Category Archives: medi ambient

La indústria dels bioplàstics es prepara per substituir el petroli

Les inversions per tal d’augmentar la producció arriben als milers de milions d’euros

A dia d’avui, el mercat mundial dels plàstics té un valor aproximat de 600.000 milions d’euros. El 99% d’aquest material que es fabrica, però, està basat en el petroli, una matèria primera escassa, contaminant i que emet gasos d’efecte hivernacle. És per això que l’altre 1% del mercat dels plàstics, el que té el seu origen en els vegetals –panís, sucre, olis…– es prepara per fer un salt d’escala i substituïr-lo, amb inversions de milers de milions d’euros per augmentar la producció de plàstics renovables que, a més, són biodegradables o es poden compostar.

El plàstic, el miracle que amenaça de cobrir el planeta

El plàstic va començar a ser produït a gran escala durant la dècada dels 50 i, des d’aleshores, ha aconseguit, per exemple, que el menjar duri més i sigui més fàcil i segur de transportar llargues distàncies. A dia d’avui són omnipresents –sovint massa– i a més la seva producció i incineració és responsable de l’emissió de 850 milions de tones de gasos d’efecte hivernacle cada any, segons dades de 2019.

Coberts de plàstic | MPCA Photos / Flickr
El plàstic és per tot arreu i suposa un enorme problema de contaminació | MPCA Photos / Flickr

De les 9.000 milions de tones de plàstic que s’han produït, només se n’ha reciclat un 9% i la resta ha acabat incinerat, enterrat o contaminant el sòl, els rius i els mars, trencant-se en trossos cada vegada més petits sense arribar a desintegrar-se. És el cas dels microplàstics, un contaminant que cada dia és més present a tot arreu i que té la capacitat, fins i tot, d’afectar els organismes vius a nivell cel·lular.

Una alternativa que creix exponencialment

Davant de tot això hi ha els bioplàstics, una alternativa que no és totalment nova –és molt emprada en medicina– però que ara està rebent molta atenció d’empreses i inversors. Segons dades de la consultora i3 Connect, les inversions en la fabricació d’aquests materials van arribar a 500 milions de dòlars durant el primer trimestre de 2022, superant el rècord anterior de 350 milions en els darrers mesos de 2021.

Aquest plàstic, creat amb restes vegetals, podria substituïr el PET, un dels més emprats actualment | EPFL
Aquest plàstic, creat amb restes vegetals, podria substituïr el PET, un dels més emprats actualment | EPFL

Amb aquestes inversions, que venen tant de grans empreses com d’inversors de risc, es creu que la indústria creixerà en valor dels 10.500 milions de dòlars de 2021 a gairebé 30.000 milions el 2028. Tot i que continuarà sent una part petita del total, el seu creixement s’accelera ràpidament i podria ser una part important del mercat d’aquí a molts pocs anys més.

A dia d’avui, els bioplàstics més produïts són el PHA –fet per uns microorganismes que fermenten oli de canola– i el PLA –produït fermentant el sucre del panís o la canya–. Algunes grans empreses, com Starbucks, Dunkin’ Donuts o fins i tot PG Tips, la productora de te, estan canviant els seus envasos i estris d’usar i llençar per d’altres fets amb cel·lulosa o amb aquests plàstics. A més, s’investiga en nous bioplàstics cada cop millors.

Cultiu de blat de moro  | D.P.
L’ús del panís per produir bioplàstics és criticat perquè fa servir terres que haurien de tenir com a objectiu la producció d’aliments | D.P.

Alguns inconvenients importants

Aquests materials, però, no són una solució total, o si més no no ho són a dia d’avui. Si el PHA es biodegrada en 6 mesos al mar i en 2 anys al sòl, el PLA pot trigar dècades en fer-ho si és llençat o enterrat, i per degradar-se ha de ser barrejat amb restes de menjar en compostadores industrials, una millora respecte la majoria de plàstics fòssils però una que encara podria optimitzar-se.

Una altra de les crítiques als bioplàstics és que les seves matèries primeres s’han de cultivar, fent servir terres que haurien de produir aliments per un món que passa gana. No obstant això, les plantes a partir de les quals es produeixen aquests bioplàstics fan servir només el sucre, i la resta de parts es poden aprofitar per elaborar olis, alimentar bestiar o produir altres productes útils. Malgrat tot, el problema dels usos del sòl és real i, per tant, la circularització de la indústria dels bioplàstics és tan important com ho hauria d’haver estat la dels plàstics fòssils.

https://monplaneta.cat/sostenibilitat/industria-bioplastics-prepara-substituir-petroli-55176/

La pluja conté substàncies químiques persistents per sobre de les dosis segures a tot el món

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.

La pluja transporta contaminants persistents a tot arreu

Unes substàncies químiques àmpliament utilitzades en molts productes es troben en concentracions superiors a les considerades segures en pràcticament tot el planeta. La seva mobilitat per l’atmosfera fa que es trobin en nivells elevats en la pluja i la neu, i que es dipositin fins i tot en els llocs més remots de la Terra.

Aquesta és una de les conclusions d’un estudi fet per investigadors de la Universitat d’Estocolm i de l’Escola Federal Politècnica de Zuric (ETH Zurich), que s’ha publicat a Environmental Science & Technology.

Els autors es refereixen als perfluoroalquils i polifluoroalquils, abreujadament en anglès PFAS, unes substàncies orgàniques que contenen fluor i que es fan servir en molts àmbits, com ara envasos per a aliments, teixits, aparells electrònics, productes domèstics, escumes per apagar focs i articles mèdics, entre d’altres.

De PFAS n’hi ha més de quatre mil de diferents, però els investigadors s’han centrat en quatre grups, coneguts pels acrònims PFOS, PFOA, PFHxS i PFNA. N’han comparat els nivells trobats en diferents llocs del món amb els que la legislació estableix com a segurs, i han vist que se superen pràcticament a tot arreu.

El gran problema dels PFAS no és només el seu gran ús, sinó que per la fortalesa dels enllaços de fluor no es degraden o es degraden molt lentament. I això fa que tot i que algunes d’aquestes substàncies s’hagin substituït per d’altres des de fa dues dècades, les seves concentracions pràcticament no hagin disminuït.

Per això se’ls anomena substàncies químiques persistents, i en anglès han rebut el renom de “forever chemicals”, substàncies químiques per sempre més. També s’acumulen en l’organisme.

Un cop en el medi, els processos naturals fan que es moguin per tot arreu, es dipositin i tornin a l’atmosfera, com passa amb el transport des de l’aigua del mar a l’aire i la seva expansió en forma d’aerosols. Això n’assegura la presència, explica un dels autors, Martin Scheringer, de l’ETH Zurich:

“La persistència extrema i el continu reciclatge global d’alguns PFAS farà que es mantinguin per sobre de les directrius establertes.”

Segons diversos estudis, els PFAS estan associats amb alguns tipus de càncer, amb infertilitat i problemes de desenvolupament del fetus, amb interferències en el sistema endocrí i fins i tot amb problemes de comportament en infants.


Nivells límit rebaixats

Això ha portat a rebaixar progressivament les dosis considerades segures. Una de les últimes revisions la va fer al juny l’EPA dels Estats Units, que va situar els nivells de PFOA i PFOS vora zero en comptes de les 70 parts per bilió que es va establir el 2016. La concentració límit en aigua potable per al PFOA (àcid perfluorooctanoic) als Estats Units ha disminuït 37,5 milions de vegades.

Per això, segons els autors, cada cop és més difícil que els nivells segurs no se superin, com explica l’autor principal de l’estudi, Ian Cousins, de la Universitat d’Estocolm:

“Basats en les últimes directrius als Estats Units per al PFOA en l’aigua potable, l’aigua de pluja de qualsevol lloc pot ser considerada no apta per beure. Si bé als països industrialitzats no se sol beure aigua de pluja, molta gent d’arreu del món espera que sigui segura per beure i també alimenta moltes de les nostres fonts d’aigua potable”.

Per als autors, tot això significa que s’ha sobrepassat el límit planetari o, en altres paraules, que no hi ha lloc prou segur on no se superin els nivells establerts de PFAS.

Si bé alguns investigadors apunten que els estudis sobre els efectes d’aquests compostos en la salut no són del tot concloents, uns altres demanen mesures de precaució per l’acumulació que es produeix tant en el medi com en l’organisme.

Això té costos, naturalment, i per a Jane Muncke, director de la Fundació Food Packaging Forum de Zuric, ho ha de pagar la indústria:

“No pot ser que uns pocs es beneficiïn econòmicament mentre contaminen l’aigua potable de milions i causin problemes seriosos de salut”.

Per això considera que els costos els ha d’assumir la indústria que produeix o utilitza aquestes substàncies, i afegeix que “el moment d’actuar és ara”.

Opina el mateix Crispin Halsall, de la Universitat de Lancaster, que explica els efectes futurs que els nivells d’aquests compostos en l’aigua de pluja siguin superiors als establerts:

“Això significa que amb el temps tindrem un impacte estadísticament significatiu en la salut humana”.

Halsall va liderar un estudi, publicat al juliol a Environmental Science & Technology, que mostrava la presència d’aquestes substàncies a l’Antàrtida. Amb testimonis de gel obtinguts a gran altitud a l’est del continent glaçat, van observar que entre el 1958 i el 2017 les concentracions d’alguns productes van continuar augmentant, tot i que es deixessin d’usar, amb un pic entre el 2009 i el 2013. Hi ha poques proves que després hagin disminuït gaire.

Els investigadors suecs i suïssos acaben amb un avís:

“La societat no hauria de repetir contínuament els mateixos errors comesos amb altres substàncies químiques persistents”.

https://www.ccma.cat/324/la-pluja-conte-substancies-quimiques-persistents-per-sobre-de-les-dosis-segures-a-tot-el-mon/noticia/3180938/

El oscuro rastro en el agua del negocio de la carne barata

Aragón (España), Herefordshire (Reino Unido), Baja Sajonia (Alemania) se han convertido en áreas de altísima concentración de granjas intensivas. Una investigación transnacional revela las causas que multiplicaron el número de animales mientras se contaminaban ríos, acuíferos e incluso el agua del grifo.

España y Alemania han convertido la producción de cerdo para exportación en una de sus historias económicas de éxito en este primer cuarto de siglo. El gigante británico de los supermercados Tesco tiene en la carne de pollo uno de sus principales reclamos. La carne barata deja amplios márgenes de ganancia pero producirla reduciendo al mínimo los costes, especialmente los de transporte, ha concentrado las granjas en territorios incapaces de asumir ya los daños producidos en las aguas por los excrementos de los animales.

Una investigación transnacional liderada por DATADISTA y The Guardian, con la colaboración de elDiario.es para su difusión y que ha contado con la financiación del Journalismfund.eu, localiza las zonas de muy alta concentración de ganadería intensiva en tres países europeos, analiza cómo los territorios elegidos fueron capturados por el negocio de la carne, demuestra con datos e imágenes prácticas de alto riesgo como la sobrefertilización con purines de terrenos muy por encima de los límites fijados y el grado de daño que soportan ya sus aguas.

ARAGÓN, TIERRA DE MEGAPRODUCTORES MUNDIALES DE CERDO

Abril de 2011. El alcalde y natural de Ejea de los Caballeros, el socialista Javier Lambán, hoy presidente del Gobierno de Aragón, participa en la inauguración de la fábrica de piensos de la catalana Vall Companys en su localidad. Inversión: 25 millones de euros. Más que cualquier presupuesto municipal anual de Ejea en toda su historia. La firma catalana, que ya es altamente rentable, recibe ayudas públicas millonarias para la fábrica.

Dos años más tarde, Vall Companys compra un matadero en la misma localidad. No es la única. Piensos Costa, Grupo Jorge, otras grandes integradoras españolas del sector porcino, algunas en la lista de los megaproductores mundiales de cerdo, empezaban a convertir Aragón en la tierra desde la que reforzar su pujante expansión internacional. Necesitaban integrar granjas. Cada vez más. Cada vez de mayor tamaño. Lo más cerca posible de sus fábricas de pienso y mataderos. El ahorro de costes es una de las claves de su negocio. La mecha estaba encendida.

CAMPOS QUE NO AGUANTAN MÁS PURÍN

Los cerdos son de la integradora, el pienso y los medicamentos los suministran sus filiales, se encargan del transporte y los servicios veterinarios, todo salvo la gestión de los purines, los excrementos del cerdo. La parte que entraña mayor riesgo de contaminación de las aguas por nitratos y de emisión de gases de efecto invernadero es responsabilidad del granjero. El purín se usa fundamentalmente para fertilizar los campos pero trasladarlo a más de 5 km de la granja no es rentable para su dueño. A vista de dron no ha sido difícil localizar purín recién extendido justo al lado de una granja.

Un análisis realizado por primera vez para esta investigación, utilizando los datos del Instituto Aragonés de Gestión Ambiental (INAGA) de 1,8 millones de parcelas agrícolas, desvela que unas 400.000 hectáreas de Aragón soportan ya más nitrógeno de lo permitido por la normativa. Es el 25% de la tierra apta para fertilización. En miles de parcelas se triplican los niveles permitidos. Y bajo el suelo, los acuíferos, presente y sobre todo futura fuente de abastecimiento de agua para consumo humano, presentan concentraciones de nitratos que doblan muchas veces el límite legal y seguro para la salud.

AGUA QUE NO HAS DE BEBER

En el término municipal de La Sotonera (Huesca), 903 personas conviven con 14 explotaciones porcinas con capacidad para 46.733 animales. En los últimos ejercicios, en Lierta, un pequeño núcleo urbano perteneciente a La Sotonera, hay periodos del año en que los camiones del Ayuntamiento recorren las calles repartiendo semanalmente garrafas de agua entre los vecinos. La del grifo no se puede beber. Los niveles de nitratos acumulados superan por mucho el límite de 50 miligramos por litro considerado admisible para consumo humano.

Durante 2020, la Dirección General de Salud Pública de Aragón detectó 93 mediciones por encima de 50 mg/litro en 37 zonas de abastecimiento humano afectando a una población de 6.997 personas. Entre 2016 y 2020, 49 municipios de Aragón superaron el límite en algún momento del año.

LA PROTESTA CAPTURADA

El pasado 28 de mayo, la ciudad de Huesca se vistió de gala para acompañar el paso de más de 3.200 militares bajo la presidencia de los Reyes de España en el Día de las Fuerzas Armadas. Huesca prohibió por unos días la aplicación de purines y estiércoles a menos de dos kilómetros de la última vivienda. No querían que los visitantes sufriesen los olores. Los oriundos rara vez se quejan. En muchos municipios el número de personas que vive de uno u otro modo del cerdo es mayoritario y oponerse a él genera conflictos.

La legislación autonómica de Aragón ha dejado buena parte de la responsabilidad de la proliferación de las granjas en manos de los ayuntamientos, que ven llover millones sobre sus localidades muy por encima de sus presupuestos anuales. Hay excepciones: Loporzano ha demostrado que se puede estar a favor del cerdo y enfrentarse al modelo intensivo.

POLLO DEL TESCO EN EL RÍO QUE AMAN LOS BRITÁNICOS

En 2013, el gigante británico de los supermercados Tesco firmó un acuerdo con Cargill, propietaria de una planta de procesado de pollo en Hereford, para llevar a sus lineales carne de ave barata, o como dicen en Tesco, lograr su objetivo de “ofrecer comida saludable y a precios asequibles para millones de personas”. Ese mismo año, Cargill anunciaba una inversión de 35 millones de libras para ampliar sus instalaciones. Necesitaba capacidad para atender los pedidos de Tesco. Las solicitudes para instalar granjas de pollos en la zona se multiplicaron. Científicos, activistas y políticos señalan los excrementos de los pollos entre las causas de la contaminación por fósforo del río Wye, uno de los más apreciados en el Reino Unido.

BAJA SAJONIA, EL CINTURÓN DEL CERDO

Hay un conocido dicho, poco del agrado de la población local, que dice que si circulas por Alemania con las ventanillas bajadas sabes perfectamente por el olor cuándo atraviesas la Baja Sajonia. Has llegado al corazón de una industria del cerdo de 6.000 millones de euros que envía miles de toneladas de carne alrededor del mundo. Eso ha tenido un coste. Mapas del llamado cinturón del cerdo dibujan en la región un círculo rojo de emisiones de amoníaco procedentes de las granjas y de nitratos en las aguas subterráneas. Las medidas para revertirlo llegan tarde. Cuando los nitratos contaminan el agua, pueden pasar décadas hasta que se recupera la calidad y solo si se toman medidas drásticas.

https://especiales.datadista.com/medioambiente/contaminacion-agua-macrogranjas/

El cambio necesario

La rotura del glaciar italiano dejó víctimas de una tragedia para la que no encontramos sentido, pero estas tragedias “deben empujarnos a buscar urgentemente nuevas formas que respeten a las personas y la naturaleza” (papa Francisco). ¿La Tierra está viva? Platón diría que “tiene su propia psique”. Anima mundi era la expresión de los filósofos griegos como Platón y Plotino para referirse a esa mente del mundo. ¿Podemos conectar con esa mente?

Somos un microcosmos, tenemos un alma que conecta con esa anima mundi . La falta de sentido en la vida humana, lo que es “el hombre frente al vacío existencial” (Viktor Frankl), “la insoportable levedad del ser” (Milan Kundera) es causa de las nuevas enfermedades psicológicas. Perdemos la relación con la Tierra y con los demás. Esta época nos pide un salto de conciencia, un despertar y abrir los ojos al “alma del mundo”. El camino del ser, recuperar nuestra alma y conectar con el anima mundi , trascender el modelo productivo, desprogramarnos de tantas necesidades impuestas, dejar un consumismo inútil y poner nuestras energías en cosas que aporten al auténtico crecimiento…

Un nuevo paradigma para un mundo más sostenible, más en contacto con la naturaleza y lleno de espiritualidad en el que cada uno esté en conexión consigo mismo y con todo.

Llucià Pou Sabaté, Doctor en Teologia

https://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20220715/8412020/cambio-necesario.html

Per què no tenim prou aigua?

Les necessitats del regadiu, l’expansió del bosc i el repunt del consum domèstic en ple estiu ressusciten l’amenaça de les restriccions

La sequera s’aguditza. Fa mesos que la manca de precipitacions és ben visible i ara els problemes arriben ja a les reserves d’aigua. Aquesta setmana s’ha declarat l’alerta hidrològica a 135 municipis de la part alta del Ter, al tram mitjà del Llobregat i al sector de l’Anoia-Gaià. Han arribat les primeres restriccions a l’agricultura, a la ramaderia i a la indústria, i en l’àmbit particular s’ha establert un límit de 250 litres per persona i prohibicions d’omplir una piscina o de regar el carrer amb aigua de l’aixeta. Aquest tipus de restriccions podrien estendre’s a finals de setembre si no arriben pluges, segons va explicar divendres en roda de premsa la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà. L’escenari d’alerta, el que implicaria aquests canvis, s’activa en principi quan les reserves als embassaments baixen del 40%. A hores d’ara el nivell dels embassaments se situa al voltant del 43%, i cal tenir en compte que es va baixar del 50% fa tot just tres setmanes. Fonts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) diuen que aquest descens tan acusat es deu a l’avançament de campanyes de reg, cosa que fa pensar que en les pròximes setmanes el ritme de baixada dels embassaments hauria de ser menys acusat.

Aquesta setmana han arribat algunes tempestes localment fortes, però no han passat de ser aiguats bastant localitzats i que han afectat en alguns casos zones bastant pròximes a la costa, més que indrets de les capçaleres dels rius; per tant, no cal esperar que aquestes darreres pluges canviïn gaire el panorama. És més, la setmana que ve començarà un nou episodi de calor forta acompanyada segurament d’absència de precipitacions.

Per entendre el problema de l’aigua a Catalunya és important saber que el país està dividit entre els rius que desemboquen directament al Mediterrani, les anomenades conques internes de Catalunya, i els que acaben alimentant el tram final de l’Ebre. El 92% de la població es concentra a les conques internes, que, per contra, tenen una capacitat d’emmagatzemar aigua més de cinc vegades inferior a la de la part catalana de la conca de l’Ebre. En general, quan es parla de la dada general dels embassaments es fa referència a l’aigua de les conques internes, de les quals depèn la immensa majoria de la població. Les concessions d’aigua i la gestió dels embassaments de la part catalana de la conca de l’Ebre pertanyen a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, un organisme que depèn de l’Estat.

Els dos sistemes no estan connectats, però hi ha un minitransvasament que porta aigua de l’Ebre cap al Camp de Tarragona i del qual es beneficien 71 ajuntaments i més de vint indústries de la zona. Durant la greu sequera del 2008 es va arribar a aprovar per reial decret la prolongació d’aquest transvasament cap a Barcelona, però l’arribada de les pluges abundants durant la primavera d’aquell any va deixar aquesta mesura suspesa just dos mesos després de la seva aprovació. Ningú sap què passarà quan arribi la pròxima situació tensa a les conques internes, ja que la planificació hidrològica no planteja nous transvasaments entre conques, segons el director de l’àrea d’Abastament d’Aigua de l’ACA, Jordi Molist.

Precisament la crisi del 2008 va obligar a buscar solucions que reforcessin el sistema quan les conques internes tornessin a passar per una situació tan tensa. Una de les solucions és la creació de les dessalinitzadores que hi ha al Prat i a la Tordera. Totes dues treballen a ple rendiment des de fa mesos i han aportat 33 hm3 d’aigua al sistema, cosa que vol dir que sense la seva aportació d’aigua ara els embassaments estarien 5 punts percentuals per sota del que estan. L’aposta per la dessalinització seguirà en els pròxims anys: està previst gairebé duplicar la capacitat de dessalinitzar aigua durant el període 2022-2027 amb l’ampliació de la planta a la Tordera, que passarà de poder produir 20 hm3 d’aigua a l’any a un potencial de 80. El gran problema de la dessalinització és que per obtenir mil litres cal gastar 3 kWh, un consum energètic molt més elevat que el d’altres sistemes per obtenir aigua.

El consum domèstic i el turisme

Un altre aspecte que ha afavorit l’estalvi és la baixada del consum per habitant. A principis del segle XXI a Catalunya es va arribar a uns nivells de gairebé 145 litres per persona i dia, una dada que després de la sequera del 2008 va arribar a baixar per sota dels 115. En els últims anys les dades reflecteixen un repunt del consum. El 2020 el consum va superar els 120 litres per persona i dia per primer cop des del 2011. Aquest repunt preocupa: segons va explicar dijous en roda de premsa la consellera Jordà, avui estem consumint 11 litres més per persona i dia que el 2019.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/no-prou-aigua_1_4449401.html

La solució als incendis passa per tornar a crear economia rural

Marc Castellnou, Cap dels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals)

BARCELONAMarc Castellnou Ribau (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1972) ens va avisar: “Vindré si no hi ha un incendi, que és probable”. I per desgràcia, la va encertar: ara fa quinze dies vam tenir una setmana d’incendis forestals simultanis amb bombers al límit, i això que encara no havia començat l’estiu. I tot i la magnitud dels focs a què s’ha d’enfrontar, Marc Castellnou té, entre moltes altres qualitats personals, una de ben singular: sempre està parlant de catàstrofes, però conec poca gent amb la seva capacitat de transmetre confiança a la societat, confiança en el treball dels bombers, el coneixement acumulat, la recerca incansable i la idea que esclar que hi ha solucions, però a condició que ens arremanguem i les implementem. Castellnou té el país al cap, literalment. I per això, parlant de les cues a l’AP-7, diu com de passada: “No entenc com un país accepta aquesta pèrdua de productivitat, de temps lliure o de felicitat”. 

Havia vist mai una concentració d’incendis com la de fa unes dies?

— Tinc 50 anys, en porto 33 en aquest ofici i no he vist mai un episodi similar de tants llamps simultanis al Pirineu, en llocs remots i complicats, i que impliqués tota la vall del Segre. Per això vam estar contra les cordes. Estàvem parlant d’una zona d’unes 118.000 hectàrees. 25 incendis a la vall del Segre, començant per Artesa de Segre, tota la zona de Comiols, de la Ribera Salada, tot allò és un mar forestal. Podem estar contents que ens en vam sortir perquè érem al juny, però també hem de sentir el missatge: tot el sector del Prepirineu està estressat. Hi ha gairebé un 40% de possibilitats que tinguem una situació similar aquest estiu. I els pròxims anys aniran d’això.

L’augment dels llamps és conseqüència del canvi climàtic?

— No ho sabem, però que als boscos hi hagi molts més arbres morts sí que és pel canvi climàtic. I els llamps en arbre mort agafen amb més facilitat. Per això vam estar ballant un tango a la vall del Segre.

Com es manifesta l’estrès d’un bosc?

— La vegetació baixa el seu nivell d’humitat i això la fa sensible als incendis. Ja ens va passar el 2003 a Sant Llorenç Savall, o el 2005 a Cardona i Balsareny. La campanya 2022 és una campanya de sequera a l’eix Noguera, Vall del Segre, Bages i fins al Garraf, i és una campanya de calor a la resta de Catalunya, però en aquest eix sec sumes les dues coses i això és el que fa crític el 2022.

A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic ”

I tenen més mitjans i més gent?

— A Bombers tenim els mateixos mitjans i recursos els últims anys. El que sí que hem canviat és que tenim estratègies molt més adaptades a processos de simultaneïtat com aquests que vam tenir. A Bombers estem fent un salt cap al pensament estratègic: és a dir, tu quan ataques un incendi no mires només el que l’incendi està fent i respons, sinó que busques entendre què es el que vol fer i què és el que pot fer, perquè la diferència entre el que vol fer i el que pot fer és el seu punt dèbil, i llavors és el nostre punt fort.

Ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 i 90 quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara els focs són de molt alta intensitat ”

Quins són els punts dèbils dels incendis?

— Un exemple. L’incendi de Llançà l’estiu passat no estava a la carena principal del Cap de Creus sinó en una carena secundària. Aleshores el foc vol córrer amb la tramuntana tot l’eix del Cap de Creus però ha de flanquejar fins a situar-se a la carena principal i després córrer cap al Cap de Creus, llavors aquest flanqueig és la nostra oportunitat per aguantar. És gestió de la incertesa, però hi ha una norma bàsica a tot el món empresarial i militar: la incertesa existeix mentre tu no fas res. En el moment que tu fas alguna cosa, apareixen certeses. Llavors Bombers calcula els canvis que pot provocar per buscar el millor resultat pel bé comú dins dels danys que pot crear. Bombers ha canviat, té aquest pensament estratègic, perquè ara ja sabem que no tenim aquella superioritat que teníem als anys 80 o 90, quan posàvem recursos davant dels incendis i els apagàvem. Ara, els focs ja no són de baixa o mitjana intensitat, sinó que són de molt alta intensitat, i per tant has de buscar els seus punts dèbils.

La solució als incendis passa per revitalitzar el rerepaís, tornar a crear economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi ”

Vostè acostuma a dir que si no planifiquem el territori, ens el planificarà un incendi. Estem planificant el país?

— No. Per ara la primera gran passa que Catalunya ha fet és reconèixer que té un problema i que la solució passa per revitalitzar el rerepaís, que deia el Martí Boada. Tornar a crear aquesta economia rural, fer-lo més resilient al canvi climàtic i arrelar-nos-hi. 

La intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera. Bombers no pot ser més eficaç ”

Aquesta setmana, el suplement de l’ARA Terres de Lleida parlava de pagesos que fan servir vaques que no donen llet i amb carn que no es comercialitza, però que netegen el territori i ajuden a prevenir els incendis.

— És el tipus d’iniciatives que creen mosaic al territori i redueixen moltíssim l’esforç que Bombers ha de fer per apagar un incendi, i per tant redueixen la factura d’emergències. Miri, la intensitat dels incendis forestals augmenta i a nosaltres ens supera, Bombers no pot ser més eficaç. Incendis com els de Portugal, amb 148.000 quilovats per metre d’energia són culpa d’un paisatge no gestionat. Sense aquest paisatge desestructurat el canvi climàtic no podria crear aquests incendis, per tant la culpa és del canvi climàtic, sí, però perquè hi ha un país no gestionat. Aquestes iniciatives del sector primari són un servei a la societat, han d’estar ben tractades fiscalment i han d’estar incentivades per la biodiversitat que necessitem conservar per a tot aquest viatge durant el procés de canvi climàtic.

Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques ”

I després hi ha les actuacions d’urgència dels pagesos, que llauren el camp perquè el foc quedi aturat allà i no passi al bosc següent.

— És d’una gran ajuda per a nosaltres, però el pagès està llaurant la seva collita de l’any i l’hem d’indemnitzar. Això sense tenir en compte que si aquest pagès no hi hagués sigut els últims 30 anys, al seu camp hi hauria un bosc que s’hauria cremat. Els incendis del Solsonès i del Segre no els haguéssim apagat sense la presència dels pagesos. Els pagesos són l’arrelament al nostre territori, i un país sense territori no és país. I Catalunya no ho reconeix i ens hauríem de treure el barret, perquè contra tot continuen ocupant el territori. No els fiscalitzem ni els posem traves burocràtiques. Dels joves pastors del massís de Prades, els últims dos anys de sis n’han plegat quatre, per burocràcia. L’incendi de Corbera d’Ebre el van apagar les vinyes i ametllers. Sense territori gestionat, els recursos i la tecnologia difícilment marcaran la diferència.

Doncs si ja tenim el diagnòstic fet, per què no reaccionem?

— Som una societat conservadora. A mesura que et fas gran, et tornes conservador d’allò que has aconseguit, i Catalunya és una societat que ha aconseguit molt i no vol tocar els boscos i pensar en gastar per apagar, i tot això són estratègies defensives que en un moment que el clima està canviant no serveixen de res. Hem d’aplicar estratègies creatives.

I quines són?

— Jo aquest matí quan he sortit de Tivissa, a Ribera d’Ebre, i he passat per perímetres de l’incendi del 1981, l’incendi del 1994, després he passat l’incendi del 2007 a Mont-roig, a l’alçada del Mèdol, l’incendi del 2011…

És com si passés per tot de cementiris, no?

— No, cementiris, no, joventut, són boscos joves, és la canalla que formarà el bosc de demà. És a dir, les decisions que prenem cada dia en extinció d’incendis el que fan és crear el paisatge de demà. Si el paisatge que tenim ara és fruit de les decisions dels anys 90 i el paisatge que tindrem el 2030 és fruit de les decisions que prendrem en aquesta campanya, hem de pensar la política per com farem un paisatge que encara duri el 2030 o el 2040.

És una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons que han après els països del Sud ”

Quants líders polítics li han trucat per dir-li: “Explica’m tot això que dius a les entrevistes”?

— Líders polítics, de moment… A Catalunya hem parlat amb el meu conseller, però amb ningú més. Sí que he parlat amb gent del Parlament Europeu, del Parlament britànic, amb congressistes americans, i amb Felipe González, que a la seva fundació van fer unes jornades, perquè ara països com Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Noruega, han començat a tenir incendis forestals, i han de decidir: comprem avions i grans recursos d’extinció o fem gestió de territori? I és una mica decebedor veure com als països del Nord els costa molt acceptar les lliçons apreses als països del Sud. Suècia està invertint en recursos d’extinció i Noruega està gestionant territori, sí. I això fa que Catalunya sigui una potència exportadora de coneixement. No és una especialitat universitària, tot i que a Lleida hi ha un màster dedicat únicament a incendis forestals, però sí que comença a ser una especialitat buscada a nivell europeu. Per exemple, l’analista d’incendis que té Holanda ha estat formant-se aquí a Catalunya, i el que ha d’anar cap a Noruega també s’ha estat formant aquí.

Com ho fa per estar al cas del que fan altres països?

— Gràcies als satèl·lits he estat fent l’anàlisi dels incendis de Califòrnia del 2020 i el 2021 al mateix temps que analitzava l’incendi de Santa Coloma de Queralt l’any passat. Tots els bombers n’aprenem alhora i a tot el món. El que fem és molt simple: si jo tinc una idea de com solucionar l’incendi, el company de França té una altra idea i la posa al damunt, l’americà, l’australià, el suec, el rus posen les seves al damunt… et fan veure coses que tu no hauries vist.

Quins són els millors?

— Els millors? Són els d’aquí. Ara, els argentins i els xilens són rabiosament bons, perquè són gent que amb poca tecnologia han de fer molt.

Estic fent el doctorat en física atmosfèrica a Holanda. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials ”

Vostè continua estudiant?

— Sí, he hagut de tornar a estudiar als meus 50 anys. Estic fent el doctorat de física atmosfèrica a Holanda, a Wageningen, en un equip d’un catedràtic català, el Jordi Vilà-Guerau de Arellano, que porta allà molts anys i que disposa de dades que ens permeten enfrontar-nos a incendis que són com tempestes de foc per la seva energia. Tenir aquest coneixement implica projectes de recerca caríssims, i els cossos d’emergències no tenen partida de recerca. Ens van dir: “Si voleu accedir als models, l’única manera de finançar-vos és que us matriculeu d’un programa de doctorat”. I aquí em tens, fent equacions diferencials. Em fa sentir jove [riu].

Ara entenc per què ha vingut arremangat.

— Ens hem d’arremangar. Quan veus el bomber com s’hi esforça, quan veus el pagès com llaura, quan veus l’ADF com s’hi dedica, penses que ens en sortirem, però això vol dir lideratge.

https://www.ara.cat/societat/solucio-als-incendis-passa-tornar-crear-economia-rural_128_4421854.html

Pintant de verd una societat hipòcrita

Cómo distinguir a las empresas que no son verdes pero se dicen serlo? |  ExpokNews

Obro les xarxes i apareix un inacabable reguitzell de publicacions reclamant un món més sostenible. És un clam contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, és com una gran marea verda. Hi ha publicacions de persones anònimes, d’influencers, de personalitats públiques, i d’empreses d’allò més diverses. Tots els missatges van en la mateixa direcció. Sembla que finalment tots plegats hem entès la necessitat de canviar el model. Però malauradament només ho sembla, només és una pàtina verda sobre un fons que segueix sent gris. 

Vivim en una societat hipòcrita que no mira més enllà de la capa de verd amb què ens ho pinten tot

Almenys un terç de la població catalana té un gran interès en consumir de forma habitual productes ecològics, sostenibles i saludables. Però sabem què volen dir aquests tres termes? Majoritàriament no, i per això resulta tant fàcil vendre’ns la seva falsa sinonímia. Sí, els tres termes podrien ser sinònims, però majoritàriament ara mateix de sinònims no en tenen res.

….

https://www.elnacional.cat/ca/gastronomia/pintura-verda-fons-gris_629384_102.html

voluntariats ambientals

Conservar el patrimoni natural i la biodiversitat del planeta és una tasca que implica a tothom.

Hi ha persones a Catalunya que, a través dels voluntariats ambientals, contribueixen a mantenir en bon estat els ecosistemes naturals i a conscienciar la població de la necessitat de conservar la biodiversitat del territori.

Des de 2014 més de 300 empleats de l’empresa Naturgy —acompanyats de les seves famílies— han participat, a través de la seva Fundació, en projectes de voluntariat de recuperació ambiental de flora i fauna arreu del territori.

Aquestes són les accions que s’han dut a terme a Catalunya:

  • Els treballadors de Naturgy han contribuït a la recuperació d’espais naturals de Catalunya com ara el Parc Natural del Garraf, el Delta del Llobregat, el Parc Natural de la Serralada de Marina, la Platja Llarga i Bosc de la Marquesa de Tarragona, el Parc Natural de la Serra de Collserola i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, entre d’altres.
  • Més de 300 persones han participat en els voluntariats ambientals
  • S’han plantat 305 llavors de 21 espècies diferents, pròpies de cada zona
  • S’han anellat més de 90 exemplars d’aus de 10 espècies diferents
  • S’han construït 32 caixes niu per a ocells
  • S’han recollit prop de 5 m3 de residus
  • S’han restaurat prop de 10.000 m2 d’estructures, refugis de biodiversitat i elements del paisatge cultural

Amb la col·laboració d’organitzacions mediambientals com Fundación Global Nature, SEO Bird Life, Acciónatura, Mare Terra Fundació Mediterrània, Fundació Empresa i Clima, Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i Associació Galanthus, entre d’altres.

“Si hi ha 100 milions d’espècies a la Terra i la taxa d’extinció és entorn al 0,01%/any, almenys 10.000 espècies s’extingeixen cada any”. Font: WWF

Participant i fent voluntariats ambientals, aprendràs i contribuiràs a conservar els ecosistemes naturals en la seva màxima plenitud.

Una experiència original i responsable amb l’entorn, necessària per tal que la flora i la fauna del nostre territori no es vegin perjudicades per l’empremta de l’ésser humà.

https://www.elnacional.cat/branded/naturgy/voluntariats-ambientals/#slide=1

Parcs eòlics enverinats

Explica Ràdio Capital que els ecologistes s’oposen als macroprojectes de parcs eòlics disseminats per l’Alt Empordà i ja hi ha gent que es posa les mans al cap: Com pot ser?, diuen, ara no els van bé les renovables?, diuen, seguint els titulars. L’argumentació per carregar contra les organitzacions ecologistes és antiga. En anglès fins i tot hi ha un acrònim per definir-la: NIMBY, que significa not in my back yard, o no al meu pati del darrera, en català. Ve a dir que els ecologistes volen un món molt net i sostenible però que els parcs eòlics te’ls fots allà on t’hi càpiguen mentre jo no els hagi de veure ni ensumar.

Com deia, la crítica ve de llarg, perquè el neuromàrketing fa temps que coneix i executa la manera d’inculcar-nos opinions interessades fent-nos creure que les hem pensat nosaltres solets com a grans, moderns i democràtics lliurepensadors que som tots plegats.

Tornant al cas que ens ocupa, les opinions interessades per a que pensis que els ecologistes són uns petitburgesos reaccionaris i tronats que no estan gaire bé del cap surten dels defensors del Capitalisme Verd, que, casualment, són els mateixos que han defensat durant dècades el capitalisme a seques negant el canvi climàtic i fent tot el possible per tal que les empreses energètiques seguissin mantenint els seus beneficis contaminants.

En realitat, els ecologistes no s’oposen a les energies renovables. De fet, en són els primers impulsors i els grans defensors de l’autoconsum, un model energètic al que s’oposa frontalment el capitalisme verd, que vol fer-nos seguir essent esclaus de les gran empreses energètiques que ens han cobrat per destrossar el planeta. També defensen que, si això no és suficient i calen grans parcs d’energies renovables, aquests es construeixin de manera ordenada i planificada seguint criteris mediambientals, no allà on els vagi millor a les gran empreses per incrementar els guanys.
El nostre futur energètic es juga en aquestes batalles. Les fonts energètiques de les renovables són gratuïtes i il·limitades. I alguns no estan disposats a renunciar a aquests guanys

BUSCO LA soberanía alimentaria en cada comunidad, con microgranjas como la mía

Alimento a doscientas familias, soy su agricultor de cabecera

Jean-Martin Fortier, microgranjero, jardinero horticultor

Tengo 42 años. Soy canadiense, vivo en Saint-Armand (Quebec), en mi microgranja. Soy agricultor de cabecera. Estoy casado con Maude-Helene, y tenemos dos hijos, Fôret (17) y Rosa (12). ¿Política? Libertario. ¿ Creencias? Creo en la fuerza de la vida. En mi ocio, pesco en el lago.

Que ha hecho hoy? A las siete, desayunar con mi familia. A las ocho, salir a trabajar.

¿Lejos? ¡A la puerta de mi casa! La rodea mi huerto: salgo, y ya piso mi lugar de trabajo.

Que consiste en… Cultivar hortalizas: remuevo la tierra, labro, siembro, quito malas hierbas, abono con mi compost, riego, podo, cosecho… Y vendo mis hortalizas a mis clientes.

¿Quiénes son sus clientes? Doscientas familias. Como antes el médico de familia, yo soy su agricultor de cabecera.

¿Viven cerca, esas familias? La mitad, a menos de 30 kilómetros: un día a la semana vendo en el mercado de LacBrome, y en una tienda de comestibles.

¿Y la otra mitad de familias? En Montreal, a sesenta kilómetros: llevo allí sus cestas, un día por semana, a un punto.

¿Qué contienen esas cestas? Lo que vaya dando el huerto, de marzo a noviembre, zanahorias, cebollas, ajos, tomates, pepinos, calabacín, pimientos, patatas, guisantes, col, coliflor, habas, nabos, espinacas, acelgas, lechuga, judía, remolacha…

¿Todo eso sale de su huerta? Sí, y una hectárea basta: diez mil metros de agricultura biointensiva ¡rinden muchísimo! Yo soy jardinero horticultor.

¿Qué le diferencia del agricultor convencional? La escala humana, artesanal: cultivo a mano, sin tractor. Cuido la huerta como un jardín.

¿Y eso le da para vivir? Ingreso 200.000 dólares anuales: la mitad se va en gastos y en pagar a dos empleados durante siete meses. Con la otra mitad me da para vivir holgadamente con mi familia.

Pues le habrán salido imitadores… Eso busco: soberanía alimentaria en cada comunidad, con microgranjas como la mía.

¿Cómo se le ocurrió hacer esto? Quise no tener jefes, ganar el sustento para mi familia y vivir en la naturaleza.

Verde y en surco: ¡huerta! Estudié métodos con otros microgranjeros: aperos más eficientes para producir mejor.

¿Cuál es su apero favorito? La horca de doble mango, llamada grelinette : con ella remueves la superficie de la tierra sin invertir sus capas, mantienes el suelo oxigenado, ¡y trabajas con la espalda recta!

No la conocía. Es tan ergonómica y eficiente que es fundamental, y por eso bautizo así mi microgranga: Les Jardins de la Grelinette.

¿Podría producir más, crecer? ¿Para qué? Es innecesario, no quiero. Ya vivo bien así. Y durante los tres meses de invierno, planifico, reparo, descanso… o viajamos o me voy de pesca al lago.

¿Qué dice la gente del contorno? Los hubo escépticos, y hoy me piden consejos para sus cultivos, o son clientes míos. Me pagan por adelantado.

¿Perdón? Usamos el sistema ACS: Agricultura Sostenida por la Comunidad. El cliente me adelanta en noviembre el coste anual de sus cestas del año siguiente: las hay unipersonales, y familiares, más o menos grandes.

Eso le permite invertir con seguridad. “Antes de comer, bendecimos y agradecemos tus hortalizas”, dicen. ¡Me da sentido!

¿Es feliz? Llego al mercado ¡y soy una rock star ! La felicidad es hacer lo que te gusta y ver que aportas algo a otros. A mí me enorgullece alimentar a doscientas familias.

No es mal modo de mejorar el mundo. Vengo del activismo antimundialista, y el jardín hortícola es la alternativa a la agroindustria globalizada, deshumanizada, lesiva.

¿Con qué energía sostiene su microgranja? Disponemos en Canadá de sobrada energía hidroeléctrica. Solo uso gasolina para el motor del coche y el motocultor.

¿Cómo combate las plagas? El suelo está muy vivo y oxigenado, con sus lombrices horadándolo, y hay menos plagas de insectos. No uso pesticidas sintéticos, sí algún biopesticida: no por exterminar plagas, sino por controlarlas. Y abono con compost. Y no uso herbicidas, sino binadoras eléctricas, o también acolcho los suelos.

¿Tiene alguna hortaliza favorita? El mesclum , variedad de hoja que me encanta comer en ensalada, y que aquí se nos da muy bien.

Aconseje a un joven que quiera ser jardinero horticultor. Leed mi libro, y trabajad en alguna microgranja… mientras planificáis la vuestra.

Los agricultores españoles tiene muy bajos ingresos, se han manifestado… Que se conecten a una comunidad de clientes, reduzcan costes y eliminen gastos de distribución: este modelo es viable, ¡y se parece mucho al que seguían sus abuelos!

¿Cómo termina usted su jornada? De doce a una, comemos y sesteamos. Y luego trabajamos hasta las cinco. El otro día cené junto al estanque que he creado… y me invadió la alegría: vi que venía una libélula.

https://www.lavanguardia.com/lacontra/20200921/483586751188/alimento-a-doscientas-familias-soy-su-agricultor-de-cabecera.html