Category Archives: Reflexions

L’home a la recerca de sentit

El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut


Viktor E. Frankl

«No es tracta del sofriment i la mort dels grans herois i màrtirs, sinó més aviat de les “petites” víctimes i de la “petita” mort d’una gran massa de gent.» El psiquiatre Viktor E. Frankl (nascut a Viena el 26 de març del 1905 i mort al mateix lloc el 2 de setembre del 1997), del 1942 al 1945 va patir la duresa inhumana dels camps de concentració. El recordem escoltant-ne una entrevista i llegint un recull de 14 fragments del seu llibre L’home a la recerca de sentit que, amb una lucidesa extraordinària, no només analitza aquella brutalitat, sinó que reflexiona per quin motiu, malgrat el pitjor dels inferns, val la pena viure.

1. Mentre estem esperant a les dutxes, experimentem de debò la nuesa: ara ja no tenim veritablement res tret d’aquest nostre cos nu (després d’haver-ne arrencat els pèls), ja no posseïm res més tret de la nostra nua existència. ¿Què n’ha quedat, dels vincles externs amb la nostra vida anterior? A mi, per exemple, les ulleres i el cinturó, que naturalment més endavant hauré de bescanviar per un bocí de pa.

2. ¿Què és el que més somia l’intern d’un camp de concentració? Somia pa, pastissos, cigarretes i una bona banyera d’aigua calenta. La no-satisfacció de les corresponents necessitats més primitives fa que el pres les satisfaci en les il·lusions primitives.

3. És possible que, a pesar de la seva disposició d’esperit relativament feble, les persones sensibles i acostumades de sempre a una vida intel·lectualment intensa per aquesta mateixa raó visquin dolorosament la continuació externa de la vida al camp, i que, en canvi, la visquin menys destructivament amb relació al seu ésser intel·lectual. Són persones a les quals resta oberta la possibilitat d’aïllar-se d’aquell ambient horrorós i retornar a un món intel·lectualment lliure i interiorment ric. Només d’aquesta manera es pot entendre que de vegades les constitucions més delicades puguin, paradoxalment, sobreviure a la vida al camp de concentració millor que no pas les naturaleses més robustes.

4. L’amor és en certa forma la darrera meta i la més elevada a la qual l’ésser humà és capaç de llançar-se. […] L’home, quan ja no li queda res en aquest món, pot ser feliç —encara que només sigui uns instants— lliurant-se en el més íntim del seu ésser a la imatge de la persona estimada. En la situació més desolada que ens puguem imaginar, en una situació en què l’ésser humà no es pot realitzar fent res de productiu, en una situació en què l’única cosa de profit que fa és un autèntic sofriment, un sofriment íntegre, en una situació com aquesta l’ésser humà és capaç de sentir-se sadollat mirant amorosament, contemplant, la imatge mental de l’ésser estimat que du amb ell.

5. La major part dels presos estan, comprensiblement, turmentats per una mena de complex d’inferioritat. Tots nosaltres hem pensat que érem algú. Ara i aquí, però, són literalment tractats com si no fossin ningú.

6. Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. I és que en certa manera el sofriment forma part de la vida, igual que el destí i la mort.

7. Mentre que els neguits de la majoria es relacionen amb la pregunta: «¿Sobreviurem al camp de concentració?» (altrament tots aquests sofriments no tenen aleshores cap sentit), la pregunta que em turmentava a mi era ben diferent: «¿Té algun sentit tot aquest sofriment, aquesta mort al voltant nostre?». Perquè, fet i fet, si no fos així, aleshores sobreviure al camp de concentració tampoc no tindria gens de sentit.

8. La manera com una persona assumeix el seu ineluctable destí i, amb ell, el sofriment imposat, deixa oberta la porta a un reguitzell de possibilitats a l’hora de modelar una vida plena de sentit, fins i tot en les circumstàncies més difícils i fins als darrers minuts de la seva vida. […] L’ésser humà interiorment pot ser més fort que el seu destí extern, i no tan sols al camp de concentració.

9. El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur, està perdut. En perdre el futur, perd el suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant físicament com mentalment.

10. Hem d’aprendre i hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosaltres! […] Al capdavall, viure no vol dir altra cosa que assumir la responsabilitat de respondre el que cal a les preguntes sobre la vida, la responsabilitat d’acomplir les obligacions que la vida adjudica a cadascun de nosaltres, la responsabilitat de satisfer les exigències del moment.

11. Quan algú s’havia intentat suïcidar, s’aplicava l’ordre estricta de no salvar-lo. En aquest sentit existia, per exemple, la prohibició oficial de «tallar» la corda dels companys que havien intentat penjar-se. Raó de més perquè veiéssim, naturalment, la necessitat d’adoptar mesures preventives. […] Es tractava de dos homes que en les seves converses havien manifestat la intenció de suïcidar-se. Tots dos adduïen d’aquella manera tan característica que «ja no esperaven res de la vida».

12. Però en tots dos casos va ser útil demostrar-los que la vida esperava alguna cosa d’ells, hi havia alguna cosa en aquesta vida, en el futur, que els esperava. En efecte, va resultar que a un d’aquells homes l’esperava una persona: el seu fill, al qual l’unia un amor idolàtric, «esperava» el seu pare a l’estranger. A l’altre, no l’«esperava» cap persona sinó una cosa: la seva obra! Aquell home era un científic que havia publicat una col·lecció no acabada de llibres sobre un determinat tema que esperava ser completada. Era un home insubstituïble i imprescindible en el cas d’aquella obra.

13. ¿Com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones el que aquestes asseguren que els van fer? […] Primer, que entre els vigilants del camp n’hi havia que eren uns sàdics acarnissats, entès això en un sentit estrictament clínic. En segon lloc, aquests sàdics se seleccionaven per fer-ne, sempre que podien, un escamot de vigilants estrictes. […] En tercer lloc, cal remarcar que una part considerable dels vigilants senzillament s’havia tornat completament insensible a còpia d’anys d’haver estat testimoni de totes les pràctiques sàdiques, cada vegada més elevades, que es feien al camp.

14. Nosaltres vam conèixer l’home com potser abans no ho havia fet cap altra generació. Però ¿què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas amb una pregària als llavis.

No puc més

(FILES) In this file photo taken on March 6, 2021 Spanish actress Veronica Forque blows a kiss as she poses on the Red Carpet at the 35th Spain's Goya Film Awards gala held in Malaga. - Spanish actress Veronica Forque, was found dead at her home in Madrid on December 13, 2021, police sources confirmed to AFP. (Photo by JORGE GUERRERO / AFP)

L’any ens deixa amb la trista notícia de la mort de Verónica Forqué, qui, pel que sembla, cansada de viure, va sospirar un “no puc més”. Amb la seva mort la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals. I en especial, la mort voluntària o, el que és el mateix, la constatació que la mort, si és exercida amb responsabilitat moral, lliurement i amb dignitat, ha de formar part de la vida. I és que, segons les dades oficials, les gairebé quatre mil morts per suïcidi a Espanya el 2020 van suposar el triple de les morts per accident a la carretera, vuit vegades més que les morts per violència de gè­nere, de les quals tant se’ns parla a les notícies, per cert. Que en l’exercici responsable de la seva llibertat algú decideixi posar fi a la seva vida ens violenta, perquè implícitament ens interpel·la a cadascun de nosaltres sobre les grans preguntes que des de l’inici dels temps han marcat la nostra existència: Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I si en té, per què hem de morir?

Encara que soc cristià, soc dels que creuen­ que finalment la vida només ens pertany a cadascun de nosaltres i que, per tant, per bé que els factors que en un moment­ donat poden portar al suïcidi o simplement a reclamar l’eutanàsia sempre seran multicausals i complexos, només podem respectar-los. Ja ho va escriure Céline: “Tout ce qui est intéressant se passe­ dans l’ombre; on ne sait rien de la véritable­ histoire des hommes”. I és que així som els homes i les dones: imprevi­sibles, ni bons ni dolents, simplement ca­paços­ alhora del millor i del pitjor, de passar en un tres i no res del somriure a les llà­grimes.

Al llarg de la meva vida he conegut persones valentes i covardes, nobles i mesquines, intel·ligents i poc saberudes. Algunes, efectivament, en un moment donat van decidir suïcidar-se. D’altres simplement han transitat pel món entre drogues i altres substàncies indicades per a l’oblit o per al simple alleujament de la seva angoixa vital.

Pensant, per exemple, en el consum de drogues, constato que en general els meus amics més sensibles i exigents moralment acostumen a ser els més proclius a buscar refugi en aquest tipus de substàncies. La seva idea del món i en especial de la condició humana és massa exigent­ per suportar les mesquineses pròpies de la quotidianitat. Més enllà de per la seva funció recreativa, necessiten les drogues per eva­dir-se d’un món que diàriament els de­cep.

Per tot això, la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar. “Deixeu ja de recordar-me que soc la que va guanyar quatre premis Goya!”, va implorar en una de les últimes entrevistes, exhausta d’haver de respondre i estar sempre a l’altura, una vegada i una altra, d’una identitat passada, que segurament ja no era la seva. Perquè som el que farem, no tan sols ni principalment el que hem fet.

Poc honorable haurà estat també el paper de MasterChef i de tants i tants programes, que dià­riament ens entretenen burxant sàdicament en les malalties i les debilitats de l’ànima aliena, només per diners. Una disculpa honesta o, millor encara, un reconeixement de la seva immoralitat, serien reconfortants. En aquesta línia, que també prenguin nota tants i tants polítics i haters de xarxes socials diverses que, despietats, arremeten contra els seus adversaris o simplement contra personatges públics que detesten perquè no pensen com ells, o potser, gairebé sense conèixer-los, perquè envegen les seves vides aparentment felices.

Ho va escriure Carl Jung amb raó: tota addicció és dolenta, ja sigui la droga, l’alcohol, la morfina o l’idealisme. Per intentar portar una vida bona, que compensi ser ­viscuda­, potser hauríem de ­procurar desfer-nos dels prejudicis apresos amb les pel·lícules romàntiques de Hollywood o amb els dibuixos animats moralitzants de Walt Disney, plens de prínceps i princeses esvelts, sempre sense càries i amb vides de final feliç. Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser algun dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos. Bon any!

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211229/7957796/puc-mes.amp.html

Abrir casas de apuestas cerca de institutos baja el rendimiento escolar

Un estudio cuantifica con datos de Madrid que la apertura de locales de juego cerca de centros educativos provoca una caída de la nota media en la Selectividad, que afecta sobre todo a los institutos públicos ubicados en barrios más vulnerables y que aumenta con el tiempo.

Abrir casas de apuestas cerca de los colegios reduce el rendimiento escolar. Y lo hace especialmente en los barrios más desfavorecidos, aumentando así las desigualdades educativas, según un estudio elaborado por Mar Cañizares Espadafor y Sergi Martínez, investigadores predoctorales del European University Institute de Florencia, Italia, con datos de Madrid.

— El calvario de un joven ludópata: “Ni el malestar ni la culpabilidad asfixiante me hacían parar de apostar”

La ludopatía, la adicción que se extiende a la adolescencia: “Empecé a jugar al póker online con 14 años y a los 16 con la ruleta”

Los autores han estudiado el efecto que tiene sobre los institutos la apertura de casas de apuestas a menos de 500 metros –la considerada distancia mínima a la que deben estar estos locales de los centros educativos–, para lo que han evaluado cómo se desempeñaban en la EvAU (la Selectividad, recibe diferentes nombres en las comunidades) antes de que se abriera el local de apuestas, nada más abrir y el año posterior. El estudio separa los efectos en función de cómo afectan a los barrios más favorecidos y a los menos, y también distingue entre la escuela pública y la concertada. Y los resultados son claros, explican los autores, que han publicado su estudio el día anterior a la celebración del Día Sin Juegos de Azar, el pasado viernes.

La evidencia dice que con carácter general los estudiantes reducen su rendimiento en la Selectividad de media un cuarto de punto (0,25 sobre una escala de 0 a 10) cuando abre una casa de apuestas a menos de medio kilómetro de su instituto. El descenso en la nota es mayor cuando se segrega por el tipo de barrio en el que está el centro público: en los que están por debajo de la media en ingresos (los barrios más humildes) los estudiantes sacaron medio punto menos de nota media; en los que están por encima los resultados no se vieron afectados. Hay una relación parecida en el efecto entre colegios públicos y privados-concertados: los estudiantes de los institutos estatales pierden medio punto de nota; los de iniciativa privada no se ven afectados.

“La exposición a este tipo de nuevos modelos de consumo afecta más a estos colectivos más vulnerables, que no son capaces de crear una red para sostener a los jóvenes que se ven expuestos a ellos”, explica Martínez. Lo elabora su compañera Cañizares: “Cualquier efecto negativo (un problema de salud, la exposición al juego, el que sea) va a ser menos grave para las personas con más recursos económicos. Una de las diferencias entre colegios públicos y concertados es cómo estructuran su tiempo, y eso aplica también a las familias según renta. La gente de los concertados suele tener su tiempo estructurado hacia el éxito académico: entran, comen allí, tienen extraescolares…”. Y este fenómeno puede darse en los públicos, pero no es lo habitual, añade.

Los datos de este estudio confrontan directamente con los argumentos mantenidos por el sector hasta ahora, que insistía en que no existía “evidencia científica” que ligase casas de apuestas con caídas del rendimiento escolar. “La evidencia muestra que la distancia de locales respecto a centros educativos y otros lugares considerados sensibles, así como la distancia entre locales, no es un factor relevante en la protección del acceso de menores, como sí lo es un exhaustivo control de accesos”, señalaba la empresa Codere en el informe integrado de 2020 que remitió a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV).

En España se reconoce oficialmente que existen 670.000 ludópatas o personas susceptibles de tratamiento por uso abusivo del juego en España, según datos del Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones. Respecto a los adolescentes, un 30% ha jugado alguna vez en los últimos 12 meses –un 37,2% de manera presencial, según la encuesta EDADES del ministerio de Sanidad– y un 5% de los adolescentes están manifestando algún problema con esta cuestión, según cálculos de la Dirección General de la Ordenación del Juego.

El problema que afrontan los menores con las apuestas es que “son muy impresionables con las ganancias y les genera sensación de control”, explica la psicóloga experta en adicciones conductuales Bayta Díaz Rodríguez. “Como tienen un nivel de ingresos muy bajo en general, poder ganar dinero les resulta atractivo. Y tiene un efecto contagio: imagina el efecto de uno que llega a sus amigos y les dice que con un euro ha ganado 60”.

Pero la posible fase inicial de ganancias suele dar paso a otra de pérdidas, continúa la experta, y “se empiezan a aislar, a estar irascibles, saltar por cualquier cosa… Que se acaba traduciendo en falta de interés en los estudios, absentismo escolar y finalmente abandono. Son situaciones de riesgo comparables con las del consumo de alcohol: pueden generar problemas sin llegar al alcoholismo”, explica.

Se acumula en el tiempo

La polémica con las casas de apuestas –en general y en relación a los centros educativos– tiene ya un cierto recorrido en España. Las comunidades autónomas, competentes en lo relativo al juego presencial, han ido regulando según han considerado oportuno, y las diferencias entre ellas son notables. En Cantabria la distancia mínima entre locales de apuestas y centros educativos se fijó en 500 metros; en la Comunitat Valenciana se situó en al menos 850 metros con una normativa aprobada en junio que establece una suspensión de nuevas autorizaciones de juego por cinco años; Asturias, Castilla y León y Madrid la han fijado en 100 metros, aunque al menos Madrid con una moratoria de diez años para que los locales que incumplen se adapten; Galicia la dejó en 150; La Rioja en 200 y Extremadura en 300. Andalucía ha sido de las últimas, el pasado mes de mayo, con 150 metros. En Murcia, donde se ha elevado la distancia hasta los 500 metros, un 10% de los adolescentes está atrapado en las apuestas, según una encuesta del proyecto Adictlescentes.

Parte del problema con estos salones, recogen algunos estudios y comparten los autores del informe, es que apenas se controla la entrada de menores, que está prohibida. La Unión de Consumidores de Extremadura, que en 2019 hizo un estudio en el que acompañó a un joven de 17 años a varios establecimientos. El resultado fue que sí pudo jugar en el 25% de casas de juego, gracias a que le acompañaba un mayor de edad.

La relación entre la distancia a una casa de apuestas y un aumento de los problemas con el juego está estudiada. Una revisión sistemática de estudios revela que quienes viven a menos de 700 metros de un salón de juego tienen entre un 60% y un 84% más de posibilidades de ser jugadores de riesgo que quien tiene que desplazarse más de tres kilómetros. Otro, realizado en Canadá, establece la relación entre proximidad (a un casino, en este caso) y una mayor adicción al juego. Hay muchos ejemplos.

También, como explicaban Cañizares Espadafor y Martínez, de la vinculación entre clase social y apuestas. Este informe realizado entre adolescentes de toda Italia cifraba en un 11% los casos de problemas con las apuestas en el sur, más pobre y deprimido, mientras que en el rico norte no pasaba del 2%. Y las casas de apuestas lo saben: un estudio de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinales de Madrid recogía que entre 2014 y 2017 el incremento más grande del número de casas de apuestas en la capital se dio en Puente de Vallecas (un 73%), Usera (69%), Villaverde (69%), los tres distritos con menos rentas de la ciudad.

El informe de los dos investigadores españoles viene a poner la guinda a esta evidencia. Al ya conocido incremento del riesgo de que los adolescentes se vuelvan adictos al juego, al estudiado efecto especialmente pernicioso sobre los más vulnerables se une ahora una caída en el rendimiento escolar que afectan a los que juegan, aunque solo una minoría acabe desarrollando una adicción. El estudio señala, además, que el efecto se va acumulando en el tiempo. La nota va cayendo un poco más según pasan los cursos después de que se abriera la casa de apuestas. Un cuarto de punto menos –de media– en la Selectividad el primer curso y entre medio punto y tres cuartos el segundo, siempre hablando de institutos públicos en barrios desfavorecidos.

El estudio también ha evaluado si existe alguna relación entre la distancia a una casa de apuestas y los centros educativos, y la conclusión es que sí. “Es menos robusta que la otra, pero sigue existiendo”, expone Martínez. El estudio sostiene que “reducir la distancia a la casa de apuestas más cercana entre 400 y 500 metros conlleva un descenso de cinco décimas en la nota media de la EvAU en centros de educación secundaria situados en barrios más desfavorecidos. En barrios más acomodados, la proximidad a casas de apuestas apenas tiene efectos”. “La relación negativa entre la exposición a las casas de apuestas y el rendimiento académico se atribuye principalmente a los grupos más vulnerables: institutos públicos en zonas más pobres”, continúan los autores, que demuestran su afirmación por la vía contraria: el efecto de alejar las casas de apuestas de los centros solo tiene un efecto positivo para estos institutos públicos en zonas humildes: sus notas mejoran hasta medio punto en Selectividad, cuando en el resto de supuestos (concertados o asentados en barrios acomodados) no tiene efecto.

Por último, los autores han evaluado la posibilidad de que el factor que ha conllevado una reducción de notas no sea tanto la casa de apuestas en sí misma como el hecho de introducir un elemento de ocio cualquiera cerca del centro educativo. Para ello, han analizado el efecto que abrir cafeterías de Starbucks ha tenido en los institutos cercanos a ellas. El resultado ha sido que ninguno. “Las casas de apuestas son particularmente dañinas, especialmente para la población más vulnerable”, sostienen. Y concluyen: aunque el estudio se ha realizado en base a institutos de Madrid, “creemos que estos resultados se mantendrían en toda España, especialmente en grandes ciudades y capitales de provincia”.

https://www.eldiario.es/sociedad/abrir-casas-apuestas-cerca-institutos-baja-rendimiento-escolar-barrios-humildes_1_8440297.html

Coral romput. La pobresa a la ciutat

… si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. 

L’empremta de la pobresa a la ciutat. ETIENNE LAURENT / EPA

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

De la temença que en sortiríem més desiguals, ja n’hem tingut massa males notícies, barri a barri, vida a vida i trastorn de salut mental rere trastorn de salut mental. La pobresa són massa coses que ho són tot alhora. Però l’any passat l’atur va depassar els 500.000, i 120.000 persones més van recalar en l’exclusió social. L’esperança de vida va decaure 2 anys fins als 82,2 –i això que no és el mateix viure a Pedralbes (86,2) que a Torre Baró (77,2)–. El mateix estudi, ara sí amb dades de 2020, recordava que el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes i que un 30% no s’han pogut permetre ni una sola setmana de vacances. La polarització continua creixent: el 20% de les llars amb més ingressos disposen de sis vegades més del que disposen el 20% de les llars més pobres. El 2019 el diferencial era de 5,4. Va per barris, sempre: el 70% de les 236 zones més fràgils es concentren entre el Besòs i el Llobregat. Va per classe, origen i biaix: el risc d’exclusió social afecta el 61,6% de les persones migrades, el 53,8% de les persones a l’atur, el 35,7% de la infància i l’adolescència i el 27,8% de les dones. En un país –caldrà repetir-ho fins a l’extenuació– que en realitat ja són tres: el 45% que viu integrat, el 35% que viu en precari i el 20% que viu sota paràmetres d’exclusió social.

Les dades escatien una permanent insolvència institucional en insuficiència político-social: en realitat, el risc de pobresa afecta obertament el 42,2% de la societat. Transferides les pensions de vellesa i supervivència, es redueix fins al 25%. Realitzades la resta de transferències socials disponibles, se situa en el 21,7%. 2,2 punts més que el 2019. Ras i curt: la meitat de la gent en queda fora i allò del ningú enrere queda per als discursos. I això que tot ve de lluny. A Els salaris de la iraMiquel Puig ens recorda que els salaris porten estancats quaranta-cinc anys i que la desigualtat també acaba corcant la democràcia. Mentrestant, la renda garantida universal és encara un pla pilot experimental. La resta queda congelat en la freda estadística: 400.000 persones en pobresa energètica, 404.000 infants en llars pobres i 53.000 sense una llar digna. La llista extenua, esgota, infarta. Pot ser per això el cooperativisme català ha fet la proposta més raonada i raonable per a un Pacte per una Economia per a la Vida, fonamentat en la  democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial.El que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament

Fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. El mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Tanmateix, el miratge ha durat poc i l’aprenentatge ha estat escàs.

El calendari internacional diu que aquest diumenge, 17 d’octubre, tornarà a ser el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa –i revisar els lemes oficials de cada any des de 2004 fa plorar–. No és cosa d’un dia, sinó de cada dia: probablement de dècades, quan hi ha massa feina pendent, fem tard i anem en direcció contrària. Alhora, ja no és només cosa d’aquí: o hi ha justícia global –social, de gènere i ambiental– o no n’hi haurà enlloc. Rere el covid-19, la pobresa extrema afecta 207 milions de persones més al món, i supera de nou els mil milions de persones. La tesi seria gairebé freudiana: cap societat que generi tant de malestar pot durar massa. Tampoc es mereix durar un sol dia més.

Mentrestant mirem catatònics com les elèctriques –que presten un servei essencial liberalitzat el 1997– han guanyat, des de 2011, la pornogràfica xifra de 84.324 milions d’euros en beneficis nets. Contrapunt, el febrer de 2020, i a les portes de la crisi que no sabríem que esclataria, l’economista Antón Costas recordava que un programa estatal seriós d’erradicació de la pobresa infantil suposaria una inversió social de 1.500 milions d’euros. Enrampant-nos, des del govern més progressista de la història des del pleistocè ens diuen que no hi poden fer res i que la política no pot modular el mercat, la qual cosa exposa una certesa inversament proporcional –que són els mercats els qui modulen la política– i una pregunta al vent: si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. Si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política?

Les desigualtats socials –ni fatals ni naturals– són conseqüència directa de les decisions polítiques continuades que les atien. Entre la runa, passada la funesta moda neoliberal i en una societat que cavalca dues crisis consecutives rere una orgia immobiliària, queden algunes cendres. Ara també sabem que fa anys que el PIB s’ha desacoblat totalment de la generació de benestar social –és a dir, que creix l’economia i, amb ella, puja la desigualtat–. En l’era de l’antropocè, cau el mite-faula que només creixent més i més, en un entorn finit i sota emergència climàtica, podríem viure millor. Viure per veure-ho: vint anys després d’aquelles primeres protestes altermundistes que reclamaven la taxa Tobin, resulta que ara és el G-20 qui reclama una fiscalitat global, rere dècades negant-la radicalment. Diuen els futuròlegs que el futur serà distòpic, però no cal esperar tant. El present ja ho és. Invariablement, és a les nostres mans capgirar-ho.David Fernàndez és periodista i activista social

https://www.ara.cat/opinio/coral-romput-david-fernandez_129_4149950.html?utm_source=newsletter

Razones para devorar ‘Manual para mujeres de la limpieza’ aunque no seas muy de cuentos

¿Quién dice que los cuentos no venden? La edición póstuma de esta antología de relatos de Lucia Berlin (1936-2004) ha sido uno de los best seller del año pasado y, según parece, promete serlo también de este. Los elogios en la prensa y el boca-oreja han convertido a ‘Manual para mujeres de la limpieza’ (Alfaguara) en un insólito fenómeno literario.

luciaberlin-manual

Te damos cinco razones para que dejes de decir aquello de «prefiero un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses»:

1. Se puede leer como «un libro gordo que me tenga enganchado un par de meses». Los 43 relatos que componen ‘Manual para mujeres de la limpieza’ tienen tanta carga autobiográfica que se pueden leer casi como unas memorias, como 43 capítulos en la vida de Lucia Berlin. Una vida itinerante (de Alaska a California pasando por Chile), agitada sentimentalmente (se casó tres veces y tuvo cuatro hijos), inestable laboralmente (profesora, recepcionista, enfermera, limpiadora…) y bañada en litros y litros de alcohol.

2. Enlazando con el punto anterior, ‘Manual para mujeres de la limpieza’ es una obra maestra de la autoficción. Aunque con una particularidad: está escrita cuando a esta forma de escribir no se le llamaba autoficción. Si te gusta la literatura del yo (de la que aquí hemos reseñados varios ejemplos: ‘La hierba de las noches‘, ‘Cocaína‘, ‘Para acabar con Eddy Bellegueule‘, ‘Hermano de hielo‘…), los relatos de Berlin te dejarán con unas enormes ganas de haberla conocido.

3. Sirve como guía para señoras de la limpieza, pero también como manual de autoayuda. Los relatos de Berlín son terapéuticos. Están situados en lugares sórdidos, tristes, dolorosos: hospitales, prisiones, lavanderías, centros de desintoxicación… Están protagonizados por alcohólicos, inadaptados, fracasados, enfermos… Y hablan de adicciones, de problemas de salud, económicos, sentimentales, de infancias tristes. Sin embargo, están envueltos en una extraña alegría, en una ternura tan paradójica como vivificante.

4. Son muy divertidos. Berlin demuestra tener un sentido del humor admirable. Sus relatos están atravesados por una luminosa y fina ironía en la que no cabe el cinismo (en esto se diferencia de Raymond Carver, con quien ha sido comparada). Sus personajes pueden ser marginales y desgraciados, pero tienen tanta dignidad y alegría como la que exhibe la escritora en sus fotos. Quién diría viéndolas que es una borracha que vive en una caravana, tiene empleos precarios, sufre de escoliosis, tuvo una madre alcohólica que se suicidó, un marido yonqui y una hermana que murió de cáncer.

5. Es ‘Paterson‘ hecho realidad. Resulta curioso comprobar las semejanzas entre la vida como escritora de Berlin y la del protagonista de una de las mejores películas de 2016. No es difícil imaginar a la cuentista escribiendo sentada en un banco mientras espera el autobús, en la lavandería mientras hace la colada o en la mesa de la cocina mientras se termina de hacer la cena. Una escritora proletaria que, como William Carlos Williams, el poeta al que evoca ‘Paterson’ y con el que también se ha comparado la escritura de Berlin, es capaz de extraer toda la belleza, el humor y la alegría que permanece oculta tras la cruda y cotidiana realidad.

https://jenesaispop.com/2017/02/11/289035/5-razones-devorar-manual-mujeres-la-limpieza-aunque-no-seas-cuentos/

https://elpais.com/cultura/2016/04/26/babelia/1461686913_788507.html

NO TE RINDAS

by MARIO BENEDETTI

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás sola, porque yo te quiero 
.

Les joguines trencades de Disney

El pes de Hollywood enfonsa sovint la vida d’estrelles infantils

Parlar de Disney és referir-se al gegant de l’entreteniment que des de fa més de 90 anys transporta a un univers de fantasia tant menors d’edat com adults. Però aquest món de somni no ha estat tal per a algunes de les estrelles infantils que van passar a formar part de l’engranatge a una edat massa primerenca. I és que el nombre de joguines trencades que ha anat deixant Disney a la cuneta augmenta amb el pas dels anys.

Selena Gómez (29), acaba de parlar per primera vegada d’això. “Vaig renunciar a la meva vida sent molt jove i no sabia el que estava fent”, va declarar sobre el seu debut, amb tan sols 10 anys, en la sèrie Barney i els seus amics de Disney Channel. La seva salut mental ha patit les conseqüències d’una fama tan precoç: trastorn bipolar, ansietat, depressió i addicció a Instagram, problemes pels quals ha hagut d’ingressar en més d’una ocasió en centres psiquiàtrics per rebre tractament.

Lindsay Lohan va ser la primera a visibilitzar les conseqüències negatives d’haver estat una nena Disney. Tú a Londres y yo a California, estrenada el 1998 quan tenia 12 anys, va ser el tret de sortida d’una fructífera carrera amb l’esmentada productora, cosa que també li va obrir les portes del món de les drogues i l’alcohol. L’artista es confessava addicta després d’haver ingressat en rehabilitació sis vegades i d’haver entrat a presó per diversos delictes. “En el passat, l’alcohol va ser la porta d’entrada a altres coses per a mi. La cocaïna era més una qüestió de les festes: la gent la tenia i jo en prenia. Anava de la mà de l’alcohol”, li confessava a Oprah Winfrey en una entrevista el 2013.

Hilary Duff és una altra de les que va descendir als inferns després de convertir-se en Lizzie McGuire, la protagonista de la sèrie del mateix nom que el canal temàtic de Disney va emetre des del 2001 al 2003. Tenia 14 anys i es va convertir en un ídol de fans adolescents i, poc després, en la rival màxima de Lindsay Lohan. La pressió mediàtica va ajudar que el 2005 caigués en l’anorèxia, cosa que era evident a cada foto que li feien.

Els trastorns alimentaris també han marcat la vida de Demi Lovato. La bulímia l’acompanya des de l’adolescència i el seu currículum d’episodis traumàtics compta també amb abús de drogues i alcohol, trastorn bipolar, ansietat i depressió, a més d’abusos sexuals. Als 15 va protagonitzar Camp Rock amb els Jonas Brothers i aquest va ser l’inici del seu dur trànsit pel món de les addiccions. “Vaig arribar a un punt en què o estava drogada o estava pensant a drogar-me”, va revelar fa uns anys quan va explicar com utilitzava la beguda per mitigar l’ansietat que sentia. Als 17 ja havia ingressat a rehabilitació i va aconseguir mantenir-se allunyada de les substàncies durant sis anys. L’artista, que divendres en va fer 29, va recaure a la beguda el 2018, poc abans de patir una sobredosi amb què gairebé perd la vida. Dels vessaments cerebrals, l’atac al cor i la ceguesa com a conseqüències en parla al seu documental Dancing with the devil, on també revela haver estat víctima de violacions per part del seu primer nòvio i del camell que li va subministrar l’heroïna que gairebé la mata. Lovato continua consumint marihuana i alcohol en dosis moderades, cosa amb què el seu mànager o el seu amic Elton John no combreguen.

Christina Aguilera i Britney Spears van ser nenes Disney a començaments dels noranta, quan es van conèixer presentant The

Actress Lindsay Lohan during Pasarela Cibeles Fashion Week Madrid 2017, in Madrid, on 15th September, 2017.

Mickey Mouse Club. Més enllà de la rivalitat musical que sempre han mantingut, les cantants comparteixen les seqüeles d’aquesta fama tan primerenca. La primera va patir bulímia i anorèxia mentre que la segona va desenvolu

Una fama mal portada arrossega a l’abús de drogues i alcohol, trastorns alimentaris i problemes mentals

par diversos problemes de salut mental que la van portar a ser ingressada, més d’una vegada, en centres psiquiàtrics. El seu cas és un dels més extrems, ja que aquesta situació va fer que el seu pare aconseguís la seva tutela fa gairebé 13 anys. Ara, amb 39, Britney Spears lluita en els tribunals per recuperar la seva autonomia.

Les problemàtiques en estrelles infantils també van tocar els nois. Zac Efron, que va seduir milions de nenes amb les pel·lícules de High School Musical, es va refugiar en l’alcohol i la cocaïna per lluitar amb l’èxit desmesurat, cosa que va superar després d’entrar a rehabilitació. Joe Jonas també va coquetejar amb les drogues mentre que Adam Hicks va ser detingut el 2018 per atracar unes àvies a punta de pistola i agredir-les. Amb aquest historial, resulta irònic que s’acabi d’anunciar que Sol a casa , la pel·lícula que va encimbellar Macaulay Culkin, un dels màxims exponents de la definició de joguina trencada de Hollywood, tindrà una nova versió que serà produïda per The Walt Disney Company.

https://www.lavanguardia.com/gente/20210822/7674409/jueguetes-rotos-disney-adicciones-estrellas-infantiles.html

El Masnou assetja els ocupes dels habitatges protegits

Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització cri­minal 

Bloques de pisos del Incasol de la calle Salvador Espriu de Ocata (Masnou) donde algunas vivendas ocupadas por delincuentes tienen atemorizados al resto de vecinos de los bloques 4-10 y 16
Promoció de 71 habitatges de protecció oficial per a joves al barri d’Ocata del Masnou
 (Mané Espinosa)

La mobilització veïnal contra el grup d’ocupes dels habitatges de protecció oficial de Llevant, al carrer Salvador Espriu del barri d’ Ocata del Masnou (Maresme), ha propiciat que les administracions hagin intensificat la pressió sobre els inquilins il·legals perquè abandonin els habitatges.

Un 10% dels 71 pisos protegits de la promoció de Llevant estan ocupats des de fa més de sis anys per persones relacionades amb una mateixa organització cri­minal que controla al municipi altres habitatges, tal com va publicar La Vanguardia el 26 de juliol. Fa poc els veïns han decidit enfrontar-se als delinqüents i mobilitzar-se per protestar per la situació que pateixen.

Set anys després, Ajuntament i l’Agència de l’Habitatge es reuneixen per buscar solucions
Els ocupes del Masnou s’escapen de l’estereotip de les persones necessitades que entren per la força a un habitatge. Són individus estrangers, la majoria d’origen magribí, que es caracteritzen per mantenir un notable poder adquisitiu. Condueixen vehicles de gamma alta i mantenen un ritme de vida opulent. Segons fonts policials, això és possible gràcies a l’entramat d’activitats delictives que tenen organitzat. El grup està ben estructurat i depèn d’un líder.

Per primera vegada en set anys, el 20 de juliol l’Ajuntament i l’ Agència de l’Habitatge, propietària de la promoció urbanística, es van reunir per, segons el Consistori, buscar solucions a la problemàtica que arrosseguen les comunitats de veïns del carrer Salvador Espriu.

L’alta conflictivitat que generen els ocupes rics ha propiciat que els veïns es mobilitzin, i fins i tot han aconseguit que els responsables, en aquest cas el govern municipal, incrementi la pressió policial a la zona. Sobre la qüestió més discutida, la dels set pisos ocupats, tant des de l’ Agència de l’Habitatge com des de l’Ajuntament lamenten que estigui encallada en processos judicials llargs i esgotadors.

L’alcalde, Jaume Oliveras, va avançar que incorporarà el tema a la reunió que ha sol·licitat amb la fiscal en cap de Mataró per abordar els problemes d’inseguretat que pateix el municipi. Per la seva part, l’ Agència de l’Habitatge ha començat a renovar les portes d’accés als edificis i ha instal·lat un sofisticat sistema de seguretat que, amb l’adjudicació dels pisos buits, hauria d’impedir més ocupacions.

L’element més perillós del clan ocupa, un personatge resident al número 4 que destaca per la violència exercida contra els veïns, va ser expulsat de la promoció gràcies a la ràpida reacció veïnal. “ Vam alertar la policia, el van identificar i, mentre els agents custodiaven el pis, l’ocupa va sortir amb el que portava a sobre”, moment que va aprofitar l’ Agència de l’Habitatge per blindar la porta i impedir que hi accedís.

Els veïns també han actuat per “reconquerir” les zones comunes, com les places d’estacio­nament reservades als pisos, que ocupaven els vehicles dels
ocupes. Expliquen que “per la negativa de l’Ajuntament a fer manteniment al carrer i les places d’aparcament” van ser els mateixos residents els que van pintar les línies del gual i van col·locar un senyal de prohibit aparcar.

Malgrat l’increment de la pressió policial, la situació, segons els veïns, és insostenible atès l’alt grau d’incivisme dels ocupes. “Posen la música a tot volum de matinada i tenen els passadissos i l’ascensor plens de brutícia”. Reconeixen, malgrat tot, que “sembla que estem més tranquils”.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677803/masnou-assetja-els-ocupes-dels-habitatges-protegits.html

assalts als conreus de cànem legal del Maresme

ALEMANIA-LABERINTO DE CÁÑAMO EN BERLÍN:HEN01.BERLÍN (ALEMANIA).1/9/2009.- Un joven posa entre plantas en el llamado laberinto de Cáñamo al sur de Berlín, Alemania el 1 de septiembre de 2009. La plantación, de 20.000 metros cuadrados, se ha establecido al inicio del verano para lograr la renaturación de un vivero de árboles que existió en la zona. La plantación está compuesta por plantas de Cáñamo

Hi ha una planta que és idèntica a la de la marihuana, tant la tija com les fulles i els cabdells, quan és el moment de recol·lectar. Es tracta del cànem, que es conrea de manera industrial per a fina­litats farmacèutiques o indus­trials en productes d’estètica o alimentació. L’informe Violència i marihuana dels Mossos d’Esquadra dedica un apartat a aquestes plantacions, que els últims dos anys han proliferat i que viuen una onada d’assalts violents. Mentre que l’any passat es van cometre 96 robatoris violents en planta­cions, 14 eren legals de cànem industrial. A què és degut aquest auge?

Els analistes de la policia catalana tenen diverses explica­cions per justificar tanta violència contra uns empresaris que s’han vist obligats a incrementar les mesures de protecció i seguretat dels cultius. Una raó és la incultura. Tal qual. Hi ha delinqüents que són incapaços de distingir entre el cànem i la marihuana i roben pensant que s’estan emportant droga.

Els traficants han aconseguit cristal·litzar el CBD del cànem en la substància psicoactiva (THC) de la marihuana
Però també hi ha organitzacions criminals que coneixen perfectament la diferència entre les dues plantes, saben que els cultius de cànem industrial no es defensen amb pinxos armats i roben per després barrejar aquestes fulles amb les de marihuana i augmentar així el pes de la mercaderia a vendre i, en conseqüència, els beneficis.

El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva. La OMS li atribueix virtuts terapèutiques

Però no s’acaba aquí. El cànem no té substància psicoactiva ( THC) però sí CBD, una substància química que no és psicoactiva, ni addictiva, ni nociva i a què l’ Organització Mundial de la Salut (OMS) atribueix virtuts terapèutiques. Hi ha organitzacions criminals que roben el cànem perquè ja han aconseguit al laboratori cristal·litzar el CBD i, a partir d’àcids, transformar la substància en THC. El procés és complicat, però l’ecosistema que envolta el tràfic de marihuana genera una innovació permanent en què participen especialistes de tots els sectors que s’apunten a la febre del nou or verd per aconseguir el seu tall del gran pastís.

També hi ha plantacions de marihuana legals que requereixen autoritzacions i permisos de l’ Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris per a l’obtenció de THC per a ús exclusivament medicinal. En aquests conreus hi ha un control sever de les llavors, ja que l’agricultor n’ha de documentar la traçabilitat.

Més de la meitat dels robatoris violents en plantacions de cànem industrial van tenir lloc en vivers del Maresme, una comarca que ha vist créixer exponencialment aquest tipus de cultius. Els analistes de la policia detallen al seu informe com els propietaris d’aquestes plantacions acostumen a instal·lar al perí­metre marquesines amb grans cartells en què s’adverteix que es tracta de cànem i no de marihuana. Però és igual; malgrat l’increment de la seguretat, els assalts se succeeixen i són difícils de prevenir perquè els delinqüents irrompen empunyant armes i en bandada.

Va passar el setembre de l’any passat a Tudela de Segre, quan un grup de vint persones va irrompre en una plantació de cànem industrial. Els assaltants van amenaçar els treballadors amb ganivets i bastons i els
van arribar a tirar pedres. Quan van arribar els mossos alguns dels lladres van fugir, però l’extensió de la plantació era tan gran que d’altres van continuar tallant plantes amb absoluta tranquil·litat.

Un mes després, al Maresme, el responsable d’una plantació legal traslladava en una furgoneta cànem del seu hort, a Alella, fins al magatzem, a Mataró, quan va ser envestit per una furgoneta en plena carretera na­cional. El vehicle dels assaltants va provar de fer fora de la calçada la furgoneta amb diverses maniobres perilloses en marxa. Finalment, els dos vehicles van col·lidir i cinc homes armats amb bastons i armes de foc van intentar sense èxit emportar-se la mercaderia.

L’anàlisi dels assalts en plantacions de marihuana i cànem a Catalunya determina que hi ha pics de robatoris cada trimestre, coincidint amb el moment de la recol·lecció dels cabdells, a les plantacions d’exterior. Amb aquesta dada els Mossos ja adverteixen que els pròxims mesos de setembre i octubre hi haurà un increment d’incidents violents en zones concretes amb auge de plantacions, com el Maresme, el Tarragonès, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Per això proposen adoptar mesures preventives per evitar danys personals a les plantacions de cànem on s’exerceix una activitat declarada, autoritzada i aliena al món delinqüencial.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20190315/461031643901/menas-pobles-mesures-acollida-foradada.html

El tràfic de marihuana dispara la narcoviolència

Dos agentes policiales con algunas de las plantas de marihuana que se encontraban en el interior del polígono

Mitjançant amenaces, extorsions i alguna agressió els feien
fora dels seus pisos per poder plantar marihuana. Passava al barri de Sant Roc de Badalona i continua passant a la Mina de Sant Adrià de Besòs. Els Mossos d’Esquadra van detenir al juliol una organització criminal i familiar que feia la vida impossible als inquilins d’alguns habitatges en què estava interessada per ampliar l’espai per conrear el que molts ja diuen que és el nou “or verd”. La unitat central de segrestos i extorsions de la policia catalana va detenir 15 persones, i tres continuen a la presó. Les famílies no han pogut tornar als seus pisos per por de les represàlies.

Que et facin fora de casa teva perquè d’altres conreïn marihuana és un exemple que evidencia com, cada vegada més, el crim organitzat atempta contra la seguretat de les persones alienes al món delinqüencial. A Sant Roc, a la Mina, però també al Montseny, on la Guàrdia Civil va descobrir fa dues setmanes com una banda va desforestar diverses hectàrees del parc natural per plantar-hi marihuana.

Amb el mateix sistema una altra organització va talar arbres i va aplanar el terreny amb maquinària pesant per arrasar diverses hectàrees d’un bosc protegit de Santa Cristina d’Aro per fer el mateix: conrear-hi marihuana.

L’any passat en aquesta època l’àrea central d’anàlisi de la criminalitat de la comissaria ge­neral d’investigació criminal dels Mossos va elaborar un interessant informe, El mercat de la marihuana a Catalunya , que analitzava les causes i els riscos del fenomen. L’estudi advertia del risc de corrupció dels poders públics per part de les estructures criminals establertes a Catalunya, que s’han convertit en la principal amenaça per a l’estabilitat social en aquesta comunitat.

Un any després, els mateixos analistes han firmat un segon treball, Violència i marihuana , que adverteix que l’escalada
violenta derivada del tràfic de la marihuana augmenta i que l’afectació en el dia a dia de la ciutadania cada vegada és més alta.

Les màfies de la marihuana són la principal amenaça per a l’estabilitat social de Catalunya

Cada mes es coneixen a Catalunya vuit narcoassalts, robatoris violents entre organitzacions criminals que es dediquen al cultiu i al tràfic de marihuana. Coneguts també com a vuelcos , aquests episodis de narcoviolència només són la punta de l’iceberg del que realment passa al submon del crim organitzat. Com que es tracta d’atacs entre delinqüents, aquests últims amb prou feines denuncien, i els investigadors coneixen els episodis a partir de les víctimes mortals, dels ferits greus o dels testimonis inesperats de les baralles.

El 2018 els Mossos van activar el Pla d’acció Marihuana per lluitar contra aquest boom, un fenomen que alguns analistes descriuen com la nova febre de l’or verd i que ha convertit Catalunya en el principal hort d’Europa, cosa que atreu les pitjors màfies internacionals interessades en la nova oportunitat de negoci. Amb les xifres a la mà, els responsables de la divisió d’ investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, des de l’intendent al capdavant, Ramón Chacón, fins a l’inspector Toni Salleras, responsable de l’àrea central de crim organitzat, no perden l’oportunitat d’advertir que, si no hi ha un canvi dràstic en els elements que afavoreixen que les màfies continuïn triant Catalunya per conrear i traficar, hi ha risc de convertir la comunitat autònoma en un nou camp de Gibraltar amb zones controlades per unes organitzacions que incentiven la delinqüència local. Es tracta d’un escenari que potencia les xarxes de traficants amb accés fàcil a les armes de foc amb què defensen els cultius o garanteixen la seguretat dels processos de compra i venda de la mercaderia.

L’any passat ni la pandèmia no va aconseguir paralitzar l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. Ho demostra l’estudi que dissecciona els 102 episodis violents que es van cometre el 2020 a Catalunya. En la meitat dels narcoassalts els delinqüents van utilitzar armes de foc. L’informe revela com des del 2018 hi ha cada any tres homicidis relacionats directament amb el tràfic de marihuana, als quals cal sumar tots els episodis que tenen a veure amb lesions, amenaces, extorsions i segrestos. Des que va començar l’any ja hi ha hagut un homicidi atribuïble al tràfic de marihuana.

L’evolució del tràfic de marihuana a Catalunya ha adquirit una velocitat que espanta. Fa deu anys la seva presència era pràcticament anecdòtica, però des d’en fa vuit és la substància que més es confisca en les operacions policials, i ja ha desbancat per sempre el mercat de l’haixix. I cada any supera l’anterior en xifres de plantes intervingudes. La substància, d’altra banda, té col·lapsats els dipòsits de les comissaries.

Un 70% dels delinqüents que integren estructures organitzades també es dediquen a la marihuana. Cada vegada hi ha més lladres amb una especialitat que reinverteixen part dels beneficis en aquesta droga. I un dels elements que afavoreixen aquesta ràpida evolució són, asseguren els analistes policials, “les associacions cannàbiques que actuen com una gran tapadora per poder tenir al darrere tot un mercat de cultiu i venda” i aquesta visió bucòlica i laxa que hi ha sobre el consum.

A Catalunya es registren vuit narcoassalts cada mes entre traficants d’aquest tipus de droga

El mercat de la marihuana, alerten els analistes, ha importat xarxes criminals albaneses, sèrbies, angleses, sueques, poloneses, xineses, franceses i marroquines, entre d’altres. A més, fomenta el mercat il·lícit d’armes de foc i un altre tipus de tràfic encara més terrible, el d’éssers humans, que utilitzen com els nous esclaus del segle XXI, obligats a treballar a les plantacions.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677794/trafic-marihuana-dispara-els-episodis-narcoviolencia.html