Category Archives: psicologia

No puc més

(FILES) In this file photo taken on March 6, 2021 Spanish actress Veronica Forque blows a kiss as she poses on the Red Carpet at the 35th Spain's Goya Film Awards gala held in Malaga. - Spanish actress Veronica Forque, was found dead at her home in Madrid on December 13, 2021, police sources confirmed to AFP. (Photo by JORGE GUERRERO / AFP)

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals. I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gè­nere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen­ que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment­ donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe­ dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable­ histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevi­sibles, ni bons ni dolents, simplement ca­paços­ alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llà­grimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital.

Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent­ per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per eva­dir-se d’un món que diàriament els de­cep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet.

Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que dià­riament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser ­viscuda­, potser hauríem de ­procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any!

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211229/7957796/puc-mes.amp.html

“El dilema de las redes sociales” de Netflix: 5 secretos de los dueños de las redes para engancharnos y manipularnos

El dilema de las redes sociales
“El dilema de las redes sociales” se estrenó en Netflix y fue número uno en la plataforma en septiembre 2020

“Hay dos industrias que llaman a sus clientes usuarios: la de las drogas ilegales y la del software”.

La frase aparece en uno de los momentos más comentados del documental The Social Dilemma(“El dilema de las redes sociales”), que se estrenó en febrero de 2020 en el Festival de Cine de Sundance, en Estados Unidos, y que, siete meses después, se acaba de convertir en tema de conversación en el resto del mundo tras ser incluido en el catálogo de Netflix.

Hilado con testimonios de algunos exejecutivos de las empresas más grandes de Silicon Valley y de académicos, el filme describe la adicción y los impactos negativos de las redes sociales en personas y comunidades, como resultado de las estrategias diseñadas para manipular emociones y comportamientos, y mantener conectados a los usuarios.

Así, según “El dilema de las redes sociales”, experiencias digitales aparentemente triviales, como recomendaciones automáticas, notificaciones y publicaciones sugeridas, funcionarían como un cebo que es lanzado miles de millones de veces al día por las aplicaciones más populares del planeta.

El objetivo sería acaparar el tiempo de las personas, una moneda valiosa para empresas, políticos, organizaciones o países que quieran vender productos o ideas a audiencias vulnerables e hipersegmentadas.

Clasificado como docudrama -una fórmula que mezcla testimonios del documental tradicional con escenas dramatizadas-, la película ha sido descrita como una ventana a las mesas de decisión de gigantes de Silicon Valley como Facebook, Twitter y Google.

The Social Dilemma
The Social Dilemma (“El dilema de la redes sociales”) habla sobre cómo nos “atrapan” estas plataformas.

Elogiado por detallar herramientas y estrategias sofisticadas en un lenguaje accesible a grandes audiencias, la película también recibe críticas por no ofrecer soluciones a los problemas enumerados y por ser presentada por personas con características similares: buena parte de los entrevistados son exejecutivos: hombres jóvenes, ricos y blancos.

A continuación, te contamos los cinco puntos clave expuestos por la cinta y, al final, una serie de recomendaciones sencillas para proteger tus datos y combatir la adicción a las redes sociales.

1. “Si no pagas por el producto, el producto eres tú”

En agosto, según el Índice de Multimillonarios del medio especializado en noticias financieras Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Solo durante la pandemia de coronavirus, el fundador de Facebook habría ganado más de US$30.000 millones.

¿Cómo habría podido Zuckerberg ofrecer servicios gratuitos y hacerse más rico cada día?

Según los entrevistados de “El dilema de las redes sociales”, el estadounidense y sus colegas jefes ejecutivos ganadinero con el tiempo.

Explican que cuantas más horas pasa un usuario conectado a sus redes sociales, más información detallada sobre hábitos, gustos y características de consumo acaba exponiendo.

Estos datos son recopilados y organizados mediante algoritmos que mapeanlos me gusta y los comentarios, analizan los tiempos de lectura y la exposición a las imágenes, y alimentan enormes servidores (algunos de ellos alojados en submarinos).

Luego, se ofrece información sobre los usuarios a los clientes, desde marcas de cosméticos y universidades hasta políticos y gobiernos, que pagan millones de dólares por mostrar productos o ideas a audiencias que estén dispuestas a participar.

Sin embargo, el engranaje solo funciona si los usuarios permanecen conectados a sus perfiles y, por lo tanto, pueden estar expuestos al máximo número de anuncios.

A menudo, según la película, eso sucede a cualquier precio.

2. Herramientas diseñadas para engancharnos y manipularnos

Tristan Harris
Tristan Harris dice que las redes entrenan a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Una de las voces principales de la película es Tristan Harris, un exingeniero de Google que trató de advertir a sus colegas sobre el riesgo de adicción a los usuarios, y dice que fue ignorado.

En “El dilema de la redes sociales”, describe las herramientas que se crean para mantener a los usuarios “distraídos” mientras los anunciantes ganan dinero.

Una de las más claras sería el desplazamiento automático, una estrategia desarrollada para que la experiencia de red no tenga fin y el usuario permanezca conectado.

Las notificaciones, a su vez, se describen como una de las herramientas más eficaces para atraer a los que están fuera y mantener a los que ya están conectados.

La dinámica de “me gusta” y comentarios con elogios o críticas se estimularía para manipular y hacer dependientes a los usuarios, según los entrevistados.

En palabras de Harris, las redes capacitarían a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Estos “chupetes” son las validaciones recibidas por elogios, y aportan un sentimiento de felicidad o logro a los usuarios, según él.

“Eso va atrofiando nuestra capacidad de afrontar las cosas”, advierte el especialista.

3. Falsas recompensas

Mark Zuckerberg
En agosto, según Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Los profesionales detrás de las redes sociales trabajan, según la película, construyendo puentes entre la psicología y la tecnología.

Además de Harris, “El dilema de las redes sociales” presenta testimonios de Aza Raskin, inventor del sistema de desplazamiento infinito utilizado por la mayoría de los sitios web, o Guillaume Chaslot, uno de los desarrolladores del algoritmo que recomienda videos en YouTube.

Dirigida por el estadounidense Jeff Orlowski, ganador de un Emmy y nominado a un Oscar en 2013, la producción también entrevista a Bailey Richardson, un desarrollador que trabajó en los primeros días de Instagram, Tim Kendall, ex director de monetización de Facebook, Alex Roetter, ex vicepresidente de Ingeniería de Twitter y Justin Rosenstein, co-creador del botón “Me gusta” en Facebook.

Los entrevistados describen métodos para manipular las emociones a través de la dopamina, un neurotransmisor relacionado con el placer, la alegría y el bienestar.

Mediante sistemas de “recompensa inmediata”, como los “me gusta” o los comentarios positivos, las redes sociales habrían creado métodos de navegación capaces de estimular la circulación de la dopamina a niveles sin precedentes.

Así, a medida que cada validación recibida en línea genera nuevos impulsos artificiales de dopamina, las redes mantienen conectada a una legión de usuarios cada vez más solitarios y necesitados.

4. Seguridad x Inseguridad

El psicólogo social Jonathan Haidt dice en la película que las redes están directamente relacionadas con el aumento de casos de depresión y ansiedad, especialmente entre niños y adolescentes.

En el filme, esto se ilustra con el caso de una niña que cae en depresión después de recibir una crítica sobre una característica física.

La tendencia se refleja en las cifras de suicidios de niños registradas en los últimos años.

En Estados Unidos, según datos oficiales, el suicidio se ha convertido en la segunda causa de muerte entre los niños en edad escolary los jóvenes (de 12 a 18 años), por detrás de los accidentes.

Las muertes de niñas de 15 a 19 años por suicidio alcanzaron un récord en 40 años y se duplicaron entre 2007 y 2015, con 5,1 casos por cada 100.000 habitantes.

El fenómeno también afecta a los niños y adolescentes del sexo masculino, cuyas muertes aún ocurren en mayor número, pero están creciendo a un ritmo más lento: 30% en el mismo período (hay 14,2 casos por cada 100 mil).

Según el documental, este escenario no es resultado del uso irresponsable de las redes sociales, sino de la forma irresponsable en la que las redes tratan a sus usuarios.

celular
El tiempo que pasas usando las redes sociales es muy valioso para las empresas.

5. Las noticias falsas se propagan 6 veces más rápido que las verdaderas

La frase aparece como una cita de un estudio publicado en 2018 por el nstituto Tecnológico de Massachusetts (MIT, por sus siglas en inglés), en Estados Unidos.

Según el documental, las noticias falsas tienen un alcance ampliado en las redes gracias a la “paranoia” de mantener a los usuarios expuestos a los anuncios.

“Creamos un sistema que privilegia la información falsa (…) porque la información falsa rinde más dinero a las empresas que la verdad”, dice uno de los entrevistados.

Completa, es una de las frases de la película que se ha viralizado en las últimas semanas:

“La verdad es aburrida”.

Consejos para protegerse

a) Las notificaciones, según el filme, serían la principal herramienta de manipulación en las redes. La sugerencia de los entrevistados es deshabilitarlas, para acceder la red social cuando uno lo desee, y no al revés.

b) No embarcarse en las recomendaciones de videos o contenidos sin reflexionar. Preferiblemente, haz las búsquedas tú mismo de lo que te interesa. Las referencias suelen seguir una lógica diseñada para llamar a los anunciantes, y no necesariamente para informar, según el documental.

c) Sigue a personas o páginas con las que no estás de acuerdo. Así “explotas la burbuja” y te animas a profundizar en el conocimiento, a cuestionarte sobre certezas absolutas y a aprender de las diferencias, incluso si te disgustan.

d) Desconecta una hora antes de acostarse. Deja tu teléfono, tableta y computadora portátil en otra habitación y en modo avión.

e) Valora tus clics y tu tiempo. La forma en que te relacionas con una publicación vale “oro”. Así es como las redes ganan dinero, así que ten esto en cuenta antes de hacer clic en un anuncio o publicación.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-54385775

Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba   G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html

Cercle d’influència i cercle de preocupació

Les persones proactives són funcionals i es senten bé mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa. Conèixer CP i CP ens ajuda a ser proactives.

Cercle d'influència i cercle de preocupació. Els conceptes que canvien la manera de viure.

Aprendre a distingir aquests 2 cercles i a viure allà on tenim influència canvia la vida. Tota ella. Canvia el que fem, com ens sentim, el resultat de les nostres accions, com ens veiem… tot.

Proactives o Reactives

Els conceptes de Cercle d’influència i de preocupació són de Covey. Al seu llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva distingeix entre les persones proactives que se centren en el que poden fer i les persones reactives que centren la seva energia en coses que no poden, coses fora del seu control.

Les persones proactives tenen actituds funcionals i sentiments associats al benestar mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa i ràbia.

És per això que conèixer i “dominar” aquests conceptes ens ajuda a canviar-ho tot.

Què són el Cercle d’influència i el Cercle de preocupació?

El model de Covey es basa en la idea que les persones tenim al nostre voltant dos cercles: El cercle d’influència i el cercle de preocupació.

Imatge dels cercles d’influència i preocupació de Covey

El nostre cercle d’influència inclou totes aquelles coses sobre les quals tenim influència i hi podem fer alguna cosa. L’abast d’aquest cercle, evidentment, estarà relacionat amb el nostre poder (si ets la presidenta del país, tens més influència que si ets la directora de l’AMPA d’una escola), però la idea essencial i clau d’aquest concepte és que sigui quin sigui l’abast del nostre CI (Cercle d’influència) sempre hi serà i sempre hi haurà, per tant, quelcom que podem fer per viure/resoldre una situació de la millor manera possible. Actuar de forma funcional.

El cercle d’influència a més es pot dividir en 2 zones

  • zona de control: allò que podem fer directament, com el que diem
  • zona d’influència: allò sobre el que tenim influència i hi podem aportar, però no controlem directament, per tant podem no obtenir resultats (votar per una opció d’organització política, per exemple)

Com podem connectar amb el cercle d’influència? Doncs preguntant-nos el següent: Què està a les meves mans en aquesta situació? Que puc fer-hi jo?

El nostre cercle de preocupació inclou totes aquelles coses que ens preocupen i que afecten la nostra vida (per tant desitgem que siguin d’una determinada manera) però sobre les quals no tenim influència. L’exemple que sempre explico en les sessions individuals i que és claríssim és el temps:

Si volem anar d’excursió, desitjarem que faci un bon dia, però el temps que farà està absolutament fora del nostre cercle d’influència perquè no hi ha res que puguem fer perquè plogui o faci sol.

Altres exemples de coses que estan al cercle de preocupació són: l’escalfament global, l’estat de l’economia, com condueix el cotxe del davant (penya intermitents, que és gratis posar-lo!), les actituds d’altres persones, el que pensen altres persones, el que diuen altres persones… en resum tot el que fan, pensen, senten altres persones està al cercle de preocupació.

Dedicar temps i energia al CP (cercle de preocupació) és una pèrdua de temps i el temps i l’energia un cop gastats no es poden recuperar.

Exemples de Cercles d’influència (control i influència) i preocupació Covey

La clau és centrar l’energia al CI

La clau és centrar l’energia en aquelles coses que podem fer especialment i aportar allà on podem influir, això ens permet fer canvis efectius.
Si ho fem, trobarem que el nostre cercle d’influència comença a augmentar; altres ens veuen llavors com una persona eficaç (bàsicament perquè no estem malgastant el temps i l’energia en allò que no podem fer) i això tindrà implicacions en la manera com ens veiem a nosaltres mateixes, en nostre rendiment, sentiment i evidentment en les actuacions que fem, però sobretot, la clau està en allò que deixarem de fer.

En resum: esdevenim persones proactives i això ho canvia tot.

https://www.adlitteram.blog/cercle-dinfluencia-i-cercle-de-preocupacio-els-concepte-que-canvien-la-manera-de-viure/

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2

crear relaciones más sanas y conscientes: De tóxicas a maestras

Co-crear relaciones conscientes y sanas es posible. Son relaciones sabias y plenas que se generan desde el amor, más allá de los egos, legitimando al otro a partir de la propia auto-legitimación, en la armonía de la libertad para Ser.

Las relaciones interpersonales son lo más significativo para los humanos
Como seres sociales e interdependientes que somos, ha sido a través del vínculo amoroso con un Otro lo que nos ha hecho sobrevivir, ha formado nuestra forma de ver el mundo y nuestra manera de estar en él desde nuestro ego.
Nuestra vida emocional gira entorno a lo relacional.
Qué buscamos en los Otros
En los otros buscamos el amor, la aprobación, el refugio, el reconocimiento, la seguridad, la valoración…, si lo obtenemos nos sentimos bien y felices, pero si nos vemos en el espejo del rechazo, de la incapacidad, de la falta de importancia, de la desaprobación… conectamos con nuestra herida, la herida producida originalmente por este Otro significativo y que llevamos al resto de nuestras relaciones, empezando por la relación con nosotros mismos.
Las relaciones interpersonales son poderosas, no nos dejan indiferentes, porque en ellas proyectamos nuestros deseos, miedos, expectativas, necesidades, ideales, anhelos… dejamos en manos del otro nuestra vulnerabilidad esperando que la cuide, cuando en realidad es nuestra responsabilidad cuidar de ella.

Entramos en luchas de poder, en decepcionar o ser decepcionados, en chantajes emocionales, en idealizaciones, en co-dependencias, en definitiva, en enredos fruto de los egos que, ante el poder concedido al otro, despliega todos sus recursos para obtener de él aquello que necesita.

El poder de la transformación “de tóxicas a maestras”

Y de este modo nos aparecen como relaciones tóxicas, que nos dañan, que tememos, que nos descentran, nos roban la energía o nos desgastan y rompen.

Conscientes de que sólo nosotros mismos podemos hacernos felices, sólo nosotros podemos sanar nuestra herida, sea de muerte/auto-afirmación, de vida/auto-confianza o de amor/auto-estima, aceptándonos aquí y ahora, en cada momento de nuestro proceso de ser, desde la humildad, el amor y la compasión.
Conscientes de nuestra humanidad, de que somos seres limitados y vulnerables que apenas podemos conocer nada y estamos atrapados en nuestras mentes.
Conscientes de nuestra grandeza, del potencial inmenso que puede abrirse ante nosotros cuando reconectamos con nuestro ser esencial y nuestra sabiduría.
Por eso, no existen las relaciones tóxicas, aunque nos puedan resultar tóxicas porque no sabemos aún como manejarlas, en realidad todas las relaciones son maestras, depende de cada uno leer con sabiduría lo que la relación trae como aprendizaje.
Por eso, las relaciones más poderosas, con más potencial para la transformación evolutiva, son aquellas tocan nuestra herida, esas son las que más nos pueden impulsar a crecer, a ser resilientes y como expliqué en el artículo “Ser feliz, un viaje alquímico del ego al ser esencial”, nos confrontan con la responsabilidad para sanar nuestra herida y co-crear relaciones más sanas, vivir en armonía con nosotros mismos, con el otro y con nuestro entorno.

Cómo co-crear relaciones interpersonales más sanas
En primer lugar tomando consciencia de nuestras proyecciones para no dejarnos llevar por ellas y tomar, como decíamos, responsabilidad en gestionarlo, y eso significa, en sanar nuestra herida, la mirada distorsionada y desde la carencia que tenemos de nosotros mismos.
Al mismo tiempo que tomamos consciencia de la autoimagen que necesitamos sostener para no percibirnos desde ahí, es decir, como nos protegemos desde el ego y lo problemático que nos acaba resultando, ser más auténticos.

Te propongo hacer este ejercicio, siguiendo el orden de la numeración de los cuadrantes.

Co-crear relaciones conscientes y sanas ejercicio parte 1

Descubre ahora lo que cada cuadrante representa:

La forma de salir de esta mirada sesgada y conflictiva es siempre desde el amor, mantenernos en contacto con el corazón.
No importa lo mucho que sientas que te haya dañado la vida, no encierres tu sensibilidad, sólo aprende a cuidar de tu niño interior y ámate, transforma tu dolor en plenitud de Ser.

Las redes sociales están diseñadas para producir tristeza y ansiedad

El teórico de medios explica en su último ensayo “Tristes por diseño” cómo Internet pasó de hacernos felices a deprimirnos

Sabemos que son nocivas, pero continuamos usándolas. Dicen estar pensadas para conectarnos, pero nos aíslan. Las usamos para buscar información aunque nos distraen. “Las redes sociales están diseñadas para exprimir las vulnerabilidades del yo”, escribe Lovink. La tristeza de hoy se desarrolla por medio de interacciones en entornos digitales.

En su último libro Tristes por diseño. Las redes sociales como ideología (Consonni), el teórico de medios Geert Lovink reflexiona acerca de la última década de Internet, marcada por la irrupción de los teléfonos inteligentes y los medios sociales. “El problema de Internet es más un problema de adicción que de privacidad”, asegura.

La redes no están pensadas crear vínculos entre personas sino para no dejarlas

Fundador del Instituto de Culturas de la Red en la Universidad de Ciencias Aplicadas de Amsterdam, Lovink señala que la era hegemónica de las plataformas como ideología ya está aquí. El origen del aislamiento, la tristeza y la distracción actuales se encuentra en las grandes compañías tecnológicas que actúan en Silicon Valley.

¿Por qué afirma que los medios sociales están diseñados para volvernos más tristes y aislarnos?

Lejos del utopismo tecnológico que postulaba que estas plataformas sirven para organizarnos mejor en sociedad, el diseño de estas redes está pensado para hacernos dependientes. No son herramientas para que la gente haga cosas conjuntamente ni para crear vínculos. En lugar de eso, están pensadas para no dejarlas. Para sumergirse en un flujo continuo y efímero de contenidos. Fíjese en el infinito feed de Facebook, por ejemplo. Ahí se mezcla deliberadamente información de la esfera personal con noticias de interés público. Todo junto en una misma pantalla y con el objetivo de no salir de ahí, sino de adentrarse cada vez más y más para suscitar emociones. Para que estemos tristes o enfadados.

¿Qué mecanismos utilizan las tecnológicas para secuestrar nuestra atención?

En primer lugar, hay que hablar de los teléfonos inteligentes. Internet tiene unos cincuenta años de vida, pero tan solo hace unos diez o quince que existe una velocidad adecuada y un aparato para compartir contenido en cualquier momento. El 24/7 es un factor clave. Así como también lo es la funcionalidad simple, sin problemas, de los teléfonos. Es interesante preguntarse de dónde sale ese diseño, ¿por qué no cerramos el teléfono si nos enfada?

¿Por qué?

En Silicon Valley invierten muchos recursos en estudiar la experiencia de usuario: es una gran industria. ¿Cómo hacen tan placentera la experiencia? Siempre accesible, siempre funcionando. La palabra clave aquí es ciencia del comportamiento. Hay unos cuantos mecanismos que influencian a la gente a seguir conectados: el botón de me gusta, las recomendaciones, las notificaciones, los seguidores, los comentarios, la reproducción automática de los vídeos, los colores…

Algunos disidentes de Silicon Valley ahora pregonan los beneficios de la desconexión. Lo hemos visto recientemente en el documental The Social Dilemma de Netflix, por ejemplo.

El Center for Humane Technology, fundado por un antiguo ingeniero de desarrollo de producto de Google, Tristan Harris, junto con otros alertadores de las empresas tecnológicas de Silicon Valley, divulga de forma exhaustiva todos estos mecanismos y explica por qué son tan adictivos. Las redes sociales no son simples herramientas. No las utilizamos para hacer esto o lo otro. Nos utilizan ellas a nosotros. Nos distraen. Las notificaciones, las noticias, los mensajes que debemos responder, los me gusta… es un flujo de contenidos infinito. Esta sobrecarga es la que conduce al estrés, el aislamiento y la tristeza, y es lo que hay que combatir. Es necesario retroceder para enfrentarnos a la plataforma en sí. Hay que aprender a alejarse del teléfono de vez en cuando.

Aun así, la gente sigue usándolas. ¿Por qué nos hemos entregado al flujo continuo y efímero de contenidos?

Porque la experiencia de usuario es placentera. Ofrece placeres frecuentes y banales. Podríamos conectarnos a Facebook en un momento de aburrimiento y levantar los ojos una hora después, preguntándonos dónde se fue esa hora y por qué la gastamos en una experiencia tan poco interesante y a la vez no desagradable.

En su libro señala los efectos más perjudiciales de las plataformas, pero las redes sociales aíslan y conectan al mismo tiempo. Sirven para extender la cultura del narcisismo, pero también para explorar con detalle los cuadros expuestos en El Prado, por ejemplo. Al final, ¿el problema de la adicción a Internet no es un problema del ser humano?

A pesar de que Internet es una red para conectar y organizar personas, vemos que en la práctica se usa para la autopromoción, para mostrar lo bien que nos va. Mostramos nuestra ciudad, las buenas vacaciones, la buena comida, el tiempo de ocio… Esta representación de uno mismo es el fondo social de estas plataformas. Las empresas tecnológicas facilitan esa idea. No trabajan para conectarnos, sino para aislarnos. El eslogan “Eres lo que compartes” expresa la transformación de la unidad autónoma del yo en una unidad externa que reproduce constantemente su capital social al exponer valor (datos) a otros. La brecha entre la autorrepresentación de un deseado estatus social y la precaria realidad conduce a la tristeza.

Internet ha descarrilado: la era del blogging ha dado paso a la era del postureo. ¿Qué ha ocurrido en estos últimos diez años?

Los blogs ya no se usan como antes. Fueron una comunicación del primer Internet. Servían para la auto-organización. Después, con el cambio del milenio, vino la crisis de las puntocom y lo que trajo, las redes sociales, desterró a los blogs. Hoy ya no hablamos de una blogosfera: autores que publican constantemente y enlazan a otros blogs, e interactúan con otros internautas. Eso ya pasó. Y todo ha sucedido muy rápido. Ahora impera una cultura del yo, una constante distracción.

2016 fue un punto de inflexión: el año de la elección de Trump, del Brexit y de Cambridge Analytica. ¿Qué papel tiene la desinformación en todo ello?

Facebook ha admitido que tuvo un papel fundamental en la elección de Trump como presidente de los Estados Unidos, aunque la injerencia rusa está, a mi entender, sobredimensionada. De todas maneras, las fake news y la propaganda han existido siempre. Los anuncios personalizados, sin embargo, son el factor determinante al que hay que prestar atención. De ahí viene la financiación de Facebook y Google, las compañías de anuncios más grandes del mundo. La personalización de anuncios y noticias es relevante y preocupante porque nos hace manipulables.

En su libro señala que Internet no ha logrado establecerse como una disciplina académica propia, de manera que no se ha desarrollado una teoría crítica global, ni se han planteado alternativas. ¿Qué soluciones ofrece?

Internet no nos viene dado. Podemos discutir su arquitectura y para qué lo queremos hacer servir. ¿Qué plataformas queremos? La estructura impuesta por Silicon Valley ha derivado en distracción, tristeza, aislamiento, desinformación. Tenemos que discutir el papel de Europa: ¿sólo somos usuarios pasivos que vamos a consumir lo que se diseña y produce en China o California? Hemos de construir plataformas alternativas europeas. Europa tiene que construir su propio Google. Estuvo a punto de hacerlo hace unos 15 años, ¿se imagina dónde estaríamos ahora? Los rusos tienen Yandex y los chinos, Baidu. ¿Qué tenemos en Europa? ¡Google! ¿Se imagina cuán poderoso sería un buscador europeo?

Pero, ¿qué hacemos con las tecnológicas que nos gobiernan ahora? ¿Debemos regular para aplicar una ética algorítmica?

No, no creo en la regulación. Hay que desarrollar plataformas valiosas desde Europa: plataformas de tecnología abierta; con un diseño centrado en el ser humano responsable; financiadas públicamente; y que no comercialicen con los datos de los usuarios. Deberíamos deshacernos del modelo de Silicon Valley en el que obtenemos servicios de forma gratuita a cambio de nuestros datos. ¡Dejemos de invertir el dinero en hacer más visible la radio televisión pública española en redes sociales y construyamos una infraestructura tecnológica europea pública para el siglo XXI! 

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210725/7619694/geert-lovink-redes-sociales-disenadas-tristeza-ansiedad.html

Josep Maria Esquirol: “L’esperança és necessària, ara i sempre”

Josep Maria Esquirol/ACN

El filòsof Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963), catedràtic de la Universitat de Barcelona, publica un nou llibre que segueix el camí iniciat amb La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Ensayo, i La penúltima bondat. Humà, més humà: una antropologia de la ferida (Quaderns Crema/Acantilado) torna al sentit més íntim del què ens fa humans, al centre més profund de l’ànima, la ferida produïda per les quatre grans infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Parlem amb el filòsof en aquest diumenge de Pasqua, al voltant d’un llibre que convida a tenir esperança.

ENTREVISTA

El títol parafraseja L’humà, massa humà, de Friedrich Nietzsche, però amb un sentit ben diferent.

És una variació d’una sola paraula, de “massa” a “més”, però és més que una paraula. Quan ell diu “massa humà”, se’n dol perquè entén que som dèbils i convé superar-ho. Però canviant una paraula, canvia el to. Humà, més humà indica la tesi del llibre: L’important no és superar res, sinó aprofundir en el més humà de nosaltres mateixos.

Per aprofundir, cal desexplicar.

Avui hi ha una munió de teories de l’àmbit de les ciències humanes i socials que, segons el meu punt de vista, és excessiva. Hi ha molt discurs sobre l’humà. Això, en principi, hauria de portar a una major claredat i comprensió sobre nosaltres mateixos, però no és així. Això sembla indicar que aquesta proliferació de contingut suposadament científic sobre la qüestió humana no és massa significativa i cal posar-la entre parèntesis. Jo no dic que s’hagi de desestimar, però potser suspendre, apartar provisionalment, allò que pot ser un obstacle a la comprensió de la situació humana.

Avisa que no explicarà cap novetat, sinó que anirà a coses essencials i sobre les quals la filosofia sempre ha reflexionat.

El pensament humà més valuós ha procurat, una vegada i una altra, acostar-se als nuclis més determinants. Aquest moviment és, d’alguna manera, reiteratiu. Els grans pensadors han procurat atansar-se al més nuclear. Això és poc innovador, perquè no es tracta de proposar una teoria nova que ningú no ha escoltat mai, sinó que es tracta de repetir aquest moviment. A partir d’aquí, l’estil és la manera de recórrer aquest camí. L’objectiu és que si tu recorres un camí i té una certa gràcia, el puguis compartir. El pensament no pot ser solipsista, perquè pensament solipsista és una contradicció. Pensar és un diàleg perquè el diàleg és intrínsec al pensament. Un diàleg que ha fet amb altres autors i un diàleg que vols compartir tot seguit, amb el lector.

Ara que esmenta la idea de camí, al llibre expressa la voluntat de ser un “pelegrí atent”, en comptes d’espill.

Són dues imatges que han servit per caracteritzar el camí de pensar. L’una és la de situar-se en un lloc elevat i, des d’allà, tenir una panoràmica i actuar com una mena d’espill que ho reflecteix tot i dona compta de la realitat del moment. Literalment es tracta d’especular. Jo crec que no disposem d’aquest privilegi d’enlairar-nos, sinó que estem tots en la mateixa horitzontalitat i fem el que podem. En aquesta situació compartida en què tots som pelegrins, un pot intentar prestar més atenció al camí i que aquesta atenció prestada es pugui compartir amb els altres. L’expressió pelegrí atent m’agrada pel que indica, d’anar fent amb respecte i atenció. No és un anar fent resignat, sinó més vital. Anem fent i mirem de prestar atenció al camí, que val la pena.

Com es relaciona el llibre amb la seva obra anterior?

Ho visc com un mateix camí, que tu vas recorrent, i que té fites distintes. Vas recorrent trams d’aquest camí i, en cada tram, pots aconseguir arribar a alguna fita i vas elaborant una mena de constel·lació conceptual. Un tipus de reflexió que cada vegada és una mica més, perquè disposa de més elements conceptuals. No de gaires, però si d’alguns que et serveixen per aclarir i interpretar la situació humana.

Pot ser que a Humà, més humà, vagi encara més al moll de l’os del què significa ser humà?

Procuro acostar-m’hi. A La resistència íntima els aspectes que vaig destacar més eren els vinculats a la intempèrie –el tret més rellevant de la condició humana– i el gest d’emparar, que és la manera d’afrontar aquesta intempèrie. A La penúltima bondat, vaig afegir al gest d’emparar el gest d’oferir i generar, que és el que passa quan protegeixes alguna cosa, que dona fruit. A Humà, més humà, intento recapitular i aprofundir en la condició i possibilitat per tot això. Que és allò que en el fons de nosaltres mateixos, és la condició de l’empara i la generositat. Aquesta idea del replec del sentit i aquesta vulnerabilitat més radical.

El llibre sembla que respon a les grans preguntes existencials: qui som, és a dir, quin és el nostre nom, d’on venim…

L’intent és dir alguna cosa significativa sobre això, però qui llegís això no tingués la sensació que ja he trobat una resposta. La idea és explicitar alguna cosa que nosaltres jo crec que pensem. Aquestes preguntes, en un cert sentit, no es poden respondre. Però això no vol dir que no ens puguem aproximar a un camí cap a la resposta. Dir que en un cert sentit nosaltres sabem que no venim d’enlloc, perquè som inici, no és arbitrari i no esgota la pregunta. Jo proposo una manera de llegir aquestes idees en un cert sentit prudent, perquè si jo dic que cadascú de nosaltres és algú i això és increïble, dic molt i no dic tant. Realment és inexplicable el fet que siguem aquí. I l’inexplicable té alguna cosa de sorprenent i de meravellós. La vida singular de cadascun de nosaltres, del qual el nom n’és una pista.

Assenyala que els règims més criminals el primer que han esborrat és el nom, com a forma d’eliminar la persona.

És una de despersonalització, on la fondària de l’humà es vagi esvaint. És una forma d’assassinat: matar l’humà és matar el més profund de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, una de les autores que l’acompanyen al camí és Hannah Arendt.

Amb els anys descobreixes autors que et són més afins i, en segons quins punts, dialogues o parles a través d’ells. Arendt és una autora que he llegit força i l’he explicat. Ser professor va molt bé per anar-les entenent millor. Ella, per exemple, destaca la idea de la promesa, que ja ve de Nietzsche, a la qual jo m’hi afegeixo en el sentit que nosaltres som una paraula cap als altres.

Josep Maria Esquirol/ACN

El nucli central del llibre és aquesta idea de ferida infinita. Parla de l’humà com el ferit.

En el més radical de nosaltres mateixos hi ha el fet de poder quedar commogut. Això es pot dir de maneres molt diferents, però en el més fons de l’humà hi ha alguna cosa de la mena d’una vulnerabilitat. La possibilitat de quedar commogut, afectat o ferit. Vaig optar per aquest darrer terme perquè té riscos, però també fa pensar. D’acord amb la idea de ferida infinita, l’humà és el commogut infinitament.

Commogut per la vida, per la mort, pel tu i pel món, segons apunta.

Commogut per allò que, en un cert sentit, és infinit. A vegades hi ha coses que em poden afectar, però hi ha allò que no es pot reduir a cosa. El fet de sentir-te viu és infinit. La mort tampoc no es pot objectivar ni delimitar. La mort s’escapa. Pel que fa al tu, quan no cosifiques l’altra persona sinó que t’arriba, esdevé una mena d’infinitud. Aquestes, juntament amb el món, són les afeccions fonamentals per les quals estem traspassats i superats que ja no ens podem treure del damunt.

La ferida infinita és la gravetat humana.

A la segona part del llibre vull mostrar que, tot sovint, la millor manera de llegir la situació no és en contraposicions sinó amb juntures. Començo a mostrar que, si bé hi ha coses que són contraposades, sovint tendim a contraposar quan hauríem de veure la gràcia que té la juntura. La gravetat no necessàriament s’ha de contraposar a la lleugeresa i al que s’enlaira. De fet, la gravetat és la condició de l’enlairament. La gravetat pot ser molt valuosa i, en aquest sentit, gràcies a la gravetat de la ferida infinita, a aquest solc en l’humà, és possible l’acció. Nosaltres podem fer coses que valen la pena, perquè aquestes coses que s’enlairen de nosaltres vénen condicionades per la gravetat que ens constitueix.

Hi ha una importància destacada a la qüestió del cant.

Hi ha un capítol dedicat al llenguatge des del punt de vista de l’experiència de la paraula. Amb el llenguatge podem descriure, podem informar, comunicar-nos i altres coses, però quina seria la funció més radical d’entre totes les que desenvolupa el llenguatge? Hi ha una funció més radical, més essencial del llenguatge que té a veure amb la paraula que surt de la ferida, que vibra. Una paraula que vibra és el cant. Encara que molts de nosaltres no cantem, molts de nosaltres diem paraules que vibren, paraules que són, de debò, cordials. La paraula cordial és el paradigma de la paraula.

La vibració està relacionada amb l’ànima?

La vibració de l’ànima és gairebé redundant. La paraula cordial surt de l’ànima o és l’ànima mateixa, que s’expressa a través d’ella. La paraula cordial és la que té ànima. La paraula ja ho diu, no és que surti del cor, és que és del fons de nosaltres mateixos. Del centre més profund de l’ànima, com diu Sant Joan de la Creu.

De fet, a la seva obra hi ha un ús del llenguatge comú, d’expressions tradicionals que són grans portadores de veritat.

Des de sempre he fet una opció per un ús del llenguatge col·loquial. No té a veure amb la divulgació, de cap manera. Uso el llenguatge col·loquial perquè penso que és el més ric de tots. Això no significa que, de tant en tant, no procuri forjar algun concepte que pot ser valuós per articular el llenguatge. Però no abuso del llenguatge tecnicista, sinó que intento treure tot el suc del llenguatge col·loquial.

Aquesta opció està emparentada amb la filosofia franciscana que defensa al llibre?

Amb el diàleg que estableixes amb els autors que llegeixes, com amb la gent que coneixes, s’estableixen amistats. Amistats del pensament. I tinc una admiració, una afinitat i una inspiració per la figura de Francesc d’Asís. El camí franciscà desvela un camí molt valuós de l’humà. Voldria estar a l’altura del que suposa aquesta mena d’aportació del franciscanisme, com m’agradaria estar a l’altura de l’aportació socràtica.

No contraposa l’aparent senzillesa franciscana a la complexitat intel·lectual.

La inspiració franciscana té a veure amb l’experiència de la petitesa, que comporta també un sentit del servei i la generositat, i també amb la idea de l’ajuntament, de la fraternitat, la germanor. És la capacitat extraordinària que tenia Francesc de veure en tots els altres, germans. Això és molt fàcil de dir, però costa molt reflectir-ho en el dia a dia. Francesc va mostrar que es pot respondre adequadament al fet que ja som germans. És a dir, que tu pots respondre fraternalment a una fraternitat ja donada. I Francesc, a més de la fraternitat humana, fa un cant a la fraternitat amb totes les altres criatures. Un desbordament total i inabastable. Literalment increïble.

Diu que el franciscanisme “no és voluntarisme contra intel·lectualisme”.

Aquesta va ser la gran contraposició de la filosofia medieval, però penso de nou que més que una contraposició és millor una certa unió. No es tracta d’una voluntat cega, sinó d’una mateixa arrel que té a veure amb una intel·ligència cordial o, com m’agrada dir-ne, el sentir intel·ligent. La claredat, el que té a veure amb “l’adonar-se’n”, és, també una calidesa. Són conceptes que no estan separats.

També diu que la seva voluntat és esdevenir un filòsof menor enmig dels germans menors.

Això és una intenció, segurament mai assolida. Es necessita molta humilitat i no la tinc. Com a horitzó el trobo totalment adient. Com assenyala Francesc, que cadascú, faci el que faci, es consideri un més entre els germans menors.

Reinterpreta d’una manera molt inspiradora la idea de l’Àngel de la història de Walter Benjamin.

D’ençà que vaig llegir el comentari genial que fa Benjamin a l’Angelus Novus de Paul Klee el tinc al cap. És literalment molt creatiu i, he procurat estirar-lo cap a aspectes que em tenen molt agafat. El llibre, per una banda és aquest aprofundiment en el més humà de nosaltres, però també és un llibre sobre l’esperança. El que passa és que es presenta d’una forma particular i no ho sembla. Per això aquest comentari sobre el comentari de Benjamin hi té a veure.

Estem en un moment en què sembla que l’esperança és més necessària que mai.

Quan jo estava escrivint aquest llibre la pandèmia encara no havia aparegut. Fa un any i mig aquests capítols ja els tenia escrits. Per tant, no és un llibre de circumstància. Tanmateix, és un llibre que té en compte la dificultat humana. I la vida humana, individual i col·lectiva, està farcida de trasbalsos i moments de dificultat. Al llarg de la història hi ha hagut desastres de tota mena al qual nosaltres no som aliens, encara que hi hagi una mena de retòrica que circula per aquests mons de Déu que sembla que ens evadeix d’aquesta situació i ens fa pensar que la finitud, la dificultat i els obstacles que no poden ser superats no van amb nosaltres. L’esperança és necessària, ara i sempre i al llarg de la història hem procurat cultivar una mena d’esperança.

Hem passat moments molt desesperançats, en què anhelem el retrobament.

No es pot viure sense algun tipus d’esperança, que vol dir un horitzó. Una cosa que et permet respirar cada dia i agafar la vida amb una certa força. L’aliment de l’esperança permet obrir horitzó i no només és necessari, sinó que és molt humà. Per resumir-ho diria que vivim esperant. No es tracta de contraposar-ho a viure el present. Hem de viure el present i hem de gaudir-ne el màxim, però això no significa no viure esperant. Vivim amb un cert anhel, una certa obertura que té a veure amb l’esperança.

Un esdeveniment com la pandèmia que, com deia, n’hi ha hagut molts al llarg de la Història, sembla donar la raó a propostes filosòfiques com la seva, enfront d’altres excessivament tecnològiques i científiques que parlen d’un progrés esplendorós on idees com la vulnerabilitat, la intempèrie o la humanitat no hi tenen cabuda.

No cal que vingui una pandèmia per donar la raó a aquests plantejaments, només cal tenir els ulls ben oberts i adonar-se de quina és la situació. Cal advertir que hi ha discursos ideològics i evasius. No sóc detractor del progrés científic i tecnològic, però una altra cosa és el tema ideològic que ven una pel·lícula de futurs pràcticament paradisíacs. Això fa que, literalment, no toquem de peus a terra. Cal denunciar-ho i contrarestar-ho i el títol del llibre en fa referència. Hi ha una retòrica sobre el transhumanisme o el posthumanisme, que és un optimisme banal.

La banalitat seria el gran enemic del nostre temps?

Qualsevol cosa banal de caràcter ideològic-evasiu ens fa mal, perquè porta més frustració que qualsevol altra cosa. La banalitat és superficialitat i, això, no ens va bé. Seguint amb la idea del pelegrí atent, Sòcrates deia que una vida sense examinar no valia la pena de ser viscuda. Pensar incorpora una aposta: val més pensar que estar instal·lat en la banalitat.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/josep-maria-esquirol-huma-mes-huma-llibre-esperanca_597728_102.html

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l’edat adulta

Els canvis en una zona del cervell també fan probables les recaigudes en la depressió

El maltractament infantil modifica el cervell i afavoreix la depressió en l'edat adulta
Els maltractaments durant la infantesa pot marcar la vida adulta

Els maltractaments a la infantesa provoquen canvis en algunes zones del cervell que afavoreixen episodis recurrents de depressió en l’edat adulta. És el que han demostrat per primer cop investigadors alemanys. L’estudi s’ha publicat a la revista “The Lancet Psychiatry”.    

Alguns estudis anteriors havien mostrat que els maltractaments provoquen canvis en certes estructures cerebrals. I d’altres havien associat els maltractaments amb depressió en l’edat adulta. Però aquest és el primer que relaciona les tres coses. L’estudi ha estat dirigit per Nils Opel, de la Universitat de Münster.

Els investigadors van fer l’estudi amb homes i dones d’entre 18 i 60 anys que havien estat ingressats després d’un episodi de depressió important i que rebien tractament. En el moment de ser admesos se’ls va fer un escàner per ressonància magnètica, per avaluar si hi havia característiques estructurals especials en el seu cervell.

També es va esbrinar si havien viscut maltractaments mitjançant un qüestionari. A tots se’ls va fer un seguiment durant dos anys.

Depressions recurrents

Els pacients es van dividir en dos grups. Un, de 35 persones, el formaven els que no havien tingut cap recaiguda. L’altre, les 75 persones que sí que havien recaigut. Tots dos tenien un nombre semblant d’homes i de dones, si bé en aquest segon hi havia més dones.

D’aquests 75, 48 van tenir només un nou episodi, però 7 en van tenir dos i 6 en van experimentar tres. Finalment, 14 tenien recaigudes en períodes de menys de dos mesos i se’ls podia diagnosticar amb depressió crònica. Aquesta darrera estava relacionada, de forma significativa, amb els maltractaments durant la infantesa.

Els resultats indiquen que tant el maltractament patit en la infantesa com la depressió recurrent estaven relacionats amb la reducció del volum d’una mateixa àrea del cervell, l’escorça insular, que regula les emocions i l’autoconsciència. També es va veure aquesta reducció feia més probable una recaiguda en la depressió.

Implicacions en el tractament

Segons Nils Opel, les observacions donen força a la idea que els pacients amb depressió que van rebre maltractaments de petits tenen diferències clíniques amb els que, amb el mateix diagnòstic, no en van rebre. I això, afegeix, pot tenir implicacions en el tractament:

“Donat l’impacte de l’escorça insular en algunes funcions cerebrals, és possible que els canvis que hem observat redueixin la resposta d’aquests pacients als tractaments convencionals. Futures investigacions haurien d’intentar esbrinar si aquestes troballes es podrien traduir en una atenció, cura o tractament especials que millori els resultats en aquests individus.”

La novetat de l’estudi és que es va fer un seguiment de dos anys i no només en moments puntuals. Però una limitació, segons els autors, és que les experiències traumàtiques de maltractament a la infantesa s’avaluaven de forma retrospectiva i això podia generar biaixos en els records.

En un comentari que acompanya l’article, Lianne Schmaal, de la Universitat de Melbourne, opina que l’estudi és una contribució important per conèixer millor els mecanismes que augmenten el risc de recaigudes en la depressió. Però també considera que queda pendent esbrinar si la reducció en l’escorça insular és permanent o si es normalitza a mesura que la depressió remet.

https://www.ccma.cat/324/el-maltractament-infantil-modifica-el-cervell-i-afavoreix-la-depressio-dadult/noticia/2911759/