Category Archives: Societat

El tràfic de marihuana dispara la narcoviolència

Dos agentes policiales con algunas de las plantas de marihuana que se encontraban en el interior del polígono

Mitjançant amenaces, extorsions i alguna agressió els feien
fora dels seus pisos per poder plantar marihuana. Passava al barri de Sant Roc de Badalona i continua passant a la Mina de Sant Adrià de Besòs. Els Mossos d’Esquadra van detenir al juliol una organització criminal i familiar que feia la vida impossible als inquilins d’alguns habitatges en què estava interessada per ampliar l’espai per conrear el que molts ja diuen que és el nou “or verd”. La unitat central de segrestos i extorsions de la policia catalana va detenir 15 persones, i tres continuen a la presó. Les famílies no han pogut tornar als seus pisos per por de les represàlies.

Que et facin fora de casa teva perquè d’altres conreïn marihuana és un exemple que evidencia com, cada vegada més, el crim organitzat atempta contra la seguretat de les persones alienes al món delinqüencial. A Sant Roc, a la Mina, però també al Montseny, on la Guàrdia Civil va descobrir fa dues setmanes com una banda va desforestar diverses hectàrees del parc natural per plantar-hi marihuana.

Amb el mateix sistema una altra organització va talar arbres i va aplanar el terreny amb maquinària pesant per arrasar diverses hectàrees d’un bosc protegit de Santa Cristina d’Aro per fer el mateix: conrear-hi marihuana.

L’any passat en aquesta època l’àrea central d’anàlisi de la criminalitat de la comissaria ge­neral d’investigació criminal dels Mossos va elaborar un interessant informe, El mercat de la marihuana a Catalunya , que analitzava les causes i els riscos del fenomen. L’estudi advertia del risc de corrupció dels poders públics per part de les estructures criminals establertes a Catalunya, que s’han convertit en la principal amenaça per a l’estabilitat social en aquesta comunitat.

Un any després, els mateixos analistes han firmat un segon treball, Violència i marihuana , que adverteix que l’escalada
violenta derivada del tràfic de la marihuana augmenta i que l’afectació en el dia a dia de la ciutadania cada vegada és més alta.

Les màfies de la marihuana són la principal amenaça per a l’estabilitat social de Catalunya

Cada mes es coneixen a Catalunya vuit narcoassalts, robatoris violents entre organitzacions criminals que es dediquen al cultiu i al tràfic de marihuana. Coneguts també com a vuelcos , aquests episodis de narcoviolència només són la punta de l’iceberg del que realment passa al submon del crim organitzat. Com que es tracta d’atacs entre delinqüents, aquests últims amb prou feines denuncien, i els investigadors coneixen els episodis a partir de les víctimes mortals, dels ferits greus o dels testimonis inesperats de les baralles.

El 2018 els Mossos van activar el Pla d’acció Marihuana per lluitar contra aquest boom, un fenomen que alguns analistes descriuen com la nova febre de l’or verd i que ha convertit Catalunya en el principal hort d’Europa, cosa que atreu les pitjors màfies internacionals interessades en la nova oportunitat de negoci. Amb les xifres a la mà, els responsables de la divisió d’ investigació criminal dels Mossos d’Esquadra, des de l’intendent al capdavant, Ramón Chacón, fins a l’inspector Toni Salleras, responsable de l’àrea central de crim organitzat, no perden l’oportunitat d’advertir que, si no hi ha un canvi dràstic en els elements que afavoreixen que les màfies continuïn triant Catalunya per conrear i traficar, hi ha risc de convertir la comunitat autònoma en un nou camp de Gibraltar amb zones controlades per unes organitzacions que incentiven la delinqüència local. Es tracta d’un escenari que potencia les xarxes de traficants amb accés fàcil a les armes de foc amb què defensen els cultius o garanteixen la seguretat dels processos de compra i venda de la mercaderia.

L’any passat ni la pandèmia no va aconseguir paralitzar l’activitat criminal d’aquestes organitzacions. Ho demostra l’estudi que dissecciona els 102 episodis violents que es van cometre el 2020 a Catalunya. En la meitat dels narcoassalts els delinqüents van utilitzar armes de foc. L’informe revela com des del 2018 hi ha cada any tres homicidis relacionats directament amb el tràfic de marihuana, als quals cal sumar tots els episodis que tenen a veure amb lesions, amenaces, extorsions i segrestos. Des que va començar l’any ja hi ha hagut un homicidi atribuïble al tràfic de marihuana.

L’evolució del tràfic de marihuana a Catalunya ha adquirit una velocitat que espanta. Fa deu anys la seva presència era pràcticament anecdòtica, però des d’en fa vuit és la substància que més es confisca en les operacions policials, i ja ha desbancat per sempre el mercat de l’haixix. I cada any supera l’anterior en xifres de plantes intervingudes. La substància, d’altra banda, té col·lapsats els dipòsits de les comissaries.

Un 70% dels delinqüents que integren estructures organitzades també es dediquen a la marihuana. Cada vegada hi ha més lladres amb una especialitat que reinverteixen part dels beneficis en aquesta droga. I un dels elements que afavoreixen aquesta ràpida evolució són, asseguren els analistes policials, “les associacions cannàbiques que actuen com una gran tapadora per poder tenir al darrere tot un mercat de cultiu i venda” i aquesta visió bucòlica i laxa que hi ha sobre el consum.

A Catalunya es registren vuit narcoassalts cada mes entre traficants d’aquest tipus de droga

El mercat de la marihuana, alerten els analistes, ha importat xarxes criminals albaneses, sèrbies, angleses, sueques, poloneses, xineses, franceses i marroquines, entre d’altres. A més, fomenta el mercat il·lícit d’armes de foc i un altre tipus de tràfic encara més terrible, el d’éssers humans, que utilitzen com els nous esclaus del segle XXI, obligats a treballar a les plantacions.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210824/7677794/trafic-marihuana-dispara-els-episodis-narcoviolencia.html

Àngels de vida

Hogar

Es diuen Elvira i Maite. La primera va estudiar a l’ Institut Químic de Sarrià. La segona és arquitecta i dissenyadora d’èxit. Dues mares de família barcelonines que han fet de l’amor i la solidaritat el pilar de les seves vides. Elles són dues de les fundadores de la Llar de Maria de Badalona. Gràcies a elles seixanta noies soles i vulnerables han tirat endavant l’embaràs. I tot gràcies al temps, l’amor i els mitjans que els dediquen perquè visquin el do de la maternitat.

“Quan parlem de vida, hem de tenir en compte que salvem la de la mare i la del nadó, perquè a ella l’hem acostat a Déu”. Elvira Casas (Barcelona, 1964) és l’artífex d’aquest petit miracle que ha tornat a la vida mares soles, angoixades i sense recursos. Avui gaudeixen de la maternitat. I veuen les coses molt diferents. Enrere deixen un escenari negre de desesperació en el qual només cabia la idea de l’avortament.

Són seixanta mares de diverses nacionalitats amb menys de 30 anys. I seixanta criatures que avui tenen a la Llar de Maria els seus àngels de la guarda a la terra. Una tasca ingent en la qual participen psicòlegs, educadors socials, infermeres, metges, advocats, sacerdots i un grapat de 30 voluntaris que assisteixen a tota hora a les mares que aposten per la vida. “Quan diuen sí a la vida, nosaltres ens hi aboquem”, apunta l’ Elvira.

Des de la seva fundació el novembre del 2014, el propòsit de la Maite i l’ Elvira ha estat confiar aquesta casa a la Mare de Déu. “Res no seria possible sense la intercessió de la Verge”, diu l’Elvira. De fet, el lema de l’associació és “ Deixa’t estimar per Ella”, recorda la Maite.

La por, la baixa autoestima, les mancances afectives, la solitud, la falta de feina són característiques comunes d’aquestes noies. “Al principi estan molt tristes, però en poc temps experimenten un gran canvi”. Maite Oriol (Barcelona, 1953) ho explica molt bé: “ Busquem en el seu interior la veritat, però la clau és l’amor de Déu. Un amor que fa que elles s’enamorin ràpidament del nadó que porten dins”.

I l’amor de Déu fa brotar en elles la fortalesa per tirar endavant. Aquest és l’esperit de la Llar de Maria. El primer que reben les noies després de passar el llindar de la porta d’aquesta casa del carrer Roger de Flor és una abraçada afectuosa. “És amor incondicional. No se les jutja. Les ajudem en el moment més important i més dur de la seva vida. Perquè la forma suprema de la creativitat humana és la maternitat”, assenyala la Maite. “Els diem que qui els acull és la Mare de Déu. Nosaltres som els seus instruments”, intervé la Elvira.

Després vindrà tota una cascada d’ajuts que aportaran seguretat i formació a les joves mares. El treballador so­cial els busca feina i les ajuda amb l’elaboració del currículum. De fet, les seixanta noies ateses ja han trobat feina. La psicòloga organitza grups de suport on s’exposen els problemes i es busquen solucions. Una pràctica que les uneix molt. Els dissabtes es destinen a formació, que es divideix en tres blocs: l’afectiva sexual, la relativa a la salut del nadó i de la mare i l’ensenyament dels valors cristians.

Cadascuna de les noies té el seu àngel particular: una de les 30 voluntàries que està sempre pendent de la mare fora de la Llar de Maria i l’acompanya. Des de fer un cafè fins a l’assistència en el part. Arriba el moment esperat. Les noies donen a llum i reben tot el material per al nadó: el bressol, la canastreta, bolquers… Cada setmana es beneficien també de lots de menjar i productes per a la higiene personal.

La vida familiar segueix a la Llar de Maria. Batejos, aniversaris, xerrades. “Ens reunim setmanalment per menjar juntes i fer una tertúlia”, assenyala la Maite. Aquesta casa ara és casa seva, la seva família. Ja no estan soles.

La història d’èxit de la Llar de Maria es vol ampliar a la parròquia de la Sagrada Família (“ Lloc d’acollida de pobres per excel·lència”, recorda la Maite) i l’Hospitalet, on escoles com Xaloc i Pi­neda oferiran beques per als infants. Perquè com deia la ma re Teresa de Calcuta: “La imatge de Déu està en aquell infant que encara no ha nascut”. El seu web és http://www.hogardemaria.org.

https://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170903/431010470273/angels-de-vida.html

Eudald Carbonell: “Els humans som imbècils”

Parlem amb el conegut arqueòleg, Eudald Carbonell, director de les excavacions al jaciment arqueològic de l’Abric Romaní

Segon estiu amb la covid com a protagonista, què ha suposat per les excavacions de l’Abric Romaní?

La mateixa resposta que vaig donar a Atapuerca la dono aquí, el Romaní no para. Hi ha un criteri de continuïtat de prendre tot tipus de protocols perquè la gent no es contagii i fer bombolles, però jo tinc la opinió que si es para una cosa costa molt d’engegar-la, per tant, la covid ha sigut un problema greu, però la covid no frenarà la vida. Aquesta és l’actitud.

Una cosa que em crida l’atenció és que tothom està treballant en mitjons, perquè ho fan això?

Per no trepitjar el material arqueològic i paleontològic que hi ha, si vas amb unes botes com les meves, jo estic treballant en un altre lloc, i les fots sobre una mandíbula de cérvol o un fòssil i el “matxaques”.

Cada dia trobeu restes arqueològiques?

Sempre hi ha centenars o milers d’objectes. Hi ha la part d’excavació, la part de laboratori per fer el seguiment i el rastreig de tot el que es troba. L’espai està organitzat per metres quadrats alfanumèricament i es va recollint tot el material que es troba i seguim una estratègia, quan s’acaba un nivell i hi ha una capa estèril es continua buscant-ne un altre. Ara estem al nivell R.

Com es decideix que el terreny és estèril?

Quan no es troba res és estèril. Fas una cata i si no trobes res vas baixant fins que trobes el següent nivell.

Atapuerca o Capellades?

Tot, però primer Atapuerca.

Quanta gent sou treballant aquí?

Pocs, 15 o 20. Abans de la pandèmia havíem arribat a ser 40.

Els que treballeu aquí, conviviu junts?

Sí, menys alguns tots estem vacunats i som una bombolla. Estem sempre junts.

Què és el més interessant que trobeu?

Sempre el foc. Els fogars és allà on la gent es socialitza. N’hem trobat més de 300 o 400 i és l’excavació en la que s’han trobat més fogars de la història dels neandertals.

Els humans seguim socialitzant al voltant d’algun “foc”?

Ara socialitzem diferent, ho fem amb altres coses, amb els mitjans tecnològics i no ens fa falta estar junts. Ara la interacció és tecnològica. La tecnologia és el que ens fa humans. La presència presencial és el passat. El contacte humà serà menys important que el digital.

Amb les troballes arqueològiques podem saber alguna cosa sobre el futur de la espècie?

Els humans tenim present perquè hem tingut passat, i el que és important és saber què volem fer en un futur. Quan tinguem clar què volem fer en un futur, quants volem ser al món, com volem distribuir la riquesa, etcètera podrem mirar com ens ha anat el passat i veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament. Amb el clima igual, podem saber que la tendència del clima, en la que hi estem influint nosaltres, és dolenta per l’espècie i també podem trobar què passava abans quan canviava el clima i ens ajuda a conèixer i a pensar sobre nosaltres.

I, els humans, sabem què volem en un futur? 

No.

I això és un problema?

Naturalment.

Quina relació tenien els neandertals amb la natura que els envoltava?

Com que no tenien la tecnologia molt perfeccionada era una relació molt més biològica que social i ecològica. Aquí hi hem trobat, fins i tot, espècies àrtiques, és a dir, hi ha hagut moments que ha fet molt fred i hi ha hagut moments que han estat molt semblants al que tenim ara. Però, abans, el clima evolucionava per ell mateix, ara nosaltres amb el diòxid de carboni, amb el metà estem intervenint en el clima. I, clar, abans érem molt pocs, però ara som milers de milions i aquest és el problema que té l’espècie. O pensem què volem fer i seriosament ens posem a fer-ho, és a dir, o hi ha consciència d’espècie o el futur de la humanitat no el veig gaire clar.

Precisament sobre això, l’any 2017 en una entrevista vas afirmar que estava apunt d’arribar un caos, el caos era la covid i tot el que estem vivint ara?

En el caos ara ja hi som, l’any 2017 hi estàvem entrant i ara ja hi som. I el caos porta a la destrucció. I la destrucció, o hi ha un fort col·lectiu intel·lectual humà de pensament o serà inevitable.

La destrucció és l’extinció?

No, l’extinció és diferent. Un col·lapse no és extinció, jo penso que aquesta situació portarà l’espècie a un coll d’ampolla.

Per tant, ens en sortirem com a espècie?

Sí.

Què hem de fer davant d’aquesta situació?

S’hauria d’augmentar la diversitat del planeta, parar la globalització, que és el pitjor que ha fet l’ésser humà perquè uniformitza i trenca la diversitat i hauríem de tenir una consciència crítica d’espècie diferent de la que tenim.

Arribarà un moment que estiguem convivint amb altres espècies d’humans? 

Sí, molt probablement a finals del segle XXI serem tres o quatre espècies humanes. I, llavors quan anem a altres llocs com Mart serem més. 

Tu creus que hi arribarem, a Mart?

Sí, jo crec que jo ho veuré. Anirà tot molt de pressa. La gent ara diu que anar a Mart són molts mesos i tal, d’aquí 50 anys tardarem un parell de setmanes en arribar-hi. Els motors de propulsió iònica, els ordinadors quàntics i tot això permetrà que puguem passar un cap de setmana a Mart. És com dir que els trens abans anaven a 60 per hora i ara van a 800. El futur ja el tenim aquí, ara s’ha descobert dins d’un ordinador quàntic un cristall del temps que ha trencat les lleis de la termodinàmica i això és un canvi de paradigma humà brutal.

Canvia la concepció de l’univers?

De tot. De tot l’ésser humà, perquè l’ésser humà és qui pensa com és l’univers perquè en realitat no ho sap.

L’extinció dels neandertals com va ser?

Ara sabem que no es van extingir, som nosaltres. L’espècie es va barrejar, es va creuar i ara som nosaltres. Si que va ser una desaparició del món però no es van extingir.

Com és que hi ha un jaciment d’aquesta magnitud aquí a Capellades? 

No ho sé. Està aquí, s’ha conservat, està en una zona de pas i s’està treballant i per això és important. És com una mina d’or.

Fins on podeu arribar aquí?

Portem 12 metres i ens en queden 40. D’aquí 100 o 150 anys s’acabarà l’excavació.

Com era la vida dels neandertals?

Podem saber que aquests grups que venien eren de més de 6 i menys de 12, que el foc era l’element fonamental de transformació de la seva vida i de les relacions socials i que eren bàsicament caçadors purs.

Què fem similar als neandertals?

Pràcticament tot. Ells pintaven, feien art, tenien tecnologia, enterraven els morts. Fem bàsicament el mateix. Excepte que ara tenim la capacitat d’intervenir sobre el canvi termodinàmic del propi planeta.

Ells tenien més consciència d’espècie?

No en tenien.

Creus que nosaltres en tindrem?

Jo penso que això que hi ha ara no es pot arreglar però, quan arribi el daltabaix de la crisi ho arreglarem per pebrots perquè no tindrem més alternativa que arreglar-ho. 

I el daltabaix quan serà?

Falta poc. Ja hi som. El col·lapse jo el veuré. Tu segurament el viuràs i molt temps.

Què implicarà?

Centenars de milions de morts, gana, destrucció i desorganització fins a tornar aconseguir un equilibri amb el planeta.

No fa bona pinta doncs…

En una alta probabilitat pinten bastos i bastos de veritat. Ara, això no serà el final de la espècie. És com si en una família de 12 en moren 5. Encara en quedaran 7.

Hi ha hagut un col·lapse similar anteriorment?

Com el que viurem penso que no. La socialització del capitalisme va costar 200 o 300 milions de morts en molt poc temps, la primer i la segona guerra mundial. Aquest cop seran molts més milions.

Déu n’hi do…

S’ha de parlar clar. Quan fas les coses com el cul, les coses van com el cul. Això és el que passarà.

Quant de temps fa que fem les coses com el cul?

Molt. Bàsicament des que el capitalisme ha estat el sistema que ha organitzat la vida humana.

El comunisme n’és la solució? 

El comunisme és una solució teòrica però, a la pràctica els humans no tenim capacitat intel·lectual per aplicar-lo.

Som més estúpids que el que la teoria exigeix?

Exacte (riu). Més que estúpids som imbècils. Perquè un estúpid no n’és conscient, un imbècil fa coses que no hauria de fer i que sap que no hauria de fer. Però, hi ha esperança.

Qui sobreviurà?

Els més ben adaptats. No els més forts, de fet, probablement els més forts són els que palmaran.

És una adaptació a nivell físic o mental, la que fa falta?

A tots els nivells. Si tu tens aigua a casa teva perquè hi ha una font i no n’hi ha més és pitjor, perquè vindrà tothom que vulgui aigua a casa i et mataran. Encara que siguis molt fort et pelaran. La gent buscarà la forma de sobreviure. El millor per adaptar-se és no tenir res. Si no tens res, a no ser que arribem al canibalisme, ningú et tocarà els pebrots.

A títol individual què podem fer per intentar evitar això?

Hi ha un concepte que estic treballant en el meu llibre, que l’has de comprar quan surti, que es dirà Humanització o extinció, que parlo que l’individu com a col·lectiu és molt important, però no col·lectivitzar l’individu. Això serà el futur de l’espècie si ho fem bé. Tots els individus pensem, tots tenim maneres d’adaptar-nos i com més formes diferents tinguem, tindrem més capacitat diversa de fer funcionar el món.

Comprar el teu llibre pot ajudar a sobreviure?

N’estic convençut. Si més no ens pot ajudar a saber perquè palmem. Humanització o extinció, sortirà a l’octubre o novembre. Si més no, llegir-lo et farà a pensar i reflexionar.

Ens falten espais per pensar? Estem massa distrets?

Molts. Estem distrets en les coses que ens portaran al desastre. Els romans ja ho feien i van palmar. Si estàs distret és el que passa. Quan els dents de sabre vivien a Atapuerca, si estaves fent la migdiada venia un animal d’aquests que pesava 400 quilos, et fotia una mossegada i ja eres mort. No podien estar distrets, aquella gent vivien sempre estressats, no com ara.

Estar estressat és bo?

És fonamental per adaptar-se. Un individu relaxat té les de palmar.

https://anoiadiari.cat/entrevista/eudald-carbonell-humans-imbecils/

Els talibans marquen amb pintura les cases de dones activistes

Un combatent talibà passa per davant d’un saló de bellesa amb imatges de dones pintades amb un aerosol a Shar-e-Naw a Kabul

Freshteh Rafat enumera el seu currículum per telèfon. Ho fa com si recités una lliçó apresa, de tantes vegades que l’ha repetit. Va estudiar periodisme i comunicació de masses a la Universitat d’Herat, la ciutat de l’oest de l’Afganistan que fins fa quatre dies es considerava el centre econòmic del país. Va treballar per al diari Asht-e-sob, que és el més progressista de l’Afganistan, va col·laborar amb una infinitat d’associacions de dones i fins i tot va ser una de les impulsores de la campanya Where is my name [On és el meu nom], que es va fer viral a les xarxes socials per exigir que el nom de les dones figuri en algun lloc a l’Afganistan. Fins fa dos anys el nom de la mare ni tan sols apareixia a les partides de naixement dels fills. Només el del pare.

https://www.ara.cat/internacional/talibans-marquen-pintura-cases-dones-activistes_1_4089494.html

camino de la ruptura generacional

La pandemia ha ampliado la distancia entre generaciones y consolidado una fractura que empezó con la crisis del 2008

Botellon calle Verdi después del levantamiento de las restricciones y el confinamiento hasta las 10PM.

“La juventud de hoy ama el lujo, es maleducada, desprecia la autoridad, no respeta a sus mayores, y chismea mientras debería trabajar”. Estas palabras se atribuyen a Sócrates en el siglo V a.C.

Tan lejos, tan cerca.

El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) hacía público el mes de julio cómo tras la covid y ya sea entre los jóvenes que entre los adultos, el aumento en la distancia entre generaciones será una de sus principales consecuencias. La tercera en el ranking después de las menores oportunidades laborales y el hecho de que habrá efectos psicológicos.

Percepción que, a medida que se es más adulto, crece más. El punto de inflexión sólo llega sobre los 60 años.

Y es que hoy, en el 2021, mientras los jóvenes hacen responsables a las generaciones anteriores de la falta de oportunidades y la precarización, los mayores apuntan a ellos con las últimas olas de la covid. Y en medio quedan la crisis del sistema de pensiones. Y la demográfica. Y más.

Pero no sólo eso. “La novedad es que en el momento actual la brecha”, la distancia entre los jóvenes y adultos, que ha existido en otros muchos momentos históricos y de las más diversas formas, “corre el riesgo de convertirse en ruptura”, incide Carles Feixa, catedrático de Antropología Social en la Universitat Pompeu Fabra. Porque “la inequidad generacional ha crecido hasta niveles alarmantes”, continúa.

Se intuye, por ejemplo, al preguntarse en medio de la pandemia de la covid: “¿Los jóvenes han actuado de forma más irresponsable que las personas de otras edades?”

La respuesta, según el propio CIS: el no es rotundo de 18 a 24 años, según su informe sobre la juventud y la pandemia; al contrario para los mayores de 65; vence el sí entre los adultos hasta los 45 años; hay división desde esa edad hasta los 65.

Inmaculada Sánchez-Queija, profesora de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, lo define así: “Tras la covid ocurre lo que siempre ha ocurrido, que se demoniza a un grupo poblacional, a las personas jóvenes, que son efectivamente quienes en este momento transmiten el contagio. Aunque es el único grupo no vacunado, y las vacunas funcionan.”

La fractura empezó en la etapa de mayor crecimiento y explotó en la crisis del 2008. La covid lo único que ha hecho es visibilizarla con la particularidad de que se culpa a las víctimas y no a los victimarios

Carles FeixaCatedrático de Antropología Social en la Universitat Pompeu Fabra

“Parece que de lo que se trata es de buscar culpables, cuando no es eso. De lo que se trata es de ser responsable tengas 18, 30, 55, 70 años”, dice Eunate Uribe, estudiante universitaria de 19 años de Berango (Bizkaia). Y agrega: “Con la pandemia la incomprensión entre generaciones ha ido a más”.

“No sólo pienso que hay incomprensión hacia los jóvenes, sino que el problema va más lejos. Hay una manipulación a nivel informativo enorme, en la televisión siempre salimos discutiendo y echándonos la culpa los unos a los otros”, denuncia Aníbal Buigues, trabajador forestal de 21 años de València.

Eunate Uribe

19 años, Berango (Bizkaia)

“La incomprensión generacional siempre ha estado ahí, pero con la pandemia ha ido a más. No niego que hayamos hecho muchas cosas mal y que seamos menos conscientes del riesgo que generamos, pero creo que es debido a la forma en que se nos ha excluido. Durante la desescalada del año pasado nos echaron la culpa y tacharon de ser los más irresponsables, mientras había más personas de entre 40 y 50 años incumpliendo las restricciones. Cuando muchos jóvenes dicen eso de ‘nos están quitando nuestros mejores años’ como excusa para emborracharse y generar una ola de contagios, entiendo a las generaciones mayores que dicen que tenemos gran parte de culpa en el repunte de la pandemia. Pero parece que de lo que se trata es de buscar culpables, cuando no es eso. De lo que se trata es de ser responsable, tengas 18, 30, 55 o 70 años. Pero puestos a buscar culpables habría que señalar a uno, el Gobierno”.

Testimonio recogido por Ander Goyoaga (Bilbao)

Sus palabras se refieren al repunte de los casos de covid entre las personas jóvenes. Y también a sus polémicas por las aglomeraciones los fines de semana, los botellones, los disturbios… Sin embargo, y como señala Feixa, se respalda en datos que son sobre todo económicos.

Hay un desempleo abultado desde hace más de una década. Hoy es del 15,26% del total de la población activa según el último dato del INE. Del 56,56% para los de 16 a 19 años. Del 34,56% para los de 20 a 24 años. Del 38,38% para los menores de 25 y cuando, desde el 2008, siempre ha estado por encima del 30%. A los jóvenes que trabajan, además, les acompaña la precariedad laboral: los contratos temporales no han dejado de aumentar desde la crisis del 2008, y si entonces eran poco menos del 50%, hoy son casi el 60%. Y los parciales involuntarios ven unas cifras similares. Y en los salarios se mantiene o crece la brecha entre la generación alrededor de los 20 años con el resto desde inicios del siglo XXI, hace ya dos décadas.

Condiciones que también reflejan las cifras de un estudio financiado por España y la Unión Europea de la Universidad de Sevilla a partir de dos latitudes y economías muy diferentes del país. Se cuestionó a estudiantes de Sevilla y el País Vasco en dos fechas diversas, en el 2015 y ahora, en el 2021. Sus conclusiones preliminares chocan.

Hoy el 45% de los universitarios indican que tuvieron el salario bajo respecto a los que se pagan en su ámbito profesional. El 75% no tuvo derecho a prestación por desempleo. Al 46% no le pagaron las horas extra. El 50% estaba sobrecualificado. Y más del 90% tuvo un empleo temporal… Entre los estudiantes de Formación Profesional, el 48% percibieron un salario bajo respecto a los que se pagan en ese ámbito profesional, el 66% no tuvo derecho a prestación por desempleo, al 40% no le pagaron las horas extra, el 55% estaba sobrecualificado, y la tasa de trabajo temporal se quedó en un (abultado) 84%.

….

“Recogimos datos en el 2015 y hemos vuelto a recoger datos ahora en el 2021. La idea era comparar a los jóvenes de la crisis económica con los de la recuperación, pero llegó la covid y hemos recogido datos de otra crisis”, resalta a La Vanguardia Águeda Parra, una de las coautoras del estudio.

“Por ser jóvenes no significa que tengamos que aceptar condiciones lamentables. Por lo que rechazar algunas de esas propuestas no nos convierte en vagos, simplemente cada vez somos más conscientes de nuestra valía y de nuestros derechos. Y nos protegemos de la explotación que nos intentan imponer como normal”, asevera ante ello Paula de la Morena, estudiante de 18 años de Colmenar Viejo (Madrid).

Otro dato que resume su situación: España tiene de las mayores tasas de jóvenes que ni estudian ni trabajan (ninis, en el argot habitual) de Europa en una edad clave, entre los 20 y 24 años. Cifra que ha crecido de forma constante desde el 2008 hasta estabilizarse poco antes de la pandemia pero que hoy es mayor que la que ve Grecia, que fue la gran afectada durante la Gran Recesión, y que sólo es superada por Italia.

Este drama intergeneracional lo expresa así Juan Carretero, universitario sevillano de Derecho, Finanzas y Contabilidad de veinte años: “Las empresas no están confiando en los jóvenes para hacer el relevo generacional con el que se pueda seguir manteniendo el sistema de pensiones. Te piden experiencia pero no te dan una oportunidad para adquirirla. Es incongruente”.

Son jóvenes adaptados a su entorno. No tienen la expectativa de esforzarse y que ese esfuerzo suponga un buen futuro

Inmaculada Sánchez-QueijaProfesora de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla

“La fractura se empezó a fraguar en la etapa de mayor crecimiento económico y neoliberalismo, entre 1992 y el 2007, y explotó en la crisis del 2008. La covid lo único que ha hecho es visibilizarla con la particularidad de que se culpa a las víctimas y no a los victimarios. Se culpa al joven supuestamente irresponsable que se divierte, por ejemplo, pero no a las autoridades políticas y sanitarias que abren la veda y deciden vacunarles los últimos. Ello tiene efectos en lo político (los jóvenes no tienen voz en la toma de decisiones), en lo social (con el mal reparto del gasto social) y en lo cultural (por el sentimiento de abandono y estigma). Es lo que llamo un juvenicidio moral”, sigue Feixa.

¿Germina una guerra generacional?

Los más jóvenes se ven imposibilitados de acceder a un trabajo y, aunque se tenga, se hace en precario. Les es difícil acceder a una vivienda mientras la de los abuelos es de propiedad. Han tenido que dar las clases por Zoom cuando sus predecesores no. Ven cómo el gasto en pensiones se blinda alrededor de la subida del IPC y se debe financiar los ERTE mientras sus sueldos y trabajos –cuando los hay– llevan estancados y quedan atrás desde hace años. Se sienten estigmatizados en el repunte de la covid.

….

El sociólogo Mariano Urraco, de la Universidad a Distancia de Madrid, por todo ello la ha tildado de “generación descreída”. Sánchez-Queija señala que “ni descreídos, ni con menos moral que los anteriores ni que los posteriores, posiblemente. Como mucho serían jóvenes adaptados a su entorno. No tienen la expectativa de esforzarse y que ese esfuerzo suponga un buen futuro, es así. Así que se adaptan y esperan a ver qué ocurre”.

Una juventud que, es más, ha cambiado su perfil. Ahora es menos numerosa que lo que eran las generaciones anteriores y, si en los años 1950 era normal que una pareja de 24-25 años tuviera hijos, o si en los datos del INE se ve que en los 70 el acceso a la maternidad eran los 25 años, hoy esa edad se ha atrasado a los 31 años. En conjunto ha llevado a transformaciones sociales importantes en los países industrializados como España que “provocó ya en el año 2000 que se conceptualizara una nueva etapa en el ciclo vital que se denominó adultez emergente, fruto de un atraso en la adquisición de roles adultos”, explica Sánchez-Queija. “Estamos instaurados en una cultura que ensalza la juventud. Y la revolución sexual y feminista supone que las mujeres tengamos más aspiraciones que ser pareja y madre. Todo ello lleva a que los jóvenes actuales sí que tengan diferencias con aquellos de hace medio siglo, no tanto con los millennials”, continúa.

En EE.UU. se suele considerar que se pasa de una generación a otra cada 20 años, más o menos. También cuando hay un cambio profundo del contexto histórico. Sea por a o por b, Neil Howe, historiador, en los años 90 predijo junto a William Strauss que se viviría una crisis generacional con punto álgido en el 2020, al menos si se seguían los patrones de la evolución histórica, que cada 80-90 años ven una de gran magnitud.

“Viene el invierno”, señalaron entonces. Aún está por ver si llega o no; por ahora los jóvenes que rondan la mayoría de edad y aquellos nacidos al final del siglo XX, a los que les rozó las consecuencias de la Gran Recesión del 2008 y que les vuelve a golpear otra, la de la covid, pronto superarán, en número, a los más mayores en edad para votar. El cambio en los países del G-7 se prevé para el cercano 2030, según Naciones Unidas. “Si tenemos que ser la generación que evite que la Tierra se vuelva inhabitable en un futuro cercano, agradeceríamos ser escuchados”, lanza Anna Sallés, de 21 años, desde Barcelona.

https://www.lavanguardia.com/vida/20210801/7632347/espana-camino-ruptura-generacional.html

Las redes sociales están diseñadas para producir tristeza y ansiedad

El teórico de medios explica en su último ensayo “Tristes por diseño” cómo Internet pasó de hacernos felices a deprimirnos

Sabemos que son nocivas, pero continuamos usándolas. Dicen estar pensadas para conectarnos, pero nos aíslan. Las usamos para buscar información aunque nos distraen. “Las redes sociales están diseñadas para exprimir las vulnerabilidades del yo”, escribe Lovink. La tristeza de hoy se desarrolla por medio de interacciones en entornos digitales.

En su último libro Tristes por diseño. Las redes sociales como ideología (Consonni), el teórico de medios Geert Lovink reflexiona acerca de la última década de Internet, marcada por la irrupción de los teléfonos inteligentes y los medios sociales. “El problema de Internet es más un problema de adicción que de privacidad”, asegura.

La redes no están pensadas crear vínculos entre personas sino para no dejarlas

Fundador del Instituto de Culturas de la Red en la Universidad de Ciencias Aplicadas de Amsterdam, Lovink señala que la era hegemónica de las plataformas como ideología ya está aquí. El origen del aislamiento, la tristeza y la distracción actuales se encuentra en las grandes compañías tecnológicas que actúan en Silicon Valley.

¿Por qué afirma que los medios sociales están diseñados para volvernos más tristes y aislarnos?

Lejos del utopismo tecnológico que postulaba que estas plataformas sirven para organizarnos mejor en sociedad, el diseño de estas redes está pensado para hacernos dependientes. No son herramientas para que la gente haga cosas conjuntamente ni para crear vínculos. En lugar de eso, están pensadas para no dejarlas. Para sumergirse en un flujo continuo y efímero de contenidos. Fíjese en el infinito feed de Facebook, por ejemplo. Ahí se mezcla deliberadamente información de la esfera personal con noticias de interés público. Todo junto en una misma pantalla y con el objetivo de no salir de ahí, sino de adentrarse cada vez más y más para suscitar emociones. Para que estemos tristes o enfadados.

¿Qué mecanismos utilizan las tecnológicas para secuestrar nuestra atención?

En primer lugar, hay que hablar de los teléfonos inteligentes. Internet tiene unos cincuenta años de vida, pero tan solo hace unos diez o quince que existe una velocidad adecuada y un aparato para compartir contenido en cualquier momento. El 24/7 es un factor clave. Así como también lo es la funcionalidad simple, sin problemas, de los teléfonos. Es interesante preguntarse de dónde sale ese diseño, ¿por qué no cerramos el teléfono si nos enfada?

¿Por qué?

En Silicon Valley invierten muchos recursos en estudiar la experiencia de usuario: es una gran industria. ¿Cómo hacen tan placentera la experiencia? Siempre accesible, siempre funcionando. La palabra clave aquí es ciencia del comportamiento. Hay unos cuantos mecanismos que influencian a la gente a seguir conectados: el botón de me gusta, las recomendaciones, las notificaciones, los seguidores, los comentarios, la reproducción automática de los vídeos, los colores…

Algunos disidentes de Silicon Valley ahora pregonan los beneficios de la desconexión. Lo hemos visto recientemente en el documental The Social Dilemma de Netflix, por ejemplo.

El Center for Humane Technology, fundado por un antiguo ingeniero de desarrollo de producto de Google, Tristan Harris, junto con otros alertadores de las empresas tecnológicas de Silicon Valley, divulga de forma exhaustiva todos estos mecanismos y explica por qué son tan adictivos. Las redes sociales no son simples herramientas. No las utilizamos para hacer esto o lo otro. Nos utilizan ellas a nosotros. Nos distraen. Las notificaciones, las noticias, los mensajes que debemos responder, los me gusta… es un flujo de contenidos infinito. Esta sobrecarga es la que conduce al estrés, el aislamiento y la tristeza, y es lo que hay que combatir. Es necesario retroceder para enfrentarnos a la plataforma en sí. Hay que aprender a alejarse del teléfono de vez en cuando.

Aun así, la gente sigue usándolas. ¿Por qué nos hemos entregado al flujo continuo y efímero de contenidos?

Porque la experiencia de usuario es placentera. Ofrece placeres frecuentes y banales. Podríamos conectarnos a Facebook en un momento de aburrimiento y levantar los ojos una hora después, preguntándonos dónde se fue esa hora y por qué la gastamos en una experiencia tan poco interesante y a la vez no desagradable.

En su libro señala los efectos más perjudiciales de las plataformas, pero las redes sociales aíslan y conectan al mismo tiempo. Sirven para extender la cultura del narcisismo, pero también para explorar con detalle los cuadros expuestos en El Prado, por ejemplo. Al final, ¿el problema de la adicción a Internet no es un problema del ser humano?

A pesar de que Internet es una red para conectar y organizar personas, vemos que en la práctica se usa para la autopromoción, para mostrar lo bien que nos va. Mostramos nuestra ciudad, las buenas vacaciones, la buena comida, el tiempo de ocio… Esta representación de uno mismo es el fondo social de estas plataformas. Las empresas tecnológicas facilitan esa idea. No trabajan para conectarnos, sino para aislarnos. El eslogan “Eres lo que compartes” expresa la transformación de la unidad autónoma del yo en una unidad externa que reproduce constantemente su capital social al exponer valor (datos) a otros. La brecha entre la autorrepresentación de un deseado estatus social y la precaria realidad conduce a la tristeza.

Internet ha descarrilado: la era del blogging ha dado paso a la era del postureo. ¿Qué ha ocurrido en estos últimos diez años?

Los blogs ya no se usan como antes. Fueron una comunicación del primer Internet. Servían para la auto-organización. Después, con el cambio del milenio, vino la crisis de las puntocom y lo que trajo, las redes sociales, desterró a los blogs. Hoy ya no hablamos de una blogosfera: autores que publican constantemente y enlazan a otros blogs, e interactúan con otros internautas. Eso ya pasó. Y todo ha sucedido muy rápido. Ahora impera una cultura del yo, una constante distracción.

2016 fue un punto de inflexión: el año de la elección de Trump, del Brexit y de Cambridge Analytica. ¿Qué papel tiene la desinformación en todo ello?

Facebook ha admitido que tuvo un papel fundamental en la elección de Trump como presidente de los Estados Unidos, aunque la injerencia rusa está, a mi entender, sobredimensionada. De todas maneras, las fake news y la propaganda han existido siempre. Los anuncios personalizados, sin embargo, son el factor determinante al que hay que prestar atención. De ahí viene la financiación de Facebook y Google, las compañías de anuncios más grandes del mundo. La personalización de anuncios y noticias es relevante y preocupante porque nos hace manipulables.

En su libro señala que Internet no ha logrado establecerse como una disciplina académica propia, de manera que no se ha desarrollado una teoría crítica global, ni se han planteado alternativas. ¿Qué soluciones ofrece?

Internet no nos viene dado. Podemos discutir su arquitectura y para qué lo queremos hacer servir. ¿Qué plataformas queremos? La estructura impuesta por Silicon Valley ha derivado en distracción, tristeza, aislamiento, desinformación. Tenemos que discutir el papel de Europa: ¿sólo somos usuarios pasivos que vamos a consumir lo que se diseña y produce en China o California? Hemos de construir plataformas alternativas europeas. Europa tiene que construir su propio Google. Estuvo a punto de hacerlo hace unos 15 años, ¿se imagina dónde estaríamos ahora? Los rusos tienen Yandex y los chinos, Baidu. ¿Qué tenemos en Europa? ¡Google! ¿Se imagina cuán poderoso sería un buscador europeo?

Pero, ¿qué hacemos con las tecnológicas que nos gobiernan ahora? ¿Debemos regular para aplicar una ética algorítmica?

No, no creo en la regulación. Hay que desarrollar plataformas valiosas desde Europa: plataformas de tecnología abierta; con un diseño centrado en el ser humano responsable; financiadas públicamente; y que no comercialicen con los datos de los usuarios. Deberíamos deshacernos del modelo de Silicon Valley en el que obtenemos servicios de forma gratuita a cambio de nuestros datos. ¡Dejemos de invertir el dinero en hacer más visible la radio televisión pública española en redes sociales y construyamos una infraestructura tecnológica europea pública para el siglo XXI! 

https://www.lavanguardia.com/tecnologia/20210725/7619694/geert-lovink-redes-sociales-disenadas-tristeza-ansiedad.html

El cibercrim s’acarnissa amb els hospitals

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

Sense que ningú se n’hagués adonat, Makop es va despertar un diumenge. No va matinar gaire, eren les 9,50 h, però no va importar, perquè la clínica on va aparèixer, CMJL, a Pontevedra, era tancada i els treballadors, a casa. Makop tenia hores per infectar i bloquejar els circuits informàtics. Era el 4 d’abril. A les 8.53 h del dilluns 5, l’empresa que presta serveis informàtics a la clínica va ser alertada del pirateig del sistema: els historials mèdics de 300 pacients estaven bloquejats.

Makop no va necessitar cap túnel. Va entrar a través del correu electrònic d’un treballador que, teletreballant des de casa, va obrir un missatge que semblava del Sergas, el servei gallec de salut. Però no era el Sergas, sinó un virus anomenat Makop. L’havia enviat un grup cibercriminal que amb tota seguretat va demanar un rescat.

El cas va arribar a l’ Agència Espanyola de Protecció de Dades, que fa uns dies ha conclòs que l’empresa tenia prou mesures de seguretat, encara que Makop infectés el sistema i obligués a recompondre (a mà) els historials des del 28 de gener, data de l’última còpia de seguretat. És una pandèmia paral·lela: la dels atacs al sistema sanitari. Ha estat l’objectiu primordial de la ciberdelinqüència en els últims mesos malgrat que els mateixos grups criminals van anunciar quan va esclatar la pandèmia que, per raons morals, no els tocarien. Mentien: els han envestit més que mai.

La clínica gallega no és un cas aïllat, sinó un fenomen mundial de dimensions alarmants. Entre el novembre del 2020 i el gener del 2021, els atacs de ransomware contra el sector sanitari (hospitals, clíniques, ambulatoris, laboratoris, etc.) van créixer un 45%, el doble de l’augment general, segons dades de l’empresa de ciberseguretat Check Point.

La mateixa tendència apunta el web especialitzat Hackmaggedon a la seva anàlisi del primer trimestre del 2021. És el sector més castigat, al davant dels atacs contra els individus, l’administració pública o l’educació. El supera només la categoria calaix de sastre d’“altres indústries”.

“Sempre ha estat en el punt de mira, perquè el robatori de dades mèdiques confidencials és un negoci molt lucratiu”, apunta a aquest diari Jamie MacColl, analista del think tank britànic Royal United Services Institute for Defence and Security Studies. Per l’historial d’un pacient, un de sol, es paguen entre 200 i 830 euros a la deep web , la internet profunda. S’utilitzen per a tota classe de fraus i suplantacions d’identitat.

Però la pandèmia ha convertit la sanitat en presa fàcil per al ransomware . Consisteix a introduir un virus en un sistema informàtic i segrestar-lo , encriptant les dades, i exigir a la víctima el pagament d’un rescat pel codi de desbloqueig. Amb les ucis plenes i el sistema a punt de col·lapsar, qui en pot interrompre l’activitat? La sanitat és més essencial que mai i els hackers ho saben.

Una investigació alerta que als hospitals piratejats la mortalitat creix i perdura dos o tres anys

La tecnologització de la medicina, que permet tants avenços, és una arma de doble cara. “En un hospital tot està connectat: des del software d’història clínica als equips de radiografia, radiologia, etc. Un ciberatac pot obligar a tancar un hospital. Haver de rebutjar ingressos, perquè sense informació no es pot atendre un pacient, o desprogramar intervencions. Que se’t mori algú és difícil, però pots tenir problemes greus, com que et parin una operació, per exemple si et quedes sense imatge radiològica. O que calgui interrompre les químios, que funcionen amb un software molt sofisticat”, enumera el cap d’informàtica d’un gran hospital català. Demana l’anonimat per no atreure els malfactors.

Al setembre, l’Hospital Universitari de Düsseldorf es va veure obligat a tancar les urgències per un atac. Una dona que arribava amb dissecció aòrtica va haver de ser traslladada a un altre centre i va morir. La fiscalia va plantejar acusar d’homicidi els agressors, però va concloure que la mort era inevitable.

Les conseqüències d’un atac perduren en el temps. Una investigació de la Universitat de Vanderbilt ( EUA) del 2019, que va mesurar la qualitat assistencial en hospitals que havien patit atacs, va detectar augments de la mortalitat 30 dies després de l’alta en els dos o tres anys següents, mentre que el temps d’espera per a un electrocardiograma va créixer en alguns casos en més dos minuts.

El cas més sonat, per la seva dimensió, va ser a Irlanda el 14 de maig: tot el sistema sanitari públic va ser atacat. Un mes i mig després, en alguns serveis continuen treballant amb paper i bolígraf, persisteixen els retards i creuen que la factura superarà els 505 milions d’euros. “Trigaran mesos, fins i tot anys, a recuperar-se”, adverteix MacCall.

Els EUA, on la sanitat és essencialment privada, són el país amb més atacs. El 2020 n’hi va haver més de 600, un rècord.

A Espanya els atacs s’han duplicat, segons Check Point. Des de grans grups, com Quirón o el Consorci Sanitari Integral (propietari de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí i 13 centres més) a una miríada de petites clíniques, com la gallega, que no surten a les notícies. Cap gran hospital no va voler parlar dels atacs soferts. Tampoc el Centre Criptològic Nacional ni el Centre Nacional d’ Intel·ligència –dependents del ministeri de Defensa–, responsables d’analitzar i protegir d’aquesta amenaça. Fonts ministerials es van negar a oferir cap classe d’informació.

“Estudien molt bé a qui atacar, de vegades durant mesos, i busquen víctimes fàcils. Els hospitals petits són els més vulnerables, tenen menys sistemes de protecció”, explica Jaume Abella, coordinador del màster en ciberseguretat de La Salle.

Un historial mèdic val entre 200 i 830 euros a la ‘deep web’: saber de què es posarà malalta la gent són diners

“Abans els atacs eren massius, anaven a veure què pescaven. Ara han evolucionat molt. Entren en un sistema i estan diversos dies passejant-se fins que llancen atacs dirigits que col·lapsen l’organització”, diu Albert Haro, responsable en seguretat de la informació de l’ Agència de Ciberseguretat de Catalunya. “Els criminals”, afegeix, “funcionen com veritables empreses”.

Hi sol haver una doble extorsió: a més d’encriptar els fitxers de les víctimes, els roben dades confidencials i els amenacen de publicar-les (en solen penjar una part a tall d’aperitiu).

Així, encara que una organització tingui cò­pies de seguretat, hi ha més possibilitats que pagui per evitar el dany reputacional i les multes per protecció de dades. En sanitat hi ha un altre pas de rosca: els pirates contacten els pacients a qui han robat les dades, per exemple algú amb el VIH o un trastorn psiquiàtric, i els extorsionen per no publicar-les.

Els rescats exigits varien enormement segons la mida de l’hospital, el mal perpetrat o el país. A Irlanda li van demanar 16,5 milions d’euros, que no va pagar. Segons una enquesta de l’empresa Sophos a 328 caps d’informàtica d’organitzacions sanitàries a 30 països, la mitjana de rescats de­semborsats va ser de 110.800 euros, però inclou només els que admeten el pagament, una minoria.

Als EUA les xifres són molt per sobre. Segons un informe del despatx d’advocats BakerHostetler, la mitjana exigida el 2020 va ser de 4,5 milions, que es va traduir en 910.335 dòlars pagats. NA Financial, una de les companyies d’assegurances més grans del país, va pagar 40 milions després de patir un atac al març, segons va revelar l’agència Bloomberg.

“Poden reinvertir aquestes fortunes per contractar més hackers i comprar programes més letals. Imagina’t el que són 40 milions davant el pressupost en ciberseguretat d’un hospital. Hi ha un de­sequilibri creixent”, apunta Jamie McCall.

“És difícil dir quant costa de protegir un gran hospital”, assenyala el responsable del centre català. “Un sistema de seguretat del correu electrònic pot costar 200 o 300.000 euros a l’any, i és un afegit a altres filtres. Després hi ha inversions que cal fer periòdicament. I la seguretat total no la tens mai. Sempre es veu com una despesa supèrflua”.

Irlanda va patir al maig un potent atac que va bloquejar els seus hospitals: li demanaven 16,5 milions d’euros

A ell li agradaria comptar amb un CISO ( Chief Information Security Officer), un especialista en ciberseguretat, una figura que tenen les grans empreses però “cap hospital català”, diu. “A Catalunya hi ha 60 hospitals i 40 sistemes diferents de protecció. Hi hauria d’haver un paraigua comú”.

“El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos”, assenyala Abella. Alguns països, com França, han adoptat una línia dura contra el pagament de rescats.

Pressionada, la companyia d’assegurances Axa va anunciar al maig que deixarà d’incloure a les seves pòlisses el reembors de rescats. Els experts recomanen no pagar. “No hi ha garanties de recuperar les dades i et fa més vulnerable per tornar a ser atacat”, adverteix Haro. “Si contestes ràpid, i cedeixes i pagues, pagaràs moltes vegades”, diu Selva Orejón, directora d’ On Branding, dedicada a la reputació digital i la ciberseguretat, que admet que molts clients acaben pagant.

Lluitar contra aquests grups criminals és complicat. La majoria opera des de països com Rússia, Bulgària, la Xina o Corea del Nord.

“Tot i que els criminals intenten amagar-ho, els experts tenen eines per veure l’idioma del navegador d’origen”, explica Orejón. Quan negocien amb els atacants, els incrusten, si poden, una balisa informàtica per identificar-los.

Més que dirigir-los, els governs rus o xinès els toleren, assenyala MacColl. “La idea que Putin dirigeix personalment atacs de ransomware contra les nostres infraestructures crítiques és equivocada. És més aviat que en aquests països troben un ambient permissiu, en què els cossos de seguretat els deixen fer”.

“Això no treu que alguns cibercriminals treballin ocasionalment per a governs”, afegeix. Els EUA i Europa han acusat el Kremlin de ser al darrere del ciberespionatge a laboratoris que treballaven amb vacunes covid.

El preu de les pòlisses de ciberrisc s’ha multiplicat per tres en els últims mesos

A la seva trobada amb Vladímir Putin, el president dels EUA, Joe Biden, va presentar una llista de 16 tipus d’infraestructures contra les quals no vol més atacs.

MacColl destaca el cas d’Irlanda, al darrere del qual hi ha un grup rus anomenat Conti. Els pirates no van trigar a lliurar el codi, sense cobrar. “No han dit per què. Potser van pensar que tanta atenció mediàtica no els convenia. També em pregunto –afegeix– si Rússia, que actualment s’està acostant diplomàticament a Dublín, els va pressionar”.

El ransomware es dispara perquè cada vegada és un negoci més lucratiu. Molts grups que es dedicaven a un altre tipus de ciberdelinqüència s’han passat a això. És així perquè moltes víctimes paguen, lamenta MacColl. “És injust culpar-los.

És una de les poques àrees en què els governs abandonen les empreses privades a la seva sort davant criminals organitzats i estats hostils. Fins que els governs no assumeixin un paper més proactiu –pronostica– els atacs continuaran creixent.

https://www.lavanguardia.com/encatala/20210705/7577750/cibercrim-s-acarnissa-amb-els-hospitals.html

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Més de la meitat són ferits sense causa judicial o investigats als quals s’ha acabat arxivant la causa

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Minuts després que Pedro Sánchez escenifiqués des del Liceu l’aprovació dels indults per “obrir pas a la reconciliació”, Pere Aragonès responia que la mesura de gràcia “era un pas, però no una solució per als 3.000 represaliats”. La xifra surt d’un recompte que fa mesos que Òmnium ha posat en circulació i que ha anat augmentant al ritme de les manifestacions, judicis i les primeres sentències. Si en la Diada de l’any passat eren 2.850 les persones represaliades, a principis d’aquest any Jordi Cuixart va assegurar amb una xifra molt concreta que n’hi havia 3.301. Sigui com sigui, aquesta ha sigut la dada que ha encunyat l’independentisme per quantificar la repressió de l’Estat i delimitar l’abast que tindria una possible amnistia. Uns quants, com el vicepresident Jordi Puigneró, parlen de més de 3.000 “encausats”; d’altres, com Aragonès, de represaliats. Però, realment, ¿quantes d’aquestes persones tenen causes judicials pendents de resoldre?

Tots els ferits de l’1-O

Tot i que Òmnium ha verbalitzat diverses vegades el nombre exacte del recompte, l’entitat no ha pogut facilitar a l’ARA les xifres concretes que desgranin totes les causes derivades de l’1-O. De fet, segons el còmput de l’entitat, més de la meitat són ferits en protestes -sense causa judicial derivada- i també hi ha centenars de persones contra les quals s’han acabat arxivant les investigacions. Una possible amnistia -que el govern espanyol ha rebutjat de bon començament- no afectaria, doncs, totes aquestes persones sense causes pendents amb la justícia.

Dins dels 3.000 represaliats, l’entitat hi computa les 1.083 persones ateses sanitàriament de l’1 al 4 d’octubre del 2017, entre les quals hi ha Roger Español, que va perdre un ull com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma, i els 357 ferits durant les protestes postsentència. També hi suma els 70 periodistes ferits en diverses mobilitzacions del Procés.

Condemnes i absolucions

Segons Òmnium, entre els 3.000 represaliats hi ha 44 persones condemnades. Ho són els nou presos polítics (també els tres exconsellers que no van entrar a la presó i que ja han complert la inhabilitació), els cinc membres sobiranistes de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell -la de Roger Torrent també està pendent d’una querella de la Fiscalia- i l’expresident Quim Torra, a l’espera d’un segon judici per la pancarta de suport als presos. No tots els casos fan referència a polítics, sinó que hi ha activistes com Marcel Vivet, condemnat a 5 anys de presó, i Adrià Sas, condemnat a 3 anys.

Però també hi ha hagut absolucions. L’abril d’aquest any la justícia va absoldre els cinc síndics de l’1-O i la cúpula dels Mossos també va ser exculpada per l’Audiència Nacional. I, igual que en les condemnes, diversos manifestants han sigut absolts. L’últim exemple: l’icònic noi de la dessuadora taronja. Encara que el pas per la justícia dels exculpats va acabar sense condemna, Òmnium també els suma al llistat de represaliats per les conseqüències d’haver estat immersos en causes per l’1-O. I el mateix passa amb els processos arxivats, com els 18 docents investigats per fer suposats comentaris ofensius contra l’actuació policial l’1-O, que també són part dels 3.000.

Les macrocauses

La majoria de macrocauses contra l’independentisme segueixen obertes. Entre els 3.000 represaliats hi ha els 56 investigats pel Tribunal de Comptes en relació a l’1-O i a la política exterior del Govern. Mentre que en el cas del referèndum ja es va saldar la fiança, els implicats en la causa del Diplocat encara esperen saber de què se’ls acusa i quina fiança hauran d’afrontar.

Tampoc es coneix encara el desenllaç de la primera causa contra l’1-O, la del jutjat 13, on una trentena d’alts càrrecs esperen judici (a més dels que han passat al TSJC). Una altra de les investigacions que agrupava més persones és la de la Fiscalia contra 712 alcaldes per l’1-O. Ara bé, en aquest cas només es van obrir 78 causes, de les quals n’hi ha 12 que es mantenen obertes -les restants es van arxivar-. Fins ara hi ha hagut dues sentències: van condemnar Bernat Solé, exconseller i exalcalde d’Agramunt, a un any d’inhabilitació, i han absolt dues vegades -la segona aquesta setmana- la fins ahir alcaldessa de Roses, Montse Mindan.

Entre les causes del 13, del Tribunal de Comptes i la dels alcaldes se sumen a la llista de represaliats gairebé 800 persones, tot i que més de 700 ja tenen la causa arxivada i alguns polítics com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva coincideixen en més d’una causa. De fet, en tres: la del Suprem i les dues del Tribunal de Comptes. Un dels que també repeteix és Miquel Buch, que era un dels 712 alcaldes -la causa no va tenir recorregut-, i ara la Fiscalia demana 6 anys de presó per a ell per haver fitxat com a assessor l’escorta de Puigdemont, a qui també volen empresonar. Els acompanyants de l’expresident en la seva detenció a Alemanya també estan pendents d’un plet. I uns altres que ja han declarat i estan a l’espera de veure si s’obre un judici són 24 bombers acusats d’abandonar el lloc de treball l’endemà de l’1-O.

Els manifestants

El terreny més pantanós per calcular l’abast de les causes derivades del Procés són els processos contra manifestants. Òmnium xifra en més de 1.000 els investigats i no precisa quin és l’estat de les causes. En aquest sentit, Alerta Solidària admet que és impossible tenir-ho tot sota registre. Sí que tenen comptabilitzat, però, que 316 persones han sigut imputades per diversos talls a les carreteres. 240 causes continuen obertes, la majoria d’elles als jutjats de Figueres, on 197 persones estan imputades pel tall del Tsunami a la Jonquera. Durant les protestes, especialment les de Via Laietana, una trentena de persones van passar per la presó.

Les protestes del Tsunami també mantenen relació amb una altra causa que suma 21 represaliats més: l’operació Volhov. Un operatiu que va detenir 21 persones i que va resultar ser un calaix de sastre que anava des de presumptes casos de corrupció fins a l’organització del Tsunami.

De la societat civil també es deriva la causa que afecta 18 persones per duplicar webs dels referèndum i dur a terme atacs informàtics després de l’1-O. Un d’ells és Joel Muñoz, que s’enfronta a més anys de presó que els líders del Procés.

Amb tot, encara falten set represaliats més: els exiliats. Puigdemont, Rovira, Gabriel, Puig, Comín i Ponsatí. El setè que comptabilitza Òmnium és Valtònyc, que tot i que no té una causa judicial lligada a l’1-O, el considera una víctima de la repressió. Pablo Hasél, condemnat per circumstàncies semblants, no forma part del recompte. Tampoc els 300 ferits o detinguts en les protestes pel seu empresonament.

https://www.ara.cat/politica/son-3-000-represaliats-als-quals-demana-l-amnistia_1_4034616.html

La meitat dels que volen ser mestres no aproven les proves d’aptitud

Els coordinadors de les PAP alerten que la davallada del nombre d’aprovats és “alarmant” i demanen “una reflexió urgent” sobre la formació docent

Una mestra en una aula, en una imatge d'arxiu.
Una mestra en una aula, en una imatge d’arxiu. PERE TORDERA

BARCELONALa meitat dels aspirants a estudiar un grau d’educació en qualsevol universitat de Catalunya no han superat les proves d’aptitud personal, les PAP, que es fan des del 2017 amb l’objectiu de fer més exigents els requisits per ser docent i prestigiar l’ofici de mestre. Només el 51,58% de les 4.236 persones que es van presentar a les proves el 10 d’abril les han aprovat de manera provisional, segons ha publicat la web Unportal. La xifra és 12 punts més baixa que l’any passat, en què van superar les PAP el 63,3% dels estudiants, i la més baixa d’aprovats mai registrada –fins ara, el percentatge d’aptes no havia caigut del 59%–. És una davallada “significativa i alarmant”, segons els organitzadors, que obliga totes les institucions implicades a fer una “reflexió urgent” sobre la formació docent.

Segons els responsables de les PAP, els resultats “no han estat suficientment satisfactoris”. En un contundent informe de dues pàgines i mitja, signat pel coordinador de les PAP d’Educació del Consell Interuniversitari de Catalunya, Josep Maria Cornadó, es diu que un nombre considerable d’estudiants tenen un “escàs hàbit de lectura” –una part dels aspirants “ha tingut dificultats per recordar algun llibre llegit” i “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat–”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. L’aspecte més preocupant és que les persones que han fet les PAP són alumnes que han acabat el batxillerat o que estan fent segon, que estudien o han estudiat un cicle de grau superior o bé adults que han aprovat les proves per a més de 24 i 45 anys i que, a més, els exàmens tenen “un nivell de complexitat que la majoria dels estudiants d’ESO haurien de superar sense dificultats”, diu el coordinador.

https://www.ara.cat/societat/meitat-dels-volen-mestre-no-aproven-proves-d-aptitud-pap_1_4019786.html

Prestigiar l’ofici de mestre

En termes d’educació, aquesta setmana ha estat marcada per una dada molt preocupant: la meitat dels estudiants que es presenten a les proves d’aptitud personal per ser mestre no les supera i, per tant, no poden entrar als graus d’educació infantil o primària. 

PUV Mestres de mestres

És una dada alarmant per diversos motius. El primer, perquè indica que hi ha estudiants de 2n de batxillerat o de segon curs de formació professional que, tant si acaben sent mestres com si trien un altre camí, entraran a la universitat amb un nivell molt qüestionable. Segons el coordinador de les proves, Josep Maria Cornadó, malgrat que el nivell acadèmic dels exàmens l’hauria de superar qualsevol estudiant de 4t d’ESO, n’hi ha molts que l’han suspès perquè “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. El panorama que descriu Cornadó és decebedor.

Hi ha un segon motiu que preocupa al sector: ¿les dades signifiquen que trien ser mestres els estudiants menys preparats? ¿Quants estudiants acadèmicament brillants entraran als graus d’educació, com passa a Finlàndia? Els aspirants que no han aprovat les PAP poden anar a la repesca el proper 16 de juliol, però es preveu que un bon grapat d’alumnes torni a quedi fora (els anys anteriors, el percentatge de suspesos ha estat del 40%, aproximadament). Com apuntava l’editorial de l’ARA, “sense bons estudiants que vulguin ser bons mestres, sense professionals amb una bona base educativa, inquiets i capaços, el futur de l’educació d’aquest país no està garantit”. És per això que prestigiar l’ofici de mestre hauria de ser una prioritat nacional. 

Que tingueu una feliç setmana, l’última d’aquest curs!

https://www.ara.cat/nx-newsletter/1000048/1027096/