La dinàmica mediàtica i política ens ha dut a tots plegats a l’ús i l’abús d’un terme, immersió lingüística, que de fet brilla per la seva absència, tant des del punt de vista legal com factual, i avui dia només els molt convençuts de les maldats del sistema són capaços de sostenir que el model escolar és realment immersiu, fins al punt de fer creure que el castellà és inaudible a les escoles o que té el tractament d’una llengua estrangera.

… Avui dia l’escola a Catalunya no és un entorn idíl·lic on només es parla català ni un entorn hostil on es persegueix el castellà. Al contrari, el català recula a marxes forçades tant a l’aula com al pati, i és anecdòtic a les activitats no curriculars, com ara les extraescolars. Deia una enquesta a directors d’institut de 2002 citada per Carme Junyent que només al 67% dels centres la llengua vehicular era el català (segons els alumnes, el 33%), i al seu dia la consellera Irene Rigau va revelar que en 459 centres d’ensenyament de primària i secundària ja s’impartien assignatures en castellà. Com apuntava la mateixa Junyent (“sí, si us plau, el 25%, però de veritat”), la implantació d’una quota del 25% en castellà encara podria servir per aturar el retrocés del català. Potser per això no van tocar res durant el 155.
https://cat.elpais.com/cat/2019/05/08/cultura/1557322389_719205.html