Category Archives: Reflexions

La carta d’Einstein a la seva Filla Lieserl

En una carta dirigida a la seva filla, fa una revelació on mostra al món la força més gran que podem trobar a l’univers.

Aquesta força substitueix la massa o matèria, de manera que és una força que actua amb total llibertat. La força s’expressa com una mutual, que com la llum, s’expressa tant en vibració com en partícula.

“Quan vaig proposar la teoria de la relativitat, molt pocs em van entendre, i el que ara et revelaré perquè ho transmetis a la humanitat, també xocarà amb la incomprensió i els perjudicis del món.

Et demano tot i així, que la custodiïs el temps que calgui, anys, dècades, … fins que la societat hagi avançat prou per acollir el que t’explico a continuació.

Hi ha una força extremadament poderosa per a la qual fins ara la ciència no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres, i que fins i tot està al darrere de qualsevol fenomen que opera en l’univers, encara no hagi estat identificat per nosaltres. Aquesta força universal és l’AMOR.

Quan els científics buscaven una teoria unificada de l’univers van oblidar la més invisible i poderosa de totes les forces.

L’Amor és Llum, atès que il·lumina a qui el dona i el rep.

L’Amor és gravetat, perquè fa que unes persones se sentin atretes per unes altres.

L’Amor és potència, perquè multiplica el millor que tenim, i permet que la humanitat no s’extingeixi en el seu cec egoisme.

L’Amor revela i desvela. Per Amor es viu i es mor.

L’Amor és Déu i Déu és Amor.

Aquesta força ho explica tot i dona sentit en majúscules a la vida. Aquesta és la variable que hem obviat durant massa temps, tal vegada perquè l’amor ens fa por, ja que és l’única energia de l’univers que l’ésser humà no ha après a manejar al seu antull.

Per a donar visibilitat a l’amor, he fet una simple substitució en la meva equació més cèlebre. Si en lloc de E= m.c2 acceptem que l’energia per sanar el món pot obtenir-se a través de l’amor multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat, arribarem a la conclusió que l’amor és la força més poderosa que existeix, perquè no té límits.

Després del fracàs de la humanitat en l’ús i control de les altres forces de l’univers, que s’han tornat contra nosaltres, és urgent que ens alimentem d’una altra classe d’energia. Si volem que la nostra espècie sobrevisqui, si ens proposem trobar un sentit a la vida, si volem salvar el món i cada ésser conscient que en ell hi habita, l’amor és l’única i darrera resposta.

Potser encara no estem preparats per fabricar una bomba d’amor, un artefacte prou potent per destruir tot l’odi, l’egoisme i l’avarícia que assolen el planeta. Malgrat tot, cada individu porta en el seu interior un petit però poderós generador d’amor, l’energia del qual espera a ser alliberada.

Quan aprenguem a donar i rebre aquesta energia universal, estimada Lieserl, comprovarem que l’amor tot ho venç, tot ho transcendeix i tot ho pot, perquè l’amor és la cinquena essència de la vida.

Lamento profundament no haver-te sabut expressar el que alberga el meu cor, que ha bategat silenciosament per tu tota la meva vida. Tal vegada és massa tard per a demanar perdó, però com el temps és relatiu, necessito dir-te que t’estimo i que gràcies a tu he arribat a l’última resposta!”.

El teu pare, Albert Einstein.

Tal vez no estamos hechos para vivir: la ‘Aniquilación’ según Michel Houellebecq

Lo último del autor francés es la novela que ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental

El escritor francés Michel Houellebecq entrega al mundo una nueva novela: 600 páginas de ‘Aniquilación’ Andreu Dalmau / EFE

“La reflexión y la vida son simplemente incompatibles”

Ya se habrá escrito todo. Con Houellebecq siempre hay prisas. Menos mal que nadie lee nada. Pasado el jari de la novedad, y a día de hoy bastan un par de días para que algo deje de serlo, la última novela de Michel Houellebecq resulta ser la novela que el autor francés ha escrito siempre, de nuevo literatura política y sentimental. Política en el sentido en que las relaciones humanas son penosa actividad administrativa mientras la gestión administrativa, lo que entendemos por política en sí, no es más que propaganda y estrategia bélica, puro juego al servicio de la siniestra disciplina económica. Sentimental, decimos, porque Aniquilación es, una vez más, una novela sobre el amor y su falta, sobre la pérdida (y no poca, sino la pérdida de todo), y es tambien el lamento ya sabido en un escritor que no se permite ser sentimental precisamente porque lo es hasta la miga del hueso.

El futuro ya está aquí
“Mucha gente hoy se había vuelto gilipollas: era un fenómeno contemporáneo evidente, indiscutible”, se lee en algún momento de Aniquilación. Antes, en la primera página, se ha deslizado un dato accesorio: el protagonista tiene un iPhone 11 aunque el mundo va por el modelo 23. Se trata, por tanto, de una novela futurista con un protagonista rendido, o al menos algo cansado de la estafa tecnológica.

Cualquier individuo de sensibilidad y sentido ha de aborrecer, al menos en días impares, el mundo que le ha tocado vivir y la generación que le corresponde, sin que su pertenencia a la misma sea óbice para la náusea. La vida en pareja, las cenas en la ciudad, la culpa, por suerte siempre delegable (en el mundo moderno no hay hijos de puta sino personas tóxicas), el respeto a la biodiversidad como ideología, la pamema de los huertos urbanos y, en fin, una bombonera de razones para la depresión profunda.

Aniquilación, que transcurre –igualmente disfrutable pero tal vez algo más rutinaria que obras anteriores del autor– en el año 2027, pone en escena un mundo desactualizado en todos los aspectos que lo conforman. En lo político, en lo moral, en lo religioso y por descontado en lo intelectual, tal vez porque sea cierto que “la reflexión y la vida son simplemente incompatibles”.

La trama se abre con modales delirantes de manga (pongamos uno de Hiroya Oku): Paul Raison es asesor del ministro de Economía y Finanzas Bruno Juge, que cavila su candidatura para las elecciones presidenciales francesas, cuando de pronto ve recreada de manera hiperrealista su ejecución (guillotina, of course) en un misterioso vídeo viral al que sucederán varios atentados de resonancia mundial: la explosión de un carguero en A Coruña, un ataque contra un banco de semen en Dinamarca o una masacre de migrantes en costas pitiusas.

Gobernada por ese terrorismo fantasmal con trazas de activismo esotérico, la novela, además de salpicada por algunas imágenes, diagramas y dibujos a doble página que operan extrañas respiraciones frente a la apnea general, está puntuada por los avatares de la vida personal del protagonista, afectada por el infarto cerebral que ha dejado pajarito a su padre, espía jubilado de la DGSI, y, cómo no, por una peripecia matrimonial insípida y en descomposición, circunstancias que lo llevan a lamentar su incapacidad para discrepar con los terroristas “si su objetivo era aniquilar el mundo moderno”.

Velocidades malignas
“Devaluar el pasado y el presente en beneficio del futuro, devaluar lo real para preferir una virtualidad situada en un futuro incierto, son síntomas del nihilismo europeo mucho más decisivos que todo lo que Nietzsche pudo detectar”.

La idea del progreso como principio de decadencia y credo de idiotas, y esto sería paráfrasis de Baudelaire, le ha supuesto a un autor como Houellebecq, cuya obra se adscribe a esa cepa romántica tan malentendida pero todavía de provecho, ser instrumentalizado precipitadamente por sectores conservadores de su país al tiempo que sigue siendo auscultado y comprendido en su lucidez y en su poética de lo inmediato por una intelectualidad burguesa de presunta izquierda, boquiabierta ante uno de los pocos autores contemporáneos capaz de dar la hora exacta (el pulso de su tiempo, escribiría alguno) y con el talento necesario para expresar cosas que todavía no habían sido expresadas.

Como todos sus personajes, también estos se sienten “a disgusto (…) ante el sesgo general que habían tomado las cosas, aquel ambiente pseudolúdico, pero en realidad de una normativa cuasi fascista que poco a poco había infestado hasta los menores recovecos de la vida”. Y es que Aniquilación parece preludio o anunciación pero es crónica y presente vibrante.

De la pandemia no hay rastro en el texto porque sería una vulgaridad y, aunque en su corazón late un tecno-thriller con querencia por los géneros chicos y el siempre nutriente petardeo de la serie Z (para acceder a un supuesto plano simbólico, la novela incorpora un recurso maldito y amateur como es el relato de los sueños del protagonista todas y cada una de las veces que este se duerme o echa una cabezada, sea en misa, repicando o a la sombra de un almendro), el ritmo global de la novela viene dictado, a lo largo y tendido de sus seiscientas páginas, por la lentificación y la inmovilización de Occidente, los mismos síntomas que, en los últimos tiempos, autores más cosméticos habían confundido con velocidad y aceleración del sistema.

Apenas esto que somos
El héroe de Houellebecq es una sombra de sí mismo que nunca come caliente y que al final del día mira abotargado documentales de ratas, ocas y tapires para elucidarse pero que, pese a todo, “ha conseguido conservar algunas ilusiones sobre el mundo”. El escritor lo observa, le escucha y atiende sus necesidades, si bien sus personajes se explican siempre en base al obstáculo que son para sí mismos y a los presupuestos económicos en que se basan sus relaciones humanas, establecidas como una burocracia llena de dificultades técnicas.

Pero Houellebecq no engaña a nadie. Pese a las sempiternas acusaciones de nihilismo, en lectura atenta es indulgente y otorga confianza a todas las encarnaciones del afecto, desde la amistad hasta el amor filial pasando por el bendito infierno de la pareja, asociación que, sostiene, “suele constituirse en torno a un proyecto, a excepción del caso de las parejas fusionales, cuyo único proyecto es contemplarse eternamente, prodigarse hasta el fin de sus días atenciones acariciadoras, personas así existen, Paul había oído hablar de ellas”.

Esa melancolía romántica y cierta posibilidad idílica del amor como actividad abnegada y ajena a la producción, como noción de pérdida, limosna o bálsamo, es una resistencia característica en la obra del autor que aquí le lleva a nuevas meditaciones sobre la pareja como lugar “muy separado de la existencia humana, diferente tanto de la vida en general como de la vida social común a muchos mamíferos (…), es una experiencia de otro orden, ni siquiera una experiencia propiamente dicha, una tentativa”.

Pero Aniquilación no deja de ser una novela de Michel Houellebecq y es por tanto un relato –porque el fuego se combate con fuego– apesadumbrado y entrópico. Sobre la pareja, sobre el abstracto social, sobre la privatización de la identidad, sobre la absoluta falta de garantías emocionales y sobre números primos, que son aquellos, no lo olvidemos, únicamente divisibles por sí mismos y por la unidad.

Es una pieza de costumbrismo de confección clásica y tradicional en sus mimbres, que se posa sobre temas delicados como las competencias de hombres y mujeres, y que trae consideraciones sexuales (no tantas) que aquí quedarían descontextualizadas y sometidas a las inercias estúpidas y majaderas de internet, pero que tonterías no son y que en ocasiones deslumbran como reflejos súbitos en el retrovisor.

Es también una enumeración de hitos existenciales que se da morbosamente a los pormenores del infortunio como solo saben hacerlo, siempre por gusto, aquellos moralistas que son a la vez pornógrafos; y es, como de costumbre en su autor, un perseverante y tierno canto a la vida en toda su dolorosa e intratable magnitud. Un tranquilizador arrullo decadentista (y qué es el decadentismo sino vitalismo destilado en espirituoso) que nos recuerda, página a página y en cada una de sus líneas, que uno nunca llega a imaginar “hasta qué punto suele ser poca cosa la vida de la gente, y tampoco llega uno muy lejos cuando forma parte de esa ‘gente’, cosa que más o menos sucede siempre”.

https://www.eldiario.es/cultura/libros/vez-no-hechos-vivir-aniquilacion-michel-houellebecq_129_9113382.html

Joaquim Bosch: “Hi ha 100.000 càrrecs de confiança a l’estat espanyol, res de semblant en cap país europeu”

Entrevista al magistrat que presenta un llibre en què analitza les arrels franquistes de la corrupció a l’estat espanyol

El magistrat Joaquim Bosch ha escrit un llibre en què explica la història de l’estat espanyol a través de tres-centes sentències de casos de corrupció. Hi apareixen centenars de noms que han controlat les institucions, han governat, han signat decrets… i que, anys més tard, eren condemnats per corrupció, per enriquiment il·legal, per tràfic d’interessos.

La patria en la cartera. Pasado y presente de la corupción en España (Ariel) és un retrat acolorit i en relleu de la corrupció sistèmica que ha infiltrat totes les institucions de l’estat. I és, també, la constatació que els pactes de la transició, negatius en tants aspectes, tampoc no van ser exemplars a l’hora de tallar la corrupció que havia estat estructural i consubstancial a la dictadura de Franco.

Al llibre s’afirma i es demostra que Franco era un corrupte i que emprava la corrupció per a controlar les diverses famílies que tenia dins el règim, i per a enriquir la seua, de família. Hi ha tot un capítol a relatar la goluderia rapinyaire del dictador.

La tesi de l’autor és que la inexpertesa dels partits polítics no franquistes, la por i la comoditat es van aliar i durant la transició van continuar les pràctiques de corrupció i d’espoliació de fons públics de l’estat. Amb el pas dels anys, malgrat les evidències, l’status quo s’ha mantingut i no s’ha fet mai res per trencar un esquema que fa que s’haja assumit amb naturalitat que les conductes indecents formen part del paisatge institucional a l’estat espanyol.

—Què us ha empès a escriure aquest llibre?
—Fa anys que reflexione sobre els problemes de la corrupció. Intuesc que això afecta no tan sols la qualitat de les institucions, sinó també la qualitat de vida. Les enormes quantitats de diners que s’arrabassen a la ciutadania, l’alentiment de l’economia… Però en un moment determinat em vaig posar a indagar en la història i vaig veure la perspectiva completa. Això em va empènyer a escriure el llibre perquè sense la perspectiva històrica, hi ha coses que no s’entenen. Si no coneixem d’on vénen els problemes de la corrupció, podem pensar que tenim un problema d’imprevisions tècniques, d’errors en el disseny de l’estat, o de lleis mal fetes, i no entendrem tantes resistències a fer les reformes institucionals necessàries. Crec que la clau històrica ens demostra que la corrupció no és una qüestió de delinqüència, de quatre pomes podrides, sinó de configuració de l’estat, de distribució de les rendes i d’actuació de les elits dirigents aquests dos darrers segles.

—Al títol ajunteu els conceptes pàtria i cartera. Una declaració d’intencions?
—Fa referència a una constant de la història d’Espanya. Ja al segle XIX era habitual que grans pròcers de la pàtria feren al·lusió als seus serveis al país quan ja desviaven diners públics a la cartera. Això va tenir la màxima extensió en el règim de Franco. Les al·lusions patriòtiques eren constants i sabem que darrere les referències a la pàtria hi havia enriquiment personal.

—Una frase del llibre: “La corrupció política és la mare de totes les corrupcions.”
—La corrupció a l’estat espanyol té uns trets singulars. Hi ha països amb una corrupció sistèmica que afecta els polítics, però també els funcionaris, les forces de seguretat, els militars i tota mena d’espais del seu entorn. El cas espanyol crida l’atenció d’alguns experts perquè la corrupció se centra molt en l’àmbit polític. No és normal fora d’ací que hi haja territoris on són condemnats o han estat en presó provisional, o han estat investigats, diversos presidents, consellers, presidents de les diputacions, batlles de les principals ciutats… No hi ha cap concentració equivalent a l’àmbit de la Unió Europea.

—Retrateu Franco com un corrupte que es va enriquir extraordinàriament i que emprava la corrupció per a mantenir-se al poder.
—Franco va demostrar ser un mestre en els equilibris entre les diferents famílies del règim per a mantenir-se al poder. Va entendre que els interessos econòmics uneixen més que les ideologies. Franco deia sovint que era habitual que els vencedors d’una guerra es repartiren el botí, i això és el que va passar després del colp d’estat, els guanyadors es van repartir les rendes de l’estat. Així les va repartir entre els diferents sectors del règim i els tenia tots satisfets.

—Franco era un corrupte i va instaurar un règim corrupte, però la transició, que encara hi ha gent que defensa, va mantenir la inèrcia i no va establir les eines per a evitar la corrupció.
—Era certament difícil que la transició poguera suprimir la corrupció del franquisme. No oblidem que era una dictadura de prop de quaranta anys, que va generar hàbits sociològics molt profunds i estesos a tota mena d’organismes públics, i fins i tot era molt acceptada per la societat. La situació de partida dificultava de poder canviar-ho, i encara, la manera com es va fer el període transicional també ho va dificultar perquè no hi va haver una ruptura contra la dictadura. Els dirigents del postfranquisme van pilotar el procés de transició. Tinguem en compte que la meitat dels últims cinquanta ministres de Franco van continuar en política en democràcia, i l’altra meitat va passar als consells d’administració de les principals empreses. I això mateix passà amb els batlles, regidors, governadors civils… Era impossible que tota aquesta herència, i aquestes inèrcies, no tingueren conseqüències en el sistema.

—Quin paper hi va fer l’oposició antifranquista?
—L’oposició antifranquista va arribar amb una certa feblesa a eixe moment històric i també els resultava molt difícil de qüestionar els dirigents del postfranquisme, qüestionar els crims de la dictadura o qüestionar la corrupció del règim, perquè feien grans pactes amb ells. Era complex dir que pactaves amb gent que venia d’un règim dictatorial, criminal i corrupte. Per tant, la transició va resoldre el problema de la corrupció ignorant-la. Simplement, no se’n parlava. Els primers anys de democràcia, que és quan s’hauria pogut resoldre, els partits polítics democràtics no van impulsar les reformes necessàries.

Era molt difícil que la transició suprimira la corrupció del franquisme perquè la van encapçalar els postfranquistes
—Parleu de pacte i de transició. En un llenguatge més planer es podria dir que tot plegat fou una mena de compra? Que els elements postfranquistes van comprar les forces democràtiques amb un caramel?
—Jo no parlaria de compra, sinó d’una oposició antifranquista minoritària perquè havia estat víctima d’una enorme repressió. En quaranta anys de dictadura va haver-hi persecucions, assassinats, tortures contra la dissidència. Quan va morir Franco, el règim encara era molt fort i la repressió va continuar funcionant. El tribunal d’ordre públic va treballar a estall fins que no es dissolgué. Hi hagué molts intents de colps d’estat. Hi hagué moltíssims assassinats de l’extrema dreta i de les forces policíaques. Al País Valencià un cas molt emblemàtic són les bombes contra Joan Fuster, que van originar el silenci de l’intel·lectual més important d’aquells anys. L’extrema dreta i l’aparell de l’estat dificultava la intervenció pública de gent d’una gran rellevància. En aquest context, crec que més que parlar de compra es va intentar buscar un sistema de convivència que poguera traure el país d’un règim dictatorial. Crec que no es pot qüestionar globalment la transició.

—Amb el pas dels anys, tampoc no es va fer aquest trencament.
—Partíem d’un dèficit important, amb uns dirigents polítics sense formació democràtica que havien d’improvisar un sistema democràtic. Els partits polítics eren molt jerarquitzats, amb molt de poder concentrat a les cúpules, amb molta opacitat quant al funcionament econòmic i sense transparència. Tot això són elements que afavoreixen la corrupció. En eixe context les lleis del franquisme que facilitaven la corrupció en l’àmbit de la contractació pública i en l’àmbit del nomenament d’alts càrrecs es van reformar per a donar encara més poder a les cúpules. Les xarxes clientelars del franquisme van passar a ser les xarxes clientelars dels partits polítics. Si abans havies d’anar amb el carnet del movimiento nacional, després havies d’anar amb el carnet dels partits per a tenir obertes moltíssimes portes. En lloc de trencar completament amb les estructures de la dictadura hi ha hagut una readaptació.

—Els governs que hi ha hagut no han canviat res. Ni el sistema de partits, ni el sistema electoral…
—Hi ha hagut moments importants, que haurien estat idonis per a fer reformes que no es van fer. A principi dels anys noranta van esclatar els casos Filesa i Naseiro, i molts altres. Allò provocà una gran commoció. L’any 1995 es va aprovar el codi penal de la democràcia, que era un lloc idoni per a regular el finançament dels partits polítics. Però el finançament il·legal no va ser delicte fins al 2015, enmig del moviment d’indignació, de cataclisme econòmic i del cas Gürtel, que va ser molt decisiu. La reforma de la contractació pública per a dificultar la corrupció s’ha aprovat per exigència d’una directiva europea, tard i malament. Una altra directiva europea obliga a tenir una llei de protecció als denunciants de corrupció. S’hauria d’haver aprovat el desembre del 2021, i continua sense data per a aprovar-se. Tinc la impressió que hi ha un conflicte d’interessos dels dirigents polítics perquè veuen que les reformes institucionals i democràtiques necessàries poden limitar el poder de les cúpules dirigents.

—Al llibre poseu l’exemple dels milers de càrrecs de confiança que els partits col·loquen a l’administració.
—A l’estat espanyol hi ha prop de 100.000 càrrecs de confiança de designació discrecional i nomenats a dit. N’hi ha al govern central, als governs autonòmics, als ajuntaments, a les empreses públiques… Això no té equivalència amb cap país europeu. Posar fi a això representaria una gran millora per a la qualitat institucional. Però no hi ha el dubte que disminuiria el poder de les cúpules dirigents, perquè col·loquen molts càrrecs intermedis, militants, fan equilibris dins els mateixos partits… Hi ha un conflicte d’interessos. Voldrien fer eixes reformes, però qui les ha de fer pensa que açò el pot perjudicar dins el sistema partidista.

Hi va haver moments molt importants per a fer reformes i no es van aprofitar
—Una altra qüestió que s’arrossega d’aquell pacte és la de la inviolabilitat del cap de l’estat. No es pot investigar Juan Carlos.
—Ens demostra que el cap d’estat té un blindatge desproporcionat i això s’hauria de rectificar. No és admissible que en un estat democràtic, siga una monarquia parlamentària o una república, hi haja una diferència de tracte davant la llei sense una justificació raonable. Em sembla desproporcionat que un cap d’estat puga cometre tota mena de delictes fora de les seues funcions i que això no tinga conseqüències jurídiques. Això és una desigualtat davant la llei que no té cap fonament. Si es manté com està ara és una invitació a delinquir i a la impunitat. El cap de l’estat no és una figura divina i ha de tenir el mateix règim quant a exemplaritat que les altres institucions. Hauríem de saber els ingressos i el patrimoni del cap de l’estat. Si sabem les declaracions de béns d’un regidor de qualsevol poble o el president de la Generalitat, o el president del govern, també hauríem de saber la situació econòmica del cap de l’estat. Si tot això s’haguera regulat d’una altra manera, totes les acusacions contra el rei emèrit probablement no s’haurien arribat a produir. Sabríem quins són els ingressos i retria comptes. Si haguera comès qualsevol delicte, hauria estat investigat penalment, no com fins ara, que la fiscalia i el Tribunal Suprem ens diuen que tot allò que va fer com a cap d’estat, encara que fos fora de les seues funcions, no es pot judicialitzar.

—Hi ha casos que van embolcallats de legalitat, però que també són corrupció? La pregunta ve a tomb del cas dels permisos per edat dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Els ho permetia el reglament, però això és corrupció o és una altra cosa?
—No conec el cas concret, però puc respondre en termes generals. I, en general, pot haver-hi casos regulats a les lleis i permesos, però són corrupció, perquè la corrupció comporta una utilització d’instruments públics en benefici privat. Corrupció no pot ser només el que hi ha a les lleis, perquè els que fan les lleis poden tenir interès que no es regulen determinades conductes. Pot haver-hi casos de favoritismes regulats en les lleis que si no són corrupció poden ser a la vora.

—Alguns governs del país com el valencià, el català o el de les Illes tenen les oficines antifrau o anticorrupció, però l’estat espanyol no ha adoptat aquesta figura. Per què?
—Quan es va veure la necessitat d’adaptar-se a la directiva europea de protecció dels denunciants de corrupció, al parlament espanyol es proposaren diverses iniciatives per a crear una agència estatal anticorrupció. No es va aprovar i no hi ha cap projecte per a fer-ho. I crec que és lamentable. És lamentable que no s’haja assumit la directiva europea. No hi ha cap raó que justifique que continuem fora de termini fent les coses tard i malament quant a la protecció dels denunciants, i que encara no hi haja una agència anticorrupció a Espanya.

—Citeu el professor Rafael Jiménez Asensio: “Som un país subdesenvolupat institucionalment en matèria de direcció política.” En quin sentit, subdesenvolupat?
—Açò que dèiem adés, dels milers de càrrecs designats a dit. Els càrrecs de l’administració han d’arribar mitjançant criteris com el mèrit i la capacitat. És negatiu per a les institucions que els alts càrrecs entren i isquen segons resultat de les eleccions. I passa molt en les empreses públiques. No s’hi accedeix per criteris de professionalitat i de capacitat, sinó per pura afinitat política. Sovint sense cap experiència en el sector, i amb la clara impossibilitat d’actuar de manera imparcial. Si hi ha irregularitats en la gestió d’una administració pública, un tècnic professional, independent i imparcial, pot gestionar-les, pot fer-hi objeccions i, fins i tot, pot denunciar-les. Però si és un assessor o un càrrec de confiança posat a dit pel partit polític, és impossible que hi haja una supervisió adequada de la corrupció. Aquest és un dels principals problemes per a perseguir la corrupció. Aquest és el significat de ser subdesenvolupats. Aquest, i la colonització dels partits polítics dels organismes de control del poder polític.

—A què us referiu?
—Per exemple, el Tribunal de Comptes és un organisme repartit en quotes entre els principals partits polítics. Té per finalitat la supervisió dels comptes públics de l’estat, però també el funcionament intern dels partits polítics. És normal que un membre situat en eixe tribunal per un partit polític siga la persona que ha de supervisar els comptes del partit polític que l’ha col·locat? És evident que hi ha una esquerda de l’aparença d’imparcialitat. La colonització partidista dels principals organismes de supervisió, els deixa en lletra morta. No hi ha espais neutrals de vigilància institucional, de contrapès, de control de la gestió pública.

—Això que dieu també es podria aplicar al sector de la justícia?
—Aplicable a la cúpula, i tant. El Consell General del Poder Judicial. És evident que en el franquisme els jutges no eren independents i no hi havia separació de poders. La justícia era instrumental per al règim, per a mantenir el control. Quan ve la democràcia es mira d’equiparar Espanya als països europeus que tenien un sistema mixt de configuració de la cúpula judicial, en el qual, la meitat del consell de la judicatura és nomenada pel parlament, i l’altra meitat és elegida pels jutges. Es va aprovar el 1980 per unanimitat dels quatre principals partits estatals més Convergència i Unió i el PNB. És el que hi ha a tots els països democràtics, excepte a Espanya i Polònia, que no és la millor companyia en eixa matèria. L’any 1985 els socialistes van canviar la llei per tendir a un sistema de repartiment de quotes. I ho van fer perquè la judicatura encara restava molt vinculada a la dictadura, i la cúpula judicial havia intentat obstaculitzar les reformes del PSOE i de la UCD. El remei va ser pitjor que la malaltia i al final es va optar per una configuració partidista absolutament desprestigiada, que no té equivalents en la Unió Europea. El grup GRECO anticorrupció del Consell d’Europa i altres organismes europeus ens estiren les orelles i ja veus totes les batalles que hi ha entre els partits per la cúpula judicial. És un altre element de colonització partidista dels espais de control del poder polític.

—Parleu de la corrupció del franquisme, dels errors en la transició, però actualment el sistema de partits no sembla tenir gens d’interès a reformar res.
—En línies generals, amb les excepcions que vulguem, no veig tendències a fer grans reformes estructurals. La mirada és molt a curt termini, però crec que sí que hi ha algun canvi. Per exemple, la corrupció que en uns altres temps era acceptada amb certa resignació, avui és refusada per la població. A més, en determinats sectors acadèmics i socials es veuen les mancances del sistema institucional i demanen reformes. Igual que la indignació ciutadana va trencar el mapa dels partits polítics, crec que és possible que la pressió ciutadana faça que els partits modifiquen algunes posicions.

—La veieu, la reacció ciutadana contra la corrupció?
—Hi ha dades objectives com ara estudis d’opinió. També es deia que la corrupció no passava mai factura política i ara, en alguns casos, sí que en passa. Hi ha elements positius, però són insuficients perquè han de ser articulats institucionalment, i això només es pot fer amb les forces polítiques. Si he escrit el llibre, en bona part és per a remoure consciències tant en la ciutadania com en les forces polítiques, per a obrir un debat sobre aquestes qüestions. Pensem que hi ha hagut pactes d’estat sobre qüestions que eren necessàries, però que jo sàpiga no hi ha hagut mai cap pacte d’estat contra la corrupció en el país que té més polítics corruptes d’Europa.

—Malgrat el mapa de passat i de present que dibuixeu al vostre llibre, proposeu de fer reformes i no una ruptura i fer foc nou.
—Jo crec que hi ha solució, però a una hemorràgia no pots posar-hi una tireta. La solució és fer reformes estructurals. L’estat espanyol és el país europeu que menys reformes constitucionals ha fet. I les que ha fet, han estat sense gaire entitat i obligades per la Unió Europea. No hem estat capaços d’analitzar les deficiències més importants del sistema institucional i corregir-les. En el sistema electoral, en el funcionament dels partits, en la separació de poders, en els organismes de control… Això implica reformes constitucionals i canvis institucionals seriosos. Jo crec que es pot canviar, però no amb esmenes esporàdiques, sinó amb reformes àmplies. Una idealització exagerada de la transició ha dificultat molt els canvis. Crec que tingué elements positius, però també elements qüestionables.

—La corrupció és passat o és present?
—La corrupció és present, i el que arriba al jutjat és la punta de l’iceberg de tots els delictes vinculats a la corrupció. Ara arriben als jutjats casos de fa quatre anys o cinc, temes dels quals ningú no parlava perquè estaven amagats. Mai no es detecten de manera immediata. D’ací a cinc anys coneixerem actes de corrupció que es perpetren avui.

—No hi ha esperança?
—Hi ha esperança si s’aporten les reformes estructurals necessàries. No podem pensar que mantenint l’arquitectura institucional que ha provocat la corrupció s’acabe la corrupció. Si n’hem tinguda tanta és perquè el nostre sistema ho ha permès i no hi ha hagut voluntat política de lluitar-hi en contra.

No hi ha espais neutrals de vigilància institucional o de contrapès de la gestió pública
—Té color, la corrupció?
—Al llibre parle del cas conegut de les targetes black. Hi ha gent de tots els partits, de l’empresariat, dels sindicats. En alguns casos, dirigents d’una trajectòria aparentment honesta, implicada en compromisos socials, però el sistema d’organització de Bankia va facilitar eixes pràctiques. I no vull dir que tots siguen iguals davant la corrupció. Hi ha forces polítiques que tenen com a distintiu una consciència moral més forta. Cal discriminar entre forces polítiques, però un sistema institucional que deixa tants forats, que permet de corrompre’s a gent de tots els partits, s’ha de canviar. En un sistema institucional avançat, la corrupció no ha de dependre solament de la virtut moral d’un polític, és el mateix sistema que ha de dificultar que qualsevol es puga enriquir d’una manera indecent.

—Al llibre doneu dades sobre l’empobriment que la corrupció representa per a l’estat espanyol i per als ciutadans.
—Els economistes experts en corrupció ens diuen que, si s’hagueren tallat les pràctiques corruptes quan es va morir Franco, avui tindríem una renda superior a la mitjana europea. Un estudi impulsat pel BBVA i fet per experts en matèria institucional diu que la corrupció alenteix l’economia i deixa uns diners improductius que van a paradisos fiscals. No té gens de trellat que les autopistes espanyoles hagen costat el doble que les alemanyes. Amb una inversió en reformes institucionals tindríem més bona qualitat de vida i aquesta és una raó més per a posar fi a les situacions que afavoreixen la corrupció.

—Amb tot això que aneu dient, crec que he d’insistir en la possibilitat d’una ruptura, ja que no es preveuen reformes.
—Ruptura… Si em dieu cap a on, us diré si hi estic d’acord o no. Potser és perquè sóc jurista, però en un estat de dret les coses es canvien amb reformes. Fora de l’estat de dret, l’únic que hi ha és inseguretat jurídica i camins que poden acabar en conflictes que duen a la violència o una desestabilització que es podrà evitar fent les reformes pertinents.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-bosch-hi-ha-100-000-carrecs-de-confianca-a-lestat-espanyol-res-semblant-en-cap-pais-europeu/

Pedro G. Aguado: “La culpa del paro juvenil empieza en los padres”

El ex waterpolista famoso por los programas de televisión con adolescentes violentos y problemáticos recoge en un manual práctico las claves para superar el fracaso escolar y evitar tener hijos tiranos

¿Cómo detectar, evitar y superar el fracaso escolar? ¿Cuáles son los signos de alarma? Son preguntas nada novedosas que centenares de expertos, libros y ensayos han tratado de responder. ¿Y por qué éste iba a ser diferente? Quizás porque llega de la mano del televisivo Pedro García Aguado (Madrid, 1968) que nos desgrana las claves de “Aprender a Educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso”, un manual de supervivencia para padres confeccionado a cuatro manos junto a Francisco Castaño, profesor de secundaria con una larga experiencia en la educación de jóvenes con mala conducta. Pedro fue malo, pero volvió del infierno para enseñar cómo no caer en él. Lo hemos comprobado en su faceta más mediática, ahora su experiencia se vuelca en este libro. No les de pereza leer esta entrevista, todo requiere un esfuerzo y en toda dificultad hay una oportunidad para mejorar. ¿O no quieren que sus hijos también sepan que las cosas en la vida no vienen solas? Veamos…

¿La educación que proponen es para familias normales o con problemas?
Defíneme familias normales.

Buena contra-pregunta. Pienso en familias con progenitores sin problemas de adicción, por ejemplo.
Es para todo tipo de familias, incluso cuando han entrado en problemas. Con este libro nos situamos en la prevención. Para evitar que ocurran ciertos comportamientos, proponemos ese tipo de técnicas. Pero una vez han ocurrido, también damos la posibilidad de ahondar mucho más en profundidad en diferentes técnicas de abordaje.

Hablan mucho de prevención, pero los padres prácticamente educan sobre la marcha… ¿cómo procedemos?
Sabiendo que cierta manera de educar va a provocar un comportamiento tiránico en tus hijos, aunque lo hagas con todo el cariño del mundo. Un ejemplo: consentirlos porque les quieres ya que son el centro de tu universo. ¿Cómo voy a decirle que no a algo si quiero su felicidad? Pues en este querer su felicidad, hay muchas veces que nos equivocamos, les sobreprotegemos demasiado y les hacemos que el día de mañana no sepan valerse por sí mismos. Esto les genera mucha inseguridad. La prevención es sentido común: ciertas veces, de los 0 a los 10 años, la palabra “no” tiene que aparecer en casa, y también mantenerla. Cuánto más te retan, más tienes que hacerles ver que la vida es lo que es. Dile: hijo mío, por mucho que yo te quiera, las cosas no van a ser como tú quieres.

La educación en valores y la inteligencia emocional son dos conceptos de los que habla mucha gente y está de moda. Pero, ¿sabemos realmente qué es?
Los valores son las herramientas que te sirven para vivir en una sociedad con tus iguales, son universales: respeto, solidaridad, la auto eficacia positiva… para vivir en un entorno muy competitivo. La inteligencia emocional no sé lo que es, pero lo que sí hago con mis hijas es trabajar las emociones. Si les ha pasado algo, la pregunta no es qué te pasa, si no cómo te sientes. Así identificarán en el día de mañana si están tristes, alegres o deprimidas por qué lo están y qué les origina todo eso. A veces usan la violencia y la agresividad porque no saben expresar aquello que les pasa.

¿Qué valores transmite un jugador de fútbol joven y multimillonario?
Habría que quitar la punta del iceberg, que es lo de joven y millonario y ver cómo ha llegado hasta ahí. Seguramente lo ha hecho con mucho esfuerzo, con mucho sacrificio, con mucha disciplina. Hay que decir a nuestros hijos que pueden llegar a ser lo que quieran, pero antes tendrán que haber pasado una serie de fases. Tenemos una sociedad de niños que han nacido en un ambiente donde se prima el deseo de satisfacción inmediata.

Entonces, ¿qué significa triunfar en la vida?
Nosotros lo definimos como personas que se sienten capaces, con sentimiento de autoeficacia positiva, y que pueden vivir en una sociedad sabiendo manejar la frustración y tienen presente el principio de realidad. Hay que enseñar a nuestros hijos, lo primero, a manejar la frustración. Si se equivocan, decirles: a qué da rabia, a qué sí, a que pataleas… Si se han hecho daño no hay que decir, ¡no pasa nada! ¡No! Di: llora, patalea, grita, expresa los sentimientos. ¿Algo te ha salido mal? ¿Cómo te sientes? Como una mierda, frustrado, impotente… Lo hablas con él, le dices que es pasajero. No debes limitar sus errores, sino recogerlos en el equívoco.

¿Qué cree que prefieren los padres de hoy en día, que su hijo no caiga en las drogas y la mala vida o que fracase en la escuela y no estudie ninguna carrera de provecho?
La mala vida no sólo son las drogas y el alcohol. Para mí es que fracase en la escuela. De los 18 a los 23 años tenemos un 30 por ciento de gente que abandonó los estudios. Y lo hizo además con el beneplácito de los padres, porque no podían hacerse con ellos. Los padres creen que la mala vida son las drogas y el alcohol, pero es la frustración que siente un chaval de no haber sido capaz de sacar los estudios mínimos, la ESO. Y que con 16 años se sienten en casa y digan: ya no hago nada. Y que lleguen a los 22 tocándose las narices. La sensación de inutilidad que genera un chico o una chica durante todos esos años es la mala vida.

Al empezar a leer el libro he tenido miedo. Piensas, ¿lo estaré haciendo bien?
Sí que queremos sembrar el aviso: ojo que se están haciendo algunas cosas muy mal, hay un paro juvenil y no sólo es por la crisis. Hay mucho chaval mal formado y no sólo porque el sistema educativo no funcione. Es porque los padres, en ocasiones, somos demasiados permisivos. Es una voz de alarma hacia los padres, no culpemos a nuestros hijos de cómo se comportan, si no que vamos a anteponernos a ese comportamiento. Si tu hijo no se pelea contigo en la adolescencia, hay algo que no cuadra. Un adolescente no se vuelve un monstruo de repente, si no que viene desde pequeñito porque no has sabido pararle los pies, comunicarte con él, imponer las normas ni las ha cumplido y se siente “poderoso”. Los chavales que tratamos tienen un miedo atroz a la vida, por eso son agresivos. Les digo a los padres que no culpen a su hijo, tú lo has intentado pero la forma en que lo has hecho le ha convertido en un tirano. Nosotros intentamos situarnos fuera de las patologías porque hay chavales que son patológicamente cabrones, con diagnósticos difíciles, predispuestos a tener un carácter antisocial y desafiante y hay que distinguir entre el patológico y el aprendido, el malcriado. Éste último se puede educar.

¿Qué es un niño bien educado desde el punto de vista de un adulto?
Un niño bien educado puede ser bien formado en la escuela y en la familia. Tiene valores, respeta las normas, acepta la realidad, se siente útil y sabe manejar la frustración. Es un niño capaz de valerse por sí mismo.

En el libro se quejan de que hoy en día los padres pasan en general bastante de la educación de sus hijos, que es muy laxa. ¿Tan preocupante es?
Sí. Hay varios tipos de padres, lo explicamos. Esta frase es muy dura: de padres sobre protectores y muy permisivos, hijos tiranos. Es real en un 90 por ciento. El padre pasota no es mal padre, pero tiene mucho trabajo y está cansado y prefiere que su hijo juegue a la play o esté en facebook.

¿De quién es la culpa que la cultura del esfuerzo no tenga valor?
De los padres, el colegio y el sistema educativo. Se hizo un sistema para incluir a todo el mundo, pero se bajó el nivel, no aprueba todo el mundo, hay más fracaso escolar, y los que salen están peor preparados. Somos el país con los jóvenes de menos capacidad de desarrollar algo. No hay más que mirar los libros de texto de hoy en día.

¿Son partidarios del homeschooling, de educar a los niños en casa?
No, los niños tienen que aprender con unos horarios, etc. El autoconocimiento y el descubrimiento están muy bien, pero si le dejas a un niño que conozca y saque conclusiones por sí mismo, ¿qué va a sacar? ¿Aprender por si solo? Eso es vagancia de padres. Es como cuando estás en un restaurante y dejas que molesten a los de la mesa de al lado. Dicen: déjalos… Eso es que eres un vago como padre.

¿Cómo van a ser los niños que no lo van a conseguir todo en la vida?
Violentos. Aunque te esfuerces, no lo consigues todo porque no vales para todo.

¿Ser un padre autoritario y empático a la vez es posible?
Claro. Tienes que empatizar con tu hija en el momento que le dices que “no” y saber cómo se va a sentir. Y vives con ella la rabia y la pataleta, pero mantienes el “no” porque como padre lo has vivido antes y no estás traumatizado, por mucho que digan los psicólogos.

En padres separados, ¿cree que muchas veces los adultos queremos ver traumas en los niños que en realidad no existen?
Si los padres no están estables, el trauma que tiene el hijo es que las personas que le daban seguridad no están estables. Y como son un radar, lo perciben, y eso genera inseguridad. Pero trauma, en la actualidad, por una separación, no debería haberlo. Lo malo es cuando usan al niño y empiezan a hablar mal del ídolo que es tu padre, o te empiezan a hablar mal de la mujer que más quieres que es tu madre.

Cariño es una de las palabras que más repiten también a lo largo del libro. ¿Ha tenido suficiente cariño de pequeño?
Buena pregunta (se queda pensando). Tengo una relación con mi madre un poco tensa. Pienso que todo el mundo tiene cariño, pero quizás no sabes sentirlo porque eres un capullo y no te das cuenta de lo que tienes. En mi caso… me hubiera gustado tener más, pero entiendo a mi madre porque era el pequeño, no tenía ni que haber nacido y no me esperaban. Los niños no deseados, lo notan desde que son fetos.

Un niño frustrado será un adulto frustrado… ¿se podrá reeducar en el futuro si no lo hace ahora?
Un niño frustrado y que aprende a manejar la frustración, será un adulto genial. Si no hay patologías, la conducta se puede recuperar.

Si te excedes en el castigo, ¿es bueno pedir disculpas al niño o lo entenderá como una debilidad?
Es bueno pedir disculpas, pero ¿quién valora si te excedes? El niño sufrirá la pataleta, no hablamos de castigo físico, si no de dejar a un niño sin tele tres días. Si es mucho, el sentimiento de culpa será tuyo. Si la has cagado, apechuga. Los castigos deben ser medidos, acordes al incumplimiento de la norma y siempre que hayan sido previamente avisados. Hay padres que no ponen normas pero un día se cabrean y montan un pollo.

¿Qué hacemos más los padres: gritar o no escuchar?
Las dos cosas.

¿Cree que los políticos que tenemos han sido bien educados?
Vaya jardín… (ríe). La verdad es que algunos no dan muy buen ejemplo. Si tienen que ser un referente, algunos no lo están siendo.

¿De dónde surge la corrupción?
Surge del deseo de satisfacción inmediata, de no aceptar las limitaciones que hay en la vida y seguramente los políticos corruptos hayan olvidado el principio de realidad. Es un comportamiento sociópata: para conseguir esto, me salto todas las normas que hay aquí, me da igual y no me siento mal, pero consigo esto. El corrupto está haciendo daño a la gente y está robando por sus propios intereses.

¿Qué podemos hacer los medios de comunicación para mejorar la educación de nuestros hijos?
Los medios no tienen ninguna culpa, te dan una oferta de entretenimiento, cultura y noticias. Como padre has de sentarte con tus hijos y explicarles qué estás viendo. La vida real no es “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Ese programa son tipos y tipas que hacen quizás lo que se van a encontrar en una discoteca tus hijos, pero les tienes que explicar que está exagerado. “Sálvame” es un programa donde toda una gente está orquestada, como monigotes, a los que les dicen di esto y nos vamos a meter con este… Pero no es la vida real. No le debes inculcar como objetivo a tu hijo ser como Belén Esteban. No deben ver ese tipo de programas solos porque el éxito no es eso. También tenemos un problema con la violencia de género, con los modelos a imitar en las películas: los macarras se ligan a chicas de bien y las denigran y deben dejar que les digan de todo para estar con el líder. Ya hay casos de chicas que en la escuela llevan la mochila del chico a la clase. Ha vuelto el machismo en la adolescencia.

¿Cuál es la mejor manera de controlar a un hijo adolescente sin que se sienta controlado?
Hay muchas estrategias de control parental. Hay software que las lleva pero tienes que darle acceso y decirle que le compras el teléfono pero hay normas.

En relación a otros países de Europa, ¿qué nota le ponen a España en cómo educamos a nuestros hijos?
Aquí se ha vendido la moto del crecimiento rápido, y nuestros hijos han creído que con poco esfuerzo se puede conseguir mucho en España. En otros países eso no es así, pero no sabría decirte si estamos mejor o no. Mi padre no llegó a pelearse delante de los grises, pero mi abuelo sí. Ellos lucharon por libertades y conseguir cambios. Pero ahora viene una juventud… Ahora han salido los indignados y están recogiendo a los más indocumentados, una masa social del titular, que no es crítica.

Para acabar. Una ecuación para tener un niño feliz.
Sí + No + Cariño al cuadrado.

https://www.lavanguardia.com/vida/20140929/54415453560/entrevista-pedro-garcia-aguado-la-culpa-del-paro-juvenil-empieza-en-los-padres.html

Com meditar quan amb prou feines pots parar quiet

La meditació ajuda a la concentració i es pot començar a practicar amb pocs minuts

Si ets principiant, els experts recomanen començar amb meditacions de 3 a 5 minuts i anar incrementant el temps a poc a poc. GETTY

Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? “Aquest sentiment és molt comú”, assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l’aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que “la distracció en la meditació no és una prova de fracàs”.

Distreure’s pot resultar frustrant, com si haguessis fallat o d’alguna manera haguessis perdut el punt durant la pràctica. Així i tot, els beneficis del mindfulness –que s’acostuma a associar a l’atenció plena– poden superar les frustracions. Fins i tot breus moments de meditació poden ajudar les persones a estar més concentrades, menys ansioses i menys deprimides, fins i tot les que tenen més problemes per centrar-se en la vida diària. “L’atenció plena ajuda les persones per diverses raons i fins i tot a aprendre a regular l’atenció”, assegura John Mitchell, professor associat de la Universitat de Duke, als Estats Units, i expert en mindfulness i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.

Gran part de la investigació sobre la distracció i la meditació prové d’experts en TDAH com Mitchell que, durant els últims15 anys, han demostrat que meditar pot ser especialment beneficiós per a persones amb trastorns d’atenció, malgrat el repte específic que encara representa restar assegut mentre es medita. I els descobriments que han fet aquests experts poden beneficiar tothom que busqui ajuda per convertir-se en un meditador més experimentat. Abans, però, has de començar a practicar i aquesta pot ser la part més difícil, així que hem demanat als professors de meditació i als metges consells sobre com començar a practicar i perseverar.

Recomanacions per començar a practicar
El primer que cal saber és que et distrauràs una i una altra vegada, fet que pot donar lloc a algunes visions negatives sobre el teu cervell. Tothom ha de bregar amb això al principi, constata David Austern, professor assistent al departament de psiquiatria de la NYU Grossman School of Medicine. Tanmateix, aquests sentiments de ser “dolents” en la meditació sovint són més acusats en les persones amb problemes d’atenció. No existeix això de ser bo o dolent en la meditació. Aquesta no és la qüestió. Cada vegada que et distreguis, tornes a començar, així que notar la distracció és en realitat una prova d’èxit, afirma Jeff Warren, un professor de meditació que té TDAH i és coautor de Meditation for fidgety skeptics. “El millor que pots fer per a tu és notar on ets i acceptar qui ets”, encara que et distreguis cada deu segons, ressalta. Ets humà i se’t permet ser humà. Aquesta és la bellesa de la meditació.

Una altra eina per lluitar contra els sentiments de fracàs durant la meditació és el que els experts anomenen “meditació amable” amb un mateix, que et pot ajudar a perdonar-te quan la teva ment divaga. Implica tenir unes paraules d’ànim i amabilitat per a tu mateix i cap als altres mentre medites. “Que sigui feliç, que estigui sa, que estigui lliure de patiment: aquestes són una mena de frases clàssiques de meditació”, exemplifica la doctora Lidia Zylowska, professora associada al departament de psiquiatria de la Universitat de Minnesota i una de les primeres a estudiar com la meditació pot beneficiar les persones amb TDAH.

També podeu practicar aquest tipus de meditació simplement oferint-vos compassió i amabilitat quan sentiu que la vostra atenció comença a trontollar. Quan us trobeu intentant recordar els noms de les cinc Spice Girls en lloc de meditar, procureu sentir orgull i amor per un cervell que només vol pensar en els grups pop dels anys noranta. Això pot desenvolupar una actitud més solidària i amable cap a la vostra ment distreta en la vida diària.

Quina relació tenen el ‘mindfulness’ i la meditació
Mitchell precisa que el mindfulness i la meditació estan relacionades, però no és el mateix. El mindfulness és la pràctica d’estar atent i conscient en qualsevol moment. És notar quan el teu cervell comença a reproduir aquella beneiteria que vas dir en una reunió de treball mentre se suposa que hauries de prestar atenció a la teva parella que t’està explicant el seu dia i ser capaç de tornar la teva atenció a escoltar el que t’està dient la teva parella. La meditació conscient és prendre un període de temps determinat per centrar-se activament en estar present, sovint centrant-se en la respiració.

Zylowska acostuma a proposar als seus pacients que comencin amb exercicis de mindfulness que poden fer sense afegir cap temps addicional al seu dia. Per exemple, pots raspallar-te les dents amb compte dedicant aquests dos minuts observant el gust de la pasta de dents, la sensació del raspall a les genives o la brillantor de la llum del bany. Com que ja tens (esperem) el costum de rentar-te les dents, és més probable que facis l’exercici. Els exercicis de mindfulness poden ser molt curts, cosa especialment útil per als que estan sempre distrets. Un exercici per a principiants recomanat per Zylowska dura només dos segons. Cada vegada que sona el telèfon durant el dia (o reps un missatge de text o una notificació de la feina), respira abans de respondre. Aquesta respiració et donarà un moment per comprovar la teva respiració i trobar una sensació de calma abans d’iniciar una conversa.

Pensa en l’opció de fer micromeditacions
Moltes aplicacions de meditació tenen per defecte sessions de 10, 15 o fins i tot 30 minuts. Probablement sigui massa llarg per als principiants, especialment els que tenen problemes per concentrar-se, pensa Mitchell. Harris i Warren tenen un lema al qual recorren sovint amb nous meditadors: “Un minut compta”. Comença amb tres o cinc minuts i treballa a partir d’aquí, diu Mitchell. És una habilitat que has de desenvolupar, i com més ho facis, millor seràs. A més, “no cal seure al coixí per obtenir els beneficis de la meditació”, afegeix Warren. Caminar també pot millorar la capacitat de concentració i pot ser tan sols caminar per la natura –fins i tot natura urbana– i comptar els passos o centrar-se en adaptar la respiració al ritme de les passes.

Copyright The New York Times

https://www.ara.cat/estils/benestar/meditar-prou-feines-pots-parar-quiet_130_4477293.html

Avortament

Per un costat creure que carregar l’avortament de connotacions positives és una frivolització infantil i creure per l’altre costat que l’avortament ha de ser accessible, limitat i segur, no hauria de ser una contradicció. Que la interrupció voluntària de l’embaràs no és cap festa és tan cert com és certa la incompatibilitat argumental de pensar que avortar és un procediment mèdic qualsevol i, alhora, omplir els mitjans de reportatges sobre el dol perinatal. Intentant fer passar allò que és oportú socialment per allò que és essencialment bo amb la intenció de ser majoritaris, els qui pensem que una regulació molt restrictiva és perjudicial hem perdut la capacitat d’admetre i d’acceptar que l’avortament pot ser dolorós, que qui s’hi sotmet pot creure que acaba amb una vida, que en cap cas és comparable a treure’s els queixals del seny i que, tot i així, cal que sigui segur. 

Reduir la vida a la voluntat de qui la gesta és l’escletxa per on se’ns escolen les contradiccions, la banalització i la capacitat de comprendre

Amb la intenció de construir arguments ideològics sòlids per fer una defensa coherent d’allò que, més o menys limitat en el temps, creiem que ha d’existir, hem desprès la defensa pública de l’avortament de contradiccions per fer-lo socialment comprable. És una trampa mandrosa perquè simplificant no s’arriba mai a cap resposta vàlida, i és la cortina per no donar arguments a qui vol prohibir l’avortament. Però això també és deshonest i en certa mesura contraproduent. Assumir que un fetus de dotze setmanes és avortable perquè no és una vida i assumir que un altre fetus de dotze setmanes, en cas d’avortament espontani, és digne d’un dol que al primer se li nega, almenys públicament, és estímul per als antiavortistes. Reduir la vida a la voluntat de qui la gesta és l’escletxa simplista per on se’ns escolen les contradiccions, les frivolitzacions, les banalitzacions, i la capacitat de comprendre a qui, sabent que carrega una vida potencial, decideix, igualment, avortar. És l’escletxa que ningú que creu que l’avortament ha d’existir com a mínim una mica més enllà de la restricció absoluta s’atreveix a explorar del tot per por de tornar enrere i és exactament l’escletxa que ataquen els qui l’únic que volen és tornar enrere.

A estats com Oklahoma, Alabama, Missouri o Louisiana han cregut convenient regular l’avortament prohibint-lo o limitant-lo gairebé del tot, excepte per als casos d’incest, violació o perill per a la mare. No és provida abocar les dones a avortar d’amagat igual que no és feminista despullar la interrupció voluntària de l’embaràs de tot allò que la fa un dilema moral i un viatge emocional, com a mínim, complicat.

És ingenu, és imprudent i, sobretot, és deshumanitzador. Igual que no és feminista pensar que una regulació de l’avortament que el legalitzi fins a les trenta o quaranta setmanes —com és el cas dels estats de Nou Mèxic i Colorado— és la resposta a una educació sexual profundament deficient i a la inexistència d’una legislació i d’unes condicions socials i laborals per criar els fills. No hi ha veritable llibertat en l’elecció si una de les opcions alternatives neix viciada d’arrel, i al centre de la polarització d’aquest debat hi queden les qui, sense les conviccions de qui ho redueix tot a ideologia, han de bregar amb els seus motius personals, la majoria de vegades travessats per la pobresa i la manca de suport institucional.

Això, que avui és un debat importat dels Estats Units, no és un debat a l’estat espanyol. Simplificant les variables de la cosa per blindar-la, hem assumit que cada any a Espanya es practiquin gairebé 90.000 avortaments, al voltant de 20.000 a Catalunya. Aquestes dades només s’atreveixen a tocar-les els qui creuen que Oklahoma és el camí. Els equilibris del poder són fràgils i les condicions per imposar el relat costen de recuperar un cop les has perdudes, però avui, aquí, les tenim. Un marc conscienciós i sobri sobre la interrupció voluntària de l’embaràs i una resposta a les seves contradiccions seran les millors bases per a l’escut que necessitarem quan tot aquell que pensi que abocant una dona a la mort fa alguna cosa per la vida, vinguin a nodrir-se de les nostres simplificacions per imposar les seves.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/avortament-montserrat-dameson_779889_102.html

Bondat

La bondat és la qualitat de qui és bo per a altri, qui és inclinat a fer bé. La pendent de la vida no sempre ens du a fer bondat, i més aviat la inclinació precipita a actuacions que s’allunyen d’aquesta virtut. És molt reconfortant quan et trobes la bondat personificada. Hi ha gent bona no només amb els seus (això hauria de ser lògic), sinó que té una estimació enorme pels seus enemics. El cristianisme va d’això, de fet. Jesucrist no demana als seus seguidors que estimin a la família i als amics. No va de discursets fàcils, el seu missatge. El seu reclam se centra a estimar els enemics. Instintivament, aquest no sembla un bon pla. No només et fan mal, sinó que t’hi poses bé. Una mala interpretació de la bondat ha dut a tolerar situacions inadmissibles. La línia és fina, com totes les que es mouen en el terreny del discerniment. El mal existeix, seria innocent negar-ho. A la Bíblia el concepte de bondat està lligat a la clemència i a la misericòrdia. Malgrat el mal i els malvats, hi ha espai, i molt, pel bé.

Avui vull celebrar la bondat que ens envolta. Enmig de tanta malvolença i mala maror, és un oasi trobar-te amb gestos de bondat. Hi ha persones que són felices donant. Ofereixen el seu temps, detalls, es preocupen pels altres. Són els qui s’avancen a preguntar, deixen de mirar-se a ells una estona i posen el radar al seu voltant, mirant que tothom estigui bé.

No sempre són els qui ho expliciten. No parlo de la gent que contínuament et pregunta com estàs, perquè un fet són les relacions públiques i quedar bé, i l’altra la bondat intrínseca. De fet, molta gent que es preocupa per tu no t’ho pregunta. Ho sap i de vegades treballa sense que ho sàpigues perquè estiguis millor. Maquinen amb bona fe perquè algú et digui una paraula que esperes. Perquè rebis una trucada que a tu et semblarà inesperada.

De la mateixa manera que hi ha mans pèrfides que ordeixen plans tremends i perversos, també hi ha mans plàcides, teixidores, que no ordeixen trames sinó que trenen solucions. Escric i em venen tants noms al cap, des de l’àmbit estrictament privat al professional. Persones bones, que no vol dir ximples.

Gent amb un cor gran, que com la Rigoberta Bandini entona, ja veuran què fan amb el seu ego, però certament no l’alimenten en detriment dels altres. Ens titllen sovint als periodistes de parlar i amplificar només el mal en els titulars i les notícies. Vagin aquestes lletres a contracorrent i agraïm la bondat quotidiana que ens envolta. I ens salva.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-bondat_760950_102.html

El cambio necesario

La rotura del glaciar italiano dejó víctimas de una tragedia para la que no encontramos sentido, pero estas tragedias “deben empujarnos a buscar urgentemente nuevas formas que respeten a las personas y la naturaleza” (papa Francisco). ¿La Tierra está viva? Platón diría que “tiene su propia psique”. Anima mundi era la expresión de los filósofos griegos como Platón y Plotino para referirse a esa mente del mundo. ¿Podemos conectar con esa mente?

Somos un microcosmos, tenemos un alma que conecta con esa anima mundi . La falta de sentido en la vida humana, lo que es “el hombre frente al vacío existencial” (Viktor Frankl), “la insoportable levedad del ser” (Milan Kundera) es causa de las nuevas enfermedades psicológicas. Perdemos la relación con la Tierra y con los demás. Esta época nos pide un salto de conciencia, un despertar y abrir los ojos al “alma del mundo”. El camino del ser, recuperar nuestra alma y conectar con el anima mundi , trascender el modelo productivo, desprogramarnos de tantas necesidades impuestas, dejar un consumismo inútil y poner nuestras energías en cosas que aporten al auténtico crecimiento…

Un nuevo paradigma para un mundo más sostenible, más en contacto con la naturaleza y lleno de espiritualidad en el que cada uno esté en conexión consigo mismo y con todo.

Llucià Pou Sabaté, Doctor en Teologia

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20220715/8412020/cambio-necesario.html

L’home a la recerca de sentit

El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut


Viktor E. Frankl

«No es tracta del sofriment i la mort dels grans herois i màrtirs, sinó més aviat de les “petites” víctimes i de la “petita” mort d’una gran massa de gent.» El psiquiatre Viktor E. Frankl (nascut a Viena el 26 de març del 1905 i mort al mateix lloc el 2 de setembre del 1997), del 1942 al 1945 va patir la duresa inhumana dels camps de concentració. El recordem escoltant-ne una entrevista i llegint un recull de 14 fragments del seu llibre L’home a la recerca de sentit que, amb una lucidesa extraordinària, no només analitza aquella brutalitat, sinó que reflexiona per quin motiu, malgrat el pitjor dels inferns, val la pena viure.

1. Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu (després d’haver-ne arrencat els pèls), ja no posseïm res més tret de la nostra nua existència. ¿Què n’ha quedat, dels vincles externs amb la nostra vida anterior? A mi, per exemple, les ulleres i el cinturó, que naturalment més endavant hauré de bescanviar per un bocí de pa.

2. ¿Què és el que més somia l’intern d’un camp de concentració? Somia pa, pastissos, cigarretes i una bona banyera d’aigua calenta. La no-satisfacció de les corresponents necessitats més primitives fa que el pres les satisfaci en les il·lusions primitives.

3. És possible que, a pesar de la seva disposició d’esperit relativament feble, les persones sensibles i acostumades de sempre a una vida intel·lectualment intensa per aquesta mateixa raó visquin dolorosament la continuació externa de la vida al camp, i que, en canvi, la visquin menys destructivament amb relació al seu ésser intel·lectual. Són persones a les quals resta oberta la possibilitat d’aïllar-se d’aquell ambient horrorós i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric. Només d’aquesta manera es pot entendre que de vegades les constitucions més delicades puguin, paradoxalment, sobreviure a la vida al camp de concentració millor que no pas les naturaleses més robustes.

4. L’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. […] L’home, quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç —encara que només sigui uns instants— lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació més desolada que ens puguem imaginar, en una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant, la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell.

5. La major part dels presos estan, comprensiblement, turmentats per una mena de complex d’inferioritat. Tots nosaltres hem pensat que érem algú. Ara i aquí, però, són literalment tractats com si no fossin ningú.

6. Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.

7. Mentre que els neguits de la majoria es relacionen amb la pregunta: «¿Sobreviurem al camp de concentració?» (altrament tots aquests sofriments no tenen aleshores cap sentit), la pregunta que em turmentava a mi era ben diferent: «¿Té algun sentit tot aquest sofriment, aquesta mort al voltant nostre?». Perquè, fet i fet, si no fos així, aleshores sobreviure al camp de concentració tampoc no tindria gens de sentit.

8. La manera com una persona assumeix el seu ineluctable destí i, amb ell, el sofriment imposat, deixa oberta la porta a un reguitzell de possibilitats a l’hora de modelar una vida plena de sentit, fins i tot en les circumstàncies més difícils i fins als darrers minuts de la seva vida. […] L’ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern, i no tan sols al camp de concentració.

9. El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut. En perdre el futur, perd el suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant físicament com mentalment.

10. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres! […] Al capdavall, viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de respondre el que cal a les preguntes sobre la vida, la responsabilitat d’acomplir les obligacions que la vida adjudica a cadascun de nosaltres, la responsabilitat de satisfer les exigències del moment.

11. Quan algú s’havia intentat suïcidar, s’aplicava l’ordre estricta de no salvar-lo. En aquest sentit existia, per exemple, la prohibició oficial de «tallar» la corda dels companys que havien intentat penjar-se. Raó de més perquè veiéssim, naturalment, la necessitat d’adoptar mesures preventives. […] Es tractava de dos homes que en les seves converses havien manifestat la intenció de suïcidar-se. Tots dos adduïen d’aquella manera tan característica que «ja no esperaven res de la vida».

12. Però en tots dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric, «esperava» el seu pare a l’estranger. A l’altre, no l’«esperava» cap persona sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada. Era un home insubstituïble i imprescindible en el cas d’aquella obra.

13. ¿Com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones el que aquestes asseguren que els van fer? […] Primer, que entre els vigilants del camp n’hi havia que eren uns sàdics acarnissats, entès això en un sentit estrictament clínic. En segon lloc, aquests sàdics se seleccionaven per fer-ne, sempre que podien, un escamot de vigilants estrictes. […] En tercer lloc, cal remarcar que una part considerable dels vigilants senzillament s’havia tornat completament insensible a còpia d’anys d’haver estat testimoni de totes les pràctiques sàdiques, cada vegada més elevades, que es feien al camp.

14. Nosaltres vam conèixer l’home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.

No puc més

(FILES) In this file photo taken on March 6, 2021 Spanish actress Veronica Forque blows a kiss as she poses on the Red Carpet at the 35th Spain's Goya Film Awards gala held in Malaga. - Spanish actress Veronica Forque, was found dead at her home in Madrid on December 13, 2021, police sources confirmed to AFP. (Photo by JORGE GUERRERO / AFP)

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals. I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gè­nere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen­ que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment­ donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe­ dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable­ histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevi­sibles, ni bons ni dolents, simplement ca­paços­ alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llà­grimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital.

Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent­ per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per eva­dir-se d’un món que diàriament els de­cep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet.

Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que dià­riament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser ­viscuda­, potser hauríem de ­procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any!

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211229/7957796/puc-mes.amp.html