Les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú va passar el temps necessari per tenir cura d’una altra persona

La primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys!

Arqueòlegs australians i indonesis han descobert que la primera amputació quirúrgica de la història va ser fa… 31.000 anys! Restes òssies trobades a la cova Liang Tebo de Borneo (sud-est d’Àsia) apunten al fet que pot ser la primera evidència coneguda d’un acte mèdic complex a l’Edat de Pedra i que va ser realitzat per algú expert a la seva època, segons recull l’article publicat a la revista Nature aquest dimecres. Era tan sols un nen quan van haver-li d’amputar la cama esquerra, una operació quirúrgica que va superar. Així, va arribar a la joventut. Si bé la troballa té a veure amb la història de la medicina, és bonic recordar allò que va dir l’antropòloga nord-americana del segle XX Margaret Mead sobre que l’inici de la civilització el troben en “un fèmur trencat i sanat”: les cures són el primer signe de civilització, perquè són la prova que algú es va prendre el temps necessari per cuidar d’una altra persona ferida i apreciada. Es va quedar amb aquesta persona fins que estava sanada, ja que per ella mateixa no podria haver sobreviscut.

És l’evidència més antiga d’una cirurgia d’amputació. Fins ara, la prova més antiga d’un procediment d’aquesta mena es remuntava a 7.000 anys: eren les restes d’un agricultor de l’Edat de Pedra a l’actual França, al qual li mancava l’avantbraç esquerre. Amb tot, la teoria predominant és que l’evolució de la medicina va sorgir amb l’inici de les societats agricultores sedentàries. D’això fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica. Però els habitants de Liang Tebo eren caçadors-recol·lectors molt anteriors. Un dels directors de la recerca, Timoty Maloney (Universitat de Griffith, Austràlia), explica que “el descobriment d’una amputació de fa 31.000 anys a Borneo té importants implicacions per a la nostra comprensió de la història de la medicina“.

Primera amputacio quirurgica historia / Nature
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature

L’estudi l’ha realitzat també la Universitat de Sidney i el Centre Indonesi d’Arqueologia, Llengua i Història. Parteix del descobriment l’any 2000 d’un esquelet al qual li mancava el peu esquerre, part de la tíbia i el peroné. Tenia uns 19 o 20 anys en el moment de la mort. Les anàlisis van confirmar creixements ossis relacionats amb la cicatrització. A més, la petita mida de la tíbia i el peroné en comparació amb la cama sana suggereix que es tracta d’una ferida de la infància. “Va sobreviure amb la mobilitat alterada i va viure entre sis i nou anys més, en una de les comunitats d’artistes més antigues conegudes en els muntanyosos boscos tropicals de Borneo”, on s’han trobat pintures rupestres de 40.000 anys d’antiguitat.

Les marques que presenten els ossos “no són compatibles” amb una amputació no quirúrgica. Altres marques, com les d’un trauma, “no causen un tall oblic net”. Alhora, les d’un accident o d’un atac animal solen presentar “fractures triturades i esclafades”. És per això que Maloney veu que “una de les grans implicacions” és que la comunitat tenia “coneixements mèdics avançats per amputar una cama a un nen i que sobrevisqués” en un lloc i un temps molt difícil, però on la indústria lítica amb instruments afilats ja existia.

Primera amputacio quirurgica historia / Nature
Primera amputació quirúrgica de la història / Nature

En aquesta línia, l’expert destaca que el nen era un “component valuós de la seva comunitat” i no hauria pogut tirar endavant sense la seva ajuda després de l’amputació. Va necessitar cures com la neteja i desinfecció de la ferida perquè sanés fins a formar un monyó i viure posteriorment amb la mobilitat reduïda. És sorprenent com els ossos no presentaven evidències de signes d’una infecció prou severa per haver deixat marques permanents en ells, cosa prou comuna en una ferida sense un tractament antimicrobià.

Així doncs, els investigadors consideren que en la cura del nen probablement es van fer servir recursos botànics disponibles amb propietats medicinals per prevenir la infecció, anestèsics i calmants. Tot plegat fa pensar que els coneixements sobre anatomia, fisiologia i procediments quirúrgics demostrats per la comunitat es desenvolupessin durant un llarg període de temps mitjançant el mètode d’assaig i error. Uns coneixements que es van passar de generació a generació per transmissió oral, a més. 

Cultura mèdica a la prehistòria

Les restes del jove amputat van ser trobats en bon estat de conservació, amb un 75% dels ossos presents a l’enterrament (entre ells, totes les dents). I és que les dents van servir per datar la seva mort fa 31.000 anys en un procediment que “va resultar ser tot un desafiament”, ha relatat Renaud Joannes-Boyau (Universitat Southern Cross, Austràlia), que s’ha encarregat de la tasca mitjançant el mesurament de la radiació rebuda per l’esmalt dental des de l’enterrament.

Finalment, Maloney indica que encara cal saber si la troballa de Liang Tebo és només la primera prova que la complexitat de les cultures mèdiques de caçadors-recol·lectors estava molt més estesa en aquest període de la prehistòria humana. L’altra possibilitat és que les comunitats que habitaven Borneo fa 31.000 anys havien adquirit un grau inusualment avançat en aquesta àrea. 

https://www.elnacional.cat/ca/societat/amputacio-quirurgica-historia-31000-anys_880401_102.html

Hallada la prueba más antigua de amputación quirúrgica de una extremidad a un ser humano

Se trata de la pierna izquierda de un individuo joven de hace 31.000 años. La intervención es 24.000 años anterior a la más antigua hasta la fecha: la extirpación del brazo de un agricultor, hace 7.000 años

Impresión artística del individuo al que se le amputó la parte inferior de la pierna izquierda cuando era niño y sobrevivió hasta la edad adulta en una comunidad de hace 31.000 años en Borneo Crédito: José García (Garciartist) y Universidad de Griffith

Un esqueleto humano hallado en Borneo, fechado hace unos 31.000 años, muestra que el pie izquierdo había sido amputado quirúrgicamente y que el paciente se recuperó, informa un artículo de Nature publicado este miércoles. Los hallazgos, anunciados en una prepublicación científica el pasado mes de abril, sugieren que los procedimientos quirúrgicos avanzados se producían en el Asia tropical miles de años antes de lo registrado anteriormente.

Las amputaciones requieren un amplio conocimiento de la anatomía humana y la higiene quirúrgica, así como una considerable habilidad técnica. Antes de los avances clínicos modernos, como los antisépticos, la mayoría de las personas sometidas a una operación de amputación morían por la pérdida de sangre y el shock o la infección posterior.

Hasta ahora, la operación compleja más antigua que se conoce se le practicó a un agricultor neolítico de Francia hace unos 7.000 años, al que se le extirpó quirúrgicamente el antebrazo izquierdo y se le curó parcialmente.

En una nota de prensa, Tim Maloney y sus colegas informan del descubrimiento de los restos óseos de un individuo joven de Borneo al que se le amputó quirúrgicamente el tercio inferior de la pierna izquierda, probablemente de niño, hace al menos 31.000 años.

Descubrieron que el individuo sobrevivió a la intervención y vivió entre seis y nueve años más, antes de ser enterrado en la cueva de piedra caliza de Liang Tebo, situada en Kalimantan Oriental.

Conocimiento de músculos y vasos sanguíneos
Los autores sugieren que el individuo o los individuos que amputaron la parte inferior de la pierna izquierda debían poseer un conocimiento detallado de la estructura de la extremidad, los músculos y los vasos sanguíneos para evitar una pérdida de sangre e infección fatales.

Sugieren que es improbable que la amputación se debiera al ataque de un animal o a otro accidente, ya que éstos suelen causar fracturas por aplastamiento. Tampoco es probable que la amputación se llevara a cabo como castigo, ya que el individuo parece haber recibido un tratamiento cuidadoso después de la cirugía y durante el entierro.

Los hallazgos apuntan a que algunos de los primeros grupos humanos modernos que buscaban comida en Asia desarrollaron conocimientos y habilidades médicas avanzadas en un entorno de selva tropical del Pleistoceno tardío.

Los autores sugieren que las rápidas tasas de infección de heridas en los trópicos podrían haber estimulado el desarrollo de nuevos productos farmacéuticos, como los antisépticos, que aprovechaban las propiedades medicinales de la rica biodiversidad vegetal de Borneo.

A) Piernas izquierda y derecha con cintura pélvica que muestran la ausencia completa de la parte inferior de la pierna izquierda. B) Tibia y peroné izquierdos que muestran la superficie de atrofia y necrosis. C) Radiografía de la tibia y el peroné izquierdos Tim Maloney / Adhi Agus Oktaviana / Pindi Setiawan (CC BY 4.0)

https://www.eldiario.es/sociedad/hallada-prueba-antigua-amputacion-quirurgica-extremidad-humano_1_9293495.html

Es dupliquen els delictes sexuals entre menors i la Fiscalia apunta a la pornografia

Les denúncies d’abusos i agressions només van deixar de créixer el 2020, durant el confinament per la pandèmia

Els menors en un centre tancat suposen un 8% del total d’atesos pel sistema de justícia juvenil. GETTY

El primer avís el feia el fiscal coordinador de Menors de Barcelona el 2019, quan constatava un “preocupant” augment dels delictes sexuals entre adolescents els últims anys. Les dades de l’última dècada recollides a l’última memòria de la Fiscalia General de l’Estat confirmen l’escenari. Des del 2011, el nombre d’agressions i abusos sexuals entre menors a Catalunya i a tot l’Estat s’han més que duplicat. Cada dos dies s’obre una investigació nova a Catalunya per aquests delictes entre joves de 14 a 17 anys. Només l’any passat van ser 210. Si es mira al conjunt de l’Estat, es tracta d’un cas nou cada tres hores. L’any passat van ser un total de 2.625 casos, enfront dels 1.251 tramitats fa deu anys.

De fet, els delictes sexuals només van deixar de créixer el 2020, a causa del confinament provocat per la pandèmia que va mantenir els menors sense sortir de casa durant tres mesos. Fa una dècada eren crims més minoritaris, mentre que ara ja estan als nivells de la violència domèstica, malgrat que les xifres encara són lluny d’altres delictes comesos per menors com les lesions, els robatoris amb força o els furts, molt més comuns entre adolescents.

La Fiscalia, que investiga els delictes comesos per menors, vincula aquest augment sobretot al fet que els adolescents cada vegada tenen el seu primer contacte amb el sexe més aviat i el seu “aprenentatge” sovint es basa en “la pornografia en dispositius mòbils”. Els fiscals es mostren preocupats per la “contradicció” que suposa que hi hagi una regulació que impedeix l’exhibició d’aquest tipus de continguts en els mitjans audiovisuals convencionals i a la vegada no existeixi “cap protocol per intentar impedir l’accés dels menors a pàgines web pornogràfiques”.

Banalització i sexualització prematura

Que els més joves es basin en la pornografia per construir l’imaginari de com han de ser les seves relacions sexuals també provoca, segons la Fiscalia, que cada cop hi hagi més casos d’agressions i abusos dins del nucli familiar. L’any passat, per exemple, la Fiscalia de Toledo va tramitar set casos d’abusos sexuals entre germans menors d’edat. Més enllà de la pornografia, el ministeri públic veu dues causes més que expliquen el creixement de casos: “La banalització” de les relacions sexuals per part dels adolescents i una “sexualització” dels infants des d’una edat cada vegada més curta.

Els fiscals alerten que cada vegada es troben amb més agressions de menors de 14 anys, que s’han d’arxivar perquè són inimputables. A l’abril els Mossos d’Esquadra van detenir un nen de 13 anys a Tarragona per haver agredit sexualment una nena de 15 i haver-li robat el mòbil. Tot i que per ara són pocs casos en comparació amb les agressions comeses per adolescents i el nombre d’agressors adults, cada vegada són més freqüents. Per exemple, l’any passat el fiscal responsable de menors a Guipúscoa va haver d’arxivar un terç de les denúncies per agressions i abusos entre menors perquè els autors tenien menys de 14 anys.

Segons la Fiscalia, cada vegada hi ha més investigacions que afecten menors de 14 anys, no només en l’àmbit de la violència sexual, sinó també pel que fa a casos d’assetjament escolar. En aquest àmbit, un de cada dos assetjadors, alerta el ministeri públic, té menys de 14 anys. L’any passat en el conjunt de l’Estat es van haver d’arxivar 8.433 investigacions de diferents tipus de delictes perquè els autors eren inimputables.

Llibertat vigilada
Al contrari del que passa amb els delictes comesos per adults, en la jurisdicció de menors també és la Fiscalia qui proposa i estableix, amb el vistiplau d’un jutge, la mesura educativa que han de complir els adolescents que han comès un delicte. L’any passat a Catalunya es va condemnar 1.775 menors delinqüents d’entre 14 i 17 anys. La majoria estan en llibertat vigilada. Només en un 20% dels casos es va optar per una mesura d’internament tancat en un centre de justícia juvenil.

La menor víctima d’una brutal violació a Igualada el novembre de l’any passat només ha hagut de prestar testimoni una vegada per explicar què li va passar. La Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos d’Esquadra (UCAS) va respectar el temps que necessitava per començar a recuperar-se físicament i emocionalment del trauma. Tampoc la va interrogar directament el jutge del cas, que el dia de la seva declaració es va limitar a traslladar les seves preguntes per telèfon als tècnics que l’assisteixen i li donen suport. Les seves respostes es consideraran una prova preconstituïda, perquè no hagi d’anar a declarar al judici contra el seu agressor. Però el cas, malauradament, és una excepció dins d’un circuit judicial que encara és revictimitzador per a la majoria de persones afectades. Per això la Fiscalia s’ha compromès a oferir a les víctimes de la violència masclista, delictes d’odi i de tràfic d’éssers humans, més eines per facilitar que puguin prestar declaració de la manera menys victimitzadora i evitar que es facin enrere per aquest motiu.

“No són les víctimes les que s’han d’adaptar al procediment judicial: som nosaltres els qui hem d’adaptar-nos a elles i a les seves necessitats”, ha dit la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde, durant el discurs en l’acte d’obertura de l’any judicial. La Fiscalia considera que el testimoni de les víctimes d’aquests delictes no ha de suposar “una càrrega, un element violent o dolorós”. Per això es compromet a “explorar tots els aspectes possibles de protecció”, incloent-hi fomentar que la primera declaració de les víctimes es consideri una prova preconstituïda, perquè no hagin de tornar a declarar durant la investigació i ni al judici. Cal tenir en compte que el periple judicial pot durar anys.

https://www.ara.cat/societat/justicia/agressions-abusos-sexuals-menors-s-han-duplicat-ultima-decada_1_4481448.html

“Hi ha una fallida general del sistema educatiu. Tothom vol ser ‘influencer’”

Coral Puig explica com fer servir el màrqueting d’una altra manera i per què diem una cosa i n’acabem fent una altra

Coral Puig és de Granollers, però fa nou anys que viu a Hong Kong, on fa classes de màrqueting estratègic a la Universitat de Ciència i Tecnologia d’Hong Kong (HKUST). Un dels seus cursos és dels primers del món a parlar sobre l’activisme de marca. Està convençuda que el màrqueting pot servir per a transformar la societat cap a bé. Li preocupa el sobreconsumisme i l’efecte que té en el planeta. També la fallida del món de l’educació. Vol fer el bé amb el seu ofici, però no va amb el lliri a la mà. Va armada amb tecnologia punta: neuromàrqueting, antropologia i psicologia social. En aquesta entrevista, parlem del món asiàtic, del màrqueting activista i d’una de les seves activitats preferides: formar part de la xarxa d’ambaixadors empresarials de la Generalitat. Una tasca no remunerada i que fomenta l’intercanvi entre empreses. El seu consell als empresaris és directe: valorar-se més i mirar cap enfora.

Què hi feu, a Hong Kong?
—Tinc una consultoria i faig classes de màrqueting a la universitat. Bàsicament, explico l’efecte del màrqueting en el benestar i el malestar del planeta i la societat. I que, segons com es fa servir, el món esdevé un lloc millor o pitjor.

El màrqueting té mala premsa.
—Amb raó, s’ha fet servir per finalitats terribles, però el màrqueting és una eina que pot ajudar a fer el bé. No faig servir el màrqueting per vendre sabates i samarretes, entenc per què funciona i ho aplico a les iniciatives que vulguin fer coses positives per millorar la societat.

Em dieu que feu màrqueting per canviar el món?
—Ben resumit [riu].

No feu cara de ser bonista, de les del lliri a la mà. Tinc entès que apliqueu l’activisme, quan feu màrqueting estratègic.
—Faig diferents cursos de màrqueting estratègic a la Universitat d’Hong Kong, i el que té més anomenada és el d’activisme de marca. Què no és res més que aplicar l’activisme dins l’estratègia i que formi part del model de negoci. Vaja, un negoci creat per resoldre un problema, sigui social, ambiental o el que sigui. Aquesta especialitat la fem poca gent. El nostre curs va ser el primer del món. Faig servir la tecnologia més capdavantera de ciències del comportament (el neuromàrqueting, l’antropologia i la psicologia de la comunicació) per entendre millor la diferència entre allò que la gent diu que vol fer i allò que fa. Així fem el màrqueting més eficient.

Perdoneu, però continuo veient el màrqueting com allò que em diu “compra, compra, no paris de comprar”.
—El sobreconsumisme és a l’origen de molts problemes, si no en el de gairebé tots. Produïm coses que ningú no necessita i el màrqueting s’encarrega que les necessitem. De tots els objectius del mil·lenni de l’Organització de Nacions Unides, el dotzè diu que la producció i el consum han de ser responsables. En realitat, podria ser l’únic punt, perquè, si es complís, es posaria fi a la fam, el canvi climàtic i tota la resta de maldecaps.

Es pot fer servir per aconseguir l’efecte invers?
—El màrqueting que fan els qui produeixen de manera responsable acostuma a ser molt repel·lent. Donen moltes dades, molts números i, sobretot, molta culpabilitat. Això no funciona mai. La Greta Thunberg té setze milions de seguidors i la Kim Kardashian en té tres-cents. La Greta ho fa fatal, no hi ha ningú de màrqueting que li digui que com ho ha de fer. La Kardashian té més de seixanta persones que l’assessoren.

Semblava que podíem aspirar a un món més racional.
—Una de les raons per les quals som en aquest punt és la fallida monumental del sistema educatiu arreu del món. No se’n salva ningú. Diuen que Finlàndia una mica, però no ho sé. És una fallida general del sistema educatiu. Els joves et diuen que de grans volen ser famosos. Volen ser influenciadors, però no saben de què; ni hi pensen. Els és igual. Volen tenir molts likes, es volen sentir segurs i estimats. El màrqueting potencia la part més animal del cervell. L’efecte que fan els “m’agrada” en el cervell és semblant al d’una ratlla de cocaïna. Em fa terror. La gent és capaç de fer qualsevol cosa per tenir seguidors. Això no té res a veure amb la raó. Quan els alumnes em diuen això que em dius i em parlen de fer valdre la raó, els dic que ells són el 5%. Que el 95% es mou per uns altres interessos.

No fa pinta de canviar, això.
—Al primer món, no hi ha ningú que no sàpiga que el canvi climàtic és un perill, i has vist que els senyors d’Inditex hagin perdut cap comprador? No. I els de McDonald’s? Tampoc. Ningú no es pot pensar que una samarreta costa cinc euros. Tothom sap que és impossible que s’aconsegueixi sense esclavitud i tota la resta que sabem que hi ha darrere. El món de la moda i el de la cria d’animals, tots dos junts, són els responsables de gairebé el 40% del canvi climàtic. I, en canvi, tots veiem que no paren d’obrir botigues de Zara, H&M i ara de Shein… I vinga, vinga.

Com es pot revertir? Voleu fer servir el màrqueting per aconseguir-ho?
—Per aconseguir-ho, no s’ha de fer servir el màrqueting racional o de la culpa. Aquest màrqueting el qualifico de repel·lent. Per ser eficients, la gent ha de fer les coses a favor del planeta i la humanitat ha de rebre la mateixa dosi d’emoció positiva que quan compra compulsivament. S’ha d’aconseguir que rebin la mateixa estimulació que quan compren, però fent justament el contrari. Que la rebin quan no compren o compren de segona mà o agafen les samarretes que tenen i les actualitzen. M’entens?

Sí, però no veig com convèncer les grans empreses.
—Ja ho veurem! Hi entra en joc el fet que ha de canviar la manera de mesurar les coses. Aquesta és la gran conversa que s’ha de tenir. Hi ha una professora, Yayo Herrero, que també és cocoordinadora a l’estat espanyol d’Ecologistas en Acción, que ho explica molt bé. Com mesurem les coses, com paguem els executius de les empreses? Ara tot es fa per vendre més, per tenir més beneficis, per créixer. Com més vens, com més creixes, més guanyes. Però això es pot canviar, ha de canviar, perquè els recursos són finits.

Com?
—Es pot pagar més a la gent per reduir el canvi climàtic, per millorar la vida dels treballadors al tercer món. Si ho fas, et canvia tot. Els accionistes han de saber que és impossible de créixer eternament. Ho saben. S’ha de veure com es repensa tot el capitalisme. Recorda que el 2019, abans de la pandèmia, The Finacial Times va fer aquella portada: “Capitalism: time for a reset.” Abans no se sabia que el planeta no té recursos infinits. Són canvis complicats, que semblen impossibles, però mira, jo faig la meva guerrilla i treballo amb iniciatives que van cap a aquest canvi. Si hi ha cinc persones menys que compren a Zara o a Häagen-Dazs, me’n vaig a dormir més tranquil·la.

Aquesta guerrilla, com la feu?
—Intento que les empreses que venen les opcions correctes per a nosaltres i el planeta facin servir les mateixes tàctiques de guerrilla que fan servir els qui volen el contrari. Les ajudo a entendre per què la gent diu que pagaria per un producte responsable, que vol més productes orgànics o que vol menys plàstics, però després no ho fa o té comportaments contraris.

Per què la gent fa el contrari d’allò que diu?
—T’ho explicaré d’una manera molt ràpida, i ja em perdonaran els psicòlegs i antropòlegs que llegeixin això, però serà la més fàcil d’entendre’ns. Imagina’t que tenim dues persones al cervell. Una és com un nen de cinc anys que tan sols pensa en la seva comoditat, que solament vol seguretat, amor i sentir-se protegit. Un nen que és gandul i vol una recompensa immediata. Aquest és el nostre cervell més bàsic, el que fa milions d’anys que és amb nosaltres. Després tenim el cervell més nou, el que ens va fer Homo sapiens, el que sap llenguatge i matemàtiques. Aquest cervell necessita un consum calòric.

Quina de les dues parts del cervell pren les decisions?
—El cervell més ràpid, i les pren per les emocions.

I l’altra?
—Les racionalitza. És a dir, si vas a una botiga d’aquestes de roba barata i et compres la samarreta, tot i saber que la fa gent en esclavitud, la compres per aquesta part emocional.

I la part racional, què fa?
—El teu cervell racional et diu: “Ara no vindrà de la teva samarreta.” Si solament féssim servir la part del cervell racional, no hi hauria moltes malalties, no hi hauria canvi climàtic. Les coses no van bé perquè les decisions les pren aquest nen de cinc anys que té molta mandra i que té un amic perfecte que ho racionalitza tot. I jo faig que les empreses que tenen valors i venen coses bones facin servir aquest cervell de cinc anys en màrqueting.

Com?
—Aquesta mena d’empresa tendeix a parlar solament al cervell racional, no al que va de compres. Però hi ha poquíssima gent que compri amb el cervell racional, i, per tant, poquíssima gent rep aquest missatge. L’equip Kardashian, que en dic jo, no l’escolta. Bé, sí que l’escolta, però quan surt a comprar no el recorda.

Com és que sou a Hong Kong? Us va ser fàcil de connectar amb la societat asiàtica?
—No em va ser gens fàcil. Hong Kong és molt diferent. Però, per entendre’ns, no és la Xina o el Japó, que encara són més difícils. Un dels motius és que no t’ho posen fàcil. No és una societat que esperi que vingui l’estranger. Tenen un concepte de l’espai comú i de la privacitat molt diferent del nostre. L’obediència als pares encara causa moltes dificultats als joves, conflictes molt seriosos sobre allò que voldrien fer i que no tenen ni tan sols l’oportunitat de pensar. Els fa por d’obrir aquella porta perquè no es poden permetre de jugar amb la idea. Tenen un respecte absolutament religiós, gairebé obsessiu, per seguir les ordres del pare. És molt xocant. Hi ha coses que són molt arcaiques per uns ulls occidentals, però, en canvi, en l’ús de tecnologia són vint anys avançats. Allà et demanen de seguida quant guanyes i què pagues de lloguer o hipoteca.

Hong Kong pot sobreviure a la situació de repressió actual?
—Hi ha dues versions: la primera, que la Xina no té gens d’interès a tocar-nos, i la segona, que la Xina no perdonarà mai les protestes del 2019 i el ridícul que va passar el govern xinès durant aquell any. Tinc amics cantonesos que diuen que Hong Kong continuarà tal com està perquè és una sortida de la Xina per a comerciar amb l’estranger, que si Hong Kong no molesta es quedarà igual. Per ells, som un barri de Pequín i, si no els fem passar vergonya –que, per un xinès, és el pitjor–, ens deixaran en pau. Una altra versió d’allò que pot passar, i que també té força, és la que circula per Twitter i que diu que el president xinès va dir al nostre nou president: “Mantingues Hong Kong i desprèn-te de la gent.” El temps dirà quin dels dos camins prendrà el futur.

Es vanten de les planificacions a deu anys.
—La manera en què veiem el món ve marcada per la llengua que parlem, per això com més llengües parlem, veiem el món amb molta més complexitat. El xinès té una capacitat descriptiva que tenen pocs idiomes. Tenen més colors, tenen una estació més que nosaltres, però quan es tracta del temps verbal, tenen limitacions. Per parlar de futur, han de dir demà, demà passat o el que sigui, perquè no tenen el temps verbal per a indicar-ho. Això vol dir que quan pensen en el futur no hi pensen com nosaltres. Són una piconadora i van fent. No planifiquen, improvisen. La Xina no juga a escacs, juga al parxís.

Gairebé no tenim temps de parlar de la vostra tasca com a ambaixadora empresarial de Catalunya a Hong Kong.
—Fa dos anys que en sóc i formo part d’una xarxa potent, d’una setantena de persones que col·laborem amb les oficines d’Acció Exterior d’arreu del món. Som com una extensió de la feina d’Acció Exterior, que és molt oficial. Som aquest personatge no oficial que té molta més flexibilitat que no pas una oficina de la Generalitat i pot ajudar a fer coses. És una tasca preciosa i es fa molta feina. En el moment històric que viu Catalunya, és important que la gent sàpiga que a fora es fan coses i ben parides. No és un càrrec remunerat de cap manera.

I què feu?
—Em concentro en transferència de coneixement i de tecnologia. Agafo iniciatives que aquí tot just comencen i que a Hong Kong, Macau o Taiwan estan més desenvolupades, i faig els contactes, facilito la col·laboració. Enguany s’ha fet un rècord històric d’inversió estrangera a Catalunya, i això que sortim de la pandèmia. Evidentment, les oficines d’Acció Exterior hi tenen un paper brutal. És una feina lenta, però hi ha empreses tecnològiques capdavanteres que es decideixen per Barcelona.

I Catalunya interessa a Hong Kong?
—A Hong Kong, per la situació sociopolítica, la gent jove sap què és Catalunya, fins al punt que durant la revolució dels paraigües hi havia senyeres pel carrer i les portaven els joves hongkonguesos. Malgrat les grans diferències, són dues societats que tenen punts semblants. Hi veig molta empatia positiva i respecte. Tenen molt clara la diferència entre Catalunya i Espanya.

No sé si en som conscients.
—Sempre dic una frase d’en Joan Brugues, que ara viu a Singapur i que va ser dels primers a ser a Hong Kong, que em va impressionar molt com me la va dir i que no he entès fins al cap dels anys.

Quina és?
—“El primer bastó a la roda sempre el posen els catalans.” No sé per què sempre ens sentim molt petits. Aquesta humilitat destorba i no s’ajusta a la realitat. Ara mateix, hi ha una empresa de menjar de Lleida, Heura, que desperta gran interès. O, per exemple, ara parlo amb la gent de la FERA, que té un projecte de crear més continguts digitals en català i vol fer intercanvis amb gent d’unes altres llengües minoritàries i ampliar la capacitat creadora… Hi ha molt de potencial aquí i col·laborar amb més països pot ser molt estimulant. Les empreses d’aquí s’han de valorar més a si mateixes i mirar cap enfora.

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-coral-puig-fallida-general-sistema-educatiu-tothom-vol-ser-influencer/

Pedro G. Aguado: “La culpa del paro juvenil empieza en los padres”

El ex waterpolista famoso por los programas de televisión con adolescentes violentos y problemáticos recoge en un manual práctico las claves para superar el fracaso escolar y evitar tener hijos tiranos

¿Cómo detectar, evitar y superar el fracaso escolar? ¿Cuáles son los signos de alarma? Son preguntas nada novedosas que centenares de expertos, libros y ensayos han tratado de responder. ¿Y por qué éste iba a ser diferente? Quizás porque llega de la mano del televisivo Pedro García Aguado (Madrid, 1968) que nos desgrana las claves de “Aprender a Educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso”, un manual de supervivencia para padres confeccionado a cuatro manos junto a Francisco Castaño, profesor de secundaria con una larga experiencia en la educación de jóvenes con mala conducta. Pedro fue malo, pero volvió del infierno para enseñar cómo no caer en él. Lo hemos comprobado en su faceta más mediática, ahora su experiencia se vuelca en este libro. No les de pereza leer esta entrevista, todo requiere un esfuerzo y en toda dificultad hay una oportunidad para mejorar. ¿O no quieren que sus hijos también sepan que las cosas en la vida no vienen solas? Veamos…

¿La educación que proponen es para familias normales o con problemas?
Defíneme familias normales.

Buena contra-pregunta. Pienso en familias con progenitores sin problemas de adicción, por ejemplo.
Es para todo tipo de familias, incluso cuando han entrado en problemas. Con este libro nos situamos en la prevención. Para evitar que ocurran ciertos comportamientos, proponemos ese tipo de técnicas. Pero una vez han ocurrido, también damos la posibilidad de ahondar mucho más en profundidad en diferentes técnicas de abordaje.

Hablan mucho de prevención, pero los padres prácticamente educan sobre la marcha… ¿cómo procedemos?
Sabiendo que cierta manera de educar va a provocar un comportamiento tiránico en tus hijos, aunque lo hagas con todo el cariño del mundo. Un ejemplo: consentirlos porque les quieres ya que son el centro de tu universo. ¿Cómo voy a decirle que no a algo si quiero su felicidad? Pues en este querer su felicidad, hay muchas veces que nos equivocamos, les sobreprotegemos demasiado y les hacemos que el día de mañana no sepan valerse por sí mismos. Esto les genera mucha inseguridad. La prevención es sentido común: ciertas veces, de los 0 a los 10 años, la palabra “no” tiene que aparecer en casa, y también mantenerla. Cuánto más te retan, más tienes que hacerles ver que la vida es lo que es. Dile: hijo mío, por mucho que yo te quiera, las cosas no van a ser como tú quieres.

La educación en valores y la inteligencia emocional son dos conceptos de los que habla mucha gente y está de moda. Pero, ¿sabemos realmente qué es?
Los valores son las herramientas que te sirven para vivir en una sociedad con tus iguales, son universales: respeto, solidaridad, la auto eficacia positiva… para vivir en un entorno muy competitivo. La inteligencia emocional no sé lo que es, pero lo que sí hago con mis hijas es trabajar las emociones. Si les ha pasado algo, la pregunta no es qué te pasa, si no cómo te sientes. Así identificarán en el día de mañana si están tristes, alegres o deprimidas por qué lo están y qué les origina todo eso. A veces usan la violencia y la agresividad porque no saben expresar aquello que les pasa.

¿Qué valores transmite un jugador de fútbol joven y multimillonario?
Habría que quitar la punta del iceberg, que es lo de joven y millonario y ver cómo ha llegado hasta ahí. Seguramente lo ha hecho con mucho esfuerzo, con mucho sacrificio, con mucha disciplina. Hay que decir a nuestros hijos que pueden llegar a ser lo que quieran, pero antes tendrán que haber pasado una serie de fases. Tenemos una sociedad de niños que han nacido en un ambiente donde se prima el deseo de satisfacción inmediata.

Entonces, ¿qué significa triunfar en la vida?
Nosotros lo definimos como personas que se sienten capaces, con sentimiento de autoeficacia positiva, y que pueden vivir en una sociedad sabiendo manejar la frustración y tienen presente el principio de realidad. Hay que enseñar a nuestros hijos, lo primero, a manejar la frustración. Si se equivocan, decirles: a qué da rabia, a qué sí, a que pataleas… Si se han hecho daño no hay que decir, ¡no pasa nada! ¡No! Di: llora, patalea, grita, expresa los sentimientos. ¿Algo te ha salido mal? ¿Cómo te sientes? Como una mierda, frustrado, impotente… Lo hablas con él, le dices que es pasajero. No debes limitar sus errores, sino recogerlos en el equívoco.

¿Qué cree que prefieren los padres de hoy en día, que su hijo no caiga en las drogas y la mala vida o que fracase en la escuela y no estudie ninguna carrera de provecho?
La mala vida no sólo son las drogas y el alcohol. Para mí es que fracase en la escuela. De los 18 a los 23 años tenemos un 30 por ciento de gente que abandonó los estudios. Y lo hizo además con el beneplácito de los padres, porque no podían hacerse con ellos. Los padres creen que la mala vida son las drogas y el alcohol, pero es la frustración que siente un chaval de no haber sido capaz de sacar los estudios mínimos, la ESO. Y que con 16 años se sienten en casa y digan: ya no hago nada. Y que lleguen a los 22 tocándose las narices. La sensación de inutilidad que genera un chico o una chica durante todos esos años es la mala vida.

Al empezar a leer el libro he tenido miedo. Piensas, ¿lo estaré haciendo bien?
Sí que queremos sembrar el aviso: ojo que se están haciendo algunas cosas muy mal, hay un paro juvenil y no sólo es por la crisis. Hay mucho chaval mal formado y no sólo porque el sistema educativo no funcione. Es porque los padres, en ocasiones, somos demasiados permisivos. Es una voz de alarma hacia los padres, no culpemos a nuestros hijos de cómo se comportan, si no que vamos a anteponernos a ese comportamiento. Si tu hijo no se pelea contigo en la adolescencia, hay algo que no cuadra. Un adolescente no se vuelve un monstruo de repente, si no que viene desde pequeñito porque no has sabido pararle los pies, comunicarte con él, imponer las normas ni las ha cumplido y se siente “poderoso”. Los chavales que tratamos tienen un miedo atroz a la vida, por eso son agresivos. Les digo a los padres que no culpen a su hijo, tú lo has intentado pero la forma en que lo has hecho le ha convertido en un tirano. Nosotros intentamos situarnos fuera de las patologías porque hay chavales que son patológicamente cabrones, con diagnósticos difíciles, predispuestos a tener un carácter antisocial y desafiante y hay que distinguir entre el patológico y el aprendido, el malcriado. Éste último se puede educar.

¿Qué es un niño bien educado desde el punto de vista de un adulto?
Un niño bien educado puede ser bien formado en la escuela y en la familia. Tiene valores, respeta las normas, acepta la realidad, se siente útil y sabe manejar la frustración. Es un niño capaz de valerse por sí mismo.

En el libro se quejan de que hoy en día los padres pasan en general bastante de la educación de sus hijos, que es muy laxa. ¿Tan preocupante es?
Sí. Hay varios tipos de padres, lo explicamos. Esta frase es muy dura: de padres sobre protectores y muy permisivos, hijos tiranos. Es real en un 90 por ciento. El padre pasota no es mal padre, pero tiene mucho trabajo y está cansado y prefiere que su hijo juegue a la play o esté en facebook.

¿De quién es la culpa que la cultura del esfuerzo no tenga valor?
De los padres, el colegio y el sistema educativo. Se hizo un sistema para incluir a todo el mundo, pero se bajó el nivel, no aprueba todo el mundo, hay más fracaso escolar, y los que salen están peor preparados. Somos el país con los jóvenes de menos capacidad de desarrollar algo. No hay más que mirar los libros de texto de hoy en día.

¿Son partidarios del homeschooling, de educar a los niños en casa?
No, los niños tienen que aprender con unos horarios, etc. El autoconocimiento y el descubrimiento están muy bien, pero si le dejas a un niño que conozca y saque conclusiones por sí mismo, ¿qué va a sacar? ¿Aprender por si solo? Eso es vagancia de padres. Es como cuando estás en un restaurante y dejas que molesten a los de la mesa de al lado. Dicen: déjalos… Eso es que eres un vago como padre.

¿Cómo van a ser los niños que no lo van a conseguir todo en la vida?
Violentos. Aunque te esfuerces, no lo consigues todo porque no vales para todo.

¿Ser un padre autoritario y empático a la vez es posible?
Claro. Tienes que empatizar con tu hija en el momento que le dices que “no” y saber cómo se va a sentir. Y vives con ella la rabia y la pataleta, pero mantienes el “no” porque como padre lo has vivido antes y no estás traumatizado, por mucho que digan los psicólogos.

En padres separados, ¿cree que muchas veces los adultos queremos ver traumas en los niños que en realidad no existen?
Si los padres no están estables, el trauma que tiene el hijo es que las personas que le daban seguridad no están estables. Y como son un radar, lo perciben, y eso genera inseguridad. Pero trauma, en la actualidad, por una separación, no debería haberlo. Lo malo es cuando usan al niño y empiezan a hablar mal del ídolo que es tu padre, o te empiezan a hablar mal de la mujer que más quieres que es tu madre.

Cariño es una de las palabras que más repiten también a lo largo del libro. ¿Ha tenido suficiente cariño de pequeño?
Buena pregunta (se queda pensando). Tengo una relación con mi madre un poco tensa. Pienso que todo el mundo tiene cariño, pero quizás no sabes sentirlo porque eres un capullo y no te das cuenta de lo que tienes. En mi caso… me hubiera gustado tener más, pero entiendo a mi madre porque era el pequeño, no tenía ni que haber nacido y no me esperaban. Los niños no deseados, lo notan desde que son fetos.

Un niño frustrado será un adulto frustrado… ¿se podrá reeducar en el futuro si no lo hace ahora?
Un niño frustrado y que aprende a manejar la frustración, será un adulto genial. Si no hay patologías, la conducta se puede recuperar.

Si te excedes en el castigo, ¿es bueno pedir disculpas al niño o lo entenderá como una debilidad?
Es bueno pedir disculpas, pero ¿quién valora si te excedes? El niño sufrirá la pataleta, no hablamos de castigo físico, si no de dejar a un niño sin tele tres días. Si es mucho, el sentimiento de culpa será tuyo. Si la has cagado, apechuga. Los castigos deben ser medidos, acordes al incumplimiento de la norma y siempre que hayan sido previamente avisados. Hay padres que no ponen normas pero un día se cabrean y montan un pollo.

¿Qué hacemos más los padres: gritar o no escuchar?
Las dos cosas.

¿Cree que los políticos que tenemos han sido bien educados?
Vaya jardín… (ríe). La verdad es que algunos no dan muy buen ejemplo. Si tienen que ser un referente, algunos no lo están siendo.

¿De dónde surge la corrupción?
Surge del deseo de satisfacción inmediata, de no aceptar las limitaciones que hay en la vida y seguramente los políticos corruptos hayan olvidado el principio de realidad. Es un comportamiento sociópata: para conseguir esto, me salto todas las normas que hay aquí, me da igual y no me siento mal, pero consigo esto. El corrupto está haciendo daño a la gente y está robando por sus propios intereses.

¿Qué podemos hacer los medios de comunicación para mejorar la educación de nuestros hijos?
Los medios no tienen ninguna culpa, te dan una oferta de entretenimiento, cultura y noticias. Como padre has de sentarte con tus hijos y explicarles qué estás viendo. La vida real no es “Mujeres y Hombres y Viceversa”. Ese programa son tipos y tipas que hacen quizás lo que se van a encontrar en una discoteca tus hijos, pero les tienes que explicar que está exagerado. “Sálvame” es un programa donde toda una gente está orquestada, como monigotes, a los que les dicen di esto y nos vamos a meter con este… Pero no es la vida real. No le debes inculcar como objetivo a tu hijo ser como Belén Esteban. No deben ver ese tipo de programas solos porque el éxito no es eso. También tenemos un problema con la violencia de género, con los modelos a imitar en las películas: los macarras se ligan a chicas de bien y las denigran y deben dejar que les digan de todo para estar con el líder. Ya hay casos de chicas que en la escuela llevan la mochila del chico a la clase. Ha vuelto el machismo en la adolescencia.

¿Cuál es la mejor manera de controlar a un hijo adolescente sin que se sienta controlado?
Hay muchas estrategias de control parental. Hay software que las lleva pero tienes que darle acceso y decirle que le compras el teléfono pero hay normas.

En relación a otros países de Europa, ¿qué nota le ponen a España en cómo educamos a nuestros hijos?
Aquí se ha vendido la moto del crecimiento rápido, y nuestros hijos han creído que con poco esfuerzo se puede conseguir mucho en España. En otros países eso no es así, pero no sabría decirte si estamos mejor o no. Mi padre no llegó a pelearse delante de los grises, pero mi abuelo sí. Ellos lucharon por libertades y conseguir cambios. Pero ahora viene una juventud… Ahora han salido los indignados y están recogiendo a los más indocumentados, una masa social del titular, que no es crítica.

Para acabar. Una ecuación para tener un niño feliz.
Sí + No + Cariño al cuadrado.

https://www.lavanguardia.com/vida/20140929/54415453560/entrevista-pedro-garcia-aguado-la-culpa-del-paro-juvenil-empieza-en-los-padres.html

Comunicat sobre el continuat infra finançament i l’espoli fiscal de l’Estat espanyol contra els territoris catalanoparlants

El passat 5 de juny, el Ministeri d’Hisenda de l’Estat espanyol va publicar les dades sobre les inversions executades en sectors públics i fundacionals corresponents a l’any 2021. Una vegada més verifiquem que no hi hagut cap canvi en la política d’infrafinançament que practica l’Estat espanyol envers els territoris catalanoparlants.

Després d’analitzar les dades, l’Assemblea Nacional Catalana, Decidim País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca constatem que:

Mentre que Madrid va executar el 184% de les inversions pressupostades (2.086 M€), el País Valencià en va rebre el 42% (469 M€), Catalunya el 35,8% (739,8 M€) i les Illes Balears el 77,8% (153 M€).
Els territoris catalanoparlants representem el 29,6% de la població de l’Estat espanyol, però sols rebem el 16,6% de les inversions estatals.
Aquesta inversió implica uns 90 euros per cada habitant dels Països Catalans sota territori espanyol enfront dels 309 que rep cada madrileny.
A aquesta manca d’inversions cal sumar-hi l’espoli fiscal que pateixen els nostres territoris i el dèficit històric que suporten algunes zones com el País Valencià, que durant tot el segle XX ha rebut el 19% menys en inversions que la mitjana estatal.

Les entitats sotasignades no demanem una millora en les inversions ni ens plantegem una reforma del Règim del 78, perquè sabem que aquesta política d’espoli és endèmica de qualsevol règim que governi a l’Estat espanyol. Som conscients que aquesta política d’empobriment sistèmic que promou l’Estat empitjora la qualitat de vida de tots els nostres conciutadans, sense fer diferència per allò que pensen o voten.

És per això que el nostre objectiu, per tal de millorar la qualitat de vida de les classes populars, és seguir avançant en l’assoliment de la plena sobirania i la independència. Per aquest motiu, aquest dimecres, dia 22 de juny, a les 22 h, les tres entitats farem un debat a Twitter Spaces sota el títol “L’opressió econòmica de l’Estat espanyol”. A més, ens coordinarem entre les entitats sobiranistes dels territoris catalanoparlants per plantejar mobilitzacions i accions de desobediència en les properes setmanes.

Com meditar quan amb prou feines pots parar quiet

La meditació ajuda a la concentració i es pot començar a practicar amb pocs minuts

Si ets principiant, els experts recomanen començar amb meditacions de 3 a 5 minuts i anar incrementant el temps a poc a poc. GETTY

Ulls suaument tancats, respiracions lentes i constants: la meditació, almenys quan ho fan altres persones, sempre sembla tan tranquil·la. Tot i això, en aquest món de distraccions constants i d’addicció al telèfon, parar quiet durant 10 o 20 minuts és difícil i sovint fa que el teu cervell es trobi entre pensaments errants. Els professors de meditació diuen que hauries de reconèixer aquests impulsos i després tornar a la teva respiració o en el que estiguis centrat. Però què passa si no trobes el camí de tornada? “Aquest sentiment és molt comú”, assegura Dan Harris, coautor de Meditation for fidgety skeptics i fundador de l’aplicació de mindfulness Ten Percent Happier, si bé puntualitza que “la distracció en la meditació no és una prova de fracàs”.

Distreure’s pot resultar frustrant, com si haguessis fallat o d’alguna manera haguessis perdut el punt durant la pràctica. Així i tot, els beneficis del mindfulness –que s’acostuma a associar a l’atenció plena– poden superar les frustracions. Fins i tot breus moments de meditació poden ajudar les persones a estar més concentrades, menys ansioses i menys deprimides, fins i tot les que tenen més problemes per centrar-se en la vida diària. “L’atenció plena ajuda les persones per diverses raons i fins i tot a aprendre a regular l’atenció”, assegura John Mitchell, professor associat de la Universitat de Duke, als Estats Units, i expert en mindfulness i trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat.

Gran part de la investigació sobre la distracció i la meditació prové d’experts en TDAH com Mitchell que, durant els últims15 anys, han demostrat que meditar pot ser especialment beneficiós per a persones amb trastorns d’atenció, malgrat el repte específic que encara representa restar assegut mentre es medita. I els descobriments que han fet aquests experts poden beneficiar tothom que busqui ajuda per convertir-se en un meditador més experimentat. Abans, però, has de començar a practicar i aquesta pot ser la part més difícil, així que hem demanat als professors de meditació i als metges consells sobre com començar a practicar i perseverar.

Recomanacions per començar a practicar
El primer que cal saber és que et distrauràs una i una altra vegada, fet que pot donar lloc a algunes visions negatives sobre el teu cervell. Tothom ha de bregar amb això al principi, constata David Austern, professor assistent al departament de psiquiatria de la NYU Grossman School of Medicine. Tanmateix, aquests sentiments de ser “dolents” en la meditació sovint són més acusats en les persones amb problemes d’atenció. No existeix això de ser bo o dolent en la meditació. Aquesta no és la qüestió. Cada vegada que et distreguis, tornes a començar, així que notar la distracció és en realitat una prova d’èxit, afirma Jeff Warren, un professor de meditació que té TDAH i és coautor de Meditation for fidgety skeptics. “El millor que pots fer per a tu és notar on ets i acceptar qui ets”, encara que et distreguis cada deu segons, ressalta. Ets humà i se’t permet ser humà. Aquesta és la bellesa de la meditació.

Una altra eina per lluitar contra els sentiments de fracàs durant la meditació és el que els experts anomenen “meditació amable” amb un mateix, que et pot ajudar a perdonar-te quan la teva ment divaga. Implica tenir unes paraules d’ànim i amabilitat per a tu mateix i cap als altres mentre medites. “Que sigui feliç, que estigui sa, que estigui lliure de patiment: aquestes són una mena de frases clàssiques de meditació”, exemplifica la doctora Lidia Zylowska, professora associada al departament de psiquiatria de la Universitat de Minnesota i una de les primeres a estudiar com la meditació pot beneficiar les persones amb TDAH.

També podeu practicar aquest tipus de meditació simplement oferint-vos compassió i amabilitat quan sentiu que la vostra atenció comença a trontollar. Quan us trobeu intentant recordar els noms de les cinc Spice Girls en lloc de meditar, procureu sentir orgull i amor per un cervell que només vol pensar en els grups pop dels anys noranta. Això pot desenvolupar una actitud més solidària i amable cap a la vostra ment distreta en la vida diària.

Quina relació tenen el ‘mindfulness’ i la meditació
Mitchell precisa que el mindfulness i la meditació estan relacionades, però no és el mateix. El mindfulness és la pràctica d’estar atent i conscient en qualsevol moment. És notar quan el teu cervell comença a reproduir aquella beneiteria que vas dir en una reunió de treball mentre se suposa que hauries de prestar atenció a la teva parella que t’està explicant el seu dia i ser capaç de tornar la teva atenció a escoltar el que t’està dient la teva parella. La meditació conscient és prendre un període de temps determinat per centrar-se activament en estar present, sovint centrant-se en la respiració.

Zylowska acostuma a proposar als seus pacients que comencin amb exercicis de mindfulness que poden fer sense afegir cap temps addicional al seu dia. Per exemple, pots raspallar-te les dents amb compte dedicant aquests dos minuts observant el gust de la pasta de dents, la sensació del raspall a les genives o la brillantor de la llum del bany. Com que ja tens (esperem) el costum de rentar-te les dents, és més probable que facis l’exercici. Els exercicis de mindfulness poden ser molt curts, cosa especialment útil per als que estan sempre distrets. Un exercici per a principiants recomanat per Zylowska dura només dos segons. Cada vegada que sona el telèfon durant el dia (o reps un missatge de text o una notificació de la feina), respira abans de respondre. Aquesta respiració et donarà un moment per comprovar la teva respiració i trobar una sensació de calma abans d’iniciar una conversa.

Pensa en l’opció de fer micromeditacions
Moltes aplicacions de meditació tenen per defecte sessions de 10, 15 o fins i tot 30 minuts. Probablement sigui massa llarg per als principiants, especialment els que tenen problemes per concentrar-se, pensa Mitchell. Harris i Warren tenen un lema al qual recorren sovint amb nous meditadors: “Un minut compta”. Comença amb tres o cinc minuts i treballa a partir d’aquí, diu Mitchell. És una habilitat que has de desenvolupar, i com més ho facis, millor seràs. A més, “no cal seure al coixí per obtenir els beneficis de la meditació”, afegeix Warren. Caminar també pot millorar la capacitat de concentració i pot ser tan sols caminar per la natura –fins i tot natura urbana– i comptar els passos o centrar-se en adaptar la respiració al ritme de les passes.

Copyright The New York Times

https://www.ara.cat/estils/benestar/meditar-prou-feines-pots-parar-quiet_130_4477293.html

ENERGÈTIQUES: Els beneficis caiguts del cel, a punt de passar a la història

Molins eòlics en una imatge d’arxiu CRISTINA CALDERER

El preu de l’energia, amb pujades descontrolades, preocupa als consumidors, als empresaris i també als polítics, que al final han decidit prendre mesures per fer canvis que ajudin a racionalitzar un mercat, l’elèctric, el funcionament del qual és obtús, complicat i, com s’ha vist, en bona part injust. L’origen del problema és el sistema marginalista que estableix que, a tot Europa, primer entren al mercat aquelles tecnologies que no es poden aturar, com la nuclear, després les més econòmiques -com la hidràulica, l’eòlica i la fotovoltaica- i, finalment, les més cares, que són les que necessiten gas o, també, carbó. El problema és que el preu final el marca l’última tecnologia que entra al mercat, que és el gas, i això fa que tota l’energia barata que s’ha generat amb la resta acabi costant igual que la més cara. És el que es coneix com a beneficis caiguts del cel, que han enriquit durant molts mesos, i anys, algunes grans companyies i que ara estan al punt de mira dels governs de tot Europa, inclòs l’executiu europeu. De fet, divendres que ve hi haurà una cimera europea en què es vol posar en marxa una mena de revolució del mercat elèctric.

És una fita important perquè fins ara Europa s’havia negat de totes totes a canviar les normes d’aquest mercat. Tant és així que quan la factura elèctrica es disparava a Espanya i Portugal va costar molt que s’acceptés el que ara es coneix com excepció ibèrica, que almenys permetia regular el preu del gas que es fa servir per generar electricitat perquè no s’encarís tant el preu conjunt.

El que ara vol regular Europa, però, no va per aquí, ja que considera que aquesta opció, tal com ja s’ha demostrat, el que fa és incentivar encara més el consum del gas i no és una bona solució de cara a la transició climàtica, que, com s’ha vist amb les calorades d’aquest estiu, també és urgent. I, a més, la rebaixa es fa també a costa dels consumidors, ja que l’estat ha de compensar a les elèctriques la diferència entre el topall i el preu real que han pagat.

La Unió Europea proposa posar un topall al preu de les energies més barates perquè no s’hagin de pagar a preu de gas
Què vol fer Europa, doncs? Segons el que ha transcendit de moment, el que es pretén és posar un topall al cost de les tecnologies més barates. És a dir, separar el preu del gas del de les altres tecnologies. Seria un topall que hauria de ser prou alt perquè a les empreses de renovables els surti a compte i s’afavoreixi la inversió del sector. Els beneficis caiguts del cel, doncs, que ja han estat regulats via impostos en diversos països, com ara Espanya, deixarien d’existir.

Per posar aquesta mesura sobre la taula, ha calgut una forta crisi, motivada per la invasió russa a Ucraïna i el posterior xantatge que està fent el Kremlin amb un tall del subministrament del gas que intenta dividir i sotmetre els socis de la UE. Tot i les reserves de gas que ja hi ha i la diversificació de proveïdors, s’espera un hivern dur a Europa en termes energètics. Per això també a nivell europeu hi haurà propostes de reducció d’energia i ajudes directes als consumidors i les empreses -Alemanya ja té previst destinar-hi uns 95.000 milions d’euros- per evitar el col·lapse energètic i una crisi social. En aquest context, voler mantenir els beneficis caiguts del cel resultava insultant.

COMENTARIS

@desfeta     05/09/2022    M’agradaria saber els motius objectius del sistema de preus de l’electricitat fixat per l’U.E. Em podeu explicar la base del sistema de preus marginals que ens obliga a pagar el Kw. barat a preu de Kw car ?Hi ha coses que si no s’expliquen costen molt  d’entendre. 

@josepmaria1    05/09/2022    POLÍTICA DE LOBBYS… Les escorrialles del franquisme han passat de la política de partit únic, a la política de Lobbys, sense passar per la política de partits……Vagi per endavant que ve de lluny això del pressupost descomunal per un exèrcit que no ha guanyat mai cap guerra, només contra els propis ciutadans.  El PSOE va inventar el “NO A LA OTAN” i ens va enganyar miserablement perquè el fet de sortir de la OTAN que defensaven en la campanya, ho van transformar, cinc anys després quan ja van governar, en una ferma argumentació per mantenir-s’hi. És ben curiós, per no dir una altra cosa, que el pressupost de l’exèrcit equipat militarment el justifiquen ara per lluitar contra la pandèmia i fan sortir militars a la foto al costat dels científics, i es dediquen a descontaminar aeroports en comptes de fer-ho els professionals de les empreses especialitzades que en saben. Per cert, no van fer servir l’exèrcit per fer front als estralls del tifó Glòria, on sí hauria pogut ser útil. Només per la dèria militar, ja detesto aquesta nacionalitat que m’han imposat  Mort el dictador i superada la dictadura amb un partit únic, el regne d’Espanya va dissenyar una Llei de Partits Polítics de 1978 que permetia legalitzar, per exemple, els partits comunistes i republicans,  perquè la Constitució d’aquell mateix any ja es va cuidar de mantenir el control. Sense que la majoria de la població s’adonés del truc, en la pràctica es van deixar les regnes del poder en mans d’uns Lobbys molt potents, com per exemple el PSOE Lobby per “apuntalar la monarquia”, o el CiU Lobby del “peix al cove”.En el regne d’Espanya, des de fa quaranta anys, tot el que es vol decidir fora dels Lobbys és insubstancial, i sense cap poder. 

@REFLEXIU    05/09/2022    Sabeu que Naturgy actualment compra el gas d’Argèlia a 33€ MWh ?   Però als clients els hi cobra a preu de mercat actual…   Son contractes de llarga durada (uns deu anys) i ara està renegocian el que té fins el 2027 per establir les condicions del seguent fins el 2037    Anem bé…

A@August2    05/09/2022    O es dóna una solució urgent o moltes PIME de tot tipus a plegar i darrera el País ! Ja ni ha prou de incompetència als governs . 

@Ripa    05/09/2022    Em fa por que com ja és costum acabarem rebent els productors de renovables.Si ens posen un topall per la banda alta,  que ens posin també un topall per la banda baixa.Si només ens limiten els preus alts, i no ens protegeixen amb un preu mínim raonable, a la primera caiguda de preus elèctrics ens acabarem d’arruïnar tots.

@PMC    05/09/2022    Quan els ministres retirats formen part d’aquestes empreses. No es pot esperar cap justícia econòmica.   

@Oh prou…    04/09/2022    Algú recorda aquella expressió “l’Europa dels mercaders”? L’explotació manufacturera dels països en via de desenvolupament (globalització) la va disfressar però d’això es tracta. Tant de bo rectifiquin…si hi són a temps.

@Josep 2    04/09/2022    A Europa el lobby elèctric també funciona, i ha aconseguit frenar durant mesos l’escàndol tarifari, fins que la crisi d’Ukraina ha fet reventar el problema: veurem com maniobren ara que tothom ha entès i sofert el problema.

@de nit    04/09/2022    El lliure mercat, si fos lliure , que no ho és perquè és esclau dels polítics, esclafa els pobres en benefici dels propietaris de les grans empreses. És així. Els “liberales” , normalment del PP, o son pijos curts de gambals, o son accionistes de les companyies que se’n beneficien.

https://www.ara.cat/editorial/beneficis-caiguts-cel-punt-passar-historia_129_4478909.html

La febre dels garrofers

Els pagesos celebren l’increment del preu de les garrofes però denuncien robatoris als camps

Ignasi Batlle, investigador de l’IRTA, revisa unes garrofes de la varietat fonoll 
TJERK VAN DER MEULEN

Els pagesos catalans no estan gaire acostumats a les bones notícies. Han de suportar les escomeses de la crisi climàtica, en forma de sequeres greus i tempestes violentes, així com l’increment del preu del carburant, necessari per moure tanta maquinària agrícola. A més, han d’entomar la forta competència d’altres països productors que poden aconseguir la fruita a un cost menor. Però de tant en tant també els acompanya la sort. El quilo de garrofes es pagava fa només tres anys a 0,30 euros, un preu tan baix que molts pagesos ni tan sols es molestaven a collir-les. Però en només tres anys el seu valor s’ha enfilat i ara el quilo es paga a 1,60 euros. L’any passat, fins i tot, va arribar a costar 2,20 euros.

https://www.ara.cat/societat/medi-ambient/febre-dels-garrofers_130_4477505.html

Create your website with WordPress.com
Get started