Entre mis recuerdos infantiles siempre encuentro un hueco relacionado con esa zona de Ásia Central en la que la población indígena (uzbecos) tuvo que sufrir las invasiones mongoles al mando de Gengis Khan –otro de nuestros héroes mitológicos-, aquel forjador del mayor imperio conocido de la historia, que a su muerte en 1226 ocupaba un inmenso territorio que iba desde el mar Caspio hasta el Pacífico.
Y en ese hueco estaba Samarkanda, una ciudad de leyenda que despertaba nuestras fantasías y animaba nuestros sueños. Por gustarnos, hasta nos gustaba su fonética. Más tarde supimos que había sido un centro importante de la Ruta de la Seda, por la que las caravanas movían el comercio entre China y el Mediterráneo. Y como siempre, el comercio iba acompañado de ideas e innovaciones, pues junto a las porcelanas y a las sedas los jinetes que se desplazaban a lomos de camellos llevaban consigo fórmulas para fabricar pólvora o papel, inventos chinos que revolucionaron los modos de la incipiente y retrasada Europa. Hasta que un cambio de dinastía en el imperio chino (mediados del siglo XV) produjo a su vez un cambio de signo, que supuso un retraimiento, un cerrarse al exterior, una marcha atrás con graves consecuencias. La Ruta de la Seda perdió su protagonismo y languideció.
Pero como el pensamiento confuciano opera a largo plazo, el gobierno de la República Popular China, bajo el mando de su carismático líder Deng Xiaoping, inició un cambio de paradigma teñido de pragmatismo anglosajón. Y uno de los instrumentos de ese cambio fue la Shanghai Cooperation Organisation (SCO), una organización económica, política y de seguridad que cubre en la actualidad a ocho países de Eurasia y cuya sede central se halla en Pekín. Fundada en 2001, agrupa a los líderes de China, Rusia, India, Pakistán, Uzbekistán, Tayikistán, Kazajstán y Kirguistán. En su conjunto esto supone el 40% de la población mundial y el 35% de su PIB. Hay países con el estatus de “observadores”, como Irán, Bielorrusia y Mongolia, y otros con el de “socios dialogantes” que es el caso de Turquía, país este último que también pertenece a la OTAN, lo que resulta llamativo y explica la ambivalencia de su presidente Erdogán.
Estados Unidos hizo en el 2005 una petición para asistir como observador, petición que fue rechazada. Y es que en el fondo el SCO es un contrapoder respecto a la OTAN y una posición de control sobre Asia central, ese lugar que Zbigniew Brzezinski, el último gran estratega político norteamericano, consideró siempre territorio clave para el dominio del mundo.
Y uno de los proyectos específicos del SCO es recuperar la “ruta de la seda”, pero con tecnología de hoy (líneas férreas, puertos, carreteras, etc.). Y Samarkanda está en el camino.
El SCO se reúne cada año y en esta ocasión lo ha hecho en Samarkanda. Actuando como anfitrión el presidente uzbeko Mirziyoyev, nadie ha faltado a la fiesta, ni el nacionalista primer ministro del gobierno indio Narendra Modi, ni su fraternal enemigo Shehbaz Sharif, primer ministro de Pakistán. Tampoco lo han hecho Vladimir Putin y Xi Jinping.
Y mientras la presidenta de la Comisión Europea señora Ursula von der Leyen, en su papel de vicetiple de segunda fila, seguía con su “road movie” en el tema del conflicto de Ucraína, visitando continuamente al señor Zelinski, animando a sus colegas para que envíen más armas y sofistiquen la guerra, imponiendo nuevas sanciones contra Rusia e incluso teniendo tiempo para felicitar al líder del PP señor Feijóo por su “experiencia y capacidad de previsión” (sic), en Samarkanda ocurrían cosas.
Citemos las que a nuestro juicio son más relevantes:
Los líderes de China y Rusia confirmaron que las relaciones entre sus dos países serán “sin límites”.
Vladimir Putin atacó a aquellos que pretenden “crear un mundo unipolar” y expresó su afecto a su colega Jinping “por su posición equilibrada en el conflicto de Ucraína”.
Jinping, tras calificar a Putin de “viejo amigo”, respondió que “China desea trabajar con Rusia para compartir un rol protagonista en la responsabilidad de los grandes poderes para obtener estabilidad y energía positiva en un mundo agitado y confuso”.
China se ha opuesto a las sanciones unilaterales de Occidente contra Rusia y comprende la posición de Rusia ante la expansión de la OTAN próxima a sus fronteras.
China tiene liquidez y Rusia recursos naturales. El comercio está servido.
Comparten 4.000 kilómetros de fronteras.
Rusia es en la actualidad el principal proveedor de petróleo de China.
El segundo gran cliente del petróleo ruso es la India.
En los primeros siete meses del año las exportaciones rusas a China han crecido un 48,8%.
Por su parte China ha ido reemplazando en el mercado ruso a los productos europeos, tanto en bienes de consumo fungibles como en bienes duraderos.
Vladimir Putin ha condenado las provocaciones de Estados Unidos y sus países satélites en el estrecho de Taiwán y se adhirió al principio de “una sola China”.
El periódico oficioso del Estado chino “Global Times” ha apuntado que “un acuerdo en el mercado energético al margen del dólar acabaría con la hegemonía norteamericana”.
En la actualidad China compra y paga a Rusia petróleo y gas con una combinación de yuans chinos y rublos rusos.
India paga a Rusia sus compras de petróleo en dirhams, que es la divisa de los Emiratos Árabes Unidos.
Irán, hasta ahora “país observador” del SCO, ha pedido oficialmente su incorporación plena el próximo año, petición que ha sido aceptada.
Ya el pasado año el gobierno de Irán firmó una alianza militar con China para los próximos veinticinco años, lo que quedó expresado en unos ejercicios navales en el océano Índico junto a las armadas de Rusia y China.
Como potencia nuclear Rusia es superior a China y el gobierno chino es muy consciente de ello.
Es voluntad de ambos gobiernos trabajar para que el renminbi / yuan (que es la divisa china) acabe siendo la divisa dominante en el comercio de Eurasia.
En la práctica la divisa china es moneda de reserva en Rusia, aunque no plenamente convertible.
Rusia ya ha ofrecido a China el acceso preferencial al Ártico ruso.
China y Rusia son miembros permanentes del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas y como tales tienen capacidad de veto.
El gobierno norteamericano corre el riesgo de que el conflicto de Ucraína le lleve indirectamente a una guerra comercial con China y esa guerra no le interesa a ninguna de las partes.
Ya sé que mucha gente está entretenida con las exequias de la fallecida Reina de Inglaterra, pero no estaría de más que echaran un vistazo a lo que ocurre al otro lado del mundo y piensen, aunque sea un momento, en lo que puede ocurrir si el ejército de mediocres que nos gobiernan siguen con sus fracasados experimentos de política-ficción.
El club dels 27 vol reduir el malbaratament a la meitat el 2030
La UE malgasta més aliments dels que importa i podria frenar la inflació dels preus dels aliments simplement frenant el malbaratament a les granges, segons destaca un informe de Feedback EU. Cada any es llencen al voltant de 153 milions de tones d’aliments a la UE, el doble que les estimacions anteriors i 15 milions de tones més del que s’envia, segons subratlla aquesta mateixa investigació. La quantitat de blat que es fa malbé, només a la UE, equival aproximadament a la meitat de les exportacions de blat d’Ucraïna i una quarta part de les exportacions d’altres cereals de la UE.
“En un moment de preus alts dels aliments i una crisi del cost de vida, és un escàndol que la UE estigui potencialment llençant més aliments dels que importa. La UE ara té una gran oportunitat d’establir objectius legalment vinculants per reduir a la meitat el malbaratament d’aliments de la granja a taula per al 2030 per abordar el canvi climàtic i millorar la seguretat alimentària”, destaca Frank Mechielsen, director de Feedback EU, i se’n fa ressò el The Guardian.
Una pujada de preus mundial Els preus mundials dels aliments el mes passat van ser un 8% més alts que fa un any, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), en part, a causa de la guerra amb Ucraïna.
Els preus del blat, el blat de moro i la soja han superat aquest any, fins i tot els rècords establerts al punt àlgid de la crisi financera mundial del 2008.
S’espera que Brussel·les presenti una proposta a finals d’aquest any per als primers objectius legalment exigibles del món per frenar el malbaratament d’aliments: 43 organitzacions verdes sense ànim de lucre han donat suport a l’anomenat Feedback EU per a una reducció del 50% en el malbaratament per al 2030.
Tal com destaca el The Guardian, encara no s’han publicat dades de referència oficials de la UE per al malbaratament d’aliments a les granges el 2020. Tot i això, el nou estudi va utilitzar càlculs de l’índex de malbaratament d’aliments del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i un metaestudi de World Wide Fund for Nature, tots dos de 2021.
Es calcula que el 20% de la producció d’aliments de la UE es desaprofita cada any, amb un cost per a les empreses i les llars de la UE de 143.000 milions d’euros (125.000 milions de lliures esterlines) a l’any. El malbaratament d’aliments és responsable d’almenys el 6% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle del bloc.
Coral Puig explica com fer servir el màrqueting d’una altra manera i per què diem una cosa i n’acabem fent una altra
Coral Puig és de Granollers, però fa nou anys que viu a Hong Kong, on fa classes de màrqueting estratègic a la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong (HKUST). Un dels seus cursos és dels primers del món a parlar sobre l’activisme de marca. Està convençuda que el màrqueting pot servir per a transformar la societat cap a bé. Li preocupa el sobreconsumisme i l’efecte que té en el planeta. També la fallida del món de l’educació. Vol fer el bé amb el seu ofici, però no va amb el lliri a la mà. Va armada amb tecnologia punta: neuromàrqueting, antropologia i psicologia social. En aquesta entrevista, parlem del món asiàtic, del màrqueting activista i d’una de les seves activitats preferides: formar part de la xarxa d’ambaixadors empresarials de la Generalitat. Una tasca no remunerada i que fomenta l’intercanvi entre empreses. El seu consell als empresaris és directe: valorar-se més i mirar cap enfora.
—Què hi feu, a Hong Kong? —Tinc una consultoria i faig classes de màrqueting a la universitat. Bàsicament, explico l’efecte del màrqueting en el benestar i el malestar del planeta i la societat. I que, segons com es fa servir, el món esdevé un lloc millor o pitjor.
—El màrqueting té mala premsa. —Amb raó, s’ha fet servir per finalitats terribles, però el màrqueting és una eina que pot ajudar a fer el bé. No faig servir el màrqueting per vendre sabates i samarretes, entenc per què funciona i ho aplico a les iniciatives que vulguin fer coses positives per millorar la societat.
—Em dieu que feu màrqueting per canviar el món? —Ben resumit [riu].
—No feu cara de ser bonista, de les del lliri a la mà. Tinc entès que apliqueu l’activisme, quan feu màrqueting estratègic. —Faig diferents cursos de màrqueting estratègic a la Universitat d’Hong Kong, i el que té més anomenada és el d’activisme de marca. Què no és res més que aplicar l’activisme dins l’estratègia i que formi part del model de negoci. Vaja, un negoci creat per resoldre un problema, sigui social, ambiental o el que sigui. Aquesta especialitat la fem poca gent. El nostre curs va ser el primer del món. Faig servir la tecnologia més capdavantera de ciències del comportament (el neuromàrqueting, l’antropologia i la psicologia de la comunicació) per entendre millor la diferència entre allò que la gent diu que vol fer i allò que fa. Així fem el màrqueting més eficient.
—Perdoneu, però continuo veient el màrqueting com allò que em diu “compra, compra, no paris de comprar”. —El sobreconsumisme és a l’origen de molts problemes, si no en el de gairebé tots. Produïm coses que ningú no necessita i el màrqueting s’encarrega que les necessitem. De tots els objectius del mil·lenni de l’Organització de Nacions Unides, el dotzè diu que la producció i el consum han de ser responsables. En realitat, podria ser l’únic punt, perquè, si es complís, es posaria fi a la fam, el canvi climàtic i tota la resta de maldecaps.
—Es pot fer servir per aconseguir l’efecte invers? —El màrqueting que fan els qui produeixen de manera responsable acostuma a ser molt repel·lent. Donen moltes dades, molts números i, sobretot, molta culpabilitat. Això no funciona mai. La Greta Thunberg té setze milions de seguidors i la Kim Kardashian en té tres-cents. La Greta ho fa fatal, no hi ha ningú de màrqueting que li digui que com ho ha de fer. La Kardashian té més de seixanta persones que l’assessoren.
—Semblava que podíem aspirar a un món més racional. —Una de les raons per les quals som en aquest punt és la fallida monumental del sistema educatiu arreu del món. No se’n salva ningú. Diuen que Finlàndia una mica, però no ho sé. És una fallida general del sistema educatiu. Els joves et diuen que de grans volen ser famosos. Volen ser influenciadors, però no saben de què; ni hi pensen. Els és igual. Volen tenir molts likes, es volen sentir segurs i estimats. El màrqueting potencia la part més animal del cervell. L’efecte que fan els “m’agrada” en el cervell és semblant al d’una ratlla de cocaïna. Em fa terror. La gent és capaç de fer qualsevol cosa per tenir seguidors. Això no té res a veure amb la raó. Quan els alumnes em diuen això que em dius i em parlen de fer valdre la raó, els dic que ells són el 5%. Que el 95% es mou per uns altres interessos.
—No fa pinta de canviar, això. —Al primer món, no hi ha ningú que no sàpiga que el canvi climàtic és un perill, i has vist que els senyors d’Inditex hagin perdut cap comprador? No. I els de McDonald’s? Tampoc. Ningú no es pot pensar que una samarreta costa cinc euros. Tothom sap que és impossible que s’aconsegueixi sense esclavitud i tota la resta que sabem que hi ha darrere. El món de la moda i el de la cria d’animals, tots dos junts, són els responsables de gairebé el 40% del canvi climàtic. I, en canvi, tots veiem que no paren d’obrir botigues de Zara, H&M i ara de Shein… I vinga, vinga.
—Com es pot revertir? Voleu fer servir el màrqueting per aconseguir-ho? —Per aconseguir-ho, no s’ha de fer servir el màrqueting racional o de la culpa. Aquest màrqueting el qualifico de repel·lent. Per ser eficients, la gent ha de fer les coses a favor del planeta i la humanitat ha de rebre la mateixa dosi d’emoció positiva que quan compra compulsivament. S’ha d’aconseguir que rebin la mateixa estimulació que quan compren, però fent justament el contrari. Que la rebin quan no compren o compren de segona mà o agafen les samarretes que tenen i les actualitzen. M’entens?
—Sí, però no veig com convèncer les grans empreses. —Ja ho veurem! Hi entra en joc el fet que ha de canviar la manera de mesurar les coses. Aquesta és la gran conversa que s’ha de tenir. Hi ha una professora, Yayo Herrero, que també és cocoordinadora a l’estat espanyol d’Ecologistas en Acción, que ho explica molt bé. Com mesurem les coses, com paguem els executius de les empreses? Ara tot es fa per vendre més, per tenir més beneficis, per créixer. Com més vens, com més creixes, més guanyes. Però això es pot canviar, ha de canviar, perquè els recursos són finits.
—Com? —Es pot pagar més a la gent per reduir el canvi climàtic, per millorar la vida dels treballadors al tercer món. Si ho fas, et canvia tot. Els accionistes han de saber que és impossible de créixer eternament. Ho saben. S’ha de veure com es repensa tot el capitalisme. Recorda que el 2019, abans de la pandèmia, The Finacial Times va fer aquella portada: “Capitalism: time for a reset.” Abans no se sabia que el planeta no té recursos infinits. Són canvis complicats, que semblen impossibles, però mira, jo faig la meva guerrilla i treballo amb iniciatives que van cap a aquest canvi. Si hi ha cinc persones menys que compren a Zara o a Häagen-Dazs, me’n vaig a dormir més tranquil·la.
—Aquesta guerrilla, com la feu? —Intento que les empreses que venen les opcions correctes per a nosaltres i el planeta facin servir les mateixes tàctiques de guerrilla que fan servir els qui volen el contrari. Les ajudo a entendre per què la gent diu que pagaria per un producte responsable, que vol més productes orgànics o que vol menys plàstics, però després no ho fa o té comportaments contraris.
—Per què la gent fa el contrari d’allò que diu? —T’ho explicaré d’una manera molt ràpida, i ja em perdonaran els psicòlegs i antropòlegs que llegeixin això, però serà la més fàcil d’entendre’ns. Imagina’t que tenim dues persones al cervell. Una és com un nen de cinc anys que tan sols pensa en la seva comoditat, que solament vol seguretat, amor i sentir-se protegit. Un nen que és gandul i vol una recompensa immediata. Aquest és el nostre cervell més bàsic, el que fa milions d’anys que és amb nosaltres. Després tenim el cervell més nou, el que ens va fer Homo sapiens, el que sap llenguatge i matemàtiques. Aquest cervell necessita un consum calòric.
—Quina de les dues parts del cervell pren les decisions? —El cervell més ràpid, i les pren per les emocions.
—I l’altra? —Les racionalitza. És a dir, si vas a una botiga d’aquestes de roba barata i et compres la samarreta, tot i saber que la fa gent en esclavitud, la compres per aquesta part emocional.
—I la part racional, què fa? —El teu cervell racional et diu: “Ara no vindrà de la teva samarreta.” Si solament féssim servir la part del cervell racional, no hi hauria moltes malalties, no hi hauria canvi climàtic. Les coses no van bé perquè les decisions les pren aquest nen de cinc anys que té molta mandra i que té un amic perfecte que ho racionalitza tot. I jo faig que les empreses que tenen valors i venen coses bones facin servir aquest cervell de cinc anys en màrqueting.
—Com? —Aquesta mena d’empresa tendeix a parlar solament al cervell racional, no al que va de compres. Però hi ha poquíssima gent que compri amb el cervell racional, i, per tant, poquíssima gent rep aquest missatge. L’equip Kardashian, que en dic jo, no l’escolta. Bé, sí que l’escolta, però quan surt a comprar no el recorda.
—Com és que sou a Hong Kong? Us va ser fàcil de connectar amb la societat asiàtica? —No em va ser gens fàcil. Hong Kong és molt diferent. Però, per entendre’ns, no és la Xina o el Japó, que encara són més difícils. Un dels motius és que no t’ho posen fàcil. No és una societat que esperi que vingui l’estranger. Tenen un concepte de l’espai comú i de la privacitat molt diferent del nostre. L’obediència als pares encara causa moltes dificultats als joves, conflictes molt seriosos sobre allò que voldrien fer i que no tenen ni tan sols l’oportunitat de pensar. Els fa por d’obrir aquella porta perquè no es poden permetre de jugar amb la idea. Tenen un respecte absolutament religiós, gairebé obsessiu, per seguir les ordres del pare. És molt xocant. Hi ha coses que són molt arcaiques per uns ulls occidentals, però, en canvi, en l’ús de tecnologia són vint anys avançats. Allà et demanen de seguida quant guanyes i què pagues de lloguer o hipoteca.
—Hong Kong pot sobreviure a la situació de repressió actual? —Hi ha dues versions: la primera, que la Xina no té gens d’interès a tocar-nos, i la segona, que la Xina no perdonarà mai les protestes del 2019 i el ridícul que va passar el govern xinès durant aquell any. Tinc amics cantonesos que diuen que Hong Kong continuarà tal com està perquè és una sortida de la Xina per a comerciar amb l’estranger, que si Hong Kong no molesta es quedarà igual. Per ells, som un barri de Pequín i, si no els fem passar vergonya –que, per un xinès, és el pitjor–, ens deixaran en pau. Una altra versió d’allò que pot passar, i que també té força, és la que circula per Twitter i que diu que el president xinès va dir al nostre nou president: “Mantingues Hong Kong i desprèn-te de la gent.” El temps dirà quin dels dos camins prendrà el futur.
—Es vanten de les planificacions a deu anys. —La manera en què veiem el món ve marcada per la llengua que parlem, per això com més llengües parlem, veiem el món amb molta més complexitat. El xinès té una capacitat descriptiva que tenen pocs idiomes. Tenen més colors, tenen una estació més que nosaltres, però quan es tracta del temps verbal, tenen limitacions. Per parlar de futur, han de dir demà, demà passat o el que sigui, perquè no tenen el temps verbal per a indicar-ho. Això vol dir que quan pensen en el futur no hi pensen com nosaltres. Són una piconadora i van fent. No planifiquen, improvisen. La Xina no juga a escacs, juga al parxís.
—Gairebé no tenim temps de parlar de la vostra tasca com a ambaixadora empresarial de Catalunya a Hong Kong. —Fa dos anys que en sóc i formo part d’una xarxa potent, d’una setantena de persones que col·laborem amb les oficines d’Acció Exterior d’arreu del món. Som com una extensió de la feina d’Acció Exterior, que és molt oficial. Som aquest personatge no oficial que té molta més flexibilitat que no pas una oficina de la Generalitat i pot ajudar a fer coses. És una tasca preciosa i es fa molta feina. En el moment històric que viu Catalunya, és important que la gent sàpiga que a fora es fan coses i ben parides. No és un càrrec remunerat de cap manera.
—I què feu? —Em concentro en transferència de coneixement i de tecnologia. Agafo iniciatives que aquí tot just comencen i que a Hong Kong, Macau o Taiwan estan més desenvolupades, i faig els contactes, facilito la col·laboració. Enguany s’ha fet un rècord històric d’inversió estrangera a Catalunya, i això que sortim de la pandèmia. Evidentment, les oficines d’Acció Exterior hi tenen un paper brutal. És una feina lenta, però hi ha empreses tecnològiques capdavanteres que es decideixen per Barcelona.
—I Catalunya interessa a Hong Kong? —A Hong Kong, per la situació sociopolítica, la gent jove sap què és Catalunya, fins al punt que durant la revolució dels paraigües hi havia senyeres pel carrer i les portaven els joves hongkonguesos. Malgrat les grans diferències, són dues societats que tenen punts semblants. Hi veig molta empatia positiva i respecte. Tenen molt clara la diferència entre Catalunya i Espanya.
—No sé si en som conscients. —Sempre dic una frase d’en Joan Brugues, que ara viu a Singapur i que va ser dels primers a ser a Hong Kong, que em va impressionar molt com me la va dir i que no he entès fins al cap dels anys.
—Quina és? —“El primer bastó a la roda sempre el posen els catalans.” No sé per què sempre ens sentim molt petits. Aquesta humilitat destorba i no s’ajusta a la realitat. Ara mateix, hi ha una empresa de menjar de Lleida, Heura, que desperta gran interès. O, per exemple, ara parlo amb la gent de la FERA, que té un projecte de crear més continguts digitals en català i vol fer intercanvis amb gent d’unes altres llengües minoritàries i ampliar la capacitat creadora… Hi ha molt de potencial aquí i col·laborar amb més països pot ser molt estimulant. Les empreses d’aquí s’han de valorar més a si mateixes i mirar cap enfora.
Molins eòlics en una imatge d’arxiu CRISTINA CALDERER
El preu de l’energia, amb pujades descontrolades, preocupa als consumidors, als empresaris i també als polítics, que al final han decidit prendre mesures per fer canvis que ajudin a racionalitzar un mercat, l’elèctric, el funcionament del qual és obtús, complicat i, com s’ha vist, en bona part injust. L’origen del problema és el sistema marginalista que estableix que, a tot Europa, primer entren al mercat aquelles tecnologies que no es poden aturar, com la nuclear, després les més econòmiques -com la hidràulica, l’eòlica i la fotovoltaica- i, finalment, les més cares, que són les que necessiten gas o, també, carbó. El problema és que el preu final el marca l’última tecnologia que entra al mercat, que és el gas, i això fa que tota l’energia barata que s’ha generat amb la resta acabi costant igual que la més cara. És el que es coneix com a beneficis caiguts del cel, que han enriquit durant molts mesos, i anys, algunes grans companyies i que ara estan al punt de mira dels governs de tot Europa, inclòs l’executiu europeu. De fet, divendres que ve hi haurà una cimera europea en què es vol posar en marxa una mena de revolució del mercat elèctric.
És una fita important perquè fins ara Europa s’havia negat de totes totes a canviar les normes d’aquest mercat. Tant és així que quan la factura elèctrica es disparava a Espanya i Portugal va costar molt que s’acceptés el que ara es coneix com excepció ibèrica, que almenys permetia regular el preu del gas que es fa servir per generar electricitat perquè no s’encarís tant el preu conjunt.
El que ara vol regular Europa, però, no va per aquí, ja que considera que aquesta opció, tal com ja s’ha demostrat, el que fa és incentivar encara més el consum del gas i no és una bona solució de cara a la transició climàtica, que, com s’ha vist amb les calorades d’aquest estiu, també és urgent. I, a més, la rebaixa es fa també a costa dels consumidors, ja que l’estat ha de compensar a les elèctriques la diferència entre el topall i el preu real que han pagat.
La Unió Europea proposa posar un topall al preu de les energies més barates perquè no s’hagin de pagar a preu de gas Què vol fer Europa, doncs? Segons el que ha transcendit de moment, el que es pretén és posar un topall al cost de les tecnologies més barates. És a dir, separar el preu del gas del de les altres tecnologies. Seria un topall que hauria de ser prou alt perquè a les empreses de renovables els surti a compte i s’afavoreixi la inversió del sector. Els beneficis caiguts del cel, doncs, que ja han estat regulats via impostos en diversos països, com ara Espanya, deixarien d’existir.
Per posar aquesta mesura sobre la taula, ha calgut una forta crisi, motivada per la invasió russa a Ucraïna i el posterior xantatge que està fent el Kremlin amb un tall del subministrament del gas que intenta dividir i sotmetre els socis de la UE. Tot i les reserves de gas que ja hi ha i la diversificació de proveïdors, s’espera un hivern dur a Europa en termes energètics. Per això també a nivell europeu hi haurà propostes de reducció d’energia i ajudes directes als consumidors i les empreses -Alemanya ja té previst destinar-hi uns 95.000 milions d’euros- per evitar el col·lapse energètic i una crisi social. En aquest context, voler mantenir els beneficis caiguts del cel resultava insultant.
COMENTARIS
@desfeta 05/09/2022 M’agradaria saber els motius objectius del sistema de preus de l’electricitat fixat per l’U.E. Em podeu explicar la base del sistema de preus marginals que ens obliga a pagar el Kw. barat a preu de Kw car ?Hi ha coses que si no s’expliquen costen molt d’entendre.
@josepmaria1 05/09/2022 POLÍTICA DE LOBBYS… Les escorrialles del franquisme han passat de la política de partit únic, a la política de Lobbys, sense passar per la política de partits……Vagi per endavant que ve de lluny això del pressupost descomunal per un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans. El PSOE va inventar el “NO A LA OTAN” i ens va enganyar miserablement perquè el fet de sortir de la OTAN que defensaven en la campanya, ho van transformar, cinc anys després quan ja van governar, en una ferma argumentació per mantenir-s’hi. És ben curiós, per no dir una altra cosa, que el pressupost de l’exèrcit equipat militarment el justifiquen ara per lluitar contra la pandèmia i fan sortir militars a la foto al costat dels científics, i es dediquen a descontaminar aeroports en comptes de fer-ho els professionals de les empreses especialitzades que en saben. Per cert, no van fer servir l’exèrcit per fer front als estralls del tifó Glòria, on sí hauria pogut ser útil. Només per la dèria militar, ja detesto aquesta nacionalitat que m’han imposat Mort el dictador i superada la dictadura amb un partit únic, el regne d’Espanya va dissenyar una Llei de Partits Polítics de 1978 que permetia legalitzar, per exemple, els partits comunistes i republicans, perquè la Constitució d’aquell mateix any ja es va cuidar de mantenir el control. Sense que la majoria de la població s’adonés del truc, en la pràctica es van deixar les regnes del poder en mans d’uns Lobbys molt potents, com per exemple el PSOE Lobby per “apuntalar la monarquia”, o el CiU Lobby del “peix al cove”.En el regne d’Espanya, des de fa quaranta anys, tot el que es vol decidir fora dels Lobbys és insubstancial, i sense cap poder.
@REFLEXIU 05/09/2022 Sabeu que Naturgy actualment compra el gas d’Argèlia a 33€ MWh ? Però als clients els hi cobra a preu de mercat actual… Son contractes de llarga durada (uns deu anys) i ara està renegocian el que té fins el 2027 per establir les condicions del seguent fins el 2037 Anem bé…
A@August2 05/09/2022 O es dóna una solució urgent o moltes PIME de tot tipus a plegar i darrera el País ! Ja ni ha prou de incompetència als governs .
@Ripa 05/09/2022 Em fa por que com ja és costum acabarem rebent els productors de renovables.Si ens posen un topall per la banda alta, que ens posin també un topall per la banda baixa.Si només ens limiten els preus alts, i no ens protegeixen amb un preu mínim raonable, a la primera caiguda de preus elèctrics ens acabarem d’arruïnar tots.
@PMC 05/09/2022 Quan els ministres retirats formen part d’aquestes empreses. No es pot esperar cap justícia econòmica.
@Oh prou… 04/09/2022 Algú recorda aquella expressió “l’Europa dels mercaders”? L’explotació manufacturera dels països en via de desenvolupament (globalització) la va disfressar però d’això es tracta. Tant de bo rectifiquin…si hi són a temps.
@Josep 2 04/09/2022 A Europa el lobby elèctric també funciona, i ha aconseguit frenar durant mesos l’escàndol tarifari, fins que la crisi d’Ukraina ha fet reventar el problema: veurem com maniobren ara que tothom ha entès i sofert el problema.
@de nit 04/09/2022 El lliure mercat, si fos lliure , que no ho és perquè és esclau dels polítics, esclafa els pobres en benefici dels propietaris de les grans empreses. És així. Els “liberales” , normalment del PP, o son pijos curts de gambals, o son accionistes de les companyies que se’n beneficien.
La secretaria general de Amnistía Internacional lamenta la crisis de las democracias y alerta de que estamos en “una década decisiva” que debe hacer frente a los problemas de la gobernanza global y la crisis climática
Agnès Callamard, secretaria general de Amnistía Internacional alerta del peligro de que el mundo se decante hacia el debilitamiento de las democracias
Agnès Callamard atiende a la periodista por videoconferencia desde Francia, donde nació la responsable global de Amnistía Internacional desde marzo de 2021. Cuando en 1961 se fundó la organización que hoy dirige, Callamard tenía cuatro años: una edad en la que aún no se tienen planes de vida. Sin embargo, su trayectoria ha estado siempre vinculada a la defensa de los derechos humanos, tanto a nivel académico como laboral.
Considerada un referente mundial en este campo, Callamard adquirió notoriedad cuando, como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018. El periodista saudí fue brutalmente asesinado (y desmembrado) en el consulado de su país, en Estambul. El informe de Callamard concluyó que Khashoggi fue víctima de una ejecución extrajudicial, de la que era responsable el gobierno de Arabia Saudí y en la que estaba involucrado el príncipe heredero, Mohammed bin Salman.
Como relatora especial de la ONU, encabezó la investigación del asesinato de Jamal Khashoggi, en 2018
Debido a ello, llegó a ser amenazada por funcionarios saudíes en la propia ONU. Sin embargo, pocas cosas achantan a esta mujer valiente, cercana y rigurosa, que inicia una nueva etapa en una organización en la que ya había trabajado, a finales de los 90. Desde entonces, las cosas han cambiado a toda velocidad y, como explica en esta entrevista, el mundo se encuentra en una encrucijada.
Imagen de archivo de Jamal Kashoggi, periodista saudí y ex editor jefe del periódico ‘Al-Watan’, durante la inauguración del Foro de Medios Árabes 2012 en Dubai Ali Haider / Efe
A menudo, las vocaciones se despiertan en la infancia. ¿Cómo fue la suya?
Fue bastante tranquila y normal, en el sur de Francia, con unos padres que deseaban proveer a sus hijos con lo que ellos no tuvieron, porque eran producto de la Segunda Guerra Mundial. Mi madre se quedó huérfana muy pronto y mi padre fue criado solamente por su madre. Tuvieron unas infancias duras y querían que nosotros tuviéramos más oportunidades: era algo típico de la vida social de las clases medias y bajas de esas décadas, 60 y 70. Así que se puso mucho énfasis en nuestra educación y en la práctica del deporte. Y algo más inusual, quizás, es que insistieron en que aprendiéramos música, que me encantaba. Esta fue mi infancia: querida y un punto aburrida. Pero yo me escapaba del aburrimiento a través de los libros. Aprendí a leer muy pronto y, desde entonces, no he dejado de hacerlo.
Crecí bajo la sombra de mi abuelo, miembro de la resistencia en los Alpes, que luchó por sus ideales y por su país”
Agnès Callamard
¿Hubo algo durante esa infancia protegida y ligeramente aburrida que despertó su interés en los derechos humanos?
Sí, hubieron muchos momentos en los que la justicia social jugó un papel importante. El principal fue el hecho que, durante la Guerra, el padre de mi madre se unió a la Resistencia francesa, en los Alpes. Fue un actor importante en esa región y fue capturado y ejecutado por los nazis el 15 de agosto de 1944… Tengo este recuerdo, de niña, que cada 15 de agosto íbamos con mis padres y mi hermano a un memorial para mi abuelo y otros ejecutados ese día. Llevábamos flores, la familia se reunía, yo escuchaba historias de esa época… Crecí bajo la sombra de aquel abuelo comprometido, que luchó por sus ideales y por su país.
Miembros de la resistencia francesa en unas catacumbas de la Place Denfert-Rochereau, Paris, en agosto de 1944 Getty
Y las mujeres de su familia, ¿cómo eran?
Mi madre era maestra. Era una defensora de la educación pública y participaba en asociaciones contra la pobreza y la violencia contra los niños… Mi abuela era más una matriarca: un mujer fuerte y muy resolutiva, con un compromiso con los indefensos. Pasé mucho tiempo con ella. Creo que mi visión del mundo me la dieron estas mujeres y diría que hubieron dos cosas que contribuyeron a mi desarrollo. Una, el propio aburrimiento: tenía clarísimo que iba iba a viajar por el mundo y vivir muchas aventuras. Pero la segunda fueron los temas sociales, con los que crecí. Por ello, cuando tuve que decidir qué quería ser, tuve claro que haría dos cosas: irme de mi pueblo y trabajar por la justicia social.
Realmente, viajó: estudió en Grenoble, luego en Estados Unidos, en la universidad de Howard, en Washington. Posteriormente estuvo en Malawi, en Nueva York…
Mi paso por Howard fue un periodo muy importante. Cuando me dieron la oportunidad de venir de intercambio en Estados Unidos quise hacerlo en una universidad que ha sido históricamente para estudiantes negros. Howard me presentaba la oportunidad de ponerme en una posición que sería la opuesta de lo que había vivido y de crecer en términos de conocimientos.
Amnistía Internacional se creó en 1961, a raíz de un artículo publicado por el abogad británico Peter Benenson en el que denunciaba la detención de dos estudiantes portugueses por su ideología Terceros
Sesenta años de una larga historia
La Dra. Callamard está al frente de la mayor organización no gubernamental de derechos humanos del mundo, con alrededor de 10 millones de simpatizantes y oficinas en más de 70 países. Amnistía Internacional nació en 1961, cuando el abogado británico Peter Benenson se indignó al leer que dos estudiantes portugueses habían sido encarcelados por brindar por la libertad. Un articulo en The Observer fue el inicio de una campaña de gran repercusión y la base para fundar Amnesty International, que fue premio Nobel de la paz en 1977. Amnistía ha ido ampliando sus reivindicaciones y ha pasado de pedir la liberación de prisioneros políticos a defender el espectro completo de los derechos humanos. Se financia gracias a los socios y una de sus claves es su independencia de toda ideología política, interés económico y religión. No hay gobierno libre de escrutinio.
¿Cuál era su relación con Amnistía durante su época de estudiante?
Ciertamente, conocía la organización pero no era mi foco principal. Howard era el lugar donde actuar contra el apartheid y el racismo. Durante ese periodo Amnistía no figuraba; lo hizo más adelante, cuando empecé a trabajar con refugiados y otras violaciones de los derechos humanos.
Con 60 años de existencia, Amnistía es una organización ya madura, como muchos de sus socios: ¿Le preocupa que no haya un reemplazo generacional?
Las organizaciones que, como la nuestra, dependen de socios para su funcionamiento, tienen que apoyarse en personas con un sueldo y es más difícil encontrar entre la gente joven socios que contribuyan económicamente. Pero Amnistía cuenta con grupos juveniles muy activos, con los que interactúo de forma regular. Además, tenemos el compromiso de involucrar a la gente joven en su gobernanza. De todos modos, si hoy eres joven, no estoy segura que vayas de una forma natural a Amnistía porque sí, se ve como una organización “senior”. Y los jóvenes ven otras cosas para hacer: se organizan en causas que les resultan más atrayentes. Mira a Greta Thunberg. Lo que quiero es que Amnistía sea vista por ellos como una aliada.
Thunberg y muchas otras reprensentantes de movimientos en defensa del clima participan en Glasgow en acciones de protesta Getty Images
Los jóvenes utilizan muchos las redes sociales, mientras que en Amnistía lo tradicional ha sido escribir cartas…
Sí pero ¿sabe que la campaña global que hoy tiene más éxito se llama Escribe por los Derechos? (www.es.amnesty.org/en-que-estamos/campanas/retos-10d/) Marca veinte años de acción mundial de envío de cartas y la gente se reúne en maratones, en los que escribe y escribe. Y muchos jóvenes participan. Aunque parezca extraño, las cartas siguen siendo una herramienta clave para cambiar el mundo. Si alguien está en una cárcel y recibe cartas, es muy relevante. Si un político recibe centenares de cartas, es muy relevante. Hoy las cartas importan, mucho.
¿Y hacia dónde va el activismo en redes? Hubo un momento, como durante las primaveras árabes, que parecía que internet iba a cambiar el mundo a mejor…
Lo que ocurre es que las redes sociales están siendo manipuladas cada vez más. No puedes fiarte de ellas. Además, el acto de clicar y ya está… No deja de ser una forma de activismo bastante perezosa. Peticiones; todo el mundo envía peticiones. Escribes tu nombre y ya está… Cuando nos referimos al activismo creo que las redes son una herramienta que tener en cuenta pero no son necesariamente la forma en la que las acciones colectivas deben materializarse. De hecho, necesitamos reinventar las acciones colectivas: no están hechas para las redes sociales.
Mohammed bin Salman está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen, pero no creo que le funcione”
Los saudíes son expertos en manipular las redes: cuentan con ejércitos de ‘bots’ dedicados a defender a Mohammed bin Salman de su implicación en el asesinato de Jamal Khashoggi. Usted, que lideró la investigación de la ONU ¿pierde la esperanza cuando pasan estas cosas?
No, en absoluto. Porque en el caso de Jamal Khashoggi han pasado muchas cosas positivas. Es verdad que todavía no se ha conseguido que el príncipe heredero llegue a rendir cuentas frente a un tribunal, pero Arabia Saudí y el príncipe heredero no se han ido de rositas, en absoluto. En la actualidad, no puede viajar a cualquier país del mundo occidental. Está enfrentándose a demandas judiciales en los Estados Unidos y Alemania, por mencionar solo un par de países. Y su imagen ha cambiado totalmente: antes de Khashoggi era visto como el príncipe moderno y después del asesinato, nadie, exceptuando algunos pocos, va a pretender que va a traer la modernidad al país; la gente lo ve como un dictador y un asesino.
¿Y cómo está reaccionando el príncipe, Mohammed bin Salman?
Está tratando de limpiar su imagen a través de lo que se conoce como sports-washing y art-washing: está invirtiendo en deportes y en cultura para rehabilitar su imagen. Pero no creo que le funcione, porque hay mucha gente dispuesta a denunciarle. Otra cosa importante de este caso es que hoy hay ciudadanos, grupos, oenegés, que están haciendo campaña de forma incansable en contra de Arabia Saudí. Que están en contra de la venta de armas al país, que hacen todo tipo de activismo. Y este tipo de activismo, funciona.
Foto de enero de 2021, en la que Trump, a pocos metros del Capitolio exhortó a sus fieles a no rendirse ante los resultados electorales que le descabalcaron de la Casa Blanca Brendan Smialowski / Afp
Le preguntaba porque, a menudo, parece que el dinero lo compra todo. Trump, por ejemplo que está gastando una fortuna en abogados para evitar su responsabilidad en el asalto al Capitolio. ¿Es así?
Sí, el dinero puede comprar muchas cosas, pero por eso es importante que Amnistía y otras organizaciones existan. Que la gente se organice y trabaje en contra de la dictadura del dinero y del poder del dinero. No podemos aceptar que esos individuos poderosos y ricos diseñen el mundo a su medida.
Algunos de esos hombres ricos y poderosos están el poder. ¿Cómo explica, en el siglo XXI, el ascenso de figuras como Trump, Bolsonaro y Duterte, en Filipinas?
Esa es un pregunta muy buena y para empezar a responderla tendríamos que reconocer que hoy hay una crisis en la democracia: que el sistema democrático no está trabajando para la gente y que la gente se desconecta y busca respuestas más “sencillas” a sus problemas. Y las encuentran en estos líderes híper-masculinos, populistas, que utilizan un lenguaje que va directo a sus ansiedades y sus miedos. En esto son buenos. Creo que estamos enfrentándonos a una crisis muy seria en las democracias, en la gobernanza global y en el capitalismo: ninguno está proporcionándonos paz y sentido de seguridad y esto es la tormenta perfecta.
Los nuevos líderes híper-masculinos, populistas, utilizan un lenguaje que va directo a las ansiedades y los miedos de la población”
¿Una tormenta perfecta a la que se añaden el cambio climático y la pandemia?
Sí, el cambio climático es otra capa que nos da mucha ansiedad y preocupación. Y estamos en un modelo económico que ha beneficiado a muy pocos hasta extremos inimaginables, mientras que la gente que está abajo cada vez está más precaria. Soy una persona optimista, pero esta situación me preocupa. Mucho. Y me pregunto: ¿Vamos a ser una generación como la de los años 30 del siglo pasado? La generación que desembocó en Franco, en la Segunda Guerra Mundial o el Holocausto. ¿O podemos ser como la generación de 1948? La generación que trajo la Declaración Universal de los Derechos Humanos. ¿Podemos evitar el abismo? Creo que estamos en una década decisiva. Es un momento crucial.
Amnistia Internacional ha denunciat que Ucraïna ha incomplert les normes de dret internacional en àmbit humanitari
Aquesta setmana Amnistia Internacional ha publicat l’informe relatiu a la investigació realitzada des del mes de maig fins al juliol a Ucraïna. Ha denunciat que les tropes ucraïneses han incomplert les normes de dret internacional en àmbit humanitari respecte a la població civil ucraïnesa. Ha denunciat que les tropes ucraïneses s’hagin assentat en edificis com hospitals, escoles i en zones residencials, molt lluny de les línies de foc, sense haver evacuat la població i posant-la en perill en tractar-la com a objectius militars.
També hem conegut les denúncies realitzades pel ministeri de Defensa de Rússia sobre els experiments realitzats per les empreses farmacèutiques nord-americanes i europees en territori ucraïnès, utilitzant per a això militars, persones pobres i malalts psiquiàtrics. De la mateixa manera, el ministeri de Defensa rus ha denunciat el fet que l’Administració nord-americana pogués estar implicada en l’aparició del nou coronavirus, així com de la nova pandèmia de la verola del mico.
… en els últims dies Dier Spiegel ha publicat informació que revela la desconfiança de l’executiu alemany, especialment del canceller Schultz respecte Zelenski pel que fa a l’enviament d’armes. Sospiten els alemanys que el govern ucraïnès podria desencadenar un problema a nivell internacional llançant míssils al territori rus.
Lavrov, ministre d’exteriors rus, està convençut que això és, precisament el que Zelenski vol aconseguir: que el conflicte entre el seu país i Rússia transcendeixi i comprometi la UE. Aquí caldria plantejar-se seriosament si és veritablement Zelenski qui té això al cap o si, al contrari, és qui és darrere de tot el que succeeix: l’administració nord-americana.
Hongria ha demostrat també la seva postura davant de les sancions contra Rússia. Igualment ho ha fet Bèlgica anunciant que de moment, cal donar un respir i veure quines conseqüències tindrà tot això per a Europa. Una decisió prudent, que ve a dir de manera tèbia que per a la UE està sent un suïcidi “sancionar Rússia” seguint el ritme que ens marquen els nord-americans.
Tot això succeeix amb molt de cinisme, ja que pocs coneixen que els Estats Units van augmentar la seva compra de barrils de petroli a Rússia el mes de març passat.
Els Estats Units s’han convertit també en el principal subministrador de gas a Espanya des de finals de l’any passat, desbancant la nostra examiga Algèria. Això sí, ens ven un gas liquat de moltíssima pitjor qualitat a un 40% més alt de preu.
Analitzant els fets, no les versions ni “la propaganda”, el panorama no sembla gaire positiu per a les aspiracions de Zelenski. Almenys per a les que deia tenir.
Què oferirà ara per aconseguir reduir la seva corrupció? La situació a Ucraïna és pitjor que fins i tot als països més corruptes de la UE. Segons l’Índex de Percepció de la Corrupció de Amnistia Internacional, la puntuació d’Ucraïna el 2021 va disminuir 1 punt en comparació amb 2020 i ara és de 32 en una escala de 100 punts. Bulgària, el país més corrupte de la UE segons l’índex, té una puntuació de 42.
I amb la democràcia? L’Índex de Democràcia compilat per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist classifica Ucraïna com un “règim híbrid”. Aquesta definició s’aplica a nacions amb frau electoral regular, pressió sobre l’oposició política, poders judicials no independents i altres factors que els impedeixen de ser considerades democràcies plenes.
Una cosa que per a Forsyuk és un al·licient per a Europa, en realitat revela una cosa preocupant: “El salari mitjà és menys de la meitat del que reben al país més pobre de la UE, Bulgària” segons l’analista noruec Holm-Hansen fent referencia a les dades de Worlddata.
Justificaria la situació actual d’Ucraïna, que ve macerant-se des dels últims vuit anys pels Estats Units, l’entrada per la via ràpida d’un país que no ha presentat els estàndards necessaris? Quin missatge estaríem donant als altres països que, com Montenegro o Macedònia del Nord estan complint els passos fins ara establerts? Pot passar per alt la UE el filonazisme existent a Ucraïna? Pot passar per alt les atrocitats comeses al Donbass?
Crec que Zelenski en això té raó: la decisió que prengui la UE posa en joc el futur d’Europa. Tanmateix jo ho veig en el sentit diametralment oposat al qual Volodímir planteja. Segons la meva opinió, el paper que està jugant la Unió Europea en aquest trist capítol de la Història, preferint actuar de manera seguidista amb els nord-americans en lloc de posicionar-se amb contundència per la resolució pacífica del conflicte, i pels interessos de la ciutadania europea, han fet que el projecte europeu s’erosioni.
Ja ha passat i la intenció d’adherir aquesta Ucraïna d’aquesta manera i en aquestes circumstàncies, seria, segons la meva opinió, una banderilla que podria empènyer Europa cap al seu suïcidi polític i existència com a realitat sociocultural.
Washington informa oficiosament i nega oficialment que localitza i assenyala objectius russos
El creuer de míssils guiats Moskvà navegant pel Bòsfor dirigint-se cap al mar Negre el 5 de juliol del 2021. YORUK ISIK / Reuters / ARXIU
Tot el que té a veure amb l’espionatge i la informació d’ intel·ligència és delicat i, per definició, enganyós. Alts funcionaris nord-americans van revelar que els EUA van proporcionar a les forces armades ucraïneses dades clau que els van ajudar a localitzar, atacar i enfonsar el vaixell insígnia de la flota russa del mar Negre, el Moskvà , a mitjan abril. Les pistes dels serveis nord-americans també van ajudar Ucraïna a matar uns deu generals de Vladímir Putin, també segons portaveus de l’ Administració que parlaven sota condició d’anonimat.
Una vegada publicades aquestes informacions en alguns mitjans, el secretari de premsa del Pentàgon, John Kirby, va negar dijous que els Estats Units haguessin donat a l’exèrcit ucraïnès “informació específica sobre objectius” que els permetés enfonsar el Moskvà .
El Pentàgon necessita negar el suport directe a Kíiv a fi de no donar a Rússia un pretext perquè respongui
Però va ser un desmentiment a mitges i, com és obvi, gairebé obligat per evitar que Moscou pugui adduir que els EUA s’han implicat directament en la guerra contra Rússia per, d’aquesta manera, justificar possibles represàlies contra el país nord-americà i els seus aliats.
“No vam proporcionar a Ucraïna informació específica sobre objectius per al Moskvà . No vam estar involucrats en la decisió dels ucraïnesos d’atacar el vaixell ni en l’operació que van dur a terme”, va dir Kirby, primer en un comunicat i després en una intervenció pública i televisada. Després va insistir que el Pentàgon ni tan sols “estava al cas” de la intenció de les forces d’ Ucraïna d’apuntar al vaixell. Va afegir que “els ucraïnesos tenen les seves pròpies capacitats d’intel·ligència per rastrejar i apuntar als vaixells de guerra russos, com van fer en aquest cas”.
Però els informes de l’aportació dels Estats Units no havien caigut del cel, i no en va es van publicar als principals mitjans amb menció a aquells “alts funcionaris” que els hi van transmetre.
La mateixa història val respecte a les cròniques igualment provinents de fonts oficioses en relació amb el paper dels EUA en l’eliminació d’alts caps de l’exèrcit del país envaït. També el portaveu de Defensa va negar que el Pentàgon o alguna de les agències d’ intel·ligència del país haguessin indicat la posició dels generals russos al camp de batalla perquè els soldats ucraïnesos els poguessin eliminar. Kirby sí que va admetre que els Estats Units ofereixen intel·ligència militar a Kíiv “per ajudar els ucraïnesos a defensar el seu país”. Però, gairebé d’esma, va matisar: “No proporcionem intel·ligència sobre la ubicació dels líders militars d’alt rang al front ni participem en les decisions de selecció d’objectius de l’exèrcit ucraïnès”.
El portaveu va destacar que no s’ha de perdre de vista el més important, que és que aquí “l’enemic és Rússia”. En aquest innecessari però eloqüent aclariment calia entendre que no és útil ni convenient embolicar la troca més del compte pel que fa a l’abast i els detalls de l’assistència que Washington presta a Kíiv a través dels seus sistemes de vigilància dels moviments russos: una informació sens dubte essencial però que els russos no han de veure com a part integrant i substancial de la contraofensiva d’ Ucraïna.
L’enfonsament del Moskvà va ser un duríssim cop a l’orgull de Putin i les seves forces armades, com també un problema de primer ordre en termes d’opinió pública. Era el vaixell insígnia de la seva flota i el primer vaixell seu d’aquestes dimensions enfonsat per un enemic des de la Segona Guerra Mundial. Per no parlar de la desena de generals que l’exèrcit resistent hauria abatut en tot just dos mesos i mig de guerra: una altra fita especialment desagradable per al Kremlin.
En els prolegòmens i la primera fase de la contesa, l’ Administració Biden va optar per revelar gran part del que sabia sobre el que estaven preparant els russos. Va ser una política arriscada però que va contribuir a reforçar i en molts casos recuperar la confiança dels aliats en Washington. Però una cosa és dir el que se sap que trama l’adversari, i una altra de molt diferent revelar tot el que fa un mateix.
Notícia inquietant de la mà d’uns documents fins ara secrets. La Xina tenia intenció de dissenyar genèticament nous coronavirus per fer experiments amb ratpenats vius. Concretament qui tenia intenció de fer-ho és, casualitat o no, l’Institut de Virologia de Wuhan. Per aconseguir-ho va demanar finançament el 2018 als Estats Units, però va ser rebutjat perquè podria “haver posat en risc les comunitats locals”. Aquests són els documents que es van filtrar aquest dimecres, publicats per Drastic i dels que se n’ha fet ressò també La Razón.
La documentació, aportada per un denunciant anònim, correspon a una proposta de subvenció presentada a l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa (DARPA) el 2018 i que destaca com els investigadors xinesos pretenien alliberar coronavirus a l’aire per infectar ratpenats amb l’objectiu de dur a terme estudis que servissin per lluitar contra malalties que afectessin els humans. La fórmula de fer-ho, però, era demanant finançament internacional.
El mateix diari destaca que els informes recollien que EcoHealth Alliance (un organisme que desenvolupa solucions basades en la ciència per prevenir pandèmies) va treballar amb l’Institut de Virologia de Wuhan per intentar conduir una investigació sobre patògens humans “avançada i perillosa” sobre el coronavirus de ratpenats.
Coronavirus pels ratpenats El projecte, anomenat DEFUSE, va ser finalment rebutjat per les entitats de crèdit, però segons sembla, podria haver quedat una porta oberta al finançament parcial de la investigació.
Els experts, recull La Razón, havien rebutjat de manera continuada el projecte pel perill que podia suposar. “El projecte podria haver posat en risc comunitats locals”. I a més, subratlla que “l’equip no hauria considerat adequadament els perills de millorar el virus o llençar una vacuna a l’aire”.
Drastic ha afirmat en un comunicat que la proposta de finançament “inclou alguns elements de la investigació que ja són coneguts a través de diversos articles científics” però que mai no s’havien fet públics. Entre ells, la vacunació de ratpenats fent servir el virus en aerosol. Però n’hi ha més, també “altres treballs sobre soques publicades i no publicades que podrien haver produït el SARS-CoV-2”.
Incògnites sobre l’origen del virus L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha subratllat diverses vegades la importància de saber exactament quin és l’origen del coronavirus. Encara hi ha moltes hipòtesis sobre la taula i cap és descartable. Ara, amb aquests papers podria ser que la teoria que fins ara tenia menys força, la que parlava sobre un possible origen del coronavirus en un laboratori, torni a estar sobre la taula. Al seu moment, es va dir que era “improbable”. Caldrà esperar per treure’n conclusions.
Les democràcies amb complex de superioritat moral, van deixar abandonada i indefensa aquesta petita comunitat nacional resistent, malaurada víctima històrica, una comunitat d’arrel cristiana, però ni catòlica ni ortodoxa, amb una església pròpia, l’Església Gregoriana Apostòlica Armènia, amb una llengua pròpia, amb un alfabet propi, amb una personalitat pròpia que la faculta d’una perspectiva única, d’una mirada singular sobre la realitat
gutta cavat lapidem 