Category Archives: Reflexions

Razones para devorar ‘Manual para mujeres de la limpieza’ aunque no seas muy de cuentos

¿Quién dice que los cuentos no venden? La edición póstuma de esta antología de relatos de Lucia Berlin (1936-2004) ha sido uno de los best seller del año pasado y, según parece, promete serlo también de este. Los elogios en la prensa y el boca-oreja han convertido a ‘Manual para mujeres de la limpieza’ (Alfaguara) en un insólito fenómeno literario.

luciaberlin-manual

Te damos cinco razones para que dejes de decir aquello de «prefiero un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses»:

1. Se puede leer como «un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses». Los 43 relatos que componen ‘Manual para mujeres de la limpieza’ tienen tanta carga autobiográfica que se pueden leer casi como unas memorias, como 43 capítulos en la vida de Lucia Berlin. Una vida itinerante (de Alaska a California pasando por Chile), agitada sentimentalmente (se casó tres veces y tuvo cuatro hijos), inestable laboralmente (profesora, recepcionista, enfermera, limpiadora…) y bañada en litros y litros de alcohol.

2. Enlazando con el punto anterior, ‘Manual para mujeres de la limpieza’ es una obra maestra de la autoficción. Aunque con una particularidad: está escrita cuando a esta forma de escribir no se le llamaba autoficción. Si te gusta la literatura del yo (de la que aquí hemos reseñados varios ejemplos: ‘La hierba de las noches‘, ‘Cocaína‘, ‘Para acabar con Eddy Bellegueule‘, ‘Hermano de hielo‘…), los relatos de Berlin te dejarán con unas enormes ganas de haberla conocido.

3. Sirve como guía para señoras de la limpieza, pero también como manual de autoayuda. Los relatos de Berlín son terapéuticos. Están situados en lugares sórdidos, tristes, dolorosos: hospitales, prisiones, lavanderías, centros de desintoxicación… Están protagonizados por alcohólicos, inadaptados, fracasados, enfermos… Y hablan de adicciones, de problemas de salud, económicos, sentimentales, de infancias tristes. Sin embargo, están envueltos en una extraña alegría, en una ternura tan paradójica como vivificante.

4. Son muy divertidos. Berlin demuestra tener un sentido del humor admirable. Sus relatos están atravesados por una luminosa y fina ironía en la que no cabe el cinismo (en esto se diferencia de Raymond Carver, con quien ha sido comparada). Sus personajes pueden ser marginales y desgraciados, pero tienen tanta dignidad y alegría como la que exhibe la escritora en sus fotos. Quién diría viéndolas que es una borracha que vive en una caravana, tiene empleos precarios, sufre de escoliosis, tuvo una madre alcohólica que se suicidó, un marido yonqui y una hermana que murió de cáncer.

5. Es ‘Paterson‘ hecho realidad. Resulta curioso comprobar las semejanzas entre la vida como escritora de Berlin y la del protagonista de una de las mejores películas de 2016. No es difícil imaginar a la cuentista escribiendo sentada en un banco mientras espera el autobús, en la lavandería mientras hace la colada o en la mesa de la cocina mientras se termina de hacer la cena. Una escritora proletaria que, como William Carlos Williams, el poeta al que evoca ‘Paterson’ y con el que también se ha comparado la escritura de Berlin, es capaz de extraer toda la belleza, el humor y la alegría que permanece oculta tras la cruda y cotidiana realidad.

https://jenesaispop.com/2017/02/11/289035/5-razones-devorar-manual-mujeres-la-limpieza-aunque-no-seas-cuentos/

https://elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461686913_788507.html

NO TE RINDAS

by MARIO BENEDETTI

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás sola, porque yo te quiero 
.

Les joguines trencades de Disney

El pes de Hollywood enfonsa sovint la vida d’estrelles infantils

Parlar de Disney és referir-se al gegant de l’entreteniment que des de fa més de 90 anys transporta a un univers de fantasia tant menors d’edat com adults. Però aquest món de somni no ha estat tal per a algunes de les estrelles infantils que van passar a formar part de l’engranatge a una edat massa primerenca. I és que el nombre de joguines trencades que ha anat deixant Disney a la cuneta augmenta amb el pas dels anys.

Selena Gómez (29), acaba de parlar per primera vegada d’això. “Vaig renunciar a la meva vida sent molt jove i no sabia el que estava fent”, va declarar sobre el seu debut, amb tan sols 10 anys, en la sèrie Barney i els seus amics de Disney Channel. La seva salut mental ha patit les conseqüències d’una fama tan precoç: trastorn bipolar, ansietat, depressió i addicció a Instagram, problemes pels quals ha hagut d’ingressar en més d’una ocasió en centres psiquiàtrics per rebre tractament.

Lindsay Lohan va ser la primera a visibilitzar les conseqüències negatives d’haver estat una nena Disney. Tú a Londres y yo a California, estrenada el 1998 quan tenia 12 anys, va ser el tret de sortida d’una fructífera carrera amb l’esmentada productora, cosa que també li va obrir les portes del món de les drogues i l’alcohol. L’artista es confessava addicta després d’haver ingressat en rehabilitació sis vegades i d’haver entrat a presó per diversos delictes. “En el passat, l’alcohol va ser la porta d’entrada a altres coses per a mi. La cocaïna era més una qüestió de les festes: la gent la tenia i jo en prenia. Anava de la mà de l’alcohol”, li confessava a Oprah Winfrey en una entrevista el 2013.

Hilary Duff és una altra de les que va descendir als inferns després de convertir-se en Lizzie McGuire, la protagonista de la sèrie del mateix nom que el canal temàtic de Disney va emetre des del 2001 al 2003. Tenia 14 anys i es va convertir en un ídol de fans adolescents i, poc després, en la rival màxima de Lindsay Lohan. La pressió mediàtica va ajudar que el 2005 caigués en l’anorèxia, cosa que era evident a cada foto que li feien.

Els trastorns alimentaris també han marcat la vida de Demi Lovato. La bulímia l’acompanya des de l’adolescència i el seu currículum d’episodis traumàtics compta també amb abús de drogues i alcohol, trastorn bipolar, ansietat i depressió, a més d’abusos sexuals. Als 15 va protagonitzar Camp Rock amb els Jonas Brothers i aquest va ser l’inici del seu dur trànsit pel món de les addiccions. “Vaig arribar a un punt en què o estava drogada o estava pensant a drogar-me”, va revelar fa uns anys quan va explicar com utilitzava la beguda per mitigar l’ansietat que sentia. Als 17 ja havia ingressat a rehabilitació i va aconseguir mantenir-se allunyada de les substàncies durant sis anys. L’artista, que divendres en va fer 29, va recaure a la beguda el 2018, poc abans de patir una sobredosi amb què gairebé perd la vida. Dels vessaments cerebrals, l’atac al cor i la ceguesa com a conseqüències en parla al seu documental Dancing with the devil, on també revela haver estat víctima de violacions per part del seu primer nòvio i del camell que li va subministrar l’heroïna que gairebé la mata. Lovato continua consumint marihuana i alcohol en dosis moderades, cosa amb què el seu mànager o el seu amic Elton John no combreguen.

Christina Aguilera i Britney Spears van ser nenes Disney a començaments dels noranta, quan es van conèixer presentant The

Actress Lindsay Lohan during Pasarela Cibeles Fashion Week Madrid 2017, in Madrid, on 15th September, 2017.

Mickey Mouse Club. Més enllà de la rivalitat musical que sempre han mantingut, les cantants comparteixen les seqüeles d’aquesta fama tan primerenca. La primera va patir bulímia i anorèxia mentre que la segona va desenvolu

Una fama mal portada arrossega a l’abús de drogues i alcohol, trastorns alimentaris i problemes mentals

par diversos problemes de salut mental que la van portar a ser ingressada, més d’una vegada, en centres psiquiàtrics. El seu cas és un dels més extrems, ja que aquesta situació va fer que el seu pare aconseguís la seva tutela fa gairebé 13 anys. Ara, amb 39, Britney Spears lluita en els tribunals per recuperar la seva autonomia.

Les problemàtiques en estrelles infantils també van tocar els nois. Zac Efron, que va seduir milions de nenes amb les pel·lícules de High School Musical, es va refugiar en l’alcohol i la cocaïna per lluitar amb l’èxit desmesurat, cosa que va superar després d’entrar a rehabilitació. Joe Jonas també va coquetejar amb les drogues mentre que Adam Hicks va ser detingut el 2018 per atracar unes àvies a punta de pistola i agredir-les. Amb aquest historial, resulta irònic que s’acabi d’anunciar que Sol a casa , la pel·lícula que va encimbellar Macaulay Culkin, un dels màxims exponents de la definició de joguina trencada de Hollywood, tindrà una nova versió que serà produïda per The Walt Disney Company.

https://www.lavanguardia.com/gente/20210822/7674409/jueguetes-rotos-disney-adicciones-estrellas-infantiles.html

El Masnou assetja els ocupes dels habitatges protegits

Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització cri­minal 

Bloques de pisos del Incasol de la calle Salvador Espriu de Ocata (Masnou) donde algunas vivendas ocupadas por delincuentes tienen atemorizados al resto de vecinos de los bloques 4-10 y 16
Promoció de 71 habitatges de protecció oficial per a joves al barri d’Ocata del Masnou
 (Mané Espinosa)

La mobilització veïnal contra el grup d’ocupes dels habitatges de protecció oficial de Llevant, al carrer Salvador Espriu del barri d’ Ocata del Masnou (Maresme), ha propiciat que les administracions hagin intensificat la pressió sobre els inquilins il·legals perquè abandonin els habitatges.

Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització cri­minal que controla al municipi altres habitatges, tal com va publicar La Vanguardia el 26 de juliol. Fa poc els veïns han decidit enfrontar-se als delinqüents i mobilitzar-se per protestar per la situació que pateixen.

Set anys després, Ajuntament i l’Agència de l’Habitatge es reuneixen per buscar solucions
Els ocupes del Masnou s’escapen de l’estereotip de les persones necessitades que entren per la força a un habitatge. Són individus estrangers, la majoria d’origen magribí, que es caracteritzen per mantenir un notable poder adquisitiu. Condueixen vehicles de gamma alta i mantenen un ritme de vida opulent. Segons fonts policials, això és possible gràcies a l’entramat d’activitats delictives que tenen organitzat. El grup està ben estructurat i depèn d’un líder.

Per primera vegada en set anys, el 20 de juliol l’Ajuntament i l’ Agència de l’Habitatge, propietària de la promoció urbanística, es van reunir per, segons el Consistori, buscar solucions a la problemàtica que arrosseguen les comunitats de veïns del carrer Salvador Espriu.

L’alta conflictivitat que generen els ocupes rics ha propiciat que els veïns es mobilitzin, i fins i tot han aconseguit que els responsables, en aquest cas el govern municipal, incrementi la pressió policial a la zona. Sobre la qüestió més discutida, la dels set pisos ocupats, tant des de l’ Agència de l’Habitatge com des de l’Ajuntament lamenten que estigui encallada en processos judicials llargs i esgotadors.

L’alcalde, Jaume Oliveras, va avançar que incorporarà el tema a la reunió que ha sol·licitat amb la fiscal en cap de Mataró per abordar els problemes d’inseguretat que pateix el municipi. Per la seva part, l’ Agència de l’Habitatge ha començat a renovar les portes d’accés als edificis i ha instal·lat un sofisticat sistema de seguretat que, amb l’adjudicació dels pisos buits, hauria d’impedir més ocupacions.

L’element més perillós del clan ocupa, un personatge resident al número 4 que destaca per la violència exercida contra els veïns, va ser expulsat de la promoció gràcies a la ràpida reacció veïnal. “ Vam alertar la policia, el van identificar i, mentre els agents custodiaven el pis, l’ocupa va sortir amb el que portava a sobre”, moment que va aprofitar l’ Agència de l’Habitatge per blindar la porta i impedir que hi accedís.

Els veïns també han actuat per “reconquerir” les zones comunes, com les places d’estacio­nament reservades als pisos, que ocupaven els vehicles dels
ocupes. Expliquen que “per la negativa de l’Ajuntament a fer manteniment al carrer i les places d’aparcament” van ser els mateixos residents els que van pintar les línies del gual i van col·locar un senyal de prohibit aparcar.

Malgrat l’increment de la pressió policial, la situació, segons els veïns, és insostenible atès l’alt grau d’incivisme dels ocupes. “Posen la música a tot volum de matinada i tenen els passadissos i l’ascensor plens de brutícia”. Reconeixen, malgrat tot, que “sembla que estem més tranquils”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677803/masnou-assetja-els-ocupes-dels-habitatges-protegits.html

assalts als conreus de cànem legal del Maresme

ALEMANIA-LABERINTO DE CÁÑAMO EN BERLÍN:HEN01.BERLÍN (ALEMANIA).1/9/2009.- Un joven posa entre plantas en el llamado laberinto de Cáñamo al sur de Berlín, Alemania el 1 de septiembre de 2009. La plantación, de 20.000 metros cuadrados, se ha establecido al inicio del verano para lograr la renaturación de un vivero de árboles que existió en la zona. La plantación está compuesta por plantas de Cáñamo

Hi ha una planta que és idèntica a la de la marihuana, tant la tija com les fulles i els cabdells, quan és el moment de recol·lectar. Es tracta del cànem, que es conrea de manera industrial per a fina­litats farmacèutiques o indus­trials en productes d’estètica o alimentació. L’informe Violència i marihuana dels Mossos d’Esquadra dedica un apartat a aquestes plantacions, que els últims dos anys han proliferat i que viuen una onada d’assalts violents. Mentre que l’any passat es van cometre 96 robatoris violents en planta­cions, 14 eren legals de cànem industrial. A què és degut aquest auge?

Els analistes de la policia catalana tenen diverses explica­cions per justificar tanta violència contra uns empresaris que s’han vist obligats a incrementar les mesures de protecció i seguretat dels cultius. Una raó és la incultura. Tal qual. Hi ha delinqüents que són incapaços de distingir entre el cànem i la marihuana i roben pensant que s’estan emportant droga.

Els traficants han aconseguit cristal·litzar el CBD del cànem en la substància psicoactiva (THC) de la marihuana
Però també hi ha organitzacions criminals que coneixen perfectament la diferència entre les dues plantes, saben que els cultius de cànem industrial no es defensen amb pinxos armats i roben per després barrejar aquestes fulles amb les de marihuana i augmentar així el pes de la mercaderia a vendre i, en conseqüència, els beneficis.

El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva. La OMS li atribueix virtuts terapèutiques

Però no s’acaba aquí. El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva i a què l’ Organització Mundial de la Salut (OMS) atribueix virtuts terapèutiques. Hi ha organitzacions criminals que roben el cànem perquè ja han aconseguit al laboratori cristal·litzar el CBD i, a partir d’àcids, transformar la substància en THC. El procés és complicat, però l’ecosistema que envolta el tràfic de marihuana genera una innovació permanent en què participen especialistes de tots els sectors que s’apunten a la febre del nou or verd per aconseguir el seu tall del gran pastís.

També hi ha plantacions de marihuana legals que requereixen autoritzacions i permisos de l’ Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris per a l’obtenció de THC per a ús exclusivament medicinal. En aquests conreus hi ha un control sever de les llavors, ja que l’agricultor n’ha de documentar la traçabilitat.

Més de la meitat dels robatoris violents en plantacions de cànem industrial van tenir lloc en vivers del Maresme, una comarca que ha vist créixer exponencialment aquest tipus de cultius. Els analistes de la policia detallen al seu informe com els propietaris d’aquestes plantacions acostumen a instal·lar al perí­metre marquesines amb grans cartells en què s’adverteix que es tracta de cànem i no de marihuana. Però és igual; malgrat l’increment de la seguretat, els assalts se succeeixen i són difícils de prevenir perquè els delinqüents irrompen empunyant armes i en bandada.

Va passar el setembre de l’any passat a Tudela de Segre, quan un grup de vint persones va irrompre en una plantació de cànem industrial. Els assaltants van amenaçar els treballadors amb ganivets i bastons i els
van arribar a tirar pedres. Quan van arribar els mossos alguns dels lladres van fugir, però l’extensió de la plantació era tan gran que d’altres van continuar tallant plantes amb absoluta tranquil·litat.

Un mes després, al Maresme, el responsable d’una plantació legal traslladava en una furgoneta cànem del seu hort, a Alella, fins al magatzem, a Mataró, quan va ser envestit per una furgoneta en plena carretera na­cional. El vehicle dels assaltants va provar de fer fora de la calçada la furgoneta amb diverses maniobres perilloses en marxa. Finalment, els dos vehicles van col·lidir i cinc homes armats amb bastons i armes de foc van intentar sense èxit emportar-se la mercaderia.

L’anàlisi dels assalts en plantacions de marihuana i cànem a Catalunya determina que hi ha pics de robatoris cada trimestre, coincidint amb el moment de la recol·lecció dels cabdells, a les plantacions d’exterior. Amb aquesta dada els Mossos ja adverteixen que els pròxims mesos de setembre i octubre hi haurà un increment d’incidents violents en zones concretes amb auge de plantacions, com el Maresme, el Tarragonès, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Per això proposen adoptar mesures preventives per evitar danys personals a les plantacions de cànem on s’exerceix una activitat declarada, autoritzada i aliena al món delinqüencial.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20190315/461031643901/menas-pobles-mesures-acollida-foradada.html

El tràfic de marihuana dispara la narcoviolència

Dos agentes policiales con algunas de las plantas de marihuana que se encontraban en el interior del polígono

Mitjançant amenaces, extorsions i alguna agressió els feien
fora dels seus pisos per poder plantar marihuana. Passava al barri de Sant Roc de Badalona i continua passant a la Mina de Sant Adrià de Besòs. Els Mossos d’Esquadra van detenir al juliol una organització criminal i familiar que feia la vida impossible als inquilins d’alguns habitatges en què estava interessada per ampliar l’espai per conrear el que molts ja diuen que és el nou “or verd”. La unitat central de segrestos i extorsions de la policia catalana va detenir 15 persones, i tres continuen a la presó. Les famílies no han pogut tornar als seus pisos per por de les represàlies.

Que et facin fora de casa teva perquè d’altres conreïn marihuana és un exemple que evidencia com, cada vegada més, el crim organitzat atempta contra la seguretat de les persones alienes al món delinqüencial. A Sant Roc, a la Mina, però també al Montseny, on la Guàrdia Civil va descobrir fa dues setmanes com una banda va desforestar diverses hectàrees del parc natural per plantar-hi marihuana.

Amb el mateix sistema una altra organització va talar arbres i va aplanar el terreny amb maquinària pesant per arrasar diverses hectàrees d’un bosc protegit de Santa Cristina d’Aro per fer el mateix: conrear-hi marihuana.

L’any passat en aquesta època l’àrea central d’anàlisi de la criminalitat de la comissaria ge­neral d’investigació criminal dels Mossos va elaborar un interessant informe, El mercat de la marihuana a Catalunya , que analitzava les causes i els riscos del fenomen. L’estudi advertia del risc de corrupció dels poders públics per part de les estructures criminals establertes a Catalunya, que s’han convertit en la principal amenaça per a l’estabilitat social en aquesta comunitat.

Un any després, els mateixos analistes han firmat un segon treball, Violència i marihuana , que adverteix que l’escalada
violenta derivada del tràfic de la marihuana augmenta i que l’afectació en el dia a dia de la ciutadania cada vegada és més alta.

Les màfies de la marihuana són la principal amenaça per a l’estabilitat social de Catalunya

Cada mes es coneixen a Catalunya vuit narcoassalts, robatoris violents entre organitzacions criminals que es dediquen al cultiu i al tràfic de marihuana. Coneguts també com a vuelcos , aquests episodis de narcoviolència només són la punta de l’iceberg del que realment passa al submon del crim organitzat. Com que es tracta d’atacs entre delinqüents, aquests últims amb prou feines denuncien, i els investigadors coneixen els episodis a partir de les víctimes mortals, dels ferits greus o dels testimonis inesperats de les baralles.

El 2018 els Mossos van activar el Pla d’acció Marihuana per lluitar contra aquest boom, un fenomen que alguns analistes descriuen com la nova febre de l’or verd i que ha convertit Catalunya en el principal hort d’Europa, cosa que atreu les pitjors màfies internacionals interessades en la nova oportunitat de negoci. Amb les xifres a la mà, els responsables de la divisió d’ investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, des de l’intendent al capdavant, Ramón Chacón, fins a l’inspector Toni Salleras, responsable de l’àrea central de crim organitzat, no perden l’oportunitat d’advertir que, si no hi ha un canvi dràstic en els elements que afavoreixen que les màfies continuïn triant Catalunya per conrear i traficar, hi ha risc de convertir la comunitat autònoma en un nou camp de Gibraltar amb zones controlades per unes organitzacions que incentiven la delinqüència local. Es tracta d’un escenari que potencia les xarxes de traficants amb accés fàcil a les armes de foc amb què defensen els cultius o garanteixen la seguretat dels processos de compra i venda de la mercaderia.

L’any passat ni la pandèmia no va aconseguir paralitzar l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. Ho demostra l’estudi que dissecciona els 102 episodis violents que es van cometre el 2020 a Catalunya. En la meitat dels narcoassalts els delinqüents van utilitzar armes de foc. L’informe revela com des del 2018 hi ha cada any tres homicidis relacionats directament amb el tràfic de marihuana, als quals cal sumar tots els episodis que tenen a veure amb lesions, amenaces, extorsions i segrestos. Des que va començar l’any ja hi ha hagut un homicidi atribuïble al tràfic de marihuana.

L’evolució del tràfic de marihuana a Catalunya ha adquirit una velocitat que espanta. Fa deu anys la seva presència era pràcticament anecdòtica, però des d’en fa vuit és la substància que més es confisca en les operacions policials, i ja ha desbancat per sempre el mercat de l’haixix. I cada any supera l’anterior en xifres de plantes intervingudes. La substància, d’altra banda, té col·lapsats els dipòsits de les comissaries.

Un 70% dels delinqüents que integren estructures organitzades també es dediquen a la marihuana. Cada vegada hi ha més lladres amb una especialitat que reinverteixen part dels beneficis en aquesta droga. I un dels elements que afavoreixen aquesta ràpida evolució són, asseguren els analistes policials, “les associacions cannàbiques que actuen com una gran tapadora per poder tenir al darrere tot un mercat de cultiu i venda” i aquesta visió bucòlica i laxa que hi ha sobre el consum.

A Catalunya es registren vuit narcoassalts cada mes entre traficants d’aquest tipus de droga

El mercat de la marihuana, alerten els analistes, ha importat xarxes criminals albaneses, sèrbies, angleses, sueques, poloneses, xineses, franceses i marroquines, entre d’altres. A més, fomenta el mercat il·lícit d’armes de foc i un altre tipus de tràfic encara més terrible, el d’éssers humans, que utilitzen com els nous esclaus del segle XXI, obligats a treballar a les plantacions.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677794/trafic-marihuana-dispara-els-episodis-narcoviolencia.html

Las redes sociales están diseñadas para producir tristeza y ansiedad

El teórico de medios explica en su último ensayo “Tristes por diseño” cómo Internet pasó de hacernos felices a deprimirnos

Sabemos que son nocivas, pero continuamos usándolas. Dicen estar pensadas para conectarnos, pero nos aíslan. Las usamos para buscar información aunque nos distraen. “Las redes sociales están diseñadas para exprimir las vulnerabilidades del yo”, escribe Lovink. La tristeza de hoy se desarrolla por medio de interacciones en entornos digitales.

En su último libro Tristes por diseño. Las redes sociales como ideología (Consonni), el teórico de medios Geert Lovink reflexiona acerca de la última década de Internet, marcada por la irrupción de los teléfonos inteligentes y los medios sociales. “El problema de Internet es más un problema de adicción que de privacidad”, asegura.

La redes no están pensadas crear vínculos entre personas sino para no dejarlas

Fundador del Instituto de Culturas de la Red en la Universidad de Ciencias Aplicadas de Amsterdam, Lovink señala que la era hegemónica de las plataformas como ideología ya está aquí. El origen del aislamiento, la tristeza y la distracción actuales se encuentra en las grandes compañías tecnológicas que actúan en Silicon Valley.

¿Por qué afirma que los medios sociales están diseñados para volvernos más tristes y aislarnos?

Lejos del utopismo tecnológico que postulaba que estas plataformas sirven para organizarnos mejor en sociedad, el diseño de estas redes está pensado para hacernos dependientes. No son herramientas para que la gente haga cosas conjuntamente ni para crear vínculos. En lugar de eso, están pensadas para no dejarlas. Para sumergirse en un flujo continuo y efímero de contenidos. Fíjese en el infinito feed de Facebook, por ejemplo. Ahí se mezcla deliberadamente información de la esfera personal con noticias de interés público. Todo junto en una misma pantalla y con el objetivo de no salir de ahí, sino de adentrarse cada vez más y más para suscitar emociones. Para que estemos tristes o enfadados.

¿Qué mecanismos utilizan las tecnológicas para secuestrar nuestra atención?

En primer lugar, hay que hablar de los teléfonos inteligentes. Internet tiene unos cincuenta años de vida, pero tan solo hace unos diez o quince que existe una velocidad adecuada y un aparato para compartir contenido en cualquier momento. El 24/7 es un factor clave. Así como también lo es la funcionalidad simple, sin problemas, de los teléfonos. Es interesante preguntarse de dónde sale ese diseño, ¿por qué no cerramos el teléfono si nos enfada?

¿Por qué?

En Silicon Valley invierten muchos recursos en estudiar la experiencia de usuario: es una gran industria. ¿Cómo hacen tan placentera la experiencia? Siempre accesible, siempre funcionando. La palabra clave aquí es ciencia del comportamiento. Hay unos cuantos mecanismos que influencian a la gente a seguir conectados: el botón de me gusta, las recomendaciones, las notificaciones, los seguidores, los comentarios, la reproducción automática de los vídeos, los colores…

Algunos disidentes de Silicon Valley ahora pregonan los beneficios de la desconexión. Lo hemos visto recientemente en el documental The Social Dilemma de Netflix, por ejemplo.

El Center for Humane Technology, fundado por un antiguo ingeniero de desarrollo de producto de Google, Tristan Harris, junto con otros alertadores de las empresas tecnológicas de Silicon Valley, divulga de forma exhaustiva todos estos mecanismos y explica por qué son tan adictivos. Las redes sociales no son simples herramientas. No las utilizamos para hacer esto o lo otro. Nos utilizan ellas a nosotros. Nos distraen. Las notificaciones, las noticias, los mensajes que debemos responder, los me gusta… es un flujo de contenidos infinito. Esta sobrecarga es la que conduce al estrés, el aislamiento y la tristeza, y es lo que hay que combatir. Es necesario retroceder para enfrentarnos a la plataforma en sí. Hay que aprender a alejarse del teléfono de vez en cuando.

Aun así, la gente sigue usándolas. ¿Por qué nos hemos entregado al flujo continuo y efímero de contenidos?

Porque la experiencia de usuario es placentera. Ofrece placeres frecuentes y banales. Podríamos conectarnos a Facebook en un momento de aburrimiento y levantar los ojos una hora después, preguntándonos dónde se fue esa hora y por qué la gastamos en una experiencia tan poco interesante y a la vez no desagradable.

En su libro señala los efectos más perjudiciales de las plataformas, pero las redes sociales aíslan y conectan al mismo tiempo. Sirven para extender la cultura del narcisismo, pero también para explorar con detalle los cuadros expuestos en El Prado, por ejemplo. Al final, ¿el problema de la adicción a Internet no es un problema del ser humano?

A pesar de que Internet es una red para conectar y organizar personas, vemos que en la práctica se usa para la autopromoción, para mostrar lo bien que nos va. Mostramos nuestra ciudad, las buenas vacaciones, la buena comida, el tiempo de ocio… Esta representación de uno mismo es el fondo social de estas plataformas. Las empresas tecnológicas facilitan esa idea. No trabajan para conectarnos, sino para aislarnos. El eslogan “Eres lo que compartes” expresa la transformación de la unidad autónoma del yo en una unidad externa que reproduce constantemente su capital social al exponer valor (datos) a otros. La brecha entre la autorrepresentación de un deseado estatus social y la precaria realidad conduce a la tristeza.

Internet ha descarrilado: la era del blogging ha dado paso a la era del postureo. ¿Qué ha ocurrido en estos últimos diez años?

Los blogs ya no se usan como antes. Fueron una comunicación del primer Internet. Servían para la auto-organización. Después, con el cambio del milenio, vino la crisis de las puntocom y lo que trajo, las redes sociales, desterró a los blogs. Hoy ya no hablamos de una blogosfera: autores que publican constantemente y enlazan a otros blogs, e interactúan con otros internautas. Eso ya pasó. Y todo ha sucedido muy rápido. Ahora impera una cultura del yo, una constante distracción.

2016 fue un punto de inflexión: el año de la elección de Trump, del Brexit y de Cambridge Analytica. ¿Qué papel tiene la desinformación en todo ello?

Facebook ha admitido que tuvo un papel fundamental en la elección de Trump como presidente de los Estados Unidos, aunque la injerencia rusa está, a mi entender, sobredimensionada. De todas maneras, las fake news y la propaganda han existido siempre. Los anuncios personalizados, sin embargo, son el factor determinante al que hay que prestar atención. De ahí viene la financiación de Facebook y Google, las compañías de anuncios más grandes del mundo. La personalización de anuncios y noticias es relevante y preocupante porque nos hace manipulables.

En su libro señala que Internet no ha logrado establecerse como una disciplina académica propia, de manera que no se ha desarrollado una teoría crítica global, ni se han planteado alternativas. ¿Qué soluciones ofrece?

Internet no nos viene dado. Podemos discutir su arquitectura y para qué lo queremos hacer servir. ¿Qué plataformas queremos? La estructura impuesta por Silicon Valley ha derivado en distracción, tristeza, aislamiento, desinformación. Tenemos que discutir el papel de Europa: ¿sólo somos usuarios pasivos que vamos a consumir lo que se diseña y produce en China o California? Hemos de construir plataformas alternativas europeas. Europa tiene que construir su propio Google. Estuvo a punto de hacerlo hace unos 15 años, ¿se imagina dónde estaríamos ahora? Los rusos tienen Yandex y los chinos, Baidu. ¿Qué tenemos en Europa? ¡Google! ¿Se imagina cuán poderoso sería un buscador europeo?

Pero, ¿qué hacemos con las tecnológicas que nos gobiernan ahora? ¿Debemos regular para aplicar una ética algorítmica?

No, no creo en la regulación. Hay que desarrollar plataformas valiosas desde Europa: plataformas de tecnología abierta; con un diseño centrado en el ser humano responsable; financiadas públicamente; y que no comercialicen con los datos de los usuarios. Deberíamos deshacernos del modelo de Silicon Valley en el que obtenemos servicios de forma gratuita a cambio de nuestros datos. ¡Dejemos de invertir el dinero en hacer más visible la radio televisión pública española en redes sociales y construyamos una infraestructura tecnológica europea pública para el siglo XXI! 

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210725/7619694/geert-lovink-redes-sociales-disenadas-tristeza-ansiedad.html

NO ERES VAGO, SOLO UN PROCRASTINADOR CRÓNICO

Cómo dejar de procrastinar? Te damos 5 tips para lograrlo - Terapify

La psicóloga Fuschia Sirois sugiere varios trucos para evitar la procrastinación, un problema que sufren más del 50% de los estudiantes al realizar sus tareas

¿Sueles dejar para mañana lo que podrías haber hecho hoy? ¿Retrasas tus quehaceres hasta que no puedes más? Si has respondido afirmativamente a ambas preguntas tenemos noticias para ti: procrastinas de manera regular. Pero no te preocupes, no estas solo. El 20% de los adultos y más del 50% de los estudiantes también lo hacen. De hecho los científicos han descubierto que hasta las palomas también procrastinan.

La procrastinación se define como el retraso consciente, voluntario e innecesario de una tarea. Al contrario de lo que se cree, la procrastinación no es el resultado de una mala gestión del tiempo, sino que esta relacionado con la forma en la que se gestionan las emociones.

La doctora Fuschia Sirois es una investigadora de la Universidad de Sheffield que ha estudiando este tema durante 20 años. Sirois afirma que cuando una persona se enfrenta a una tarea estresante y exigente, se activa en su cerebro una región conocida como la amígdala, la parte que procesa las emociones y señala las amenazas. La amígdala desencadena la respuesta de «lucha o huida». La procrastinación está relacionada con la activación de la respuesta de «huída», en este caso, del trabajo.

Otro de los factores que afecta a la procrastinación es el pensamiento temporal. En muchas ocasiones nos cuesta imaginar a la versión futura de nosotros mismos y la concebimos como una persona completamente diferente. Es por ese motivo que contemplamos a nuestro «yo futuro» como otra persona a la que no nos importa tanto perjudicar dejándole el trabajo sin hacer.  Otra opción es que lo veamos como un «superhéroe» que podrá con todas las tareas que no hemos hecho nosotros en el presente.

La estrategia perfecta para dejar de procrastinar hoy mismo (y otras 10 que  se adaptan a ti) - Habitualmente

¿CÓMO DEJAR DE PROCRASTINAR?

Sirois propone algunas estrategias emocionales para escapar de la trampa de la procrastinación.

  • Un truco es reducir la unidad de medida con la que estás midiendo el tiempo. De esta forma pensaremos que nos quedan 48 horas para entregar el trabajo en lugar de dos días. A medida que pasan las horas, la presión es más visible.
  • Sioris también propone reducir la autoexigencia y aumentar la autocompasión. Para ello sostiene que realizar ejercicios de mindfulness y ejercicios que reduzcan la tendencia de juzgase a uno mismo con dureza.
  • En su estudio Sioris hizo reflexionar a sus voluntarios sobre diferentes cuestiones antes de comenzar una tarea, por ejemplo cuáles eran sus objetivos, y de qué forma era importante cumplirlos para ellos. De esta forma comprobó que tras un breve periodo de reflexión sus voluntarios procrastinaban menos, ya que mejoraban la relación con ellos mismos y  manejaban mejor las emociones negativas.

Además puedes encontrar aquí otros trucos clásicos para vencer la procrastinación.

Cómo dejar de procrastinar | UNITEC

LA PROCRASTINACIÓN PROVOCA PROBLEMAS DE SALUD

La procrastinación también puede causar otros problemas. Las personas que tienen este hábito tienen mayores niveles de estrés y es más probable que tengan dolores de cabeza, problemas digestivos e insomnio.

La investigadora Sioris también ha descubierto que la procrastinación esta relacionada con enfermedades cardiovasculares. Las personas que son procrastinadores crónicos son más propensas a posponer comportamientos saludables como hacer ejercicio.

https://www.quo.es/psicologia/q2107103251/procrastinar-psicologia-solucion-tareas/

L’etern curiós Edgar Morin

Morin és un intel·lectual fi que ens recorda com “la ciència progressa”, però la “consciència retrocedeix”

Les neurones del filòsof Morin arriben aquest juliol als 100 anys i tot i que el seu cor “és vell”, com escriu a Twitter, la seva força interior és àgil i desperta. Avui és un dels intel·lectuals més reconeguts i admirats des de diferents escoles i cosmovisions. 

Provinent d’una família jueva sefardita, Morin neix a París el 1921. Va ser membre del Partit Comunista de França, però se’n desencanta i l’expulsen per disputes ideològiques. Conegut pels seus articles al diari Le Monde i per la seva implicació al Centre Nacional de Recerca Francès, aquest parisenc fundador de la revista Arguments ens ve a dir que els humans encara no som del tot humans, que no hem entrat en la lògica de la fraternitat humana. Ell entén el món assumint-ne les contradiccions i per molta revolució possible, creu que cal una actitud crítica constant, l’únic antídot contra els dogmatismes, vinguin del costat que vinguin. Defensa una cultura planetària i una aproximació holística als fets i és hipercrític amb la fragmentació i la hiperespecialització imperant. El seu primer llibre ja insinua per on anirà el seu pensament: L’homme et la mort (1951). Edgar Morin ha estat un referent i ho continua essent, i seguir-lo a Twitter és una delícia diària. El seu humor refinat i la seva mirada panoràmica són un advertiment contra la mediocritat: no anestesieu mai la incertesa, proclama aquest filòsof enamorat d’Itàlia, país on li agrada “estimar, conversar, menjar, passejar”. Morin creu que hem d’ensenyar la complexitat, o sigui, restaurar la unitat de la natura humana de manera que cadascú prengui coneixement i consciència de la seva identitat complexa i comuna amb els altres éssers humans.

Ahir la Unesco a París li va dedicar un homenatge i en va destacar els valors de la cooperació, la democràcia i l’acollida. 

El Papa l’ha felicitat i ha destacat la llarga vida en esdeveniments i trobades. Bergoglio admira la labor intel·lectual del sociòleg i filòsof francès, amb qui es va trobar al Vaticà el 27 de juny de 2019. El qualifica de testimoni privilegiat però sobretot “atent analista que amb discerniment dibuixa l’esperança i adverteix dels riscos per a la humanitat”. Pel Papa, Morin ha aportat diverses troballes, com la idea de la “ciència amb consciència” i una “política de la civilització” posant la persona humana i no el diner al centre del debat. El Papa i Morin coincideixen en la doctrina social i també en el Pacte Educatiu Global. Morin és un intel·lectual fi que ens recorda com “la ciència progressa”, però la “consciència retrocedeix”. Un dels seus pensaments més destacats considera que l’autonomia de l’esperit condueix inevitablement a la desviació. Morin com a far i lupa d’engrandiment d’un món que, malgrat tot, val la pena viure. Un dels seus darrers tuits sorneguers ara que ha fet 100 anys és un consell: “No feu 100 anys. Passeu directament als 101”.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/miriam-diez-etern-curios-edgar-morin_625907_102.html

Josep Maria Esquirol: “L’esperança és necessària, ara i sempre”

Josep Maria Esquirol/ACN

El filòsof Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963), catedràtic de la Universitat de Barcelona, publica un nou llibre que segueix el camí iniciat amb La resistència íntima, Premi Ciutat de Barcelona i Nacional de Ensayo, i La penúltima bondat. Humà, més humà: una antropologia de la ferida (Quaderns Crema/Acantilado) torna al sentit més íntim del què ens fa humans, al centre més profund de l’ànima, la ferida produïda per les quatre grans infinituds essencials: vida, mort, tu i món. Parlem amb el filòsof en aquest diumenge de Pasqua, al voltant d’un llibre que convida a tenir esperança.

ENTREVISTA

El títol parafraseja L’humà, massa humà, de Friedrich Nietzsche, però amb un sentit ben diferent.

És una variació d’una sola paraula, de “massa” a “més”, però és més que una paraula. Quan ell diu “massa humà”, se’n dol perquè entén que som dèbils i convé superar-ho. Però canviant una paraula, canvia el to. Humà, més humà indica la tesi del llibre: L’important no és superar res, sinó aprofundir en el més humà de nosaltres mateixos.

Per aprofundir, cal desexplicar.

Avui hi ha una munió de teories de l’àmbit de les ciències humanes i socials que, segons el meu punt de vista, és excessiva. Hi ha molt discurs sobre l’humà. Això, en principi, hauria de portar a una major claredat i comprensió sobre nosaltres mateixos, però no és així. Això sembla indicar que aquesta proliferació de contingut suposadament científic sobre la qüestió humana no és massa significativa i cal posar-la entre parèntesis. Jo no dic que s’hagi de desestimar, però potser suspendre, apartar provisionalment, allò que pot ser un obstacle a la comprensió de la situació humana.

Avisa que no explicarà cap novetat, sinó que anirà a coses essencials i sobre les quals la filosofia sempre ha reflexionat.

El pensament humà més valuós ha procurat, una vegada i una altra, acostar-se als nuclis més determinants. Aquest moviment és, d’alguna manera, reiteratiu. Els grans pensadors han procurat atansar-se al més nuclear. Això és poc innovador, perquè no es tracta de proposar una teoria nova que ningú no ha escoltat mai, sinó que es tracta de repetir aquest moviment. A partir d’aquí, l’estil és la manera de recórrer aquest camí. L’objectiu és que si tu recorres un camí i té una certa gràcia, el puguis compartir. El pensament no pot ser solipsista, perquè pensament solipsista és una contradicció. Pensar és un diàleg perquè el diàleg és intrínsec al pensament. Un diàleg que ha fet amb altres autors i un diàleg que vols compartir tot seguit, amb el lector.

Ara que esmenta la idea de camí, al llibre expressa la voluntat de ser un “pelegrí atent”, en comptes d’espill.

Són dues imatges que han servit per caracteritzar el camí de pensar. L’una és la de situar-se en un lloc elevat i, des d’allà, tenir una panoràmica i actuar com una mena d’espill que ho reflecteix tot i dona compta de la realitat del moment. Literalment es tracta d’especular. Jo crec que no disposem d’aquest privilegi d’enlairar-nos, sinó que estem tots en la mateixa horitzontalitat i fem el que podem. En aquesta situació compartida en què tots som pelegrins, un pot intentar prestar més atenció al camí i que aquesta atenció prestada es pugui compartir amb els altres. L’expressió pelegrí atent m’agrada pel que indica, d’anar fent amb respecte i atenció. No és un anar fent resignat, sinó més vital. Anem fent i mirem de prestar atenció al camí, que val la pena.

Com es relaciona el llibre amb la seva obra anterior?

Ho visc com un mateix camí, que tu vas recorrent, i que té fites distintes. Vas recorrent trams d’aquest camí i, en cada tram, pots aconseguir arribar a alguna fita i vas elaborant una mena de constel·lació conceptual. Un tipus de reflexió que cada vegada és una mica més, perquè disposa de més elements conceptuals. No de gaires, però si d’alguns que et serveixen per aclarir i interpretar la situació humana.

Pot ser que a Humà, més humà, vagi encara més al moll de l’os del què significa ser humà?

Procuro acostar-m’hi. A La resistència íntima els aspectes que vaig destacar més eren els vinculats a la intempèrie –el tret més rellevant de la condició humana– i el gest d’emparar, que és la manera d’afrontar aquesta intempèrie. A La penúltima bondat, vaig afegir al gest d’emparar el gest d’oferir i generar, que és el que passa quan protegeixes alguna cosa, que dona fruit. A Humà, més humà, intento recapitular i aprofundir en la condició i possibilitat per tot això. Que és allò que en el fons de nosaltres mateixos, és la condició de l’empara i la generositat. Aquesta idea del replec del sentit i aquesta vulnerabilitat més radical.

El llibre sembla que respon a les grans preguntes existencials: qui som, és a dir, quin és el nostre nom, d’on venim…

L’intent és dir alguna cosa significativa sobre això, però qui llegís això no tingués la sensació que ja he trobat una resposta. La idea és explicitar alguna cosa que nosaltres jo crec que pensem. Aquestes preguntes, en un cert sentit, no es poden respondre. Però això no vol dir que no ens puguem aproximar a un camí cap a la resposta. Dir que en un cert sentit nosaltres sabem que no venim d’enlloc, perquè som inici, no és arbitrari i no esgota la pregunta. Jo proposo una manera de llegir aquestes idees en un cert sentit prudent, perquè si jo dic que cadascú de nosaltres és algú i això és increïble, dic molt i no dic tant. Realment és inexplicable el fet que siguem aquí. I l’inexplicable té alguna cosa de sorprenent i de meravellós. La vida singular de cadascun de nosaltres, del qual el nom n’és una pista.

Assenyala que els règims més criminals el primer que han esborrat és el nom, com a forma d’eliminar la persona.

És una de despersonalització, on la fondària de l’humà es vagi esvaint. És una forma d’assassinat: matar l’humà és matar el més profund de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, una de les autores que l’acompanyen al camí és Hannah Arendt.

Amb els anys descobreixes autors que et són més afins i, en segons quins punts, dialogues o parles a través d’ells. Arendt és una autora que he llegit força i l’he explicat. Ser professor va molt bé per anar-les entenent millor. Ella, per exemple, destaca la idea de la promesa, que ja ve de Nietzsche, a la qual jo m’hi afegeixo en el sentit que nosaltres som una paraula cap als altres.

Josep Maria Esquirol/ACN

El nucli central del llibre és aquesta idea de ferida infinita. Parla de l’humà com el ferit.

En el més radical de nosaltres mateixos hi ha el fet de poder quedar commogut. Això es pot dir de maneres molt diferents, però en el més fons de l’humà hi ha alguna cosa de la mena d’una vulnerabilitat. La possibilitat de quedar commogut, afectat o ferit. Vaig optar per aquest darrer terme perquè té riscos, però també fa pensar. D’acord amb la idea de ferida infinita, l’humà és el commogut infinitament.

Commogut per la vida, per la mort, pel tu i pel món, segons apunta.

Commogut per allò que, en un cert sentit, és infinit. A vegades hi ha coses que em poden afectar, però hi ha allò que no es pot reduir a cosa. El fet de sentir-te viu és infinit. La mort tampoc no es pot objectivar ni delimitar. La mort s’escapa. Pel que fa al tu, quan no cosifiques l’altra persona sinó que t’arriba, esdevé una mena d’infinitud. Aquestes, juntament amb el món, són les afeccions fonamentals per les quals estem traspassats i superats que ja no ens podem treure del damunt.

La ferida infinita és la gravetat humana.

A la segona part del llibre vull mostrar que, tot sovint, la millor manera de llegir la situació no és en contraposicions sinó amb juntures. Començo a mostrar que, si bé hi ha coses que són contraposades, sovint tendim a contraposar quan hauríem de veure la gràcia que té la juntura. La gravetat no necessàriament s’ha de contraposar a la lleugeresa i al que s’enlaira. De fet, la gravetat és la condició de l’enlairament. La gravetat pot ser molt valuosa i, en aquest sentit, gràcies a la gravetat de la ferida infinita, a aquest solc en l’humà, és possible l’acció. Nosaltres podem fer coses que valen la pena, perquè aquestes coses que s’enlairen de nosaltres vénen condicionades per la gravetat que ens constitueix.

Hi ha una importància destacada a la qüestió del cant.

Hi ha un capítol dedicat al llenguatge des del punt de vista de l’experiència de la paraula. Amb el llenguatge podem descriure, podem informar, comunicar-nos i altres coses, però quina seria la funció més radical d’entre totes les que desenvolupa el llenguatge? Hi ha una funció més radical, més essencial del llenguatge que té a veure amb la paraula que surt de la ferida, que vibra. Una paraula que vibra és el cant. Encara que molts de nosaltres no cantem, molts de nosaltres diem paraules que vibren, paraules que són, de debò, cordials. La paraula cordial és el paradigma de la paraula.

La vibració està relacionada amb l’ànima?

La vibració de l’ànima és gairebé redundant. La paraula cordial surt de l’ànima o és l’ànima mateixa, que s’expressa a través d’ella. La paraula cordial és la que té ànima. La paraula ja ho diu, no és que surti del cor, és que és del fons de nosaltres mateixos. Del centre més profund de l’ànima, com diu Sant Joan de la Creu.

De fet, a la seva obra hi ha un ús del llenguatge comú, d’expressions tradicionals que són grans portadores de veritat.

Des de sempre he fet una opció per un ús del llenguatge col·loquial. No té a veure amb la divulgació, de cap manera. Uso el llenguatge col·loquial perquè penso que és el més ric de tots. Això no significa que, de tant en tant, no procuri forjar algun concepte que pot ser valuós per articular el llenguatge. Però no abuso del llenguatge tecnicista, sinó que intento treure tot el suc del llenguatge col·loquial.

Aquesta opció està emparentada amb la filosofia franciscana que defensa al llibre?

Amb el diàleg que estableixes amb els autors que llegeixes, com amb la gent que coneixes, s’estableixen amistats. Amistats del pensament. I tinc una admiració, una afinitat i una inspiració per la figura de Francesc d’Asís. El camí franciscà desvela un camí molt valuós de l’humà. Voldria estar a l’altura del que suposa aquesta mena d’aportació del franciscanisme, com m’agradaria estar a l’altura de l’aportació socràtica.

No contraposa l’aparent senzillesa franciscana a la complexitat intel·lectual.

La inspiració franciscana té a veure amb l’experiència de la petitesa, que comporta també un sentit del servei i la generositat, i també amb la idea de l’ajuntament, de la fraternitat, la germanor. És la capacitat extraordinària que tenia Francesc de veure en tots els altres, germans. Això és molt fàcil de dir, però costa molt reflectir-ho en el dia a dia. Francesc va mostrar que es pot respondre adequadament al fet que ja som germans. És a dir, que tu pots respondre fraternalment a una fraternitat ja donada. I Francesc, a més de la fraternitat humana, fa un cant a la fraternitat amb totes les altres criatures. Un desbordament total i inabastable. Literalment increïble.

Diu que el franciscanisme “no és voluntarisme contra intel·lectualisme”.

Aquesta va ser la gran contraposició de la filosofia medieval, però penso de nou que més que una contraposició és millor una certa unió. No es tracta d’una voluntat cega, sinó d’una mateixa arrel que té a veure amb una intel·ligència cordial o, com m’agrada dir-ne, el sentir intel·ligent. La claredat, el que té a veure amb “l’adonar-se’n”, és, també una calidesa. Són conceptes que no estan separats.

També diu que la seva voluntat és esdevenir un filòsof menor enmig dels germans menors.

Això és una intenció, segurament mai assolida. Es necessita molta humilitat i no la tinc. Com a horitzó el trobo totalment adient. Com assenyala Francesc, que cadascú, faci el que faci, es consideri un més entre els germans menors.

Reinterpreta d’una manera molt inspiradora la idea de l’Àngel de la història de Walter Benjamin.

D’ençà que vaig llegir el comentari genial que fa Benjamin a l’Angelus Novus de Paul Klee el tinc al cap. És literalment molt creatiu i, he procurat estirar-lo cap a aspectes que em tenen molt agafat. El llibre, per una banda és aquest aprofundiment en el més humà de nosaltres, però també és un llibre sobre l’esperança. El que passa és que es presenta d’una forma particular i no ho sembla. Per això aquest comentari sobre el comentari de Benjamin hi té a veure.

Estem en un moment en què sembla que l’esperança és més necessària que mai.

Quan jo estava escrivint aquest llibre la pandèmia encara no havia aparegut. Fa un any i mig aquests capítols ja els tenia escrits. Per tant, no és un llibre de circumstància. Tanmateix, és un llibre que té en compte la dificultat humana. I la vida humana, individual i col·lectiva, està farcida de trasbalsos i moments de dificultat. Al llarg de la història hi ha hagut desastres de tota mena al qual nosaltres no som aliens, encara que hi hagi una mena de retòrica que circula per aquests mons de Déu que sembla que ens evadeix d’aquesta situació i ens fa pensar que la finitud, la dificultat i els obstacles que no poden ser superats no van amb nosaltres. L’esperança és necessària, ara i sempre i al llarg de la història hem procurat cultivar una mena d’esperança.

Hem passat moments molt desesperançats, en què anhelem el retrobament.

No es pot viure sense algun tipus d’esperança, que vol dir un horitzó. Una cosa que et permet respirar cada dia i agafar la vida amb una certa força. L’aliment de l’esperança permet obrir horitzó i no només és necessari, sinó que és molt humà. Per resumir-ho diria que vivim esperant. No es tracta de contraposar-ho a viure el present. Hem de viure el present i hem de gaudir-ne el màxim, però això no significa no viure esperant. Vivim amb un cert anhel, una certa obertura que té a veure amb l’esperança.

Un esdeveniment com la pandèmia que, com deia, n’hi ha hagut molts al llarg de la Història, sembla donar la raó a propostes filosòfiques com la seva, enfront d’altres excessivament tecnològiques i científiques que parlen d’un progrés esplendorós on idees com la vulnerabilitat, la intempèrie o la humanitat no hi tenen cabuda.

No cal que vingui una pandèmia per donar la raó a aquests plantejaments, només cal tenir els ulls ben oberts i adonar-se de quina és la situació. Cal advertir que hi ha discursos ideològics i evasius. No sóc detractor del progrés científic i tecnològic, però una altra cosa és el tema ideològic que ven una pel·lícula de futurs pràcticament paradisíacs. Això fa que, literalment, no toquem de peus a terra. Cal denunciar-ho i contrarestar-ho i el títol del llibre en fa referència. Hi ha una retòrica sobre el transhumanisme o el posthumanisme, que és un optimisme banal.

La banalitat seria el gran enemic del nostre temps?

Qualsevol cosa banal de caràcter ideològic-evasiu ens fa mal, perquè porta més frustració que qualsevol altra cosa. La banalitat és superficialitat i, això, no ens va bé. Seguint amb la idea del pelegrí atent, Sòcrates deia que una vida sense examinar no valia la pena de ser viscuda. Pensar incorpora una aposta: val més pensar que estar instal·lat en la banalitat.

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/josep-maria-esquirol-huma-mes-huma-llibre-esperanca_597728_102.html