Category Archives: psicologia

La carta d’Einstein a la seva Filla Lieserl

En una carta dirigida a la seva filla, fa una revelació on mostra al món la força més gran que podem trobar a l’univers.

Aquesta força substitueix la massa o matèria, de manera que és una força que actua amb total llibertat. La força s’expressa com una mutual, que com la llum, s’expressa tant en vibració com en partícula.

“Quan vaig proposar la teoria de la relativitat, molt pocs em van entendre, i el que ara et revelaré perquè ho transmetis a la humanitat, també xocarà amb la incomprensió i els perjudicis del món.

Et demano tot i així, que la custodiïs el temps que calgui, anys, dècades, … fins que la societat hagi avançat prou per acollir el que t’explico a continuació.

Hi ha una força extremadament poderosa per a la qual fins ara la ciència no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres, i que fins i tot està al darrere de qualsevol fenomen que opera en l’univers, encara no hagi estat identificat per nosaltres. Aquesta força universal és l’AMOR.

Quan els científics buscaven una teoria unificada de l’univers van oblidar la més invisible i poderosa de totes les forces.

L’Amor és Llum, atès que il·lumina a qui el dona i el rep.

L’Amor és gravetat, perquè fa que unes persones se sentin atretes per unes altres.

L’Amor és potència, perquè multiplica el millor que tenim, i permet que la humanitat no s’extingeixi en el seu cec egoisme.

L’Amor revela i desvela. Per Amor es viu i es mor.

L’Amor és Déu i Déu és Amor.

Aquesta força ho explica tot i dona sentit en majúscules a la vida. Aquesta és la variable que hem obviat durant massa temps, tal vegada perquè l’amor ens fa por, ja que és l’única energia de l’univers que l’ésser humà no ha après a manejar al seu antull.

Per a donar visibilitat a l’amor, he fet una simple substitució en la meva equació més cèlebre. Si en lloc de E= m.c2 acceptem que l’energia per sanar el món pot obtenir-se a través de l’amor multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat, arribarem a la conclusió que l’amor és la força més poderosa que existeix, perquè no té límits.

Després del fracàs de la humanitat en l’ús i control de les altres forces de l’univers, que s’han tornat contra nosaltres, és urgent que ens alimentem d’una altra classe d’energia. Si volem que la nostra espècie sobrevisqui, si ens proposem trobar un sentit a la vida, si volem salvar el món i cada ésser conscient que en ell hi habita, l’amor és l’única i darrera resposta.

Potser encara no estem preparats per fabricar una bomba d’amor, un artefacte prou potent per destruir tot l’odi, l’egoisme i l’avarícia que assolen el planeta. Malgrat tot, cada individu porta en el seu interior un petit però poderós generador d’amor, l’energia del qual espera a ser alliberada.

Quan aprenguem a donar i rebre aquesta energia universal, estimada Lieserl, comprovarem que l’amor tot ho venç, tot ho transcendeix i tot ho pot, perquè l’amor és la cinquena essència de la vida.

Lamento profundament no haver-te sabut expressar el que alberga el meu cor, que ha bategat silenciosament per tu tota la meva vida. Tal vegada és massa tard per a demanar perdó, però com el temps és relatiu, necessito dir-te que t’estimo i que gràcies a tu he arribat a l’última resposta!”.

El teu pare, Albert Einstein.

Com meditar quan amb prou feines pots parar quiet

La meditació ajuda a la concentració i es pot començar a practicar amb pocs minuts

Si ets principiant, els experts recomanen començar amb meditacions de 3 a 5 minuts i anar incrementant el temps a poc a poc. GETTY

Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? “Aquest sentiment és molt comú”, assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l’aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que “la distracció en la meditació no és una prova de fracàs”.

Distreure’s pot resultar frustrant, com si haguessis fallat o d’alguna manera haguessis perdut el punt durant la pràctica. Així i tot, els beneficis del mindfulness –que s’acostuma a associar a l’atenció plena– poden superar les frustracions. Fins i tot breus moments de meditació poden ajudar les persones a estar més concentrades, menys ansioses i menys deprimides, fins i tot les que tenen més problemes per centrar-se en la vida diària. “L’atenció plena ajuda les persones per diverses raons i fins i tot a aprendre a regular l’atenció”, assegura John Mitchell, professor associat de la Universitat de Duke, als Estats Units, i expert en mindfulness i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.

Gran part de la investigació sobre la distracció i la meditació prové d’experts en TDAH com Mitchell que, durant els últims15 anys, han demostrat que meditar pot ser especialment beneficiós per a persones amb trastorns d’atenció, malgrat el repte específic que encara representa restar assegut mentre es medita. I els descobriments que han fet aquests experts poden beneficiar tothom que busqui ajuda per convertir-se en un meditador més experimentat. Abans, però, has de començar a practicar i aquesta pot ser la part més difícil, així que hem demanat als professors de meditació i als metges consells sobre com començar a practicar i perseverar.

Recomanacions per començar a practicar
El primer que cal saber és que et distrauràs una i una altra vegada, fet que pot donar lloc a algunes visions negatives sobre el teu cervell. Tothom ha de bregar amb això al principi, constata David Austern, professor assistent al departament de psiquiatria de la NYU Grossman School of Medicine. Tanmateix, aquests sentiments de ser “dolents” en la meditació sovint són més acusats en les persones amb problemes d’atenció. No existeix això de ser bo o dolent en la meditació. Aquesta no és la qüestió. Cada vegada que et distreguis, tornes a començar, així que notar la distracció és en realitat una prova d’èxit, afirma Jeff Warren, un professor de meditació que té TDAH i és coautor de Meditation for fidgety skeptics. “El millor que pots fer per a tu és notar on ets i acceptar qui ets”, encara que et distreguis cada deu segons, ressalta. Ets humà i se’t permet ser humà. Aquesta és la bellesa de la meditació.

Una altra eina per lluitar contra els sentiments de fracàs durant la meditació és el que els experts anomenen “meditació amable” amb un mateix, que et pot ajudar a perdonar-te quan la teva ment divaga. Implica tenir unes paraules d’ànim i amabilitat per a tu mateix i cap als altres mentre medites. “Que sigui feliç, que estigui sa, que estigui lliure de patiment: aquestes són una mena de frases clàssiques de meditació”, exemplifica la doctora Lidia Zylowska, professora associada al departament de psiquiatria de la Universitat de Minnesota i una de les primeres a estudiar com la meditació pot beneficiar les persones amb TDAH.

També podeu practicar aquest tipus de meditació simplement oferint-vos compassió i amabilitat quan sentiu que la vostra atenció comença a trontollar. Quan us trobeu intentant recordar els noms de les cinc Spice Girls en lloc de meditar, procureu sentir orgull i amor per un cervell que només vol pensar en els grups pop dels anys noranta. Això pot desenvolupar una actitud més solidària i amable cap a la vostra ment distreta en la vida diària.

Quina relació tenen el ‘mindfulness’ i la meditació
Mitchell precisa que el mindfulness i la meditació estan relacionades, però no és el mateix. El mindfulness és la pràctica d’estar atent i conscient en qualsevol moment. És notar quan el teu cervell comença a reproduir aquella beneiteria que vas dir en una reunió de treball mentre se suposa que hauries de prestar atenció a la teva parella que t’està explicant el seu dia i ser capaç de tornar la teva atenció a escoltar el que t’està dient la teva parella. La meditació conscient és prendre un període de temps determinat per centrar-se activament en estar present, sovint centrant-se en la respiració.

Zylowska acostuma a proposar als seus pacients que comencin amb exercicis de mindfulness que poden fer sense afegir cap temps addicional al seu dia. Per exemple, pots raspallar-te les dents amb compte dedicant aquests dos minuts observant el gust de la pasta de dents, la sensació del raspall a les genives o la brillantor de la llum del bany. Com que ja tens (esperem) el costum de rentar-te les dents, és més probable que facis l’exercici. Els exercicis de mindfulness poden ser molt curts, cosa especialment útil per als que estan sempre distrets. Un exercici per a principiants recomanat per Zylowska dura només dos segons. Cada vegada que sona el telèfon durant el dia (o reps un missatge de text o una notificació de la feina), respira abans de respondre. Aquesta respiració et donarà un moment per comprovar la teva respiració i trobar una sensació de calma abans d’iniciar una conversa.

Pensa en l’opció de fer micromeditacions
Moltes aplicacions de meditació tenen per defecte sessions de 10, 15 o fins i tot 30 minuts. Probablement sigui massa llarg per als principiants, especialment els que tenen problemes per concentrar-se, pensa Mitchell. Harris i Warren tenen un lema al qual recorren sovint amb nous meditadors: “Un minut compta”. Comença amb tres o cinc minuts i treballa a partir d’aquí, diu Mitchell. És una habilitat que has de desenvolupar, i com més ho facis, millor seràs. A més, “no cal seure al coixí per obtenir els beneficis de la meditació”, afegeix Warren. Caminar també pot millorar la capacitat de concentració i pot ser tan sols caminar per la natura –fins i tot natura urbana– i comptar els passos o centrar-se en adaptar la respiració al ritme de les passes.

Copyright The New York Times

https://www.ara.cat/estils/benestar/meditar-prou-feines-pots-parar-quiet_130_4477293.html

Nos estresamos porque hemos vuelto necesarias cosas que no lo son

Todos sufrimos estrés y eso no tiene porqué ser malo. El estrés no es otra cosa que una respuesta adaptativa necesaria para la supervivencia de las especies, algo que siempre ha existido y que tiene una doble cara: nos puede llegar a ser de gran utilidad pero que también nos puede destroza la vida.

El médico colombiano Santiago Rojas, cree que el estrés es un gran incomprendido porque nos hemos quedado sólo con su faceta más negativa (el distrés), y no con su cara positiva (el eustrés). Es por ello que acaba de publicar el libro Desestrésate , con claves para liberar tensión que nos ayude a mejorar nuestra vida y que pasan por hacernos ver que las sociedades más adelantadas han generado unas expectativas altas que convierten lo útil en indispensable, algo que nos acaba estresando, tensionando y, que en ocasiones, nos puede hace enfermar.

Rojas sostiene que “el éxito de todo el proceso fundamental del ser humano es aprender a ser agradecido. Es en el gozo donde nosotros estamos en bienestar, y el gozo nace del agradecimiento”. Por ello, nos invita a valorar las cosas en el momento en el que estén sucediendo, y no cuando ya hayan pasado.

-Hay investigadores que definen el estrés como el mal de los tiempos modernos. ¿Antes no existía el estrés, o es que no se había estudiado tan a fondo como ahora?
-La palabra estrés se empezó a acuñar en el siglo XIV a partir de la palabra de origen griego stringere, que significa “provocar tensión”. Sin embargo, no es hasta la mitad del siglo pasado cuando Hans Selye, que lo estudió con profundidad, enmarcó los molestos síntomas físicos y psíquicos que se presentan ante diversas situaciones generadoras de tensión dentro de lo que llamó el síndrome general de adaptación. El estrés es una respuesta adaptativa necesaria para la supervivencia de todas las especies, y ha existido siempre.

-Lo que no sé si ha existido siempre es la concepción de que hay un tipo de estrés bueno y otro malo…

-El mismo Selye ya lo dijo el siglo pasado, pero a la humanidad se le olvidó y lo relaciona sólo con su vertiente mala. Selye dejó claro que el estrés es esa adaptación que tenemos las especies y que podemos hacer de una manera favorable, sacando provecho de la experiencia, o de una manera desfavorable, sufriendo tensión y llegando al agotamiento y a la enfermedad.

-¿Por qué la humanidad se ha quedado sólo con esta última descripción?
-Pasa con muchas cosas en la vida, siempre solemos quedarnos con lo malo. Por ejemplo, con el colesterol. Decimos que “el colesterol es malo”. Resulta que el colesterol tiene una faceta que nos previene de las enfermedades del corazón. Desde hace 30 años, la gente sólo relaciona el colesterol con algo malo, y no pensamos que también puede ser necesario para nuestra supervivencia. Sin embargo, el exceso de un tipo de colesterol nos afecta a la circulación. Lo mismo pasa con el estrés, tiene una parte que reconocemos como negativa porque nos tensiona y nos hace un daño fisiológico y social, pero tiene una faceta necesaria e ideal.

-¿Es por esto que en su libro asegura que el estrés es un gran incomprendido?
-Es un gran incomprendido porque no hemos podido desarrollar su faceta positiva. No hemos podido encontrar el bienestar del gozo.

-¿Por qué motivo el estrés ocurre de una forma o de otra?
-Porque el estrés es la forma como nosotros nos adaptamos a los cambios que ocurren en la estabilidad. Si nos adaptamos correctamente, estamos en equilibrio, si nos desadaptamos es cuando entramos en tensión. Y eso tiene que ver con cómo valoramos las pérdidas de lo que teníamos antes.

-¿Por qué las personas reaccionamos de forma muy distinta ante la misma situación?
-Porque el estrés es una percepción, depende de la valoración que yo haga de ese cambio que tengo frente a las circunstancias. Esto me permite vivirlo de una forma productiva, constructiva y útil para mi supervivencia, o de una forma destructiva, conflictiva y destructiva para ella.

-Conceptualmente, ¿qué diferencia el eustrés del distrés?
-Bioquímicamente, el eustrés es una liberación de tres sustancias en equilibrio a nuestro cerebro: dopamina, serotonina y noradrenalina; mientras que el distrés supone una liberación de cortisona, que no nos produce nada. Cuando uno tiene eustrés, sale fortalecido: sufrimos durante el partido de fútbol pero ganamos, trabajé duro para conseguir algo, pero lo logré; es decir, nos da una satisfacción que minimiza todo lo que ocurrió. El distrés nos lleva al agotamiento, a la sensación de fracaso e impotencia. Y finalmente, el eustrés hace que disfrutemos y que validemos la experiencia como provechosa, mientras que el distrés aparece cuando hacemos algo por obligación, que nos provoca tensión y hace que sintamos esa vivencia como inadecuada. La forma en qué vivo la valoración de lo que está ocurriendo es lo que me generará un tipo de estrés u otro. No podemos acabar con el distrés, pero podemos fortalecer el eustrés minimizando el distrés.

-¿Podemos pasar de un estado de distrés a uno de eustrés?
-Sí, y de forma instantánea. Para ello hay que cambiar la perspectiva de las cosas. No podemos cambiar la realidad, pero sí la forma como la vemos.

-¿Cuándo se produce el distrés más grande en la sociedad?
-Cuando lo que era innecesario se vuelve necesario. El organismo se prepara para la lucha y la supervivencia y te dice “necesito llegar al trabajo rápido”. Cuando el cuerpo recibe ese “necesito” se prepara para luchar, el corazón late más rápido, las pupilas se agrandan para ver mejor y el sistema cerebral empieza a trabajar a gran velocidad. Y todo eso, durante unos dos, tres, o cuatro minutos, es fundamental. Pero si yo no soy capaz de vivir adecuadamente el estrés y no entiendo que son necesidades transitorias de supervivencia y las mantengo de forma permanente, mi sistema se agota y yo puedo contraer una enfermedad.

-Llama la atención que en sociedades que no están tan avanzadas como la nuestra no haya tantos episodios de estrés como los que vivimos aquí.
-Es porque hemos vuelto necesario lo que no lo es. Tenemos necesidades de consumo, de apariencia, de logros individuales, de competencia o de metas empresariales y económicas. En las sociedades donde no existen esas expectativas no hay tanta tensión y tienen menos estrés. Nuestra sociedad ha puesto unas expectativas que vuelven necesarias cosas que no lo son. Hemos optado por más logros y metas, y menos por disfrute. Las sociedades que tienen más disfrute y menos necesidades inalcanzables viven mejor. El que más goza es el que tiene gustos más simples. Si tenemos gustos menos simples nuestro estrés será más alto.

-¿Cree que iremos a más?
-Sin duda, hasta que nos rompamos. En la vida, todo son ciclos, y lo vimos con el tema de la burbuja económica que vivió España. La clave del estrés es aprender a adaptarse a la condiciones y valorar los cambios de una manera más favorable. Hay que entender que tenemos pérdidas y adaptarse adecuadamente al cambio. Cuando nos adaptamos, vivimos con menos tensión, y eso lo vemos porque hay gente que es feliz a pesar de tener una gran cantidad de dificultades.

-¿Esta adaptación es lo que usted define en su libre como integración?
-La diferencia es que la adaptación es biológica, mientras que la integración es decidida. La adaptación ocurre de una forma natural, me adapto a esta silla porque me puedo sentar así, pero me integro cuando soy uno con eso. Integrarse es un proceso decidido por la razón y por nuestro cerebro, que decide estar ahí a pesar de las condiciones.

-Puedo entender que nos estresen los grandes cambios, especialmente al principio. Pero somos muchos los que estamos estresados en nuestro día a día sin, a priori, grandes cambios a la vista…
-No somos capaces de diferenciar lo útil de lo indispensable, y eso nos estresa. Solamente hay cosas indispensables para nuestra supervivencia, pero no para la vida. Esa es una clave esencial. El problema es cuando transformamos cosas útiles en indispensables. Estás utilizando una grabadora para esta entrevista, y es algo útil, pero no indispensable.

-¡Muy útil! Créame.
-Sí, lo entiendo. Todo lo que existe en el mundo puede ser útil y yo puedo ser útil para la vida de mi esposa, de mis hijos, de mi familia. Cuando cambio ese concepto de útil por indispensable es cuando entro en distrés, porque lo vuelvo necesario para la supervivencia y para mi cuerpo. Yo no digo que no se utilicen algunas cosas, siempre y cuando no se vuelvan indispensables para tu bienestar.

-¿Cree que estamos excesivamente acomodados?
-Sí, porque hemos decidido volver indispensables para nuestro bienestar cosas que no lo son. Y luego hay otro tema.

-No se corte.
-El control. Cuando quieras tener control sobre todas las cosas que ocurren fuera, vas a tener siempre tensión. Uno se estresa porque Messi no patea bien porque quiere controlarlo desde fuera de la pantalla. Queremos controlar a los demás y por eso nos estresan los hijos, la pareja o el mundo.

-¿Cuáles son los principales agentes estresores en nuestra vida cotidiana?
-El agente estresor viene siempre por la incapacidad de adaptarse a los cambios. Puede ser el clima, que la pareja nos habla diferente, los cambios en los hijos, etc. Y luego está la valoración que uno le da a todas las pérdidas que tenga en la vida. Como hecho fundamental, te diría que es importante que se pueda ver las cosas por el gusto de hacerlas y no por la obligación. En la vida hay que tomar decisiones de manera permanente y una de las condiciones que nos genera ese distrés es que no tomamos decisiones por gusto y nos sentimos siempre obligados. Esa obligatoriedad genera un mecanismo de liberación de cortisol y de distrés. En cambio, el “quiero hacer esto”, genera liberación de dopamina. Y si se tiene una dificultad debe ponerse un poco del “quiero” dentro de ese “me toca”. Porque ese “me toca” también va a ser permanente en la vida.

-¿Los constantes avances tecnológicos nos están haciendo más fácil la vida, o nos estresan más?
-Volvemos a lo mismo. El punto fundamental es la utilidad frente a la indispensabilidad. Ahora en el ordenador necesitamos tener de todo, y las empresas obligan cada vez más a la gente a que tengan más cosas en menos tiempo. Parece que El iPhone 4 ahora ya no sirva para nada, tienes que comprarte el iPhone 5. Eso es generar una indispensabilidad que es mentira. El iPhone 1 sirve exactamente igual que el último para cumplir las necesidades de comunicación.

-Pienso, ahora, en la gente que está sufriendo la dura realidad de la crisis económica. Sin trabajo, con una hipoteca o sin recursos. Entiendo que sus “quiero” son ahora “debo” impulsados por una necesidad cada vez más latente. ¿Cómo debemos gestionar el estrés en estos casos?
-Ahí entraría lo que son los sistemas de adaptación del estrés y la búsqueda de mecanismos de soporte: recurrir a amigos, a bancos o a lo que sea. La crisis es mi sistema estresor, mi incapacidad de adaptarme a mi nueva realidad y modificar mis expectativas. Eso no quiere decir que acabe con mis sueños, simplemente los modifico por una necesidad. Tengo que aprender que en el camino hay muchas paradas técnicas que tengo que hacer. Hay que validar la crisis como una parada técnica en un momento de recogimiento y de valoración.

-En España se está alargando mucho esa parada técnica. ¿Esto no acaba por desesperar a las personas?
-Todos los países hemos vivido crisis, y no competiremos por ver quién ha sufrido más. La dualidad entre el ser víctima o victimario es lo que lleva a que las crisis se perpetúen en cualquier lugar. El estado de la víctima es el de “el mundo contra mí y el mundo seguirá contra mí”, y el del victimario, “como a mí me ha pasado esto, voy a destruirlo todo”. Ahí entra la actitud de la persona: ¿Qué provecho puedo sacar yo? Y de ahí es donde salen los grandes descubrimientos de la humanidad. Si no soy víctima ni victimario empiezo a ser lo que se llama el observador consciente, y desde la oportunidad genero agradecimiento. Las crisis están hechas para que la gente cambie o mejore, pero no para que se perpetúe.

-Nuestros padres no nos hablan del estrés, la escuela tampoco. ¿Quién nos debería enseñar a gestionarlo?
-Desafortunadamente, el estrés parte del desconocimiento del funcionamiento natural del organismo. La sociedad nos lleva a hacer cosas que van en contra de eso: dormir menos, trabajar más, generar necesidades absurdas. Y el organismo vive con cosas muy simples. La gran enseñanza de esto es ir a lo sencillo, a los gustos simples. El animal no necesita lujos ni muchas cosas para estar en equilibrio. Los gozos más infinitos están en el cuerpo: dormir, cosas sencillas, la mirada, la ternura, el cariño. Y esas cosas sencillas son las que necesitamos en la vida para estar en equilibrio. Eso es lo que nosotros deberíamos volver a validar. ¿No nos lo han enseñado? Aprendámoslo. No suframos la crisis, simplemente aprendamos de ella.

https://www.lavanguardia.com/vida/20121016/54353077535/estresamos-vuleto-necesarias-cosas-no-son.html

El que hi ha darrere de “El Joc del Calamar”

L’exitosa sèrie sud-coreana El joc del calamar és un reflex dels greus problemes socials de Corea del Sud, un país desigual i ultracompetitiu en el qual molts ciutadans, endeutats fins al barret, acaben en l’alcohol o el suïcidi.

Una escena de la sèrie de Netflix ‘El joc del calamar’ 
 YOUNGKYU PARK / AFP

¿Hasta dónde estaríamos dispuestos a llegar cada uno de nosotros para conseguir 33 millones de euros? ¿A arriesgar la vida? ¿A matar? Este es el dilema fundamental que plantea la exitosa serie surcoreana El juego del calamar , que ha roto todos los récords de la historia de Netflix y se ha convertido en un fenómeno mundial. De fondo, la serie dibuja una crítica feroz a la desigual y ultracompetitiva sociedad de Corea del Sur, a la que los desesperanzados jóvenes surcoreanos aluden desde hace unos años como Hell Joseon . Algo así como el infierno en la Tierra.

Los protagonistas de El juego del calamar son una banda de perdedores. Gente que vive en el filo de la exclusión social, ahogados por los préstamos y perseguidos por los acreedores. “Todos los que os encontráis aquí vivís al límite, con deudas que no podéis saldar”, les recuerdan los organizadores del sangriento juego a los participantes. El protagonista principal, interpretado por el actor Lee Jung-jae, es un antiguo trabajador de una factoría de automóviles en paro y alcoholizado, un padre divorciado que vive con su madre, a la que sablea para gastar penosamente el dinero apostando en las carreras de caballos en busca de un improbable golpe de suerte.

El planteamiento de la serie es simple: una misteriosa organización capta a varios centenares de desdichados para participar en un juego clandestino cuyo premio final es de 45.600 millones de wones (33 millones de euros). Los 456 participantes deben superar seis juegos infantiles tradicionales (el escondite inglés es el primero) y quienes no lo logran, van siendo eliminados. Lo que, de acuerdo con las particulares reglas del juego, quiere decir inmisericordemente asesinados.

Más allá de las peripecias de los protagonistas, enfrentados a profundas elecciones morales, la serie refleja algunos de los graves problemas de fondo de la sociedad surcoreana. El primero de ellos, el descomunal endeudamiento de las familias, muchas de las cuales acaban cayendo en manos de prestamistas. La deuda de los hogares surcoreanos es una de las mayores del mundo: de 1,3 billones de euros, representa más del 100% del PIB. La mayor parte procede de hipotecas y créditos al consumo. La franja de edad en mayor dificultad, según un informe del Banco Central de Corea, es la de los jóvenes menores de 30 años, cuyos préstamos representan el 270% de sus ingresos anuales. El montante sube año tras año y constituye, según los expertos, el mayor riesgo sistémico para la economía del país.

Es también el origen de un auténtico drama humano. Los surcoreanos se endeudan para comprar una vivienda, pero también –y mucho– para pagar la educación de sus hijos, única vía para ascender socialmente en una cultura extremadamente exigente: el negocio de las clases extraescolares mueve al año 16.000 millones de euros. La presión sobre niños y adolescentes es brutal. Cada año, miles de jóvenes acuden, como si fueran al cadalso, al crucial examen de ingreso en la universidad –conocido como suneung –, cuyo resultado puede marcar el rumbo de la vida.

El reverso del milagro surcoreano , que a partir de los años 60 convirtió un país agrícola en un gigante industrial –con grandes conglomerados empresariales como Samsung, LG o Hyundai, los llamados chaebol –, es una sociedad enferma de desigualdad donde el sentimiento de frustración carcome sobre todo a los jóvenes. Y entre ellos, especialmente a las mujeres, doblemente castigadas por una tradición patriarcal y sexista que las discrimina.

Dos datos ilustran la falta de confianza en el futuro (y la escasez de recursos para formar una familia): el número de matrimonios –4,7 por 1.000 habitantes– es hoy el más bajo desde los años 70 y la natalidad está materialmente hundida: 0,92 hijos por mujer. El elevado consumo de alcohol –superior al de Rusia– es otro síntoma de la descomposición social. Grandes aficionados al soju, un popular destilado que normalmente tiene 20º, los surcoreanos consumen 13,7 copas a la semana.

Pero si hay un problema que quita el sueño es el elevadísimo índice de suicidios –cerca de 30 por 100.000 habitantes, el mayor de la OCDE–, que desde el 2007 se ha convertido en la primera causa de muerte entre los jóvenes. Los últimos años han batido tristes récords en este terreno (en el 2020, el año de la pandemia, aumentaron un 36%). La plaga es tal que el ayuntamiento de Seúl ha desplegado un sistema de control por videocámaras y un programa de inteligencia artificial para monitorizar y detectar actitudes suicidas en los 27 puentes de la ciudad. El principal de ellos, el Mapo, que atraviesa el río Han, es conocido como el puente de la muerte .

En una de las escenas de El Juego del calamar , uno de los participantes que ha abandonado la competición se encuentra con otro por la calle y comparten lo poco que tienen: una botella de soju y un paquete de ramyeon (un plato de fideos parecido al ramen japonés). El de más edad le dice al otro: “He decidido volver. Después de salir me he dado cuenta de que la vida de aquí fuera es una tortura aún peor”.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20211024/7811730/hay-detras-calamar.html

https://www.ccma.cat/tv3/30-minuts/darrere-del-joc-del-calamar-els-deutes-que-ofeguen-a-milers-de-sud-coreans-al-30-minuts/noticia/3140153/

https://www.elperiodico.cat/ca/quadern/20211009/series-coreanes-el-joc-del-calamar-que-hi-ha-detras-12186000

Enveja: què diu de nosaltres i per què és bo evitar-la?

És un sentiment fet de complexos i els experts diuen que la millor manera d’afrontar-la és convertint-la en admiració

Els psicòlegs i els filòsofs estan farts de repetir que les emocions són el motor de tot el que fem i desfem i que, per tant, no ens queda més remei que comprendre-les i domar-les. Si s’aconsegueix, fins i tot les classificades com a negatives, poden ser profitoses. Ara bé, l’enveja n’és una excepció? “És un sentiment molt fosc i que ningú vol reconèixer, perquè no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu. No t’acceptes a tu mateix, vols el mal dels altres, és insaciable i et corseca”, respon la llibretera i crítica literària Marina Porras, autora de L’enveja, que és un dels assaigs de la sèrie de l’editorial Fragmenta dedicada als set pecats capitals.

En canvi, el cap del departament de filosofia de la Universitat de Girona i autor de Sobre las emociones (Ediciones Cátedra), David Pineda, contraposa que, malgrat ser un sentiment amb “mala premsa, pot motivar a treballar per aconseguir el mateix assoliment que ha obtingut la persona envejada”. “És el que alguns teòrics han batejat com a enveja benigna“, apunta el filòsof. “Totes les emocions hi són per alguna cosa, es tracta de saber-les gestionar i reconduir-les cap al bon camí”, afegeix Xavier Oriol, investigador distingit del departament de psicologia de la Universitat de Girona. Porras, però, situa aquesta mena d’enveja i tot allò de bo que pugui comportar –com ajudar-nos a identificar el que volem arribar a ser– en el terreny de l’admiració.

Porras també escriu que dels set pecats és el més “temible” perquè és el menys obvi i el més secret –”no hi ha gairebé cap senyal que et delati quan l’enveja t’ha temptat”– i, a la vegada, el més “terrible”, perquè “sempre ve d’un sentiment molt fondo, molt difícil d’explicar als altres però encara més difícil d’explicar-se a un mateix”. Per aquest motiu, apunta l’assagista, és el que més costa de reconèixer i, sovint, el més dur i complicat d’analitzar. “Et posa constantment davant del mirall. El problema és que no t’acabes de veure a tu mateix; busques desviacions i et fixes en els altres”.

En aquest sentit, Porras assenyala que l’enveja ens allunya d’allò que realment volem ser i que els que tenen clar què volen i tenen propòsits hi estan immunitzats. I cita Josep Pla, un autèntic grafòman a qui “si li haguessin posat alguna cosa enmig d’ell i l’escriptura li hauria suposat una nosa”. “Jo no he envejat mai res a ningú, i si ara vostè em regalés una fortuna l’hi tornaria, igual que si em regalés un Rolls-Royce. Perquè jo, amb el cotxe, aniria directament cap aquesta paret, o contra un arbre. En fi, que em distrauria”, va respondre l’escriptor empordanès en una entrevista.

Feta de complexos

L’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i de la nostra vida, i dels nostres complexos. “És una comparació i l’envejós vol alguna cosa que té l’envejat, i se sent una mica amb inferioritat”, explica Pineda. I és un peix que es mossega la cua. “No hi ha un perfil de persona envejosa perquè és un sentiment que tots sentim, però sí que pot ser més recurrent en persones que tenen poca confiança en ells mateixos, i, a la vegada, l’enveja els va minant encara més l’autoestima”, afegeix Oriol. Porras també ho lliga amb la supèrbia: “L’enveja és el que ens surt quan algú interromp el nostre desig d’expansió, la nostra voluntat de destacar i imposar-nos”.

Sovint també és un sentiment que apareix amb persones pròximes a nosaltres. “És una qüestió de distància: com més a prop som d’allò que envegem, més forta es torna la pulsió envejosa. Per això, la família, tan pròxima i determinant, és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”.

D’altra banda, també hi ha persones que viuen de ser envejades. “El fet de no tenir els teus objectius de vida i que tots estiguin basats únicament en agradar els altres, amb la fama i la bona imatge, t’afecta negativament. I les xarxes socials faciliten aquesta actitud i la comparació social. Tot el dia s’hi veuen cossos i vides perfectes, i això fa mal a la salut mental de molta gent”, afirma Oriol. Quant a això, Porras posa d’exemple el personatge de Mad men Betty Draper, que és “meravellosa”. “Només és algú perquè les altres dones es comparen amb ella. El seu drama comença quan veu que no és res per ella mateixa, quan descobreix que no és ningú si no hi ha uns ulls que la mirin”.

Deixar de ser envejós

Així com sempre trobarem algú pitjor que nosaltres en qualsevol àmbit de la vida, també sempre trobarem algú millor. Per tant, coincideixen els experts, la solució per deixar de ser uns envejosos o d’evitar que l’enveja s’enquisti es troba en un mateix, no en els altres ni en comparacions autodestructives amb tercers. “S’ha de tenir en compte que cada persona, senzillament, és diferent i té capacitats i recursos diversos. No té sentit mirar de reüll de manera permanent a la gent del nostre voltant; hem de ser capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos”, diu Oriol. A més, encara que l’envejat caigui en la decadència més absoluta, el sentiment normalment persisteix. “És un pou sense fons, no l’acabes mai. Sempre trobes alguna cosa o algú per envejar”, subratlla Porras.

La solució per relativitzar el fet de no tenir el que desitgem també pot passar per la cultura. “És una via. Les arts tenen molts valors, sobretot estètics, però un d’instrumental és el d’educar les emocions. Té el poder d’ampliar-nos la mirada, ja sigui a través de la ficció o, per exemple, d’una biografia o un reportatge”, assegura Pineda, que opina el mateix que Porras. “Amplien el nostre camp de visió i ens poden servir per veure un munt de possibilitats i alternatives, i això ens pot ajudar a treure ferro a les coses i a ser menys envejosos”, afirma la crítica literària.

Catalunya, país de bonsais

Porras també parla de l’enveja dels catalans respecte a tot allò i aquell que sobresurt una mica per sobre de la mediocritat. “L’enveja a Catalunya és un gran monstre anivellador. Com que tothom necessita trobar un espai on sentir-se segur i aprovat pels altres, acabem comportant-nos d’acord amb les seves expectatives […]. Els envejosos volen rebaixar els altres, però els envejats també acaben volent rebaixar-se, encara que això suposi plegar-se”. Així, tal com recomana Porras, per mirar de no ser un país fet de “bonsais” i, en definitiva, acabar en tots els àmbits amb l’enveja, cal reconvertir-la amb admiració.

https://www.ara.cat/estils/enveja-emocions-sentiments-intelligencia-emocional-pecat-marina-porras-fragmenta_1_4306261.html

L’home a la recerca de sentit

El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut


Viktor E. Frankl

«No es tracta del sofriment i la mort dels grans herois i màrtirs, sinó més aviat de les “petites” víctimes i de la “petita” mort d’una gran massa de gent.» El psiquiatre Viktor E. Frankl (nascut a Viena el 26 de març del 1905 i mort al mateix lloc el 2 de setembre del 1997), del 1942 al 1945 va patir la duresa inhumana dels camps de concentració. El recordem escoltant-ne una entrevista i llegint un recull de 14 fragments del seu llibre L’home a la recerca de sentit que, amb una lucidesa extraordinària, no només analitza aquella brutalitat, sinó que reflexiona per quin motiu, malgrat el pitjor dels inferns, val la pena viure.

1. Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu (després d’haver-ne arrencat els pèls), ja no posseïm res més tret de la nostra nua existència. ¿Què n’ha quedat, dels vincles externs amb la nostra vida anterior? A mi, per exemple, les ulleres i el cinturó, que naturalment més endavant hauré de bescanviar per un bocí de pa.

2. ¿Què és el que més somia l’intern d’un camp de concentració? Somia pa, pastissos, cigarretes i una bona banyera d’aigua calenta. La no-satisfacció de les corresponents necessitats més primitives fa que el pres les satisfaci en les il·lusions primitives.

3. És possible que, a pesar de la seva disposició d’esperit relativament feble, les persones sensibles i acostumades de sempre a una vida intel·lectualment intensa per aquesta mateixa raó visquin dolorosament la continuació externa de la vida al camp, i que, en canvi, la visquin menys destructivament amb relació al seu ésser intel·lectual. Són persones a les quals resta oberta la possibilitat d’aïllar-se d’aquell ambient horrorós i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric. Només d’aquesta manera es pot entendre que de vegades les constitucions més delicades puguin, paradoxalment, sobreviure a la vida al camp de concentració millor que no pas les naturaleses més robustes.

4. L’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. […] L’home, quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç —encara que només sigui uns instants— lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació més desolada que ens puguem imaginar, en una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant, la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell.

5. La major part dels presos estan, comprensiblement, turmentats per una mena de complex d’inferioritat. Tots nosaltres hem pensat que érem algú. Ara i aquí, però, són literalment tractats com si no fossin ningú.

6. Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.

7. Mentre que els neguits de la majoria es relacionen amb la pregunta: «¿Sobreviurem al camp de concentració?» (altrament tots aquests sofriments no tenen aleshores cap sentit), la pregunta que em turmentava a mi era ben diferent: «¿Té algun sentit tot aquest sofriment, aquesta mort al voltant nostre?». Perquè, fet i fet, si no fos així, aleshores sobreviure al camp de concentració tampoc no tindria gens de sentit.

8. La manera com una persona assumeix el seu ineluctable destí i, amb ell, el sofriment imposat, deixa oberta la porta a un reguitzell de possibilitats a l’hora de modelar una vida plena de sentit, fins i tot en les circumstàncies més difícils i fins als darrers minuts de la seva vida. […] L’ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern, i no tan sols al camp de concentració.

9. El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut. En perdre el futur, perd el suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant físicament com mentalment.

10. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres! […] Al capdavall, viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de respondre el que cal a les preguntes sobre la vida, la responsabilitat d’acomplir les obligacions que la vida adjudica a cadascun de nosaltres, la responsabilitat de satisfer les exigències del moment.

11. Quan algú s’havia intentat suïcidar, s’aplicava l’ordre estricta de no salvar-lo. En aquest sentit existia, per exemple, la prohibició oficial de «tallar» la corda dels companys que havien intentat penjar-se. Raó de més perquè veiéssim, naturalment, la necessitat d’adoptar mesures preventives. […] Es tractava de dos homes que en les seves converses havien manifestat la intenció de suïcidar-se. Tots dos adduïen d’aquella manera tan característica que «ja no esperaven res de la vida».

12. Però en tots dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric, «esperava» el seu pare a l’estranger. A l’altre, no l’«esperava» cap persona sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada. Era un home insubstituïble i imprescindible en el cas d’aquella obra.

13. ¿Com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones el que aquestes asseguren que els van fer? […] Primer, que entre els vigilants del camp n’hi havia que eren uns sàdics acarnissats, entès això en un sentit estrictament clínic. En segon lloc, aquests sàdics se seleccionaven per fer-ne, sempre que podien, un escamot de vigilants estrictes. […] En tercer lloc, cal remarcar que una part considerable dels vigilants senzillament s’havia tornat completament insensible a còpia d’anys d’haver estat testimoni de totes les pràctiques sàdiques, cada vegada més elevades, que es feien al camp.

14. Nosaltres vam conèixer l’home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.

No puc més

(FILES) In this file photo taken on March 6, 2021 Spanish actress Veronica Forque blows a kiss as she poses on the Red Carpet at the 35th Spain's Goya Film Awards gala held in Malaga. - Spanish actress Veronica Forque, was found dead at her home in Madrid on December 13, 2021, police sources confirmed to AFP. (Photo by JORGE GUERRERO / AFP)

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals. I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gè­nere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen­ que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment­ donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe­ dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable­ histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevi­sibles, ni bons ni dolents, simplement ca­paços­ alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llà­grimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital.

Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent­ per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per eva­dir-se d’un món que diàriament els de­cep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet.

Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que dià­riament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser ­viscuda­, potser hauríem de ­procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any!

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211229/7957796/puc-mes.amp.html

“El dilema de las redes sociales” de Netflix: 5 secretos de los dueños de las redes para engancharnos y manipularnos

El dilema de las redes sociales
“El dilema de las redes sociales” se estrenó en Netflix y fue número uno en la plataforma en septiembre 2020

“Hay dos industrias que llaman a sus clientes usuarios: la de las drogas ilegales y la del software”.

La frase aparece en uno de los momentos más comentados del documental The Social Dilemma(“El dilema de las redes sociales”), que se estrenó en febrero de 2020 en el Festival de Cine de Sundance, en Estados Unidos, y que, siete meses después, se acaba de convertir en tema de conversación en el resto del mundo tras ser incluido en el catálogo de Netflix.

Hilado con testimonios de algunos exejecutivos de las empresas más grandes de Silicon Valley y de académicos, el filme describe la adicción y los impactos negativos de las redes sociales en personas y comunidades, como resultado de las estrategias diseñadas para manipular emociones y comportamientos, y mantener conectados a los usuarios.

Así, según “El dilema de las redes sociales”, experiencias digitales aparentemente triviales, como recomendaciones automáticas, notificaciones y publicaciones sugeridas, funcionarían como un cebo que es lanzado miles de millones de veces al día por las aplicaciones más populares del planeta.

El objetivo sería acaparar el tiempo de las personas, una moneda valiosa para empresas, políticos, organizaciones o países que quieran vender productos o ideas a audiencias vulnerables e hipersegmentadas.

Clasificado como docudrama -una fórmula que mezcla testimonios del documental tradicional con escenas dramatizadas-, la película ha sido descrita como una ventana a las mesas de decisión de gigantes de Silicon Valley como Facebook, Twitter y Google.

The Social Dilemma
The Social Dilemma (“El dilema de la redes sociales”) habla sobre cómo nos “atrapan” estas plataformas.

Elogiado por detallar herramientas y estrategias sofisticadas en un lenguaje accesible a grandes audiencias, la película también recibe críticas por no ofrecer soluciones a los problemas enumerados y por ser presentada por personas con características similares: buena parte de los entrevistados son exejecutivos: hombres jóvenes, ricos y blancos.

A continuación, te contamos los cinco puntos clave expuestos por la cinta y, al final, una serie de recomendaciones sencillas para proteger tus datos y combatir la adicción a las redes sociales.

1. “Si no pagas por el producto, el producto eres tú”

En agosto, según el Índice de Multimillonarios del medio especializado en noticias financieras Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Solo durante la pandemia de coronavirus, el fundador de Facebook habría ganado más de US$30.000 millones.

¿Cómo habría podido Zuckerberg ofrecer servicios gratuitos y hacerse más rico cada día?

Según los entrevistados de “El dilema de las redes sociales”, el estadounidense y sus colegas jefes ejecutivos ganadinero con el tiempo.

Explican que cuantas más horas pasa un usuario conectado a sus redes sociales, más información detallada sobre hábitos, gustos y características de consumo acaba exponiendo.

Estos datos son recopilados y organizados mediante algoritmos que mapeanlos me gusta y los comentarios, analizan los tiempos de lectura y la exposición a las imágenes, y alimentan enormes servidores (algunos de ellos alojados en submarinos).

Luego, se ofrece información sobre los usuarios a los clientes, desde marcas de cosméticos y universidades hasta políticos y gobiernos, que pagan millones de dólares por mostrar productos o ideas a audiencias que estén dispuestas a participar.

Sin embargo, el engranaje solo funciona si los usuarios permanecen conectados a sus perfiles y, por lo tanto, pueden estar expuestos al máximo número de anuncios.

A menudo, según la película, eso sucede a cualquier precio.

2. Herramientas diseñadas para engancharnos y manipularnos

Tristan Harris
Tristan Harris dice que las redes entrenan a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Una de las voces principales de la película es Tristan Harris, un exingeniero de Google que trató de advertir a sus colegas sobre el riesgo de adicción a los usuarios, y dice que fue ignorado.

En “El dilema de la redes sociales”, describe las herramientas que se crean para mantener a los usuarios “distraídos” mientras los anunciantes ganan dinero.

Una de las más claras sería el desplazamiento automático, una estrategia desarrollada para que la experiencia de red no tenga fin y el usuario permanezca conectado.

Las notificaciones, a su vez, se describen como una de las herramientas más eficaces para atraer a los que están fuera y mantener a los que ya están conectados.

La dinámica de “me gusta” y comentarios con elogios o críticas se estimularía para manipular y hacer dependientes a los usuarios, según los entrevistados.

En palabras de Harris, las redes capacitarían a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Estos “chupetes” son las validaciones recibidas por elogios, y aportan un sentimiento de felicidad o logro a los usuarios, según él.

“Eso va atrofiando nuestra capacidad de afrontar las cosas”, advierte el especialista.

3. Falsas recompensas

Mark Zuckerberg
En agosto, según Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Los profesionales detrás de las redes sociales trabajan, según la película, construyendo puentes entre la psicología y la tecnología.

Además de Harris, “El dilema de las redes sociales” presenta testimonios de Aza Raskin, inventor del sistema de desplazamiento infinito utilizado por la mayoría de los sitios web, o Guillaume Chaslot, uno de los desarrolladores del algoritmo que recomienda videos en YouTube.

Dirigida por el estadounidense Jeff Orlowski, ganador de un Emmy y nominado a un Oscar en 2013, la producción también entrevista a Bailey Richardson, un desarrollador que trabajó en los primeros días de Instagram, Tim Kendall, ex director de monetización de Facebook, Alex Roetter, ex vicepresidente de Ingeniería de Twitter y Justin Rosenstein, co-creador del botón “Me gusta” en Facebook.

Los entrevistados describen métodos para manipular las emociones a través de la dopamina, un neurotransmisor relacionado con el placer, la alegría y el bienestar.

Mediante sistemas de “recompensa inmediata”, como los “me gusta” o los comentarios positivos, las redes sociales habrían creado métodos de navegación capaces de estimular la circulación de la dopamina a niveles sin precedentes.

Así, a medida que cada validación recibida en línea genera nuevos impulsos artificiales de dopamina, las redes mantienen conectada a una legión de usuarios cada vez más solitarios y necesitados.

4. Seguridad x Inseguridad

El psicólogo social Jonathan Haidt dice en la película que las redes están directamente relacionadas con el aumento de casos de depresión y ansiedad, especialmente entre niños y adolescentes.

En el filme, esto se ilustra con el caso de una niña que cae en depresión después de recibir una crítica sobre una característica física.

La tendencia se refleja en las cifras de suicidios de niños registradas en los últimos años.

En Estados Unidos, según datos oficiales, el suicidio se ha convertido en la segunda causa de muerte entre los niños en edad escolary los jóvenes (de 12 a 18 años), por detrás de los accidentes.

Las muertes de niñas de 15 a 19 años por suicidio alcanzaron un récord en 40 años y se duplicaron entre 2007 y 2015, con 5,1 casos por cada 100.000 habitantes.

El fenómeno también afecta a los niños y adolescentes del sexo masculino, cuyas muertes aún ocurren en mayor número, pero están creciendo a un ritmo más lento: 30% en el mismo período (hay 14,2 casos por cada 100 mil).

Según el documental, este escenario no es resultado del uso irresponsable de las redes sociales, sino de la forma irresponsable en la que las redes tratan a sus usuarios.

celular
El tiempo que pasas usando las redes sociales es muy valioso para las empresas.

5. Las noticias falsas se propagan 6 veces más rápido que las verdaderas

La frase aparece como una cita de un estudio publicado en 2018 por el nstituto Tecnológico de Massachusetts (MIT, por sus siglas en inglés), en Estados Unidos.

Según el documental, las noticias falsas tienen un alcance ampliado en las redes gracias a la “paranoia” de mantener a los usuarios expuestos a los anuncios.

“Creamos un sistema que privilegia la información falsa (…) porque la información falsa rinde más dinero a las empresas que la verdad”, dice uno de los entrevistados.

Completa, es una de las frases de la película que se ha viralizado en las últimas semanas:

“La verdad es aburrida”.

Consejos para protegerse

a) Las notificaciones, según el filme, serían la principal herramienta de manipulación en las redes. La sugerencia de los entrevistados es deshabilitarlas, para acceder la red social cuando uno lo desee, y no al revés.

b) No embarcarse en las recomendaciones de videos o contenidos sin reflexionar. Preferiblemente, haz las búsquedas tú mismo de lo que te interesa. Las referencias suelen seguir una lógica diseñada para llamar a los anunciantes, y no necesariamente para informar, según el documental.

c) Sigue a personas o páginas con las que no estás de acuerdo. Así “explotas la burbuja” y te animas a profundizar en el conocimiento, a cuestionarte sobre certezas absolutas y a aprender de las diferencias, incluso si te disgustan.

d) Desconecta una hora antes de acostarse. Deja tu teléfono, tableta y computadora portátil en otra habitación y en modo avión.

e) Valora tus clics y tu tiempo. La forma en que te relacionas con una publicación vale “oro”. Así es como las redes ganan dinero, así que ten esto en cuenta antes de hacer clic en un anuncio o publicación.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-54385775

Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba   G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html