All posts by passerell

"Ésser un passerell" vol dir ésser nou o aprenent en alguna activitat. És una actitud que m'agrada. Exemple: "Aquell company del futbol qualificava de passerell qui feia una mala jugada." Perquè sempre hi ha marge de millora. Sempre hi ha un "pla B". Si perds un tren, sempre en tens un altre. Però primer has de saber on vols anar i després has de voler pujar-hi. Passerell té també un significat més positiu, de persona viva, astuta i molt alegre.

El escándalo de la empresa de armamento Defex sienta en el banquillo al gigante español de la ingeniería Elecnor

Una filial de la firma, cotizada en Bolsa y controlada por varias familias de la nobleza vasca y andaluza, se enfrenta este miércoles al primer juicio de esta trama de corrupción, centrado en la trama camerunesa

Cuenta atrás para el primer juicio por el caso Defex, la empresa semipública española de armamento que ordenó liquidar el anterior gobierno tras aflorar una serie de gravísimos escándalos de corrupción en Angola, Camerún, Arabia Saudí o Brasil. El primer juicio, centrado en la pata camerunesa, va a sentar en el banquillo a una filial de Elecnor, una de las mayores compañías de ingeniería de España, perteneciente a varias familias de la aristocracia española.

Deimos Space, 100% propiedad de Elecnor, va a ser juzgada por su responsabilidad penal como persona jurídica en presuntos delitos de corrupción en las transacciones comerciales internacionales y blanqueo de capitales. 

La Audiencia Nacional ha fijado para este miércoles la primera vista de esta trama, definida como “escatológica” por una persona que participó en las fases iniciales de la investigación. “Absolutamente insoportable”, como la describió hace años el juez José de la Mata, ante la falta total de controles en una sociedad mayoritariamente pública y dedicada a una actividad, las exportaciones de armas, protegida por la Ley de Secretos Oficiales.

En este procedimiento se juzgan cerca de 15 millones en mordidas y comisiones ilegales para obtener contratos públicos firmados por Defex en Camerún entre 2005 y 2013. En esta pieza no está el considerado cabecilla, José Ignacio Encinas Charro, presidente de Defex durante más de dos décadas. El principal acusado es su ex director Comercial Manuel Iglesias-Sarriá. Para este directivo la Fiscalía pide 23 años de prisión y una multa de 86 millones, más otros 12 millones en concepto de indemnización a la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI) como responsable civil directo.

A Iglesias-Sarriá se suman los empresarios Francisco Luque Ramírez, ex director comercial de Deimos Space SLU, filial de Elecnor; y Oscar López Salvadó, presidente de la compañía de astilleros Grupo Aresa Internacional. Para ellos, el Ministerio Público reclama 18 años de prisión y 50 millones de multa. 

Defex y esas dos empresas privadas subcontratadas para sus negocios en Camerún están acusadas como personas jurídicas. A la compañía semipública, la Fiscalía le reclama más de 100 millones en multas y decomisos. Va a sentarse en el banquillo y a poder ejercer, a la vez, la acusación particular. 

En el caso de Elecnor ha depositado fianzas para afrontar su posible responsabilidad que suman 14,325 millones, ofreciendo las acciones de su filial Deimos como garantía. La cifra, reconoce en sus cuentas la filial de la compañía, está por debajo de las pretensiones de la Fiscalía.

Libre absolución

En las cuentas remitidas a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), Elecnor señala que “está ejercitando sus derechos en el procedimiento, recurriendo la fianza dictada y solicitando su libre absolución, como también lo está haciendo, con su propia defensa letrada, el antiguo empleado del Grupo”.

Según Elecnor, no hay “elementos probatorios de convicción que hagan presumir con el suficiente grado de certeza, más allá de toda duda razonable, la eventual condena de la sociedad Deimos Space, S.L. ni de su antiguo empleado”. Sus gestores, “de conformidad con los términos del escrito de defensa presentado, consideran que el resultado probable de la celebración del juicio oral será absolutorio, lo que, consecuentemente, no comportará exigibilidad de responsabilidad penal ni civil”. 

Y no creen que “este hecho vaya a tener ningún impacto sobre el valor recuperable de los activos netos que aporta el Grupo Deimos”, que cifra en unos 12 millones.

Deimos Space se constituyó en 2001 y facturó el año pasado 23,8 millones. Se dedica al suministro de tecnología para la industria aeroespacial y ha participado en proyectos tan señeros como el sistema de posicionamiento Galileo. Sus cuentas de 2021, accesibles a través de Insight View, están formuladas bajo el principio de empresa en funcionamiento. En ellas, su auditor, KPMG, introduce un párrafo de énfasis destacando que no ha dotado “provisión alguna” por este proceso judicial.

El juez señaló como responsables penales a esta empresa a Defex y a Aresa “por su absoluto descontrol en materia de organización y control societario, económico financiero y jurídico, y la inexistencia de los más elementales mecanismos de prevención del delito, cuya aplicación habría impedido estos criminales comportamientos”.

Según De la Mata, hay evidencias múltiples de que “actuaban inspiradas en una filosofía corporativa de absoluto desprecio del Derecho y a las más elementales normas legales y éticas, e impulsadas por una política de beneficio a cualquier precio”. En el caso de Deimos y Aresa, “actuaban siguiendo los valores -o la falta de estos- de sus propietarios”.

La acusación de la Fiscalía destacó el papel “decisivo” en la trama del contralmirante camerunés Pierre Njine Djonkam, “destinatario de regalos, viajes, estancias hoteleras y gastos de cirugía estética” para su mujer en una operación definida en un mail como “recauchutado” por Iglesias-Sarriá, primo del cantante Julio Iglesias (su padre era hermano del doctor Julio Iglesias Puga, alias Papuchi).

La filial de Elecnor participó en un contrato valorado en 99,3 millones que consistió en un servicio de vigilancia costera aprobado en un acuerdo marco entre Iglesias-Sarriá y el ministro Delegado de la Presidencia y responsable de la defensa de Camerún, Alain Mebe Ngo’o, con la intermediación de ese contraalmirante. Solo en un tramo del proyecto, Iglesias-Sarriá habría acordado con Bourcier más de 5 millones en comisiones.

Elecnor es un gigante con más de 20.000 empleados y amplia presencia internacional. Cotiza en bolsa (su capitalización se acerca a los 900 millones) y está controlada, a través de la holding Cantiles XXI (dueña del 52,76% de Elecnor), por familias de abolengo de la burguesía y la nobleza española habituales de los ranking de mayores fortunas del país, como los Ybarra Careaga, los Mora-Figueroa, los González de Aguilar, los Domecq, los Morenés o los Real de Asúa Arteche.

Juan Carlos I en Zarzuela con la cúpula de Elecnor, con motivo del 50 aniversario de la compañía. Agencia EFE

La compañía, que no comenta este asunto, presume en su web de convertirse en enero de 2018 “en la primera empresa española de su sector” en obtener la certificación UNE-ISO 37001 de “Sistemas de gestión antisoborno”, el “primer y más exigente estándar internacional certificable para articular sistemas de gestión en compliance y lucha contra la corrupción”.

Elecnor ya fue implicada hace años en el presunto pago de sobornos al ex embajador en India, el exdiputado del PP Gustavo de Arístegui. Y ha recibido varias sanciones millonarias por amañar licitaciones en España, caso del conocido como cártel del AVE, desmantelado en 2019 y del que formaba parte junto a las principales constructoras del país. Fue una de las pioneras en ser propuesta por la CNMC para ser vetada como contratista de la Administración, aunque por ahora se ha librado.

El modus operandi en esta parte de la trama Defex era similar a las investigaciones abiertas en otros países, caracterizado por el pago de mordidas y comisiones y regalos a intermediarios y funcionarios públicos. En Camerún, el enlace era el agente comercial de Defex Philippe Bourcier, francés prófugo de la justicia, que abonaba las mordidas a través de siete empresas fantasma con cuentas en Suiza, Reino Unido y la república africana y consiguió contratos por importe de más de 100 millones para vender repuestos de vehículos, sistemas de vigilancia, material antidisturbios y armamento de patrulleras.

Segunda pieza

Esta es la segunda pieza separada de investigación sobre los contratos de Defex que De La Mata propuso enviar a juicio, tras el pase a procedimiento abreviado de la relativa a una operación de venta irregular de armas de 152 millones en Angola. En 2019, el juez envió a juicio a 24 personas, entre ellos, Encinas Charro, Iglesias-Sarriá y el coronel retirado Ángel María Larumbe, también ex directivo de Defex, o Beatriz García Paesa, abogada radicada en Luxemburgo sobrina de Francisco Paesa, el famoso espía que fingió su muerte en 1998.

La investigación comenzó en 2008, cuando Luxemburgo se extrañó por una transferencia de 41 millones en una cuenta cuyos titulares eran Defex y otra de las compañías de la trama. Las primeras pesquisas datan de 2012, cuando la Fiscalía recibió una alerta de posible blanqueo por operaciones de Luxemburgo. Ocho años después de que el caso explotase a la luz pública en 2014, un fleco pendientes de aclarar es quién es el misterioso “Kin” [o “King”, según los investigadores] que aparecía en correos electrónicos de la trama y al que se transfirieron 3 millones por el contrato en Angola. Encinas Charro se negó a precisarlo al ser interrogado por los investigadores ante el juez Pablo Ruz. “Eso son palabras mayores”, argumentó.

En Angola, la trama sacó incluso tajada de una visita del Papa Benedicto XVI aplicando lo que denominaba el “factor sexy” para triplicar los costes. En esa investigación llegó a estar imputado Ismael Clemente, primer ejecutivo de Merlin, la mayor inmobiliaria del Ibex 35.

También está pendiente de juicio la rama saudí. Allí el contacto local era el príncipe Jalid Bin Saad Al Saud, pariente del sultán Bin Abdul Aziz Al Saud, ministro cuando ocurrieron los hechos de Defensa y Aviación e Inspector General de Arabia Saudí cuando se firmaron los contratos investigados. Por parte española, tuvo un papel protagonista Álvaro Cervera, hijo de un contraalmirante de la Armada ya fallecido, que ejerció desde 1991 como agente comercial en Arabia Saudí y fue amigo de juventud de Juan Carlos I, según reveló El Mundo en 2020.

En este caso, Anticorrupción acusó a principios de ese año a ocho personas físicas y cuatro jurídicas de cuatro delitos con peticiones de cárcel de hasta 29 años.

En el accionariado de Defex, creada hace ahora medio siglo como un bróker para vender armas al extranjero, el Estado convivía con empresas nacionales de armamento como Expal, su mayor accionista privado, tradicionalmente copada por ex altos cargos del Ejército o los servicios de Inteligencia, y otras como el grupo vasco SAPA (actual accionista de Indra) o Instalaza, de la que fue directivo el exministro de Defensa Pedro Morenés. 

Por el consejo de Defex desfilaron, entre otros, el actual presidente de honor de Maxam, José Fernando Sánchez-Junco, también muy cercano a Juan Carlos I (su hermano Javier, ex fiscal, le ha defendido en sus causas penales), o los almirantes retirados Francisco Torrente y Javier Pery.

El sucesor de Encinas Charro en la presidencia de Defex fue Javier Aguilar Viyuela, acusado en la pieza saudí. Cuñado de la expresidenta madrileña Cristina Cifuentes, que siempre negó relación con la familia de su esposo, estuvo al frente de la empresa entre 2012 y 2015. Su hermana fue también directiva de la empresa semipública.

Asimismo, fue consejera de Defex la ex ministra de Defensa y secretaria general del PP, Dolores de Cospedal, entre julio de 2002 y febrero de 2003, cuando era subsecretaria con José María Aznar. La putrefacción de Defex permitió tirar del hilo que destapó otro escándalo de corrupción en otra empresa pública en Angola, Mercasa. En él está acusado su sobrino político José Herrero de Egaña y López del Hierro.

https://www.eldiario.es/economia/escandalo-empresa-armamento-defex-sienta-banquillo-gigante-espanol-ingenieria-elecnor_1_9660292.html

Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat

Borja de Riquer, Historiador. Autor de la biografia ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’

Francesc Cambó al seu despatx de ministre de Foment el 1918. CAMPÚA / CEDIDA

Després de 30 anys de recerca, l’historiador Borja de Riquer publica a Edicions 62 la seva monumental biografia, de 900 pàgines, sobre una figura clau per a la història contemporània catalana i espanyola: Francesc Cambó (1876-1947). Farcida de descobertes, Riquer desconstrueix les memòries del factòtum de la Lliga i treu a la llum molts angles ocults de la seva complexa trajectòria: ens descobreix la faceta del Cambó multimilionari (tacada per la corrupció a gran escala), la seva desconeguda i intensa vida íntima (amb diverses amants i amigues), fa un ampli recorregut per la rellevant i fracassada carrera política del líder conservador (el més preparat i modern del seu temps), reconstrueix com va aconseguir la seva excepcional col·lecció d’art (es va gastar en 10 anys l’equivalent a 300 milions d’euros) i detalla el seu cabdal i generós rol de mecenes de la cultura catalana.

Per què ha trigat tant a fer el llibre?
— Al llarg dels anys no he parat de localitzar documentació, per exemple un text inèdit de Cambó dels anys 1930-31 que desmenteix totalment el que ell explicava a les seves memòries: és de quan volia tornar i presentar-se com un home no hostil a la República. Carrega les tintes amb el dictador i explica que si el 1923 no el van nomenar cap del govern no va ser per la malaltia, el famós càncer, sinó per l’oposició a la seva persona dels primoriveristes, que van amenaçar Alfons XIII amb un cop d’estat. Per tant, d’una banda, he completat molta informació que Cambó no havia donat i, de l’altra, incorporo opinions d’ell que el fan més contradictori i alhora més humà, algú que dubta, que té problemes. Un altre exemple: davant del 18 de juliol del 36, ¿és cert el que diu a les memòries? “Jo ja havia previst…” Doncs no. No solament no havia previst una guerra civil, sinó que estava en contra de la militarada, creia que seria perjudicial i en tot cas temporal. La seva opció era que continués el govern del Front Popular fins que es desprestigiés, no pas enderrocar-lo.

Però amb la guerra se’l volen carregar. 
— Si l’haguessin trobat a Barcelona, l’haurien matat. I a partir d’aquí fa un altre discurs, pren partit per l’ordre, encara que l’ordre sigui Franco i els militars, i això ho ha de justificar a les memòries, on desapareixien els dubtes i els matisos.

Cambó es va veure mai amb Franco?
— No. Durant la guerra, la seva mà dreta, Joan Ventosa, s’entrevista amb Franco moltes vegades. Ell no. Ni tampoc l’havia tractat abans. A Primo de Rivera sí, però poc. Creu que és impossible que Franco es consolidi al poder, i que al final caldrà recórrer als polítics i per tant la seva gent ha d’estar ben posicionada.

“Cambó va voler fer una cosa molt complexa: aconseguir dins el règim monàrquic més autonomia per a Catalunya en el marc d’una Espanya més moderna i europea. No l’hi van comprar ”

¿Cambó va ser el polític més influent i preparat de Catalunya i Espanya del primer terç del segle XX?
— El més preparat, sense dubte. I entre els que jugaven dins el món de la política legal, el que tenia més projectes de canvi. Estava ben considerat pels seus competidors, tant els dinàstics com fins i tot els republicans. Però Cambó volia fer una cosa extremadament complexa: aconseguir una certa autonomia catalana dins una Espanya nova, renovada, més moderna, més europea, en la qual els catalans influïssin més. I això tenia un gran consens a Catalunya, però gens a Espanya.

Es va preparar tota la vida per manar i només va acabar sent ministre dos cops, i per vuit mesos cada vegada.
— Sí, i al final el seu moment va passar. Després de la dictadura, quan el novembre de 1930 torna, molta gent ja s’ha republicanitzat, entre ells els intel·lectuals. És una de les grans errades de Cambó: no copsar el moment republicà. Acaba sent l’últim gran defensor de la monarquia. 

A Catalunya, la imatge que n’ha quedat és la de “Visca Macià! Mori Cambó!”, la de l’home que dona suport a Franco, i una mica la del mecenes. 
— Sí, perquè el seu projecte polític fracassa, tant a Catalunya com a Espanya. La Lliga aconsegueix la Mancomunitat. Però l’autonomia a Catalunya la porta la gent d’esquerra, als quals ells menyspreava. 

A Espanya ningú el recorda, tot i que va tenir, per exemple, una interlocució molt directa amb la monarquia. 
— Només se l’esmenta com un catalanista que va tenir una certa influència. Res més. S’ha oblidat la seva dimensió política i intel·lectual, molt superior als seus contemporanis: ni Maura ni Canalejas ni ningú té uns assajos com ell, ni la seva visió i el seu projecte. 

Ja l’any 1912 protagonitza un episodi amb Alfons XIII quasi esperpèntic.
— Cambó visita el rei. Hi ha sobre la taula la proposta de fer la Mancomunitat unint les quatre diputacions provincials. Però davant les reticències dels sectors espanyolistes, Alfons XIII, reflectint la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu que d’acord, però que en lloc de Tarragona hi posi Osca. Cambó reacciona d’una forma bastant comprensible: majestat, això és una “tonteria”. I el rei s’ofèn. 

Però al cap d’uns anys, el 1922, Alfons XIII el torna a cridar per fer-lo primer ministre i que li arregli el país.
— De nou amb una condició impossible: que no actuï com a catalanista, que faci només de reformador d’Espanya. És una trampa. I Cambó no accepta, esclar. 

D’això fa exactament 100 anys. I el plet català segueix irresolt.
— Han fracassat tots els projectes catalans que volien vincular una millor situació de Catalunya a la construcció d’una Espanya diferent, més moderna, avançada, tolerant i plurinacional, en la qual els catalans es puguin sentir reconeguts i còmodes. Van fracassar Prat i Cambó, Macià i Companys, Pujol i Maragall. Aquests quatre projectes buscaven el que Cambó va batejar com la “concòrdia”, un pacte cap al futur, superar diferències anant cap a realitats noves. En canvi, els polítics espanyols, almenys els de centre i esquerra, són hereus de la conllevancia d’Ortega y Gasset, que vol dir suportar-nos, però no canviar la situació, simplement tolero que existeixis però no accepto el teu projecte de concòrdia. Aquesta és la realitat de la política espanyola i de la situació actual. 

¿Es pot dir que en Cambó acaba pesant més el conservador i l’home ric que el polític catalanista i reformista? 
— És un home superbiós, molt pagat de si mateix. I, per tant, creu que ha de ser el protagonista dels grans canvis. I si el 1931 hagués optat per la República, ell no n’hauria sigut el líder. Per tant, la clau personal també pesa. Veu Macià i els seus com una colla d’arreplegats…

…tot i que venien de les experiències conjuntes de la Solidaritat Catalana del 1906 i de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. 
— Sí. Però això ja queda lluny. I és veritat que el 1930 Cambó ja és un milionari i, per tant, té una visió dels interessos globals molt amb una pauta conservadora. I això explica les seves tries del 1931 i del 1936. Fins a quin punt això posa en qüestió la seva catalanitat? Aquesta és una de les grans contradiccions del personatge i també de la política catalana. 

Vostè remarca que Prat de la Riba i Cambó anaven molt més d’acord del que s’ha dit. 
— Prat fins i tot li aconsella que vagi a viure a Madrid perquè només des d’allà es governa Espanya. Li diu que ha de tenir un diari espanyol. I li diu: “T’atacaran a Catalunya, però quan triomfis a Madrid ja vindran tots; en canvi, si et quedes a Barcelona els catalans et devoraran”. Prat té claríssim que per obtenir l’autonomia catalana s’ha de ser fort a Madrid i fer-hi política, governar. 

Les friccions, per no dir odis viscerals, d’avui entre les diferents faccions de l’independentisme, ja hi són des del minut u del catalanisme polític.
— Sí, el 1898 ja hi havia els intransigents de La Renaixença i de les Bases de Manresa, els del tot o res, i a l’altre costat els possibilistes, que eren precisament els joves Cambó i Prat de la Riba. 

El que els passa a Prat i Cambó anys després també els passarà a Macià i Companys. 
— Hi ha persones per a qui tothom és traïdor menys ells. 

El milionari

Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut durant el viatge a Noruega l’estiu de 1910. La majoria de viatges de lleure, però, Cambó els va fer amb el seu iot Catalònia per la Mediterrània. AESA / CEDIDA

¿Cambó ha estat el polític més ric de l’Espanya contemporània?
— Entre els que s’han dedicat a la política, dels més rics, sí. 

Quin era el seu patrimoni? 
— No és fàcil de dir. Si comptem la seva col·lecció de quadres, en la qual devia invertir l’equivalent a uns 300 milions d’euros en només 10 anys, possiblement la seva fortuna superaria els 800 milions d’euros d’avui i s’acostaria als 1.000. Però això, amb la capacitat adquisitiva d’aquella època, i amb la fiscalitat d’aquella època, suposa molt més. 

O sigui: era immensament ric.
— Només un exemple. Quan mor Cambó el 1947, la seva casa de la Via Laietana és valorada en 12 milions de pessetes. L’any passat els seus nets se la van vendre per 96 milions d’euros. 

“A l’acabar la Primera Guerra Mundial, Cambó es va convertir en milionari de la nit al dia gràcies a una operació internacional d’enginyeria financera”

Com va ser l’operació político-financera fruit de la Primera Guerra Mundial que el va fer milionari?
— Cambó estava molt ben situat. Ja havia demostrat ser un ministre de Foment competent. També era un gran especialista en bancs, molt ben relacionat. Coneixia molt bé i tenia molt d’interès per la indústria elèctrica: havia estat el promotor de la famosa exposició d’indústries elèctriques de Montjuïc que no es faria i que anys després va acabar sent l’Exposició Internacional del 29. I era un gran americanista, havia creat la Casa d’Amèrica per fomentar les relacions comercials entre Llatinoamèrica i Espanya. 

Llavors els alemanys de la CADE, que volen salvar l’empresa després de la derrota i el previsible càstig del Tractat de Versalles, el van a buscar. 
— És l’home ideal per a ells. La CADE, companyia alemanya transatlàntica d’electricitat, és l’elèctrica més important de Llatinoamèrica, la que dona electricitat al gran Buenos Aires, amb capital alemany de l’AEG i de la belga SOFINA. Necessiten una cobertura per deixar de ser una empresa alemanya. Llavors apareixen uns espanyols dirigits per Cambó que fan veure que la compren, tot i que de fet només n’adquireixen el 15%. A més, com que el marc s’ha enfonsat, compren marcs per pessetes a la quarta o cinquena part del que tocaria cinc anys abans. Fan un negoci impressionant. 

L’empresa passa a ser la CHADE i Cambó de cop és milionari. 
— Ho és tant que el 1920 decideix tancar el seu despatx d’advocat: ja pot viure només del que li dona la CHADE. A part de les accions, té un tant per cent dels beneficis molt alt d’una companyia que, per exemple, l’any 1928 dona un 20% de dividends als accionistes. 

I guanya molta influència. 
— Es vincula a homes de negocis de nivell internacional com cap altre polític i ciutadà espanyol. Té cadira en 20 consells d’administració d’empreses franceses, belgues, alemanyes, nord-americanes, argentines, uruguaianes… Es fa amb el president del Banc d’Anglaterra, l’home que ha negociat gran part de les compensacions econòmiques alemanyes de guerra. O amb el comte Volpi, ministre d’Hisenda de Mussolini i dirigent de l’empresa elèctrica més important d’Itàlia. Volpi li deixa un avió privat per anar de Venècia a Barcelona quan la mare de Cambó és al llit de mort. Es relaciona amb excancellers alemanys i ex primers ministres belgues. Quan va a París, despatxa amb el president del Banc de França. Aquest és el seu nivell de contactes. 

“La CHADE, l’empresa que el va enriquir i que va dirigir, va ser una gran corruptora ”

Però hi ha també l’altra cara de la moneda: la corrupció com a pràctica habitual de la CHADE a l’Argentina.
— Sí, chadista passa a ser sinònim de trampós, com estraperlista aquí. Cambó està al cas d’aquelles pràctiques corruptes. Entre el 1943 i el 1945 es fa un informe oficial explicant la corrupció de la companyia, demanant que es nacionalitzi i que siguin processats els seus dirigents, entre ells Cambó. Però Perón ho atura. 

Rep diners de la CHADE. 
— Li financen la campanya electoral. Un català, Josep Casabó, és qui porta la maleta amb els diners. És molt possible que la CHADE també donés diners a candidatures antifeixistes, jugant a dues bandes. Amb Perón, però, ja estan salvats. El seu home fort, Pepe Figuerola, era un català que de jove havia treballat a la CHADE. 

El mateix Cambó que accepta aquesta corrupció a l’Argentina és qui com a ministre d’Hisenda d’Espanya havia intentat acabar amb el tràfic de tabac i s’havia enfrontat a Joan March.
— La gran fortuna de March s’havia fet amb el contraban. Tenia fàbriques de tabac a Algèria i l’entrava de contraban amb barques ràpides i amb la complicitat dels carrabiners. Cambó i Bertran i Musitu li enfonsen el negoci. Amb Franco, March es venja i fa que s’ensorri la CHADE a Espanya.

El mecenes

La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra el 2 de desembre de 1930. AESA / CEDIDA

¿La tasca com a mecenes l’ha redimit?
— És el seu llegat més important. És un cas excepcional de polític ric que fa de mecenes, un mecenatge molt pensat amb pautes polítiques: per prestigiar la cultura catalana, que es vegi com a homologable internacionalment, i per incrementar l’autoestima dels catalans. Paga la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, encarrega la història de Catalunya a Ferran Soldevila, finança Sagarra perquè tradueixi la Divina Comèdia, compra una col·lecció de quadres excepcional que acaba donant a Barcelona (és la donació més important de l’actual MNAC), menys 8 quadres per al Prado, inclosos tres Boticelli. Paga traduccions de la Bíblia, les pintures de Sert per a la catedral de Vic, a Bosch i Gimpera per l’estudi del món ibèric, fa possible la publicació del diccionari de Pompeu Fabra… 

I després té intel·lectuals a sou com Joan Estelrich, Pla i Gaziel. 
— Sí, són tres tipus diferents de relació, però tots ells tindran el complex d’haver estat els homes de Cambó.

Se’l pot considerar un intel·lectual.
— Tenia unes grans inquietuds intel·lectuals, era un home molt culte. Era un gran aficionat a visitar museus i jaciments arqueològics. No hi ha gaires polítics als quals els agradi anar a dormir llegint Plutarc o saber qui era el Tiepolo, o interessar-se per les cròniques venecianes del segle XVIII. I tenia un servei d’estudis propi, amb joves molt preparats que li feien informes, gent com Vidal i Guardiola, Sardà Dexeus, Vandellós, Romà Perpinyà, Xavier Ribó (pare de Rafael Ribó)… 

L’amant

Narcís de Carreras, Mercè Mallol i la seva filla Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de Francesc Cambó a Barcelona el 2 de juliol de 1977. Mare i filla feia anys que s’havien enemistat arran de l’herència. ARXIU FAMILIAR

La vida privada de Cambó va ser un tabú en vida i s’ha mantingut oculta un cop mort.
— Tant ell, com després la seva família, la van amagar. M’ha costat molt reconstruir-la, sobretot les relacions sentimentals amb bastantes senyores. 

Va tenir una vida amorosa intensa.
— Sí. Un dels seus grans amors va ser la cantant Maria Gay –el seu nom real era Maria Lourdes Pichot–, amb qui intueixo que es va voler casar el 1905. El 1908 també va estar a punt de casar-se amb Josefa Güell, filla d’Eusebi Güell, però va morir de tuberculosi. A partir d’aquí ja decideix consagrar-se a la política i renunciar a una vida familiar convencional. Una altra seva gran amant és la també cantant Maria Barrientos, que sovint l’acompanyava en els viatges pel Mediterrani amb el seu luxós iot Catalònia, on va passar els moments més feliços de la seva vida. Públicament, però, sempre va mantenir la imatge de polític conservador, creient. Va tenir molts amics capellans.

Amb cap d’elles va tenir fills, però sí amb dues secretàries.
— Sí, primer amb Montserrat Ribera, amb qui va intimar el 1920 i amb qui va tenir una filla, la Montserrat. Ell sempre la va presentar com a fillola. Es va fer càrrec de mantenir-les a totes dues, tot i que la mare es va casar després amb un tal Girona. El segon cas, el de Mercè Mallol i la filla Helena, és més conegut. La Mercè, filla d’un metge rendista de Roses, va entrar al servei de Cambó el 1927 com a secretària i traductora. El 1929 va néixer l’Helena. Cambó la va reconèixer legalment quan tenia 11 anys, el 1940. I el 1946, a Buenos Aires, es va casar amb la Mercè per poder fer hereva universal l’Helena, que llavors tenia 16 anys. L’any següent mor Cambó i comença un plet per l’herència que dura 7 anys i que acaba separant mare i filla, la qual es casa als 21 anys amb l’advocat que la Mercè havia contractat, Ramon Guardans. Hi havia molt a repartir: accions, propietats en diferents països, els quadres, comptes corrents…

N’ha quedat la imatge d’un home sever. 
— Sí, i ho era. Però en petit comitè era un seductor. I era extremadament intel·ligent.

Però la salut no el va acompanyar. 
L’atemptat que va patir el 1907, amb una bala al pulmó, el va condicionar tota la vida. No està demostrat, però sembla que van ser pistolers lerrouxistes els que van disparar contra el cotxe on anava ell i altres solidaris, com Salmerón i Odón de Buen, per fer un míting a l’Orfeó de Sants. Només el van ferir a ell… I després va tenir el càncer, que va superar. Però va morir per culpa d’una septicèmia a causa d’una infecció després de ser vacunat: anava a tornar a Barcelona en avió, fent escala al Brasil i el Senegal. Era obligatori vacunar-se. Però ja no es va poder enlairar. En 15 dies va morir.

https://llegim.ara.cat/entrevistes/tots-projectes-catalans-concordia-espanya-han-fracassat_128_4551079.html

“Russia ha de patir un ahumiliació per curar-se”

Galia Ackerman (Moscou, 1948), Historiadora i coautora d’‘El libro negro de Vladímir Putin’ . De família jueva russa, va emigrar de jove a Israel i després es va instal·lar a França. Aquesta periodista i historiadora, experta en Rússia i el món exsoviètic, és coautora d’El libro negro de Vladímir Putin, una obra que ha causat impacte, i que tindrà una versió en castellà (Espada) que sortirà el 30 de novembre. Ackerman fa una anàlisi implacable de Putin i de Rússia.

El seu llibre defineix Putin com a Homo sovieticus. Què significa
això avui, l’any 2022?

És algú per a qui la Unió Soviètica va ser un model. Hi ha una ideologia que ha canviat, però la ideologia només és una faceta del règim soviètic. El més important era l’estructura social, la forma de govern, la conducta del ciutadà. El que observem en Putin és que ha estat fidel als seus
orígens soviètics.

En pot donar exemples?
El terme Homo sovieticus el va fer servir per primera vegada un escriptor satíric, Aleksandr Zinóviev. L’Homo sovieticus és algú que té una ideologia bastant vaga. En l’època soviètica calia estar sempre d’acord amb el partit, encara que prengués decisions contradictòries, tant si era antifeixista com si firmava el pacte d’amistat amb l’Alemanya nazi. Avui passa una cosa semblant.

En quin sentit?
És una obediència a l’Estat, acceptant el que l’Estat exigeix. Aquesta és la part oficial de l’Homo sovieticus. En la part potser no oficial és algú incapaç de pensar en el bé comú. És algú que robarà tot el que pugui, que serà obsequiós amb el cap però menyspreador amb els seus subordinats, algú privat d’empatia i que, si li convé, és capaç de denunciar una persona pròxima. Van ser les condicions extremes del règim soviètic les que van crear aquesta mentalitat.



A vostè no li va agradar que Macron digués que no s’havia d’humiliar Rússia.
Penso que és una actitud molt dolenta. Si es parla així, també es podria trobar una justificació per a Hitler, perquè Alemanya també va ser humiliada (després de la Primera Guerra Mundial).
I doncs? Alemanya va perdre la guerra, i a conseqüència va haver de pagar reparacions, va perdre una part del seu territori. És així. Si es perd la guerra, hi ha conseqüències. En el cas de Rússia, quan l’URSS es va enfonsar, va conservar tots els territoris de la Rússia pròpiament dita. Si Putin va sentir com una humiliació existencial que les altres repúbliques soviètiques no volguessin quedar-se amb Rússia i preferissin la independència, s’hauria de preguntar per què. Devia ser perquè hi havia molt bones raons. És una humiliació fruit d’una conducta imperial cap a altres pobles de l’URSS que no van voler continuar d’aquella manera.
Sobre el paper, tots els pobles de la Unió Soviètica tenien els
mateixos drets, incloent-hi el de separar-se, però, de fet, tot estava dirigit des de Moscou, i les cultures nacionals eren reprimides. Els ucraïnesos ho van experimentar a fons. No hi ha res per poder-se sentir humiliat, sinó lamentar que tota la política era equivocada.

Tornant al present. S’ha d’humiliar Rússia o no?
De vegades la humiliació és saludable perquè l’Estat rus ha comès un crim, amb la complicitat de molts russos. Per tant, sí, per curar-se de vegades cal passar per aquesta humiliació. La humiliació consisteix a interioritzar que és culpable de l’agressió, que Rússia ha matat ciutadans ucraïnesos que no eren culpables absolutament de res i que cal reparar-ho. Rússia ha provocat destruccions que no havíem vist des de la Segona Guerra Mundial. Ha de pagar reparacions i, sens dubte ha de treure les tropes d’Ucraïna.

I els crims de guerra?
Tard o d’hora aquests milers o potser desenes de milers de crims de guerra hauran de ser jutjats. Rússia acceptarà lliurar-ne els responsables, començant per Putin? Aquesta és una altra qüestió. Penso que, simbòlicament, encara que se’ls jutgi en absència, han de ser jutjats
igualment, i que es pronunciï un veredicte.

Un altre Nuremberg?
Absolutament.

Tem que Putin utilitzi finalment l’arma nuclear o una altra de
destrucció massiva, una bomba electromagnètica, una cosa molt
potent, per evitar una victòria ucraïnesa i congelar la situació?

No tinc manera de saber què passa per la ment de Putin. Ha amenaçat i alhora nega que vulgui utilitzar una arma nuclear. Els nord-americans han advertit que, si la utilitza, tot el seu exèrcit i la seva flota seran destruïts per les forces convencionals. Tenen els mitjans per fer-ho. Putin
s’hi atrevirà en aquestes condicions? El risc no és zero, però personalment no el veig gaire gran, perquè l’ús de la bomba serà certament el final de Putin. I no és gaire valent. Si compara
el comportament de Putin i el de Zelenski, Zelenski va al front, va arribar a Kherson poc després de l’alliberament, malgrat que els desplaçaments a l’interior d’Ucraïna són molt complicats i hi ha bombardejos continus. No s’asseu en un búnquer. Parla cada dia al seu poble. Es desplaça a Kíiv i a tot el país. Durant els dos anys de covid Putin no es va mostrar en
públic; va estar tancat i sempre parlava a través d’una pantalla. No va al front. Una persona que té tanta por per la seva vida no farà res que la posi en risc de provocar la seva pròpia aniquilació.



Creu que l’aïllament durant la covid va influir en Putin per organitzar
aquesta guerra?

Putin fa molt temps que està aïllat del món. No utilitza internet. A les imatges parla a una pantalla, però no té ordinador. Durant els dos anys que no va sortir, es va submergir en un món paral·lel. I, per descomptat, no hi ha contrapoder. No escolta ningú tret del cap dels serveis
secrets, el ministre de Defensa i el secretari del Consell de Seguretat Nacional. Penso que l’entorn de Putin li explica les coses completament edulcorades, probablement falses, i per això va cometre l’enorme error estratègic de començar la guerra a Ucraïna sense entendre bé què
és el poble ucraïnès
, el que passa en aquest país, que no és un poble dirigit per uns nazis drogats, una imatge completament falsa.

Veu factible que Rússia sigui un Estat de dret, una democràcia, en
un futur pròxim?

El poble rus ha estat sotmès, durant més de vint anys, a una propaganda extremament tòxica. Ara, per curar-se, es necessita temps, que forces democràtiques, liberals, arribin al poder. És possible? Quan? Avui no es pot dir. No és una fatalitat la Rússia que tenim avui. Es necessita molta feina, i sobretot que hi hagi prou gent per fer aquesta feina. Durant els nou mesos d’aquesta guerra, gairebé un milió de ciutadans russos han fugit a l’estranger; es podria dir que les forces vives. Però abans ja n’hi havia hagut milions i milions que havien abandonat Rússia.
Tota aquella gent hi tornarà algun dia? Potser no. Per culpa d’aquesta política, a poc a poc Rússia s’ha vist privada d’una part de les seves forces vives. Els que hi queden seran suficients per superar aquest enverinament mental? No soc capaç de dir-l’hi i no crec que ningú ho sigui.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20221119/8613114/russia-patir-humiliacio-per-curar.html

Arte presenta Espanya com un país “fracturat” incapaç de resoldre els seus problemes

El canal cultural europeu Arte estrena un documental sota el títol ‘Espanya: un país dividit’

El canal de televisió cultural amb seu a Estrasburg Arte, estrena un documental de Marcel Mettelsiefen sobre les fractures de l’Estat espanyol. Sota el títol Espanya: un país dividit, exploren com són de presents les ferides del franquisme en l’actual auge de la polarització política. El reportatge, que s’allarga més de 50 minuts, analitza com la crisi del 2008 i “el conflicte que envolta la independència catalana” han desencadenat a l’Estat el sorgiment successiu de dos pols molt oposats, representats primer per Podemos i després per Vox, i que han acabat arrossegant els partits històrics cap a la “radicalització” i ensorrant els partits de centre. Entre altres entrevistats, els creadors del documental han parlat amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.

L’Espanya esquerdada

En el reportatge, Arte constata la fractura dins l’Estat i les seves arrels en el franquisme. De fet, comencen amb el testimoni d’un home i la seva experiència amb la reparació de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. Corroboren, mentre alguns entrevistats asseguren que es pretén “esborrar la història”, que la ferida mai no s’ha arribat a tancar precisament per la manera amb la qual es va avançar cap a la democràcia sense tenir en compte la reparació dels danys, i “els crims amnistiats del franquisme” que segueixen sense tenir resposta. A això se li suma l’absoluta impunitat amb la qual el feixisme més nostàlgic s’exhibeix a l’Estat, tal com ho capturen les càmeres d’Arte. És arran de la crisi econòmica del 2008 que tots aquests malestars latents surten a la superfície i les esquerdes es fan notar.

L’actuació policial de l’1-O va ser “el fracàs de la política”

“La polarització de l’Espanya actual no es pot entendre sense un element crucial: Catalunya. La segona regió més pròspera”. Així és com introdueixen el procés independentista en el documental, i expliquen com “el fosc passat” de l’Estat “també hi juga un paper important”. Després de detallar el “rancor” de molts catalans envers l’Estat per la repressió de la cultura i la llengua, assenyalen que el moviment va agafar empenta també arran de la crisi. Per contra, a Espanya “es desferma l’eufòria nacionalista” després del referèndum d’autodeterminació i que la ciutadania d’arreu de l’Estat “exigeix que la policia actuï amb duresa i violència” contra els catalans. El fet que la policia espanyola actués amb violència contra els votants marca, segons el documental, “el fracàs de la política” i “la victòria de la polarització”. 

https://www.elnacional.cat/ca/internacional/arte-espanya-pais-fracturat-incapac-resoldre-problemes_912117_102.html

Ho paga la llengua

Ens hem confiat a un país que no existeix i ho ha pagat la llengua. Ho paga la llengua perquè és el pal de paller de la nació, el seu termòmetre cultural, la manera fàcil de calcular per quants anys més ens podrem seguir dient catalans abans Espanya no ens consideri una regió castellana més. A Barcelona no hi ha ni un sol districte on l’ús del català que fan els joves d’entre 15 i 34 anys superi el 50%. La Catalunya on l’autonomia pot fer d’escut contra l’assimilació, on la immersió garanteix el traspàs de la llengua a les generacions més joves i on la CCMA acosta la llengua als nouvinguts ha estat la ficció que ens ha precipitat a la immisericordiosa realitat actual: estem a la intempèrie. Barcelona ens marca el camí.

El cas de Barcelona és el cas de Catalunya. El jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Per fases, però substitució  

“Som un 36%. Si passem a un 20%, s’ha acabat”. Ho deia Gerard Furest, professor i portaveu de la Intersindical, en una entrevista a Vilaweb. A Nou Barris s’ha acabat. A Ciutat Vella s’ha acabat. A Sants, Sant Martí i Sant Andreu està a punt d’acabar-se. A l’Eixample, el districte tòpic dels joves de Manel, tote bag de Gent de merda i dinar el diumenge amb els avis convergents, només un 35,9% dels joves tenen el català com a llengua habitual. El cas de Barcelona és el cas de Catalunya, perquè és a la capital on es lliura la batalla d’una manera més descarnada. Els joves són el futur del país i Barcelona, també. Avui, el jovent barceloní parla castellà perquè bilingüisme sempre vol dir substitució. Substitució per fases —però substitució—.

La repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua

Quan es parla de llengua, sempre em sembla que els discursos més ben travats són els que sumen el “tenim un estat en contra amb una llengua de 500 milions de parlants” i el “és culpa nostra perquè som un poble mesell i covard que sempre cedeix i no exigeix mesures pràctiques als polítics”. Són els bons perquè un braç no s’entén sense l’altre i, en el fons, els dos arguments es donen la raó. La llengua està amenaçada i ho estarà mentre siguem administrativament espanyols perquè els estats es fan des de la homogeneïtzació cultural i nosaltres no formem part de la cultura homogeneïtzant. Des d’aquesta certesa consagrada per la història es pot entendre això que ara anomenem “caràcter català”, que no és més que una deformació del que d’inici devia ser el caràcter català. Avui estem fets per abaixar el cap i rendir-nos perquè la repressió cultural sistèmica i contínua deforma l’esperit i amb l’esperit deformat no ets mai al lloc des d’on defensar res, ni la llengua. Tampoc no ets mai al lloc des d’on poder atacar. Posar els esforços en dissimular-nos cada dia millor les tares ha estat la morfina maleïda, la droga que hem triat per no haver de fitar l’extinció a la cara.

La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i profundament electoralista

Barcelona és el mirall del país que ve. És un insult a la intel·ligència dels qui vivim el dia a dia de la ciutat pensar que n’hi ha prou amb uns Jocs Florals digitals i generar motivació. La catalanitat és expulsada de la identitat barcelonina i no ens ha de sorprendre que la proposta d’una alcaldessa que a les seves estones lliures juga a ser influencer en castellà sigui frívola, caragirada i, és clar, profundament electoralista. Abocar les esperances al joc de la seducció és l’única estratègia de qui justifica tots i cadascun dels prejudicis contra el català i, a més a més, els legitima. Amb una mà, seduir. Amb l’altra, fer servir el castellà per dirigir-se als ciutadans perquè Barcelona és una ciutat diversa i d’acollida. Portar tiktokers als instituts, sí. Trencar amb el tòpic que el català és una llengua d’exclusió i no pas d’integració, no. Aquesta és la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per calmar les aigües i la seva pròpia consciència. Aquesta és la morfina que ens ofereixen.

El moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi

La llengua és la pedra a la sabata de la política catalana perquè posa xifres a la seva inacció: explica amb dades fins a quin punt tenim, tenen, rebregat l’esperit. És un tema trampós perquè fa d’esquer ideal, pel sentit de la urgència, alhora de fer-nos apartar la mirada del conflicte de fons: una nació sense estat. Però que sigui un tema potinejat per la classe política amb afany de distreure’ns no el fa menys vertiginós ni menys necessitat de polítiques que l’aterrin a la pràctica des d’avui. Per a això cal voluntat d’entomar la disputa, de fer complir la immersió, de recatalanitzar TV3 i Catalunya Ràdio… De convertir la ficció en realitat. “Defensar” la llengua des dels núvols és esperançar una nació —o el que en queda— per tranquil·litzar-la i endormiscar-la, per tenir-la sota control i evitar la col·lisió. El moment lingüístic no pot entendre’s sense el moment polític, d’acord. Però el moment polític ja no pot servir d’excusa per donar la llengua per descomptada, per pensar que és el mal menor i per ignorar la crisi com si la supervivència depengués únicament i exclusiva de la voluntat divina. Fins que surti la següent enquesta que ens faci posar les mans al cap.

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/paga-llengua-montserrat-dameson_911709_102.html

Iglesias i el lawfare a l’independentisme: “El poder està disposat a renunciar a la seva legalitat”

Pablo Iglesias creu que l’independentisme i Unidas Podemos són víctimes de la guerra jurídica (lawfare) de l’Estat

Pablo Iglesias / Europa Press

Pablo Iglesias ha declarat que, a Espanya, determinats sectors polítics són víctimes del lawfare (guerra jurídica) de l’Estat. Segons ell, els principals afectats per l’assetjament judicial són l’independentisme català i Unidas Podemos. En aquest sentit, durant la seva intervenció a la “Uni de tardor” a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Iglesias ha reflexionat que el fenomen d’aquest assetjament judicial rau en el fet que el poder està disposat a renunciar a la seva pròpia “legalitat”. I ha assenyalat la titular de Defensa, Margarita Robles, com la seva “alumna avantatjada” (en referència al lawfare) per les explicacions sobre el programari Pegasus i la seva presència en mòbils de dirigents independentistes sota l’argument que Espanya “té dret a defensar-se”.

Per a l’exlíder d’Unidas Podemos, la conclusió és que, al capdavall, un “grup d’esquerrans i comunistes” són els que defensen l’estat de dret “quan les coses es posen malament”. Parlant sobre lawfare, Iglesias també s’ha recordat de l’expresident socialista Felipe González i ha carregat contra la seva “justificació” dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i que “havien d’existir les clavegueres” malgrat la seva aura de “gran estadista”.

D’altra banda, durant l’acte “Uni de tardor”, el fòrum ideològic d’Unidas Podemos, ha reivindicat que “Unidas Podemos no és una esquerra “domesticada“, tal com anhelen a parer seu les oligarquies d’Espanya. Alhora, ha augurat que la formació continuarà sent un “actor fonamental” en el pla polític i en la lluita “ideològica”. “El projecte polític fonamental que organitza totes les voluntats oligàrquiques del país és molt fàcil de definir: matar Podem”, ha afirmat Iglesias. I ha afegit que “el que porten dient des del 2014 és que necessitem una altra esquerra, que a Espanya hi ha lloc per a una altra esquerra, però no la de Podem”.

Iglesias: “Que torni l’esquerra que no molesta”

L’exvicepresident segon del govern espanyol també ha aprofitat l’avinentesa per carregar contra aquests poders econòmics i mediàtics que volen una esquerra amb determinats requisits, com per exemple que “aplaudeixi la transició, que aplaudeixi Fraga i que aplaudeixi el Rei”. Així doncs, segons Iglesias, el projecte de país que defensen és “tornar a una esquerra que no molesti”. També ha explicat que les oligarquies només volen una esquerra que “s’ocupi de les coses del menjar, dels pobres com les ONG”, però no una esquerra que assenyala “els poders mediàtics”, que “vol tenir representants al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o que porti jutges i militars a les seves llistes”.

“¡Què torni l’esquerra de Santiago Carrillo!, que torni aquesta esquerra i que es mori Podem”, ha etzibat amb ironia durant l’acte en al·lusió als moviments que detecta contra Podemos. I ha subratllat que aquesta esquerra “estava domesticada” perquè “mai arribaria al Consell de Ministres”, tenir representació al consell d’administració de RTVE, entrar al CGPJ o denunciar que “hi ha corrupció als mitjans de comunicació.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-lawfare-independentisme-poder-disposat-renunciar-legalitat_912330_102.html

Santa Sede a la ONU: La pornografía contribuye al abuso infantil

NUEVA YORK, 14 de octubre (C-Fam) Durante los debates de la ONU esta semana, la delegación de la Santa Sede, que representa al Papa Francisco en las Naciones Unidas, denunció el aborto, la pornografía y la subrogación como “prácticas que reducen a la persona humana a un objeto.”

“Es un error pensar que en una sociedad en donde el consumo anormal de sexo por internet es desenfrenado entre los adultos podría ser capaz de proteger eficazmente a los menores”, dijo Monseñor Robert Murphy al tercer comité de la ONU al citar los comentarios del Papa Francisco contra la pornografía infantil. El comité, que se ocupa de temas sociales, se reunió a principios de esta semana para debatir los derechos de los niños.

Monseñor Murphy tampoco se anduvo con rodeos al describir la gestación subrogada, afirmando que “convierte al niño en el mero objeto de un absoluto deseo de ser satisfecho y no puede justificarse por motivaciones solidarias”.

Dijo que la mercantilización de los niños también estaba presente en relación con el aborto porque “trata a los niños como descartables”. Como ejemplos, señaló el rechazo a las niñas y niños con discapacidad a través del aborto selectivo por sexo y el aborto basado en la discapacidad.

Monseñor Murphy destacó la importancia de la familia como “la base para el bienestar de los niños” de acuerdo con el derecho internacional. Hizo hincapié en el papel de los padres como los “principales educadores de sus hijos”, y enfatizó que los padres significaban tanto “madre como padre” cuando se referían a los padres. Y lamentó cómo “los niños sin el cuidado de sus padres tienen más probabilidades de sufrir exclusión, violencia, abuso, abandono y explotación”.

“Por lo tanto, los esfuerzos para promover y proteger los derechos y el bienestar de los niños deben ir de la mano con medidas para apoyar y fortalecer a la familia”, concluyó.

Los comentarios de Murphy contrastaron con los comentarios de países occidentales poderosos que no mencionaron en absoluto a las madres, los padres y la familia en sus declaraciones sobre los derechos de los niños.

La delegación de Estados Unidos eligió el debate sobre los derechos del niño para promover la homosexualidad y la transgeneridad.

“En todo el mundo, los niños LGBTQI+ están sufriendo y, a menudo, en silencio. Los niños LGBTQI+ corren un mayor riesgo de quedarse sin hogar, suicidio, depresión, ansiedad, abuso y uso de sustancias. Debemos trabajar juntos para garantizar que los niños LGBTQI+ en todas partes sean tratados con el respeto y la dignidad que merecen”, dijo Dylan Lang, asesor de EE. UU. para el Tercer Comité.

La Unión Europea enfatizó el derecho de los niños a “ser escuchados” ya tomar sus propias decisiones.

Varios países mencionaron las políticas familiares en el contexto de la protección infantil, pero ninguno más que Hungría.

“La protección de los niños es una alta prioridad para Hungría, consagrada en nuestra Ley Fundamental”, dijo la delegación húngara. “Con este espíritu, no escatimamos esfuerzos para apoyar el desarrollo físico, mental y social de los niños y hemos brindado un apoyo integral directamente a los niños que lo necesitan, como catering escolar gratuito, así como un entorno familiar propicio a través de la licencia parental pagada, exención de impuestos para familias con cuatro o más hijos, protección social, así como apoyo en la crianza de los hijos a familias en situación de vulnerabilidad”.

Las resoluciones de la Tercera Comisión finalmente se enviarán a la Asamblea General en pleno en diciembre.

Un observador le dijo al Friday Fax: “Es muy útil cuando la Santa Sede habla con tanta fuerza. También ayuda a todas las delegaciones que quieren hacer oir su voz”.

Els grans tenidors tenen 32.800 pisos buits a Catalunya

El problema de l’habitatge s’agreuja mentre milers de pisos segueixen buits malgrat les noves lleis

Què diu la llei sobre els grans tenidors?

Des del 2015 a Catalunya els propietaris han de registrar els pisos que estan buits, i en cas que portin més de dos anys en aquest estat, la llei preveu sancionar-los.

La llei preveu multes o fins i tot expropiacions als grans tenidors que mantenen pisos buits molt de temps, però a la pràctica, si mirem les xifres, a Barcelona només s’han posat 52 sancions, per valor d’1,1 milions d’euros, i s’han expropiat 6 pisos.

L’Ajuntament de la capital catalana ha obert 290 expedients que durant el procés s’han acabat arxivant perquè els pisos s’han acabat llogant o venent.

La llei d’emergència habitacional aprovada al Parlament aquest 2022 va rebaixar la definició de gran tenidor jurídic a partir de 10 habitatges. Així es pretén posar dificultats a la pràctica d’alguns fons d’inversió, que trossegen i fan miniempreses dins les mateixes empreses perquè no se’ls consideri grans tenidors. Els particulars continuaran sent grans tenidors a partir de 15 habitatges.

El negoci dels fons d’inversió
Segons Manuel Gabarre de Sus, l’advocat que investiga delictes econòmics a l’observatori CODE (col·lectiu format per activistes de la societat civil per visibilitzar què hi ha darrere els fons d’inversió), aquests fons han vist una gran oportunitat de negoci a Espanya perquè les polítiques d’accés a l’habitatge i les condicions que tenen llogaters i arrendataris els han afavorit, i molt.

L’advocat denuncia que el Ministeri d’Economia “ha assignat la privatització de la Sareb al mateix Blackstone”. Gabarre de Sus compara el cas amb Dinamarca. Recorda que allà el ministre d’Habitatge va dir que “és una inversió infame i que és perjudicial per a la ciutat, i que faran el que puguin perquè no inverteixin en el país”:

“El govern danès va decidir analitzar el model de negoci de Blackstone i curtcircuitar-lo. Com es pot curtcircuitar aquest model? Impedint que els propietaris que feien reformes poguessin apujar el preu del lloguer en un període de cinc anys.”

“A Espanya la situació és la contrària: se’ls dona la gestió del patrimoni públic més gran d’habitatge”, denuncia Gabarre de Sus.

Arran de la crisi del 2008 es va limitar l’accés a les hipoteques i l’opció del lloguer era la majoritària. En aquest context, el govern del PP va abaixar de cinc a tres anys la durada dels contractes de lloguer. Per a l’observatori CODE era com si el govern animés a una pujada dels preus dels lloguers.

“Si el 2015 un llogater et pagava 500 euros, el 2018 te’n pagava 750. Era molt atractiu per a aquests fons oportunistes comprar molt barat i pensar: ‘aquí apujaran els lloguers perquè a la gent no li queda cap més sortida.'”

Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, creu que els fons d’inversió han sabut deixar pisos buits per crear una “falsa sensació d’escassetat i de falta d’oferta”. Per Arcarazo, però, el que hi ha són “unes males praxis que l’administració hauria de perseguir”.

Per Gabarre, a aquests pisos no se’ls ha donat “la funció social que té l’habitatge“: “per al sector financer sempre s’ha tractat com una mercaderia, com una mercaderia financera”.

Ser l’única veïna en un pis d’un fons voltor

Al Raval, a Barcelona, hi ha molts pisos buits d’aquests fons d’inversió oportunistes, que des dels moviments per a la defensa de l’habitatge se’ls assenyala com a fons voltors. Un d’ells és el del carrer del Carme 23, on tots els pisos de la finca, tret de tres, estan buits i amb portes blindades.

Eleonora Delli Carri és una de les poques veïnes de l’edifici i explica la seva experiència en aquest vídeo:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/pisos-buits-en-mans-de-fons-dinversio-que-congelen-lopcio-de-viure-hi/video/6181870/

Uns metres més enllà, al mateix carrer del Carme i propietat del mateix fons, hi ha una altra finca, al número 106, que ja fa anys que també té molts pisos buits.

La Laura, del Sindicat d’Habitatge del Raval, viu al carrer del Carme 106: “Aquest bloc ara és d’Optimun, que forma part de l’entramat del fons voltor de Cerberus; és una de les immobiliàries que té Cerberus”.

Els veïns expliquen que tenen dos blocs sencers de pisos buits amb seguretat privada vigilant-los i amb portes antiocupes als accessos.

Una trobada de fons d’inversió

Des del Sindicat de Llogateres critiquen les administracions, que han deixat que en sòl públic s’hagi celebrat el congrés internacional The District, a la Fira de Barcelona, els dies 19, 20 i 21 d’octubre.

Segons la portaveu del Sindicat de Llogateres de Catalunya, els principals fons d’inversió de tot el món han vingut a Barcelona a dissenyar estratègies per buidar els pisos.

“L’administració, en comptes de perseguir aquestes males praxis, el que veiem que fan és deixar-los instal·lacions perquè facin congressos per dissenyar les estratègies de com seguir expulsant els veïns de Barcelona.”

https://www.ccma.cat/324/els-grans-tenidors-tenen-32800-pisos-buits-a-catalunya-1800-a-barcelona/noticia/3191442/

El número de personas sin hogar en España sube un 25% en diez años

Desde 2012, este grupo ha aumentado en más de 5.600 personas al pasar de unas 22.900 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos del INE

Las personas sin hogar en España han crecido casi un 25% en los últimos diez años. Un incremento de más de 5.600 personas que han debido buscar refugio en centros asistenciales. Este colectivo ha pasado de 22.900 personas en 2012 a más de 28.500 en 2022, según los últimos datos recopilados por el Instituto Nacional de Estadística.

La encuesta del INE, que se ha actualizado después de una década, indica que más de la mitad de todas estas personas “presenta algún síntoma depresivo” y que casi un tercio se quedó sin hogar por “la necesidad de empezar de cero” tras llegar desde otro país. Al mismo tiempo, un cuarto de esas 28.000 personas se encontraron en esta situación porque había perdido su empleo, indica el Instituto.

A la hora de abordar esta situación, a pesar de que los recursos para acoger a personas sin hogar han crecido durante diez años, el nivel de ocupación –rayano con la saturación– de los centros donde pernoctan y son atendidos es prácticamente el mismo. La situación es la siguiente: aumenta un 50,96% el número de centros de atención a personas sin hogar en una década al pasar de 675 en 2010 a 1.019 en 2020. Sin embargo, apenas se refleja un descenso en la ocupación ya que, a nivel nacional, los centros únicamente están un 0,71% menos saturados que hace diez años.

Aunque tres cuartas partes del colectivo son hombres, la encuesta destaca el aumento de población femenina sin hogar. Si en 2012 la proporción de mujeres era del 19%, en 2022 ese porcentaje se ha colocado en el 23%. de 4.100 a más de 6.500 mujeres que viven en la calle.

Además, el sinhogarismo se da a partes iguales entre españoles y extranjeros. La edad media de estas personas, según el INE, está en los 42,9 años. Los más mayores, aquellos que superan los 64 años y están sin hogar, suponen el 5,5% de este grupo.

Con estos datos, la proporción de personas sin hogar por cada 100.000 habitantes en España se coloca en 86,6, aunque con grandes diferencias territoriales. Así, en Euskadi son más de 315 por cada 100.000 personas y en Navarra 214. Por encima de la media nacional se sitúan Cantabria, Castilla y León, Asturias, Galicia, Aragón , La Rioja, Andalucía y las ciudades autónomas Ceuta y Melilla.

Por debajo, cierra la lista la Comunitat Valenciana con solo 14,8 personas por cada 100.000 habitantes. También por debajo de la media se colocan Extremadura, Madrid, Baleares, Canarias, la Región de Murcia, Castilla-La Mancha y Catalunya.

https://www.eldiario.es/sociedad/numero-personas-hogar-espana-sube-25-diez-anos_1_9635816.html