El 54% de les persones enquestades van creure que GPT-4 era un ésser humà mitjançant el test de Turing
Les IA superen el test de Turing. Recentment, la versió GPT-4 de ChatGPT, ja ha superat el conegut com a test de Turing. És a dir, podia interpretar-se que era un humà en relacionar-s’hi. Per aconseguir aquesta fita, hi van participar 500 persones de les quals el 54% va creure que GPT-4 era humà en interactuar durant 5 minuts amb quatre agents: un humà i tres IA. Les informacions afirmaven que no es creia que ChatGPT pogués superar-ho afegint els riscos que comportava que les IA poguessin suplantar els humans no només en activitats laborals sinó també en interaccions humanes tant en aspectes positius i negatius com estafes o suplantació de personalitat, alguns fins i tot es preguntaven quant faltava perquè les IA adquirissin consciència pròpia.
En què consisteix el test de Turing?
D’aquesta manera, el fet significa que estem interactuant amb la intel·ligència artificial (IA) en línia no només més que mai, sinó més del que ens adonem, de manera que els investigadors van demanar a la gent que converses amb quatre agents, inclòs un humà i tres tipus diferents de models d’IA, per veure si podien dir-ho. La “prova de Turing”, proposada per primera vegada com “el joc d’imitació” pel científic informàtic Alan Turing l’any 1950, jutja si la capacitat d’una màquina per mostrar intel·ligència no es pot distingir d’una persona. Perquè una màquina superi la prova de Turing, ha de ser capaç de parlar amb algú i enganyar-lo perquè pensi que és humà. Els científics van decidir replicar aquesta prova demanant a 500 persones que parlessin amb quatre enquestats, inclòs un humà i el programa d’IA dels anys 60 ELIZA, així com GPT-3.5 i GPT-4, l’IA que impulsa ChatGPT. Les converses van durar cinc minuts, després dels quals els participants havien de dir si creien que parlaven amb un humà o amb una IA. En l’estudi, els científics van trobar que els participants consideraven que GPT-4 era humà el 54% del temps.
Diferències amb els humans
Però això ens porta a preguntar: superar el test de Turing significa que també ChatGPT supera o arriba a la intel·ligència humana? Segons l’enginyer i científic, Antoni Garrell, conclou que aquests dos aspectes no són el mateix: “Quan vaig llegir la notícia, vaig recordar que fa 10 anys, sense que se li prestés gaire atenció, un bot conversacional anomenat Eugene Goostman que simulava ser un nen de 13 anys, havia superat el Test de Turing en convèncer el 33% dels participants que era humà. Des de llavors, molts han estat els avenços de les IA per l’augment de la capacitat de procés dels ordinadors i els milers de milions invertits en desenvolupar les IA. Per això, la notícia no em va causar sorpresa ni em preocupo en excés, atenent que el test no avalua allò que entenem per intel·ligència humana, se centra en procés i memòria i en això les màquines ens guanyen, però la intel·ligència humana és molt més ja que incorpora també la capacitat empàtica, creativa o emocional”.
Per tot plegat, Garrell conclou que “les IA superen els humans en tasques que requereixen processament lògic, anàlisi de dades i presa de decisions objectives en base a informacions, en realitzar, gran velocitat, càlculs complexos i emmagatzemar i recuperar informacions. Però la intel·ligència humana és més que un procés racional i lògic. La nostra ment ens fa possible ser creatius sense basar-nos en patrons preexistents, per això podem generar idees originals, innovar i crear. Som intuïtius gràcies a experiències prèvies i emocions, comprenem i responem a les emocions i necessitats dels altres creant connexions socials significatives, a més ens adaptem a situacions noves i desconegudes ràpidament i tenim consciència i ètica que ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos i els nostres actes actuant èticament . Tot això molt lluny de les capacitats actuals de les IA”.
Después de años de progresiva aceptación de la ideología de género, hasta llegar a un punto en que numerosas mujeres se sienten incómodas y discriminadas, el Reino Unido ha empezado no sólo a poner el freno sino incluso a dar marcha atrás. El último ejemplo es que la sanidad pública británica va a reformar su constitución para afirmar que “el sexo es una cuestión biológica”.
Entre los cambios que se están considerando figura prohibir que las mujeres transgénero y las personas no binarias sean pacientes en salas de hospital sólo femeninas, y el reconocimiento del derecho de las mujeres a solicitar médicos de su mismo sexo para cuestiones ginecológicas.
Sex matters, inspirado en el #BlackLivesMatter y en el nombre de una oenegé de derechos humanos dedicada a clarificar la ley en cuestiones de sexo, política y lenguaje, es el nuevo eslogan en lo relativo a la identidad de género, según ha proclamado la ministra de Sanidad del gobierno conservador, Victoria Atkins.
Tras alcanzar su cenit, tanto Inglaterra como Escocia han emprendido un retroceso en lo relativo a la facilidad para que los niños y adolescentes cambien de sexo, en la utilización de pronombres y adjetivos diferentes (o no existentes) para referirse o dirigirse a las personas no binarias, y en los objetivos medioambientales de reducción de la huella de carbono. Lo primero, por la oposición de un amplio sector de la ciudadanía que piensa que se ha perdido el sentido común y distorsionado el lenguaje, y el absurdo de que muchos políticos no se atrevan a responder a la pregunta de qué es una mujer, y si puede tener un pene. Lo segundo, por el coste.
Una ley trans bastante parecida a la española ha sido un motivo importante en la caída del primer ministro escocés Humza Yousaf, y en el descenso de la popularidad del SNP (Partido Nacional de Escocia, independentista), al no haber entendido la enorme oposición que la facilidad para que los niños y adolescentes cambien de sexo generaba en la opinión pública, y no sólo entre los votantes conservadores. La escritora J.K Rowling, autora de la serie de Harry Potter, lleva años siendo víctima de una campaña de acoso en las redes por parte del colectivo más radical en la defensa de la ideología de género, y denuncia la radicalización de los círculos intelectuales y académicos.
El llamado “informe Cass” ha significado un punto de inflexión al sugerir que a los niños y adolescentes británicos se les estaban prescribiendo bloqueadores de pubertad con demasiada facilidad, y recomendar que sólo se haga en el transcurso de ensayos clínicos convenientemente supervisados. Su autora critica que procesos de cambio de sexo comiencen sin un análisis de posibles problemas neurológicos subyacentes como el autismo, o de depresiones.
La neurología y la sicología ha ido poniendo fin al debate sobre si realmente los hombres son de Marte y las mujeres de Venus, o más bien las diferencias son tan mínimas que hay que apostar por la igualdad entre los géneros sin variedades específicas; esto es, por el sexo opcional. También se está esclareciendo otro debate, menos enconado que el anterior, sobre las causas de las diferencias. Algunos afirmaban que hombres y mujeres han desarrollado distintas personalidades en la evolución de la humanidad simplemente porque han debido enfrentarse a distintos problemas de adaptación: ellos a buscar alimento y ellas a cuidar de la prole, por lo que un cambio de roles anularía las diferencias.
En menos de dos años se han dado importantes pasos hacia una más profunda comprensión de qué es genético y qué es cultural en la elaboración del cerebro de cada persona a lo largo de la vida. La balanza se ha inclinado hacia una firme interacción entre naturaleza y crianza. El funcionamiento del cerebro hace posible que lo biológico se convierta en autobiográfico, sobre una base genética heredada. Y el sexo es un componente esencial de la base genética.
Hombres y mujeres tienen distintas estrategias cerebrales que permiten dos modos diferentes de percibir la realidad, de razonar y de procesar las emociones.
Distintas conexiones En el más amplio estudio sobre el tema, publicado en la prestigiosa revista Proceedings of The National Academy of Sciences (1), el equipo dirigido por Ragini Verma de la Universidad de Pennsylvania muestra que el cableado entre las neuronas tiene un trazado diverso según los sexos: los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios. Sorprendentemente, además, en el cerebelo el trazado de los cables se establece en sentido contrario: más conexiones entre ambos lados en los hombres y más en las mujeres dentro de ambos lados.
Este equipo de científicos ha analizado, por una técnica de resonancia magnética que visualiza las direcciones de los cables, el trazado en el cerebro de 949 personas de ambos sexos y de edades entre los 8 y los 22 años. Con ello, han observado cómo se establece el cableado antes y durante la adolescencia, etapa en la que madura el cerebro y se trazan los cables.
El cerebro humano es la estructura más compleja y más ordenada de la naturaleza. No está nunca ni encendido ni apagado por completo, sino que en cada vivencia, situación, recuerdo, se sincroniza la activación con el silenciamiento de regiones concretas.
A diferencia de cualquier otro órgano, no funciona como un todo, ni está nunca terminado. Sobre la base del patrimonio genético que cada uno hereda, y sobre el propio sexo, la crianza y las experiencias propias van dejando huella y haciendo que cambie continuamente, afianzando unas conexiones y debilitando otras.
Los hombres tienen más conexiones dentro de cada hemisferio, mientras que los cerebros de las mujeres interconectan más los dos hemisferios
La arquitectura funcional del cerebro de mujer y del cerebro de varón Hace un mes se publicaba que los genes se expresan en todo el cerebro de forma diferente en hombres y mujeres (2), lo que era esperable puesto que cada neurona tienen una u otra de la dotación cromosómica que determina el sexo, XX en la mujer y XY en el varón. Esa diferencia origina, por ejemplo, que en la superficie de las neuronas de unas áreas aparecen receptores de hormonas femeninas o masculinas; de esta forma, por el impulso de las hormonas sexuales, unas áreas tendrán un tamaño diferente en el cerebro femenino y en el masculino.
Así, la región del lóbulo temporal que procesa el lenguaje es mayor en las mujeres y se localiza en ambos hemisferios, lo que les facilita expresar verbalmente sus emociones. En los hombres, en cambio, la corteza parietal que interviene en la percepción del espacio es de mayor tamaño que en las mujeres, lo que les permite ser más rápidos al procesar y calcular “en frío”.
Por la acción genética y hormonal, trazado el mapa de las regiones cerebrales, se definen los circuitos neuronales innatos específicos de cada sexo.
Con la pubertad comienza una onda de maduración del cerebro de la nuca a la frente, que se prolonga hasta el final de la adolescencia. Lo hace al ritmo de las hormonas de forma lineal en los chicos y cíclica en las chicas.
El trabajo que comentamos muestra por primera vez las fibras de un cerebro con patrón masculino (en azul), a lo largo de los dos hemisferios, y femenino (en tostado) entre los dos hemisferios, al acabar la adolescencia. Para cada persona ese patrón general según el sexo y según sus predisposiciones heredadas, se matiza e incluso modifica con las vivencias, experiencias, relaciones con los demás, etc.
Los cerebros masculinos tienen más conexiones dentro de cada hemisferio (líneas azules). Los cerebros femeninos tienen más conexiones entre los dos hemisferios (líneas tostadas).
Estereotipos y realidades Las mujeres realizan mejor por término medio unas tareas y los hombres otras. La base neural es obvia. Pero todas las capacidades son riqueza humana y el equilibrio es tarea de cada uno.
Algunos estereotipos son engañosos y se convierten en prejuicios. Así, se ha considerado, a veces, que las mujeres son menos racionales o menos inteligentes que los hombres y que ellos carecen de sensibilidad. Pero las inteligencias son múltiples y cada uno tiene el combinado de ellas que le toca en herencia, y desarrolla mejor o peor unas u otras.
Aparte de las diferencias de acceso a la cultura de tiempos pasados, los hombres sí están mejor capacitados para un conocimiento discursivo y analítico y dar soluciones lineales y directas a los problemas, precisamente por la gran conexión en el hemisferio izquierdo entre las áreas de la percepción localizadas más en la nuca y las áreas de cognición y ejecutivas, que coordinan acciones, en el lóbulo frontal. Mientras que en las mujeres, por la mayor conexión entre el hemisferio izquierdo y el derecho, que procesa el conocimiento emocional, intuitivo y global, la unión entre lo cognitivo y lo emocional es más intensa.
Dos tipos de estrategias cerebrales Son dos tipos de estrategias cerebrales que permiten dos modos humanos diferentes de ser, de percibir la realidad, de relacionarse con los demás, de razonar y de procesar las emociones y también de ser afectados. Estrategias que tienen sentido en la diferente relación de la maternidad y la paternidad con la vida naciente.
Las mujeres, por la estrategia de fuera hacia dentro, tienen de forma natural gran habilidad para las tareas cognitivas que requieran un entorno emocional o afectivo, donde la lógica se aúna con la intuición. Por lo mismo, presentan una mayor vulnerabilidad emocional.
La estrategia típicamente masculina tiene el punto de mira de dentro hacia fuera. La región denominada amígdala cerebral en el hemisferio derecho conecta con intensidad con las estructuras de ese lado. De ahí que procese toda información que suscite emociones fuertes con gran descarga de adrenalina. Esto, entre otros efectos, ayuda a vencer el miedo, facilita las tareas defensivas o protectoras de la paternidad, pero también puede desembocar en una mayor agresividad,.
La medicina moderna no puede permitirse el lujo de ignorar estas diferencias en las raíces de los trastornos neurológicos. Tampoco la sociedad debería hacerlo para poder distinguir entre los roles naturales y los estereotipos.
Las neuronas son células muy diferenciadas que tras la vida embrionaria no vuelven a dividirse más, aunque pueden experimentar cambios de volumen y de complejidad estructural.
Recientemente los científicos han comenzado a trazar el mapa de los genes que se expresan en las diferentes áreas y subáreas del cerebro y que se corresponden con las funciones que desde hace tiempo se asignan a esas zonas.
Cada neurona ocupa un sitio fijo; están donde están en cada uno de los dos hemisferios y en una u otra de las tres capas cerebrales. Y, cada neurona es como es por los genes que expresa dependiendo del lugar que ocupa.
Los circuitos cerebrales por los que fluye la información se establecen cuando neuronas cercanas o distantes entre sí interaccionan en un momento dado. Los circuitos conectan unos con otros en los llamados nodos. Éstos a su vez se concentran en puntos nodales que integran información y facilitan el tráfico en las redes que conectan diferentes regiones. Así se procesan recuerdos, emociones, empatías o deseos, que aúnan actividades de diversos circuitos con tareas concretas.
A lo largo del año 2013 han ido apareciendo los mapas de los nodos y sus puntos de concentración en el cerebro de la vida fetal y adulta.
Estos puntos de concentración de nodos se construyen paso a paso y de forma ordenada con el tiempo. A su vez, la vida de cada uno genera cambios persistentes en los patrones de las conexiones neuronales de su cerebro. Una conducta competitiva, la influencia del medio, la educación, o una emoción pueden reorganizar los circuitos. Esta plasticidad cerebral hace que no haya dos individuos que posean la misma configuración exacta de conexiones.
Con la maduración del cerebro, los axones de las neuronas se protegen de una vaina de mielina que permite una gran velocidad de la transmisión de la información. Estos, a su vez, se reúnen en paralelo formando fibras y estas en fascículos.
Dos grandes fascículos longitudinales conectan la nuca con la frente en ambos hemisferios y uno trasversal conecta los dos.
Las fibras nerviosas no están aisladas, ni enmarañadas como un ovillo, sino que se organizan como una rejilla tridimensional de cables eléctricos.
Natalia López Moratalla es Catedrática de Bioquimica de la Universidad de Navarra
__________________________
Notas
(1) Ingalhalikar M, Smith A, Parker D, Satterthwaite TD, Elliott MA, Ruparel K, Hakonarson H, Gurb RE, Gurb RC, Verma R. Sex differences in the structural connectome of the human brain. Proc. Nat. Acad.Sci. www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1316909110.
(2) Trabzuni D, Ramasamy A, Imran S, Walker R, Smith C, Weale ME, Hardy J, Ryten M, & North American Brain Expression Consortium. “Widespread sex differences in gene expression and splicing in the adult human brain”. Nature Communications | 4:2771 | DOI: 10.1038/ncomms3771.
Varón, adolescente y adulto joven, perfil del paciente afectado por el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social | Hospital Quirón Salud Torrevieja
El síndrome de Hikikomori o aislamiento social es un trastorno psicológico en el que las personas afectadas tienden a recluirse en su habitación y evitar el contacto social de todo tipo sustituyendo en muchos casos, las relaciones sociales en persona por relaciones virtualesy aunque afecta tanto a hombres como a mujeres,puede manifestarse a cualquier edad, existe una tasa de incidencia mucho más marcada en el caso de los varones y en personas jóvenes, especialmente en adolescentes y jóvenes adultos, tal y como ha declarado la psicóloga Victoria Melénguez, experta en psicología juvenil del Hospital Quirón Salud Torrevieja.
Como casi todos los procesos que afectan a los seres humanos el origen suele ser multifactorial. Como explica la psicóloga de Quirónsalud Torrevieja “diversos factores de riesgo se unen para acabar provocando este complejo y moderno síndrome. Pueden influir factores del entorno social o familiar, a veces puede ser demasiada presión/exigencia y enfoque en los estudios, conflictos familiares; propios de la persona timidez; emocionales como ansiedad, depresión; haber sufrido bullying, rechazo social, o un acontecimiento traumático, etc.”.
Síntomas que presenta una persona que sufre el Síndrome de Hikikomori o aislamiento social
La doctora Meléndez destaca los siguientes comportamientos característicos en las personas que sufren el síndrome de aislamiento social:
Aislamiento social que les lleva habitualmente a permanecer la mayor parte del tiempo en casa y en su habitación o incluso a encerrarse con llave dentro de ella.
Rechazo de acudir a cualquier actividad laboral, académica o social.
Baja autoestima y personalidad depresiva.
Insomnio y horarios alterados, que les hacen ser más activos durante la noche.
Abandono del cuidado personal y de hábitos saludables como hacer ejercicio o comer de forma saludable.
Utilizar medios digitales como sustituto de la vida social.
Tener dificultad para expresarse verbalmente.
Experimentar conductas violentas o desproporcionadas cuando se les cuestiona.
Terapias más adecuadas para el aislamiento social
El abordaje de tratamiento deberá ser multidisciplinar, en estos casos el tratamiento psicológico, las terapias de grupo y talleres de habilidades sociales son muy adecuados. “La base”, explica la especialista, “consistirá en volver a integrar a la persona en la vida social, laboral o académica y al mismo tiempo romper el aislamiento, para ello se requerirá en ocasiones tanto de terapia psicológica, como de apoyo familiar e incluso tratamiento farmacológico parar educir los síntomas asociados sobre todo a la ansiedad social”.
A nivel familiar y de parte del entorno más cercano es dosificar las pantallas y realizar actividades reales como ir al parque, repartir las tareas del hogar, hacer excursiones al campo, actividades extraescolares, etc.
Ricard Ustrell entrevista el catedràtic de Farmacologia Joan-Ramon Laporte arran de la publicació del seu llibre “Crònica d’una societat intoxicada”.
El doctor Laporte denuncia que s’ha deixat el control de la sanitat en mans de les farmacèutiques i que es mediquen símptomes que no són malalties, com el colesterol. En aquest cas, fins i tot assegura que el colesterol és bo per a la salut, sobretot en la gent més gran de 65 anys.
Laporte afirma que, en el camp de la salut, l’Organització Mundial del Comerç té més poder que l’OMS i que les patents farmacèutiques són un atemptat als drets humans.
El psicòleg i investigador Daniel Kahneman mor a 90 anys
Daniel Kahneman, psicòleg i premi Nobel d’economia, ha mort a 90 anys. La seva recerca en la psicologia de la presa de decisions, com recorda el Financial Times, va demostrar que les persones tendim a decidir segons el nostre instint i no pas per racionalitat econòmica, com s’havia cregut fins aleshores. L’Acadèmia Sueca de les Ciències va concedir-li la distinció per “integrar raonaments de la recerca psicològica en les ciències econòmiques, especialment sobre el raonament i la presa de decisions davant la incertitud”.
El treball de Kahneman, desenvolupat sovint amb la col·laboració d’Amos Tversky, va quedar reflectit en el seu llibre Pensar ràpid, pensar a poc a poc, on classificava el pensament en dos sistemes, un de més instantani i emocional i un altre que tendeix a la lògica. Va justificar la classificació a través d’experiments que mesuraven des de la dilatació de les pupil·les fins a les reaccions emocionals.
Kahneman no creia, amb tot, que el seu treball demostrés la irracionalitat humana i preferia dir que els seus descobriments només refutaven que tenim una concepció “poc realista de la realitat”. Tampoc va descriure’s mai a si mateix com un economista, tot i que els seus descobriments van impactar sobretot en el camp de l’economia del comportament.
Kahneman va néixer a Tel-Aviv el 1934, però es va criar a França. Va tornar al mandat britànic de Palestina quan el seu pare, el cap de recerca d’una empresa química, va morir el 1944. Més tard, va estudiar a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, i va acabar obrint un laboratori a Jerusalem als anys 60. Allà va conèixer Tversky, amb qui va col·laborar fins a la seva mort el 1996. Kahneman va dir que la mort de Tversky va deixar “un forat que mai no es podrà omplir”.
Inspiració d’un altre Nobel Kahneman va tornar als Estats Units el 1978 i des de llavors va treballar com a professor en unes quantes universitats. El seu últim càrrec va ser el de professor de psicologia i afers públics a l’Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton.
Un dels economistes més influït per l’obra de Kahneman és Richard Thaler, que també va guanyar el Nobel d’economia el 2017. Kahneman el va descriure com “la segona amistat professional més important” de la seva vida. Thaler, que va començar a treballar amb Kahneman des dels anys 70, ha lamentat aquest dijous la seva mort a X: “Vaig tenir la sort de tenir el Danny com a millor amic i col·laborador durant dècades… Ara he de simular la seva part de les [nostres] converses, cosa que és impossible”.
Me cansé de pelear contra los celulares, contra WhatsApp y Facebook. Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla. Me cansé de estar hablando de asuntos que a mí me apasionan ante muchachos que no pueden despegar la vista de un teléfono que no cesa de recibir selfies
“Me ganaron. Me rindo. Tiro la toalla”, así son las palabras del periodista y académico uruguayo Leonardo Haberkorn, quien renunció a seguir dando clases en la universidad ORT de Montevideo en Diciembre de 2015. ¿El motivo? Estaba cansado de tener que discutir con ellos acerca del uso de teléfonos móviles en clase, de los selfies y de las actualizaciones de las redes sociales.
Haberkorn era profesor y coordinador del título de Ciencias de la Comunicación, pero en diciembre de 2015 decidió que no iba a volver a dar clases. La emotiva y sincera carta, publicada en su blog, ‘El Informante’, se convirtió en viral. Sin embargo, no solo se convirtió en un fenómeno de Internet, sino que además destapó uno de los mayores problemas a los que los profesores se deben enfrentar día a día en sus clases: los teléfonos móviles.
“Hasta hace tres o cuatro años la exhortación a dejar el teléfono de lado durante 90 minutos -aunque más no fuera para no ser maleducados- todavía tenía algún efecto. Ya no. Puede ser que sea yo, que me haya desgastado demasiado en el combate. O que esté haciendo algo mal. Pero hay algo cierto: muchos de estos chicos no tienen conciencia de lo ofensivo e hiriente que es lo que hacen.”
En su post, Haberkorn explica que se dio cuenta de que sus alumnos estaban más interesados en mirar su WhatsApp, Facebook o en hacerse selfies, que prestar atención a lo que él les decía.
Clases que sus alumnos no recuerdan, preguntas que él lanzaba en clase, apasionado, y que sus alumnos ignoraban. Haberkon recuerda cómo se sentía: “conectar a gente tan desinformada con el periodismo es complicado. Es como enseñar botánica a alguien que viene de un planeta donde no existen los vegetales”
Sin embargo, Haberkon puntualiza que no toda la culpa de esto es de los jóvenes, sino que ellos también son víctimas de toda la información que les bombardea por Internet: En La Naranja Mecánica, al protagonista le mantenían los ojos abiertos con unas pinzas, para que viera una sucesión interminable de imágenes, veloces, rápidas, violentas.”, dice, comparándolo con el inquietante éxito de Anthony Burgess. “Con la nueva generación no se necesitan las pinzas. Una sucesión interminable de imágenes de amigos sonrientes les bombardea el cerebro. El tiempo se les va en eso. Una clase se dispersaba por un video que uno le iba mostrando a otro. Pregunté de qué se trataba, con la esperanza de que sirviera como aporte o disparador de algo. Era un video en Facebook de un cachorrito de león que jugaba.”
El uso de la tecnología móvil en el aula es un tema actual de debate entre todo tipo de docentes y equipos directivos de centros educativos. A pesar de que muchos están en contra de dejar que sus alumnos utilicen estos dispositivos en clase, son muchos los centros educativos que prohíben el uso de teléfonos móviles en las clases, poco a poco se convierte en una lucha contra la realidad: la aparición de nuevos modelos en el mercado y la atracción de las generaciones jóvenes por todo aquello que es nuevo hace prácticamente imposible controlarlos todos.
Sin embargo, los hay que apuestan por permitir los teléfonos en el aula, pero para poder utilizarlos como herramientas para el aprendizaje. “Se educa en el uso no en la prohibición. Podemos decirles que no traigan el móvil, pero en la calle lo van a seguir utilizando. Prefiero enseñarles en clase antes que dar la espalda a la realidad”, aclaró Evaristo González, director del instituto Torre del Palau, en una entrevista a La Vanguardia. Desde hace cuatro años este centro cuenta con una norma para teléfonos móviles, aprobada por el claustro y el consejo escolar. Los alumnos pueden llevarlo consigo y usarlo entre clase y clase o el patio, pero en el aula debe estar en silencio y guardado en la mochila.
Habekorn, sin embargo, lo deja claro y lanza un rotundo ‘NO’ al uso de las nuevas tecnologías en clase, que hacen que se pierda la magia de la enseñanza por parte de los docentes. Él insiste en que lo intentó con las historias más fascinantes, pero no consiguió llegar a sus alumnos:
“Este año no. Caras absortas. Desinterés. Un pibe despatarrado mirando su Facebook. Todo el año estuvo igual. Llegamos a la entrevista. Leímos los fragmentos más duros e inolvidables. Silencio. Silencio. Silencio. Ellos querían que terminara la clase. Yo también.”
Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana
Sento a la ràdio que Novo Nordisk és l’empresa més valorada del 2023. La raó del seu meteòric èxit es diu Ozempic, un medicament indicat per a pacients de diabetis que té un efecte secundari: redueix la gana i, per tant, és un medicament eficient per perdre pes. Segons la informació radiofònica ja hi ha estudis que diuen que l’augment de consumidors d’Ozempic disminueix els compradors de segons quins productes alimentaris. Les accions de Coca-Cola, Pepsi i de xocolata Hershey han baixat a la borsa amb l’argument que es vendran menys productes amb molts greixos o molt sucre. Magnífic. Per altra banda, United Airlines ha publicat un informe que diu que, si cada passatger perd una mitjana de 4 kg, s’estalviarien 80 milions de dòlars l’any en combustible. Així doncs, el consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs.
El consum d’Ozempic té uns efectes directes en l’economia de les empreses. La notícia de la ràdio no esmenta quins efectes econòmics tindrà en el pressupost dels governs
Fa dècades que les administracions públiques alerten de la perillositat de l’obesitat que afecta amb més virulència a les classes socialment desfavorides. Tot i això, l’obesitat no té fronteres geogràfiques ni culturals i, avui, ja és considerada una pandèmia mundial. Els responsables de Salut Pública de cada govern destinen gran part dels recursos en aplicar polítiques que promouen un estil de vida saludable per prevenir i atenuar aquesta malaltia malgrat que no totes les obesitats són conductuals sinó que n’hi ha de genètiques, endocrines, medicamentoses o cromosòmiques que només tenen tractament quirúrgic.
Pocs dels que llegeixen aquest article hauran caigut al parany de creure que l’Ozempic és comprat per persones que realment ho necessiten. Com deia, per causes diverses, l’obesitat és més freqüent en persones de rendes baixes i el preu de la píndola el fa inaccessible a totes les butxaques, de manera que el client d’aquest medicament és qui el pot pagar, i més que una necessitat és una excentricitat de persones amb sobrepès que malden per un cos ideal per lluir, potser, a les xarxes socials. Amb la seva forta influència – tots volem viure i ser com els rics – promouen, no tant un estil de vida saludable, sinó que incideixen en la grassofòbia i, en conseqüència, en els trastorns de la conducta alimentària – anorèxia, bulímia i vigorèxia – fet que acaba generant un mal major i una despesa mèdica més alta.
Per tant, conclourem que l’Ozempic és un medicament amb més d’un efecte secundari: ajuda a aprimar, és una amenaça als comptes corrents d’empreses privades i és un consolidador de la grassofòbia i dels TCA. Ai, com trobarem a faltar a la Itziar Castro, l’actriu que, contra tot pronòstic, va triomfar en un sector on impera l’estètica i els cossos deu. La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada.
La Itziar va lluir el seu físic no normatiu amb orgull i determinació, defensant que el que importa és el talent artístic, i ella n’anava sobrada
El seu llegat és immens, com ho era ella, i nosaltres hem d’anar-lo recordant abans no es dilueixi com una pastilla d’Ozempic. La Itziar va ser un far per a moltes persones – grasses, obeses, però també d’altres musculades, primes o esculturals – un model a qui voler-se assemblar i un gran remei, molt més democràtic i efectiu que no pas un tub de píndoles. Reivindico i proposo, des d’aquestes línies, que algun dels seus amics cineastes li dediqui una pel·lícula per tal que la seva tasca ingent es perpetuï i es transmeti a les generacions venidores. Estimem-nos a nosaltres i entre nosaltres.
Tinc 60 anys: només són una xifra si li dones aquesta importància. Vaig néixer a Chicago. Vaig negar el que jo era amb l’objectiu de ser acceptat i estimat. Vaig estudiar Psiquiatria per superar-ho, i avui ajudo els altres a curar-se. Estic casat i tenim dos fills. Crec en Déu, però no en les religions. Publico ‘Trascender el trauma’ (Eleftheria)
Per què la seva teràpia és de Sistemes Familiars Interns?
Ha patit vostè mai cap trauma?
Ara mateix no sé dir-li…
A ningú no li agrada que l’associïn a la paraula trauma… Ho veu? He detectat en el seu to disgust i sorpresa quan l’ha escoltat. I, tot i això, tots patim traumes. No ha mort el seu pare, la seva mare, el seu avi…?
No era inevitable veure’ls morir?
Aquesta afirmació prova d’evitar-li precisament el dolor que li va causar la mort de qui estimava. Altres vegades, el trauma és patir maltractament d’altres nens o adults, potser una greu injustícia a la feina…
No són també inevitables i no hem d’afrontar-los, superar-los i madurar?
Sí, però hem evolucionat per evitar el patiment i el mecanisme immediat per evitar el dolor d’un trauma és suprimir el seu record o, com vostè fa ara, mantenir-lo tan allunyat com puguem.
La nostra psique és així de simple?
Aquest és el seu mecanisme i és tan essencial com complex desentranyar-lo en cada cas, perquè desenvolupem conductes i hàbits, dels quals no som conscients, per no reviure el dolor del trauma i així podem causar-nos més dolor, i també als altres.
Per exemple?
Quan beus molt, quan treballes tantes hores que no generes valor o quan… Quantes tasses de cafè ha pres vostè avui?
Massa, sí.
Totes són maneres simples de protegir-nos del dolor, i n’hi ha d’altres més sofisticades, com l’obsessió per tenir-ho tot sempre sota control perquè no suportem la incertesa o la de no suportar la més mínima crítica i ser dependent del que diguin els altres de tu.
Com tracta vostè aquests pacients?
Els ajudo que descobreixin per si mateixos que actuen així per protegir-se del dolor. I aquesta teràpia és per a tothom i no només per a qui ha patit una guerra o un crim o una violació. Tots patim traumes i tots tenim capacitat de superar-los.
I quan som conscients de la raó última de la nostra conducta rectifiquem?
En prendre consciència de l’origen últim d’aquesta conducta extrema que ens perjudica podem trobar alternatives per superar a poc a poc el trauma.
Com acceptar que et van violar, que va morir la teva mare i tu eres un nen, que…?
Hem d’aprendre a sentir el dolor d’una manera amable…
Dolor amable? No és contradictori?
Acceptar el dolor per sentir-lo de forma amable és estimar-nos a nosaltres mateixos amb el nostre dolor sense afegir-li més retrets ni culpa. I aquest és el primer pas cap a la curació.
Estimar el dolor?
Aprendre a interpretar la teva experiència traumàtica sense odi, sense que hi hagi odi, sense culpa… I així anar desarmant el mecanisme automàtic que et fa caure en conductes indesitjables només per postergar el dolor que encara et causa el trauma.
Heretem traumes i culpes dels nostres pares, avis, cultures…?
Abans que Freud i Jung intentessin desentranyar aquestes culpes i traumes que vostè esmenta, els humans ja treballaven els seus traumes personals i col·lectius amb narratives, arquetips, simbolismes… Que no eren sinó formes d’assumir el dolor de forma amable i sense odi.
Per això Freud insisteix en el nostre complex judeocristià de culpa?
I per això la nostra teràpia és familiar. Nosaltres no hem creat res nou: només intentem explicar-ho de manera que sigui comprensible, ergo, útil i guaridora per a la majoria.
Què esperen aconseguir difonent-la?
Que quan entenem aquests mecanismes descobrim que no estem condemnats a viure amb el dolor i el trauma, sinó que podem superar-los i alliberar-nos del dolor.
Fan participar la familia en la teràpia?
Perquè el doctor Dick Schwartz, el meu mestre en psiquiatria a Harvard, era terapeuta familiar i, quan tractava anorèxies i addiccions juvenils, va descobrir que les havia de curar amb la família perquè l’origen del trauma era familiar. I portava tota la família a la consulta.
Curen amb paraules o amb pastilles?
Jo ajudo els pacients a guarir-se amb tots els recursos: farmacològics i amb paraules, per descomptat, començant per les necessàries per assolir la lucidesa i l’autoconeixement.
Reviure el trauma ajuda a superar-lo?
Volem que les persones descobreixin l’energia que hi ha en elles i la facin servir per resetejar la seva psique amb paraules… I, de vegades, medicació. Però la neurociència demostra que no superaran mai el trauma des de la ira, l’odi o la frustració, sinó des de l’amor i l’acceptació.
En Sergio , de 27 anys, narra la seva addicció al porno, que va començar en l’adolescència
“Em dic Sergio, tinc 27 anys i soc exusuari de pornografia des de fa més de dos anys. De tota la meva vida, he viscut realment 13 anys de debò, la resta els he passat com a addicte al plaer del porno”.
“Quan vaig fer 11 anys, un company a classe d’informàtica em va ensenyar un videojoc virtual amb què vaig acabar sent addicte en el transcurs dels anys. No gaire més tard, es va desencadenar una polèmica mundial amb aquell videojoc, que va ser sancionat per la falta de control als menors. En aquell joc es connectaven milions de persones a tot el món, i la polèmica va consistir en el fet que es van començar a compartir webs de pornografia. I jo vaig ser una de les víctimes. Accidentalment, vaig clicar en aquell enllaç de pornografia i se’m va obrir una pestanya al navegador web. Tenia 13 anys”.
“A través d’aquell web vaig poder veure per primera vegada a la meva vida relacions sexuals explícites. De seguida vaig advertir la meva addicció al plaer. Dia rere dia veia a la nit aquells vídeos pornogràfics, i un dia vaig voler veure porno gai, fetitxisme i més… Van augmentar les meves masturbacions diàries. Els meus estudis se’n van començar a veure ressentits. No tenia energia, estava sempre endormiscat, cansat. No sé com és possible que avui dia tingui dos graus mitjans amb tot això a sobre”.
“Amb 20 anys vaig començar a viure sol en una altra ciutat, allunyat de la meva família. Com que continuava sent addicte a la pornografia, la meva dosi diària va començar a augmentar i vaig començar a experimentar amb el sexe real. Amb el temps vaig començar a deixar de veure pornografia, perquè hi vaig perdre l’interès i, al seu lloc, em vaig convertir en un usuari del sexe induït per la pornografia”.
La plataforma Dale una Vuelta ha tractat uns 5.000 addictes i familiars en vuit anys
“Fins que un dia, després d’una altra experiència sexual, es va despertar alguna cosa a dins meu. Em vaig adonar que havia tocat a fons i, de tornada a casa, vaig començar a buscar com deixar l’addicció a la pornografia. I per què vaig començar a buscar com òdia deixar l’addicció a la pornografia i no al sexe? Perquè l’addicció al sexe va arribar a través de la pornografia”.
Aquest testimoni d’en Sergio, facilitat a aquest diari per Dale una Vuelta, una entitat nascuda fa vuit anys quan van detectar els problemes d’addicció a la pornografia i que ofereix ajuda “per deixar el consum perjudicial d’imatges sexuals”. En aquest temps han atès unes 5.000 persones, la majoria addictes, però també pares d’adolescents, que no saben com han d’actuar davant el consum de webs porno per part dels seus fills. O dones que descobreixen les hores que passen els seus marits o xicots veient aquests webs i que després volen dur a la pràctica algunes de les accions que veuen en aquelles pel·lícules. I les xifres no deixen d’augmentar. Segons els pocs estudis que hi ha sobre aquesta addicció, s’estima que gairebé quatre de cada deu adolescents que consumeixen porno tenen un risc “real” de convertir-se en addictes. En el cas de les noies, dues de cada deu.
Alejandro Villena, psicòleg expert en sexualitat de Dale una Vuelta, parla d’una autèntica epidèmia, amb conseqüències nefastes. Tant per a l’addicte, com per a la seva família, i també per a la societat. Moltes de les violacions que es registren cada dia tenen l’origen en el consum de porno. I, sobretot, les agressions sexuals grupals, que cada vegada n’hi ha més. Els webs que mostren violacions en grup són alguns dels més vistos. També els de pedofília…
Hi ha un perfil de l’addicte al porno? És molt variable, però hi ha alguns punts en comú. Els nois són més addictes i, a més, s’ha comprovat que “en necessiten cada vegada més”. Que comencen amb porno dur (ja tot és dur, explica Villena) i alhora busquen vídeos encara més durs, més violents, que ultrapassin els límits. Quins límits? “Fa uns dies he estat tractant un noi que va recórrer a nosaltres quan es va adonar que ja només volia veure porno amb nens”.
Els nois que veuen aquests webs necessiten cada vegada porno més dur i violent, fins i tot amb nens
Molts d’aquests adolescents comparteixen les inseguretats, la por, la dificultat per gestionar els sentiments i poques habilitats socials. Molts viuen en famílies desestructurades, amb poques normes, hostilitat i fins i tot violència. L’habitació i la tecnologia es converteixen en els espais on refugiar-se, explica Villena.
Les relacions personals es redueixen al màxim i el sentiment de solitud s’instal·la dins seu. L’addicció al porno afavoreix aquest sentiment. I mentre creix el consum (hores i hores, masturbació rere masturbació) es va apagant l’empatia, el fet d’entendre els altres, posar-se al seu lloc. Això explica la cosificació de les dones i créixer pensant que a elles els agrada que les humiliïn i les peguin. “La dona deixa de ser un subjecte per convertir-se en un objecte. I aquesta narrativa és molt perjudicial i nociva”, explica Villena.
gutta cavat lapidem 