Category Archives: llengua catalana

Qui farà justícia al català?

6 Dec, 2021 passerell Leave a comment

El primer que em va cridar l’atenció quan vaig aterrar a Girona per viure-hi durant uns anys va ser l’hegemonia del català. Era un domini natural que ni tan sols era percebut com a tal. Gironins de tots els orígens, classes socials i ideologies parlaven català, simplement. Si els ho feies notar, et deien: “Sí, doncs què?” Parlaven català els quiosquers i els periodistes, els mestres i els alumnes, els cambrers i els clients, els policies i els bombers. Es parlava català als supermercats, als bancs, a les llibreries i a cal sabater. Com a barcelonina criada en un barri on a l’escola pública de principis dels 80 s’utilitzava només el castellà vaig concloure que Girona era una illa i que els seus habitants no se n’adonaven.

Fins que vaig posar els peus als jutjats com a periodista de tribunals. Allà s’acabava una illa i en començava una altra: la del sistema judicial. Per raons òbvies, el català s’utilitza molt més -quatre vegades més- als jutjats de Girona que als de Barcelona. Però vaig descobrir que, fins i tot allà, advocats que parlaven català als passadissos canviaven de llengua quan es posaven la toga i entraven a la sala de judicis. Ho feien per un cúmul de raons, entre les quals hi havia hàbits adquirits i la idea que utilitzar una llengua diferent de la del fiscal i/o els jutges és agressiu amb la judicatura i inconvenient per al client. Quan vaig tornar a la meva ciutat, vaig comprovar que als jutjats de Barcelona aquest efecte és molt més que freqüent. I més que sistemàtic: és sistèmic.

Donar preferència al castellà en detriment de les altres llengües oficials és un dels pilars del sistema judicial. Jutges i fiscals viuen en una bombolla on això és normal. Així va ser com durant el judici pel crim de la Patum de Berga, la magistrada Ana Ingelmo va obligar un testimoni a parlar en castellà perquè un dels acusats assegurava que no entenia el català. I així va ser com fa unes setmanes la jutge d’Olot Ana María Caballero va exigir a dues advocades que parlessin castellà, “ una lengua muy universal ”, i els va recordar que se suposa que els catalans són “ bilingüistas ” [sic].

La llei no ha trobat mai remei a aquesta situació. Durant la negociació de l’Estatut es va perdre el català com a requisit per als jutges que exerceixin a Catalunya i va quedar com un mèrit que no estimula ningú. Aquesta setmana, el president del TSJC, Jesús María Barrientos, ha admès que el nombre de sentències redactades en català ha tornat a caure -del 12% al 8%- però s’ha posicionat obertament en contra del català com a requisit. Amb tota la tranquil·litat. No li preocupa gens que privar de la seva llengua una part dels ciutadans -cosa que no passa en altres administracions- causi indefensió. Desbordar la llei és l’únic camí que queda per fer-la canviar. Els advocats i els seus clients -que som tots, potencialment- en tenen la clau. Si tots els que voldrien utilitzar el català ho fan, exposant-se a dilacions -per habilitar traductors- i escenes de tensió, la tendència es pot revertir. Només així es farà justícia al català.

https://www.ara.cat/opinio/fara-justicia-al-catala_129_1484143.html

Educació, Espanya vs Catalunya, llengua catalana

El català emmascarat a la Coca-Cola

6 Dec, 2021 passerell Leave a comment

“La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista”

Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.

El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.

La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.

És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.

El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.

Millorar la vida quotidiana dels ciutadans

En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”

És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.

https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/

Espanya vs Catalunya, llengua catalana, Política

Una Generalitat espanyola mai salvarà el català

24 Sep, 2021 passerell Leave a comment

EL CASTELLÀ ES EL CÀNCER QUE MATA LA LLENGUA CATALANA

“Que una llengua clarament en perill com el català no la salvarà l’Estat (ni per extensió una estructura estatal com la Generalitat) ho sap qualsevol que hagi superat el parvulari”

…

És obvi que aquesta filtració és una posada de catifa del PSOE perquè Gabriel Rufián pugui fer tuits indignats i Pere Aragonès es pugui fer el milhomes als mitjans subvencionats per després rebre uns xoco crispies secs i poder presentar-los com a virutes de xocolata de l’Oriol Balaguer, i això, si arriben, perquè el repte és trobar un sol cop en què un govern espanyol hagi complert amb Catalunya. Un de sol.

Si us plau, parla'm en català | AVUI.cat | Política | El Punt Avui

…

Una Generalitat espanyola mai salvarà el català

Espanya vs Catalunya, llengua catalana, Política

El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys

19 Sep, 2021 passerell Leave a comment

El resultat no sorprendrà a ningú, però cal tenir dades per mostrar i visualitzar el gran retrocés del català en el darrer segle:

S’ha passat d’un 90% de parlants habituals el 1930, a un 36% el 2018.
Només hi ha 200.000 parlants habituals de català més en 2018 que el 1930.
L’any 2002 el català va deixar de ser la llengua més parlada a Catalunya.

r/catalunya - Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d'un 90% de parlants a un 36% en noranta anys.

https://www.racocatala.cat/forums/fil/232632/evolucio-catala-com-llengua-habitual-de-1930?pag=1

Ús habitual del català a Catalunya, 1930-2018. El català ha passat d’un 90% de parlants a un 36% en noranta anys. from catalunya

cuevadanos – Take My Energy – Euskal Herria
Això passa quan la nostra llengua (la vostra, no soc catalana però sí basca) no es veu com necessària per viure a Catalunya i territoris catalanoparlants. La gent no fa l’esforç d’aprendre el català, per què? Si no el necessiten?

Jo crec que hi ha dues solucions. La primera, l’independència, per que si seguim sent part d’Espanya i de França, mai aconseguirem la normalitat absoluta de les nostres llengües. Sempre hi haurà discriminació.

La segona és fer les llengües, necessaris. Parlem i utilitzem les nostres llengües tot arreu i tot el temps. Adoptem la mentalitat de “la nostra llengua primer, el castellà després”. La primera paraula SEMPRE a la nostra llengua. I així contribuirem a fer-la sobreviure.

Espanya vs Catalunya, llengua catalana

“Todos los catalanes son una mierda”

18 Sep, 2021 passerell Leave a comment

Luego Fue director de Abc de Sevilla de febrero del 1937 A febrero de 1939) - Archivo ABC

Hagiógrafo de Franco, Galinsoga se dirigió a la sacristía gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”. Galinsoga cayó en la “trampa” y reconoció que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón. Se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot.

Esta frase ocasionó, ahora hace 60 años, el conocido caso Galinsoga, fruto de la lucha y de la resistencia catalanista y antifranquista (con la participación de la Iglesia catalana) ante la soberbia y la mala educación de Luis Martínez de Galinsoga, director de la Vanguardia Española y hagiógrafo de Franco, al que había definido como “Vigía de Occidente”.

El domingo 21 de junio de 1959, hoy hace 60 años, Galinsoga fue a misa de 9 a la parroquia de San Ildefons de Barcelona. En iniciar la homilía el sacerdote, en catalán, Galinsoga se dirigió a la sacristía, gritando: “Vengo a protestar, porque la misa es en catalán”.

“Usted perdone, le contestó el sacristán, pero la misa, como en todos los lugares, es en latín”. Mossèn Lluís Gómez Rubiera, que estaba leyendo el periódico, cuando oyó aquellos gritos se dirigió a Galinsoga que repetía:
“Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán”.

Mossèn Lluís Gómez explicó a Galinsoga que, por el hecho de ser la misa parroquial, el sacerdote hacía la homilía en catalán. Galinsoga le respondió, mientras dejaba una tarjeta suya encima de una mesita: “Diga a ese señor y a todos sus feligreses, que son una mierda”. Y salió de la sacristía repitiendo: “Catalanes de mierda”. Una mujer cuando oyó los insultos le dijo: “Pero qué dice, maleducado”. Y Galinsoga repitió gritando: “Que todos los catalanes son una mierda”.

El 25 de junio, mossèn Narcís Saguer, cura de San Ildefons, muy inteligentemente, le escribió a Galinsoga esta carta: “El pasado domingo día 21, mientras se celebraba en esta iglesia la misa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto, y que en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S. , para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona”.

Galinsoga cayó en la “trampa” y contestó a mossèn Saguer, reconociendo que era él mismo y no otra persona, el que había entrado a la sacristía para quejarse por el sermón en catalán. Estos hechos comenzaron a conocerse y se inició una campaña ciudadana contra La Vanguardia Española, con gente de CC como Jordi Pujol, Jaume Casajuana o Xavier Polo. Aparecieron diarios de La Vanguardia rotos, se escribieron cartas a los anunciantes del diario explicando los hechos e instándolos al boicot y también se invitaba a los subscriptores a darse de baja del periódico hasta que Galinsoga fuese destituido. Los cristales de la redacción de La Vanguardia fueron rotos y aparecieron pintadas de “Visca Catalunya”.

De la imprenta de Francesc Pizon salió un texto clandestino, redactado por Jordi Pujol, titulado: “TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA” y que decía: “A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia. Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans. És el que calia esperar. Cal respondre dignament al repte: EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT. Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills. Enfront de tal injúria, no hi ha diferències : Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga. BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA”.

La tirada del diario se había reducido en 30000 ejemplares, se dieron de baja cerca de 20000 subscriptores y el conde de Godó, propietario de La Vanguardia, perdió un millón y medio de pesetas.

A la vista de la magnitud de la campaña, Galinsoga tuvo miedo y el 19 de enero de 1960 escribió un artículo en el que pregonaba su afecto y su servicio a Cataluña y su amistad con Puig i Cadafalch y con Francesc Cambó.
La oposición a Galinsoga sacó otro texto, que se distribuyó ampliamente y donde se refutaban los argumentos dados por el director de La Vanguardia en su artículo del 19 de enero. El texto decía: “RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”: “Sr. Galinsoga: Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen? … Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa….de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya ? Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?….Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció…no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i una altra. Fins que hem dit prou”.

El texto acababa con estas palabras: “CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA”. El 28 de diciembre de 1959, el editor del diario se había dirigido a las autoridades franquistas para solicitar el relevo del director. El 7 de febrero siguiente, el nombre de Galinsoga ya había desaparecido de La Vanguardia.

El temps que no passa: seixanta anys del “Todos los catalanes son una mierda”, de Luis de Galinsoga. - Totxanes, totxos i maons

El caso Galinsoga fue un éxito de los grupos catalanistas y de la oposición democrática, juntamente con la Iglesia catalana (que siempre ha amado y ha defendido nuestra lengua) en la lucha contra la dictadura franquista y contra la prepotencia de los enemigos de Cataluña. De hecho, recientemente (Avui, 14 de mayo de 2019) el arzobispo de Tarragona, Joan Planellas, en sintonía con los documentos del episcopado catalán, declaraba: “Manifestamos nuestro profundo amor por el país, lo amamos”.

Y es que como decía también (Ara, 16 de junio de 2019) el arzobispo Planellas, en relación a la defensa de la lengua catalana por parte de la Iglesia: “¿Quién puede renegar de su tierra?¿De Cataluña que tiene cultura, lengua y talante propio? La Iglesia tiene que afirmar este amor por la tierra donde vives”. Una vez más se demuestra que cuando un pueblo está unido para de defender su dignidad y su identidad nacional, David es capaz de vencer Goliat.

https://www.religiondigital.org/opinion/catalanes-mierda_0_2133086704.html

llengua catalana

Els 10 errors més freqüents

2 Sep, 2021 passerell Leave a comment

Als usuaris de la llengua sovint ens sorgeixen dubtes quan escrivim o parlem en català. No només d’ortografia, sinó també de sintaxi o, fins i tot, de morfologia i fonètica. Per això, hem decidit recollir en aquest article alguns dels errors que considerem que són freqüents en català quan escrivim.

Degut a, a causa de
A la frase “La discussió va començar *degut a la seva intervenció” degut a és incorrecte, ja que aquesta expressió no es pot utilitzar amb el sentit de a causa de. En aquest cas, doncs, s’ha d’optar per expressions com a causa de, gràcies a, per culpa de, per raó de, perquè o ja que: per tant, la frase seria “la discussió va començar a causa de la seva intervenció”. Degut, de fet, només és correcte quan s’utilitza com a participi del verb deure, acompanya sempre un altre verb, concorda amb un nom anterior —al qual es refereix— i pot anar seguit de la preposició a: “Aquest resultat va ser degut al bon entrenament”.

La nova gramàtica, publicada a final del 2016, admet aquesta construcció: “El participi, de la mateixa manera que atès o vist, s’han lexicalitzat i formen construccions causals”. Per tant, degut, que pot seleccionar un complement encapçalat per a i concordar en gènere i nombre amb el subjecte, ha donat lloc a l’expressió causal degut a seguit d’un sintagma nominal o una oració finita precedida per el fet. Ho trobareu amb més detall en aquest article sobre la Gramàtica de la llengua catalana.

Que, què, el que
Quan cal fer servir que (el qual), quan el que i quan què? Per què podem dir “No vaig gosar comparar-lo amb els que estafen” però no “El tren va haver de frenar de cop, *el que va provocar que descarrilés”? Tots tres poden funcionar com a pronoms relatius, però el que només és correcte quan equival a una oració de relatiu substantivada (és a dir, seria el mateix que dir “No vaig gosar comparar-lo amb un estafador”). El que no és correcte quan equival a una oració de relatiu neutre (per analogia al castellà, lo que), sinó que es construeix amb la qual cosa, fet que, cosa que, circumstància que: “El tren va haver de frenar de cop, fet que va provocar que descarrilés”.

Què, al seu torn, a banda de funcionar com a pronom interrogatiu (Què fareu per dinar?), també funciona com a pronom relatiu seguit de preposició i antecedent, com, per exemple: “El llibre de què em parlaves m’ha agradat molt”. També seria correcte construir aquesta frase amb el pronom relatiu compost, que és molt útil per evitar construccions ambigües: “El llibre del qual em parlaves m’ha agradat molt”.

Des de, des que
En català, quan una preposició feble (com a, en, de i amb) va seguida de la conjunció que, s’elideix. Per exemple: “Des que la vaig conèixer, no puc parar de pensar-hi”, mentre que “Des d’ahir, no puc parar de pensar-hi”.

Per evitar, però, construccions forçades per l’eliminació de la preposició àtona davant de que, Solà, tal com explica Pelegrí Sancho al capítol 11 de la Gramàtica del català contemporani (Gcc), va proposar algunes alternatives, com recórrer a una estructura amb un mot abstracte (el fet, manera, mesura, acció, idea, creença, això, etc.), o bé a un infinitiu, un nom o un gerundi: “L’amenaçaven amb això d’expulsar-lo”.

Així mateix, la normativa obliga a canviar les preposicions en i amb per a/de davant de l’infinitiu que funciona com a nucli d’una subordinada exigida pel verb: “L’exercici consisteix en aprendre’s de memòria els exemples” hauria de ser “L’exercici consisteix a aprendre’s de memòria els exemples”.

4. Donar, fer
En català, certes expressions es construeixen amb el verb fer i no amb donar: així no *donem petons sinó que fem petons. Però tampoc no donem pena (fem pena), no donem fàstic (fem fàstic), no donem una volta (sinó que fem una volta), no ens donem compte d’una cosa (sinó que ens n’adonem) ni ens dóna la sensació (sinó que ens fa la sensació o tenim la sensació), etc. Ara bé, a vegades, tal com apunta l’Ésadir, utilitzem el verb fer quan l’expressió es construeix amb donar: és el cas de donar una bufetada o donar una puntada de peu, per exemple. En un article escrit a Núvol fa un parell d’anys, Pau Vidal descrivia un altre exemple d’ús del verb donar fruit de la interferència del castellà, Que ens donin.

5. Ser, estar, haver-hi
Sona el telèfon: “*Està la Clàudia?”. Per què no és correcte? L’ús del verb estar en aquest cas es deu a una interferència de la llengua castellana (¿Está Clàudia?) i en català es construeix amb haver-hi: “Que hi ha la Clàudia?”, però responem “No, no hi és” o “Sí, sí que hi és”, tal com explicava Joan Solà en un dels seus articles recollits a Plantem cara.

Però anem una mica més enllà: quan hem d’utilitzar ser i quan, estar? Si el verb porta com a complements construccions que indiquen estats, amb preposicions amb valor locatiu (en, a, per, etc.) o adverbis, el verb que sol aparèixer és estar: “La Fina està en condicions d’explicar-t’ho”, “Avui estic pitjor que ahir”. Les construccions amb, sense, de i com (a), demanen ser, quan el complement introdueix una propietat, o estar, si introdueix un estat: “Aquesta faldilla és de seda”, “El teu pare està amb febre”. Finalment, en les oracions en què es combina un atribut i un locatiu, l’ús d’un verb o d’un altre depèn de la importància dels complements: si ho és el locatiu, aleshores cal triar ser, però si ho és l’atribut, estar: “En aquella foto, la meva germana és a l’habitació amb un llibre”, però “En aquella foto, la meva germana està amb un llibre a l’habitació”.

L’ús de ser o estar també està condicionat pel tipus de subjecte (animat o inanimat) i pel significat de l’atribut. Quan el subjecte és animat i els adjectius designen propietats, se sol optar per ser, però si l’adjectiu és transitori, estar: “En Joan és prim”, però “La Maria està exempta de pagar impostos”. Alguns adjectius (com els que designen caràcter) tenen els dos valors: “L’home és gelós” i “L’home està gelós del seu èxit”. En canvi, si el subjecte és inanimat i designa propietat, es construeix amb ser, mentre que si indica estat, s’opta per estar. Alguns adjectius, com tort, bo, fluix, net, brut, etc., poden tenir sentit transitori o no, però amb independència del sentit que s’hi doni, l’ús tradicional prefereix ser —encara que estar no és incorrecte si expressa estat: “El menjar és/està bo”.

Quan l’atribut és un participi i el subjecte és animat, s’usa ser quan designa propietat (tot i que no és gaire freqüent) i estar, quan expressa estat: “L’Aina és decidida”, però “Avui estic cansada”. En canvi, si el subjecte és inanimat i l’atribut designa propietat, es construeix amb ser: “Aquesta figura és feta a mà”, mentre que, si expressa un estat (que és el més freqüent), es pot construir amb ser o estar: “El quadre és/està trencat”. Finalment, quan l’oració combina atribut + locatiu, el més freqüent és estar —“Està agenollada al mig de l’habitació”—, però si l’ordre és locatiu + atribut, s’opta per ser: “En Miquel era a la sala d’espera malalt i desanimat”.

Tant, tan
Quan hem d’escriure tant i quan tan? Tan és un adverbi que s’escriu sempre davant d’un adjectiu o davant d’un altre adverbi i s’utilitza per modificar adjectius o locucions adjectivals i adverbis o locucions adverbials, per exemple: “És tan alta que toca tots els sostres”, o “Camina tan de pressa que no el puc atrapar”.

Tant, en canvi, pot ser un adjectiu, un pronom o un adverbi. Com a adjectiu, acompanya un nom, amb el qual concorda en gènere i nombre, i pot admetre la preposició de: “Fa tant de vent que se m’emporta”, “He menjat tanta xocolata que ara no tinc gana”. Com a pronom, també es flexiona: “Mai n’havia vist tantes de juntes”. Com a adverbi, complementa el verb: “No mengis tant!”.

En les oracions comparatives, s’escriu tan després d’adjectiu o adverbi: “És tan dolç com el sucre” o “Va venir tan aviat com va poder”. Però s’escriu tant seguit d’adverbi, adjectiu o nom quan s’introdueixen dos elements idèntics: “Va beure tant vi com cervesa”. Sobre l’ús de tant o tan en l’expressió “tan(t) o més, us recomano que us llegiu aquest article d’Albert Pla Nualart.

El complement directe no porta ‘a’
És a dir, el complement directe, en català, no porta cap marca que l’identifiqui, com pot ser una preposició o que concordi amb algun element (només el subjecte concorda amb el verb). De manera general, el complement directe s’escriu sense a i, per tant, no és correcte dir “La malaltia *afecta al 85% de la població”, sinó que cal dir “La malaltia afecta el 85% de la població”.

Ara bé, d’acord amb la nova Gramàtica de la llengua catalana, quan el complement directe es pot confondre amb el subjecte, afavoreix la preposició: davant dels pronoms tothom, tot i ningú, davant de qui i el qual; davant de complements directes coordinats, un dels quals ha d’anar introduït per a i l’altre, no (“Saluda a ells i a la Maria”); per simetria amb un complement precedent amb a (“Us esperen a tu i al teu fill”); quan està dislocat o focalitzat i no apareix en posició postverbal (“Al nen el durà el veí)”; i quan és contigu a un subjecte postverbal i tots dos formen part d’una comparativa en què se silencia el verb i en alguns casos també el subjecte (“L’aconsella com un pare al seu fill”).

Tal com havia descrit ja Fabra, la preposició és obligatòria en els casos següents: davant dels pronoms personals forts quan assumeixen la funció de CD (“Tu em miraves a mi”), per desfer ambigüitats comparatives (“M’estima més que a la seva germana”) o en l’expressió l’un a l’altre (“Es miraven l’un a l’altre”), així com davant de CD animats desplaçats a inici de frase (“A en Jordi ja no el convido”).

Perquè, per què
Quan hem d’escriure per què i quan perquè? En català, la conjunció s’escriu perquè quan indica causa i equival a ja que (“No volia veure’l perquè sabia que ploraria”), però també quan indica finalitat i equival a per tal que (“He portat aquest regal al nen perquè jugui”). Perquè també, com a substantiu, equival a raó o causa: “No te’n sabria dir el perquè”.

Al seu torn, per què introdueix frases interrogatives, tant directes com indirectes: “Per què no ha agafat el llibre?” o “M’ha preguntat per què no ha agafat el llibre”. També funciona com a pronom relatiu i funciona com el relatiu compost (pel qual): “Aquest és el motiu per què han arribat a les mans”.

Gerundi de posterioritat: ‘morint a l’acte’ / ‘va morir a l’acte’
En català una frase com “Va caure a terra, morint a l’acte” no es considera correcta, ja que el gerundi amb valor de posterioritat és incorrecte. En aquest cas, la solució proposada és construir una oració coordinada copulativa: “Va caure a terra, i va morir a l’acte”.

L’ús del gerundi, en canvi, és correcte quan té valor de simultaneïtat o anterior (“Llegia mossegant-se les ungles”), quan té una funció adverbial (“Va marxar jugant amb la pilota”) o quan complementa un nom (“Vaig veure la Maria llegint un llibre”).

Per, per a
Quan hem d’utilitzar per i quan per a? Aquest és un dels punts més qüestionats de la gramàtica i que ens fa dubtar més. A la Gramàtica catalana, Fabra va establir una distribució dels usos que presentaven les preposicions per i per a davant d’infinitiu o sintagma nominal, encara que ha causat dubtes entre els gramàtics i s’ha fet altres propostes, com la de Coromines-Solà. La nova Gramàtica de la llengua catalana accepta les dues propostes que a continuació us presentarem.

Així, s’escriu davant de sintagma nominal per quan expressa causa o motiu, lloc de pas, localització en l’espai, durada, localització en el temps, mitjà o instrument, bescanvi, identificació, distribució, freqüència o complement agent (en les oracions passives), però cal fer servir per a quan expressa destinació o finalitat, i termini fix referit al futur. Per exemple: “El meu germà ha vingut expressament per tu”, mentre que “Aquest regal és per a la meva amiga”. Podeu trobar més exemples a la fitxa de l’Optimot.

Davant d’infinitiu, la normativa dicta que cal fer servir per quan l’infinitiu té valor causal —si bé només es considera correcte davant d’infinitiu compost (“Això et passa per no haver-me fet cas”), però és incorrecte davant d’infinitiu simple: “Bec *per tenir set”—, quan indica una acció que encara no ha passat o està a punt de passar (“Abans de plegar tinc molta feina per fer”), o quan té el mateix sentit que encara que: “Per tenir l’edat que té, es conserva bé”.

Quan l’infinitiu té valor de destinació o finalitat, s’utilitza per a (“He comprat un regal per a regalar a la Júlia”), excepte quan l’infinitiu no només té valor de finalitat sinó que també fa referència al motiu: “Havíem anat a Figueres per veure la nova exposició”. Aquesta explicació, que Fabra va donar a la Gramàtica catalana de 1918, és un dels punts conflictius d’aquesta norma, juntament amb la noció de “nom/verb d’acció voluntària”, que provoca dubtes d’aplicació.

Per solucionar aquests dubtes, Coromines va proposar mantenir la distribució d’usos de per i per a només davant de sintagma nominal i reduir-la a per davant d’infinitiu i partícules (adverbis i conjuncions), cosa que Solà va ampliar amb una proposta que aposti per una normativa “convencional, que atengui exclusivament la necessitat que té la llengua estàndard de distingir les dues nocions que aquestes preposicions vehiculen”. Tanmateix, aquesta proposta, asseguren Viana i Suïls a la Gramàtica del català contemporani “ha de fer front a la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal”. Solà, però, considera que a la pràctica poques vegades es produeix ambigüitat, ja que “els valors causal i final no depenen únicament de la preposició, sinó de les altres paraules del context”.

Altres gramàtics, com Badia i Margarit, Ruaix i Albert Jané s’han posicionat a favor de la norma Fabra i n’han ampliat alguns continguts. Badia i Margarit, per exemple, va elaborar una regla que explicava les correspondències entre les preposicions per i per a catalanes i les por i para castellanes.

Per elaborar aquest article m’he basat en la Gramàtica del català contemporani, en algunes fitxes l’Optimot i l’Ésadir i en les novetats que ha incorporat la Gramàtica de la llengua catalana publicada aquest 2016.

Si t’ha agradat aquest article, també pots llegir “5 aberracions lingüístiques nadalenques”, de Bernat Puigtobella. O els decàlegs de Pau Vidal: “Els 10 calcs més necis en català” i “Els 10 calcs més necis en català (de la gent de carrer)“.

Si us heu d’examinar del nivell C2 de català, us recomanem el manual 10 Proves per al Nivell C2 – Exercicis segons el model de la DGPL (Castellnou).

https://www.nuvol.com/llengua/els-10-errors-mes-frequents-en-catala-31810

Espanya vs Catalunya, llengua catalana

Catalans culpables

27 Aug, 2021 passerell Leave a comment

El català ja no és una nosa per als supremacistes espanyols, ara ja és directament una merda, com avui el qualifica a Libertal Digital el txètnik José García Domínguez, un gallec tan acastellanat com el general Franco. Un pobre assimilat.

Els nacionalistes espanyols s’omplen la boca i altres cavitats corporals amb el negre fal·lus de la Constitució Espanyola, exigint que ha de ser obeïda, cegament i muda, però sempre es descuiden que la merda, el català que per a ells és concretament una merda, està específicament protegit en l’article tres, el que assegura que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. En això la Constitució no s’aplica, perquè l’única llei que s’aplica a Espanya és la llei de l’embut, només s’aplica si afavoreix els vencedors de la guerra civil, que en són els únics beneficiaris.

I perquè a Espanya parlar de cultura és un sarcasme, com ha acreditat fa poc la Universitat Juan Carlos I. Perquè Espanya es caracteritza pel tradicional menyspreu a la cultura i per la infinita celebració de la ignorància i del gregarisme, per l’odi visceral a la diferència, a la diversitat, a les minories, avui i sempre, aquest Estat encapçalat per Felip VI, el primer rei que ha aconseguit, d’alguna manera, un títol de batxillerat, a diferència dels seus augusts avantpassats. L’espanyolisme voldria eliminar físicament tots els catalanoparlants o deportar-nos fora de casa nostra, tallar l’arrel amb el català per sempre més, ai, el català, aquesta merda, segons els espanyolistes, segons Sean Scully i Liliane Tomasko, que porten quinze anys suportant-la. La llengua més civilitzada de la península Ibèrica, la primera en què es va escriure filosofia, la primera en què es va poder llegir la Divina Comèdia i el Decameró, la primera en poesia i novel·la, la saborosa i envejable llengua dels nostres reis, papes i mercaders, dels mariners i pagesos, de metges i científics. De treballadors. La llengua acollidora que, en la nostra època, ha cohesionat i igualat tots els catalans com mai no va aconseguir l’espanyol a casa nostra, perquè a la nostra societat ja no ens importa la puresa de sang, ni la religió, ni l’origen, ni totes les supersticions totalitàries en les quals es fonamenta el nostre espanyolisme d’importació. Ja ho va deixar dit Miguel de Unamuno durant el famós discurs del 12 d’octubre de 1936 en el paranimf de la Universitat de Salamanca: “…Vèncer no és convèncer i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l’odi perquè no permet la compassió, l’odi a la intel·ligència que és crítica i diferenciadora, inquisitiva, però no d’inquisició…”. L’Espanya actual és filla de la inquisició, té tota la raó l’escriptor basc, n’és filla legítima i del trastornat marc mental que la va fer possible.

“Tots els catalans són una merda” va dir Luis Martínez de Galinsoga el 1959, director de La Vanguardia Española i escandalitzat txètnik que va trobar inacceptable oir una missa en llengua catalana. Sostenia que en aquella Barcelona grisa i colonitzada del franquisme espanyolista, la Barcelona que encara avui celebra Mario Vargas Llosa, on es perseguia l’ús social de la llengua pròpia, una missa en català era un crim majúscul. I que calia castellanitzar encara més Barcelona fins a desvirtuar-la.

Galinsoga havia estat imposat en la direcció del rotatiu del carrer Pelai pel nazi Ramón Serrano Súñer, escrit així, amb accent a la u, per mirar de dissimular l’origen català del seu segon cognom. Perquè els nazis espanyols han de mantenir sempre l’ideal de la puresa castellana.

En aquella Barcelona inhòspita, dividida entre vencedors espanyols i perdedors catalans i espanyols, encara es continuaven fent bromes sobre la mà dreta, perduda durant la Guerra Civil, la mà de Martí de Riquer, la mà que havia estat castigada per Déu en haver escrit tant i tant bé en llengua catalana abans de 1936, per haver escrit en aquella merda. Abans de canviar de camisa. Perquè els catalans són culpables de totes les desgràcies que els passin. Ells s’ho han buscat.

Aquesta és la tesi que ara recupera, per a tots nosaltres, la diputada Anna Grau, de Ciutadans, immortalitzada per sempre més amb un clavell blanc damunt el pavelló auricular. Si l’ús del català a Barcelona disminueix, és culpa dels catalans, i concretament dels independentistes, que són uns inútils. Que no han sabut recuperar la llengua. Som culpables de tot el que ens passi i més. Això mateix havia dit el sant pare Goebbels dels jueus, que ells eren els únics responsables de la solució final. Que els pobres nazis havien estat obligats per la maldat dels jueus a arribar fins a la desagradable solució final. Una autèntica llàstima. Ole con ole y olé.

cultura, llengua catalana, Societat

Amb el català s’ha de ser optimista des d’un punt de vista tàctic, per lluitar i actuar

31 Dec, 2020 passerell Leave a comment

Entrevista al poeta, traductor, lingüista i gramàtic. 19-12-2020

Albert Jané: “Amb el català s’ha de ser optimista des d’un punt de vista tàctic, per lluitar i actuar” / PERE VIRGILI — Albert Jané

“Des d’aquesta finestra he vist centenars de manifestacions”, diu el poeta, traductor, lingüista i gramàtic Albert Jané (Barcelona, 1930) quan obre la porta del seu estudi del carrer Fontanella, a tocar de la plaça Catalunya. A la taula hi té diferents carpetes; a les parets, il·lustracions i dibuixos, i arreu, centenars de llibres i diccionaris. Jané va treballar en un banc fins que el 1963 li van demanar d’entrar a formar part de Cavall Fort. En va ser redactor i corrector i, del 1979 al 1997, director. A banda, és autor de nombroses traduccions i adaptacions d’obres infantils i juvenils de diferents llengües (francès, anglès, italià, castellà o occità). Ha traduït còmics tan coneguts com ara la sèrie dels barrufets o la d’Aquil·les Taló, contes tradicionals com El soldadet de plom (1983), La Caputxeta Vermella (1984) o guions cinematogràfics com La Ventafocs, la primera pel·lícula infantil que es va traduir al català. Ha fet 90 anys però continua escrivint. Diu que mai s’ha penedit d’haver deixat la feina estable al banc per la literatura. Demà dilluns li fan un homenatge a l’Ateneu Barcelonès.

Vostè va inventar el nom de barrufet i el verb barrufar . Les seves traduccions de Les schtroumpfs del belga Peyo van alimentar la lectura de moltes generacions. Com va arribar a trobar el terme barrufet ?

Em va semblar eufònic, com el verb barrufar. Vol dir “dimoniet” en menorquí. Crec que hi va influir també el fet que el meu pare era un admirador de l’intel·lectual mallorquí Gabriel Alomar i Vilallonga [poeta, assagista i prosita, va ser un inconformista i va declarar a Josep Pla que si parlava d’ell a la gent de Palma, moltes persones li dirien que era un barrufet, una encarnació del dimoni, i que ja tenia, almenys, una cama a l’infern]. Altres temes els debatíem a la redacció de Cavall Fort, però en aquest cas vaig decidir tirar pel dret. Abans hi havia més llibertat, ara em sembla que els editors, quan cedeixen els materials, controlen més les traduccions, els títols i els personatges. En aquell moment podia fer bastant el que volia, no havia de demanar permís a ningú.

¿Creu que ara no el deixarien fer servir el nom de barrufet?

No ho sé, però podria ser que no. No té res a veure amb schtroumpfs, una paraula que no vol dir res. El cert és que en altres llengües s’ha traduït amb noms molt més semblants a l’original.

Els seus inicis no devien ser fàcils, no hi havia ni tradició de còmic ni de llegir en català.

En aquella època, a totes les revistes del món hi havia còmics i no en podíem ser l’excepció, no podíem seguir amb el mateix model que abans de la guerra, textos com a pans que amb prou feines es podien llegir. Els còmics expliquen històries boníssimes, n’hi ha que estan molt ben fets, i al darrere hi ha molta imaginació. No podia ser que no n’existissin en català.

I no hi havia prejudicis?

Vam haver de vèncer la resistència dels pedagogs, i en alguns casos va ser una resistència tenaç. No volien saber res del còmic, deien que el còmic ensenyava a no llegir, però aquesta mentalitat va desaparèixer fa temps. Els còmics francesos i belgues que vam traduir van tenir molt d’èxit. El repte en aquell moment era utilitzar un llenguatge correcte i explorar a fons els recursos de la llengua, utilitzar frases senzilles, sense barbarismes ni incorreccions gramaticals. La llengua tenia i té prou recursos per poder fer un bon producte.

Vostè, que s’ha dedicat durant tants anys a la traducció del còmic al català, ¿què n’opina de l’estat de salut actual del còmic d’autoria catalana adreçat al públic infantil i juvenil?

No tinc prou informació per fer-ne una anàlisi detinguda i veraç, estic jubilat, però sempre ha estat una mica deficitari. Hi va haver un moment, fa anys, que podies trobar força estands de còmics catalans al Saló. Hi ha bons autors, com Oriol Garcia Quera, Jordi Viladoms o Lluís Juste de Nin, que ha mort aquest any. A Cavall Fort hi van treballar grans dibuixants però molts ja van morir, com Josep Maria Madorell [va començar a col·laborar a Cavall Fort el 1961 i va crear personatges com Els Galifardeus, els germans Jordi i Núria, la Pona, que forma part de les aventures de Jep i Fidel, o les aventures de Pere Vidal i de Massagran]. Per a mi Madorell era el número u del còmic català sense cap mena de dubte. Suposo que si el còmic català és deficitari, com passa amb moltes altres coses, és per la llei d’oferta i demanda.

¿Ha sigut important el fet que li donessin marge per poder traduir amb llibertat?

El còmic és una adaptació. Hi havia un personatge d’un còmic italià, l’Stefi [creat per Grazia Nidasio]. Era una nena petita i se suposava que vivia a Milà, però no s’esmentava la ciutat i jo vaig fer que passés a Barcelona sense especificar que era a Barcelona i hi vaig incorporar els referents d’aquí. Al còmic hi ha sempre molts jocs de paraules que són intraduïbles, i quan es volen fer en català s’han de pensar molt bé. Als còmics de l’Stefi n’hi havia molts. Recordo una rima que mencionava equips de futbol italians. Jo la vaig traduir així: “Garsa o rossinyol, rossinyol guanya l’Espanyol, garsa guanya el Barça”. La nostra cultura i llengua són prou complexes i riques per permetre això i moltes altres coses.

Vostè va treballar en el moment en què es va poder tornar a escriure i publicar en català. Han passat més de 40 anys des de la creació de Cavall Fort . Què n’opina de l’estat de salut del català?

Hi ha molta producció, es publica molt. Hi ha factors favorables i n’hi ha d’altres que no ho són tant, com la intervenció contínua del govern espanyol. Ara el TSJC ha fixat en un 25% la quota de classes que s’han de fer en castellà. Es pot ser pessimista, però des del punt de vista tàctic amb el català s’ha de ser optimista per lluitar i actuar.

https://www.ara.cat/cultura/Albert-Jane-catala-optimista-lluitar-poeta-traductor-linguista-gramatic_0_2585141543.html

llengua catalana

Hi ha un procés de neteja lingüística contra el català

21 Dec, 2020 passerell Leave a comment

Pilar Rahola és Filòloga. Estima la llengua catalana de la millor manera possible: fent-la servir. Aquest Nadal a moltes cases es regalarà L’espia del Ritz, la seva darrera novel·la. Davant la sentència del TSJC imposant el castellà a l’escola, la periodista va més enllà: qui va interposar el recurs? No va ser Societat Civil Catalana, ni Vox, ni Carlos Carrizosa. Va ser el Ministerio de Educación l’any 2015. L’època que el ministre Wert deia “Hay que españolizar a los niños catalanes“. El PSOE no ho ha aturat. Tota l’Advocacia de l’Estat en marxa contra l’escola catalana. Pilar Rahola avisa: no van només contra l’escola. Van contra la nació catalana. Vídeo:

Rahola: “No siguem ingenus, el model educatiu és el cavall de batalla del nacionalisme espanyol. Volen anorrear l’idioma català. Imposen el castellà i l’Estat coneix la precarietat del català. És igual qui governi, PP o PSOE ajudat per partits independentistes. Hi ha un procés de neteja lingüística“. Que corri aquest vídeo. Ens hi va la supervivència del català.

https://www.elnacional.cat/enblau/ca/televisio/pilar-rahola-sentencia-imposa-castella-catala_566967_102.html

Educació, llengua catalana

Mites i veritats de l’escola en català

20 Dec, 2020 passerell Leave a comment

El sistema garantiza que todos los alumnos salgan de la ESO con el dominio de catalán y castellano en base a un modelo lingüístico que se asienta sobre un consenso inicial que se ha ido resquebrajando

Imagen de una manifestación en defensa de la inmersión lingüística de 2013. Enric Català

Pocas realidades educativas han suscitado tanto revuelo político y mediático, y durante tanto tiempo, como el modelo lingüístico de las escuelas catalanas. Una sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC), que obliga a todos los centros a impartir un mínimo de un 25% de clases en castellano, lo ha vuelto a poner en el foco.

A la espera del recurso al Tribunal Supremo, y de si la ‘ley Celaá’ acaba protegiendo o no el modelo catalán, cabe preguntarse en qué consiste exactamente en pleno 2020 la conocida como inmersión lingüística. ¿Cómo se originó y cómo ha evolucionado el consenso en torno a ella? ¿Qué datos la avalan? ¿Es la escuela realmente monolingüe en catalán? ¿Acaso debería serlo?

A día de hoy, el catalán es la lengua vehicular de todas las enseñanzas obligatorias, aunque cada centro tiene potestad para adaptar su proyecto lingüístico a sus necesidades. Algunos han incorporado el inglés como lengua de docencia, para mejorar el dominio del idioma. Otros, el castellano, aunque estos últimos son pocos, puesto que a menudo los claustros no creen necesario reforzar una lengua que, por su propio peso en la sociedad, se acaba colando en las aulas, patios y pasillos de forma natural.

El gran consenso fundacional

El modelo de escuela en catalán no se entiende sin sus orígenes, cuando a principios de los 80 algunas familias de zonas castellanoparlantes lo defendieron para sus hijos y acabó derivando en una ley que obtuvo un consenso total. Padres y madres de Santa Coloma de Gramenet reclamaron escuelas públicas íntegramente en catalán para que sus hijos pudieran ser realmente bilingües. Un movimiento al principio minoritario pero que acabó consolidándose y que tenía como origen hogares de clase obrera.

El nombre de inmersión lingüística viene de esa iniciativa, puesto que se trataba de un método pedagógico y lingüístico que consistía en sumergir a los niños y niñas castellanohablantes en un idioma que no era el suyo, el catalán, para poder dominarlo bien. Esa metodología, implantada en algunas escuelas de Quebec para niños y niñas angloparlantes, es la que ha acabado dando nombre, de forma popular pero imprecisa, al actual modelo catalán.

Durante el debate político sobre la normalización lingüística en Catalunya, fueron las fuerzas de izquierdas las que apostaron por un modelo de enseñanza único, no segregado por lenguas como el que inicialmente planteaba CiU y que se desplegó en comunidades como el País Vasco. Ese planteamiento acabó siendo consensuado por todos los partidos, que en 1983 aprobaron en el Parlament la Ley de Normalización Lingüística. Solo hubo una abstención. En ese texto, se fijaba el catalán como lengua de uso normal en la escuela (a excepción de la primera enseñanza) con un doble objetivo: que no se separen alumnos por razón de lengua y que todos acaben dominando ambas.

Estos dos pilares se han mantenido inalterables hasta hoy como argumentos a favor del catalán como lengua vehicular, aunque con el tiempo el consenso se ha ido resquebrajando. Ya en los 90 el PP empezó a criticar esta política lingüística, un discurso que se intensificó a favor del bilingüismo en las aulas con la llegada de Ciudadanos al Parlament, por un lado, y con la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, por el otro. Esta última fijó que el castellano no puede ser excluido como lengua vehicular, lo que en sucesivas sentencias se tradujo como instaurar un mínimo de un 25% de clases en esta lengua.

La inversión en educación en Catalunya está a la cola de Europa. Sandra Lázaro

En estos momentos, el 30% de las fuerzas con representación en el Parlament (PP y Ciudadanos) se oponen frontalmente al modelo de escuela en catalán, mientras que partidos como el PSC e incluso ERC se han abierto a actualizarlo.

Hasta ahora, los partidarios del modelo esgrimen además que la demanda real de más castellano en las aulas ha sido residual. Bien sea porque las familias que han recurrido a la justicia para reclamarlo son escasas decenas (ocho desde 2019, según Educación), o bien porque también fueron muy pocas, apenas 50, las que pidieron ir a una privada en castellano y que pagase la Generalitat gracias a la ‘ley Wert’.

Las entidades como la Asociación por una Escuela Bilingüe (AEB), sin embargo, defienden que la demanda de más castellano en las aulas no se puede medir solo por aquellas familias que dan el paso de denunciar. Y esgrimen datos como los que arrojó el GESOP en una encuesta para Societat Civil Catalana (SCC), donde el 75% de las familias decían querer un modelo escolar trilingüe.

Los datos académicos la avalan

El modelo tiene a su favor unos resultados académicos que avalan ese principio según el cual todos los alumnos deben salir competentes en el uso de ambas lenguas. De acuerdo con las evaluaciones externas de Cuarto de la ESO que realiza cada año el Consejo Superior de Evaluación de Catalunya –que depende de la Generalitat–, el nivel de catalán y castellano de los alumnos es equivalente. El curso pasado, 74 y 77,9 sobre 100, respectivamente.

También esgrimen sus defensores los resultados de la Selectividad para demostrar que el nivel de castellano en Catalunya es parecido al de las demás comunidades aunque la mayoría de materias no se imparten en esa lengua. Lo hizo recientemente la ministra de Educación, Isabel Celaá. En esas pruebas, los alumnos catalanes sacaron de media un 6,61 en Lengua Castellana y Literatura en 2019, ligeramente por encima de la media española.

Pero de nuevo, los que se oponen a la inmersión ponen en duda estos resultados. El primero, porque lo elabora la propia Generalitat, de quien desconfían. Y el segundo, porque los exámenes de la Selectividad son distintos en cada comunidad, con lo que argumentan que la comparación no es válida. En el caso de las Pruebas de Acceso a la Universidad, sea como sea, son profesores universitarios los encargados de elaborarlas.

A esa disputa se le añadió en 2019 un informe, Efectos de la inmersión sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña, que señalaba a partir de datos de PISA que los niños y niñas con el castellano como lengua materna obtenían peores resultados en esas pruebas, concretamente unos 10 puntos de 500. El estudio concluía, de esa forma, que el modelo de escuela en catalán perjudicaba a los castellanoparlantes. El problema que presentaba el informe, y que varios académicos hicieron notar, es que esa diferencia se observaba solamente en los chicos –no en las chicas– y en la pública –no en la concertada–, con lo que cuestionaban abiertamente que con un resultado así se quisieran sacar conclusiones tan tajantes.

De hecho, según datos recabados por la Fundació Jaume Bofill también a partir de PISA, aunque de 2009, las diferencias de resultados entre catalanohablantes y castellanohablantes en cualquier materia eran imperceptibles. Sobre todo cuando se elimina el factor socioeconómico.

Una escuela algo más que monolingüe

En el sistema educativo catalán se da la paradoja que recibe acusaciones de ser monolingüe pese a que la Generalitat ha puesto en marcha planes de plurilingüismo al menos desde 2013. El problema es que no fija porcentajes por decreto, como hacen otras comunidades autónomas, sino que deja libertad a los centros para que elaboren sus proyectos educativos. El propio Departamento de Educación reconoció en 2018 que el modelo lingüístico escolar debe ser actualizado en pleno siglo XXI para perder rigidez y aumentar el uso del castellano o del inglés si se detecta que hay que reforzarlos.

Una suerte de plurilingüismo a la carta que mantenga el catalán como lengua de uso básica, pero que permita a un colegio de una zona catalanohablante aumentar las horas de docencia en castellano si lo considera académicamente justificado. Aun así, el sociolingüista Avel·lí Flors recuerda que pese a la inmersión, es mucho más fácil encontrar jóvenes castellanohablantes con problemas de expresión en catalán que a la inversa. De hecho, el conocimiento del castellano –en términos no académicos– sigue hoy siendo total en Catalunya, mientras que el catalán, no. También entre la generación que ha crecido con una escuela enteramente en catalán. Entre los jóvenes que tienen hoy entre 25 y 30 años, por ejemplo, más del 98% dicen hablar y escribir bien el castellano. El catalán se reduce al 84% y 80%, respectivamente.

A lo que la Generalitat y buena parte de la comunidad educativa –sindicatos y federaciones de AMPA, por ejemplo– no están dispuestos a ceder es a que sea la justicia la que fije cuotas estables de un idioma, como el 25% de castellano. Ni que sean las familias que exigen bilingüismo en el aula las que acaben determinándolo.

Por ahora, resulta imposible hacer una radiografía de los usos lingüísticos en las aulas catalanas en base a los proyectos de cada centro, puesto que no están sistematizados. Es decir, que no se sabe a ciencia cierta cuántos dan algunas clases en castellano o en inglés y qué peso tienen estas en el horario. De hecho, el TSJC se lo pidió para fundamentar su sentencia a Educación, que le remitió una información en forma de muestreo. Esos datos muestran que solo un 2,7% imparten un 25% de clases en castellano, un porcentaje que sube al 12% en Bachillerato.

A partir del análisis de distintos estudios, Flors asegura que, a nivel de docencia, el catalán es hoy por hoy la lengua central de la educación, aunque no es la única. Una encuesta del Consejo Superior de Evaluación del Sistema Educativo evidenció que, en Secundaria, el 61% de los alumnos decían recibir clases “siempre” en catalán, mientras que el 19,7% “a menudo” e incluso un 7,4% “poco o casi nunca”.

Como suele ocurrir en el terreno educativo, la realidad del aula no siempre se corresponde a la norma, y eso es lo que ocurre con los usos lingüísticos en los centros. El supuesto monolingüismo catalán se resquebraja no solo por el empleo del castellano por parte de algunos profesores. “Detrás de la noción de lengua vehicular, que es el catalán, hay toda una cantidad de actividades vinculadas al aprendizaje en las que interviene la lengua: la explicación del docente, el libro de texto, las diapositivas, internet, la interacción entre los alumnos…”, apunta Flors. Si bien la docencia suele ser en catalán, está más que aceptado que el castellano sea la lengua de comunicación entre los alumnos si es lo que ellos quieren, o de ellos hacia el profesor, a excepción de los trabajos o exámenes, donde se suele ser más estricto en el uso del catalán.

https://www.eldiario.es/catalunya/mitos-verdades-escuela-catalan_1_6515480.html

https://www.eldiario.es/catalunya/justicia-acaba-inmersion-lingueistica-catalunya-obliga-minimo-25-clases-sean-castellano_1_6512024.html