Una visió de la persona, penso, amb contradiccions, però en tot cas OBERTA a la trascendència
Estaves de camí a casa, quan t’has mort. Ha estat un accident de trànsit. Res particularment remarcable. Fatal, per això. Una mort indolora. Els metges van fer tot el possible per salvar-te, però sense èxit. El teu cos estava tant fet miques, que era millor no sobreviure, creu-me.
I aleshores és quan m’has conegut. “Què ha passat?” “On sóc?”
“Has mort”, vaig dir-te, amb naturalitat. No tenia sentit mesurar les meves paraules.
“Hi havia… Hi havia un camió…… estava derrapant.” – “Sí.”
– “Jo… Vaig morir.” – “Sí. Però no et sentis malament.” Tothom mor.”
Vas mirar al teu voltant. No hi havia res. Només tu i jo.
– “Què és aquest lloc?” – “És el més enllà?” “Més o menys.”
– “Ets Déu?” “Sí, sóc Déu.”
– “Els meus fills, la meva dona… Què passa amb ells? Estaran bé?”
“Això m’agradaria”, vaig dir-te. “Acabes de morir i la teva principal preocupació és la teva família. Això està molt bé.”
Vas mirar-me fascinat. Per tu, jo no semblava Déu. Només semblava un home, o possiblement una dona. Una vaga figura d’autoritat, potser.
– “No et preocupis”, vaig dir-te. “Estaran bé.””Els teus fills et recordaran com a perfecte en tots els sentits. No van tenir temps de depreciar-te per res en particular. La teva dona plorarà per fora, però en secret estarà alleujada. Per ser justs el vostre matrimoni s’estava esmicolant. Si t’és d’algun consol, es sentirà molt culpable per sentir-se alleujada.”
– “I què passarà ara?Aniré al cel? O a l’infern o quelcom similar?
– “Cap de les dues. Et reencarnaràs.”
– “… O sigui que els hindús tenien raó.”
– “Totes les religions tenen raó, a la seva manera. Camina amb mi.” Vas seguir-me mentre ens perdíem pel buit. “A on anem?”
– “Enlloc en particular. Simplement és agradable caminar mentre parlem.”
“Aleshores, quin sentit té? Quan torni a néixer, no seré res més que una pissarra en blanc, oi? Un nadó. O sigui, totes les meves experiències i tot, tot el que vaig fer durant aquesta vida, no importarà.?”
– “No ben bé. Tens dins teu tot el coneixement i experiències de totes les teves vides anteriors. Només que no te’n recordes ara mateix.”
Vaig aturar-me. I et vaig passar el braç per damunt l’espatlla. – “La teva ànima és més magnificent, bonica i gegantina del que mai podries imaginar-te.” La ment humana només pot contenir una petita fracció del que ets. És com posar el dit en un vas d’aigua per veure si està freda o calenta. Poses una ínfima part de tu en el recipient i quan l’extreus, has guanyat totes les experiències que ha viscut. Has estat en un ésser humà els últims 48 anys. O sigui que encara no t’has expandit per a sentir la resta de la teva immensa consciència. Si estiguéssim aquí suficient temps, ho començaries a recordar tot. Però no té cap sentit fer-ho entre cada vida.”
Quantes vegades m’he reencarnat aleshores?”
– “Moltes. Moltes i moltes. I en moltes vides diferents. Aquesta vegada, seràs una camperola xinesa a l’any 540 AC.”
“Espera… Com? M’estàs enviant al passat? Vaja, suposo que tècnicament… “
– “El temps com tu el coneixes, només existeix en el teu univers. Les coses són diferents d’on sóc jo.”
– “D’on… d’on vens?” – “Sí és clar, jo vinc d’algun lloc. I n’hi ha més com jo. Sé que voldràs saber com és aquest lloc, però honestament, no ho entendries.”
– “Oh”, vas dir. Una mica desenganyat. – “Però espera. Si em reencarno en altres temps, podria haver interaccionat amb mi mateix en algun moment.” “És clar, passa contínuament. I amb les dues vides sent conscients només de la seva pròpia, ni tan sols saps que ha succeït.”
– “Per tant, quin és el motiu de tot això?”
Vaig mirar-te als ulls. “El motiu de la vida, la raó per la qual vaig fer aquest tot aquest univers, és per a que tu maduris.” “Vols dir, la humanitat?” “Vols que nosaltres madurem?” “No, només per a tu. He fet aquest univers sencer per a tu. Amb cada nova vida creixes i madures,…i et converteixes en un intel·lecte més gran i superior.” “Només jo?” I què passa amb la resta?”
– “No hi ha ningú més. En aquest univers, només hi som tu i jo.” Em mires fixament.” Però totes les persones de la Terra…” “Totes tu….diferents encarnacions de tu.”
“Espera, jo sóc tothom?” “Ara ho estàs entenent.” “Soc tots els éssers humans que han viscut?” O que viuran? – “Sí.”
Jo sóc Abraham Lincoln?” “I també ets en John Wilkes Booth.” “Sóc en Hitler!””…vas dir, esglaiat.” “I ets els milions que va assassinar.“
“Sóc Jesús!””I també ets tots els qui el va seguir.“Vas quedar-te en silenci.
“Cada vegada que has abusat d’algú, has estat abusant de tu mateix. Cada acte d’amabilitat que has fet, te l’has fet a tu mateix. Cada moment feliç i trist, mai experimentat per un humà,Va ser, o serà, experimentat per tu.”
Et vas quedar pensatiu durant una llarga estona. “Per què? per què fer tot això?””Perquè algun dia, et convertiràs en un ésser com jo. Perquè això és el que ets. Tu ets un de la meva espècie, ets el meu fill!”
– “Guau”, vas dir incrèdul.”Vols dir que, jo sóc un Déu?”
– “No, encara no. Ets un fetus. Encara estàs creixent. Una vegada hagis viscut totes les vides humanes a través dels temps, hauràs crescut el suficient com per néixer.”
“Per tant, l’univers sencer…és només…un ou!”Vaig contestar.
“Ara és hora de que vagis cap a la teva següent vida.”I t’hi vaig enviar de camí.
gutta cavat lapidem 