The Myth of Average: Todd Rose at TEDxSonomaCounty
A l’any 1952 les forces aèries dels EEUU tenen un problema: tenen els millors pilots i els millors avions de combat, però obtenen els pitjors resultats i no saben el per què.
Durant un temps van culpar els pilots, després la tecnologia i als instructors de vol. Però va resultar que el problema estava en realitat en el disseny de la cabina dels avions.
Deixeu que us ho expliqui. Imagineu-vos que sou un pilot que feu funcionar un avió de combat que en algunes ocasions pot agafar una velocitat tan ràpida com la velocitat del so i en les quals els aspectes entre èxit i fracàs, de vegades vida i mort, es mesuren en fraccions de segons . Si com a pilot saps que el teu rendiment depèn bàsicament dels centímetres que hi ha entre tu i el control de comandament de la teva cabina. Què significa doncs tenir la millor tecnologia del món si no pots accedir als controls de l’avió quan més els necessites?
Aquest fet va suposar un desafiament a les forces aèries perquè, òbviament, els pilots no mesuren el mateix. Així doncs la solució estava en com dissenyar una cabina que es pogués adaptar a la majoria d’individus. Durant molt de temps s’havia assumit que es podien dissenyar les cabines partint d’un disseny basat en la mida mitjana dels pilots. Gairebé semblava intuïtivament correcte dissenyar alguna cosa que s’ajustés a la persona de mida mitjana. Per a la majoria de la gent semblava correcte. Però era totalment incorrecte.
Seixanta anys abans Gilbert Daniels, un investigador de les forces aèries, va demostrar al món com d’equivocats n’estaven i quant els estava costant com ho feien. Va estudiar més de 4000 pilots, va mesurar-ne deu dimensions de cadascun (pes, espatlles, pit, cintura, malucs, cames, alçada, amplada, coll i cuixes) i en acabat els va fer una pregunta molt senzilla als caps de les forces aèries: Quants d’aquests pilots compleixen la mitjana de les 10 dimensions? Sabeu quants n’eren realment? Zero, cap.
Gilbert Daniels va demostrar que no existeix una mitjana per a això. Enlloc existeix una mida mitjana de pilot. El que va trobar va ser que cada pilot té el que anomenem un perfil de serra en les mides. Això volia dir que cap pilot complia amb cap de les mitjanes de les principals dimensions. I això té sentit perquè ni la persona més alta correspon a la més pesada, ni la persona que té les espatlles més amples correspon a la més alta o a la més baixa. Però això és complicat perquè si cada pilot té el seu perfil de serra en les mides, com dissenyes una cabina de mitjana zero? Literalment dissenyada per ningú.
Així que les forces aèries es van adonar que tenien un altre problema i la resposta era: prohibir la mitjana. I van seguir endavant. Van negar-se a comprar avions de combat que tinguessin una cabina dissenyada per a la mitjana dels pilots, I van demanar a les companyies que construïen aquests avions que dissenyessin les noves amb unes dimensions més significatives pels seus pilots, que no fos basada en la mitjana. Buscaven una cabina que pogués acomodar tant al pilot més baix com al més alt tant com la tecnologia ho permetés.
Evidentment, les companyies que fabricaven aquests avions no estaven gens contentes, argumentaven, deien que era impossible i massa car construir una cabina flexible. Però una vegada que es van haver adonat que les forces aèries no cedirien… De sobte, va ser possible i va resultar que no era tan car. I de fet no ho va ser. Van aconseguir grans avenços aplicant solucions simples que tots donem per fetes en les nostres vides, com ara, instal·lar seients regulables. I com a conseqüència, les forces aèries no tan sols van millorar el rendiment dels seus pilots, sinó que a més aquests van millorar molt el seu talent. Avui tenim la més diversa varietat de pilots de combat que mai hem tingut abans. Aquesta és la qüestió.
Molts dels millors pilots que tenim ara mai haurien cabut en una cabina dissenyada per a la mitjana. La majoria de nosaltres mai ens hem assegut en una cabina d’una avió de combat de 150 milions de dòlars, però sí que ens hem assegut en un pupitre d’una classe. I jo diria que aquestes són les cabines que ens van marcar. I penso que tots sabem que tenim alguns problemes Estem gastant més diners que mai abans i estem obtenint els pitjors resultats. Parlem de disminucions en les puntuacions de les proves de matemàtiques i ciències, i de les nostres taxes d’abandonament escolar.
Probablement sabeu que tenim més de 1.2 milions d’abandonament cada any en educació secundària en aquest país. Però potser no sabeu que almenys, un 4% d’aquests abandonaments no saben que són nois superdotats intel·lectualment. Això vol dir que estem perdent més de 50.000 de les nostres ments més brillants cada any. Sabem que tenim un problema, però no sabem perquè. Fins ara hem estat culpant als estudiants, hem culpat als mestres i fins i tot hem culpat als pares. Aquí ho tenim.
Torno a l’exemple de les forces aèries i no puc sinó preguntar-me: quant d’aquest problema és tan sols un mal disseny? El que vull dir és que pensem que al llarg de la història del món hem guanyat als països més diversos i que ara, en el s.XXI, encara estem dissenyant entorns d’aprenentatge basats en els llibres de text pensats per a la mitjana d’estudiants. Vam agafar una edat mitjana i creiem que és prou bo. Evidentment no m’estic referint a pensar sobre què vol dir dissenyar en base a un estudiant mitjà, perquè un estudiant no és unidimensional els estudiants aprenen en moltes dimensions i amb moltes possibilitats. Aquí en teniu unes quantes: memòria, llengua, coneixement, lectura, vocabulari, curiositat, percepció. I a l’igual que amb la mida dels pilots, cada estudiant, tots i cada un d’ells, té un perfil de jaqueta d’aprenentatge a mida.
És a dir, que té les fortaleses i les febleses que tots tenim. Fins i tot els genis tenen febleses. Si l’exemple dels pilots de combat ens ha ensenyat alguna cosa és que si dissenyem els entorns d’aprenentatge basats en una mitjana, les possibilitats no estan dissenyades per ningú. Pel que no és d’estranyar que encara tinguem un problema. Hem creat els entorns d’aprenentatge dissenyats per a la mitjana i això fa que no sigui possible que els estudiants facin allò que esperem que facin que és augmentar els seu potencial individual.
Penseu en el que ens costa tot això realment ja que cada alumne el que té és un perfil de “jaqueta cremada”. Això vol dir que la mitjana perjudica a tots, fins i tot al nostre millor i més brillant estudiant. Fins i tot per a ells, dissenyar per a la mitjana destrueix el talent en dues vies: La primera via fa que els estudiants esdevinguin més passius, tots coneixem nois increïblement talentosos en un tema, en una àrea on l’ambient educatiu els desafia. També sabem què els passa… s’avorreixen. I un nombre altament espantós d’ells abandonen. La segona via fa que dissenyar per a la mitjana destrueixi el talent. És a dir, que en veure’ls dèbils a nosaltres se’ns fa difícil deixar que desenvolupin ells tot sols el seu talent.
També coneixem estudiants dotats en ciències però amb una baixa capacitat lectora perquè el seu llibre de ciències assumeix que cada estudiant està en aquell nivell “mitjà” lector corresponent. Aquests estudiants tenen un problema perquè per a ells la classe de ciències és primer, i sobretot, una prova de lectura que fa que fins i tot nosaltres dubtem quan alguna vegada veiem que són veritablement capaços de fer-ho. Mireu, una cosa és quan la nostra tecnologia no ens permet que fem res més que no sigui fer la mitjana i una altra ben diferent, és quan els canvis tecnològics ens permeten fer més, però no ho fem. Això és el que estem fent avui.
En els darrers anys, l’educació, a l’igual que la resta de la societat, ha passat a ser digital. Si no em creieu fixeu-vos en aquest fet: les escoles públiques americanes són les principals compradores d’Ipads del món Aleshores la pregunta no és, voleu tecnologia? Ja la teniu. Ja l’heu pagada. La pregunta és, què en voleu fer? I això és el que és realment interessant. Avui tenim l’oportunitat d’utilitzar aquesta tecnologia per crear entorns d’aprenentatge flexibles que realment augmentin el potencial individual de cada alumne. Bé, penseu que serà car oi? No té perquè ser-ho. Podem avançar, podem fer grans progressos, amb solucions simples que donem per fet en la nostra vida digital diària. Estic pensant en coses bàsiques com la traducció d’idiomes, el suport de vocabulari en la lectura, fins i tot en la capacitat de les màquines per pronunciar una paraula o un paràgraf si volem. Coses bàsiques i alhora solucions senzilles. Us sorprendríeu de l’impacte tan gran que tenen en la vida de les persones.
Recordo la primera vegada que vaig veure com passava. Fa uns anys, estava d’observador en una classe de quart que participava en un estudi sobre l’efectivitat del nou currículum de competència digital. Bé, seré el primer en dir que aquest currículum no era res de l’altre món, era bastant bàsic. El fet d’escollir aquesta classe va ser que no entenien perquè els estudiants de l’aula no milloraven el seu nivell de lectura. Una de les coses que més em va agradar d’aquesta classe va ser la mestra, perquè odiava la tecnologia. És el primer que em va dir quan ens vam conèixer. I la meva resposta va ser: Molt bé… i aleshores, per què s’inscriu en un estudi sobre tecnologia? La mestra em va dir que estava disposada a participar-hi perquè tenia l’esperança que podria ajudar a un alumne de la seva classe. El nom d’aquest alumne és Billy.
La mestra em va explicar que era una mina en ciències però que era un d’aquells alumnes amb un nivell lector per sota de la mitjana. I ella tenia l’esperança que la tecnologia pogués ajudar-lo a aprendre a llegir. He de dir que realment em vaig posar nerviós perquè ja us he dit que el currículum era bastant bàsic i no volia decebre-la. Així que podeu imaginar com de gratament sorprès em vaig sentir quan cap a la meitat de l’estudi la mestra em diu: això funciona, ara en Billy treballa amb tecnologia i estic començant a veure millora en el seu rendiment. Això estava bé… però res, res em va preparar pel que vaig veure quan vaig tornar de nou a la classe al final de l’estudi. En Billy s’havia convertit, de sobte, en el nen més llest de la classe. No és broma. Tothom ho sabia. De fet, la primera cosa que vaig veure quan vaig entrar per la porta va ser sis o set nois envoltant la taula del Billy, preguntant-li per tasques i per les seves respostes.
La qüestió és tot el que realment li vam donar a en Billy i als seus companys pot ser equivalent als seients ajustables? De retorn vam rebre una mica del talent d’en Billy. I segurament direu que hem vist un nen d’una classe, un cop més, un nen en una classe. I no és això el que és realment augmentar el potencial individual? Jonas Salk va ser un individu que va curar la pòlio. Podria ser en Billy el següent Jonas Salk? Que tingués la cura del càncer en la seva ment? Qui sap. Però sí que sé que vam estar estar a punt de perdre el seu talent abans, fins i tot, de deixar l’escola primària. I no perquè no entengués les ciències, sinó perquè encara estava aprenent a llegir. Això és al que em refereixo quan dic que les solucions simples poden tenir un profund impacte en les persones. De manera que la veritable qüestió per mi és com aconseguim aquest tipus de seient ajustable per a l’aprenentatge i que tenen tots els alumnes el més ràpid possible sense gastar més diners?
Crec que les forces aèries ens han donat la fòrmula per l’èxit. Prohibim la mitjana en l’educació. Sabem que destrueix el talent. Si exigim a les empreses que venen aquests materials a les nostres aules que no dissenyin per la mitjana de l’aprenentatge sinó pels “marges”… serà un pas valent. Seria certament un cop fort pel mercat. Els jocs canvien. Però confieu en mi. Si fem això, no tan sols augmentarem el rendiment dels alumnes que tenim avui a les nostres aules sinó que també s’expandirà per tota la societat. Ara mateix, no podem arribar a tots els estudiants que tenim perquè dissenyem per la mitjana. Dissenyar pels “marges” ens permet arribar-hi i augmentar el seu talent. He de dir-vos que jo sé molt bé de què parlo perquè jo era un d’aquests estudiants i avui sóc membre de la facultat de Harvard. Vaig abandonar l’institut, sóc un desertor de l’ESO amb un 0.92 de PA Per als que no ho sabeu, és una puntuació bastant dolenta. Aquesta es la qüestió, jo he estat a la part inferior del sistema educatiu i a la part més alta. He vingut per explicar-vos que estem perdent molt talent en cada nivell. La qüestió és que per cada persona com jo, n’hi ha milions que treballen molt dur, que tenen la capacitat, però són incapaces de superar-se en un entorn educatiu basat en la mitjana, i per la seva societat queden perduts per sempre. Realment no podem permetre’ns el luxe de perdre’ls. La bona notícia és que no té perquè passar mai més. Us puc dir que tenim una oportunitat única ara per reinventar radicalment els fonaments de les institucions educatives perquè augmentin el potencial de cada individu i per tant, augmentin el còmput del grup per ser més competitius en el món. Podem fer-ho. Sabem la fòrmula i aquesta vegada ho exigim. Gràcies.
https://dotsub.com/view/0ba7fd97-124f-4032-b470-fa766040e5e3
gutta cavat lapidem 