Category Archives: Societat

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Més de la meitat són ferits sense causa judicial o investigats als quals s’ha acabat arxivant la causa

Qui són els 3.000 represaliats per als quals es demana l’amnistia?

Minuts després que Pedro Sánchez escenifiqués des del Liceu l’aprovació dels indults per “obrir pas a la reconciliació”, Pere Aragonès responia que la mesura de gràcia “era un pas, però no una solució per als 3.000 represaliats”. La xifra surt d’un recompte que fa mesos que Òmnium ha posat en circulació i que ha anat augmentant al ritme de les manifestacions, judicis i les primeres sentències. Si en la Diada de l’any passat eren 2.850 les persones represaliades, a principis d’aquest any Jordi Cuixart va assegurar amb una xifra molt concreta que n’hi havia 3.301. Sigui com sigui, aquesta ha sigut la dada que ha encunyat l’independentisme per quantificar la repressió de l’Estat i delimitar l’abast que tindria una possible amnistia. Uns quants, com el vicepresident Jordi Puigneró, parlen de més de 3.000 “encausats”; d’altres, com Aragonès, de represaliats. Però, realment, ¿quantes d’aquestes persones tenen causes judicials pendents de resoldre?

Tots els ferits de l’1-O

Tot i que Òmnium ha verbalitzat diverses vegades el nombre exacte del recompte, l’entitat no ha pogut facilitar a l’ARA les xifres concretes que desgranin totes les causes derivades de l’1-O. De fet, segons el còmput de l’entitat, més de la meitat són ferits en protestes -sense causa judicial derivada- i també hi ha centenars de persones contra les quals s’han acabat arxivant les investigacions. Una possible amnistia -que el govern espanyol ha rebutjat de bon començament- no afectaria, doncs, totes aquestes persones sense causes pendents amb la justícia.

Dins dels 3.000 represaliats, l’entitat hi computa les 1.083 persones ateses sanitàriament de l’1 al 4 d’octubre del 2017, entre les quals hi ha Roger Español, que va perdre un ull com a conseqüència de l’impacte d’una pilota de goma, i els 357 ferits durant les protestes postsentència. També hi suma els 70 periodistes ferits en diverses mobilitzacions del Procés.

Condemnes i absolucions

Segons Òmnium, entre els 3.000 represaliats hi ha 44 persones condemnades. Ho són els nou presos polítics (també els tres exconsellers que no van entrar a la presó i que ja han complert la inhabilitació), els cinc membres sobiranistes de la mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell -la de Roger Torrent també està pendent d’una querella de la Fiscalia- i l’expresident Quim Torra, a l’espera d’un segon judici per la pancarta de suport als presos. No tots els casos fan referència a polítics, sinó que hi ha activistes com Marcel Vivet, condemnat a 5 anys de presó, i Adrià Sas, condemnat a 3 anys.

Però també hi ha hagut absolucions. L’abril d’aquest any la justícia va absoldre els cinc síndics de l’1-O i la cúpula dels Mossos també va ser exculpada per l’Audiència Nacional. I, igual que en les condemnes, diversos manifestants han sigut absolts. L’últim exemple: l’icònic noi de la dessuadora taronja. Encara que el pas per la justícia dels exculpats va acabar sense condemna, Òmnium també els suma al llistat de represaliats per les conseqüències d’haver estat immersos en causes per l’1-O. I el mateix passa amb els processos arxivats, com els 18 docents investigats per fer suposats comentaris ofensius contra l’actuació policial l’1-O, que també són part dels 3.000.

Les macrocauses

La majoria de macrocauses contra l’independentisme segueixen obertes. Entre els 3.000 represaliats hi ha els 56 investigats pel Tribunal de Comptes en relació a l’1-O i a la política exterior del Govern. Mentre que en el cas del referèndum ja es va saldar la fiança, els implicats en la causa del Diplocat encara esperen saber de què se’ls acusa i quina fiança hauran d’afrontar.

Tampoc es coneix encara el desenllaç de la primera causa contra l’1-O, la del jutjat 13, on una trentena d’alts càrrecs esperen judici (a més dels que han passat al TSJC). Una altra de les investigacions que agrupava més persones és la de la Fiscalia contra 712 alcaldes per l’1-O. Ara bé, en aquest cas només es van obrir 78 causes, de les quals n’hi ha 12 que es mantenen obertes -les restants es van arxivar-. Fins ara hi ha hagut dues sentències: van condemnar Bernat Solé, exconseller i exalcalde d’Agramunt, a un any d’inhabilitació, i han absolt dues vegades -la segona aquesta setmana- la fins ahir alcaldessa de Roses, Montse Mindan.

Entre les causes del 13, del Tribunal de Comptes i la dels alcaldes se sumen a la llista de represaliats gairebé 800 persones, tot i que més de 700 ja tenen la causa arxivada i alguns polítics com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva coincideixen en més d’una causa. De fet, en tres: la del Suprem i les dues del Tribunal de Comptes. Un dels que també repeteix és Miquel Buch, que era un dels 712 alcaldes -la causa no va tenir recorregut-, i ara la Fiscalia demana 6 anys de presó per a ell per haver fitxat com a assessor l’escorta de Puigdemont, a qui també volen empresonar. Els acompanyants de l’expresident en la seva detenció a Alemanya també estan pendents d’un plet. I uns altres que ja han declarat i estan a l’espera de veure si s’obre un judici són 24 bombers acusats d’abandonar el lloc de treball l’endemà de l’1-O.

Els manifestants

El terreny més pantanós per calcular l’abast de les causes derivades del Procés són els processos contra manifestants. Òmnium xifra en més de 1.000 els investigats i no precisa quin és l’estat de les causes. En aquest sentit, Alerta Solidària admet que és impossible tenir-ho tot sota registre. Sí que tenen comptabilitzat, però, que 316 persones han sigut imputades per diversos talls a les carreteres. 240 causes continuen obertes, la majoria d’elles als jutjats de Figueres, on 197 persones estan imputades pel tall del Tsunami a la Jonquera. Durant les protestes, especialment les de Via Laietana, una trentena de persones van passar per la presó.

Les protestes del Tsunami també mantenen relació amb una altra causa que suma 21 represaliats més: l’operació Volhov. Un operatiu que va detenir 21 persones i que va resultar ser un calaix de sastre que anava des de presumptes casos de corrupció fins a l’organització del Tsunami.

De la societat civil també es deriva la causa que afecta 18 persones per duplicar webs dels referèndum i dur a terme atacs informàtics després de l’1-O. Un d’ells és Joel Muñoz, que s’enfronta a més anys de presó que els líders del Procés.

Amb tot, encara falten set represaliats més: els exiliats. Puigdemont, Rovira, Gabriel, Puig, Comín i Ponsatí. El setè que comptabilitza Òmnium és Valtònyc, que tot i que no té una causa judicial lligada a l’1-O, el considera una víctima de la repressió. Pablo Hasél, condemnat per circumstàncies semblants, no forma part del recompte. Tampoc els 300 ferits o detinguts en les protestes pel seu empresonament.

https://www.ara.cat/politica/son-3-000-represaliats-als-quals-demana-l-amnistia_1_4034616.html

La meitat dels que volen ser mestres no aproven les proves d’aptitud

Els coordinadors de les PAP alerten que la davallada del nombre d’aprovats és “alarmant” i demanen “una reflexió urgent” sobre la formació docent

Una mestra en una aula, en una imatge d'arxiu.
Una mestra en una aula, en una imatge d’arxiu. PERE TORDERA

BARCELONALa meitat dels aspirants a estudiar un grau d’educació en qualsevol universitat de Catalunya no han superat les proves d’aptitud personal, les PAP, que es fan des del 2017 amb l’objectiu de fer més exigents els requisits per ser docent i prestigiar l’ofici de mestre. Només el 51,58% de les 4.236 persones que es van presentar a les proves el 10 d’abril les han aprovat de manera provisional, segons ha publicat la web Unportal. La xifra és 12 punts més baixa que l’any passat, en què van superar les PAP el 63,3% dels estudiants, i la més baixa d’aprovats mai registrada –fins ara, el percentatge d’aptes no havia caigut del 59%–. És una davallada “significativa i alarmant”, segons els organitzadors, que obliga totes les institucions implicades a fer una “reflexió urgent” sobre la formació docent.

Segons els responsables de les PAP, els resultats “no han estat suficientment satisfactoris”. En un contundent informe de dues pàgines i mitja, signat pel coordinador de les PAP d’Educació del Consell Interuniversitari de Catalunya, Josep Maria Cornadó, es diu que un nombre considerable d’estudiants tenen un “escàs hàbit de lectura” –una part dels aspirants “ha tingut dificultats per recordar algun llibre llegit” i “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat–”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. L’aspecte més preocupant és que les persones que han fet les PAP són alumnes que han acabat el batxillerat o que estan fent segon, que estudien o han estudiat un cicle de grau superior o bé adults que han aprovat les proves per a més de 24 i 45 anys i que, a més, els exàmens tenen “un nivell de complexitat que la majoria dels estudiants d’ESO haurien de superar sense dificultats”, diu el coordinador.

https://www.ara.cat/societat/meitat-dels-volen-mestre-no-aproven-proves-d-aptitud-pap_1_4019786.html

Prestigiar l’ofici de mestre

En termes d’educació, aquesta setmana ha estat marcada per una dada molt preocupant: la meitat dels estudiants que es presenten a les proves d’aptitud personal per ser mestre no les supera i, per tant, no poden entrar als graus d’educació infantil o primària. 

PUV Mestres de mestres

És una dada alarmant per diversos motius. El primer, perquè indica que hi ha estudiants de 2n de batxillerat o de segon curs de formació professional que, tant si acaben sent mestres com si trien un altre camí, entraran a la universitat amb un nivell molt qüestionable. Segons el coordinador de les proves, Josep Maria Cornadó, malgrat que el nivell acadèmic dels exàmens l’hauria de superar qualsevol estudiant de 4t d’ESO, n’hi ha molts que l’han suspès perquè “no han estat capaços ni tan sols de recordar alguns llibres obligatoris del batxillerat”, fan “greus errors de comprensió lectora i expressió escrita”, els falten “referents socials i culturals”, tenen problemes per interpretar gràfics publicats als mitjans de comunicació i mostren una “manca de recursos i perícia per analitzar problemes”. El panorama que descriu Cornadó és decebedor.

Hi ha un segon motiu que preocupa al sector: ¿les dades signifiquen que trien ser mestres els estudiants menys preparats? ¿Quants estudiants acadèmicament brillants entraran als graus d’educació, com passa a Finlàndia? Els aspirants que no han aprovat les PAP poden anar a la repesca el proper 16 de juliol, però es preveu que un bon grapat d’alumnes torni a quedi fora (els anys anteriors, el percentatge de suspesos ha estat del 40%, aproximadament). Com apuntava l’editorial de l’ARA, “sense bons estudiants que vulguin ser bons mestres, sense professionals amb una bona base educativa, inquiets i capaços, el futur de l’educació d’aquest país no està garantit”. És per això que prestigiar l’ofici de mestre hauria de ser una prioritat nacional. 

Que tingueu una feliç setmana, l’última d’aquest curs!

https://www.ara.cat/nx-newsletter/1000048/1027096/

¿Por qué me vigilan, si no soy nadie? | Marta Peirano | TEDxMadrid

El Estado de Vigilancia es una de las peores enfermedades que tiene una democracia

Sabemos que estamos vigilados, a través de nuestros móviles, ordenadores y cámaras. Pero no hacemos nada malo y por eso nos sentimos a salvo. Marta Peirano avisa en esta charla que es urgente preocuparse y proteger nuestro anonimato en la red. Video realizado por Daniel Goldmann y editado por Xavi Fortino. Marta Peirano escribe sobre cultura, ciencia y/o tecnología. Es jefa de Cultura en eldiario.es, antes lo fue de ADN.es. Fue la editora del blog La Petite Claudine y fundadora de Elástico, un colectivo multidisciplinar con el que co-dirigió COPYFIGHT, un festival internacional sobre modelos alternativos de Propiedad Intelectual. Fundadora de HackHackers Berlin y Cryptoparty Berlin, también es responsable de su manual, The Cryptoparty Handbook. Ha publicado libros sobre autómatas (El Rival de Prometeo. Vidas de autómatas ilustres); modelos colaborativos (Collaborative Futures); sistemas de notación (On Turtles & Dragons) y futurismo tecnológico (Futurish: Thinking Out Loud About Futures). Su último libro es El Pequeño Libro Rojo del activista en Red, una introducción a la criptografía para periodistas, fuentes y medios de comunicación. Es el único libro del mundo prologado por Edward Snowden.

Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Amb l’excepció del període de la II República, Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l’educació pública, val a dir del públic que constitueix la res publica. És una de les raons per les quals la política espanyola sempre presenta un aire de provisionalitat i de matusseria, amb independència de les formes de govern i de la competència dels governants. És un país en què se suposa que les estructures d’estat són suficients per mantenir l’economia i un cert ordre públic, sense que calgui que la ciutadania, ella mateixa, es converteixi en col·laboradora responsable de la gestió dels afers comuns.

Ara el ministeri d’Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d’aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l’art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”. És una llei que advoca per establir l’anomenat “perfil de sortida de l’alumnat”, és a dir, “què han de saber fer (subratllem) els estudiants en acabar la primària i l’ESO per tal de comportar-se com a ciutadans i futurs professionals en un món interconnectat, global i canviant”. En suma: l’educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l’extrem.

Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l’accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s’ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica.

Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures. Cap home o dona de lletres serà competent si abans no li han ensenyat, al col·legi, grec i llatí, que també són coses difícils. I així amb tot: primer estudiar, després “fer coses”.

Comentaris

@Neus Jordi Panades  25/03/2021  Totalment d’acord!!!!!!

D@DOS PUNTO CINCO COMUNICACIÓN, SL  25/03/2021  Un discurs molt antic. Un detall i ho converteixo en tot un discurs. El neoliberalisme és que només aquests mètodes s’apliquin a l’escola privada. Mantinguem la pública ancorada en els 80’s. Això no és neoliberalisme? I cal dir que ja hi ha escoles públiques aplicant aquests mètodes i amb bons resultats. On hi veu el menyspreu a la història i la cultura? Que els l’ensenyin d’una altra manera, perquè ha de ser dolent? Perquè denostem un nou mètode? Perquè l’anterior ha de ser millor quan ha tingut uns resultats lamentables? Sí, tothom pot dir que va gaudir i aprendre molt a l’escola de la seva època, però quins són els els nivells d’educació de la població espanyola en general? Baixíssims. Parlem de cultura? Parlem de coneixements d’història de la gent educada en els sistemes anteriors? I d’ortografia? I les faltes que fa la gent de la meva generació en català i en castellà! Simples problemes matemàtics? No ho saben resoldre però tothom recorda com feia equacions de segon grau. Mètode científic? Res de res. Però de colzes tots els que es vulguin. I així anem…

Jordi Albesa Colomer  @Jordi Albesa Colomer  25/03/2021  Porto 40 anys treballant a l’ensenyament i estic absolutament en desacord amb els postulats de l’article. 

J@Josep Juliachs Coll   25/03/2021  Es fàcil escollir un fet i fer-ne categoria.  No entabani. Es fàcil afirmar sense demostrar. Primer millor que adquireixi coneixement abans d’opinar?

Jordi Ll M@Jordi Llimargas Marsal  25/03/2021  Merci. Fan falta més articles com aquest.

J  @Jj  25/03/2021  Les classes magistrals consisteixen en el fet que hi ha algú que en sap més que tu, i que està disposat a transmetre el seu coneixement. No és només aprendre el valor de la seva subjectivitat i la seva experiència, és que a més hi ha una lliçó de generositat al darrere. 

Rossegacebes  @Rossegacebes  25/03/2021  No conec a gent de recursos humans (gran nom!), però conec professors d’universitat, i sense excepció es queixen del nivell dels estudiants de primer any, que van baixant. Com si la selectivitat no fos prou selectiva, vaja.

R @R2C  25/03/2021    Per fi algú comença a posar seny i a dir veritats incòmodes en tot aquest desori de la suposadament necessària reforma educativa.

JoanDeSerrallonga  @JoanDeSerrallonga  25/03/2021   Sí i no. Aprendre coses que tenen valor és dur, sí, però no cal que resulti antipàtic: si el mestre ho fa bé, l’alumne pot gaudir i madurar aprenent coses difícils, una cosa no treu l’altra. Estem d’acord que no tot ha de ser per aplicar-ho: conèixer l’origen i evolució de l’Univers no es pot aplicar a res, però dóna una panoràmica fascinant de la vida (i això ja seria una aplicació!). Però la regla general hauria de ser que el que l’alumne aprèn li ha de per poder servir per fer coses noves (no com a formació professional!)

Carles Gil @Carles Gil  25/03/2021  He estat mestre i professor quaranta anys i hi estic totalment d’acord. Per alambinats i foscos camins suposadament progressistes, i arterosament dissimulada amb vocabulari tan especialitzat com buit, han reinstaurat la pedagogia del Sr. Esteve. 

Lyra  @Lyra  25/03/2021  Totalment d’acord,  no es pot pretendre que aprendran tot el que la humanitat ha trigat 2000 anys, ells solets, fent pastetes amb farina i aigua. Sense cap esforç ni coneixement instrumental, un fracàs total. Per ex algú hauria descobert ell solent la mecànica de la divisió si ningú li hagués explicat? O les fórmules de la física? Jo no.

M @Marc Ribas Gatius   25/03/2021  Gens d’acord amb l’opinió exposada. Hi ha coses que cal aprendre de memòria? Si. I n’aprendran. Tot s’ha de memoritzar? No, és absurd. El model ‘competencial’ ajuda a desenvolupar competències per tal que les persones puguin desenvolupar-se personal i professionalment. El model finlandès crec que està prou contrastat. No entenc que es catalogui aquest model com a neoliberal. I les matemàtiques, perquè són dures? Potser ho són quan qui les explica ho fa sense ganes, o ho ha des d’un enfoc teòric, però plantejades des d’una visió pràctica poden ser precioses. 

C @Canadenca  25/03/2021  Sr comentarista, s’ha deixat perdre mai per una ciutat desconeguda sense abans estudiar-ne la guia o mirar-ne el plànol? Faci-ho, trobo que és una experiència interessant. Si després d’haver-se deixat perdre per la ciutat desconeguda agafa la guia i el plànol per estudiar-los em sembla que descobrirà un plaer d’aprendre que encara no coneix.

S@s’Os  25/03/2021  I quin model educatiu proposaria l’autor de l’article per aquest segle XXI? Perquè val la pena recordar que el model actual respon a la realitat del segle XX, i fins i tot en part a la del XIX. I algunes coses ha canviat força des de llavors.

@Josep M2  26/03/2021  Article lamentable. Podem dir que algú “sap” una cosa si no sap utilitzar aquest coneixement? Si simplement sap recitar-lo de memòria? Senyor Llovet, els treballadors manuals no són els únics que han de saber fer. Qualsevol ciutadà responsable hauria de saber escriure, llegir un text i entendre’l,  calcular un tant per cent, dividir, raonar amb coherència lògica, detectar arguments fal·laços, distingir entre una hipòtesi i una conclusió… Miri si n’hem de saber fer de coses.

O@Oriol Bassols Colls  26/03/2021  No entenc aquesta mania dels progressistes d’anomenar neoliberal a tot allò que no sigui comunisme.

W@waterhouse  26/03/2021  La filla d’uns coneguts va anar a l’escola activa i mai va aprendre a multiplicar de memòria. Tenia uns gràfics i quan necessitava multiplicar, ho mirava. Després, de gran, quan ha necessitat agilitat mental per fer regles de tres o càlculs, mai ha pogut tornar a aprendre de memòria les taules de multiplicar. D’acord amb que es canviin algunes coses però atenció de no tirar l’aigua de la banyera amb el nen a dintre

A@Arròs A La Sorra  26/03/2021  Entenent el que diu l’articulista,  no hi estic gaire d’acord. Em sembla evident que el sistema educatiu ha de canviar de dalt a baix, i no només en continguts, si no també amb el perfil de mestres i com ensenyen.Quants no hem tingut mestres que es limitaven a llegir el llibre de text a classe?Memoritzar per se, no serveix, en general, per res (qui recorda el llistat de reis espanyols?) Després hi ha el tema de procediments: és obvi que hem de saber les taules de multiplicar, i saber multiplicar 2 xifres grans. Però quin sentit té per exemple, aprendre el procediment per multiplicar 3 xifres? Quin coneixement i capacitació aporta? 

J@Jordi Vallés Roselló  26/03/2021  Visca lo sentit comú.

Antoni @Antoni Iglesias Ramal 26/03/2021 Es difícil no està d’acord amb el què diu. Hi ha una nou mantra què diu que tota aquesta dèria d’ordinadors, mòbils, per “aprendre a aprendre”  eslògans sense continguts, farà què hi hagi un abisme entre els estudiants bons -facilitat per aprendre- i la resta. Les Autoritats han confós interessadament, forma i contingut. Tot s’ha allunya de la idea dels esforç, de posar colzes, de dedicar-hi hores.  L’educació no pot ser un joc, és necessari revisar els mètodes, però ha d’haver contingut, i aquest requereix un procés d’aprenentatge de l’alumnat. Les Universitats és queixen del alumnat què arriba, però si seguim així, d’ací a un temps, tenir-ne problemes molt seriosos. Sempre hi ha el recurs dels aprovats generals

M@Muguet  26/03/2021  Apareixen les resistències de la vella escola. Són els darrers esgüells d’un sistema que s’ha demostrat sobradament que ja no funciona. Els estudiants no aprenen bé, i no els interessa memoritzar per memoritzar. Cal mirar on som, aprendre des del present i coneixent el passat, si, però per evolucionar.  Vomitar coneixements als exàmens es inútil si l’endemà s’han oblidat. I això és així, ens agradi o no. Per tant, cal un canvi de paradigma, no sé si competencial o no, però ens cal un canvi urgent. 

R @R2C  26/03/2021  Només cal veure els comentaris per adonar-nos del mal que ja han fet els plantejaments rupturistes i esbiaixats de col.lectius progres i sindicals com Escola Nova XXI i similars. I la llàstima és que la poca implicació general de moltes  famílies en el dia a dia dels nanos els hi fa atractius aquests plantejaments del mínim esforç. Aixi ens anirà com a societat.

Bosc-sau  @Bosc-sau  26/03/2021  Per què ser crítics ja d’entrada amb un model d’ensenyament que vostè no sap com va?, qui ho diu que amb l’aprenentatge competencial l’alumnat no aprèn llatí, grec, geografia, història, filosofia, aritmètica o literatura?, per què ho afirma tot això, abans de comprovar-ho?, és l’experiència del propi alumnat el qui d’aquí uns anys ens ho dirà, si us plau, confiï més amb ells i elles, els sistemes i les lleis d’educació no han garantit mai els bons aprenentatges!, són i han estat els bons mestres i les bones professores els qui han fet possible una bona educació, la saviesa i coneixement de l’alumnat té a veure amb qui els té cada matí, cada dia i tot un any. Confiï en les mestres i no en els sistemes!

R@Roy Batty 26/03/21 Amb el covid ens hem adonat que la sanitat estava destrossada. Després ens adonarem que l’educació està destrossada. El nivell dels estudiants que entren i surten de la universitat fa vergonya.El discurs de l’educació competencial és el típic discurs demagògic, que queda molt bé, però són paraules buides.Sento llàstima pels meus fills. Sóc professor d’una universitat catalana i el meu somni és ells puguin estudiar en una universitat estrangera. 

Ros@Ros de Roja i Bru de Cuquella   26/03/2021  El coneixement dels processos es fa millor construint des del coneixement  actual cap enrere. L’únic que es necessita és adquirir instruments bàsics de llenguatge i càlcul per aprendre a fer el viatge cap a les bases -la història dels processos. Així no es fa gens avorrit el viatge, i al temps aprens metodologia per a tirar endavant. Es necessari que els mestres sàpiguen les històries dels processos. Un exemple: les qüestions “difícils” de les matemàtiques deixen de ser-ho quan un mestre sap explicar amb exemples com s’inventaren els nombres, què significa una funció derivada, una integral….. encara que se sàpiguen resoldre problemes concrets….. El llenguatge és bàsic…… els conceptes….. 

C@Coloma 26/03/21 Ja fa temps que això el senyor Bargalló ens ho està imposant a Catalunya.Ja fa temps que la Primària ho està implementant, de manera que els nois i noies estan arribant a la Secundària sense saber situar en un mapa on és el País Valencià, quan estem parlant de les variants de català. Per posar un exemple.

C@Coloma 26/03/21 Al capdavall, qui hi sortirà guanyant serà l’escola concertada i privada, que tenen més marge de maniobra o, si més no, se l’atribueixen.Per sort els meus fills ja han acabat els estudis universitaris. Planyo els pares que porten els fills a la Primària o a l’ESO a la pública.

A@Adrián26/3/21 Sóc professor de Mates, i vostè té tota la raó. L’educació per competències no ha donat, ni de lluny, els resultats que es prometien, i només s’ha imposat gràcies a rentar massivament els cervells d’una part de la nostra professió i, també gràcies a que una societat de borregos és més útil al neoliberalisme. El felicite per l’excel.lent article que ha escrit.

A@Adrián26/03/21  Pero cert, esta frase de l’article no és opinió, és un fet: “Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures.” Agradin o no, hi ha coses que no són discutibles.

https://llegim.ara.cat/opinio/educacio-competencial-llei-celaa-aprenentatge_129_3914393.html

Stop Mare Mortum planta clavells per denunciar els milers de morts al mar

Stop Mare Mortum ha fet aquest diumenge al migdia una plantada simbòlica de clavells a la platja de Sant Miquel de la Barceloneta per denunciar els milers de morts al mar durant l’últim any. Segons la plataforma, la protesta ha aplegat unes 150 persones que han desplegat diverses pancartes reivindicant la necessitat d’establir “vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar”.

Stop mare mortum plantada claveles playa acn

Amb aquesta acció, l’entitat ha volgut recordar les més de 1.200 persones que han mort durant el 2020 en la ruta per arribar a les illes Canàries i que aquest diumenge fa sis anys que 900 persones van morir en un naufragi davant les costes de Lampedusa (Itàlia). L’acció ha conclòs amb la lectura del manifest “Exigim vies legals i segures que garanteixin el dret a migrar. Stop morts a les fronteres marítimes”, que reclamava, entre altres qüestions, que “es garanteixi l’asil a tothom qui ho necessiti”.

A més, la lectura del text també ha reivindicat una “acollida digna per a les persones que arriben”, el “dret a la lliure circulació de totes les persones”, “posar fi a l’externalització de fronteres i a l’acord de control migratori del govern espanyol amb el govern marroquí” i eliminar “el nou Pacte Europeu de Migració i Asil”. Un acord que, a parer seu, “només contempla la immigració com un problema i posa les persones en risc”.

https://www.elnacional.cat/ca/societat/stop-mare-mortum-planta-clavells-denunciar-milers-morts-mar_601937_102.html

“El jueu és el culpable”: 300 neonazis reten homenatge a la División Azul

La manifestació va recórrer els carrers de Madrid i s’hi van fer salutacions nazis i tota mena de proclames contra jueus i comunistes

Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d'un vídeo difós per lamarea.com
Manifestació neonazi a Madrid, en una imatge d’un vídeo difós per lamarea.com

No és cap interpretació o lectura entre línies. La frase és literal: “El jueu és el culpable”. La va pronunciar una oradora vestida amb la camisa blava de la Falange dissabte en un acte públic a Madrid, al mig del carrer i a ple dia, com a homenatge a la División Azul, la unitat de soldats espanyols que el franquisme va enviar a Rússia a ajudar Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ho ha revelat el diari lamarea.com, que ha tingut accés al vídeo de la manifestació, en la qual van participar uns 300 neonazis, enregistrat per l’agència russa Ruptly.

L'oradora que diu "el jueu és el culpable" en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com
L’oradora que diu “el jueu és el culpable” en una concentració neonazi a Madrid / lamarea.com

“És la nostra suprema obligació lluitar per Espanya, lluitar per Europa, ara feble i liquidada per l’enemic. L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. […] El jueu és el culpable i la Divisió Blava va lluitar per això”, va dir la jove, micròfon en mà i amb la veu projectada pels altaveus. El vídeo corre també per Twitter.

n l’acte, organitzat amb motiu del 78è aniversari de la batalla de Krasny Bor, s’hi van fer la salutació nazi i hi va participar un capellà que va advertir dels perills del marxisme. “El marxisme, igual que ahir […] segueix intentant torbar la pau de la nostra societat, torbar la pau dels esperits i, sobretot, apartar el príncep de la pau, nostre senyor Jesucrist”, va deixar anar vestit amb la roba litúrgica.

La marxa va recórrer diversos carrers de Madrid. A la capçalera hi havia una pancarta amb l’escut de la División Azul i el lema “honor i glòria als caiguts”. Els participants van anar fins al cementiri on hi ha un monòlit en record de la División Azul i van cantar cançons feixistes, desafinant notablement. Els organitzadors eren la Juventud Patriótica –un grup neonazi madrileny– i també hi participaven España 2000 i La Falange, segons lamarea.com.

Las ratas que prefirieron el placer a la comida … y a la vida

Un experimento para probar la activación de las zonas del cerebro relacionadas con el placer dio resultados inesperados. 

Una rata en una caja de Skinner
Una rata en una caja de Skinner

Uno de los inventos más famosos en la historia del estudio de la conducta y el comportamiento es la llamada caja de Skinner. El famoso psicólogo estadounidense que le da nombre introducía en ella ratones y palomas que al presionar una palanca obtenían comida. De esta manera estudiaba sus procesos de aprendizaje.

Tanto Skinner como sus seguidores fueron complicando los experimentos llegando a interesantes conclusiones sobre la forma en que los animales desaprendían y las falsas asociaciones que establecían.

Hace 65 años, los investigadores de la Universidad de McGill de Montreal (Canadá) Peter Milner y James Olds se basaron en esta idea para diseñar un experimento neurocientífico parecido pero mucho más interesante. Implantaron electrodos en el cerebro de una rata y la introdujeron en una caja. Habían nombrado las esquinas con las letras A, B, C y D y cada vez que el animal pasaba por la esquina A le aplicaban una pequeña descarga eléctrica por medio de unos cables unidos a los electrodos.

En teoría los científicos estaban interesados en estudiar el papel del encéfalo y habían tratado de ubicar los electrodos en una zona que, según pensaban, podría estar relacionada con el sueño y la vigilia. Sin embargo, habían cometido un error de precisión y en realidad lo que estaban haciendo era estimular una región denominada septum pellucidum, cuyas funciones son muy diversas.

Nada más comenzar el experimento, la rata aprendió rápidamente lo que ocurría y comenzó a acudir repetidamente al rincón A hasta que se quedó dormida. Al día siguiente seguía teniendo predilección por esa esquina, pero Milner y Olds optaron por cambiar y empezaron a aplicar las descargas sólo si el roedor se iba a la esquina B. El animal apenas tardó unos minutos en entender el nuevo mecanismo y en mostrar su preferencia por ese nuevo rincón.

Los investigadores no sabían muy bien qué era lo que habían encontrado: pensaban que podría tratarse de alguna zona cerebral relacionada con la curiosidad. Y decidieron darles el poder a las ratas. Al igual que en el experimento de Skinner, colocaron una palanca dentro de la caja, de manera que el roedor allí encerrado podría accionarla a su gusto para obtener el estímulo eléctrico en su cerebro.

Dos descargas por segundo

Ahí fue cuando la cosa se desmadró. Las ratas llegaron a pulsar hasta 7.000 veces por hora, casi dos veces por segundo. “Lo que estimulaban no era un ‘centro de la curiosidad’, sino un centro de la recompensa, un circuito del placer cuya activación era mucho más potente que cualquier estímulo natural“, explica David Linden en el libro La brújula del placer.

El resultado fue que las ratas no comían aunque tuvieran hambre y no bebían aunque tuvieran sed. Las hembras abandonaban a sus crías para dedicarse a pulsar la palanca. Los machos pasaban de las hembras en celo y eran capaces de cruzar una valla electrificada que les aplicaba otro tipo de descargas, en este caso dolorosas, con tal de llegar hasta aquella fuente de gozo. Todas morían de inanición si permanecían demasiado tiempo en la caja, porque aquella actividad les impedía realizar cualquier otra tarea básica.

Hoy sabemos que el circuito del placer se activa por motivos como el sexo, la comida, las drogas, la música, el deporte e incluso la ayuda a los demás o recibir su aprobación.

Sin embargo, la idea de que la conducta podía estar tan determinada por el placer no era fácil de aceptar en la década de los 50 y tampoco que los mecanismos que podían explicarlo se localizaran en zonas específicas del cerebro. Así que los investigadores canadienses y sus ratas abrieron nuevos caminos a la ciencia aunque fuera por error.

Las ratas que prefirieron el placer a la comida … y a la vida (elespanol.com)

Explotación sexual tras la industria del porno, ¿una realidad en España?

El libro ‘PornoXplotación’ advierte de los abusos, maltratos y excesos que se vive en este sector y lanza la voz de alarma ante un negocio “opaco y poderoso”

Los detenidos están acusados de inducción a la prostitución, inducción al aborto, coacciones, extorsión y amenazas.
Imagen de una operación policial en la que se detuvo a una serie de personas por inducción a la prostitución, inducción al aborto, coacciones, extorsión y amenazas.. Terceros

La pornografía no es solo un industria con actores de éxito y mucho dinero de por medio. Tras las bambalinas, hay mucho más. El libro PornoXplotación. La explosión de la gran adicción de nuestros tiempos (Alrevés), escrito por la directora de cine Mabel Lozano y el policía Pablo J. Conellie, denuncia los abusos, maltratos y excesos que se vive en este sector y lanzan la voz de alarma ante un negocio “opaco y poderoso”, que capta a mujeres y niñas engañadas con suculentas ofertas económicas para trabajar como, por ejemplo, modelos de webcams.

“Esa noche, después de mamársela a cuarenta y cinco hombres y beberse todo su semen, la Rata quiso que la joven extranjera hiciera una escena con él en la cama. Ella lloraba, no quería acostarse con él, le daba asco”. Este es uno de los diversos testimonios que muestran que la industria del porno puede ser mucho más cruel de lo que sus espectadores creen.

https://www.lavanguardia.com/sucesos/20210201/6189999/explotacion-sexual-industria-porno-webcam-espana-pornoxplotacion.html

He tractat uns quinze mil malalts de càncer

Antoni Bassas entrevista el director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia

JOSEP RAMON GERMÀ

¿Es pot dir que s’han disparat els casos de càncer?

A veure, passen dues coses. La primera, que la previsió que havien fet potser no era tan correcta com pensaven, perquè s’està produint un envelliment de la població envejable: la mitjana d’edat en dones ja és de 86 anys, i en homes, de 80, i l’envelliment de la població produeix vora un 2% d’increment del càncer. I la segona és que comencem a pagar una vida més desordenada.

El risc de desenvolupar un tumor creix entre els 55 i els 59 anys. Què passa en aquesta franja d’edat?

És curiós, perquè fins ara dèiem que la incidència màxima es produïa al voltant dels 60 anys. Però l’edat ha baixat. Com als Estats Units, que ara ja fan el cribratge de còlon i recte als 40-44 anys, perquè a partir dels quaranta s’han trobat amb un increment del 160% d’incidència de càncer, i es creu que és a causa dels mals hàbits adquirits 30 anys abans: dieta (causa important als EUA), tabac i sedentarisme.

Per què més en els homes que en les dones?

Perquè els homes van començar a fumar abans que les dones.

Però això seria per al càncer de pulmó…

No, aquest és un dels problemes: això és càncer de pulmó, càncer de cap i coll, probablement ronyó, pàncrees i càncer de bufeta de l’orina, que és el quart amb més incidència a Espanya. Hi ha molta incidència del tabac, no només al pulmó. Estem molt preocupats: en aquests moments, en la dona, el càncer de pulmó ja és el tercer en incidència i probablement aviat serà el primer en mortalitat de la dona.

Els paquets de tabac ja porten uns avisos esgarrifosos, ens hem posat a fer exercici, la dieta mediterrània ha fet fortuna, hem pres consciència que cal prendre el sol amb protecció i ara creix l’alerta sobre els efectes de la contaminació i sobre la necessitat de dormir set o vuit hores. De tot això, què és el més important?

Sense discussió, el tabac. Si demà desaparegués la planta del tabac, el 27% de tots els càncers desapareixerien. No conec cap tipus de terapèutica que tingui un impacte tan important. A escala mundial, el segon seria l’alcohol. I després hi ha una cosa que tothom oblida, que són les infeccions: el 20% dels càncers mundials avui dia tenen relació amb una infecció. Si vacunem les noies als 12-13 anys, que és el que es fa aquí a Catalunya, és probable que en el futur pensem que el càncer de coll d’úter és com la verola, que ja hagi desaparegut.

Com podem anar millorant els nostres hàbits?

L’única manera de crear hàbits és seguir-los des de petits. A l’ICO, una de les nostres companyes va aconseguir que el Teo anés a la platja amb una samarreta i una gorra, perquè abans hi anava despullat i descobert.

Q uan diem menjar bé, volem dir només dieta mediterrània?

No. És convenient menjar cinc vegades al dia, per evitar els pics d’insulina, que sovint és una de les raons de l’obesitat. Menjar fruita a mig matí i a mitja tarda és important. I si em pregunta per l’exercici li diré que no cal anar al gimnàs, que si va a la feina en bus o en metro, per què no baixa una o dues parades abans? Aquells 20 minuts que camini, 20 d’anada i 20 de tornada, són els 40 que demanem al dia.

¿L’obesitat o el sobrepès infantil estan relacionats amb el càncer d’adults?

Absolutament. Està demostrat en algun tipus de tumors, de mama o de còlon. El problema és que si va a un restaurant i demana el menú infantil és molt probable que li facin macarrons amb carn, una carn arrebossada, i patates fregides. No hi posaran espinacs o bledes o pollastre no arrebossat. Si el plat de verdura a mitja setmana acaba sent un càstig, i el cap de setmana el premi és una hamburguesa, una coroneta i una capseta de colors, acabarem com als Estats Units.

Del càncer se’n parla cada vegada més i millor. Quan vostè va començar encara devia ser un “mal lleig”.

Sí, jo vaig començar com a enterrador. Fa 43 anys que vaig entrar en el món de l’oncologia, i llavors estàvem en taxes de curació inferiors al 30%, i ara estem entre un 60-62%.

S’ho imaginava quan va començar?

Doncs no gaire. Home, jo he viscut una cosa sensacional. L’any 1978, quan estava a l’Hospital de Sant Pau, 8 de cada 10 nanos que tenien càncer de testicle es morien. Marxo a Anglaterra, tenim la sort que surt un fàrmac que es diu cisplatí, torno, munto la primera unitat de lluita contra el càncer de testicle i comencem a curar nois. D’un 80% de mortalitat a un 90% de curacions.

Què és el cisplatí?

Un fàrmac, una quimioteràpia, un metall, que quan vaig arribar a Espanya no existia. I amb dos companys meus, Fede Cuéllar i Lluís Andrés, vam anar a una joieria a comprar fil de platí per produir-lo. De seguida hi va haver un laboratori que es va posar a fer-lo. El primer noi, que es deia Esteban, tenia dues metàstasis tremendes als dos pulmons, li vam donar aquell fàrmac que no sabíem ben bé si era el bo, i quan vam fer la radiografia de tòrax i vam veure que pràcticament havien desaparegut, vam sentir una emoció que no s’ho pot imaginar… Avui la taxa de curació del càncer de testicle a Espanya és del 93,5%.

¿És possible preparar-se per al càncer?

Complicat. Per començar, hauríem d’ensenyar des de petits que el cos es deteriora, fins i tot fent les coses ben fetes. I que si les fem mal fetes, apareixeran malalties cardiovasculars, respiratòries o càncer. I després, això de preparar-se per al càncer és un triangle: coneixement, ignorància i felicitat. Massa coneixement o massa ignorància signifiquen infelicitat. Per això, el metge ha d’entendre molt bé quins són els valors de la persona que té al davant. Un dia vaig calcular quants malalts havia tractat i estic al voltant dels quinze mil.

¿Vostè ha dit 15.000 vegades a algú “Tens càncer”?

Sí. I tots han volgut saber què tenien o els he fet veure que era bo que ho sabessin. Això malgrat que algunes famílies, fa anys, es posaven darrere del malalt i et feien senyals perquè no li diguessis res. Al final, un metge aprèn a donar males notícies i a ser empàtic, que per a mi és crucial. Perquè una persona que no et coneix de res posa la seva vida a les teves mans sense dubtar-ho ni un segon, i això és molt gros. Avui dia, la immensa majoria de la gent entra amb una bona informació. Pensi que, al principi de l’ICO, vam estar lluitant perquè l’Institut fes servir la paraula oncologia. Preferien dir-li qualsevol altra cosa, perquè sonava a sentència!

Quina és la resposta més freqüent de la persona a la qual s’informa que té un càncer?

Hi ha qui es posa a plorar, hi ha gent que diu “Ja m’ho pensava”, però en general gairebé sempre pregunten: “Em curaré?”

I aquí és on vostè equilibra el coneixement, la ignorància i la felicitat.

Exacte. Sap què passa? Que el grau d’incertesa en el càncer és espectacular. Vaig escriure un llibre sobre 50 casos en què el primer dia vaig pensar que aquells malalts no tirarien endavant, i em vaig equivocar 50 vegades. Per què el cas d’aquella persona que tinc al davant no ha d’anar bé? Per tant, el meu missatge fonamental és crear esperança sense crear falses expectatives. Perquè un malalt desesperat té més mala supervivència.

Però això posa sobre el pacient la càrrega afegida de sentir-se culpable si està deprimit.

Té tota la raó. Això es diu la tirania del pensament positiu. Però fixi’s que jo he dit que el que no es pot permetre és la desesperança, que és molt diferent. Que estigui una mica deprimit és normal, jo també ho estaria. Amb els anys he après a dir que nosaltres hem d’esperar el millor i hem d’estar preparats per al pitjor. Per això dic que és molt important que des de petits ens parlin de les malalties, sense obsessions, per no caure en la cancerofòbia. Per exemple, la típica persona que ha tingut un germà amb un càncer de còlon relativament jove i pensa que també en tindrà un. Que per cert, això, a Catalunya, ho tenim molt ben estudiat. Avui en dia fem un pedigrí molt ben fet i et diuen exactament quins són els tumors que s’associen.

¿Tenen tot el temps que necessiten per ocupar-se bé del pacient?

Si he de ser honest, no. A les primeres visites sí que deixem tres quarts d’hora o una hora. Però a les segones no, i les segones visites, de vegades, són més feixugues que les primeres, perquè la primera és la trompada. De cara a la segona jo sempre aconsello que s’apuntin les preguntes que vagin sorgint en una llibreteta. També hem creat les gestores de casos, que són infermeres tremendament entrenades. I així que el malalt surt de la primera visita, la gestora de casos li demana: “Què és el que ha entès?” I sovint contesten: “Doncs ara que ho diu, no he entès res”. I llavors els donem ja la informació de quina és l’alimentació més adequada quan has de fer quimioteràpia, un telèfon… Això ens ajuda molt, als metges, perquè redueix el temps que necessitem per a altres coses.

Em deia que va començar amb una taxa de curació del 30% i que ara estem per sobre del 60%. On serem d’aquí 10 anys?

Jo diria que d’aquí 10 anys ja estarem per sobre del 70%, perquè els últims 10 anys la taxa de curació s’ha incrementat en un 1,4% anual. Encara que també depèn del diagnòstic precoç. Un càncer de mama per sota de dos centímetres sense tenir ganglis té una taxa de curació del 90%. Si detectéssim el càncer de pulmó quan és petit, la taxa de curació seria del 45%. Actualment és del 20%. Però compte: a vegades culpem el metge de capçalera per no diagnosticar un càncer abans, i un metge de capçalera que cuidi dues mil persones, i que faci 50-70 visites diàries, al cap de l’any veurà dos càncers digestius, un càncer i mig de pulmó i, cada vuit anys, un càncer cerebral. En canvi, ¿quants mals de cap veurà en vuit anys aquest senyor? Si demana un TAC al cervell cada cop que un pacient tingui una cefalea, tanquem el sistema.

Per tant, molt millor cultivar els hàbits saludables.

Des de petits. I en això hi tenen responsabilitat els pares i les escoles.

https://www.ara.cat/societat/josep-ramon-germa-he-malalts_1_1397698.html