Category Archives: geopolítica

“La inmigración da dinero a los ricos y quita a los pobres”

George J. Borjas, catedr. en Harvard; experto en inmigración: ´A les portes del cel´

La Vanguardia, LLUÍS AMIGUET, 04-06-2008

Tengo 58 años. Nací en Cuba, pero llegó Fidel y expropió a mi padre, que murió, y fui un pobre inmigrante en EE. UU. Casado, tres hijos, dos estudiarán en Salamanca y los envidio. Soy católico y practico. Prefiero la verdad a la corrección política. Colaboro con www. idees. net.

Cortina: “Lo que molesta de los inmigrantes es que sean pobres ...

Qué es mejor para un país traer inmigrantes o crear robots Q que hagan su trabajo? ¿. ..? – Es la pregunta que hago estos días en mi blog…

¿Y qué le contestan? – Hay ejemplos de las dos soluciones: EE. UU. ha optado por traer mano de obra barata, sobre todo de México…

Y España, de África y Latinoamérica. – Japón, en cambio, ha preferido invertir en tecnología robótica para solucionar la demanda de mano de obra barata, allí incluso tratan de diseñar robots que hagan de acompañamiento para los niños y mayores.

Es una de las grandes y muy necesarias tareas que hacen los inmigrantes aquí. – No lo dudo.

– ¿Y usted qué cree? ¿Nos convienen más los inmigrantes o los robots? – Si pensamos en términos estrictamente economicistas, es mucho mejor para un país invertir en robótica que en inmigración, porque con los robots desarrolla su tecnología.

– ¿La inmigración mejora la economía? – La inmigración no mejora un sistema productivo, al contrario, desincentiva la inversión en investigación y desarrollo, porque la mano de obra barata ya proporciona interesantes plusvalías sin necesidad de arriesgar ni invertir en tecnología. La inmigración disuade de la innovación productiva.

Aquí nos repiten que los inmigrantes hacen sólo los trabajos que no queremos. – Falso. Mire: llevo toda la vida estudiando la inmigración. Frente a ella, siempre hay dos grandes posiciones: la bienpensante está convencida de que sólo reporta beneficios…

Tal vez con algún pequeño desajuste. … Pero que se corregirá con el tiempo. Dentro de unos años, los inmigrantes se habrán integrado – piensan- así que sólo es cuestión de ir poniendo parches y esperar a que los recién llegados sean nuevos ciudadanos.

Sánchez cambia el rumbo de España en inmigración

¿Y en el otro extremo, los racistas? – No todos. También quienes saben que la inmigración degrada el estado de bienestar y penaliza a los más pobres del país de acogida, que deben compartir con los inmigrantes las subvenciones, los subsidios, la sanidad y las escuelas públicas y, encima, tienen que competir por los mismos empleos.

– ¿Y usted qué cree? – Que la verdad está en algún sitio entre esas dos posturas. La inmigración ni es tan buena, ni es tan mala,.. Depende: es muy buena para los ricos y mala para los pobres.

¿Cuál es el mecanismo? – La inmigración transfiere riqueza de las clases más pobres a las clases medias y altas.

¿Crea perdedores y ganadores? – Sí. Al permitir la entrada de inmigrantes, el estado subvenciona a las clases altas y medias. Paga con los impuestos de todos los servicios y las pensiones para acoger más trabajadores extranjeros y así los empresarios se benefician de pagar salarios más bajos y las clases medias logran empleados del hogar más baratos.

Pero ¿quién quiere cuidar viejos? – Antes había empleados nacidos en el país que realizaban estos trabajos…

Ahora no los quieren hacer. – No los quieren hacer por el salario que cobran los inmigrantes por hacerlos.

Es curioso que aquí los defensores de la inmigración son izquierda y sindicatos. – Justo al revés que en EE. UU. Allí los sindicatos siempre han protestado por la inmigración, porque hace caer los salarios y degrada el Estado de bienestar. Pero hoy los sindicatos están desmantelados.

No han tenido mucho éxito. – Ninguno. En EE. UU. cuando habla el dinero, los demás pierden. Los empresarios siempre piden más inmigración para pagar salarios más bajos, y después logran que todos paguemos con nuestros impuestos el mayor gasto de servicios públicos que requiere esa inmigración de la que sólo se benefician ellos. Los pobres cargan con los costes de adaptación del inmigrante en sus barrios y en los servicios públicos

Ser antiinmigración queda facha. – Los intelectuales y la prensa no tienen que competir con inmigrantes que cobran menos por el mismo trabajo. Y además, se sienten generosos y solidarios cuando la apoyan. De paso, consiguen un servicio doméstico más barato.

¿Hacia dónde vamos? – En EE. UU. el Gobierno iba a promulgar una nueva amnistía para los inmigrantes ilegales, pero al final, pese a la presión de los empresarios, la elite dirigente y la prensa no la ha promulgado. Ya veremos.

¿Va a verse un cambio restrictivo? – No creo. El mecanismo de la inmigración sigue y seguirá transfiriendo riqueza de las clases bajas a medias y altas, que son las que deciden. Por eso nada cambiará. Fíjese en los candidatos a la presidencia…

– ¿No hay ninguno antiinmigración? – Los tres: McCain, Obama y Clinton están a favor de la amnistía para los ilegales. Sólo hay un factor que frenaría la inmigración…

¿Cuál? – Aquí en Europa, tal vez sea la identidad cultural nacional y el miedo a perderla la poderosa razón que mueva votos y políticos…

-… Mucho más poderosa es la cartera. – América, en cambio, está orgullosa de sus raíces y su cultura inmigrante. Sólo la amenaza terrorista puede frenar la inmigración. Me temo que sufriremos nuevos atentados y la seguridad nacional podría ser esa razón que la limite.

Cuentas y no cuentos: lo que el inmigrante aporta a la economía ...

https://adecaf.com/web/la-inmigracion-da-dinero-a-los-ricos-y-quita-a-los-pobres-la-vanguardia-04-06-2008/

El oro entra en Suiza sucio y sale limpio

Entrevista a Mark Pieth, autor de ‘Gold Laundering: The dirty secrets of the Gold trade’

“El oro entra en Suiza sucio y sale limpio”
Mark Pieth, autor especializado en el sector del oro

Activo preferido del inversor más conservador, el del oro parece un negocio respetable, pero su cadena de suministro está plagada de violaciones atroces de los derechos humanos. Mark Pieth, autor de ‘Gold Laundering: The dirty secrets of the Gold trade’, analiza el negocio mundial.

No todo reluce en la cadena de minería, refinado y suministro de oro.

Para nada. Hay graves abusos de los derechos humanos, empezando por la mano de obra infantil, además de ser un campo abierto para el blanqueo de dinero procedente de negocios fraudulentos. Un país como Suiza está en el centro de todo esto, porque refina hasta el 70% del oro mundial. Cuatro de las refinerías mas grandes del mundo están allí. Y esa especialización en el oro tiene orígenes muy oscuros. Empezó con la compra de 1.700 millones de francos suizos de oro nazi durante la Segunda Guerra Mundial y siguió cuando Suiza ayudó a mantener vivo el régimen del apartheid en Sudáfrica mediante el blanqueo de oro sudafricano.

Oro limpio – Oro sucio: La estigmatización de la minería

¿Cómo empieza el negocio?

Analicé la cadena del oro en Perú. Estuve en La Rinconada, una mina cerca de Juliaca, en la orilla del Lago Titicaca. Allí, 60.000 mineros trabajan a 5.100 metros de altura, con sólo la mitad del oxígeno que tiene el aire al nivel del mar. Viven en infraviviendas. La temperatura es de 15 grados bajo cero en invierno. No tienen sistemas de alcantarillado ni recogida de basuras. La esperanza de vida es de 50 años. Hay 4.000 prostitutas esclavizadas.

¿Qué pasa con el oro que sale de esa mina?

En Juliaca hay tres o cuatro empresas colectoras. Yo conseguí entrar en las oficinas de una de ella, Minerales del Sur (Minersur). La refinería suiza Metalor de Neuchâtel compraba todo lo que salía de Minersur. Ocho o diez toneladas al año, la media de la producción de las grandes minas peruanas. Y Metalor es la proveedora para la industria de relojes de firmas como Swatch o Rolex. Cuando publiqué el libro, Metalor anunció que dejaría de comprar oro procedente de ese tipo de minas en países como Perú o Colombia y países africanos. Pero no se trata de eso. Hay que mejorar sus condiciones laborales, porque diez millones de familias a escala mundial dependen del trabajo precario de la minería informal de oro. Y así es cómo se produce hasta el 20% del oro del mundo.

▷ Cómo localizar vetas de oro + Consejos Útiles ⋆ 🥇【SOLO MEJORES】

Cuando hablé con mineros en Antioquía, en Colombia, decían que bajo el pretexto de la protección medioambiental, las multinacionales mineras les iban a quitar de en medio.

Tienen razón. En Antioquía y Chocó, también en Colombia, tienen una larga tradición de minería artesanal. Hay que respetarlos. El problema en Colombia es que la minería artesanal está controlada por grupos paramilitares y narcotraficantes que exigen un impuesto e incluso gestionan el negocio. El oro se usa para blanquear dinero. Según el expresidente Juan Manuel Santos, el oro ya es un negocio más rentable para la extorsión y el blanqueo de dinero que la cocaína.

¿La subida del precio con la actual crisis empeora el problema?

Estos negocios son capitalismo de casino. El objetivo es hacerte rico lo más rápido, y cuando el precio se dispara, como ahora, todos los problemas se multiplican. Aumenta la destrucción de la selva amazónica en Brasil debido a los garimpeiros (mineros artesanales). Hay más actividades paramilitares en Colombia porque hay más dinero en el negocio… Todo se complica.

¿Cuál es el papel del los bancos en el negocio del oro?

Los bancos también están haciendo un excelente negocio con el aumento de la demanda. Entre ellos, bancos españoles con gran presencia en Sudamérica. Lo más llamativo es que los bancos en Suiza que están cooperando con el proyecto de limpiar este negocio son los bancos públicos. Los grandes bancos privados no colaboran.

Se consiguió eliminar los llamados diamantes de la sangre… ¿Se podrá también hacer lo mismo con el oro que incluso financia guerras?

Es mas difícil. Porque un diamante es único, puede ser marcado y así se sabe de dónde viene. El oro se funde para quitarle cualquier sello de identidad. En estos momentos existe cada vez más ese oro que también podríamos llamar de sangre . Las refinerías de Dubái, por ejemplo, están trabajando actualmente con un oro que se usa para financiar conflictos como el que afecta a Sudán. El problema es alarmante.

https://www.lavanguardia.com/economia/20200623/481908148294/oro-mark-pieth-lavado-suiza-negocio-mercado.html

Els 10 reptes de la humanitat

El món es mou empès per avenços espectaculars i mancat d’una governança global capaç de domesticar les forces desfermades del nostre temps

Els 10 reptes de la humanitat

El món passa tota mena de calamitats i, tanmateix, en molts llibres i ponències s’insisteix que ara és el millor moment de la història per néixer. ¿D’on ve aquesta afirmació tan emfàtica, i que de manera igualment emfàtica molts qualifiquen de falsa?

El planeta té el nivell de morts per guerres més baix dels últims 200 anys i probablement de la història. El 1815 hauríem tingut un 90% de probabilitats de viure en la misèria, mentre que avui aquesta possibilitat és del 15%, i al ritme actual la pobresa extrema quedarà erradicada el 2035. Un 60% de les persones viuen en democràcia. Un 85% de la població mundial està alfabetitzada. El segle XIX encara va veure morir la persona més rica del món, Rotschild, per una infecció en un queixal, mentre que la medicina avui permet intervencions i avenços llavors impensables. Comprar un rentaplats costava 463 hores de treball el 1923, quan es va inventar; avui en costa 20.

Són dades que va plantejar l’economista Ignacio de la Torre en el cicle de conferències Com seran la societat i l’economia del segle XXI?, que va organitzar l’Escola Europea d’Humanitats el maig passat al Palau Macaya. “Estem en el millor dels mons on es pot néixer”, va reblar. Les rèpliques que va rebre de la majoria de savis convocats al voltant d’aquella taula van ser contundents. Emfàtiques. Sociòlegs, científics i filòsofs van donar veu a la contrarietat que sol despertar aquesta òptica triomfalista, que resulta profundament contraintuïtiva i que pot semblar fins i tot un esnobisme academicista, un rebuig de qualsevol mena d’empatia amb els múltiples patiments del nostre món.

Però qui té raó? Si les xifres que citava l’economista estan acreditades, com és el cas, ¿qui és el que hi veu bé i qui el que s’ha posat les ulleres equivocades?

Una de les claus, esclar, és la perspectiva temporal. Obrir el prisma a l’evolució dels últims dos o tres segles converteix els passos de la humanitat en grans salts. L’adopció d’una mirada llarga és també un dels recursos que convida a posar en pràctica Factfulness, el llibre de Hans Rosling que ha causat furor amb la seva invitació a interpretar les dades de manera més acurada, rebutjant el tremendisme i l’immediatisme dels mitjans, de les xarxes socials i d’altres actors que ens submergeixen en el calidoscopi del curt termini, i que posen la lupa sobre les desgràcies.

Ara bé, els experts també ens conviden a observar els fenòmens en una dimensió temporal limitada i, sobretot, a veure què passa quan els posem en relació els uns amb els altres. Perquè llavors l’optimisme s’evapora. Com veurem, fent aquest exercici, posant cada dada i cada disciplina davant del mirall d’altres dades i d’altres disciplines, s’obtenen imatges deformes, retrats grotescos del nostre temps que ens tornen a fer bascular com el pèndol i ens obliguen a projectar una mirada pessimista sobre un món que sembla que va a cavall de forces incontrolables.

Antón Costas, en el marc del cicle de conferències esmentat, va definir aquestes forces com els “cavalls desbocats” de la nostra època, unes marees incontenibles que són empeses per l’acció humana i que, paradoxalment, l’acció humana sembla incapaç d’embridar per donar forma a un futur estable. Es tracta de les migracions, el capitalisme financer, el canvi climàtic, la tecnologia, els populismes, la demografia… De l’encreuament de totes aquestes marees en sorgeix la impressió d’un món que avança desballestat, i que planteja l’interrogant urgent sobre qui governarà el futur, qui serà capaç d’articular maneres d’assegurar-se un cert control sobre el sentit de la nostra marxa.

Una societat neofeudal?

Si els 65 anys d’edat del 1900 són, en termes de salut, els 80 d’ara, ¿es pot defensar, com va fer amb ànim provocador l’economista José Antonio Herce, que jubilar-se als 65 és “una gamberrada”? “No us pregunteu què pot fer la Seguretat Social per vosaltres”, va dir parafrasejant Kennedy, “sinó què podeu fer vosaltres per la Seguretat Social”. ¿Cal acceptar, doncs, la imatge aberrant d’un miner ancià en actiu? Potser no és un disbarat: hi ha veus que pronostiquen que, a mesura que l’economia vagi fent-se més i més tecnològica, grans bosses de treballadors, els menys qualificats, quedaran en situació d’indefensió i vulnerabilitat màximes. En una societat neofeudal com aquesta, ¿qui decidiria qui pot i qui no pot jubilar-se? Com va indicar la catedràtica Sara de la Rica, la penetració dels robots en el teixit productiu encara és una incògnita (mentre uns autors afirmen que la robotització assumirà el 49% de les feines dels Estats Units en 20 anys, d’altres limiten aquest impacte al 9% de les feines dels països de l’OCDE), però alguns dels països més poblats de la Terra, com Rússia, la Xina, el Brasil o l’Índia, són en aquest sentit els més vulnerables.

Les dades són dispars, però de psicosi n’hi ha. A banda de treure el nas en aplicacions lúdiques com willrobotstakemyjob.com, que ens diu quina probabilitat hi ha que la nostra feina esdevingui codificable, comença a deixar-se sentir en terratrèmols electorals com l’elecció de Donald Trump. Quina mena de lideratges polítics resultarien d’un mercat laboral tan fracturat? Quina cohesió social es podria esperar que hi hagués?

Superacceleració

Fins aquí hem encreuat la demografia, l’economia i la tecnologia, i el mirall ja ens ha tornat el reflex possible d’una societat esguerrada. Si hi afegim el capitalisme financer, en resulta una altra de les estampes estrafetes del nostre temps: la d’una economia cada cop menys tangible, que fuig de nosaltres en una espiral de deshumanització. Com indicava el catedràtic Xosé Carlos Arias, les transaccions financeres han passat de mesurar-se en dies a mesurar-se en microsegons. I el vertigen té sentit perquè el fenomen ha esdevingut una amenaça amb l’aparició dels flash crash, els enfonsaments sobtats -en qüestió de minuts- de les cotitzacions, a vegades fins i tot d’un 10% de la capitalització borsària. El fenomen respon a mecanismes explicats només parcialment, de tal manera que entre la molta literatura que ha suscitat hi ha articles publicats a Nature. Com si parléssim d’un misteri de la naturalesa. Però no, es tracta de la superacceleració de la hipermodernitat i, per tant, d’una obra humana.

Un món que se saboteja a ell mateix

La cadena d’ironies desborda l’espai d’aquestes pàgines. Afegim-hi les migracions: la tecnologia ajuda les persones a fugir de llocs deprimits o en conflicte, però alhora saboteja l’emigració de maneres sarcàstiques. Com ara prenent-los la feina. Segons diversos experts, la lloable iniciativa de donar als immigrants llocs de treball que explotin el seu coneixement de l’idioma d’origen quedarà desactivada en molt pocs anys per la irrupció d’uns aparells, unes interfícies, que, col·locats a l’orella, ens traduiran a la nostra llengua tot el que sentim.

Al mateix temps, les societats d’acollida que encaren el repte d’integrar els immigrants estan cada vegada més atomitzades: fragmentades en l’espai comunicatiu per efecte dels algoritmes de les xarxes socials, que ens tanquen en “bombolles d’afinitat”; i fragmentades en l’espai quotidià per individus cada vegada més inclinats a encarregar a un dron que els porti el sopar a casa. Però el còctel de la marginació incorpora un altre ingredient de context: la cultura del tardocapitalisme, que, fagocitant les proclames del Maig del 68, ha implantat un model d’èxit gairebé inassolible per al migrant. Ja no es tracta d’anar al país ric a treballar en una fàbrica, sinó de ser emprenedor. I és grotesca l’estampa d’una persona nouvinguda a qui se li planteja el dilema d’emprendre o emperdre mentre els seus veïns s’impregnen de prejudicis contra ell a les xarxes socials, tancats, gràcies a la tecnologia dels mòbils i els drons, còmodament dins de casa.

Quina dimensió pot agafar aquesta combinació de factors? Per fer-nos-en una idea podem recordar algunes de les dades que Anna Terrón, experta en afers internacionals, va plantejar al Palau Macaya: si l’1% dels africans que s’incorporaran al mercat de treball els propers 20 anys decideixen emigrar, la xifra resultant superarà els 10 milions de persones. Tinguem present que la tragèdia humanitària del 2015 va passar quan uns dos milions de persones miraven de travessar la Mediterrània.

Canvi climàtic

Els armilles grogues, amb la seva protesta incendiària i sostinguda contra un impost mediambiental sobre els carburants, han donat la mesura del potencial desestabilitzador d’una de les obligacions més urgents i ineludibles, com és reequilibrar el sistema productiu d’acord amb les prioritats climàtiques. Encara més quan, com adverteix el científic Mateo Valero, el núvol, la memòria remota on guardem correus, fotografies i documents de treball, consumeix més CO 2 que tot Anglaterra. Les supercomputadores que ens faran la vida salvatgement millor eleven el consum d’electricitat d’una manera salvatge.

Deixem per ara al calaix altres fenòmens de primer ordre com la intel·ligència artificial, la modificació genètica i el biohacking, la creixent recollida de dades biomètriques a les fronteres, la medicina personalitzada… Factors que poden ser motiu de confiança en el progrés de la humanitat, però que alhora tenen un potencial d’actuar de maneres nocives o simplement desviar-se.

Quina és la veritat? Quin és el criteri del progrés? Els debats enraonats i informats al voltant de si el món va molt bé o molt malament tenen sobre l’ànim l’efecte d’una gimnàstica sueca de l’esperit. Tan aviat elevem amunt els cors com caiem genuflexos en la desesperança. ¿Pot ser que el progrés humà no sigui sinó una religió, una pregària, un sistema de lletanies que ens infon seguretat perquè sosté la necessària creença que pertanyem a un projecte que va pel bon camí? Pot semblar-ho, i tanmateix els deu articles següents suggereixen el contrari. Els principals reptes del 2019 plantegen obstacles ingents, però en alguns ja s’han fet avenços que fa pocs anys semblaven inabastables. I tots, per definició, estan a l’abast de la humanitat i de la seva capacitat d’embridar les forces desbocades que ella mateixa ha posat en marxa.

1. L’EXPLORACIÓ DE L’ESPAI

La cursa per arribar al planeta Mart

Oriol Lizandra, professor de mecànica de vol i propulsió especial a l’ESEIAAT de la UPC

Quan parlem d’espai ens referim a entorns allunyats de la superfície terrestre, on la presència de l’aire atmosfèric és residual, quan no inexistent. L’ús i explotació de l’espai té l’origen a mitjans dels anys 50 del segle passat, en paral·lel a la Guerra Freda, i obeïa essencialment a raons militars (i possiblement també ideològiques, de preeminència dels respectius models socioeconòmics). Tanmateix, l’espai va despertar un interès diguem-ne més social, que ha anat creixent de manera sostinguda, fins al punt que la seva explotació actualment forma part del nostre dia a dia, tot i que de ben segur que no tothom n’és conscient. Els satèl·lits són elements clau en xarxes de radiodifusió i comunicacions, sistemes de navegació, meteorologia, estudi de la Terra. I tot això no implica que el vessant militar hagi disminuït, ans el contrari.

Tenint en compte que l’arribada a la Lluna va ser el 1969, només 66 anys després del primer vol atmosfèric tripulat dels germans Wright, i només 22 anys després que se superés per primer cop la velocitat del so en un vol tripulat, ens podem fer una idea de com va arribar a ser de vertiginós el progrés aeroespacial en un període de temps molt curt. Evidentment, aquesta fita històrica, de la qual l’any vinent se celebren 50 anys, va ser possible gràcies a una determinació molt forta dels governants dels Estats Units, acompanyada d’una ingent inversió (de diner públic) del tot impensable avui dia, i que és molt poc probable que es repeteixi mai més, si més no vinguda d’un únic país (encara que es tracti d’una superpotència econòmica).

Amb els anys, la col·laboració entre països esdevindria una necessitat inevitable. De fet, el 1975, coincidint amb la fi del projecte Apollo, i encara en plena Guerra Freda, va tenir lloc un acostament en l’àmbit espacial entre els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica, amb l’acoblament a l’espai entre les càpsules Apollo i Soyuz. Aquest acostament (en sentit figurat i literal) tindria continuïtat dues dècades més tard amb el desenvolupament de l’Estació Espacial Internacional (ISS), destinada a la recerca científica i en què, a part de les agències estatunidenca (NASA) i russa (Roscosmos), hi participarien les agències espacials europea (ESA), japonesa (JAXA) i canadenca (CSA).

Fins ara l’explotació comercial de l’espai s’ha limitat a òrbites circulars (o el·líptiques de molt baixa excentricitat) al voltant de la Terra, des de poca altitud (LEO – low Earth orbit –, a uns centenars de quilòmetres de la superfície terrestre) fins a gairebé 36.000 km en el pla equatorial (GEO, òrbites equatorials geoestacionàries), on el període orbital coincideix amb el de rotació de la Terra i fa que el satèl·lit es mantingui sobre la vertical d’un mateix punt de l’equador i pugui cobrir sempre la mateixa àrea (ideal per a l’observació meteorològica i les comunicacions).

Les activitats espacials habitualment han sigut gestionades i coordinades per agències que depenien dels estats, però comptant amb la participació d’empreses privades pel que fa a enginyeria, disseny i desenvolupament de sistemes diversos, com ara coets llançadors, mòduls de vehicles espacials, satèl·lits, etc. D’un temps ençà, però, el sector privat ha explorat noves oportunitats de negoci, entre les quals destaca l’anomenat turisme espacial. Fins avui aquesta activitat només l’ha portat a la pràctica l’agència espacial russa, amb llançadors Soyuz, amb tres ocupants a bord, només un dels quals era el turista de debò (que afluixava desenes de milions de dòlars per gaudir d’uns dies de gravetat zero). Encara en fase de desenvolupament, algunes de les noves iniciatives ad hoc en turisme espacial consistiran en vols suborbitals (sense arribar a una volta sencera a la Terra) en què els passatgers gaudiran de gravetat zero durant uns minuts i arribaran a altituds per sobre dels 100 km.

Viure fora de la Terra

Pel que fa als viatges a través del Sistema Solar, l’assignatura encara pendent és òbviament l’arribada de l’ésser humà a Mart, planeta que, pel fet de tenir atmosfera (tot i que molt tènue i composta majoritàriament per diòxid de carboni, no respirable), suposaria certs avantatges per establir-hi bases habitades. Malgrat que diverses sondes espacials no tripulades ja s’hi van acostar per capturar-ne imatges als anys 60 (Mariner) i aterrar-hi als anys 70 (Vicking), i més recentment els vehicles robotitzats Mars Pathfinder (1997) i InSight (2018), fer-hi arribar humans encara planteja reptes tecnològics no resolts del tot.

Vèncer la gravetat terrestre i arribar a Mart suposaria un temps de viatge d’uns quants mesos perquè la quantitat de propulsant no fos massa alta i la càrrega útil no es veiés excessivament penalitzada. En aquest sentit, el desenvolupament de propulsors de plasma, possiblement magnetoplasmadinàmics (encara no en servei) i variants dels (ja existents i en servei) iònics, seran determinants en els viatges a Mart.

Cal no oblidar, tampoc, els efectes fisiològics i psicològics que tindria sobre els tripulants la llarga durada de viatge: radiacions còsmiques, exposició prolongada a gravetat zero, entorn físic limitat i la pressió psicològica que algun sistema crític pugui fallar i impossibilitar l’arribada a Mart o la tornada a la Terra. Algunes propostes fins i tot han arribat a plantejar que els primers candidats a arribar-hi estiguin disposats a quedar-s’hi a viure, sense possibilitat de tornar a la Terra, si més no mentre la viabilitat d’un vol de tornada no estigui garantida.

A part de les agències espacials tradicionals, noves potències econòmiques, com la Xina i l’Índia, també treballen per arribar a Mart. No està clar quins beneficis econòmics tangibles suposaria a curt o mitjà termini. De tota manera, tenint en compte el creixement exponencial de la població mundial, i la relativa preocupació dels governants per assegurar la sostenibilitat ambiental de la Terra, sembla inevitable que tard o d’hora a Mart no només s’hi haurà d’arribar, sinó que caldrà també instal·lar-s’hi, i, considerant l’interès de la companyia privada SpaceX per establir-hi una base abans del 2030, possiblement l’arribada al planeta vermell és més a prop que no ens pensem.

https://www.ara.cat/dossier/reptes-humanitat_0_2152584746.html

Amazonia brasileña, uno de los lugares más peligrosos

No existe una Amazonia, sino muchas, pero para muchos ya es el nuevo Eldorado

Cementerio de Parque Taruma, en Manaos (Amazonia, Brasil), hoy ampliado por la pandemia del covid19

La Amazonia brasileña es uno de los lugares más peligrosos del mundo para campesinos sin tierra, ecologistas y, en general, para cualquiera que se oponga a un modelo de desarrollo basado en la destrucción de la naturaleza para producir commodities agrícolas, extraer mineral o talar madera de alto valor comercial. El Gobierno de Jair Bolsonaro parece ser uno de sus mayores aliados.

En el imaginario colectivo de la sociedad occidental, la Amazonia es un infinito manto verde dotado de una biodiversidad sin parangón y de una naturaleza tan ingente e indomable que, si no fuera por la implacable tecnología humana, sería todavía hoy, en pleno siglo XXI, una frontera infranqueable para nuestra civilización. Pensar en la Amazonia supone, de forma frecuente, evocar conceptos como los del pulmón del planeta , así como indígenas salvajes que viven aislados en los rincones más inhóspitos de la jungla. En definitiva, se piensa todavía hoy que la Amazonia es un lugar donde la huella del hombre es, cuanto menos, modesta y contenida.

En la Amazonia brasileña se mata, se arrasa la selva, se emplean trabajadores como esclavos y se cooptan las estructuras del Estado de derecho

Según la organización no gubernamental Global Witness, que desde el 2012 monitorea el asesinato de activistas y ecologistas en el mundo, Brasil fue durante seis años seguidos el país más letal para los defensores del medioambiente y de los campesinos sin tierra. El gigante sudamericano sólo perdió su deshonroso cetro el año pasado, cuando Rodrigo Duterte, el polémico presidente de Filipinas, le arrebató para su país el primer puesto en la lista .

“Desde la década de 1970, oleadas de colonos pusieron coto a tierras públicas, a menudo unas encima de otras, lo que resultó en una maraña de reivindicaciones solapadas y contrademandas. Más aún: en gran parte, los colonos trazaron sus reivindicaciones de propiedad en ausencia de las agencias estatales que las reconocerían definitivamente [las propiedades]. Como resultado, en buena parte de la Amazonia rural, campesinos y grandes terratenientes han improvisado un sistema coloquial [vernacular] para controlar, requerir y vender tierra que opera en gran medida fuera de la aprobación oficial”.

Entre 1985 y 2017, la CPT contabilizó 1.438 casos de asesinatos vinculados por el control de la tierra en Brasil. Un 45% se produjeron en la región amazónica. Del total, apenas 35 fueron juzgados y, de ellos, sólo 20 terminaron con una condena judicial para los mandantes de los crímenes, quienes frecuentemente son poderosos terratenientes que subcontratan el asesinato a pistoleros a sueldo. El precio de la muerte se fija en función de la notoriedad social de la víctima. …

https://www.lavanguardia.com/vanguardia-dossier/20200507/48986929645/amazonia-eldorado-lejano-oeste-todos-tienen-un-precio-violencia.html

Minerals de sang a l’era 2.0: les entranyes de la tecnologia digital

Barcelona, capital mundial dels mòbils que amaguen al seu interior violència, guerra i destrucció

La mina d'or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s'explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L'extracció funciona sota la mira dels fusells rebels.
La mina d’or més gran de República Centreafricana a Ndassima (Bambari) s’explota, com la majoria de mines del país, de manera totalment artesanal. L’extracció funciona sota la mira dels fusells rebels. / GEMMA PARELLADA

Minerals, que surten de la guerra, travessen quilòmetres i capes digitals, sigil·losament, i arriben a la nostra tauleta de nit, sense que siguem conscients del que tenen al darrere. La gran paradoxa del món hiperenllaçat d’avui és que els aparells intel·ligents que fan possibles les connexions gairebé permanents no ens connecten al Congo, l’indret que conté el secret del seu funcionament.

Els  minerals o recursos de conflicte –sobre els quals hi ha una campanya internacional– són aquells que surten de zones on es disputa una guerra. Les seves vendes no només financen les milícies i exèrcits, sinó que mantenen viu el conflicte.

Viatge al punt zero de la tecnologia (TV3) from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

Barcelona: la gran cita a cegues amb els minerals de sang. from Parellada – Reporting Africa on Vimeo.

A finals dels anys 90, van ser els ‘diamants de sang’ de Sierra Leone i Angola, els que, per primera vegada, van cridar l’atenció de l’opinió pública. Els ‘ minerals de sang’ de la nostra era 2.0 són, en canvi, quatre minerals que surten del Congo i que són imprescindibles perquè funcionin ordinadors, tauletes i telèfons mòbils –a més de bombes o aparells mèdics–.

Reserves de coltan al món. / ARA
Reserves de coltan al món. / ARA

Són el tàntal, l’estany, el wolframi (les anomenades 3T) i l’or. Tots s’extreuen de l’est del Congo i els ingressos que donen s’injecten a la pitjor guerra del planeta. El rei dels ‘minerals de sang’, el sultà de les tecnologies, i el rei del Congo, és el tàntal (que s’extreu del coltan).

Les propietats úniques d’aquest mineral rar l’han convertit en estratègic, el més valuós de la nostra era, i el Congo, que té al seu sòl el 80% de les reserves mundials, està pagant un preu brutal per les pressions de la geoestratègia: 5 milions de morts. 15 anys de guerra. I cap perspectiva de pau.

L’equació és senzilla: sense el Congo no hi ha mòbils. Però entre les allaus de piulades, ‘posts’ i ‘hashtags’ és rar (com el tàntal), trobar-hi el Congo. D’una tomba de 5 milions de morts surten aquests aparells que, a tots, ens envolten cada dia.

‘Diamants de sang’: de DiCaprio a la República Centreafricana (RCA)

El mirall dibuixa tant les arrugues que es resisteixen al maquillatge com els diamants que espurnegen penjats. La clienta, a una polida joieria d’un carrer noble de Barcelona, no sap on cau la República Centreafricana. És lluny. A l’Àfrica. A molts quilòmetres i més mons de distància. L’or fos en anells i agulles es mira també els clients. Els de la República Centreafricana són entre els millors diamants del món. Estan encara mig embargats, però no han deixat de circular. Si parlessin, les pedres s’explicarien les seves trifulgues, els seus llargs viatges.

L’Ibrahim passeja la seva corpulència dins un bubú blau marí. Els vidres escapçats col·locats sobre el mur de fang no el protegiran de les bales que ens van encerclant. Potser sí els milicians que s’asseuen a la porta.

La RCA té una esplèndida selva tropical, malària de la més cruel i, si la ressegueixes, et duu fins al desert. És al cor de l’Àfrica i, des de fa pocs anys hi batega fort un nou i sagnant conflicte. Matxets, amputacions, masses de cadàvers. Té pinzellades de Ruanda, escenes del Congo i ha tornat a accionar l’alerta roja dels ‘diamants de sang’. És el relleu de Sierra Leone –allà on se situa la pel·lícula que porta la problemàtica a la gran pantalla, amb un DiCaprio transformat en mercenari sud-africà–. L’Ibrahim és un dels grans diamanters del país. Els líders rebels li sopen a casa. Ens coneixem el mes de maig del 2014, a la ciutat vermella de Bambari, quan fa exactament un any que han embargat els diamants a la República Centreafricana.

De buscar pedres brutes, a vestir pedres precioses

La República Centreafricana depèn dels diamants. Abans de l’inici de la guerra, el 50% dels ingressos de les exportacions tenia segell de diamant. I un quart de la població en viu. El maig del 2013 –dos mesos després que enderroquin al president– la RCA és suspesa del procés de Kimberly, el sistema de certificació que distingeix els diamants nets de conflicte, però, independentment de papers i certificats, el flux no s’atura. Passa de comerç a contraban.

L’ONU calcula que durant els 18 primers mesos que segueixen a la prohibició, 140.000 quirats surten il·legalment del país: 24 milions de dòlars. Diners que van per la via directa a les milícies, que són matances. La guerra deixa el país dividit en dos: a l’oest, els guerres Antibalaka. A l’est, els ex-Séléka. A ambdues bandes hi ha diamants.

Quan el país comença a esberlar-se la premsa internacional ho descriu com una rebel·lió de la població musulmana. Els centreafricans en diuen la “revolta dels diamanters”.

“Ja no m’hi dedico”, em diu l’Ibrahim. “El perquè d’aquesta guerra són els recursos, com sempre al nostre continent. ¿Què et penses que hi fan aquí els francesos?

França ordena una intervenció militar a la República Centreafricana hores abans que mori Nelson Mandela, a l’hivern europeu del 2013. “¿Qui es creu encara que han vingut a protegir-nos?”, diu l’Ibrahim. A la mesquita de Bambari, els joves, arcs i matxets a punt, tampoc se’n fien de les tropes gales. “Han pres partit”, diu el seu portaveu, “ens defensarem per nosaltres mateixos”. Hores després, quan comença a tronar la violència, els bàndols són dos: militars francesos i joves musulmans.

L’amfiteatre d’or no està embargat

Ara els diamants centreafricans tornen a ser al mercat legal. Però no tots. Kimberly ha aixecat parcialment l’embargament: només per als que provenen de l’oest.

Tampoc estan prohibides totes les matèries. L’amfiteatre brillant de Ndassima és la mina d’or més gran del país. El primer control rebel que envolta el gran forat, cavat artesanalment a cop de pic i pala, és a l’antiga seu d’una empresa estrangera. L’or no l’han prohibit. El soldat que ens assignen per a la visita té el timbre agut dels que no han canviat la veu. Deixa l’arma a la garita de l’entrada i s’endú només una corda i uns auriculars sense fil. La música el transporta a Bollywood.

Mandela, Noemi Campbell i unes “petites pedres brutes”

Any 1997, sopar de gala a la bella Ciutat del Cap. L’amfitrió és Nelson Mandela.  Entre els cèlebres convidats hi ha la model Noemi Campbell i l’expresident liberià, Charles Taylor –actualment condemnat per de crims de guerra comesos a Sierra Leone–. Taylor, a més de reclutar menors i cometre violacions diverses, canviava diamants per armes.

Després de la gala, Campbell dorm –segons declara a la justícia– quan dos homes truquen a la porta. “Un regal per a vostè”. Eren “unes pedres brutes”, descriu Campbell: diamants procedents de Taylor, de Sierra Leone, que finalment, acaben al Fons per als Infants Nelson Mandela.    

https://www.ara.cat/internacional/Minerals-sang-lera_0_1734426638.html#comments

Per saber-ne més

https://www.ara.cat/internacional/Lexplotacio-infantil-informe-dAmnistia-Internacional_0_1507049413.html

https://www.ara.cat/internacional/persones-guerres-poblacio-lHospitalet-Badalona_0_1919808111.html

https://www.ara.cat/suplements/planeta/mineral-llauna-tomaquet_0_1467453257.html

Urgències

Per Antoni Puigvert. La Vanguardia, 22 d’abril del 2020

Economia: "Sempre es diu que el turisme genera molts llocs de ...
El turisme destrueix el teixit social i empobreix el territori

Figueres era una ciutat moderna. Dalí o Pallach no són fruits ocasionals. Tenia institut quan només en tenien les capitals de província i, a més, la burgesia del XIX enviava els fills a estudiar a França. Aquesta burgesia va modernitzar la ciutat (per higienitzar-la va enderrocar el nucli medieval). Exemples representatius del clima innovador són el federalisme d’Abdó Terrades i les genialitats de Narcís Monturiol, inventor del primer submarí tripulat. La rambla de Figueres, senyorívola, no es pot comparar amb la de Girona, ciutat aleshores molt tancada i trista. Però d’aquella força modernitzadora sembla que no en quedi res. Fa un any o dos, molt abans de la pandèmia, la premsa local titulava: “El 50% dels figuerencs en risc de pobresa”. La meitat de la població!

L’Alt Empordà té totes les infraestructures que, suposadament, dinamitzen l’economia: AVE, tren, autopista, aeroport (Empuriabrava), port (Roses), zona logística de la Jonquera, parcs d’empreses. Però hi predomina la indústria turística i la construcció. L’Alt Empordà ha estat comparat amb la Garrotxa, comarca amb plena ocupació i en creixement constant gràcies a una dinàmica indústria exportadora. Paradoxalment, la Garrotxa no té infraestructures: no té ni tren. Les connexions per carretera amb Vic, Bar­celona, Girona i la frontera no són ideals. Com s’expliquen l’èxit de la Garrotxa i el fracàs de l’Empordà, comarques veïnes?

L’industrial Joan Vila, estudiós de l’economia, ha suggerit la resposta: allò que ha distingit la Garrotxa és l’alt nivell educatiu i la poca rellevància del turisme. A Olot des de fa 40 anys hi ha una excel·lent Escola Professional, que ha generat bons tècnics i ha inspirat moltes empreses. Pel que fa al turisme, si bé cal lamentar-ne la paràlisi, genera llocs de treball poc qualificats, no fomenta la innovació i contribueix a la passivitat social i econòmica. La meva amiga descriu com estan els pobles turístics de l’Alt Empordà (tota la costa espanyola deu ser igual): un altíssim nombre de famílies amb treball de temporada, ara sobtadament a l’atur, sense formació, sense alternativa. …

https://www.lavanguardia.com/politica/20200422/48674926191/urgencies.html

Internet penja d’un cable

En tiempos de coronavirus la red mantiene al mundo en funcionamiento, pero las conexiones primarias son físicas y, por tanto, vulnerables

En el segle XIX la nova xarxa telegràfica va abraçar el món

… se habla de la nube, pero para que tu smartphone, ordenador portátil, smartwatch, tableta o cualquier otro dispositivo reciba y emita datos depende de miles y miles de kilómetros de cable de fibra óptica que están bajo tus pies y recorren el mundo en un abrir y cerrar de ojos. Y es que enviamos y recibimos millones de archivos. Fotos, textos o audios. Pero la mayor distancia a la que internet viaja por el aire es hasta la antena de telecomunicaciones más cercana. Y por ello somos vulnerables.

… Armenia, con casi tres millones de personas, pasó 12 horas sin conexión en 2011 porque una mujer de 75 años cortó sin querer el cable que le proveía de este servicio en una zona rural de la vecina Georgia. Y al igual que le pasó a Armenia le puede suceder a otros tantos países. Porque la ecuación es bien clara: cuantos más cables, más posibilidades de esquivar el problema –como bien se sabe en la mayoría de los países occidentales. Aunque el problema nunca desaparece del todo y sólo cabe minimizarlo. Los cables de fibra óptica tuvieron, tienen y tendrán puntos vulnerables en los que se sustenta toda la red global.

El peligro existe y persiste. Y es así como se completa un mapa de puntos negros que imita, no por casualidad, el dibujo que tendría en mente, hoy, cualquier comerciante global. Al igual que los estrechos son de gran interés geopolítico para el comercio marítimo mundial –que concentra el 90% del total del transporte de mercancías a nivel internacional–, la red también depende de cables que utilizan estos mismos puntos críticos para ir de Oriente a Occidente y/o de norte a sur, sea por el subsuelo o el fondo marino. Su control, en consecuencia, se torna de vital importancia.

-Los principales centros de datos están en EE.UU., Europa y en algunos países de Asia-Pacífico mientras la mayor parte del resto del mundo queda atrás, ¿es lo que divide al primer y el tercer mundo hoy? ¿Cuáles son sus consecuencias?

-Sí, esta circunstancia divide de una forma importante al mundo. Hoy nadie sabe dónde están sus datos, aunque seguramente estén bajo el control de algunas de las grandes compañías estadounidenses como Amazon, Microsoft, Google o Facebook, principalmente. Incluso si se alquila el espacio a una empresa europea, no se puede estar seguro de que estos no subcontraten con Amazon AWS o Microsoft Azure, y así toda su actividad estará sujeta a las leyes estadounidenses, en particular a la Patriot Act y la Cloud Act. Pero el mayor problema es que a nadie le importa.

Los expertos aseguran que internet puede ‘cegarse’ en todo un país por un período corto de tiempo como pasó en Pakistán; o localmente por un tiempo más largo como fue en Estonia en 2007 o en Georgia en 2008. Pero la organización descentralizada de la red y la cooperación entre operadores pone muy difícil acabar con internet en todo el mundo.

https://www.lavanguardia.com/internacional/20200318/472044073346/internet-morir-cables-fibra-optica-data-centers-nube-guerra-geopolitica-gps.html