Es busca culpable
Després d’un llarguíssim i complex procés judicial, aquesta setmana passada l’Audiència Nacional ha absolt els 34 acusats per la sortida a borsa de Bankia, decretant que no hi va haver estafa ni falsedat documental. I això malgrat que els accionistes (més de 347.000 particulars) hi van perdre la pràctica totalitat de la seva inversió.
Al sector financer existia el convenciment, des de feia temps, que aquest seria el veredicte. Explicaven que el deteriorament de la situació del bo espanyol just abans de la sortida a borsa va ser decisiva. I afegien un aspecte important: la sortida a borsa va ser una operació d’estat, un acord tàcit entre institucions i empreses, per mirar de salvar no només Bankia, sinó el conjunt del sistema financer.
Quant ens va costar aquell acord tàcit? 22.500 milions d’euros de diners públics -una petita part s’ha recuperat i una altra es recuperarà quan l’Estat surti de CaixaBank-. I 3.300 milions de particulars, dels quals 1.900 ja s’han rescabalat. Què es va evitar? Que cap estalviador de cap banc perdés els seus estalvis. També un enfonsament massiu del sistema financer i de l’economia espanyola.
¿Va ser un error no fer públic que estàvem davant una operació d’estat? ¿Va ser allò una estafa? En les diferents sentències que hem vist fins ara hi ha de tot, perquè ni els jutges ho tenen clar. El cas, que tornarà a ser jutjat perquè ja s’ha anunciat el recurs, deixa clara una realitat: avui dia ens costa perdre sense buscar culpables. I en economia, sovint, no n’hi ha. Pensin, si no em creuen, en totes les empreses que a finals de l’any passat i principis d’aquest llançaven ambiciosos projectes de creixement sense saber que s’acostava un desastre econòmic. Què pensaran els accionistes? Doncs possiblement s’hauran de conformar a parlar d’un virus amb origen, sembla ser, a un barri de la llunyana ciutat de Wuhan.
gutta cavat lapidem 