Dimecres passat, davant de la comissaria de la Policia Nacional situada al carrer Balmes, un home va ser executat per un sicari, fet que demostra la impunitat amb què viu el crim organitzat a Barcelona. Quan tens els sants pebrots de matar algú a pocs metres dels cossos de seguretat de l’Estat, és que et sents protegit per un sistema que ha fet de Barcelona un dels epicentres del narcotràfic internacional. I des de l’1 de gener d’aquest any, ja són sis les execucions a conseqüència de l’enfrontament entre unes bandes mafioses que han convertit Catalunya en l’anomenada “horta de la marihuana”.
Fa uns dies, vaig tornar a veure una pel·lícula francesa anomenada Le French, que aquí varen titular gloriosament com a Conexión Marsella. La pel·lícula —magnífica—, dirigida per Cédric Jiménez i interpretada per Jean Dujardin i Gilles Lellouche, narra la lluita del magistrat Pierre Michel contra Le French, que és com al país de Brassens es coneix la màfia marsellesa relacionada amb el tràfic d’heroïna. L’enemic a batre per Michel és Gaëtan “Tany” Zampa, el gran padrí, personatge interpretat per Gilles Lellouche. Tant Pierre Michel com Gaëtan Zampa varen ser personatges reals en una Marsella de bons i dolents, amb executats i executors, amb herois i malvats. L’heroïcitat de Michel va veure’s interrompuda abruptament el 21 d’octubre del 1981, dia en què va ser assassinat per un sicari. Cercant a l’hemeroteca, vaig trobar una informació dedicada al magistrat, publicada a El País l’endemà de la seva execució. “Juez muerto a tiros en Marsella”, diu concisament el titular. Afortunadament, gràcies a pel·lícules com Le French, podem treure de l’anonimat Pierre Michel i col·locar-lo al lloc de la història que es mereix. Amb l’assassinat succeït dimecres passat, Barcelona —capital d’aquesta horta de marihuana— cada dia s’assembla més a aquella Marsella contra la qual va lluitar el magistrat executat.
Si viatgem a temps pretèrits, recordarem que el cultiu de la marihuana va començar a Catalunya com un joc gairebé amateur entre petits productors que venien el seu producte emprant amics i coneguts, amb un rotllo de col·leguisme molt allunyat de la professionalitat delictiva actual. Aquesta petita xarxa de productors va ser l’inici i el que va despertar l’interès de les xarxes internacionals, que varen trobar en Catalunya l’indret perfecte per a l’arrelament de macroplantacions, narcobúnquers i la distribució a gran escala de la marihuana. Des de llavors i gradualment, a Catalunya s’hi han anat instal·lant sucursals del càrtel dels Balcans, de la màfia turca, de la Camorra napolitana i de la DZ Mafia, aquesta última, amb seu a Marsella i hereva de l’organització que va ordenar matar Michel com a representant de tants magistrats caiguts en la batalla. Catalunya encara no és Marsella, però li segueix el rastre a passos agegantats. Si aquesta xarxa aconsegueix trencar la quarta paret expandint els seus tentacles dins dels poders fàctics del país mitjançant la corrupció, difícilment la podrem extirpar. La guerra de sicaris pel control del territori és un avís per a navegants.
Popularment, la marihuana ha sigut tractada des d’un bonrotllisme incomprensible. Qui no ha somiat en anar-se’n un cap de setmana a Amsterdam per recórrer els coffee shops? Qui no associa la diversió amb el consum de marihuana? La marihuana i l’haixix han estat englobades dins del grup de drogues toves amb una frivolitat poc comprensible, si ens atenim a la nocivitat que n’ocasiona el consum. Evidentment, la legalització de la marihuana afebliria el poder dels càrtels de la droga instal·lats a Catalunya, però hi ha una realitat demostrada i molt més quotidiana: el consum de marihuana extravia horitzons i destrueix vides de fills, pares, familiars, veïns i coneguts, i no se’n pot exigir la legalització des de la trivialitat.
Vaig estar quatre mesos ingressat en un centre de rehabilitació. Jo vaig arribar-hi pel consum d’alcohol, com gairebé tots els homes de la meva generació que havien admès la seva condició d’alcohòlics ingressant a un centre per tractar de refer la seva vida. I, com a ingressat, vaig comprovar que les addiccions anaven per generacions i per gèneres. Moltes dones de la meva edat hi ingressaven per una addicció incontrolada a les benzodiazepines; els membres de la generació X i els millennials, a la cocaïna, i molts joves, a la marihuana i a l’haixix. Evidentment, aquesta distribució generacional i per gèneres no és una regla exacta, però s’hi acosta, i des de la meva experiència com a ingressat puc afirmar que els pacients més difícils de salvar varen ser els addictes a la marihuana i a l’haixix. Entraven al centre immersos en un núvol mental que requeria un gran esforç per part dels terapeutes, i els que tiraven endavant trigaven un mínim de tres setmanes a poder participar en les teràpies. El temps necessari per poder recobrar la raó, la memòria i poder-les organitzar seguint les mínimes regles de la sintaxi. No tots se’n van sortir. Alguns d’aquests joves varen arribar massa tard al centre per poder escapar del núvol mental on els havia col·locat el consum diari de cànnabis, i ara viuen en una realitat paral·lela de la qual, segurament, mai no podran tornar. Recordo el cas d’un noi que, amb tot el dolor del món, va ser entregat per la terapeuta als seus pares com qui entrega un mort en vida.
Aquests dies, la marihuana és notícia per la guerra entre clans mafiosos assentats a Catalunya, conflicte evidenciat amb l’execució d’un narco davant de la comissaria del carrer Balmes. El consum de la marihuana, però, no és només una qüestió de càrtels i de sicaris, sinó també de consumidors que veuen, pipada rere pipada, com la seva vida es trunca, en molts casos, irreversiblement.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marihuana-daniel-vazquez-salles_1655990_102.html
gutta cavat lapidem 