida a nivell mundial. El 2013, s’estima que 181.800.000 persones entre 15-64 anys utilitzen cànnabis amb finalitats no mèdiques a nivell mundial (estimacions 128.5-232.1 milions).

a. El consum de cànnabis sembla ser més comú en els països desenvolupats que als països en desenvolupament, encara que, no hi han dades sobre la prevalença del consum en el segon cas.

b. L’edat d’inici del consum de cànnabis en els països desenvolupats és cap a la meitat de l’adolescència.

c. S’observa una tendència amb un alt contingut de THC en les preparacions de cànnabis confiscades als Estats Units i alguns països europeus.

d. La dependència de cànnabis és un conjunt de fenòmens conductuals, cognitius i fisiològics que es desenvolupen després d’un consum repetit de cànnabis. Hi ha alguns indicis que apunten que la prevalença de la dependència de cànnabis va augmentar a tot el món entre l’any 2001 i 2010.

e. Hi ha una increment de demandes de tractament en molts països de renda alta i en alguns d’ingressos baixos i mitjans.

3. Què sabem sobre els efectes a curt termini del consum de cànnabis?

a. L’efecte més clar per a la salut a curt termini en relació a la intoxicació de cànnabis es caracteritza per les alteracions en el nivell de consciència, la cognició, la percepció, l’afecte o el comportament, i altres funcions de resposta psicofisiològiques.

b. Una minoria dels consumidors en etapes inicials del seu consum poden arribar a presentar ansietat, atacs de pànic, al·lucinacions i vòmits. Quan es donen aquests símptomes els usuaris afectats generalment sol·liciten atenció mèdica.

c. Durant la intoxicació la conducció es troba afectada i hi ha un major risc de lesions de trànsit.

d. Hi ha una certa evidència que el consum de cànnabis pot desencadenar problemes coronaris. Informes recents sobre històries mèdiques i estudis de casos suggereixen que fumar cànnabis pot augmentar el risc de malalties coronaries en fumadors joves que tenen un risc d’aquestes malalties relativament baix.

4. Què sabem sobre els efectes a llarg termini dels consumidors habituals de cànnabis?

a. Els consumidors habituals de cànnabis poden desenvolupar una dependència cap a la substància. El risc pot ser al voltant d’1 de cada 10 dels que ha consumit alguna vegada cànnabis, 1 de cada 6 entre els usuaris adolescents, i 1 de cada 3 entre els consumidors diaris.

b. El síndrome d’abstinència de la dependència de cànnabis està ben documentat.

c. L’ evidència revela que, el consum habitual de cànnabis durant l’adolescència s’associa a conseqüències més greus i persistents que el consum habitual durant l’edat adulta.

d. En una sèrie d’estudis prospectius s’observa que hi ha una relació dosi-resposta entre el consum de cànnabis en l’adolescència i el risc de desenvolupar símptomes psicòtics o esquizofrènia.

e. L’associació entre el consum de cànnabis i la psicosi o l’esquizofrènia ha estat reconeguda des de fa més de dues dècades en almenys cinc formes:

i. El cànnabis produeix una gamma completa dels símptomes positius, negatius i cognitius, similars a l’esquizofrènia transitòria en alguns individus sans.

ii. En aquelles persones amb un trastorn psicòtic, el consum de cànnabis pot empitjorar els símptomes, desencadenar recaigudes i tenir conseqüències negatives en el curs de la malaltia.

iii. Amb consums molt alts, els individus vulnerables en la població general poden desenvolupar una malaltia psicòtica que s’associa amb l’edat d’inici del consum, la potència del THC en el cànnabis, la freqüència i durada del consum.

iv. El consum de cànnabis s’associa amb l’aparició precoç de l’esquizofrènia. És probable que l’exposició al cànnabis actuï com una “factor precipitant” que interactuï amb altres factors per desenvolupar l’esquizofrènia o un trastorn psicòtic, però no sigui necessari ni suficient per fer-ho sol. Els símptomes de l’esquizofrènia augmenten amb el consum de cànnabis i la potència. La magnitud dels símptomes s’associa amb la quantitat utilitzada i la freqüència de consum.

v. El consum diari en l’adolescència i l’adultesa primerenca s’associa amb una varietat d’efectes negatius per a la salut i per al funcionament. Aquests inclouen:

1. abandonament precoç dels estudis.
2. discapacitat cognitiva
3. major risc de consum d’altres drogues il·lícites
4. major risc de símptomes depressius
5. augment de les taxes d’ideació i comportament suïcida.

Tot i que, queda per determinar quina d’aquestes associacions són causals.

f. A llarg termini fumar cànnabis produeix els símptomes de la bronquitis crònica i aguda, així com lesions microscòpiques en les cèl·lules de revestiment bronquial, però no sembla produir EPOC.

g. A llarg termini, fumar grans quantitats de cànnabis pot potencialment desencadenar infarts de miocardi i accidents cerebrovasculars en joves consumidors de cànnabis.

h. Fumar cànnabis amb tabac pot augmentar el risc de càncer i altres malalties respiratòries, però ha estat difícil identificar si els fumadors de marihuana tenen un risc més alt, per sobre de la dels fumadors habituals de tabac.

i. Hi ha evidència que suggereix que el càncer testicular està vinculat a fumar cànnabis i aquest vincle potencial s’ha d’investigar més a fons.

5. Què sabem sobre la prevenció i el tractament?

a. Les intervencions preventives basades en l’evidència han de cobrir des de la prevenció universal fins a la selectiva i indicada.

b. La prevenció familiar integral que inclou la formació de les mares i els pares, els nens i la família en el seu conjunt s’ha observat eficaç en la reducció del consum de cànnabis al llarg de la vida i en el consum en el darrer any en els adolescents.

c. Els programes d’habilitats per a la vida que combinen un pla d’estudis de competència social, com els d’enfocaments d’influència social redueixen el consum de cànnabis als 12 mesos de seguiment

d. Els programes socials interactius adreçats als joves vulnerables són eficaços en la reducció del consum de cànnabis en el mes anterior de la intervenció.

e. Una sola sessió d’intervenció psicològica breu de 30-45 minuts augmenta les possibilitats de deixar el consum de cànnabis en aquelles persones que no presenten dependència.

f. Moltes persones amb trastorns de consum de cànnabis abandonen el consum de cànnabis sense tractament.

g. Per a les persones que són dependents de cànnabis, les intervencions familiars són eficaços per als adolescents, i la Teràpia cognitiu conductual, Teràpia motivacional i la Teràpia centrada en la resolució de problemes són eficaces per als adults.

https://www.sortimbcn.cat/noticies/que-sabem-sobre-el-cannabis-segons-la-oms/

https://www.ara.cat/societat/cannabis-marihuana-causa-situacions-salut-mental-indesitjables_0_2551544848.html

https://www.ara.cat/societat/Creixen-urgencies-consum-cannabis-marihuana_0_2551544850.html

Proliferen a la Selva els okupes que trafiquen amb marihuana

L'interior d'una casa ocupada per al cultiu de marihuana a Maçanet de la Selva / David Borrat

Cases aïllades en urbanitzacions que s’utilitzen per plantar marihuana, punxant-hi la llum i l’aigua. És la situació que viuen els municipis de la comarca de la Selva, que han vist com en els últims cinc anys han proliferat les ocupacions d’immobles buits per utilitzar-los per a activitats il·lícites. “El problema és que, si els enganxen, com a molt es passen una nit a la presó. I ens hem trobat moltes vegades que un dilluns els Mossos desballesten una plantació i l’endemà la mateixa gent ja torna a muntar-la”, denuncia el president del Consell Comarcal de la Selva i alcalde de Caldes de Malavella, Salvador Balliu, que reclama que s’endureixin les lleis i penes.

El boom de la construcció i la posterior crisi del 2008 van deixar moltes cases buides als centenars d’urbanitzacions que hi ha arreu de la Selva. “La gran majoria són propietat de bancs o fons voltor, i com que no denuncien els ocupants no se’ls pot fer fora de la casa”, lamenta Balliu, que recalca que tots els municipis selvatans que tenen urbanitzacions pateixen aquesta situació: “Caldes, Vidreres, Sils, Lloret, Riells i Viabrea…”

Por, incivisme i molèsties

Una de les poblacions més afectades és Maçanet de la Selva, que té tres grans urbanitzacions que sumen uns 100 quilòmetres de carrers. Moltes de les cases estan ocupades per dos perfils de població: persones en situació vulnerable o bé persones que es dediquen al tràfic de marihuana. “A l’Ajuntament ens consta que tenim 175 cases ocupades, 96 de les quals ens han demanat ajuda per regularitzar la situació”, indica l’alcaldessa, Natàlia Figuer, que fa un any que intenta negociar amb els fons voltor i els bancs perquè aquests ocupants es puguin quedar a les cases amb un lloguer social. “Però ens hem trobat amb empreses com Divarian, un fons voltor del BBVA, que contracten altres empreses que ofereixen diners als ocupants perquè se’n vagin”, critica Figuer, que just la setmana passada va rebre l’avís que havien ofert 9.000 euros a una família per deixar la casa que ocupaven. “I no volem que se’n vagin, no volem cases buides. Volem que es quedin amb un contracte i ajudar-los a través dels serveis socials”, deixa clar.

Tant per a Figuer com per a Balliu les ocupacions de persones vulnerables s’han de diferenciar molt bé de les ocupacions per a activitats il·lícites, que també són les que causen problemes de convivència amb la resta de veïns. “Tens arbres que envaeixen els carrers, rates, serps i molts tenen gossos perillosos per evitar que la gent s’hi acosti. I com que punxen la llum, molt sovint hi ha talls o cau la potència”, posa d’exemple l’alcaldessa. I l’alcalde afegeix: “I també creen una sensació d’impotència entre els veïns, que veuen que el de davant ni paga la casa ni la llum, i ni li cal treballar”.

Una sensació que comparteix una veïna de Caldes que viu al costat d’una casa ocupada dedicada al tràfic de marihuana. La Sandra -nom fictici- prefereix no revelar el seu nom “per por”. “Ens sentim abandonats perquè són lleis que depenen de Madrid i sentim ràbia i impotència”, lamenta abans de fer llista de les molèsties que pateix: “He hagut de posar alarma i reixes a totes les finestres, hem d’aguantar sorolls a totes hores, brutícia, baralles i, sobretot, molt d’incivisme”.

https://www.ara.cat/societat/Proliferen-Selva-okupes-trafiquen-marihuana_0_2577342257.html

Confondre plaer amb felicitat ens fa desgraciats

Edat? Envellir fa fàstic, però si aprens a envellir bé, fa menys mal. Investigo com la dopamina del plaer i l’addicció ens destrueix; però incrementar la serotonina del benestar farà que els anys que ens quedin valguin la pena. La clau és que la dopamina del plaer inhibeix la serotonina del benestar.

Gaudir més amb menys

Llegeixo un avanç de Metabolical (encara no editat aquí) i, fascinat, en localitzo l’autor, Lustig, a la Univer­sitat de Califòrnia de San Francisco. Està dissenyant un model del sistema límbic, el que converteix les nostres emocions en accions, per curar disfuncions neuroendocrinològiques. I em dona un consell per viure millor: renunciem a la recerca compulsiva del plaer fàcil de la dopamina, que enriqueix indústries bilionà­ries com les del menjar porqueria, el joc o les drogues; i insistim en els exercicis que augmenten la serotonina, l’hormona neurotransmissora de la felicitat (ell prefereix dir-ne benestar). La recerca incontrolada de la dopamina del plaer ens porta més enllà de la copa a beure ampolles; la de la serotonina ens permet gaudir d’una passejada entre vinyes.

“Confondre plaer amb felicitat ens fa desgraciats”
Robert Lustig,, neuroendocrinòleg, investiga els circuits de la dopamina i la serotonina

Parlar de felicitat és científic?

No. I aquest és part del problema d’estudiar-la, perquè no hi ha una definició consistent de felicitat i, per tant, no és mesurable

Prefereix que parlem de benestar?

L’anomenarem felicitat aquí si vol; però el que sí que és ciència i demostrable és que confondre plaer amb benestar, o anomenem-la ara felicitat, ens fa desgraciats.

En què es diferencien?

El plaer és egoista, la felicitat només és compartida o no és; el plaer és efímer, la felicitat, en canvi, es projecta cap al futur sense límits; el plaer és sensorial i visceral, la felicitat és difusa, etèria…

Per què els confonem?

Perquè el plaer és més fàcil d’obtenir; però aquesta és també la seva trampa. El plaer és ­addictiu, perquè cada cop necessites més es­tímul –amb substàncies o en conductes– per obtenir la mateixa quantitat de plaer.

La felicitat no requereix estímuls?

Requereix actituds, una disposició, un camí… I com més felicitat aconsegueixes, més fàcil és obtenir-ne més. Per tant, no existeix l’addicció a la felicitat, però sí al plaer,

Per què?

Perquè el plaer és dopamina i la felicitat és serotonina. I tots dos són neurotransmissors. La dopamina excita les neurones, que es defensen tancant els receptors.

I redueixen cada cop més la gratificació?

Per això necessitem augmentar l’estímul agradable –sigui la substància o la conducta– cada cop més, per obtenir la mateixa gratificació i aquesta dinàmica condueix a dosis enormes i a l’addicció.

La recerca del plaer genera addicció?

I et fa desgraciat a tu i als qui t’estimen. En canvi, la serotonina és inhibidora de les neurones i no les excita, al contrari, ens relaxa i creix en compartir aquest benestar.

Algun entrevistat transmetia aquesta pau.

Alguns arriben a compartir aquest benestar després d’un llarg camí d’autoconeixement per aconseguir sentir-se un amb el món i els altres. Però, com a científic, li recordaré: sap quina substància impedeix que la serotonina actuï.

En prendré nota.

La dopamina! Per això buscar el plaer allunya la felicitat. Perquè el benestar desapareix amb la gratificació immediata que ens donen les drogues, el menjar porqueria, o amb conductes com l’addicció compulsiva a les pantalles.

Per què confonem plaer i benestar amb tanta facilitat?

Perquè el plaer és immediat i més fàcil d’aconseguir que el benestar, però també perquè hi ha interès en què els confonguem i moltes indústries guanyen bilions amb la nostra confusió. En fer-nos confondre plaer i felicitat, a Wall Street, Las Vegas i Silicon Valley i les seves sucursals al planeta es generen bilions cada dia: I sap com s’ anomena aquesta confusió?

…?

Economia americana i és gran part de l’eco­nomia mundial, però hauríem de pensar a canviar-la, perquè ens fa desgraciats. De les deu principals exportacions dels EUA quatre són substàncies o conductes addictives. La més recent és l’addicció digital. I ara en la pandèmia oblidem una altra cosa.

Què ens aconsella?

Mascaretes, distància i higiene… I menjar sa. El virus ataca sobretot els més mal alimentats, els obesos i els diabètics.

Per què?

El menjar ultraprocessat estimula la secreció d’insulina i deprimeix el sistema immunològic; a més, els receptors de dopamina de cada cèl·lula, anomenats ACE2, són el punt on el virus injecta el seu ARN i infecta l’organisme. El menjar porqueria, entre altres efectes, inflama els teixits i així contribueix a una sobrereacció immunològica.

Doncs a menjar millor .

Una bona dieta no et fa immune al virus, però sí més resistent.

Què està investigant ara?

Soc endocrinòleg pediatre i em preocupa l’educació. Quan va arribar la pandèmia era a París amb una ajuda Fulbright al CRI ( Centre de Recherche Interdisciplinaire) per desenvolupar tècniques que permetin combatre l’addicció a les pantalles en els nens.

Són part del problema del plaer?

I poden ser la solució en el futur. I ara: si ges­tiona bé la seva dopamina i la seva serotonina, és a dir, les seves addiccions començant pel menjar, podrà viure més de 100 anys jugant a tennis fins al final.

Per què n’està tan segur?

L’altre projecte que tinc a París amb el neurocientífic i enginyer robòtic Philippe Gaussier és una versió robòtica del sistema límbic, el que gestiona les emocions. Que funciona.

Per a què serveix?

Ens permet explicar el que passa al cervell durant la depressió i l’addicció.

Té aplicacions?

Vull aplicar el model per combatre psicopatologies. És interessant que estiguem coordinant els nostres dos cervells i els d’un gran equip per crear un model de tots. I ja tenim conclusions amb aplicacions ara mateix.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20201113/49421949283/confondre-plaer-amb-felicitat-ens-fa-desgraciats.html