Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual.

Durant anys la immersió del català a les escoles va tenir un gran suport en la societat catalana. Era un mètode pedagògic nascut de l’esquerra cultural antifranquista (Rosa Sensat) i tenia dos objectius: evitar la separació dels ­catalans en dues comunitats i protegir la llengua feble per convertir-la en patrimoni de tothom.

Des del primer moment (Manifest dels 2.300) l’escola immersiva va tenir certa oposició, centrada en entorns funcionarials. Però la societat catalana continuava participant de l’ideal de la unitat civil: mai a les escoles suscitava protestes de pares. Tot i això, la progressiva instrumentalització nacionalista del pujolisme i la reticència crítica de sectors minoritaris en l’àmbit universitari i cultural van avançar en paral·lel. Com més clarament apareixia al darrere de la immersió l’ideal d’una Catalunya monolingüe i netament diferenciada de la resta d’ Espanya, més incisiva era la visibilitat dels crítics de la immersió, que ho eren també del nacionalisme català.

El suport dels mitjans de comunicació i del PP van contribuir a la demonització d’aquest sistema, que, malgrat això, va continuar tenint l’acceptació de la societat catalana (molt poques denúncies entre els usuaris) i el suport crític de l’esquerra catalana, queixosa de la instrumentalització nacionalista però també de la impugnació espanyolista. Aquest procés va conduir a la politització de la llengua: queixar-se dels suposats abusos del català donava rèdits a Espanya; defensar la llengua dels suposats atacs a la immersió enfortia el nacionalisme de Pujol i la creixent ERC.

Culminats els 23 anys de governs de Jordi Pujol, va ser el tripartit de Pasqual Maragall el protagonista involuntari de la primera gran crisi de la immersió. Decebuts pel pacte del PSC amb ERC, rellevants intel·lectuals catalans van fundar el Foro Babel, que va ser l’embrió intel·lectual de Ciutadans, nascut en la repetició del tripartit amb José Montilla. Per descomptat: el nou Estatut (2006, corregit pel TC el 2010) no va ser aliè a la problematització de la llengua en l’ensenyament, amb l’entrada dels jutges en el debat. Va ser un error clamorós dels partidaris de l’Estatut, ja que sempre que els jutges havien hagut d’avaluar la ­­immersió, aquesta en sortia incòlume. La pretensió dels re­dactors de l’Estatut d’adjectivar l’ús social de la llengua catalana com a “preferent” va permetre que la judicatura tornés a revisar, i d’arrel, tota la política lingüística catalana. La sentència del TSJC obligant al 25% de les classes en ­castellà, que el TS avala no admetent el recurs de la Gene­ralitat, està directament relacionada amb l’error de revisar a l’Estatut una política lingüística que els jutges no qüestio­naven.

El que ha passat després és, per ser recent, més conegut. Mentre el nacionalisme i l’independentisme català s’aferraven a la immersió com un dogma, el creixement de Cs encapçalava les tesis oposades. Per la seva banda, PSC i Iniciativa (ara comuns) començaven a dubtar de la immersió sense condemnar-la. La politització de la llengua no només està en el fons del gran conflicte del procés, sinó en una cosa molt pitjor: la baixada en picat de l’ús del català entre els joves. És grotesc que la batalla entorn de la immersió oculti el fet que en moltes aules ja no es practica.

Caldria tornar al consens i despolititzar la llengua. Però no sembla que això sigui possible a l’ Espanya actual. Tampoc la Catalunya actual no és la mateixa del 1980: està dividida en dues. El pitjor que li pot passar a la llengua no són les opinions dels jutges, sinó la politització. Dona rèdits als partits, mentre perd usuaris i deixa de ser percebuda com un bé comú.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20211125/7886870/polititzacio-llengua-catalana.html