Category Archives: psicologia

Enveja: què diu de nosaltres i per què és bo evitar-la?

És un sentiment fet de complexos i els experts diuen que la millor manera d’afrontar-la és convertint-la en admiració

Els psicòlegs i els filòsofs estan farts de repetir que les emocions són el motor de tot el que fem i desfem i que, per tant, no ens queda més remei que comprendre-les i domar-les. Si s’aconsegueix, fins i tot les classificades com a negatives, poden ser profitoses. Ara bé, l’enveja n’és una excepció? “És un sentiment molt fosc i que ningú vol reconèixer, perquè no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu. No t’acceptes a tu mateix, vols el mal dels altres, és insaciable i et corseca”, respon la llibretera i crítica literària Marina Porras, autora de L’enveja, que és un dels assaigs de la sèrie de l’editorial Fragmenta dedicada als set pecats capitals.

En canvi, el cap del departament de filosofia de la Universitat de Girona i autor de Sobre las emociones (Ediciones Cátedra), David Pineda, contraposa que, malgrat ser un sentiment amb “mala premsa, pot motivar a treballar per aconseguir el mateix assoliment que ha obtingut la persona envejada”. “És el que alguns teòrics han batejat com a enveja benigna“, apunta el filòsof. “Totes les emocions hi són per alguna cosa, es tracta de saber-les gestionar i reconduir-les cap al bon camí”, afegeix Xavier Oriol, investigador distingit del departament de psicologia de la Universitat de Girona. Porras, però, situa aquesta mena d’enveja i tot allò de bo que pugui comportar –com ajudar-nos a identificar el que volem arribar a ser– en el terreny de l’admiració.

Porras també escriu que dels set pecats és el més “temible” perquè és el menys obvi i el més secret –”no hi ha gairebé cap senyal que et delati quan l’enveja t’ha temptat”– i, a la vegada, el més “terrible”, perquè “sempre ve d’un sentiment molt fondo, molt difícil d’explicar als altres però encara més difícil d’explicar-se a un mateix”. Per aquest motiu, apunta l’assagista, és el que més costa de reconèixer i, sovint, el més dur i complicat d’analitzar. “Et posa constantment davant del mirall. El problema és que no t’acabes de veure a tu mateix; busques desviacions i et fixes en els altres”.

En aquest sentit, Porras assenyala que l’enveja ens allunya d’allò que realment volem ser i que els que tenen clar què volen i tenen propòsits hi estan immunitzats. I cita Josep Pla, un autèntic grafòman a qui “si li haguessin posat alguna cosa enmig d’ell i l’escriptura li hauria suposat una nosa”. “Jo no he envejat mai res a ningú, i si ara vostè em regalés una fortuna l’hi tornaria, igual que si em regalés un Rolls-Royce. Perquè jo, amb el cotxe, aniria directament cap aquesta paret, o contra un arbre. En fi, que em distrauria”, va respondre l’escriptor empordanès en una entrevista.

Feta de complexos

L’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i de la nostra vida, i dels nostres complexos. “És una comparació i l’envejós vol alguna cosa que té l’envejat, i se sent una mica amb inferioritat”, explica Pineda. I és un peix que es mossega la cua. “No hi ha un perfil de persona envejosa perquè és un sentiment que tots sentim, però sí que pot ser més recurrent en persones que tenen poca confiança en ells mateixos, i, a la vegada, l’enveja els va minant encara més l’autoestima”, afegeix Oriol. Porras també ho lliga amb la supèrbia: “L’enveja és el que ens surt quan algú interromp el nostre desig d’expansió, la nostra voluntat de destacar i imposar-nos”.

Sovint també és un sentiment que apareix amb persones pròximes a nosaltres. “És una qüestió de distància: com més a prop som d’allò que envegem, més forta es torna la pulsió envejosa. Per això, la família, tan pròxima i determinant, és un lloc on l’enveja pot créixer amb força i crueltat”.

D’altra banda, també hi ha persones que viuen de ser envejades. “El fet de no tenir els teus objectius de vida i que tots estiguin basats únicament en agradar els altres, amb la fama i la bona imatge, t’afecta negativament. I les xarxes socials faciliten aquesta actitud i la comparació social. Tot el dia s’hi veuen cossos i vides perfectes, i això fa mal a la salut mental de molta gent”, afirma Oriol. Quant a això, Porras posa d’exemple el personatge de Mad men Betty Draper, que és “meravellosa”. “Només és algú perquè les altres dones es comparen amb ella. El seu drama comença quan veu que no és res per ella mateixa, quan descobreix que no és ningú si no hi ha uns ulls que la mirin”.

Deixar de ser envejós

Així com sempre trobarem algú pitjor que nosaltres en qualsevol àmbit de la vida, també sempre trobarem algú millor. Per tant, coincideixen els experts, la solució per deixar de ser uns envejosos o d’evitar que l’enveja s’enquisti es troba en un mateix, no en els altres ni en comparacions autodestructives amb tercers. “S’ha de tenir en compte que cada persona, senzillament, és diferent i té capacitats i recursos diversos. No té sentit mirar de reüll de manera permanent a la gent del nostre voltant; hem de ser capaços d’acceptar-nos a nosaltres mateixos”, diu Oriol. A més, encara que l’envejat caigui en la decadència més absoluta, el sentiment normalment persisteix. “És un pou sense fons, no l’acabes mai. Sempre trobes alguna cosa o algú per envejar”, subratlla Porras.

La solució per relativitzar el fet de no tenir el que desitgem també pot passar per la cultura. “És una via. Les arts tenen molts valors, sobretot estètics, però un d’instrumental és el d’educar les emocions. Té el poder d’ampliar-nos la mirada, ja sigui a través de la ficció o, per exemple, d’una biografia o un reportatge”, assegura Pineda, que opina el mateix que Porras. “Amplien el nostre camp de visió i ens poden servir per veure un munt de possibilitats i alternatives, i això ens pot ajudar a treure ferro a les coses i a ser menys envejosos”, afirma la crítica literària.

Catalunya, país de bonsais

Porras també parla de l’enveja dels catalans respecte a tot allò i aquell que sobresurt una mica per sobre de la mediocritat. “L’enveja a Catalunya és un gran monstre anivellador. Com que tothom necessita trobar un espai on sentir-se segur i aprovat pels altres, acabem comportant-nos d’acord amb les seves expectatives […]. Els envejosos volen rebaixar els altres, però els envejats també acaben volent rebaixar-se, encara que això suposi plegar-se”. Així, tal com recomana Porras, per mirar de no ser un país fet de “bonsais” i, en definitiva, acabar en tots els àmbits amb l’enveja, cal reconvertir-la amb admiració.

https://www.ara.cat/estils/enveja-emocions-sentiments-intelligencia-emocional-pecat-marina-porras-fragmenta_1_4306261.html

“Mai he dit que la família tradicional hagi de ser destruïda”

Judith Butler

A vegades ens tornem tan realistes, estratègics i durs que ens oblidem que hi ha ideals. Crec que hem de desitjar els ideals, aferrar-nos-hi. 

https://www.ara.cat/cultura/judith-butler-entrevista-esperanca-exercit-rus-deposi-armes-pensament-feminisme-igualtat_128_4352992.html?utm_source=newsletter

L’home a la recerca de sentit

El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut


Viktor E. Frankl

«No es tracta del sofriment i la mort dels grans herois i màrtirs, sinó més aviat de les “petites” víctimes i de la “petita” mort d’una gran massa de gent.» El psiquiatre Viktor E. Frankl (nascut a Viena el 26 de març del 1905 i mort al mateix lloc el 2 de setembre del 1997), del 1942 al 1945 va patir la duresa inhumana dels camps de concentració. El recordem escoltant-ne una entrevista i llegint un recull de 14 fragments del seu llibre L’home a la recerca de sentit que, amb una lucidesa extraordinària, no només analitza aquella brutalitat, sinó que reflexiona per quin motiu, malgrat el pitjor dels inferns, val la pena viure.

1. Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu (després d’haver-ne arrencat els pèls), ja no posseïm res més tret de la nostra nua existència. ¿Què n’ha quedat, dels vincles externs amb la nostra vida anterior? A mi, per exemple, les ulleres i el cinturó, que naturalment més endavant hauré de bescanviar per un bocí de pa.

2. ¿Què és el que més somia l’intern d’un camp de concentració? Somia pa, pastissos, cigarretes i una bona banyera d’aigua calenta. La no-satisfacció de les corresponents necessitats més primitives fa que el pres les satisfaci en les il·lusions primitives.

3. És possible que, a pesar de la seva disposició d’esperit relativament feble, les persones sensibles i acostumades de sempre a una vida intel·lectualment intensa per aquesta mateixa raó visquin dolorosament la continuació externa de la vida al camp, i que, en canvi, la visquin menys destructivament amb relació al seu ésser intel·lectual. Són persones a les quals resta oberta la possibilitat d’aïllar-se d’aquell ambient horrorós i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric. Només d’aquesta manera es pot entendre que de vegades les constitucions més delicades puguin, paradoxalment, sobreviure a la vida al camp de concentració millor que no pas les naturaleses més robustes.

4. L’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. […] L’home, quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç —encara que només sigui uns instants— lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació més desolada que ens puguem imaginar, en una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant, la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell.

5. La major part dels presos estan, comprensiblement, turmentats per una mena de complex d’inferioritat. Tots nosaltres hem pensat que érem algú. Ara i aquí, però, són literalment tractats com si no fossin ningú.

6. Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.

7. Mentre que els neguits de la majoria es relacionen amb la pregunta: «¿Sobreviurem al camp de concentració?» (altrament tots aquests sofriments no tenen aleshores cap sentit), la pregunta que em turmentava a mi era ben diferent: «¿Té algun sentit tot aquest sofriment, aquesta mort al voltant nostre?». Perquè, fet i fet, si no fos així, aleshores sobreviure al camp de concentració tampoc no tindria gens de sentit.

8. La manera com una persona assumeix el seu ineluctable destí i, amb ell, el sofriment imposat, deixa oberta la porta a un reguitzell de possibilitats a l’hora de modelar una vida plena de sentit, fins i tot en les circumstàncies més difícils i fins als darrers minuts de la seva vida. […] L’ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern, i no tan sols al camp de concentració.

9. El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut. En perdre el futur, perd el suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant físicament com mentalment.

10. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres! […] Al capdavall, viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de respondre el que cal a les preguntes sobre la vida, la responsabilitat d’acomplir les obligacions que la vida adjudica a cadascun de nosaltres, la responsabilitat de satisfer les exigències del moment.

11. Quan algú s’havia intentat suïcidar, s’aplicava l’ordre estricta de no salvar-lo. En aquest sentit existia, per exemple, la prohibició oficial de «tallar» la corda dels companys que havien intentat penjar-se. Raó de més perquè veiéssim, naturalment, la necessitat d’adoptar mesures preventives. […] Es tractava de dos homes que en les seves converses havien manifestat la intenció de suïcidar-se. Tots dos adduïen d’aquella manera tan característica que «ja no esperaven res de la vida».

12. Però en tots dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric, «esperava» el seu pare a l’estranger. A l’altre, no l’«esperava» cap persona sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada. Era un home insubstituïble i imprescindible en el cas d’aquella obra.

13. ¿Com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones el que aquestes asseguren que els van fer? […] Primer, que entre els vigilants del camp n’hi havia que eren uns sàdics acarnissats, entès això en un sentit estrictament clínic. En segon lloc, aquests sàdics se seleccionaven per fer-ne, sempre que podien, un escamot de vigilants estrictes. […] En tercer lloc, cal remarcar que una part considerable dels vigilants senzillament s’havia tornat completament insensible a còpia d’anys d’haver estat testimoni de totes les pràctiques sàdiques, cada vegada més elevades, que es feien al camp.

14. Nosaltres vam conèixer l’home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.

No puc més

(FILES) In this file photo taken on March 6, 2021 Spanish actress Veronica Forque blows a kiss as she poses on the Red Carpet at the 35th Spain's Goya Film Awards gala held in Malaga. - Spanish actress Veronica Forque, was found dead at her home in Madrid on December 13, 2021, police sources confirmed to AFP. (Photo by JORGE GUERRERO / AFP)

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals. I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gè­nere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen­ que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment­ donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe­ dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable­ histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevi­sibles, ni bons ni dolents, simplement ca­paços­ alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llà­grimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital.

Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent­ per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per eva­dir-se d’un món que diàriament els de­cep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet.

Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que dià­riament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser ­viscuda­, potser hauríem de ­procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any!

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211229/7957796/puc-mes.amp.html

“El dilema de las redes sociales” de Netflix: 5 secretos de los dueños de las redes para engancharnos y manipularnos

El dilema de las redes sociales
“El dilema de las redes sociales” se estrenó en Netflix y fue número uno en la plataforma en septiembre 2020

“Hay dos industrias que llaman a sus clientes usuarios: la de las drogas ilegales y la del software”.

La frase aparece en uno de los momentos más comentados del documental The Social Dilemma(“El dilema de las redes sociales”), que se estrenó en febrero de 2020 en el Festival de Cine de Sundance, en Estados Unidos, y que, siete meses después, se acaba de convertir en tema de conversación en el resto del mundo tras ser incluido en el catálogo de Netflix.

Hilado con testimonios de algunos exejecutivos de las empresas más grandes de Silicon Valley y de académicos, el filme describe la adicción y los impactos negativos de las redes sociales en personas y comunidades, como resultado de las estrategias diseñadas para manipular emociones y comportamientos, y mantener conectados a los usuarios.

Así, según “El dilema de las redes sociales”, experiencias digitales aparentemente triviales, como recomendaciones automáticas, notificaciones y publicaciones sugeridas, funcionarían como un cebo que es lanzado miles de millones de veces al día por las aplicaciones más populares del planeta.

El objetivo sería acaparar el tiempo de las personas, una moneda valiosa para empresas, políticos, organizaciones o países que quieran vender productos o ideas a audiencias vulnerables e hipersegmentadas.

Clasificado como docudrama -una fórmula que mezcla testimonios del documental tradicional con escenas dramatizadas-, la película ha sido descrita como una ventana a las mesas de decisión de gigantes de Silicon Valley como Facebook, Twitter y Google.

The Social Dilemma
The Social Dilemma (“El dilema de la redes sociales”) habla sobre cómo nos “atrapan” estas plataformas.

Elogiado por detallar herramientas y estrategias sofisticadas en un lenguaje accesible a grandes audiencias, la película también recibe críticas por no ofrecer soluciones a los problemas enumerados y por ser presentada por personas con características similares: buena parte de los entrevistados son exejecutivos: hombres jóvenes, ricos y blancos.

A continuación, te contamos los cinco puntos clave expuestos por la cinta y, al final, una serie de recomendaciones sencillas para proteger tus datos y combatir la adicción a las redes sociales.

1. “Si no pagas por el producto, el producto eres tú”

En agosto, según el Índice de Multimillonarios del medio especializado en noticias financieras Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Solo durante la pandemia de coronavirus, el fundador de Facebook habría ganado más de US$30.000 millones.

¿Cómo habría podido Zuckerberg ofrecer servicios gratuitos y hacerse más rico cada día?

Según los entrevistados de “El dilema de las redes sociales”, el estadounidense y sus colegas jefes ejecutivos ganadinero con el tiempo.

Explican que cuantas más horas pasa un usuario conectado a sus redes sociales, más información detallada sobre hábitos, gustos y características de consumo acaba exponiendo.

Estos datos son recopilados y organizados mediante algoritmos que mapeanlos me gusta y los comentarios, analizan los tiempos de lectura y la exposición a las imágenes, y alimentan enormes servidores (algunos de ellos alojados en submarinos).

Luego, se ofrece información sobre los usuarios a los clientes, desde marcas de cosméticos y universidades hasta políticos y gobiernos, que pagan millones de dólares por mostrar productos o ideas a audiencias que estén dispuestas a participar.

Sin embargo, el engranaje solo funciona si los usuarios permanecen conectados a sus perfiles y, por lo tanto, pueden estar expuestos al máximo número de anuncios.

A menudo, según la película, eso sucede a cualquier precio.

2. Herramientas diseñadas para engancharnos y manipularnos

Tristan Harris
Tristan Harris dice que las redes entrenan a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Una de las voces principales de la película es Tristan Harris, un exingeniero de Google que trató de advertir a sus colegas sobre el riesgo de adicción a los usuarios, y dice que fue ignorado.

En “El dilema de la redes sociales”, describe las herramientas que se crean para mantener a los usuarios “distraídos” mientras los anunciantes ganan dinero.

Una de las más claras sería el desplazamiento automático, una estrategia desarrollada para que la experiencia de red no tenga fin y el usuario permanezca conectado.

Las notificaciones, a su vez, se describen como una de las herramientas más eficaces para atraer a los que están fuera y mantener a los que ya están conectados.

La dinámica de “me gusta” y comentarios con elogios o críticas se estimularía para manipular y hacer dependientes a los usuarios, según los entrevistados.

En palabras de Harris, las redes capacitarían a “toda una generación de individuos que, cuando se sienten incómodos, solos o asustados, recurren a ‘chupetes digitales’ para calmarse”.

Estos “chupetes” son las validaciones recibidas por elogios, y aportan un sentimiento de felicidad o logro a los usuarios, según él.

“Eso va atrofiando nuestra capacidad de afrontar las cosas”, advierte el especialista.

3. Falsas recompensas

Mark Zuckerberg
En agosto, según Bloomberg, la fortuna de Mark Zuckerberg superó los US$100.000 millones.

Los profesionales detrás de las redes sociales trabajan, según la película, construyendo puentes entre la psicología y la tecnología.

Además de Harris, “El dilema de las redes sociales” presenta testimonios de Aza Raskin, inventor del sistema de desplazamiento infinito utilizado por la mayoría de los sitios web, o Guillaume Chaslot, uno de los desarrolladores del algoritmo que recomienda videos en YouTube.

Dirigida por el estadounidense Jeff Orlowski, ganador de un Emmy y nominado a un Oscar en 2013, la producción también entrevista a Bailey Richardson, un desarrollador que trabajó en los primeros días de Instagram, Tim Kendall, ex director de monetización de Facebook, Alex Roetter, ex vicepresidente de Ingeniería de Twitter y Justin Rosenstein, co-creador del botón “Me gusta” en Facebook.

Los entrevistados describen métodos para manipular las emociones a través de la dopamina, un neurotransmisor relacionado con el placer, la alegría y el bienestar.

Mediante sistemas de “recompensa inmediata”, como los “me gusta” o los comentarios positivos, las redes sociales habrían creado métodos de navegación capaces de estimular la circulación de la dopamina a niveles sin precedentes.

Así, a medida que cada validación recibida en línea genera nuevos impulsos artificiales de dopamina, las redes mantienen conectada a una legión de usuarios cada vez más solitarios y necesitados.

4. Seguridad x Inseguridad

El psicólogo social Jonathan Haidt dice en la película que las redes están directamente relacionadas con el aumento de casos de depresión y ansiedad, especialmente entre niños y adolescentes.

En el filme, esto se ilustra con el caso de una niña que cae en depresión después de recibir una crítica sobre una característica física.

La tendencia se refleja en las cifras de suicidios de niños registradas en los últimos años.

En Estados Unidos, según datos oficiales, el suicidio se ha convertido en la segunda causa de muerte entre los niños en edad escolary los jóvenes (de 12 a 18 años), por detrás de los accidentes.

Las muertes de niñas de 15 a 19 años por suicidio alcanzaron un récord en 40 años y se duplicaron entre 2007 y 2015, con 5,1 casos por cada 100.000 habitantes.

El fenómeno también afecta a los niños y adolescentes del sexo masculino, cuyas muertes aún ocurren en mayor número, pero están creciendo a un ritmo más lento: 30% en el mismo período (hay 14,2 casos por cada 100 mil).

Según el documental, este escenario no es resultado del uso irresponsable de las redes sociales, sino de la forma irresponsable en la que las redes tratan a sus usuarios.

celular
El tiempo que pasas usando las redes sociales es muy valioso para las empresas.

5. Las noticias falsas se propagan 6 veces más rápido que las verdaderas

La frase aparece como una cita de un estudio publicado en 2018 por el nstituto Tecnológico de Massachusetts (MIT, por sus siglas en inglés), en Estados Unidos.

Según el documental, las noticias falsas tienen un alcance ampliado en las redes gracias a la “paranoia” de mantener a los usuarios expuestos a los anuncios.

“Creamos un sistema que privilegia la información falsa (…) porque la información falsa rinde más dinero a las empresas que la verdad”, dice uno de los entrevistados.

Completa, es una de las frases de la película que se ha viralizado en las últimas semanas:

“La verdad es aburrida”.

Consejos para protegerse

a) Las notificaciones, según el filme, serían la principal herramienta de manipulación en las redes. La sugerencia de los entrevistados es deshabilitarlas, para acceder la red social cuando uno lo desee, y no al revés.

b) No embarcarse en las recomendaciones de videos o contenidos sin reflexionar. Preferiblemente, haz las búsquedas tú mismo de lo que te interesa. Las referencias suelen seguir una lógica diseñada para llamar a los anunciantes, y no necesariamente para informar, según el documental.

c) Sigue a personas o páginas con las que no estás de acuerdo. Así “explotas la burbuja” y te animas a profundizar en el conocimiento, a cuestionarte sobre certezas absolutas y a aprender de las diferencias, incluso si te disgustan.

d) Desconecta una hora antes de acostarse. Deja tu teléfono, tableta y computadora portátil en otra habitación y en modo avión.

e) Valora tus clics y tu tiempo. La forma en que te relacionas con una publicación vale “oro”. Así es como las redes ganan dinero, así que ten esto en cuenta antes de hacer clic en un anuncio o publicación.

https://www.bbc.com/mundo/noticias-54385775

Trencar amb el silenci: Marc Darriba, supervivent de dos suïcidis

 “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”

El nàufrag a la illa deserta ~ Lidia Salas Ros

“La primera temptativa de suïcidi em salvo perquè tinc un moment de lucidesa”, recorda en Marc Darriba (Barcelona, 1990), que ens comparteix davant un cafè americà i amb molta claredat, alguns dels episodis que ha viscut des de ben jove, quan amb 13 anys comença a patir atacs d’ansietat. Al matí li han fet una entrevista a TV3, al Planta Baixa, i a la tarda ens trobem a un bar de la Barceloneta, el barri que l’ha vist créixer. Defensa que parlar obertament d’històries com la seva és necessari, “no crec que sigui un acte de valentia, sinó un acte de responsabilitat”, però remarca que s’ha de fer de forma responsable, aquí, “no tot s’hi val”.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, al món cada any moren per suïcidi 700.000 persones, el que equival a una persona cada 40 segons, sent aquesta la principal causa de mort no natural arreu del planeta. Però, agafem la lupa, perquè en el conjunt de l’estat espanyol són gairebé 11 el nombre de persones que es treuen la vida a diari, conformant un total de 3.941 persones que l’any 2020 es van suïcidar. Unes dades alarmants també a Catalunya, on el mateix any van morir 556 persones; 414 homes i 142 dones segons dades de l’Idescat. Unes xifres que posen en relleu la necessitat de conèixer i visibilitzar testimonis que, com en Marc, amb ajuda, han aconseguit enfortir-se’n i seguir endavant.

“Tothom sabia que era gai menys jo”. Un fet que el va condicionar de tal forma que havia de demostrar i esforçar-se perquè la resta de facetes visibles fossin el millor possible, explica. Necessitava l’aprovació externa, s’exigia molta pressió i era molt perfeccionista, fins a tal punt que sentia que els resultats no estaven bé si no treia excel·lents. Es focalitzava en els estudis fins a creure’s que el seu rol a la vida era ser intel·ligent i, quan es mostrava tal com és, li deixaven anar que era femení, com si això fos un insult. “Sempre hi havia algú que em tornava a posar al meu lloc, i així et configures la teva identitat, a partir del que els altres no aproven”.  

El primer cop que pateix un atac d’angoixa és a segon de l’ESO. “Sentia que no podia estar atent a la professora, el cap em va col·lapsar, no em podia moure, plorava, se’m tancaven els ulls i se m’agarrotaven les mans”. La tutora li va dir a la seva mare: ‘el teu fill no és feliç’. En aquell moment, com que els atacs que patia eren puntuals, ningú li va parar atenció, tothom creia que ja li passaria en sortir de l’armari, però no va ser així. Els atacs d’ansietat es van repetint, tot i trobar una via d’escapament al grup de teatre de l’institut, “un indret on no era del tot jo, però si que podia mostrar-me molt més com era en realitat”.  

Marc Darriba   G.M. (2)

De l’institut va fer el salt a la universitat, on va començar a estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i va copsar un ambient molt competitiu que no el va ajudar gens. “Recordo un dia que vaig tenir una crisi molt forta d’angoixa que va acabar amb vòmits al lavabo fins que una companya em va acompanyar a casa”. Anys més tard, al tercer curs, va decidir marxar a Letònia d’Erasmus, “una experiència alliberadora malgrat allà, les persones LGTBIQ+ ho tenen molt difícil”. Una estada que el va ajudar a decidir-se que quan tornés a casa, a Barcelona, s’acabarien els armaris i que no es tornaria a amagar de res més. Amb el retorn, molt esperat, en Marc creia que posaria fi al seu estat d’angoixa i ansietat puntuals, però tampoc va ser així. “Hi havia interruptors de l’estrès, moments en què jo em sentia inferior a la resta del meu entorn on m’havia d’esforçar el doble i, aquest esforç addicional, m’acabava fent explotar”.

La falta de referents, l’estigma i el tabú entorn la salut mental

“Qui patia atacs d’ansietat a la tele? Primer de tot eren dones, persones fràgils, de caràcter feble, en qui no es pot confiar i, a sobre, invisibilitzades”. En Marc no volia ser així, per això ho amagava i ho ocultava a la resta del seu entorn. “Em pensava que no em mereixia les coses bones que em passaven”, i és en aquest punt que acaba la carrera i comença el màster. Amb 22 anys pateix la crisi d’angoixa més forta fins al moment, amb arrítmies que el fan acabar a urgències. “Era un moment en què li detecten un càncer a la mare, cursava el màster i estava al càrrec de la iaia que patia Alzheimer”. La recuperació la recorda lenta, es notava feble, estava medicat i va demanar pròrrogues a les entregues de treballs a la universitat. En acabar el màster, no va obtenir la beca pel doctorat, així que va començar a treballar en un departament aliè al seu, en un entorn força nociu que no el feia acabar de trobar el seu lloc. “Als 27 anys vivia en un estat d’angoixa constant, no dormia pensant en la tesi fins que al cap de 3 mesos, vaig petar de nou”. En Marc va col·lapsar amb una crisi molt important: “em vaig passar dos dies sencers sense poder riure ni somriure”, només tremolava, recorda.     

Per primera vegada, desesperat, demana ajuda al seu metge de capçalera, i aquest li etziba: “l’ansietat te la fas tu!”. Li recepta ansiolítics i antidepressius i cap a casa. “Els fàrmacs em van aturar el cos, però no el cervell, que em recordava que no complia amb cap dels objectius que tenia en ment”. El seu valor com a persona, equivalia al que feia i és en aquest punt, és quan van tenir lloc les dues temptatives de suïcidi, el 2018. “Ho vaig planificar de tal forma que no hi hagués ningú al meu voltant, van ser amb un interval de temps de tres mesos i, per sort, no vaig ingressar en cap de les dues ocasions”. De la primera, recorda salvar-se per un moment de lucidesa que li permet fer-se enrere, de la segona, acaba trucat al telèfon de l’esperança, que el van saber escoltar i atendre. Li pregunto que li passava pel cap en aquell moment i es queda en silenci durant uns segons. “Em feia una vergonya terrible explicar que em trobava tan malament al meu entorn, estava terroritzat pel que poguessin pensar de mi. No ho sé. [Silenci]. Em sentia molt cansat, sol, desesperat i indefens”.

En aquest punt, torna a visitar per segon cop el metge de capçalera, i aquest, el deriva al psiquiatre amb qui encara es veu. “’Ho sento, però t’hi hauré de derivar’ em va dir, com si fos una cosa dolenta”, recorda perplex, mentre fa un glop de l’americà que té al davant i que ja deu estar fred. Gràcies al tractament que rep, guanya una estabilitat mental que li permet trobar la feina on treballa actualment, com a tele operador al RACC, una feina que combina amb el doblatge de pel·lícules. La feina li permet pagar-se un psicòleg privat -accedir a la pública, ja ho dona per perdut-. “El meu psiquiatre, l’Àlex i jo, som el meu superequip!”, diu somrient.

En Marc està diagnosticat com a TAG, Trastorn d’Angoixa Generalitzada, amb símptomes depressius al principi. L’ajuda que ha rebut i que segueix rebent li ha permès adquirir eines per sobreposar-se i aprendre a gestionar la seva veu interna, a entendre que el que li ha passat és una cosa natural que ha de poder parlar i naturalitzar.  

Parlar del suïcidi, incita el suïcidi?

Dins el món dels mitjans de comunicació, sempre s’ha dit que parlar del suïcidi incita el suïcidi quan es tracta l’estigma o el tabú que gira entorn als trastorns mentals. Per què no en parlem? “És incòmode, no agrada veure a persones que sembla que no tinguin el control sobre elles mateixes”, hi ha molts prejudicis entorn a les malalties i als trastorns mentals. Persones amb caràcter feble, amb actituds negatives o pessimistes vers la vida, apunta en Marc. “El problema és quan ens centrem en els mètodes en si, en glorificar la persona que ha decidit posar fi a la seva vida o a culpabilitzar-la”.

Com aconseguir un entorn de confiança

Un element essencial per a tothom qui pateix algun trastorn mental és disposar d’un entorn segur i estable, amb qui poder comptar. En Marc considera que falta molta informació respecte a com aquest entorn ha d’actuar. “El que li surt a la gent d’entrada és oferir solucions, quan en realitat el que hem de fer és escoltar, mostrar-nos empàtics i preguntar què necessita la persona, sense oferir-li la solució d’entrada”. Només així podrem accedir a l’afectat, oferint-li un entorn de confiança i seguretat que faran que se senti molt millor.

Tot i haver-se obert en canal davant d’una gravadora i d’un periodista que l’acaba de conèixer i que l’ha avassallat a preguntes, en Marc es considera reservat. Aixecant-nos de la taula, diu que desconnecta anant al cinema, mirant sèries, cantant a la coral o cuinant pastissos. Ara està vivint una molt bona època, però és conscient que pot recaure en qualsevol moment. “A teràpia ens preparen per a les recaigudes, estar malament és una cosa que ens pot passar a tots, tots hi estem exposats, i hem d’estar-hi preparats per detectar els símptomes i anticipar-nos a demanar ajuda”.

A Barcelona, el suïcidi és la primera causa de mortalitat en homes de 15 a 44 anys, mentre que en el cas de les dones és la segona causa per darrere del càncer de mama. Aquest 2021, davant l’alarmisme de les dades i en ple context postpandèmic, la Generalitat de Catalunya ha presentat el Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya 2021-2025 (PLAPRESC) amb uns objectius clars: reduir el 2030 la taxa de temptatives i mort per suïcidi en més d’un 15% i en un 20% els grups prioritaris i també l’estigma social. Una mort que, entre tots, podem evitar.  

https://www.elnacional.cat/ca/societat/marc-darriba-supervivent-suicidi_683450_102.html

Cercle d’influència i cercle de preocupació

Les persones proactives són funcionals i es senten bé mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa. Conèixer CP i CP ens ajuda a ser proactives.

Cercle d'influència i cercle de preocupació. Els conceptes que canvien la manera de viure.

Aprendre a distingir aquests 2 cercles i a viure allà on tenim influència canvia la vida. Tota ella. Canvia el que fem, com ens sentim, el resultat de les nostres accions, com ens veiem… tot.

Proactives o Reactives

Els conceptes de Cercle d’influència i de preocupació són de Covey. Al seu llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva distingeix entre les persones proactives que se centren en el que poden fer i les persones reactives que centren la seva energia en coses que no poden, coses fora del seu control.

Les persones proactives tenen actituds funcionals i sentiments associats al benestar mentre que les persones reactives mantenen una actitud de victimització i senten principalment culpa i ràbia.

És per això que conèixer i “dominar” aquests conceptes ens ajuda a canviar-ho tot.

Què són el Cercle d’influència i el Cercle de preocupació?

El model de Covey es basa en la idea que les persones tenim al nostre voltant dos cercles: El cercle d’influència i el cercle de preocupació.

Imatge dels cercles d’influència i preocupació de Covey

El nostre cercle d’influència inclou totes aquelles coses sobre les quals tenim influència i hi podem fer alguna cosa. L’abast d’aquest cercle, evidentment, estarà relacionat amb el nostre poder (si ets la presidenta del país, tens més influència que si ets la directora de l’AMPA d’una escola), però la idea essencial i clau d’aquest concepte és que sigui quin sigui l’abast del nostre CI (Cercle d’influència) sempre hi serà i sempre hi haurà, per tant, quelcom que podem fer per viure/resoldre una situació de la millor manera possible. Actuar de forma funcional.

El cercle d’influència a més es pot dividir en 2 zones

  • zona de control: allò que podem fer directament, com el que diem
  • zona d’influència: allò sobre el que tenim influència i hi podem aportar, però no controlem directament, per tant podem no obtenir resultats (votar per una opció d’organització política, per exemple)

Com podem connectar amb el cercle d’influència? Doncs preguntant-nos el següent: Què està a les meves mans en aquesta situació? Que puc fer-hi jo?

El nostre cercle de preocupació inclou totes aquelles coses que ens preocupen i que afecten la nostra vida (per tant desitgem que siguin d’una determinada manera) però sobre les quals no tenim influència. L’exemple que sempre explico en les sessions individuals i que és claríssim és el temps:

Si volem anar d’excursió, desitjarem que faci un bon dia, però el temps que farà està absolutament fora del nostre cercle d’influència perquè no hi ha res que puguem fer perquè plogui o faci sol.

Altres exemples de coses que estan al cercle de preocupació són: l’escalfament global, l’estat de l’economia, com condueix el cotxe del davant (penya intermitents, que és gratis posar-lo!), les actituds d’altres persones, el que pensen altres persones, el que diuen altres persones… en resum tot el que fan, pensen, senten altres persones està al cercle de preocupació.

Dedicar temps i energia al CP (cercle de preocupació) és una pèrdua de temps i el temps i l’energia un cop gastats no es poden recuperar.

Exemples de Cercles d’influència (control i influència) i preocupació Covey

La clau és centrar l’energia al CI

La clau és centrar l’energia en aquelles coses que podem fer especialment i aportar allà on podem influir, això ens permet fer canvis efectius.
Si ho fem, trobarem que el nostre cercle d’influència comença a augmentar; altres ens veuen llavors com una persona eficaç (bàsicament perquè no estem malgastant el temps i l’energia en allò que no podem fer) i això tindrà implicacions en la manera com ens veiem a nosaltres mateixes, en nostre rendiment, sentiment i evidentment en les actuacions que fem, però sobretot, la clau està en allò que deixarem de fer.

En resum: esdevenim persones proactives i això ho canvia tot.

https://www.adlitteram.blog/cercle-dinfluencia-i-cercle-de-preocupacio-els-concepte-que-canvien-la-manera-de-viure/

Agencia para la infancia de la O.N.U promueve autonomía sexual

Nueva York, 3 de septiembre (C-Fam). La agencia de N.U. para la infancia, UNICEF, rediseñando su marco estrategico para promover la autonomia sexual de los niños.

UNICEF lanzó un nuevo «Marco de resultados» (“Results Framework”) para seguir el progreso de su trabajo general del pasado mes. Este incluye tres indicadores para «salud sexual y reproductiva» que mide la capacidad de niños y adolescentes para tomar decisiones sobre esas materias sin el consentimiento parental.

Añadir salud e información sexual para la infancia al trabajo de la UNICEF incrementaría drásticamente la disponibilidad de fondos y recursos humanos para las agencias de la ONU que promueven su controvertida agenda sobre salud y reproducción.

El documento interno de UNICEF lanzado el pasado mes es parte de un trabajo en curso del Comité ejecutivo de la agencia para adoptar un nuevo plan estratégico este mes. Ello incluye un detallado juego de indicadores para planificar y medir los progresos en las metas de la agencia.

Los indicadores medirían la capacidad de los adolescentes de tomar decisiones autónomas sobre su sexualidad y la presencia de servicios de educación sexual y de salud para niños en las escuelas.

Bajo el nuevo plan, UNICEF mediría la «proporción de mujeres de 15 a 19 años que toman sus propias informadas decisiones relativas a sus relaciones sexuales, uso de contraceptivos y cuidados de salud reproductivas» así como del «numero de países que integran prioridades de salud de los adolescentes incluyendo salud sexual y reproductiva, en los servicios primarios de salud o en las escuelas o plataformas digitales».

Ambos indicadores ya son seguidos por otra agencias de la ONU incluyendo UN Women y UN Population Fund(UNFPA), que miran por la presencia de « educación sexual completa» en el programa escolar como una medida de progreso.

Estas agencias están actualmente promoviendo y desarrollando aplicaciones mediáticas para entregar directamente a los niños la educación sexual en sus dispositivos digitales de una manera confidencial que minaría la supervisión parental de este area de la vida de los niños.

La OMS y UNICEF son las agencias más respetadas en el mundo | Noticias ONU

UNICEF, con un presupuesto anual de 7.000 millones de dólares, es una agencia mucho mayor con un alcance que ni la UN Women ni la UNFPA, cuyos presupuestos en estos años han caído a menos de 1.000 millones de dólares anuales. Su amplia cartera incluye hacer disponibles las vacunas a las regiones mas pobres del mundo y satisfacer la falta de acceso al agua y al saneamiento, que es responsable de la muerte de cerca de 500.000 niños cada año.

El nuevo marco de UNICEF también añade un indicador para «intervenciones en salud infantil, reproductiva, maternal y del recién nacido». Este indicador fue desarrollado por la Organización Mundial de la Salud(OMS) para añadir «salud reproductiva» como parte de lo que se consideran servicios esenciales de salud a propósito de la cobertura universal de la salud, un creciente foco de las políticas globales de salud.

La OMS estima el costo de alcanzar los objetivos sanitarios mundiales de  aquí a 2030 | Consenso Salud

El componente de salud reproductiva del indicador se mide por la OMS atendiendo a las «necesidad de planificación familiar satisfecha con métodos modernos». Este indicador también duplica el trabajo del UNFPA que promueve el uso de anticonceptivos en mujeres que no quieren usar anticonceptivos por razones de salud, religiosas u otras.

El plan estratégico trazado considerado añade salud reproductiva y sexual al plan de trabajo de la agencia por primera vez en su historia tal como informó Friday Fax el mes pasado. El marco de resultados detalla aún más el tipo de trabajo que se espera que la agencia lleve a cabo bajo la rúbrica de salud sexual y reproductiva.

Entre las delegaciones de la junta ejecutiva de UNICEF que tradicionalmente se oponen a las políticas sociales controvertidas se encuentran Djibouti y Camerún de la región africana, Pakistán y Bangladesh de Asia y la Federación Rusa.

Hospitalizado por una grave adicción al videojuego Fortnite

Los síntomas incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales, inflexibilidad personal persistente y escaso interés por su entorno

Un equipo del Hospital Provincial de Castellón, la Universitat Jaume I y el Hospital General Universitario ha publicado el primer caso clínico en el mundo de un menor que tuvo que ser hospitalizado durante dos meses por el abuso de videojuegos al presentar una grave adicción comportamental a Fortnite.

Los síntomas que han llevado a la decisión de hospitalizar al paciente, un adolescente de la provincia de Castellón con grave adicción comportamental al videojuego de Fortnite, incluían aislamiento en domicilio, rechazo a interacciones sociales con negación a acudir a servicios sanitarios, inflexibilidad personal persistente, escaso interés por su entorno y muy selectivo en sus gustos y con actividades restrictivas.

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210914/7720341/un-menor-hospitalizado-2-meses-por-una-grave-adiccion-al-videojuego-fortnite-pmv.html#foto-2

crear relaciones más sanas y conscientes: De tóxicas a maestras

Co-crear relaciones conscientes y sanas es posible. Son relaciones sabias y plenas que se generan desde el amor, más allá de los egos, legitimando al otro a partir de la propia auto-legitimación, en la armonía de la libertad para Ser.

Las relaciones interpersonales son lo más significativo para los humanos
Como seres sociales e interdependientes que somos, ha sido a través del vínculo amoroso con un Otro lo que nos ha hecho sobrevivir, ha formado nuestra forma de ver el mundo y nuestra manera de estar en él desde nuestro ego.
Nuestra vida emocional gira entorno a lo relacional.
Qué buscamos en los Otros
En los otros buscamos el amor, la aprobación, el refugio, el reconocimiento, la seguridad, la valoración…, si lo obtenemos nos sentimos bien y felices, pero si nos vemos en el espejo del rechazo, de la incapacidad, de la falta de importancia, de la desaprobación… conectamos con nuestra herida, la herida producida originalmente por este Otro significativo y que llevamos al resto de nuestras relaciones, empezando por la relación con nosotros mismos.
Las relaciones interpersonales son poderosas, no nos dejan indiferentes, porque en ellas proyectamos nuestros deseos, miedos, expectativas, necesidades, ideales, anhelos… dejamos en manos del otro nuestra vulnerabilidad esperando que la cuide, cuando en realidad es nuestra responsabilidad cuidar de ella.

Entramos en luchas de poder, en decepcionar o ser decepcionados, en chantajes emocionales, en idealizaciones, en co-dependencias, en definitiva, en enredos fruto de los egos que, ante el poder concedido al otro, despliega todos sus recursos para obtener de él aquello que necesita.

El poder de la transformación “de tóxicas a maestras”

Y de este modo nos aparecen como relaciones tóxicas, que nos dañan, que tememos, que nos descentran, nos roban la energía o nos desgastan y rompen.

Conscientes de que sólo nosotros mismos podemos hacernos felices, sólo nosotros podemos sanar nuestra herida, sea de muerte/auto-afirmación, de vida/auto-confianza o de amor/auto-estima, aceptándonos aquí y ahora, en cada momento de nuestro proceso de ser, desde la humildad, el amor y la compasión.
Conscientes de nuestra humanidad, de que somos seres limitados y vulnerables que apenas podemos conocer nada y estamos atrapados en nuestras mentes.
Conscientes de nuestra grandeza, del potencial inmenso que puede abrirse ante nosotros cuando reconectamos con nuestro ser esencial y nuestra sabiduría.
Por eso, no existen las relaciones tóxicas, aunque nos puedan resultar tóxicas porque no sabemos aún como manejarlas, en realidad todas las relaciones son maestras, depende de cada uno leer con sabiduría lo que la relación trae como aprendizaje.
Por eso, las relaciones más poderosas, con más potencial para la transformación evolutiva, son aquellas tocan nuestra herida, esas son las que más nos pueden impulsar a crecer, a ser resilientes y como expliqué en el artículo “Ser feliz, un viaje alquímico del ego al ser esencial”, nos confrontan con la responsabilidad para sanar nuestra herida y co-crear relaciones más sanas, vivir en armonía con nosotros mismos, con el otro y con nuestro entorno.

Cómo co-crear relaciones interpersonales más sanas
En primer lugar tomando consciencia de nuestras proyecciones para no dejarnos llevar por ellas y tomar, como decíamos, responsabilidad en gestionarlo, y eso significa, en sanar nuestra herida, la mirada distorsionada y desde la carencia que tenemos de nosotros mismos.
Al mismo tiempo que tomamos consciencia de la autoimagen que necesitamos sostener para no percibirnos desde ahí, es decir, como nos protegemos desde el ego y lo problemático que nos acaba resultando, ser más auténticos.

Te propongo hacer este ejercicio, siguiendo el orden de la numeración de los cuadrantes.

Co-crear relaciones conscientes y sanas ejercicio parte 1

Descubre ahora lo que cada cuadrante representa:

La forma de salir de esta mirada sesgada y conflictiva es siempre desde el amor, mantenernos en contacto con el corazón.
No importa lo mucho que sientas que te haya dañado la vida, no encierres tu sensibilidad, sólo aprende a cuidar de tu niño interior y ámate, transforma tu dolor en plenitud de Ser.