All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

«Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años»

Iñaki Gabilondo
Iñaki Gabilondo

¿Le cuesta hablar del amor?

No me cuesta nada. Me gusta.

¿Cuánta importancia le da en su vida a estar enamorado “ese estado de imbecilidad transitoria” como decía Ortega? ¿Lo comparte?

Le doy mucha importancia. El estado de imbecilidad transitoria es sólo el acné juvenil del amor.

¿Un romántico nace o se hace?

Un romántico se hace cuando encuentra según a quién.

Siempre se habla del primer amor. ¿Cree que está sobrevalorado?

El primer amor no suele ser casi nunca amor.

¿Lo recuerda?

Claro que lo recuerdo. En mi caso, sí lo fue.

Los más realistas hablan del amor como un cóctel de sustancias (dopamina y norepinefrina principalmente) que segrega el cerebro haciendo que nos obsesionemos con una persona. ¿Cree que somos más química que física?

Iñaki Gabilondo: «Me siento afortunado de estar con Lola, estabilizar nuestra nave nos costó años» (abc.es)

Las ratas que prefirieron el placer a la comida … y a la vida

Un experimento para probar la activación de las zonas del cerebro relacionadas con el placer dio resultados inesperados. 

Una rata en una caja de Skinner
Una rata en una caja de Skinner

Uno de los inventos más famosos en la historia del estudio de la conducta y el comportamiento es la llamada caja de Skinner. El famoso psicólogo estadounidense que le da nombre introducía en ella ratones y palomas que al presionar una palanca obtenían comida. De esta manera estudiaba sus procesos de aprendizaje.

Tanto Skinner como sus seguidores fueron complicando los experimentos llegando a interesantes conclusiones sobre la forma en que los animales desaprendían y las falsas asociaciones que establecían.

Hace 65 años, los investigadores de la Universidad de McGill de Montreal (Canadá) Peter Milner y James Olds se basaron en esta idea para diseñar un experimento neurocientífico parecido pero mucho más interesante. Implantaron electrodos en el cerebro de una rata y la introdujeron en una caja. Habían nombrado las esquinas con las letras A, B, C y D y cada vez que el animal pasaba por la esquina A le aplicaban una pequeña descarga eléctrica por medio de unos cables unidos a los electrodos.

En teoría los científicos estaban interesados en estudiar el papel del encéfalo y habían tratado de ubicar los electrodos en una zona que, según pensaban, podría estar relacionada con el sueño y la vigilia. Sin embargo, habían cometido un error de precisión y en realidad lo que estaban haciendo era estimular una región denominada septum pellucidum, cuyas funciones son muy diversas.

Nada más comenzar el experimento, la rata aprendió rápidamente lo que ocurría y comenzó a acudir repetidamente al rincón A hasta que se quedó dormida. Al día siguiente seguía teniendo predilección por esa esquina, pero Milner y Olds optaron por cambiar y empezaron a aplicar las descargas sólo si el roedor se iba a la esquina B. El animal apenas tardó unos minutos en entender el nuevo mecanismo y en mostrar su preferencia por ese nuevo rincón.

Los investigadores no sabían muy bien qué era lo que habían encontrado: pensaban que podría tratarse de alguna zona cerebral relacionada con la curiosidad. Y decidieron darles el poder a las ratas. Al igual que en el experimento de Skinner, colocaron una palanca dentro de la caja, de manera que el roedor allí encerrado podría accionarla a su gusto para obtener el estímulo eléctrico en su cerebro.

Dos descargas por segundo

Ahí fue cuando la cosa se desmadró. Las ratas llegaron a pulsar hasta 7.000 veces por hora, casi dos veces por segundo. “Lo que estimulaban no era un ‘centro de la curiosidad’, sino un centro de la recompensa, un circuito del placer cuya activación era mucho más potente que cualquier estímulo natural“, explica David Linden en el libro La brújula del placer.

El resultado fue que las ratas no comían aunque tuvieran hambre y no bebían aunque tuvieran sed. Las hembras abandonaban a sus crías para dedicarse a pulsar la palanca. Los machos pasaban de las hembras en celo y eran capaces de cruzar una valla electrificada que les aplicaba otro tipo de descargas, en este caso dolorosas, con tal de llegar hasta aquella fuente de gozo. Todas morían de inanición si permanecían demasiado tiempo en la caja, porque aquella actividad les impedía realizar cualquier otra tarea básica.

Hoy sabemos que el circuito del placer se activa por motivos como el sexo, la comida, las drogas, la música, el deporte e incluso la ayuda a los demás o recibir su aprobación.

Sin embargo, la idea de que la conducta podía estar tan determinada por el placer no era fácil de aceptar en la década de los 50 y tampoco que los mecanismos que podían explicarlo se localizaran en zonas específicas del cerebro. Así que los investigadores canadienses y sus ratas abrieron nuevos caminos a la ciencia aunque fuera por error.

Las ratas que prefirieron el placer a la comida … y a la vida (elespanol.com)

La represión freudiana no tiene nada que ver con la continencia cristiana

Sigmund Freud, Víctor Frankl i Joan Baptista Torelló

 Juan Bautista Torelló, un gran conocedor de su obra, vivió en Petersplatz, a pocos minutos de donde Freud puso su diván, en la Berggasse. Torelló sintetiza lo efímero y lo permanente del psiquiatra vienés.

VIENA. Juan Bautista Torelló (Barcelona, 1920), sacerdote, médico psiquiatra y teólogo, es autor de obras transformadoras, como Psicología abierta (Rialp). Se instaló en Viena hace décadas. Este catalán rompe moldes: es eximio en psiquiatría, en filosofía y en teología. Los vieneses interesados por las humanidades lo saben bien.

-Imagínese que me encontrara deprimido. ¿Qué me aconseja: que tome antidepresivos como el Prozac, que acuda a un psicoanalista o que vaya a hablar con un sacerdote?

-Si se tiene una depresión, es importante hablar, y hablar con alguien que sea de tu confianza, sea cura o laico, psiquiatra o simplemente un amigo. La cerrazón lo complica todo. ¿Psicoanalista? ¿Confesor? Lo importante es que entienda de estos asuntos. Porque hay muchos santos curas que no tienen ni idea de estas materias, porque por su formación y por su historia, pues no se han metido en estos líos. En cambio, son preferibles otras personas quizá menos profundas en la fe, pero más enteradas. «Buenos consejos» hay demasiados en el mundo. Lo que necesitamos es saber de algo y hablar de lo que sabemos.

-Los enemigos de Freud consideran que sus métodos son poco efectivos, porque sostienen que es mejor, por ejemplo, tomarse una pastilla… -Bueno, esto es una macana, porque son asuntos diferentes. Una cosa es la terapia de tipo medicamentoso y otra la terapia de tipo psicológico.

-Pero la terapia medicamentosa, como dice, ¿puede suprimir completamente a la terapia de la palabra?

-No lo creo, aunque, naturalmente, puede aliviar muchos síntomas.

-A 150 años del nacimiento de Freud, ¿qué piensa que es lo valioso de su obra?

-Freud es una persona importante en la historia de la psicoterapia por ser uno de los pioneros de la terapéutica por medio del diálogo. Lo malo: tenía un poso ideológico muy negativo, materialista. Incluso de los instintos, de los cuales habló tanto, esperaba que un día se encontrara la composición química.

-Freud pasa por ser uno de los pensadores más influyentes del siglo XX. ¿A qué cree que se debe su enconada aversión a lo religioso?

-Era un ateo, digámoslo claro y rápido. Era de origen judío, pero no creía en la religión de sus padres. Incluso se burlaba de Moisés. Sus críticas de la religión están todas llenas de prejuicios. No se puede esperar nada de él respecto de la psicología de la vida religiosa porque no creía en nada.

-¿Piensa usted que hay que creer para que una crítica de la religión tenga valor?

-Por lo menos hay que ser como los fenomenólogos: personas que ven la realidad de la vida religiosa en la historia del mundo, de la sociedad y de las personas, y se la toman en serio. No caen enseguida en el reduccionismo, que es siempre la trampa más grande que tienen los psicólogos.

-¿Puede haber algo de verdad en que la religión sea una «Zwangsneurose», término que no sé cómo traducir realmente bien?

-Se traduce como «neurosis coacta». Esto fue lo que Freud dijo alguna vez. No siempre, porque también él osciló mucho en sus formulaciones. Zwangsneurose, neurosis coacta. Es decir, que te ha venido de fuera, por educación, etc., pero además agrega patología, la neurosis, al fenómeno religioso. Es un término lleno de prejuicios.

-De joven, Freud autoexperimentó con cocaína. ¿Era el suyo un temperamento aventurero?

-No. Pienso que tenía una tendencia a la toxicomanía. Al principio fueron experimentos consigo mismo, pero al final terminó tomando morfina, cuando tuvo su cáncer, para atenuar dolores. O sea, se trata de una tendencia suya a probar tóxicos, en primer lugar para ver qué efectos producían. Eso lo han hecho muchos médicos.

-Del inconsciente («das Unbewusste») escribió mucho Freud y dijo que el 90 por ciento de nuestras decisiones son inconscientes…

-Eso es exagerado. Que tenemos una cierta inconsciencia, está claro, porque llevamos todos en nosotros mismos una cierta carga cultural, que nos influye. Ahora, lo normal, normal en el sentido de no enfermizo, es que cuando uno madura como persona, se sabe calibrar ese fardo, sin estar entregado al lastre infantil. Repito: todos llevamos en nuestra vida una carga: en parte hereditaria, de dentro, y en parte por nuestra educación, cultura, etc., que nos influye. Pero el hombre que se desarrolla normalmente se critica a sí mismo y toma de ello lo que quiere. Así madura como persona.

-¿Son tan importantes los sueños?

-Lo de los sueños no es sólo freudiano, pero de todos modos tiene interés, por lo menos. Aunque también se les ha dado demasiada pompa. Todos tenemos experiencia de sueños un poco dramáticos, con mayores o menores consecuencias. Aun así: la personalidad que va madurando poco a poco sabe también hacer de este material lo que quiere. De manera que no se está totalmente entregado a la actividad del sueño.

-¿Es de verdad la infancia tan absolutamente definitiva para forjar el carácter del ser humano, como parece deducirse de la lectura de Freud? ¿Tienen los traumas infantiles un alcance tan formidable?

-Tampoco esto es verdad. Ciertamente, los traumas infantiles tienen importancia. Por ejemplo, el problema de la pérdida del padre es muy actual. Porque hay mucha gente que pierde al padre, por la frecuencia de los divorcios, por la frecuencia también de los padres que trabajan en otro país, y al que ven de vez en cuando. Un niño que se desarrolla sin padre es un niño que tiene un vacío notable y por lo tanto es lógico que eso tenga importancia. Ahora, la interpretación freudiana es una interpretación, como siempre, de tipo más sexual, y esto le enturbió mucho su capacidad de conocimiento de las personas, porque tenía eso en la cabeza, la reducción a la sexualidad. Esto lo ha visto muy bien Viktor Frankl [eminente psiquiatra, el fundador de la logoterapia]. Frankl, en vez de hacer una Tiefenpsychologie, una Psicología de las profundidades, dice que lo que hay que hacer es una Psicología de las alturas, porque el hombre tiene un espíritu y, desde arriba, desde el espíritu es como entendemos toda la vida de la persona humana y su historia. Y si no se sabe subir, vicias tu opción.

-¿Pudo haber surgido Freud en otra ciudad que no fuera Viena? El antisemitismo de por entonces, ¿era también necesario para que Freud destacara?

-No, no, no creo que eso se pueda decir, lo del antisemitismo. Y aunque vivió y se instaló en Viena, no nació aquí. Yo creo que el problema del semitismo o del antisemitismo no ha formado un papel decisivo en su ideología.

-¿Por qué rompió Freud con amigos tan importantes como C. G. Jung? ¿Era un tirano? ¿Un engreído? ¿Era un hombre incapacitado para la amistad?

-Digamos que tenía mal carácter. Era muy absolutista. O aceptabas lo que él decía, o te ibas. Así perdió a sus mejores colaboradores, como Jung. Alfred Adler, igual. Si no aceptaban su teoría, que era más bien una fe que una teoría, entonces se tenían que ir. Y esto es triste. Porque quiere decir que este hombre no era muy objetivo, es decir, estaba muy agarrado a sí mismo.

-Freud murió a los 83 años, tras pedir una sobredosis de morfina. ¿Era partidario de la eutanasia?

-No. No lo creo. Como ya tenía esa tendencia toxicómana, cuando padeció cáncer de laringe, pidió la morfina. Pero no creo que eso fuera una eutanasia verdadera.

-¿Qué destacaría de Frankl, a quien conoció muy bien por la larga y profunda amistad que tuvieron?

-Frankl era un hombre que impactaba y el impacto era bueno, porque era más bien espiritual. No era un reduccionista, ni mucho menos tenía obsesión sexual, como Freud, ni tampoco la cosa de Adler, del complejo de inferioridad y la tendencia al poder. Frankl es mucho más amplio en su concepción del hombre. Para Freud, la vida no tiene sentido. Para Frankl sí, y esa cuestión es esencial. En el fondo, un católico puede aceptar la psicología de Frankl fácilmente. Frank estuvo en cuatro campos de concentración. Sobrevivió por sus servicios a la cantidad de gente que en esos campos enfermaban de mente y querían suicidarse. Ayudándoles, se ayudó a sí mismo a sobrevivir.

-El yo, el ello y el superyó: ¿qué queda de este modelo de Freud hoy día?

-Es un esquema mental que él construyó, pero en el fondo era una ficción. Él mismo la llamó así al principio: ficción. Después se hizo un lío, porque el superyó, en realidad, se reducía al yo. De manera que incluso con la teoría, que al principio parecía muy clara, se hizo una gran confusión.

-¿Es lo inconsciente lo que no sabemos articular con palabras?

-No. El inconsciente, según las teorías freudianas, son cosas vividas pero que uno ha reprimido, por ser desagradables, o por algún otro motivo curioso. Pero es un poco mítico esto. Porque, en el fondo, se podría decir que es lo olvidado, o lo reprimido. Lo del inconsciente, eso es ya una elaboración. De todos modos ha pasado así a la historia, y continúa hoy día hablándose del inconsciente como si fuese un subterráneo donde se esconden las cosas más o menos desagradables.

-Muchos tienen la impresión de que Freud era partidario casi de la orgía sexual. Sin embargo, fue fiel a su mujer toda su vida, tuvo seis hijos…

-Freud no era partidario de la revolución sexual como algunos discípulos suyos, entre ellos Wilhelm Reich, que quería la «libertad sexual» e iba contra el matrimonio. Pero Freud no fue nunca así, tampoco teóricamente. Freud dio importancia a la sexualidad en la maduración y en la elaboración de la persona, pero no era ni un libertario ni un libertino, ni mucho menos. Puso de relieve el término «represión sexual», pero entendida la represión como contenerse no por principios, no por ideas. Es decir, la represión freudiana no tiene nada que ver con la continencia cristiana. En la continencia cristiana hay una escala de valores y respecto de la vida sexual, en esa escala de valores está arriba el matrimonio; las demás cosas son más o menos insuficiencias o desviaciones.

https://www.abc.es/sociedad/abci-represion-freudiana-no-tiene-nada-continencia-cristiana-200605080300-1421453954526_noticia.html

A Vic, l’antagonisme real

… una de les grans virtuts de la proclamació de la independència del 2017 és que féu miques tota la comèdia dels quaranta anys de postfranquisme. Havent tornat a l’enfrontament nació contra nació, Catalunya ha obligat Espanya a descarar-se: agressió armada contra els votants, presoners polítics, exiliats, causa general contra milers de persones, detencions arbitràries, judicis políticament motivats, persecució de la llibertat d’expressió, demolició del parlament i els seus drets, insults, desqualificacions, agressions al carrer i tot allò que vulgueu. Una política, en definitiva, de dominació i ocupació, bàsicament feixista, aplaudida i encoratjada –a les ordres del seu rei– per PSOE, PP, Ciutadans i Vox.

https://www.vilaweb.cat/noticies/a-vic-lantagonisme-real/

Explotación sexual tras la industria del porno, ¿una realidad en España?

El libro ‘PornoXplotación’ advierte de los abusos, maltratos y excesos que se vive en este sector y lanza la voz de alarma ante un negocio “opaco y poderoso”

Los detenidos están acusados de inducción a la prostitución, inducción al aborto, coacciones, extorsión y amenazas.
Imagen de una operación policial en la que se detuvo a una serie de personas por inducción a la prostitución, inducción al aborto, coacciones, extorsión y amenazas.. Terceros

La pornografía no es solo un industria con actores de éxito y mucho dinero de por medio. Tras las bambalinas, hay mucho más. El libro PornoXplotación. La explosión de la gran adicción de nuestros tiempos (Alrevés), escrito por la directora de cine Mabel Lozano y el policía Pablo J. Conellie, denuncia los abusos, maltratos y excesos que se vive en este sector y lanzan la voz de alarma ante un negocio “opaco y poderoso”, que capta a mujeres y niñas engañadas con suculentas ofertas económicas para trabajar como, por ejemplo, modelos de webcams.

“Esa noche, después de mamársela a cuarenta y cinco hombres y beberse todo su semen, la Rata quiso que la joven extranjera hiciera una escena con él en la cama. Ella lloraba, no quería acostarse con él, le daba asco”. Este es uno de los diversos testimonios que muestran que la industria del porno puede ser mucho más cruel de lo que sus espectadores creen.

https://www.lavanguardia.com/sucesos/20210201/6189999/explotacion-sexual-industria-porno-webcam-espana-pornoxplotacion.html

La Professió de Fe de Pilar Rahola en els missioners

(Jordi Llisterri –CR) Més que un Pregó va ser una Professió de Fe. De Fe en els missioners però des l’agnosticisme. Pilar Rahola va fer aquest dissabte una defensa del sentit que té avui la tasca dels missioners en el Pregó del Domund d’aquest any que va acollir la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona. I una reivindicació de dos conceptes que fins i tot molts cristians utilitzen amb la boca petita: evangelitzar i caritat.

Més enllà del reconeixement de la tasca dels missioners, Pilar Rahola va preguntar perquè s’ha qüestionat tantes vegades ideològicament el seu paper evangelitzador: “Per què fer propaganda ideològica és correcte i evangelitzar no ho és?”. O “Per què anar a ajudar el proïsme és correcte quan es fa des d’un ideal terrenal i no ho és quan es fa en nom d’un ideal espiritual?”. La seva resposta -“de no creient”- és que “la missió d’evangelitzar és també una missió de servei a l’ésser humà”. Aquest servei té sentit perquè “el missatge cristià, especialment en temps de manca de valors sòlids i transcendents, és una poderosa eina transgressora i revolucionària, la revolució del qual no vol matar a ningú, sinó salvar a tothom”.

No cal descriure la satisfacció dels assistents al Pregó, llargament aplaudit. També de la primera fila, amb l’arquebisbe Joan Josep Omella i l’auxiliar Sebastià Taltavull. A l’acte hi van donar suport amb la seva presència altres personalitats del món polític i social com el conseller de la Generalitat Jordi Jané, el president Artur Mas, l’exconsellera Irene Rigau, l’exalcalde Xavier Trias (l’únic regidor de Barcelona present), el director general de Fundació Bancària “la Caixa”, Jaume Giró, el director de La Vanguardia Màrius Carol, o l’economista i escriptor Antoni Vives.

Omella va agrair a Pilar Rahola “la defensa dels missioners”. Una realitat que coneix de primera mà, per la seva formació en els Pares Blancs i per l’experiència de dos anys de missioner al Zaire: “He vist com s’han transformat pobles sencers a poc a poc”. També va agrair el suport que reben els missioners de les seves comunitats i dels seus famílies. I va demanar uns moments de pregària per la seva tasca.

“La nostra feliç ètica laica”

Rahola en la Pregó va assegurar que no hi ha cap “revolució més pacífica, ni fita més grandiosa” que la d’aquells que “l’amor de Déu els porta a entregar la vida al servei de la humanitat”. La “dificultat per entendre la divinitat” que va reconèixer la periodista, no és per ella un obstacle per “veure Déu en cada gest d’entrega i estima al proïsme que fan tants creients, precisament perquè creuen”.   

Per això també va reivindicar el concepte de caritat cristiana, “un sentiment pioner que ha sacsejat la consciència de molts creients, decidits a entregar la pròpia vida per millorar la vida de tots”. “Qui som nosaltres, gent acomodada en la nostra feliç ètica laica, per posar en qüestió la moral religiosa que tant de bé ha fet a la humanitat!”, va expressar contundent.

Rahola no va oblidar els noms d’alguns dels missioners que han mort recentment com Isabel Solà de la Congregació de Jesús Maria o els germans de Sant Joan de Déu Manuel García Viejo o Miguel Pajares. Un exemple de com “les missions catòliques són una ingent força de vida, un immens exèrcit de soldats de pau, que ens donen esperança a la humanitat cada vegada que sembla perduda”. “Gràcies per creure en un Déu de llum que ens il·lumina a tots”, va concloure. [A sota podeu llegir el pregó sencer i veure’n un fragment].

“La pregonera ideal”

També es va sumar a l’acte el periodista Josep Cuní, a través d’un vídeo des d’Iraq on s’ha desplaçat aquest cap de setmana per seguir l’actualitat del conflicte que viu aquest país. Cuní va explicar com en aquestes situacions ha vist “com el principi cristià no distingeix diferents religions perquè es basa en la fraternitat” i la seva ajuda arriba a tothom per igual.

El president de les Obres Missionals Pontificies a Espanya, Anastasio Gil, també va quedar plenament satisfet d’haver organitzat l’acte a Barcelona. Va comprovar com havia estat un encert l’elecció de la pregonera d’aquest any: “No hi ha cap dubte que és una pregonera ideal”.

Gil va agrair especialment la col·laboració de la Sagrada Família i va regalar al president delegat del Patronat, Esteve Camps, una de les clàssiques guardioles del Domund. Per Camps, la missió d’ajudar als missioners és una tasca com la de la Sagrada Família: “una persona sola no pot fer res”.

El Cor de Cambra Francesc Valls també va participar a l’acte i va tancar-lo amb el Cant dels Ocells versionat per Bernat Vivancos.

He tractat uns quinze mil malalts de càncer

Antoni Bassas entrevista el director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia

JOSEP RAMON GERMÀ

¿Es pot dir que s’han disparat els casos de càncer?

A veure, passen dues coses. La primera, que la previsió que havien fet potser no era tan correcta com pensaven, perquè s’està produint un envelliment de la població envejable: la mitjana d’edat en dones ja és de 86 anys, i en homes, de 80, i l’envelliment de la població produeix vora un 2% d’increment del càncer. I la segona és que comencem a pagar una vida més desordenada.

El risc de desenvolupar un tumor creix entre els 55 i els 59 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?

És curiós, perquè fins ara dèiem que la incidència màxima es produïa al voltant dels 60 anys. Però l’edat ha baixat. Com als Estats Units, que ara ja fan el cribratge de còlon i recte als 40-44 anys, perquè a partir dels quaranta s’han trobat amb un increment del 160% d’incidència de càncer, i es creu que és a causa dels mals hàbits adquirits 30 anys abans: dieta (causa important als EUA), tabac i sedentarisme.

Per què més en els homes que en les dones?

Perquè els homes van començar a fumar abans que les dones.

Però això seria per al càncer de pulmó…

No, aquest és un dels problemes: això és càncer de pulmó, càncer de cap i coll, probablement ronyó, pàncrees i càncer de bufeta de l’orina, que és el quart amb més incidència a Espanya. Hi ha molta incidència del tabac, no només al pulmó. Estem molt preocupats: en aquests moments, en la dona, el càncer de pulmó ja és el tercer en incidència i probablement aviat serà el primer en mortalitat de la dona.

Els paquets de tabac ja porten uns avisos esgarrifosos, ens hem posat a fer exercici, la dieta mediterrània ha fet fortuna, hem pres consciència que cal prendre el sol amb protecció i ara creix l’alerta sobre els efectes de la contaminació i sobre la necessitat de dormir set o vuit hores. De tot això, què és el més important?

Sense discussió, el tabac. Si demà desaparegués la planta del tabac, el 27% de tots els càncers desapareixerien. No conec cap tipus de terapèutica que tingui un impacte tan important. A escala mundial, el segon seria l’alcohol. I després hi ha una cosa que tothom oblida, que són les infeccions: el 20% dels càncers mundials avui dia tenen relació amb una infecció. Si vacunem les noies als 12-13 anys, que és el que es fa aquí a Catalunya, és probable que en el futur pensem que el càncer de coll d’úter és com la verola, que ja hagi desaparegut.

Com podem anar millorant els nostres hàbits?

L’única manera de crear hàbits és seguir-los des de petits. A l’ICO, una de les nostres companyes va aconseguir que el Teo anés a la platja amb una samarreta i una gorra, perquè abans hi anava despullat i descobert.

Q uan diem menjar bé, volem dir només dieta mediterrània?

No. És convenient menjar cinc vegades al dia, per evitar els pics d’insulina, que sovint és una de les raons de l’obesitat. Menjar fruita a mig matí i a mitja tarda és important. I si em pregunta per l’exercici li diré que no cal anar al gimnàs, que si va a la feina en bus o en metro, per què no baixa una o dues parades abans? Aquells 20 minuts que camini, 20 d’anada i 20 de tornada, són els 40 que demanem al dia.

¿L’obesitat o el sobrepès infantil estan relacionats amb el càncer d’adults?

Absolutament. Està demostrat en algun tipus de tumors, de mama o de còlon. El problema és que si va a un restaurant i demana el menú infantil és molt probable que li facin macarrons amb carn, una carn arrebossada, i patates fregides. No hi posaran espinacs o bledes o pollastre no arrebossat. Si el plat de verdura a mitja setmana acaba sent un càstig, i el cap de setmana el premi és una hamburguesa, una coroneta i una capseta de colors, acabarem com als Estats Units.

Del càncer se’n parla cada vegada més i millor. Quan vostè va començar encara devia ser un “mal lleig”.

Sí, jo vaig començar com a enterrador. Fa 43 anys que vaig entrar en el món de l’oncologia, i llavors estàvem en taxes de curació inferiors al 30%, i ara estem entre un 60-62%.

S’ho imaginava quan va començar?

Doncs no gaire. Home, jo he viscut una cosa sensacional. L’any 1978, quan estava a l’Hospital de Sant Pau, 8 de cada 10 nanos que tenien càncer de testicle es morien. Marxo a Anglaterra, tenim la sort que surt un fàrmac que es diu cisplatí, torno, munto la primera unitat de lluita contra el càncer de testicle i comencem a curar nois. D’un 80% de mortalitat a un 90% de curacions.

Què és el cisplatí?

Un fàrmac, una quimioteràpia, un metall, que quan vaig arribar a Espanya no existia. I amb dos companys meus, Fede Cuéllar i Lluís Andrés, vam anar a una joieria a comprar fil de platí per produir-lo. De seguida hi va haver un laboratori que es va posar a fer-lo. El primer noi, que es deia Esteban, tenia dues metàstasis tremendes als dos pulmons, li vam donar aquell fàrmac que no sabíem ben bé si era el bo, i quan vam fer la radiografia de tòrax i vam veure que pràcticament havien desaparegut, vam sentir una emoció que no s’ho pot imaginar… Avui la taxa de curació del càncer de testicle a Espanya és del 93,5%.

¿És possible preparar-se per al càncer?

Complicat. Per començar, hauríem d’ensenyar des de petits que el cos es deteriora, fins i tot fent les coses ben fetes. I que si les fem mal fetes, apareixeran malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer. I després, això de preparar-se per al càncer és un triangle: coneixement, ignorància i felicitat. Massa coneixement o massa ignorància signifiquen infelicitat. Per això, el metge ha d’entendre molt bé quins són els valors de la persona que té al davant. Un dia vaig calcular quants malalts havia tractat i estic al voltant dels quinze mil.

¿Vostè ha dit 15.000 vegades a algú “Tens càncer”?

Sí. I tots han volgut saber què tenien o els he fet veure que era bo que ho sabessin. Això malgrat que algunes famílies, fa anys, es posaven darrere del malalt i et feien senyals perquè no li diguessis res. Al final, un metge aprèn a donar males notícies i a ser empàtic, que per a mi és crucial. Perquè una persona que no et coneix de res posa la seva vida a les teves mans sense dubtar-ho ni un segon, i això és molt gros. Avui dia, la immensa majoria de la gent entra amb una bona informació. Pensi que, al principi de l’ICO, vam estar lluitant perquè l’Institut fes servir la paraula oncologia. Preferien dir-li qualsevol altra cosa, perquè sonava a sentència!

Quina és la resposta més freqüent de la persona a la qual s’informa que té un càncer?

Hi ha qui es posa a plorar, hi ha gent que diu “Ja m’ho pensava”, però en general gairebé sempre pregunten: “Em curaré?”

I aquí és on vostè equilibra el coneixement, la ignorància i la felicitat.

Exacte. Sap què passa? Que el grau d’incertesa en el càncer és espectacular. Vaig escriure un llibre sobre 50 casos en què el primer dia vaig pensar que aquells malalts no tirarien endavant, i em vaig equivocar 50 vegades. Per què el cas d’aquella persona que tinc al davant no ha d’anar bé? Per tant, el meu missatge fonamental és crear esperança sense crear falses expectatives. Perquè un malalt desesperat té més mala supervivència.

Però això posa sobre el pacient la càrrega afegida de sentir-se culpable si està deprimit.

Té tota la raó. Això es diu la tirania del pensament positiu. Però fixi’s que jo he dit que el que no es pot permetre és la desesperança, que és molt diferent. Que estigui una mica deprimit és normal, jo també ho estaria. Amb els anys he après a dir que nosaltres hem d’esperar el millor i hem d’estar preparats per al pitjor. Per això dic que és molt important que des de petits ens parlin de les malalties, sense obsessions, per no caure en la cancerofòbia. Per exemple, la típica persona que ha tingut un germà amb un càncer de còlon relativament jove i pensa que també en tindrà un. Que per cert, això, a Catalunya, ho tenim molt ben estudiat. Avui en dia fem un pedigrí molt ben fet i et diuen exactament quins són els tumors que s’associen.

¿Tenen tot el temps que necessiten per ocupar-se bé del pacient?

Si he de ser honest, no. A les primeres visites sí que deixem tres quarts d’hora o una hora. Però a les segones no, i les segones visites, de vegades, són més feixugues que les primeres, perquè la primera és la trompada. De cara a la segona jo sempre aconsello que s’apuntin les preguntes que vagin sorgint en una llibreteta. També hem creat les gestores de casos, que són infermeres tremendament entrenades. I així que el malalt surt de la primera visita, la gestora de casos li demana: “Què és el que ha entès?” I sovint contesten: “Doncs ara que ho diu, no he entès res”. I llavors els donem ja la informació de quina és l’alimentació més adequada quan has de fer quimioteràpia, un telèfon… Això ens ajuda molt, als metges, perquè redueix el temps que necessitem per a altres coses.

Em deia que va començar amb una taxa de curació del 30% i que ara estem per sobre del 60%. On serem d’aquí 10 anys?

Jo diria que d’aquí 10 anys ja estarem per sobre del 70%, perquè els últims 10 anys la taxa de curació s’ha incrementat en un 1,4% anual. Encara que també depèn del diagnòstic precoç. Un càncer de mama per sota de dos centímetres sense tenir ganglis té una taxa de curació del 90%. Si detectéssim el càncer de pulmó quan és petit, la taxa de curació seria del 45%. Actualment és del 20%. Però compte: a vegades culpem el metge de capçalera per no diagnosticar un càncer abans, i un metge de capçalera que cuidi dues mil persones, i que faci 50-70 visites diàries, al cap de l’any veurà dos càncers digestius, un càncer i mig de pulmó i, cada vuit anys, un càncer cerebral. En canvi, ¿quants mals de cap veurà en vuit anys aquest senyor? Si demana un TAC al cervell cada cop que un pacient tingui una cefalea, tanquem el sistema.

Per tant, molt millor cultivar els hàbits saludables.

Des de petits. I en això hi tenen responsabilitat els pares i les escoles.

https://www.ara.cat/societat/josep-ramon-germa-he-malalts_1_1397698.html

“Biologia i cultura: determinisme i llibertat”

Publicat per DIALEGSHUMANISTICSUPF el 

La cultura ens fa humans, però alhora no podem ignorar que estem limitats per la nostra condició d’ésser biològic. Sense la biologia, l’ésser cultural no hauria existit mai, però també és cert que la cultura pot acabar canviant processos biològics. El Diàleg Humanístic del dimarts 31 de gener començava amb el xoc de dues disciplines: la biologia, defensada per Jaume Bertranpetit, contraposada a la cultura de la qual parlava Victoria Reyes-García.

Jaume Bertranpetit, que just a l’inici es va definir a ell mateix com un “biòleg materialista dur”, va admetre que li costa entendre aquelles aproximacions a éssers vius que “n’enfosqueixen la seva part natural” mentre enalteixen la cultura, ja que aquesta sorgeix de la nostra base biològica. Victoria Reyes-García, per altra banda, va remarcar que els éssers humans no podríem viure sense la cultura, que ens permet aprendre dels altres i evolucionar. Gràcies a l’evolució cultural, doncs, és com hem pogut aprendre ràpidament, i adaptar-nos sense haver d’esperar que els canvis es transmetin genèticament a la nostra descendència.

Ambdós participants van coincidir en què l’aprenentatge és un factor clau en l’evolució humana, i aquest aprenentatge exigeix que siguem éssers socials. Es va debatre sobre la cooperació, un procés resultat de viure en grans comunitats, que és molt complex i està influenciat tant per la biologia com per la cultura.

La pregunta estrella, però, girava entorn del deteminisme: Està l’ésser humà predeterminat per la seva condició biològica? Estem determinats també pel nostre context cultural? Llavors, on queda la nostra llibertat?

Segons el biòleg, “hi ha un determinisme molt gran i una llibertat total; ambdues idees no són contradictòries”. Tot i així, la llibertat entesa com el poder fer qualsevol cosa, no la podrem assolir mai, per simples fets físics com, per exemple, que l’ésser humà no podrà volar per si sol mai. Jaume Bertranpetit va concloure que  “no tot és possible, però les possibilitats que ens dóna el nostre organisme són tan grans que no les podríem explorar ni en més d’una vida”.

Victoria Reyes-Garcia, aportant el punt de vist més humanístic, va posar èmfasi al fet que la “llibertat l’hem inventat en un determinant context cultural”, i que la cultura i els entorns condicionen (i molts cops limiten) completament les creences i les accions de les persones.

El que havia començat com un debat entre dues disciplines aparentment molt oposades, es va convertir en una conclusió compartida pels dos tertulians. Ambdós van coincidir en què la realitat és que estem condicionats tant per la biologia com per la cultura, i, malgrat això, l’ésser humà ha estat capaç d’aprendre, canviar i evolucionar.

https://dialegshumanisticsupf.wordpress.com/2017/02/03/biologia-vs-cultura/