Category Archives: Sin categoría

Història Hispanidad en frases famosas

Áridos intelectuales compusieron un idioma de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con el castellano

Les elucubracions mentals extraordinàries i altres andròmines impensables en relació a Espanya i Catalunya vénen de molt antic. Tenen a veure amb el paper, que al llarg dels darrers segles, s’ha atorgat a Castella dins el conjunt de la península Ibèrica, d’Hispània o d’Espanya, digueu-ho com vulgueu.

“Áridos intelectuales compusieron un idioma de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con el castellano”, va dir Primo de Rivera;

“La Hispanidad es el mayor hito de la historia de la humanidad”, va exposar Pablo Casado.

Una manera de solucionar els problemes és dir que no existeixen: “El problema de la eutanasia no existe en España”, cita de nou el senyor Casado; 

“El español, que es, no lo dude usted, la lengua de las lenguas…

El castellano es la lengua de los dioses…

El catalán no tiene construcción propia… La sintaxis, la construcción son las nuestras”, deia Benito Pérez Galdós a Narcís Oller l’any 1886.

“La Hispanidad, ansiosa de justicia absoluta, se vertió allende de Océano, en busca de su destino, buscándose a sí mismo, y dio con otra alma de tierra, con otro cuerpo que era alma, con la Americanidad, que busca también su propio destino”, afirmava Miguel de Unamuno.

Fixem-nos bé en aquesta frase de Calvo Sotelo de 1983: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares para asegurar así el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. És dir, el parlar la llengua castellana comporta un sentiment espanyol. El parlar qualsevol altra llengua de l’estat no. 

Clarament, segons Calvo Sotelo, Espanya és Castella. A més, l’arribada de grans contingents d’immigrants andalusos extremenys i murcians no va comportar cap augment ni disminució d’aquest sentiment.

En paraules de Antonio Machado: “De aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos, extremeños… antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse”.

TRIUNFAR SOBRE EL FRACASO

Frankl: psicoteràpia, patiment i veritat

No hay ninguna psiquiatría —escribe Frankl— sin una concepción del hombre y sin una visión del mundo”. Todo psicoterapeuta tiene una determinada imagen del hombre, aunque no lo sepa, ni quiera saberlo o se empecine en tratar de demostrar lo contrario.

http://elucubracionesalpie.blogspot.com/2019/11/triunfar-sobre-el-fracaso-aquilino.html?m=1

En el principi de tot

A les beceroles fou Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit. Després fou Leonardo Boff, amb l’ètica de l’humà, alertant que a l’home postmodern li havia entrat «complex de Déu» –individualisme possessiu, egoisme narcisista, hedonisme insolidari. De seguida vam conèixer passat i present de la digníssima –i passoliniana– parròquia de Sant Carles Borromeu a l’Entrevías de Madrid i l’altra historia del cristianisme de base. Aleshores, tot just érem insubmisos i ateus al servei militar i potser massa descreguts, però ja s’escolava la memòria dels assassinats impunes d’Òscar Romero i d’lgnacio Ellacuría, que ens feien emmudir, ens desvetllaven de l’horror i ens apropaven a altres llocs ignots però habitables.

Després, enmig de les intempèries, vam topar amb la ma estesa –sempre oberta– de l’ACAT –l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura– i ja sabíem de Jon Sobrino i dels peus descalços d’en Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Referents vigents, referències ineludibles, puntals en terra ferma. I de sobte també va arribar el papa Francesc –que Déu n’hi do com es fa escoltar– i les seves encícliques. I alternatives i reflexions crítiques davant d’un capitalisme voraç al qual, en l’actual inhumanitat del moment i pendents encara de foragitar els mercaders del temple, ens podríem oposar amb una senzilla i antiga tríada, que esdevé proclama i programa: no robaràs, no mentiràs, no mataràs.

Just i necessari reconèixer, amb agraïment i gratitud, el que hem aprés d’ells i tot el que ens han aportat. Aquell contacte amb «aquells de l’alliberament» ens va desmuntar prejudicis i va desterrar tòpics, va teixir indestructibles vincles còmplices i ens va fer comprendre l’antropologia del fet religiós. Chesterton ho va acabar d’adobar amb el seu catolicisme irreverent i encomanadís i en va quedar una lliçó ben apresa: només hi ha laïcisme allà on no hi ha cap persecució. Per a molts no creients, doncs, la teologia de l’alliberament ha estat autèntica escola emancipatòria, un mirall real de l’ètica del compromís i una praxi humana per a la transformació. Ens ha fet pensar més, ens ha incitat a anar sempre més enllà i a construir comunitat en llibertat i amb justícia. Avui, com ahir, ens esperonen encara a provar de fer-ho millor cada dia, a no oblidar-nos de res ni de ningú i a no deixar mai de lluitar. Avui, paradoxalment, molts no creients seguim creient en ells –en tants noms revisitats i concrets– perquè ens fan continuar creient en la condició humana. I si és cert que sovint debatem sobre el paradís del cel, el més important és que caminem junts i ens impliquem plegats contra els inferns de la terra. Llaurant l’esperança: perquè és tard però és tot el temps que tenim a ma per fer futur.

https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/cristianisme-justicia/en-principi-tot-215041

Barcelona obre un telèfon per prevenir el suïcidi

El suïcidi és la primera causa de mort a la capital catalana per a homes d’entre 15 i 44 anys i la segona entre les dones de la mateixa edat, i es calcula que cada any unes 2.000 persones intenten suïcidar-se a Barcelona.

El 900.92.55.55 serà operatiu les 24 hores del dia. És una línia vinculada al Telèfon de l’Esperança que també ajudarà l’entorn més proper de la persona afectada.

https://cat.elpais.com/cat/2020/08/06/catalunya/1596731889_286671.html

Altres enllaços relacionats

Barcelona crea un telèfon 24 hores per prevenir el suïcidi i obre un nou servei de suport per acompanyar l’entorn més proper

Barcelona crea un telèfon 24 hores per prevenir el suïcidi i obre un nou servei de suport per acompanyar l’entorn més proper

Els Borbons i Poblet

Era a començament de la dècada del 1990, quan jo exercia, des de feia anys, de xofer de l’abat de Poblet Maur Esteve, els caps de setmana i eventualment en altres períodes. Vaig rebre una trucada de l’abat Maur i em digué si podia portar-lo aquell mateix dissabte en un viatge que havia de fer cap al nord. Li vaig respondre que no tingués quimera, que així seria. Tanmateix, no em va voler concretar on aniríem.

A les set del matí, després de matines, era a la porta reial del monestir de Santa Maria de Poblet per recollir el pare abat. Entràrem a l’autopista a l’Albi en direcció a Saragossa. L’abat tingué una actitud silenciosa i de pregària tot el viatge. Quan arribàrem a Saragossa, vaig tornar a preguntar-li on aniríem, i l’abat em respongué senzillament que continués fins a Pamplona, i jo vaig contestar: ‘Fins a Iruña.’

Seguidament, em digué que em dirigís a la Clínica de la Ciutat de Pamplona. Jo sabia que Joan de Borbó hi estava ingressat per un càncer de laringe. Llavors vaig dir a l’abat: ‘Ja m’ho podríeu haver dit a la primera telefonada, que vindríem aquí! Vós sabeu que, encara que sóc republicà, estic encantat de servir-vos de xofer i mai hagués gosat desatendre-us.’ En arribar a la clínica navarresa em digué, sense deixar-me baixar del cotxe per treure-li la maleta del seient de darrere, que a les quatre de la tarda fos al mateix lloc i que anés a dinar per la plaça del Castillo.

Mitja hora abans de l’hora que m’havia indicat, ja era al lloc i, puntualment, aparegué l’abat Maur acompanyat d’un senyor amb batí, amb un mocador al coll que vaig identificar pel retrovisor del cotxe.

Començàrem el viatge de retorn amb un silenci absolut i, prop de Saragossa, tímidament, vaig preguntar al pare abat el motiu d’aquell silenci, i ell em respongué: ‘Joan de Borbó m’ha comunicat que té molta por de ser enterrat al monestir de Poblet, en terra catalana, perquè creu que Catalunya deixarà de ser Espanya. I ell no vol ser enterrat en terra no espanyola per si li profanen la tomba. Ha parlat amb el seu fill, Juan Carlos I, i trencant la tradició, perquè ell no ha regnat mai, li permetrà de ser enterrat al monestir de l’Escorial.’

En una capella del creuer de l’església de Poblet, feia anys que hi havia dues tombes cobertes per una catifa, i la rumorologia deia que eren per enterrar-hi Joan de Borbó i la seva esposa. Llavors, l’abat em va recriminar: ‘Deveu estar contents, els independentistes.’ ‘Si més no, segur que m’estalvio una detenció!’, li vaig contestar. Baixàrem fins al monestir i m’acomiadà amb un ras i curt ‘fins a una altra’.

Res greu, al cap de dues setmanes li vaig tornar a fer de xofer.

Josep Andreu, batlle de Montblanc.

https://www.vilaweb.cat/noticies/borbons-monestir-poblet-article-josep-andreu/