El tancament de moltes esglésies al nord d’Itàlia, la suspensió de les misses, funerals només amb els familiars i mesures d’aquest tipus m’han deixat una certa amargor. No soc epidemiòleg, però estem realment davant de perills tan grans com per renunciar a la nostra vida religiosa comunitària?
Cal ser prudent, però potser ens hem deixat arrossegar pel gran protagonista del nostre temps: la “por”. A més, les botigues, els supermercats i els bars (en part) segueixen oberts, i el bus i el metro funcionen, com és normal. Però les esglésies pràcticament s’han equiparat als teatres i als cinemes (que han estat obligats a tancar). Poden seguir obertes, però sense pregàries comunes. Quin perill representen les misses ferials, en què hi ha quatre ànimes, escampades per bancs d’edificis d’aforaments enormes? Hi ha menys perill que en un bar o al metro o en un supermercat. Només a la regió d’Emília s’han permès les misses ferials. És una forta indicació de por. Però també és l’expressió de la submissió de l’Església a les institucions civils.
Les esglésies no són només “aglomeracions” de risc, sinó també un lloc de l’esperit: un recurs en temps difícils, que suscita esperança, consola i recorda que no ens salvem sols. No vull evocar Carles Borromeu, que el 1576-77, quan hi va haver la pesta a Milà (epidèmia molt més greu que el coronavirus i que llavors es combatia amb les mans): el sant visitava els malalts, pregava amb el poble i va fer descalç una nombrosa processó per demanar la fi d’aquell assot. La pregària comuna a l’església, sens dubte, nodreix l’esperança i la solidaritat. Ja se sap que hi ha motivacions, fortes i espirituals, que ajuden a resistir a la malaltia, és una experiència comuna. El sociòleg americà Rodney Stark, escrivint sobre l’ascens del cristianisme els primers segles, destaca que va ser decisiu el comportament dels cristians en les epidèmies: no feien el mateix que els pagans, que fugien de les ciutats i esquivaven els altres. Ells, més aviat, motivats per la fe, es visitaven els uns als altres i s’ajudaven, pregaven junts i enterraven els morts. Tant és així que el seu índex de supervivència va ser més elevat que entre els pagans per l’assistència a consciència, tot i que sense medicaments, i pel vincle comunitari i social. Els temps canvien, però les recents mesures sobre el coronavirus semblen banalitzar l’espai de l’Església, revelant la mentalitat dels governants.
gutta cavat lapidem 