Category Archives: Biotecnologia

Científics xinesos volien infectar ratpenats amb coronavirus fa més de dos anys

Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.

La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.

El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.

Coronavirus pels ratpenats
El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.

Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.

Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.

Incògnites sobre l’origen del virus
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/cientifics-xinesos-volien-infectar-ratpenats-coronavirus-anys_648752_102.html

es pot regular la teràpia gènica amb un interruptor?

La teràpia gènica està considerada la medicina del futur i es preveu que, els pròxims anys, transformi completament el sistema sanitari. Per això, és necessari poder regular la dosi del gen terapèutic. Els fàrmacs tradicionals permeten establir la pauta que cada pacient necessita perquè li faci efecte. Tot i això, “en el cas de la teràpia gènica, la persona es cura amb una sola dosi”, explica Puri Fortes, investigadora del Centre d’ Investigació Mèdica Aplicada ( CIM) de la Universitat de Navarra.

Aquesta teràpia consisteix a utilitzar un virus modificat perquè expressi un gen en concret que, un cop s’introdueix al cos del pacient, infecta la cèl·lula diana on resideix el problema de salut, i comença a produir un fàrmac per solucionar-ho. “Però, és impossible saber si per a cada pacient concret els nivells d’aquest fàrmac són suficients, efectius o tòxics. Es necessiten estratègies per poder pujar o baixar el “volum” del gen i assegurar-nos que el pacient rep la dosi adequada”, diu.

Al costat del seu equip, ha dissenyat un interruptor, que han anomenat Router, que es col·loca al gen terapèutic i permet ajustar-ne el volum, i fins i tot apagar-lo i encendre’l quan sigui necessari.

Els investigadors ja han provat aquest Router en cultius cel·lulars i models animals, i han comprovat que són capaços de modular els nivells d’un gen. Ara pretenen ampliar el nombre de fàrmacs que poden utilitzar per pujar i baixar el volum del gen i el seu primer objectiu és aplicar aquest interruptor en la immunoteràpia del càncer amb cèl·lules CAR- T, que provoca toxicitat en molts pacients, mentre que en altres no acaba de funcionar.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210705/7577770/pot-regular-terapia-genica-amb-interruptor.html

El cibercrim s’acarnissa amb els hospitals

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

Sense que ningú se n’hagués adonat, Makop es va despertar un diumenge. No va matinar gaire, eren les 9,50 h, però no va importar, perquè la clínica on va aparèixer, CMJL, a Pontevedra, era tancada i els treballadors, a casa. Makop tenia hores per infectar i bloquejar els circuits informàtics. Era el 4 d’abril. A les 8.53 h del dilluns 5, l’empresa que presta serveis informàtics a la clínica va ser alertada del pirateig del sistema: els historials mèdics de 300 pacients estaven bloquejats.

Makop no va necessitar cap túnel. Va entrar a través del correu electrònic d’un treballador que, teletreballant des de casa, va obrir un missatge que semblava del Sergas, el servei gallec de salut. Però no era el Sergas, sinó un virus anomenat Makop. L’havia enviat un grup cibercriminal que amb tota seguretat va demanar un rescat.

El cas va arribar a l’ Agència Espanyola de Protecció de Dades, que fa uns dies ha conclòs que l’empresa tenia prou mesures de seguretat, encara que Makop infectés el sistema i obligués a recompondre (a mà) els historials des del 28 de gener, data de l’última còpia de seguretat. És una pandèmia paral·lela: la dels atacs al sistema sanitari. Ha estat l’objectiu primordial de la ciberdelinqüència en els últims mesos malgrat que els mateixos grups criminals van anunciar quan va esclatar la pandèmia que, per raons morals, no els tocarien. Mentien: els han envestit més que mai.

La clínica gallega no és un cas aïllat, sinó un fenomen mundial de dimensions alarmants. Entre el novembre del 2020 i el gener del 2021, els atacs de ransomware contra el sector sanitari (hospitals, clíniques, ambulatoris, laboratoris, etc.) van créixer un 45%, el doble de l’augment general, segons dades de l’empresa de ciberseguretat Check Point.

La mateixa tendència apunta el web especialitzat Hackmaggedon a la seva anàlisi del primer trimestre del 2021. És el sector més castigat, al davant dels atacs contra els individus, l’administració pública o l’educació. El supera només la categoria calaix de sastre d’“altres indústries”.

“Sempre ha estat en el punt de mira, perquè el robatori de dades mèdiques confidencials és un negoci molt lucratiu”, apunta a aquest diari Jamie MacColl, analista del think tank britànic Royal United Services Institute for Defence and Security Studies. Per l’historial d’un pacient, un de sol, es paguen entre 200 i 830 euros a la deep web , la internet profunda. S’utilitzen per a tota classe de fraus i suplantacions d’identitat.

Però la pandèmia ha convertit la sanitat en presa fàcil per al ransomware . Consisteix a introduir un virus en un sistema informàtic i segrestar-lo , encriptant les dades, i exigir a la víctima el pagament d’un rescat pel codi de desbloqueig. Amb les ucis plenes i el sistema a punt de col·lapsar, qui en pot interrompre l’activitat? La sanitat és més essencial que mai i els hackers ho saben.

Una investigació alerta que als hospitals piratejats la mortalitat creix i perdura dos o tres anys

La tecnologització de la medicina, que permet tants avenços, és una arma de doble cara. “En un hospital tot està connectat: des del software d’història clínica als equips de radiografia, radiologia, etc. Un ciberatac pot obligar a tancar un hospital. Haver de rebutjar ingressos, perquè sense informació no es pot atendre un pacient, o desprogramar intervencions. Que se’t mori algú és difícil, però pots tenir problemes greus, com que et parin una operació, per exemple si et quedes sense imatge radiològica. O que calgui interrompre les químios, que funcionen amb un software molt sofisticat”, enumera el cap d’informàtica d’un gran hospital català. Demana l’anonimat per no atreure els malfactors.

Al setembre, l’Hospital Universitari de Düsseldorf es va veure obligat a tancar les urgències per un atac. Una dona que arribava amb dissecció aòrtica va haver de ser traslladada a un altre centre i va morir. La fiscalia va plantejar acusar d’homicidi els agressors, però va concloure que la mort era inevitable.

Les conseqüències d’un atac perduren en el temps. Una investigació de la Universitat de Vanderbilt ( EUA) del 2019, que va mesurar la qualitat assistencial en hospitals que havien patit atacs, va detectar augments de la mortalitat 30 dies després de l’alta en els dos o tres anys següents, mentre que el temps d’espera per a un electrocardiograma va créixer en alguns casos en més dos minuts.

El cas més sonat, per la seva dimensió, va ser a Irlanda el 14 de maig: tot el sistema sanitari públic va ser atacat. Un mes i mig després, en alguns serveis continuen treballant amb paper i bolígraf, persisteixen els retards i creuen que la factura superarà els 505 milions d’euros. “Trigaran mesos, fins i tot anys, a recuperar-se”, adverteix MacCall.

Els EUA, on la sanitat és essencialment privada, són el país amb més atacs. El 2020 n’hi va haver més de 600, un rècord.

A Espanya els atacs s’han duplicat, segons Check Point. Des de grans grups, com Quirón o el Consorci Sanitari Integral (propietari de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí i 13 centres més) a una miríada de petites clíniques, com la gallega, que no surten a les notícies. Cap gran hospital no va voler parlar dels atacs soferts. Tampoc el Centre Criptològic Nacional ni el Centre Nacional d’ Intel·ligència –dependents del ministeri de Defensa–, responsables d’analitzar i protegir d’aquesta amenaça. Fonts ministerials es van negar a oferir cap classe d’informació.

“Estudien molt bé a qui atacar, de vegades durant mesos, i busquen víctimes fàcils. Els hospitals petits són els més vulnerables, tenen menys sistemes de protecció”, explica Jaume Abella, coordinador del màster en ciberseguretat de La Salle.

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

“Abans els atacs eren massius, anaven a veure què pescaven. Ara han evolucionat molt. Entren en un sistema i estan diversos dies passejant-se fins que llancen atacs dirigits que col·lapsen l’organització”, diu Albert Haro, responsable en seguretat de la informació de l’ Agència de Ciberseguretat de Catalunya. “Els criminals”, afegeix, “funcionen com veritables empreses”.

Hi sol haver una doble extorsió: a més d’encriptar els fitxers de les víctimes, els roben dades confidencials i els amenacen de publicar-les (en solen penjar una part a tall d’aperitiu).

Així, encara que una organització tingui cò­pies de seguretat, hi ha més possibilitats que pagui per evitar el dany reputacional i les multes per protecció de dades. En sanitat hi ha un altre pas de rosca: els pirates contacten els pacients a qui han robat les dades, per exemple algú amb el VIH o un trastorn psiquiàtric, i els extorsionen per no publicar-les.

Els rescats exigits varien enormement segons la mida de l’hospital, el mal perpetrat o el país. A Irlanda li van demanar 16,5 milions d’euros, que no va pagar. Segons una enquesta de l’empresa Sophos a 328 caps d’informàtica d’organitzacions sanitàries a 30 països, la mitjana de rescats de­semborsats va ser de 110.800 euros, però inclou només els que admeten el pagament, una minoria.

Als EUA les xifres són molt per sobre. Segons un informe del despatx d’advocats BakerHostetler, la mitjana exigida el 2020 va ser de 4,5 milions, que es va traduir en 910.335 dòlars pagats. NA Financial, una de les companyies d’assegurances més grans del país, va pagar 40 milions després de patir un atac al març, segons va revelar l’agència Bloomberg.

“Poden reinvertir aquestes fortunes per contractar més hackers i comprar programes més letals. Imagina’t el que són 40 milions davant el pressupost en ciberseguretat d’un hospital. Hi ha un de­sequilibri creixent”, apunta Jamie McCall.

“És difícil dir quant costa de protegir un gran hospital”, assenyala el responsable del centre català. “Un sistema de seguretat del correu electrònic pot costar 200 o 300.000 euros a l’any, i és un afegit a altres filtres. Després hi ha inversions que cal fer periòdicament. I la seguretat total no la tens mai. Sempre es veu com una despesa supèrflua”.

Irlanda va patir al maig un potent atac que va bloquejar els seus hospitals: li demanaven 16,5 milions d’euros

A ell li agradaria comptar amb un CISO ( Chief Information Security Officer), un especialista en ciberseguretat, una figura que tenen les grans empreses però “cap hospital català”, diu. “A Catalunya hi ha 60 hospitals i 40 sistemes diferents de protecció. Hi hauria d’haver un paraigua comú”.

“El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos”, assenyala Abella. Alguns països, com França, han adoptat una línia dura contra el pagament de rescats.

Pressionada, la companyia d’assegurances Axa va anunciar al maig que deixarà d’incloure a les seves pòlisses el reembors de rescats. Els experts recomanen no pagar. “No hi ha garanties de recuperar les dades i et fa més vulnerable per tornar a ser atacat”, adverteix Haro. “Si contestes ràpid, i cedeixes i pagues, pagaràs moltes vegades”, diu Selva Orejón, directora d’ On Branding, dedicada a la reputació digital i la ciberseguretat, que admet que molts clients acaben pagant.

Lluitar contra aquests grups criminals és complicat. La majoria opera des de països com Rússia, Bulgària, la Xina o Corea del Nord.

“Tot i que els criminals intenten amagar-ho, els experts tenen eines per veure l’idioma del navegador d’origen”, explica Orejón. Quan negocien amb els atacants, els incrusten, si poden, una balisa informàtica per identificar-los.

Més que dirigir-los, els governs rus o xinès els toleren, assenyala MacColl. “La idea que Putin dirigeix personalment atacs de ransomware contra les nostres infraestructures crítiques és equivocada. És més aviat que en aquests països troben un ambient permissiu, en què els cossos de seguretat els deixen fer”.

“Això no treu que alguns cibercriminals treballin ocasionalment per a governs”, afegeix. Els EUA i Europa han acusat el Kremlin de ser al darrere del ciberespionatge a laboratoris que treballaven amb vacunes covid.

El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos

A la seva trobada amb Vladímir Putin, el president dels EUA, Joe Biden, va presentar una llista de 16 tipus d’infraestructures contra les quals no vol més atacs.

MacColl destaca el cas d’Irlanda, al darrere del qual hi ha un grup rus anomenat Conti. Els pirates no van trigar a lliurar el codi, sense cobrar. “No han dit per què. Potser van pensar que tanta atenció mediàtica no els convenia. També em pregunto –afegeix– si Rússia, que actualment s’està acostant diplomàticament a Dublín, els va pressionar”.

El ransomware es dispara perquè cada vegada és un negoci més lucratiu. Molts grups que es dedicaven a un altre tipus de ciberdelinqüència s’han passat a això. És així perquè moltes víctimes paguen, lamenta MacColl. “És injust culpar-los.

És una de les poques àrees en què els governs abandonen les empreses privades a la seva sort davant criminals organitzats i estats hostils. Fins que els governs no assumeixin un paper més proactiu –pronostica– els atacs continuaran creixent.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210705/7577750/cibercrim-s-acarnissa-amb-els-hospitals.html

Les granges de visons són una bomba de rellotgeria

La Vanguardia · 26 Nov 2020

Albert Bosch president de la Sociedad Española de Virología. Tinc 69 anys i vull continuar investigant. Vaig néixer a Barcelona. Soc catedràtic de Microbiologia de la UB. Soc especialista en virus entèrics, com el SARS-CoV-2, que excretem: el meu laboratori el rastreja en aigües residuals i n’anticipa la prevalença. Casat amb una altra científica: tenim dos fills i dos nets.

Albert Bosch, al seu laboratori.

Vostès poden traçar el virus a les clavegueres? Tot el que s’excreta va a parar a les aigües residuals i si és un virus, es pot traçar; i a més, aquest virus del SARS-CoV-2 s’excreta en quantitats elevades als excrements, fins i tot durant més temps que a les secrecions respiratòries.

I què ens diuen avui les aigües residuals? Que el virus continua circulant, però no augmenta. I durant aquests mesos de pandèmia n’hem fins i tot anticipat l’evolució.

Però es va qüestionar el descobriment que ja hi havia virus a Barcelona el 2019. El cert és que dues PCR fent servir dianes de la regió de la polimerasa del virus ens van sortir clarament positives en una mostra de març del 2019. I ara un estudi a Itàlia ha demostrat la presència d’anticossos contra el SARS-CoV-2 el setembre del 2019.

I què ens estarien revelant? Que el virus circula per Europa des de fa temps, encara que no vam dubtar mai que el seu origen fos a la Xina. I em consta que l’OMS ha demanat a les autoritats xineses que li permetin buscar-lo en mostres clíniques de les seves aigües residuals.

Què més ens diuen les aigües residuals? Que el primer confinament en la primera onada va fer efecte, perquè vam perdre el senyal del virus a les aigües residuals el 25 de maig.

Fins quan va durar aquesta millora? Fins després del pont de Sant Joan, quan la gent va començar a moure’s i vam començar a observar que, un altre cop, augmentava el nivell del virus a les aigües residuals.

Augmenta el nivell de virus amb el fred, la humitat, la pressió atmosfèrica? La temperatura l’afecta: amb més calor i sol es propaga menys i això explicaria la seva menor incidència en països tropicals, com Nigèria, malgrat la gran densitat de població. Per això ara amb el fred hem d’extremar la prudència.

Fins i tot amb vacuna? Una cosa és la vacuna i una altra la vacunació: el que frena el virus no és el descobriment de la vacuna sinó la vacunació. I les primeres vacunes potser no són les millors. Pel que fa a la vacunació ja veurem si es compleixen calendaris perquè hi ha dificultats logístiques. Jo preferia la vacuna de Luis Enjuanes i Isabel Solá.

Per al mercat la millor és la primera. I per a la vacunació cal comptar amb factors geopolítics i no només científics. Per això, somio amb liquidar aviat la pòlio. Va ser una de les primeres pandèmies contra la qual vaig lluitar aquí i era terrible. Va destrossar moltes vides.

Per què encara no està eradicada? Continua present al Pakistan, Afganistan… Per factors geopolítics? Que demostren als antivacunes el seu error: les vacunes eradiquen malalties. Jo sempre he treballat amb virus entèrics (aparell digestiu) que s’excreten als excrements que van a parar a les aigües residuals, com el de la pòlio.

La vacuna de la pòlio és la del terròs de sucre? Aquesta és l’atenuada, que va eradicar la pòlio a Espanya. A l’Afganistan i al Pakistan continua sense erradicar-se per un problema bèl·lic. La captura i execució de Bin Laden es va fer gràcies a les mostres de sang de nens en qui es comprovava l’efecte de la vacuna.

Com? Era un programa promogut pel CDC (Center for Disease Control) d’Atlanta per eradicar la pòlio. Als EUA es va ordenar aquesta prospecció genètica en secret a la recerca de parentius amb Bin Laden amb l’excusa del seguiment de vacunació de pòlio i hepatitis. I seguint el seu rastre genètic el van localitzar.

I avui es vengen frenant la vacunació? Els islamistes han convertit en dianes els sanitaris vacunadors i per això és allà on encara resisteix l’última bossa de pòlio del món.

El preocupen les granges de visons? Són una bomba de rellotgeria, perquè aquests visons porten un virus amb mutacions de la soca humana, i sempre que un virus salta d’un hoste a una altra espècie –zoonosi– l’adaptació implica mutacions a l’atzar que poden facilitar l’adaptació i fer-lo més infecciós.

I el virus eludiria així la vacuna? Podria ser, i també els tractaments. Així que el sacrifici massiu de visons i l’eliminació de les granges era inajornable.

El que no va aconseguir la Bardot ho aconsegueix el virus. I encara no sabem amb precisió quina espècie ens l’ha transmès.

El virus podria haver estat dissenyat? Al laboratori es poden fer moltes coses però no pots fer màgia. No pots esborrar les proves de la manipulació i en aquest virus no apareixen.

El virus perd virulència amb el temps? El normal en virologia és que els virus vagin atenuant la patogenicitat amb el pas del temps i que augmenti alhora la seva eficiència de transmissió.

El virus que mata molt infecta poc i al revés? No és bon negoci per a un paràsit matar el seu hoste. La seva menor letalitat actual també pot explicar-se pel millor coneixement de la Covid-19, encara que es tracti d’un virus que infecta molts òrgans del cos humà, cosa que en complica el tractament.

Vacuna no és vacunació
Bosch adverteix que entre la vacuna i la vacunació encara ens queda tros. Vegem: les vacunes haurien de protegir de transmetre el virus i no només de contreure’l. I encara no sabem si les anunciades ho fan. Tampoc coneixem els detalls contractuals de la seva venda i distribució, tot i que els contribuents europeus les hem subvencionat amb llarguesa. I cal que es vacunin els països pobres també: no només per generositat, també perquè sinó, no protegirà del tot als altres, ni podrem reprendre el comerç mundial. D’aquí, que els països pròspers hagin de pagar la iniciativa COVAX, que encara necessita 2.000 milions d’euros. I encara en faltaran molts més fins als 35.000 necessaris per vacunar tots els humans. Queda túnel, metge, però ja es veu el final.

projecte per crear placenta artificial

3 de desembre de 2020.

La Fundació “la Caixa” impulsarà, juntament amb l’Hospital Clínic i Sant Joan de Déu, el projecte de creació d’una placenta artificial per salvar nadons prematurs extrems de menys de sis mesos que suposarà una investigació de cinc anys pionera i única a Europa, segons els seus impulsors.

Scientists' New 'Human Placenta Project' Aims to Improve ...

La Fundació “la Caixa” donarà suport amb uns set milions d’euros a aquest projecte d’investigació, que es desenvoluparà en dues fases, la primera de les quals se centrarà en el desenvolupament i la validació experimental de la placenta mitjançant l’ús d’un model animal, en concret, d’ovelles. Més endavant, i després de la valoració d’un panell d’experts, es decidirà si s’inicia la segona fase preparatòria per a l’aplicació clínica d’aquesta rèplica de la placenta d’una dona.

Liderada pel doctor Eduard Gratacós, aquesta iniciativa de la Fundació “la Caixa” es durà a terme des de BCNatal, centre de referència internacional en medicina fetal i centre clínic i d’investigació del Clínic i de Sant Joan de Déu. L’objectiu del projecte és incrementar la supervivència dels nadons prematurs extrems i minimitzar les greus seqüeles neurològiques que pateixen una gran part dels nounats que neixen abans d’hora, uns 25.000 a Europa cada any.

La supervivència d’aquests nadons, fins i tot en unitats sanitàries d’excel·lència, se situa entre el 25% i el 75% i entre un 75-95% dels supervivents presenten seqüeles, segons dades facilitades avui.

projecte placenta artificial fundació la Caixa

Els nadons prematurs extrems
Abans dels sis mesos d’embaràs, els pulmons, els intestins i el cervell del fetus estan poc desenvolupats i pesen menys d’un quilo, els canvis de temperatura i l’alimentació per sonda, el seu sistema nerviós, els pulmons, el cor, els intestins i els ronyons pateixen un gran estrès, el que pot ocasionar greus seqüeles en l’edat infantil i adulta.

L’objectiu del projecte impulsat per la Fundació “la Caixa” que s’impulsa a Barcelona, que ja fa dos anys que s’investiga, és, en cinc anys, aconseguir mantenir en aquesta placenta artificial nadons prematurs extrems, almenys, dues setmanes amb vida, perquè puguin acabar de desenvolupar-se, segons ha dit Gratacós.

La placenta artificial és una idea amb més de seixanta anys d’existència, i només en els últims deu anys els avenços existents han donat peu a pensar avui en la seva aplicació real clínica, i així, a més del de Barcelona, hi ha altres projectes als Estats Units i Àsia.

Un gran repte mèdic
El pla de placenta artificial de Barcelona representa un gran repte mèdic i tecnològic per a la ciutat, ha afegit l’expert, ja que es necessitaran moltes àrees d’investigació puntera per dur-la a terme. Així, caldrà transportar amb èxit un fetus d’entre 500 i 1.000 grams des de l’úter matern fins a una borsa artificial on, envoltat d’un líquid el més similar possible a l’amniòtic, el seu cordó haurà de seguir rebent oxigen i aliments.

Gratacós ha considerat que “aquest és un dels projectes de recerca més disruptius i singulars que es poden realitzar avui en medicina fetal” al món. “Només disposar d’una plataforma experimental com la que es construirà i permetrà investigacions paral·leles de gran importància per entendre el desenvolupament fetal normal i anormal”, ha indicat.

A la placenta artificial, el nounat estarà situat en un entorn físic líquid el més semblant a l’úter matern, dins d’un recipient tou fet amb materials biocompatibles i protegit de llums i sons, si bé s’espera poder reproduir sons similars als de l’úter matern.

Estarà connectat a través del seu cordó umbilical a un oxigenador desenvolupat i adaptat, que li aportarà oxigen, i també rebrà nutrients, hormones i altres substàncies que el fetus rep de la mare o que produeix directament la placenta. El nadó estarà monitorat mitjançant ecografia del flux sanguini, la pressió arterial i la freqüència cardíaca, i la placenta disposarà de dues o tres entrades per accedir al fetus a través de petits braços robotitzats.

Els resultats obtinguts en els experiments seran avaluats mitjançant intel·ligència artificial, han apuntat els impulsors del projecte. El grup de recerca de Gratacós comptarà amb la col·laboració d’entre 25 i 50 especialistes i experts de diversos àmbits de forma directa, i de fins a uns 300 de manera indirecta, ha assegurat. Aquest projecte ha passat ja per un procés d’avaluació internacional, amb experts de reconegut prestigi d’Espanya, Austràlia, Israel, Portugal i el Regne Unit.

El director general de la Fundació “la Caixa”, Antoni Vila; el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol; el gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo; i el doctor Eduard Gratacós han presentat aquest dijous el projecte de placenta artificial en roda de premsa a Barcelona.

https://www.elnacional.cat/ca/salut/clinic-sant-joan-deu-inicien-projecte-crear-placenta-artificial_562542_102.html

Moralidad del uso de vacunas contra COVID-19

Alrededor del uso de posibles vacunas para la prevención del COVID-19 se ha originado un debate no pequeño, y en ocasiones poco ponderado, sobre la moralidad de su uso en aquellos casos en que para su producción se hayan empleado líneas celulares que proceden de fetos abortados. 

Madurez psicológica y espiritual

Desde hace algunos decenios es habitual en la investigación usar las líneas que se denominan “inmortales” porque son agrupaciones celulares que se han conseguido estabilizar de un modo que, al multiplicarse, conservan siempre sus mismas características morfológicas y funcionales.

Gracias a esta característica son muy útiles para comparar la distinta reacción que producen en ellas diversos fármacos o agentes patógenos. Entre estas líneas celulares algunas proceden de tejido fetal, que es particularmente beneficioso por su gran capacidad de multiplicación.

Hay concretamente dos líneas celulares de origen fetal que se están utilizando en seis de las más de 100 líneas de investigación que buscan una vacuna eficaz contra el COVID-19: la HEK-293 (procedente de tejido renal de un feto abortado en 1972) y la PER-C6 (de la retina de un feto abortado en 1985). Las células de estas líneas no son las células fetales, sino células que proceden de la manipulación de aquellas y que se han multiplicado miles de veces.

 ¿es ilícito en sí mismo utilizar material que procede de acciones gravemente inmorales que no se realizaron con la finalidad de ese uso? En principio la respuesta es negativa. La materia, las cosas, no quedan marcadas con una cierta “maldad moral”. Lo que es bueno o malo es la acción humana, y no la materia prima con la que se realiza una cierta acción. Las células que proceden de un embrión humano destruido o de un feto abortado no son “células malditas”.

https://www.madurezpsicologica.com/p/bondad-y-maldad-de-las-vacunas.html

Resucitan gusanos de hace 42.000 años a causa del deshielo en Siberia

Nematodos de dos especies comenzaron a moverse y a alimentarse después de milenios preservados en el permafrost

Los rusos descongelan unos gusanos prehistórico y continúan con vida
Los rusos descongelan unos gusanos prehistórico y continúan con vida

El ser humano suele considerarse como el dueño y señor de la creación. Pero, ¿y si le dijéramos que cuatro de cada cinco animales del planeta es un nematodo, es decir, un gusano pequeño y sencillo, que normalmente no mide más de un milímetro? Quizás no se lo creería, pero los nematodos son tan abundantes sobre la superficie del planeta que, si borráramos toda la materia que forma la Tierra, podríamos ver el perfil de montañas, colinas, valles, ríos, lagos y océanos, representados por una capa de nematodos. Incluso, podríamos intuir dónde están los árboles, los animales y las ciudades. Seríamos capaces de determinar qué especies eran antes de borrarlos, sencillamente examinando los nematodos presentes. Al menos si lo que dijo el biólogo Nathan Cobb es cierto.

Por todo esto no sorprende que los cambios globales que afectan al planeta tengan algún tipo de repercusión sobre los nematodos. Un estudio publicado en la revista Doklady Biological Sciences ha informado de un sorprendente hecho. Los científicos han detectado que la fusión del permafrost, en Siberia, está permitiendo volver a la vida a nematodos congelados desde hace 42.000 años.

De hecho, han visto cómo animales de dos especies de nematodos, que vivieron en el Pleistoceno, volvían a estar activos. Según han asegurado, han dado con la primera evidencia que demuestra la criopresevación natural de animales multicelulares.

Los científicos recogieron 300 muestras del permafrost ártico y hallaron una buena colección de nematodos bien preservados. Entre todas ellas, había muestras procedentes del Río Alazeya, con 32.000 años de edad, y del río Kolyma, con 42.000.

Vuelta a la vida, con apetito

En el laboratorio observaron con sorpresa cómo al descongelarlos y al ponerlos en medios de cultivo, animales de dos especies, Panagrolaiums detritophagus y Plectus parvus, comenzaban a moverse y a alimentarse de su plato favorito: las bacterias.

Esto incorpora a los nematodos al «selecto» club de seres vivos capaces de sobrevivir a una glaciación y volver a despertar milenios después. Entre ellos están multitud de bacterias, hongos, algas, levaduras, amebas, esporas, semillas, etc. Y sin olvidar a los virus, entidades no vivas pero que pueden pasarse decenas de miles de años en el permafrost y volver a infectar cuando bajan las temperaturas.

¿Cómo lo hacen? Los investigadores no saben cómo es posible, pero sugieren que estas dos especies cuentan con un mecanismo adaptativo para sobrevivir a la congelación durante períodos muy largos de tiempo, y que comprenderlo puede ser muy interesante para varios campos de conocimiento. Por ejemplo, podría ser útil para la criomedicina, puesto que quizás más adelante se pueda criogenizar a personas para futuros tratamientos. También es interesante para la astrobiología: para buscar vida en otros planetas, algunos de ellos posiblemente muy fríos, es esencial conocer sus límites.

https://www.abc.es/ciencia/abci-resucitan-gusanos-hace-42000-anos-causa-deshielo-siberia-201808260218_noticia.html

Elon Musk quiere implantar un chip en tu cerebro como parte de su nuevo proyecto tecnológico

El empresario está desarrollando Neuralink, un proyecto que pretende conseguir que los cerebros humanos puedan conectarse con ordenadores

Elon Musk quiere implantar un chip en tu cerebro como parte de su nuevo proyecto tecnológico
Elon Musk lleva muchos años queriendo conquistar el mundo de la inteligencia artificial

Parece que al empresario Elon Musk le sobran las horas en el día. No tiene bastante con dedicarse al desarrollo de vehículos en Tesla, preparar sus proyectos espaciales en SpaceX y buscar memes en Twitter, que ha decidido emprender un nuevo proyecto. Se llama Neuralink, y aunque se fundó en 2016, ha sido ahora cuando ha captado la atención de propios y extraños, después de que Musk haya comenzado a dar detalles sobre el proyecto. Los primeros avances han dejado claro que Musk está empeñado en conseguir un hito en el mundo de la inteligencia artificial, y es que el objetivo primordial del proyecto es provocar la fusión entre el cerebro humano y los ordenadores.

El chip sería un 'cordón neuronal' consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información.
El chip sería un ‘cordón neuronal’ consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información. (Neuralink)

Como si se tratara de un proyecto de ciencia-ficción, el empresario pretende crear un chip para implantarlo en el tejido cerebral con objeto de integrarse con la tecnología y que, entre otras cosas, podamos escuchar música directamente en nuestro cerebro. Pero no solo eso, sino que Musk también pretende que el chip pueda ayudar en cuestiones de salud, midiendo, por ejemplo, los niveles hormonales de cada persona para futuros diagnósticos que permitan adelantarse a enfermedades graves como el cáncer o el Párkinson, curar lesiones congénitascorregir daños cerebrales graves e incluso “bloquear” partes del cerebro para tratar enfermedades como la depresión o curar adicciones.

El pequeño microchip promete fusionar el cerebro con sistemas informáticos.
El pequeño microchip promete fusionar el cerebro con sistemas informáticos. (Elon Musk/Neuralink)

Según los primeros esbozos técnicos, el chip sería en realidad un “cordón neuronal” consistente en pequeños electrodos cerebrales capaces de compartir información procedente de un sistema informático con nuestro cerebro. Con esta conexión, Musk pretende desarrollar las capacidades cognitivas de los seres humanos. Según el empresario, el implante del chip “no será doloroso”, y el proceso se asemejará a los procesos de cirugía láser ocular.

El proyecto se encuentra en un estado inicial, pero Musk ya ha recurrido a Twitter para buscar ingenieros y aficionados a la tecnología móvil interesados (no se necesita experiencia previa en el campo de la neurociencia) en el desarrollo de Neuralink que quieran trabajar para él.

De momento, no se prevé que haya ningún tipo de lanzamiento en los próximos cuatro años, pero el futuro es prometedor, y aunque algunos expertos han hecho públicas sus preocupaciones a nivel moral, ya se han hecho las primeras pruebas en animales. El empresario ha prometido compartir más información el próximo 28 de agosto.

https://www.lavanguardia.com/cribeo/geek/20200728/482569890269/elon-musk-quiere-implantar-chip-cerebro-parte-nuevo-proyecto-tecnologico-neuralink.html

Una retina artificial de nanopartículas devuelve la vista a ratas ciegas

Científicos del Instituto Italiano de Tecnología consiguen que los roedores con retinosis pigmentaria recuperen la visión ocho meses gracias a una prótesis que evita la cirugía

Científicos devuelven la vista durante ocho meses a ratas ciegas ...

Un grupo de investigadores del Instituto Italiano de Tecnología han desarrollado una nueva prótesis para la retina realizada a partir de nanopartículas biocompatibles del polímero P3HT-NP que, inyectadas, han sido capaces de devolver la visión a ratas enfermas de retinosis pigmentaria, una enfermedad de la retina que hace perder al paciente la visión paulatinamente. Muy lejos aún de alcanzar la fase de prueba con los humanos, para lo que aún no hay fecha ni permisos, el equipo de investigadores considera esta una opción “prometedora” y si, finalmente llegara a ser efectiva en humanos, evitará la cirugía y complejidad tecnológica que requieren las actuales prótesis, que requieren la instalación de electrodos en la corteza visual, que se encuentra en el encéfalo, y que requiere de cables y gafas. La investigación ha sido publicada por la revista Nature Nanotechnology en su edición de este lunes 29 de junio.

Los investigadores centran la efectividad de esta prótesis líquida en dos enfermedades en este momento, la retinosis pigmentaria, una enfermedad rara que tiene un índice de afectación reducido, y la degeneración macular asociada a la edad (DMAE), una enfermedad más común, hereditaria y que aparece principalmente a partir de los 60 años de edad. En ambos casos, se trata de enfermedades en las que la visión se pierde progresivamente. El neurocientífico Fabio Benfenati es uno de los tres investigadores principales de esta investigación y es director del Centro de Neurociencia y Tecnología sináptica del Instituto Italiano de Tecnología, radicado en Génova (Italia). Benfenati explica que las nanopartículas, de 300 nanómetros (300 veces inferior al diámetro de un cabello), de P3HT-NP, “ya existían y son muy usadas en energía solar por lo que están disponible comercialmente. Nuestro descubrimiento ha sido aplicarlas como foto transductores en conexión con las neuronas”. Las ratas utilizadas en la investigación sufrían de retinosis pigmentaria y las neuronas de su retina no reaccionaban a la luz. Al inyectarle una sola vez las nanopartículas en una solución salina, estas se convertían en conductores de la luz que se convertían en impulso eléctrico en la neurona que volvía a realizar su función y, con ello, devolvían la vista a la rata. Benfenati narra que la extraordinariamente pequeña dimensión de las nanopartículas del polímero permite cubrir “un 90% de la superficie de la retina, lo que permite una gran superficie visual”.

Ratas ciegas recuperan la vista durante ocho meses con la ayuda de ...
La inyección de retina a base de nanopartículas restaura la visión en ratas ciegas

Benfenati cuenta desde Génova por correo electrónico que “este procedimiento es, sin duda, mucho más barato y menos traumático que una operación retinal como las actuales”. La prueba con ratas no ha tenido lugar más allá de ocho meses y, según Benfenati, “no hemos observado ninguna reducción en la concentración de nanopartículas y en la mejora de visión en ese periodo. Prevemos que, dado el entorno aislado del ojo, la presencia de las nanopartículas y su efectividad pueden continuar incluso por más tiempo”. La próxima fase será probar esta prótesis en cerdos. Benfenati no cree que pueda comenzar la experimentación con humanos en el corto plazo y vislumbra un periodo de “entre dos y cuatro años” para ello.

Conchi Lillo, profesora de la Facultad de Biología de la Universidad de Salamanca e investigadora en el Instituto de Neurociencias de Castilla y León en patologías degenerativas de retina ha realizado un análisis preliminar de la investigación a instancias de este diario. Lillo explica que, efectivamente, “la ventaja del polímero es que además de ser biocompatible y muy pequeño, es un semiconductor, por lo que tiene propiedades muy interesantes para la activación de los fotorreceptores o el resto de las células de la retina que se mantienen funcionales cuando se produce pérdida visual en distrofias retinianas”.

Por otro lado, Lillo considera que “uno de los inconvenientes de los modelos animales como las ratas y los ratones es que no tienen mácula como tenemos los humanos –la zona de la retina donde se acumulan los conos, las células que degeneran en DMAE–, por lo que, aunque el hecho de que este polímero haya sido efectivo en este modelo animal es una muy buena noticia y un avance en la investigación básica biomédica para el uso de estas herramientas en visión, el funcionamiento fisiológico de la retina humana es algo diferente”. En cualquier caso, a falta de leer el artículo publicado definitivamente en Nature, Lillo piensa que “de funcionar correctamente en retina humana, tanto el sistema de nanopartículas semiconductoras como la inyección se podría convertir en un buen sustituto de los semiconductores que se están empleando en las retinas artificiales”.

Mattia Bramini es investigador del Istituto Italiano di Tecnología y, actualmente, investigador en la Universidad de Granada para los próximos tres años gracias a al programa Marie Curie-Athenea3i. Bramini, responsable del análisis microscópico de la interacción física entre la neurona y la retina, cuenta cómo han comprobado la efectividad de esta nueva prótesis inyectada: “Hemos utilizado tres métodos. En el primero, las ratas ciegas no movían la pupila al recibir la luz, lo que sí ocurría con las ratas con la nueva prótesis. En segundo lugar, hay que saber que las ratas odian la luz. Utilizábamos una caja cubierta y oscura en una mitad y abierta y con luz en la otra. Las ciegas se situaban en cualquier sitio pero las curadas se iban a la parte oscura. La electrofisiología ha sido el tercer método. Un electrodo en la retina de las ratas te indica si el ojo y su neurona en concreto tiene reacción eléctrica a la luz. En las ciegas no ocurre nada y en las curadas sí aparecía esa señal”, concluye Bramini.

https://elpais.com/ciencia/2020-06-29/una-retina-artificial-de-nanoparticulas-devuelve-la-vista-a-ratas-ciegas.html