Edmundo Bal cree que en la Guerra Civil “no hubo buenos ni malos” y que la democracia llegó “respetando las normas de la dictadura”

El portavoz de Ciudadanos cree que el acuerdo entre el PSOE y Bildu para sacar adelante la Ley de Memoria busca “derribar una Transición modélica”

El portavoz de Ciudadanos, Edmundo Bal,
durante una rueda de prensa ofrecida en el Congreso EFE

El portavoz de Ciudadanos en el Congreso, Edmundo Bal, ha afirmado este martes que España consiguió avanzar hacia la democracia “respetando las normas de la dictadura”. En una rueda de prensa en el Congreso de los Diputados, comentando el desbloqueo de la Ley de Memoria Democrática tras un acuerdo entre el PSOE y Bildu, Bal ha acusado a los socialistas de querer “derribar” una Transición “modélica”. “Nos repugna el pacto Bildu-PSOE”, ha dicho.

Para Bal, en la Guerra Civil que sucedió al golpe de Estado del general Franco no hubo “ni buenos ni malos”. “Ni la memoria ni los muertos tienen adjetivos. No hay ni buenos ni malos. Hay memoria, que son hechos, y hay muertos que fueron injustamente asesinados por los dos bandos”, ha enfatizado.

En su opinión esta división quedó atrás “cuando murió Francisco Franco y cuando en España se dio lugar a un proceso de transición que no se ha dado en ningún lugar del mundo” y ha añadido: “Respetando las normas de la dictadura conseguimos avanzar hacia la democracia y construir una democracia avanzada y reconocer derechos y libertades con mucho sufrimiento, con mucho sacrificio de nuestros abuelos y de nuestros padres”.

La acusación contra el Gobierno de coalición de querer “destruir” la Transición está siendo estos días esgrimida también por Vox: “Ya advirtió Santiago Abascal en 2019 que el objetivo de Pedro Sánchez era reescribir la historia, destruir la reconciliación entre españoles y derrocar a Felipe VI”, ha publicado hoy la formación de extrema derecha en sus redes sociales.

La represión perpetrada por el bando sublevado a las órdenes del general Franco durante la Guerra Civil –y durante los 40 años de dictadura cuyas normas, según Edmundo Bal, se han “respetado”– fue planificada y utilizada como arma de guerra: se cifra según los últimos estudios en 150.000 asesinatos extrajudiciales y en la construcción de 300 campos de concentración donde se encerró a entre 700.000 y un millón de españoles.

La represión en el bando republicano, circunscrita sobre todo al año 1936, se cifra en 50.000 asesinatos atribuibles a grupos extremistas y a la ausencia de un mando único capaz de hacer cumplir la ley. El Gobierno democrático de la República llegó a juzgar a los responsables de algunas de las matanzas perpetradas en el territorio bajo su control, según recordó en 2016 el historiador Carlos Hernández.

https://www.eldiario.es/rastreador/edmundo-bal-dice-guerra-civil-no-hubo-buenos-malos-democracia-logro-respetando-normas-dictadura_132_9146423.html

Abat emèrit Soler: “Treballem per una Església arrelada al País”

La missa de la Diada a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona ja s’ha convertit en una tradició més. Aquest 11 de setembre l’ha presidit l’abat emèrit de Montserrat, Josep M. Soler, que ha defensat l’amor a la pàtria com un dels components de la vida cristiana. El Concili Vaticà II va demanar “que els ciutadans cultivin, magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria” i “sempre en consideració al bé de la família humana”.

Coincidint amb els 75 anys de l’entronització de la Moreneta, l’abat emèrit ha destacat el que es pot recuperar avui d’aquells actes de reconciliació després de la Guerra Civil que va liderar l’Església. Entre altres punts, que “treballem per una Església -pastors i fidels- arrelada al País i a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres”. Alhora “que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò que més convé al nostre poble” i que “l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós”.

La convocatòria de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat s’ha consolidat els darrers anys en assistència i seguiment. Hi ha participat el conseller Jaume Giró, habitual en aquesta celebració des de fa anys, la directora general d’Afers Religiosos, Yvonne Griley, i el director general de Prospectiva d’Exteriors, Joan Maria Piqué. L’exconseller Quim Forn i l’historiador Lluís Duran, membres de la junta d’Òmnium, són alguns dels representants de les entitats socials que també han assistit a la missa. En coincidir en diumenge, aquest any hi ha hagut menys capellans concelebrants del que és habitual.

L’abat emèrit ha centrat l’homilia en l’Evangeli d’aquest diumenge, la paràbola del fill pròdig. Ha fet una reflexió sobre el perdó i l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha perdut: “Déu no menysprea mai un cor penedit”.

“ESTIMAR LA PÀTRIA, NO ÉS SOLS UN SENTIMENT, ÉS UN COMPROMÍS PER BUSCAR EL MILLOR PELS SEUS CIUTADANS”


En la seva reflexió sobre l’amor al país, ha recordat que “la pàtria no la triem, ens és donada en néixer com una realitat espiritual”. Això porta als cristians ha haver de “ser corresponsables en la recerca del bé comú des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels deixebles de Jesucrist”. Entre altres, es concreta en el respecte a la pluralitat d’opcions o el treball per una societat justa i per una economia equilibrada i ecològica. També en la necessitat de conèixer “la història del nostre poble” i “conrear amorosament la llengua i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que, juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble”. “Estimar la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís per buscar el millor pels seus ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu per mitjà de processos democràtics i pacífics”, ha conclòs.

Al final de la missa, el president de la Lliga Espiritual, Carles Armengol, ha agraït la participació de l’abat emèrit el suport que ha donat l’entitat durant tota seva etapa abacial que es va acabar ara fa un any. També ha convidat als assistents a donar suport i adherir-se a la Lliga Espiritual.

L’eucaristia s’ha tancat recitant amb tots els participants la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat de Torres i Bages, que demana “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”. L’acte s’ha acabat amb el cant del Virolai.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/abat-emerit-soler-treballem-esglesia-arrelada-pais

Indemnitzen un miler d’universitaris que van patir abusos per part d’un metge a Michigan

La universitat ha pagat 490 milions de dòlars als estudiants que van partir abusos per part del metge esportiu del centre

Indemnització milionària per a les més de mil víctimes de la Universitat de Michigan que van patir abusos sexuals per part del metge esportiu del centre.

Robert Anderson era el metge de l’equip de futbol i d’altres programes esportius del centre, on va treballar des del 1966 fins a la seva jubilació, el 2003. Anderson va morir el 2008.

El cas va esclatar el 2018 quan un exestudiant va denunciar que el doctor Anderson havia abusat d’ell durant els exàmens mèdics rutinaris. La universitat va iniciar una investigació interna, i el 2020 va fer una crida pública perquè altres possibles víctimes denunciessin si havien patit fets similars. Van reunir 1.050 testimonis.

Ara, la universitat ha arribat a un pacte amb aquests 1.050 demandants, que rebran una indemnització de 490 milions de dòlars.

“La Universitat de Michigan ofereix les seves sinceres disculpes per l’abús perpetrat pel difunt Robert Anderson. Esperem que aquest acord ajudi al procés de curació dels supervivents”, ha dit Paul Brown, president de la junta directiva de la universitat, en un comunicat.

Els demandants han acordat amb els seus advocats el repartiment de 460 milions de la indemnització, mentre que els altres 30 milions es quedaran en un fons de reserva per a les possibles víctimes que es puguin presentar en un futur.

Amb aquest acord, que arriba després d’anys de negociacions, la universitat espera que quedin resoltes totes les denúncies d’abús contra Anderson.

No és el primer cop que la Universitat de Michigan es veu involucrada en un escàndol d’assetjament sexual.

El cas de Larry Nassar, exmetge de l’equip de gimnàstica dels Estats Units, i que va ser condemnat per haver abusat de 1.520 gimnastes, també va esquitxar la Universitat de Michigan, on Nassar va treballar durant diverses dècades.

En aquell cas, la universitat va arribar a un acord per indemnitzar amb més de 400 milions de dòlars les 332 víctimes de Nassar.

https://www.ccma.cat/324/indemnitzen-un-miler-duniversitaris-que-van-patir-abusos-per-part-dun-metge-a-michigan/noticia/3185023/

Cinc raons per les quals Instagram és tòxic per als adolescents

La xarxa social afecta la salut mental dels joves perquè propicia la “comparació social negativa”

“Al voltant del 32% de les dones que fan servir Instagram se senten pitjor amb els seus cossos”. Aquesta és una de les conclusions de l’informe intern que el mateix Facebook va fer sobre la seva aplicació estrella, Instagram, i que ara s’han filtrat a la premsa. Aquesta recerca analitza l’impacte negatiu d’aquesta xarxa entre el públic i especialment entre les persones adolescents. “Cada vegada hi ha més estudis que alerten que Instagram pot afectar negativament la salut mental dels usuaris, particularment de les adolescents”, afirma Ferran Lalueza, professor i investigador dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). “El fet que la mateixa empresa ho hagi constatat i documentat fa esvair qualsevol dubte que pogués haver-hi sobre aquest risc”, afegeix.

Aquesta xarxa actualment té 1.221 milions d’usuaris a tot el món i encara que Instagram no és la xarxa social amb més usuaris, sí que és la que creix més, en 5 anys ha triplicat el seu número d’usuaris a Espanya, i és la preferida dels millenials segons The Social Media Family. “Cal tenir en compte la incidència que pot tenir en una població jove”, explica Lalueza. Segons l’informe intern, -filtrat per Frances Haugen, una ex empleada-, un dels principals efectes d’aquesta xarxa és la “comparació social negativa”, que fa que els usuaris es valorin segons el seu atractiu, riquesa i èxit respecte als altres. “Al món irreal d’Instagram, un físic atractiu es presenta sovint com l’única porta d’entrada cap a l’èxit i l’acceptació social. Aquest missatge pot resultar dolorós, excloent i distorsionador per als qui no se senten a gust amb el seu cos”, detalla el professor.

Tant Lalueza com el psicòleg de la UOC José Ramón Ubieto desgranen altres raons que fan que Instagram sigui una xarxa social potencialment tòxica:

  1. El físic com a presentació. “La imatge és el tret gairebé únic de presentació a la xarxa. Això fa que tot el valor recaigui sobre l’estat d’aquesta instantània i redueix la presentació formal”, adverteix Ubieto, i afegeix que “l’efecte d’aquesta comparació pot augmentar les vacil·lacions de tot adolescent. Comparar-se amb milers de fotos fa més complicat habitar el seu cos”.
  2. Una realitat falsa però sempre perfecta. “El món que s’exhibeix a Instagram és un món irreal fruit d’una selecció esbiaixada (mostrem el millor i obviem el pitjor) i amb filtres embellidors. Si ens comparem amb aquest món sense ser conscients que és fictici, la nostra realitat acaba resultant bastant depriment”, afirma Lalueza.
  3. Un públic objectiu molt sensible. “En edats en què encara estem formant la nostra personalitat i aprenent a acceptar-nos tal com som, el contrast esmentat pot resultar particularment demolidor.” Segons aquest estudi, les persones adolescents tenen una alta sensibilitat emocional, i el desenvolupament perllongat del procés reflexiu i el control cognitiu poden fer-les específicament reactives a aquest tipus de mitjans.
  4. És molt difícil tancar la sessió. “Té una alta capacitat d’absorció d’interès, temps i dedicació que els priva d’altres activitats”, afirma el psicòleg. En aquesta línia, Lalueza explica que “les xarxes socials estan acuradament dissenyades perquè ens hi enganxem i hi dediquem el nostre temps. Com més temps invertim a Instagram, més alt és el cost d’oportunitat en termes de coses positives que podríem estar fent i que no farem”.
  5. Eco tòxic. Per a Ubieto, aquesta xarxa funciona com una cambra d’eco: “Si tu comuniques un desig o una idea, per exemple sobre autolesions o suïcidi, aquesta xarxa et multiplica les opcions. Aquest eco és un reforç de la teva pròpia idea.

Amagar els m’agrada, una possible solució?

“L’eliminació dels m’agrada pot pal·liar una mica aquest efecte de comparació social, però restarà valor a aquesta xarxa i farà que neixin noves xarxes a les quals sorgeixi això mateix però d’una altra manera”, afirma Ubieto. “Darrere d’aquesta estratègia hi ha la intenció de les companyies de no “desanimar” els usuaris que no tenen milers de seguidors ni acumulen centenars de m’agrada, que són la majoria”, afirma Lalueza. Un consumidor desanimat que no aconsegueix tants m’agrada i comentaris com altres usuaris pot convertir-se fàcilment en un element passiu, i això podria ser un perill per al bon funcionament de la plataforma.

Instagram Kids, poc futur

La preocupació per la pròpia imatge, la sensació de FOMO (por de quedar-se fora del món en línia), l’assetjament en línia, l’ansietat i els problemes per dormir derivats de la inquietud són alguns dels efectes negatius més comentats a altres informes per la joventut sobre Instagram. Per això, Instagram es plantejava una versió per als més joves (de deu a dotze anys) que ara ha aturat, anomenada Instagram Kids, que permetés controlar els continguts, els accessos i la publicitat. Per als experts, ni és suficient ni pot resoldre res. “Les solucions tecnològiques difícilment seran solucions vàlides per a un problema que la mateixa tecnologia ha creat. La millor aplicació mòbil de control parental són els pares, en el sentit que acompanyen algú en la construcció i en el seu desenvolupament”, adverteix Ubieto. Per a l’expert en comunicació, té poques opcions de prosperar perquè els adolescents se senten atretes pels seus ídols, que en molts casos són adults, i volen interacturar amb ells i amb les marques enlloc de veure’s relegats a un güeto infantil.

Aquesta polèmica ha posat de manifest que l’empresa era conscient el dany del seu propi funcionament però que ha estat ignorant-ho. Davant la controvèrsia causada, Instagram proposava dues idees als seus usuaris: encoratjar al fet que la gent “no es concentri en contingut que podria contribuir a la comparació social negativa” i que “fessin una pausa” de la plataforma. “Mereix poca credibilitat, és un exemple més de l’estratègia reactiva de Facebook. Si no s’hagués produït la filtració, l’empresa mai no s’hauria plantejat aquest tipus de recomanacions”, conclou Lalueza.

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2021/265-instagram-toxic-adolescents.html

Las puertas giratorias de la Sareb y las cajas quebradas

Decenas de políticos y empresarios pasaron de decidir el destino de cientos de miles de viviendas e hipotecas “tóxicas” de las cajas quebradas a ocupar altos cargos de los principales beneficiarios de aquellas medidas. Aquí una pequeña muestra.

Toda la historia de las cajas quebradas por la crisis de 2008 y de la Sareb —el banco malo creado para comprar ese patrimonio inmobiliario entonces considerado “tóxico”— es la historia de una gran puerta giratoria, una puerta por la que pasaron decenas de miles de millones de euros de dinero público que terminaron en manos privadas, de un rescate encubierto de la banca que terminó favoreciendo a los grandes fondos de inversión y promocionando a una generación de políticos y empresarios que vieron en la tormenta inmobiliaria de principios de la década de los 10 oportunidades de negocio, ascenso y promoción.

Por esa puerta giratoria pasaron 35.000 millones de euros, los que el Estado pidió prestado a la Unión Europea para comprar más de 200.000 viviendas e hipotecas consideradas “tóxicas” de las bancas quebradas. Unos 35.000 millones que fueron avalados por el propio Estado y no por los principales bancos españoles, que fueron quienes se quedaron con el visto bueno del Gobierno del PP con la mayoría accionarial del banco malo. Cuando era imposible disimular la quiebra técnica de la Sareb, la agencia de estadística de la Comisión Europea le recordó a España de quién era el aval y que esos 35.000 millones eran deuda pública.

Los dos presidentes que tuvo hasta ahora el banco malo abandonaron su puesto para pasar a trabajar en entidades que se beneficiaron directamente de su gestión en la Sareb: Jaime Echegoyen, en Haya Real Estate; y Belén Romana, en el Banco Santander
La gestión de los dos presidentes de la Sareb, Belén Romana (2012-2014) y Jaime Echegoyen (2015-2021), dejaron miles de millones de euros de pérdidas y una empresa quebrada que tuvo que ser rescatada y nacionalizada en enero de este año. A pesar de los malos resultados, Romana fue contratada por el Banco Santander y Echegoyen por Cerberus-Haya Real Estate, ambas entidades favorecidas por la gestión de estos dos altos ejecutivos.

El reciente fichaje de Echegoyen muestra cómo el fenómeno de las puertas giratorias ha nutrido de beneficios a las inmobiliarias, a los grandes bancos y especialmente a los grandes fondos de inversión, que consiguieron gracias a sus contactos con la alta política convertirse en los principales actores del mercado inmobiliario español.

El fenómeno de las puertas giratorias no se limita a la Sareb, sino también al patrimonio inmobiliario de otras cajas quebradas o en problemas que fueron entregadas antes de la creación de la Sareb a bancos y fondos de inversión. La historia de la Sareb y la banca quebrada es la historia de una gran estafa. Recorrer la trayectoria profesional de algunas de las personas que tomaban entonces las decisiones ayuda a entender cómo la gran idea de la Sareb se convirtió en un desfalco para la administración pública y una fuente de negocios inagotable para el gran capital inmobiliario.

Puertas giratorias en la Sareb y las cajas quebradas

Una pequeña muestra de una generación de empresarios y políticos que pasó de decidir qué hacer con cientos de miles de viviendas a ocupar altos cargos de empresas beneficiadas de esas políticas

Jaime Echegoyen
Es el caso más reciente y uno de los más claros de puertas giratorias que afectan a la Sareb. Echegoyen llegó de Barclays y Bankinter a la Sareb a principios de 2014, donde fue nombrado consejero delegado. Un año después, el 26 de enero de 2015, fue elegido presidente de la entidad, cargo que ocupó hasta el 7 de mayo de 2021, cuando presentó su dimisión. A pesar de que alegó “cuestiones personales”, la fecha de su alejamiento coincide con el anuncio del Gobierno de que tomaría el control de la entidad, hasta entonces con mayoría privada.

Un año después, el 16 de julio de 2022, se daba a conocer que fichaba por Haya Real Estate, la filial española de Cerberus que elevó a arte la práctica de la puerta giratoria y la influencia política para conseguir negocios en la pasada década.

De la mano de José María Aznar Botella o Juan Hoyos Martínez de Irujo —hijo y amigo íntimo del ex presidente respectivamente— el gigante fondo de inversión estadounidense se hizo con contratos millonarios: en 2013 comenzó a gestionar toda la cartera inmobiliaria de Bankia y un año después se quedó con la gestión del 40% de todo el patrimonio inmobiliario de la Sareb. En el momento en que el banco malo entregaba la gestión de 52.000 hipotecas por valor de 18.000 millones a Cerberus, Echegoyen ya era consejero delegado de la Sareb y un mes después se convertía en su presidente.

El 16 de julio de 2022, el que fuera presidente de la Sareb durante siete años, Jaime Echegoyen, fichaba por Haya Real Estate, la filial española de Cerberus que elevó a arte la práctica de la puerta giratoria y la influencia política para conseguir negocios en la pasada década
Durante la presidencia de Echegoyen, Haya Real Estate se benefició además de varios contratos vinculados con el banco malo. En octubre de 2019, Sareb eligió a Cerberus para gestionar una cartera de unos 8.400 millones de euros durante 30 meses, hasta mediados de 2022. “El nuevo modelo de gestión pactado con Haya Real Estate va a ser más flexible, más eficiente, más alineado con nuestro plan de negocio y con la estrategia de transformación de nuestra cartera, y nos prepara mejor para los retos que tengamos que abordar en el futuro”, explicó entonces Echegoyen.

Y en enero de 2020, la Sareb otorgó un contrato a Haya para la gestión de parte de su cartera de activos en alquiler en un contrato de dos años para la comercialización de 3.300 inmuebles, de los que 1.800 eran viviendas.

Belén Romana
Si se habla de puertas giratorias en las salidas y las entradas de la Sareb, toca hablar también de Belén Romana. Fue la primera presidenta de la Sareb, un puesto que dejó en enero de 2015 para ser reemplazada por Echegoyen. Los dos presidentes que tuvo hasta ahora el banco malo abandonaron su puesto para pasar a trabajar en entidades que se beneficiaron directamente de su gestión en la Sareb: Echegoyen, en Haya Real Estate; y Romana, en el Banco Santander, once meses después de dejar su puesto en la entidad semipública. En esos momentos, Santander era el primer accionista privado de la entidad semipública, con un 22,2%, una posición que mantiene en la actualidad pese a la nacionalización.

Belén Romana fue designada presidenta de la Sareb en 2012, año en el que nació la entidad. Romana era un cargo cercano a Luis de Guindos, padre del banco malo y entonces ministro de Economía. Había sido también secretaria de Estado con Rodrigo Rato. Su nombramiento como presidenta de la Sareb fue criticado por carecer de experiencia en el mercado inmobiliario.

En 2014, la entonces presidenta de la Sareb, Belén Romana, adjudicó la gestión de 44.000 activos de la Sareb a Altamira, inmobiliaria con el 15% de acciones en manos del Santander. Un año después fue fichada por el banco de Ana Botín
En 2014 adjudicó la gestión de todo el patrimonio de la Sareb a Haya Real Estate —fondo que contaba con numerosas conexiones con el PP—, Servihabitat y Altamira Asset Management, la inmobiliaria tradicional del Banco Santander. Según un comunicado del banco malo, la cartera adjudicada a Altamira consistió en 44.000 inmuebles y préstamos al promotor originados por Catalunya Caixa, BMN y Caja3 que costaron a la Sareb 14.000 millones de euros. Un año antes, en 2013, el banco de Ana Botín había vendido el 85% de Altamira, unas acciones que terminaron en manos del fondo doValue, dependiente en última instancia del fondo de inversión Fortress. El Santander mantuvo en su poder el 15% de las acciones restantes de la inmobiliaria.

El conflicto de intereses entre Romana y el Banco Santander también viene por los activos tóxicos del Banco Popular, una entidad que pactó con las autoridades un plan que eludía la intervención gubernamental gracias al compromiso de ampliar capital y la creación de su propio banco malo. Este proyecto se concretó en la venta del 51% de su inmobiliaria, que tras un juego de trilería financiera terminó en 2017 en manos de Aliseda-Blackstone. Tras la compra del Banco Popular por parte del Santander, el banco de Ana Botín y Belén Romana posee el 49% de esta inmobiliaria cuyo patrimonio no pasó a formar parte de la Sareb por una decisión política.

Eduard Mendiluce
Es el hombre de Blackstone en España como consejero delegado de Anticipa y Aliseda, dos de sus filiales. La primera de ellas, junto con el fondo de inversión KKR-Hipoges, se ha quedado con la gestión de la cartera inmobiliaria de la Sareb a partir de este 1 de julio.

Aunque Mendiluce no es técnicamente un político ni ha ocupado puestos en la administración, ha sabido navegar y caer siempre de pie. Entre sus milagros destaca el haber sobrevivido —y salir reforzado— al naufragio de Caixa Catalunya, la que llegó a ser la quinta caja más grande de España y la segunda de Catalunya.

En julio de 2008, este empresario fue fichado por Caixa Catalunya, como responsable de su gigantesca pata inmobiliaria. Eran tiempos del socialista José Montilla en el Gobierno de la Generalitat y de Narcís Serra, vicepresidente con Felipe González, en la dirección de esta caja semipública.

Mendiluce fue el encargado de reordenar el patrimonio inmobiliario de Caixa Catalunya después del estallido de la burbuja inmobiliaria y organizar su privatización —en ese momentos la caja ya estaba intervenida y nacionalizada a través del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), la responsable de la Sareb—.

En 2014 Mendiluce culminó el traspaso de 41.000 hipotecas consideradas “tóxicas” —activos valorados en 9.000 millones de euros— a Anticipa-Blackstone por solo 40 millones de euros. Con el lema “CX Inmobiliaria ahora es Anticipa”, la gestión de todos los inmuebles de la inmobiliaria de Caixa Catalunya pasaron a Blackstone. Y Mendiluce pasó a ser el consejero delegado de Anticipa.

Tanto Serra como el que fuera director general de la caja en esos años, Adolf Todó, fueron imputados en varios juicios por administración desleal, enriquecimiento injustificado y subidas de sueldo escandalosas para medio centenar de altos directivos en medio de la crisis de la caja. En 2017, la Audiencia Nacional imputó a Serra y a Todó por provocar un agujero de más de 720 millones de euros en el balance de la entidad por operaciones inmobiliarias realizadas entre 2000 y 2013. Y en 2019, la Fiscalía pidió para los dos directivos cuatro años de cárcel por el caso de los sueldos desorbitados, aunque luego fueron absueltos. A pesar de que Mendiluce era el responsable de todo el negocio inmobiliario de la caja en los peores años de la crisis y fue uno de los que se benefició de esas altas retribuciones —273.000 euros anuales en su caso—, consiguió salir indemne y fortalecido de la ruina de una de las cajas más grandes del Estado español.

En julio de 2022, como consejero delegado de Anticipa y Aliseda, Mendiluce se hizo con la gestión de la cartera de la Sareb, negocio que compartirá con el fondo de inversión KKR-Hipoges.

Soraya Sáenz de Santamaría en las primarias PP. La exvicepresidenta con Rajoy dejó la político y pasó a trabajar para el bufete de abogados Cuatrecasas, que recibió millonarios contratos durante la creación de la Sareb.


Soraya Sáenz de Santamaría
La línea que une a la exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría con el banco malo es el bufete de abogados Cuatrecasas, el segundo más grande de España. Meses después de dejar el Gobierno y la política, en marzo de 2019 fue contratada por este famoso despacho como socia en el área mercantil.

¿Y qué tiene que ver Cuatrecasas con la Sareb? En 2012, este despacho consiguió un gran contrato para asesorar al FROB en el nacimiento de la Sareb. No hay datos sobre cuánto dinero supuso este primer contrato de 2012 para Cuatrocasas, pero la prensa económica daba por hecho que le había permitido “salvar el año” con una facturación de 1,2% mayor que la de 2011 gracias a su área mercantil y concretamente a su asesoría para crear el banco malo.

En años posteriores, el bufete asesoró a la Sareb en una ampliación de capital y emisiones de bonos por valor de 28.000 millones de euros y en la valoración, junto con otras seis firmas, de 200.000 activos inmobiliarios que fueron transferidos desde las cajas nacionalizadas. El mismo bufete que ayudó a marcar los precios y asesoró a la Sareb, poco después pasó a trabajar con fondos y bancos que compraron activos de la Sareb, como Cerberus, Merrill Lynch o Canyon Capital Finance. El 4 de agosto de 2021, Servihabitat ganaba un contrato del suelo de Sareb para el desarrollo de solares para 60.000 pisos. Según se puede leer en su propia web, Cuatrecasas asesoró a este servicer inmobiliario en todo el proceso de licitación, negociación y adjudicación del contrato.

Un pacto con la Fiscalía y la Abogacía del Estado —ambas dependientes de Sáenz de Santamaría entonces— dejó una petición de 20 años de cárcel para el dueño del bufete Cuatrecasas en una condena de dos años, el límite para no entrar en la cárcel. Ahora la exvicepresidenta trabaja en ese bufete
La prensa de la época achacó el primer gran contrato con la Sareb a un trabajo previo que el despacho había realizado para el Gobierno de Rajoy por el valor de 1 euro: nada menos que el desarrollo de un Fondo de Pago a Proveedores, con un fondo de 35.000 millones, pensado para pagar deudas de ayuntamientos y comunidades autónomas.

No fue este el único favor del PP a Cuatrecasas. Si los contratos de este bufete catalán vinculados con la Sareb no son achacables directamente a Sáenz de Santamaría más allá de que era la número dos de Rajoy, sí lo es lo que ocurrió en 2015, cuando Emilio Cuatrecasas, actual jefe de la exvicepresidenta, fue condenado por defraudar a Hacienda más de tres millones de euros. Un pacto con la Fiscalía y la Abogacía del Estado —ambas dependientes de Sáenz de Santamaría entonces— dejó una petición de 20 años de cárcel en una condena de dos años, el límite para no entrar en la cárcel, y una multa de 1,5 millones añadida a la devolución del monto defraudado.

Walter de Luna
En septiembre de 2014, el ex director general de la Sareb Walter Luna se convertía en el fichaje estrella de la división inmobiliaria de Acciona, el grupo controlado por la familia Entrecanales. Junto con Luis Moreno, ex director de activos financieros de la Sareb y compañero de Luna en Acciona, puso en funcionamiento en 2018 Ibero Capital Managment, una plataforma inmobiliaria con 400 millones de euros aportados por uno de los mayores fondos de inversión del mundo, Oak Hill Advisors. En Ibero Capital también participó hasta este año Arturo de Fernando, ex director de Acciona Inmobiliaria y ex director financiero de Sareb.

En 2016, una investigación periodística internacional situó el nombre del ex número dos de Belén Romana en la Sareb entre los Papeles de Panamá. Según el trabajo del Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación, Walter de Luna había sido intermediario de una empresa offshore en las Islas Vírgenes británicas creada por el despacho Mossak Fonseca durante cuatro años, entre 1994 y 1998.

Alicia Hinojosa
Esta arquitecta de profesión fue la gerente adjunta del Instituto Madrileño de Desarrollo (Imade) y responsable entre 2007 y 2010 del desarrollo urbano de esta entidad. Según el auto de la Trama Púnica, esta institución fue utilizada para desviar fondos hacia las cuentas del Partido Popular “aprovechando el abultado presupuesto que contó entre los años 2006 y siguientes, hasta su liquidación en el año 2010”. El antiguo alcalde de Majadahonda Guillermo Ortega, condenado por la Gürtel, confirmó que Alicia Hinojosa era uno de los dos ejecutores de esta vía de financiación ilegal del partido, aunque las órdenes “venían de arriba”. Tras el cierre del Imade, Hinojosa pasó a formar parte de la sociedad sin fines de lucro Madrid Network, según el trabajo del investigador Manuel Gabarre, autor del libro Tocar Fondo (Traficantes de Sueños, 2019). Según Gabarre en un artículo publicado en El Salto, Madrid Network se convirtió en una pantalla para todo tipo de transacciones y desvío de fondos a empresas vinculadas con Manuel Lamela, Ildefonso de Miguel y Javier López Madrid entre otras figuras del PP.

En 2014, cuenta Gabarre, la filial de Cerberus Haya Real Estate contrató a Alicia Hinojosa y “le concedió el poder suficiente para actuar en su nombre”. Poder para actuar sobre todos los inmuebles nacionalizados de Bankia, cuya gestión había entregado el Gobierno a Cerberus en septiembre de 2013. Y a partir de diciembre de 2014 también sobre buena parte del patrimonio inmobiliario de la Sareb, ya que este fondo de inversión fue uno de los tres elegidos por el banco malo para gestionar su cartera, junto con Servihabitat y Altamira. Según este investigador del Observatorio CODE de delitos económicos, Alicia Hinojosa fue la directora de la gestión y de la venta de los “activos singulares” de Sareb, de Cajamar y de Bankia durante cinco años. Según cuenta Gabarre, Hinojosa era la directora de un equipo compuesto por 20 vendedores “que tuvo a su recaudo más de 15.000 bienes inmobiliarios provenientes de los rescates públicos”.

José María Aznar Botella
En septiembre de 2013, la nacionalizada Bankia anunció el traspaso de la gestión de su negocio inmobiliario Bankia Hábitat a Haya Real Estate, una filial de Cerberus, por un máximo de 90 millones de euros. La estrategia de este fondo de inversión estadounidense —situar en sus direcciones a altos cargos republicanos para aceitar las relaciones con la administración— fue calcada al milímetro en España. Además de Alicia Hinojosa, Cerberus fichó a Juan Hoyos Martínez de Irujo, íntimo amigo del expresidente José María Aznar, y a José María Aznar Botella, hijo del expresidente y de la entonces alcaldesa de Madrid, Ana Botella.

La estrategia debió funcionar porque en esos años no le faltaron contratos a Cerberus en España. En 2013, se quedó con la gestión en exclusiva de decenas de miles de pisos y préstamos de Bankia para los próximos diez años. Y en 2014, el fondo se hizo con la gestión del 40% de los pisos y las hipotecas de la Sareb, en total 52.000 préstamos vinculados al sector inmobiliario originado por Bankia y adquiridos luego por la Sareb por 18.000 millones de euros, según se lee en la propia página del banco malo. Esta concesión duró hasta 2022, cuando Blackstone y KKR tomaron el relevo en la gestión de la cartera de la Sareb.

Gloria Calvo
Abogada del Estado jefe del Ministerio de Economía en tiempos de Luis de Guindos, en 2015 Gloria Calvo fue fichada como directiva de Bankinter. Como no tenía estatus de alto cargo, ni siquiera tuvo que esperar dos años para pasar de decidir las políticas económicas a beneficiarse de ellas. Calvo era también miembro de la comisión rectora del FROB, el fondo del Estado para rescatar a la banca arruinada y propietaria hasta hace unos meses del 45% de la Sareb. En Bankinter, Calvo ocupa la Secretaría General y del Consejo de Administración del Banco.

Bankinter tenía hasta hace poco un cantidad relativamente pequeña de las acciones de la Sareb, apenas un 1,37%. Sin embargo, esta participación resultó clave en la negociación del Gobierno con el resto de accionistas cuando este quiso tomar el control del banco malo. Gracias a la venta de estas acciones, el FROB ha conseguido el 50,15% del capital de la Sareb ante la negativa de los otros bancos presentes en su accionariado, sobre todo Santander, CaixaBank y Sabadell de vender su participación.

Luis de Guindos
Sí hay un maestro de las puertas giratorias y en ascender aunque todo salga mal y todos caigan a su alrededor es Luis de Guindos. Comenzó en la política con José María Aznar y llegó a ser secretario de Estado de Economía en su último Gobierno, de 2002 a 2004. Ese mismo año dio el salto a la gran empresa privada, nada menos que a Lehman Brothers como jefe de su división en España y Portugal. Después de que la ruina de esta empresa en 2007 provocara un efecto en cadena que generó la mayor crisis mundial desde el crack de 1929, pasó a ser responsable de la división financiera de PricewaterhouseCoopers (PwC) entre 2008 y 2010. Esta auditora internacional ha sido denunciada por decenas de casos de conflictos de intereses, entre ellas su trabajo para favorecer la evasión fiscal de grandes multinacionales gracias a información confidencial o su papel en los peores momentos de Bankia.

Para la fusión de Bankia y otras cajas en ruina, fue PWC la encargada de auditar las cuentas. Según reconoció el propio Rodrigo Rato en el Congreso, “se contrató a PwC para que hiciera un cálculo más estresado y riguroso de las posibles pérdidas esperadas y no cubiertas hasta el momento”. El resultado, como se supo después, fue un agujero de 30.000 millones de pérdidas y una situación que el propio Guindos tendría que intentar dar solución, esta vez como ministro de Economía del Gobierno de Rajoy, a partir de diciembre de 2011.

La solución a los problemas de Bankia y otras cajas arruinadas por sus negocios especulativos con la vivienda fue la creación de la Sareb, una operación que no “costaría ni un euro” a los españoles. El resto de la historia es conocida. La Sareb compró caro, vendió barato, el dinero desapareció, el banco malo se fue a pique y el Estado se quedó con 35.000 euros de deuda.

En mayo de este año, ya como vicepresidente del Banco Central Europeo, Guindos advertía al Gobierno español sobre los altos niveles de deuda y de déficit del Estado español, y que ante la crisis que se viene debería moderar el aumento de las pensiones e ir pensando en volver a los ajustes que marcaron su década como ministro de Economía.

https://www.elsaltodiario.com/especulacion-inmobiliaria/echegoyen-guindos-calvo-romana-saenz-santamaria-luna-aznar-puertas-giratorias-sareb-cajas-quebradas

Joaquim Bosch: “Hi ha 100.000 càrrecs de confiança a l’estat espanyol, res de semblant en cap país europeu”

Entrevista al magistrat que presenta un llibre en què analitza les arrels franquistes de la corrupció a l’estat espanyol

El magistrat Joaquim Bosch ha escrit un llibre en què explica la història de l’estat espanyol a través de tres-centes sentències de casos de corrupció. Hi apareixen centenars de noms que han controlat les institucions, han governat, han signat decrets… i que, anys més tard, eren condemnats per corrupció, per enriquiment il·legal, per tràfic d’interessos.

La patria en la cartera. Pasado y presente de la corupción en España (Ariel) és un retrat acolorit i en relleu de la corrupció sistèmica que ha infiltrat totes les institucions de l’estat. I és, també, la constatació que els pactes de la transició, negatius en tants aspectes, tampoc no van ser exemplars a l’hora de tallar la corrupció que havia estat estructural i consubstancial a la dictadura de Franco.

Al llibre s’afirma i es demostra que Franco era un corrupte i que emprava la corrupció per a controlar les diverses famílies que tenia dins el règim, i per a enriquir la seua, de família. Hi ha tot un capítol a relatar la goluderia rapinyaire del dictador.

La tesi de l’autor és que la inexpertesa dels partits polítics no franquistes, la por i la comoditat es van aliar i durant la transició van continuar les pràctiques de corrupció i d’espoliació de fons públics de l’estat. Amb el pas dels anys, malgrat les evidències, l’status quo s’ha mantingut i no s’ha fet mai res per trencar un esquema que fa que s’haja assumit amb naturalitat que les conductes indecents formen part del paisatge institucional a l’estat espanyol.

—Què us ha empès a escriure aquest llibre?
—Fa anys que reflexione sobre els problemes de la corrupció. Intuesc que això afecta no tan sols la qualitat de les institucions, sinó també la qualitat de vida. Les enormes quantitats de diners que s’arrabassen a la ciutadania, l’alentiment de l’economia… Però en un moment determinat em vaig posar a indagar en la història i vaig veure la perspectiva completa. Això em va empènyer a escriure el llibre perquè sense la perspectiva històrica, hi ha coses que no s’entenen. Si no coneixem d’on vénen els problemes de la corrupció, podem pensar que tenim un problema d’imprevisions tècniques, d’errors en el disseny de l’estat, o de lleis mal fetes, i no entendrem tantes resistències a fer les reformes institucionals necessàries. Crec que la clau històrica ens demostra que la corrupció no és una qüestió de delinqüència, de quatre pomes podrides, sinó de configuració de l’estat, de distribució de les rendes i d’actuació de les elits dirigents aquests dos darrers segles.

—Al títol ajunteu els conceptes pàtria i cartera. Una declaració d’intencions?
—Fa referència a una constant de la història d’Espanya. Ja al segle XIX era habitual que grans pròcers de la pàtria feren al·lusió als seus serveis al país quan ja desviaven diners públics a la cartera. Això va tenir la màxima extensió en el règim de Franco. Les al·lusions patriòtiques eren constants i sabem que darrere les referències a la pàtria hi havia enriquiment personal.

—Una frase del llibre: “La corrupció política és la mare de totes les corrupcions.”
—La corrupció a l’estat espanyol té uns trets singulars. Hi ha països amb una corrupció sistèmica que afecta els polítics, però també els funcionaris, les forces de seguretat, els militars i tota mena d’espais del seu entorn. El cas espanyol crida l’atenció d’alguns experts perquè la corrupció se centra molt en l’àmbit polític. No és normal fora d’ací que hi haja territoris on són condemnats o han estat en presó provisional, o han estat investigats, diversos presidents, consellers, presidents de les diputacions, batlles de les principals ciutats… No hi ha cap concentració equivalent a l’àmbit de la Unió Europea.

—Retrateu Franco com un corrupte que es va enriquir extraordinàriament i que emprava la corrupció per a mantenir-se al poder.
—Franco va demostrar ser un mestre en els equilibris entre les diferents famílies del règim per a mantenir-se al poder. Va entendre que els interessos econòmics uneixen més que les ideologies. Franco deia sovint que era habitual que els vencedors d’una guerra es repartiren el botí, i això és el que va passar després del colp d’estat, els guanyadors es van repartir les rendes de l’estat. Així les va repartir entre els diferents sectors del règim i els tenia tots satisfets.

—Franco era un corrupte i va instaurar un règim corrupte, però la transició, que encara hi ha gent que defensa, va mantenir la inèrcia i no va establir les eines per a evitar la corrupció.
—Era certament difícil que la transició poguera suprimir la corrupció del franquisme. No oblidem que era una dictadura de prop de quaranta anys, que va generar hàbits sociològics molt profunds i estesos a tota mena d’organismes públics, i fins i tot era molt acceptada per la societat. La situació de partida dificultava de poder canviar-ho, i encara, la manera com es va fer el període transicional també ho va dificultar perquè no hi va haver una ruptura contra la dictadura. Els dirigents del postfranquisme van pilotar el procés de transició. Tinguem en compte que la meitat dels últims cinquanta ministres de Franco van continuar en política en democràcia, i l’altra meitat va passar als consells d’administració de les principals empreses. I això mateix passà amb els batlles, regidors, governadors civils… Era impossible que tota aquesta herència, i aquestes inèrcies, no tingueren conseqüències en el sistema.

—Quin paper hi va fer l’oposició antifranquista?
—L’oposició antifranquista va arribar amb una certa feblesa a eixe moment històric i també els resultava molt difícil de qüestionar els dirigents del postfranquisme, qüestionar els crims de la dictadura o qüestionar la corrupció del règim, perquè feien grans pactes amb ells. Era complex dir que pactaves amb gent que venia d’un règim dictatorial, criminal i corrupte. Per tant, la transició va resoldre el problema de la corrupció ignorant-la. Simplement, no se’n parlava. Els primers anys de democràcia, que és quan s’hauria pogut resoldre, els partits polítics democràtics no van impulsar les reformes necessàries.

Era molt difícil que la transició suprimira la corrupció del franquisme perquè la van encapçalar els postfranquistes
—Parleu de pacte i de transició. En un llenguatge més planer es podria dir que tot plegat fou una mena de compra? Que els elements postfranquistes van comprar les forces democràtiques amb un caramel?
—Jo no parlaria de compra, sinó d’una oposició antifranquista minoritària perquè havia estat víctima d’una enorme repressió. En quaranta anys de dictadura va haver-hi persecucions, assassinats, tortures contra la dissidència. Quan va morir Franco, el règim encara era molt fort i la repressió va continuar funcionant. El tribunal d’ordre públic va treballar a estall fins que no es dissolgué. Hi hagué molts intents de colps d’estat. Hi hagué moltíssims assassinats de l’extrema dreta i de les forces policíaques. Al País Valencià un cas molt emblemàtic són les bombes contra Joan Fuster, que van originar el silenci de l’intel·lectual més important d’aquells anys. L’extrema dreta i l’aparell de l’estat dificultava la intervenció pública de gent d’una gran rellevància. En aquest context, crec que més que parlar de compra es va intentar buscar un sistema de convivència que poguera traure el país d’un règim dictatorial. Crec que no es pot qüestionar globalment la transició.

—Amb el pas dels anys, tampoc no es va fer aquest trencament.
—Partíem d’un dèficit important, amb uns dirigents polítics sense formació democràtica que havien d’improvisar un sistema democràtic. Els partits polítics eren molt jerarquitzats, amb molt de poder concentrat a les cúpules, amb molta opacitat quant al funcionament econòmic i sense transparència. Tot això són elements que afavoreixen la corrupció. En eixe context les lleis del franquisme que facilitaven la corrupció en l’àmbit de la contractació pública i en l’àmbit del nomenament d’alts càrrecs es van reformar per a donar encara més poder a les cúpules. Les xarxes clientelars del franquisme van passar a ser les xarxes clientelars dels partits polítics. Si abans havies d’anar amb el carnet del movimiento nacional, després havies d’anar amb el carnet dels partits per a tenir obertes moltíssimes portes. En lloc de trencar completament amb les estructures de la dictadura hi ha hagut una readaptació.

—Els governs que hi ha hagut no han canviat res. Ni el sistema de partits, ni el sistema electoral…
—Hi ha hagut moments importants, que haurien estat idonis per a fer reformes que no es van fer. A principi dels anys noranta van esclatar els casos Filesa i Naseiro, i molts altres. Allò provocà una gran commoció. L’any 1995 es va aprovar el codi penal de la democràcia, que era un lloc idoni per a regular el finançament dels partits polítics. Però el finançament il·legal no va ser delicte fins al 2015, enmig del moviment d’indignació, de cataclisme econòmic i del cas Gürtel, que va ser molt decisiu. La reforma de la contractació pública per a dificultar la corrupció s’ha aprovat per exigència d’una directiva europea, tard i malament. Una altra directiva europea obliga a tenir una llei de protecció als denunciants de corrupció. S’hauria d’haver aprovat el desembre del 2021, i continua sense data per a aprovar-se. Tinc la impressió que hi ha un conflicte d’interessos dels dirigents polítics perquè veuen que les reformes institucionals i democràtiques necessàries poden limitar el poder de les cúpules dirigents.

—Al llibre poseu l’exemple dels milers de càrrecs de confiança que els partits col·loquen a l’administració.
—A l’estat espanyol hi ha prop de 100.000 càrrecs de confiança de designació discrecional i nomenats a dit. N’hi ha al govern central, als governs autonòmics, als ajuntaments, a les empreses públiques… Això no té equivalència amb cap país europeu. Posar fi a això representaria una gran millora per a la qualitat institucional. Però no hi ha el dubte que disminuiria el poder de les cúpules dirigents, perquè col·loquen molts càrrecs intermedis, militants, fan equilibris dins els mateixos partits… Hi ha un conflicte d’interessos. Voldrien fer eixes reformes, però qui les ha de fer pensa que açò el pot perjudicar dins el sistema partidista.

Hi va haver moments molt importants per a fer reformes i no es van aprofitar
—Una altra qüestió que s’arrossega d’aquell pacte és la de la inviolabilitat del cap de l’estat. No es pot investigar Juan Carlos.
—Ens demostra que el cap d’estat té un blindatge desproporcionat i això s’hauria de rectificar. No és admissible que en un estat democràtic, siga una monarquia parlamentària o una república, hi haja una diferència de tracte davant la llei sense una justificació raonable. Em sembla desproporcionat que un cap d’estat puga cometre tota mena de delictes fora de les seues funcions i que això no tinga conseqüències jurídiques. Això és una desigualtat davant la llei que no té cap fonament. Si es manté com està ara és una invitació a delinquir i a la impunitat. El cap de l’estat no és una figura divina i ha de tenir el mateix règim quant a exemplaritat que les altres institucions. Hauríem de saber els ingressos i el patrimoni del cap de l’estat. Si sabem les declaracions de béns d’un regidor de qualsevol poble o el president de la Generalitat, o el president del govern, també hauríem de saber la situació econòmica del cap de l’estat. Si tot això s’haguera regulat d’una altra manera, totes les acusacions contra el rei emèrit probablement no s’haurien arribat a produir. Sabríem quins són els ingressos i retria comptes. Si haguera comès qualsevol delicte, hauria estat investigat penalment, no com fins ara, que la fiscalia i el Tribunal Suprem ens diuen que tot allò que va fer com a cap d’estat, encara que fos fora de les seues funcions, no es pot judicialitzar.

—Hi ha casos que van embolcallats de legalitat, però que també són corrupció? La pregunta ve a tomb del cas dels permisos per edat dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Els ho permetia el reglament, però això és corrupció o és una altra cosa?
—No conec el cas concret, però puc respondre en termes generals. I, en general, pot haver-hi casos regulats a les lleis i permesos, però són corrupció, perquè la corrupció comporta una utilització d’instruments públics en benefici privat. Corrupció no pot ser només el que hi ha a les lleis, perquè els que fan les lleis poden tenir interès que no es regulen determinades conductes. Pot haver-hi casos de favoritismes regulats en les lleis que si no són corrupció poden ser a la vora.

—Alguns governs del país com el valencià, el català o el de les Illes tenen les oficines antifrau o anticorrupció, però l’estat espanyol no ha adoptat aquesta figura. Per què?
—Quan es va veure la necessitat d’adaptar-se a la directiva europea de protecció dels denunciants de corrupció, al parlament espanyol es proposaren diverses iniciatives per a crear una agència estatal anticorrupció. No es va aprovar i no hi ha cap projecte per a fer-ho. I crec que és lamentable. És lamentable que no s’haja assumit la directiva europea. No hi ha cap raó que justifique que continuem fora de termini fent les coses tard i malament quant a la protecció dels denunciants, i que encara no hi haja una agència anticorrupció a Espanya.

—Citeu el professor Rafael Jiménez Asensio: “Som un país subdesenvolupat institucionalment en matèria de direcció política.” En quin sentit, subdesenvolupat?
—Açò que dèiem adés, dels milers de càrrecs designats a dit. Els càrrecs de l’administració han d’arribar mitjançant criteris com el mèrit i la capacitat. És negatiu per a les institucions que els alts càrrecs entren i isquen segons resultat de les eleccions. I passa molt en les empreses públiques. No s’hi accedeix per criteris de professionalitat i de capacitat, sinó per pura afinitat política. Sovint sense cap experiència en el sector, i amb la clara impossibilitat d’actuar de manera imparcial. Si hi ha irregularitats en la gestió d’una administració pública, un tècnic professional, independent i imparcial, pot gestionar-les, pot fer-hi objeccions i, fins i tot, pot denunciar-les. Però si és un assessor o un càrrec de confiança posat a dit pel partit polític, és impossible que hi haja una supervisió adequada de la corrupció. Aquest és un dels principals problemes per a perseguir la corrupció. Aquest és el significat de ser subdesenvolupats. Aquest, i la colonització dels partits polítics dels organismes de control del poder polític.

—A què us referiu?
—Per exemple, el Tribunal de Comptes és un organisme repartit en quotes entre els principals partits polítics. Té per finalitat la supervisió dels comptes públics de l’estat, però també el funcionament intern dels partits polítics. És normal que un membre situat en eixe tribunal per un partit polític siga la persona que ha de supervisar els comptes del partit polític que l’ha col·locat? És evident que hi ha una esquerda de l’aparença d’imparcialitat. La colonització partidista dels principals organismes de supervisió, els deixa en lletra morta. No hi ha espais neutrals de vigilància institucional, de contrapès, de control de la gestió pública.

—Això que dieu també es podria aplicar al sector de la justícia?
—Aplicable a la cúpula, i tant. El Consell General del Poder Judicial. És evident que en el franquisme els jutges no eren independents i no hi havia separació de poders. La justícia era instrumental per al règim, per a mantenir el control. Quan ve la democràcia es mira d’equiparar Espanya als països europeus que tenien un sistema mixt de configuració de la cúpula judicial, en el qual, la meitat del consell de la judicatura és nomenada pel parlament, i l’altra meitat és elegida pels jutges. Es va aprovar el 1980 per unanimitat dels quatre principals partits estatals més Convergència i Unió i el PNB. És el que hi ha a tots els països democràtics, excepte a Espanya i Polònia, que no és la millor companyia en eixa matèria. L’any 1985 els socialistes van canviar la llei per tendir a un sistema de repartiment de quotes. I ho van fer perquè la judicatura encara restava molt vinculada a la dictadura, i la cúpula judicial havia intentat obstaculitzar les reformes del PSOE i de la UCD. El remei va ser pitjor que la malaltia i al final es va optar per una configuració partidista absolutament desprestigiada, que no té equivalents en la Unió Europea. El grup GRECO anticorrupció del Consell d’Europa i altres organismes europeus ens estiren les orelles i ja veus totes les batalles que hi ha entre els partits per la cúpula judicial. És un altre element de colonització partidista dels espais de control del poder polític.

—Parleu de la corrupció del franquisme, dels errors en la transició, però actualment el sistema de partits no sembla tenir gens d’interès a reformar res.
—En línies generals, amb les excepcions que vulguem, no veig tendències a fer grans reformes estructurals. La mirada és molt a curt termini, però crec que sí que hi ha algun canvi. Per exemple, la corrupció que en uns altres temps era acceptada amb certa resignació, avui és refusada per la població. A més, en determinats sectors acadèmics i socials es veuen les mancances del sistema institucional i demanen reformes. Igual que la indignació ciutadana va trencar el mapa dels partits polítics, crec que és possible que la pressió ciutadana faça que els partits modifiquen algunes posicions.

—La veieu, la reacció ciutadana contra la corrupció?
—Hi ha dades objectives com ara estudis d’opinió. També es deia que la corrupció no passava mai factura política i ara, en alguns casos, sí que en passa. Hi ha elements positius, però són insuficients perquè han de ser articulats institucionalment, i això només es pot fer amb les forces polítiques. Si he escrit el llibre, en bona part és per a remoure consciències tant en la ciutadania com en les forces polítiques, per a obrir un debat sobre aquestes qüestions. Pensem que hi ha hagut pactes d’estat sobre qüestions que eren necessàries, però que jo sàpiga no hi ha hagut mai cap pacte d’estat contra la corrupció en el país que té més polítics corruptes d’Europa.

—Malgrat el mapa de passat i de present que dibuixeu al vostre llibre, proposeu de fer reformes i no una ruptura i fer foc nou.
—Jo crec que hi ha solució, però a una hemorràgia no pots posar-hi una tireta. La solució és fer reformes estructurals. L’estat espanyol és el país europeu que menys reformes constitucionals ha fet. I les que ha fet, han estat sense gaire entitat i obligades per la Unió Europea. No hem estat capaços d’analitzar les deficiències més importants del sistema institucional i corregir-les. En el sistema electoral, en el funcionament dels partits, en la separació de poders, en els organismes de control… Això implica reformes constitucionals i canvis institucionals seriosos. Jo crec que es pot canviar, però no amb esmenes esporàdiques, sinó amb reformes àmplies. Una idealització exagerada de la transició ha dificultat molt els canvis. Crec que tingué elements positius, però també elements qüestionables.

—La corrupció és passat o és present?
—La corrupció és present, i el que arriba al jutjat és la punta de l’iceberg de tots els delictes vinculats a la corrupció. Ara arriben als jutjats casos de fa quatre anys o cinc, temes dels quals ningú no parlava perquè estaven amagats. Mai no es detecten de manera immediata. D’ací a cinc anys coneixerem actes de corrupció que es perpetren avui.

—No hi ha esperança?
—Hi ha esperança si s’aporten les reformes estructurals necessàries. No podem pensar que mantenint l’arquitectura institucional que ha provocat la corrupció s’acabe la corrupció. Si n’hem tinguda tanta és perquè el nostre sistema ho ha permès i no hi ha hagut voluntat política de lluitar-hi en contra.

No hi ha espais neutrals de vigilància institucional o de contrapès de la gestió pública
—Té color, la corrupció?
—Al llibre parle del cas conegut de les targetes black. Hi ha gent de tots els partits, de l’empresariat, dels sindicats. En alguns casos, dirigents d’una trajectòria aparentment honesta, implicada en compromisos socials, però el sistema d’organització de Bankia va facilitar eixes pràctiques. I no vull dir que tots siguen iguals davant la corrupció. Hi ha forces polítiques que tenen com a distintiu una consciència moral més forta. Cal discriminar entre forces polítiques, però un sistema institucional que deixa tants forats, que permet de corrompre’s a gent de tots els partits, s’ha de canviar. En un sistema institucional avançat, la corrupció no ha de dependre solament de la virtut moral d’un polític, és el mateix sistema que ha de dificultar que qualsevol es puga enriquir d’una manera indecent.

—Al llibre doneu dades sobre l’empobriment que la corrupció representa per a l’estat espanyol i per als ciutadans.
—Els economistes experts en corrupció ens diuen que, si s’hagueren tallat les pràctiques corruptes quan es va morir Franco, avui tindríem una renda superior a la mitjana europea. Un estudi impulsat pel BBVA i fet per experts en matèria institucional diu que la corrupció alenteix l’economia i deixa uns diners improductius que van a paradisos fiscals. No té gens de trellat que les autopistes espanyoles hagen costat el doble que les alemanyes. Amb una inversió en reformes institucionals tindríem més bona qualitat de vida i aquesta és una raó més per a posar fi a les situacions que afavoreixen la corrupció.

—Amb tot això que aneu dient, crec que he d’insistir en la possibilitat d’una ruptura, ja que no es preveuen reformes.
—Ruptura… Si em dieu cap a on, us diré si hi estic d’acord o no. Potser és perquè sóc jurista, però en un estat de dret les coses es canvien amb reformes. Fora de l’estat de dret, l’únic que hi ha és inseguretat jurídica i camins que poden acabar en conflictes que duen a la violència o una desestabilització que es podrà evitar fent les reformes pertinents.

https://www.vilaweb.cat/noticies/joaquim-bosch-hi-ha-100-000-carrecs-de-confianca-a-lestat-espanyol-res-semblant-en-cap-pais-europeu/

“Perdón” y “Paz”: la carta de una nieta de un represor franquista a las víctimas

Una vecina de Santa Eulalia de Cabrera reconoce la violenta muerte de dos vecinos en una operación para acabar con el mítico líder de la guerrilla antifranquista Manuel Girón en 1951 en un gesto que los nietos de las víctimas agradecen

Una cascada de dolores y perdones. Muchísimas décadas después. Eso es lo que una sencillísima carta manuscrita que ha aparecido en el pueblo de Santa Eulalia de Cabrera (municipio de Encinedo en la provincia de León) ha conseguido arrancar a raíz de reconocerse de manera por primera vez pública y directa algunos salvajes asesinatos de represión ocurridos en la comarca leonesa de la Cabrera, que fuera santuario de la primera guerrilla antifranquista de España, con el mítico Manuel Girón como uno de sus líderes.

La carta del perdón final, asumiendo aquellos crímenes siempre conocidos pero jamás aireados, está firmada por Gema Rodríguez Ballester. Ella ha querido hacer el esfuerzo que varias generaciones obviaron y escribir el reconocimiento de algunas muertes de la represión en la dura posguerra de esta comarca, repleta de violencia silenciada durante décadas.

En la puerta del Cabildo del pueblo, el punto donde de manera habitual se sitúan escritos y avisos oficiales o populares, ella pegó hace unas semanas una carta de su puño y letra que seguro que fue difícil de escribir. Decorada con unas flores, el texto reza así:

“Santa Eulalia. 7 de julio de 2022

Estas flores blancas son para el hombre y la mujer, cuyos nombres desconozco, vecinos de Santa Eulalia de Cabrera, que en los años 50 fueron torturados y asesinados a manos de mi abuelo, Benjamín Rodríguez Cañueto, y de su hermano pequeño, José Rodríguez Cañueto. Ambos emigraron a Sevilla, como una forma de huida, imagino.

A las familias de este hombre y esta mujer, en nombre de mi familia quiero decir: “LO SIENTO”

Siento mucho todo lo que sucedió. Siento mucho vuestro dolor. Una pérdida así no se puede reparar pero con este gesto pretendo al menos reconocer la responsabilidad que mi linaje paterno tuvo en estos actos criminales. Y pedir PERDÓN.

La guerra terminó. Que la paz sea para todos, para los que ya murieron y para los que seguimos vivos.

Que Dios tenga en su Reino a aquellas víctimas que tanto sufrieron sin comprender y a sus perpetradores, haciéndoles reflexionar sobre sus actos y haciéndoles restablecer el equilibrio en el continuum de la vida.

La Guerra terminó. Paz para todos.

Si alguien encuentra esta carta y conoce a algún miembro de estas familias a las que me dirijo, le agradecería que les hiciera llegar estas palabras“

No parecía conocer mucho los detalles pero sí el dolor que sin duda la actuación de sus propios familiares causó. Así, salió a la luz la historia de los Rodríguez Cañueto. Ahora se reconoce por fin que fueron ellos los artífices de la muerte de los vecinos Antonio León Carrera y Carmen Ballesteros Rodríguez un fatídico 23 de abril de 1951.

La traición que acabó con el mítico Girón
Tal y como relata y demostró en su libro ‘El monte o la muerte’ Santiago Macías, “mientras José fue uno de los autores materiales, su hermano Benjamín lo fue de forma intelectual, tanto para contactar con algunos miembros del último grupo guerrillero -que estaban al tanto de la operación- como señalando a los objetivos entre la población”.

Además de este episodio, también sale a la luz indirectamente una especie de demostración definitiva de que José Rodríguez Cañueto fue el artífice de la histórica traición por la que cayó El Girón, quien fuera desde 1936 la pesadilla de resistencia antifranquista en el monte para el régimen fascista de Francisco Franco.

Infiltrado en la última cuadrilla maqui de Girón, se ganó la amistad del líder y aprovechando una ocasión única le mató disparándole a bocajarro mientras desayunaba cerca de Molinaseca el 2 de mayo de 1951, desfigurándole la cabeza para causar confusión y enterrándole evitando que su sepultura se convirtiera en un referente de la lucha contra el dictador y su régimen de 40 años. Dicen que cobró 80.000 pesetas, una fortuna de la época.

Reacciones a la historia
Ahora, las simples líneas de Gema Rodríguez Ballester han desatado el perdón que reclamaban, en cascada. En el grupo de Facebook ‘Cabreireses entusiastas’, donde se compartió su escrito, ya son dos los familiares directos de los vecinos asesinados los que han reaccionado a los detalles de la historia.

Tere Franco afirma: “Soy nieta de Antonio León y aunque nada va a cambiar el dolor de mi abuela y de sus hijos me parece un buen gesto que desde aquí quiero dar las gracias”. Parecido mensaje que desde Francia ha escrito Carmina Cortes: “Hola. La mujer que mataron en Santa Eulalia era mi abuela Carmen Ballesteros. Gracias por reconocer públicamente el horror que cometió tu familia”, le replica ella a Rodríguez Ballester.

Para Santiago Macías, que arrojó tanta luz sobre hechos como estos, las de la emotiva carta “son unas palabras que no van a cambiar el pasado, pero honran a quien las ha escrito porque pocas veces se pueden ver cosas así”. Porque “para perdonar, alguien tiene que pedir previamente perdón”, zanja. Es así como la verdad, la historia y los sentimientos pueden ayudar a cerrar heridas.

https://www.eldiario.es/castilla-y-leon/perdon-paz-carta-nieta-represor-franquista-victimas-abuelo-pueblo-leon_1_9221094.html

El que puguis fer avui no ho deixis per demà. La procrastinació

Sota aquesta paraula de difícil pronúncia s’amaga l’hàbit que ens porta a ajornar aquelles tasques a les quals hauríem de prestar la nostra atenció per dedicar-nos a d’altres amb les quals gaudim més o amb què ens sentim més còmodes. Qui més qui menys ha ajornat una tasca alguna vegada, però la procrastinació crònica és un comportament destructiu que pot impedir el desenvolupament del potencial i afectar la carrera de qui ho pateix.

Segons els experts, la procrastinació té lloc quan hi ha un període de temps significatiu entre el moment en què la persona té intenció de fer una tasca i el moment en què realment la fa.

Per superar aquest comportament, en primer lloc cal reconèixer que tenim aquesta tendència. Alguns símptomes que ens diuen que hem caigut sota les urpes de la procrastinació poden ser els següents:

• Omplim el dia amb tasques de baixa prioritat de la nostra llista de tasques per fer.

• Tenim pendent una tasca de la llista durant molt de temps, encara que sabem que és important.

• Diem sí a tasques sense importància que altres ens demanen que fem i omplim el nostre temps amb aquestes en comptes d’abordar les tasques importants de la nostra llista.

• Esperem un “bon moment” o “estar d’humor” per fer front a una determinada tasca.

Els experts assenyalen que el comportament procrastinatori és independent de l’orientació al resultat, de l’energia o de l’autoestima, és a dir, podem ser procrastinadors fins i tot si som persones segures de les nostres capacitats, enèrgiques i que gaudim assolint els nostres objectius.

La raó per la qual proscrastinem pot dependre de nosaltres o de la tasca que hem de realitzar.

És important saber quin dels dos aspectes és rellevant en cada situació, ja que així podem escollir l’enfocament més adequat per superar la reticència a tirar endavant. Si trobem que una tasca ens resulta desagradable intentem evitar-la. La majoria de les feines tenen aspectes que poden resultar avorrits o desagradables; per tant, la millor manera de fer-hi front és fer-ho com abans millor, i així després podrem concentrar-nos en aspectes més atractius de la feina.

Quan la causa de la procrastinació es focalitza en la persona, pot ser degut a una manca d’organització.  Les persones organitzades acostumen a manegar-se bé amb la temptació de postergar, normalment treballen amb llistes de coses per fer i calendaris, són conscients de la importància de cada tasca i tenen estimat els temps que els portarà realitzar-la.

No obstant això, inclús sent organitzats podem veure’ns superats per una tasca, potser perquè dubtem si tenim les capacitats i els recursos necessaris. Sorprenentment, les persones perfeccionistes són sovint procrastinadores ja que tenen tendència a no voler fer una tasca si creuen que no disposen dels coneixements i/o recursos per fer-la.

La manca d’habilitats per a la presa de decisions també és un focus de procrastinació. Si no podem decidir el que s’ha de fer, segurament postergarem les nostres accions per por a equivocar-nos en la decisió presa.

La procrastinació és un patró de comportament profundament arrelat, de manera que no pot canviar-se d’avui per demà. Els hàbits deixen de ser-ho quan es produeix un canvi en el comportament de manera prolongada en el temps.

A continuació presentem alguns consells que poden ser útils per canviar aquest comportament:

• Concedeix-te petites recompenses quan aconsegueixis finalitzar una tasca que havies postergat. Gaudeix de la sensació que se sent quan acabes una feina.

• Identifica les conseqüències nefastes de no realitzar una tasca i tingues-les al cap quan sentis la temptació de postergar una feina.

• Demana la supervisió d’algun company, la pressió social pot funcionar. Aquest és el principi dels grups d’autoajuda i és àmpliament reconegut com un enfoca- ment altament efectiu.

Si en el teu cas ets procrastinador/a perquè no ets una persona organitzada:

• Utilitza una llista de tasques per fer per no oblidar les tasques que et superen o que et resulten desagradables.

• Estableix objectius/fites amb els seus terminis.

• No et dispersis en més d’una tasca a la vegada.

Si ets dels que procrastines una tasca perquè creus que et supera, pots seguir aquests consells:

• Divideix la tasca o projecte en tasques més petites o més fàcilment assumibles. Pot ser útil fer un pla d’acció programant les diferents tasques i terminis de què pots disposar.

• Comença per tasques ràpides i senzilles si és possible, encara que no siguin les accions a fer en primer lloc en cas de seguir una lògica. Això et proporcionarà la sensació d’anar aconseguint objectius, i potser donarà la sensació que el projecte complet no és tan carregós com t’imaginaves.

https://www.fullsdenginyeria.cat/el-que-puguis-fer-avui-no-ho-deixis-dema-la-procrastinacio

Catalunya i Espanya: la viabilitat econòmica

Alfons Durán-Pich es licenciado en Sociología por la Universidad de Deusto, licenciado en Psicología por la Universidad de Barcelona, Graduado en Periodismo por la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, Diplomado en Administración de Empresas (SEP) por la Stanford Business School, Master en Sociedad de la Información y el Conocimiento por la Universitat Oberta de Catalunya (cursos de doctorado).

Es miembro de la South Place Ethical Society, de la American Marketing Association, de la Academy of Management, de la Skeptics Society, del Cercle d’Economia de Barcelona, del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya y del capítulo español de antiguos alumnos de la Stanford Business School.

Aqui tenemos sus comentarios sobre la situación política actual y su previsible futuro.

http://www.alfdurancorner.com/

A petición de la SEXTA Televisión, se grabó una entrevista para tratar del contencioso entre Cataluña y España y sobre cono quedaría España sin Cataluña, pero le comunicaron que no se emitiría, pues “se les ha estropeado el material”.

Conociendo quién es el accionista de referencia de la SEXTA, podemos interpretar este particular desenlace, pues tal vez el resultado de la grabación no se ajustaba a sus expectativas.

Sin embargo, cree que su tiempo y sus ideas merecen un respeto, y es por eso que tiene en su web la entrevista original, tal como fue grabada.

https://www.alfdurancorner.com/videos/cataluna-y-espana-su-viabilidad-economica.html

Pas de gegant en la lluita contra la malària

Una vacuna desenvolupada a la Universitat d’Oxford assoleix fins al 80% de protecció en estudis preliminars en humans

Ha calgut més d’un segle de recerca, solucions parcials, desenes de fracassos i anuncis a so de bombo i platerets, però per fi s’ha arribat al que sembla el principi del final en la lluita contra la malària. La Universitat d’Oxford ha anunciat a través de la revista The Lancet els resultats d’un assaig clínic en què reporta fins al 80% de protecció contra aquesta malaltia després de l’administració d’una dosi de record al cap d’un any d’haver inoculat fins a tres dosis de la vacuna R21/Matrix-M a nens d’entre 5 i 17 mesos. Si estudis posteriors confirmessin aquests resultats, seria la primera vegada a la història que una vacuna contra la malària assoleix nivells de cobertura tan elevats i, a més, amb un cost econòmic assequible per a la major part dels sistemes de salut dels països més castigats per la malaltia, majoritàriament de l’Àfrica subsahariana.

La vacuna d’Oxford segueix el camí marcat per la companyia farmacèutica GlaxoSmithKline (GSK), un dels gegants mundials del sector, que ja tenia un producte cridat a ser protagonista en la lluita contra la malària . La vacuna de GSK compleix tots els requisits sanitaris estàndard per iniciar la producció a gran escala, inclosa la que correspon a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), però el seu aterratge al “món real” n’ha rebaixat molt les expectatives. El món real és l’administració de la vacuna en condicions reals en entorns sanitaris precaris. Pel que s’està veient, la seva cobertura cau fins al 40% i tot i ser també un gran pas endavant, queda lluny encara de l’objectiu no tant d’erradicar la malaltia com de minimitzar el seu impacte.

Segons l’OMS, cada any es declaren 229 milions de casos de malària, el 94% a l’Àfrica, i la malaltia provoca almenys 409.000 morts registrades anuals. La major part, en nens de fins a cinc anys. L’R21/Matrix d’Oxford, assenyalen investigadors escèptics amb els resultats, encara ha de fer unes quantes passes. La investigació publicada es basa en l’anàlisi de 409 casos, tots per sota dels cinc anys, i encara ha d’entrar al “món real”. Adrian Hill, director de l’Institut Jener de la universitat britànica, on s’ha desenvolupat el vaccí, respon que la fase següent de la recerca ja està en marxa i que esperen haver testat el nou producte en 4.800 infants abans d’acabar el 2022. Així mateix, assegura que hi ha capacitat tecnològica per produir fins a 100 milions de dosis a l’any, tant a la Gran Bretanya com a l’Índia, principal país productor de vacunes del món. També ho és de fàrmacs genèrics.

La confiança de Jenner es basa en la tecnologia utilitzada per al disseny de l’R21/Matrix, similar en part al producte de GSK aprovat. Tots dos productes combinen proteïnes de Plasmodium falcipari, el paràsit transportat per les femelles del mosquit Anopheles, i de l’hepatitis B. El plasmodi afecta el fetge i sovint causa la mort dels nens infectats, amb un sistema immunitari encara feble. La vacuna de GSK mira d’interferir en el cicle vital dels plasmodi per via hepàtica, mentre que l’Institut Jenner ha proposat una fórmula que busca el mateix objectiu amb una proporció més alta de proteïnes del plasmodi, és a dir, de proteïnes característiques de la malària. La fórmula, segons els investigadors, és “estable, segura i eficaç”.

Llum verda a la vacuna de la malària que salvarà milers de nadons i infants

A més, indica Hill, la relació cost-eficàcia garanteix que la vacuna es pugui administrar a àmplies capes de població “per un preu reduït”. Totes aquestes característiques, sumades al fet que els resultats de les tres dosis inicials més la de recordatori s’han fet a Burkina-Faso durant l’època de màxima exposició als mosquits que transporten la malària (a començaments d’estiu), fa que els experts siguin optimistes. “Veurem com la incidència de la malària es redueix dràsticament al llarg de la nostra vida”, ha assegurat Hill a la BBC.

Salt qualitatiu

Tant la vacuna de GSK com la d’Oxford són un salt qualitatiu sense precedents en la lluita contra la malària, malaltia contra la qual s’han assajat fórmules de tota mena amb resultats fins ara molt limitats. Fins avui, el tractament més efectiu el constitueixen diversos preparats d’hidroxicloroquina, que es recomanen tant a qui viatgi a zones de risc com a militars que s’hi desplacin. La quinina, de fet, és el seu antecessor més popular. Tot i això, els seus efectes són limitats en el temps i l’eficàcia es perd segons la forma de plasmodi que infecta el malalt. Aquests, juntament amb l’alta mortalitat i comorbiditat associades, han sigut motius més que suficients per empènyer la recerca. Des dels Estats Units sobretot per interessos militars, mentre que a Europa l’impuls està associat a preceptes de salut pública a causa de l’enorme influència colonial en el continent africà. L’Institut Jenner ha arribat a provar més d’una vintena de vacunes potencials en mig segle abans d’arribar a l’R21/Matrix.

Pel camí han quedat els intents del colombià Manuel Elkin Patarroyo, amb una vacuna que mai no va arribar a superar la barrera del 30% d’eficàcia, els de la Fundació Bill i Melinda Gates, que van fixar la lluita contra la malària com a principal objectiu, o els de Pedro Alonso i l’Hospital Clínic de Barcelona, des d’on es va impulsar el centre de recerca de Manhiça, a Moçambic. Des d’allà, i amb el suport de l’OMS, es va posar en marxa l’exitós programa de mosquiteres impregnades d’insecticida com a eina preventiva provadament eficaç.

https://www.ara.cat/societat/salut/pas-gegant-lluita-malaria_1_4483244.html

Create your website with WordPress.com
Get started